“V.O.S.”

Dos homes i dues dones, l’amistat i l’amor entre ells, les petites discussions que es tenen, els seus projectes i il·lusions… tot en clau de comèdia urbanita. El Cesc Gay de Krampack i En la ciutat torna a sorprendre’ns amb aquesta adaptació d’una obra de teatre del mateix nom i dels mateixos actors.

Aquí la innovació rau en el fet que l’acció es desenvolupa en uns decorats que alhora són part d’un plató cinematogràfic. Juga, doncs, a allò del “cinema dins el cinema” però des d’una òptica diferent, creant la il·lusió que els personatges viuen dues històries paral·leles mentre transiten de l’una a l’altra sense solució de continuïtat.

Els dos homes figura que són bascos (un parla igualet que l’Arnaldo Otegui) i això origina un peculiar ús dels tres idiomes del film (català, castellà i algunes expressions en euskera) com a mínim discutible. Sentir les protagonistes (les televisives Àgata Roca i Vicenta Ndongo) com canvien del català al castellà enmig d’un diàleg no és que em molesti, però no ho entenc. Potser es fa per afavorir més la distribució de la pel·lícula a les Espanyes (que també hi han posat calers).

Pel que fa a la trama, en realitat no h’hi ha gaire i tot es redueix a uns diàlegs més o menys divertits (és una obra de teatre, no ho oblidem), amb algun punt d’enginy, com quan un diu que a Barcelona sembla que confonguin un orgasme amb un infart de miocardi. Una mica de raó sí que la té, mira.