Vacances a la comissaria

Aquest matí, el meu primer dia de vacances, m’ha tocat anar a la comissaria de policia (espanyola, of course) per signar la denúncia pel sinistre que va patir el meu vehicle (vegeu apunt). Ells mateixos m’havien dit que la fes per telèfon i que avui anés a signar-la i així no tiene que hacer cola. Sí, sí, i un be negre. Dues hores he hagut d’esperar, ja que l’oficina era plena de gent que també havia fet una denúncia per telèfon i també els havien dit que no tindrien que fer cua.

Passen els anys i certes coses no canvien. El personal, mig altiu, mig indiferent a les queixes (no pase hasta que se lo digan!); les parets de l’oficina, plenes d’avisos diversos, fotos d’etarres i desapareguts, notes informatives sindicals… enganxats sense ordre ni concert; la nota de color la dóna la varietat de públic que et trobes en aquests llocs: una mare amb la seva criatura a qui ha tingut que canviar els bolquers, una senyora gran engoixada perquè he tenido que dejar a mis nietos solos en casa, una parella d’argentins prenent-se mate tranquil·lament, un noi que ha resultat ser un “segurata” implicat en alguna baralla la nit passada…

L’espera s’ha fet llarga i avorrida (no tenia ni el diari) i tot han estat incovenients. Serà una seqüela de la maledicció de l’escarabat? o simplement és que els funcionaris policials continuen la vaga de zel que van iniciar no fa gaire? El novembre arriba el desplegament de mossos al Camp de Tarragona: esperem que millorin aviat els sistemes d’atenció i informació al ciutadà.

Al marxar, he passat per la plaça Imperial Tarraco, que estava col·lapsada de cotxes: tots entraven a la rotonda i cap en podia sortir. Una bona imatge del moment que ens ha tocat viure. En sabrem sortir, nosaltres?