Déu dóna pa a qui no té dents

El meu post d’ahir, en què relatava el pas fugaç del cantant Chuck Berry per la meva vida, ha merescut un comentari del company del bloc Rockviu (https://blocs.mesvilaweb.cat/rockviu). Amb enveja (suposo que sana) es lamenta de no haver estat ell en el meu lloc a l’avió, tenint en compte que considera el “gran Chuck” com l’avi del rock and roll. Tal com es pot comprovar, és un gran afeccionat a la música moderna. Jo, no tant, tot i que ja tinc entrades per anar a sentir Bruce Springsteen a Barcelona, el juliol. 

Ho lamento per ell, però ja ho diu la saviesa popular: “Déu dóna pa a qui no té dents”.

[A la imatge, Chuck Berry de jove]

Volant amb Chuck Berry

Aquest bloc serveix, entre altres coses, per deixar constància d’anècdotes personals, sense importància per als altres però molt significatives per a mi, pel que tenen de singular.

Avui toca explicar als seguidors de Les aigües turbulentes que el passat dijous, en el mateix avió que em portava a Gran Canària hi viatjava Chuck Berry. Per als qui no sàpiguen qui és diré que es tracta d’un veterà cantant de rock californià, de vuitant-i-tants anys, que segueix al peu del canó. A l’arribar a l’aeroport em va cridar l’atenció que ell i els seus acompanyants fossin objecte de fotos i filmacions, i vaig deduir que es tractava d’algú més important que jo… Divendres va actuar a Telde i, gràcies a la premsa local, em vaig assabentar de que aquell venerable negre tocat amb una gorra de mariner que deambulava per l’avió i que en terra rebia atenció mediàtica era Chuck Berry, nom que em sonava però de qui desconeixia el seu aspecte físic i el seu estil musical.

Doncs ara ja sé qui és perquè hem volat junts…

20.000 visites

Després d’una tirallonga de posts tristos (Setmana Santa, aniversari de Carles Cardó, mort de Benet…), ja en tocava un de positiu: aquesta nit, a una hora indeterminada, el bloc Les aigües turbulentes ha assolit les 20.000 visites. Moltes gràcies a tots els que hi fiquen el nas cada dia o de quan en quan.

Josep Benet (1920-2008)

Nova pèrdua per al país. Ens deixa Josep Benet i Morell, politic, historiador i, per sobre de tot, home compromès amb Catalunya, la llibertat i el progrés social.

És difícil dir quina és la faceta més rellevant de la seva llarga vida, però quedem-nos amb tres: la d’advocat defensor d’antifranquistes, la de polític transversal ben vist per les diferents formacions i la d’historiador rigorós i implacable documentant, per exemple, les maniobres tarradellistes, tant lloades per segons qui. Va fer tots els papers de l’auca, fins i tot al cinema (va tenir un petit paper a La ciutat cremada).

Josep Benet era també un home valent, que es va arromangar quan tocava lluitar per uns ideals en temps difícils, i que sempre va saber preservar una independència en la seva trajectòria personal, molt coherent.

Descansi en pau.

50 anys de la mort de Carles Cardó

Avui fa cinquanta anys exactes de la mort de Carles Cardó i Sanjuán. Naturalment, l’esdeveniment ha passat completament desapercebut, com no podia ser d’altra manera tractant-se d’un prestigiós escriptor i eclesiàstic catalanista. No estarà de més, doncs, fer quatre ratlles de la seva biografia. Extrec la informació de la GEC.

Nascut a Valls el 1884, estudià al seminari de Tarragona i fou ordenat el 1908. Doctor en teologia, dret canònic i filosofia. Promotor dels moviments d’avantguarda bíblic, social i litúrgic a Catalunya i hereu de la doctrina de Torras i Bages, un altre gran oblidat. Col·laborà en nombroses publicacions catalanistes i cristianes. Traductor de diversos llibres de la Bíblia per a la Fundació Bíblica Catalana i editor de l’obra de Sèneca a la Fundació Bernat Metge. Exiliat a Suïssa, coincidí amb el cardenal Vidal i Barraquer i seguí col·laborant periodísticament i publicant assajos, el més conegut dels quals Histoire spirituelle des Espagnes, el 1946. Aquesta obra no veié la llum en català i al nostre país fins el 1977 (Les dues tradicions. Història espiritual de les Espanyes, editorial Claret), víctima de les pressions polítiques i eclesiàstiques de la dictadura franquista. Aquest llibre és el testimoni d’aquella “altra Església” que va ser privada de veu i de pàtria, la que va patir simultàniament persecució dels dos bàndols de la guerra de 1936-1939. Un bon autor i una bona obra per llegir en un moment en què tan es parla de memòria històrica.

Heus aquí un exemple de la manera de pensar de Carles Cardó:
“La primera de les tres coses que tenen importància és viure. La segona cosa que importa és tenir raó. La tercera cosa que té importància és servir la raó amb honestedat.”

Finalment, com a detall curiós, afegiré que Cardó va donar classes de català al rei d’Espanya a l’exili (Joan III) quan tots dos residien a Lausana.

“Bonne Pâque!”

Cada diumenge de Pasqua em ve a la memòria una ocasió en què vaig passar la festa a Puigcerdà (hi tinc família). Un televisor oferia imatges d’un canal francès. En el programa, una mena de concurs o d’entreteniment, matinal i dominical, sortia el presentador desitjant una bona Pasqua a públic i televidents:

Bonne Pâque!

Potser s’escriu Pâques, no ho sé. El cas és que em va quedar la sensació de que això de la Pasqua, a l’estat francès i per tant a Europa, és quelcom important que es viu com una gran festa acompanyada de bons desitjos, com si fos Nadal. Entre nosaltres, només les mones i en alguns llocs les Caramelles eviten que aquest dia no passi de ser una data més en vermell, ideal per envair carreteres i pistes d’esquí.

Potser la seva essència religiosa ha fet que la festa vagi perdent el seu què (ahir ja en parlava, d’això) i és de lamentar. No estarà de més, doncs, que jo també desitgi una bona Pasqua a tots els lectors de Les Aigües Turbulentes.

Herodes i Pilat (Expressions familiars, 4)

Com que encara estem en Setmana Santa (mal que li pesi al company blocaire de “Prendre la paraula”), és el moment oportú de publicar dues expressions que, pel que m’han explicat, feia servir la meva àvia materna:

– “anar de Rodes a Pilat” (per “anar d’Herodes a Pilat”)

– “passar les set calces d’amargura” (per “passar els set calzes d’amargura”)

Gracioses totes dues i que reflecteixen una època amb una cultura religiosa basada en molta oralitat (sermons, resos, lletanies… sovint en llatí) i poca lectura. Avui el problema és un altre, s’ignora directament tota la cultura religiosa i… Santes Pasqües! (mai millor dit). El periodista Salvador Alsius se’n va fer ressò en la seva obra Hem perdut l’oremus (Edicions La Campana, 1998). No és bona cosa perdre aquesta cultura que trascendeix àmpliament els límits del fet religiós. Sabrem ser-ne conscients?

 

Divendres Sant

Programa d’avui. Matí, visita al Museu Bíblic de Tarragona, que oferia una jornada de portes obertes (jo, per no pagar…), a més de dues exposicions: una sobre segells i sobres primer dia amb motius religiosos, organitzada per la Societat Filatèlica i Numismàtica de Tarragona; l’altra, sobre el martiri de Sant Fruitós, del qual es conmemora enguany el 1750è aniversari. Per cert, el Museu Bíblic, que ja coneixia, és del tot recomenable a tothom, crostes o no.

Tarda, escarxofat al sofà de casa veient Ben-Hur, tota sen-ce-re-ta, inclosos carrera de quadrigues (*), batalla naval i miracles al Gòlgota. Quatre hores d’espectacle cinematogràfic, entre el peplum i certa moralina cristiana, però que es deixen veure.

Vespre, passejada pels carrers de Tarragona, amb masses de gent acudint a contemplar la processó, que he pogut guaitar una estona, al Passeig de Sant Antoni, fins que me n’he cansat.

Com es pot veure, un divendres molt sant.

(*) Descobreixo, amb sorpresa, que en català es diu quadriga i no quàdriga. Cada dia s’aprèn quelcom de profit.

Don Jaume a Sant Jeroni

[Avui és el dia de la poesia i 2008 és el centenari de Jaume I: aquí va un fragment molt adequat]

Per veure bé Catalunya,
Jaume primer d’Aragó
puja al cim de Sant Jeroni
a l’hora en què hi surt el sol:
quin pedestal per l’estàtua!
Pel gegant, quin mirador!
Les àligues que hi niuaven
al capdamunt li fan lloc;
sols lo cel miraven elles,
ell mira la terra i tot;
que gran li sembla i que hermosa,
l’estimada del seu cor!
(…)

Jacint Verdaguer: Don Jaume a Sant Jeroni (fragment)

Arthur C. Clarke

Ha mort Arthur C. Clarke, l’autor del llibre en què es va basar 2001: odissea a l’espai, una de les grans pel·lícules de la història. Conec qui afirma, taxativament, que és la millor de totes. Llarga, densa, silenciosa, inquietant… Té la virtut de generar preguntes a l’entorn del temps, l’espai, la consciència humana… Recordo una època en què el gran tema de conversa era el significat exacte del paral·lelepípede de pedra, nus de la història des del simis fins a les naus espacials dançant a ritme de vals.

Preguntes, respostes, suposicions, metafísica, filosofia, religió… en majúscula. Res a veure amb codis da Vinci i romanços similars.

Crònica d’un dia avorrit

Avui ha estat un dia avorrit. El balanç de les quasi catorze hores que porto despert és francament desolador. Vejam. Matí feiner amb ambient pre-Setmana Santa. Últims minuts, abans de plegar, conversant amb els companys sobre un tema apassionant: són bons per la salut els ous ferrats, malgrat el seu colesterol? Divisió d’opinions. A casa, dinar a base d’amanida i uns tortellini que havíen quedat oblidats al congelador. L’estona plàcida de la digestió és interrompuda per un missatge al mòbil. No, no és cap admirador: m’ofereixen el video X de Dinio (?). Fascinant. Després, una bona estona esmerçada en preparar un treball de la carrera de filologia catalana que estic cursant. Va sobre publicitat, llengua i comunicació, i m’obliga a empassar-me dotzenes de vegades el video de campanya de Convergència, penjat a Youtube. Sí, aquell on surt en Duran dient que es deixarà la pell, el pobre. La jornada s’acaba amb compra al Mercadona, atapeïda de gent acaparant aliments com si anés a esclatar la III Guerra Mundial d’un moment a l’altre.

Dia avorrit, sí, però almenys ha donat per un post. Qui no es conforma és perquè no vol.

 

Tibet

Els esdeveniments d’aquests dies al Tibet demostren una vegada més, per si no havia quedat prou clar, la naturalesa del règim xinès, que té la virtut de combinar el pitjor de la política (una dictadura comunista) i de l’economia (un capitalisme salvatge). Veurem una major conscienciació de la comunitat internacional de cara als Jocs Olímpics o pesaran més els interessos econòmics o polítics? Recomano l’article d’avui de Francesc Marc Álvaro a La Vanguardia.

Estem apanyats (Expressions familiars, 3)

Els que segueixen aquest bloc (moltes gràcies) recordaran que fa algunes setmanes vaig iniciar uns posts amb frases, paraules o locucions sentides a la infantesa (“mans pecadores”, “cabells verds”). Bé, la blocaire dels “cabells verds” me’n fa arribar una altra:

“apanyar-se-les de bo i manera”: significa “enginyar-se-les per aconseguir alguna cosa”

Ningú s’anima a enviar-ne de noves?

Què no ha de fer Esquerra

Esquerra Republicana de Catalunya torna a viure un altre agitat període de la seva llarga existència. Uns resultats electorals més dolents dels previstos han fet esclatar una tensió que ja es venia covant de feia temps. Què cal fer en aquestes circumstàncies? No ho sé, tot és molt complex, però sí que es poden apuntar algunes de les coses que no s’han de fer.

Des del mateix dilluns, disciplinadament, com a toc de xiulet, tots els mitjans de comunicació han desplegat els seus efectius per seguir puntualment els encontres i desencontres, les declaracions i els silencis dels líders i figures destacades de la veterana formació. Primera cosa que no s’ha de fer: convertir polèmiques, picabaralles i discussions en un espectacle públic. Els media no són favorables (mai no ho han estat) al partit i en justa correspondència el partit tampoc hauria de facilitar la feina a uns mitjans àvids de carn fresca, com més sangonosa millor.

I seguint amb la partitura que moltes vegades marquen diaris, articulistes i tertulians no ara sinó sempre, tothom ha corregut a posar noms i cognoms a les diferències, reduint-ho tot a ambicions personals i a desavinences en maneres de fer i de pensar. Doncs no. L’atzucac en què es troba ERC és una qüestió de model de partit i d’estratègia, no de qui seu a on. Segona cosa que no s’ha de fer: alinear-se la militància,acríticament, amb algun dels actuals o futurs líders (n’hi ha més de dos) a partir de sintonies personals, territorials o generacionals. El debat ha de ser d’idees, de projectes, d’objectius: què es vol, quan i com. Qui millor ho plantegi i ho argumenti és qui haurà d’encapçalar el nou projecte esquerrà, que haurà de ser defensat llavors com una pinya per tota la militància.

Dom Cassià Maria Just (1926-2008)

Ens ha deixat Dom Cassià Maria Just, l’abat emèrit de Montserrat, conciliar i conciliador, avançat en qüestions polèmiques, català de prestigi internacional. El recordo a l’església dels Caputxins de Tarragona, en un acte litúrgic o potser cultural. Eren els anys 70, quan l’església catalana estava a l’alçada del què s’esperava d’ella i parlava amb veu pròpia a la societat d’on provenia. Quin contrast amb l’actual passivitat davant dels vòmits radiofònics i dels germans en l’episcopat, sector trabucaire mesetari!

Descansi en pau.

Festival Dixieland Tarragona

Avui arriba a Tarragona el Festival Internacional Dixieland, en la seva 15a edició. Fins el diumenge 16, una pila d’actuacions a tots els racons de la ciutat.

Actuacions de la Pixi Dixi Band (a la foto):
– dissabte 15, a les 12,30, a la Plaça del Mercat: Dixie & vermut
– dissabte 15, a les 21,30, al Restaurant Quim i Quima: Dixie & sopar
– diumenge 16, a les 12 h, al Mercat de Bonavista: Dixie al carrer

Cròniques electorals (i 8: telegrafia després de la ressaca)

Notes telegràfiques l’endemà de les eleccions.

Important pèrdua de vots a ERC: és cert que una part ha anat al PSC-PSOE, però molts més a l’abstenció. Missatge molt clar al partit, que haurà de replantejar-se estratègia i manera de funcionar. De moment ha reaccionat amb una gran agilitat i en la direcció correcta: avançament del Congrés, per tal d’evitar que la situació interna es degradi més (o, posats a malpensar, potser per agafar més desprevingut el sector crític) i dimissió del conseller Puigcercós, que així deixa de compatibilitzar càrrecs públic i de partit (pràctica que, per cert, no segueixen de fa dècades partits tant seriosos com PNB i UDC).

Un altre missatge a ERC, en clau interna: s’ha perdut la representació justament a les dues circumscripcions on hi va haver enrenou a l’hora de confegir les llistes electorals. La militància potser no anava tant equivocada com va creure la direcció.

Pel que fa a la resta, alegrar-se perquè CiU conservi posicions (malgrat tot, els convergents són “dels nostres”) i lamentar-se del fracàs d’Unitat per les Illes i dels experiments valencians. Hi ha molts factors: bipolarització, vot útil, desànim de l’electorat (portem uns anys que Déu-n’hi-do…).

Em remeto a un post anterior: ara cal que tots plegats facin “foc nou”. No tornarà a haver-hi eleccions fins el novembre del 2010. Temps de sobre per posar a punt partits, plataformes i estratègies. Les idees ja hi són de fa temps: només fa falta sistematitzar-les, liderar-les i posar-les en pràctica.

El sabater mal calçat

A l’espera de l’hora màgica, 8 del vespre, en què els mitjans ens oferiran les primeres estimacions de resultats electorals (per cert, comencen a circular per la xarxa preocupants rumors de majories absolutes i migrada presència catalanista), un breu apunt sobre un tema no polític (o potser sí).

Ahir vaig visitar la carpa de la Setmana del Llibre en Català, a l’avinguda de la Catedral a Barcelona. No cal estendre’s en les crítiques sobre l’esdeveniment, altres ho han fet: canvis continus d’emplaçament, exposició dels llibres no massa atractiva… Un detall, però, m’ha cridat l’atenció: la bossa que lliuren amb els llibres comprats porta un anunci de Cedro (l’associació que defensa els drets de reproducció de les obres escrites) en castellà i amb una frase ben significativa: los libros te llevan lejos… A on ens porten? Ens tornaran al nostre país, després?

La Setmana del Llibre en Català té per objecte, ho recordo, la promoció del llibre en català, com el seu nom indica claríssimament. El sabater és el qui va més mal calçat.

Cròniques electorals (7: les males notícies)

L’assassinat d’un ex-regidor a Mondragón, aquesta tarda, ha donat per acabada, de manera tràgica, la campanya electoral.

En calent, em flueixen moltes idees al cap i al cor, però no és el moment d’exposar-les. Únicament em quedo amb la idea del lehendakari Ibarretxe de no fer una lectura política de l’assassinat per no donar protagonisme polític a qui no el mereix. 

En aquests moments només ens queda comprovar, espectants, quin serà el comportament dels votants el proper diumenge.

Cròniques electorals (6: a l’espera del “foc nou”)

Més propaganda rebuda. A part de la convocatòria per a l’acte sociata celebrat ahir a Barcelona, amb oferta d’autobús inclosa, m’hi he trobat el sobre de la formació que vol que es respecti Catalunya. Jo no sé que em passa amb Duran i Lleida, però en el transcurs dels anys ha anat perdent punts a la meva particular borsa política. Al començament era jove, seriós, preparat… i ara ofereix la perfecta imatge del “polític professional”, en el pitjor sentit del terme, maniobrer i maquiavèlic, capaç de regatejar el què sigui per aconseguir algun profit personal (si pot ser, un ministeri…). Només cal mirar-li la cara que fa a la propaganda: en què està pensant de veritat?

Respectaran Catalunya. Els partits catalanistes no estan oferint una imatge els darrers anys que ajudi a què se’ns respecti. Propostes, moltes (refundacions, casa gran, fulls de ruta…), però em pregunto si les persones cridades a dur-les a terme són les adequades.

A veure què passa diumenge. Segurament el xampany no estarà justificat, però tinc el convenciment que aquestes eleccions serviran, si més no, per fer “foc nou” tant a la coalició que demana respecte com al partit que “és com és”. Que prou falta ens fa a tots plegats.

Mene Tekel Upharsin

Transcric un contundent article d’Alfons López Tena del diari Público. És un excel·lent compendi de la seva argumentació independentista i, en època de turbació pre-electoral, pot servir de llum a més d’un. Ah! L’enigmàtic títol del post forma part de l’article i està extreta del Llibre de Daniel, capítol 5.

(segueix…)

DEPENDENCIA O INDEPENDENCIA DE CATALUNYA -. Alfons López Tena

Tras treinta años de democracia estable, sólidamente anclados en la
Unión Europea y el euro, impensables los golpes de Estado, integrados
en la globalización y prósperos, es hora de hacer balance sobre si le
conviene a Catalunya seguir en España .

Salvo efusiones líricas, amenazas gonadales y acusaciones de delirio
psiquiátrico (idénticas a las practicadas por la dictadura
soviética), no se oye en España argumento alguno que justifique la
dependencia de Catalunya. Los unionistas catalanes, salvo una cierta
apelación a la resignación y la rutina, tampoco razonan, incluso
recurren crecientemente al escarnio y la amenaza, aquí más próximos a
los usos de la dictadura maoísta.

Es normal esta afasia, que se intenta ocultar bajo abundantes
bramidos, pues el fundamento económico de la conveniencia de
pertenecer a España ha desaparecido. Ya no es el Estado español quien
tiene moneda y determina los tipos de cambio, los tipos de interés y
los aranceles de importación y exportación. Ya no hay mercado
español, lo ha absorbido el único europeo, y es Bruselas quien toma
esas decisiones y se abre a la globalización, con el resultado
inevitable de la disminución de la importancia relativa del antiguo
mercado protegido: hoy Catalunya vende al resto del Estado menos del
40% de su producción, e importa de allí menos del 35%. A Catalunya la
dependencia ya no le es compensada por el acceso privilegiado al
mercado español, que además se ha convertido en arriesgado por ser el
único en que los productos catalanes son boicoteados por el hecho de
serlo (práctica del 21% de los madrileños, según ABC).

Sólo le queda a España un mecanismo de actuación económica, la
inversión pública, y los datos y hechos son elocuentes: tras décadas
de detraer cada año el 10% del PIB catalán sin invertir en Catalunya
(19.200 millones de euros el 2005), se desploman los servicios
públicos que gestiona España y llevan su E: RENFE, AENA, REE, ENDESA,
etc. ¿Qué reciben los catalanes a cambio del expolio fiscal? Ni
siquiera la transparencia, pues los balances fiscales, públicos en la
Unión Europea, Alemania o Reino Unido, los ocultan en España tanto
los gobiernos del PP como los del PSOE. ¿Qué esconden?

Tampoco a la hora de comprar empresas españolas es una ventaja estar
en España, pues la toma de control catalana es bloqueada de una u
otra manera, y contra ella se blande la Constitución y la xenofobia,
que no se invoca frente a OPAs alemanas o italianas.

Al expolio del Estado y la explotación monopolística de los servicios
públicos privatizados se añade la penuria de la Generalitat. Baste un
dato: tras treinta años de autonomía, y para 7,5 millones de
habitantes, el presupuesto catalán es de 32.000 millones de euros.
Tras ocho años de autonomía, y para 5 millones de habitantes, el
presupuesto escocés es de 46.000 millones de euros. Escocia en ocho
años ha conseguido el doble por habitante de lo conseguido por
Catalunya en treinta.

Mal negocio es hoy España para Catalunya: privada de política fiscal,
crónicamente objeto de desinversión pública, discriminada hasta en
tratados internacionales (esos que firma el Estado español
prohibiendo que utilicen el aeropuerto de Barcelona los aviones desde
o hacia Toronto, Miami, México, Bangkok, Kuala Lumpur, etc.),
boicoteados sus productos, rechazados sus compradores como
extranjeros hostiles, ¿a quién le interesa continuar la dependencia?
¿Alguien podría explicar alguna ventaja comparativa de la dependencia
respecto a la independencia? (si puede ser, sin insultar).
El problema de Catalunya se llama España, que se dedica, mediante el
aparato del Estado que los catalanes pagan, a bloquear todos sus
proyectos: ni conexión ferroviaria del puerto con Europa, ni
servicios públicos que funcionen, ni inversiones en infraestructuras,
ni TGV a Europa, ni toma de control de empresas españolas, ni
aeropuerto intercontinental, ni nada de nada.

Ya están conseguidos los objetivos modernizadores comunes a catalanes
y españoles, España ya es democrática y europea, pero tan adversa a
la diversidad como siempre, no se concibe como plurinacional sino
como unitaria, y percibe a los ‘diferentes’ no como un activo a
promover sino como una molestia a eliminar. Proclama que Catalunya es
España, pero piensa y actúa que Catalunya es de España. Una posesión.

Intentamos de buena fe una corrección del expolio fiscal, el dominio
político y la discriminación económica y cultural. Tendimos la mano
para sólo recibir insultos, boicots y engaños, y un Estatuto que no
se aplica ni cumple, pues este Gobierno español, como los anteriores,
no tiene por qué cumplir la ley cuando afecta a Catalunya.. No pasa
nada, ya lo avalarán como siempre los Tribunales Supremo y
Constitucional, que para eso los nombran el PP y el PSOE.
Se equivocan: bloqueada bajo España, maltratada en España, insultada
por España, harta de España, a Catalunya sólo le queda un camino: la
independencia.

España tiene mucho a ganar con un Estado catalán, perdería un miembro
descontento y problemático pero ganaría un buen vecino y amigo, y
podría superar los bloqueos que sufren las libertades y la democracia
por causa de una estructura institucional concebida y practicada para
asegurar el dominio de una mayoría nacional española sobre las
minorías nacionales. Como ya advirtió Burke, es ese dominio la causa
de las mayores corrupciones del orden constitucional.
Dijo Azaña que para mantener España unida había que bombardear
Barcelona cada cincuenta años, método que calificaba de bárbaro pero
efectivo. Los bombardeos ya no son posibles, y España no ha aprendido
en su lugar el método de ganar la adhesión cordial e interesada de
los catalanes. En el fondo, tanto da. Se ponga como se ponga, la
independencia de Catalunya es ineluctable e inevitable. Mene Tequel
Parsin. Ha empezado la cuenta atrás.

Alfons López Tena es vocal del Consejo General del Poder Judicial.
 

Cròniques electorals (5: com ha de vestir Lluís Suñé?)

Petita tormenta blocaire. El president provincial de les joventuts del PP a Tarragona, Marino José Pérez, ha fet uns comentaris despectius en la persona de Lluís Suñé, cap de llista d’Iniciativa. El titlla de “comunista mal vestit”, que sembla un indigent i que la seva imatge li resulta repulsiva. Tot això en castellà, és clar. Home! Comparat amb el que llegim cada dia als fòrums de la xarxa o el que sentim a determinades emissores, no sembla que sigui per esquinçar-se les vestidures. Jo mateix, en el post d’ahir, i sense tenir coneixement de la polèmica, vaig qualificar a Suñé de “rústec”, de bon rotllo, naturalment.

L’interfecte ha corregut a retirar els seus comentaris del bloc. El més interessant, però, és una frase que inclou en el seu escrit de disculpes, perquè diu molt de determinades mentalitats: “para ser político hay que reunir una serie de aptitudes entre las que destaca no decir públicamente lo que uno realmente piensa”.

Doncs precisament això és el que no ens agrada dels polítics: que no diguin el que pensen. Sospito que Lluís Suñé és dels que sí diu el que pensa, i això la ciutadania ho valora molt més que no si un s’afaita o no es posa corbata.

Cròniques electorals (4: l’abstenció “activa”)

Un blocaire habitual d’aquesta casa (Ming…, Wu Ming) es dedica aquests dies a analitzar diferents candidatures a les properes eleccions. Avui li toca el torn a Iniciativa i, després de declarar que està d’acord amb alguns dels plantejaments de la coalició, es reafirma en la seva posició de “abstenció activa”. No m’he pogut estar de comentar-li que aquesta expressió és una mena d’oximoron, una contradicció en els termes. L’abstenció no és mai activa, per molt que la desitgis amb totes les teves ganes. Abstenir-se vol dir, simplement, no votar i punt. No votar com ho fan els pasotes, els àcrates i els ganduls. Diumenge a la nit, quan es faci el recompte electoral, el  nombre de no votants que en resulti no discriminarà els actius dels passius. Això sí, els que promouen l’abstenció se l’atribuiran tota.

Que no. Deixar de votar, ja ho he manifestat en diverses ocasions, és una manera indirecta d’afavorir l’adversari i, a més, una falta de respecte a totes aquelles persones, milions, que en algun moment de la història s’han vist privades d’aquest dret.

Ja que Wu Ming (com es deu dir de veritat?) parlava d’Iniciativa, jo també la porto a col·lació, ja que avui n’he rebut publicitat domiciliària. Deu propostes “justes, lògiques, valentes” sobre els leit-motiv de la formació (energies renovables, cultura de l’aigua, rodalies, 35 hores laborals, salari mínim…), il·lustrades amb les imatges de Joan Herrera i del número 1 per Tarragona Lluís Suñé, d’aspecte rústec però ple de bonhomia i bones intencions.

De debò és millor abstenir-se que votar Iniciativa?

La batalla diària per la llengua (7)

Dues situacions viscudes avui amb mitja hora de diferència. No hi ha hagut cap “batalla” per la meva part, només he estat diligent notari dels fets.

Primer escenari, una carpa instal·lada pel Ministeri espanyol de Sanitat per explicar els riscos de les malalties cardiovasculars i com prevenir-les. La guia de l’exposició parla dels beneficis de dur una vida saludable (ja sabeu: no fumar, fer exercici, fruites i verdures, etc.) i ho fa en castellà a un públic majoritàriament molt jove, fins que, en un moment donat, s’adreça específicament a dues senyores grans, i llavors ho fa en català.

Segon escenari, una caixa de l’Eroski. La caixera m’atén tota l’estona en català (sense saber que sóc catalanoparlant) i al senyor que ve al darrera se li adreça en castellà.

Dues situacions lingüístiques que m’han cridat l’atenció. Abans, aquest ús alternatiu de les dues llengües més parlades a Catalunya obeïa a la situació de cada moment (el que es coneix com a diglòssia): la gent es comportava, lingüísticament parlant, d’una manera o una altra depenent si estava en família, en una botiga de tota la vida, a la discoteca, a la comissaria… Ara, pel que he vist avui, ja no: ara hi intervenen factors com l’edat, el sexe, potser la manera de vestir o l’aspecte general. O cap d’aquests: un sisè sentit impel·liria a triar inconscientment una llengua determinada.

La sociolingüística i la psicologia tenen tot un camp per recórrer.