Doncs sí, hi ha mores catalanistes

Incident lingüístic a una casa-cuartel de la Guàrdia Civil a Mallorca. Els detalls ja els sabeu. L’enèssima mostra de com estan les coses al nostre país, encara, no mereixeria afegir-hi gairebé res, però ens ha sorprès gratament la persona que l’ha protagonitzat. Doncs sí, també hi ha "mores catalanistes", persones que, com la Saïda, ens han donat una bona lliçó a nosaltres, els catalans "de tota la vida" i "de moltes generacions", que ens arruguem a la mínima, que canviem de llengua quan no és necessari i que no ens queixem mai per res. L’incident ha coincidit amb una culpidora carta, a El Punt, d’una persona de nom inequívocament magribí, rendint-se davant de l’evidència de que els catalans d’origen no li corresponem mai a l’esforç que ha fet d’entendre, estudiar i parlar el català. Al contrari, en una sibil·lina mostra de xenofòbia, tothom li parla en la llengua dels veïns al fixar-se en el seu aspecte físic.

Els dos casos ens haurien de servir, una vegada més, de reflexió davant la nostra relació amb dues matèries tan important i tan sensibles com la llengua i la immigració.

“El món ha de saber-ho”

El blocaire Xavier Mir, promotor de la campanya "Jo també vull un estat propi", que tanta repercussió va tenir ara fa un any, ens en proposa una altra, "El món ha de saber-ho". Consisteix en un visionat massiu, a partir del 3 de setembre, del documental penjat a You Tube sobre el cas Èric Bertran. Es tracta de fer arribar al màxim de gent possible l’existència d’aquesta proposta fins el dia 3. Els detalls de la campanya els podeu trobar al següent post:

https://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/59349

Futbol, sempre futbol

En ocasió de la tràgica mort del futbolista Puerta hem tingut ocasió de comprovar, una vegada més, les dimensions que està agafant l’esport anomenat "rei". El decés d’aquest noi haurà coincidit amb el de l’escriptor Francisco Umbral. Esport contra cultura. Pàgines i pàgines de diaris contra ressenyes més discretes. Hores i hores de televisió contra menys minutatge. Funeral multitudinari amb crits, aplaudiments, personalitats i circulació tallada contra cerimònia segurament més discreta. El nom de l’esportista, però, no em sonava de res, en canvi el nom de l’escriptor, que no era sant de la meva devoció literària o ideològica m’era molt conegut.

Fa un gra massa aquesta societat amb el futbol? Ja ha trascendit àmpliament els límits estrictes de l’espectacle (que en definitiva és això) per ocupar terrenys polítics, empresarials, culturals… Se l’ha considerat una religió i en certa manera ho és: els fills dels aficionats més incondicionals són fets socis al néixer, com si d’un bateig civil es tractés, hi ha sol·licituds d’escampar les cendres, una vegada morts, per la gespa del camp, etc. No parlem dels diners que mou el tinglado: fitxatges, requalificacions de terrenys, merchandising, drets de televisió (per cert, torna a haver problemes a l’inici d’aquesta temporada)… El futbol condiciona horaris, agendes, esdeveniments socials, és festejat per polítics de tots colors i és l’única realitat social, juntament amb l’economia, que és capaç de ser notícia cada dia de l’any.

Va haver un moment, fa anys, que semblava que anava de baixa. Cras error. Només es prenia un respir per acabar d’ocupar tots els racons del nostre món. Futbol, sempre futbol. Aire, si us plau!

La lluita pòstuma de Ferrer i Gironès

Segons comenta la Isabel Clara Simó, en el seu article diari a l’Avui, el Jutjat de Pau de Salt s’ha dignat, amb un any i mig de retard (!), registrar en català la defunció de Francesc Ferrer i Gironès, i ho ha fet després d’insistir-hi la família. L’estat espanyol, amb aquest miserable regateig, demostra per enèsima vegada el concepte que té d’una part de la seva ciutadania, distribuïda en una àmplia franja a l’est de la península ìbèrica.

És el súmmum. Francesc Ferrer i Gironès, com tothom sap, va ser el primer batallador per la normalització lingüísitica, en la teoria i en la pràctica i amb projecció pública. Cèlebre és la seva primera batalla per aconseguir una cosa tant senzilla com que l’administració li adrecés els escrits amb la forma correcta dels seus nom, adreça i població (la i de Girona…), tot documentant la seva lògica petició.

La seva lluita constant pels drets lingüístics, que proseguí al Senat espanyol, ha tingut eficaç continuïtat i segueix essent més necessària que mai. El seu problema, pòstum, al Jutjat de Salt demostra que Catalunya continua necessitant "treballadors per la llengua i obrers de la Pàtria", citant textualment la dedicatòria que em va escriure gentilment al seu llibre La persecució política de la llengua catalana.

Benvinguts a la rutina

El curt parèntesi estival d’aquest any, caracteritzat per la poca calor i per la successiva presència de catenàries, grups electrògens i taurons, s’ha acabat de sobte.

Indicis? Els polítics tornen als seus quarters d’hivern, amb una renovada energia per dir i fer el mateix de sempre: el darrer atemptat de Durango (per cert, ETA també ha fet la seva particular rentrée) ha estat contestat amb les previsibles declaracions dels previsibles Blanco i Acebes.

Més pistes? Arriba l’estrambòtica oferta de fascicles i col·leccionables: la darrera novetat, una casa de nines estil andalús (ho juro)

Però, sobretot, el que dóna el senyal de tornar a la normalitat més absoluta és el començament de la sacrosanta lliga de futbol. Alguns, pobres, no podien suportar més aquesta curta interrupció. Doncs se’ls ha acabat el patir: ja ha començat l’inacabable festival d’alineacions, gols, classificacions, baixes per lesió, declaracions i torna a començar.

Ja només falten tres coses per arrodonir-ho tot. Que s’acabi la vergonyosa sequera televisiva, que el personal, previ col·lapse circulatori, torni a casa, i que comenci el curs escolar, amb una nova llei o un nou pla (què toca enguany?) i els barracons i queixes professorals de sempre.

Benvinguts a la rutina.

De taurons i altres animals

L’alcalde de Tarragona, en Pep Fèlix Ballesteros, ha tingut una petita relliscada. No se li ha ocorregut altra cosa que dir que els operaris que van pescar el tauró de la platja del Miracle (en pau descansi) mereixen la concessió d’un diploma de serveis distingits o un guardó semblant. Els interfectes, lògicament, han reaccionat dient que a ells no els han de premiar per res, perquè s’han limitat a complir amb la seva obligació.

No volia parlar d’aquest tema perquè des del primer moment he considerat la notícia com una típica "serp d’estiu", i mai millor dit. Ganes d’omplir papers i pantalles televisives a falta, afortunadament, de nous incidents ferroviaris, apagades elèctriques o incendis forestals. Que si és un tauró, que si no ho és; que si és perillós, que si no; que si no és un, que són tres; la legió de curiosos i paparazzi… ni que fos l’Anita Obregón ensenyant les mamelles!

Em conformo amb què tot plegat ens faci reflexionar sobre la nostre relació amb les espècies animals. Ens les estem carregant totes: ahir mateix ens informaven de les matances  de goril·les al Congo, víctimes de les lluites locals, no fa gaire es va emetre un reportatge sobre la depredació que pateix la tonyina roja, víctima de la moda del sushi, i podríem seguir. L’home (i la dona) és el verdader animal. Una bèstia, això és el que és.

Es ven aire sòlid

A Tarragona hi ha una ferreteria que ven "aire sòlid". M’he apressat a buscar al DIEC què cony és això, però no hi figura. Sempre m’han fascinat aquestes combinacions contradictòries. En castellà en diuen oxímoron, però en català aquesta paraula no és normativa.

Juraria haver sentit que s’ha arribat a vendre gelats calents. Recordo també haver vist en algun lloc expressions d’aquest estil: "contribució voluntària obligatòria" o, referint-se a unes eleccions, "resultats provisionals definitius". Lluís Carandell, en el seu memorable Celtiberia Show, també n’esmentava algun; recordo un rètol que deia "Patrimonio Nacional. Propiedad privada". Tornarem a parlar d’aquest llibre, que és una verdadera joia. És també cèlebre la broma en relació al diari El Pensamiento Navarro: crec que va ser Pío Baroja qui va dir que era impossible ajuntar les dues paraules…

Però tot plegat no deixa de ser una figura retòrica. Les contradiccions enganyoses, no en els termes sinó en les idees i les argumentacions, són les que presideixen les trajectòries dels nostres polítics, periodistes i creadors d’opinió. Aquests són capaços de vendre’ns aire sòlid, gelats calents i federalismes espanyolistes. Són uns verdaders artistes.

Anem bé per anar a Sants…

Situació viscuda a les guixetes de l’estació d’autobusos de Tarragona. Un viatger, que per l’aspecte i la manera de parlar fa tot l’efecte de ser forani, discuteix acaloradament amb la que ven els bitllets. Protesta perquè, segons ell, li ha informat malament l’andana on havia d’agafar l’autobús i, en conseqüència, l’ha perdut. Enmig del nerviosisme de tothom (venedora, ell mateix i la gent que fèiem cua), marxa emprenyat no sense deixar-li anar un insult de quatre lletres.

Vaig deduir que tot plegat era un problema de manca d’informació. L’estació d’autobusos de Tarragona és el compendi perfecte del que NO ha de ser un servei públic. Em nego a dir que és tercermundista, perquè la paraula és tòpica i suada.

Tot respira provisionalitat (va ser inaugurada tres vegades!), però sempre sembla que encara s’hagi d’acabar. La (des)informació consisteix en:

1) Absència de personal informador, oficina d’atenció al viatger, personal de seguretat, etc.

2) Profusió de rètols, cartells i papers en murs, parets, portes i finestretes, sense ordre ni criteri.

3) Panell electrònic que no sempre funciona correctament.

És un exemple del que ara els estudiosos en diuen "no lloc", és a dir, un recinte on hi campen moltes persones però no es comuniquen entre elles. És un espai mort: els negocis que s’hi havien instal·lat (quiosc, floristeria…) han anat tancant. No sé si el restaurant aguanta.

Els problemes d’inseguretat són coneguts de tothom. Fa poc va ser notícia la mort d’una persona als lavabos. Les promeses de més vigilància van ser immediates. L’oblit de l’assumpte, també.

Tot plegat un digne escenari per un tipus de transport que pot competir, en mala qualitat, amb el ferrocarril. Si el que es vol és promoure el transport públic, com en reiterades ocasions han declarat les nostres autoritats, anem bé per anar a Sants (si la catenària o els embussos de l’autopista no ho impedeixen…).

La batalla diària per la llengua (3)

Dia: ahir al vespre. Lloc: pizzeria a Reus. Demanem el sopar començant per la beguda:

– una canya i una gerra de cervesa

una caña y qué más?

– una gerra de cervesa

ah! una jarra. Me lo dice en catalán, no? No le entendía muy bien porque nadie me lo pide así…

Doncs aquest és el problema de base, amics, tal i com ens expliquen els sociolingüistes. La cambrera sudamericana que ahir ens va atendre (simpàtica i eficient, d’altra banda) no necessitava saber que "gerra" vol dir "jarra" en la llengua del nostre país, per la senzilla raó que als catalanoparlants no se’ls acut de dir "gerra" a la cambrera si aquesta presenta algun indici de ser immigrant. Comportament xenòfob, d’altra banda.

En definitiva, tot es redueix a una qüestió de xip personal i de voler canviar-lo. I no costa tant, de veritat.

“Els quatre fantàstics”

No parlo de quatre polítics ni de la davantera de cap equip de futbol. És el títol de la pel·lícula que he anat a veure aquest vespre. Adaptació d’un antic còmic. Sinopsi: quatre personatges que fan coses rares (un s’estira, un altre és una antorxa que vola, un altre és com de pedra i una dona transparent) s’enfronten a un ésser malèfic que vol destruir el món: ja veieu que l’argument és molt original. Recepta: s’agafen els protagonistes, se li afegeixen un general negre (per allò de la correcció política, que no existia quan s’editaven els tebeos), un terrícola dolent, interpretat pel protagonista de Nip-Tuck (aquells cirurgians que follen entre operació i operació estètica) i una espècie d’Oscar platejat que no se sap si és humà o no. Es barregen amb un fotimé d’efectes especials: meteorits que impacten a les quatre puntes del món, artefactes que volen, etc. El final ja us el podeu imaginar.

Feia temps que no anava a un cine de multisales. M’he quedat garratibat de la mida de les racions de crispetes que venen a l’entrada: ja semblen cubells de la brossa. De fet, tot plegat (cines, pel·lícules, arguments i crispetes) és una mica com un cubell de la brossa. Anem bé.

Silenci

Són les onze de la nit del 15 d’agost, en una gran ciutat, Tarragona. Silenci quasi total. Tota la xusma és fora. Ni cotxes, ni motos, ni teles a tota castanya. Només se sent el plor d’un infant i uns sorolls que no sé si són els petards de la festa de Sant Roc o els trons d’una propera tormenta (deitjo que sigui això darrer). Silenci i quietud. Aprofitem moments com aquests, perquè no passen cada dia.

Primer balanç de “les quatre raons”

Ja fa quasi dos mesos que vaig iniciar aquesta modesta -modestíssima- acció consistent en enviar un correu electrònic a tota quanta empresa em diposita publicitat a la meva bústia sense usar el català. Els dono quatre raons, però podrien ser més: és la llengua pròpia del meu país, és una llengua minoritzada, el seu ús és un factor de qualitat i proximitat al client, i hi ha una llei que hi obliga, al tractar-se d’una oferta de serveis.

A hores d’ara puc fer un primer balanç: he enviat nou correus, amb el següent resultat:

– una resposta protocol·lària (Sony): ho tindran en compte per millorar l’atenció als clients (el text és en català, però l’assumpte és “publicidad”…)

– un acusament de rebuda generat informàticament (Leroy Merlin)

– un correu no ha arribat a destinació (Tu Mueble): overquota, o sigui bústia plena que no buiden

– sis sense cap resposta (cal dir que dos els he enviat avui mateix)

Conclusió: sembla que les empreses haurien d’espabilar-se una mica més, quan es tracta de retenir o guanyar clients, però així funciona l’empresariat. Seguiré amb el tema, és senzill, legítim i, a la llarga, efectiu, i us animo a fer el mateix.

***

Postdata primera:

Hi ha dues grans empreses que dipositen contínuament publicitat, però que no els he enviat res: Carrefour i Eroski. Entenc que la primera, per la seva dimensió, necessita un tipus d’acció més efectiva des d’un primer moment. Pel que fa a Eroski, cal dir en descàrrec seu que fa anys va apostar per l’etiquetatge quatrilingüe en molts dels productes que ven; també usa algunes frases en català a la revista que edita.

Postdata segona:

He rebut també una publicitat que presenta una casuística ben peculiar: és una agència de viatges que ofereixen excursions pels vells (la tercera edat, com diu la correcció política). Tot en castellà, però en un raconet al final de tot indica textualment “si desitja rebre aquesta informació en català, truqui’ns i la hi enviarem per correu”. És fantàstic. Espero que em vingui la inspiració per saber quin tipus de comentari mereix aquesta subtilesa lingüística.

Xirinacs

Ha mort Lluís Maria Xirinacs, discretament, en silenci, però amb un llegat molt cridaner, deixant en evidència una classe política traïdora, segons ell, a la lluita antifranquista i per l’alliberament del poble català. Traïdora crec que no, però sí enormement decebedora.

L’ex-senador, el "Xiri", mossèn Xirinacs, era, certament un personatge incòmode, a contracorrent i una mica excèntric, quasi un friqui. El recordo un dia que va participar en un debat a l’Aula Magna de la Universitat a Tarragona (després URV), quan un assistent s’hi va acostar amb l’objectiu de que li dediqués un dels seus llibres: el nostre personatge s’hi va negar adduint que encara no s’havia aconseguit l’amnistia per als presos polítics. No vaig entendre massa què tenia a veure una cosa amb l’altra, però sí que vaig comprovar de primera mà que estava davant d’un home molt convençut de les seves idees, d’una gran fermesa, i que estava sempre disposat a lluitar pacíficament per elles fins a les darreres conseqüències.

El seu final ha estat plenament coherent amb aquesta trajectòria. Que ens serveixi a tots, avui i sempre, per meditar sobre el què som i el què volem ser, tal i com ell va fer en llargues jornades de dotze hores al carrer Entença de Barcelona. Meditar, que prou falta ens fa a tots plegats.

A veure si ens aclarim algun dia

Un incident ocorregut a l’edifici on treballo ha posat de manifest la nostra peculiar realitat policial. Hem sentit com, des d’un dels pisos, una dona deixava anar uns plors i gemecs patètics. Davant la possibilitat de que es tractés d’un cas de violència sexual (no "de gènere" com diuen els indocumentats), hem decidit trucar a la policia. Quina ha estat la sorpresa al comprovar que, en cinc minuts, compareixien tres cotxes de la policia espanyola (dita "nacional") i un de la Guàrdia Urbana de Tarragona. Quatre vehicles i vuit agents.

La notícia ve a tomb, perquè fa pocs dies s’ha denunciat que l’Aeroport de Reus té un greu poblema de seguretat per manca d’efectius policials. És a dir, no hi ha agents per controlar mínimament l’entrada i sortida de turistes i, en canvi, sobren els agents per acudir a una incidència la gravetat de la qual no estava confirmada i que, fins i tot, podia haver-se tractat d’una broma de mal gust.

Ja que parlo de seguretat ciutadana, em refereixo novament a la contradicció que va suposar a Barcelona protestar per la presència de policies el dia de l’apagada (la gent volia electricistes!) quan hores abans el barri de Ciutat Meridiana s’havia queixat de poca vigilància policial.

Les contradiccions de la nostra societat en aquest i altres temes són públiques i notòries. Volem i dolem. Exigim que tanquin els delinqüents a la garjola però volem les presons ben lluny. Endollem al corrent tot d’aparells elèctrics perquè volem una vida còmoda i quan peten les fràgils instal·lacions ens neguem a la connexió de molt alta tensió amb França. Som ecologistes a més no poder, però el cotxe, ben gran i envaint les autopistes fins a col·lapsar-les. Ens queixem, molt, dels polítics i el dia de les eleccions es fan teranyines a les urnes.

Som un cas. A veure si ens aclarim algun dia.

La batalla diària per la llengua (2)

La batalla per la llengua sempre ofereix oportunitats en les circumstàncies per inesperades. Avui, anant pel carrer, se m’han acostat dues noies somrient mentre em lliuraven un opuscle. Han resultat ser dues testimonis de Jehovà. El fet que l’opuscle, com totes les publicacions d’aquest grup religiós, fos en castellà, ha resultat ser molt oportú per plantejar-los el tema lingüístic.

És sabut que els testimonis de Jehovà estan estesos per tot el món i que, desenvolupant una intensa activitat proselista, no dubten a fer servir dotzenes de llengües, però no pas la nostra:

– escoltin, i perquè no fan servir mai el català en les seves publicacions?

– és que als llocs on prediquem no es parla gaire i preferim el castellà, perquè l’entén tothom (sic)

– i vostès no creuen que fent servir el català arribarien a més gent? Ni s’imaginen les persones que s’interessarien per la seva església només que fessin servir la nostra llengua…

– l’important és el missatge de la Bíblia, no en quina llengua està escrit

– diguin a qui s’ocupi d’aquests temes que facin servir el català, i veuran com els faran més cas

La cosa no ha avançat més. Cal dir que, segons elles, sí que tenen un llibre escrit en català, que me l’enviarien si els donava les meves dades personals, a la qual cosa m’he negat, ja que sóc respectuosament molt crític amb aquests grups religiosos, sigui sectes o no.

No sé si les he convençut de res, però em donaré per satisfet si quan es reuneixin al "Saló del Regne" o a on sigui, traslladin la meva petició i convencin qui sigui de que, si vols arribar a la gent, si vols fidels o clients o votants, has de fer servir la llengua del país. Per lògica i per justícia.

100 anys de moviment escolta (i 2)

Parlava ahir de la plena actualitat del missatge escolta, en ocasió del centenari del moviment. Durant prop de vint anys, mitja vida com qui diu, vaig estar vinculat a l’Agrupament Escolta Alverna, de Tarragona. Hi vaig entrar poc després de la seva fundació, el 1969, a recer dels Caputxins, com a rànger; després vaig ser pioner i trucaire, i finalment em vaig "jubilar" a l’equip directiu com a tresorer de l’entitat. Aquest llarg període va coincidir amb tota una transformació del món, del nostre país, de la ciutat de Tarragona i de la societat, i de les seves manifestacions polítiques, religioses, cíviques i culturals.

El meu pas per l’Alverna constitueix un capítol importantíssim de la meva vida. Si mai escric les meves memòries, o alguna cosa que se li assembli, constituirà un capítol ben farcit d’anècdotes: les primeres excursions i campaments en unes condicions absolutament diferents de les d’ara, els dos intercanvis amb escoltes alemanys, els imaginatius mètodes per recollir diners (recollir diaris i ampolles de xampany, vendre castanyes, organitzar les "Fires de Xauxa"… es fa tot això, encara?), el joc del Zorro, el "groc en closca", etc.

A l’Agrupament (al "cau" com es deia llavors) hi vaig conèixer de tot: des de persones molt vàlides, amb algunes de les quals hi he continuat tenint amistat i relació, fins a altres perfectament oblidables, i oblidats estan.

I el més important de tot, aquest pòsit de valors que ens ha quedat, a mi i als de la meva generació: la relació amb els altres, el respecte a la natura (ara tan de moda), la fidelitat al país… més enllà de l’estètica kumbaià, una mica embafadora, certament (guitarretes, que ferm! i coses per l’estil).

Insisteixo en el missatge d’ahir: mai com ara el món no havia necessitat tant de persones que tenen com a màxim objectiu deixar les coses millor de com les han trobades.

100 anys de moviment escolta (1)

Després d’una setmana de vacances (curta, com totes les setmanes de vacances), de desconnexió total, aterro a la rutina habitual. Rutina absoluta, perquè tot és deja vu. Vegeu si no:

– segueix el culebrot de l’apagada amb contradiccions entre polítics per les inversions en la xarxa elèctrica a Catalunya (i són tots del mateix partit…)

– el big brother Zapatero aterra a les possessions colonials del nord-est i promet alguna cosa (en concret que crearà una mena d’òrgan per controlar i estar al corrent de les infraestructures que l’Estat fa a Catalunya: però això no es controlava ja?)

– incidències diverses als trens de rodalia de la RENFE en vigílies de sis dies de vaga (ànims, ja falta menys pel desastre final)

– la fiscalia anticorrupció investiga aquesta setmana a…(redoblament de tambors, com al circ) Mútua Universal!!! Catalaníssima entitat, entreu a la seva web i ho comprovareu

– CiU critica els sous de la Diputació de Girona, governada per ERC (com era allò? ah, sí: la palla a l’ull aliè); per cert, on han anat a parar les mans netes?

– col·lapses estiuencs a Correus (servei conegut també com "Cargol-Exprés")

Aquestes notícies aixequen l’ànim a qualsevol, sobretot si torna de vacances. Sort que hi ha hagut un contrapunt optimista: el moviment escolta ha fet cent anys. Pels qui l’hem conegut per dins durant bastants anys és gratificant comprovar-ne la plena vigència en un moment en què el món (i l’Estat espanyol, i Catalunya) està més necessitat que mai dels valors que defensava Baden-Powell.

I què defensava? Doncs, resumint molt, molt, molt, deixar les coses millor de com te les has trobades. Un excel·lent programa de govern, no us sembla?