Crits italians i silencis afganesos

Ha transcendit que en un municipi del sud d’Itàlia s’han habilitat autobusos reservats a immigrats. Aquest és el flaix que ens ha arribat. Precipitats comentaris ja han parlat de segregació racial com als Estats Units dels 60, de vergonya de l’Europa comunitària, de condemna de la política restrictiva de Berlusconi… Mica en mica, hem anat sabent més detalls de l’afer: no hi ha tal segregació en els autobusos, sinó que s’ha habilitat una línia que enllaça els centres de treball amb els barris (guetos, no ens enganyem) on viu la població majoritàriament immigrada; no hi ha cap prohibició perquè una persona viatgi en uns o altres autobusos (només faltaria); l’autoritat que ho ha decidit és un alcalde de centre-esquerra… Penso que les notícies ens haurien d’arribar amb més cura i amb menys prejudicis.

Una altra notícia ha passat molt més de puntetes. A l’Afganistan, el molt pro-occidental règim de Hamid Karzai ha aprovat una norma segons la qual la dona casada està obligada a mantenir relacions sexuals amb el seu marit cada quatre dies (si ell vol, clar). En la pràctica, una mena de violació amb totes les de la llei. Si la notícia és certa en aquests termes, i no passa el mateix que amb la desinformació dels autobusos italians, és estrany el silenci de la nostra societat, acostumada a deixar anar esgarrips per qualsevol nimiesa de l’altra banda del món. Aquest silenci encara és més estrany si el pensem que coincideix amb la decisió presa a la cimera de l’OTAN d’enviar més tropes a aquell desgraciat país asiàtic. La democràcia que s’intenta protegir des d’Occident és la que beneeix la submissió de la dona casada al seu marit? Per a això combaten als talibans? Doncs sí que anem bé…