Viatge a les valls pirinenques (3: el turista ho vol tot verge)

El turista ho vol tot verge
per poder-ho embrutar
i un cop brut va a altres contrades
i a aquell lloc no hi vol tornar.

Això diu el Romanço de la Vall Fosca, escrit per Jaume Arnella. El turista ho vol tot verge, immaculat, primitiu, típic, “autèntic”, però alhora exigeix tots els avenços que li proporciona el progrés: allotjaments còmodes, oferta variada d’oci, carreteres amples i asfaltades, cobertura de mòbil… i el progrés li ho ofereix, passant per sobre, a vegades, del paisatge i de les formes de vida de la societat que hi viu. Que és, precisament, el que fa que la gent visiti un lloc concret.

Tot aquest rollo ve a tomb perquè mentre visito diversos pobles de la Vall Fosca no paro de donar voltes a l’eterna pregunta: fins on cal denaturalitzar els diferents recursos en nom d’allò que diem progrés? Em passejo per Sarroca de Bellera, la Pobleta de Bellvei, Cabdella… pobles on cases a punt d’enrunar-se conviuen, paret amb paret, amb residències equipades a l’última (que no desentonen amb el paisatge, i això és d’agrair) i on l’olor a vaques o els bels dels xais estan en procés d’extinció.

La polèmica esclata en tota la seva magnitud contemplant el poble d’Espui. És on el senyor Fernando Martín, conegut merengue i constructor, ha deixat a mig fer una discutible urbanització que incloïa habitatges, camps de golf i una estació d’esquí. Què preval? El paisatge? El turisme com a motor econòmic de la zona? Les necessitats acuciants de l’Ajuntament? De moment, ni per tu ni per mi: les grues estan parades.

En el capítol d’anècdotes i incidències, tres apunts:

Primer, a la porta de la preciosa església romànica de Sant Vicenç de Cabdella (a la foto), una làpida esborrada on es pot llegir perfectament, però, “III Año Triunfal, camarada José Antonio”. Com ells diuen, donde hubo siempre queda.

Segon, al mateix poble, una capelleta dedicada a Sant Joan Baptista, on la gent tira monedes com si fos la Fontana de Trevi. Fa anys que no es buida, perquè hi ha més pessetes que euros. Hi tiro cinc cèntims (d’euro), més per curiositat que per devoció.

Tercer, a la Pobleta de Bellvei hi descobreixo un balcó guarnit amb banderes de coloraines, típiques del Tibet. Un altre que té un xip imperialista, si hem de fer cas als sinòfils que últimament pululen per la blogosfera.

I acabo amb una nova estrofa del Romanço:

Confiem en la Vall Fosca
i en els homes que la fan
les seves ganes de viure
i de tirar endavant.