Què li puc fer per berenar?

Des de fa uns dies, podem veure i sentir als mitjans de comunicació una nova campanya de foment de l’ús del català. Titulada “Encomana el català”, és una iniciativa de la Generalitat (la de dalt, perquè la de baix sembla que li fa més gràcia el xinès mandarí). L’espot en si, amb la seva estètica Bollywood i l’inequívoc ambient de Raval barceloní, tindria tots els números d’anar a parar a la secció d’aquest bloc “Anuncis que em posen nerviós” (que estic considerant seriosament reprendre), però a principis d’any em vaig fer el propòsit de ser més optimista i positiu, especialment si d’allò que es tracta és de la nostra llengua.

La campanya està bé. Ja sortirà el Quim Monzó de torn carregant-se-la. Hi ha , però, un detall de la iniciativa que no entenc del tot i és això d’encomanar la llengua. Ens remet a una terminologia mèdica de connotacions negatives, però potser els creadors li han volgut donar la volta a la situació. Llavors tot s’entendria. Molts som uns malalts de llengua que patim, a vegades exageradament, pel seu ús, per la seva qualitat i pels atacs que rep de totes bandes. I d’altra banda, s’explicaria perfectament el destinatari final d’aquests anuncis: aquest sector catalanoparlant, polit, asèptic i primmirat que usa la llengua segons com i segons amb qui. Que se l’agafen amb paper de fumar, vaja. El que necessiten és una bona febrada i que se’ls acabi la tonteria que tenen. I perdó pel barbarisme.