No volia parlar de futbol però en parlaré

Desmoralitzat per massa coses que em/ens passen últimament, avui he decidit a última hora trencar la rutina diària i anar a dinar a la Pizzeria Da Nicola, al carrer Hospital de Tarragona. No tindrà mai estrelles Michelin, però la propietària, que em coneix de fa anys, sempre té conversa a punt i, a més, serveixen pasta italiana en quantitat (el meu menjar preferit, necessària en cas de depressions puntuals). Total, que m’he posat morat de raviolis amb tomàquet ratllat i pernil ibèric, i he oblidat petards i clàxons.

Bé, no me n’he oblidat del tot. La menjada m’ha servit per reflexionar sobre els fets d’ahir i relativitzar-los:

– si Alemanya s’enfronta amb Espanya, sembla bastant lògic que la població faci costat, en general, a aquesta última, més si resulta que al combinat “rojo” hi juguen cares nostrades conegudes

– lligat a l’anterior, la gent és molt “cuca” i s’apunta sempre al carro guanyador a última hora: si Espanya hagués perdut, quants dels que celebraven la victòria no haguessin anat a dormir completament indiferents?

– malgrat tot, l’esdeveniment d’ahir ha permès treure el descobert una realitat mig amagada a casa nostra (algú n’ha dit fins i tot “sortida de l’armari”): les coses, com més clares, millor

– una realitat que, com ja sabíem d’antecedents, s’expressa amb unes formes que no tenen desperdici: sentir el què es diu a determinades cadenes i llegir el què s’escriu a determinats diaris diverteix i reconforta (que ridículs poden arribar a ser, pobrets)

– i l’argument definitiu: arriben les vacances i tots plegats escamparem la boira física o mental, que prou falta ens fa per recuperar forces i continuar endavant

Afegitó a tot plegat és l’apunt d’Antoni Vives d’aquesta nit, que va en la línia del què jo penso: tota aquesta alegria, aquestes celebracions… és el que nosaltres volem per la nostra selecció nacional, ni més, ni menys. Hi tenim dret. Quan ells ens vinguin amb la monserga de que nosaltres fem política i ells no (ahir no es va fer política?) els haurem de respondre que, o tots frares o tots canonges. No em vaig resistir a fer un comentari a Vives, conegut dirigent de Convergència: li vaig dir que, si us plau, si volia vibrar amb una selecció nacional catalana com Déu mana que faci tot el possible perquè les nostres formacions polítiques estiguin més unides en això i en tot.

Ens faran cas?