Això no calia

Els partits sobiranistes ens han regalat, a amics i a enemics, un nou espectacle completament evitable. Cedir o no cedir als dictats de jutges espanyols, suspendre tots els diputats o només uns quants, votar sí, no o abstenir-se davant qualsevol envit… totes les decisions són legítimes i comprensibles mentre l’existència de presos polítics i exiliats preval sobre tota altra consideració o estratègia. Però el que no es pot fer és anar cada un pel seu cantó i visibilitzar-ho de forma tan evident, amb retrets i acusacions diverses. Això desanima als convençuts, subministra arguments a l’oposició espanyolista i, evidentment, no ajuda gens a allò d'”eixamplar la base”. Com dimonis podem fer per donar a entendre a ERC i PDECAT/Junts per Catalunya (on comença un i acaba l’altre?) que han d’acordar una estratègia conjunta, la que sigui? Com els hem de convèncer perquè la respectin en la forma i en el fons? Quan deixaran enrere, definitivament, aquestes maneres de partit tradicional i assumiran que la ciutadania demanda una altra manera d’organitzar-se políticament i participar en la presa de decisions i en la conquesta democràtica del poder? Propostes innovadores i engrescadores com les primàries de Jordi Graupera o la Crida Nacional per la República van en aquesta direcció. M’he adherit a la segona i ho he fet just abans del teatret d’aquest matí al Parlament, que m’ha ratificat en la meva decisió, espero que bona. La iniciativa és il·lusionant, i desitjo que mantingui el seu caràcter meta-partidista que reforci (millor dit, que lideri) el tram final de construcció de la República. Tinc clar, però, que si aquesta Crida ha d’acabar derivant en un nou partit normal i corrent, a unes sigles més a afegir a la sopa, amb mi que no hi comptin.

 

La darrera reculada ha de ser realment la darrera

En el dubitatiu debat que els darrers mesos sostenen partits, entitats, opinadors i particulars sobre com ha de continuar el procés sobiranista després de les arrancades de cavall i aturades de somera de l’octubre passat, sempre he adoptat una posició més aviat pragmàtica, prudent o, en paraules d’Esquerra, realista. Tot i això, no puc reprimir la decepció que m’ha produït la decisió del president Torra d’apartar els quatre consellers amb “problemes” del seu nonat govern i substituir-los per altres quatre al gust de la camada ponentina. Altres actuacions recents eren de més fàcil assimilació, pel que tenien d’inevitables so pena, en cas contrari, de reaccions legals i judicials tant rígides i forassenyades com ben factibles. Però el que es va decidir ahir, una autèntica baixada de pantalons, es de més mala digestió.

Naturalment s’ha volgut amorosir davant l’opinió pública catalana amb gestos i arguments més o menys calculats: tuit de Puigdemont beneint l’operació, Torra departint distesament amb Comín i Puig, que amb Rull i Turull han donat la seva conformitat al trist moviment polític, o les declaracions de Batet, el nou portaveu del PDCAT dient, cito de memòria, que així es donava compliment al mandat del 21-D, quan és tot el contrari. Però no cola, o almenys a mi no m’acaba de convèncer. Es tractava d’un torcebraç entre els governs català i espanyol on clarament resultaria guanyador el primer: el motiu de conflicte (publicar o no publicar el nomenament d’uns determinats consellers) era purament administratiu i la raó estava de favor nostre. Políticament era indefensable la criaturada espanyola. Ara el mal ja està fet, tot i que espero amb candeletes el resultat d’aquesta querella per prevaricació que el nou govern (que encara no s’ha constituït!) pensa presentar contra un Rajoy en les seves hores més baixes.

A aquestes alçades de la pel·lícula, amb els fets consumats, només ens queda fer el cor fort davant aquesta nova reculada del sobiranisme català que hauria de ser l’última, com diu Vicenç Partal a l’editorial d’avui: “Aquesta hauria de ser la darrera cessió, com a conseqüència d’haver acceptat de fet el 155. De manera que ara cal estar a l’aguait per a veure si hi ha un canvi d’actitud o no.” Se suposa que ara toca aprofitar les oportunitats que se’ns aniran oferint els propers mesos: recuperació d’institucions, retirada (almenys de iure) del 155, constitució del Consell de la República, canvis governatius a Madrid (no necessàriament a millor), preparació de les eleccions municipals, procés constituent (ja veurem com)… Només aquesta perspectiva, amb la seva innegable part engrescadora, endolceix l’amarga decisió que ahir va prendre Torra i les forces polítiques que li fan costat.

President Puigdemont, president Torra

Cada vegada que a Catalunya és elegit un nou president de la Generalitat, dedico un apunt d’aquest bloc a saludar l’arribada de qui ha d’encapçalar, en principi per quatre anys, la nostra més alta institució governativa. Després de Mas i de Puigdemont, avui en tocaria un altre titulat “President Torra”, però això no pot ser. Les coses se’ns han complicat molt i el resultat, en aquest moment, és que tenim dos presidents: el legítim i exiliat, i el legal i “efectiu” segons la terminologia a l’ús. Tots dos són el meu president. Els dos tindran el seu paper, difícil i necessari, en les properes etapes de l’alliberament nacional. Un complementarà l’altre. Per alguns, tots dos seran “president de la Generalitat” segons quin és el cristall amb què se’ls mirin en cada moment. Un i l’altre necessitaran el nostre suport i el nostre respecte, el mateix respecte que li nega una oposició enfurismada i cada dia més desorientada. Sí, tot és una mica kafkià i anòmal. Caldran energies renovades, per part de tots, per superar aquesta etapa, un punt esquizofrènica. Ho volem? Ho podrem?

Desitjo tota mena d’encerts al president Torra. Les conviccions, la determinació, el bagatge intel·lectual i la preparació personal, que no són poca cosa, no li falten. La seva relativa “virginitat” en el món de la política, almenys en la política partidista són també un punt a favor. Felicitats, i endavant.

[Imatge: foto Ignasi Guerrero, www.elnacional.cat]

 

Aviat, bones notícies (acte a Tarragona)

Com es pot comprovar a la foto, l’Aula Magna de la Rovira i Virgili va quedar petita, com se sol dir, per una taula rodona sobre un tema a priori tan àrid com el dret i les lleis. Però si diem que els tres conferenciants eren el diputat tarragoní Eusebi Campdepadrós, la catedràtica Mercè Barceló i Jaume Alonso Cuevillas, advocat del president Puigdemont, i afegim que el tema a debatre era la deriva autoritària de l’estat espanyol i la repressió contra l’independentisme dels darrers mesos, s’explica molt millor l’ocupació completa de la sala, passadissos inclosos, que va contribuir a augmentar la ja de per si alta temperatura ambiental.

Sense desmerèixer els dos primers ponents, és clar que l’estrella de l’acte va ser Alonso Cuevillas, un home a qui li hem d’agrair tres coses: primera, que faci comprensible i amè el sempre espès mon del dret, segona, que esquitxi les seves intervencions amb agraïdes mostres de bon humor (ahir ens va confessar que és el president de la Penya de Sant Esteve de les Roures) i tercera, que faci gala d’un prudent optimisme, més necessari que mai en els incerts moments que estem patint. Aquest prudent optimisme es va traduir ahir, per exemple, en l’anunci de que la setmana que ve poden haver-hi bones notícies en el complicat procés jurídico-polític en què s’ha convertit la situació processal dels nostres presoners i exiliats. Esperem amb candeletes novetats en aquest sentit, contrapunt engrescador a les continuades (perquè encara duren) mostres d’inflexibilitat per part de l’estat. Unes mostres (querelles, interlocutòries, recursos) que van ser analitzats i criticats des de tots els punts de vista (acadèmic, polític i estrictament jurídic) pels tres ponents, posant de manifest la subjectivitat, la falta de rigor o l’absoluta irracionalitat que inspira aquestes actuacions.

El que són les noves tecnologies: Alonso Cuevillas va enviar una foto de l’acte, amb el públic aplaudint, al president Puigdemont, que immediatament va agrair el gest de la gent. Tot en qüestió de minuts. Les mateixes noves tecnologies que estan a la base de la reforma legal per poder investir Puigdemont a distància, que ha aprovat el Parlament i que, oh sorpresa, ja ha impugnat el govern espanyol en una nova mostra d’interessada celeritat procedimental. Res que ens vingui de nou.

[Imatge: www.diarimes.com; foto Òmnium]

Hora de parlar (i 9)

“La paciència és necessària, i no es pot fer la collita just després de sembrar” (Soren Kierkegaard)

Anem acabant. Em pronunciava fa dos dies decididament per la formació d’un govern autonomista o “efectiu”, que de cap de les maneres és incompatible amb l’encara no nat Consell de la República a l’exili. Al contrari, n’ha de ser el necessari complement, juntament amb la tercera pota de l’acció republicana, la protagonitzada directament per la societat, que a través de les entitats, els CDR o altres formes d’organització ha de canalitzar la lluita, la reivindicació, la protesta o la propaganda en favor de la necessàriament lenta construcció de la República. I ja que parlo dels CDR, obro parèntesi: no cal ni dir que totes les accions han de seguir sent no violentes i alhora no les ha de frenar cap envestida judicial com la de les darreres hores, a través d’una inadmissible i perillosa banalització del concepte “terrorisme”. De moment el que estan aconseguint els nostres adversaris, amb detencions, querelles i visites als jutjats per tota mena de raons, és justament infondre renovades energies a la mobilització popular, fins i tot a aquells que, almenys fins ara, n’hem restat més al marge. En caldran moltes d’energies i també de coratge, d’intel·ligència, d’astúcia… i paciència, molta paciència i perseverança, com n’han tingut i en seguiran tenint els nostres líders i representants, al país i a l’exili, lliures o a la presó, de dretes o d’esquerres.

Després de moltes setmanes de notícies funestes o desesperançadores, sembla que el procés de transició cap a la República (bategem-lo així) encara bones perspectives. La internacionalització del conflicte és ja un èxit i comença a donar, judicialment parlant, els seus primers fruits, es va aplanant el camí per a la formació d’un govern, les tensions entre partits han disminuït de forma evident, l’ANC no podria estar en millors mans que en les de l’Elisenda Paluzie en una presidència col·legiada, la societat continua activa, motivada i serena davant de cada nou ensurt que rep i, finalment tota l’estratègia repressiva de l’estat espanyol comença a girar-se-li en contra. Se’ns farà llarg, però passats uns anys, valdrà la pena haver-ho viscut, haver-ho patit i haver-ne gaudit la victòria final.

Hora de parlar (8)

“El millor govern és el que deixa a la gent més temps en pau” (Walt Whitman).

 

En la darrera entrega de la meva ja llarga reflexió sobre el moment en què ens trobem, concretava els tres objectius que el país ha d’assolir, tenint en compte tants els aspectes positius (vam dur a la pràctica un referèndum contra obstacles de tot ordre, es va proclamar una república en seu parlamentària, hem revalidat la majoria independentista en unes eleccions imposades) com els aspectes negatius (ja sabem com les gasta l’estat espanyol, el seu personal polític -rei inclòs-, la seva policia i la seva justícia, no vam ser capaços d’acabar la feina començada, hi ha hagut un dramàtic campi-qui-pugui de polítics, partits i entitats a l’hora de fer front a la repressió i a reteixir consensos sobre les noves passes a donar). Aquests tres objectius, recordem-los, eren la llibertat de presos i exiliats, l’endegament del que en diem “construir república” i recuperar institucions abolint el 155. Deia també que aquest és el que a priori sembla més fàcil de dur-lo a la pràctica: depèn dels catalans (no com el primer) i és concret i tangible (no com el segon).

Però tampoc ho és, de fàcil. Semblava que una de les fites que més consensos concitava, abans i immediatament després de les eleccions del 21 de desembre, era el restabliment del govern de la Generalitat, foragitat per aquell ignominiós article constitucional. Han passat tres mesos i mig i estem com estem. No tota la culpa ve dels ponentins i els seus pals a les rodes: aquí Déu n’hi do. Les discussions entre partits sobre qui ha de ser investit president, quin ha de ser el programa de govern i quin el grau de desobediència als entrebancs de la justícia espanyola han estat primera plana les darreres setmanes i no cal estendre-s’hi.

Hi va haver un moment, vist l’impàs i l’atzucac creat, que els més enragés preconitzaven anar a noves eleccions. Ni parlar-ne. El risc és evident, perquè els resultats oferirien una cosa pitjor que la pèrdua de la majoria independentista: un major fraccionament parlamentari i, doncs, una major ingovernabilitat, que acabaria amb la paciència de tots. Cal formar ja un govern, com sigui. S’ha criticat molt Esquerra Republicana per la seva urgència en aquest sentit i per parlar de “realisme” o de “govern efectiu” com eufemismes d'”autonomisme”, però tenen raó. Per molt autonomista o intervingut que sigui aquest govern, sempre serà millor que no tenir-ne cap: necessitem ocupar espais de poder (municipis, institucions, societat civil…) i el de la Plaça Sant Jaume sempre serà més real que el de Waterloo, en el benentès que un ha de complementar l’altre. Veure un president adreçant-se als ciutadans per televisió des del Palau, contemplar consellers tallant cintes, llegir el Diari Oficial sense referències estranyes, en fi, una certa sensació de tornada a la normalitat en el dia a dia serà d’agrair, per molt superficial que pugui semblar. En tot cas, aconseguir de nou el govern, encara que sigui amb un programa netament autonomista, no suposa cap traïció a la legalitat republicana des del moment en què totes les forces polítiques (CUP inclosa) van acceptar l’envit del 21 de desembre.

Qui ha d’encapçalar aquest govern? Semblava que tothom tenia clar que havia de ser Puigdemont però les martingales legals han fet que s’hagi entrat en un ball de noms. En realitat, poc importa això, per vàries raons. Puigdemont, de fet, ja és president (no ho ha deixat de ser mai) i la persona que ocupi el seu lloc a Barcelona no serà, en lògica republicana, un president de la Generalitat sinó una mena de conseller en Cap. El propi Puigdemont s’ha descartat momentàniament, a l’espera d’una feliç conjunció astral que li permeti exercir una presidència unificada. De manera que la solució Sánchez, en marxa de nou, ja em sembla bé (en el moment que redacto l’apunt està convocat un ple del Parlament per divendres: veurem).

[Continuarà]

Hora de parlar (7)

“Al perdre el teu propòsit, has perdut el camí” (Friedrich Nietzsche)

 

Deixem, però, de donar voltes al passat i comencem a exercir la tant fascinant com relliscosa tasca de futuròleg. Què cal fer? Com ho hem de fer? Si volem que les cares del nostre envitricollat cub de Rubik comencin a presentar alguna coherència cromàtica, caldrà tenir ben definits quins són els objectius a assolir, més o menys ja declarats, apuntats o intuïts (depenent de cada partit, cada entitat, cada opinion maker que obre la boca o, en fi, cada ciutadà que s’expressa lliurament) de quan les eleccions del 21 de desembre. En la meva modesta opinió, qualsevol estratègia, lluita o esforç haurien d’anar dedicats a aconseguir aquestes tres fites:

Primera, la llibertat dels presos polítics, el retorn dels exiliats i el cessament de la desmesurada repressió político-judicial en curs.

Segona, el restabliment de les nostres institucions amb la immediata derogació del funest article 155 de la Constitució espanyola.

Tercera, l’inici del procés constituent o de construcció de la República proclamada i sense més recorregut de moment.

L’ordre no és gratuït: de més a menys urgència i de menys a més marge d’actuació. Examinem-les una a una.

Convindrem en què, si tinguéssim una varetat màgica o se’ns aparegués el geni de la llàntia amb opció a complir un desig, aquest seria la immediata excarceració de presos, la tornada d’exiliats i, ja posats, l’arxivament de tots els patracols judicials oberts al sobiranisme. Tal com estan les coses en aquest moment (quarts de nou del vespre del 4 d’abril, encara que tot canvia de pressa), no té l’aire de que tinguem gaires alegries en aquest sentit. Toca per tant perseverar en el camp on el catalanisme té la mà trencada: les mobilitzacions de rebuig i protesta o les mostres individuals i col·lectives de solidaritat i suport a presos i exiliats. Llaços, pancartes, concentracions, cartes, mil maneres de donar sortida a aquesta mena de dol nacional en què estem immersos i del qual no som capaços de trobar una ràpida solució.

El retorn a la situació pre-155, amb el restabliment d’institucions i càrrecs públics que aquell desgraciat article constitucional va estabornir, hauria de constituir en aquests moments l’objectiu principal. Potser perquè és de consecució més fàcil que fer front amb èxit a la repressió o començar a construir República (les altres primera i tercera fites), el cert és que en aquests moments és el tema central de discussions i enfrontaments entre els actors sobiranistes. Comptat i debatut, però, el dubte es redueix a dues opcions: cedir o mantenir-se ferms. Tant senzill, tant complicat. En parlarem més endavant.

He titulat “iniciar el procés constituent o de construcció de la República” el tercer cim a assolir, però podria haver-lo batejat de moltes altres maneres. És el més inconcret dels objectius, dilatable en el temps segons recursos, capacitats, conveniències i dificultats, i no sotmès a cap rígid full de ruta (potser això acabarà essent un avantatge…) sinó a la pròpia dinàmica de la societat, activa i enginyosa però també canviant, voluble i capritxosa. A mi això de “construir la República” em recorda poderosament allò altre de “crear estructures d’estat”, unes estructures que no teníem clar quines eren i que, amb notable ingenuïtat per part de tots, vam donar per fet que seguien el seu curs sense sospitar que l’estat en majúscules (que sí que té unes estructures així de grosses) no es quedaria de braços creuats en tant que part interessada en l’assumpte.

[Continuarà]

Hora de parlar (6)

“Un misteri que es resol amb una explicació mai ho ha estat. Tot misteri autèntic es resisteix a una explicació, i no perquè defugi l’examen amb algunes dobles veritats, sinó perquè la seva essència no permet resoldre’l d’una manera racional” (Kerény Károly).

 

Sí, el 27 d’octubre va ser una jornada estranya. S’hi va declarar (o proclamar, no m’ha quedat mai clar) la independència. L’entusiasme, més que eufòria, inicial va deixar pas ben aviat a una mena de període latent, on se suposava que havien de passar moltes coses i no en va passar cap. Paral·lelament, el Senat espanyol, aquella cambra titllada sempre d’inútil, feia quelcom útil des de l’òptica central, tot aprovant l’aplicació de l’article 155 amb el vergonyant vot favorable del PSOE. Era divendres i l’inconscient col·lectiu (existeix, no?) deia que es deixés passar el cap de setmana i dilluns la república naixent començaria a donar les primeres passes i l’estat a respondre-hi com només ell sap fer. En definitiva, començaria el “mambo”, en encertada etiqueta dels xicots de la CUP. Però el que realment es va produir va ser un desconcertant “campi qui pugui” de consellers i alts càrrecs, uns prenent el camí de l’exili, uns altres dimitint i uns altres aparentant una tensa normalitat tot acudint al despatx com si res. Confesso que aquesta incoherent resposta de les nostres autoritats a les greus decisions del divendres em va deixar atònit. No entenia quina era la lògica subjacent a aquelles decisions. Quan van començar a aparèixer les informacions segons les quals les famoses “estructures d’estat” no passaven de projecte, tot va començar a prendre una mica de forma: o s’estava executant un pla genial o, com tenia la pinta, s’estava posant de manifest el que ja vaig exposar en un anterior apunt, això és, que els nostres governants no creien que arribarien fins al final perquè nosaltres els ciutadans tampoc seríem capaços d’arribar fins el final. Però tots ho vam fer. Una mica enganyats, però tots ho vam fer.

Mentrestant, la maquinària jurídico-política repressora funcionava a ple rendiment. Per primera vegada en els temps moderns un estat europeu occidental, soi-disant democràcia, tenia presos polítics i exiliats. La reacció popular no es va fer esperar, i com en altres moments difícils de la nostra història la societat va saber donar mostres (que no han parat fins avui) de dignitat, solidaritat, serenor i bona organització. El groc va adquirir un triple significat de llibertat personal, social i nacional, fins al punt de ser prohibit el seu ús en unes fonts públiques, en una de les més ridícules decisions judicials que s’han hagut d’acatar.

La darrera baula de la cadena d’esdeveniments fou, com se sap, les eleccions del 21 de desembre, convocades per l’ocupant amb la gens secreta intenció d’agafar amb el pas canviat als independentistes per, naturalment, vèncer-los. No sabem si per imposició europea (convocar els comicis, no vèncer els indepes) o per evitar-se un llarg i feixuc període d’imposició del 155, que els hagués desgastat (les tropes d’ocupació, no els indepes). Però per sorpresa de molts, una vegada obertes les urnes la societat catalana va llençar tres poderosos missatges: conformava una nova majoria independentista, convalidava les decisions del govern ara pres o a l’exili i desitjava que es restablís la normalitat institucional en la persona del president Puigdemont. La necessitat, la conveniència o la dificultat de dur a la pràctica aquest tercer mandat determinarà les de nou desconcertants i erràtiques decisions dels protagonistes del procés sobiranista (o més ben dit, republicà). I així estem, encara.

[Continuarà] 

 

Hora de parlar (5)

“La massa busca al líder no perquè l’estimi sinó per interès; i el líder accepta la massa per vanitat o per necessitat” (Napoleó Bonaparte o Marlene Dietrich, segons les fonts)

 

Comentàvem al darrer apunt com d’insòlit, o com a mínim, remarcable, havia estat el fet de que el govern Puigdemont i la coalició que li donava suport havien actuat amb lleialtat, perseverança i resolució en el compliment del programa electoral amb què s’havien presentat, que al seu torn no deixava de ser una resposta a les pressions populars (“president, posi les urnes!”). La sorpresa de la ciutadania en comprovar que el govern arribava fins al final es va donar, però, també a l’inrevés. Això ja és especulació pura i dura (ja vaig dir que no sabem de la missa la meitat), però a mi em sembla que els nostres governants es van sentir igualment sorpresos en comprovar com el poble es prenia seriosament de debò el seu paper abans i durant el referèndum de l’1 d’octubre. Aquesta falta de confiança en la responsabilitat i maduresa democràtica de la gent podria ser un dels factors que explicarien per què s’arribà fins al final, amb totes les conseqüències. L’altre factor seria la creença de que la repressió estatal no arribaria als nivells a què va arribar. Però van confluir els dos factors, la determinació de la gent i la repressió policial i judicial: juntes van donar tot el sentit, tota la legitimitat i tota l’èpica (que ens agrada tant) al relat d’alliberament nacional, que sempre s’ha volgut popular, massiu i no violent.

Ens vam trobar, doncs, contra pronòstic que els ciutadans obtenien del govern el què volien però es pensaven que no faria, i que el govern constatava que la ciutadania, en el moment de prendre decisions difícils, li feia costat però amb el secret (potser inconscient) desig de que no ho fes tant resolutivament i responsable com ho va fer. Veient les garrotades que han caigut després, especialment a ells, no els tinc en compte aquesta feblesa en la confiança en el país, però bé cal anotar-la com a element d’anàlisi.

Resumint, quan el referèndum culmina amb èxit (a pesar de tots els pesars), tothom hi arriba una mica enganyat, en el sentit d’haver menystingut les potencialitats i els propòsits de l’altre. A partir d’aquest moment el calendari es precipita (vaga general, declaració i suspensió de la independència, temptativa d’eleccions i declaració d’independència novament): els nostres governants (els despatxos, per entendre’ns) continuen fent passes endavant i la societat (els carrers, per seguir entenent-nos) continua donant mostres de maduresa, responsabilitat i tensió continguda. Fins que s’arriba el 27 d’octubre, el dia més desconcertant.

[Continuarà]

 

 

Hora de parlar (4)

“Desgraciada la generació amb jutges que mereixen ser jutjats.” (El Talmud)

 

En el període comprès entre setembre (cop d’estat i concentració davant el Departament d’Economia) i desembre (eleccions al Parlament amb reedició de la victòria independentista) de l’any passat es concentren tots els esdeveniments polítics, socials i judicials que determinen la situació actual. Tot l’anterior (sentència de l’estatut, consultes municipals, el 9-N…) és indispensable també per entendre els darrers esdeveniments, però ja és història.

S’han analitzat molt els darrers episodis en clau de victòria o fracàs. Efectivament, la jornada del Primer d’Octubre (no 1 d’octubre com s’està dient) va ser tota una demostració de bona organització, participació ciutadana i dignitat, mentre que els titubeigs i desconcertants (in)decisions de les nostres autoritats el 10 i el 27 d’octubre cal anotar-les en el passiu del procés, en el sentit de que ens van fer recular bon tros de camí i van envalentir encara més els nostres enemics en la seva estratègia repressiva. Però més enllà de jornades positives o negatives a l’hora de fer el balanç de l’aconseguit fins ara, que ens ha portat inevitablement a parlar d’encerts i desencerts, de culpables i innocents i fins i tot d’herois i traïdors per part d’algun ex-conseller de peculiar trajectòria, m’agradaria introduir-hi un punt de vista diferent.

El que va passar l’octubre de 2017 en aquest país va significar un tomb en la relació entre governants i governats, entre polítics i ciutadans o, dient-ho de forma més metafòrica, entre els despatxos i els carrers. M’explico. El que va passar és que els nostres governants van complir els seus compromisos, cosa a la qual no estem avesats del tot. La determinació de Puigdemont i el seu nucli més fidel, la tossuderia de Junqueras i els seus, la responsabilitat de la CUP (en tant que formació política) van ser decisius perquè es culminés i s’acabés portant fins a les darreres conseqüències (puntualitzem: fins el 27 d’octubre) el contingut del programa de transició nacional (o full de ruta, o com se’n vulgui dir): l’aprovació de les lleis de desconnexió, la celebració del referèndum i la declaració d’independència. Siguem honestos: per poc ingenus que fóssim, no esperàvem que es duria a terme, acostumats com estàvem al recurs al pragmatisme, al canvi de plans, a la dilatació de terminis, a l’aigualiment de propostes, al desencantament de la població en nom de la real-politik… I quan sí que podien estar justificades aquests maneres de fer, quan la prudència potser hagués demanat no anar fins el final (l’estat ja estava donant proves més que evidents de fins on estava disposat a arribar per fer fracassar els plans dels catalans), els nostres dirigents se la van jugar, per sorpresa i admiració (tot alhora) del conjunt de la ciutadania. El temps i els fets han confirmat que les mostres de tacte i de prudència en el moment de convocar i celebrar el referèndum no haguessin resultat estranyes: criticables o descoratjadores potser sí, però estranyes no. De manera que és just reconèixer-ho i posar-ho en valor, quan tenim nou persones (set polítics “professionals” entre ells) privades de llibertat i uns quants més a l’exili per fer el que els demanàvem i van dir que farien. Sempre els ho agrairem.

[Continuarà] 

Hora de parlar (3)

“L’obra mestra de la injustícia és semblar just sense ser-ho” (Plató).

 

Després de “parlar” amb els budells i sentir amb el cor, és el moment de fer anar el cervell. És francament difícil reflexionar, raonar i aportar algun tipus de conclusions, ja no diguem proposar solucions factibles, a partir de tot el que ha passat els darrers mesos al voltant del nostre procés d’alliberament, i això per diverses raons.

La primera, per les contínues novetats informatives que, a manera d’inesperats girs de guió, no fan altra cosa que engrossir (i dificultar) la comprensió del problema. Aquesta sèrie personal d’apunts n’és una bona mostra. Quan ja estava en disposició de redactar aquestes línies, la detenció alemanya del president Puigdemont, la proposta de “front unit” de Roger Torrent o l’increment de l’activisme dels CDR en diferents punts del país, amb l’aparició de noves maneres d’enfocar una possible sortida a l’atzucac on estem situats, ha fet que personalment també hagi de revisar algunes de les idees o plantejaments que tenia més o menys clars.

La segona raó que em dificulta la comprensió global de la situació en què ens trobem (per aconseguir saber en quina ens volem trobar en un futur immediat) és que es tracta d’un endimoniat encreuament de factors de tot ordre (lògiques de partits i entitats, estratègies polítiques, situacions personals…) que cal resoldre d’alguna manera. A vegades parlo de sudoku per referir-m’hi, però no, és pitjor: és un cub de Rubik a l’espera d’algú prou talentós per saber girar hàbilment el seu desafiament tridimensional fins a donar amb l’única i desitjada solució, que cada cara sigui del color que ha de ser.

El tercer obstacle per emetre una opinió sobre el que està passant (no sóc tant pretensiós com per parlar d’anàlisi), i això no em canso de repetir-ho a tot aquell que té l’humor d’escoltar-me, és que, com diu la dita, no en sabem de la missa la meitat. Les xarxes socials han posat a l’abast de tothom poder opinar sobre qualsevol cosa però ens han dificultat alhora l’accés a informació veraç i contrastada. Tots som una mica cunyats que parlem del que no sabem, opinem del que no dominem i ens aventurem a formular agosarades hipòtesis a partir de suposicions, rumors o prejudicis. No vull ser un d’aquests. Hem estat en alguna reunió important? Hem tingut accés a algun document confidencial? Sabem dels contactes que hi ha (o que no) entre els que tallen el bacallà? Coneixem els estudis d’opinió i sondeigs que es fan periòdicament (els seriosos, no les potineries culinàries que apareixen als mitjans)? No, naturalment. Per tant, a l’hora d’expressar-se lliurament (que consti, un dret que cal defensar a mort, com qui diu) cal o bé tenir informació reservada o bé admetre honestament que no se’n disposa abans d’obrir la boca o escriure.

L’última raó que se m’ocorre, per ara, del perquè és tant complicat abordar el passat, el present i el futur del procés sobiranista lliga en certa manera amb la primera. Parlava de la contínua successió de novetats informatives que ens obliguen a replantejar-nos el relat que ens anem traçant mentalment en ares de ser mínimament coherents amb nosaltres mateixos. Passa que aquestes novetats informatives, a més d’inesperades, a vegades són positives i a vegades negatives, amb els conseqüents efectes sobre l’estat d’ànim i, per tant, en la visió general del problema. L’èxit d’una concentració massiva o l’empresonament d’uns dirigents són capaços, per si sols, de distorsionar la perspectiva de tot el que ha passat abans o s’intueix que ha de venir després. Com si de la “fal·làcia del jugador” es tractés, el fet de rebre noves positives aplana irracionalment el camí present i ens presenta un futur esperançador, i a la inversa si el que ens anuncien els mitjans és una galleda d’aigua freda.

[Continuarà]

 

 

Hora de parlar (2)

“El primer requisit de la civilització és la justícia” (Freud)

 

Deia ahir el que em sortia de l’estómac i dels budells cada vegada que he tingut coneixement de determinats fets relacionats amb el procés. Podria haver afegit moltes altres coses i no fa falta endarrerir-se ni 24 hores (25 amb el canvi d’aquesta nit) per trobar nous i greus motius de fàstic i indignació per afegir-los a la llista. Deixem-ho enrere.

Passem a un òrgan corporal productor també d’emocions, però molt més noble: el cor. Llegia avui a El Punt Avui una entrevista que li han fet a Miquel Bassols, president de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi. Després de parlar una bona estona de la seva especialitat professional (ja sabeu, angoixes, somnis i divans), a preguntes de l’entrevistadora parla de les conseqüències emocionals del procés. Afirma que el procés ha tocat també el més íntim de cada persona, l’angoixa, el rebuig, la solidaritat, el sentiment de pertinença, l’alegria i tristesa alhora… Hi estic d’acord i em sento bastant reflectit. Personalment, he experimentat aquests darrers mesos un sentiment difícil de descriure, a cavall entre l’admiració, l’empatia i la solidaritat, envers la cada vegada més nombrosa llista de personatges públics que estan patint la més injusta i irracional de les repressions d’un estat que es fa dir democràtic. Seguint els preceptes freudians, necessito verbalitzar (bé: escriure) el nom de cada un d’ells: el president Carles Puigdemont, Dolors Bassa,Toni Comín, Jordi Cuixart, Carme Forcadell, Joaquim Forn, Anna Gabriel, Oriol Junqueras, Clara Ponsetí, Lluís Puig, Raül Romeva, Marta Rovira, Josep Rull, Jordi Sánchez, Meritxell Serret i Jordi Turull. Em sembla que no me’n deixo cap.

A tots ells, el meu, el nostre, profund agraïment per unes actuacions i unes decisions que els han portat a una penosa situació personal i familiar. En relació amb aquelles, són completament injustes i per tant també sobreres algunes acusacions de traïdoria, de frivolitat, de descoordinació, de titubeigs, de tacticisme o de falta de perspectiva. Sembla que aquestes invectives, llançades al caliu de la immediatesa i l’anonimat que proporciona la xarxa de l’ocellet blau, han remès completament, però en tot cas no tenien que haver sorgit mai contra unes persones que es van limitar a fer en cada moment el que creien més convenient per al país que representen i per als ciutadans que els van escollir.

A tots ells, el meu, el nostre, compromís per solidaritzar-nos-hi i fer el que estigui en les nostres mans per tenir-los a tots ben aviat a casa. La llista d’accions, personals o col·lectives, més efectives o més simbòliques, és llarga: recursos judicials, concentracions, gestions diplomàtiques, llaços grocs, cartes, mobilitzacions… Cadascú sabrà què vol o què pot fer però tot serà benvingut si ajuda a deixar en no res una injustícia que crèiem que ja no veuríem a Europa i en ple segle XXI: persones empresonades o exiliades per les seves idees polítiques. És una verdadera vergonya.

[continuarà]

Hora de parlar (1)

“La injustícia que es fa a un és una amenaça que es fa a tots” (Montesquieu)

 

Han passat tres mesos de les eleccions del 21 de desembre i des de llavors pràcticament no he piulat res que tingui a veure amb el convuls moment polític que viu la nostra nació. Si exceptuem un apunt solidaritzant-me amb Mireia Boya, un altre sobre un fruiter perseguit per la causa i un tercer sobre la concentració de l’altre dia davant Òmnium del Tarragonès, el cert és que no he tocat “el” tema de manera directa en cap més moment.

No m’agradaria que aquest silenci fos interpretat com el que no és, ni una mostra de desinterès per les qüestions que afecten la meva nació i la seva gent (tot el contrari), ni un símptoma de fàstic o avorriment (que és el que alguns pretenen, i això de mi no ho aconseguiran mai), ni molt menys una prova d’excessiva prudència o por (tenim dret a tenir-ne, amb el que estem vivint?).  Aquest prolongat silenci d’un bloc on més d’un terç dels seus apunts han estat dedicats al catalanisme, als partits independentistes i al procés sobiranista potser és degut a una necessitat de prendre un respir (la vigília de les festes nadalenques el propiciava) després de massa mesos de tensions de tot ordre.

Però crec que ha arribat el moment de donar una resposta personal a aquesta pregunta que tots ens fem entre nosaltres (“i què, com ho veus?”) en forma de reflexió sobre tot el que ha passat i el que pot passar en un futur. La meva intenció era compartir aquestes idees i argumentacions en un context d'(aparent) tranquil·litat, amb el valor que dona fer-ho amb fredor, sense més apassionament que l’inevitable pel tema que estem tractant. Però no hi ha manera, el context tranquil no acaba d’arribar mai i s’imposa invertir els termes i abocar les meves reflexions en calent. El que va passar ahir va ser la gota que ha fet vessar el meu particular got de paciència i em temo que el de molta més gent. Quin millor moment per fer-ho?

És hora doncs de parlar i ho faré per ordre anatòmic. Començarem per l’estómac i els budells. Ho diré de forma ben senzilla: sento una barreja d’odi i fàstic davant de determinades situacions que hem estat obligats a veure o a sentir. Consellers del nostre govern emmanillats com a perillosos delinqüents i traslladats d’una banda a l’altra amb una sorollosa i impactant comitiva policial, per a gaudi de les illetrades masses de televidents espanyols; polítics i tribunals espanyols coordinats harmònicament i intercanviant funcions que fulminarien l’abans citat Montesquieu si encara fos viu; la sorprenent celeritat de determinats jutges i fiscals a l’hora de redactar querelles, instruir processos i adoptar decisions: contra Catalunya, la justícia espanyola es torna d’allò més estakhanovista; la intensificació de la mentida i la manipulació de notícies en els més significats mitjans de comunicació, en paper o audiovisuals: no és que fos cap novetat això, però en els darrers mesos han traspassat la darrera ratlla de decència que els quedava; i podria seguir. He dit barreja d’odi i fàstic. Jo no sabia ben bé què era l’odi fins haver viscut els episodis del darrer mig any. Tenia la sort, digueu-me ingenu, de reaccionar a tot el que m’envoltava amb un punt naïf, relativitzant la mala fe dels altres, com donant per descomptat que tothom tenia dret a un punt de comprensió per part meva, o com a mínim la indiferència o el menyspreu pel que feia o deia qualsevol persona, no només polític, periodista o personatge públic, però en cap cas odi. Ara ja sé el que és aquest sentiment. El que no sé és si aquesta mena d'”incitació a l’odi”, que ara s’imputa tan alegrement i inapropiada, s’hauria d’adreçar contra mi o més aviat contra ells.

[continuarà]

 

Ja n’hi ha prou, de manifestos

El tema “pensions” començava a ser trending tòpic i això no pot ser. Calia desviar el focus d’atenció i, ¿què millor que alguna actuació contundent i vistosa contra Catalunya? Marchandoooo no una, sinó dues intervencions de piolins, una al Palau de la Generalitat i l’altra a la seu central de l’Òmnium, amb els procediments a l’ús, a saber, potinejar-ho tot, intervenir llapis de memòria, papers i correus personals i, potser el que més els agrada, sortir carregats amb capses de cartró. Ja tenim els espanyolets de peu entretinguts vint-i-quatre hores més.

Les mobilitzacions no s’han fet esperar, és clar. Que no ens toquin l’Òmnium, una entitat cinquantenària que sempre s’ha distingit per la defensa pacífica i democràtica del nostre país i dels valors que li són intrínsecs, la llibertat, el progrés, la llengua i la cultura. Una entitat que, com a cruel resposta a la seva meritòria tasca, ha de suportar veure el seu actual president a la presó, demà farà ja cinc mesos, ocupacions a la seva seu buscant no se sap ben bé què, i calúmnies i desqualificacions de tot ordre per part de les hosts catalanòfobes.

A Tarragona, davant la delegació de l’entitat a la Rambla, ens hem concentrat una munió de gent, més de l’esperable tenint en compte la improvisació de l’acte i les circumstàncies meteorològiques poc favorables. Però aquesta vegada la presidenta Codines, com sempre al peu del canó, ja no estava per llegir manifestos. Avui l’hem vista i sentida més seriosa, més greu que de costum i en una intervenció sobre la marxa ha recordat que davant un conflicte que és polític correspon als polítics que culminin amb èxit el que la societat (i dins d’ella l’Òmnium) va impulsar, enfortir i consolidar: l’anhel de llibertat d’un poble. La gent continuarà persistint en aquests objectius i respondrà a noves crides d’afirmació, de denúncia o de protesta. Raons no ens en faltaran: els presoners polítics, l’escola catalana, el llast del 155, les limitacions a la llibertat d’expressió… La gent continuarà però haurà de ser la classe política qui es posi les piles i trobi el millor desllorigador possible.

Avui a Tarragona l’ambient era seriós i potser hi contribuïa el Requiem que algú ha tingut la pensada de fer escoltar a la concurrència, d’acord amb el moment que estem vivint. No són dies amables per ningú, això és evident, però la Rosa Codines ha tingut també un moment per il·lusionar-nos amb la festassa que muntarem el dia que vencem. Per a quan? De moment, com a bon auguri, el cel ens ha obsequiat amb un preciós arc de Sant Martí. Havien caigut gotes, però aviat hem tancat els paraigües. Després de la pluja, sempre surt el sol.

[Imatge: foto de l’autor]

Fruiteria Streisand

La fruiteria Ton, del carrer Florenci Vives de Tarragona, ha rebut una carta amenaçant el seu propietari que si no retira un llaç groc de la seva botiga patirà un boicot per part dels compradors. La missiva no té pèrdua, com se sol dir. Està redactada en castellà i és, naturalment, anònima, però diu representar un grupo de vecinas del Barrio compradores habituals de l’establiment. No deuen ser molt del barri aquestes vecinas perquè no han sabut indicar ni el número exacte del carrer ni el codi postal i, a més, la carta du matasegells de Barcelona. El text de la carta, de redacció manifestament millorable, ve a dir que els molesta el llaç, amb el qual nos està bombardeando, perquè serveix para dar a entender sus sentimientos. Elles tenen unas ideas diferentes que no les ensenyen (?). Acaba amb l’esmentada amenaça de boicot.

Confio que tothom sap perfectament de què es tracta l’efecte Streisand i per tant no cal explicar-lo. El cas és que tot ha estat viralitzar l’existència i el contingut de la carta i triplicar les vendes a la fruiteria tarragonina (propietat d’una persona molt activa i estimada a la ciutat, això també ajuda). La gent del barri o de més lluny (veïns o veïnes, de tot tipus de procedències i ideologies) s’ha solidaritzat amb el Ton anant a fer “gasto”, com es deia abans, i adquirint la seva variada oferta vegetal, de molta qualitat pel que m’han dit (a mi em queda una mica lluny la botiga, però no descarto visitar-la i comprar-hi també).

Ara bé, veient aquest èxit immediat de clientela un, que és molt malpensat (qui no ho és avui en dia?), no pot evitar fantasiejar amb la possibilitat de que hagi estat el mateix destinatari del boicot qui s’ha empescat el muntatge postal, però el seu procés ha estat tant i tant potiner que es fa impossible creure-ho. Més aviat dona la sensació de que algú del barri (un de sol) hagi informat a algun tabarnès (o com es facin dir) de l’existència d’aquesta fruiteria decorada amb perillosíssims llaços grocs. No m’estranyaria que altres comerços d’altres poblacions (n’hi deu haver centenars!) hagin rebut el mateix text covard, impersonal, matusser, fotocopiat i enviat amb sobre i segell, és a dir amb un ja periclitat sistema de comunicació postal. No tenen millor manera d’intentar parar un procés, un activisme i unes formes de protesta més pròpies com els nostres, més propis del segle XXI. Si tot ho fan així, ja anem bé.

[Imatge: playbill.com]

Hem tornat a guanyar

Quan vaig fer públic, entre els meus cercles personals, que la meva preferència electoral era Junts per Catalunya vaig afegir, a mode d’argumentació o justificació,  l’opció encapçalada pel president Puigdemont era, de les tres possibles per qualsevol ciutadà que estigui a favor de l’alliberament de Catalunya, la que més ens acostava a la situació just abans de l’aplicació del 155 i, per tant, que més inquietava Espanya. Bé doncs, els resultats finals dibuixen un panorama en què la ciutadania sembla haver volgut endarrerir el rellotge a aquell crucial moment del 27 d’octubre, entre la declaració d’independència i l’akelarre del Senat espanyol: confirmant la mateixa majoria parlamentària i donant prioritat a Junts per Catalunya, en tant que llista del president i sense motivacions ideològiques. Ahir a la nit era tot un goig contemplar conciutadans nostres, uns a l’exili o sortits de la presó i uns altres exhausts per una campanya plena de dificultats i impediments de tota mena, celebrar entusiàsticament el què es tracta d’una autèntica victòria, amb totes les lletres.

Em preguntava aquests dies de campanya electoral què passaria l’endemà dels comicis i com es gestionaria la incerta situació creada, el més semblant a un sudoku no apte per a determinats cervells. El resultat ha aïllat (despejar en català: ho ignorava) una de les incògnites: ja no caldrà cap torcebraç entre Puigdemont i Junqueras, una inquietant perspectiva. Ara que estan tant de moda les autocrítiques, potser el venerable partit republicà en farà una i entendrà com n’estava d’equivocat quan basava la seva propaganda electoral en la imperiosa necessitat de guanyar a Ciudadanos, sabent que quedar primer en unes eleccions de sistema proporcional no garanteix res d’especial en la pràctica, sabent també que l’important era que guanyés (ara sí) per majoria absoluta el bloc groc i, en fi, sabent també que apostant per una victòria d’ells introduïen un factor de crisi en la mai prou ferma unitat indepe. Quan Marta Rovira destacava que el seu candidat presidencial era Junqueras, encara ho enredava més, per molt que l’afirmació es revestís d’apel·lacions a la solidaritat amb el de Sant Vicenç dels Horts, que tots compartim.

Em deixava la CUP. Potser és injusta la davallada que ha patit, atesa la determinació amb què ha estirat del carro en tantes ocasions en què la política més “professional” no acabava de donar prou passes endavant, però la formació també ha d’entendre que la força de què disposava fins ara era en bona mesura vots prestats per sectors de les altres formacions independentistes, convençuts de que l’etapa que ara s’obre no demana, almenys de moment, massa apel·lacions a la desobediència o a tirar pel dret sense més ni més. Insisteixo en això d’almenys de moment. No vull creure, en canvi, que hi hagi hagut un vot de càstig per les seves galdoses giragonses en l’afer del “pas al costat” d’Artur Mas.

La nit electoral ens ha deixat molta teca. Per exemple, i ja que parlem de la CUP,  el cubell de la història ha començat a rebre nous inquilins. La representació del PP podrà seure còmodament en un sofà a partir d’ara i els Comuns, més coneguts com l’Unicorni Rosa, paguen amb una dramàtica reducció de la seva força electoral el fet de no entendre encara, a aquestes altures de la pel·lícula, que la cosa no va de dretes i esquerres, sinó d’interpretar o no els anhels de canvi de la societat. Pel que fa a Iceta, el ballador, què voleu que us digui. Jo pensava que els socialistes traurien més bons resultats però vistos els seus posicionaments polítics dels darrers temps, amarats de cinisme i covardia, m’alegro de la seva insignificança  parlamentària.

Hem guanyat. Hem tornat a guanyar. Aquesta vegada amb una mà lligada al darrere, els líders neutralitzats i mil ulls i orelles sobre els discursos que es feien, les pancartes que es penjaven o els llaços que la gent es col·locava a la roba. S’obre un nou període d’esperança, ara amb la certesa de ser majoria en unes eleccions acceptades per tothom, amb l'”afer intern” portada de tots els diaris del món i, molt important, amb la constatació de que l’estat és incapaç de doblegar-nos, per moltes porres reals o simbòliques que utilitzi. S’obre un nou període d’esperança on caldran grans dosis de realpolitik i d’astúcia. I de paciència. Sense paciència, no hi ha independència.

 

 

La bufanda del petit príncep (acte de JxCAT a Tarragona)

El refugi 1 del Port de Tarragona va ser l’escenari ahir per escoltar els candidats de Junts per Catalunya i va quedar petit com ja havia passat fa uns dies amb el d’ERC. Profusió de bufandes i llaços grocs. A l’entrada, venda d’urnes de l’1-O en miniatura i el llibre del president Cata… què? pensat per informar Europa del què està passant al nostre país. Potser ja no cal o potser sí.

Em va tocar seguir el míting a peu dret i en l’espera vaig poder saludar l’amic Hèctor López Bofill, que junt amb Teresa Pallarès i Pere Grau conformen les tres persones de la candidatura amb qui he tingut la sort de coincidir en diferents moments de la meva vida. Procedents, per cert, de Solidaritat, del PSC i de Convergència respectivament, una mostra del caràcter plural i integrador de la candidatura presidencial.

Va presentar l’acte el Pere i parlaren entre més la Teresa (una dels molts socialistes que han caigut del cavall, com Sant Pau), l’ovacionat Jordi Turull, que no es va treure la bufanda malgrat la més que càlida temperatura ambiental, i el cap de llista Eusebi Campdepadrós, que va esmentar emocionadament el seu pare, present a la sala. Com que aquesta campanya electoral no és normal, també van prendre la paraula dos candidats absents. Primer, Jordi Sánchez, de qui es va sentir la gravació telefònica que li ha costat una ignominiosa represàlia a la presó on ja porta dos mesos. Els clams de “llibertat” van ressonar fortament al local de l’acte electoral. I després, cloent l’acte, el president Puigdemont per videoconferència des de Brussel·les.

Es van dir moltes coses. En recordo dues: Turull dient que si complir el mandat dels ciutadans i votar és un delicte, tots som delinqüents. L’altra, quan Puigdemont va contraposar el nostre “som una nació” amb el “som una infecció” tot denunciant l’inqualificable Borrell. Ah, el president també va ironitzar amb la possibilitat de prohibició de la bufanda del Petit Príncep, perquè és groga. Oi que no ho sabíeu?

[Imatge: www.diarimes.com; foto: Cristina Aguilar]

 

Els impossibles possibles (acte d’ERC a Tarragona)

El Teatre Tarragona es va omplir del tot (i em consta que hi va haver gent que es va quedar al carrer) en l’acte electoral d’ERC a la nostra ciutat. Parlaren, entre altres, Ernest Maragall, Toni Castellà, Carles Mundó (justament ovacionat de forma prolongada) i Marta Rovira. També va parlar, en certa manera, Oriol Junqueras. A falta d’una connexió per videoconferència (“privilegi” de què gaudeix el president Puigdemont), l’organització passa alguns talls d’un discurs de Junqueras, intueixo que el de la seva proclamació com a secretari general de la veterana formació.

Tenia especial interès a sentir què deien i què no deien els oradors, per tractar d’endevinar la gran incògnita que tenim l’electorat indi i a la qual, especialment PDECAT i ERC, no saben o no poden donar resposta exacta: què faran el 22 de desembre, sabuts els resultats, amb la doble realitat amb què es trobaran si guanyen, la legitimitat republicana del 27-D i la legalitat autonòmica que, implícitament, han acceptat concorrent als comicis de dijous vinent.

Doncs bé, al míting d’ahir s’intuïa alguna pista en aquest sentit. Ben poques vegades es va citar el president legítim i la seva situació legal, i en cap moment es va fer esment a la necessitat (o no) del seu retorn i proclamació/confirmació com a president. Sembla que els trets vagin en favor, si guanya ERC, de constituir una mena de govern de gestió presidit per Marta Rovira, la dirigent més important del partit sense problemes amb la justícia, almenys de moment, deixant que l’exili belga sigui una mena de govern simbòlic en stand by. Abonaria aquesta tesi de la gestió l’especial insistència en l’acte d’ahir, per part de molts dels oradors, en parlar de l’acció de govern i dels èxits dels consellers republicans, la renda garantida, el tancament de la Model o les polítiques de memòria històrica, per exemple. És a dir, enèsima pròrroga autonomista en nom de la realpolitik (versió pessimista) o aturar-se i prendre aire per renovar forces (versió optimista, i manllevo l’expressió d’un article d’Eduard Voltas de fa poc). No dic que sigui una mala solució.

La darrera a parlar ahir va ser Rovira, precisament, mostrant una samarreta (groga!) amb què se l’havia obsequiat, amb el lema “els impossibles”. I d’això va anar el seu discurs, de com en els darrers mesos els impossibles (tant els reptes de les conselleries d’ERC com els reptes generals de país) han esdevingut possibles. El proper 21 de desembre es perfectament possible, desitjable i necessari un triomf de les forces sobiranistes. L’impossible que caldrà convertir en possible és una altra qüestió: com es resol el difícil sudoku post-electoral per tal de conjuminar legalitats i legitimitats, realisme i ambició, fidelitat a la ciutadania però també a cada un dels tres electorats. I tot això sense perdre de vista les presons espanyoles, l’exili brussel·lès, la continuïtat o no del 155, les escomeses judicial i mediàtica i la impunitat dels grupets feixistes. Distrets ho seguirem estant, això segur.

[Imatge: delcamp.cat; foto: Josep M. Llauradó]

Escolta, Europa

El poble català ho ha tornat a fer. El convenciment i la determinació d’arribar a bon port no tenen aturador, i ahir, a Brussel·les va fer sentir el seu clam multitudinari a favor de la llibertat del país i dels seus dirigents davant una comunitat europea encara sorpresa a aquestes alçades de la pel·lícula. “Escolta, Europa” és el resum de l’acte, adoptat avui com a titular per algun dels mitjans.

Dels nostres mitjans, no fa falta especificar-ho, perquè dels d’ells ja en podíem esperar grolleres reinterpretacions. Potser la que més mal fa, per malintencionada, és la del grup Prisa (qui t’ha vist i que et veu) parlant de l'”odi dels separatistes” mentre amagarà convenientment el noble gest dels bombers donant sang als hospitals belgues. Hem la sortida de to del diari madrileny com una més de les mostres de preocupació per no saber com ocultar el sentit de la mobilització de la nostra ciutadana, que tan mal fa amb les nostres maneres de dir i fer.

La demostració multitudinària al cor d’Europa ha estat també contestada, amb les habituals mostres de menyspreu i suficiència, per la vicepresidenta espanyola Sáez, perdonant la vida als catalans i recordant-los que poden manifestar-se gràcies a que és un dret democràtic i gràcies també a posseir un DNI espanyol. És l’eterna visió burocràtica d’un estat: reduir un dret democràtic a un document legal. Naturalment, no entra en el fons de la qüestió, que no és altre que el fet de que la immensa majoria dels manifestants de Brussel·les ho feien precisament per deixar de tenir el DNI, una targeteta plastificada que tenen la “sort” de posseir deu empresonats, cinc exiliats, mil ferits en càrregues policials, quatre inhabilitats, dotzenes d’encausats i milers i milers de ciutadans en el punt de mira per les seves idees polítiques expressades de forma escrupolosament pacífica i democràtica, com ara aquest bloc, per exemple.

La marxa brussel·lesa esdevé enmig d’una peculiar campanya electoral, inèdita per com es planteja i imprevisible en els seus resultats i conseqüències. També, qui ho diria, menys interessant del que tocaria. S’estan sentint algunes coses que fan venir basca, francament. Hi tornarem.

[Imatge: www.elpuntavui.cat; foto AFP]

Què hem de fer

Em pregunto què hem de fer (que sigui útil i eficaç, vull dir) davant la cataracta continuada de notícies que rebem cada dia, caracteritzades totes elles per una profunda catalanofòbia, més intensa i pertinaç encara del que ja havíem sospitat sempre. Indignitats amb els presos polítics, maldestres intervencions en nom del 155, manipulacions informatives de tot ordre, agressions impunes de qui mai no ha cregut en els principis democràtics, decisions judicials que ratllen el ridícul (és normal prohibir el color d’una font ornamental?)… I paro perquè la salut se’n pot ressentir; a la darrera revisió mèdica m’han trobat la tensió alta: hi tindrà alguna cosa a veure tot plegat?

La resposta a aquesta llarga pregunta retòrica (què hem de fer…) caldrà garbellar-la de la infinitat d’opinions de tota mena que la nostra gent aboca a mitjans informatius i xarxes socials, a vegades des del rigor i competència intel·lectuals, a vegades des de la bona fe i honestedats personals, a vegades des de la comprensible mala llet i irritació que ens provoquen a tots plegats les arbitrarietats de procedència ponentina. Cal seguir fent-ne cas (reaccionant-hi amb indignació o amb ironia, segons escaigui) o ignorar-les completament per seguir el nostre camí? El desconcert és important en aquest estrany període fins el 21 de desembre, en què es barregen (parlo del nostre camp) la sensació d’estar escapçats (Brussel·les, Estremera…), el tacticisme dels partits, el neguit quotidià de no saber a què estem exposats si movem un pèl, i finalment respondre la gran pregunta de com ens llevarem el matí del dia 22.

La situació creada pels estaments espanyols és tan bèstia que a mi em crea, i espero que a molta gent també, la necessitat no només de perseverar sinó també d’involucrar-se més, de fer “alguna cosa” útil i eficaç a favor de la nostra causa, sense saber ben bé què. D’aquí la pregunta inicial. Ahir en vaig fer una, d’acció, no sé si útil ni eficaç, però que a mi em va fer sentir bé: assistir a una concentració i marxa amb espelmes davant l’antiga presó de Tarragona, per exigir la llibertat dels deu presos polítics que, de forma ignominiosa, continuen tancats contra tota lògica democràtica i jurídica. Va ser un acte emotiu i reconfortant en un vespre gèlid. Com darrerament es diu, de forma ja tòpica, qui ens havia de dir fa ben poc temps que s’arribaria a aquesta situació? Així està el pati.

[Imatge: CDR Eixample Tarragona, organitzadora de l’acte]

 

Govern, llibertat

Amb la detenció i empresonament avui de nou consellers del Govern de la Generalitat, la justícia/govern/PP/estat (que al final ja són indistingibles) traspassa la darrera línia vermella que separa una democràcia més o menys acceptable d’un règim que fa por. Han perdut el sentit comú, ells que tant ens refreguen per la cara la paraula seny (l’única que saben pronunciar -malament- en català), tot prenent unes duríssimes decisions que, aquesta és l’esperança, els esclataran a la cara en el moment més oportú.

Aquesta nit, vuit bones persones i Santi Vila dormiran a la presó pel gravíssim delicte d’haver complert un programa electoral i per haver-ho fet de forma exquisidament democràtica, “sense fer mal a ningú” com bé ha dit avui un dels nostres líders després de conèixer la notícia.

Què hem de fer? La societat catalana ha de reaccionar amb fermesa però amb serenitat. Comencen a sorgir veus que, de forma comprensible, demanen alguna cosa més que concentracions, cassolades, clavells o mans enlaire. “S’ha acabat la revolució dels somriures” (Toni Castellà): hi estic plenament d’acord. No sé si l’opció ha de ser una vaga general o boicots selectius, s’ha parlat d’això i de més coses: Sigui el que sigui que se’ns proposi, estem disposats a la mobilització. Per la meva part només demano una cosa: unitat de tots els agents implicats. La unitat ens farà imbatibles, avui, les properes setmanes i el 21 de desembre.

Junqueras, Romeva, Turull, Mundó, Borràs, Forn, Rull, Bassa: no esteu sols. Volem la vostra llibertat. I també la de Vila, malgrat tot.

 

Els deixem fer el que hagin de fer?

El primer dia laborable després de la declaració d’independència i, simultàniament, de les primeres mesures impositives de l’article 155 de la Constitució espanyola s’ha caracteritzat per una evident decepció entre aquell sector de la societat catalana que crèiem que s’iniciava un nou període en la història del nostre país, l’inici d’una nova legalitat que, en disputa amb l’espanyola, s’aniria manifestant progressivament en tots els àmbits, des dels més estructurals fins els més simbòlics. Algunes pistes suggerien que per aquí anirien els trets (el conseller Rull entraria al seu Departament com “ministre de la República”), mentre que altres detalls desconcertaven tothom (la substitució del major Trapero o el manteniment de l'”estanquera” al Palau de la Generalitat).

El dilluns és a les acaballes i ja tenim una mica perfilat el panorama. El govern, retirat a la capital europea en situació de semi-exili i apostant, de moment, per la màxima discreció; el gruix del personal polític i el funcionariat acceptant, sense majors escarafalls, les substitucions i disposicions ordenades per la SSS i els seus sequaços; i l’obertura d’un debat, intens i extens com tenim per costum, sobre si hem d’acceptar l’envit de les eleccions autonòmiques del 21 de desembre.

Tothom opina, tothom especula, tothom dona consells, tothom és creu en possessió d’informació reservada i tothom es creu en l’obligació de dictaminar què cal fer en els dos propers mesos. La meva opinió és que entre tots plegats, hauríem de deixar d’atabalar per permetre que, qui de veritat està nel segretto de la situació, analitzi i decideixi les passes a fer en cada moment. Potser ens pot donar la sensació d’una gran improvisació o desconcert, però confio que govern, partits i entitats sobiranistes sabran actuar amb la intel·ligència, cautela i astúcia que han demostrat fins ara. El paper dels simples ciutadans ha de ser, doncs, no destorbar, deixar fer, confiar i seguir les directrius que se’ns puguin donar.

A l’espera de que una novetat important així ho justifiqui, aquest bloc deixarà de parlar d’això que alguns, pejorativament, han anomenat “monotema”, per dedicar els apunts a altres qüestions que, almenys per a mi, també tenen un indubtable interès. Per exemple, demà 31 d’octubre, escau parlar de religió.

[Imatge: Brussel·les, l’altra capital de Catalunya; erasmusconservatoire.be]

 

Gaudint de la treva

Vaig seguir la declaració d’independència a casa. No dic còmodament perquè els nervis se’m menjaven (ai que continuen amb el filibusterisme, ai que a la Forcadell no li va l’ordinador, ai que el vot és secret i tindrem sorpreses) però sí a casa, fent el cafè. Quan la presidenta, a qui la pantalla ja li tornava a funcionar, va donar el resultat definitiu de la votació, vaig irrompre amb aplaudiments. Però no em vaig emocionar especialment: fastigueig de tantes jornades històriques o emocionants? sóc un insensible? m’he fet gran? no m’ho acabo de creure del tot? Vés a saber. El cas és que el que semblava més difícil s’havia aconseguit: una declaració formal d’independència de Catalunya aprovada per un parlament democràtic, després d’un llarg i costerut procés social, polític i jurídic. S’ha de dir així, amb totes les paraules, per posar-ho en valor davant de descreguts, escèptics, rondinaire i algun hiperventilat que deu continuar buscant-li tres peus al gat.

A les set, les entitats sobiranistes van convocar la població a celebrar-ho a la plaça de la Font de Tarragona. Vaig arribar-hi amb notable anticipació però, horror, no hi havia casi ningú. Després la plaça es va anar omplint de gent (sobretot jove) que es saludava i abraçava amb alegria. Ja tocava. Diversos elements folklòrics de la ciutat (castellers, la Mulassa i una colla de diables) van acabar d’animar un personal que ja venia animat de casa. No ens vam oblidar dels Jordis i vam entonar més d’una vegada “Els segadors”.

Va ser una vetllada de despreocupació, de relaxament i de treva entre les mil peripècies de set anys d’un procés que ahir acabava i les altres mil incerteses que han començat avui mateix, patint per la seguretat de les nostres autoritats, per on arribarà la primera garrotada seriosa o per quina ha de ser la nostra implicació individual i col·lectiva en termes d’eficàcia. El vespre d’ahir però, no era per pensar en tot això, tot i que la tertúlia entre amics en una terrassa de la mateixa plaça de la Font va girar, inevitablement, sobre l’actualitat política. Sort que ens agrada. L’acompanyament d’hamburgueses, patates braves i cerveses va ajudar a fer més gratificant encara el moment.

Avui comença una nova etapa que, en paraules del president Puigdemont (ex-president Puidemont segons una televisió espanyola) exigirà “paciència, perseverança i perspectiva”. Un nou discurs de les tres pes, ben diferent del d’Azaña, que clamava patèticament per “pau, pietat, perdó” en circumstàncies ben diferents a les actuals. Paciència: certament no és el moment d’atabalar-se ni de fer passes en fals.

[Imatge: diarimes.com; foto Santi Fortuny]

 

27 d’octubre de 2017

Apunt curt, apunt d’urgència, apunt d’emoció. Catalunya ja és independent. Amb tots els condicionants que vulgueu, però independent. Amb greus reptes en els propers dies. Millor dit, hores: aquest vespre, una molt eficaç (quan els ha convingut) administració espanyola ordenarà el cessament del Govern de la Generalitat. Serà el primer dels desafiaments a superar en l’etapa de llibertat nacional tot just estrenada.

Les emocions d’aquest blocaire s’acumulen. El record d’éssers estimats que dissortadament ja no hauran pogut veure aquest instant de felicitat. El sentiment de profund agraïment a totes les persones que, abans i ara, amb el seu esforç, amb la seva lluita, amb la seva dedicació i, a vegades, amb la seva vida, han contribuït a què arribés a aquest moment. La necessitat de retrobar-me amb amics i coneguts per compartir l’alegria, més enllà de la fredor d’un mòbil.

Avui és un dia històric. Avui sí. Tant ho és que la data dona títol a l’apunt. Un apunt il·lustrat amb la bandera de Catalunya, que a partir d’avui recobre tot el seu protagonisme i significació. Un apunt que ha deixat enrere la categoria “Independència, compte enrere” per inaugurar “Catalunya independent”. Canvi de categoria, canvi d’estat. La vida segueix igual però s’intueix un futur millor per a tots. Visca Catalunya lliure!