Escapada a l’Urgell i la Segarra (2: Cervera)

Una autovia de fins a tres carrils, successora de l’antiga N-II, connecta en pocs minuts Tàrrega i Cervera. Arribo, doncs, a la capital de la Segarra, aparco, i camino cap el centre, una mica intuïtivament.

M’interessa contemplar la famosa Universitat de Cervera, erigida per aquell rei que tenim penjat a l’inrevés. La trobo de seguida: és un imponent edifici d’estil Escorial (no exactament, però ja m’enteneu), amb una enorme corona metàl·lica a sobre la porta principal, no apta per republicans radicals. L’edifici decep: no és cap monument visitable, sinó la seu de diverses institucions que, a més, es troba en obres. Pregunto si puc introduir-me al casalot a una senyora que escombra una de les escales i em contesta que no ho sap; doncs sense més preàmbuls em passejo pels desèrtics patis i passadissos del que una vegada va ser el centre d’estudis més important de Catalunya i a on va estudiar Jaume Balmes, segons diu una placa de la porta.

Per a l’anècdota queda la imatge d’un enorme cogombre al mig del carrer, just davant la Universitat (devia haver mercat aquest dia a Cervera). No atino a trobar una lectura subliminar a la relació entre una entitat felipista-borbònica i un cogombre mig xafat pel trànsit, però segur que hi és.

Camino després cap el casc antic de Cervera i ho faig pel carrer Major, llarga via molt ben conservada estèticament i que respira història pels seus nombrosos edificis: aquí s’hi celebaren unes Corts que donarien pas a la Generalitat, aquí nasqué Duran i Sanpere i aquí es produí l’asentamiento (sic: la placa és en castellà) del matrimoni dels Reis Catòlics.

Arribo a una preciosa plaça porxada, amb la Paeria (atenció a unes curioses mènsules) i darrere l’església gòtica i una mena de balcó natural amb vistes a la Segarra, que contemplo sota un sol de justícia. De tornada, em fico al denominat carreró de les Bruixes, que és com un túnel construït sota unes cases que servien de defensa per la població. És un indret fosc, abandonat i ple de pintades de totes les radicalitats possibles. Fa una mica de por i tot.

Abans de marxar m’aturo a una pastisseria i compro “sabines”, una mena de carquinyolis típics d’aquí. Trec el cotxe d’on el tenia aparcat i a punt estic de topar amb un altre (seria el segon incident automobilístic en deu dies). M’allunyo d’aquesta ciutat contradictòria, que va veure néixer la Generalitat però també l’asentamiento del matrimoni més infaust per la nostra nació.

M’espera un museu ben peculiar a Verdú.

Escapada a l’Urgell i la Segarra (1: Vallbona i Tàrrega)

Avui he fet un ràpid tour per les comarques de l’Urgell i la Segarra, properes però poc conegudes. La crònica, en dos capítols.

Enfilo la carretera i, passades Montblanc i Solivella, m’endinso a la comarca de l’Urgell. Primer objectiu, el monestir de Vallbona de les Monges, assignatura pendent de fa temps. Es tracta d’un edifici que, a diferència dels seus companys de la Ruta del Cister (Poblet i Santes Creus) és més petit i queda mig enclotat al poble on està situat. En destaca només l’esbelt cimbori octogonal (a la foto). Després d’esperar-me una bona estona, jo i quatre persones més iniciem la visita amb l’ajut d’un guia que, en castellà dialecte indi i amb gestos (dos del grup són italians) ens explica detalls històrics, arquitectònics i ornamentals del monestir. Per exemple, les trifulgues familiars de Violant d’Hongria, enterrada aquí i que ha originat una curiosa relació bilateral amb aquell país centreeuropeu. La sala capitular i l’església, netes de decoració, severes i bellíssimes, fan una forta olor d’encens, aquella olor agradable com de porro que ja trobava a faltar. Tot el conjunt monumental és absolutament recomenable. Per cert, el proper diumenge 27, a les 18 hores, hi ha un concert d’orgue a càrrec d’Andreas Schröder.

Marxo de Vallbona. El paisatge és sec, grogós, pla, quiet, només alterat per papallones blanques o per uns ocells negres amb la cua llarga (no sé com es diuen: sóc de ciutat). Algun tractor a la carretera em recorda que encara es treballa la terra. Arribo a Tàrrega, la capital comarcal. M’assec a un banc de la plaça del Carme, presidida per una escultura d’Alfaro, molt coneguda. Començo a veure persones inequívocament immigrants. En veuré moltes més.

Em passejo pel centre comercial i peatonal de la ciutat. El carrer Santa Anna té un curiós edifici d’estil àrab, ple de rajoles de colors, com de plaça de toros. La nota divertida va a càrrec d’una dona parlant a crits amb un fort accent andalús, com feia temps que no sentia. Es tracta, també, d’una immigrada, però de les “altres”. Li encarrega a una coneguda que li compri chopped i botifarra blanca: d’això en dic jo multiculturalisme!

Segueixo passejant: plaça Major, carrer d’Agoders… algunes vies estan tallades i hi ha una inusual presència policial. Veig un cotxe amb xofer que passa per on tenien prohibit els altres vehicles. M’he d’assabentar de qui és, on va i perquè. El termòmetre exterior, mentre, marca 30 graus a l’ombra. Encara és suportable.

Dino i torno a seure a la mateixa plaça mentre espanto mosques i fullejo l’Avui. Dimiteixen vuit directius del Barça (doncs bon vent); plega Bolaño de cap de comunicació de la Generalitat (una bona “arracada”, pel que diuen); Montserrat Candini: “no sóc la Cospedal de CDC” (no maca: només ets és la inevitable quota femenina); etc.

Ja són les 3 de la tarda i m’espera Cervera.