Franki llibertat (i un però…)

L’empresonament de l’activista de Terrassa Franki per un delicte d’ultratge a una bandera (des d’aquí en demano la llibertat com a víctima d’una pena absolutament desproporcionada en relació al suposat dany) ha comportat diverses accions i reaccions, alguna de les quals s’està imposant en els darrers temps. Es tracta de l’intent d’assalt a la seu central del PSC-PSOE al carrer Nicaragua de Barcelona. Fixeu-vos en la idea subjacent: a una actuació de caire judicial es respon amb un atac al partit polític més directament vinculat no al poder judicial sinó al poder executiu. Haurà mort definitivament Montesquieu, com pronosticava el llenguamoll Guerra?

L’incident recorda una mica els atacs que van patir diverses seus d’Iniciativa a partir d’actuacions dels mossos, amb l’argument (suposo) de que l’esmentat partit dirigeix la conselleria de la qual depèn la policia autonòmica. I anant endarrere en el temps, no podem oblidar les concentracions davant les seus del PP posteriors a la nefasta gestió del govern popular en relació als atemptats del 9 de març.

No s’està d’acord amb una decisió judicial o administrativa i ho acaben pagant les parets i els vidres dels edificis dels partits. Trista conseqüència de la creixent confusió entre dues realitats completament diferents, que caldria rectificar si no volem seguir tenint una democràcia de baix nivell com l’actual. De moment, alguna proposta per al proper congrés d’ERC ja està inspirada en la idea de separar nítidament govern o administració i partit polític. Esperem que arribi a bon port.