Patates i creïlles, i ja anem per la tercera part

Les patates, creïlles i trumfes estan donant més suc del que m’esperava. Dues noves aportacions enriqueixen el debat.

Una és de Josep M., l’autor del comentari inicial. A la possibilitat de fer algun tipus de protesta a Mercadona, suggereix escamots de trenta persones que es dediquin, sorpresivament, a etiquetar en català els productes que hi venen. La veritat és que aquest tipus d’accions em superen una mica. Sóc una persona d’una certa edat i "d’ordre", com si diguéssim, i vaig més en la línia d’escriure cartes o correus electrònics. Tot i això, crec que la idea del Josep M. és plènament vàlida i pot ser molt efectiva. Podríem plantejar-la a la Plataforma per la Llengua, a veure què li sembla.

Una altra aportació, més política, és anònima. En síntesi, és una opinió bastant compartida: els catalans del Principat fem menys per la unitat de la llengua que els valencians, perquè no sentim com a pròpies, o no usem prou, les altres formes dialectals. Posa l’exemple de Jordi Pujol, que no abandona mai la seva forma de parlar el català ("patuès" en diu el nostre amable comunicant). Completament d’acord. Però, com en tot el què fa referència als usos lingüístics, costa canviar esquemes mentals i, tot i que fem l’esforç, no acabo de veure clar perquè a Tarragona hauríem d’abandonar la paraula patata, d’ús secular, per substituir-la per creïlla (que és preciosa, ho reconec). De tota manera, si la unitat de la llengua i la pervivència del català al País Valencià passen per fer aquest canvi, endavant i jo el primer. Crec que va ser Lluís Llach qui, en una ocasió i amb el to irònic que el caracteritza, va dir que ell parlava valencià del nord…

Per acabar la qüestió, vull recordar una quarta paraula per designar el nostre entranyable tubercle: pataca.