Tarragona, anys 60

Acabo de visitar l’exposició del fotògraf Valentí Canadell. Es tracta d’una selecció de fotografies en blanc i negre procedents del voluminós fons d’aquest professional que tenia l’estudi al carrer Unió de Tarragona. Hi veiem una mica de tot: fotos d’estudi, batejos, comunions, casaments, vida social, actes públics, esdeveniments al carrer… La peculiaritat és que totes les instantànies són dels anys 50 i 60, és a dir, a l’interès històric i documental que tenen s’hi afegeix que moltes de les persones retratades s’hi poden reconèixer quaranta anys després o bé les poden identificar molts dels visitants. A aquest fi, s’ha instal·lat a l’entrada de l’exposició una mena de llibre de signatures on s’hi poden deixar dades concretes per identificar les persones retratades. Una ullada al llibre permet comprovar fins a quin punt Tarragona era (és?) un poble: tothom és coneix. Mentre tafanejo el llibre se m’acosta una companya de feina i no tarda a comentar-me que la senyora de la foto que il·lustra aquest apunt (la conductora de la moto) “no sap qui és però la té molt vista”.

A mi personalment m’ha produït una estranya sensació: es tracta d’un gran reportatge sobre Tarragona just abans de que vingués a viure-hi. No descobreixo cap rostre familiar, però hi puc reconèixer alguns escenaris ja desapareguts però que jo vaig aconseguir: l’Hotel Europa a la Rambla, les xaboles del riu Francolí o un xalet modernista a la llavors avinguda Vallellano.

Per aquelles casualitats de la vida, a l’arribar a casa em trobo a la bústia el darrer número de Claxon. És realment el darrer, perquè no s’editarà més. Claxon era el predecessor de totes aquestes publicacions gratuïtes que amb desigual qualitat inunden les nostres vides. Va veure la llum modestament el 8 de desembre de 1969, és a dir just després de les fotos de Canadell, i setmana rera setmana (1.976 en total!) ha estat l’altaveu, com el seu nom indica, d’esdeveniments culturals, cartelleres de cinema, farmàcies de guàrdia i molta publicitat (quin remei).

La Tarragona del segle XXI, tant diferent de la dels anys 60, perd una publicació entranyable però guanya tot un Premi d’Honor de les Lletres Catalanes: l’escriptora Montserrat Abelló. Felicitats!

[L’exposició “Valentí Canadell, fotògraf. Retrospectiva en blanc i negre” romandrà oberta fins el 24 d’agost a la Sala d’Exposicions de Caixa Tarragona]

El vinagre andalús (Congrés d’ERC, segona i darrera part)

Abans d’ahir parlàvem de qüestions més serioses del congrés. Avui, els detalls més anecdòtics.

* L’escenari on es va desenvolupar el Congrés, el Fòrum de Barcelona, ja ha donat lloc a comentaris més o menys enginyosos per part d’articulistes. Que si el Fòrum va ser un esdeveniment sense un objectiu clar, que si l’escenari era -i és- d’una buidor considerable… Per la meva part, afegeixo que l’edifici central, aquella horrorosa mole triangular, està decorat amb trencadís de color blau, a la manera gaudiniana. I justament trencadís és la paraula que reiteradament s’ha fet servir per definir el Congrés d’Esquerra.

* L’organització ens va informar de que podríem deixar el cotxe a l’aparcament públic del costat del Fòrum, a preu “negociat”. Resultat: cua de cotxes per entrar-hi quan ja estava col·lapsat. Total, vaig girar cua i vaig deixar el meu flamant bòlid en un descampat del costat i així em vaig estalviar els 15 € de l’ala que costava tenir-lo a les dependències del senyor Hereu.

* I justament 15 eren els euros que costava el “dinar popular” celebrat en un altre descampat (com veieu, al Fòrum tot són descampats). El menú, amanida normaleta amb una espècie de sandvitx de tonyina i salmó, carn a la graella amb patates de xurrero i pastís. El meu tall de carn, tot cremat, potser per estar a to amb el que pensa la militància del que està passant. L’amanida, amb un vinagre “andalús” (simbol d’algú en concret?). Els plats servits per cambrers amb esmòquin: potser això és el que justificava l’adjectiu popular.

* Organitzativament, el Congrés va merèixer un aprovat ben alt, les coses com siguin. Puntualitat en els horaris (no vaig poder votar la composició de la mesa perquè jo estava fent cua al pàrquing), personal eficaç, etc. Més discutible va ser l’actuació d’Anna Simó, la presidenta de la mesa, que va perdre els papers més de dues i tres vegades amb la votació d’esmenes o intentant fent callar a la militància quan xiulava als representants dels partits suposadament “amics”. Per mi que, de tants nervis i crits, al final se li va intensificar el tic que té als ulls, la pobre.

I es va acabar el congrés. Per qui tingui mono d’aixecar tres-centes vegades les cartolines grogues i vermelles, que sàpiga que ara venen congressos regionals, comarcals…