Dues Creus de Sant Jordi tarragonines

Aquesta setmana el govern ha atorgat a diferents persones i institucions la Creu de Sant Jordi, aquest guardó tan menyspreat per aquells que el voldrien tenir (i no el tindran mai) i tan respectable com altres de països com el nostre. Tenir una condecoració civil per a que la societat digui “gràcies” a qui realment s’ho mereix: això també és una “estructura d’estat” que tenen els que jo ho són o que aspiren a ser-ho.
untitled (52)
Enguany dos tarragonins (dos de cop: em sembla que no havia passat mai) han rebut la Creu. Es tracta d’Òscar Cadiach, que el 1985 es va convertir en el primer català en assolir l’Everest. També és el que més vuitmils acumula en el seu currículum alpinista. L’altre és Josep Sendra, polític (diputat i regidor, ponent de l’Estatut de Núria) i membre destacat de la societat civil tarragonina dels anys 70 i 80 (Casal Tarragoní, Òmnium Cultural i més), al darrera de les moltes i necessàries iniciatives culturals i cíviques que la ciutat demandava en aquells convulsos moments.
Enhorabona a tots dos!
[Imatges: Josep Sendra, www.tottarragona.cat, i Òscar Cadiach, www.feec.cat]

Amb mostassa o sense

La precampanya a les eleccions municipals a Tarragona comença a donar saboroses notícies per distreure la respectable ciutadania. La darrera l’ha protagonitzada el cap de llista per Convergència i Unió, Albert Abelló, que no ha trobat millor manera de promocionar la seva encara no prou coneguda candidatura que venent salsitxes al mig del carrer. Així, com sona. L’home va amb una mena de carretó de venda ambulant, s’instal·la a llocs electoralment estratègics (un mercadet, l’entrada a un camp de futbol…) i es posa a vendre salsitxes de Frankfurt.

La iniciativa és molt i molt cutre (s’escauria millor “cutre-salsitxera”), però perfectament esperable en el món de la comunicació política, on el que no corre vola com es diu vulgarment, de manera que si Abelló volia la foto i el flaix informatiu ja els ha tinguts. Però ha tingut més coses, degradant una miqueta més, si cal, el baix nivell amb què la política partidista ens obsequia als soferts electors. A l’Ajuntament, socialista, li ha faltat temps per denunciar el salsitxaire convergent per preparar aliments a la via pública sense el corresponent permís, a la qual cosa Abelló ha contraatacat dient que es fiquen amb ell per raons purament polítiques i que no és l’únic que es dedica a activitats d’aquest tipus sense tenir tots els papers en regla.

Probablement tant l’administració municipal com el candidat convergent tinguin la seva part de raó, però, què voleu que us digui, Abelló fa un flac favor a la seva pròpia causa no respectant (aparentment) la normativa que haurà de fer complir si algun dia arriba a la poltrona, a la cadira perdó, d’alcalde. I parlant de flacs favors, veient quina és la imatge dels polítics en l’actualitat, tampoc sembla una idea genial posar-se a vendre productes derivats del porc al mig del carrer.

[Imatge: foto Judit, www.elpuntavui.cat]

 

Teatre romà de Tarragona

La premsa d’avui anuncia que la Generalitat ha reservat una partida de 450.000 euros del pressupost (a aprovar properament, Deo et Esquerra Republicana iuvante) per destinar-los a dignificar les restes del teatre romà de Tarragona.

A bona hora. Les restes del teatre, al contrari que les seves germanes del circ i de l’amfiteatre, estan deixades de la mà de Déu, pendents d’endreçar-les i incloure-les en les rutes turístico-culturals de la ciutat. Dic a bona hora perquè la memòria em transporta a meitats dels setanta, en plena transició política. Sobre les restes del teatre hi havia la intenció d’edificar-hi: una intensa campanya ciutadana, Salvem el Teatre Romà, ho va impedir però el mateix activisme que va salvar unes restes arqueològiques (més importants del que aparenten) no va ser igual de persistent a l’hora d’exigir a les naixents institucions democràtiques que acabessin la feina recuperant i embellint el conjunt o, com es diu ara, posant-lo en valor.

Ignoro si 450.000 euros són suficients per aconseguir l’objectiu proposat, m’imagino que no, però per a tots els que tenen un mínim de sensibilitat pel passat cultural d’un país i d’una ciutat, la notícia ha de ser ben rebuda.

[Imatge: www.arqueoxarxa.cat]

 

Sense que serveixi de precedent

D’entre les moltes coses que no m’agraden d’aquesta societat n’hi ha una que ocupa un lloc prou destacat: la publicitat. Autèntic mascaró de proa del consumisme, la publicitat ens embafa amb la seva presència intensa i extensa a tots els racons de la nostra vida, i sense mirar prim: l’engany, l’exageració, la manca d’escrúpols, el sexisme, l’absurd… de tot podem trobar en la propaganda comercial. Jo mateix vaig dedicar una secció en aquest bloc sobre aquest particular (“Anuncis que em posen nerviós”), amb notable èxit.

Avui, i sense que serveixi de precedent, he de parlar bé d’una iniciativa publicitària perquè l’he trobada original i ben feta i, per tant, és just que en faci ressò.

Us l’explico. L’Associació de Restaurants de la Part Alta de Tarragona, de cara a la tradició de sopars d’empresa en vigílies de les festes de Nadal, ha ideat regalar una participació de loteria (se suposa que espanyola) si es fa el sopar d’empresa en algun dels seus acreditats establiments. La gràcia de l’assumpte és que per promocionar-ho han distribuït pels carrers uns anuncis que reprodueixen tires de dècims de loteria (d’una mida més gran que els de veritat), de manera que es poden arrancar un a un i endur-se’ls. És un sistema semblant a aquells papers també publicitaris dels quals pengen tiretes amb un número de telèfon.

Entrant al detall, els anuncis són de paper bo i amb una foto a color que reprodueix, sembla, el Sant Sopar de Leonardo da Vinci amb tots els apòstols (menys Judes, a l’esquerra) fent-se una selfie. Sí, original ho és.

Això ho ha de saber tothom (el vandalisme de l’ANC)

Aquestes són les dues perles deixades anar a les xarxes socials per dos regidors del PP de Tarragona, comentant les darreres accions de l’ANC.

Judith Heras, al comprovar que algunes zones cèntriques de la ciutat havien estat ornades amb elements de color groc (com moltes altres ciutats, sense problemes que sapiguem), va deixar anar que es tractava “del vandalismo de la ANC en Tarragona” i que “lo único que tengo claro es que si gobernara el PP en la ciudad a estos idiotizados ni se les pasaría por la mente, los que la tienen, osar ensuciar lo que es patrimonio de todos”. No contenta amb això, va titllar els voluntaris de l’ANC de “parásitos” i de “amariconados”. Difícilment es poden trobar més insults en menys paraules, i tots absolutament fora de lloc. Hores després, l’ínclita edil popular va retirar el terme “amariconados”: potser la perspectiva de gaudir del dubtós honor d’estrenar la flamant llei antihomofòbia li va fer fer marxa enrere. No obstant això, no consta que hagi demanat formalment excuses.

El seu company de formació, Mariano Herráiz, encara va anar més lluny. Referint-se igualment als voluntaris, va dir “infectan todo lo que tocan, prefiero el ébola”. El seguit de lògiques protestes i comentaris desaprovatoris subsegüents, en comprovar que s’havia entrat en un terreny d’especial sensibilitat, va fer reaccionar el regidor que, aquest sí, va demanar disculpes: tot va ser un calentón fruit de l’estrès del moment. L’inconscient, però, ja havia fet el seu joc.

La seqüència sempre és la mateixa. Primer, es deixa anar de tot per les xarxes socials, ja sigui per dir que els de l’ANC són uns vàndals pitjor que l’ebola (pobra Carme Forcadell, que mai no ha trencat ni un plat…), per desitjar que algú afuselli el president o, remuntant-nos en el temps, per omplir de grolleries una consellera socialista. Segon, els de la seva corda riuen la gràcia (“como eres”) i els que no ho som rebem el comentari amb una barreja d’indignació, fàstic i indiferència. Tercer, l’interfecte fa com els jugadors de futbol després d’una puntada o una escopinada, demanant disculpes fruit del calentón del moment. Quart, el mal ja està fet.

Què hem de fer amb aquesta gent? Potser perquè les barbaritats han afectat directament amics meus o gent coneguda que aprecio, aquesta vegada no accepto les disculpes d’aquests dos personatges. No em dóna la gana de deixar córrer (allò que ells diuen pelillos y a la mar), com si no passés res, l’enèsim comentari insultant o desqualificador. S’ha acabat el bròquil. A ells potser els divertirà aquesta manera de fer les coses; a nosaltres no ens fan gens de gràcia. A ells potser els refermarà en les seves posicions; a nosaltres, mira per on, també: cada vegada que un personatge de l’esfera ideològica cavernícola-central la deixa anar fa que estiguem encara més convençuts de la imperiosa necessitat de posar creu i ralla amb una gent que davant un procés pacífic, democràtic, multitudinari i respectuós com el que estem vivint no té altre argument que titllar-lo de “vandàlic” o de “pitjor que l’ebola” pel fet de col·locar uns innocents llaços grocs al Balcó del Mediterrani de Tarragona (amb permís municipal!).

[Imatge: www.circdetarragona.com]

Carrers de Tarragona: Eivissa

Comença al final del carrer Sevilla. Caracteritzat per un fort pendent en un dels extrems que, afortunadament per als cotxes, fa baixada. A una banda, la plaça de toros, actual TAP, escenari de grans gestes castelleres; a l’altra, davant per davant hi havia hagut la seu del Partit Popular: aquí s’hi va fer la memorable cassolada de l’11-M. Més amunt, un establiment relacionat amb cassoles precisament: la casa de menjars preparats Bendinat, amb referències a Jaume I (és una mena de joc de paraules: Bendinat fou una fita en la conquesta de l’illa de Mallorca).

Quan el carrer assoleix un desnivell més humà ens trobem un edifici d’allò més important: al número 7 hi havia viscut aquest blocaire durant força anys: el darrer pis, amb un balcó no apte per qui pateixi vertigen… A sota, la farmàcia Perpinyà, que una vegada es va inundar per problemes amb els baixants de la casa (endevineu qui estava de president de la comunitat aquell dia).

L’encreuament-rotonda amb Pere Martell (un altre nom relacionat amb Jaume I, com Eivissa) dóna pas al darrer tram fins arribar a Francesc Bastos, amb cases i botigues sense un interès especial. Què hi farem.

[Apunt dedicat a la senyora Carme, que ahir ens va deixar, i que va ser una encantadora veïna de la casa a què he fet referència]

Jordi Rovira (1966-2014)

Ahir va morir, de forma sobtada, Jordi Rovira. Escriptor, arqueòleg, historiador i president de la Reial Societat Arqueològica de Tarragona, havia destacat sobretot com un gran defensor del patrimoni arqueològic de la ciutat, tasca que va culminar amb la declaració de Tarraco com a Patrimoni de la Humanitat. Autor de diverses publicacions, era conegut també com articulista de la història de la ciutat: cap aspecte (monuments, vida quotidiana, activitat econòmica, religió, tradicions o personatges) no s’escapava del seu interès i de la seva curiositat. Destacà també en la seva faceta professional com a guia turístic. El fatal desenllaç va tenir lloc davant del Portal del Roser, l’inici de les rutes per la Tarragona antiga, que Jordi Rovira coneixia tant com estimava.

[Imatge: infomakis.com]

Obituari comercial

La premsa informa avui del tancament de tres botigues, tres, del centre de Reus. Es tracta de la cotilleria Isern, la carnisseria Anglès i la merceria Sardà. Tres establiments no dic de tota la vida (van néixer a meitats del segle passat) però sí tradicionals, cèntrics, de caràcter familiar i propers a una clientel·la fidel que es deixava aconsellar per uns dependents sempre amatents. Només falta veure la foto que il·lustra la notícia a El Punt Avui: la imatge de la senyora Maria Antònia Isern, que feia quaranta anys que venia primer tot tipus de roba, després només llenceria, ens transporta als temps de les botigues del senyor Esteve, representatives de tota una filosofia de vida i de negoci, morts en desigual batalla enfront grans superfícies, cadenes impersonals i adotzenades franquícies.

Descansin en pau i, com acabava precisment l’Auca del senyor Esteve, vulgui Déu dur-los a la glòria. Proposo obrir a tots els diaris una nova secció: l’obituari comercial. Cada dia no però, de tant en tant, apareixerien les esqueles de les botigues passades a millor vida, víctimes de l’evolució dels temps, de les presses, de l’economia  low-cost, de l’insuficient ajut de l’administració i, perquè no dir-ho, de la desunió del propi sector afectat. I de la deslleialtat dels compradors, per suposat.

L’abaixament de tres persianes reusenques coincideix, al seu torn, amb el tancament d’un altre negoci de les nostres comarques. No era una botiga però tenia també un llarg historial darrere seu. Em refereixo a la cafeteria Leman, a la Rambla Nova de Tarragona, prototipus d’establiment de qualité als anys seixanta del segle passat. Horroritza pensar què hi posaran en el seu lloc. S’admeten apostes.

[Imatge: foto Isabel Martínez, www.elpuntavui.cat]

Ja volem

Ha esclatat el futur. Ahir el Tribunal Constitucional espanyol, aquell format per dotze membres amb una mal dissimulada adscripció política, aquell que està presidit per un que va votar “no” al referèndum constitucional, aquell Tribunal dic, va admetre a tràmit els recursos de l’estat contra la consulta, i ho va fer a una velocitat meteòrica, que ja voldríem per a tràmits justificats. Des que es va produïr el temut (i previst, no ens enganyem) pas, els fets s’estan precipitant. Domina en l’inconscient col·lectiu, crec, la sensació d’haver emprès el vol sense saber massa bé si l’avió té prou carburant i si els comandants actuaran amb prou perícia davant les presumibles turbulències. Només una cosa és segura: els passatgers ja no volen tornar a l’aeroport d’origen.

El govern ha fet avui el que no tenia més remei que fer: suspendre la campanya institucional sobre la consulta. Llàstima que, a l’hora de justificar-ho, hagin tret el caparró els fantasmes d’una altra època, en forma d’explicacions més o menys elíptiques per no dir ben bé el que no es vol sentir.

Que la societat continua una passa per davant dels seus representants ho ha demostrat hores2014-09-30 plaça després a les places dels ajuntaments de tot Catalunya. Sense permetre’s la rendició, sota la pluja, pertinaçment, persones de totes les edats s’han donat citat de nou per reclamar el dret més bàsic d’una persona en tant que ciutadà: el dret de vot. I novament el clam ha estat pacífic, festiu i multitudinari.

2014-09-30 concentracióA Tarragona s’ha omplert tota la plaça de la Font. Potser és la primera vegada a la història que això passa per a un acte polític de signe nacional. Notable presència de samarretes i cartrons grocs, estelades i la bandera negra que en l’any del Tricentenari s’ha fet present a molts llocs: “lliures o morirem”. Parlant de fets històrics, els organitzadors ens tenien preparada una sorpresa: qui ha fet la lectura del manifest ha estat l’historiador Jaume Sobrequés. Després han seguit en els parlaments la presidenta d’Òmnium Rosa Maria Codines i el responsable de l’ANC, el blocaire d’aquesta casa Albert Cortès. L’amic Salvador Pallarès, sorpresivament, també ha adreçat unes paraules a la concurrència, que ha acabat l’acte cantant “Els segadors” per duplicat: primer espontàniament i després acompanyant la interpretació dels Sacaires.

Els Sacaires són els que toquen el sac de gemecs. Ja fa temps que Catalunya ha deixat de gemegar, per passar a prendre la iniciativa i decidir el seu futur. Ara cal que els seus representants estiguin a l’alçada dels esdeveniments. Bé, a una certa alçada ja ho estan. Recordeu que, en aquests moments, ja estem volant…

[Imatges: dos aspectes de la plaça de la Font aquesta tarda; fotos, autor i xarxes socials]

Toca, Peron!

Poques institucions es poden permetre el luxe de celebrar els 500 anys de la seva existència. El Ball de Dames i Vells de Tarragona, un ball parlat i per tant una institució, ho acaba d’aconseguir, ja que del 1514 data la primera prova documental de la seva existència.

Segurament, o així espero, Dames i Vells és prou conegut. Però per si no, diguem que en essència el ball és un grup que actua per la festa major de Santa Tecla. El formen quatre parelles de vells i dames i diversos personatges representatius de l’autoritat (tots encarnats per homes) que actuen al carrer. Els seus diàlegs rimats (els versots) contenen una forta càrrega de crítica política i social de l’actualitat: cap peix gros s’escapa dels seus dards, sense distinció de colors polítics o procedències institucionals.

Aquest any, per commemorar el cinquè centenari, Dames i Vells ha tingut la pensada de portar les seves actuacions al Teatre Metropol, tot transformant-les en una mena de xou on s’hi succeeixen números musicals ambientats en cada un dels anys acabats en 14, inclòs un dedicat al 2114. El títol de l’espectacle, Cinc-cents anys, una qüestió d’edats (pel cul), ja dóna una pista del seu contingut. Vaig assistir a la sessió d’ahir a la nit que, com totes, va esgotar les entrades. La diversió estava assegurada: coreografies intencionadament poc preparades, el llenguatge groller i descarat de sempre, Pujol, l’alcalde socialista, el PP, l’església, Reus o els moros posats a la picota… i en una pantalla unes interessants referències a les repressions de tota mena que han patit durant els darrers cinc segles espectacles populars com el de Dames i Vells: quan no era la Inquisició era (és) el PP.

Conec de fa anys els components de Dames i Vells, amb alguns dels quals mantinc una bona amistat. Només em queda desitjar-los cinc-cents anys més de rica aportació a la vida social tarragonina i a la cultura popular i que no perdin mai el seu sentit de la transgressió, tan necessària.

[Toca, Peron! és la frase amb què acaba cada una de les escenes de Dames i Vells, i precedeix un toc de bombo; imatge: foto Adrià Recasens, www.tarragona21.com]

Santa Tecla 2014 (el programa i la sorpresa)

Ahir la Crida va donar inici al llarg programa d’actes de la Festa Major de Tarragona, Santa Tecla. En breu acte al saló de plens de l’Ajuntament, es van homenatjar el perpetuador d’enguany (el conegut actor i director teatral Oriol Grau, Tarragona. Santa Tecfundador del Ball de Dames i Vells, a la imatge de la dreta) i els Teclers d’Honor. Seguidament la Cobla de Ministrers va sortir al balcó a fer el Toc de Crida i l’alcalde va encendre la metxa de la Tronada (imatge de sota).

2014-09-14Com que no vull que aquest apunt quedi reduït a una freda crònica del que va passar ahir a la tarda a la Plaça de la Font (que d’altra banda podria estar escrit amb antel·lació, ja que tot estava al programa de festes), cal esmentar que unes mans anònimes van col·locar una estelada al balcó principal de l’Ajuntament. La petita heroïcitat (Tarragona is different quan es parla de llibertats nacionals) no està tan lluny d’aquella senyera que va aparèixer a la Sagrada Família en plena dictadura. Se’m dirà que les dues situacions no tenen res a veure: és cert. Però l’estelada d’ahir va estar visible només una hora, menys segurament que l’altra al temple gaudinià durant els anys foscos del franquisme. En tot cas, no deixa de ser trist que un fet que es viu amb normalitat a la majoria de municipis catalans (l’estelada en llocs preminents o fins i tot oficials) hagi de ser elevat a la categoria de notícia a la nostra ciutat.

Estelada TGN

Actes d’interès

Dilluns, 15 de setembre. Presentació del Griu de Tarragona. Als jardins del Teatre Metropol, a les 19,30.

Dimarts, 16 de setembre. Presentació dels Nanos dels Xiquets Petits. Al pati de la Diputació, a les 18,30.

Dimarts, 16 de setembre. Inauguració de l’exposició “La Seu de Tarragona i la Guerra de Successió 1700-1719”. A la capella de Sant Miquel de la Catedral de Tarragona, a les 18,30.

[Imatges: www.elpuntavui.cat, foto de l’autor i www.naciodigital.cat]

 

Justícia luxuriosa (Santiago Vidal a Tarragona)

Ple al Col·legi d’Advocats de Tarragona, ahir al vespre, per sentir Santiago Vidal. El nostre particular jutge-estrella (no hauria de ser així, però ho és i ja ens va bé) venia formalment a presentar el seu darrer llibre Els set pecats capitals de la justícia i, efectivament, va dedicar una bona estona “a parlar del seu llibre” com aquell famós escriptor espanyol miop. En síntesi, tracta de fer un “repàs”, en el mal sentit de la paraula, a la justícia espanyola, que ell coneix bé en la seva condicio de magistrat, lligant-la a cada un dels set pecats bíblics, incloent la luxúria i la gola.

L’exposició sobre el treball del jutge Vidal va anar acompanyada de les seves propostes sobre la justícia d’una futura Catalunya independent. En les seves paraules, “volem una justícia radicalment diferent”, amb jutges de proximitat, que fitxin i compleixin les seves hores, que no s’encantin amb les sentències i en nombre suficient (Alemanya dobla la ratio de l’estat espanyol en aquest sentit).

Tot i l’interès del tema, és clar que el públic que omplia la sala esperava que Vidal entrés a parlar de qüestions de roent actualitat, i així va ser. Va dibuixar els quatre escenaris que es poden presentar els propers dos mesos, en funció de si els governs català i espanyol arriben a algun tipus d’acord, de si el Tribunal Constitucional no admet a tràmit la impugnació espanyola (cosa no descartable), de si s’acaten o no les prohibicions mesetàries o de si s’ha d’anar a noves eleccions, que podrien ser, mira per on, el 20 de novembre. Si hi ha una cosa que m’agrada de Vidal és el seu capteniment optimista i la seva absoluta seguretat de que s’acabarà votant i, atenció, des de la més estricta legalitat.

L’acte d’ahir va estar presentat per l’amic Pere Grau i pel degà del Col·legi d’Advocats i, si descendim al terreny de les anècdotes, va donar de si: Santiago Vidal va arribar tard per culpa d’un accident a l’autopista (“la justícia sempre va amb retard”, va dir). En la mitja hora d’espera, algú va tenir l’ocasió de retirar de la sala l’estanquera, enmig d’un fort aplaudiment de la platea. Va ser en aquest compàs d’espera que Twitter em va informar de la trista nova de la mort de l’escriptora tarragonina Montserrat Abelló. Parlant de morts, és curiós perquè Vidal va citar a la seva intervenció Emilio Botín (“ja és casualitat dir-se així”: riallades del públic), mentre parlava d’un dels molts mals del sistema judicial espanyol: la proliferació d’indults.

Per últim, la incidència tècnica de la jornada va anar a càrrec de l’aire condicionat, que va convertir la sala en una sucursal de Grenlàndia; “estic gelada de fred” va deixar anar la senyora que tenia a l’esquerra, mentre abandonava el seu seient. Sabrà la justícia catalana jutjar adequadament els ineptes fabricants d’uns sistemes de climatització que mai funcionen correctament?

[Imatge: foto de l’autor]

Montserrat Abelló (Tarragona,1918 – Barcelona, 2014)

Sovint diem

això és la fi,

cap música ja no controla

les nostres esperances.

Però hi ha ulls

que no coneixem

que escruten l’horitzó,

llavis que xiuxiuegen.

Orelles que perceben,

que amatents escolten

allà al fons de la nit.

Aquesta és la força que busquem,

l’amor que aprenem a sostenir

contra el caire del temps.

(Montserrat Abelló: Dins l’esfera del temps)

El final del compte enrere

El setmanari El temps té molt d’enginy amb els títols d’alguns dels articles que publica. Aquesta setmana, per parlar de la crucial concentració (o manifestació o no sé com n’hem de dir) de l’Onze de Setembre diu que “comença el compte endavant”. Certament, el procés sobiranista acaba el seu compte enrere i a partir del dijous començarà el compte endavant: el procés iniciarà un canvi de rumb, formant en certa manera una V.

Tarragona contribuirà a aquests tres dies de final d’etapa amb diversos esdeveniments. Heus aquí els més destacats:

Vidal 1Demà, 9 de setembre, a les 19,30, Santiago Vidal, jurista que s’ha significat per fer una defensa oberta i ben jurídicament ben entenadora del procés sobiranista, presentarà el seu llibre Els set pecats capitals de la justícia. Al Col·legi d’Advocats.

Dimecres, 10 de setembre, a les 20,00,Pedalem Tarragona rebrà els ciclistes de “Pedalem per la Independència”, que marxaran l’endemà a les 8,00 en direcció a Barcelona. Serà al Pla de la Seu.

Volem votarDijous, 11 de setembre, els actes més importants. A les 10,00, ofrena floral d’Òmnium i ANC al monument a Rafael Casanova, i a les 11,00, a la plaça de la Font, concentració per lliurar a l’alcalde les cartes de les entitats de Compromís per la Consulta. Hi haurà cercavila, pilars i parlaments.

I a la tarda, tots a Barcelona, a formar la lletra humana més gran de la història, moment en què el rellotge nacional deixarà de comptar enrere i començarà a comptar endavant. Començarà, ara sí, l’hora de la veritat.

Salvador J. Rovira, Premi El Balcó 2014

El Premi El Balcó-Tarragoní de l’Any, que concedeix l’Òmnium Cultural del Tarragonès, ha recaigut enguany en l’historiador tarragoní (i altafullenc d’adopció) Salvador J. Rovira i Gómez. Rovira, professor de la Universitat Rovira i Virgili i cofundador del Centre d’Estudis d’Altafulla, conferenciant i autor de nombrosos llibres i articles, s’ha especialitzat en l’estudi de la Desamortització i de les cases nobiliàries de les nostres comarques.

Trobo a la biblioteca particular un llibret seu, una Breu història de Tarragona, manual perfecte per introduir-se en l’estudi de la nostra ciutat. A la dedicatòria em posà “al fill gran de casa Casadevall”. D’això fa més de trenta anys, els que fa que ens coneixem.

Enhorabona pel guardó.

[Imatge: www.gencat.cat]

Obstacles a la via pública

Qui hagi anat a passejar darrerament pels voltants dels antics Tinglados 1“tinglados” del Port de Tarragona s’haurà trobat amb una novetat: l’autoritat portuària ha tingut a bé instal·lar a peu de carrer una mena de rètols gegantescos, de colors llampants, al costat de cada un dels edificis (T1, T2…). No es podia haver trobat pitjor solució per ajudar a localitzar cada un d’aquests edificis. Estèticament “canten”, com es diu usualment. Torben el pas de forma notable (no s’ha pensat en les persones cegues, això és evident). Són manifestament perillosos: un cop violent contra una d’aquestes baluernes, per exemple a conseqüència d’una entrebancada,  farà que algú es trenqui la crisma algun dia. Tinglados 2

A saber el que ha costat tota la instal·lació. Per cert, la zona havia estat un escenari idoni per al rodatge d’alguna pel·lícula d’època. Amb la genial idea dels rètols monstruosos, sòlidament fixats al terra, això serà impossible.

[Carta publicada al Diari de Tarragona d’avui 4 de setembre; fotos de l’autor]

Recuperacions

Avui a la bústia de casa, a més de targetetes de cerrallers oferint serveis les 24 hores i una carta convidant-me a fer-me una revisió auditiva gratuïta, incloïa un fulletó de color butà proclamant que “l’11 de setembre recuperem el seny, recuperem la senyera!”. La signa la denominada Societat Civil Catalana, aquest invent format corre-cuita, amb notable ajut econòmic d’incerta procedència, per mirar de frenar el procés sobiranista català. El logotip d’aquesta Societat és tota una declaració de principis: és una mena de dònut fet amb mànega pastissera de colors groc i vermell: la intenció, presumeixo, és reflectir les quatre barres però, per molt que ho intento, no puc evitar de veure-hi la bandera espanyola.

El paper de marres no és altra cosa que la convocatòria a l’acte que aquesta Societat farà a Tarragona l’Onze de Setembre com a contrapunt a la immensa V sobiranista que es formarà a Barcelona en el mateix moment.

Com a exercici del dret de reunió i manifestació, absolutament res a dir, però respecte a l’eslogan triat, sí. Què ens pretenen insinuar aquesta gent amb la seva crida a recuperar el seny i la senyera? No ha estat sempre el seny, dut fins a les darreres conseqüències, el que ha presidit tots els passos del catalanisme, sigui quin fos el color polític d’aquest? Què és sinó seny les conductes escrupulosament pacífiques i democràtiques que estan presidint l’actual procés sobiranista, des de la societat civil (la de veritat, no la del donut pastisser) que l’impulsa des de baix fins a les forces polítiques que el lideren i li donen forma? Com s’ha de definir, si no és amb la paraula seny,  la reacció del poble català als innombrables, continus i pertinaços atacs de tota mena que ha rebut, i segueix rebent, en forma de sagnia fiscal, regateig d’infraestructures, obstacles a la normalització de la nostra llengua, portades malicioses a determinada premsa, insults radiofònics, boicots comercials, i així fins a l’infinit? I ara resulta que plantar-se com a poble, donar un pas endavant i decidir-se a escollir el futur que volem, és no tenir seny? Què sabran ells el que és el seny!

També volen “recuperar” la senyera. Ara s’ha posat de moda dir senyera a la bandera catalana, per part de qui fa quatre dies simplement la tolerava, per diferenciar-la, és un supòsit, de l’estalada. Com si l’estelada no fos una senyera. Si tan els preocupa el futur de la senyera, que es tranquil·litzin. Tinc una bona notícia per a ells: quan Catalunya sigui un estat independent, la seva bandera oficial seran les quatre barres de tota la vida, de Guifré ençà. Recuperar la senyera? És clar! Presidint els balcons, els despatxos i les places d’un país lliure.

[Imatge: rac1.org]

El que diu ara la gent

Avui m’he tornat a trobar el senyor amb qui ja vaig parlar fa un any (vegeu l’apunt aquí). Recordem que es tractava d’un autèntic catalanus qualunque, molt representatiu del que podria ser un ciutadà normal i corrent:

  – (ell) això ho tenim molt malament, no sé com acabarà tot…

– (jo) ja ha sortit el pessimista de torn…

– (ell) això de Pujol ens ha fet molt de mal

– (jo) ens farà només el mal que volguem nosaltres que ens faci; millor que hagi sortit tot ara

– (ell) sí, és clar, no sé què passarà, jo penso votar que sí; a qui haurien de buscar les pessigolles és l’Aznar, el Felipe González i tota aquesta colla…

– (jo) teniu raó: mira que en fa d’anys que se’n parla d’ells

Després d’aquest exercici de laments, he passat a l’atac:

– (jo) ara el que cal és fer un últim esforç, anar l’Onze de Setembre el matí a l’Ajuntament i a la tarda a la V (“uve” he dit, mea culpa)

– (ell) no sé si podré anar, tinc feina al camp [està jubilat i viu en un poble] i la noia que ens ajuda aquell dia fa festa; bé prou que al poble s’ha apuntat molta gent a l’autocar i per comprar la samarreta, jo potser m’arribaré a Tarragona al matí

– (jo) sí, home, sí, un últim esforç

– adéu, adéu

 [Imatge: assemblea.cat]

‘Signore presidente, i catalani vogliamo votare’

Continua l’original acció d’aquest estiu de desplegar grans retrats de líders polítics per cridar l’atenció al món del que volem (i necessitem) fer els catalans el 9 de novembre. Ahir va ser el torn de Tarragona i el mandatari escollit per adreçar-li el missatge era Matteo Renzi, el jove (i menys controvertit del que va semblar en un principi) primer ministre d’Itàlia.

* El marc escollit per fer l’acció no pot ser més adient: l’amfiteatre romà, una de les moltes herències que Tarragona conserva de la cultura que naixé a la ciutat on Renzi fa i desfa. En tot cas, a la intencionalitat estríctament propagandística de la foto (que és el que es busca), se n’hi afegeix en aquesta ocasió una altra de promoció turística, que mai no sobra.

* Per cert, dins de l’amfiteatre s’hi troben les restes de l’església medieval del Miracle. Mentre presencio l’acte rumio sobre aquest fet. No, els catalans no necessitem ja cap miracle per sortir-nos-en. Més aviat el miracle ha estat arribar fins aquí i superar repressions, obstacles i inconvenients de tota mena, sense oblidar el foc amic, molt actiu les darreres setmanes.

* L’acte transcorre sense incidències remarcables i amb l’assistència d’unes mil persones. S’hi succeeixen, en perfecta sincronització, intervencions musicals, dicursos i lectures de poemes. Parlen la pluriubiqua Rosa Maria Codines, Ferran Civit, l’escriptora Margarida Aritzeta i l’alcalde de Montblanc, Pep Andreu (a qui tinc ocasió de donar la mà al final) que posa la nota política recarregant piles als assistents (“No tenim por!”, proclama).

* El públic també tenim la nostra quota de participació, formant un mosaic quadribarrat amb unes cartolines i aprofitem la nostra situació a les grades de l’amfiteatre, com si d’un estadi esportiu es tractés, per fer una no prevista onada, per a satisfacció de tots. Però mosaic a banda, el plat fort és el desplegament de dues lones gegants (de 15 per 30, segons afirma la megafonia) representant, respectivament, una urna i la cara de l’esmentat Renzi, perquè es vegi de dalt i de ben lluny. La pregunta sorgeix sola: arribarà a l’interpel·lat el missatge?; no en dubto, ni que sigui indirectament, una altra cosa és si això es traduirà en qualcom més que en un “assabentat” i prou.

                                            20140816_195857[2]

* Potser la nota més original de tot el muntatge, inesperada per mi, és la interpretació de la versió catalana del “Chiquitita” d’ABBA. La chiquitita ara és Catalunya: “Catalunya no ploris més…”, ” saps molt bé que les penes van i desapareixen…”. Parlant d’ABBA, esperem ferventment que el procés acabi en un “Waterloo”, des del punt de vista anglès, naturalment.

* La nota final agredolça la posa la lectura dels ajuntaments adherits i presents a l’acte (Montblanc, Reus, Valls i molts més), que es contraposa a la dels que han excusat la seva assistència: sí, ho heu endevinat, Tarragona n’és un. L’ajuntament no ha estat capaç de designar ningú amb cara i ulls per estar present a un acte que és, en definitiva, de projecció al món d’una ciutat i d’un dels seus monuments més representatius. Per segons què haguessin perdut el cul i les vores… 

[Imatge: foto de l’autor]

Han mort dues actrius

El mateix dia han marxat dues actrius. Una, Lauren Bacall, la companya de Humphrey Bogart, famosa per pel·lícules de cinema negre dels anys 40 i 50, però que molts recordem a How to Marry a Millionaire, al costat de Marylin Monroe, que aquests dies també fa anys de la seva desaparició física, que no fílmica.

L’altra actriu a qui avui diem adéu és la tarragonina Mercè Anglès. De les companyies La Moderna i Trono Villegas va passar a treballs de més envergadura fins a actuar a les ordres de Calixto Bieito, a banda d’aparèixer en populars sèries de TV3. Tenia molta menys popularitat que la Bacall, lògicament, però a la primera jo l’havia conegut i a la segona no: per a mi ja és suficient per recordar-les en aquest bloc, en peu d’igualtat. Adéu a totes dues.

Anglès 1     

    Laurent Bacall, manifestant-se contra la paranoica Comissió McCarthy

[Imatges: a dalt, Mercè Anglès; a baix, Lauren Bacall manifestant-se amb altres actors de Hollywood contra el Comitè d’Activitats Anti-americanes; fotos David Ruano/TNC i archive.filmdeculte.com]

La ve va bé

Una altra passa tarragonina a la gran marxa cap a la independència (riu-te tu de la Gran Marxa de Mao): avui hem fet un assaig de ve baixa a la plaça Verdaguer (a la imatge). Bona presència de gent, quantitativament parlant, atenent els imponderables de la jornada: tarda de dissabte de ple estiu, cel amenaçador… Preludi amb batucada (“la tuna dels hippis”, en graciosa definició que avui he sentit). Parada de marxandatge divers amb estressades venedores. Formació de la ve baixa amb cartolines grogues i vermelles, sense més incidència que la incertesa de saber quan els fotògrafs han acabat el seu treball des d’un balcó del carrer Sant Agustí. Parlaments de l’Albert Cortès (ANC), Rosa Codines (Òmnium) i un representant de Súmate, molt aplaudit. Final de festa amb una actuació musical (“Qualsevol nit pot sortir el sol”, etc.).

Els assajos de ve baixa segueixen el seu camí de cara a la gran V de Barcelona l’Onze de Setembre. S’ha dit que és una V de victòria, de vot, de voluntat… Però també és una V de “visca Tarragona”: avui ha respost al repte.

Ben entretinguts (cap de setmana a Tarragona)

El proper cap de setmana a Tarragona qui s’avorrirà serà ben bé per que voldrà. Heus aquí algunes de les propostes ben diverses per passar l’estona:

* Tarraco Viva, el consolidat festival de la romanitat, arriba a la seva XVI edició, dedicada enguany a la figura de l’emperador August. Entre molts atractius, al Recinte Firal es podrà contemplar una reproducció a escala de l’Ara Pacis i una escultura de l’emperador policromada (a la imatge), tal com sembla que eren en realitat. La mostra durarà fins el 25 de maig.

* A la Rambla Lluís Companys torna el Mercat Català, organitzat per Botiguers de Tarragona, amb unes 60 parades de productes artesans. Dissabte 10 i diumenge 11.

* Per al públic pre-carrossa que no es quedi a casa a veure el Festival d’Eurovisió, dissabte a la nit actua OBK. A la Sala Zero.

* A la Plaça de les Cols, l’Agrupament Escola Alverna organitza dissabte al matí la seva Fira d’Intercanvi.

* Finalment, al Tarraco Arena, es celebrarà per primera vegada la Feria de Abril, endarrerida una setmana per tal de no coincidir amb la que es fa cada any al barri de Bonavista. Serà entre divendres i diumenge.

* I si tot això no us fa peça, sempre queda la més trepidant de les activitats: la campanya electoral que comença, si Déu no hi posa remei, avui a mitja nit.

[Imatge: www.tarragona21.com]

Conferències Vidal i Barraquer

Demà dimarts 29 d’abril, a les 19,30 h., a l’Aula de Santa Tecla del Centre Tarraconense “El Seminari” s’inaugurarà el Cicle de conferències Any Cardenal Vidal i Barraquer. Testimoni Fidel (1943-2013), amb la conferència “El Cardenal Vidal i Barraquer i Franco. Dues visions antagòniques de les relacions Església i Estat (1936-1943)”, a càrrec de Mn. Manuel M. Fuentes i Gasó, director de l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona.

(a continuació, programa del cicle)

Dimarts, 29 d’abril de 2014

Mn. Manuel M. Fuentes i Gasó: El Cardenal Vidal i Barraquer i Franco. Dues visions antagòniques de les relacions Església i Estat (1936-1943)

Dijous, 8 de maig de 2014

P. Valentí Serra de Manresa: El Cardenal Francesc d’A. Vidal i Barraquer i l’Església del seu temps

Dijous, 15 de maig de 2014

Dr. Mn. Ramon Corts Blay: La dictadura de Primo de Rivera i l’Església catalana (1923-1930)

Dijous, 22 de maig de 2014

Dr. Joan M. Thomas Andreu: El primer franquisme i l’Església de Tarragona

Dimarts, 6 de maig de 2014

Dr. Miguel Ángel Dionisio Vivas: El Cardenal Isidre Gomà i Tomàs (1935-1940)

Dimarts, 13 de maig de 2014

Sr. Lluís Maria Moncunill i Cirac: Dr. Carles Cardó i Sanjuan (1884-1958). Implicacions tarragonines

Dimarts, 20 de maig de 2014

Dr. Josep M. Sans Travé: La salvació de persones i béns eclesiàstics per part de la Generalitat de Catalunya durant la revolució i Guerra Civil (1936-1939)

‘Murallas…’

Dol en el món musical tarragoní. Ha mort Bernardo Ríos, intèrpret (que no autor) de la cançó “Murallas de Tarragona”, popularitzada molt més tard per Oriol Grau en un programa de televisió. El senyor Ríos era una mena de crooner local que s’assemblava a Josep Guardiola (el cantant vull dir) i que va ser el fundador de Món Camp, entitat dedicada a donar vida a la música “d’avui i de sempre”, per alguns carrinclona, per molts altres entranyable. La cançó més emblemàtica de Ríos (que, per cert, va estar a punt de participar al Festival de Benidorm) és del 1965 i una de les seves estrofes fa:

Murallas, murallas de Tarragona
cinturón de los romanos
testimonio que pregona
otros tiempos soberanos.

Potser aviat deixarà de pregonar res perquè la muralla s’està caient literalment a trossos, fins al punt que s’han hagut de fer treballs d’apuntalament en diferents trams del monument, els més recents a la Baixada del Roser. Els tècnics de l’Ajuntament, comentant la possibilitat de que es degradi encara més, han dit que “un monument que ha passat més de 2.000 anys de guerres és impredictible”. Ja tindria nassos que després d’aguantar segles i segles com un campió, ara la venerable construcció digués prou.

Esperem que, com les piràmides d’Egipte, aguantin 4.000 anys més i que ben aviat tornin a pregonar temps sobirans…

[Imatge: caràtula del disc; www.tarragona21.com]

Ja en fa setanta-cinc

Avui fa setanta-cinc anys exactes de l’entrada de les tropes feixistes a Tarragona i, amb ella, el final de la Guerra d’Espanya a la ciutat. Com passa el temps: sembla que va ser ahir que en va fer setanta, aniversari que vaig reflectir en aquest apunt i en aquest altre. En aquella ocasió ja es van organitzar diversos actes per recordar l’infaust dia i les circumstàncies que el van rodejar. Aquesta vegada, com que el número és més rodó, el programa d’activitats és encara més complert i interessant. Vegeu-lo més avall.

El 15 de gener de 1939 començava per a la ciutat un dels períodes més foscos, més tristos, de la seva història. No va ser gaire diferent que el d’altres poblacions catalanes: repressions de tota mena, penúries econòmiques…, només que Tarragona es disposava a més a fer valer a fons aquell tòpic (que no ho és) de ciutat de militars, capellans i funcionaris, que tanta petja ha deixat en la seva història més recent. La pregunta és si avui 15 de gener de 2014, setanta-cinc anys després d’aquelles infames imatges de tropes desfilant pel Passeig de les Palmeres (foto), Tarragona ha fet net del tot. Em temo que no.

[Imatge: www.elpuntavui.cat]

[Més avall, programa d’actes “75 anys del final de la Guerra Civil a Tarragona”]

Dimecres 15 de gener, 19 hores

Torre del Pretori, Plaça del Rei

Inauguració de l’exposició “Memòria

democràtica a Tarragona. Un passat per

no oblidar”.

Associació de Víctimes de la Repressió

Franquista de Tarragona i Museu d’Història

de Tarragona

 

Dijous 16 de gener, 19 hOres

L’Arxiu, M2, Espai Tabacalera, Av. Vidal i

Barraquer, s/n

Conferència “Els darrer sis mesos de la

Guerra Civil a Tarragona” a càrrec de

Jordi Piqué, director de l’Arxiu Històric de la

Ciutat de Tarragona.

Servei d’Arxiu i Documentació Municipal

 

Divendres 17 de gener, 19 hores

Antiga Audiència, plaça Pallol, 3

Projecció de la pel·lícula “A sangre y

fuego: Málaga 1936. Guerra y Revolución

en la Ciudad del Paraíso” i col·loqui amb

l’historiador Josep Sànchez Cervelló.

Ateneu Llibertari Alomà

 

Dissabte 18 de gener, 11 hores

Porta principal del Cementiri de

Tarragona

Visita guiada als espais de la repressió

franquista a Tarragona.

Cercle d’Estudis Històrics i Socials Guillem

Oliver

 

Dilluns 20 de gener, 19 hores

Antiga Audiència, plaça Pallol, 3

Projecció de la pel·lícula “Joan Peiró i la

justícia de Franco”, dirigida per Xavier

Montanyà, i col·loqui amb l’historiador Emili

Cortavitarte.

Ateneu Llibertari Alomà

 

Dimarts 21 de gener, 19 hores

L’Arxiu, M2, Espai Tabacalera, Av. Vidal i

Barraquer, s/n

Presentació del llibre “Atac i defensa de la

rereguarda. Els bombardejos franquistes

a les comarques de Tarragona i Terres

de l’Ebre 1936-1939”, de Ramon Arnabat

i David Íñiguez, a càrrec de Manel Güell,

historiador i arxiver.

Servei d’Arxiu i Documentació Municipal

 

Dimecres 22 de gener, 19 hores

L’Arxiu, M2, Espai Tabacalera, Av. Vidal i

Barraquer, s/n

Conferència “La repressió franquista a

Tarragona”, a càrrec de F. Xavier Tolosana,

historiador.

Servei d’Arxiu i Documentació Municipal

 

Dijous 23 de gener, 19 hores

Sala de Graus. Campus Catalunya. URV

Taula rodona “Des de la formació del

franquisme a la seva decrepitud”, amb la

participació dels professors Coral Cuadrada

Majò, Alberto Reig Tàpia i Josep Sánchez

Cervelló.

URV i Ateneu Republicà de Tarragona

 

A les 19 hores

Antiga Audiència, plaça Pallol, 3

Projecció de la pel·lícula “El maquis a

Catalunya”, dirigida per Jaume Serra.

Ateneu Llibertari Alomà

 

Divendres 24 de gener, 23 hores

Capsa de Música, M1, Espai Tabacalera,

Av. Vidal i Barraquer, s/n

“Taverna Republicana”, concert de

música en viu amb interpretació de

cançons de l’època.

Associació de Músics de Tarragona

 

Dijous 30 de gener, 19 hores

Arxiu del Port de Tarragona, carrer

Anselm Clavé, 2

Inauguració de l’exposició Bombes,

presons flotants i repressió al Port de

Tarragona (1936 -1939), oberta fins el 28

de març de 2014

i conferència Bombes sobre el port de

Tarragona a càrrec del Ramon Arnabat i

David Íñiguez.

Arxiu del Port de Tarragona