Entorn de l’aranès / Entorn der aranés

Com podeu veure, el meu article d’avui ha sortit en català i en aranès. La versió en aquesta segona llengua, que desgraciadament no domino prou, ha estat possible gràcies al traductor automàtic desenvolupat per la Universitat d’Alacant que podeu localitzar a https://xixona.dlsi.ua.es/prototype/ca/

Com podetz veir, eth mèn article d’aué a gescut en catalan e en aranés. Era version en aguesta dusau lengua, que desgraciadament non domini pro, a estat possibla gràcies ar arrevirador automatic desvolopat pera Universitat d’Alacant que podetz localizar a https://xixona.dlsi.ua.es/prototype/ca/

Entorn der aranés

Aué è agut era oportunitat d’assistir, per rasons professionaus, a ua charrada sus er aranés, eth sòn marc legau e era situacion sòcio-lingüística. L’impartie Jusèp Loís Sans, cap deth Departament de Cultura e Ensenhament deth Conselh Generau d’Aran, e ac a hèt integralament en aranés sense problèma de cap tipe, en ua naua demostracion que sonque an problèmes lingüistics es que en vòlen auer.
Per plan que mos creigam qu’ac sabem tot, tostemp seguim en tot èster uns ignorats, e aué ac è verificat en tot assabentar-me de fòrça aspèctes que desconeishie sus aguesta lengua.
Sabíetz qu’er Estatut de 2006 (eth "estatutet") declare era lengua occitana (autant parle d’occitan coma d’aranés) oficiau en Catalonha? S’er article qu’ac dispause s’aplique estrictament, significarà, per exemple, que quinsevolh ciutadan aurà dret a èster atengut en aranés en quinsevolh burèu public catalana; significarà que s’un numerò especific d’escolans vò recéber classes d’aranés enes estudis aurà dret a auer-les; significarà qu’eth DOGC s’aurà de publicar en aranés… Peth que semble, eth legislador volec tractar er aranés en Catalonha tau com volerie qu’eth catalan siguesse tractat ar estat espanhòu. Me’n alegri peth hèt, naturaument, mès dilhèu s’a anat mès enlà deth qué es pròpris aranesi volien.
Sabíetz qu’era situacion der aranés ei mielhor deth que a viatges diden es "ploramiques" deth nòste entorn (es dera botelha miei ueda)? Era immersió lingüistica enes estudis se i aplique sense cap problèma, eth hèt de pertànher en Catalonha hè que recebe d’aguesta un tracte fòrça mielhor deth previsible -legislacion, preséncia en mejans de comunicacion, eca.-, es redusides dimensions geografiques e demografiques dera Val mantien era coesion sociau e dialectau e faciliten es politiques de normalizacion e integracion… e atau poderíem seguir. Compde, non tot son flors e viòles.
Sabíetz qu’er occitan compde damb un prèmi Nobel de Literatura, Frederic Mistral? Segurament qu’òc ac sabíetz. Çò que non sabetz ei que’e li concedic dus viatges, eth 1902, quan per pressions der estat francés se li retirèc, e eth 1904, quan lo recebec definitiuament. Er estat francés continue en tot practicar a dia d’aué ua politica agressiva e indecenta contra er occitan e totes es autes lengües minoritzades dera "hexàgon", en tot contravier normes de tot tipe.
A estat ua charrada vertadièrament utila, a refortilhat eth mèn interès per aguesta lengua e m’a provocat ua sane enveja.

Entorn de l’aranès

Avui he tingut l’oportunitat d’assistir, per raons professionals, a una xerrada sobre l’aranès, el seu marc legal i la situació sòcio-lingüística. La impartia Jusèp Loís Sans, cap del Departament de Cultura i Ensenyament del Conselh General d’Aran, i ho ha fet íntegrament en aranès sense problema de cap tipus, en una nova demostració que només tenen problemes lingüístics els que en volen tenir.

Per molt que ens creguem que ho sabem tot, sempre seguim essent uns ignorants, i avui ho he comprovat assabentant-me de molts aspectes que desconeixia sobre aquesta llengua.

Sabíeu que l’Estatut de 2006 (l’estatutet) declara la llengua occitana (tant parla d’occità com d’aranès) oficial a Catalunya? Si l’article que ho disposa s’aplica estrictament, significarà, per exemple, que qualsevol ciutadà tindrà dret a ser atès en aranès en qualsevol oficina pública catalana; significarà que si un nombre específic d’alumnes vol rebres classes d’aranès a les escoles tindrà dret a tenir-les; significarà que el DOGC s’haurà de publicar en aranès… Pel que sembla, el legislador va voler tractar l’aranès a Catalunya tal com voldria que el català fos tractat a l’estat espanyol. Me n’alegro pel fet, naturalment, però potser s’ha anat més enllà del què els propis aranesos volien.

Sabíeu que la situació de l’aranès és millor del que a vegades diuen els ploramiques dels nostres voltants (els de l’ampolla mig buida)? La immersió lingüística a les escoles s’hi aplica sense cap problema, el fet de pertànyer a Catalunya fa que rebi d’aquesta un tracte molt millor de l’esperable -legislació, presència en mitjans de comunicació, etc.-, les reduïdes dimensions geogràfiques i demogràfiques de la Vall mantenen la cohesió social i dialectal i faciliten les polítiques de normalització i integració… i així podríem seguir. Compte, no tot són flors i violes.

Sabíeu que l’occità compta amb un premi Nobel de Literatura, Frederic Mistral? Segurament que sí ho sabíeu. El que no sabeu és que se li va concedir dues vegades, el 1902, quan per pressions de l’estat francès se li va retirar, i el 1904, quan el va rebre definitivament. L’estat francès continua practicant a dia d’avui una política agressiva i indecent contra l’occità i totes les altres llengües minoritzades de l’hexàgon, contravenint normes de tot tipus.

Ha estat una xerrada verdaderament útil, ha reforçat el meu interès per aquesta llengua i m’ha provocat una sana enveja.

Quinto levanta…

Demà fa vint-i-cinc anys exactes que vaig acabar la mili. Sembla mentida com han canviat les coses en aquest temps. En aquella època no tant sols hi havia exèrcits de lleva, sinó que tot el procés del servei militar era sorprenentment anacrònic, començant pel vocabulari (la caja de reclutas, els mozos de reemplazo o la talla).  Això últim consistia en medir-te, pesar-te i al·legar alguna malaltia per intentar que et declaressin inútil (sic): de res no em van servir les meves diòptries.

El sorteig de destinacions (per cert, em va tocar Melilla) es feia amb un bombo com els del bingo, et donaven un petate amb diferents peces de roba, entre les quals uns calçotets blancs model "años ha". La vida de les casernes era regulada pels tocs de corneta (no sé si ara es fa això) que tocava el turuta: diana, fagina (menjar), retreta… Aquest era el moment més divertit: es formava la tropa amb la gorra treta i el sergent llegia l’ordre del dia següent, que ho disposava tot: les guàrdies, els menús, si tocava dutxar-se…

L’administració del regiment (en el meu cas, el tabor de Regulars) era extraordinàriament farragosa, amb un interminable anar-i-venir de papers signats i segellats comunicant les coses més nímies. El més sorprenent que vaig viure va ser l’estadística de cada companyia, que es feia mensualment: era una relació nominal dels comandaments, la tropa i… les mules. Una altra cosa curiosa era el pa (els famosos chuscos), el proveïment del qual anava a banda de la resta del menjar: cada dia calia passar el nombre exacte de soldats que dinarien a la caserna, per encarregar el nombre de peces a la unitat que l’elaborava.

Podria seguir amb anècdotes més personals, però comprenc que tampoc interessen massa. Només volia posar de relleu els enormes contrastos que separen vint-i-cinc anys de no res.

Rompan filas! Ar!

Un rot de calçotada

Des de la formació del nou govern d’Entesa (el segon tripartit per als seus enemics), s’ha acusat a Esquerra d’observar un exagerat silenci o bé una actitud excessivament prudent davant de les noves males notícies procedents de Madrid (laminacions competencials, mals auguris per l’Estatutet, etc.).

Doncs bé, amb l’oportunitat que el caracteritza, el partit ha plantejat el què ja tots coneixem: una mena de farol de pòquer a Convergència, cent dies després de formar-se govern i a dos mesos d’unes eleccions municipals. D’això se’n diu sortir amb un ciri trencat. Una qüestió tant trascendental i delicada com la independència de Catalunya, la raó de ser d’Esquerra i la il·lusió de tants i tants catalans, ha estat tractada literalment com un rot de calçotada. No fa falta dir que tot l’enrenou no ens portarà enlloc, com no sigui revolcar-nos una mica més en la mediocritat de la Catalunya postpujolista.

Esquerra no pot estar alhora a dins i a fora el ball: si vol participar al govern de Catalunya, que ho faci sabent el pa que s’hi dóna (millor dit, el pa que no ens donen o que ens regategen), és a dir, compartint el poder amb un partit amb massa línia directa amb Madrid i administrant un estatutet amb futur incert. La participació institucional és perfectament compatible amb la lleialtat als seus objectius últims, la independència del país, però que ho sigui amb serietat, amb tacte i allunyant-se d’episodis com els viscuts aquest cap de setmana, pensats només per posar en un compromís a Conveniència i Unció (que no els enganyaran tan fàcilment; porten molta mili) i per tenir una mica controlat a Joan Carretero, que cada dia guanya punts.

Molts estan desitjant que Catalunya es converteixi en un gran parc temàtic del despropòsit. Caldrà per una vegada donar la raó al president Tarradellas (polític diametralment oposat a la meva manera de pensar): sobretot, no fer el ridícul.

69.988

És el nombre exacte de mots que incorpora la segona edició del Diccionari de la Llengua Catalana, elaborat per l’Institut d’Estudis Catalans. La primera versió, del 1995, va aparèixer amb notables incorreccions o mancances, de les quals se n’ha fet ressò setmanalment en Víctor Ripoll a les pàgines d’El Temps, amb esperit notarial.

Seixanta-nou mil nou-centes vuitanta-vuit paraules parlades o enteses per milions i milions de persones. Ja les tenim definitivament ordenades alfabèticament i avalades per la nostra primera institució acadèmica. Ara només falta que les usem de manera normal, és a dir sempre, que les emprem correctament i que les considerem el que són en definitiva: l’aportació més original i valuosa que els catalans donem al món.

Europa, mig segle agredolç

Avui Europa fa cinquanta anys. A veure si ens entenem, Europa fa molts segles que existeix, vull dir que avui fa cinquanta anys que es va signar el Tractat que va donar forma al gran objectiu d’una Europa unida políticament i econòmica.

La idea era bona, els condicionants històrics del moment (seqüeles de dues guerres mundials, nou ordre derivat del teló d’acer, procés de descolonització…) hi convidaven i, potser el millor, hi havia una generació de grans estadistes que hi creien: Adenauer, Gaspari, Schumann…

Mig segle després, el resultat és agredolç. Estaria fora de lloc dir que tot ha estat un desastre, però hem de fer un balanç molt acurat i primmirat del procés europeista. Al costat d’èxits evidents en l’àmbit econòmic (eliminació de duanes, unió monetària) i polítics (institucions comunes, supressió de tràmits transfronterers, major coordinació policial), s’acumulen les qüestions mal resoltes i les frustracions: preponderància dels estats-nació (que són els que ens diuen als catalans que els nacionalismes ja estan passats de moda) que ha portat a allò de l’Europa a la carta o a diferents velocitats, la falta d’unitat en la política exterior (amb vergonyoses discrepàncies davant els conflictes intrnacionals), la feixuga burocràcia brussel·lenca, la política agrícola comuna, que ha acabat originant més problemes dels que volia resoldre, etc.

La cada vegada més accelarada ampliació de la Unió (ja té 27 socis) només ha fet que complicar el panorama institucional, que es va voler solucionar amb una nova constitució, que tots sabem l’acollida que ha tingut segons els territoris.

Europa, per molts anys! Tant de bo t’aclareixis una mica, sàpigues destriar el gra de la palla a l’hora d’acceptar nous membres, siguis fidel a les teves tradicions (cristiana inclosa) i et trobis liderada per homes i dones a l’altura del teu destí.

Lluís Llach: si em dius adéu… torna aviat!

Doncs sí, jo també parlaré de Lluís Llach. És una llàstima que es retiri (bé, ja veurem què passa els propers anys…).

Es tracta d’un cantant molt present a la meva vida. M’és grat fer una mica de memòria i compartir-la. La primera cançó que vaig sentir i cantar va ser Cal que neixin flors a cada instant en un context notablement kumbaià. L’estaca, La gallineta o aquella del bandoler (on feia dues veus diametralment oposades) són el que vulgarment es diu la música de la meva vida. Discos com Ara i aquí o Viatge a Itaca (el meu favorit) es van ratllar de tant tocar-los (això és un dir). He sentit Llach en directe en llocs tan diferents com una sala al Morell i a la plaça de bous a València.

En fi, diu adéu als escenaris una gran figura del panorama cultural, cívic i en certa manera polític català, que en el cas del nostre país va tot una mica barrejat. I ho fa en un moment que necessitem líders, idees clares, projectes engrescadors…

És curiosa la gran actualitat que cobren alguns dels seus treballs, i si no, penseu què us suggereixen frases com "la gallina ha dit que prou", "tot està per fer, tot és possible avui" o "si tu l’estires fort per aquí…". Es podria fer tot un catàleg d’intencions.

I ja acabo amb altres dos títols adreçats directament al cantant de Verges: Si em dius adéu… Torna aviat.

TV3: un altre pal a les rodes

La llengua catalana lliura l’enèssima batalla al País Valencià. Aquest cop tornen a ser els repetidors de TV3. Si no hi posa remei una decisió intel·ligent de darrera hora, s’emmudirà un mitjà de comunicació en un territori on es parla la mateixa llengua que el mitjà. I ho perpetreran els que s’omplen la boca amb termes com "llibertat". I es farà quan ja no hi ha fronteres per emetre informació, ficció o opinions (llegiu l’article de Vicent Partal d’avui).

Per sort, ja estem acostumats a aquesta cançó i no ens ve de nou. Cada pal a les rodes de la nostra cultura ens enforteix i és un argument més per proseguir la lluita.

Vodevil Otegui

El festival políticojudicial que ahir va tenir com a protagonista Arnaldo Otegui culmina un llarg raguitzell de despropòsits, que van començar quan el polític va ser acusat d’enaltir el terrorisme (sic) pel fet de participar en el funeral d’una militant d’ETA. Quatre anys després d’aquell fet, i amb tot un joc político-jurídic del gat i la rata entre mig, és citat a judici, no hi pot anar per culpa del mal temps, munten el sidral per detenir-lo, el traslladen amb avioneta, se celebra la vista a la vesprada i… és absolt. Com diuen els espanyols: para este viaje no necesitábamos alforjas.

Resultat: es posa una vegada més en evidència la manera de funcionar polític, policial i judicial del nostre estat-marastra i l’esquerra abertzale aconsegueix una vegada més el que volia, la foto.

Són uns cracks.

Adéu, Espanya

[Avui és el dia de la poesia; doncs aquí en teniu una]

Escolta, Espanya, la veu d’un fill
que et parla en llengua no castellana;
parlo en la llengua que m’ha donat
la terra aspra:
en’questa llengua pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

T’han parlat massa dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries i els teus records,
records i glòries només de morts:
has viscut trista.

Jo vui parlar-te molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes vida és la sang,
vida pels d’ara i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies a morts els fills,
te satisfeies d’honres mortals,
i eren tes festes els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos marxar replens
dels fills que duies a que morissin:
somrients marxaven cap a l’atzar;
i tu cantaves vora del mar
com una folla.
On són els barcos? On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, no tens ningú.
Espanya, Espanya, retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t de tant de mal;
que el plô et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,

somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? no et veig enlloc,
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

Joan Maragall: Oda a Espanya

Ja és primavera al tall britànic

La relació entre mitjans de comunicació i política, sempre complicada, torna a produir un episodi que ens farà bullir l’olla uns quants dies. El periodista Jordi Barbeta, de La Vanguardia, mitjà habitualment a bones amb el poder, ha estat amenaçat per un dels capos de comunicació de la Generalitat en uns termes vergonyosos.

L’episodi s’inscriu en aquest conjunt de fenòmens que fan que la societat cada vegada receli més de la política, o d’una certa manera d’exercir la política: no és només la coerció cap els mitjans de comunicació (que ja s’exerceix mitjançant subvencions i ajuts), és també la dictadura de les cúpules dels partits, les llistes electorals tancades i bloquejades, les campanyes propagandistes vàcues i infantils, la falta de coherència entre els programes i la gestió de govern, la professionalització dels polítics amb l’eternització en els càrrecs o amb la proliferació d’organismes de dubtosa necessitat, etc.

Després s’estranyen del desinterès dels ciutadans, que es tradueix en la creixent abstenció o amb l’èxit (molt relatiu i espero que transitori) del "conillet" Rivera.

Com que avui és 20 de març, proposo que ens oblidem d’aquest personal ni que sigui per uns dies, i que ens preparem per rebre la primavera, que comença aquesta nit. Floreixen les plantes i venen nous ocellets… Les "flors" i els "pájaros" ja els tenim tot l’any i no hi ha manera que marxin!

Els idus de març

Avui és 15 de març. Compte amb els idus de març! li van advertir els àugurs a Juli Cèsar. Quan va arribar el dia, el seu fill (Tu quoque, fili mihi?) i companyia el van deixar sec.

Què ens estan deixant els idus del 2007? Fem un recompte de notícies:

El Congrés de Diputats ha aprovat una llei d’igualtat d’homes i dones (bé) que consagra les quotes per sexes a les llistes electorals (malament) i als consells d’administració de grans empreses (fatal)

Els jugadors del Barça Oleguer i Thuram donen suport a La Bressola, de Catalunya Nord (fantàstic, i si no fos un mot francès, escauria chapeau!)

Futur incert per a les emissions de TV3 al País Valencià, a l’albur d’uns compromisos de Montilla, quan era ministre de la cosa comunicativa (malament, xe…)

Els funcionaris polonesos (de la Polònia de veritat) estaran obligats a declarar si van tenir res a veure amb els serveis secrets de l’època comunista (malament: us imagineu que això es fes a l’estat espanyol respecte el franquisme?)

Una dona aconsegueix de forma legal morir dignament a un hospital de Granada, després d’un llarg procés amb les hipocresies habituals en aquests casos (bé, tot i que dolorós)

El conseller de la Vicepresidència de la Generalitat de més amunt proposa uns jocs paralímpics de nacions sense estat (ni bé, ni malament: sense comentaris)

Els àugurs moderns tindran molta més feina que a l’època dels romans per fer el pronòstic de tanta dutxa escocesa.

Tarragona, pel canvi (3)

Prosegueixo la meva particular volada de coloms sobre la ciutat de Tarragona i les seves expectatives de cara a les eleccions locals del maig. Parlem avui de cultura.

La ciutat ha estat governada en els darrers anys per un ajuntament que s’ha dedicat a frenar projectes d’envergadura cultural en espais emblemàtics, sempre amb el rerefons, ja ho vaig dir, de l’enfrontament amb totes les altres administracions. És a dir, tenim els llocs, tenim els projectes, tenim les necessitats… però el primer interessat en teoria en dur-los endavant, l’excel·lentíssim, es fa (li interessa fer) el longuis.

La Tabacalera (que serà museu, diuen), l’antic dispensari de la Savinosa (que cau a trossos dia a dia), el Teatre Tarragona (que competeix amb la Sagrada Família en rapidesa constructiva), el sainet de la Chartreuse (que si l’escola d’idiomes, que si un centre-d’art-contemporani-o-no-sé-què), i anar sumant…

Pel que fa a les activitats culturals a la ciutat, s’ha de reconèixer que han millorat en qualitat i quantitat els darrers anys (només cal veure la revista Públics per comprovar-ho), però hi sobra dirigisme i hi falta espontaneïtat de la ciutadania.

D’altra banda, Tarragona es pot enorgullir de tenir una de les millors ofertes de cultura popular i tradicional de Catalunya (festes majors, seguici, concurs de castells) i això s’ha de potenciar. Massa vegades es cau en el cosmopolitisme o en el recurs fàcil al cantant peninsular de moda, a l’hora de programar esdeveniments populars.

En resum, la ciutat vol una oferta cultural atractiva, participativa, catalana, de qualitat… i segur que caldrien molts altres adjectius.

Independència

El bloc d’avui em resulta molt fàcil de redactar. Simplement, em remeto a l’article Independència, de Vicent Partal, editat al mateix Vilaweb. En recomano la lectura, perquè expressa molt bé una idea que defenso: la independència del nostre país no és només una il·lusió o un exercici de coherència o de fidelitat, sinó també una necessitat. Ara no és que volguem la independència: és que és l’única sortida que ens queda després de trenta anys de consensos, peixos al cove i bona fe, per acabar amb frustracions i estatuts retallats i laminats. I la necessitem no tant per qüestions identitàries o sentimentals sinó perquè els trens ens arribin a l’hora, els aeroports siguin gestionats aquí, els impostos no marxin per sempre més…

Amb aquests arguments tot esdevé més fàcil articular-ho socialment. El problema, però, és articular-ho políticament. A veure què som capaços de fer tots plegats.

Per cert, s’acosten les eleccions d’Escòcia…

Qui la té més llarga?

A Tarragona la tenim molt llarga. La bufanda del Nàstic (nota pels fangues: el Nàstic és el Gimnàstic, el club de futbol de Tarragona).

Demà al migdia es tallarà i repartirà la bufanda més llarga del món, no-sé-quants-quilòmetres. Es de color vermell (que tothom en diu grana, erròniament), publicitada per una coneguda marca de cervesa.

Pobre Nàstic, no va massa bé. Tota la il·lusió de pujar a primera divisió s’està esvaint davant la crua realitat que suposa jugar contra equips d’un nivell superior. A la decepció que suposa ser cuer s’ha de sumar la crisi institucional encara no resolta: el centenari equip està ara en mans de polítics i constructors, i amb aquesta "melée" les coses no poden anar fines. 

De tota manera, és un conjunt que futbolísticament dóna sorpreses de tant en tant i demà en pot donar una contra el Sevilla. Desitjo el millor per al Nàstic, sempre que no perjudiqui el Barça…

[Dedico aquest bloc a la meva estimada neboda Júlia, nastiquera convicta i confessa]

Espinàs, 80 anys

Josep Maria Espinàs ha complert 80 anys. Es tracta d’aquelles persones que superen la dimensió estrictament professional, en aquest cas l’escriptura, per esdevenir tot un referent cívic.

En efecte, Espinàs no només és un bon escriptor i periodista sinó també un model del què hauríem de ser tots plegats. Els seus articles diaris, primer a l’Avui i ara a El Periódico, transmeten una barreja de respecte, educació, ironia, sentit comú, catalanitat, progressisme… Uns valors que avui en dia tenim o oblidats o mal entesos.

Per entendre’ns, Espinàs mai no sortirà a Tele 5

Per molts anys!

Dia de la dona???

Avui se celebra el dia de la dona treballadora. Malament quan un col·lectiu, causa o situació social necessita un dia. Vol dir que els altres 364 no ens sensibilitzem per la qüestió.

Sempre he estat en desacord amb l’ús del terme "dona" per assolir la igualtat legal i social dels dos sexes. Si som iguals (o si hem de ser iguals perquè encara no ho som) perquè comencem amb diferències i parlem de "dia de la dona", "Institut Català de les Dones"? En la mesura en què tracem una línia divisòria entre els dos sexes ja estem establint diferències, i per tant afavorim les desigualtats.

(Això em porta a introduir una qüestió més anecdòtica, si voleu: perquè els lavabos públics estan separats per sexes? no ho he acabat mai d’entendre, si no és per seguir una tradició)

En el que també discrepo és amb la paritat en les llistes electorals i en òrgans públics o privats ficada amb calçador. Si l’únic títol per aconseguir un càrrec o una funció determinada és ser "dona" (i no una carrera, un mèrit, un currículum…) malament. Si es tracta d’acostar la representativitat de la llista o òrgan a la realitat social, d’acord, però llavors que es tinguin en compte també altres criteris: l’edat, la raça, l’orientació sexual, la religió, la professió… sempre hi haurà un col·lectiu subrepresentat.

Es parla molt de la "perspectiva de gènere". No sé què és això. Pot ser una manera femenina de veure les coses? Tornem al mateix: si dividim la societat en dues meitats i en dues maneres de veure les coses estem perpetuant el problema. Que les dones són més sensibles? Tots coneixem autèntiques harpies.

Acabo aquesta esbravamenta amb l’irritant ús del llenguatge no sexista. Ja sabeu, és allò dels/de les treballadors/treballadores… Tot per buscar tres peus al gat (gata?) del genèric masculí de tota la vida. Algú creu que pel fet d’emprar l’expressió "nens i nenes" referida als nens en general, es contribueix ni que sigui mínimament a la consecució de la igualtat sexual? Després surt allò tan divertit de l’AMPA: no és un terme de novel·la negra, només correspon a una associació de mares i pares.

Naturalment, estic a favor de la igualtat dels dos sexes, tan legal com social, a tots els nivells i a tot el món. Detesto i condemno totes les situacions d’injustícia o violència que per raó de sexe es cometen arreu, des de les diferències salarials fins a l’obligatorietat de les burkes, des de la violència sexual fins al desequilibri en les feines domèstiques, des dels comentaris masclistes fins a la subrepresentació parlamentària (a pesar del que he dit abans).

Tot i això, hi ha coses que grinyolen. Les situacions de desigualtat, que existeixen, no han de ser compensades amb dictadures pijo-progres de correcció política. El camí és un altre: es troba en el terreny de l’educació. Ja es fan coses, però se n’han de fer més, més, moltes més.

Novetats

Ja disposo d’ADSL. Al·leluia! El meu ordinador ja no és de rodalies, sinó un TGV (bé, tampoc cal exagerar…). Ja no comunico quan em truquen. El segle XXI ha entrat per fi a casa meva.

Ho participo a tots els meus amables lectors.

Tarragona, pel canvi (2)

Acabo de sortir al balcó de casa i una desagradable olor m’ha entrat per les narius: un flaire que recordava vagament una barreja d’aigües fecals i de ventositats humanes. Sabeu quan un nen petit "s’ho fa" a sobre? Doncs això.

Es tracta d’un dels problemes que patim a Tarragona: són gasos procedents del complex petroquímic que, segons com bufa el vent, arriben a un o altre barri tarragoní per alegria dels seus habitants.

Aquesta és una de les moltes qüestions relacionades amb el medi ambient i la qualitat de vida que haurà d’afrontar el nou Ajuntament a partir del 27 de maig. Les queixes ciutadanes són moltes i la llista és llarga: falta de zones verdes, deficient neteja, inexistent manteniment del mobiliari urbà (culpa en bona part del poc civisme de la població, però aquesta és una altra història)…

Fa falta una major conscienciació de respecte a l’espai públic (si és públic és de tots), que no s’aconsegueix amb quatre campanyetes publicitàries com ens té acostumats el consistori convergent, sinó amb mesures estratègiques a llarg termini, on els mons educatiu i associatiu hi tinguin molt a dir.

Fa falta també un millor funcionament dels serveis de neteja: l’espectacle de contenidors selectius sobreeixint de plàstics i cartrons és més que habitual. Per cert, aquestes setmanes s’estan instal·lant contenidors de brossa subterranis; no vull ser malpensat, però tindrà alguna cosa a veure amb el 27 de maig…?

Enllaçant amb l’encapçalament del bloc, caldrà que el nou ajuntament faci complir a les indústries les normatives de seguretat. Si el nou ajuntament vol ser realment de les persones i si la ciutat vol apostar decididament pel turisme, aquesta ha de ser una política que no es pot obviar i, massa vegades, ha donat la sensació que es mirava a una altra banda. Els habitants permanents o transitoris ens ho mereixem.

Cal "posar ordre" urbanístic a la ciutat: dissenyar places i parcs a escala humana on s’hi pugui fer vida social, solucionar el tema de la façana marítima, que ja comença a fer pudor, eliminar la barrera ferroviària i el pas a nivell, vigilar façanes, retolacions estridents, cablejats de balcó a balcó…

Cal prendre’s més seriosament temes aparentment, només aparentment, anecdòtics: la proliferació de coloms, les caques dels gossos, la publicitat abusiva i invasiva, les guixades a les parets…

I així podríem seguir i seguir. És només una "autopluja d’idees" que m’ha sortit com a sofert ciutadà. Un ajuntament que es prengui seriosament la solució d’aquestes qüestions comptarà ben aviat amb la complicitat d’una ciutadania que ho sabrà valorar com cal… i que ho tindrà en compte el 2011, en una nova cita amb les urnes…

Tarragona, pel canvi (1)

Aquest vespre, a l’antiga Audiència, el candidat d’ERC a l’alcaldia de Tarragona, Sergi de los Ríos, ha pronunciat una conferència sobre la ciutat i el seu futur. No ha estat pròpiament un mitin ni una presentació del programa del partit, però la proximitat dels comicis ha tenyit l’acte, inevitablement, d’un aroma electoral.

Tarragona espera expectant un canvi polític que renovi l’aire viciat dels darrers anys. La ciutat porta no-sé-quants anys de govern convergent amb suport socialista (primer) i pepero (ara). Sempre amb el mateix alcalde, Joan Miquel Nadal, un home de caràcter a qui ningú li nega una dedicació en cos i ànima a la ciutat, però també amb una manera de fer xulesca i prepotent. La gestió municipal ha estat també polèmica, amb episodis de corrupció, creixement urbanístic indiscriminat i paralització d’equipaments i obres emblemàtics amb l’excusa victimista ("les altres administracions no ens estimen"). Completa el panorama l’etern enfrontament amb Reus, amb infantils sortides de to, que frena les expectatives de creixement econòmic del territori.

La ciutadania té, doncs, un fort desig de canvi a millor: més participació ciutadana, més bona gestió dels serveis públics, més projectes il·lusionants i possibles, més honradesa en la política… Per liderar aquest desig de canvi els tarragonins tenim en Pep Fèlix Ballesteros (candidat socialista) i en Sergi de los Ríos (candidat d’ERC). Els conec prou bé a tots dos i sé que faran un bon paper: juguen al seu favor la preparació, l’honestedat i la joventut.

En propers blocs m’agradarà entrar amb més detall en determinats aspectes de la realitat tarragonina, de cara a les eleccions de maig.

Mec-mec!

Acabo de veure un reportatge de Trenta minuts (TV3) sobre la mobilitat a l’àrea metropolitana de Barcelona.

Els que encara no estan prou convençuts de la necessitat de potenciar el transport públic (em temo que n’hi ha més del que seria desitjable) haurien de visionar el programa. Sabíeu que cada dia laborable entren i surten de Barcelona 400.000 vehicles, la majoria amb un sol ocupant? Sabíeu que hi ha gent que tarda hores (en plural) en fer curts trajectes des de casa fins a la feina?

Les actuacions de les administracions públiques no són capaces d’anar en la línia correcta. Els migrats recursos per inversions públiques no es destinen a la construcció o millora del transport públic (que tanta falta fa com tots sabem) sinó a ampliar encara més la xarxa viària, amb noves carreteres o carrils, que l’únic que fan és fer créixer el parc automobilístic, consolidant així la magnitud del problema.

Exemple paradigmàtic de tot això és la construcció de l’anomenat quart cinturó, pel Vallès. Pau Noy, de l’Associació per a la Promoció del Transport Públic, ho ha explicat molt bé. És una obra pública que incrementarà la circulació en cotxe, no resoldrà el transport de mercaderies, agreujarà la situació energètica i mediambiental, etc.

Només una decidida actuació en favor del transport públic, un transport ràpid, eficient, puntual, net… pot resoldre el caos circulatori, amb els seus embussos i retencions, en què s’ha convertit la regió barcelonina. Però el déu cotxe segueix tenint molts adeptes incondicionals i el lobby automobilístico-petrolier (que existeix, i tant si existeix) juga molt bé les seves nombroses cartes.

Mec-mec!

Avui la lluna fa de les seves

Aquesta nit la Lluna, la nostra lluna, la nostra, estimada amiga la lluna, aquesta nit, dic, se’ns en va una estoneta. Es tenyirà de fosc i deixarà d’oferir-nos la seva llum captivadora i misteriosa. Però serà per poc temps: en qüestió d’hores tot tornarà a la rutina. Quantes vegades vivim eclipsis a la nostra existència? Quantes vegades tenim la sensació que la llum o l’energia que ens manté vius ens abandonin? És qüestió d’esperar una miqueta: la lluna torna a lluir i el sol sortirà de nou. Confiem en la natura, que és sàvia, i les seves lleis, eternes i inmutables.

ZP: l’art de quedar bé

El president del govern ha tingut el detall de fer-nos una curta visita. Es tractava d’oferir algun tipus de resposta a la greu problemàtica que en matèria d’infraestructures pateix Catalunya de fa anys i anys, especialment l’aeroport del Prat i les línies de rodalies de RENFE. La seva intervenció ha consistit en un conjunt de llocs comuns, sense concretar res de res: l’aeroport tindrà projecció internacional… i dels trens em sembla que no ha dit ni mu, però amb un somriure, això sí.

Sempre he admirat d’aquest home la seva habilitat per quedar bé amb tothom. Durant molt de temps ha governat amb una recepta infal.lible, combinant una bona predisposició a encarar-se amb els problemes (el talante), promeses a tort i a dret, i una evident bona sort o "potra", si voleu.

Però les fórmules màgiques no duren tota la vida, i al senyor ZP ja fa temps que se li veu el llautó. El talante ja només és una rialla estúpida, les promeses incomplertes s’amunteguen al seu despatx i la sort no dura tota la vida.

Volia solucionar els dos grans problemes territorials que l’estat espanyol té plantejats de fa dos segles, i no se’n sortirà. No valen els jocs de mans davant de segons què. Els "trileros" estan molt mal vistos quan se’ls veu la trampa.