Viatge a les valls pirinenques (1: la Glòria està a tot arreu)

Crònica d’una setmana de vacances per diverses valls del Pirineu occidental (de Lleida, en terminologia provinciana), tot fugint de la calor i de la humitat.

El primer destí és la Vall Fosca, aquella mena de caixal que forma el Pallars Jussà per la part de dalt, partida pel curs del riu Flamicell i que correspon al municipi de la Torre de Cabdella (o de Capdella, hi ha conflicte sobre quina grafia cal fer servir).

M’allotjo a un hotelet d’un dels pobles de la vall, Molinos. Aquí també hi ha controvèrsia i algú, més papista que el papa, s’ha entretingut a pintar de blanc la o de la senyalització viària pensant que catalanitza el nom, quan l’origen de la paraula és Molí nos (el nostre molí). L’hotel és confortable, rodejat de vegetació, amb piscina i fins i tot llibres a les habitacions. L’àmplia sala d’estar ofereix des de premsa barcelonina fins a revistes xafarderes. Em rep la mestressa, que m’ensenya la cambra i s’acomiada dient:

– em dic Glòria i estic a tot arreu!

No, no és l’Esperit Sant. És la seva manera de dir que està disponible pel què calgui. L’establiment no arriba al 50% d’ocupació. Es noten la crisi i l’acabament de l’agost. Entre els estadants, cinc alemanys que han arribat al lloc amb dos vehicles i cinc potents motos. Són bavaresos i saxons: ho sé per les matrícules. Els vespres, després d’haver recorregut les sinuoses carreteres amb les seves màquines, s’esplaien a la sala d’estar i comencen a exercir d’alemanys: es fan servir enormes vasos de cervesa i parlen entre grans riallades.

A la Vall Fosca, a pesar del seu nom, també hi toca el sol i, com queda dit, l’hotel té piscina, de manera que aprofito la primera tarda per estirar-me a la gandula i remullar-me. L’aigua és freda. No fresqueta, no: freda. Però si he fugit de la calor ara no em puc queixar. Torno a estirar-me i em disposo a iniciar la lectura d’un llibre que no té res a veure amb l’ambient que em rodeja. Es tracta de la biografia del general Batet, tarragoní il·lustre, escrita per Hilari Raguer, historiador no menys il·lustre.

La nit cau amb el seu silenci, trencat només pel rum-rum del riu Flamicell (unes aigües no gaire turbulentes, per sort!) i em disposo a descansar al llit. Demà toca caminar.

[A la imatge, vista de Beranui]