Europees’09 (3: don Alejo, la llengua i Déu)

Qüestions personals van impedir que pogués seguir en la seva totalitat el debat televisat entre els cinc principals candidats catalans a les eleccions europees. No sé si em vaig perdre brillants moments de tensió dialèctica i d’afilades rèpliques i contrarèpliques (intueixo que no), però sí que vaig ser a temps d’escoltar com l’inefable Vidal-Quadras treia el tema lingüístic i com els altres contertulis entraven al drap, per fer servir un símil taurí. El popular persevera en la seva peculiar creuada a favor del bilingüisme, que a efectes pràctics vol dir anar contra el català, i la resta de forces polítiques es van rebaixar ahir a insistir-li, una vegada més, el que don Alejo ja sap però no accepta: que el procés de normalització lingüística i el model educatiu d’immersió estan plenament reconeguts i beneïts per totes les instàncies possibles, començant per les europees, àmbit territorial que se suposa era el tema del debat d’ahir. Raül Romeva, atinadament, va proposar oblidar Vidal-Quadras i deixar-lo tot sol en un racó.

No cal que s’escarrassin massa parlant del català en aquesta campanya electoral. El futur de la nostra llengua a Europa no es decideix a Brussel·les o a Estrasburg, sinó a Madrid. En la mesura que el català fos llengua oficial a l’estat ho seria a les institucions europees, i aquí s’acabaria la història. De manera que no surti Maria Badia, representant del PSOE, partit que té (tindria) un paper decisiu en aquest tema, dient que gràcies a ells podem adreçar-nos a no sé quina instància europea en català. Gràcies, però el que demanem és el mateix tracte que el danès, el letó o el maltès, només això.

Sense sortir del debat televisiu, la frase definitiva la va pronunciar Alejo (estic parlant massa d’aquest individu, en sóc conscient) contestant Oriol Junqueras: “Que Déu ens conservi l’estat espanyol durant molts anys”. Si aìxò fos veritat, n’hi hauria per tornar-se ateu. El que no aconseguiran mai uns anuncis als autobusos de Barcelona ho faria possible l’afirmació d’aquest inquietant personatge.

La meva Champions

No sóc un entusiasta del futbol però segueixo amb molt interès la trajectòria dels nostres equips i especialment el Barça, pel que té de meta-esportiu. Tampoc m’agrada, ni per a mi ni per als altres, aquesta actitud d’apuntar-se al carro quan tot va bé (“la Copa és nostra!”) i després desentendre’s quan les coses van maldades. Malgrat tot, avui toca parlar del Barça i del seu històric (ara sí va bé aquest adjectiu) triplet, i afegir-me així a les dotzenes de blocaires que m’han precedit en aquesta agradable tasca.

* Un servidor va seguir la final de la Champions d’ahir amb algun desfasament multi-mèdia. M’explico. Les imatges me les donava Antena 3, els comentaris, el mestre Puyal a Catalunya Ràdio i, a més, sentia els gols i els patiments procedents, en viu, del bar de sota casa. Les tres fonts anaven desacompassades de manera que primer sentia Puyal cantar el gol, un segon després el veia per la tele i un altre segon més tard sentia l’eufòria de quatre pisos més avall. 

* Vaig acompanyar el visionat del partit de la manera més tòpica possible: menjant-me una pizza de xampinyons i bevent una cervesa a la tauleta del saló. Per cert, la cervesa era Moritz, la marca que pel fet de ser publicitada en català està rebent un cert boicot per part de la mateixa gent que no li fa cap gràcia que guanyi el Barça. Que els bombin, doncs.

* De la part pròpiament tècnica del partit no en puc parlar perquè, com queda dit, jo sóc d’aquest elevat percentatge de població que no entén què dimonis és un fora de joc per molt que li expliquin. Però no puc deixar d’esmentar dues o tres intervencions del defensa Piqué. Em van semblar decisives. No diguis eficàcia, digues Piqué.

* Acabat el partit, va ser la bogeria, amb l’habitual ració de clàxons i pirotècnia. Una bona colla va sortir del bar de sota casa i va començar a llençar petards. Un, amb una criatura a coll-i-bé i amb símptomes etílics va començar a cridar al mig del carrer: mi Bar-ça, mi Bar-ça!!!

* La tertúlia d’aquest matí, esmorzant amb els companys de feina (inclòs un periquito, que ha suportat amb bon humor la situació), ha servit encara per comentar la jugada: els crits de Pep Guardiola a Puyal, que es van entendre perfectament (“aguanta!”), les llàgrimes de Silvinho (que sembla ser que ja es retira), el destí d’Eto’o (que ja està amortitzat i que faran el possible perquè se’n vagi abans no es converteixi en un nou Ronaldinho) i la unanimitat d’opinions en torn de Cristiano Ronaldo (és un xulo, que sembla fet exprés perquè el fitxi el Florentino).

* De les derivades sòcio-polítiques, plumes més autoritzades que la meva desenvoluparan la qüestió, però no està de més recalcar aquesta injecció d’il·lusió i autoestima col·lectives que ha representat aquest equip de futbol pel nostre país i la seva gent. És l’hora d’extreure conclusions de tot plegat, i no és difícil de fer-ho per poques ganes que se’n tinguin.

Europees’09 (2: les “novetats” socialistes)

Mira que hi dono voltes, però no aconsegueixo extreure cap proposta en positiu de la campanya socialista per a aquestes eleccions europees. Una vegada més, treuen els espantalls de sempre (el PP, l’Alejo, el Bush, la dreta, els neoliberals… el Papus, vaja). Ja cansa. Ens demanen el vot amb l’argument de que tota aquella colla d’impresentables són els únics culpables de l’actual crisi, però bé que se’n van beneficiar ells també de la bonança econòmica, treient-ne partit (començant pels ajuntaments) i no movent ni un dit per preveure el que ja s’intuïa que passaria. Al contrari, van regalar a cada contribuent 400 €. Sembla que els diners sobraven i no sabien què fer-ne. Que bé que li van anar a Zapatero les vaques grosses per dissimular la seva política de nyigui-nyogui. De manera que ara no ens diguin que la culpa només és dels altres, perquè no és veritat, i tampoc ens diguin que ells sí ens ho solucionaran, perquè tampoc ho sabran fer.

Aquesta és la proposta socialista. Cinc carotes de polítics denostats i el clatell de l’Alejo. Cap idea en positiu per progressar econòmicament, ni per reforçar l’Europa política, ni per millorar el medi ambient, ni per protegir els consumidors, ni per promoure les cultures minoritàries, ni per tantes i tantes coses que es poden fer, i s’han de fer, des d’Europa.

Manuel Toharia a Caixa Tarragona

Interessant la xerrada d’aquest vespre a Caixa Tarragona. La donava Manuel Toharia, abans meteoròleg, ara divulgador de temes científics i sempre flagell de farsants. Mai no el veureu a Cuarto Milenio. Sóc un admirador d’aquest home i dels seus plantejaments racionalistes.

Toharia ha dissertat, durant una llarga hora, sense papers i de forma molt amena, al voltant del joc de paraules que donava títol a la conferència: “És sostenible el desenvolupament sostenible?”. Ha parlat del model de creixement a partir de la revolució industrial, que ha permès l’actual benestar (que no nega), però al preu de destruir unes fonts d’energia (carbó, petroli, electricitat) que costarà molts segles renovar. Ha parlat de l’evolució de la humanitat, de l’esperança de vida (a l’època de Jesucrist era de 33 anys, va morir quan li “tocava”). Ha parlat de la societat del consum, d’ampolles d’aigua a 4,50 € el litre, de bombetes de baix consum que la gent no compra perquè són cares (fent bona aquella dita de que les coses barates surten cares al final) i d’aparells domèstics electrònics, tot fent notar (i és cert) que tots duen un inservible rellotge incorporat. Ha parlat de motors d’aigua i de bateries de combustible. Ha parlat, en fi, d’estratègies: estalvi, eficiència, energies alternatives… Per parlar, fins i tot ens ha explicat la vida de Chopin, un músic que no tenia res a veure amb l’objecte de la dissertació, però que s’ho ha fet venir bé per introduir-lo en l’exposició.

I ho ha fet d’una manera planera, lluny d’academicismes pedants però també de rotllet flower-power. En resum, m’ha conscienciat més aquest acte que totes les costoses (i ridícules) campanyes institucionals.

Europees’09 (1: els candidats)

Torna el festival electoral. Aquest matí, les ciutats (almenys la meva) s’han despertat amb banderoles als fanals i cartells a les tanques publicitàries. Banderoles i cartells lluint cares més o menys conegudes de partits massa coneguts.

A veure què tenim. Esquerra (ERC ha passat a millor vida) presenta l’historiador Oriol Junqueras, de curta però intensa activitat a la societat civil però conegut pel gran públic per la seva aparició en una mena de concurs televisiu on la gent escollia, crec recordar, el millor català de la història. Un acusat estrabisme i una barba ni poblada ni ben retallada no el fan el millor cartell, des del punt de vista de la imatge.

Tot el contrari de Raül Romeva, d’Iniciativa, un candidat amb “perxa” (quina enveja…) que sap combinar-la amb roba cara i ulleres de disseny (ai, aquesta esquerra d’ara…). Al seu favor, a més, una dedicació full time al Parlament Europeu durant els cinc anys de legislatura (per a això els vam votar, en definitiva) i un posicionament prou acceptable en el terreny nacional: ell sí segueix defensant Catalunya quan traspassa el Pirineu, al contrari del seu ex-company d’escó Guardans, que ja escalfa una cadira a la Villa y Corte.

L’aposta convergent és Ramon Tremosa, brillant economista que ha fornit al sobiranisme potents arguments sobre balances fiscals i dèficit d’infraestructures. Personatge una mica escanyolit, és cert que potser li falta punch en el sempre rude i embrutit món de la política. Ja es curtirà, però en tot cas, a la civilitzada Estrasburg s’hi trobarà a gust.

Finalment, la que figura que és la primera candidata socialista es diu Maria Badia, té aspecte de professora sueca i no és gaire coneguda. I seguirà així, perquè a la propaganda electoral no se’ls ha ocorregut altra cosa que posar els rostres d’Aznar, Berlusconi, Bush… És la marca de la casa: poques idees positives, però que dolents són els altres!

S’ha insistit molt, abans de començar la campanya electoral, en els perfils i currículums de cada candidat: si són més coneguts, si són més sobiranistes, si són més treballadors… i això ens ha fet oblidar que es voten llistes i no persones, programes i no cares. Cal no perdre-ho de vista al moment de decidir-se per una papereta o una altra.

Presentació de llibre GLBT a Reus

Demà divendres 22 de maig, a dos quarts de vuit del vespre, a la sala Hortensi Güell del Centre de Lectura de Reus (Major, 15), es presentarà el llibre Dels drets a les llibertats d’Eugeni Rodríguez i Joan Pujol. L’acte està organitzat pel Col·lectiu H2O i s’emmarca dins el 150è aniversari de l’Ateneu reusenc. L’acte serà presentat per Miquel Reverte, president d’H2O, i Jordi Agràs, president del Centre de Lectura, i comptarà amb la presència d’un dels autors, Eugeni Rodríguez, membre del Front d’Alliberament Gai de Catalunya.

La moda de les sabates penjades

Veig que no se’n parla prou i no crec que es tracti només d’un costum de la meva ciutat. Em refereixo a les sabates penjades als cables dels carrers. En tinc localitzades a diversos punts de Tarragona. Sabates, botes i calçat esportiu (la meva quinta en diu bambes) pengen silenciosament, misteriosament, sense una raó clara.

Com hi arriben? Doncs tirades amb molta traça com si fossin unes boleadoras argentines. És possible que siguin un símbol anti-ianqui (per allò de la sabata llançada contra Bush)? Es tracta d’art urbà o de performances? O es tracta més aviat d’aquelles collonadetes que algú posa de moda a les nostres societats (estic pensant en les monedes tirades a les fonts o els candaus aferrats a baranes i monuments)? Sigui el que sigui, per mi ja les poden retirar. Les sabates i els cables d’on pengen, un altre atemptat estètic.

Restaurant Shri Ganesh (Tarragona)

Restaurant hindú situat a la part baixa de Tarragona. Vaig tastar paneer pakora (formatge arrebossat), chana masala (cigrons al curri amb ceba, gingebre i espècies) i sabj biryani (l’inevitable arròs basmati). Tot especiat, sense passar-se i gens picant. Les postres, una mena de pastanaga rallada i dolça. Tot, amb el vi, menys de 20 €. Servei excel·lent (feia temps que no veia somriure un cambrer tanta estona, s’agraeix), tot i que podrien ser un pèl més ràpids. Decoració, la temàtica esperada en aquests casos, presidida per una estàtua de Ganesha, que dóna nom al local, rodejat de llumetes com de Nadal.

Ganesha, en la mitologia hindú, és el déu de la saviesa i portador de la bona sort. Serà qüestió de col·locar-lo al costat de la Moreneta i sant Andrés i fer-li la corresponent ofrena. Amb tants fronts oberts, tota ajuda és poca…

[Restaurant Shri Ganesh, carrer Josep Català i Rufà, 10, cantonada Torres Jordi, 43004 Tarragona]

Per la Catalunya central

Ahir diumenge, petita ruta per la Catalunya central, territori bastant desconegut per mi.

Primera parada, Castellterçol. Em passejo pel poble i visito la casa de Prat de la Riba, amb molts motius d’atenció, des del magnífic llit on va néixer i morir l’il·lustre polític fins a un curiós dibuix de Sant Jordi “al revés” com em va fer notar la guia (és molt complicat d’explicar perquè està a l’inrevés: aneu-hi, mireu-lo i ho entendreu).

Després, Moià. De petit hi passava per anar a Santa Maria d’Oló, on tenim parents, però crec que mai no m’hi havia aturat. Em passejo pel seu animat mercat i en descobreixo un altre, el de la Prehistòria, mena de fira amb tot d’activitats “prehistòriques” per la canalla: pinten, molen gra, fan ceràmica, de tot. No falten una emissora de ràdio i llocs de venda de menjar (hi compro unes madalenes, però són d’ara, no del neolític). Unes parades de museus i entitats relacionats amb l’arqueologia completen el muntatge, que atreu una munió de gent. Una bona idea, gens complicada de fer.

Dinar a Manresa: m’atipo en un restaurant per 15 €, mentre el televisor retransmet la Fórmula 1 de l’Alonso, que també afarta bastant. La capital del Bages està desèrtica a quarts de quatre de la tarda i jo estic rendit, o sigui que deixo per millor ocasió una visita amb deteniment als seus punts d’interès.

Última parada, de tornada, a l’estació de Monistrol, per visitar-hi l’exposició permanent sobre la història del cremallera de Montserrat, l’antic i el nou. Era una activitat que tenia pendent.

De la visita a la casa-museu de Prat de la Riba n’extrec algunes notes. Primer, que va ser un home de pensament, sentiment i acció; als nostres actuals polítics sempre els falta una de les tres coses. Segon, que es va rodejar dels millors col·laboradors per escometre les grans iniciatives del seu mandat a la Mancomunitat, sense fixar-se en el seu color polític. Tercer, aquesta frase del pròleg de La Nacionalitat Catalana, citada a l’àudiovisual que dóna la benvinguda al visitant:

“Per als pobles l’hivern no és la mort, sinó la gestació d’una nova vida”.

El conseller Castells a Tarragona

Dins del cicle de conferències “País i diners”, organitzat per Òmnium Cultural del Tarragonès, el dimarts 12, a les 20 h, el conseller d’Economia Antoni Castells dissertarà sobre el nou finançament.

Al saló d’actes dels Serveis Territorials de Cultura, de Tarragona.

La batalla diària per la llengua (11)

Aquest matí he descobert que a les ampolles d’aigua Viladrau (“sisplau!”) han introduït la llegenda de la marca en braille, a la part superior, sota el coll. Ho trobo molt bé, i qualsevol mesura que faciliti l’accessibilitat de totes les persones comptarà amb el meu suport.

El problema és que Viladrau, que demostra ser tant sensible amb els cecs (i, repeteixo, ho trobo molt bé), no ho és tant amb els catalanoparlants. Millor dit, gens. L’etiqueta de l’ampolla no conté ni una paraula en català. Estem parlant d’un producte que emana del Parc Natural del Montseny (Parque Natural segons ells) i que es distribueix i ven per tot el país. M’he decidit a enviar-los un correu preguntant el perquè d’aquesta política, a veure què contesten.

Viladrau, que fabrica les ampolles amb un 20% menys de plàstic per “un món més sostenible” segons pròpia confessió, demostra fer molt poc per la sostenibilitat de la llengua del nostre país.

El santoral culer

Vaig seguir el darrer quart d’hora del Chelsea-Barça no per televisió ni per ràdio, sinó pel peculiar xat que va oferir aquesta casa. Puc donar fe que, tot i no tenir ni imatges, ni locució ni detalls de les jugades, vaig viure el moment com si estigués a la tribuna de l’estadi.

Hi ha una cosa que em va cridar l’atenció d’aquest xat: van ser les referències religioses, no molt nombroses però sí significatives. Avui m’he entretingut a rellegir totes les intervencions del xat i, efectivament, entre el gol del Chelsea i el del Barça abunden les apel·lacions a la fe i a l’esperança, mentre que després d’aconseguir el gol blaugrana predominen les referències a un “miracle”. Miracle aconseguit, potser, gràcies a què alguns dels intervinents es van encomanar a diverses advocacions religioses. En faig la recopilació: la Moreneta, Sant Jordi, Sant Judes Tadeu, la Mare de Déu de la Cinta i uns sorprenents Sant Nicolau Pistoler i Nostra Senyora de l’Abric de Pana.

En plena eufòria post-partit, un ja proposava anar de genolls a Montserrat; un altre suavitzava la promesa limitant-la a “polir la Moreneta a petons”. Que cadascú faci el que cregui convenient, d’acord amb les seves creences. Una cosa és segura: la patrona de Catalunya està demostrant ser molt efectiva els darrers temps, sigui contra la sequera o contra el Chelsea. Ja només falta que doni un cop de mà als periquitos, que també s’ho mereixen.

Agur, eskarrik asko

Sempre he mostrat, a través de diversos apunts, una especial estima pel lehendakari Ibarretxe. Aquest polític, de la mateixa quinta que jo, m’ha semblat un model del que hauria de ser un governant: honest, proper al seu poble, il·lusionant, conciliador… i podria seguir amb altres adjectius. No tots són com ell, més aviat és una rara avis.

Una persona així feia nosa a molts. Al final han aconseguit retirar-lo d’escena. Hi hauran contribuït maniobres de tot tipus, dins i fora d’Euskadi, algunes molt dubtosament democràtiques. Quan escric aquestes línies, el socialista López ha estat investit nou lehendakari. Com ja vaig dir en una ocasió, que no li patxi res.

I a Ibarretxe només em queda dir-li agur, eskarrik asko.

Si no ho dic jo…

Tal i com vaig prometre al company del Consuetudinarium, avui tornaré a esmentar la seva mai prou estimada ciutat, i és que el Reus Deportiu s’ha proclamat campió d’Europa d’hoquei patins, després de 37 anys de no fer-ho.

Està clar que si no és futbol o l’equip no és de la gran capital, una notícia com aquesta quedarà colgada entre molta altra lletra petita. Trobo que èxits com un campionat europeu els hauríem de destacar més, i Vilaweb la primera. Que l’hoquei patins és un esport minoritari? Doncs raó de més per parlar-ne! Que és de Reus? Hi ha vida més enllà del Llobregat!

50.000 visites i segon llibre

Dues bones notícies per a aquest bloc.

Una, que ja he assolit 50.000 visites. Gràcies a tots, coneguts i desconeguts.

L’altra és la publicació del segon recull d’apunts del bloc en forma de llibre. L’he titulat Cafè sol?, igual que un dels apunts, comprèn el període entre abril de 2008 i abril de 2009 i està autoeditat a www.lulu.com, com el primer recull Patates i creïlles. Tots dos es poden aconseguir gratuïtament (descàrrega en pdf) o bé pagant (enquadernat en paper) a les següents adreces:

Patates i creïlles: https://www.lulu.com/content/2460765

Cafè sol?: https://www.lulu.com/content/6996098

 

“Cataluña-Espanya”

Documental sobre la relació Catalunya-Espanya, lleugerament inspirat en La pelota vasca, de Julio Medem. Dic lleugerament perquè, a banda d’un metratge molt inferior, la pel·lícula catalana obvia tant com pot els polítics a l’hora d’analitzar els diferents aspectes identitaris, històrics, lingüístics, econòmics i psicològics del (des)encontre entre les dues nacions. En realitat, els únics polítics que intervenen per dir-hi la seva o estan retirats (Alberto Oliart, Herrero de Miñón, clarivident aquest darrer) o encara estan per estrenar (Ramon Tremosa, aquí en qualitat d’expert en economia).

Parlen, doncs, la societat civil, periodistes, catedràtics, historiadors, intel·lectuals… No diuen res que no haguem llegit i sentit ja dotzenes de vegades els que estem més interessats en el tema. Per això és tant important que aquesta pel·lícula arribi a sectors més “indiferents”: que s’assabentin bé de què volen dir les balances fiscals, de perquè no tenim un aeroport a l’alçada de la nostra realitat econòmica o de perquè les línies de tren d’alta velocitat s’interrompen -o misteri!- entre Tarragona i València.

És una pel·lícula sense protagonistes, però en destaco dos intel·lectuals: Xavier Rubert de Ventós, amb unes intervencions molt interessants (fins i tot el suggeridor argument de que “per abraçar-me a Espanya primer me n’he de separar”), i el seu revers, Albert Boadella, que ja no hi toca, pobret (la seva afirmació de que “Franco mai va prohibir parlar en català” ha arrencat espontànies rialles a la sala).

El poder de les senyores

Tres notícies protagonitzades per dones de governants.

La visita del president Sarkozy i senyora a Madrid es va convertir, amb l’ajut inestimable dels mitjans de comunicació, en la visita de Carla Bruni i el seu marit, una mica com la famosa anècdota de l’home de Jacqueline Kennedy. Carla Bruni, no sé si inconscientment o a posta, amb els seus modelets, complements i encant personal ha aconseguit eclipsar altres notícies generades per la visita del mandatari francès (TGV, antiterrorisme…), que potser interessava no donar-ne gaire relleu. Saber ser i saber estar per desviar l’atenció: tot un art.

La dona de Silvio Berlusconi, per la seva part, ha aconseguit que de la llista electoral europea del partit del seu marit caiguin algunes “arracades” sense altre mèrit que ser físicament agraciades o haver sortit en algun dels penosos concursos televisius italians. O sigui que ha demostrat tenir més poder que tot un partit polític, incapaç de discutir les decisions de l’egòlatra Berlusconi (dit sigui de passada, quina democràcia de nyigui-nyogui la italiana, quan una sola persona pot posar i treure candidats com si fossin ninots).

L’esposa del primer ministre de Kenya (no de Kènia, com diuen ara), lidera aquests dies una peculiar vaga de sexe que han encetat un grup de dones d’aquell país africà. Com a mesura de pressió perquè el president i el propi primer ministre, de partits diferents, arribin a un acord beneficiós per tot el país, han decidit fer una vaga de cames tancades durant set dies. No sabem, en aquests moments, quin èxit tindrà la insòlita iniciativa, però no tinc cap dubte que els dos mandataris tindran ben a mà alternatives a la sequera que estan patint.

Diuen que darrera un bon polític sempre hi ha una gran dona. Mai no he sabut si això era un comentari feminista, pseudofeminista o masclista. En tot cas, en aquests tres casos es demostra que les dones en qüestió tenen unes armes que fan servir quan algú (ella o ell) ho considera necessari.