Llibres a ull (3: el català d’Osona)

Són dos volums de Lluís Orriols i Monset: La contribució d’Osona a la llengua catalana, editats per Curial. Orriols, empresari de professió i historiador i lingüista d’afició, va néixer a Vic dos mesos abans que la meva mare, també vigatana, la qual cosa explica que els dos llibres hagin acabat a les meves mans. Segons va declarar el seu autor, el treball s’inspirà en el Diccionari Etimològic de Corominas, de què extreia les citacions referides a Osona. Com que els volums del Diccionari tardaven en aparèixer, va començar a consultar dades del Diccionari Aguiló, de l’Alcover-Moll i de l’Arxiu Episcopal de Vic. El resultat és un recull de milers de mots vius en aquella comarca classificats per temes diversos, sense un criteri massa científic. Ell mateix ho reconeix al pròleg, però afegeix que “dins l’aparent desori tot va encaixant amb naturalitat i harmonia”. L’índex final ajuda a la cerca d’un mot concret.

Qui tingui interès per la llengua catalana, en el seu vessant més lúdic, qui frueixi descobrint nous usos de paraules conegudes o mots insospitats, qui se senti atret per la seva història, origen o etimologia, qui busqui informació sobre la toponímia o l’onomàstica d’Osona, aquesta és una obra a fullejar per deixar-se endur pel seu contingut encisador i evocador. Per exemple, rap-buf és la manera que tenen a Centelles per referir-se als nap-buf. Petarrellejar és un sinònim d’espetegar el cotó del ciri quan crema, i el senyor Orriols ho va trobar en unes instruccions de l’ofici de candeler fetes a Vic el 1806. Enfeixuguir és tornar feixuc, tal com l’empra el més il·lustre dels osonencs, Mossèn Cinto, a les seves Rondalles. Per acabar, miraminyó és el sinònim vigatà de còfia, tal com Orriols va extreure de l’Alcover-Moll.

No hi he sabut trobar, però, ni en aquesta obra ni en cap diccionari un mot de què parlava la mare, nai, per referir-se a un cop o una petita ferida al cos. Potser l’àvia se l’havia inventat o potser és la deformació d’alguna altra paraula. El cas és que no n’he sabut trobar l’explicació. La trec a col·lació com a modesta (i personal) contribució d’Osona a la llengua catalana.

[Imatge: foto de l’autor]

 

 

El veritable drama

Amb quina facilitat entrem els catalans en polèmiques de vol gallinaci! Per què es tan difícil veure que són discussions que no porten enlloc, que no serveixen per solucionar cap problema i que, per contra, subministren valuós material a l’enemic? Em refereixo, naturalment, a la darrera batalleta sobre la presencia del castellà en una sèrie de TV3 titulada premonitòriament “Drama”.

Anem a veure. Es perfectament sabut que dues de les obsessions de l’unionisme són dividir la població catalana en funció de la llengua (sobra dir que per arraconar el català per sempre més) i carregar-se TV3 en tant que televisió nacional i de qualitat i també com a modesta estructura de l’estat que encara no tenim. Doncs bé, entretenir-se a mantenir les passionals discussions d’aquests dies a les xarxes socials sobre la presència de la llengua de Cervantes a la tele de Sant Joan Despí és remar en direcció a aquells dos objectius.

Resulta particularment decebedor llegir aquests dies coses com que TV3 s’ha convertit en TÑ3, la tele traïdora i ñorda (els uns) o que cal introduir molt més castellà en la programació perquè, total, és un reflex de la societat a què ha de servir (els altres). Repeteixo: el principal error és mossegar un ham no demanat i llançar-se tota mena d’arguments, invectives o insults perfectament evitables. Si cal entrar en la polèmica, només m’agradaria recordar als primers que el castellà fa molts anys que té una considerable presència a la nostra televisió, sigui en programes de gran audiència (Polònia, perquè així parlen els personatges parodiats), sigui en la publicitat (per raons d’estricta urgència econòmica) o, crec recordar, en pel·lícules espanyoles (que, com sembla bastant obvi, és preferible mantenir-ne la versió original). Als excessivament contemporitzadors amb els vents ponentins, fer-los la reflexió (no és idea meva) que les televisions no han de reflectir la realitat social de les audiències sinó que és justament al contrari: les audiències tendeixen a comportar-se com el que veuen en la pantalla: és el paper “adoctrinador” dels mitjans de comunicació. En alguna mesura tots ho fan (algú discutirà el paper de les privades en aquesta qüestió?, privades espanyoles, no cal dir) i per tant TV3 no pot quedar-ne el marge. Com? Sent coherent amb un dels seus objectius fundacionals, la creació i enfortiment d’un espai comunicatiu en català.

No sembla difícil d’entendre que, en l’actual situació sociolingüística, el castellà seguirà colant-se per cada forat que trobi: entrevistats a peu de carrer, intervencions parlamentàries… i això no hauria de constituir un perill seriós per la nostra llengua si no es traspassen determinats límits. Sensu contrario, la presència cada vegada més quotidiana de l’espanyol tampoc ha determinat, almenys fins ara, que augmenti l’audiència, més aviat acabarà provocant que algun sector en deserti, decebut perquè cada dia és menys “la nostra” en els marcs mentals dels informatius, en el model de llengua que s’hi sent (aquell parlar “xava”…), en el descens en la qualitat del conjunt de la programació… En un context econòmic i comunicatiu que és el que és, la direcció de la cadena té un bon repte per trobar la quadratura del cercle.

Quedaria encara un motiu més per esmorteir l’encès debat. Quan parlem de televisió, continuem amb aquella idea de fa dècades, ja superada, de que es tracta del mitjà de comunicació per excel·lència, el que tothom segueix acríticament a unes hores determinades quan, com se sap, la proliferació de canals, dispositius i plataformes fa que cada dia més gent en fugi. Especialment els més joves, als qui, en teoria, més hauria de marcar la presència o absència d’una llengua en una sèrie de ficció adreçada especialment a ells. No, jo no en faria cap drama.

[Imatge: elnacional.cat]

 

La batalla diària per la llengua (19)

Restaurant de Tarragona. Em dirigeixo a l’entrada, on hi ha la cambrera per dir-li d’entrar i dinar:

  • (jo) per menjar?
  • (ella) …
  • (jo) per menjar?
  • (ella) …
  • (jo) per menjar?
  • (ella, rient i posant-se nerviosa, tot alhora) es que no le entiendo…
  • (jo, aixecant bandera blanca) comer

Que el personal d’un negoci de cara al públic no entengui ni els seus termes més bàsics, en aquest cas, els d’un restaurant, posa de manifest, amb tota la seva cruesa, la magnitud del problema de l’ús públic del català. Se m’ha ocorregut publicar l’anècdota a les xarxes socials i en qüestió de minuts la Plataforma per la Llengua m’ha convidat a fer-los saber els detalls de la queixa (que no faré perquè ha estat una nimiesa) i a baixar-me l’aplicació CatalApp per valorar els usos lingüístics en establiments públics (que sí que he fet). Val a dir que l’escena no ha estat gens tibant, ja que ni ella ha reaccionat agressivament (com passa de vegades) ni jo li he buscat tres peus al gat. Cap batalla en contra del que resa el títol.

No cal donar-li més voltes. La cambrera no entenia el significat de “menjar” perquè qui la va contractar no va valorar aquest aspecte dels currículums professionals. I no ho va  valorar perquè ni tan sols va sospitar la necessitat de fer-ho. I no ho va sospitar perquè les actituds, la mobilització, les estratègies o la pressió tant de l’administració com de la societat, si realment estem conscienciats del problema, disten molt de ser les necessàries. Caldrà de nou carregar les piles. Casualment ahir la Plataforma, abans esmentada, oferia unes preocupants dades sobre l’estat del català, la més cridanera de les quals era que més de la meitat dels joves creuen que català, valencià i mallorquí són llengües diferents. Perquè després acusin l’escola i TV3 d’adoctrinament… No sembla que tan nostrades institucions hagin tingut massa èxit, en contra del que opinen els enemics de la nostra manera de ser i de parlar.

[Imatge: every-day-is-special.blogspot.com]

Reivindicació de la Norma

La mort de Lluís Juste de Nin ha portat fugaçment a l’actualitat la Norma, el personatge protagonista de la primera campanya de normalització lingüística ideat i dibuixat per Juste. Pel que recordo (han passat trenta-cinc anyets pel cap baix), la Norma apareixia a la premsa en unes tires de tres o quatre vinyetes aconsellant, corregint i, a voltes, renyant altres persones sempre en relació al mateix tema: el català i la necessitat de millorar i normalitzar el seu ús social. La campanya era fresca, potent i necessària, però els seus resultats foren els que foren. Eren uns temps políticament i sociolingüísticament molt diferents i no podem jutjar ambdós (campanya i resultats) amb l’òptica actual, però en relació al seu moment van fer un paper prou acceptable.

Tot i això, aquella primera campanya va rebre també, sense remei, algunes crítiques i desqualificacions, la més lamentable i injusta de les quals consistí en presentar l’eixerida Norma com una nena pedant i repel·lent, una espècie de Mafalda nostrada. Aquest capteniment s’ha mantingut fins l’actualitat, en una època en què la normalització lingüística necessita d’estratègies ben diferents de les que protagonitzava la Norma: avui seria percebut com a contraproduent, intervencionista i fins i tot una mica inquisitorial la presència d’un personatge fictici que es dediqués a esmenar cada paraula mal dita o mal pronunciada o que fes pujar els colors a algú que no parlés el català quan correspondria fer-ho. Generaria resistències, mala maror i aniria en contra dels interessos de la nostra llengua. Per a això ja tenim l’inefable Virgili i les seves piulades.

[Imatge: llegim.ara.cat]

Històries des de casa (40: doncs això, quarantena)

La il·lustració de l’apunt d’avui correspon a dues vinyetes de l’àlbum de Tintín El Temple del Sol i parla de malalties contagioses. No té res d’original citar ara aquest llibre, fa uns dies ja ho va fer un conegut periodista de TV3 (ara no recordo el nom) en una interessant sèrie sobre epidèmies de la història. El cas és que els nostres simpàtics Tintín i Capità Haddock es topen amb una malaltia contagiosa que es declara en un vaixell i que obliga les autoritats sanitàries del país on es troben (el Perú) a decretar-ne la quarantena.

Quan devorava de petit les aventures de Tintín sempre em quedava la idea que “quarantena” eren realment quaranta dies de confinament, ni un més, ni un menys. El Capità Haddock ho diu ben clar, “durant un quant temps per evitar el contagi”, però en la meva cartesiana manera de veure les coses hi veia 40 dies exactes, com els que va passar Nostro Senyor dejunant en el desert.

Hi té alguna cosa a veure la denominació del concepte amb l’episodi evangèlic? Potser sí. Em submergeixo en els diccionaris i descobreixo que un sinònim de quarantena (que òbviament prové de quaranta) és quaresma, període de penitència i de rigor innegablement inspirat en el dejuni de Jesucrist. El DIEC diu que és un “espai de temps” inconcret (també el diccionari de la RAE), mentre que l’Alcover-Moll detalla que aquest espai de temps d’aïllament era abans de quaranta dies. Tot fa pensar que en l’antiguitat, quan es presentava una malaltia infecciosa es sotmetia l’objecte afectat (persones, cases, vaixells, potser territoris sencers) a un confinament de quaranta dies exactes, un número rodó basat possiblement més en intuïcions que no en certeses científiques.

Avui complim la quarantena pròpiament dita i, per celebrar-ho, tinc el goig de comunicar als meus lectors que ja disposo d’una mascareta, adquirida de forma gratuïta després d’uns bons deu minuts de cua farmacèutica. Ja només em queda fer-me amb guants. S’havien esgotat…

Històries des de casa (22: posa’ls bé)

“Posa’t-la, posa-l’hi. Espero haver posat bé els pronoms”. Així començava l’apunt d’ahir. Vint-i-quatre hores després, he de corregir-ho. És posa-te-la, posa-la-hi. L’alarma m’ha saltat amb l’article d’Albert Om de l’Ara d’avui, que em copia el títol, només que el d’ell està ben escrit. Un punt de suficiència em va dur a no comprovar-ne la correcció, quan tothom sap que els pronoms febles, i específicament la combinació de pronoms, és de les coses més complicades que hi ha en català.

Cal alleugerir les regles d’aquest apartat gramatical de la nostra llengua? De cap manera! Per dues raons. La primera, perquè també en això sóc molt tradicional, i per això m’oposo o com a mínim discrepo de les modificacions de les darreres dècades (guionets, accents diacrítics i altres). Si comencem a simplificar totes les normes (traducció: fer-les més semblants al castellà perquè siguin més comprensibles per a segons qui), estem traint d’alguna manera la llengua, perquè li llevem les seves senyes d’identitat, el que fa del català una llengua diferent i diferenciada de la resta. En la mesura en què és igual que les altres, deixa de tenir sentit la seva existència. Què serà el següent, la ce trencada?

La segona raó per la qual no vull que em toquin els pronoms febles (crec que hi ha una novel·la de Montserrat Roig amb un títol similar) és que, com ja s’ha demostrat en casos anteriors, obrir el debat sobre aquest tipus de qüestions lingüístiques és com obrir la caixa de Pandora: entesos i no tan entesos, cunyats lingüistes, mestretites nostrats i agotzonats virgilis envairan tota mena de mitjans d’expressió amb els seus pros i contres, portant-nos a una indigesta polèmica que en res ajudarà a la supervivència del català. Al contrari: recordeu que aquestes reformes es van introduint amb l’excusa de fer més planer l’aprenentatge (i l’ús, se suposa) de la llengua: els alumnes a l’escola o els adults que es decideixen a aprendre català, què veuran d’atractiu en aquesta olla de grills en què convertim les disputes lingüístiques? Més aviat hi perdran interès.

De manera que no ens toqueu els pronoms febles. Al contrari, protegiu-los. Si es diuen així, per alguna cosa serà.

[Imatge: upf.edu]

Històries des de casa (11: correcció d’errades)

Sorpresa. El DOGC no ha tardat ni vint-i-quatre hores a rectificar la incongruència lingüística que denunciava a l’apunt d’ahir (els treballadors i les treballadores s’havien de separar un metre i mig però no quedava clar si els integrants de cada un dels dos grups s’havien de separar o romandre ben juntets compartint virus).

La rectificació del diari oficial s’ha publicat en forma de “correcció d’errors”, que és l’eufemisme que fan servir per canviar textos inconvenients, fruit de badades, etc. Però no, no és un “error material en l’entrada de la Resolució en el sistema informàtic” com s’afirma: el paràgraf corregit té una redacció ben diferent, no estem parlant d’una falta d’ortografia o d’un ball de números (el que en èpoques passades se’n deia “fe d’errades” en diaris i llibres).

Toca agrair a qui correspongui aquesta àgil rectificació i esperar que, en una altra ocasió, els supervisors dels textos oficials s’ho pensin dues vegades a l’hora de donar corda a la seva zelosa correcció política.

[Imatge: dreamstime.com]

 

Històries des de casa (10: el desdoblament, que no falti)

És increïble. Tenim prohibit passejar per zones obertes i poc transitades però en canvi un nombrós col·lectiu de persones es veuran obligades també avui dilluns a anar a treballar (traduït: fer ús del transport públic, potser canviar de població i restar moltes hores dins un habitacle de reduïdes dimensions amb més gent). Mentre l’ínclit gobierno de progreso no baixa del burro, la Generalitat ha tingut la pensada de publicar una resolució obligant els treballadors a romandre distanciats un metre i mig els uns dels altres. Que s’hagi de concretar amb aquesta precisió (no mil·limètrica però sí centimètrica) un tema tan personal com l’espai privatiu i la posició de cadascú respecte als altres dóna la mesura, mai millor dit, de l’abast de la situació.

Completament d’acord amb una decisió que intenta pal·liar el perill de transmissió del coronavirus entre humans, amb un però… La resolució parla de “les mesures de distància entre treballadors i treballadores i amb les persones usuàries amb les quals interactuen en els centres de treball”. Com es pot comprovar, la redacció del títol de la resolució ha inevitablement resultat afectada pel desdoblament de gènere, aquesta xacra que impregna tot document oficial. Se n’adona el redactor del text del què significa que la distància entre treballadors i treballadores ha de ser d’un metre i mig? I entre treballadors, a quants centímetres poden estar uns d’altres? I entre treballadores? Els treballadors no són persones i els usuaris sí? Per què no parlen, senzillament, de “les mesures de distància entre persones”, sense més discriminacions?

La filòloga Carme Junyent ja fa anys que està batallant contra aquest virus lingüístic completament innocu però per al qual molt ens temem que no hi ha vacuna possible. Almenys no és el moment més oportú per fer-hi més escudella. Les urgències que tenim com a societat són unes altres. Deixem-ho aquí, doncs.

[Imatge: Vilaweb]

 

Paràsits? Cap problema

El gran motiu d’indignació per a malalts de llengua, virgilis i hiperventilats diversos les darreres quaranta-vuit hores ha estat l’ús generalitzat del títol en castellà per referir-se a la flamant guanyadora de diversos Oscar, Parásitos. També aquest humil bloc, en el seu apunt d’ahir, optava per aquesta solució perquè creia, i no anava gens errat, que quan s’ha d’esmentar una pel·lícula, es fa servir el títol en la seva llengua original i/o en la versió doblada a casa nostra: si no és la catalana, doncs la castellana. Avui Vilaweb ens il·lumina sobre el particular, fent-nos saber que ja existeix versió catalana de Gisaengchung (transcripció llatina de la paraula en coreà, que és la que en puritat s’hauria de fer servir). Doncs no en parlem més: procedeixo a rectificar el títol de l’apunt d’ahir.

Potser també caldria rectificar-ne el text, perquè a l’hora de parlar dels paràsits de la pel·lícula, esmentava els escarabats quan em volia referir a les xinxes, diminut i molt molest insecte que també té el seu minut de glòria a la premiada pel·lícula. Cap problema.

[Imatge: xtec.cat]

La batalla diària per la llengua (18)

[Recupero la secció sobre batalles per la llengua, que vaig deixar interrompuda un ja llunyà 23 d’agost de 2010]

Aquest matí, incident lingüístic telefònic a la feina. Una senyora, sud-americana i resident al País Valencià, havia rebut un escrit nostre lògicament en català. M’etziba:

es que no-lo-en-tien-do  [remarcant les síl·labes], ni sé catalán ni tengo ninguna intención de aprenderlo

Davant d’aquest xàfec no he perdut les bones maneres (la feina hi obliga, també) i he optat per introduir elements de distensió:

– mujer, no diga esto…

Però ha prosseguit la seva desagradable filípica contra la nostra llengua:

– a mi se me enseñó que en España se habla español, y no el catalán o el valenciano, que son lenguas diferentes

Com es pot veure, tirava amb bala i buscant el cos-a-cos, però és ben sabut que quan un no vol, dos no es barallen i he prosseguit la tàctica conciliadora:

– bueno, comprenderá que ahora no es el momento más adecuado para hablar de este tema; no se preocupe, por correo le enviaré el escrito traducido, ¿de acuerdo?

Una vegada que ha sentit el què ella volia sentir, el miracle s’ha obrat:

– ay, muchas gracias, se lo agradezco, qué amable es usted…

Amable? El que tinc és molta paciència amb gent com aquesta senyora, proferint desagradables afirmacions que només pretenen crear problemes on no n’hi ha i que beneficien ningú, tampoc a ella.

[Imatge: venelogia.com]

 

‘Cante uno chato de Prouvènço’

Avui és el Dia Mundial de la Poesia. Per exemple, aquesta:

Cante uno chato de Prouvènço.                                                                                   Dins lis amour de sa jouvènço,                                                                                         A travès de la Crau, vers la mar, dins li blad,                                                            Umble escoulan dóu grand Oumèro,                                                                              Iéu la vole segui. Coume èro                                                                                         Rèn qu’uno chato de la terro,                                                                                          En foro de la Crau se n’es gaire parla.                                                                        Emai soun front noun lusiguèsse                                                                                  Que de jouinesso; emai n’aguèsse                                                                                  Ni diadèmo d’or ni mantèu de Damas,                                                                         Vole qu’en glòri fugue aussado                                                                                 Coume uno rèino, e caressado                                                                                      Pèr nosto lengo mespresado,                                                                                        Car cantan que pèr vautre, o pastre e gènt di mas!                                                       Tu, Segnour Diéu de ma patrìo,                                                                                    Que nasquères dins la pastriho,                                                                                Enfioco mi paraulo e douno-me d’alen!                                                                         Lou sabes: entre la verduro                                                                                            Au soulèu em’ i bagnaduro                                                                                        Quand li figo se fan maduro,                                                                                         Vèn l’ome aloubati desfrucha l’aubre en plen.

Frederic Mistral:  Mirèio, inici del primer cant

[Text occità en grafia felibrenca]

 

Un altre Pont, si us plau

Amb la conferència sobre “La llengua catalana durant el pontificat de l’arquebisbe Pont i Gol”, pronunciada per l’escriptor Francesc Roig al Seminari de Tarragona, s’ha clos el cicle organitzat amb motiu del doble aniversari del Cardenal Vidal i Barraquer (150è del naixement i 75è de la mort). La temàtica de les cinc xerrades que ha comprès el cicle, lluny de centrar-se en la figura d’aquest eclesiàstic, s’ha estès tant a l’època històrica que li tocà viure com a aspectes de la vida de l’arxidiòcesi tarragonina. Per exemple, la conferència d’ahir.

La dissertació era d’especial interès, per tractar d’una època i d’un procés que tots (els que tenim una edat) tenim en la memòria: l’evolució de l’Església catòlica, universal i tarragonina, empesa per l’esperit del concili Vaticà II, paral·lela al canvi polític i institucional que demandava la societat de finals dels 60 i principis dels 70. En aquest escenari, i pel que fa a la diòcesi tarragonina, la controvertida figura del cardenal Arriba i Castro (gallec, influent, tradicional, superat per la història: espero tornar algun dia al bloc per parlar d’aquest personatge) és substituïda per la del doctor Josep Pont i Gol, ponentí, senzill, planer, proper a la seva feligresia.

L’església tarragonina necessitava, efectivament, un canvi i un dels aspectes on primer es va notar la petja de Pont i Gol fou en el lingüístic, nucli de la conferència d’ahir. En les formes i en el fons, el canvi de pontificat va ser evident: quan el nou arquebisbe va fer l’entrada oficial a la ciutat (amb parada militar inclosa) s’adreçà en català, gest que va ser contestat pel públic amb un significatiu: “ja era hora!”. Convé tenir present que això passà el 1971. Mans a l’obra, no tardà en disposar la traducció a la nostra llengua dels diferents textos litúrgics, seguint l’esperit conciliar com també oficialitzant el que ja era una pràctica habitual a moltes parròquies. Al respecte, el que fou secretari de Pont i Gol, mossèn Barberà (present a la conferència), explicà una curiosa anècdota. Pont i Gol havia participat, durant el concili, en algunes reunions de treball per elaborar la traducció de textos al català, d’on en va sortir la del Credo; la catalana és l’única versió que tradueix Deum de Deo per Déu nat de Déu i no per Déu de Déu: aquesta darrera expressió semblava als pares conciliars una mena de renec…

Roig rememorà també una conferència de Pont i Gol, significativament l’any de la mort del dictador, al Centre de Lectura de Reus amb el títol “La llengua de l’Església”, on deixà ben explícites les seves idees i intencions sobre la qüestió. L’acte tingué un discret ressò en els mitjans de l’època, més dominats que ara per unes determinades elits que sempre van recelar de la figura i l’obra d’aquell eclesiàstic de tarannà bonhomiós i aparença discreta, com de capellà de poble (els sectors reaccionaris de la diòcesi el van batejar malintencionadament com “l’espardenyetes”), que avui trobem a faltar. Conec una tarragonina, molt de la ceba, compromesa de fa dècades amb la llengua i la cultura, que sempre s’exclama amb enyorança: “un altre Pont i Gol és el que necessitem!”.

[Imatge: arquebisbattarragona.cat]

La persikoj, unue (Primer els préssecs)

Hodiaŭ mi havis la ŝancon viziti la Muzeo de Esperanto situas en Sant Pau d’Ordal, Subirats (Alt Penedès), kun du gvidantoj escepto: membro de la Kataluna Asocio de Esperanto, profesoro de ĉi tiu lingvo, kaj la filo de la fondinto de la propra muzeo, la apotekisto Lluís Hernández. Ĉu vere muzeo, sed prefere kompleta kolekto de miloj kaj miloj da libroj, revuoj, poŝtkartoj, afiŝoj kaj broŝuroj rilataj al la kreo de Ludoviko Zamenhof, la instruisto “esperema.” Grandega dokumentado, kiun Hernández kolektis laŭlonge de sia vivo, kiu plenigas ĉambrojn kaj koridojn de loĝejo kaj kiu en senmova maniero bezonas pli bonan lokon kaj bontenadon. Tial ni bezonas, kompreneble, homajn kaj ekonomiajn rimedojn, kiuj ne sukcesas. Diris al ni, filo de la fondinto de la muzeo Subirats urbodelegitaro ŝajnas pli koncernita antaŭenigi la persikojn en la areo ne escepta kolekto (unu el la plej grandaj en Eŭropo) sur socia kaj lingva fenomeno ankaŭ escepta, esperantismo.
La vizito helpis min malkovri novajn facetojn de ĉi tiu artefarita lingvo kaj malfari iujn miskomprenojn, kiujn mi havis. Esperanto ne vere lingvo kreita por servi kiel lingua franca en la mondo (tial ekzistas nun la angla), sed lingvon “neŭtrala” ĉiuj aliaj rilatoj kaj lasta de kiuj estas tuta pacisma kaj humanisma filozofio. La vivoforto de la pola okulkuracisto invento estas surpriza kaj novaj teknologioj helpis fari pli atingebla la ebleco lerni ĝin kaj fari kontakton kun la kulturo originis.
Esperantismo ĉeestas tutmonde, kovras cxiujn ideologioj kaj ĝi signifas, ke homoj estas tre malsamaj (la sekva kongreso okazos en Lisbono), ne parolante “pri” esperanto (ankaŭ) sed parolu “en” esperanto de iu ajn temo aŭ hobio. Ĉi-rilate, vidindaĵo, kiun ili diris al ni hodiaŭ: kiam du esperantistoj trovos sin kaj uzas la respektivan gepatran lingvon ili estas nomataj “krokodiloj”; kiam ili uzas ajnan alian lingvon, “eksterteranoj”, kaj kiam ili uzas la anglan, “kamenojn”.
Ĉu esperanto havas estontecon? Kiel lia nomo indikas, ĉi tio estis la espero de sia kreinto, kiu, ili diras, estas la lasta afero perdita.

***

Avui he tingut l’oportunitat de visitar el Museu de l’Esperanto, situat a Sant Pau d’Ordal, Subirats (l’Alt Penedès), amb dos guies d’excepció: un membre de l’Associació Catalana d’Esperanto, professor d’aquesta llengua, i el fill del fundador del peculiar museu, el farmacèutic Lluís Hernández. No és ben bé un museu, sinó més aviat una completíssima col·lecció de mils i mils de llibres, revistes, postals, cartells i opuscles relacionats amb la creació de Ludwik Zamenhof, el professor “esperançat”. Una ingent documentació que Hernández reuní al llarg de la seva vida, que omple habitacions i passadissos d’un vivenda del poble i que necessita de forma peremptòria uns millors ubicació i manteniment. Per això fan falta, és clar, recursos humans i econòmics que no acaben de concretar-se. Ens comentava el fill del fundador del museu que l’Ajuntament de Subirats sembla més preocupat per promocionar els préssecs de la zona que no una col·lecció excepcional (una de les més grans d’Europa) sobre un fenomen lingüístic i social també excepcional, l’esperantisme.

La visita m’ha servit per descobrir noves facetes d’aquesta llengua artificial i per desfer alguns malentesos que tenia. L’esperanto no és ben bé una llengua creada per servir de llengua franca a tot el món (per això ja hi ha ara l’anglès), sinó més aviat una llengua “neutra”, respectuosa amb totes les altres i darrera de la qual hi ha tota una filosofia pacifista i humanista. La vitalitat de l’invent de l’oftalmòleg polonès és sorprenent i les noves tecnologies han ajudat a fer més accessible la possibilitat d’aprendre’l i de prendre contacte amb la cultura que ha originat.

L’esperantisme està present a tot el món, abasta totes les ideologies i és el mitjà perquè persones molt diferents es trobin (el proper congrés es farà a Lisboa), no tant per parlar “de” l’esperanto (que també) sinó per parlar “en” esperanto de qualsevol temàtica o afició. Al respecte, una curiositat que ens han explicat avui: quan dos esperantistes es troben i usen la respectiva llengua materna s’anomenen “cocodrils”; quan usen qualsevol altra llengua, “al·ligàtors”, i quan usen l’anglès, “caimans”.

Té futur l’esperanto? Com el seu nom indica, aquesta era l’esperança del seu creador, que, diuen, és la darrera cosa que es perd.

[Tradukado / traducció: Google traductor; bildoj / imatges: Zamenhof (Viquipèdia), fruites / fruktoj (Pinterest), Tincjo / Tintín (Ipernity), el museu / la muzeo (Viquipèdia)]

Recordant el seny ordenador de la llengua

Enguany es commemoren els 150 anys del naixement de Pompeu Fabra i els 100 de la publicació de la primera gramàtica de qui fou considerat el “seny ordenador de la llengua catalana”. La Generalitat ha proclamat l’Any Pompeu Fabra i ha endegat nombrosos actes per acostar al gran públic la vida i l’obra de l’il·lustre gracienc, enginyer de formació i filòleg d’afició, vocació, passió i servei.

A Tarragona, la celebració s’ha concretat en l’organització per part d’Òmnium Cultural del Tarragonès de quatre conferències i una sortida a Prada de Conflent. Avui s’ha fet el primer dels actes, que ha anat a càrrec del gramàtic Jordi Ginebra, el comissari de l’Any Fabra, i de l’escriptor Josep Vallverdú, que ha dissertat sobre l’obra fabriana amb el mestratge amb què ens té acostumats. Els llargs i sincers aplaudiments finals per part del públic no eren únicament de cortesia.

Ginebra, en presentar les línies mestres de l’Any, ha esmentat la web creada a l’efecte i ens ha “imposat” el deure de consultar-la un cop per setmana (s’anirà actualitzant de forma contínua) per assabentar-se de les darreres novetats. Caldrà fer-ho i intentar participar en cada esdeveniment que es programi, ni que sigui com una mostra de respecte envers qui ens va posar el català, el seu lèxic i les seves normes a l’alçada de qualsevol altra llengua del seu entorn, com es mereixia pel seu gloriós passat literari i per les expectatives que ja s’obrien d’ús normal i habitual en totes les esferes públiques i privades.

I tots, tots s’en van

[Avui és el Dia Mundial de la Poesia: aquí en teniu una]

Este vaise i aquel vaise,
e todos, todos se van.
Galicia, sin homes quedas
que te poidan traballar.
Tés, en cambio, orfos e orfas
e campos de soledad,
e nais que non teñen fillos
e fillos que non ten pais.
E tés corazóns que sufren
longas ausencias mortás,
viudas de vivos e mortos
que ninguén consolarà.

Rosalia de Castro: “¡Pra a Habana!”

 

‘Hiri berdea’

Un lector del bloc efectua un succint comentari al meu apunt sobre Vitòria (La ciutat verda), publicat dimecres passat. Pregunta simplement “i el basc, què?”, que no sé si interpretar com una mera pregunta (interessant-se per l’estat de la llengua en aquella ciutat) o bé és una crítica encoberta al contingut de l’apunt, notòriament laudatori. Com volent dir “sí, sí, els monument són preciosos, la gent fantàstica, tot és ple d’arbres i bicicletes i es menja molt bé, però la llengua pròpia brilla per la seva absència”.

Siguin quines siguin les intencions de l’amable lector, he de dir que vaig marxar de la capital alabesa amb una agradable sensació pel que fa a la qüestió lingüística, que procuro tractar sempre amb el màxim interès i sensibilitat. Ras i curt, vaig sentir parlar al carrer més èuscar a Gasteiz diumenge passat que a Bilbao en la meva darrera visita, potser fa un any. La primera es troba en una zona majoritàriament castellanoparlant de fa segles, la segona no, i tot i així resultava gratificant sentir aquella venerable llengua en boca de persones d’edats ben diverses. Pel que fa a l’ús escrit de caràcter oficial, el bilingüisme es troba arreu, des de les plaques dels carrers fins a horaris, passant per senyals de trànsit, com ocorre també en bona part de la publicitat comercial (centres comercials, bancs…). I, naturalment, la presència de l’èuscar és l’esperable en tota mena de cartells, anuncis i pasquins procedents de la societat civil, siguin de caràcter polític, sindical o cultural, que omplen parets i aparadors de comerços. No parlem ja de pintades i grafitis de caire abertzale o antisistema.

Resumint, la meva impressió és que les polítiques dels darrers anys (nacionals o municipals) han estat prou efectives en ordre a retornar el basc a una certa presència pública, de moment, que abans no devia tenir. Que consti que parlo des del desconeixement de dades, estadístiques, normatives i actuacions concretes. Tampoc la meva curta estada a Vitòria (vint-i-tantes hores) permetia cap mena de mostreig mínimament significatiu. He començat parlant de “sensacions” i acabo parlant d'”impressions”. L’optimisme sobre la qüestió completa els meus sentiments cap a la situació del basc a Vitòria-Gasteiz.

[Hiri berdea vol dir La ciutat verda; imatge: turismovasco.com]

 

 

‘Preferéncias de blocaire’

En lo tiratge de cepilladas, perdon, voliá dire de senténcias, del Tribunal Constitucional espanhòl, lo agraciat de ièr foguèt la lenga aranesa. Concrètament, li donar la categoria de “preferent” èra anar tròp luènh. Ieu cresiá qu’èra un adjectiu mai lèu declaratiu (“preferent” es pas una imposicion ni fòrça mens una proïbicion per las autras doas lengas oficialas del Val d’Aran), mas pel uniformisme ponentí es pas aital. Quanta luta nos demòra per defendre lo nòstre país e la nòstra cultura! Per la miá part, la apunt d’aquel blòc tornarà èsser uèi en aranés. Preferéncia de blocaire.

E coma passa sovent, la capriciosa actualitat se carga de emparellar de notícias: una de las nòstras deputadas, l’aranesa Mireia Boya, li caldrà declarar davant los tribunals espanhòls. La cupaire a ja anonciat qu’o afrontarà de manièra digna e valenta. Tota la miá solidaritat cap a ela. Preferéncia de blocaire.

***

En el sorteig de cepilladas, perdó, volia dir sentències, del Tribunal Constitucional espanyol, l’agraciat d’ahir va ser la llengua aranesa. Concretament, donar-li la categoria de “preferent” era anar massa lluny. Jo creia que era un adjectiu més aviat declaratiu (“preferent” no és una imposició ni molt menys una prohibició per a les altres dues llengües oficials de la Val d’Aran), però per a l’uniformisme ponentí no és així. Quanta lluita ens queda per defensar el nostre país i la nostra cultura! Per la meva part, l’apunt d’aquest bloc tornarà a ser avui en aranès. Preferència de blocaire.

I com passa sovint, la capriciosa actualitat s’encarrega d’emparellar notícies: una de les nostres diputades, l’aranesa Mireia Boya, haurà de declarar davant els tribunals espanyols. La cupaire ja ha anunciat que ho afrontarà de manera digna i valenta. Tota la meva solidaritat cap a ella. Preferència de blocaire.

[Traductor automàtic: gencat.cat; imatge: elnacional.cat]

Mòstra de Cinèma Occitan 2017

La Mòstra de Cinèma Occitan tòrna a Tarragona. Après èsser-se ajornat en lo passat octòbre, lo dijòus 8 de febrièr, a las 18,30, a la Bibliotèca Publica de Tarragona, se projectarà Lo sòl poder se que de dirai. Fausta Garavini (a l’image) es una de las voses mai autorizadas per parlar de l´occitana e de la siá literatura. Critica literària, escrivana, assagista e reviradora, nos presenta, en aquel documentari, la siá vision d’ aquel univèrs cultural, a travèrs de las siás opinions e d´una sonhada seleccion de tèxtes de desparièrs autors occitans.

Cossí es ja abitual, cada projeccion serà precedida d’una conferéncia introductòria al tèma que tracta lo documentari que se poirà veire: Antoni Rossell, professor de l’Universitat Autonòma de Barcelona e coordinator de l’Archiu Occitan, introdusirà la pellicula.

Activitat organizada pel Departament de Cultura. Pelliculas subtitulades en catalan, mercés a la collaboracion entre la Direccion Generala de Politica Lingüistica e la Cadièra d’Estudis Occitans de l’Universitat de Lhèida.

***

La Mòstra de Cinema Occitan torna a Tarragona. Després d’haver-se ajornat el passat octubre, el dijous 8 de febrer, a les 18,30, a la Biblioteca Pública de Tarragona, es projectarà Lo sòl poder se que de dirai. Fausta Garavini (a la imatge) és una de les veus més autoritzades per parlar de l´occità i de la seva literatura. Crítica literària, escriptora, assagista i traductora, ens presenta, en aquest documental, la seva visió d’ aquest univers cultural, a través de les seves opinions i d´una acurada selecció de textos de diferents autors occitans.

Com ja és habitual, cada projecció serà precedida d’una conferència introductòria al tema que tracta el documental que es podrà veure: Antoni Rossell, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i coordinador de l’Arxiu Occità, introduirà la pel·lícula.

Activitat organitzada pel Departament de Cultura. Pel·lícules subtitulades en català, gràcies a la col·laboració entre la Direcció General de Política Lingüística i la Càtedra d’Estudis Occitans de la Universitat de Lleida.

[Traducció: http://traductor.gencat.cat/text.do; imatge: festivaldellegenerazione.it] 

 

 

‘Discrimining’

Dues passatgeres d’un avió de Vueling, que feia la ruta entre Barcelona i Menorca, han estat obligades a quedar en terra per parlar en català a una hostessa. L’incident gens anecdòtic se suma a moltes altres notícies que ens han arribat els darrers temps sobre discriminacions contra la nostra llengua en llocs públics o davant estaments oficials. Llocs i estaments obligats, com a mínim, a entendre-la i, en tot cas, a ser respectuosos en cas de dificultats de comprensió. Incident que es produeix, a més, en plena eclosió d’agressions de tot ordre contra el nostre país, la seva gent, la seva cultura i les seves formes de vida. Els darrers esdeveniments polítics han obert la veda, definitivament, contra nosaltres. Això s’haurà de parar d’alguna manera, i al costat de mesures proactives (denúncies, reclamacions, iniciatives parlamentàries, cartes al director, què-sé-jo) caldrà enfrontar-se, si mai ens trobem en situacions d’aquest tipus, amb una bona dosi de paciència i serenitat. Si pot ser, no donar-ne importància (això frustra molt a l’enemic) i si no respondre amb aplom o ironia. I sempre amb dignitat. És bo, en tot cas, fer públic cada cas de discriminació, agressió, menyspreu o burla perquè, lluny d’acovardir, la difusió del conjunt de despropòsits contra el nostre país i la nostra societat ajuda a conscienciar-nos de quina mena d’enemic tenim davant, contribueix a reafirmar-nos en els nostres drets davant de tercers (Europa, on ets?).

L’episodi de Vueling és especialment simptomàtic de fins a quins extrems estan arribant les coses. Si els fets són certs (tampoc sabem tots els detalls), sembla ser que hi va haver algun tipus de “desencontre”, diguem-ho així, entre dues passatgeres i l’hostessa i aquesta no va tenir altra reacció que avisar el comandant de la nau que, al seu torn, va fer pujar una parella de piolins que són els que van obligar a baixar les passatgeres. Aquestes pràctiques d’estat policial són les verdaderament preocupants: una incidència que podia haver-se solucionat amistosament en un minut va derivar en una intervenció d’un cos armat que no es va limitar a identificar les protagonistes (que és el que, com a molt, tocava) sinó que les va fer fora de l’avió. Encara gràcies que no van passar la nit al cuartelillo.

Vueling torna a tenir un petit “marron”. La companyia, que va néixer amb un esperit juvenil, alternatiu i de bon ‘rotllo’ (tot ho feien acabar en -ing), acumula innombrables queixes sobre les seves pràctiques empresarials. Puc parlar per experiència pròpia d’un episodi d’overbooking que vaig patir fa alguns mesos: per aconseguir la indemnització a què, segons la normativa europea, tenia dret, vaig haver de seguir un verdader calvari de paperassa, trucades i correus electrònics. Com passa amb Ryanair, la seva cosina germana, es podria dir que aquest és el preu que hem de pagar per aconseguir volar de forma relativament barata. No és això: hi ha certs drets i certes condicions de prestació del servei que no poden ser limitats de cap de les maneres, i no parlo d’hores de retard, centímetres de seient o entrepans industrials: parlo de complir escrupolosament les lleis i tractar correctament els clients. Una pràctica empresarial que Vueling, almenys en el cas de les senyores menorquines, es va passar per l’engonal.

[Imatge: eurocollege.es]

Pobles i poders

“La complexitat lingüística del món és malvista pel poder. I, com que el poder no s’estima gens ni mica els competidors, si pogués els esborraria del planisferi: faria desaparèixer les forces econòmiques rivals (o suposadament rivals, o l’enemic creat a posta) i, correlativament, les cultures i les parles diferents. De moment, i de la mateixa manera que l’Àfrica fou dibuixada interiorment seguint els dictats d’una geometria implacable, el món és sotmès a una divisió en macroàrees d’influència i els poders que hi concorren ens fan viure en un equilibri més o menys inestable segons les èpoques, les direccions de l’economia, les necessitats de fonts energètiques o el desenvolupament de la indústria i el negoci de l’armament, entre d’altres factors. És en aquest panorama general que cal inserir un problema lingüístic que no és, de cap de les maneres, una bombolla hermètica: si un poble diu “Deixeu-me parlar la meva llengua!”, està defensant la pròpia identitat, la supervivència, l’espai històric; si un poder diu “Parleu la llengua que us proposo; deixeu-vos de rareses minoritàries!”, us vol engolir dins la seva àrea d’influència i, a més, us vol engolir amb comoditat”.

(Fragment de Mal de llengües, de Jesús Tuson, 1939-2017; in memoriam)

[Imatge: foto Gabriel Massana, www.elpuntavui.cat]

Dia Mundial de la Poesia, 2017

[Avui és el Dia Mundial de la Poesia. Heus-ne aquí una]

Vedla: reposa en apacible calma,
en soledad gratísima y amena,
en su campiña se engrandece el alma

y entre sus muros de piedad se llena.

 

Elévanse sus templos seculares

en la atmósfera azul tranquila y pura

y penden sobre ciclópeos pilares

las formas de su vieja arquitectura.

 

Solamente la voz de la campana
turba el silencio de su fértil llano
cuya volátil vibración cercana

la fe le infunde al corazón cristiano.

 

Los vientos de las zonas tropicales
en armoniosas ráfagas cimbrean

los laureles, y chopos, y nogales,
que sus anchos caminos hermosean.

 

¡Cuán vasta y esplendente es su llanura!
Piélago undoso de rasantes mieses;

en el invierno alfombra de verdura,

campo de oro en los estivos meses.

 

José Tabares Bartlett: “La Laguna” (fragment)

 

[Imatge: monument a Tabares, San Cristóbal de La Laguna; Viquipèdia]

Tan bon punt

M’he tornat a aficionar al Scrabble (bé, a l’Apalabrados). Com sap el nodrit exèrcit de practicants catalans d’aquest joc, la fitxa amb més puntuació i que costa més de col·locar (mira, una!) és la ela geminada. El diccionari ens ofereix al·lè com a solució per sortir del pas (si disposem de les corresponents vocals, clar), perquè és una mica il·lús (té, una altra!) pensar que un cop de sort farà que algú pugui compondre pupil·laritat o col·legatària, mots igualment beneïts pel nostre benvolgut IEC.

És un bon dia per parlar-ne: el 24 de gener el dediquem a la ela geminada, perquè avui fa 104 anys que l’Institut va publicar les Normes ortogràfiques, que fixaven quan i com s’havia d’usar el punt volat. Preciosa singularitat de la nostra llengua per uns, dificultat innecessària per altres, la ela geminada és la primera candidata a patir incorreccions de tota mena, el punt baix, el guionet, les eles separades… i ja no parlem de la (no) manera de pronunciar les paraules tocades amb aquesta peculiaritat.

Esperem que el punt volat no corri la mateixa sort que la majoria dels diacrítics, sacrificats per l’Institut a l’altar d’una mal entesa simplicitat que l’únic que fa és desnaturalitzar encara més la nostra llengua. Una decisió ben equivocada per il·lògica (i tres!).

[Imatge: lexicografia.blogspot.com]

 

‘Mòstra de Cinèma Occitan 2016’

Arriba a Tarragona la Mòstra de Cinèma Occitan 2016.
Deman 19 d’octòbre, a las 18,30 oras, projeccion del film Ibòs en Bigòrra. Entre mutacions e de mites (documentari), seguida de la conferéncia “Identitats e identitat locala”, a la carga de Joan Prat, professor de l’URV.
Dijòus 20 d’octòbre, a las 18,30 oras, projeccion dels films En cap (documentari) e Cathare (ficcion), seguida de la conferéncia “Realitat e ficcion dels càtars”, a la carga de Sergi Grau, professor de l’UAB.
Informacion sus las pelliculas:
‘Ibòs En Bigòrra. Entre mutacions e de mites’
L’emprenta de la Segonda Guèrra Mondiala es plan presenta a Occitània, quitament als luòcs mai pichons e remots. Es l’emprenta de las lèvas, dels mòrtes e dels presoèrs que subrevisquèron, quitament als camps de extermini. Ibòs, pichona localitat de Bigòrra, s’escapa pas d’aquela peada. Lo Plan Marshall serà lo ponch de partida d’un procès que transformarà la siá realitat economica e la siá forma de vida ancestrala.
‘En cap’
Passejada poetica per l’univèrs del colectatge, de la recuperacion e preservacion de la memòria, personala o collectiva, a travèrs de la potenta e expressiva image d’un recorregut en veitura per una pichona rota locala, que se barrejan al cors d’el remembres, images de mainadesa e formas de vida desapareguda.
‘Cathare’
Amb un ritme prèp al western o a la road movie, assistissèm al viatge de Guilhem Bélibaste, darrièr prefècte càtar, fins a lo sieu liurament als inquisidors, de la man de Arnaud Sicre. Un viatge ont se van resseguint las grandas linhas de la doctrina càtara.
.
Las projeccions debanaràn a la Bibliotèca Publica de Tarragona.
.
[traducció al català]

Arriba a Tarragona la Mòstra de Cinèma Occitan 2016.

Demà 19 d’octubre, a les 18,30 hores, projecció del film Ibòs en Bigorra. Entre mutacions e mites (documental), seguida de la conferència “Identitats i identitat local”, a càrrec de Joan Prat, professor de la URV.

Dijous 20 d’octubre, a les 18,30 hores, projecció dels films En cap (documental) i Cathare (ficció), seguida de la conferència “Realitat i ficció dels càtars”, a càrrec de Sergi Grau, professor de la UAB.

Informació sobre les pel·lícules:

‘Ibòs en Bigòrra. Entre mutacions e mites’

L’empremta de la Segona Guerra Mundial és ben present a Occitània, fins i tot als llocs més petits i remots. És l’empremta de les lleves, dels morts i dels presoners que van sobreviure, fins i tot als camps d’extermini. Ibòs, petita localitat de Bigòrra, no s’escapa d’aquesta petjada. El Pla Marshall serà el punt de partida d’un procés que transformarà la seva realitat econòmica i la seva forma de vida ancestral.

‘En cap’

Passejada poètica per l’univers del colectatge, de la recuperació i preservació de la memòria, personal o col·lectiva, a través de la potent i expressiva imatge d’un recorregut en cotxe per una petita carretera local, al llarg del qual es barregen records, imatges d’infantesa i formes de vida desaparegudes.

‘Cathare’

Amb un ritme proper al western o a la road movie, assistim al viatge de Guilhem Bélibaste, darrer prefecte càtar, fins al seu lliurament als inquisidors, de la mà d’Arnaud Sicre. Un viatge on es van resseguint les grans línies de la doctrina càtara.

Les projeccions tindran lloc a la Biblioteca Pública de Tarragona.

[Imatge: fotograma de Cathare; llengua.gencat.cat]

Gramàtica: vénen canvis

Quan la màxima autoritat lingüística d’un país anuncia canvis en l’ús oficial d’una llengua (lèxic, gramàtica…) sorgeixen inevitablement les polèmiques. Ens ho recordava avui mateix Vilaweb amb els acalorats debats que van suscitar determinades reformes del francès (inclòs l’intent de fer desaparèixer el preciós accent circumflex) o de l’alemany (on també es va aconseguir salvar el no menys preciós eszett). L’Institut d’Estudis Catalans presenta una sèrie de canvis ortogràfics, el més cridaner dels quals consisteix en carregar-se un centenar llarg d’accents diacrítics. Al nostre país, on el que no és entrenador de futbol és filòleg, ha faltat temps perquè tothom s’atreveixi a dir la seva, sobretot per mostrar-hi recel sinó rebuig, com passa sempre davant qualsevol canvi d’alguna cosa que teníem assumida.
Jo, per la meva part, no m’oposo categòricament a aquests canvis. Diacrítics a banda, són perfectament acceptables, incloses algunes rectificacions sobre l’ús (s’escriurà amb accent a partir d’ara?, ja no ho recordo) del guionet, sonora patinada del IEC fa alguns anys i que jo no he respectat mai. Pel que fa als diacrítics, em costarà adaptar-m’hi si és que m’hi adapto. No qüestiono tant els canvis en concret com la manera en què s’han fet. Com ja és habitual, s’han cuinat, elaborat i servit en selectes i restrictius compartiments corporatius, lluny de la plebs i, quan s’ha pres la decisió final sobre les modificacions, no sabem amb quins criteris exactament, s’han fet públiques d’un dia per l’altre sabedors de que no serien prou ben rebudes. Ara que estan tan de moda, per què no es va efectuar un procés participatiu on totes les persones més o menys interessades per la llengua, professionals o no, debatéssim obertament sobre els canvis o féssim arribar les nostres reflexions a l’Institut?
D’altra banda causa una certa tristesa constatar com, cada vegada que es modifica algun aspecte de la llengua és fa inevitablement per a “simplificar-la”, que és la manera fina de dir “empobrir-la” o, espero equivocar-me, “que s’assembli més a una altra llengua”, no fa falta dir quina. Cada idioma hauria de conservar tots els seus elements característics, que la diferencien de les altres llengües. Parlàvem abans de l’accent circumflex i de l’eszett (no sé com s’escriu amb el meu teclat), però això també val per la ena palatal castellana (o sigui, la ñ), els diversos signes i vocals característics de les llengües escandinaves o el punt volat de la ela geminada que, si no vaig errat, és exclusiu del català. L’excusa que es posa a vegades, de que aquestes peculiaritats lingüístiques (amb les corresponents regles i excepcions) comporten dificultats per al seu aprenentatge és això: excuses de mal pagador, un pas més cap a una societat acomodatícia, on tot ha de ser fàcil, mastegat, intuïtiu o previsible. I si tot ha d’acabar així, quina és la gràcia?
[Imatge: www.teatrebarcelona.com]

La filla del forner

Algú que en lloc de dir-se Carme o Ester es fa dir “filla de forner que ja n’està fins els nassos de la parauleta” em pica les crestes perquè en el meu apunt d’ahir, dedicat al croissant, vaig usar la paraula fornejar en lloc d’enfornar.

Aquest blocaire, que com saben els seus lectors intenta ser molt escrupolós en temes lingüístics, ha corregut a consultar el diccionari i ha comprovat que els dos mots són correctes, tot i que li escau més enfornar (posar alguna cosa al forn per coure-la) que no fornejar (passar pel forn per acabar d’assecar alguna cosa). És obvi que els croissants s’enfornen per coure’ls (ja s’assequen després a temperatura ambient).

La filla del forner dormirà tranquil·la, aquest blocaire haurà enriquit el seu vocabulari, el bloc farà més patxoca i els seus lectors gaudiran d’una redacció més pulcra. Tots contents.