La persikoj, unue (Primer els préssecs)

Hodiaŭ mi havis la ŝancon viziti la Muzeo de Esperanto situas en Sant Pau d’Ordal, Subirats (Alt Penedès), kun du gvidantoj escepto: membro de la Kataluna Asocio de Esperanto, profesoro de ĉi tiu lingvo, kaj la filo de la fondinto de la propra muzeo, la apotekisto Lluís Hernández. Ĉu vere muzeo, sed prefere kompleta kolekto de miloj kaj miloj da libroj, revuoj, poŝtkartoj, afiŝoj kaj broŝuroj rilataj al la kreo de Ludoviko Zamenhof, la instruisto “esperema.” Grandega dokumentado, kiun Hernández kolektis laŭlonge de sia vivo, kiu plenigas ĉambrojn kaj koridojn de loĝejo kaj kiu en senmova maniero bezonas pli bonan lokon kaj bontenadon. Tial ni bezonas, kompreneble, homajn kaj ekonomiajn rimedojn, kiuj ne sukcesas. Diris al ni, filo de la fondinto de la muzeo Subirats urbodelegitaro ŝajnas pli koncernita antaŭenigi la persikojn en la areo ne escepta kolekto (unu el la plej grandaj en Eŭropo) sur socia kaj lingva fenomeno ankaŭ escepta, esperantismo.
La vizito helpis min malkovri novajn facetojn de ĉi tiu artefarita lingvo kaj malfari iujn miskomprenojn, kiujn mi havis. Esperanto ne vere lingvo kreita por servi kiel lingua franca en la mondo (tial ekzistas nun la angla), sed lingvon “neŭtrala” ĉiuj aliaj rilatoj kaj lasta de kiuj estas tuta pacisma kaj humanisma filozofio. La vivoforto de la pola okulkuracisto invento estas surpriza kaj novaj teknologioj helpis fari pli atingebla la ebleco lerni ĝin kaj fari kontakton kun la kulturo originis.
Esperantismo ĉeestas tutmonde, kovras cxiujn ideologioj kaj ĝi signifas, ke homoj estas tre malsamaj (la sekva kongreso okazos en Lisbono), ne parolante “pri” esperanto (ankaŭ) sed parolu “en” esperanto de iu ajn temo aŭ hobio. Ĉi-rilate, vidindaĵo, kiun ili diris al ni hodiaŭ: kiam du esperantistoj trovos sin kaj uzas la respektivan gepatran lingvon ili estas nomataj “krokodiloj”; kiam ili uzas ajnan alian lingvon, “eksterteranoj”, kaj kiam ili uzas la anglan, “kamenojn”.
Ĉu esperanto havas estontecon? Kiel lia nomo indikas, ĉi tio estis la espero de sia kreinto, kiu, ili diras, estas la lasta afero perdita.

***

Avui he tingut l’oportunitat de visitar el Museu de l’Esperanto, situat a Sant Pau d’Ordal, Subirats (l’Alt Penedès), amb dos guies d’excepció: un membre de l’Associació Catalana d’Esperanto, professor d’aquesta llengua, i el fill del fundador del peculiar museu, el farmacèutic Lluís Hernández. No és ben bé un museu, sinó més aviat una completíssima col·lecció de mils i mils de llibres, revistes, postals, cartells i opuscles relacionats amb la creació de Ludwik Zamenhof, el professor “esperançat”. Una ingent documentació que Hernández reuní al llarg de la seva vida, que omple habitacions i passadissos d’un vivenda del poble i que necessita de forma peremptòria uns millors ubicació i manteniment. Per això fan falta, és clar, recursos humans i econòmics que no acaben de concretar-se. Ens comentava el fill del fundador del museu que l’Ajuntament de Subirats sembla més preocupat per promocionar els préssecs de la zona que no una col·lecció excepcional (una de les més grans d’Europa) sobre un fenomen lingüístic i social també excepcional, l’esperantisme.

La visita m’ha servit per descobrir noves facetes d’aquesta llengua artificial i per desfer alguns malentesos que tenia. L’esperanto no és ben bé una llengua creada per servir de llengua franca a tot el món (per això ja hi ha ara l’anglès), sinó més aviat una llengua “neutra”, respectuosa amb totes les altres i darrera de la qual hi ha tota una filosofia pacifista i humanista. La vitalitat de l’invent de l’oftalmòleg polonès és sorprenent i les noves tecnologies han ajudat a fer més accessible la possibilitat d’aprendre’l i de prendre contacte amb la cultura que ha originat.

L’esperantisme està present a tot el món, abasta totes les ideologies i és el mitjà perquè persones molt diferents es trobin (el proper congrés es farà a Lisboa), no tant per parlar “de” l’esperanto (que també) sinó per parlar “en” esperanto de qualsevol temàtica o afició. Al respecte, una curiositat que ens han explicat avui: quan dos esperantistes es troben i usen la respectiva llengua materna s’anomenen “cocodrils”; quan usen qualsevol altra llengua, “al·ligàtors”, i quan usen l’anglès, “caimans”.

Té futur l’esperanto? Com el seu nom indica, aquesta era l’esperança del seu creador, que, diuen, és la darrera cosa que es perd.

[Tradukado / traducció: Google traductor; bildoj / imatges: Zamenhof (Viquipèdia), fruites / fruktoj (Pinterest), Tincjo / Tintín (Ipernity), el museu / la muzeo (Viquipèdia)]

Recordant el seny ordenador de la llengua

Enguany es commemoren els 150 anys del naixement de Pompeu Fabra i els 100 de la publicació de la primera gramàtica de qui fou considerat el “seny ordenador de la llengua catalana”. La Generalitat ha proclamat l’Any Pompeu Fabra i ha endegat nombrosos actes per acostar al gran públic la vida i l’obra de l’il·lustre gracienc, enginyer de formació i filòleg d’afició, vocació, passió i servei.

A Tarragona, la celebració s’ha concretat en l’organització per part d’Òmnium Cultural del Tarragonès de quatre conferències i una sortida a Prada de Conflent. Avui s’ha fet el primer dels actes, que ha anat a càrrec del gramàtic Jordi Ginebra, el comissari de l’Any Fabra, i de l’escriptor Josep Vallverdú, que ha dissertat sobre l’obra fabriana amb el mestratge amb què ens té acostumats. Els llargs i sincers aplaudiments finals per part del públic no eren únicament de cortesia.

Ginebra, en presentar les línies mestres de l’Any, ha esmentat la web creada a l’efecte i ens ha “imposat” el deure de consultar-la un cop per setmana (s’anirà actualitzant de forma contínua) per assabentar-se de les darreres novetats. Caldrà fer-ho i intentar participar en cada esdeveniment que es programi, ni que sigui com una mostra de respecte envers qui ens va posar el català, el seu lèxic i les seves normes a l’alçada de qualsevol altra llengua del seu entorn, com es mereixia pel seu gloriós passat literari i per les expectatives que ja s’obrien d’ús normal i habitual en totes les esferes públiques i privades.

I tots, tots s’en van

[Avui és el Dia Mundial de la Poesia: aquí en teniu una]

Este vaise i aquel vaise,
e todos, todos se van.
Galicia, sin homes quedas
que te poidan traballar.
Tés, en cambio, orfos e orfas
e campos de soledad,
e nais que non teñen fillos
e fillos que non ten pais.
E tés corazóns que sufren
longas ausencias mortás,
viudas de vivos e mortos
que ninguén consolarà.

Rosalia de Castro: “¡Pra a Habana!”

 

‘Hiri berdea’

Un lector del bloc efectua un succint comentari al meu apunt sobre Vitòria (La ciutat verda), publicat dimecres passat. Pregunta simplement “i el basc, què?”, que no sé si interpretar com una mera pregunta (interessant-se per l’estat de la llengua en aquella ciutat) o bé és una crítica encoberta al contingut de l’apunt, notòriament laudatori. Com volent dir “sí, sí, els monument són preciosos, la gent fantàstica, tot és ple d’arbres i bicicletes i es menja molt bé, però la llengua pròpia brilla per la seva absència”.

Siguin quines siguin les intencions de l’amable lector, he de dir que vaig marxar de la capital alabesa amb una agradable sensació pel que fa a la qüestió lingüística, que procuro tractar sempre amb el màxim interès i sensibilitat. Ras i curt, vaig sentir parlar al carrer més èuscar a Gasteiz diumenge passat que a Bilbao en la meva darrera visita, potser fa un any. La primera es troba en una zona majoritàriament castellanoparlant de fa segles, la segona no, i tot i així resultava gratificant sentir aquella venerable llengua en boca de persones d’edats ben diverses. Pel que fa a l’ús escrit de caràcter oficial, el bilingüisme es troba arreu, des de les plaques dels carrers fins a horaris, passant per senyals de trànsit, com ocorre també en bona part de la publicitat comercial (centres comercials, bancs…). I, naturalment, la presència de l’èuscar és l’esperable en tota mena de cartells, anuncis i pasquins procedents de la societat civil, siguin de caràcter polític, sindical o cultural, que omplen parets i aparadors de comerços. No parlem ja de pintades i grafitis de caire abertzale o antisistema.

Resumint, la meva impressió és que les polítiques dels darrers anys (nacionals o municipals) han estat prou efectives en ordre a retornar el basc a una certa presència pública, de moment, que abans no devia tenir. Que consti que parlo des del desconeixement de dades, estadístiques, normatives i actuacions concretes. Tampoc la meva curta estada a Vitòria (vint-i-tantes hores) permetia cap mena de mostreig mínimament significatiu. He començat parlant de “sensacions” i acabo parlant d'”impressions”. L’optimisme sobre la qüestió completa els meus sentiments cap a la situació del basc a Vitòria-Gasteiz.

[Hiri berdea vol dir La ciutat verda; imatge: turismovasco.com]

 

 

‘Preferéncias de blocaire’

En lo tiratge de cepilladas, perdon, voliá dire de senténcias, del Tribunal Constitucional espanhòl, lo agraciat de ièr foguèt la lenga aranesa. Concrètament, li donar la categoria de “preferent” èra anar tròp luènh. Ieu cresiá qu’èra un adjectiu mai lèu declaratiu (“preferent” es pas una imposicion ni fòrça mens una proïbicion per las autras doas lengas oficialas del Val d’Aran), mas pel uniformisme ponentí es pas aital. Quanta luta nos demòra per defendre lo nòstre país e la nòstra cultura! Per la miá part, la apunt d’aquel blòc tornarà èsser uèi en aranés. Preferéncia de blocaire.

E coma passa sovent, la capriciosa actualitat se carga de emparellar de notícias: una de las nòstras deputadas, l’aranesa Mireia Boya, li caldrà declarar davant los tribunals espanhòls. La cupaire a ja anonciat qu’o afrontarà de manièra digna e valenta. Tota la miá solidaritat cap a ela. Preferéncia de blocaire.

***

En el sorteig de cepilladas, perdó, volia dir sentències, del Tribunal Constitucional espanyol, l’agraciat d’ahir va ser la llengua aranesa. Concretament, donar-li la categoria de “preferent” era anar massa lluny. Jo creia que era un adjectiu més aviat declaratiu (“preferent” no és una imposició ni molt menys una prohibició per a les altres dues llengües oficials de la Val d’Aran), però per a l’uniformisme ponentí no és així. Quanta lluita ens queda per defensar el nostre país i la nostra cultura! Per la meva part, l’apunt d’aquest bloc tornarà a ser avui en aranès. Preferència de blocaire.

I com passa sovint, la capriciosa actualitat s’encarrega d’emparellar notícies: una de les nostres diputades, l’aranesa Mireia Boya, haurà de declarar davant els tribunals espanyols. La cupaire ja ha anunciat que ho afrontarà de manera digna i valenta. Tota la meva solidaritat cap a ella. Preferència de blocaire.

[Traductor automàtic: gencat.cat; imatge: elnacional.cat]

Mòstra de Cinèma Occitan 2017

La Mòstra de Cinèma Occitan tòrna a Tarragona. Après èsser-se ajornat en lo passat octòbre, lo dijòus 8 de febrièr, a las 18,30, a la Bibliotèca Publica de Tarragona, se projectarà Lo sòl poder se que de dirai. Fausta Garavini (a l’image) es una de las voses mai autorizadas per parlar de l´occitana e de la siá literatura. Critica literària, escrivana, assagista e reviradora, nos presenta, en aquel documentari, la siá vision d’ aquel univèrs cultural, a travèrs de las siás opinions e d´una sonhada seleccion de tèxtes de desparièrs autors occitans.

Cossí es ja abitual, cada projeccion serà precedida d’una conferéncia introductòria al tèma que tracta lo documentari que se poirà veire: Antoni Rossell, professor de l’Universitat Autonòma de Barcelona e coordinator de l’Archiu Occitan, introdusirà la pellicula.

Activitat organizada pel Departament de Cultura. Pelliculas subtitulades en catalan, mercés a la collaboracion entre la Direccion Generala de Politica Lingüistica e la Cadièra d’Estudis Occitans de l’Universitat de Lhèida.

***

La Mòstra de Cinema Occitan torna a Tarragona. Després d’haver-se ajornat el passat octubre, el dijous 8 de febrer, a les 18,30, a la Biblioteca Pública de Tarragona, es projectarà Lo sòl poder se que de dirai. Fausta Garavini (a la imatge) és una de les veus més autoritzades per parlar de l´occità i de la seva literatura. Crítica literària, escriptora, assagista i traductora, ens presenta, en aquest documental, la seva visió d’ aquest univers cultural, a través de les seves opinions i d´una acurada selecció de textos de diferents autors occitans.

Com ja és habitual, cada projecció serà precedida d’una conferència introductòria al tema que tracta el documental que es podrà veure: Antoni Rossell, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i coordinador de l’Arxiu Occità, introduirà la pel·lícula.

Activitat organitzada pel Departament de Cultura. Pel·lícules subtitulades en català, gràcies a la col·laboració entre la Direcció General de Política Lingüística i la Càtedra d’Estudis Occitans de la Universitat de Lleida.

[Traducció: http://traductor.gencat.cat/text.do; imatge: festivaldellegenerazione.it] 

 

 

‘Discrimining’

Dues passatgeres d’un avió de Vueling, que feia la ruta entre Barcelona i Menorca, han estat obligades a quedar en terra per parlar en català a una hostessa. L’incident gens anecdòtic se suma a moltes altres notícies que ens han arribat els darrers temps sobre discriminacions contra la nostra llengua en llocs públics o davant estaments oficials. Llocs i estaments obligats, com a mínim, a entendre-la i, en tot cas, a ser respectuosos en cas de dificultats de comprensió. Incident que es produeix, a més, en plena eclosió d’agressions de tot ordre contra el nostre país, la seva gent, la seva cultura i les seves formes de vida. Els darrers esdeveniments polítics han obert la veda, definitivament, contra nosaltres. Això s’haurà de parar d’alguna manera, i al costat de mesures proactives (denúncies, reclamacions, iniciatives parlamentàries, cartes al director, què-sé-jo) caldrà enfrontar-se, si mai ens trobem en situacions d’aquest tipus, amb una bona dosi de paciència i serenitat. Si pot ser, no donar-ne importància (això frustra molt a l’enemic) i si no respondre amb aplom o ironia. I sempre amb dignitat. És bo, en tot cas, fer públic cada cas de discriminació, agressió, menyspreu o burla perquè, lluny d’acovardir, la difusió del conjunt de despropòsits contra el nostre país i la nostra societat ajuda a conscienciar-nos de quina mena d’enemic tenim davant, contribueix a reafirmar-nos en els nostres drets davant de tercers (Europa, on ets?).

L’episodi de Vueling és especialment simptomàtic de fins a quins extrems estan arribant les coses. Si els fets són certs (tampoc sabem tots els detalls), sembla ser que hi va haver algun tipus de “desencontre”, diguem-ho així, entre dues passatgeres i l’hostessa i aquesta no va tenir altra reacció que avisar el comandant de la nau que, al seu torn, va fer pujar una parella de piolins que són els que van obligar a baixar les passatgeres. Aquestes pràctiques d’estat policial són les verdaderament preocupants: una incidència que podia haver-se solucionat amistosament en un minut va derivar en una intervenció d’un cos armat que no es va limitar a identificar les protagonistes (que és el que, com a molt, tocava) sinó que les va fer fora de l’avió. Encara gràcies que no van passar la nit al cuartelillo.

Vueling torna a tenir un petit “marron”. La companyia, que va néixer amb un esperit juvenil, alternatiu i de bon ‘rotllo’ (tot ho feien acabar en -ing), acumula innombrables queixes sobre les seves pràctiques empresarials. Puc parlar per experiència pròpia d’un episodi d’overbooking que vaig patir fa alguns mesos: per aconseguir la indemnització a què, segons la normativa europea, tenia dret, vaig haver de seguir un verdader calvari de paperassa, trucades i correus electrònics. Com passa amb Ryanair, la seva cosina germana, es podria dir que aquest és el preu que hem de pagar per aconseguir volar de forma relativament barata. No és això: hi ha certs drets i certes condicions de prestació del servei que no poden ser limitats de cap de les maneres, i no parlo d’hores de retard, centímetres de seient o entrepans industrials: parlo de complir escrupolosament les lleis i tractar correctament els clients. Una pràctica empresarial que Vueling, almenys en el cas de les senyores menorquines, es va passar per l’engonal.

[Imatge: eurocollege.es]

Pobles i poders

“La complexitat lingüística del món és malvista pel poder. I, com que el poder no s’estima gens ni mica els competidors, si pogués els esborraria del planisferi: faria desaparèixer les forces econòmiques rivals (o suposadament rivals, o l’enemic creat a posta) i, correlativament, les cultures i les parles diferents. De moment, i de la mateixa manera que l’Àfrica fou dibuixada interiorment seguint els dictats d’una geometria implacable, el món és sotmès a una divisió en macroàrees d’influència i els poders que hi concorren ens fan viure en un equilibri més o menys inestable segons les èpoques, les direccions de l’economia, les necessitats de fonts energètiques o el desenvolupament de la indústria i el negoci de l’armament, entre d’altres factors. És en aquest panorama general que cal inserir un problema lingüístic que no és, de cap de les maneres, una bombolla hermètica: si un poble diu “Deixeu-me parlar la meva llengua!”, està defensant la pròpia identitat, la supervivència, l’espai històric; si un poder diu “Parleu la llengua que us proposo; deixeu-vos de rareses minoritàries!”, us vol engolir dins la seva àrea d’influència i, a més, us vol engolir amb comoditat”.

(Fragment de Mal de llengües, de Jesús Tuson, 1939-2017; in memoriam)

[Imatge: foto Gabriel Massana, www.elpuntavui.cat]

Dia Mundial de la Poesia, 2017

[Avui és el Dia Mundial de la Poesia. Heus-ne aquí una]

Vedla: reposa en apacible calma,
en soledad gratísima y amena,
en su campiña se engrandece el alma

y entre sus muros de piedad se llena.

 

Elévanse sus templos seculares

en la atmósfera azul tranquila y pura

y penden sobre ciclópeos pilares

las formas de su vieja arquitectura.

 

Solamente la voz de la campana
turba el silencio de su fértil llano
cuya volátil vibración cercana

la fe le infunde al corazón cristiano.

 

Los vientos de las zonas tropicales
en armoniosas ráfagas cimbrean

los laureles, y chopos, y nogales,
que sus anchos caminos hermosean.

 

¡Cuán vasta y esplendente es su llanura!
Piélago undoso de rasantes mieses;

en el invierno alfombra de verdura,

campo de oro en los estivos meses.

 

José Tabares Bartlett: “La Laguna” (fragment)

 

[Imatge: monument a Tabares, San Cristóbal de La Laguna; Viquipèdia]

Tan bon punt

M’he tornat a aficionar al Scrabble (bé, a l’Apalabrados). Com sap el nodrit exèrcit de practicants catalans d’aquest joc, la fitxa amb més puntuació i que costa més de col·locar (mira, una!) és la ela geminada. El diccionari ens ofereix al·lè com a solució per sortir del pas (si disposem de les corresponents vocals, clar), perquè és una mica il·lús (té, una altra!) pensar que un cop de sort farà que algú pugui compondre pupil·laritat o col·legatària, mots igualment beneïts pel nostre benvolgut IEC.

És un bon dia per parlar-ne: el 24 de gener el dediquem a la ela geminada, perquè avui fa 104 anys que l’Institut va publicar les Normes ortogràfiques, que fixaven quan i com s’havia d’usar el punt volat. Preciosa singularitat de la nostra llengua per uns, dificultat innecessària per altres, la ela geminada és la primera candidata a patir incorreccions de tota mena, el punt baix, el guionet, les eles separades… i ja no parlem de la (no) manera de pronunciar les paraules tocades amb aquesta peculiaritat.

Esperem que el punt volat no corri la mateixa sort que la majoria dels diacrítics, sacrificats per l’Institut a l’altar d’una mal entesa simplicitat que l’únic que fa és desnaturalitzar encara més la nostra llengua. Una decisió ben equivocada per il·lògica (i tres!).

[Imatge: lexicografia.blogspot.com]

 

‘Mòstra de Cinèma Occitan 2016’

Arriba a Tarragona la Mòstra de Cinèma Occitan 2016.
Deman 19 d’octòbre, a las 18,30 oras, projeccion del film Ibòs en Bigòrra. Entre mutacions e de mites (documentari), seguida de la conferéncia “Identitats e identitat locala”, a la carga de Joan Prat, professor de l’URV.
Dijòus 20 d’octòbre, a las 18,30 oras, projeccion dels films En cap (documentari) e Cathare (ficcion), seguida de la conferéncia “Realitat e ficcion dels càtars”, a la carga de Sergi Grau, professor de l’UAB.
Informacion sus las pelliculas:
‘Ibòs En Bigòrra. Entre mutacions e de mites’
L’emprenta de la Segonda Guèrra Mondiala es plan presenta a Occitània, quitament als luòcs mai pichons e remots. Es l’emprenta de las lèvas, dels mòrtes e dels presoèrs que subrevisquèron, quitament als camps de extermini. Ibòs, pichona localitat de Bigòrra, s’escapa pas d’aquela peada. Lo Plan Marshall serà lo ponch de partida d’un procès que transformarà la siá realitat economica e la siá forma de vida ancestrala.
‘En cap’
Passejada poetica per l’univèrs del colectatge, de la recuperacion e preservacion de la memòria, personala o collectiva, a travèrs de la potenta e expressiva image d’un recorregut en veitura per una pichona rota locala, que se barrejan al cors d’el remembres, images de mainadesa e formas de vida desapareguda.
‘Cathare’
Amb un ritme prèp al western o a la road movie, assistissèm al viatge de Guilhem Bélibaste, darrièr prefècte càtar, fins a lo sieu liurament als inquisidors, de la man de Arnaud Sicre. Un viatge ont se van resseguint las grandas linhas de la doctrina càtara.
.
Las projeccions debanaràn a la Bibliotèca Publica de Tarragona.
.
[traducció al català]

Arriba a Tarragona la Mòstra de Cinèma Occitan 2016.

Demà 19 d’octubre, a les 18,30 hores, projecció del film Ibòs en Bigorra. Entre mutacions e mites (documental), seguida de la conferència “Identitats i identitat local”, a càrrec de Joan Prat, professor de la URV.

Dijous 20 d’octubre, a les 18,30 hores, projecció dels films En cap (documental) i Cathare (ficció), seguida de la conferència “Realitat i ficció dels càtars”, a càrrec de Sergi Grau, professor de la UAB.

Informació sobre les pel·lícules:

‘Ibòs en Bigòrra. Entre mutacions e mites’

L’empremta de la Segona Guerra Mundial és ben present a Occitània, fins i tot als llocs més petits i remots. És l’empremta de les lleves, dels morts i dels presoners que van sobreviure, fins i tot als camps d’extermini. Ibòs, petita localitat de Bigòrra, no s’escapa d’aquesta petjada. El Pla Marshall serà el punt de partida d’un procés que transformarà la seva realitat econòmica i la seva forma de vida ancestral.

‘En cap’

Passejada poètica per l’univers del colectatge, de la recuperació i preservació de la memòria, personal o col·lectiva, a través de la potent i expressiva imatge d’un recorregut en cotxe per una petita carretera local, al llarg del qual es barregen records, imatges d’infantesa i formes de vida desaparegudes.

‘Cathare’

Amb un ritme proper al western o a la road movie, assistim al viatge de Guilhem Bélibaste, darrer prefecte càtar, fins al seu lliurament als inquisidors, de la mà d’Arnaud Sicre. Un viatge on es van resseguint les grans línies de la doctrina càtara.

Les projeccions tindran lloc a la Biblioteca Pública de Tarragona.

[Imatge: fotograma de Cathare; llengua.gencat.cat]

Gramàtica: vénen canvis

Quan la màxima autoritat lingüística d’un país anuncia canvis en l’ús oficial d’una llengua (lèxic, gramàtica…) sorgeixen inevitablement les polèmiques. Ens ho recordava avui mateix Vilaweb amb els acalorats debats que van suscitar determinades reformes del francès (inclòs l’intent de fer desaparèixer el preciós accent circumflex) o de l’alemany (on també es va aconseguir salvar el no menys preciós eszett). L’Institut d’Estudis Catalans presenta una sèrie de canvis ortogràfics, el més cridaner dels quals consisteix en carregar-se un centenar llarg d’accents diacrítics. Al nostre país, on el que no és entrenador de futbol és filòleg, ha faltat temps perquè tothom s’atreveixi a dir la seva, sobretot per mostrar-hi recel sinó rebuig, com passa sempre davant qualsevol canvi d’alguna cosa que teníem assumida.
Jo, per la meva part, no m’oposo categòricament a aquests canvis. Diacrítics a banda, són perfectament acceptables, incloses algunes rectificacions sobre l’ús (s’escriurà amb accent a partir d’ara?, ja no ho recordo) del guionet, sonora patinada del IEC fa alguns anys i que jo no he respectat mai. Pel que fa als diacrítics, em costarà adaptar-m’hi si és que m’hi adapto. No qüestiono tant els canvis en concret com la manera en què s’han fet. Com ja és habitual, s’han cuinat, elaborat i servit en selectes i restrictius compartiments corporatius, lluny de la plebs i, quan s’ha pres la decisió final sobre les modificacions, no sabem amb quins criteris exactament, s’han fet públiques d’un dia per l’altre sabedors de que no serien prou ben rebudes. Ara que estan tan de moda, per què no es va efectuar un procés participatiu on totes les persones més o menys interessades per la llengua, professionals o no, debatéssim obertament sobre els canvis o féssim arribar les nostres reflexions a l’Institut?
D’altra banda causa una certa tristesa constatar com, cada vegada que es modifica algun aspecte de la llengua és fa inevitablement per a “simplificar-la”, que és la manera fina de dir “empobrir-la” o, espero equivocar-me, “que s’assembli més a una altra llengua”, no fa falta dir quina. Cada idioma hauria de conservar tots els seus elements característics, que la diferencien de les altres llengües. Parlàvem abans de l’accent circumflex i de l’eszett (no sé com s’escriu amb el meu teclat), però això també val per la ena palatal castellana (o sigui, la ñ), els diversos signes i vocals característics de les llengües escandinaves o el punt volat de la ela geminada que, si no vaig errat, és exclusiu del català. L’excusa que es posa a vegades, de que aquestes peculiaritats lingüístiques (amb les corresponents regles i excepcions) comporten dificultats per al seu aprenentatge és això: excuses de mal pagador, un pas més cap a una societat acomodatícia, on tot ha de ser fàcil, mastegat, intuïtiu o previsible. I si tot ha d’acabar així, quina és la gràcia?
[Imatge: www.teatrebarcelona.com]

La filla del forner

Algú que en lloc de dir-se Carme o Ester es fa dir “filla de forner que ja n’està fins els nassos de la parauleta” em pica les crestes perquè en el meu apunt d’ahir, dedicat al croissant, vaig usar la paraula fornejar en lloc d’enfornar.

Aquest blocaire, que com saben els seus lectors intenta ser molt escrupolós en temes lingüístics, ha corregut a consultar el diccionari i ha comprovat que els dos mots són correctes, tot i que li escau més enfornar (posar alguna cosa al forn per coure-la) que no fornejar (passar pel forn per acabar d’assecar alguna cosa). És obvi que els croissants s’enfornen per coure’ls (ja s’assequen després a temperatura ambient).

La filla del forner dormirà tranquil·la, aquest blocaire haurà enriquit el seu vocabulari, el bloc farà més patxoca i els seus lectors gaudiran d’una redacció més pulcra. Tots contents.

 

Cafè amb llet: dues o tres tasses

Pel que fa a l’episodi lingüístic de Quimi Portet amb un cambrer, diverses qüestions. Sense entrar en el fons de l’assumpte que ha generat els esperables (i necessaris i justificadíssims) esgarips de l’opinió pública catalana, cal començar per denunciar el comportament del pretès cambrer. És igual la llengua que es parla i la llengua que s’entén: a un client no se’l pot tractar com ho va fer aquell individu. Això ens duria a un debat que avui no toca com és el del tracte al client en un sistema econòmic (l’actual) determinat per l’obtenció ràpida de beneficis, la minimització de la qualitat i la precarietat laboral.

Entrant en el que ens importa ara, si un cambrer és capaç de dir-li a un client el que aquell paio va dir al cantant vigatà, demostra molt a les clares la situació en què viu la nostra llengua al nostre país, si és que no la sabíem prou. Perquè hagi passat això (que Balearia contracti un cambrer que no entén el català i que aquest cambrer tingui la sans façon de xulejar per aquest fet) demostra que són poquíssims a la vida diària els Quimis Portets que demanen cafès amb llet i que, si es troben amb una resposta impertinent, ho fan públic o ho denuncien. Aquest és el nostre mal i aquest és el problema de la nostra llengua: la demanda per part dels seus parlants. No dic militància ni heroïcitat, dic només demanda d’una certa dignitat en el respecte a la llengua mil·lenària. Si aquesta actitud fos més generalitzada (no és fàcil, ho admeto) les coses rutllarien d’una altra manera i no caldria lamentar-se’n tant, com tenim per costum.

L’enemic, davant aquest nou episodi, ha tingut el desvergonyiment no sols de girar l’argument (no és el dret del català sinó l’obligació del castellà) sinó de desviar l’atenció cap el fet d’una presumpta violació del dret a la imatge del cambrer en qüestió pel fet de publicar la seva foto a Twitter. Exactament la mateixa estratagema que es va fer servir amb les gravacions al despatx del ministre: no importa el què ha passat, sinó un detall de com ha passat.

Caldrà continuar la batalla del cafè amb llet (qui en demani als bars: jo l’odio), articulant bé les paraules, que t’entenguin, que no et facin morros, que no et portin un cafè amb gel (no hi ha cap so coincident entre “llet” i “gel”, però en fi…) i que te’l puguis prendre tranquil·lament sense la sensació que hagis hagut de batallar en una guerra que no hauria de ser si fóssim un país normal.

‘Güei, n’asturianu’ (avui, en asturià)

Güei ye’l Día de les Lletres Asturianes. Sabemos bien pocu de la realidá sociollingüística del asturianu. Dalgunos datos ya intereses sobre esta llingua:

Asturianu ye’l nome que recibe n’Asturies la llingua asturlleonesa, falada tamién en Llión, Zamora y Miranda do Douro (Portugal), onde ye oficial. Tien unos 100.000 falantes segon Ethnologue. Dispon de gramática (la tercer edición ye del 2011), ellaborada pola Academia de la Llingua Asturiana (ALLA), entidá fundada en 1980 pero con precedentes dende’l sieglu XVIII. Ye conocíu tamién como bable, pero esta denominación nunca tuvo enraigono popular y considérase pocu científica.elcuerpu

Nun ye oficial, pero una llei regula’l so usu y protección: “va tener por válidu a tolos efectos l’usu del bable asturianu nes comunicaciones orales o escrites de los ciudadanos col Principáu d’Astúries”. Anguaño esisten delles asociaciones como la Xunta Pola Defensa de la Llingua Asturiana o Iniciativa pol Asturianu ente otres, y partíos políticos que sofiten la oficialidá de la llingua.

Al respective de la enseñanza, el so estudiu ye optativu: unos 50.000 alumnos estudien asturianu, la inmensa mayoría en centros públicos.

Biblioasturias153-Xuan-Bello-620x465L’asturianu tuvo la so propia Renaixença nos años 80, el Surdimiento, con escritores como’l poeta Xuan Bello (esquierda), fundador de la Xunta d’Escritores Asturianos. El grupu musical de “agru-rock” Los Berrones ye l’autor del discu n’asturianu más vendíu de la hestoria.

Como toles llingües minorizadas, l’asturianu tamién sufre ataques y discriminacions de too tipu. Nuna ocasión un colexu relixiosu foi denunciáu por imponer una multa de 25 pesetes per cada palabra n’asturianu que dixera un alumnu. Nun foi na postguerra, foi en 2001!

tintin2collasantiagorecuerdogijon

[Informació extreta de Viquipèdia; versió en asturià feta amb Eslema, sistema de traducció automàtica desenvolupat per la Universitat d’Oviedo; imatges, de dalt a baixa, campanya a favor de l’asturià (www.asturias24.com), vocabulari del cos (asturvalencia.com), el poeta Xuan Bello (www.biblioasturias.com) i vinyeta de Tintín (recuerdogijon.blogspot.com)]

[Versió en català]

Avui és el Dia de les Lletres Asturianes. Sabem ben poc de la realitat sòcio-lingüística de l’asturià. Algunes dades i curiositats sobre aquesta llengua:

Asturià és el nom que rep a Astúries la llengua astur-lleonesa, parlada també a Lleó, Zamora i Miranda de Douro (Portugal), on és oficial. Té uns 100.000 parlants segons Ethnologue. Disposa de gramàtica (la tercera edició és de 2011), elaborada per l’Academia de la Llingua Asturiana (ALLA), entitat fundada el 1980, però amb precedents des del segle XVIII. És coneguda també com a bable, però aquesta denominació mai no tingué arraigament popular i es considera poc científica.

No és oficial, però una llei regula el seu ús i protecció: “serà vàlid a tots els efectes l’ús del bable/asturià a les comunicacions orals o escrites dels ciutadans al Principat d’Astúries”. Actualment existeixen associacions com la Xunta pola Defensa de la Llingua Asturiana o Iniciativa pol Asturiano, entre altres, i partits polítics que estan a favor de l’oficialitat de la llengua.

Pel que fa a l’ensenyament, el seu estudi és optatiu: uns 50.000 alumnes estudien asturià, la immensa majoria en centres públics.

L’asturià va tenir la seva pròpia Renaixença als anys 80, el Surdimiento, amb escriptors com el poeta Xuan Bello, fundador de la Xunta d’Escritores Asturianos. El grup musical d’”agro-rock” Los Berrones és l’autor del disc en asturià més venut de la història.

Com totes les llengües minoritzades, l’asturià també pateix atacs i discriminacions de tot tipus. En una ocasió un col·legi religiós privat fou denunciat per imposar una multa de 25 pessetes per cada paraula en asturià que digués un alumne.  No va passar a la postguerra, sinó el 2001!

 

 

Ara mateix, IB3

Idò, ja podem tornar a veure IB3. No fa gaire València recuperava l’accent que mai no havia d’haver perdut. Mica a mica, el sentit comú senyoreja de nou la nostra nació gran, que el partit de les dues pes havia anat arraconant de manera tant implacable com barroera. Un partit a qui darrerament li creixen els nans del seu circ miserable, però aquest no és el tema d’avui.

Sense que els meus maldestres dits haguessin de barallar-se amb l’alta tecnologia del comandament a distància, la tele de casa ha sintonitzat automàticament el canal balear i, en un exercici que ha tingut alguna cosa d’absurda idolatria, ho confesso, m’he disposat a contemplar durant una estona el programa en emissió. Fos quin fos. Es diu “Ara Mateix”, el presenta un al·lot prou interessant, i és una mena de magazine de tarda. Un “Divendres”, com si diguéssim. En el moment que l’he visionat, una cuinera preparava una recepta de profiteroles de crema realment apetitoses. Després, una pausa per a la publicitat, quin remei, però amb una peculiaritat: en lloc d’anuncis, bucòliques imatges de paisatges de les Illes.

Ja es pot sintonitzar IB3 des del Principat. Ja podem tornar a regalar les nostres oïdes, sempre que vulguem, amb vocals neutres (més que les del Principat, que les estem perdent), articles salats i mots genuïns i suggeridors. I, amb permís de la Margalida Solivelles, tenir un coneixement més profund del que es cou en aquell estimat arxipèlag.

[Imatge: ib3tv.com]

Amb accent ben obert

M’encanten les paraules catalanes amb accent obert. Pèl, catàrtic, gòtic, independència. Mira, una mania com una altra. Es comprendrà per tant que celebri de forma especial l’acord d’avui mateix segons el qual València es dirà oficialment, doncs això, València.

Bussejant pels apunts d’aquest bloc (glòria eterna al buscador incorporat!), descobreixo que ja vaig parlar del tema un llunyà 16 de novembre de 2009 i resulta que, oh sorpresa, l’anterior alcaldessa de la ciutat del Túria, l’ínclita Rita Vuitton Barberá ja havia pres la decisió que avui s’ha solemnitzat. El que passa és que en aquell moment, com era de témer, tot va quedar en paper mullat. Eren dies feliços per a alguns: la batllessa del caloret es passejava triomfalment en un descapotable acompanyada d’altres dos personatges caiguts en desgràcia: Francisco Camps, visitant habitual de sastreries primer i jutjats després, i Fernando Alonso, darrerament client assidu als tallers de xapa i pintura. El vent de la història, inexorablement, els està arraconant on els pertoca.

Que l’accent obert de València, com ja proclama un eslògan molt ben trobat, sigui un símbol de l’obertura d’un país al progrés, a la cultura i al sentit comú.

[Imatge: www.20minutos.es]

Una mica de sentit comú / Un poquet de sentiu común

Una bona notícia lingüística: després de ser aprovada pel PP ara fa dos anys, la llei aragonesa de llengües serà corregida, de manera que les tres llengües que s’hi parlen seran denominades com la història, la filologia i el sentit comú manen, i no amb uns ridículs circumloquis. Només cal posar un “però” a la notícia: el president d’Aragó ha dit que “és evident que l’única llengua oficial ha de ser el castellà”. Per què és evident? Quin problema de pes impedeix que el català i l’aragonès gaudeixin d’oficialitat als territoris on són parlats? Tot són regatejos. En fi.

[Traducció a l’aragonès]

Una buena noticia lingüistica: dimpués d’estar aprebada por o PP agora fa dos anyos, a lei aragonesa de luengas será correchida, de traza que as tres luengas que se  charran serán denominadas como a historia, a filolochía y o sentiu común mandan, y no con uns ridiclos circunloquios. Solament cal meter un “pero” a la noticia: o president d’Aragón ha dito que “ye evident que a sola luenga oficial ha d’estar o castellán”. Por qué ye evident? Qué problema de peso impide que o catalán y l’aragonés desfruten d’oficialidat en os territorios an son charraus? Tot son regateos. En fin.

‘Mau fafauraa hono fakahoko: reo noa’ (Complint promeses: la llengua normal)

I te 15 o Haratua 2008, i korero ahau tiakina Maori. A mai i tenei ra ko te te rā Ao o reo images13KMDS11whaea, he aha te pai ki te kōrero e pā ana ki te reo Maori? E ai ki nga mahere UNESCO o reo tata wharengaro, āhuatanga Maori ko e “whakaraerae”. Tenei te tikanga e whakawehi ana ratou heke mai te, ahakoa te korero e te whakatupuranga rerekē. I Basque, mo te tauira, kua homai nei i te kāwai kotahi.

Ko te Maori he, e matau koutou, ki nga tangata taketake o Aotearoa. I teie mahana kei reira e pā ana ki 70,000 kaikōrero, engari i tae noa ki 1800 i te reo o te hunga motu nuinga. Engari ka timata i te tukanga o te whakauru: whakakorehia i te kura, te mana o te reo Ingarihi (anake te reo whai mana) … A waiata maori, e tika? Ko te pāpuni pai eighties, ki te whakataki o te kura rumaki, te tauākī hei reo whai mana o te kāwanatanga, me te hanganga o te teihana pouaka whakaata tuatahi i roto i untitled (10)te Maori. Mehua kore nei i whai wāhi ki te tiaki o te reo, tona ingoa: ko te tohu ko te whakaurunga o te liliu Google (whakawhetai ki te e whakaherea e ahau te kuputuhi Maori).

Na te ara, “Maori” tona tikanga ko “te reo noa”…

 

 

[versió en català]

EL 15 d’agost de 2008, vaig prometre que parlaria dels maoris. I, com que avui és el Dia Internacional de les Llengües Maternes, què millor que parlar de la llengua maori?Segons l’atles UNESCO de les llengües amenaçades, el maori està en situació “vulnerable”. Això vol dir que té el seu futur amenaçat, malgrat que sigui parlat per les diferents generacions. Com l’èuscar, per exemple, a qui se li atorga la mateixa categoria.

Els maoris són, com es sap, els habitants originaris de Nova Zelanda (Aotearoa en maori). Avui són uns 70.000 parlants, però fins el 1800 havia estat la llengua majoritària d’aquelles illes. Llavors va començar un procés de substitució: prohibició a l’escola, prestigi de l’anglès (única llengua oficial)… Una música familiar, oi? La represa vindria als anys vuitanta, amb la introducció de la immersió escolar, la declaració com a llengua oficial de l’estat i la creació del primer canal de televisió en maori. Mesures que sens dubte han contribuït a la protecció d’aquesta llengua, al seu prestigi: prova d’això és la seva inclusió al traductor de Google (gràcies al qual puc oferir el text en maori).

Per cert, “maori” vol dir “llengua normal”…

[Imatges: bandera maori, mostra d’art i la cantant Kiri Te Kanawa, la més internacional dels maoris; Viquipèdia, www.maoriart.net i www.noise11.com]

D’on ve el talent (Joan Veny)

“La passió dialectològica del doctor Veny va lligada de manera natural per la curiositat etimològica i el seu deler per conèixer les arrels històriques de cada paraula. Ja m’he referit, ben intencionadament, a la paraula talent, no debades tema del seu primer estudi etimològic (1957), aviat seguit de tantes i tantes aportacions, una més interessant que l’altra, i que suposen contribucions sobre aspectes negligits i sovint ignorats de la cultura popular, que ens obliguen a fixar la mirada en la quotidianitat i l’entorn natural, com ara l’estudi dels mots relacionats amb l’esternut (1963-1968), o tan plens de saborino com el de “De re ficaria: cat. ‘bordissots’ i ‘paratjals'” (1981), el dedicat a les “figues malenquines” (1988), al “catxel” (1989), i als vins catalans (1993), o els que tracten dels noms catalans del “grill” (1988), la “saura o gralla” (1993), la “fredeluga” (1986), i el mosquit (1997), etc. Esment a part mereixen monografies tan casolanes com “quedar amb ses llànties” (1995), o tan divertides i inoblidables com “erotisme i litúrgia en els noms del QUETSÉMPER” (1986).”

(Del pròleg d’Albert Hauf i Valls a la Miscel·lània Joan Veny, de Publicacions de l’Abadia de Montserrat; el lingüista mallorquí Joan Veny i Clar ha estat guardonat avui, ben merescudament, amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes)

[Imatge: www.iec.cat]

El preu de la independència

L’entrevista d’ahir a Pau Vidal i l’editorial d’avui, sobre la situació actual i futura de la nostra llengua, i la conseqüent (i inevitable) polèmica posterior tornen al primer pla una qüestió que el mateix procés independentista semblava haver eclipsat.

Sense deixar de donar una bona part de raó a Vidal i a Partal (rimen i tot), sóc dels que opina que en aquests moments posar-se a discutir, polemitzar o situar en el centre del debat l’estatus legal que han de tenir les diferents llengües en una Catalunya independent és contraproduent. M’afegiria així al nombrós col·lectiu (impossible quantificar) de catalans que, davant de determinats reptes, responen amb allò de “el nostre mal no vol soroll”, i en aquests moments propers a culminar el procés independentista, quan és opinió generalitzada que encara cal afegir nouvinguts a la causa, no sembla que sigui una bona idea posar la llengua (un tret identitari, en definitiva) al centre del debat.

Crec que amb l’estatus lingüístic de la Catalunya independent anem una mica desorientats. Quan s’eleva el concepte “oficialitat” a l’altar de la sacralitat legal, sigui per atribuir-la en exclusivitat al català, sigui per estendre-la al castellà, errem el tret. Al capdavall, què vol dir exactament “oficialitat”? Posats a etiquetar llengües, seria més partidari de proclamar el català (a la futura constitució, ara que surten com bolets) com la llengua pròpia, la central, la que tothom ha de conèixer, la de l’escola, la dels textos legals… I pel que fa al castellà, serà inevitable que gaudeixi, almenys durant un període de temps, d’una situació legal especial. Posaré un exemple. Posem que el castellà no sigui oficial (ni cooficial): algú s’imagina, per un moment, que l’administració rebutgi un escrit perquè estigui redactat en castellà? Per poc que hi pensem, no crec que les diferents posicions sobre el tema estiguin tan allunyades unes de les altres i en tot cas, al contrari del que opina molta gent, no crec que sigui bo en aquests moments llançar-lo al circ de les feres político-mediàtiques, i menys en període electoral.

Que el català té un futur problemàtic, potser una mala salut de ferro, és cosa sabuda, i Vidal ho explica molt bé en la seva entrevista. M’ha agradat el final, quan ha atacat els polítics ficant-se en el terreny dels professionals lingüístics. Però el debat, avui, no és què cal fer amb la llengua per normalitzar-la o almenys per millorar-ne l’ús qualitatiu i quantitatiu. Portem molts anys debatent-ho, i els que queden. El debat avui és si la consecució de la independència de Catalunya ajudarà o no la llengua a redreçar-se. La tesi tant de Vidal com de Partal ve a ser: per què volem una Catalunya independent si el català desapareix? O dit d’una altra manera, no estan disposats a que el preu de la independència sigui la desaparició de la llengua. Home, dit així, jo tampoc, però potser caldria contestar-los com el que diem als nostres adversaris quan ens espanten amb greus perjudicis econòmics per a una nació independent; potser caldrà contestar-los: és que l’actual situació és millor per a la llengua? Oi que no? Quin altre camí possible tenim?

 

 

Antoni Maria Badia i Margarit (1920-2014)

“A propòsit, haig de fer ara mateix una precisió sobre la nomenclatura de la llengua. M’hi obliga el fet que la llengua que l’estatut del País Valencià reconeix com a cooficial no és la catalana, sinó la valenciana. I prefereixo aclarir les coses des de la primera pàgina d’un llibre que justament descriu la llengua que, s’anomeni com s’anomeni, és una de sola (i molt unitària per cert), de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i l’Alguer.”

[Fragment de Gramàtica de la Llengua Catalana, d’Antoni Maria Badia i Margarit, filòleg romanista (el millor, crec jo), membre de l’Institut d’Estudis Catalans, Premi d’Honor i el meu rector de la Universitat de Barcelona entre 1978 i 1980]

 

I si fos lapao què dirien?

No veig que Vilaweb s’hagi fet ressò de la darrera invectiva contra el català i la seva unitat. He descobert la notícia a El Punt Avui i crec que és prou greu encara que ja no ens vingui de nou el seu contingut. La Direcció General de Política Educativa de l’Aragó ha rebutjat participar en una enquesta de la Generalitat de Catalunya sobre els usos lingüístics a la cinquantena de poblacions de la Franja de Ponent. El govern d’aquella comunitat no es va dignar a contestar la sol·licitud fins que aquesta va ser traduïda al castellà.

Aquesta és la manera que té un govern del PP de complir l’article 3 de la per segons què sacrosanta Constitució (el que parla de l’especial respecte i protecció de les llengües). Ni col·laboració amb una altra institució (Catalunya: horresco referens!), ni respecte (allí el català només arriba a lapao), ni protecció (res d’oficialitat). La decisió governamental (“no és d’interès per a la regió”) va ser aplaudida per una entitat denominada Plataforma Aragonesa No Hablamos Catalán. Que trist entretenir-se a formar una associació per enorgullir-se de no parlar una llengua, la que sigui.

[Imatge: www.eldiario.es]

‘Madainn mhath, Alba’ (Bon dia, Escòcia)

Escòcia apura les hores del seu dia més important en segles per decidir el seu futur. Ens arriben notícies d’una alta participació i això és una bona notícia per tres raons: primera perquè reflecteix la transcendència de la votació, segona perquè és una prova de maduresa democràtica, i tercera perquè, segons diuen els entesos, una alta participació afavoreix l’opció del yes.

Conec molt poc Escòcia. Hi vaig ser fa la friolera de 37 anys, en ocasió d’un viatge per tota l’illa britànica. Només vaig pernoctar-hi una o dues nits, temps clarament insuficient per fer-se una idea del país i de la societat. Els scoops de la visita es van reduir a allò tòpicament esperable: una visita panoràmica d’Edimburg (no recordo ni haver-me passejat per aquest carrer que cada dia surt per televisió), la població d’Inverness a l’extrem nord, i l’inevitable llac Ness on no vaig veure cap monstre ni res que se li assemblés com ja sospitava… De les dades sobre el país que el guia de l’autocar ens anava fornint n’hi ha una que em va quedar gravada: Glasgow era coneguda llavors com una ciutat amb un alt índex d’alcoholisme, el més alt del Regne Unit, detall reforçat per l’aspecte general que presentava la ciutat, bruta, trista i sense punts turístics d’interès.

Des del punt de vista polític o nacional, tampoc recordo cap element que em cridés l’atenció, ni tan sols si hi havia profusió de banderes (la creu de Sant Andreu o la més antiga amb el lleó, groga i vermella com la nostra). Casi quatre dècades després, la societat escocesa ha sabut prendre consciència d’ella mateixa i ha formulat un projecte de futur que avui decideixen, després d’un llarg procés polític i institucional no exempt d’obstacles però afavorit per una llarga tradició democràtica i (ai las) un poder central a Londres tant dialogant com intel·ligent.

 2014-09-11 3

Què passarà aquesta nit? Ningú no està en condicions d’assegurar res. Amb els meus amics hem fet una juguesca, una mena de porra sense apostar res, i jo he estat l’únic que, lamentant-ho sincerament, he apostat perquè guanyarà el no. M’encantarà perdre l’aposta, però és el que penso, no el que desitjo. Naturalment que, per Catalunya, és molt millor que guanyi el sí: només de pensar com serà rebut a la villa y corte ja em ve el pessigolleig del gust. Però sigui quin sigui el resultat que es proclami aquesta matinada des d’algun centre oficial d’Edimburg (preciosa ciutat a la qual m’agradaria anar alguna vegada amb més calma), aquella nació ja fa temps que ha guanyat la partida, perquè l’important no és que Escòcia haurà votat que sí: l’important és que Escòcia sí haurà votat. No és exactament el mateix.

p.d. El títol de l’apunt és en gaèlic escocès, llengua que no m’agradaria gens que quedés en l’oblit i menys en un dia com avui.

[Imatge: concentració a la plaça de la Font de Tarragona el passat Onze de Setembre; foto de l’autor]

Setmana del Llibre en Català 2014

Matí de passejada pel centre de Barcelona. Després de les darreres mobilitzacions contra el visitant de baixa estofa, continuadores de molts altres marrameus contra la mena de turisme que ha de suportar la nostra capital, confesso que avui me’ls he mirat (els turistes, vull dir) amb més prejudicis que mai. Com van vestits, passejant-se a ramats o enfilats en aquells busos virolats, torbant el pas amb bicicletes o palplantats davant de les impersonals botigues de records o dels establiments de restauració que ofereixen infectes productes de tradició aliena. Carrer Argenteria, Via Laietana, baixada de la Llibreteria, carrer del Bisbe… de sobte, una illa nostrada, un oasi de catalanitat en el marasme cosmopolita-internacional: la Setmana del Llibre en Català, davant de la catedral.

Setmana llibre

En atractiva disposició, dotzenes de casetes corresponents a cada llibreria o editorial ofereixen tota la producció de llibres i revistes en català, que sembla que va millorant posicions en un món, l’editorial, doblement assetjat per la competència d’altres llengües més potents i pel sorgiment de noves fórmules de lectura. La Setmana (que en realitat durarà deu dies, fins el dia 14) és com una mena de Sant Jordi sense empentes i sense entitats alienes al país intentant vendre’t una rosa.

Aquest any domina, lògicament la producció al voltant del procés sobiranista i del tricentenari del 1714. La meva tria (perquè, com Sant Jordi, cal comprar un llibre) s’ha apartat d’aquest diguem-ne trending topic del moment, si bé no del tot, perquè he adquirit un llibre de títol equívoc: La pasta per als catalans. Un llibre reivindicatiu. No parla, com podria pensar-se, de sagnies fiscals ni d’arguments per dir adéu als nostres veïns, sinó que és un llibre eminentment pràctic. Es tracta d’una recopilació de dotzenes de receptes de pasta italiana (la meva debilitat gastronòmica) de la blocaire italo-catalana Antonella Speranza (a la imatge). AntonellaEn un altre dels estands m’he fet amb un calendari del 2015, que ja està a tocar, amb fotografies de Barcelona de fa un segle. Una Barcelona ben diferent; no dic millor, només diferent.

Durant la passejada, algunes cares conegudes: Víctor Alexandre, Màrius Serra, Martí Gironell…, diversos actes simultanis, presentacions, debats, entreteniments per la canalla…, possibilitat de prendre’t, com he fet, una cervesa Moritz (naturalment!) a l’ombra… En fi, una estona molt ben aprofitada. Al marxar per agafar el metro, m’esperava de nou l’imperi de la xancleta.

[Imatges: gencat.cat i rac1.org]