Deu minuts a la botiga

Avui ha tocat passar una estona al centre comercial. No estava gaire animat (no jo, el centre) per ser un dissabte al matí: la crisi econòmica i el fet que ara fan pagar a l’aparcament hi contribueixen, de ben segur.

He entrat a una botiga (el nom de la qual comença per zeta) i no he tardat ni deu minuts a triar, emprovar-me i pagar uns pantalons. He superat, doncs, la meva pròpia marca de brevetat en un esport que m’avorreix: comprar roba. No entenc aquesta gent que s’hi passa hores i hores, però en fi.

A l’anar a pagar, una clienta que em precedia a la caixa s’ha acomiadat no amb un adéu o un bon dia sinó així:

que vendáis mucho!

Era una bona persona, sens dubte.