El cas Vilaró

Diu un proverbi xinès (sempre hi ha un proverbi xinès per a tot) que dir una mentida t’obliga a inventar-te després mil veritats per ocultar-la. Jo no sé si s’han dit mentides o no en el cas Vilaró. Precisament això és el que volem saber, però no ho podem assegurar perquè la informació s’ha anat suministrant en comptagotes, a destemps, a trossos i amb contradiccions segons les fonts.

No costava res dir la veritat, tal qual, des del primer moment, fos quina fos. L’endemà ningú no hagués recordat l’assumpte. Però els responsables de donar explicacions van preferir fer-ho d’una manera que s’ha anat imposant amb els anys: informar edulcoradament i amb eufemismes, per tal de que ningú no en tregui l’aigua clara. Això, a la llarga, causa l’efecte contrari al desitjat: que l’opinió pública sospiti o intueixi que hi ha “gat amagat” a l’assumpte i és el que ha passat.

A mi m’és completament igual si el cap de la Guàrdia Urbana de Barcelona estava o no a la plaça d’Espanya, si va ser ferit amb una bala de goma o en una baralla, si els fets van passar a la 1 o a les 2 de la matinada. Jo, com a ciutadà, l’únic que vull és informació immediata i veraç de tot esdeveniment amb transcendència pública. Això és el que no ha fet l’Ajuntament de Barcelona i sí ha fet Vilaweb. Per tant, només em queda solidaritzar-me amb aquesta i desitjar que continuï en la seva línia d’independència, rigor i fidelitat al país.