“Ni Nadal, ni Setmana Santa”

El dijous vaig assistir a la presentació del llibre Ni Nadal, ni Setmana Santa, del company blocaire Jordi Martí. Si aquest bloc fos redactat en castellà, que no és el cas, hagués titulat l’apunt “En corral ajeno”, donada la discrepància ideològica entre la majoria del públic i un servidor. Però no sé si hi ha cap frase equivalent en català i, en tot cas l’acte, ben interessant i il·lustratiu, no va ser cap corral perquè els organitzadors podran ser moltes coses, però gallines no. 

La presentació es va fer al saló d’actes de l’Ajuntament de Tarragona que, si no tinc mal entès, havia estat una capella. Van concelebrar la missa laica representants de diversos col·lectius (antimilitarisme, anticiment al Camp, revista Catalunya del sindicat CGT, etc.) i l’homília final va anar a càrrec de l’amic Jordi (li puc dir així?). Una peculiar bandera anarco-independentista “cremable com totes les banderes” (sic) va presidir la taula.

No entraré en el contingut de les intervencions, que representen opcions respectables però allunyades de la meva manera de pensar i, en tot cas, caracteritzades no tant per anar “a favor de” com “en contra de”. En paraules de l’autor del llibre, són moviments que “van creant espai”. Espai per omplir-lo amb quins mobles? Són actituds benintencionades sense un horitzó clar. Protestar contra els vaixells de l’OTAN és fàcil; dir com s’ha de defensar una ciutat, una nació o un estat d’una agressió exterior, no tant. Queixar-se de la planificació del territori costa poc; elaborar un pla alternatiu que satisfaci totes les demandes d’aquest territori i defensar-los pels canals adequats, ja costa més. I així podríem seguir.

M’interessa més el llibre de Jordi Martí, recull d’articles periodístics sobre la realitat política i sòcio-econòmica del Camp de Tarragona. Cal llegir-lo, i ho penso fer, per tres motius: primer, perquè m’ajudarà a entendre la realitat del Camp, des d’una altra òptica; segon, perquè és una veu contra un interessat silenci; i tercer, perquè l’autor així m’ho va demanar a la dedicatòria.