Carrers de Tarragona: el passatge Cobos

He tardat cinquanta-dos anys en trepitjar aquest passatge tarragoní que no pot ser més cèntric (es troba situat just al davant del Mercat Central). La raó és ben comprensible: més que un passatge, és un carreró sense sortida ni motius d’especial interès: dues úniques entitats hi estan domiciliades (a banda de dues escales de veïns): l’escola de dansa Artemis i l’empresa municipal de serveis (ESPIMSA). El curt carrer queda tallat per un bloc de cases la façana principal del qual dóna a la Rambla. En algun moment es va suggerir la possibilitat d’obrir-hi un pas per connectar el passatge amb la principal artèria tarragonina, cosa que el convertiria en una potent via comercial, però obstacles de tot ordre (urbanístics i interessos privats) ho impedeixen. És una llàstima, perquè continuarà essent el carrer desangelat, brut i insegur que denuncien periòdicament els  veïns.

Per cert, qui era Cobos? No he aconseguit esbrinar-ho. Decididament, és un carrer malastruc.

Post scriptum. Ja sabem qui era. M’apunten que va ser un alcalde de fa cent anys. Consulto l’imprescindible Els alcaldes de Tarragona (segles XIX-XX), d’Edicions El Mèdol, i apareix Pere Cobos Roa, un castellà establert a Tarragona, dirigent de la Unió Republicana que, durant el seu mandat (1910-1912) s’inicià la construcció del bell edifici modernista del Mercat Central, obra de l’arquitecte Pujol de Barberà. Potser no estaria malament una senzilla placa recordant la seva memòria.

[Imatge: tarragonadigital.com]

Carrers de Tarragona: Fortuny

Cèntrica via tarragonina dedicada al pintor reusenc. El seu inici és a la Rambla. A mà esquerra, les restes del que havia estat la Casa Jacas, que una violenta explosió de gas (o això van dir) va fer caure fa uns quinze anys. Seguint una tònica molt habitual els darrers temps, ni s’hi ha construït res ni tampoc s’ha retirat la resta de façana, oferint una desoladora i descurada imatge als nombrosos vianants de la Rambla Nova. Davant per davant, l’edifici del que havia estat la seu de la Telefònica, després Movistar i avui res. Encara hi recordo a la paret el logotip de la companyia, una península Ibèrica en relleu.

Baixant carrer avall ens trobarem a l’esquerra, amagada, l’oficina de Turisme de la Generalitat i Itaca 20, botiga de roba alternativa, successora de l’emblemàtica casa de discos Arsis. Enfront, un altre local amb molt de pedigrí: el bar Negresco. Més enllà, un curiós local coreà, de nom Ding-ding, anuncia tes a l’aparador amb una cartelleria de precipitada traducció automàtica: “regalo te de salud pulmonar de corea para bajar tos y flemas” o “te frío de hierbas para genial de todo verano“.

L’encreuament amb el carrer Governador González és presidit per l’edifici de la Cooperativa Obrera, seu d’entitats diverses i escenari de moltes activitats culturals. A destacar uns murals monocolors que representen escenes d’espectadors aplaudint: a dins hi ha el petit teatre El Magatzem. Més enllà hi ha el gimnàs Orion (que es fa dir “fitness i spa-center”, que fa més goig); de fet, el carrer Fortuny és un carrer de gimnasos i centres de ioga: tres d’oberts i un de tancat que, com molts altres locals de la zona, llueix el preocupant cartell de “en lloguer”.

L’últim tram de carrer desemboca al carrer Gasòmetre. A destacar el solar del que havia estat la cotxera dels autobusos Segarra que, com el de la infausta Casa Jacas, no hi ha manera de destinar-ho a pisos, equipaments o un petit parc ciutadà, és igual. I finalment, la biblioteca pública, un edifici notòriament insuficient per a totes les activitats que s’hi programen. Al carrer, sobten dos receptacles per dipositar-hi els llibres prestats que es tornen, a la manera de contenidors de la brossa. Cultura i deixalles, sense que ningú s’ho hagi proposat, al mateix nivell.

 

Una altra persiana abaixada

Un altre entranyable establiment de Tarragona abaixa la persiana i no la tornarà a obrir. El bar-restaurant La Tartana, a la plaça dels Carros, ha decidit no recuperar l’activitat després del forçós tancament per la crisi sanitària, segons explica una nota que han fixat a la porta de l’establiment els seus propietaris, en Pere i la Mayte. El barri del port de la capital tarragonina, ja prou castigat per un llarg procés de degradació urbana i comercial, rep de nou una mala notícia.

S’acaben més de trenta anys de frenètica activitat servint esmorzars, dinars, cafès i entrepans a una molt variada clientela, procedent bàsicament dels centres laborals de la zona (oficines administratives, dependències del Port, estació de tren…). Aquesta és la raó que em lligava a aquest bar, on hi havia esmorzat infinitat de vegades (la qualitat del pa dels seus entrepans tenia anomenada) i on, més recentment, dinava un cop per setmana. Trobaré a faltar la simpatia i eficàcia i tracte familiar envers els clients (era un clàssic el “què fiquem de menú?” de la filla, que ja coneixia els meus gustos gastronòmics).

Simpatia, eficàcia i familiaritat, uns valors que molt em temo van desapareixent lentament de locals i negocis d’hostaleria, un sector que, això sí, no para de queixar-se per tot. Raó de més per lamentar el final de La Tartana.

[Imatge: tgnbarridelport.blogspot.com; foto: @crisjuncosa]

 

Carrers de Tarragona: Emperador August

Aquest carrer, que tothom coneix simplement com August, és una llarga via que transcorre paral·lelament a les rambles Nova i Vella. El seu nom recorda l’estada d’August a Tàrraco cap a finals del segle I aC (a més d’una estàtua seva al Passeig Arqueològic, a la imatge). Té el seu inici (o el final, si només ens fixem en els números de les cases) a l’avinguda Pau Casals. A la dreta, un petit jardí posterior del Banc d’Espanya passa molt desapercebut per als vianants. El darrer dia que hi vaig passar, únicament hi havia un penjat cargolant-se tranquil·lament un “caliquenyo”. Fou el mateix dia en què un colom va obsequiar-me amb una cagadeta que va anar a parar, increïblement, en un dit. Quina punteria. El fet s’esdevingué just a sota de la seu dels sindicats del règim, però això no hi tingué res a veure.

El segon tram de carrer té un caràcter bàsicament religiós, a una banda el convent dels carmelites, antigament preventori i presó política i on actualment hi té Càritas la seva seu, i a l’altra la part posterior del col·legi de les teresianes, de remarcable interès arquitectònic. Al tercer tram, una botiga d’articles d’electricitat té un curiós aparador que simula un vagó de Talgo; enfront, les dependències de l’Institut Comte de Rius.

Passat el carrer Sant Francesc, la via esdevé peatonal: estem en un dels sectors més concorreguts de la ciutat. Aquí hi trobem la botiga d’esports K2 (regida pel primer català que assolí l’Everest, Òscar Cadiach), una casa de roba de la llar i alguns establiments semiexòtics (sushi, gastrobar…). Al mig hi han plantificat la font que, antigament ocupava el centre de la cruïlla entre August i Comte de Rius (popularment Hospital), que feia molta nosa ja que és lloc de pas de processons. Hi continuen la botiga de moda Skorpios, de deliciosa decoració anys setanta, i l’antic Hotel Internacional, que només en conserva un rètol exterior.

El darrer tram, fins a desembocar a la plaça Verdaguer, continua sent peatonal i figura que comercial, però el panorama no és per tirar coets: un basar d’electrònica amb nom de ciutat japonesa, un tot a cent, un Frankfurt, locals tancats a l’espera de concretar un lloguer… La cirereta la posa, al cap del carrer, la sabateria Las Américas, de molta anomenada, que com altres negocis es va veure fa poc impel·lit a tancar portes en un dels punts més transitats de Tarragona. Si hi residís algú important (ja no dic un emperador romà com August) potser les coses anirien millor a la ciutat i al seu teixit comercial. I també si els habitants hi col·laboréssim una mica més, és clar…

[Imatge: usuaris.tinet.cat/tarraco]

 

El transport tarragoní, de dol

Avui hem conegut la mort de Josep Saltó Estany. Encara que nascut als Omells de na Gaia (l’Urgell), la seva trajectòria empresarial i social va discórrer sempre a Tarragona, on va fundar una empresa de transport de mercaderies, participà en la creació de la FEAT (patronal del transport), fou vocal de la Cambra de Comerç i presidí l’Agrupació per a la Promoció del Port de Tarragona. Igualment formà part de la Junta del Nàstic, el club dels seus amors. Vaig tenir l’ocasió de tenir-hi una intensa i continuada relació professional. Era molt bon home i m’ha colpit la seva desaparició. En pau reposi.

[Imatge: diarimes.com]

Històries des de casa (42: platges racionades)

Entre els centenars de vídeos, fotos, memes i gracietes diverses relacionats amb el virus i la crisi sanitària (més aviat relacionats amb l’avorriment de la gent) ha circulat els darrers dies pels mòbils tarragonins una suposada carta de l’Ajuntament signada per l’alcalde Ricomà i adreçada personalment a cada ciutadà. En ella es notifica que degut a les normes restrictives imposades per la situació sanitària, l’ús de les platges aquest estiu serà molt restrictiu, de manera que a cada tarragoní se li assigna una petita parcel·la d’una de les tres grans platges de la ciutat (identificades amb un número), a la qual només podrà accedir-s’hi un sol dia i a unes hores determinades. Una mena de racionament del sol i de la sorra, però sense cartilla com es feia a la postguerra. Tot i l’aparença de document oficial (capçalera, signatura…), es veu d’una hora lluny que no és autèntic. La redacció és penosa i el contingut és més proper a una broma més o menys graciosa que a una fake amb voluntat de confondre la ciutadania o amb intencions desestabilitzadores. 

Lamentablement, l’Ajuntament de Tarragona s’ha vist en l’obligació de treure un comunicat desmentint l’autenticitat de la carta i anunciant possibles accions legals contra l’autor de la facècia. Em pregunto quin és el concepte que té l’Ajuntament dels habitants de Tarragona i quin nivell intel·lectual els hi suposa quan s’ha vist forçat a desmentir la broma. ¿Es pensava que la gent s’ho empassaria i que col·lapsaria la centraleta municipal amb consultes i reclamacions sobre el seu contingut? (Ja m’ho imagino, uns que en lloc d’anar a la platja del Miracle voldrien canviar el seu torn pel de l’Arrabassada, altres que el dia assignat no els aniria bé… la gent seria capaç de tot). Em pregunto igualment a què ve aquesta amenaça d’acudir als tribunals per aquesta bestiesa. No ho faran. La nimietat de l’assumpte fa que decaigui sense més recorregut, de manera que no calien tants escarafalls. Problemes més greus tenim tots plegats com per perdre el temps en aquestes coses.

[Imatge: tarragona.cat]

 

Històries des de casa (28: aquest any no)

Si avui fos un Divendres Sant normal, faltarien poques hores perquè s’iniciés la Processó del Sant Enterrament de Tarragona. Prèviament, havent dinat, els armats haurien recollit els passos, instal·lats en diferents esglésies i edificis de la ciutat, i els haurien acompanyat a la plaça del Rei, d’on sortiria la comitiva. Si fos un Divendres Sant normal: com és evident aquest any no es podrà dur a terme. El que no havien aconseguit en alguna ocasió inoportuns ruixats de primavera, ho haurà aconseguit un virus.

La processó tarragonina és una de les manifestacions religioses més multitudinàries i fascinants de Catalunya. Després d’uns anys d’una certa atonia, la conjunció de diversos factors (recuperació de tradicions, incorporació de les dones, notori augment de visitants…) comportà un significatiu augment tant d’integrants de confraries com d’espectadors. Paral·lelament, es va saber posar de nou en valor tota la riquesa religiosa, artística i simbòlica de la desfilada, permetent que la ciutat tornés a sentir com a seva el que anys enrere es considerava una carrinclonada d’un sector molt concret de la societat de Tarragona, una ciutat ja de per si molt de la crosta.

El contundent repic de llances dels manaies, la severitat de les vestes, l’expressivitat de les escultures dels passos, les impactants imatges de descalços, cadenes i improperis, la dolçor de les melodies, el so de les campanes de la Catedral, les atxes, les flors, la imatge de la lluna dalt del cel… Un grapat de sensacions difícils d’entendre per qui no les ha viscut mai, i que aquest any tots es perdran. Un altre any serà.

[Imatge: festacatalunya.cat]

Històries des de casa (9: no ho sentiu? és el silenci)

La frase la va fer famosa aquell oblidable polític a qui el gos le olía a leche, però cobra un sentit continuat des que va començar el confinament ja fa nou dies (que lent i que ràpid, tot alhora, passa el temps).

Us heu adonat del valor del silenci? En aquests dies pot arribar a ser sepulcral. No sé si serien figuracions meves, però aquesta nit, eren les cinc en punt, juraria haver sentit des del llit el so de la Capona, la campana de la catedral de Tarragona. Per qui conegui la ciutat, jo visc prop del Serrallo. Sentir aquell so (real o imaginari, repeteixo) m’ha produït una barreja de sensacions: d’una banda, prendre consciència de la quietud en què estem vivint els darrers temps, nit i dia; de l’altra, l’emoció de traslladar-me, mentalment, a segles pretèrits quan els únics decibels considerables devien procedir de les campanes; i de l’altra, una sensació d’agermanament amb la resta de la ciutadania, com si aquell toc ens recordés que no estem sols.

De dia, el contrapunt sonor a la Capona el dóna l’Amparito Roca, el popular pasdoble igualment genuí i tradicional que ha esdevingut una mena d’himne oficiós dels tarragonistes més autèntics (els TTV) i que cada migdia, ressona puntual a tots els barris per a alleugerir el feixuc tancament dels meus convilatans. L’altra cita ineludible és a les vuit del vespre, quan el veïnat dedica des dels balcons un llarg i merescut aplaudiment als professionals sanitaris que aquests dies s’estan deixant la pell (i els nervis i, fins i tot la salut) per controlar una situació molt difícil.

I torna el silenci. Silenci. Aquest era el títol d’un programa cultural de TV3, que a pesar de les seves pretensions modelnes es deixava veure. Al final la presentadora demanava a l’artista convidat que definís què era per a ell el silenci. Doncs ja tenim la resposta definitiva.

[Imatge: catedral de Tarragona; www.tinet.cat, foto, Sònia Prieto]

 

Dol a l’esport tarragoní

Ahir ens va deixar a Tarragona, als 98 anys, Francesc Ramos Boquera, un home lliurat en cos i ànima a la promoció popular de l’esport, particularment l’atletisme, una disciplina que practicà fins a una edat molt avançada. Per a la història queda la dada de que fou ell qui organitzà, el 1974, la primera marató a la ciutat, quan aquesta cursa era pràcticament una excentricitat olímpica. El vaig conèixer quan dirigia, juntament amb el també recordat Cerón, el gimnàs del Club Natació Tàrraco. Allí el “senyor Ramos”, així el coneixíem, feia gala de la seva humanitat i expertesa en la pràctica de l’esport, amenitzant les classes de gimnàstica sueca i aconsellant els moviments correctes de cada exercici. Parlant del necessari sacrifici en la pràctica esportiva, insistia en què sempre s’ha d’arribar fins on es pugui “i una mica més”. Contribuí decisivament a fer-me guanyar molts centímetres en una edat en què m’acomplexava l’alçada, i crec que ell estava tant satisfet com jo del resultat obtingut. Li recordo una insospitada faceta personal: els jocs de mans. No fa gaires mesos va rebre el Diploma al Mèrit Esportiu, lliurat per l’ajuntament de la nostra ciutat (foto). Un merescut i digne colofó a la seva vida. Descansi en pau.

[Imatge: diarimes.com; foto Mauri Fernández]

 

Sense Poetes… i sense Toni

Dia trist per a Tarragona i la cultura. Ens hem assabentat de la mort de Toni Torrell i Camps, l’ànima del bar Poetes. La notícia em transporta a la meva joventut i a alguns moments ben significatius de la meva vida. D’ell en recordo la seva professionalitat dirigint un establiment que fou tota una referència de la nit tarragonina, el seu gust exquisit en les disciplines artístiques que conreà i, finalment, la rellevància que representà les seves iniciatives en les sempre somortes aigües de la cultura a la meva estimada ciutat d’adopció. Descansi en pau una persona amb qui compartia alguna cosa més que el cognom matern…

En homenatge, reprodueixo l’apunt que vaig publicar el 10 de gener de 2004, en ocasió dels deu anys del tancament de Poetes:

“Enguany fa deu anys de la desaparició del Cafè-Bar Poetes, de Tarragona, i per a l’ocasió el Port de Tarragona ha muntat una exposició amb una selecció del fons d’art del local (pintures, dibuixos i cartells), publicacions, retalls de premsa i un vídeo amb intervencions de nombrosos protagonistes de la trajectòria del local.

Poetes va néixer en un moment propici (1978) per convertir-se en un revulsiu per a una ciutat de vida tan esmorteïda com Tarragona. De la mà de l’alcoverenc Toni Torrell i del navarrès Joaquim Martín, en poc temps el local va ser un referent de la vida cultural i intel·lectual i de l’oci vespertí i nocturn de la capital. Era, tot alhora, un establiment públic, un lloc de trobada d’amics i coneguts, una galeria d’art i un espai per a actuacions, espectacles i activitats de tota mena. Era un lloc per sentir-s’hi còmode en tots sentits, en un ambient de bon gust i tolerància, no era ni carrincló ni tampoc pretensiós, la música era l’adequada i a un volum raonable. Només hi sobrava el tabac…

Poetes era el punt de reunió de la intel·lectualitat del moment, la Maria Aurèlia Capmany i el Jaume Vidal Alcover, Joan Cavallé, Magí Sunyer, Montse Palau i la resta de La Gent del Llamp… Per allí pul·lulaven els integrants del grup de teatre Trono Villegas. Els artistes, els músics, tots aquells que tenien algun treball a oferir trobaven en el local del carrer Sant Llorenç l’escenari adient i el públic adequat. Aquí s’hi van celebrar els primers Carnavals i aquí feia les reunions el primer grup gai del Camp de Tarragona. Era un espai del tot polivalent.

Moltes nits de dissabtes dels anys vuitanta els vaig passar a Poetes, amb la colla d’amics. El ritual d’arribar-hi, amagat en un carreró sense sortida de la Part Alta, conversar breument amb el Toni o el Joaquim i seure en una de les variades cadires o butaques del bar per prendre un cafè primer i una cervesa després és ara només un bon record que avui he reviscut amb malenconia visitant l’exposició. Quan el 2003, i després de vint-i-cinc anys de vida, Poetes va anunciar el seu tancament, molts ens hi vam acostar de nou per acomiadar-nos del local. Guardo el targetó conmemoratiu: en un racó figura un “moltes gràcies”. Gràcies a tothom qui va fer possible aquella experiència personal i col·lectiva que, molt em temo, no té avui equivalent que s’hi pugui comparar.”

[Imatge: Facebook]

Polèmiques gaudinianes

Torno d’una conferència a la biblioteca pública de Tarragona sobre aspectes poc coneguts d’Antoni Gaudí, a càrrec de l’investigador riudomenc Joan Torres Domènech, autor del llibre El Gaudí que no ens han explicat. Com ha recalcat el conferenciant, el Gaudí artista i creador, barceloní i universal, ha deixat en un segon lloc el Gaudí home del Camp de Tarragona. Torres s’ha entretingut a rebuscar en arxius i hemeroteques tot el que fes referència a l’arquitecte i intentar així posar llum sobre aspectes poc coneguts o polèmics de la seva vida abans d’esdevenir el gran artista que va acabar essent, des de la seva ascendència familiar fins al molt controvertit assumpte del lloc de naixement del geni, si Reus o Riudoms. La seva intenció ha estat igualment refutar teories estrambòtiques que en determinats moments ens han presentat un Gaudí maçó, espiritista, il·luminat o consumidor d’al·lucinògens (hi ha gent molt agosarada, i no només a l’Institut Nova Història de Catalunya).

La gran aportació de Torres a la biografia de Gaudí és la seva afirmació que el Teatre Metropol de Tarragona no és ben bé una obra de Josep Maria Jujol com sempre s’havia cregut, sinó que va comptar amb la participació directa de Gaudí, anant més enllà que un simple assessorament a Jujol, llavors un arquitecte encara inexpert i més preocupat per l’ornamentació del teatre que de les seves bases estructurals. Les tesis de Torres tenen una base documental, bé que discutible al meu entendre (una referència de la inauguració del teatre al diari La Cruz i poca cosa més). L’autoria del Teatre Metropol sembla cridada a unir-se al lloc de naixement de Gaudí com a temes susceptibles de provocar vives polèmiques. El col·loqui posterior a la conferència ha derivat en un seguit d’intervencions, a quina més apassionada, a càrrec d’historiadors i estudiosos que han defensat les seves posicions com si els anés la vida.

Curiosament, Torres, riudomenc, no es pronuncia sobre la qüestió del naixement, és més, ho considera intranscendent. No són de la mateixa opinió els seus convilatans, ja que encara està esperant poder presentar el seu llibre a Riudoms, després de molts mesos de demanar-ho, sense èxit; fins aquí arriben les petites misèries humanes disfressades de batalles de campanar. Molt típic del Camp de Tarragona, sigui dit de passada.

Alverna, Premi El Balcó 2019

L’Òmnium Cultural del Tarragonès ha concedit el seu Premi El Balcó d’enguany a l’Agrupament Escolta Alverna, en ocasió del 50è aniversari de la seva fundació, que s’esdevindrà el proper 4 d’octubre. Dues de les entitats tarragonines més representatives de la meva vida, on he tingut el goig d’implicar-m’hi molts anys, queden així enllaçades. És, doncs, un motiu de doble satisfacció.

Aquesta és la transcripció del veredicte del jurat:

“El dia 4 de setembre de 2019 es van reunir a Tarragona els components del jurat del Premi el Balcó:
– Rosa Maria Codines i Farré, presidenta d’Òmnium Cultural del Tarragonès
– Pau Ricomà i Vallhonrat, alcalde de la ciutat de Tarragona
– Joan Martí i Castell, guardonat amb el Premi el Balcó 2017
– M. Josepa Figueras i Serrano, sòcia d’Òmnium Cultural
– Júlia Cantons i Romero, secretària d’Òmnium Cultural del Tarragonès
Els reunits examinaren detalladament les propostes rebudes, considerant-ne els mèrits i acordaren concedir el PREMI EL BALCÓ 2019 a:
L’AEIG Alverna
L’Agrupament Escola i Guia Alverna és un espai voluntarista d’educació en el lleure que es dedica a l’organització d’activitats i sortides per la natura que tenen un rerefons pedagògic amb infants i joves. Enguany celebra els seus 50 anys d’història.
L’homenatge i el lliurament del guardó està previst que tingui lloc el dia 21 de setembre, a les 17.30h, al Saló de Plens de l’Ajuntament de Tarragona.”

Agraïments a l’Òmnium i felicitacions a l’Alverna!

Tot arriba en aquesta vida

Ha arribat el canvi a Tarragona. El que semblava impossible (que les quatre forces d’oposició sobiranista i progressista a Ballesteros assolissin la majoria absoluta i que es posessin d’acord entre elles) ha estat possible i des d’ahir Pau Ricomà (ERC) és el nou alcalde de Tarragona.

Estic content per diversos motius. No sé si ho havia dit en aquest bloc, en tot cas ho dic ara: vaig votar la llista d’ERC, malgrat que ideològicament i per estratègia nacional sóc d’uns altres, com és públic i notori. Potser hi té a veure que el candidat a alcalde Ricomà fos company meu d’estudis; potser la meva militància en el veterà partit en uns anys polítics ben diferents als actuals; potser perquè, en conseqüència, tinc bons amics, coneguts i saludats (les tres coses) a Esquerra; potser, en fi, perquè era l’oferta més atractiva i amb més possibilitats per ser una alternativa a dotze anys de govern socialista, sinònim d’ineficàcia, paràlisi, unionisme mal dissimulat i alguna corruptela (que sapiguem).

Tarragona té, vuitanta anys després, un alcalde i una majoria republicans. El darrer fou, fins l’ocupació franquista de la ciutat, Jaume Castelló Pena, un desconegut que potser caldria recuperar per a la memòria ciutadana. El nou govern municipal inicia el seu camí ple d’il·lusions, de reptes i de feina per fer. No faltaran els obstacles: el primer, l’heterogeneïtat dels components de la majoria. El segon, la inevitable interferència de la repressió de l’estat i del procés sobiranista en la vida municipal. Primer exemple: sembla que el nou alcalde no té previst instal·lar cap pancarta de suport als presos polítics a la façana de l’Ajuntament, amb el comprensible enuig de bona part de qui ahir mateix celebrava el gran canvi polític a la plaça de la Font. Opino, malgrat tot, que no deixa de ser un tema simbòlic que no mereix excessives discussions; en tot cas, agraeixo la sinceritat de Ricomà i el seu equip anunciant la seva decisió, enfront a episodis d’arrancada de cavall i frenada de somera d’altres latituds. Penso tant en la plaça Sant Jaume com en Berga.

Desitjo tota mena d’encerts a l’amic Ricomà i a la seva tropa. Feina no els en faltarà. Aquest és el meu brainstorming: la Tabacalera (amb més anys que vidres sencers), la neteja (el carrer Smith fa fàstic), el patrimoni (Ricomà és del ram de la història com jo, a veure si es nota) o la festa major (menys dies de saraus i més actes als barris de Ponent). Ah, i treure de l’oblit l’alcalde Castelló. Molta sort.

[Imatge: tarragonaradio.cat]

La ciutat que cau a trossos

Tarragona es disposa, amb la seva tradicional indolència, a passar per les urnes i escollir el nou consistori. Les diferents opcions no són per tirar coets, precisament. L’alcalde socialista actual, Josep Fèlix Ballesteros, que en el seu moment va prometre estar-s’hi vuit anys, es disposa a estar-n’hi setze (de moment…) i ho té tot de cara per aconseguir-ho. La resta d’opcions, siguin independentistes, esquerranoses o unionistes, amb caps de cartell desconeguts o sense carisma, fragmenten molt el panorama i a més atorguen a Ballesteros una posició de centralitat que li anirà molt bé per conformar una majoria que necessitarà segur. Nosaltres presentem tres llistes: Junts per Tarragona, encapçalada pel fill de l’infaust alcalde Nadal, situació que ja hauria de fer saltar les alarmes; no en té cap culpa, pobre xiquet i, de fet, me n’han parlat bé (“no s’assembla al seu pare”); Esquerra aposta de nou per Pau Ricomà: el seu treball a l’oposició i els vents que bufen darrerament li auguren augmentar els quatre regidors que ja tenia, però no veig jo que aconsegueixi ni quedar primera ni conformar una majoria; la CUP també presenta de nou la Laia Estrada, una altra filla del seu pare (el compañero Estrada, “íntim” de l’alcalde Nadal), i és de suposar que mantindran la seva representació i el seu acreditat tarannà, tan de la CUP, d’anar planxant i anar arrugant. De la resta no en puc parlar si no em documento una mica (no recordo el nom de la dels Comuns, les candidatures Ara Tarragona i Centrats semblen pensades per esgarrapar vot neoconvergent, i passo de parlar del trio de la dreta extrema dreta). Això és tot el que hi ha.

Aquest personal és el que haurà d’intervenir d’alguna manera en el govern de la ciutat els propers quatre anys. Una ciutat que rodola pendent avall. Si alguna cosa caracteritza la Tarragona dels darrers anys és, malauradament, que es tracta d’una ciutat que cau a trossos, literalment o simbòlica. La darrera mostra, literal: ahir hi va haver dos despreniments, a l’Antiga Audiència de Tarragona i a una façana del carrer Reial (amb sortida de bombers inclosa, que vaig tenir l’oportunitat de contemplar), afortunadament sense danys a les persones. Les caigudes de pedres i altres elements arquitectònics del riquíssim patrimoni tarragoní han estat notícia habitual, però no és només la caiguda de cascots puntuals, sinó la de tota una ciutat es miri pel cantó que es vulgui. Hi ha el tòpic abandonament, per falta d’idees, finançament o consens polític o institucional (sempre hi ha una excusa), d’emblemàtics edificis de la ciutat; la llista és llarga, la Tabacalera, el Banc d’Espanya, la Savinosa… Hi ha la gestió dels desgraciats Jocs del Mediterrani, una mala idea de bon principi que malgrat tot es podia haver salvat amb una mica de voluntat i que va naufragar entre penúries econòmiques, vergonyosos ajornaments, manipulacions polítiques, anècdotes d’organització altament significatives i el pobre Tarracvs venut a preu de saldo. Hi ha les coses del dia a dia, per exemple la neteja dels carrers i la recollida de la brossa, que s’ha convertit en tema estrella d’aquests comicis: sigui culpa de l’Ajuntament o dels ciutadans, les imatges que ofereixen els nostres carrers són les d’una ciutat que no s’agrada a ella mateixa i que s’enfonsa. Hi ha el capítol “transport”, inclosa la promesa gratuïtat (sic) dels autobusos i la pèrdua de llençols ferroviaris a cada bugada. Hi ha tantes coses…

M’hagués agradat que s’hagués arribat a aquestes eleccions amb una idea més il·lusionant de ciutat, de projectes de futur, d’implicació de la societat civil (n’hi ha o n’hi hauria d’haver) i em trobo amb les queixes de sempre, que si la culpa és dels altres, que si Barçalunya, que si Girona sí i nosaltres no, amb idees superades de capitalitat, amb manca d’esperit emprenedor. Una dada: al marge de que pugui generar polèmica, la iniciativa de Jordi Graupera (Primàries als ajuntaments) ha engrescat i tirat endavant en moltes ciutats catalans; a Tarragona, com era de témer, l’experiència va avortar perquè després d’insistents crides a la participació per part de l’ANC, només vuit persones, vuit, es van avenir a presentar la seva candidatura. Després tothom es queixa de falta de participació i bla, bla, bla.

És la Tarragona que cau, que es desploma, que potser es descompon i tot. Em pregunto què caldria fer, ja ara, sense dilació, perquè el 2023 el panorama canviï.

[Imatge: despreniments al Pretori, el gener passat, tarragonadigital.com, foto Gilbert F.O.]

 

Mil alvernians

L’Agrupament Escolta Alverna, de Tarragona, celebra els seus 50 anys d’existència. El 4 d’octubre de 1969, diada de Sant Francesc d’Assís, naixia aquesta entitat aixoplugada per la Comunitat de Caputxins, que foren qui el batejaren amb el nom d'”Alverna”, també de ressonàncies franciscanes. Un servidor hi va ingressar just després de fundar-se l’Agrupament on, amb un llarg parèntesi degut als meus estudis universitaris a Barcelona i a la mili, vaig romandre-hi fins el 1988. Déu n’hi do.

El programa d’actes per commemorar el mig segle de vida comprèn des de la plantada d’un arbre, ja feta, davant de la seu de l’Agrupament, a la plaça Sant Fructuós (fa uns anys va haver de marxar de l’anterior seu) fins a una Festa Major, el proper maig, i un viatge a la muntanya d’Alverna, a Itàlia. I aquests dies encara es pot visitar l’exposició de fotografies de la història de l’entitat, al Pati Jaume I de l’Ajuntament. Entre la nostàlgia i la curiositat, vaig tenir ocasió l’altre dia d’anar observant amb detall cada una de les moltes imatges exposades, descobrir-hi cares i llocs coneguts a les més antigues o comprovar, fins a cert punt amb sorpresa, com l’Agrupament ha continuat les tres darreres dècades enfortint-se malgrat algun que altre contratemps.

Casualment vaig trobar-me a l’exposició dues de les persones amb qui més relació vaig tenir en el seu moment, els amics Joan i Màrius, membres actius de l’Associació Amics i Antics de l’Alverna, un grup que ha esdevingut determinant, amb la seva ajuda, per consolidar l’Agrupament quan més ho necessitava. Ara, l’Associació està embarcada en el projecte 1.000 alvernians, que es proposa registrar altres tants membres de l’Agrupament i establir-hi algun contacte.

Revisitant la història de l’Alverna descobreixo un dels punts febles de quan jo en formava part, en els convulsos (políticament i socialment parlant) anys 70 i 80, època també de grans transformacions en el món de l’escoltisme: l’arrelament a la ciutat. En un moment determinat l’entitat, que havia fet el seu trajecte una mica al marge de la societat tarragonina, va obrir-s’hi i va començar a ser partícip actiu de la seva vida ciutadana. Per exemple, celebrant la seva emblemàtica Fira de Xauxa (abans reclosa al pati dels Caputxins) a la via pública, participant al Carnaval o altres festes populars o, en fi, popularitzant la Cursa d’Andròmines que cada estiu es fa a la platja.

Al final de l’exposició es demana al visitant que anoti en un paper (a penjar amb una pinça de roba) algun comentari o reflexió en relació a l’esdeveniment. Jo hi vaig escriure, més o menys, “50 anys de records, 50 anys de vivències”. Vivències: és això.

[Imatges: membres de l’Agrupament a l’actualitat, logotip d’Antics i Amics i plantada d’arbre al 15è aniversari, 1984; fonts: aeigalverna.cat i diarimes.com, foto Joan Tarès; l’exposició sobre els 50 anys de l’A.E.Alverna pot visitar-se al Pati Jaume I de l’Ajuntament de Tarragona fins el 23 d’abril]

80 anys del final de la guerra civil a Tarragona

S’escauen avui els 80 anys de l’entrada de les tropes feixistes a Tarragona. De nou, l’Ajuntament de la ciutat, amb la col·laboració de nombrosos organismes i entitats ha organitzat un amplíssim programa que s’estén fins el 28 de març: exposicions, projeccions, taules rodones, presentacions de llibres, actuacions musicals… Tot un reguitzell d’activitats per no perdre-se’n ni una: la dramàtica data del 15 de gener i tot el que va significar a partir d’aquell dia per a la capital (repressió política, afusellaments, fam, privacions de tota mena) dona per això i molt més, i interessa no només pel que pugui suscitar el coneixement de la història recent de Tarragona sinó també pel que significa de recordatori del que hem d’evitar en el futur. Hereus ideològics d’aquells que van entrar manu militari el 1939 tornen a posar avui en perill els valors inqüestionables de la democràcia, la convivència, la llibertat o la justícia, i el coneixement i difusió de la ingent documentació que sobre aquell moment històric disposem (imatges cinematogràfiques, fotografies, expedients administratius, premsa i, especialment, testimonis personals) ha d’ajudar a minimitzar aquells perills.

El primer acte del programa ha consistit en l’exhibició d’un documental del canal TAC12 sobre aquell 15 de gener de 1939, a partir d’imatges de l’època, recreacions d’aquella funesta data, testimoniatges de sobrevivents i intervencions de diversos historiadors, entre els quals Jordi Piqué, director de l’Arxiu Municipal, que ha estat l’encarregat de presentar el programa i la pel·lícula i que no s’ha estat de recordar les esgarrifoses xifres pel que fa a la repressió d’aquells anys (bombardeigs, cases destruïdes, exiliats, afusellats, presoners, depuracions de funcionaris), unes xifres que tots hauríem de tenir presents, tant com a homenatge i agraïment a qui més les va patir, com d’advertiment pel que pot passar en un futur proper si no anem alerta.

[Programa d’actes

 

I visca la festa major

Tarragona, la meva estimada ciutat d’adopció es prepara un any més per honorar la seva patrona, Santa Tecla, i des d’avui la festa major viurà els seus dies més intensos com a continuació a un programa ja prou atapeït d’actes en jornades anteriors. La plaça de la Font, la Catedral o les Barraques seran alguns dels escenaris dels actes, i el seguici, les colles castelleres, els balls de diables, el bestiari, els balls parlats… en seran els protagonistes.

Aquest any, actualitat obliga, seran unes festes agredolces. L’existència de presos i exiliats polítics no pot, ni ha de ser, obviada i així els serà recordat a l’alcalde Ballesteros, que últimament no guanya per disgustos. S’ho ha ben guanyat; també s’ha guanyat la meva decepció cap a la seva persona: no m’imaginava que acabaria així. I li serà recordat, a ell i als regidors de l’equip de govern (PSC i PP, la política crea companys gens estranys de llit) en forma de xiulades premeditades i, com queda dit, perfectament justificades. Els CDR han tingut la bona pensada de distribuir xiulets (de color groc, off course) perquè els ciutadans que així ho desitgin facin saber el que pensen dels polítics que actualment governen la ciutat. Motius per bufar el xiulet no en faltaran: qui no combregui amb la protesta contra el 155&repressió estatal, pot fer-ho, alternativament, contra la ‘xapussa’ dels Jocs del Mediterrani, contra les martingales d’Inipro (corruptela local: una manera com una altra d’afavorir el PSC) i sinó, contra les moltes i variades mancances que presenta la ciutat i que l’apropament de les eleccions municipals no fa més que posar en primer pla de l’actualitat: brutícia, inseguretat ciutadana…

Tornem a la festa. Que visqui Santa Tecla i visca la festa major. Jo, per inaugurar-la, m’he fotut una cervesa La Tarragonina. Està molt bona. La cervesa, vull dir.

[Imatge: naciodigital.cat]

Mercè Sardà, Premi El Balcó 2018

Ja tenim el guardonat amb el Premi El Balcó que anualment atorga Òmnium Cultural del Tarragonès. Guardonada, un detall a destacar després de que dos homes i una cobla sardanista la precedeixin a la llista de premiats i en un moment d’especial sensibilització per la presència igualitària de les dones en totes les esferes de la vida.

I la guardonada és Mercè Sardà Pons, professora de l’Institut Martí i Franquès, directora del grup teatral Vis de Vanadi, persona molt vinculada a l’activitat social i cultural de Tarragona. També política: va figurar a la llista de la CUP a les darreres eleccions municipals. Desenvolupa igualment treball social a la parròquia de Sant Pau. Enhorabona.

En declaracions a Més Tarragona, Sardà ha dit en assabentar-se de la concessió del guardó que “em fa molta il·lusió” i que “mai hauria pensat que me’l donarien i encara estic paint la notícia”. Considera que rep el premi com si fos “un reconeixement a totes les persones que fan treball de base; penso que aquest premi no és tant per a mi com per a totes aquestes persones”.

Com a anècdota personal, afegir que la Mercè Sardà em va acompanyar en una de les taules de votació de la Consulta Popular per la Independència a Tarragona, un ja llunyà 17 d’octubre de 2010 (a la foto, la tercera).

L’entrega del Premi El Balcó tindrà lloc, com cada any, al Saló de Plens de l’Ajuntament de Tarragona, en el marc de les festes de Santa Tecla.

[Fotos: omnium.cat i autor del bloc]

 

 

Les ruïnes d’uns Jocs

Dubtava a parlar dels Jocs Mediterranis que ahir van donar finalment inici a Tarragona. Ja m’hi vaig acarnissar en el seu moment (falta d’entusiasme popular, incerteses pressupostàries que van obligar a posposar l’esdeveniment, mascota infumable…) i em semblava que la cita pseudoolímpica no em mereixia, per la meva part, altra cosa que un silenci a cavall entre el respecte i la indiferència. Però no; noves mostres del conflicte polític que estem patint, escenificades a la cerimònia d’inauguració dels Jocs ahir, i la pròpia factura d’aquesta cerimònia, m’obliguen a ficar-hi cullerada.

Vaig ser present a la concentració que ahir l’ANC i l’Òmnium van convocar als jardins tarragonins de la Reconciliació, nom bellament escaient si la darrera proposta precisament conciliadora del president Torra cap a la més alta instància de l’estat espanyol hagués tingut alguna resposta més enllà d’un displicent trasllat de la patata calenta al seu govern en tractar-se d’un tema “polític”. La resposta presidencial a aquest menysteniment al país, a la seva gent i al seu dret a decidir el seu futur va ser del tot encertada: tallar els darrers lligams institucionals amb la Corona espanyola i assistir, tot i així, a l’esdeveniment esportiu. Però Torra va tenir primer temps de fer acte de presència a la concentració abans esmentada i el que més gravat em va quedar de les seves paraules va ser que agraïa molt les mostres de suport (en aquest cas dels tarragonins) “perquè les necessito”. Ho tindrem sempre present.

La inauguració en si no em va agradar per dos motius. El primer, lligat amb el que he dit més amunt, perquè el vaig trobar un acte pensat, sembla que fins els darrers detalls, a major exaltació d’una concepció completament allunyada de la realitat tarragonina i catalana: insuficient ús de la nostra llengua, absència total de mostres culturals (ni tan sols el folklore més tòpic hi tingué cabuda), sospitosa abundància d’estanqueres a les grades (que potser explica la xiulada que va rebre el nostre president) o la sorprenent aparició de paracaigudistes de l’exèrcit en un esdeveniment que sempre se’ns havia venut com de pau i conciliació. El segon motiu de desgrat fou l’acte en si. El desenvolupament dels diferents quadres, escenes i números musicals i l’embolcall de tot plegat va ser pobríssim, cutre i avorrit, com de festa de fi de curs, oferint una imatge que Tarragona no es mereix. El motiu principal de l’escenari era un pluvium romà (única referència pròpiament local) rodejat de ruïnes: no se m’acut millor metàfora dels Jocs i de les seves circumstàncies.

[Imatge: ccma.cat]

Mai no és tard

Mig segle fa que visc a Tarragona i, si la memòria no em traeix, mai no havia entrat al parc Saavedra. No estic parlant d’un lloc apartat del centre, situat en un barri allunyat o poc conegut. No: el parc Saavedra es troba a la Via de l’Imperi i té per veïns la Part Alta i el Camp de Mart. Estic cansat de passar-hi per davant, però han anat passant els anys (les dècades!) i pel motiu que sigui, mai no hi havia posat els peus. Ahir ho vaig fer. Com qui compleix un ritual, com qui trenca una promesa de joventut, com qui sent la necessitat de fer alguna cosa especial abans de morir (toca ferro), ahir vaig franquejar un dels tres accessos del que també es coneix com “Mirador de Saavedra”, segurament perquè quan es va fer, principis del segle passat, les cases que s’han anat construint al voltant no impedien una vista recomanable.

És un parc petit (0,6 hectàrees, segons informa el cartell municipal), presidit pel monument a l’enginyer i arqueòleg Eduard Saavedra (1829-1912), obra de l’escultor Juli Antonio Rodríguez. Saavedra fou el descobridor de les ruïnes de Numància i projectà el ferrocarril entre Torralba i Sòria. La zona verda ha estat objecte no fa massa d’una remodelació, amb la instal·lació de diversos jocs per la canalla. No diré que és un racó tranquil i bucòlic (limita amb l’avinguda Catalunya, amb un fort pendent de pujada per als cotxes), però sí un petit pulmó natural al cor de la ciutat, dels que mai no sobren. L’única pega, els coloms. No es pot tenir tot en aquesta vida.

[Imatge: el parc, en obres; mestarragona.cat]

Grandeses i coses memorables

Enguany fa uns quatre-cents anys del naixement de Lluís Pons d’Icart, jurista, humanista i arqueòleg tarragoní. Dic uns quatre-cents perquè no està clar que 1518 fos realment la data de la seva arribada al món. Amb tal motiu, i per donar a conèixer al gran públic totes les facetes d’aquest personatge i del lloc i època en què va viure, diverses entitats han organitzat un seguit d’actes. Pons d’Icart és conegut sobretot pel seu Libro de las grandezas y cosas memorables de Tarragona, editat a Lleida el 1573 en castellà a partir d’un original català que no es publicaria fins el 1984. Es tracta d’un catàleg de les inscripcions trobades a Tarragona que ell, com a arqueòleg avant la lettre, es va preocupar de documentar, imbuït de l’esperit renaixentista que li tocà viure. 

El programa d’actes inclou conferències, presentacions bibliogràfiques i sortides culturals. Ahir li tocà el torn a una conferència que, sota el títol “Tarragona en temps de Lluís Pons d’Icart: institucions, política i dret”, impartí el catedràtic de dret Antoni Jordà. No es tractava tant de parlar de la figura de Pons d’Icart en si sinó de les diverses institucions polítiques, judicials i eclesiàstiques vigents a l’època en què va viure l’insigne humanista i que, organitzades en un tramat més complex del que podria pensar-se, regien la vida de la ciutat.

Pels propers dies estan previstos altres actes:

DIJOUS 24 de maig • Sortida cultural 18 h Arxiu Comarcal de l’Alt Camp. Passeig dels Caputxins, 18 Casa de Cultura, Valls. Inscripció prèvia a ptarragona.cultura@ gencat.cat. “Estranys viatges, com arriben els fons i col·leccions als arxius: els
manuscrits de Lluís Pons d’Icart”, a càrrec de Salvador Cabré, director de
l’Arxiu Comarcal de l’Alt Camp. Visita a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Camp per veure els manuscrits originals del llibre de les Grandeses de Tarragona, entendre com i quina documentació arriba als arxius, com es conserva, es tracta i es posa a disposició dels usuaris.

DIMARTS 29 de maig • Conferència i cloenda 19 h Seminari de Tarragona. “Agustín i Pons d’Icart: entre llibres i biblioteques”, a càrrec de Joan Alcina Rovira, catedràtic emèrit en Filologia Llatina de la URV. Llibres i biblioteques a Tarragona en època renaixentista, a partir de la descripció de les biblioteques de l’arquebisbe Antoni Agustí i de Micer Pons d’Icart. Acte de cloenda. Lectura dramatitzada del Llibre de les Grandeses de Tarragona, de Lluís Pons d’Icart, amb les veus de Laura Casas i Josep Suñé.

DIJOUS 31 de maig • Club de lectura. En record de Jordi Tiñena 18.30 h Biblioteca Pública de Tarragona Inscripció prèvia a bptarragona.cultura@gencat.cat #Llegim “Dies a la ciutat” (1998), club de lectura. En record de Jordi Tiñena, a càrrec de Joan Cavallé. Guanyadora del Premi Pin i Soler, és una història ambientada en el segle XVI que posa en contacte a un vell inquisidor i a un contrabandista provençal als carrers de la Tarragona universitària de l’arquebisbe Antonio Agustín. Una novel·la en què ningú és exactament qui sembla ser.

 

La ciutat per descobrir

Avui fa cinquanta anys exactes que vaig arribar a Tarragona, procedent de la meva estimada Barcelona natal, per viure-hi. Per a un nen d’onze anys com era jo, el canvi va ser notori i crec que ja ho he explicat en algun apunt. Per començar, l’allunyament d’unes incipients relacions socials i un decalatge en els estudis de batxillerat. Després, el colpidor contrast entre la gran urbs i una petita ciutat que, mig segle després, la recordo tranquil·la i sense vida al carrer, silenciosa i amb pocs cotxes. Somorta. La mare, que mai no es va aclimatar del tot a la nova ciutat, sempre deia que Tarragona “era una mica morta” i en aquest cas tant el tòpic com la realitat li donaven la raó. Aquesta innegable falta de nervi ciutadà (causada per factors prou estudiats, com una excessiva dependència del poder polític, militar i eclesiàstic o una migració a la veïna Reus de tota iniciativa comercial, social i cultural) creà en mi un cert prejudici cap a la mil·lenària població que m’acollia com a nou ciutadà. Prejudici que, reconec, mai he fet l’esforç d’espolsar-me del tot i que s’ha traduït en situacions tant anecdòtiques com significatives com ara que en cinquanta anys només he estat membre d’una única associació de caràcter local (!), com ara que alguns indrets ben propers a casa meva no els he visitat mai o com ara la meva incapacitat en incorporar certs mots genuïnament tarragonins (fesol xiquet) al meu vocabulari quotidià.

Cinquanta anys després d’arribar-hi (per cert, coincidint amb el Maig francès), Tarragona és per a mi una ciutat que encara té massa coses per descobrir: els seus carrers i edificis, en certa manera també els seus habitants i fins i tot la seva història que, figura, tenia que haver-me atret més del que ho ha fet. Mai no és tard per completar aquest descobriment i en els propers mesos penso dedicar-hi més ganes i més temps. El que vagi sorgint (llocs, imatges, persones, sensacions, reflexions o idees) serà teca per aquest bloc.

[Imatge: cartell de les festes de Sant Magí i Santa Tecla dl 1968; Pinterest]

 

Notícies de la Cambra

La Cambra de Comerç de Tarragona ha estat doblement notícia aquesta setmana. Comencem per la trista, sabuda avui mateix: la mort sobtada de qui en fou president entre el 2006 i el 2015, Albert Abelló. Persona de referència en el món de l’emprenedoria tarragonina, estava lligat al sector de l’alimentació i la pesca (Congelats Ana Pons primer i El Capità Sardina després). Actualment era regidor del PDCAT a l’Ajuntament, des d’on liderava propostes de reordenació urbanística dels voltants del mercat municipal, recentment renovat i reinaugurat. Vaig tenir l’ocasió de tractar-lo fa alguns anys. Una pèrdua per a la ciutat.

La segona notícia és, en certa manera, el seu revers positiu. Ha estat escollida presidenta de la Cambra (per tant, successora d’Abelló) Laura Roigé, una altra empresària tarragonina amb molta mili, per dir-ho així. La primera dona a arribar a la presidència de l’entitat en 130 anys d’història. Li desitgem encerts en la seva nova funció.

[Imatge: www.diarimes.com; foto: Cristina Aguilar]

 

Queda inaugurat l’estiu

No m’agradaria mentir (la memòria comença a fallar-me més enllà del desitjable), però juraria que mai no havia presenciat una processó del Corpus. Avui he tingut aquesta oportunitat, perquè avui és Corpus Christi, una festivitat que un conjunt de factors socials s’ha encarregat d’anar arraconant i fer invisible.

Bé doncs, avui ens hem plantat al carrer Major de Tarragona per veure passar, aquesta barreja de desfilada popular i cerimoniosa marxa, el que de tota la vida jo n’havia dit professó i que, efectivament, amb aquest nom figura al programa. Precedits per una part del seguici popular (Magí de les Timbales i gegants), han desfilats els nens i nenes que han fet la primera comunió (encara amb algun marineret), abanderats de diverses congregacions, la custòdia gegant amb el Protagonista del dia, capellans, l’arquebisbe, alcalde i regidors, i alguna representació militar, amb medalles i tricornis. Potser és el darrer Corpus al qual assistiran a casa nostra, he, he.

D’allí hem fet cap al claustre de la catedral, a veure l’Ou com balla, un per mi fascinant espectacle des que el veia a la catedral de Barcelona quan era un nen. Fascinant i hipnòtic, un ou que contra tota lògica física es manté surant dalt d’un raig d’aigua. Quan era petit constituïa un d’aquells misteris d’impossible desentrellat, a afegir als dogmes religiosos o a fenòmens més profans, com els reis d’Orient o el ratolí de quan et queia una dent. Un cartell al claustre es preocupa ara de donar-ne l’explicació científica: se’n diu “efecte Coanda” i no té res de misteriós. Del claustre hem entrat a l’interior de la catedral, just quan la professó tornava a entrar per la porta principal, que només s’obre en les grans ocasions i avui ho era. L’ambient, intens, emocionant, una mica intemporal: ple de gent, olor a encens, l’organista atacant una peça…

L’última escala de la nostra excursió pel Corpus tarragoní ha estat el tradicional repartiment de coques de cireres, a l’entrada de l’Ajuntament, on els regidors del nostre excel·lentíssim obsequien al poble amb una coca de l’acreditada casa Pijoan, que m’he menjat de forma immediata (excepte els pinyols de les cireres). Això i l’orxata que m’he pres una estona abans hauran estat el meu refrigeri vespertí d’avui. Queda inaugurat l’estiu.

[Imatge: www.diaridetarragona.com]

Adeu a un delegat

Fa una setmana lamentàvem la mort de Francesc Sanuy, primer conseller de Comerç i Turisme. Els capricis de l’actualitat fan que avui haguem de fer el mateix amb Francesc Vives i Vives, que durant alguns anys fou el meu cap com a delegat territorial a Tarragona del mateix Departament de Sanuy.

Conegut per tots com a “Siscu”, recordo el delegat Vives sobretot com una persona propera, accessible i amb un peculiar i contagiós sentit de l’humor, qualitats que de ben segur va desplegar també en altres responsabilitats de la seva vida professional: els col·legis de veterinaris i de carnissers, la gerència de Cat Salut a Tortosa o la secretaria general de la Federació d’Hostaleria de Tarragona.

Se’ns en va molt jove, amb 62 anys. Descansi en pau.

[Imatge: www.diaridetarragona.com]