Jaume I, 800 anys

Vicent Partal, en el seu bloc, ens proposa que el proper dissabte commemorem el 800è aniversari del naixement de Jaume I el Conqueridor publicant un post amb un fragment del Llibre dels Feits i il·lustrant-lo amb el penó de la Conquesta. No cal dir que m’afegeixo de bon grat a la iniciativa.

(a la foto, detall del sepulcre de Jaume I, a Poblet)

Carreteres i mentalitats estretes

La darrera pensada del nostre govern autonòmic ha estat proposar fer més estretes les carreteres dels voltants de Barcelona. Després de prohibir-ne la circulació a més de 80 km/h (proposta discutible però que té la seva lògica, crec jo), ara es despengen amb aquesta idea de bomber. La idea ja ha estat retirada (resulta que era una proposta personal, una hipòtesi de treball, bla, bla, bla) a la vista de les moltes, contundents i lògiques crítiques que ha suscitat.

En efecte, sembla una d’aquelles notícies que abans apareixien el 28 de desembre als diaris seriosos (avui, com que de fet no hi ha diaris seriosos, ja no publiquen bromes cap dia de l’any). La proposta d’escanyar les vies interurbanes amb l’argument de que així s’evitaran accidents demostra l’estretor de determinades ments pensants. De debò pensaven que això seria una mesura eficient? Perquè no s’aposta més decididament pel transport públic? Perquè no es treballa més seriosament i a llarg termini per transformar l’actual cultura de l’automòbil? Interessa o no a l’actual govern?

La resposta a aquestes preguntes l’hem rebuda avui mateix, amb l’aprovació de les bases del Pla Nacional d’Infraestructures, que contempla la construcció del cinturó del Vallès, és a dir que va en direcció contrària a la correcta per solucionar els problemes de contaminació ambiental i sinistralitat. L’estretor de mires continua, doncs.

Mans pecadores (Expressions familiars, 1)

Un anònim futur blocaire (diu que s’ho està pensant) em fa arribar un comentari sobre el meu post d’ahir, amb algunes lloances, que agraeixo, i una pregunta final: està intrigat pel significat de l’expressió “mans pecadores”. No té major misteri pel meu entorn familiar, ja que es tracta d’una frase que sentíem dir els meus germans i jo quan erem petits, en el sentit de que no toquéssim objectes que es podien trencar o fer malbé. L’expressió la trobo graciosa i l’he incorporada al meu thesaurus personal.

Segurament tothom podria aportar paraules, frases o expressions de la seva infantesa i que mai no han traspassat l’òrbita famíliar. Són girs lingüístics que s’acaben perdent perquè no és habitual transferir-los a la següent generació i encara menys que en quedi constància escrita. Per evitar-ho, potser seria bona idea algun tipus d’iniciativa que intentés conservar per a la posteritat aquestes expressions unifamiliars, com ja s’està fent amb fotografies, documents o memòries personals.

Aporto aquí, sense ordre ni criteri, algunes de les expressions que recordo haver sentit a la meva infantesa:

“Botiga el món!”: era una exclamació habitual en el meu pare. No té cap sentit, però després de molt pensar vaig arribar a la conclusió que volia dir “Vatua el món!”, és a dir, “Mecaguncony!”.

Pocholina“: amb aquest nom designàvem una cafetera petita. La paraula ve de l’expressió d’una amiga de la família en veure-la: “Oh! Qué pocholada de cafetera…

Piàquia“: significava màquina.

To“: pronunciat amb o tancada, significava televisor (ja són ganes d’estalviar lletres…).

Segur que en sortirien moltes més, però la memòria comença a fallar-me i, com ja he dit, és una informació que fins ara no estava escrita enlloc.

Nota: el nen de la foto no sóc jo…

Bloc a bloc

Aquest bloc compleix avui el seu primer any de vida i aquest aniversari coincideix amb les Jornades sobre la Catosfera de Granollers. És doncs un bon moment per reflexionar sobre els blocs.

Si una cosa caracteritza els blocs és la seva diversitat. 100.000 blocaires fem 100.000 blocs diferents. Aquest és el seu atractiu, crec jo: cada bloc (o bitàcola, com també es diu) constitueix una mena de prolongació de la personalitat del seu autor, a través de l’opinió, la informació o la creació literària. Efectivament, a la xarxa hi trobem tota mena de blocs: atapeïts i succints, interessants i vomitius, pulcres i potiners, diaris i inconstants, amb imatges i sense. Les meves preferències? És difícil triar entre tants, però jo no em perdo mai els de Xavier Mir i els de Jaume Renyer. De la resta, em guio pel títol per saber si pot ser del meu interès o no.

El que em va fer decidir a obrir el meu bloc van ser diverses circumstàncies. Primer que tot, i ho de confessar amb tota sinceritat, un desig d’"apuntar-me al carro" quan el fenomen començava a fer-se massiu. No sóc massa destre amb la informàtica (sóc nascut a mitjans del segle passat) i a més sóc de lletres, però no volia quedar-me enrera amb aquesta possibilitat, fascinant, d’abocar a la xarxa el que em donés la gana cada dia, i així ho he fet amb una certa constància (aproximadament dos blocs cada tres dies, cosa que no està malament). La segona raó que em va impulsar a deixar anar les aigües turbulentes al ciberespai va ser una forta necessitat d’expressar les meves opinions i els meus parers sobre qualsevol matèria, a través de l’escriptura, que és el mitjà d’expressió amb el qual em sento més còmode. Finalment, volia que el meu bloc fos també una mena de diari personal, no en el sentit de deixar constància de vivències o estats d’ànim sinó de fer-hi reflexions a partir de notícies o esdeveniments que m’han afectat d’alguna manera, o bé de situacions viscudes personalment: en efecte, molts posts comencen amb la frase "avui he…". De cara a demà, el bloc em serà també útil per saber quan vaig fer què.

Des del primer moment vaig proposar-me ser el màxim de constant amb aquest bloc i, com ja he dit abans, el resultat és bastant satisfactori. Hi ha dies que no sé de què parlar: no hi ha cap notícia destacable ni he fet res d’interessant durant el dia, o sí que hi ha matèria a exprimir però llavors les muses es declaren en vaga. D’una manera o d’una altra, acaba sortint un text a vegades amb pretensions serioses i d’altres intencionadament irònic. Ben redactat o manifestament millorable. D’interès, crec, per tothom qui té la cortesia de llegir-se’l (gràcies) o només de consum intern.

L’experiència és molt engrescadora. M’agradaria continuar-la anys i anys. De moment, les meves mans pecadores continuaran teclajant textos per ser enviats a la xarxa. Textos per fer aportacions al debat sobre el futur del nostre país, cada dia més apassionant, textos per explicar les meves petites dèries sobre la llengua, textos per criticar la darrera pel·lícula vista al cinema o textos per opinar sobre les més variades facetes de la nostra turbulenta societat.

Guàrdies civils a Òmnium Cultural!!!

Òmnium Cultural ha aprovat avui, en assemblea, la reforma dels seus estatuts per tal d’actualitzar-los.  L’engrescador projecte de renovació de la prestigiosa entitat, encapçalat per Jordi Porta, compleix així un altre dels objectius que s’havia proposat. I no ho ha fet sense polèmiques. La Junta Directiva ha hagut de sentir crítiques sobre la falta de democràcia interna en el procés de presentació, defensa i aprovació d’esmenes, que ha estat mig vedat als socis. No els faltava raó als intervinents que demanaven que l’assemblea fos més sobirana, encara que el procés hagi estat escrupulós des del punt de vista legal.

L’entitat, que ja s’acosta al seu mig segle de vida i que tant ha contribuït a la defensa i a la potenciació de la llengua, la cultura i la nació catalanes, continua el seu procés d’aggiornamento a les realitats del segle XXI: ús de les noves tecnologies, societat del coneixement, impacte de la nova immigració, redefinició de conceptes com "personalitat nacional" o "identitat"…

Per al capítol de les anècdotes quedarà el temor d’una sòcia a què Òmnium s’ompli de guàrdies civils, atès que s’ha suprimit l’obligació dels dos avals per entrar a l’entitat. Un veterà li ha contestat que no es preocupi, que si entra un guàrdia civil, ja el "convertirem". Riallades i aplaudiments.

Terrorisme a Barcelona: embolicant la troca

El cas dels presumptes terroristes detinguts a Barcelona recentment, ha tornat a posar de manifest de quina manera es (des)informa una societat com la nostra. Entre declaracions de polítics (els que menys saben del tema són els que més en parlen) i el tractament que n’estan donant els mitjans de comunicació, àvids de carn fresca, els catalanets de carrer com vosaltres o jo no sabem, a hores d’ara, si hem d’anar a dormir tranquils i feliços o bé amb la por al cos. Que si era un grup radical, que si eren només uns pastissers, que si només se’ls va intervenir una substància innòcua, que si volien atemptar el dissabte passat, que si no hi ha perill seriós, que si hi ha la mateixa preocupació que a Madrid, Milà o Londres…

Tot plegat, l’únic que aconsegueix aquesta embolicada de troca és que ens sentim tractats, una vegada més, com uns menors d’edat, indignes de tenir una democràcia com Déu mana. La propera nit electoral (el 9 de març, per si algú se n’ha oblidat) es tornaran a sentir les argumentacions més inversemblants per tractar d’explicar la "preocupant" abstenció.

El document del CES

Avui m’he entretingut a llegir sencer el document de les bases per a una futura llei de consultes populars, preparat pel Centre d’Estudis Sobiranistes. Sense fer massa soroll, el CES va per feina. El document és un pèl feixuc, com no podia ser d’una altra manera tractant-se de dret, però hi he espigolat alguns punts interessants.

El primer, la seva obsessió per respectar la legalitat constitucional. Això, que des d’una òptica estrictament independentista s’hauria de passar per alt, suposa un punt a favor nostre: si es fan les coses "legals", l’estat espanyol ho tindrà més difícil per justificar la seva negativa a autoritzar el referèndum. El conflicte entre les dues nacions continuarà, però la pilota estarà en el seu camp: a veure com ho solucionen.

Un altre detall que vull destacar és la determinació per simplificar al màxim el procés, des d’un punt de vista legal: la nova llei de consultes populars es basarà en els precedents de la llei espanyola de referèndums i en els articles sobre consultes locals en la llei de règim local. Sobretot, fer només els canvis legals necessaris. No volem filibusters ni buròcrates posant pals a les rodes o embolicant innecessàriament tot el procés.

Ara la proposta es presentarà als partits i després al conseller de la cosa, Puigcercós. A velocitat de creuer, la via catalana a la seva sobirania avança amb determinació. Que ningú ens l’espatlli, si us plau!

Patates, creïlles, trumfes… i pataques (4a part de la sèrie)

Rebo un nou comentari sobre aquesta sèrie lingüístico-patatera. El signa Clementina, que resulta que és l’anònim d’abans d’ahir. 

Clementina, el desacord amb el què dius es total. La teva argumentació és més política del què et penses. Estàs plantejant que els catalanoparlants ens posem d’acord per parlar un únic estàndard, per tal d’assegurar la unitat de la llengua. Saps que això és impossible, però a més oblides la riquesa que suposen els diferents parlars, dialectes, patuesos, girs… digues-li com vulguis. El català no se salvarà perquè els principatins diguem creïlla o deixem de pronunciar poble amb una doble p (per cert, quin mal hi ha en això?). No, la unitat de la llengua es defensa a uns altres nivells, i aquí la política hi té a veure, per sort o per desgràcia.

Per acabar, pataca sí és sinònim de patata, creïlla o trumfa. Almenys a l’edició electrònica de l’Alcover-Moll. I les quatre formes són normatives, respectables i poden ser usades per qui vulgui, on vulgui i quan vulgui.

Gràcies pel comentari. Cordialment.

Patates i creïlles, i ja anem per la tercera part

Les patates, creïlles i trumfes estan donant més suc del que m’esperava. Dues noves aportacions enriqueixen el debat.

Una és de Josep M., l’autor del comentari inicial. A la possibilitat de fer algun tipus de protesta a Mercadona, suggereix escamots de trenta persones que es dediquin, sorpresivament, a etiquetar en català els productes que hi venen. La veritat és que aquest tipus d’accions em superen una mica. Sóc una persona d’una certa edat i "d’ordre", com si diguéssim, i vaig més en la línia d’escriure cartes o correus electrònics. Tot i això, crec que la idea del Josep M. és plènament vàlida i pot ser molt efectiva. Podríem plantejar-la a la Plataforma per la Llengua, a veure què li sembla.

Una altra aportació, més política, és anònima. En síntesi, és una opinió bastant compartida: els catalans del Principat fem menys per la unitat de la llengua que els valencians, perquè no sentim com a pròpies, o no usem prou, les altres formes dialectals. Posa l’exemple de Jordi Pujol, que no abandona mai la seva forma de parlar el català ("patuès" en diu el nostre amable comunicant). Completament d’acord. Però, com en tot el què fa referència als usos lingüístics, costa canviar esquemes mentals i, tot i que fem l’esforç, no acabo de veure clar perquè a Tarragona hauríem d’abandonar la paraula patata, d’ús secular, per substituir-la per creïlla (que és preciosa, ho reconec). De tota manera, si la unitat de la llengua i la pervivència del català al País Valencià passen per fer aquest canvi, endavant i jo el primer. Crec que va ser Lluís Llach qui, en una ocasió i amb el to irònic que el caracteritza, va dir que ell parlava valencià del nord…

Per acabar la qüestió, vull recordar una quarta paraula per designar el nostre entranyable tubercle: pataca.

Patates i creïlles, 2a part

Un amable blocaire, en Josep M., ha fet un comentari al meu post d’ahir, sobre la doble denominació patates i creïlles, a l’Eroski de Tarragona. Sota el títol "Tampoc cal filar tant prim" (efectivament, és una qüestió molt anecdòtica, però també simbòlica, i per això la comento), em ve a dir que casi millor usar creïlles, que és un mot que li agrada més i que s’acabarà imposant com s’ha imposat festucs (a pistatxos). Tot són gustos, és clar, i sobre això polemitzaríem i no acabaríem. Però el meu post no es proposava discutir com s’han d’anomenar en català estàndard els tubercles, sinó posar de relleu que en un centre comercial es fan servir, simultàniament, els dos mots donant a entendre que corresponen a dues llengües diferents, quan no és així.

El comentarista acaba la seva intervenció convidant-me a anar a protestar a Mercadona. Aquesta cadena constitueix tot un camp d’actuacions, efectivament, i acceptaré gustosament la seva ajuda.

Per cert, també en podem dir trumfes

Patates i creïlles

La cadena Eroski s’ha destacat sempre, pel que fa a usos lingüístics, per creure’s tot allò de l’Espanya plural, és a dir quadriilingüe. De tots és sabut (o així hauria de ser) que els productes que ven de la seva marca blanca estan etiquetats en les quatre llengües més importants de l’estat. Es tracta d’una mesura que en el seu moment va prendre i que l’ha anat mantenint amb el temps, sense que l’empresa hagi patit, que se sàpiga, cap desastre en el seu compte de resultats, més aviat al contrari.

Els centres comercials llueixen, de fa poc, uns rètols també quadrilingües per indicar els productes que exposen les lleixes. Molt bé. Quina no seria la meva sorpresa, però, quan ahir vaig descobrir a l’Eroski de Tarragona que les patates les anuncien de cinc maneres: l’última, creïlles. Dedueixo que, fent servir la forma valenciana d’anomenar aquest turbercle, estan dient implícitament que consideren que es tracta d’una llengua diferent. Davant d’això, només se m’ocurreixen dues reaccions: o escriure’ls recordant-los que patata i creïlla signifiquen el mateix i en la mateixa llengua, o bé escriure’ls dient-los que, si es tracta d’esmentar varietats dialectals, s’obliden d’una: papas (patates en canari).

Algú s’anima a fer-los aquesta observació?

Gallardón i altres herbes

Pel que fa a l’affaire Ruiz-Gallardón, més enllà de la qüestió ideològica, d’una importància innegable, tot es redueix al problema de sempre: el poder de les cúpules i dels líders dels partits, i la falta de democràcia interna d’aquests. Perquè, comptat i debatut, que algú m’expliqui qui és el senyor Rajoy (o qui li mogui els fils) per decidir si un destacat militant va o no va a la llista, o que de número dos hi vagi algú que no ho és (rectifico, avui el senyor Pizarro, el de l’apagada elèctrica, ha rebut el carnet de "pepero"). Els militants del PP de Madrid no són ningú? Algú els ha consultat?

És un virus que afecta tots els partits. El senyor Zapatero va decidir, pel seu compte, que Bono presidiria el Congrés, saltant-se la militància del partit, els imprevisibles resultats electorals i la sobirania de la cambra. A ERC, per situar un cas més a prop nostre, també hi ha hagut tripijocs a l’hora de situar els candidats, de tots coneguts. Si a ERC passen aquests coses, imagineu-vos el que passa a la resta de formacions.

S’ha dit moltes vegades, i em temo que haurem de continuar-hi insistint molt: calen canvis profunds en el sistema democràtic (a Catalunya o a l’estat, això és igual). Canvis en els partits, en el seu funcionament intern i en el seu finançament, canvis en la legislació electoral i, en general, canvis en la manera de concebre la política. Si no, seguiran passant coses tant vergonyoses com el repartiment partidista del nou Consell de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, creat per garantir la "independència" d’aitals mitjans. Llegiu-vos l’article d’avui de Vicent Partal a Vilaweb: dóna a la diana, com sempre.

Eleccions 9-M: què no faré

S’acosten, ineluctablement, les eleccions espanyoles (erròniament anomenades "generals"). La blocosfera, especialment el seu sector més sobiranista, bull des de fa temps amb opinions, intervencions, propostes i proclames sobre quin hauria de ser el sentit del vot el proper 9 de maig de tot aquest sector de la societat que estem decebuts de l’actuació de les cúpules dels partits els darrers anys i a més considerem esgotat el model autonòmic espanyol i apostem, obertament, per l’exercici del dret a l’autodeterminació a mitjà termini.

En un anterior post ja vaig sistematitzar les opcions que tenia l’elector que s’identifiqués amb aquesta manera de pensar, i les reduïa a quatre, totes elles amb pros i contres: votar partits autòctons, abstenir-se, votar en blanc o votar nul. Avui vull fer noves aportacions al debat, en el sentit de dir, no el què penso fer (per qui em conegui, no és difícil endevinar-ho, però el vot és secret i no tinc perquè explicar-lo), sinó el què no faré. 

No m’abstindré. S’estan fent córrer moltes propostes en el sentit de no anar a votar, d’abstenir-se, de fer-ho "activament" (com es fa això? com es comptabilitza després?). Ja he manifestat en altres ocasions la meva oposició a aquests posicionaments, i són vàries les raons: 
– les abstencions són sempre, desgraciadament, molt nombroses però obeeixen a una pluralitat de factors (desídia o comoditat, impossibilitat física, errors del cens, etc.) i és trampós anotar tots aquests "no-vots" a l’haver d’una única comptabilitat política
– abstenir-se, encara que sigui per un posicionament ideològic o de forma activa (que, insisteixo, no sé què vol dir) és sempre una falta de respecte envers totes les persones (mils de milions, aviat és dit) que no poden exercir el dret a vot, avui per avui, a molts països del món, o que no el van poder exercir en el passat (per exemple, les nostres generacions anteriors)
– i, anant al vessant més pràctic, abstenir-se significa afavorir, ni que sigui indirectament, l’adversari

S’ha de votar i fer-ho per algun partit. Efectivament, encara que no es vagi a votar, algú acabarà ocupant els escons, i si no són dels "nostres" perquè no ens ha donat la gana de votar-los, seran dels "altres". En aquest sentit, la situació recorda aquell axioma tant senzill del món del futbol: ni tàctiques ni romanços, per guanyar un partit hem de fer més gols nosaltres que ells. De moment, cal aconseguir que el màxim nombre de representants possible pertanyi a partits d’obediència catalana. Després… després, ja veurem.

Diccionari Àrab-Català

Transcric (tallar+enganxar) la notícia que avui publica Vilaweb. La trobo molt important i significativa.

L’Institut Europeu de la Mediterrània acull avui la presentació, a les 7 de la tarda, el Diccionari Àrab-Català, el primer que sistematitza científicament les equivalències lingüístiques entre ambdues llengües. A l’acte hi participarà tant l’autora, Margarida Castells, que va començar a treballar-hi el 1997, com el secretari de política lingüística de la Generalitat, Bernat Joan, o el metge, historiador i escriptor Salah Jamal.

Bernat Joan opina que es tracta d’una fita important per als Països Catalans, que cada cop tenen més contactes amb el món àrab, ja sigui a causa de la immigració, ja sigui pels negocis que cada cop més s’hi van implantant. Joan veu que el diccionari està eminentment dirigit a l’àmbit acadèmic i universitari, però que permetrà que se’n derivin instruments que facilitaran la integració dels nouvinguts de parla àrab mitjançant vocabularis específics i materials d’acollida.

Aquest és el primer gran diccionari entre l’àrab i el català, una eina essencial per a traductors, estudiants i estudiosos de la llengua. Recull més de 41.000 paraules i 67.000 accepcions, permetent així conèixer la riquesa lèxica de l’àrab estàndard modern, la llengua dels mitjans de comunicació i de la literatura contemporània des del Marroc fins a Oman.

Anteriorment a aquest diccionari, als Països Catalans ja s’havia publicat el Lèxic usual català-àrab àrab-català, del filòleg Pere Balañá, que recull unes 2.200 entrades, així com el Diccionari il·lustrat català-àrab, disponible a internet.

Ongietorri, lehendakari

El proper dijous el lehendakari Ibarretxe pronunciarà una conferència a Barcelona sobre la seva coneguda proposta política. L’acte ha estat convocat per les tres mogudes sobiranistes, mentre que els partits polítics han promès quedar en un segon pla: per aquest camí, anem bé.

M’hagués agradat assistir-hi, però no podrà ser. Segueixo amb interès i amb una notable enveja el procés sobiransta d’Euskadi. Avui m’he entretingut a navegar per les pàgines de la web oficial del lehendakari. Hi són la seva biografia, el seu discurs d’investidura, la seva proposta política de pacificació i consulta democràtica… Una cosa m’ha cridat l’atenció en els seus textos: la importància que dóna al concepte "respecte". Respecte a les persones, respecte als pobles, respecte als drets humans. S’adiu molt amb el tarannà d’aquest alabès de mitjana edat (per cert, ens portem un mes de vida), que transmet autenticitat i noblesa amb tot el què diu i tot el què fa, cosa a destacar quan es parla de polítics.

Ongietorri, sigueu benvingut, lehendakari. La càlida ovació que sens dubte rebreu serà la manera que té Catalunya de demostrar-vos aquest respecte que reclameu i que mereixeu. El mateix respecte que els bascos reclamen per decidir el seu futur. El mateix respecte que els catalans reclamem per decidir el nostre futur. 

“Desacuerdo perfecto” (“Désaccord parfait”)

Un director de cinema francès i una actriu anglesa, que trenta anys enrera van tenir un idil·li puntualment ressenyat a les revistes de l’època, es retroben. Es tornaran a liar o no? Ell és Jean Rochefort, habitual de les comèdies gal·les. Ella, Charlotte Rampling, una senyora que, com dirien els cursis, millora amb els anys com el bon vi.

El film és bàsicament una comèdia francesa però rodada a Londres i on no falten iròniques crítiques a certs aspectes de la societat britànica. Per exemple, l’escena del sopar on són convidats els protagonistes, ple de personatges extravagants, o les exigències de dress code per entrar a un saló de te o a un bar molt peculiar… L’argument no deixa de ser l’etern duel home-dona, només que aquí tots dos porten molta mili, sentimentalment parlant, i es poden permetre el luxe de lliurar-se a una relació personal més propera a l’esgrima que a la boxa, de resultat incert.

Opinió del crìtic: sense ser una gran pel·lícula, és europea (molt important) i té moments divertits (el sopar citat o els pets del gos).

Matí a l’Agència Tributària

Un problema amb la meva declaració de renda m’ha obligat a perdre una bona estona del matí d’avui a l’Agència Tributària (espanyola, of course). Hi he anat amb fundades prevencions: hi haurà una bona informació? Em diran allò de vuelva usted mañana? Patiré alguna incidència digna de figurar a la meva secció "La batalla diària per la llengua"? No, res de tot això. La qüestió que m’hi portava se solucionarà en el termini d’un mes, segons m’ha dit la funcionària amb una amabilitat no exempta de rutina, de manera que el viatge no ha estat en va com em temia. De tota manera, una hora d’espera al costat d’una gernació de contribuents i empleats de gestories no me l’ha treta ningú.

A la sortida em topo amb un d’aquells camions que s’instal·len periòdicament a les ciutats per facilitar les donacions de sang. Una bona metàfora de la hisenda espanyola, amb la diferència que aquesta ens xucla la sang vulguis o no.

“Deseo, peligro” (“Se, jie”)

La Xina dels anys 30 i l’ocupació dels japonesos. Un grup de joves resistents planegen assassinar un col·laboracionista. La noia encarregada d’introduir-se en el seu entorn per facilitar l’acció armada acaba liant-se amb l’individu. Escenes tòrrides. Bé, el tema i la trama de la darrera pel·lícula d’Ang Lee, el director de Brokebak Mountain és prou conegut. 

Ja fa dues setmanes que vaig veure la pel·lícula i, per tant, el comentari que en pugui fer no pot ser molt rigorós, però puc dir que em va agradar molt l’ambientació del Shangai de l’època, mig occidental, mig oriental, i no tant un metratge excessivament llarg. Tot i així és una molt bona pel·lícula ben dirigida i ben interpretada.

Consell del crític: aneu a veure-la, que em sembla que encara la fan.

Un any de bloc

El temps corre que vola i Les aigües turbulentes porten un any passant per sota el pont (l’aniversari es complirà el 27 de gener). És el moment, doncs, d’oferir quatre dades sobre el bloc durant el 2007.

S’han publicat 202 posts, distribuïts de la següent manera: Cultura (38), Les Quatre Raons (5), Llengües (25), Personal (32), Política (55) i Societat (47).

Ha rebut 13.821 visites, amb una mitjana de 41 visites per dia, i s’han fet 92 comentaris. Comentaris que han servit per mantenir interessants polèmiques sobre el tancament d’una televisió per part de Chávez, la Sagrada Família i el túnel del TGV o el posicionament dels sindicats davant la manifestació de l’1 de desembre. Com a curiositat, m’han titllat de "beatet" i de "nacionalista de saló".

Posts destacats han estat:
La batalla diària per la llengua (1) (22 de febrer): primera d’una sèrie sobre situacions personals viscudes en relació a la normalització del català; en porto sis de publicades (https://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/40590)
Adéu, Espanya (21 de març): és el post més visitat, a dia d’avui, amb 269 visites (https://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/43770)
Entorn der aranés (30 de març): primer post escrit en una altra llengua (https://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/44983)

Finalment, cal destacar que el 28 de novembre vaig incorporar el bloc a la Xarxa de Blocs Sobiranistes.

Vull agrair, una vegada més, totes les visites, totes les lectures i tots els comentaris, que fan que aquest bloc segueixi el seu modest camí i no quedi mort com tants d’altres.

Alienígenes: no estem sols

Són quarts de dues de la matinada, de diumenge a dilluns. Un servidor no pot aclucar els ulls, de manera que es lleva i té la pensada de veure la caixa tonta, vulgarment anomenada televisor. El telecomanament ensopega amb un programa del qual havia llegit bones crítiques però que mai no l’havia visionat: es titula Redes, el fan a la segona cadena de RTVE a les tantes de la nit i va de ciència divulgativa i recreativa.

És realment interessant. En l’edició d’avui parlen de la vida, així, en general, i hi participen un astrobiòleg australià i uns especialistes peninsulars. M’assabento d’algunes curiositats. Per exemple, parlant de l’origen de l’univers, diuen que el big bang va ser fruit de la violació de les anomenades "lleis de la simetria" i que un floc de neu és un exemple perfecte de la combinació entre llei física (els flocs sempre són hexagonals) i atzar (no hi ha dos flocs idèntics). La combinació de lleis físiques i atzar ens donarà la resposta a les grans preguntes de la humanitat: què és la vida? com va començar? que té a veure amb la intel·ligència i la consciència? Fascinant combinació de ciència, religió i filosofia.

El programa tracta també de la possibilitat de que hi hagi algun tipus de vida alienígena, és a dir, diferent a la nostra, però no en altres galàxies sinó a la terra mateix. És possible?

Un dels col·laboradors del programa compara les estrelles (objectes que es reprodueixen però no són vida) amb les monges (que estan vives, però no es reprodueixen). Cara de circumstàncies del presentador, que no és altre que l’Eduard Punset.

Durant la pausa publicitària, m’entretinc a fer zàping per les altres cadenes: anuncis d’una bava de cargol (sic) que deixa la pell femenina com a nova, safareig pseudoeròtic sobre les generoses dimensions dels pits d’una de les tertulianes, programa de Cuatro (El cuarto milenio) tractant l’apassionant tema del "podòleg assassí"… No cal que Redes ni els investigadors s’escarrassin més: queda perfectament demostrat que al nostre món, i ben aprop d’aquí, hi ha una peculiar vida alienígena.

Tornem-hi, que no ha estat res

Avui s’acaben, per sort o per desgràcia segons com es miri, les festes de Nadal. Després de les borratxeres, literals o metafòriques, tornem a la dura realitat quotidiana. Lluny d’enfonsar-nos en desànims generalitzats (gener costerut, TGV que no arriba…) pensem que el nounat 2008 es presenta ple d’esdeveniments que ens tindran ben entretinguts.

En el terreny polític estatal (que és, de llarg, l’espectacle més divertit), tenim eleccions espanyoles el 9 de març, on els contrincants aniran a matadegolla i que poden donar imatges tan llamineres com el Bono presidint el Congrés i el Duran fent de ministre (perquè ell vol ser ministre espanyol, ho sabíeu?); després tindrem la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’estatutet, que ens durà als catalanets noves emocions; segons com vagin les eleccions, podem assistir a un interessant ball de bastons dins els partits polítics, tant als d’aquí com els d’allà, que servirà, com a mínim, per clarificar una mica el panorama; finalment, a l’octubre Ibarretxe tirarà endavant la seva proposta democràtica per resoldre el contenciós basc (molta sort!).

A la resta del món, tindrem eleccions als Estats Units (la informació de les quals ens és servida diàriament amb gran luxe de detalls pels mitjans de comunicació, i això que no votem), Jocs Olímpics a Pequín (a veure qui protesta i qui no sobre la situació dels drets humans a la Xina) i la ja imminent proclamació de la independència de Kosovo (passaran de puntetes sobre el tema?).

El què dic, un any ben entretingut. A nivell estrictament particular, les cartes del meu Tarot (trucades) em prediuen canvis laborals, celebracions familiars i una més intensa activitat informàtica: les aigües seran més turbulentes que mai, ja ho veureu.