El poder de les senyores

Tres notícies protagonitzades per dones de governants.

La visita del president Sarkozy i senyora a Madrid es va convertir, amb l’ajut inestimable dels mitjans de comunicació, en la visita de Carla Bruni i el seu marit, una mica com la famosa anècdota de l’home de Jacqueline Kennedy. Carla Bruni, no sé si inconscientment o a posta, amb els seus modelets, complements i encant personal ha aconseguit eclipsar altres notícies generades per la visita del mandatari francès (TGV, antiterrorisme…), que potser interessava no donar-ne gaire relleu. Saber ser i saber estar per desviar l’atenció: tot un art.

La dona de Silvio Berlusconi, per la seva part, ha aconseguit que de la llista electoral europea del partit del seu marit caiguin algunes “arracades” sense altre mèrit que ser físicament agraciades o haver sortit en algun dels penosos concursos televisius italians. O sigui que ha demostrat tenir més poder que tot un partit polític, incapaç de discutir les decisions de l’egòlatra Berlusconi (dit sigui de passada, quina democràcia de nyigui-nyogui la italiana, quan una sola persona pot posar i treure candidats com si fossin ninots).

L’esposa del primer ministre de Kenya (no de Kènia, com diuen ara), lidera aquests dies una peculiar vaga de sexe que han encetat un grup de dones d’aquell país africà. Com a mesura de pressió perquè el president i el propi primer ministre, de partits diferents, arribin a un acord beneficiós per tot el país, han decidit fer una vaga de cames tancades durant set dies. No sabem, en aquests moments, quin èxit tindrà la insòlita iniciativa, però no tinc cap dubte que els dos mandataris tindran ben a mà alternatives a la sequera que estan patint.

Diuen que darrera un bon polític sempre hi ha una gran dona. Mai no he sabut si això era un comentari feminista, pseudofeminista o masclista. En tot cas, en aquests tres casos es demostra que les dones en qüestió tenen unes armes que fan servir quan algú (ella o ell) ho considera necessari.