Mans pecadores (Expressions familiars, 1)

Un anònim futur blocaire (diu que s’ho està pensant) em fa arribar un comentari sobre el meu post d’ahir, amb algunes lloances, que agraeixo, i una pregunta final: està intrigat pel significat de l’expressió “mans pecadores”. No té major misteri pel meu entorn familiar, ja que es tracta d’una frase que sentíem dir els meus germans i jo quan erem petits, en el sentit de que no toquéssim objectes que es podien trencar o fer malbé. L’expressió la trobo graciosa i l’he incorporada al meu thesaurus personal.

Segurament tothom podria aportar paraules, frases o expressions de la seva infantesa i que mai no han traspassat l’òrbita famíliar. Són girs lingüístics que s’acaben perdent perquè no és habitual transferir-los a la següent generació i encara menys que en quedi constància escrita. Per evitar-ho, potser seria bona idea algun tipus d’iniciativa que intentés conservar per a la posteritat aquestes expressions unifamiliars, com ja s’està fent amb fotografies, documents o memòries personals.

Aporto aquí, sense ordre ni criteri, algunes de les expressions que recordo haver sentit a la meva infantesa:

“Botiga el món!”: era una exclamació habitual en el meu pare. No té cap sentit, però després de molt pensar vaig arribar a la conclusió que volia dir “Vatua el món!”, és a dir, “Mecaguncony!”.

Pocholina“: amb aquest nom designàvem una cafetera petita. La paraula ve de l’expressió d’una amiga de la família en veure-la: “Oh! Qué pocholada de cafetera…

Piàquia“: significava màquina.

To“: pronunciat amb o tancada, significava televisor (ja són ganes d’estalviar lletres…).

Segur que en sortirien moltes més, però la memòria comença a fallar-me i, com ja he dit, és una informació que fins ara no estava escrita enlloc.

Nota: el nen de la foto no sóc jo…