50 anys de la mort de Carles Cardó

Avui fa cinquanta anys exactes de la mort de Carles Cardó i Sanjuán. Naturalment, l’esdeveniment ha passat completament desapercebut, com no podia ser d’altra manera tractant-se d’un prestigiós escriptor i eclesiàstic catalanista. No estarà de més, doncs, fer quatre ratlles de la seva biografia. Extrec la informació de la GEC.

Nascut a Valls el 1884, estudià al seminari de Tarragona i fou ordenat el 1908. Doctor en teologia, dret canònic i filosofia. Promotor dels moviments d’avantguarda bíblic, social i litúrgic a Catalunya i hereu de la doctrina de Torras i Bages, un altre gran oblidat. Col·laborà en nombroses publicacions catalanistes i cristianes. Traductor de diversos llibres de la Bíblia per a la Fundació Bíblica Catalana i editor de l’obra de Sèneca a la Fundació Bernat Metge. Exiliat a Suïssa, coincidí amb el cardenal Vidal i Barraquer i seguí col·laborant periodísticament i publicant assajos, el més conegut dels quals Histoire spirituelle des Espagnes, el 1946. Aquesta obra no veié la llum en català i al nostre país fins el 1977 (Les dues tradicions. Història espiritual de les Espanyes, editorial Claret), víctima de les pressions polítiques i eclesiàstiques de la dictadura franquista. Aquest llibre és el testimoni d’aquella “altra Església” que va ser privada de veu i de pàtria, la que va patir simultàniament persecució dels dos bàndols de la guerra de 1936-1939. Un bon autor i una bona obra per llegir en un moment en què tan es parla de memòria històrica.

Heus aquí un exemple de la manera de pensar de Carles Cardó:
“La primera de les tres coses que tenen importància és viure. La segona cosa que importa és tenir raó. La tercera cosa que té importància és servir la raó amb honestedat.”

Finalment, com a detall curiós, afegiré que Cardó va donar classes de català al rei d’Espanya a l’exili (Joan III) quan tots dos residien a Lausana.