President, potser que fem un pensament, no?

Primers presos de l’actual procés independentista. Dos tocais, presidents de dues entitats d’on sóc soci, engarjolats per motivacions estríctament polítiques, disfressades d’arguments jurídics que causen vergonya aliena i que es tornaran en contra de qui ho ha inspirat, més prompte que tard. La meva condemna absoluta i la meva solidaritat amb tots dos, amb el desig de que ben aviat tornin a casa nostra.

Acabo d’assistir a la multitudinària concentració amb espelmes a la plaça Imperial Tarraco. La capital tarragonina ha tornat a respondre com cal, i això ja comença a deixar de ser notícia després d’un ensopiment nacional d’anys i anys. Un públic completament transversal de tipus, edats, procedències territorials i nivells socials s’ha congregat davant del que tothom coneix encara com “govern civil” (un edifici que representa molt “govern” i molt poc “civil”) per espai d’una hora, amb civisme i serenor, per usar el mot que més fa servir Jordi Cuixart. La societat continua ben mobilitzada, activa i engrescada.

A l’arribar a casa, la tele informa de que quelcom s’està movent entre Junts pel Sí i la CUP en ordre a donar una passa més, potser l’impuls definitiu al procés. Jo crec que ja toca deixar les coses clares. El diàleg, després. Fem un pensament, president?

Despatxos o carrers

“Que les corbates i els despatxos no matin el carrer”. Un amic meu retuiteja aquest missatge d’una diputada cupaire, aranesa per més senyes. Li contesto, amb ànim de polemitzar, “que el carrer no mati els despatxos, les corbates… i les faldilles”. Lo de les faldilles és per tocar allò que no sona: els despatxos, per molt dolentots que siguin, també tenen dret a la igualtat de sexes. Però el que vull dir amb el meu missatge és que, estant d’acord amb què l’alta política no ha d’anul·lar la mobilització ciutadana, tampoc hem de pretendre que aquesta no tingui en compte les lògiques, mètodes i tempos d’aquella.

Despatxos i carrers. La interrelació i complementarietat d’aquests dos àmbits conflueixen, molt esquemàticament, en la disjuntiva a què s’enfronta Catalunya en els propers dies, començant per la molt decisiva jornada de demà dilluns (ja sabeu, resposta de Puigdemont a l’absurda pregunta de Madrid i possible detenció dels principals líders de la nostra societat civil).

La prudència, el pragmatisme, el voler fer bé les coses, el seny (el de veritat, no la caricatura que ens refrega l’unionisme) aconsellen una resposta ambigua del president per allargar un temps aquest període iniciat el dia 10, el de la “pre-post-independència”. L’aposta dels despatxos. Un temps indeterminat, dies, setmanes, potser un mes, en què fructifiqui alguna mena de mediació internacional que s’està coent entre bambalines, d’amagat de tothom. Quan després de la declaració d’independència, vista i no vista, les xarxes bullien de retrets a Puigdemont o com a mínim de decepció per la seva decisió, vaig defensar-lo amb l’argument de que ningú no té dret a donar lliçons o de pressionar-lo perquè faci o deixi de fer: els indepes de peu no sabem de la missa la meitat de tot el que s’està lligant a les altures, no en tenim prou informació (de fet, cap) i tampoc tenim dret a posar al president i a la resta del govern més dificultats de les que ja tenen.

De l’altra banda, l’entusiasme, la unitat, el convenciment de tenir la raó, les imatges de l’1-O encara calentes, aconsellen deixar-se d’històries i tirar pel dret. L’aposta del carrer. Aprofitar ara que el vent ens va a favor. Carpe diem. I és una opció molt ben acomboiada: l’ANC, l’Òmnium, la CUP, Demòcrates de Catalunya, molts dels més conspicus opinadors d’aquest país… M’hi afegeixo. Una declaració formal, pública, solemne i per escrit. Que se’n assabenti tothom i començar a tractar d’igual a igual l’estat espanyol.

Ha de ser fotut triar un d’aquests dos camins o intentar tirar pel del mig. Els dos són legítims i respectables. Els despatxos han de continuar treballant la millor solució, a base de trucades, contactes a tots nivells, reunions, canvis de parer, consultes… Els carrers han de continuar visibilitzant la força que ens ha dut fins on som i que serà la garantia de l’èxit esperat, si continua fent gala d’un tarannà serè, pacífic i fins i tot irònic, la nostra arma més letal.

Qualsevol decisió que prenguin els nostres líders de “despatx” o de “carrer” comptarà amb el meu suport, només els demano que no s’eternitzi el procés. I és possible que per aquí vagin els trets. Algú molt proper a mi i molt ben informat políticament em comentava fa una estona: “això va per molt llarg”. I ha afegit: “al final, tindrà raó el Deulofeu, que va pronosticar la independència de Catalunya el 2029”. No fotis, tu!

[Imatge: Alexandre Deulofeu; www.matematicadelahistoria.cat]

Declaració, sí o sí

Aquest serà el darrer apunt, així espero, que inclogui a la categoria “Independència, compte enrere”, creada un ja llunyà 16 de setembre de 2012, després de la multitudinària manifestació “Catalunya, nou estat d’Europa” i en vigílies de les eleccions al Parlament de Catalunya que donarien la victòria a Artur Mas. Han passat més de cinc anys, acostant-nos a l’objectiu final amb penes, alegries, tensions, ensurts i no poques esgarrinxades. Amb determinació, eficàcia, il·lusió, també amb sort i, no cal dir-ho, amb la incompetència de l’estat que tenim enfront, sembla que estem arribant a port.

Sembla. Per demà està previst el que hauria de ser el darrer acte del drama autonòmic. El president Puigdemont s’adreçarà al Parlament per intervenir en relació a l’actualitat política del Principat, un bonic eufemisme per evitar cops de porra en aquest cas institucional contra la nostra cambra legislativa. En aquesta “intervenció”, Puigdemont haurà d’aclarir si es produeix la Declaració d’Independència o no, i en cas afirmatiu, si neix tal qual o llastrada amb condicions, pròrrogues o ambigüitats. Al respecte, la setmana posterior al referèndum està essent especialment pròdiga en tota mena d’opinions al respecte. Hi afegiré la meva.

S’ha d’anar endavant a totes totes o bé la prudència aconsella paralitzar decisions irreversibles? Sóc completament partidari de que demà a la tarda el Parlament declari la Independència, sense més. Per diverses raons. La primera és legal, ja que tothom s’ha posat tan legalista els darrers mesos, aquí i allà. La llei del referèndum, la que crea la nova legalitat catalana, així ho especifica i per tant s’ha de dur a terme. Començaríem malament el rodatge de la desconnexió definitiva saltant-nos les nostres pròpies normes, no creieu? La segona raó s’ha exposat àmpliament: declarar la independència és un deute contret per la memorable, casi heroica, actitud de centenars de mils de ciutadans que el dia 1 d’octubre van defensar amb valentia i dignitat els col·legis electorals, el desenvolupament normal de la votació, posant feina, hores, paciència a les cues, resistència davant l’acció policial i, en el pitjor dels casos, la integritat física. El poble català va demostrar, per activa i per passiva, que volia ser protagonista del seu futur, i amb el normal desenvolupament del referèndum (en molts casos: no es destaca prou) i amb la seva actitud va legitimar-ne el resultat a ulls de tot el món. La tercera raó per la Declaració de demà (no cal la U d’unilateral) és que arribarà amb un estat que ja ha gastat pràcticament tots els cartutxos per fer por o intimidar. Amb la declaració ens intervindran? Ja estem intervinguts. Actuarà la policia? Ja ha actuat. Hi haurà querelles o detencions? Ja n’hi ha hagut. Hem sobreviscut a tot. Qualsevol nova escomesa del poder central només servirà, a partir de demà, per reforçar la important decisió que es prendrà al palau de la Ciutadella, la darrera i plenament coherent amb tot el procés seguit fins ara. La quarta i darrera raó té una base intuïtiva. Tinc la impressió que, contra el que pugui semblar, el procés de construcció del nou estat a iniciar demà passat està molt ben dissenyat, previst i emparaulat amb els actors internacionals que l’han de beneir d’una manera o altra. Vaja, que tot està “lligat i ben lligat”, amb perdó de l’expressió.

Demà serà un dia històric, o potser no. Des que vaig afirmar alegrement en aquest bloc que la jornada de l’1 d’octubre seria molt tranquil·la, he renunciat a fer pronòstics. No cal que el dia sigui històric. Arribem cansats a aquest final d’etapa i ens conformem amb poca cosa. Els que des de fa anys somniàvem amb aquest moment, almenys jo, renunciem a l’èpica d’una jornada inoblidable a canvi de la seguretat absoluta d’aconseguir allò pel qual tants i tants dels nostres compatriotes van lluitar i sofrir. No volem grans proclames sinó determinació en els nostres dirigents. Determinació en la darrera i més arriscada i transcendent de les decisions. Però prenguin la que prenguin, que sàpiguen que ens trobaran al seu costat. No els deixarem sols.

[Imatge: www.enciclopedia.cat]

 

Pereira per una estona (crònica de l’1-O)

La particularitat del procés sobiranista català (és un procés, jo no rebutjo aquesta paraula) és que com més força fa l’enemic, més resistència crea entre nosaltres, i com més intents per “convèncer-nos” fan, més conversos a l’independentisme hi ha, justament l’efecte contrari al buscat. Ahir, 1 d’octubre, jornada del referèndum d’autodeterminació, va ser el més dramàtic i culminant exemple d’aquesta teoria. Més enllà de la repressió policial, brutal, injustificada i dramàtica, la notícia verdaderament significativa era veure les llarguíssimes cues de ciutadans esperant pacientment per votar sabedors del que s’estava perpetrant simultàniament a molts altres col·legis electorals. Les imatges de persones de totes edats i condicions colpejades, maltractades o ferides s’han de complementar, doncs, amb les de les cues de votants. Anormalitat espanyola contra normalitat catalana, violència contra democràcia, dignitat del nostre poble en ambdues situacions.

La meva jornada també va tenir algun moment èpic. Aquesta és la crònica d’esdeveniments personals.

  • Em presento a tres quarts de sis del matí al col·legi que on em pertocava votar, l’Escola Oficial d’Idiomes (coneguda com l’antiga Chartreuse). Entre cent i dues-centes persones esperen, endormiscades, l’obertura de la vella fàbrica de licors. Ja és casualitat, però els dos primers coneguts que saludo són dos mossos d’esquadra (de paisà), vells coneguts i veïns del barri. Ells i el cos al qual pertanyen seran les properes 24 hores el digne contrapunt a la barbàrie de les forces de seguretat (sic) de l’estat espanyol. Més avall n’explico un exemple.
  • Encara no han obert portes (aquí no s’ha quedat ningú els dies anteriors) que ens demanen que uns quants es desplacin a un altre edifici electoral proper, la Casa Gasset, on convé que hi hagi més gent. Accedeixo a anar-hi, ja que és on treballo normalment i on, fet i fet, també podré votar segons després s’anuncia.
  • A Casa Gasset arriba el responsable de l’organització del referèndum, també vell conegut de militància política. Se m’acosta per saludar-me i per confiar-me, amb una certa reserva, com de pel·lícula d’espies, que ell és l’encarregat de tot i que té les urnes i el material al seu cotxe (abaixa la veu). Em satisfà que jo participi nel segretto d’un operatiu tan ben amagat fins ara.
  • El fet de que treballi a l’edifici fa que hagi de col·laborar en alguns facetes logístiques de muntatge de tot l’operatiu: dependències, llums, alarma (que ja estava desconnectada però que al llarg del dia donarà la llauna de quan en quan), connexions elèctriques, wi-fi, mobiliari…
  • Una de les coses que preocupa és que les meses de votació són visibles des d’una porta transparent que dona al carrer. Per evitar fotos de paparazzi indesitjats resolem tapar la cristallera amb papers de diari. Quin? El Diari de Tarragona de dissabte anirà de perles. Un altre problema molt menor: no hi ha manera de que la porta d’entrada es mantingui oberta; la solució més peremptòria que trobem és col·locar un diari doblegat a la frontissa. Quin? Exacte: el Diari de Tarragona de diumenge. Aquest rotatiu (ideològicament unionista i formalment deplorable) haurà contribuït a la causa de la llibertat catalana de la manera més insospitada possible.
  • Nou del matí, comença la votació i una llarga cua de ciutadans frisosos es disposen a exercir el seu dret. Com a la resta de Catalunya, hi ha problemes informàtics que ho dificulten molt. De moment, funciona l’ordinador d’una de les tres meses. Primers votants peculiars: un senyor d’edat provecta, en cadira de rodes, que gaudeix d’una merescuda preferència, i un noi que també demana saltar-se la cua perquè ha d’agafar un avió urgentment.
  • Ens arriben les primeres i preocupants notícies de greus incidents al poble on havia de votar el president i al barri tarragoní de Camp Clar. El meu pronòstic d’abans d’ahir queda, doncs, desmentit. Anava completament equivocat: la jornada no serà tranquil·la ni molt menys.
  • A mig matí em desplaço a l’altre col·legi, l’Escola d’Idiomes, amb el propòsit de votar allí. La cua és llarguíssima, donant la volta a la plaça dels Infants, i tot i així tinc l’humor de posar-m’hi al final. Com que no avança i arriben notícies de que el sistema informàtic està paralitzat, canvio de plans i torno al col·legi de Casa Gasset a fer una nova cua. M’hi afegeixo al final del carrer Apodaca. Entre aquest punt i el carrer Pau del Protectorat (uns cinquanta metres, per qui no conegui Tarragona) tardo dues hores. Estic a mig camí, s’acosta l’hora de dinar (des de que m’he aixecat només he pres una torrada i dos cafès) i una calor enganxosa, mosques incloses, s’ensenyoreix de l’ambient. Decideixo novament canviar de plans i anar-me’n a casa a dinar.
  • Son les 3 de la tarda, bona hora per entrar a l’Escola d’Idiomes perquè en aquell moment la cua és sorprenentment curta. No porto ni deu minuts i s’encenen les alarmes: algú anuncia la presència de policia. Com si estigués perfectament previst (potser sí) s’amaguen les urnes i tothom corre a refugiar-se a zones segures mentre es tanca l’enorme reixa del pati, que fa de porta d’entrada al recinte. Primeres mostres de nerviosisme: pares que volen protegir els fills si son petits i comminant-los a no fer heroïcitats si son més grandets, noies joves que sembla que vulguin posar-se a plorar. Veient al vespre les imatges de tants llocs, s’entén perfectament la reacció d’aquestes persones. Però tot plegat ha estat una falsa alarma.
  • Torno a la cua. Ara l’espera ens hem d’esperar a que es torni a muntar tot, amb l’agreujant de noves caigudes informàtiques. Ens demanen que posem els mòbils en “mode avió”. Això, segons sembla, ajuda a que la línia o la connexió (o el que sigui: soc de lletres) vagi més ràpida. Finalment, voto a un quart de cinc de la tarda.
  • Em desplaço de nou a Casa Gasset per viure-hi les darreres hores de jornada electoral. I quines hores! Arriben els mossos. De fet, durant tot el dia hi hagut una patrulla controlant el lloc, el trànsit, etc., com pertoca, però ara qui s’hi presenta no son els de la gorra sinó els de la boina, que es col·loquen en renglera davant la façana amb un punt desafiant sense arribar a amenaçador. Nosaltres fem una barrera protegint la porta, tancada a pany i forrellat. Tensos minuts i més minuts sense que ningú es mogui. Alguna veu recordant-los que ells son, de fet, dels nostres. Acaben marxant, entre forts aplaudiments. Delicada la posició dels mossos, que han d’obeir simultàniament instruccions de dos organismes diferents i han de compatibilitzar, a més, el deure professional amb els sentiments personals. Avui s’han guanyat una nova i imaginària medalla popular.
  • L’alegria dura poc. Una trucada anuncia l’arribada de l’altra policia, la que no s’està per romanços, segons ha quedat documentalment acreditat al llarg del dia. Amb gran celeritat, un espectacular desplegament de policies espanyols (un centenar) i vehicles (incomptables) es posiciona al davant de Casa Gasset i carrers laterals. Es reprodueix la mateixa escena que amb els mossos. Tornem a fer pinya davant la porta d’entrada. Som una cinquantena, com a molt. Algun insult, algun despropòsit, que acallem: les provocacions son innecessàries, quan no inconvenients. Es fa un incòmode silenci. Comença a guspirejar. Minuts que semblen hores.
  • No tinc por, però sí un cert respecte. La veritat és que mai no m’havia trobar en una situació de tant perill potencial, ni a l’època universitària (la dels grisos). Soc el primer per l’esquerre, per tant també puc ser el primer a rebre des d’una espenta fins un cop de porra (van armats fins les dents, com és sabut). Però no els interessa entrar per la preciosa porta principal de l’edifici vuitcentista, sinó l’accés per a minusvàlids que es troba a uns metres a la mateixa acera, una porta de cristall… Exacte! La porta que hem tapat aquest matí amb fulls del Diari de Tarragona. Armats de les eines corresponents, rebenten el vidre, penetren a l’interior i aconsegueixen endur-se una de les urnes. Gran heroïcitat.
  • Veient l’impressionant desplegament i el modest resultat obtingut, se m’ocorre comentar a una companya que tinc al costat, una dona ja d’una certa edat: “no em diguis que no és ridícul tot plegat”. No recordo la seva resposta exacta, però ve a ser alguna cosa com que hem d’estar contents de fer el que fem i que tot és molt emocionant, per recordar temps i temps.
  • Acomiadem els “homes de negre” (o blau molt fosc, no se sap ben bé) amb uns irònics aplaudiments i jo començo a entonar el “passi-ho bé…” que tan famós s’ha fet les darreres setmanes. Em sorprenc a mi mateix tant actiu i al peu del canó (sé de gent que ha fugit corrent quan venien els policies) i em ve al cap Afirma Pereira, la famosa novel·la de Tabucchi, que tracta d’un mediocre periodista que, proper a jubilar-se, presencia l’imparable ascens del feixisme portuguès, cosa que li fa conscienciar-se d’afegir-se a la lluita per evitar-ho i que li dona, en conseqüència, un sentit a la seva vida.
  • S’acaba l’1 d’octubre i encara tinc humor de fer una cosa que no havia fet en ma vida: unir-me a la impressionant cassolada que se sent a les deu de la nit (també al meu barri!). Sempre havia considerat aquesta acció de lo més cutre, però aquesta vegada, fins i tot jo perdo la vergonya. Armat amb una paella i una cullera, ja em veus a mi al balcó donant la tabarra. El que s’ha de fer per la llibertat de Catalunya!

[Imatge: www.grup62.cat]

Quan falten 12 hores

Falten dotze hores perquè obrin els col·legis electorals. Acaba la més peculiar de les campanyes electorals, que donarà pas a la també més peculiar jornada electoral de la nostra vida. El sol fet d’arribar-hi ja és un triomf. Sostinc que el referèndum d’autodeterminació ja l’hem guanyat intentant arribar a l’1 d’octubre, sortejant mil obstacles en forma de querelles i interlocutòries, batudes policials, detencions, tancament de webs, boicots de tota mena, fakes… saltant-se olímpicament els més elementals principis democràtics. Arribem a la cita de l’1-O amb moltes esgarrinxades, és cert, però hi arribem, i aquest és el nostre triomf. Poc que s’ho esperaven.

Demà ens esperen moments durs que, de nou, ens interpel·laran a tots els ciutadans. El sol fet d’anar a votar serà una petita heroïcitat per alguns i el mínim que hauríem de fet tots en homenatge i agraïment (infinits) a totes les persones que en algun moment de la nostra història van lluitar, van sofrir, van perdre-ho tot, fins i tot la vida, perquè poguéssim arribar a aquest moment; i també amb agraïment infinit als líders polítics i socials que s’han posat en la primera línia de foc: no els deixarem mai sols si van maldades a partir de dilluns.

Hi aniran, de maldades? Fem futurologia per un instant. Vull creure, a més de desitjar-ho, que la jornada de demà serà més tranquil·la del que tem una opinió pública condicionada per mil estímuls de tota mena. La participació serà, lamentablement, més baixa del que voldríem. Aquesta dada, i l’absència de plenes garanties, seran adduïdes cínicament pels nostres enemics per restar-li legitimitat. No en fem cas perquè la gran victòria, a part d’arribar aquí com ja ha quedat dit, és posar el plet català damunt les cancelleries internacionals. El plet català, i la inqualificable repressió de l’estat espanyol, que ja no sortiran del focus de l’actualitat informativa mundial i que exigiran decisions per part de tots. Donat que la victòria del sí a la independència, tot i els condicionants, serà clara, la setmana que ve caldrà que tothom prengui decisions. Dilluns el matí la patata calenta del futur polític de Catalunya estarà compartida por tots els centres de poder.

I els ànims? Comentava l’altre dia amb el meu grup de Whatsapp més indepe (per entendre’ns) que els meus sentiments basculaven entre l’eufòria i la depressió, entre la il·lusió i l’escepticisme, segons el moment del dia i el darrer scoop informatiu. Han entrat a tal conselleria? Cap avall. Hem omplert la plaça de la Font de Tarragona? Cap amunt. Nervis pel comte enrere, expectació davant d’una (una més) jornada històrica, un punt de temor pel que em pugui ocórrer a nivell personal, un record pels que ja no podran viure-ho perquè ja no són entre nosaltres (i penso en el 9-N) o perquè una maleïda fatalitat els ho impedirà fer (i penso en algú molt proper).

Falten dotze hores per l’obertura dels col·legis electorals. El darrer vídeo d’Òmnium convidant-nos a votar ho escenifica amb aquell punt d’èpica a què ens han acostumat, ells i l’ANC. Un grup de ciutadans, de totes les condicions, entren al col·legi i es dirigeixen cap a les paperetes (que estaran allí, responent a la cançó). A por ellas! Cap a les paperetes i, de pas, cap al futur, cap a la llibertat i cap al progrés de la nostra nació. Visca Catalunya lliure!

[Imatge: www.ara.cat]

Avui comença…

Quan es produí la primera de les consultes populars sobre la independència, la d’Arenys de Munt, recordo que el que més m’impressionà de tot el que vaig veure i sentir (per la tele, és clar) era la multitud cridant cadenciosament “aquí comença la nostra independència!”. Era en bona part veritat: més enllà de sentències nefastes o de manifestacions multitudinàries, s’iniciava un procés en aquell municipi maresmenc  amb la convicció, tant per a autòctons com per a forans, de que allò començava anar ‘en sèrio’ com deien les generacions anteriors a la nostra. Era el punt de partida local cap a la nostra llibertat, amb l’esperança que l’aconseguiríem a mig termini i amb no poques dificultats de tota índole.

Bé doncs, aquell “mig termini” (uns anys indeterminats des de la perspectiva d’Arenys) ha passat volant i les “no poques dificultats” a fe de Déu que han sorgit per totes bandes sense que la cosa tingui aturador, i ahir, precisament ahir, es va tornar a sentir aquest crit lleugerament diferent: “avui comença la nostra independència!”. Certament el 20 de setembre serà considerada no una data històrica però sí una inflexió decisiva en el final del procés, que justifica plenament aquest nou clam. Ara ja no és “aquí” (la limitació que suposa un únic municipi, sense més mèrits que ser el primer en donar la passa satisfactòriament però sense més resultats, de moment), sinó l'”avui”, una paraula que augura un futur amb un final molt més imminent. Si tot va bé, onze dies com a molt.

Jornada d’inflexió, efectivament, perquè és molt i molt gros tot el que va ocórrer ahir dimecres. Quan de bon matí el twitter (beneïda eina informàtica les poques ocasions en què és realment eficaç) llançava la notícia de que el Departament d’Economia rebia una ingrata visita policial, un calfred em va recórrer el cos com intuint que començava una jornada difícil però també significativa per al procés. De la resta (registres, detencions, concentracions, suports a tots nivells i de totes bandes, reacció de la premsa internacional, etc.) ja n’hem tingut complida informació des d’aquell instant matutí. Tot segueix en l’aire i qualsevol moviment pot significar un gir inesperat en els esdeveniments.

Les actuacions espanyoles són tan barroeres que estan aconseguint l’objectiu contrari al desitjat. Per exemple, que Xavier Trias es solidaritzi presencialment amb la CUP, que la comunitat de Vallbona de les Monges cedeixi un local per votar, que s’entoni Els segadors al Liceu o que una entitat tan en principi desideologitzada com el Primavera Sound mostri el seu suport als legítims i elementals drets dels catalans a decidir de forma pacífica i democràtica el seu futur. Els propers dies prometen ser també d’alta tensió, però si es fan les coses ben fetes (unitat, no caure en provocacions… bé, espero que tots ja ho tinguem clar) estarem en condicions l’1 d’octubre de saltar la darrera de les tanques d’aquesta ja fatigosa cursa d’obstacles. Comprometem-nos-hi, però fruïm-ne també.

[Imatge: Vilaweb]

Una bona ‘faena’

Que l’acte formal de començament de la campanya electoral fos l’antiga plaça de Toros de Tarragona no deixa de tenir el seu encant. No va ser a les cinc de la tarda sinó a les vuit, una hora tardana respecte a aquesta Europa on volem una Catalunya plenament integrada; el temps no ho va impedir, tot i que a l’acabament de l’acte un molest plugim sorprengués als mils d’assistents; i tampoc va ser con el superior permiso de la autoridad y bajo su presidencia ja que, com és sabut va ser expressament prohibit per la corresponent instància político-judicial.

Un acte il·legal, doncs, però només des de l’òptica espanyola, perquè si realment hagués estat un acte il·legal o prohibit jo no hi hagués assistit, cosa que sí que vaig fer com altres 7.000 persones i com pretenien fer 3.000 que van quedar a la intempèrie tarragonina. Si el que es volia és infondre por al catalanet de peu no sembla que ho aconseguissin: la distensió, l’entusiasme, l’alegria van impregnar les dues hores d’intervencions i d’actuacions musicals. El cartell (i se’m perdonarà acudir encara al símil taurí) era de luxe, amb els primers espases Puigdemont, Junqueras, Sánchez, Cuixart i molts més. Les consignes continuades a favor de poder votar i a la independència i en contra de l’alcalde local, que no està per aquesta labor, van ser constants.

El valor més remarcable d’aquest tret de sortida electoral va ser que va saber contrarestar eficaçment l’estratègia de la por desplegada per l’Espanya oficial i que avui divendres mateix ens està oferint nous i llastimosos exemples: visites a més impremtes i a mitjans de comunicació (inclosa la casa que acull aquest bloc), retencions de persones que enganxaven cartells, intervenció de les finances… és un no parar, pensat per infondre temor al ciutadà de peu perquè reconsideri (aquest verb que el filibusterisme va posar de moda l’altre dia) el fet d’acostar-se al seu col·legi electoral o que participi del referèndum en qualitat de membre de la mesa o de col·laborador de l’Administració. “No tinc por” va ser també molt corejat ahir al vespre al TAP de Tarragona i vull creure que els mils i mils de goles que ho corejaven entusiàsticament seran (serem) conseqüents a l’hora de la veritat. Es tracta de dignitat, es tracta de democràcia.

Col·lapse a la fiscalia

“I la fera embogirà…”. Com si d’una cita de l’Apocalipsi es tractés, més d’una vegada havíem llegit aquest vaticini per pronosticar la reacció de l’estat espanyol davant l’imparable procés sobiranista quan ja el considerés definitivament inevitable. Em pregunto si la fera ha embogit precisament ara, amb la darrera, enèsima i gruixuda resposta d’una de les seves instàncies jurídico-represores: la crida a capítol de 700 alcaldes, acusats de donar suport al referèndum del proper 1 d’octubre. Execrable crim el dels batlles nostrats, com es pot veure. Sense bromes: la mesura és tant esperpèntica i tant fora de lloc que ja només queda concloure que l’unionisme i l’estat que li dona amplíssima cobertura han perdut els papers irremissiblement.

Les xarxes socials, òbviament, van plenes de l’afer, com ara un que ha proposat que els alcaldes vagin amb temps a la fiscalia, no fos cas que haguessin d’esperar hores i hores… Si tots els batlles acudeixen a la cita, el col·lapse pot ser tant significatiu com divertit, però no tots tindran aquesta idea: ja sabem d’un, del sector del mambo, que ha contestat el requeriment a la manera cupaire. Aquí veig jo l’únic problema que ens planteja aquesta enèsima atzagaiada dels poders de l’estat, i és que cada edil, atesos el seu tarannà i la seva filiació partidista o ideològica particulars, reaccioni de forma diferent. No fora mala cosa una certa unitat d’acció: o que es presentin tots i a la mateixa hora (amb càmeres al davant, clar) o que passin ostensiblement de l’afer. Serà possible que es posin tots d’acord?

[Imatge: www.esquerra.cat]

A la sisena va la vençuda (crònica de l’11-S)

A la sisena va la vençuda? Queden dues setmanes per saber-ho. Aquesta és la crònica personal de la festa reivindicativa d’ahir, Onze de Setembre.

  • L’autobús ens trasllada de Tarragona a Barcelona a última hora del matí, fent la seva entrada per la Diagonal. A pesar de que els escenaris de la manifestació (Passeig de Gràcia i carrer d’Aragó) son prou llunyans, l’animació de gent és ben notable. Entre la gernació que, com si ja es tractés d’un ritual, avança pel carrer amb samarretes multicolors i estelades, sorprèn la presència de la Mulassa de Valls, una bèstia de notables dimensions.
  • A la gent de Tarragona ens ha tocat el tram de la plaça Letamendi. No serà massa sorprenent si dic que no tenia idea de qui era aquest senyor: fou un il·lustre metge, filòsof, polemista, músic i pintor del segle XIX. Un que va fer tots els papers de l’auca, una mica com els que ens hem concentrat cada Onze de Setembre, que també hem hagut de fer de tot, vies, punts, ve baixes… Aquest any toca fer una creu, signe que admet moltes lectures.
  • Com que falten encara dues hores, la nombrosa gent es distribueix per bancs, parterres o directament al terra per dinar. És la servitud que té convocar la manifestació al simbòlic minut 17:14, que obliga la nombrosíssima presència de forans a fer un mos en aquestes condicions. Si l’any que ve cal tornar a fer-la (esperem que ja no), proposo unes hores més tardanes.
  • Em menjo apressadament dos mini-entrepans que duc de casa, però em falta el cafè. Entrem a un atapeït local de nom admirablement multicultural (L’Olla de Si Chuan). Per fer el cafè però també per anar al lavabo: el de dones presenta una cua interminable, mentre que al d’homes en surt algú que comenta satisfet: “no hi ha com ser home”. Ui el que ha dit.
  • Ens situem a la zona d’ombra de la plaça Letamendi, justament rere l’Agència Tributària espanyola. Tot un estímul, si no en teníem prou, per cridar i reivindicar el de sempre. Comença la fase d’aglomeració i cops de colze (allò dels 4 manifestants per metre quadrat que permet aquells càlculs tan pintorescos el dia següent). És el moment oportú perquè intenti travessar la gernació humana un carret de venda ambulant carregat de begudes, llaminadures i bosses de patates fregides que, efectivament, passa.
  • El temps és magnífic, sol amb alguns núvols, temperatura suportable, brisa agradable. El vano de cartró que anava amb el kit no arriba a sortir de la pràctica motxilla. L’espera fins al moment culminant no es fa llarga. Corprèn el minut de silenci per les víctimes dels atemptats, respectat escrupolosament pels assistents i seguit d’un esclatant aplaudiment. No totes les societats estan capacitades per fer-ho.
  • Com ha quedat dit, es veuen tot tipus de samarretes, tal i com demanaven els organitzadors. Jo he extret del meu particular fons d’armari sobiranista la blanca del 2015 (la Via Lliure). El capítol vexil·lològic també és multicolor, banderes amigues d’Euskadi, Galícia i Còrsega. Sorprèn un mix estelada+bandera de Tarragona i una estelada verda, que no havia vist mai. Per reflexionar també la presència d’una bandera del Canadà (aquell estat que sí va permetre un referèndum al Quebec) i una altra d’Espanya, republicana, (que se suposa, i és molt suposar, que faria el mateix amb nosaltres).
  • Ens passa per sobre la immensa pancarta que dona sentit a la coreografia, diguem-ho així, d’enguany. Seguint les instruccions rebudes, els assistents ens afanyem en col·locar-nos la samarreta groc fluorescent, traient-nos o no la que duem posada. El fet em recorda els Jocs Olímpics i aquella gegantesca bandera per damunt dels atletes i que serví, catxondo dixit, per amagar l’orgia més gran de la història. Avui no, que està ple de canalla i de tietes de l’ANC.
  • Una mica abruptament, l’acte s’acaba i la gent comença a dispersar-se. Baixem pel carrer Enric Granados i ens asseiem just davant del Seminari a descansar a l’ombra. La via és peatonal i sembla una mena de rambla per on desfila tothom: barcelonins, manifestants i turistes. Gent de totes les edats, procedències, físics i abillaments; fins i tot observo una pubilla (vestida de pubilla, vull dir) que corre com una exhalació carrer avall i que dona la nota surrealista a la jornada.
  • Mentre estem asseguts, prenc notes d’idees per aquest bloc, moment que aprofita ma cunyada per queixar-se amargament de que no la cito mai. Doncs avui ho faig amb molt de gust. Gran persona, ma cunyada. I gran cuinera, també. De la Conca de Barberà. A l’anada m’ha ensenyat fotos del seu darrer viatge a Perpinyà i Carcassona, ciutat aquesta darrera d’innegable interès i atractiu. La posarem a la llista de viatges pendents.
  • I parlant de viatges, l’autocar (nou i amb aire condicionat) ens retorna a Tarragona, la ciutat que passarà a la història per tenir un alcalde més preocupat per donar nom a un Seat que per facilitar als seus conciutadans l’exercici del més elemental dels drets democràtics: votar. Però bé, és el que hi ha. Ja trobarem la solució. A grans mals, grans remeis.

Que no falti l’alegria

El Camp de Tarragona comença a tenir un insospitat protagonisme en la fase final del procés sobiranista, branca repressió policial. A la batuda en una impremta de Constantí (per ser exactes, una empresa d’arts gràfiques del polígon) cercant perilloses paperetes de votació s’hi ha afegit avui una altra actuació a la seu del periòdic El Vallenc, a Valls, és clar. Exactament què pretenen trobar en aquests llocs que no pugui estar en molts d’altres? En base a què s’han fixat en aquests llocs? Misteris de la il·lògica repressió centralista. O no tan il·lògica: és la lògica de la por. Vist que res fa efecte en la determinació d’un parlament, un govern i una societat per decidir sobre el seu futur, juguen la darrera carta que els queda, la por, i com que les amenaces i querelles als peixos grossos no sembla que facin defallir ningú, ara disparen contra l’entorn. Aquests dies han estat dues empreses sospitoses d’estar relacionades, vés a saber com, en l’organització del referèndum. Volien la foto per acoquinar el catalanet de peu (cotxes policials, agents desafiants davant la façana…) però el que han aconseguit és més aviat el contrari: el vídeo de la gent cantant el “passi-ho-bé…” mentre els picoletos abandonaven la seu d’El Vallenc, ple de distensió i bon humor, serà potser una de les imatges que passarà a la petita història d’aquest setembre transcendental. I que indica el camí a seguir: ambient pacífic, festiu, constructiu i il·lusionador. Si les coses no es torcen per aquest cantó, el futur és nostre.

[Imatge: ccma.cat]

Fa un milió d’anys

Massa notícies, girs de guió i turbulències vàries i massa poc temps per comprimir-les i abocar-les en un apunt. Ja fa un milió d’anys del darrer, concretament tres dies, en què deia que s’acostaven transcendentals moments que ens exigirien ser alhora protagonistes i espectadors, i l’actualitat no està defraudant gens ni mica.

Vaig tenir el bon humor de seguir les sessions parlamentàries mentre la son i les obligacions laborals no m’ho van impedir. S’ha dit moltes vegades que l’unionisme espanyol ha judicialitzat el que és un problema polític, i és cert, però el que vam veure i escoltar a l’hemicicle del Parc de la Ciutadella suposa una nova degradació: ara ja no s’intenta judicialitzar l’anomenat desafío catalán amb advertiments, recursos, querelles i agents judicials amunt i avall… Ara el que es fa és burocratitzar-lo: a això i no altra cosa es van dedicar ahir i abans d’ahir els inefables Fernández, Carrizosa i companyia, torpedinant el debat buscant-li els tiquis-miquis a cada decisió o votació que s’intentava emprendre. Al final ja no sabies si riure o plorar, quan s’aixecaven per demanar una “qüestió d’ordre” aconseguint, paradoxalment, desordenar conscientment els debats.

Debats que ens van oferir, d’altra banda, impressions ben agradables: el tremp i paciència de Carme Forcadell, les intervencions de Marta Rovira i Fachin o el comportament global de la CUP, que per fi està a l’altura de les circumstàncies. Esment a part mereix l’ovació que va rebre Coscubiela per part de la bancada unionista; el que he dit: impressions ben agradables.

Però bé, ja tenim aprovades les dues lleis que el procés sobiranista necessitava per donar seguretat jurídica al proper referèndum i a les seves conseqüències en cas de victòria del sí. Catalunya, mitjançant la majoria del seu parlament sobirà, ha decidit crear una nova legalitat per desprendre’s dels obstacles que impedien consultar la ciutadania i ho fet amb tots els ets i uts. Tota una garantia per als qui, d’una manera o altra, s’hi impliquin i que ja han començat a rebre advertiments i amenaces de Madrid: consellers, alts càrrecs, alcaldes… fins i tot Trapero, el nostre heroi. Però no només persones, també entitats i empreses: que els ho diguin, si no, a la ja famosa impremta de Constantí, gaudint durant dos dies de la visita de la benemérita, que a falta d’imams o bombones per vigilar es posa a buscar ¡papers impresos!

Fiscals recitant de manera monocorde les seves resolucions repressives, policia intentant requisar papers com en temps de la dictadura… Coses que també semblen de fa un milió d’anys, de quan els dinosaures dominaven la terra, com els de l’exposició que aquests dies, en feliç coincidència amb la rabiosa actualitat, s’ha instal·lat a Tarragona. La mateixa Tarragona que té un ajuntament que no voldrà col·laborar amb el referèndum d’autodeterminació, i la mateixa Tarragona que, en justa contrapartida, tindrà l’honor de donar el tret de sortida nacional a la campanya electoral. Que tot surti bé, que guanyi el sí i que el milió d’anys sigui de futur i no de passat.

[Imatge: tgnbarridelport.blogspot.com.es]

Espectadors i protagonistes

A la imatge es veu una via ferroviària que es desdobla, permetent prendre camins diferents. La veu en off ens recorda que tenim la capacitat de decidir i ens suggereix no renunciar-hi. Res més, però les darrerament atabalades altes instàncies político-judicials espanyoles han cregut veure-hi, també en aquest innocent vídeo, un anunci del referèndum de l’1 d’octubre, encara no convocat. Són capaços de posar-se a investigar si hi ha alguna conducta sospitosa en el simple fet de decidir coses, que és allò que fa tothom, tota la vida: decidir estudis, aficions, persones, idees… col·lectivitats. Estan paranoics. Ja no saben on han de disparar.

Demà comença la batalla final, ja que parlem de trets. Els darrers vint-i-cinc dies del procés sobiranista, el moment més intens i més delicat. L’aprovació de dues lleis capitals per possibilitat un referèndum amb totes les garanties que alguns continuen regatejant. Que vagin a votar: què millor garantia que una participació massiva? Un Onze de Setembre que, encara, haurà d’assumir el repte de ser històric i de no desmerèixer les anteriors convocatòries. Una redoblada pressió dels enemics de que una societat s’expressi lliurament on tot valdrà, amenaces, recursos, fake news… Una campanya electoral que la volem didàctica, tranquil·la, constructiva. I un referèndum (no una “mobilització” o un “arròs amb coses”) cívic, participatiu, ordenat, alegre, històric, decisiu.

Decisiu: hem tornat a les decisions, aquelles que per a la fiscalia (o el què sigui) fan tuf de sospitosos atemptats a la sacrosanta unidad de España, construïda i mantinguda ja sabem com. En vint-i-cinc dies passaran moltes coses, que faran que siguem alhora espectadors i protagonistes de la història de Catalunya. Quin neguit, quina responsabilitat, quina il·lusió!

[Imatge: fetatarragona.cat]

 

El carro abans dels bous (avui discrepo de Partal)

No puc estar més en desacord amb l’editorial d’avui de Vicenç Partal. Segons ell, el projecte de llei de transitorietat es queda curta i hauria de desenvolupar més punts a manera de bases constitutives del futur estat català, si aquest és el resultat del referèndum de l’1 d’octubre.

Des d’un bon principi, sense ser un expert en constitucionalisme, vaig veure ben clar que aquesta llei havia de tenir un caràcter estrictament tècnico-jurídic, és a dir, que evités un possible buit legal entre la declaració d’independència (i, doncs, la derogació de facto de la Constitució espanyola de 1978) i l’aprovació del text constitucional català. En temps de tribulacions, com deia el jesuïta aquell, cal evitar els canvis, i el que passarà el proper octubre si tot va bé serà una ben bona tribulació que exigirà tenir perfectament sota control els mínims canvis a fer de moment en qüestions ben bàsiques que no admeten dubtes, dilacions o ambigüitats: qui haurà d’encarregar-se de les diferents funcions fins ara estatals, què passarà amb les causes judicials, de qui dependran els funcionaris de l’administració central, i més coses.

Res més. L’intent defensat per Partal de “colar” a la llei les bases en què descansarà la Constitució de la nova Catalunya, pretèn posar el carro abans dels bous o bé començar a repartir la pell abans de caçar l’ós. No diguis blat si no és al sac, per continuar encara amb frases fetes. És una actitud emparentada amb la d’aquesta colla de constitucionalistes amateurs que ens han anat apareixent els darrers anys, fent propostes, a vegades fins a una obsessiva minuciositat, sobre com ha de ser exactament la nostra societat els propers anys i entrant a sac amb temes tant polèmics com delicats.

Temes que han esdevingut tòpics alguns d’ells (oficialitat de la llengua, existència d’exèrcit, esments als Països Catalans), on Partal tampoc no es resisteix a ficar-hi cullerada. Precisament perquè creen polèmica millor seria no esmentar-los (crec, en aquest sentit, que Puigdemont i Junqueras havien d’haver callat parlant de defensa aquests dies), perquè més que sumar sís al referèndum potser més aviat faran que en restin. I sort que no hi ha un debat generalitzat en aquests moments sobre molts altres temes referits a models educatius o sanitaris, a habitatge, a polítiques fiscals, a divisions territorials i tants d’altres que, segons com foren formulats, potser farien fugir de les urnes determinats segments de la nostra societat que no podem permetre’ns el luxe de perdre.

Quan tot estigui dat i beneït, esperem que per bé, serà el moment d’escometre els debats corresponents i de fer les aportacions oportunes sobre el futur del nostre país, de la A a la Z, com un país normal. Ja en tenim ganes.

[Imatge: ccma.cat]

Proposta de modificació de pregunta

“Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república, amb un govern àgil i a l’alçada de les circumstàncies quan passen fets excepcionals, amb una policia professional i eficaç, amb una política comunicativa transparent però responsable i amb uns serveis d’emergències i sanitaris de primera divisió?; i, a més, amb una societat madura que respon amb serenitat a aquests fets excepcionals, amb solidaritat les necessitats subsegüents i amb menyspreu les manipulacions informatives generades?”

La pregunta és més llarga i espessa però potser ajudarà a que més indecisos, que encara n’hi ha, responguin “sí” o “òc”.

[Imatge: Vilaweb]

 

Ens ho creiem, sí o no?

El president de l’ANC, Jordi Sánchez, contesta avui un article d’ahir de Pere Cardús que, sota l’expressiu títol “Ni caixa de resistència ni hòsties”, es mostra contrari a aquesta iniciativa de l’entitat de Sánchez per preveure les multes a que s’enfronten els principals responsables del 9-N. Em posiciono netament a favor de Cardús en aquesta polèmica (“Qui ho ha dit, que s’hagin de pagar les multes?”, “Però que no havíem quedat que érem sobirans?”), i no entenc massa bé alguna de les afirmacions de Sánchez, quan ve a dir que el que et converteix en un ciutadà lliure de cadenes i vassallatges (o sigui, les multes) és el fet d’haver assumit que cap càstig t’aturarà.

Aquí hi ha un problema de confiança, de creure-s’ho o no: si l’1 d’octubre hi ha referèndum i si aquest serà favorable a la llibertat de Catalunya, com sembla que així ha de ser, a què ve aquesta moguda de la caixa de solidaritat? Les famoses multes (o més ben dit, les responsabilitats civils pel 9-N) s’haurien de substanciar molt després de l’1-O, moment en què, m’imagino, Catalunya estarà lliure de cadenes i vassallatges (ara sí) i totes aquestes causes prèviament patides pel sobiranisme quedaran sobresegudes. O és que el senyor Sánchez no confia plenament en els resultats de l’1-O?

D’acord amb què hem d’assumir que cap càstig ens aturarà, perquè això és el que debilita la posició de l’estat, i d’acord també en què caldrà assumir, quin remei, la pluja de plantofades (de tot ordre, judicials, policials, d’intervenció financera) que fa temps que ens estan caient (i aquest estiu, en forma de diluvi), però preparar una caixa de solidaritat per fer front a uns hipotètics pagaments o multes suposa acceptar els fets com a consumats i posar la bena abans que la ferida.

Això de la caixa de solidaritat ho trobo una mica déja vu, com d’una altra època. Era perfecte davant de lluites polítiques o socials en unes altres circumstàncies, però avui les tornes han canviat. Perquè ningú m’acusi d’insolidari, afegiré que jo també contribuiré, si les coses anessin de mal borràs, a ajudar els encausats pel 9-N. Naturalment. Ja he llegit a les xarxes més d’un que diu que es negarà a ajudar a Mas i companyia, però per motius diferents als exposats per Cardús, i que no són altres que el fet de tractar-se de polítics de l’antiga Convergència i de les seves retallades. Fins aquí arriba la mesquinesa d’alguns.

[Imatge: Vilaweb]

 

De pors i valenties

El procés ja entra, com se sol dir, a la recta final, i sembla que hi adquireix un especial protagonisme la valentia o la por. La primera, com a qualitat indispensable que els protagonistes individualment i la societat col·lectiva ment hem d’assumir si realment volem (que no ho dubto) que aquest vaixell arribi a bon port; i la segona, com a darrera i desesperada estratègia de l’únionisme per impedir-ho o almenys dificultar-ho.

L’actualitat ens ho està demostrant de forma trepidant amb diversos exemples. La delicada, i un punt dramàtica, remodelació del govern oferí mostres de coratge per part dels nous consellers que han acceptat uns càrrecs que els poden suposar perjudicis o dificultats de tota mena. Sento un  gran respecte i expresso una enorme gratitud per unes persones que, tal i com està el pati, han decidit acceptar posar-se al front del comandament dels mossos o de la gestió última dels centres educatius, àrees que de ben segur estaran (ja ho estan, de fet) en el punt de mira de la repressió espanyola. Una valentia que, en justa correspondència, haurem d’assumir també tots els que d’una manera o altra hem participat en algun moment perquè aquest procés d’alliberament nacional avancés fins a la meta somiada, i que haurem d’assumir d’acord amb les nostres possibilitats o circumstàncies personals. No som herois però tampoc volem quedar-nos amb els braços creuats: i a l’inrevés, tampoc ens omplirem la boca amb compromisos que a l’hora de la veritat no puguem realitzar: en aquest sentit, el pas al costat dels Munté, Jardí o Meritxell Ruiz, lluny de ser interpretat com una mena de rendició caldrà veure’l com una mostra de sinceritat i de respecte a la societat: si no es pot, no es pot, i millor deixar-ho clar com abans millor.

Por. Volen que tinguem por. Amenaces, registres a les institucions, rumors, notícies tendencioses. Volen que tinguem por, que no ho tinguem clar, que dubtem de les nostres capacitats individuals i col·lectives, que ressuciti aquell catalanet “pre-emprenyat” de l’època convergent del “vols dir?” I de “el nostre mal no vol soroll”. Per a fer-hi front, ahir es van celebrar multitud d’actes a tot el territori per parlar del referèndum de l’1 d’octubre, per saber-ne detalls, per esvair dubtes, per a infondre confiança, per a carregar piles. No sé a altres llocs, però a l’acte de Tarragona, al qual vaig assistir, aquest objectiu es va aconseguir plenament. Bona part del mèrit correspongué als dos intervinents, Marta Pascal i, sobretot, Germà Bel, en plena forma. Planerament i amb la ironia que el caracteritza superà amb nota qüestions tan peliagudes com el tema sempre revisitat de què faran els mossos davant possibles ordres judicials de tancament de col·legis: Bel va tenir la gràcia de convertir aquesta hipotètica situació dramàtica en un escenari a la practica impossible que pugui ocórrer. Tant Marta com Germà van insistir en aquests punts essencials, que caldrà propagar a tothom: normalitat, legalitat… i que tothom frueixi amb els esdeveniments.

Demà tenim una oportunitat de fer valer aquesta normalitat i alhora de vèncer aquesta por que ens volen inocular. L’Ajuntament de Tarragona farà un ple on   presumiblement tirarà endavant una moció expressament contra el referèndum, unint-se així als pocs però importants consistoris que estan posant pals a les rodes perquè el poble s’expressà lliurament. Se’ns convida a assistir-hi i expressar cívicament el nostre desacord (el “Diari de Tarragona” ja s’ha encarregat de parlar de “calenta” el ple: la por, la seva por). A la nostra ciutat la por està fent acte de presencia per totes bandes: protestes dels funcionaris municipals rebutjant amenaces i demanant que no se’ls instrumentalitzi políticament, declaracions del secretari municipal, plenament identificat amb el procés, rebutjant que s’intenti fer creure que qualsevol decisió es podrà considerar un delicte… La por, la por i el seu poder paralitzant.

Donem-li la volta. Aquests moviments unionistes a la desesperada, amenaces, advertiments, declaracions, actuacions policials… són un símptoma de que la verdadera por ha canviat de bàndol, i n’hauríem de ser conscients cada vegada que dubtem, des d’ara, sobre la conveniència de donar o no una altra passa endavant amb totes les conseqüències.

(Imatge: acte d’ahir al Col·legi d’Advocats de Tarragona; foto de l’autor)

‘Nasíos p’a matar’ (i per entretenir turistes)

Ha comparegut avui a la vergonya pública el responsable últim de l’espectacle militar per a turistes d’un càmping de la Costa Brava, per presentar la seva dimissió del càrrec que ocupa, cosa d’agrair. El currículum polític d’aquest element inclou des de fotos en amigable camaraderia amb Albiol & cia. fins a una regidoria al seu municipi dins les llistes de la ja difunta Convergència i Unió. Ara era del PDCAT, partit que, pel que s’està veient, no acaba de trobar el diapasó en el seu procés de transformació entre el passat i el futur, de canviar de pell com fan alguns amfibis, tal i com ens explicaven a l’escola.

Ja és preocupant que el propietari d’un càmping organitzi aquest sarau pseudo-bèl·lic per a esbarjo dels turistes estadants. També em preocupa, però menys, l’avorriment d’aquests turistes que necessiten passar l’estona veient com uns quants homes, vestits de caqui, representen un exercici militar de factura aquàtico-terrestre. El que realment preocupa és que una unitat de l’exèrcit (que era de veritat, autèntica, no com aquells figurants que recreen la batalla de l’Ebre a la serra de Pàndols) es presti a aquest tipus de xous. Qui ho va autoritzar? Ho van fer gratis o cobrant? Què hagués passat si algú hagués pres mal?

No fa falta dir que la unitat era de l’exèrcit espanyol. Tal circumstància ja va ser convenient amplificada en un primer moment per presentar la notícia com un intent, i en van uns quants, d’acoquinar la població civil catalana: maniobres als pobles sense comunicar-ho a l’alcalde, marxes per Collserola fent companyia a runners i porcs senglars, sorollosos avions i helicòpters en hores intempestives… El que va passar al càmping gironí sembla que no hi tenia res a veure, però més d’un va caure de quatre grapes en la sospita, i això diu molt de l’estat de tensió no desitjada que viu la nostra societat els darrers mesos. Amb una mica de sort i ganes, després de l’1 d’octubre posarem fi a aquest estat (de tensió) amb la creació d’un altre estat (de veritat).

[Imatge: www.diaridegirona.cat]

Déu els cria

I ells s’ajunten. Deia Joan Fuster (o era Josep Pla?) que el que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres, i l’actualitat ens en dona una nova mostra, reunint en un mateix escenari a les tres arracades que van precedir Rajoy en la cúspide del poder polític espanyol: el del Gas, el de les Açores i l'”apoyaré”. Units en un mateix escenari però també en un mateix ànim contra Catalunya i la seva aposta per la llibertat per vies estrictament democràtiques i pacífiques. No se m’ocorre millor imatge del canguel·lo que presumiblement està envaint les altes esferes mesetàries que aquesta reunió (en bona harmonia, pel que s’ha vist per la tele) entre tres personatges que, segons sempre s’ha dit, no es poden veure ni en pintura. Però, és clar, el motiu de tanta bona predisposició bé s’ho val: la sacrosanta unitat d’Espanya, a favor de la qual tot és possible. La predisposició que no han tingut per solucionar tants i tants problemes de la societat, i que està en l’origen, entre més motius, de que els catalans volguem marxar pitant.

Ara que falten 112 dies

L’1 d’octubre d’enguany, dia de Santa Teresa del Nen Jesús, carmelita, i Sant Remigi, bisbe, el sol sortirà a les 5:48 i es pondrà a les 17:33, però això no serà el més important d’aquell diumenge. Aquell dia els catalans tindrem l’oportunitat de votar si volem que la nostra nació esdevingui un estat independent. Acabo d’anotar-m’ho a l’agenda (de paper, of course) per l’improbable cas de que se m’oblidés.

L’estat resultant, si tot va com ha d’anar, haurà de ser “en forma de república”, segons especificarà la butlleta de votació, indubtable picada d’ullet al sector que encara ara putaramoneja sobre la qüestió. Mala tàctica: l’electorat castiga les ambigüitats, i la que me’n gasten domènechs, colaus, rabells i coscubieles és cada vegada més digna de llàstima. Quan mig Parlament ha fet el pas més valent i decidit a favor de la nostra llibertat, sense possibilitat de marxa enrere, no es pot sortir ara dient que no es poden mullar fins que no sàpiguen els detalls de la moguda. Hi estan dins o fora? Si estan dins, que es comprometin i vagin a totes; si estan fora, que deixin de marejar la perdiu, perquè l’únic que fan és nosa.

La “lleial” oposició ha optat per un perfil ben baix a l’hora de reaccionar davant l’anunci de data i pregunta, amb les retòriques declaracions demanant unes eleccions autonòmiques. Més baix encara ha estat la del govern espanyol, que es limita a esperar alguna constància per escrit, per iniciar accions judicials. Sobretot, les formalitats. Com es nota que és un govern d’advocats de l’estat, inspectors d’hisenda i registradors de la propietat. Burocràcia tota la que vulguis, però política d’alt nivell i en majúscules, zero.

Ens esperen 112 (mira, el telèfon d’emergències) dies una mica de tot: trepidants, històrics, convulsos… plens de notícies de tot signe, bones, dolentes, amb satisfaccions i esglais. De fet fa molts anys que anem d’aquest pal. Quan semblava que la cosa afluixava una mica (què se n’ha fet del suflé?), l’actualitat torna a carregar-nos les piles i aquesta vegada per culminar el somni més il·lusionant de la vida de molta gent. Només cal esperar que ningú foti una relliscada de darrera hora. Continuem fent la feina ben feta, amb la determinació i seriositat que ha caracteritzat fins ara el procés. Conservem la unitat d’acció de partits i entitats sobiranistes, la clau de tot plegat. Amaguem els vidals que pul·lulin pel territori, i esperem que els hiperventilats no facin massa soroll a les xarxes. Si les coses es fan bé, acabaran bé, i el 2 d’octubre (el Sant Àngel de la Guarda) hi haurà festa grossa a Catalunya.

[Imatge: Vilaweb]

Tapant vergonyes

Marta Ferrusola i Carme Forcadell, el tripijoc fiscal i la dignitat institucional, la decepció i l’esperança, el passat i el futur de Catalunya. L’actualitat ha fet coincidir, de forma gens casual ni innocent si ens fiem del nostre olfacte, aquestes dues dones.

Quan vaig assabentar-me de la darrera revelació periodística sobre els negocis dels Pujol (el missatge en clau religiosa de Marta Ferrusola), confesso que em pensava que era una broma. Si s’ho haguessin inventat els d’El Jueves hagués tingut menys imaginació. A l’espera de la comprovació de la veracitat del document (potser no ho és: és sorprenent la quantitat de faltes d’ortografia que conté), només em queda sorprendre’m de lo rupestres que arriben a ser els mètodes que usen les elits, polítiques o econòmiques, en els seus afers. Ho vam veure en la comptabilitat de la persona de la que usted me habla (Bárcenas), amb xifres gargotejades en uns fulls més propis dels anys cinquanta del segle passat; ho vam veure a l’apassionant episodi de La Camarga, inclosos gerro i micròfon; i ho veiem ara amb la “mare superiora” ordenant el “traspàs” de dos “missals” al “mossèn”. Que evocadores són les cometes quan es coneix el doble sentit de les paraules!

La nota de marres, és clar, ja ha donat peu a una fecunda successió de “memes”, com es diu ara. Llàstima que la volada de la vergonyosa notícia ha estat en part afavorida pels qui més interessats estan en enfosquir el fet, aquest sí verdaderament vergonyós, d’ahir: que la Carme Forcadell, tota una presidenta d’un parlament democràtic, hagi d’anar a declarar a un jutjat pel fet de, oh escàndol, permetre que la cambra que ella presideix es pugui discutir de tot, del que sigui. Perquè aquesta és una de les funcions més bàsiques i genuïnes dels parlaments democràtics, dic jo…

[Força Carme, força Anna; imatge: www.elpuntavui.cat]

 

Ens toca a tots

Això ja sembla una loteria. El darrer “agraciat” per la persecució contra tot el que faci olor a llibertat per Catalunya ha estat Hèctor López Bofill, investigat per uns tuits. Per opinar. La notícia no em mereixeria més reacció que la indignació i el suport a l’afectat. Passa, però, que aquest afectat és algú a qui tinc apreci des dels temps que vam compartir responsabilitats en aquell i.lusionant projecte de nom Solidaritat Catalana. I passa també que el motiu de persecució és la llibertat d’opinió, i aquest blocaire no ho consenteix. Avui serà un tuit de l’Hèctor i demà, vés a saber, un apunt d’aquest humil bloc.
Amb l’Hèctor no sempre he coincidit aquests darrers anys. Els seus pisicionaments d’independentisme dit hiperventilat, que a vegades ha donat la sensació que frenava més que ajudava al procés, no eren de la meva aprovació, però avui toca solidaritzat-se amb ell. Motius per fer-ho no me’n falten: el seu prestigi, la correcció dels articles, el rigor amb què expressa les idees i, com queda dit, l’honor d’haver col.laborat amb ell durant uns anys així ho demanden.

[Imatge: Vilaweb]

Ui, el que ha dit Llach!

Ja és casual que el meu apunt d’ahir aparegués amb una imatge de Serrat just el dia en què el seu més il·lustre oponent artístic i ideològic, Lluís Llach, protagonitzés la petita tempesta amb què cada setmana ens obsequia el procés sobiranista de mai no acabar. Però no hi havia mala intenció.

Bé, al gra. Resulta francament divertit que ara algú s’esquinci les vestidures (i en faci la corresponent escudella mediàtica) del que va dir el cantant de Verges: concretament, de que els funcionaris que desobeeixin les lleis poden ser sancionats disciplinàriament. Un principi més vell que l’anar a peu, completament lògic, necessari i present en el dret administratiu de qualsevol país del món. Quina és la raó de l’escàndol? Premi! La llei a desobeir és la de desconnexió que, com la resta de lleis, serà aprovada per majoria dels diputats elegits democràticament en el seu moment per sufragi universal. On és el problema? Si el que es vol discutir és la constitucionalitat d’aquesta llei el camp adequat per fer-ho és el polític, amb arguments també polítics, però que no intentin posar la por al cos dels treballadors públics pel fet d’obeir les lleis, cosa a què estan expressament obligats per la pròpia naturalesa de la seva funció.

Qüestió diferent seria l’encert o no del perquè Llach ha dit el que ha dit en diverses compareixences públiques. Potser no calia que entrés tant en detall del que passarà quan s’aprovi la llei de transitorietat, però d’aquí a equiparar-lo al bocamoll de Santiago Vidal hi ha un abisme. I, naturalment, és completament reprovable posar en qüestió la trajectòria impolutament democràtica del diputat gironí de Junts pel Sí.

[També Llach va tenir vint anys; imatge: www.lluisllach.cat]

 

Perseverança

Ahir, taula rodona a l’Aula Magna de la Universitat Rovira i Virgili amb el títol “La Catalunya que ve: quina, com, quan?”. El cartell, d’alt nivell, i perdoneu el rodolí: el filòsof Xavier Antich, l’ex-consellera Montserrat Tura, l’ex-vicepresident Carod-Rovira i l’escriptor gallec Suso de Toro.

De fet, de les tres preguntes adreçades als intervinents per tal que les desenvolupessin, únicament van ser contestades el com? i el quan? No va quedar gaire clar “quina” Catalunya volem tots plegats, no sé si perquè es considera una obvietat o justament per la raó contrària, perquè cadascú té la seva pròpia idea de país i l’inevitable contrast entre totes elles dificultaria més la consecució de l’ansiada llibertat. De fet, Tura va ser qui més va reflectir aquesta dicotomia: somia un estat que proclami ben alt els drets i llibertats humans, però sense entrar en la lletra petita.

Més interès hi havia en el com i en el quan, que traduït al llenguatge del públic incondicional present a la sala, volia dir: quan es farà el referèndum? Carod i Tura no es van mullar massa en aquest sentit, deixant que es tirés al trampolí el filòsof Antich qui, precisament per la seva disciplina professional, se li hagués atribuït una major inconcreció. Sobre la viabilitat del referèndum, pactat o no, l’encarregada de refredar il·lusions (o de tirar aigua al vi, com ella va dir), va ser l’ex-consellera socialista, advertint de que un referèndum no pactat amb l’estat (l’únic possible, segons general convenciment) necessitaria igualment alguns requisits internacionals (participació activa de totes les opcions o presència del poder judicial garantint-ne la imparcialitat).

Molt diferent va ser el to general de la intervenció de l’ex-dirigent d’ERC, ferma i controlada però també apassionada, conscienciant igualment de les dificultats presents i futures (l’estat, amb tots els seus recursos legals o il·legals, s’encarrega contínuament de recordar-nos-ho) i encoratjant a seguir endavant, recordant la seva habitual tesi de que el sobiranisme català no és ètnic sinó integrador, no és nacionalista sinó nacional, cosa que li dona la força que té.

L’escriptor gallec actuava una mica com el convidat il·lustre extern a la nostra causa, però respectuós, intervenint en qualitat “d’intel·lectual oficial no-català que entén el nostre problema” i que tracta de reunir complicitats en el seu àmbit professional i territorial. Pel que va explicar, no ha tingut gaire èxit: les ments pensants espanyoles, el sector cultural o l’artistam d’alta o baixa estofa eviten posicionar-se massa a favor de la causa de la llibertat catalana, no fos cas que hi haguessin (hi ha) conseqüències no volgudes.

En resum, potser no va quedar massa concretada quina Catalunya volem ni quan la tindrem exactament (es va dir 2020, Tura vol anar lenta però segura, etc.), però l’acte va deixar una paraula que es va repetir moltes vegades: “perseverança”. Potser aquest serà el mot clau de cara als convulsos temps que s’acosten, ara sí. Serà veritat, definitivament?

[Imatge: ANC Tarragona]

 

No esteu sols (6F)

Jo també m’he desplaçat aquest matí al Palau de Justícia de Barcelona, per solidaritzar-me amb Mas, Ortega i Rigau i fer-los saber que no estan sols, sinó acompanyats de 2 milions de persones, inclòs un servidor. Aquestes són algunes impressions copsades de pressa i corrents:

  • Per estar puntuals al lloc i a l’hora de començament del judici, ens ha calgut fer un “guardiola” i llevar-nos ben d’hora, ben d’hora. Concretament a un quart de sis. De Tarragona han sortit cinc autocars, tota una proesa ateses les circumstàncies. De camí, i mentre ens cobren el viatge (cinc eurets), ens reparteixen uns fulls amb lletres de cançons per cantar durant el matí. Al costat de les més patriòtiques i conegudes hi havia “Vull ser lliure”. Una amiga comenta: “però si això ho cantàvem quan estàvem al cau”. Hagués hagut de contestar-li: “però si això és una cançó antiesclavista”. Així està el pati.
  • L’autocar ens deixa al Parc de la Ciutadella, al costat del monument al general Prim. De camí a l’Arc de Triomf hi hauran més referències històriques: el monument a Rius i Taulet, el mapa de la Barcelona de 1714 al terra rere seu o el mateix nom del passeig on ens trobem: Lluís Companys. Aquest, Macià, Pujol i el mateix Mas foren jutjats abans, durant o després de ser presidents i per raons estríctament polítiques. Serà Mas el darrer?
  • La gernació omple el passeig. Com ha passat als diversos Onzes de Setembre i intentant ser el màxim d’objectius, l’èxit supera de nou l’empresa. Veurem què dirà l’ull “clínic” de la Guàrdia Urbana (mode irònic). Molta abundància de gent gran, jubilats o amb temps per dedicar-hi un matí de les seves vides. Gent que ningú situarà a cap “llista de Schindler”, per a tranquil·litat d’Albiol, obsessionat com la resta d’unionistes per dividir maniqueament els catalans en dues faccions.
  • Joan Lluís Bozzo és l’encarregat d’animar el personal durant l’espera. Em fa gràcia quan esmenta el Palau de Justícia: “bé, això de ‘justícia’ és una manera de parlar”. Alguns dels cartells que branda la multitud també fan referència a la “(in)justícia”. Altres cartells demanen votar en multitud d’idiomes: la Roser, una amiga, el porta en neerlandès (willen stemmen). El món, encara ara, ha d’escoltar.
  • Amb els cartells, pancartes i una multitud d’estelades. El vent les fa voleiar i crea una estètica impactant. Algú comenta: “avui fins i tot el vent fa el seu paper”. El mateix vent que fa que l’estanquera s’enredi amb la bandera europea del Palau de Justícia. Sembla fet expressament, però no.
  • Ja són més de les nou, els encausats han entrat amb retard a la sala i a l’exterior una mena de Xesco Boix interpreta dalt de l’escenari una cançó ben adient. Està al cançoner i es titula “Com fer una truita”. No consta que l’intèrpret hagi estat detingut. L’esment a la truita és el senyal de que s’acosta l’hora d’esmorzar, i una bona part del públic es dispersa a la cerca d’algun lloc per menjar l’entrepà o fer un cafetonet. Avui els bars de la zona han fet l’agost.
  • Jo també faig el mateix. Quan torno molt més tard encara està declarant Joana Ortega. És impactant la gran quantitat de gent que ens hem arremolinat davant els altaveus sentint el desenvolupament de la sessió judicial, en principi avorrida per pròpia naturalesa. Les defenses que Ortega i després Rigau fan de la seva actuació al 9-N originen més d’un sonor (i merescut) aplaudiment.
  • Passades les dotze surten els tres protagonistes del dia per la porta del palau. Reben una altra mostra d’escalf i solidaritat. Crits de “Visca Catalunya (o la terra) lliure”, “No esteu sols”, “Votarem” i altres. El moment és històric però reflecteix també un plantejament una mica kafkià. Un judici pur i dur, amb togues con la venia de su señoría, pel que va ser un pulcríssim exercici de democràcia. Alço la mirada i em sembla veure reflectida la situació. Aconsegueixo fer-ne una foto, la que il·lustra l’apunt d’avui: una estelada voleiant davant d’una façana vuitcentista.
  • Al moment d’acomiadar-se, d’amics o dels viatgers de l’autocar, tothom es diu el mateix: “fins a la propera”. No tardaran a venir noves ocasions de mobilització. S’acosten mesos trepidants. Els últims, ja.

[Imatge: foto de l’autor]

 

Les amenaces d’Oliu

Josep Oliu, el president del Banc de Sabadell, ha vingut a dir que en cas de que el procés independentista culmini amb èxit i aquest perjudiqui els interessos de l’entitat que presideix, “podria traslladar la seu central” (es dona per suposat que fora de Catalunya).

Qui té molts més coneixements d’economia (i americanes virolades) que jo ja li ha donat la resposta adequada. Pot amenaçar el que vulgui amb aquestes declaracions, que de ben segur sortiran amb lletrotes ben grosses als diaris d’allà, que ja no ens creiem el que té tota la pinta de ser una catxa (o “farol”, perquè se m’entengui). Potser pot endur-se la seu central però de cap de les maneres renunciarà a la seva catalaníssima clientela, a les seves possibilitats de negoci a l’Empordà, el Pallars o la Ribera d’Ebre i a les seves legítimes ambicions de fer-se amb una important quota de mercat al Principat, que és el lloc on va néixer l’entitat bancària. I tot això ho voldrà conservar siguin les transaccions en euros, en pessetes catalanes o en el que sigui.

Ho sap tothom i no és profecia: la qüestió del referèndum i, si és el cas, de la independència posterior, està a l’agenda de tothom, administracions, estats, bancs i lobis. Una cosa és que no els agradi i una altra, ben diferent, és que es consideri una cosa certa o ben probable. La intervenció d’Oliu, parlant-ne quan no hi havia necessitat especial de fer-ho, demostra una vegada més que segons quines coses les tenen més coll avall ells que nosaltres.

[Imatge: Vilaweb]