El nomenament del nou primer ministre francès, Gabriel Attal, ja porta cua tant per la seva personalitat com per la seva trajectòria política anterior. Observo una certa tendència a obviar tant les peculiaritats de la seva figura, teòricament llamineres des del punt de vista periodístic, com les seves actuacions ministerials. Sembla que la designació del
L’obituari cultural del 2024 s’estrena amb la notícia de la mort de Ventura Pons, el cineasta català que tant ha fet per la normalització del setè art a casa nostra. Sempre l’he admirat com a eficaç impulsor d’iniciatives que perseguien aquest objectiu (la darrera, la reobertura del cinema Texas) però també, i sobretot, com a
Amics seguidors del bloc, que tingueu una bona entrada d’any 2024! [Imatge: rellotge de l’antic edifici de la Duana d’Arica, Xile; tripadvisor.es]
Ja he avançat la notícia als meus familiars i amics més propers, però avui la faig pública: després de molts mesos de reflexió i superant no pocs dubtes, he decidit ingressar en un convent. Concretament, ben aviat professaré com a frare cartoixà amb el nom de Miquel. Fra Miquel. Vull dedicar la resta de la
A tots els lectors i seguidors de Les aigües turbulentes, Bon Nadal tingueu. [Imatge: pessebre instal·lat a la seu del Cabildo Insular de Gran Canària, detall; foto de l’autor]
Pujant a l’autobús, la línia de l’aeroport a Tarragona. El conductor em pregunta, en castellà, on baixaré. Li contesto “Tarragona”, exagerant l’accent català i marcant bé les vocals neutres. Aquest detall ha bastat perquè ja em contesti en català. Fins i tot fent un “Samaranch” és possible posar un gra de sorra en favor de
L’atemptat contra Carrero Blanco fou una de les primeres notícies “de lletres grosses” que recordo. Cinquanta anys després assistim no només a una lògica revisitació del magnicidi als diferents mitjans de comunicació, en forma de documentals i reportatges, sinó també a una insòlita obertura informativa pel que fa a aspectes fins ara poc coneguts, amagats o
Perquè avui és Santa Llúcia, dia de l’any gloriós, pels volts de la Plaça Nova rondava amb la meva amor. Poseu música d’Eduard Toldrà al poema de Josep Maria de Sagarra i ja tindreu la banda sonora del 13 de desembre, el dia de l’any que comença el cicle pròpiament nadalenc, almenys per les persones
Corria l’any 1976. La primera vegada que assistia a la Universitat Catalana d’Estiu. En una de les assignatures d’història, que em serien molt útils tant des del punt de vista merament intel·lectual com d’afirmació nacional, qui donava la classe va fer que als meus apunts (a l’UCE jo sí que prenia apunts) hi anotés al
Arriba la darrera etapa del meu petit tour per l’Amèrica austral: la ciutat xilena d’Arica. Faig temps d’espera a l’aeroport de Santiago tot visitant detingudament una exposició que hi ha sobre el considerat pare de l’aviació xilena, Arturo Merino Benítez, que dona nom al camp d’aviació: fou el fundador de la Força Aèria Xilena i de la
Santiago compta amb dues excel·lents talaies on contemplar des de les altures tota la ciutat de punta a punta. Avui hi pujo, una rere l’altra. La primera és el Cerro de San Cristóbal. Les semblances amb el Tibidabo són més que evidents i faciliten fer-ne una comprensible descripció. Amb una altura de 880 metres sobre
L’avió de la companyia xileno-brasilera LATAM uneix Buenos Aires i Santiago de Xile en 2 hores i 15 minuts; mirant un mapamundi semblaria que la distància és molt més llarga, oi que sí? Tinc la sort d’ocupar un seient de finestreta i per tant de tenir una bona vista per contemplar els Andes, la llarga
S’acaba la meva estança a Buenos Aires. En realitat hauré conegut ben poc de la ciutat. Per exemple, no vaig arribar a anar mai al famós barri de La Boca (a dalt), frenat per alguns consells, segurament exagerats, de que es tractava d’una zona degradada i perillosa. La veritable causa pel qual no vaig conèixer-lo
Poques ideologies més allunyades de la meva manera de pensar que el justicialisme o peronisme. No obstant això, admeto una certa atracció per la figura d’Eva Duarte, la dona de Perón, de biografia novel·lesca i fascintant. Potser per això, i sense proposar-m’ho expressament, durant la meva estança a Buenos Aires visito de manera seguida tres
En memòria de Jerónimo Saavedra Acevedo, que avui ens ha deixat. Notable polític, va fer tots els papers de l’auca tant a les Canàries com a l’estat, tant a les institucions públiques com a les estructures del seu partit, el PSOE. No he sentit mai que se’n parli malament, d’ell. El recordaré singularment perquè va