Què no ha de fer Esquerra

Esquerra Republicana de Catalunya torna a viure un altre agitat període de la seva llarga existència. Uns resultats electorals més dolents dels previstos han fet esclatar una tensió que ja es venia covant de feia temps. Què cal fer en aquestes circumstàncies? No ho sé, tot és molt complex, però sí que es poden apuntar algunes de les coses que no s’han de fer.

Des del mateix dilluns, disciplinadament, com a toc de xiulet, tots els mitjans de comunicació han desplegat els seus efectius per seguir puntualment els encontres i desencontres, les declaracions i els silencis dels líders i figures destacades de la veterana formació. Primera cosa que no s’ha de fer: convertir polèmiques, picabaralles i discussions en un espectacle públic. Els media no són favorables (mai no ho han estat) al partit i en justa correspondència el partit tampoc hauria de facilitar la feina a uns mitjans àvids de carn fresca, com més sangonosa millor.

I seguint amb la partitura que moltes vegades marquen diaris, articulistes i tertulians no ara sinó sempre, tothom ha corregut a posar noms i cognoms a les diferències, reduint-ho tot a ambicions personals i a desavinences en maneres de fer i de pensar. Doncs no. L’atzucac en què es troba ERC és una qüestió de model de partit i d’estratègia, no de qui seu a on. Segona cosa que no s’ha de fer: alinear-se la militància,acríticament, amb algun dels actuals o futurs líders (n’hi ha més de dos) a partir de sintonies personals, territorials o generacionals. El debat ha de ser d’idees, de projectes, d’objectius: què es vol, quan i com. Qui millor ho plantegi i ho argumenti és qui haurà d’encapçalar el nou projecte esquerrà, que haurà de ser defensat llavors com una pinya per tota la militància.