10 Kasim 1938

Ahir va fer 70 anys que va morir Kemal Atatürk, el pare de la Turquia moderna. Ahir, com cada 10 de novembre, la població va observar un minut de silenci a les 9:05 del matí, hora exacta del decés com oportunament recorden els rellotges aturats del palau de Dolmabahçe.

Sempre m’ha fascinat aquest personatge. Una fascinació que va augmentar quan vaig visitar el seu país, on continua rebent un tracte proper a la veneració. El seu retrat, amb aquell posat seriós que sempre gastava, presideix tots els àmbits de la vida oficial i quotidiana, des del control de passaports dels aeroports fins a les botigues, passant pels segells i els bitllets de banc. No és que subscrigui el seu ideari, més aviat al contrari: va aconseguir la modernització i la laïcització del país, sí, però al preu d’un règim personalista de partit únic i d’una persecució de les minories kurda i armènia que encara dura. Més aviat és la manera de ser el què m’atreu del personatge: la barreja de magnetisme i de carisme, la facilitat per transmetre resolució i idees clares, la proximitat amb la seva gent i la identificació amb la seva nació. Per entendre’ns, el contrari que Montilla.

En moments de desconcert per al nostre país, ara que s’ha posat de moda buscar desesperadament models de lideratge polític en altres latituds, fins i tot transoceàniques, no és mala cosa emmirallar-se també en líders del passat, com per exemple Atatürk. Insisteixo, fixant-se només en el “com” i no en el “què”.