Tot això et donaré

El funicular del Tibidabo es jubila. No ben bé, perquè tornarà renovat i rejovenit, per seguir donant servei a tots aquells que volen accedir al cim de l’emblemàtica muntanya barcelonina sense rendir-se a les servituds del cotxe. Una de les millores consistirà, precisament, en què la capacitat dels nous combois serà molt major que la dels antics i aquest canvi contribuirà en alguna mesura a baixar els fums (literalment parlant) a la meva estimada ciutat de naixement.

En la mateixa línia, l’Ajuntament acaba d’anunciar que a primers d’any començaran les restriccions a la circulació dels cotxes més antics, i per tant més contaminants, dins el perímetre de les rondes en dies i hores determinats, sota multa en cas d’incompliment. Ja han sortit els qui troben pèls als ous a tot, dient que això acabarà perjudicant als més pobres, com a posseïdors de vehicles més vells o de segona mà. Altres han dit que tot depèn de l’ús que se’n fa: un cotxe nou que circuli molt contamina més que un de vell que casi no es toqui. No res, ganes de tocar el voraviu. Els cotxes de benzina anteriors al 2000 (crec que aquesta és la barrera) han de passar a millor vida, com ja han passat, llastimosament, mils i mils de persones víctimes de la contaminació ambiental provocada pels cotxes, independentment de la seva antiguitat i de la posició social dels seus propietaris.

És d’esperar que les administracions continuïn les mesures en aquesta línia, complementant-ho amb la tan necessària promoció, en quantitat i qualitat, del transport públic: acabar les línies començades, incrementar les freqüències de pas, modernitzar els vehicles, continuar les millores en accessibilitat, senyalització, seguretat o comoditat, introduint noves modalitats de pagament que engresquin el ciutadà a fer servir més el metro, el tramvia o l’autobús, tot perquè vagi arraconant sempre que sigui possible els artefactes pol·luents privats, tinguin les rodes que tinguin.

Adéu, funicular! Recordo amb molta nostàlgia haver pujat en els teus vagons que a mi em semblaven (anys 60) el súmmum de la modernitat i que ara hem vist que han arribat a l’obsolescència, suposo que no programada en el moment de la construcció. Recordo els cartells amb la família Ulisses (del TBO) fixats a cada un dels pals que sostenen els fluorescents i la catenària de la instal·lació i que, òbviament, ens cridaven molt l’atenció. Algú sap què se’n va fer? Temo que en algun moment fossin retirats i “reciclats”, com passa amb tantes mostres d’aquest petit patrimoni de poc valor. També devia córrer la mateixa sort un curiós dibuix de la Torre Eiffel, situat just a la cota dels 300 metres de la muntanya, indicant per tant que el Tibidabo és molt més alt que la torre parisenca. Em produïa una mena de vertigen cada vegada que superàvem aquest punt.

Sembla ser que el nou funicular, a més de tenir molta més capacitat, es concebrà com una mena d’atracció més del parc. És d’esperar que aquesta nova innovació no segueixi desvirtuant-lo. L’encant del Tibidabo era, justament, el seu caràcter ingenu, infantil, demodé… La necessitat de reviscolar-lo (que no dic que no fos inevitable) va animar a “modernitzar” estèticament les instal·lacions i l’únic que s’aconseguí és desnaturalitzar-les i fer-li perdre l’encant. Veurem quin resultat donen aquestes noves transformacions. Donem-los el benefici del dubte.

[Així el recordo, sense decoracions absurdes ni grafitis; imatge: pinterest]

Al país del sol neixent

Al Japó han canviat d’emperador. El que ara abdica, Akihito, va prendre possessió de la seva dignitat la vigília de la mort del meu pare. Sempre relaciono ambdós esdeveniments, que no tenen res a veure l’un amb l’altre. Si la memòria no em falla, en aquella ocasió van aparèixer, emperador i emperadriu, participant en una d’aquelles cerimònies tan japoneses, sòbries i encarcarades, plenes de símbols tant arcaics com fascinants pel que fa als gestos, protocol, roba o objectes. Ella, la filla d’un fabricant de fideus, de nom Michiko (cosa que feia molta gràcia al meu pare), va aparèixer coberta de no sé quants vestits, un sobre l’altre, com mana la tradició, avançant acompassadament enmig del respectuós silenci dels presents. L’abdicació ahir i l’acte del relleu avui a càrrec del nou emperador Naruhito (que aviat farà seixanta anys!) han seguit aquesta tònica, amb jaqués, vestits llargs, reverències i mirades abaixades, en la línia de l’educació i timidesa tòpicament japoneses. Quina enveja. Així sí que donaria gust ser monàrquic. Potser l’única nota discordant de les cerimònies, a ulls nostres, seria la discriminació que les dones pateixen encara. No tardarà el dia en què un país tan avançat en tants camps regularitzi aquests sorprenents anacronismes.

Malgrat tot, el Japó no és un país que m’atregui especialment. Me l’imagino molt densament poblat, asfixiant, com si no tingués pràcticament naturalesa ni paisatges rurals. No és cert, és clar, però les imatges que ens arriben d’aquelles illes invariablement remeten a multituds de persones atrafegades, poc comunicatives i bolcades en el seu treball i en les seves obligacions, cosa que tampoc em sembla gens malament. Hi ha un famós encreuament de carrers a Tòquio, amb multitud de passos zebra, que exemplifica a la perfecció aquesta manera de viure. L’únic estímul que em faria viatjar al país del sol naixent és desplaçar-me pel metro de Tòquio que, com se sap, també es caracteritza per uns combois perpètuament ocupats per mils de persones que pugnen per encabir-s’hi, amb la inestimable ajuda dels oshiya, nom que reben els empleats que, proveïts d’uns immaculats guants blancs, empenyen els viatgers fins que les portes poden tancar-se.

No és probable que el flamant Naruhito passi mai per l’experiència de passar pel tràngol que passen diàriament milers de toquiotes al subsòl de la ciutat, més si tenim present que encara el seu avi, Hirohito, va conservar la divinitat fins el 1945, any que es dignà parlar al poble per primera vegada, tal era el distanciament del poder imperial. I, malgrat tot, continua meravellant com aquella gent saben compatibilitzar hàbilment tradició i modernitat d’una manera que sembla que ningú en surti molest o perjudicat. Justament el contrari del que ens passa aquí.

[Imatge: destinoinfinito.com]

Una República per evitar això, també

Cada vegada que al nostre país es produeix un accident ferroviari amb víctimes mortals toca plànyer-se’n, investigar-ne les causes i fer-se el ferm propòsit, per part de qui pertoqui, de que sigui la darrera ocasió de que haguem de sentir o llegir aquest tipus de notícies. Ahir va ser un d’aquests dies. L’accident, un descarrilament en una línia de regionals, a l’alçada de Vacarisses; una única víctima mortal i molts ferits; la causa, una esllavissada en què l’enrenou meteorològic de les darreres setmanes no hi és aliè.

Sembla que en aquesta ocasió ADIF, la responsable de la infraestructura i del seu manteniment, sí que havia efectuat alguns treballs prèviament per impedir o minimitzar incidències com les d’ahir, però a la vista està de que no són suficients. Caldrà de nou recordar i denunciar que aquestes millores en vies, catenàries i obres annexes suposen cada any un minse percentatge de la partida pressupostària corresponent. No estem parlant de que no hi hagi diners o de que s’hagin de destinar a finalitats diferents: els diners sí que hi són, però s’administren de manera tant gasiva com sospitosament arbitrària.

Al marge d’això, l’administració que ha d’acabar donant la cara en termes de prestació del servei, la Generalitat, assisteix impotent a aquest exercici de garreperia, amb les mans lligades a l’hora de prendre qualsevol iniciativa o decisió per millorar satisfactòriament la xarxa i els serveis ferroviaris amb més incidència entre la població. Vull creure que els responsables d’haver acceptat en el seu moment el traspàs de Regionals i Rodalies n’estaran ja ben penedits. Constitueix un bon exemple de peix al cove mal negociat i precipitadament acceptat per raons electorals i d’imatge: el de Regionals, per cert, culminat pel Tripartit. Una raó més, l’enèsima, per anhelar l’adveniment de la República efectiva per Catalunya (ja no m’atreveixo a dir quan, ni com).

[Imatge: foto ACN, ara.cat]

Foc nou

S’acusa al nostre Govern de pensar i preocupar-se només del “procés” (pronunciat amb sorna) i no de “les coses que importen a la gent”, és a dir, salut, escoles, habitatge, infraestructures, pensions… Ho diuen, curiosament, els que tot el sant dia fan declaracions, formulen preguntes al Parlament, manipulen informacions i burxen obsessivament al voltant del “procés” mentre no se’ls coneix cap mena d’iniciativa o proposta sobre “les coses que importen a la gent”.

Bé, avui el Govern ha tingut una nova oportunitat de desmentir la xerrameca espanyolista amb la inauguració del primer tram de la línia 10 Sud del metro de Barcelona (amb dues estacions, Foc i Foneria, a les quals s’afegiran dues més el 2019). Una infraestructura llargament esperada pels veïns de la Marina i la Zona Franca, una “cosa que importa a aquella gent”, que millorarà la seva mobilitat i que els permetrà desplaçar-se de forma més ràpida, còmoda i segura cap a l’Hospitalet de Llobregat, la resta de Barcelona i també l’Aeroport.

Cap de les màximes autoritats s’ha volgut perdre l’esdeveniment i així, juntament amb l’alcaldessa Colau, el vicepresident Aragonès i el conseller Calvet, el president Torra ha pogut tallar la cinta (és un dir, ara s’accedeix a les instal·lacions amb la targeta) i escenificar així l’entrada en servei del tram de metro, honor que també van experimentar en el seu moment el president Puigdemont i tots els seus antecessors. Cap càrrec s’ha volgut perdre l’esdeveniment però un, malauradament, no hi ha pogut ser present, el conseller Rull, injustament empresonat per aquells que tant pensen en “les coses que importen a la gent” i qui més es mereixia ser present a l’acte. Un record per a ell, avui especialment.

Encara que l’acte havia de ser notòriament protocol·lari, el president Quim Torra no s’ha estat de recordar l’endèmic dèficit d’infraestructures en general i de transport ferroviari en particular que pateix Catalunya per part de l’estat, amb la molt significativa dada de que aquest no ha construït ni un quilòmetre de via fèrria al nostre país en els darrers quaranta anys, oposant-ho a l’expansió del metro barceloní i dels Ferrocarrils de la Generalitat. Són les coses que importen a la gent i ja es veu a qui preocupen i a qui no.

[Imatge: ccma.cat, foto ACN]