Abstenció (i 3): tots els polítics són iguals?

No, ja d’entrada. No tots els polítics són iguals. Això ho deia el dictador Franco (haga Vd. como yo: no se meta en política). La democràcia consisteix (o hauria de consistir)en això: poder triar entre diferents polítics, justament perquè són diferents; si fossin iguals no faria falta cap elecció.

Els polítics (i els partits, les idees i els programes) no són iguals, però a vegades ho sembla, almenys en determinades maneres de dir i de fer. Aquest comportament com a "classe política", a l’uníson, explicaria el convenciment popular a què fa referència la pregunta del títol i, en conseqüència, contribuiria a incrementar el rebuig o la protesta, en les seves quatre facetes (l’abstenció, el vot en blanc, el vot a opcions minoritàries i el vot friki).

L’actual sistema democràtic, o millor dit, l’actual partitocràcia està viciada. Símptomes? Els que vulgueu:

– Cúpules de partits decidint els noms i l’ordre dels candidats; la militància només hi intervé per ratificar acríticament la proposta

– Resistència a tota reforma electoral (per cert, a Catalunya no tenim llei: apliquem la de l’estat subsidiàriament): ni modificació del sistema, ni introducció d’alicients participatius…

– Opacitat pel que fa al finançament: generoses subvencions que no cobreixen, però, les costoses campanyes, misterioses condonacions de deutes (a canvi de què?), existència d’una omertà quan es tracta de determinades corruptel·les

– Imposició de blocs informatius als mitjans públics, posant en qüestió la professionalitat dels periodistes i, per tant, reconeixement implícit de dirigisme governamental de les emissores de ràdio i cadenes de televisió; els professionals ja han alçat la veu de protesta, amb tota la raó

– Propostes programàtiques contradictòries: o quatre idees generalistes sense comprometre’s, o bé vergonyoses subhastes de llocs de treball o pisos de protecció oficial, impossibles de portar a la pràctica

– Pactes postelectorals més propers al repartiment de cadires que a una altra cosa (després de les eleccions municipals, estem assistint aquests dies a un autèntic regateig de regidors i diputats provincials, digne d’una casbah magribina)

– Gestió de les institucions caracteritzada per una desmesurada presència de tot allò que té a veure amb la imatge i la comunicació (campanyes innòqües, opuscles informatius d’autobombo, primeres pedres, tallades de cinta, organismes sense objecte concret però amb logotip, pressupost i cadires calentones…)

– Professionalització de la classe política, que ha trobat en l’equació partit+institucions el modus vivendi i que assegura, de retruc, canines lleialtats

Podria seguir la llista, que m’ha sortit a raig. Totes aquestes deficiències han anat calant en la ciutadania i no sembla que els responsables estiguin gaire frisosos per solucionar-les. És més: ni tant sols les reconeixen.

La temptació davant tant desgavell seria no saber-ne res, no ficar-se en política (justament el què volia el dictador), abstenir-se… I això és el que no s’ha de fer de cap de les maneres. Tot el contrari, cal anar renovant els partits des de dins. Els militants de base d’avui són les cúpules del demà. Unes cúpules amb una mentalitat ben diferent, esperem.