(Tibet llibertat) Vestir còmodament… i un acudit d’Eugenio

Una de les micropolèmiques d’aquest enganxós estiu es refereix al grau de formalitat en el vestir a la feina. Tot va començar amb el ministre de la cosa energètica quan es va presentar al Congrés sense corbata, fet que va provocar que el president de la Cambra tragués el “fill de falangista” que porta a dins i li comminés a posar-se la peça masculina per excel·lència.
 
L’argument oficial és que sense corbata bé es pot treballar en una oficina amb un o dos graus més de temperatura, amb el corresponent estalvi energètic i econòmic d’aire condicionat. No sembla mala idea. Fet i fet, la mesura ja funciona a ple rendiment de fa temps al Japó. D’altra banda, i sense tants escarafalls, el conseller en cap Bargalló ja havia adoptat aquesta moda, tot i que en el seu cas va prevaler la necessitat imperiosa de ser fidel al seu capteniment progressista.

Fins on ha d’arribar la comoditat en el vestir a l’estiu, en un ambient laboral formal, s’entèn? Ja hi ha qui pensa que, pel mateix raonament, no hi ha d’haver inconvenient en què els homes es presentin a les oficines amb bermudes i xancletes. Les dones, per raons de tots conegudes, no tenen tantes dificultats per anar fresques (en el bon sentit de la paraula, és clar). De fet, determinades grans empreses més “enrotllades” o a l’última ja permeten als seus empleats anar vestits de qualsevol manera, a banda d’altres privilegis que els fan la vida més fàcil (estances per gaudir d’estones d’oci, serveis de guarderia, etc.).

No acabo d’estar d’acord amb aquestes familiaritats. Francament, no tracto de ser massa rígid amb aquesta qüestió, però si tan còmodes podem anar a la feina, què ens haurem de posar a les nostres estones d’oci? A la vida van molt bé algunes imposicions o limitacions, pel plaer d’alliberar-se’n després. Això em recorda un acudit de l’Eugenio. 

El saben aquel
d’un que va per la selva africana amb una viga pesada a l’espatlla? Quan li pregunten perquè tragina aquell pes contesta:

– és que si em trobo un lleó, llenço la viga a terra i puc córrer més ràpid…

(Tibet llibertat) Josep Anton Baixeras, 1927-2008

Ha mort Josep Anton Baixeras, polític, escriptor i figura cívica de referència a Tarragona. Per qui no el conegués i perquè es faci una idea, representava el mateix que Josep Benet a un nivell territorialment més limitat. Els paral·lelismes són notables: advocats, homes de lletres, van ser els senadors més votats el 1977. Baixeras, a més, seria un temps regidor de la ciutat com a independent a la llista del PSUC.

Baixeras també va ser un dels xarbotadors de les somortes aigües político-culturals tarragonines al tardofranquisme amb la creació de la delegació territorial de l’Òmnium Cultural, que va presidir de 1971 a 1975. La seva biografia està ben proveïda de premis literaris i cívics, ben merescuts.

S’ens en va un altre “homenot”, aquesta vegada de Tarragona, ciutat que no en va sobrada. Descansi en pau.

Per a l’anècdota personal queda la situació viscuda aquest matí, quan encara no era coneixedor de la trista notícia i m’he creuat al carrer amb la seva ja vídua (persona que conec només de vista). El fet de trobar-me-la m’ha produït una sensació estranya, inexplicable. Un minut després, només un minut, entrava a la granja on acostumo a esmorzar i el Més Tarragona m’oferia el titular de la jornada. Premonició?