El jeep i el dromedari (Congrés d’ERC, primera part)

ERC ja ha tancat (en fals?) el seu congrés. Ja tenim president, secretari general i executiva, tots coixejant del mateix peu; ja tenim document d’estratègia pels propers anys, farragós i recosit amb esmenes aprovades o “transaccionades” (no era millor dir pactades?); ja tenim 30 nous consellers nacionals (qui són? misteri: la web d’ERC no està en condicions de donar els noms…).

Algunes notes apressades sobre el congrés:

* Més enllà de les diferències personals o estratègiques i de la sensació de ser una formació de gent ben diversa, inclosos friquis i mediocres, constato que ERC és un partit on tothom pot parlar i on tot s’acaba sotmetent al vot de la militància. Una riquesa democràtica de la qual n’haurien d’aprendre els partits dits “seriosos” (ai, si poguéssim gravar-los amb una càmera!).

* Posar en un compromís Carod en un congrés té el seu mèrit. Un militant ho va aconseguir quan el ja ex-president, en el seu discurs, s’enorgullia de que onegessin banderes catalanes a Londres i a Berlín gràcies a l’acció d’Esquerra. En aquests moments va haver de sentir “sí, però, i Via Laietana…?”. Touché.

* Invitats a l’acte: PSC (les xiulades van impedir sentir bé els noms dels altres partits convidats, però juraria que hi havia algú del PP), representant del Sàhara, una senyora bretona molt simpàtica i els amics gallecs i bascos de consuetud, merescudament aplaudits.

* Magnífiques les intervencions, en la forma i en el fons, de Joan Carretero, Elisenda Paluzie i Hèctor López Bofill: clars, contundents, engrescadors, amb ovacions finals. Tot el contrari dels discursos del nou tàndem guanyador. Anoto aquí el símil que va usar Ridao per referir-se al fet de que és millor està al govern que a l’oposició: “és millor fer una travessa pel desert en jeep que no en dromedari”. Si, és clar, el problema és que el jeep el condueix el PSC-PSOE i ens el du cap a un oasi que no ens convé (més que res, perquè té poca aigua…).

* Tres moments que he viscut com una victòria personal: l’aprovació de les dues esmenes d’Esquerra Independentista (separació de càrrecs de govern i de partit i aprofundiment de l’assemblearisme) i el veto a Xavier Vendrell, no per res personal sinó per que simbolitza un gol contra el que molts rebutgem: la política entesa com a activitat maniobrera, fosca i professionalitzada.

* Per acabar, un recordatori de Joan Carretero: el proper dia 26 de juny està citat a declarar al Jutjat l’alcalde de Matadapera per l’horrible crim de no posar la bandera espanyola al balcó de l’Ajuntament. Caldrà solidaritzar-s’hi d’alguna manera, no?

Ja tenim, doncs, direcció i línies estratègiques. Al sortir del congrés per anar a agafar el cotxe i tornar a Tarragona em trobo un company, notori carreterista, amb qui coincidim en donar els cents dies de gràcia al nou equip. Esperem que el 101è no sigui de desgràcia.