La vaga d’ahir: alguns no estan d’acord amb mi

El meu post d’ahir, en què em posicionava en contra de la vaga dels sindicats d’ensenyament, ha rebut fins a tres comentaris de persones que no estan d’acord amb mi, que agraeixo i que m’agradaria contestar.

El primer, signat per Jordi, comença tirant amb bala (els oposats a la vaga fem servir arguments "de dretes") i amb això ja es retrata. Aquest és el problema, amic Jordi, la concepció de fer valer les vostres raons, sens dubte legítimes, com si encara fóssim al segle XIX o al XX: dretes "dolentes", malfiança contra tot el què proposa un govern, lectura esbiaixada del document, serveis mínims abusius (seeeeempre són abusius), el "no" per principi, pancartes, xiulets… El món va per un altre cantó: no us n’heu adonat? Preguntes perquè hi va haver tants centres tancats ahir. Molt fàcil, la capacitat de pressió dels sindicats és encara molt gran avui en dia, i la majoria de professors i de pares d’alumnes, estiguessin d’acord o no amb la vaga, van evitar-se problemes. Pel que fa als sindicats d’estudiants, que també s’han unit a la vaga… Home! aquests s’apunten a un bombardeig per tal de no fer classe.

El segon comentari el signa Pere Siric i fa una curiosa confessió de part: ell no estava d’acord amb la vaga però la va fer. Sense voler-ho, m’està donant la raó respecte a l’anterior intervinent. Veus, Jordi? Quants Peres Sirics van fer vaga ahir sense estar-hi a favor? Com els comptem a les estadístiques?  Pere es queixa de que està fart de lleis i de canvis continus. En això li dono tota la raó, però acaba la seva intervenció protestant perquè el document de bases, origen de la vaga, no ha estat passat a consulta a ningú. Justament per això es publica el document de bases, per sotmetre-ho als sectors implicats en el sector de l’ensenyament (entre ells, els professors), parlar-ho, discutir-ho, negociar-ho i, si no hi ha més remei, fer una vaga, perfectament lícita. Però cada cosa al seu temps.

L’últim opinant, Tomàs, reprèn l’argument del docent com a sector més castigat quan es critica l’ensenyament d’aquest país, i fa el símil comparant-lo amb un soldat a la trinxera, que s’exposa al foc enemic i a les penalitats mentre l’estat major planifica còmodament sobre un mapa. Té raó, els ensenyants carreguen amb la part més dura de la pel·lícula: fan de mestres, de pares, de cangurs, de policies, de psicòlegs… El document de bases de la conselleria, però, persegueix acabar amb aquest estat de coses i aconseguir un ensenyament d’alt nivell protagonitzat per un professorat motivat, ben format i dignificat, però també avaluat i desburocratitzat, i d’aquí plora la criatura.

Per acabar, em remeto a dos excel·lents articles que s’han publicat avui i que expressen molt millor que jo l’opinió que tinc de tot plegat. Un és de Jordi Graupera, a El Singular Digital, i l’altre és de Francesc Marc Álvaro, a La Vanguardia.