La batalla diària per la llengua (12)

Escena sentida a la cafeteria on esmorzo, avui. Entren dues amigues de mitjana edat, parlant entre elles en català, s’asseuen, i fan la comanda a la cambrera, que sembla (i és) d’origen sudamericà:

– (amiga 1) Un café, por favor

– (cambrera) Muy bien

– (amiga 2) Jo també vull un cafè, però me’l fas amb gel, si us plau, gràcies

– (cambrera) De res

Quan la cambrera es retira, l’amiga número 1 s’ho repensa, s’aixeca, va a la barra i exclama:

Yo también lo quiero con hielo…

No sóc qui per alliçonar ningú i, naturalment, no li he dit a l’amiga número 1 el què ara dic des d’aquest apunt, conscient de que no ho llegirà mai: senyora amiga número 1, la cambrera entén perfectament el què li diuen en català, és més, ja el xapurreja, i la prova és l’amiga número 2, que no ha tingut cap problema en parlar-li en català des del principi.

Catalunya està plena d'”amigues número 1″, que “els fa cosa” adreçar-se en català a una cambrera immigrada. La diferència és que aquest matí l’amiga número 2 li ha posat molt fàcil per passar-se al català i l’amiga número 1 no ha sabut aprofitar l’ocasió per fer-ho.

En qüestions de llengua, els que realment deuen estar perplexos són els nouvinguts.