Ara en trec una, ara en poso una altra (i 2)

Intentava explicar ahir que la confusió entre la defensa dels drets civils i les llibertats polítiques i la construcció de la República està en l’origen de la desorientació en què va entrar el procés sobiranista català des d’aquell 27 d’octubre d’alegries i emocions però també d’incògnites i paradoxes. Treia també a col·lació l’editorial de Vicent Partal (“Farts”) com a exemple d’aquesta falta de delimitació clara entre aquells dos grans reptes que tenim plantejats com a poble, detectable en tota mena d’informacions, anàlisis, fòrums, articles d’opinió, tertúlies, etc. Partal també diu no entendre moltes coses, però les barreja totes: investidures, batalles de partit, vagues de fam, el Consell de la República… Si no comencem per encasellar cada cosa-que-no-entén-Partal (ni jo, ni molts altres), no serem capaços d’avançar amb decisió en cap dels dos objectius.

La lluita contra la deriva repressiva de l’estat, concretada, però no només, en l’esplet d’accions judicials disparades contra els nostres polítics, representants, alcaldes i contra qualsevol que es signifiqués, d’alguna manera, en la consecució del referèndum de l’1 d’octubre, ha de ser objectiu central i immediat de tothom, per radicalitat democràtica, per dignitat com a poble, perquè una gran majoria de la societat així ho sent i perquè apel·la també la resta de l’estat. Aquesta lluita té molts fronts oberts, i tots han de ser eficaços i compatibles. Idees no en falten. I si no són eficaços, respectem-los perquè tota pedra fa paret. Ja n’hi ha prou d’acusacions de “llirisme” contra totes les manifestacions que, amb tota la bona voluntat del món, expressen la seva solidaritat cap els que estan patint les urpes de l’estat. Des de concentracions, sopars grocs o xerrades a convençuts fins a guarniment de balcons o bufandes grogues. El sol fet de que, un any després de l’inici de l’etapa més dura, continuïn amb persistència tantes i tantes mostres de solidaritat ajuda molt més del que es pugui pensar. La comèdia de l’altre dia al balcó de la Generalitat no té res a veure amb tot això, és clar.

L’altra front que tenim obert, el de construcció de la República, va per llarg, mal que pesi al sector que, de forma desconsiderada, és conegut com “independentisme màgic”. Cal seguir jugant les cartes amb la lliçó ben apresa l’octubre de 2017. Sabem què es pot fer i què no, de moment. Cadascú té el seu paper assignat i convindria que, amb la màxima coordinació possible (estratègia comuna, on ets?), tothom es dediqués al que li toca. El govern del president Torra és un govern, al cap i a la fi, autonòmic i hauria de limitar-se a un paper més de gestió. Si no està en condicions de sortir-se del guió (i no ho està, la prova és el sainet de la pancarta), millor que es dediqui a administrar les escorrialles autonòmiques, que no deixen de ser una parcel·la de poder (que bé prou que vam trobar a faltar durant el 155, per cert): hi ha molt camp per córrer. Els esforços per construir la República han d’anar a càrrec de l’exili (magnífica política d’internacionalització, per cert) i el Consell per la República, un organisme que amb el temps haurà d’anar donant fruits, però cada cosa al seu temps. Ara ja no tenim tanta pressa, vist el panorama.

Acabo aquesta llarga perorata, redactada una mica a raig, amb dues aportacions de dos intel·lectuals d’ideologies ben allunyades però que sempre dona bo de llegir o escoltar, com ho han fet a les darreres hores:

Salvador Cardús: “Menys tertúlies i més experts. Menys safareig i més fets. Menys opinió i més informació. Menys demagògia i més arguments. Menys adhesions i més autocrítica. Menys propaganda i més veritat.

L’altre, Antonio Baños: “Ara ens cal més organització, en tots els fronts, també l’institucional, i una certa cordialitat entre nosaltres”.

Ara en trec una, ara en poso una altra (1)

El director d’aquesta casa, Vicent Partal, es despatxava ben a gust a l’editorial del passat dijous a compte dels darrers moviments político-jurídico-fàctics sobre pancartes i llaços grocs en edificis de la Generalitat. A partir d’aquest sainet (perquè, comptat i debatut, això ha acabat esdevenint un lamentable sainet), i sense ser lògicament coneixedor del que passaria encara la resta de dijous i divendres, Partal donava via lliure a la seva ira periodística emmarcant la conducta erràtica del govern Torra en aquest afer en el conjunt de mostres de desorientació, falta d’unitat i estratègies diferents que han caracteritzat el sobiranisme català en els darrers quinze mesos, percebudes per una part de la societat amb preocupació, incomprensió o fins i tot estupor, però també inevitablement acceptades atès el peculiar moment que estem vivint (judici, eleccions…) i com una mostra, una altra vegada, del pragmatisme que caracteritza els catalans per a bé o per a mal.

L’esbravada de Partal, titulada significativament “Farts” (en plural, que ell justifica i molts lectors ratifiquen amb els seus comentaris), és perfectament comprensible i la subscric en part. Però el plantejament de conjunt coixeja perquè parteix d’una confusió que s’ha instal·lat en l’opinió pública i que si féssim l’esforç d’analitzar i extreure’n conclusions, clarificaríem una mica el panorama que tenim per davant i que ocasiona episodis tan lamentables com el de la pancarta al balcó de Palau. Intentaré explicar-me.

A Catalunya tenim no un sinó dos processos oberts: un és el de fer front a la repressió política, policial i judicial que l’estat espanyol ha intensificat darrerament, i la conseqüent lluita pels drets humans i llibertats polítiques i socials limitats o amenaçats; l’altre és el de construcció de la República, complir el mandat de l’1 d’octubre i fer efectiva la independència (en realitat, tres conceptes no del tot equivalents, però no entrarem ara en més disquisicions). Son dos processos diferents, molt lligats l’un a l’altre com és evident, però diferents. El primer és compartit per una gran majoria (seria el famós 80%) i, en tot cas, apel·la al 100% dels ciutadans del país com a subjectes naturals de fruir de drets i llibertats, vulguin o no, i no apel·la només als catalans sinó a tots els ciutadans de l’estat, víctimes igualment encara que ni ho sospitin. El segon procés és compartit per un percentatge inferior de la població catalana, i ja no diguem de l’estat: el 47 % només és indicatiu, però a mi no em serveix; precisament l’obtenció fiable i amb garanties d’aquests percentatges a favor o en contra de la independència és el cabdell a deslligar. Més enllà d’enquestes més o menys fidedignes, eleccions en clau plebiscitària o referèndums sense garanties a ulls internacionals, necessitem una dada cent per cent fidedigna i arribar a establir les bases per aconseguir-la. Hem de començar, doncs, per tenir clara aquesta distinció a l’hora de marcar estratègies i decidir passes endavant.

De la confusió entre la lluita contra la repressió i a favor de bastir una república independent ens en servim tant nosaltres com ells a l’hora de generar discurs. Quan Ada Colau penja un llaç groc a favor dels presos polítics a l’Ajuntament de Barcelona, per ells és una “independentista”, quan el treu seguint ordres de la Junta Electoral, per nosaltres renuncia a la defensa de drets i llibertats que, com a progressista, se li suposa. L’afer de la pancarta va per aquí: el que s’hi proclama(va) no té a veure amb cap república sinó que era una mostra de solidaritat amb els presos i exigència de la seva llibertat, uns desitjos que subscriuríem, a ulls clucs, la gran majoria de catalans. Tampoc és una pancarta partidista, com afirma la Junta Electoral i l’opinió pública espanyolitzant. En tot cas és una pancarta de contingut polític amb què uns partits hi estan més d’acord que uns altres. Però fem la prova canviant els colors: si el llaç fos morat, a favor de les reivindicacions feministes, tot seria igual en essència, la pancarta feminista és política (tot és polític, en realitat) però no partidista. Tindrien nassos de fer retirar una pancarta d’aquest tipus? Aquest és el plantejament d’inici que hagués hagut de fer el govern Torra.

Si Torra hagués començat per aquí, és a dir, a considerar la pancarta com a no partidista potser hagués estat més fàcil prendre la difícil decisió que se li plantejava. No nego el dilema i l’entenc perfectament, el que em molesta a mi, a Partal, i a molta més gent és la gestió de poca volada que ha presidit la resolució de l’assumpte. Si s’hagués estat plenament convençut de la viabilitat de la pancarta, amb totes les seves conseqüències, calia mantenir el tipus fins on calgués, però no fer primer el gallet, després començar a fer giragonses, i acabar claudicant mitjançant la passada de patata calenta al Síndic, per tal de dissimular. Si no es volia o no es podia mantenir la pancarta (concreteu aquí al vostre gust les raons: discrepàncies entre partits, por, realpolitik, retirada tàctica, alguna raó inconfessable…), haver-ho fet des del primer moment. No tindríem dret a retreure’ls res. Desobediència és una paraula que queda molt bé en discursos i cartells electorals (l’alcaldessa de Berga ens en podria il·lustrar) però el camí pres pel conjunt del sobiranisme no sembla que hagi anat fins ara per aquí. I d’això és del que se’n dol Partal.

(continuarà)

28 d’abril: com ho tenim

El 28 d’abril, dia de la Divina Misericòrdia segons el Calendari dels Pagesos, els soferts súbdits de l’estat espanyol estan (i, ai las, estem) convocats novament a les urnes per decisió constitucionalment personalíssima de Pedro Sánchez. Els motius per tan arriscada decisió? Molts, i se suposa que valorats i apamats per la tupida xarxa d’assessors, consellers, corifeus i tiralevites del mandatari socialista. Molts motius, però un de sol es farà circular per terra, mar i aire comunicacional: els catalans, dolentíssims i desagraïts, hem fet tombar uns pressupostos estatals que eren, sembla, el novamás de la progressia i de la sensibilitat social, a més d’uns bon milionets per arranjar línies fèrries deixades de la mà de Déu i evitar que es tornin a produir  luctuosíssims episodis recents. No res, que els diputats catalans (bé, no tots però ja ens entenem) han decidit no escoltar alguns cants de sirena ni deixar-se ensarronar novament per qui, en definitiva, només va ser decisiu en l’aplicació de l’article 155, per qui no ha mogut ni un dit, ni un, perquè la fiscalia variés criteris en relació als nostres presos polítics i per qui s’ha espantat no ja per parlar de solucions polítiques o d’autodeterminació sinó simplement d’un “relator”, enigmàtica paraula o concepte que amagava un innocent secretari d’actes. El govern espanyol no ha mogut peça en aquestes minúcies i, oh sorpresa, els compatriotes “esquis” i “pediquis” (els hem de dir així?) han fet santament de dir naranques de la Xina, també per sorpresa d’alguns, tot s’ha de dir.

La campanya dels comicis anunciats ahir mateix per Sánchez coincidirà, fum-li fort, amb el carregadíssim judici tot just iniciat aquesta setmana, amb Sant Jordi i amb Setmana Santa. Ja es comença a fer broma de la quantitat de roses que els candidats regalaran durant la nostra festa més cívica, i de la incidència que puguin tenir en la intenció de vot les desfilades processionals, que pot ser de “penitència” o de “dolor”, depèn. El resultat final? Inquietantment obert i amb moltes combinacions post-electorals que poden ser bones o dolentes per Catalunya depèn del color del cristall amb què ens ho mirem. Els partidaris del “quan pitjor, millor” (que no és una tàctica dolenta si sabem analitzar-la bé) somien amb una victòria dels trifachitos, amb la suposició de que pugui despertar d’una vegada per totes el catalanet mitjà, ja no emprenyat però sí encara grogui i desorientat per tot el que ha sofert el darrer any, i prengui consciència de la necessitat de comprometre’s amb un encara inconcret momentum. Hi haurà un 155 intens i extens, és clar, però caldran més condicions que de ben segur es donaran. Espanya no fallarà: les sentències del Suprem, noves prohibicions i limitacions als drets polítics, perbocades mediàtiques… En canvi, els partidaris de l’altra banda de l’escenari, els de l'”anar-hi anant”, els d’eixamplar no se sap ben bé què, els de menjar poc i pair bé, signarien amb els ulls clucs uns resultats similars als del Congrés a punt de dissoldre’s. Una manera com una altra de passar dies i empènyer anys, respectable com la dels altres fins que ens novament ens adonem de que ens despertem en l’etern dia de la marmota.

Sense que ambdues maneres de veure la realitat política coincideixin punt per punt amb els dos partits, el cert és que el PDCAT (o ens substitutori) i ERC caldria que oferissin des d’ara una imatge de bona relació, que aquesta fos real (la dona del Cèsar… etc.) i que es posessin a parlar de l’establiment d’uns mínims estratègics comuns. Ja comença de nou el rau-rau de les llistes úniques. Quin avorriment! Res de llistes úniques: cadascú que arreplegui tot el que pugui del seu segment ideològic, que així s’aprofiten més vots, uns vots que van cars en l’enganyós sistema electoral espanyol. Potser candidatures úniques al Senat (tipus Entesa dels nostres temps vintage) tindrien més sentit, en tot cas el desitjable és que els homes i dones que es presentin al maig lluint la nostra representació tinguin clar, sense distinció de color polític, què hi han d’anar a fer i què no. I això val tant per la investidura de qui sigui, com pels pressupostos o pels possibles grans consensos estatals (si convenen a Catalunya, és clar) i també per la decisió, no descartable, d’absentar-se permanentment de l’hemicicle el temps que faci falta fins que l’altra part del conflicte polític entri mínimament en raó.

Han aconseguit de nou, i aquest apunt també n’és una prova, situar-nos en el marc mental estatal  Encara que, vist el panorama resultant des d’octubre de 2017 i les pupes sofertes fins ara, quin remei ens queda. I això que figurava que ja havíem desconnectat del tot. Recordeu?

[Imatges: Sánchez anuncia eleccions (eldiario.es), el Congrés espanyol (teinteresa.es), el trio ‘els panxos’ (elperiodico.com) i Míriam Nogueras on fire (eldiario.es)]

Una República per evitar això, també (de nou)

No fa ni tres mesos del darrer accident de tren a Catalunya i ahir un altre de ben similar colpejà les nostres oïdes. L’apunt que en aquella ocasió vaig publicar és perfectament reproduïble avui perquè res no ha canviat: a més d’expressar la solidaritat amb totes les víctimes, cal denunciar una vegada més tant l’enganyós traspàs de competències en Regionals i Rodalies com la manca d’inversions o manteniment en les línies i, finalment, expressar l’anhel (la necessitat, més aviat) de culminar la llibertat nacional del nostre país, única solució que ens queda per aconseguir que els trens no descarrilin o que arribin a l’hora.

I com ho tenim, això de “culminar la llibertat nacional” o sigui, esdevenir un estat normal, democràtic, pròsper i europeu? El got és mig ple o mig buit, depenent de l’estat d’ànim de cadascú, però també de les ziga-zagues que experimenta cada hora que passa el denominat procés. Més enllà de baralles i baralletes entre partits o entitats, més enllà de lliris repetitius i eixorcs, més enllà d’hiperventilacions verbals, el cert és que, com aquella pel·lícula de Fellini, la nave va. Tres iniciatives han iniciat el seu camí pensades per resoldre els errors i el trencaclosques resultants dels fets d’octubre de 2017 i per superar el seu principal responsable, el sistema polític del moment: em refereixo a la institució del Consell de la República, la constitució de la Crida Nacional i el fenomen de les primàries a molts municipis de Catalunya. Tres fórmules imaginatives i de futur que ja han rebut, bon senyal, el menyspreu d’alguns i el silenci o indiferència de molts altres. Personalment, tot el que sigui deixar de banda capelletes, marmotes, lliris i caputxes comptarà amb la meva simpatia.

Però aquestes mogudes són més a mig termini i l’actualitat marca centrar l’atenció en l’apartat “repressió”. Entrem en una fase potser decisiva d’aquesta història. Dimarts començarà el judici de la vergonya, un judici que ha de servir per treure els colors a l’estat. Cal confiar tant en la fermesa dels encausats i en l’habilitat de les seves defenses com en la ineptitud del sistema judicial espanyol, almenys a la seva cúspide, presoner de la lògica política a qui deu el seu encimbellament. Espanya, de fet, no ens ha fallat mai i la farà tan grossa (i aquesta vegada, amb senyal televisiu pel mig) que cal aprofitar cada despropòsit de paraula, obra i omissió que surti d’aquella barroca sala madrilenya on tindrà lloc el judici polític més important en dècades.

Què cal fer? Ahir vaig assistir a l’assemblea de l’Òmnium Cultural del Tarragonès, on se’ns van explicar els detalls de la campanya #joacuso, pensada per posar en el centre del debat la injustícia que suposa l’empresonament, judici i tot fa preveure que condemna d’unes persones pel sol fet de donar veu al ciutadà, de forma pacífica i democràtica, atenent a uns compromisos electorals previs. Per molt que repetim aquesta realitat, mai no som prou conscients de la gravetat del que suposa. De moment, com a primeres accions de protesta, se’ns convoca a una manifestació a Barcelona i a una vaga general uns dies després. Aniria bé que ambdues fossin multitudinàries i pacífiques, que servissin per mantenir la tensió del moment. Res més desitja l’enemic, a part de la por i de la desunió, que el desànim o la rendició. No els donarem aquest gust. Mai.

[Imatges: Vilaweb i ccma.cat]

Crida Nacional o Convergència 3.0?

M’he fet fundador de la Crida Nacional per la República, en el que serà la meva quarta (i presumiblement darrera) militància política de la meva vida, i ahir vaig assistir al Congrés constituent de la nova formació, que no partit. Aquesta dicotomia, aquesta diferència semàntica separada per una finia i subtil línia, aquesta ambigüitat sobre la seva naturalesa i els seus objectius, són alhora la fortalesa i la debilitat de la Crida. No és un partit com els altres però ja ha estat inscrit en el registre corresponent. El programa polític parla de possibles participacions en eleccions. El nou flamant secretari general, Toni Morral, assegurà ahir, en el discurs de clausura, que la Crida no participarà a les properes eleccions municipals “perquè queda poc temps per preparar-les”.

No m’acaben d’agradar aquestes ambivalències i no m’agradaria tampoc passar al sector crític de la formació només vint-i-quatre hores després de néixer. Jo el concebo, i així creia que es desprenia de les presentacions prèvies que se n’havien fet, com una mena de “meta-partit” o “pre-partit”, un moviment completament transversal i amb vocació unitària que ajudés de forma decisiva a la consecució de la República efectiva, mitjançant una estratègia compartida que pogués ésser assumida pels diferents actors del procés sobiranista: institucions autonòmiques, món local, societat civil, presó i exili i, naturalment, els partits polítics pròpiament dits.

Distanciar-se d’aquesta idea de que la Crida és o serà, inevitablement, un partit com els altres no serà fàcil. Els enemics i els “amics” de la causa independentista no paren de repetir insistentment el mantra de que la Crida no és res més que una enèsima transformació de la Convergència de tota la vida, la Convergència 3.0, buscant desesperadament remuntar la representació institucional, una imatge que l’allunyi d’un passat a oblidar i una posició concreta en el sempre complicat triangle Barcelona-Lledoners-Waterloo. La idea és generosament alimentada per Esquerra, que ha menyspreat públicament la suggeridora aposta de la Crida i la seva aposta de màxima unitat en els difícils temps polítics que estem vivint. Em fa molta gràcia el raonament d’Esquerra: no vol que la seva militància s’integri a la Crida i, a continuació, l’acusa de ser un artefacte “convergent”; es tracta del mateix argumentari de l’unionisme quan rebutja anar a entrevistes i tertúlies de TV3 per, a continuació, queixar-se de que no apareix mai al canal televisiu acusant-lo, a sobre, de parcialitat. Jo crec que ERC s’està equivocant molt.

Una dada que demostra que l’aposta de la Crida per la unitat i per la transversalitat és nítida i sincera és la llarga llista de prestigioses figures de passat ben poc convergent que s’han integrat al nou moviment: Germà Bel, Marina Geli, Ferran Mascarell, la històrica Magda Oranich, Ramon Cotarelo o els mateixos Jordi Sánchez i Toni Morral, elegits ahir president i secretari general. Gent que, per cert, no són de la meva corda i que, precisament per això, m’han animat a integrar-m’hi, entre altres raons. Un cas ben especial és el de Pep Andreu, el carismàtic alcalde de Montblanc, que va rebre potser la més clamorosa ovació per part dels congressistes. Friso per saber què farà (o no) l’històric partit en el qual milita.

Per demés, l’acte d’ahir no es va diferenciar gaire d’altres congressos de partit-partit: retards en l’horari previst, votacions a mà alçada (amb resultat búlgar, comprensiblement), el friqui que reclama els seus cinc minuts de glòria microfònica (dient algunes coses plenes de sentit comú), les constants entrades i sortides dels assistents, per anar a fer un pipí o a fumar a l’exterior del mastodòntic (i lleig) edifici del Centre de Convencions Internacional de Barcelona.

Aquí no val desitjar llarga vida a la Crida, sinó curta. Una de les peculiaritats de la formació (juntament amb el fet de tenir el nou president a la presó) és que es compromet per escrit a la seva dissolució el dia de la consecució de la República efectiva. No serà fàcil, ja ho sabem, aconseguir-la però aquest és el principal repte que es planteja, si tothom sap llegir generosament els seus plantejaments, que no són altres que la unitat (electoral o estratègica, això és el que cal discutir), transparència, radicalitat democràtica i il·lusió per un futur millor.

[Imatges: Toni Morral, Vilaweb, foto Albert Salamé; Viquipèdia; Pep Andreu, delcamp.cat; elnacional.cat; avui aquest bloc compleix dotze anys!]

 

Enhorabona

Ahir va acabar la primera fase de les primàries a les eleccions municipals de Barcelona, amb la previsible victòria d’un dels principals impulsors d’aquest procés, Jordi Graupera. Ens hem de felicitar d’aquesta iniciativa, de la seva organització, de la seva participació, dels seus resultats i del seu fair play, d’una estimulant experiència del que haurà de ser, més prompte que tard, la manera lògica i democràtica de decidir qui ha d’ocupar els diversos nivells de representació política de la nostra societat.

No és estrany que els mitjans de comunicació no s’hagin fet prou ressò d’un procés democràtic i transparent d’aquestes característiques, un contrast amb les formes encara omnipresents en les formacions polítiques tradicionals, dominades per ‘cambalaches’ en despatxos i petits comitès, fidelitats canines o lideratges sospitosament indiscutits. Si hem de construir una República, haurà de ser de nova planta (amb perdó) i un dels seus valors bàsics haurà de ser la radicalitat democràtica en l’elecció de representants i en la presa de grans decisions.

Aquestes flamants maneres de concebre la cosa pública ja comencen a ser enteses per algunes formacions polítiques (Solidaritat des de fa anys, Demòcrates, la CUP en part i, possiblement, la nounada Crida Nacional) i confiem que ben aviat ho facin la resta, si realment entenen que això de la República no va de records antics ni de gestos buits de contingut sinó de donar forma i fer efectives les demandes de la nostra societat en ple segle XXI.

Enhorabona a Jordi Graupera. He seguit fins on m’ha estat possible la seva campanya, les seves estimulants idees de filòsof i de polític sobre què ha de ser la Barcelona dels propers trenta anys, i les seves propostes més concretes sobre els grans reptes que té com a ciutat i com a capital, l’habitatge, el turisme o la mobilitat. Alguns dels atacs o menyspreus que ha rebut em confirmen que ell i l’experiència electoral que ha ajudat a fer rodar estan al costat correcte de la història.

[Imatge: elcritic.cat, foto: Jordi Borràs]

Ni una cosa ni l’altra

És bastant evident que, en aquests moments, una forta desorientació s’ha ensenyorit de Catalunya i del seu procés d’alliberament cap a la República. Repressió ignominiosa, recel entre partits, falta d’una estratègia més definida (potser un nou full de ruta, si no molesta la paraula), institucions vigilades i més obstacles en el camí que, figura, una majoria social comparteix.

És difícil, per tant, proposar (i posteriorment dur a terme, és clar) què s’ha de fer per donar passes endavant cap a l’objectiu final. De moment, quedem-nos en què és el que no s’ha de fer, que és més fàcil. Ahir l’actualitat ens va donar dos exemples antitètics de què és el que hem d’evitar de totes totes.

Una, la irrupció de grups antifeixistes a Girona, superant les tanques policials que protegien una mini-manifestació espanyolista. L’actuació violenta, es miri com es miri, d’aquests grups amb la cara tapada legitima el relat que Espanya vol imposar. No havíem quedat que Tortosa era el model a seguir? Però si els altres eren quatre gats ballant la conga! Per què no se’ls deixava fer el seu numerat i que se’n tornessin a casa entre la indiferència general? Atenció: no parlo de l’actuació posterior dels Mossos, allí i després a Terrassa, necessàriament condemnable i que haurà de ser objecte d’anàlisi i responsabilitats en els nivells més alts. I tot i així, convindria no tirar-nos gaires pedres a la nostra teulada, només les imprescindibles.

L’altra notícia d’ahir, diametralment oposada a l’anterior, és el dejuni de vint-i-quatre hores al convent dels Caputxins protagonitzat per alguns consellers i diputats en solidaritat amb els quatre presos polítics en vaga de fam. Sense llevar la bona intenció que anima la iniciativa, m’envaeix al contemplar-la una intensa sensació de cansament davant de tants gestos aparents, simbòlics, estètics i de cara a la galeria. Kumbaià, Déu meu, kumbaià! Cultura del lliri, en podríem dir, i ja cansa una mica, més que res perquè no va acompanyada de mesures més efectives, més potents, més audaces, les que siguin.

Entre el perdre la paciència dels primers i aquesta mena de dia de la marmota dels segons bé hi ha d’haver un terme mig per on poder avançar realment. Al país li està sobrant l’excés de rauxa de grups autoorganitzats vés a saber com, guiats únicament per emocions primàries, incontrolats i manipulables, i li sobra també el seny exagerat d’uns dirigents situats a les palpentes, incapaços d’avançar per por, per prudència, per falta d’objectius concrets o per intencions inconfessables.

Res està perdut. La política catalana ha generat en els darrers mesos dues interessants iniciatives que poden representar aquesta via intermèdia a què feia referència: les primàries per a les eleccions municipals del maig, tutelades per l’ANC, i la Crida Nacional, auspiciada pels dos presidents i Jordi Sánchez . Dos moviments capaços de conjuminar el millor d’uns (la participació ciutadana, el poder de la societat, l’esperit de l’1-O, en definitiva) i dels altres (l’organització, el lideratge, el marcar el rumb, la necessària discreció a l’hora de prendre decisions), en un marc de democràcia i transversalitat. Primàries i Crida culminaran els seus processos constitutius en les properes setmanes i abans que comenci el judici contra els nostres líders polítics i socials: hauria de ser un bon moment per aclarir el panorama de futur.

[Imatge: elnacional.cat]

I aquí ho deixo

Ja ha passat un any per a un altre dels nostres presos polítics. Avui és el torn de Carme Forcadell. Tinc per mi, i em sembla que és una opinió generalitzada, que és el més injust de tots els casos de represàlia política que estem suportant els catalans. La raó per a incloure-la en el potiner relat de rebel·lió-pseudo-violenta i per a privar-la de llibertat és, per a les llumeneres togades, haver facilitat el debat al Parlament des de la seva funció de presidenta. Discutir de política en una cambra legislativa! On s’és vist? Permetre el que en una democràcia normal és la seva essència ha portat la de Xerta a la reclusió primer a Alcalá i després a Mas d’Enric, ben a prop del domicili d’aquest blocaire, circumstància que m’ha permès acostar-m’hi en algunes de les concentracions de suport que s’hi convoquen. Mostres d’escalf, manifestos, cançons, llaços, pancartes, cartes, fins i tot el noi aquell del “bona nit!”, qualsevol iniciativa és poca pel que necessiten i es mereixen la Carme i la resta de presoners polítics.

Coincideix el dia d’avui amb el quart aniversari de la votació del 9-N, autèntic tret de sortida d’un procés encara per finalitzar, i també amb un acte que s’ha celebrat aquest vespre a Tarragona, a l’Aula Magna de la Rovira i Virgili (a rebentar, amb gent al carrer), per sentir les intervencions de Cèsar Puig i Gonzalo Boye. A Puig, advocat i antic secretari general d’Interior de la Generalitat, també li ha tocat la seva ració en les represàlies contra els dirigents del Govern. Vaig tenir ocasió de treballar amb ell i sé de la seva bonhomia com a persona i del seu rigor com a professional de l’Administració, i tampoc ell es mereix la petició de no-sé-quants anys a la presó que se li està demanant. El meu suport, la meva gratitud i la meva solidaritat.

EL xilè Gonzalo Boye és un dels advocats estrella (amb permís d’Aamer Anwar) de la causa general contra els catalans. Tranquil, irònic, preparat, amb un cap molt ben moblat, ens ha delectat amb detalls i anècdotes del trepidant any que li ha tocat viure, ple de reunions, trucades i viatges per mitja Europa. El seu missatge ha estat: la situació és complexa, els resultats tardaran en arribar, però tranquils, no hi ha res deixat a la improvisació. Y ahí lo ha dejado.

[Imatge: elnacional.cat]

Reflexions en dia trist

Just un any després de l’empresonament d’Oriol Junqueras i Joaquim Forn, es fan públiques les peticions de penes per als nostres polítics. Es demanen un fotimer d’anys de presó (per posar urnes!) com a conclusió a una surrealista manipulació dels fets de 2017, un autèntic despropòsit jurídic segons els entesos en lleis.

Només unes reflexions, que m’arriben a raig. Primera, solidaritat absoluta i incondicional cap a Junqueras, Forn i resta de presos i exiliats. Qualsevol gest, efectiu o simbòlic, és poc per denunciar la injustícia que suposa la seva situació personal, per alleugerir-los el patiment o per agrair-los el pas que va donar en el seu moment. Segona, està bé que els nostres líders, branca poder autonòmic, formulin solemnes missatges de protesta, de fermesa i de contundència, però hom espera alguna cosa més, alguna concreció d’estratègia, de decisions, d’accions en un futur més o menys immediat. El necessari tacte que han d’observar (que si un nou 155, que si nous episodis repressius, que no convé ensenyar totes les cartes, ens en fem el càrrec) no ha d’impedir transmetre a la societat catalana la idea de que anem endavant, no de que ens estem quiets perquè no hi ha més remei. Tercera, això també val per ANC i Òmnium, que semblen a vegades presoneres dels mateixos dubtes i contradiccions però que no tenen igual necessitat que els polítics d’anar amb peus de plom. Quarta, fora retrets entre uns i altres; no parlo d’unitat, ni de llistes electorals, ni d’estar al cent per cent d’acord amb tot, només de respecte entre ells i entre tots. Cinquena, avui torna a ser un dia trist, un més després d’un any (o quatre o deu o tres-cents, depenent on vulguem posar el comptador del redreçament nacional, però cada jornada desesperançadora ha acabat essent desmentida pel destí, amb alguna notícia optimista i engrescadora. Avui no ha de ser diferent i el mon dona moltes voltes.

[Imatge: foto ANC, elnacional.cat]

 

Benvingut, Consell

En pocs dies tres nous actors s’han afegit al llarg i incert, però també engrescador i trepidant, procés cap a la República catalana: la Crida Nacional, el Consell per la República i el Fòrum Cívic. Veient les reaccions que ha suscitat la seva aparició (atacs i menyspreu, tant des d’allà com des d’aquí) no he dubtat gaire en què havia de fer: ja sóc fundador de la primera i no fa ni mitja hora que m’he adherit al segon, a la vegada que espero participar, segons capacitat i disponibilitat horària, en el tercer.

Trobo particularment interessant la constitució del Consell per la República. Ciudadanos l’ha titllat de “xiringuito” i als puretes de la CUP no els acaba de fer el pes: bona idea la seva creació, doncs. Lluny de ser un artefacte simbòlic o d’independentisme màgic, com els agrada qualificar als aiguafestes de sempre, el Consell servirà plenament, sense condicionants legals ni amenaces ponentines, als objectius d’internacionalització del conflicte català, de participació individual i col·lectiva en les primeres passes de la República naixent i d’implementació d’un nou concepte de ciutadania, basat plenament en la digitalització i l’ús de les noves tecnologies.

L’aparició del Consell suposa, a més, la consolidació de la legitimitat republicana, sorgida del mandat de l’1 d’octubre, que en estreta col·laboració amb la legitimitat autonòmica (inevitable i necessària) i en el treball de la societat civil (més o menys organitzada) servirà per continuar avançant sense pressa (en tenim, però les coses són com són) i sense pausa cap al destí somniat.

El naixement i ràpida expansió del Consell (12.858 inscrits en aquest moment) ha de suposar, en fi, un reconeixement al president Puigdemont i a la resta de consellers exiliats, que han donat forma al projecte, pel sacrifici personal que han representat les seves decisions i actuacions, a vegades no prou compreses per sectors del nostre camp polític. Foc amic, en diuen.

[Imatge: foto Sergi Alcázar, elnacional.cat] 

República, any II

Quan ocorre algun fet al que no donem importància o volem que quedi d’immediat en l’oblit solem dir que “tal dia farà un any”. Portem a Catalunya, aquests mesos de setembre i octubre recordant el que va passar fa un any i en cap dels molts esdeveniments que vam viure el 2017 li és d’aplicació aquella dita. Tot el contrari, no només ha fet un any del 20 de setembre, de l’1 d’octubre, del 3 d’octubre… sinó que n’hem parlat a bastament abans i ho continuem fent després de l’aniversari: parlat, recordat, analitzat, sigui per reafirmar-se en el que es va fer o decidir, sigui per penedir-se’n, sigui per prendre’n nota dels errors comesos, sigui per tirar-hi la cavalleria per sobre dels seus protagonistes.

I quan menys escau aplicar allò de “tal dia farà un any” és avui, 27 d’octubre, aniversari de la proclamació de la República. Que no s’hagi pogut (o volgut, que és un debat diferent) implementar-la o fer-la efectiva no treu el valor que té aquella decisió de la sobirania parlamentària com a compliment del mandat democràtic, com a necessari formalisme i com a constatació, per a tebis i escèptics, de que allò del procés anava de veres. Per tant, avui no és moment oportú de retreure als seus protagonistes que fessin un salt en el buit, sense estructures preparades ni pla B en ment (que tampoc és del tot veritat). En realitat, mai no ho ha estat, d’oportú, ni que fos per simple solidaritat amb presos i exiliats, a qui mai no agrairem prou el seu gest, per molt que presentés errors de càlcul.

Com una acció lateral, coincidint amb el primer aniversari de la República non nata, l’ANC ha tingut la pensada de fer una presentació massiva de sol·licituds perquè el DOGC publiqui la Declaració d’Independència i es completi així el seu caràcter d’oficialitat. No estic en contra de que s’hagi de donar aquest pas, però permeteu-me que expressi el meu absolut escepticisme pel que fa a aquesta qüestió. No es publicarà; i si es publica, si es considera que té un valor, ràpidament l’estat contestarà amb l’enèsima artilleria jurídica, i si no té valor, és un simple brindis al sol. De simbolismes, em sembla a mi, n’anem més que sobrats. Si cal un simbolisme potent, que deixi les coses clares, proposo una altra mesura. Com que el DOGC és un butlletí autonòmic, el que cal és crear ja el Butlletí Oficial de la República Catalana, depenent del Consell de la República, que sigui el portaveu des d’ara de la legitimitat nascuda el 27 d’octubre.

Ja tarden a publicar-hi la Declaració d’Independència: demà comença l’any II de la República.

Resistir és vèncer

Ja fa un any de l’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez. El nostre dret, la nostra necessitat i, fins i tot, la nostra obligació és recordar-ho a cada oportunitat que se’ns presenti, denunciar-ho per tots els mitjans que tinguem a l’abast i solidaritzar-se amb els seus cercles personals. Què menys. Amb aquella desgraciada i injusta decisió, ens volien enfrontats, porucs o desmoralitzats i ja es veu que un any després no han aconseguit almenys el tercer dels objectius, sinó tot el contrari. Cada dia que passa es fa més ignominiosa la situació d’aquests dos compatriotes i tot el que ens arriba d’ells és un necessari missatge de fortalesa, valentia, dignitat i serenor.

L’aniversari m’agafa, casualitats de la vida, llegint un llibre magnífic, El cavaller Floïd, la biografia de qui fou l’ànima fundadora d’Òmnium Cultural, en Joan B. Cendrós. Ahir mateix llegia el fragment que parla de la primera gran dificultat que hagué d’afrontar Cendrós i l’activa entitat cultural que ajudà a crear: als dos anys, el règim franquista ja havia escorcollat i clausurat la seu de l’entitat, que no pogué obrir portes fins alguns anys després. Mentrestant, l’Òmnium sabé entomar la repressió, prosseguí les seves activitats clandestinament i l’experiència serví per enfortir-la i convertir-la en la decisiva, dinàmica i eficaç associació en què s’ha convertit en les darreres dècades. Cent mil socis ho avalen.

Als anys seixanta tancaren la seu però respectaren els seus dirigents; avui, coses de la vida, l’entitat pot funcionar a ple rendiment però té el seu president injustament privat de llibertat sense haver comès cap delicte i ¡sense judici! Ni la dictadura gosà fer això. Avui, superat el desencís que ens suposà assabentar-nos del tancament dels meus dos tocais, la indignació, la vergonya que suscita aquesta situació (almenys a mi) i l’exigència d’una immediata llibertat no han parat de créixer dotze mesos després. És que és molt gros.

Estan resistint i estem resistint, i resistir és vèncer.

Llibertat presos polítics!

[Imatge: elpuntavui.cat]

Un any ja, un any només

El primer que em ve al cap quan es compleix un any del referèndum de l’1 d’octubre és constatar la relativitat del temps, i no pròpiament a l’einsteiniana manera sinó com l’experimentació de que els darrers dotze mesos han passat alhora molt depressa i molt a poc a poc. Sembla que va ser ahir, com qui diu, que ens vam plantar en algun col·legi electoral disposats a passar-hi una colla d’hores amb un doble sentiment d’alegria per participar en un acte just, profundament democràtic, i de temor de que no vingués la xusma policial a impedir-lo amb la més maldestra de les maneres. Personalment, vaig viure les dues coses i així en vaig deixar constància en el seu moment.

Però a la immediatesa dels fets, vivències i sentiments, tan frescos en el temps, s’hi oposa la constatació ben palpable de que després d’aquell fenomenal i exemplar exercici de democràcia i de dignitat col·lectives han passat 365 dies intensíssims passats els quals hom té la sensació de que ens trobem de nou a la casella de sortida, de que després d’aconseguir l’objectiu buscat superat mil obstacles de tot ordre (legals, fàctics, mediàtics), una decebedora sensació (i ara què?) es va instal·lar entre tots nosaltres. Un i ara què enmig de noves mostres d’agressivitat de l’estat espanyol, en forma de repressió virulenta, empresonaments i exilis, unes noves porres contra les quals és molt més difícil afrontar la impressionant i digna resistència que presidí la jornada d’ara fa un any.

Més difícil perquè l’enemic, proposant-s’ho expressament o no, ha instal·lat en el sobiranisme català els virus de la desorientació, la desunió i la disparitat d’estratègies, que es tradueixen en decisions, declaracions o fets de tota mena i en tots els àmbits (institucional, partits, exili, iniciatives de grups organitzats, etc.) que estan a l’ordre del dia i que produeixen als catalanets d’a peu (almenys a mi, que no tinc cap protagonisme especial en el procés) una barreja de decepció i d’angoixa. No és necessari posar-ne cap exemple però la commemoració del primer any de l’1 d’octubre ens n’està donant de ben notoris i discutibles.

S’acosta, d’altra banda, l’aniversari de la resta d’intenses dates d’aquell octubre de 2017, que anirà seguit del judici contra els nostres líders. Potser s’acosta el momentum de què parla a vegades el president Torra, en un exercici de justificada inconcreció. Potser s’acosta el verdader dia D, no ho sé. Sigui el que sigui, si es vol arribar al triomf esperat, exigirà de tots nosaltres la mateixa serenitat, dignitat i determinació que van presidir l’èpica jornada d’ara fa un any.

[Imatge: Vilaweb, foto Lluís Brunet]

De les Glòries a Pedralbes (crònica de l’11-S)

Crònica personal d’un nou Onze de Setembre. Primer, els comentaris intranscendents, després, una reflexió apressada.

  • De Tarragona surten rumb a Barcelona fins a quaranta autocars (2.000 conciutadans, xifra mai vista!). El meu és l’últim en fer-ho per culpa d’un despistat que s’havia confós d’hora i que arriba esbufagant i demanant perdó ajuntant les mans, com fan els indis, mentre li dediquem uns irònics aplaudiments. Endavant.
  • Just abans d’arribar a Barcelona, el voluntari de l’ANC que fa de guia ens recorda que no anem a una manifestació, sinó a una concentració. Per dir que no és cap marxa diu que “no anirem enlloc”, afirmació que es presta a més d’una interpretació.
  • L’avinguda de Pedralbes, per on baixem de camí a la Diagonal, és transforma en una riuada de gent que dóna ambient i color a un barri tradicionalment quiet i ensopit. Com se sap, no és una zona especialment de la ceba i per tant sorprèn descobrir-hi un bon grapat d’estelades penjades dels balcons. Dinem de bocates i aigua, tirats a la gespa d’un dels nombrosos jardins del barri més benestant de Barcelona: tot un contrast.
  • Ens situem al tram on l’eficacíssima organització ha tingut a bé assignar la comarca del Tarragonès, entre poders fàctics ben significatius: la Caixa, el Corte Inglés i l’editorial Planeta. Aquesta circumstància no m’ha ocasionat, de moment, cap mena de seqüela personal.
  • Atenció! Ens demanen silenci perquè està a punt de començar la performance de les 17,14. Una empresa difícil, quan s’és un milió de persones, per molt disciplinades i conscienciades que siguem. La gent no pot tancar la boca ni un instant. Ara toca produir una onada sonora a base de sorolls guturals i aplaudiments que, efectivament, es desplaça ràpidament creant un efecte d’allò més original. Per cert, l’acció sonora va de Glòries a Pedralbes, dada que també es presta a més d’una interpretació.
  • Incidències, mínimes. A pocs metres, es demana insistentment la presència d’un metge i deduïm que algú ha patit un desmai. La calor no és desorbitada i el sol tampoc pica massa. Més coses: en la llunyania s’observen unes fumeres de colors. Un atemptat? La gent, que ja està cremada? No, semblen ser unes bengales.
  • La presència de banderes és enguany més esquifida. Parlo tant d’estelades com d’altres nacions minoritzades o estats (se suposa que) amics. En descobreixo una formada per una creu blanca i quadres vermells i negres. No sé què representa però tinc manera de saber-ho perquè qui la porta no és altra que el professor de la Rovira i Virgili Pere Navarro, vell conegut.
  • Un altre personatge conegut, que reconec quan ja tornem a l’autocar és Andreu Van der Eynde, un dels advocats dels presos polítics. Camina de rigorós incògnit, parlant pel mòbil i vestit com les tres quartes parts de manifestants amb la samarreta de color corall. Potser són manies meves, però observant les peces de roba, jo diria que aquesta tonalitat reforça el bronzejat de les cares de la gent i per tant afavoreix la seva imatge. Bona idea escollir aquest color.
  • S’acaba la concentració. Ordenadament, cívicament, els manifestants comencem a dispersar-se camí dels autocars de tornada. Encara tenim temps de fer el turista: al carrer Manuel Girona descobreixo una estàtua de Gaudí, de mida natural. No sabia de la seva existència. M’hi faig una foto (a sota).
  • I fins aquí, les anècdotes. Ha estat el primer Onze de Setembre després de les convulsions que aquesta la nostra nació ha viscut el darrer any, sota l’ombra de l’existència de presos i exiliats polítics i davant d’una notòria desorientació tant de la classe política com de les entitats cíviques i de la pròpia societat pel que fa a les estratègies a prendre en els propers mesos. Unes convulsions, una ombra i una desorientació que s’han traduït en un canvi de paradigma en el comportament dels manifestants. Potser m’ho ha semblat a mi, però enguany la gent comparegué a l’acte de la Diagonal no crispada però sí amb el rostre més greu; l’entusiasme i espontaneïtat d’altres anys, pel que fa a càntics i consignes, era menys aparent; els somriures festius de la Via Catalana s’havien transformat en una seriosa exigència de solucions a l’atzucac creat entre tots; el “català emprenyat” donava pas al “català disposat a tot”, però que demana també saber on va i unes certes garanties d’èxit, que ja no accepta fer marxa enrere però que valora l’imprescindible realisme que les circumstàncies demanden.
  • El promotor de les primàries de Barcelona, Jordi Graupera, ha traçat el que crec que és el millor diagnòstic de la concentració d’ahir: el perill de ritualitzar-la, de convertir-la en una demostració anual de que som capaços de reunir cada any un milió de persones, sense tirar un paper a terra com diu el tòpic, d’enorgullir-nos-en, però que al cap i a la fi no tingui conseqüències pràctiques posteriors. Cal lligar mobilització i política. La proposta personal del filòsof o la Crida engegada pel president Puigdemont van en aquesta línia si volem transformar la increïble energia, persistència i dignitat que representen, any rere any, les demostracions de l’Onze de Setembre en alguna cosa més que una colorista foto als mitjans informatius.
  • I el que va en la línia justament contrària, el que allunya dramàticament mobilització de política són decisions incomprensibles com la moció que han pactat a Madrid el PDCAT i el PSOE i que, en el moment de redactar aquest apunt ha estat afortunadament retirada. Potser han fet cas a l’Elisenda Paluzie, per a alguns, l’única líder autèntica en aquests moments, quan ahir en la seva intervenció demanava als polítics “que ens tracteu com a adults. Som molt conscients de les dificultats, de la duresa de la repressió, i no us demanem impossibles però sí rigor, honestedat i determinació”. Doncs això.

[Imatges: Vilaweb i autor]

Això no calia

Els partits sobiranistes ens han regalat, a amics i a enemics, un nou espectacle completament evitable. Cedir o no cedir als dictats de jutges espanyols, suspendre tots els diputats o només uns quants, votar sí, no o abstenir-se davant qualsevol envit… totes les decisions són legítimes i comprensibles mentre l’existència de presos polítics i exiliats preval sobre tota altra consideració o estratègia. Però el que no es pot fer és anar cada un pel seu cantó i visibilitzar-ho de forma tan evident, amb retrets i acusacions diverses. Això desanima als convençuts, subministra arguments a l’oposició espanyolista i, evidentment, no ajuda gens a allò d'”eixamplar la base”. Com dimonis podem fer per donar a entendre a ERC i PDECAT/Junts per Catalunya (on comença un i acaba l’altre?) que han d’acordar una estratègia conjunta, la que sigui? Com els hem de convèncer perquè la respectin en la forma i en el fons? Quan deixaran enrere, definitivament, aquestes maneres de partit tradicional i assumiran que la ciutadania demanda una altra manera d’organitzar-se políticament i participar en la presa de decisions i en la conquesta democràtica del poder? Propostes innovadores i engrescadores com les primàries de Jordi Graupera o la Crida Nacional per la República van en aquesta direcció. M’he adherit a la segona i ho he fet just abans del teatret d’aquest matí al Parlament, que m’ha ratificat en la meva decisió, espero que bona. La iniciativa és il·lusionant, i desitjo que mantingui el seu caràcter meta-partidista que reforci (millor dit, que lideri) el tram final de construcció de la República. Tinc clar, però, que si aquesta Crida ha d’acabar derivant en un nou partit normal i corrent, a unes sigles més a afegir a la sopa, amb mi que no hi comptin.

 

La darrera reculada ha de ser realment la darrera

En el dubitatiu debat que els darrers mesos sostenen partits, entitats, opinadors i particulars sobre com ha de continuar el procés sobiranista després de les arrancades de cavall i aturades de somera de l’octubre passat, sempre he adoptat una posició més aviat pragmàtica, prudent o, en paraules d’Esquerra, realista. Tot i això, no puc reprimir la decepció que m’ha produït la decisió del president Torra d’apartar els quatre consellers amb “problemes” del seu nonat govern i substituir-los per altres quatre al gust de la camada ponentina. Altres actuacions recents eren de més fàcil assimilació, pel que tenien d’inevitables so pena, en cas contrari, de reaccions legals i judicials tant rígides i forassenyades com ben factibles. Però el que es va decidir ahir, una autèntica baixada de pantalons, es de més mala digestió.

Naturalment s’ha volgut amorosir davant l’opinió pública catalana amb gestos i arguments més o menys calculats: tuit de Puigdemont beneint l’operació, Torra departint distesament amb Comín i Puig, que amb Rull i Turull han donat la seva conformitat al trist moviment polític, o les declaracions de Batet, el nou portaveu del PDCAT dient, cito de memòria, que així es donava compliment al mandat del 21-D, quan és tot el contrari. Però no cola, o almenys a mi no m’acaba de convèncer. Es tractava d’un torcebraç entre els governs català i espanyol on clarament resultaria guanyador el primer: el motiu de conflicte (publicar o no publicar el nomenament d’uns determinats consellers) era purament administratiu i la raó estava de favor nostre. Políticament era indefensable la criaturada espanyola. Ara el mal ja està fet, tot i que espero amb candeletes el resultat d’aquesta querella per prevaricació que el nou govern (que encara no s’ha constituït!) pensa presentar contra un Rajoy en les seves hores més baixes.

A aquestes alçades de la pel·lícula, amb els fets consumats, només ens queda fer el cor fort davant aquesta nova reculada del sobiranisme català que hauria de ser l’última, com diu Vicenç Partal a l’editorial d’avui: “Aquesta hauria de ser la darrera cessió, com a conseqüència d’haver acceptat de fet el 155. De manera que ara cal estar a l’aguait per a veure si hi ha un canvi d’actitud o no.” Se suposa que ara toca aprofitar les oportunitats que se’ns aniran oferint els propers mesos: recuperació d’institucions, retirada (almenys de iure) del 155, constitució del Consell de la República, canvis governatius a Madrid (no necessàriament a millor), preparació de les eleccions municipals, procés constituent (ja veurem com)… Només aquesta perspectiva, amb la seva innegable part engrescadora, endolceix l’amarga decisió que ahir va prendre Torra i les forces polítiques que li fan costat.

President Puigdemont, president Torra

Cada vegada que a Catalunya és elegit un nou president de la Generalitat, dedico un apunt d’aquest bloc a saludar l’arribada de qui ha d’encapçalar, en principi per quatre anys, la nostra més alta institució governativa. Després de Mas i de Puigdemont, avui en tocaria un altre titulat “President Torra”, però això no pot ser. Les coses se’ns han complicat molt i el resultat, en aquest moment, és que tenim dos presidents: el legítim i exiliat, i el legal i “efectiu” segons la terminologia a l’ús. Tots dos són el meu president. Els dos tindran el seu paper, difícil i necessari, en les properes etapes de l’alliberament nacional. Un complementarà l’altre. Per alguns, tots dos seran “president de la Generalitat” segons quin és el cristall amb què se’ls mirin en cada moment. Un i l’altre necessitaran el nostre suport i el nostre respecte, el mateix respecte que li nega una oposició enfurismada i cada dia més desorientada. Sí, tot és una mica kafkià i anòmal. Caldran energies renovades, per part de tots, per superar aquesta etapa, un punt esquizofrènica. Ho volem? Ho podrem?

Desitjo tota mena d’encerts al president Torra. Les conviccions, la determinació, el bagatge intel·lectual i la preparació personal, que no són poca cosa, no li falten. La seva relativa “virginitat” en el món de la política, almenys en la política partidista són també un punt a favor. Felicitats, i endavant.

[Imatge: foto Ignasi Guerrero, www.elnacional.cat]

 

Aviat, bones notícies (acte a Tarragona)

Com es pot comprovar a la foto, l’Aula Magna de la Rovira i Virgili va quedar petita, com se sol dir, per una taula rodona sobre un tema a priori tan àrid com el dret i les lleis. Però si diem que els tres conferenciants eren el diputat tarragoní Eusebi Campdepadrós, la catedràtica Mercè Barceló i Jaume Alonso Cuevillas, advocat del president Puigdemont, i afegim que el tema a debatre era la deriva autoritària de l’estat espanyol i la repressió contra l’independentisme dels darrers mesos, s’explica molt millor l’ocupació completa de la sala, passadissos inclosos, que va contribuir a augmentar la ja de per si alta temperatura ambiental.

Sense desmerèixer els dos primers ponents, és clar que l’estrella de l’acte va ser Alonso Cuevillas, un home a qui li hem d’agrair tres coses: primera, que faci comprensible i amè el sempre espès mon del dret, segona, que esquitxi les seves intervencions amb agraïdes mostres de bon humor (ahir ens va confessar que és el president de la Penya de Sant Esteve de les Roures) i tercera, que faci gala d’un prudent optimisme, més necessari que mai en els incerts moments que estem patint. Aquest prudent optimisme es va traduir ahir, per exemple, en l’anunci de que la setmana que ve poden haver-hi bones notícies en el complicat procés jurídico-polític en què s’ha convertit la situació processal dels nostres presoners i exiliats. Esperem amb candeletes novetats en aquest sentit, contrapunt engrescador a les continuades (perquè encara duren) mostres d’inflexibilitat per part de l’estat. Unes mostres (querelles, interlocutòries, recursos) que van ser analitzats i criticats des de tots els punts de vista (acadèmic, polític i estrictament jurídic) pels tres ponents, posant de manifest la subjectivitat, la falta de rigor o l’absoluta irracionalitat que inspira aquestes actuacions.

El que són les noves tecnologies: Alonso Cuevillas va enviar una foto de l’acte, amb el públic aplaudint, al president Puigdemont, que immediatament va agrair el gest de la gent. Tot en qüestió de minuts. Les mateixes noves tecnologies que estan a la base de la reforma legal per poder investir Puigdemont a distància, que ha aprovat el Parlament i que, oh sorpresa, ja ha impugnat el govern espanyol en una nova mostra d’interessada celeritat procedimental. Res que ens vingui de nou.

[Imatge: www.diarimes.com; foto Òmnium]

Hora de parlar (i 9)

“La paciència és necessària, i no es pot fer la collita just després de sembrar” (Soren Kierkegaard)

Anem acabant. Em pronunciava fa dos dies decididament per la formació d’un govern autonomista o “efectiu”, que de cap de les maneres és incompatible amb l’encara no nat Consell de la República a l’exili. Al contrari, n’ha de ser el necessari complement, juntament amb la tercera pota de l’acció republicana, la protagonitzada directament per la societat, que a través de les entitats, els CDR o altres formes d’organització ha de canalitzar la lluita, la reivindicació, la protesta o la propaganda en favor de la necessàriament lenta construcció de la República. I ja que parlo dels CDR, obro parèntesi: no cal ni dir que totes les accions han de seguir sent no violentes i alhora no les ha de frenar cap envestida judicial com la de les darreres hores, a través d’una inadmissible i perillosa banalització del concepte “terrorisme”. De moment el que estan aconseguint els nostres adversaris, amb detencions, querelles i visites als jutjats per tota mena de raons, és justament infondre renovades energies a la mobilització popular, fins i tot a aquells que, almenys fins ara, n’hem restat més al marge. En caldran moltes d’energies i també de coratge, d’intel·ligència, d’astúcia… i paciència, molta paciència i perseverança, com n’han tingut i en seguiran tenint els nostres líders i representants, al país i a l’exili, lliures o a la presó, de dretes o d’esquerres.

Després de moltes setmanes de notícies funestes o desesperançadores, sembla que el procés de transició cap a la República (bategem-lo així) encara bones perspectives. La internacionalització del conflicte és ja un èxit i comença a donar, judicialment parlant, els seus primers fruits, es va aplanant el camí per a la formació d’un govern, les tensions entre partits han disminuït de forma evident, l’ANC no podria estar en millors mans que en les de l’Elisenda Paluzie en una presidència col·legiada, la societat continua activa, motivada i serena davant de cada nou ensurt que rep i, finalment tota l’estratègia repressiva de l’estat espanyol comença a girar-se-li en contra. Se’ns farà llarg, però passats uns anys, valdrà la pena haver-ho viscut, haver-ho patit i haver-ne gaudit la victòria final.

Hora de parlar (8)

“El millor govern és el que deixa a la gent més temps en pau” (Walt Whitman).

 

En la darrera entrega de la meva ja llarga reflexió sobre el moment en què ens trobem, concretava els tres objectius que el país ha d’assolir, tenint en compte tants els aspectes positius (vam dur a la pràctica un referèndum contra obstacles de tot ordre, es va proclamar una república en seu parlamentària, hem revalidat la majoria independentista en unes eleccions imposades) com els aspectes negatius (ja sabem com les gasta l’estat espanyol, el seu personal polític -rei inclòs-, la seva policia i la seva justícia, no vam ser capaços d’acabar la feina començada, hi ha hagut un dramàtic campi-qui-pugui de polítics, partits i entitats a l’hora de fer front a la repressió i a reteixir consensos sobre les noves passes a donar). Aquests tres objectius, recordem-los, eren la llibertat de presos i exiliats, l’endegament del que en diem “construir república” i recuperar institucions abolint el 155. Deia també que aquest és el que a priori sembla més fàcil de dur-lo a la pràctica: depèn dels catalans (no com el primer) i és concret i tangible (no com el segon).

Però tampoc ho és, de fàcil. Semblava que una de les fites que més consensos concitava, abans i immediatament després de les eleccions del 21 de desembre, era el restabliment del govern de la Generalitat, foragitat per aquell ignominiós article constitucional. Han passat tres mesos i mig i estem com estem. No tota la culpa ve dels ponentins i els seus pals a les rodes: aquí Déu n’hi do. Les discussions entre partits sobre qui ha de ser investit president, quin ha de ser el programa de govern i quin el grau de desobediència als entrebancs de la justícia espanyola han estat primera plana les darreres setmanes i no cal estendre-s’hi.

Hi va haver un moment, vist l’impàs i l’atzucac creat, que els més enragés preconitzaven anar a noves eleccions. Ni parlar-ne. El risc és evident, perquè els resultats oferirien una cosa pitjor que la pèrdua de la majoria independentista: un major fraccionament parlamentari i, doncs, una major ingovernabilitat, que acabaria amb la paciència de tots. Cal formar ja un govern, com sigui. S’ha criticat molt Esquerra Republicana per la seva urgència en aquest sentit i per parlar de “realisme” o de “govern efectiu” com eufemismes d'”autonomisme”, però tenen raó. Per molt autonomista o intervingut que sigui aquest govern, sempre serà millor que no tenir-ne cap: necessitem ocupar espais de poder (municipis, institucions, societat civil…) i el de la Plaça Sant Jaume sempre serà més real que el de Waterloo, en el benentès que un ha de complementar l’altre. Veure un president adreçant-se als ciutadans per televisió des del Palau, contemplar consellers tallant cintes, llegir el Diari Oficial sense referències estranyes, en fi, una certa sensació de tornada a la normalitat en el dia a dia serà d’agrair, per molt superficial que pugui semblar. En tot cas, aconseguir de nou el govern, encara que sigui amb un programa netament autonomista, no suposa cap traïció a la legalitat republicana des del moment en què totes les forces polítiques (CUP inclosa) van acceptar l’envit del 21 de desembre.

Qui ha d’encapçalar aquest govern? Semblava que tothom tenia clar que havia de ser Puigdemont però les martingales legals han fet que s’hagi entrat en un ball de noms. En realitat, poc importa això, per vàries raons. Puigdemont, de fet, ja és president (no ho ha deixat de ser mai) i la persona que ocupi el seu lloc a Barcelona no serà, en lògica republicana, un president de la Generalitat sinó una mena de conseller en Cap. El propi Puigdemont s’ha descartat momentàniament, a l’espera d’una feliç conjunció astral que li permeti exercir una presidència unificada. De manera que la solució Sánchez, en marxa de nou, ja em sembla bé (en el moment que redacto l’apunt està convocat un ple del Parlament per divendres: veurem).

[Continuarà]

Hora de parlar (7)

“Al perdre el teu propòsit, has perdut el camí” (Friedrich Nietzsche)

 

Deixem, però, de donar voltes al passat i comencem a exercir la tant fascinant com relliscosa tasca de futuròleg. Què cal fer? Com ho hem de fer? Si volem que les cares del nostre envitricollat cub de Rubik comencin a presentar alguna coherència cromàtica, caldrà tenir ben definits quins són els objectius a assolir, més o menys ja declarats, apuntats o intuïts (depenent de cada partit, cada entitat, cada opinion maker que obre la boca o, en fi, cada ciutadà que s’expressa lliurament) de quan les eleccions del 21 de desembre. En la meva modesta opinió, qualsevol estratègia, lluita o esforç haurien d’anar dedicats a aconseguir aquestes tres fites:

Primera, la llibertat dels presos polítics, el retorn dels exiliats i el cessament de la desmesurada repressió político-judicial en curs.

Segona, el restabliment de les nostres institucions amb la immediata derogació del funest article 155 de la Constitució espanyola.

Tercera, l’inici del procés constituent o de construcció de la República proclamada i sense més recorregut de moment.

L’ordre no és gratuït: de més a menys urgència i de menys a més marge d’actuació. Examinem-les una a una.

Convindrem en què, si tinguéssim una varetat màgica o se’ns aparegués el geni de la llàntia amb opció a complir un desig, aquest seria la immediata excarceració de presos, la tornada d’exiliats i, ja posats, l’arxivament de tots els patracols judicials oberts al sobiranisme. Tal com estan les coses en aquest moment (quarts de nou del vespre del 4 d’abril, encara que tot canvia de pressa), no té l’aire de que tinguem gaires alegries en aquest sentit. Toca per tant perseverar en el camp on el catalanisme té la mà trencada: les mobilitzacions de rebuig i protesta o les mostres individuals i col·lectives de solidaritat i suport a presos i exiliats. Llaços, pancartes, concentracions, cartes, mil maneres de donar sortida a aquesta mena de dol nacional en què estem immersos i del qual no som capaços de trobar una ràpida solució.

El retorn a la situació pre-155, amb el restabliment d’institucions i càrrecs públics que aquell desgraciat article constitucional va estabornir, hauria de constituir en aquests moments l’objectiu principal. Potser perquè és de consecució més fàcil que fer front amb èxit a la repressió o començar a construir República (les altres primera i tercera fites), el cert és que en aquests moments és el tema central de discussions i enfrontaments entre els actors sobiranistes. Comptat i debatut, però, el dubte es redueix a dues opcions: cedir o mantenir-se ferms. Tant senzill, tant complicat. En parlarem més endavant.

He titulat “iniciar el procés constituent o de construcció de la República” el tercer cim a assolir, però podria haver-lo batejat de moltes altres maneres. És el més inconcret dels objectius, dilatable en el temps segons recursos, capacitats, conveniències i dificultats, i no sotmès a cap rígid full de ruta (potser això acabarà essent un avantatge…) sinó a la pròpia dinàmica de la societat, activa i enginyosa però també canviant, voluble i capritxosa. A mi això de “construir la República” em recorda poderosament allò altre de “crear estructures d’estat”, unes estructures que no teníem clar quines eren i que, amb notable ingenuïtat per part de tots, vam donar per fet que seguien el seu curs sense sospitar que l’estat en majúscules (que sí que té unes estructures així de grosses) no es quedaria de braços creuats en tant que part interessada en l’assumpte.

[Continuarà]

Hora de parlar (6)

“Un misteri que es resol amb una explicació mai ho ha estat. Tot misteri autèntic es resisteix a una explicació, i no perquè defugi l’examen amb algunes dobles veritats, sinó perquè la seva essència no permet resoldre’l d’una manera racional” (Kerény Károly).

 

Sí, el 27 d’octubre va ser una jornada estranya. S’hi va declarar (o proclamar, no m’ha quedat mai clar) la independència. L’entusiasme, més que eufòria, inicial va deixar pas ben aviat a una mena de període latent, on se suposava que havien de passar moltes coses i no en va passar cap. Paral·lelament, el Senat espanyol, aquella cambra titllada sempre d’inútil, feia quelcom útil des de l’òptica central, tot aprovant l’aplicació de l’article 155 amb el vergonyant vot favorable del PSOE. Era divendres i l’inconscient col·lectiu (existeix, no?) deia que es deixés passar el cap de setmana i dilluns la república naixent començaria a donar les primeres passes i l’estat a respondre-hi com només ell sap fer. En definitiva, començaria el “mambo”, en encertada etiqueta dels xicots de la CUP. Però el que realment es va produir va ser un desconcertant “campi qui pugui” de consellers i alts càrrecs, uns prenent el camí de l’exili, uns altres dimitint i uns altres aparentant una tensa normalitat tot acudint al despatx com si res. Confesso que aquesta incoherent resposta de les nostres autoritats a les greus decisions del divendres em va deixar atònit. No entenia quina era la lògica subjacent a aquelles decisions. Quan van començar a aparèixer les informacions segons les quals les famoses “estructures d’estat” no passaven de projecte, tot va començar a prendre una mica de forma: o s’estava executant un pla genial o, com tenia la pinta, s’estava posant de manifest el que ja vaig exposar en un anterior apunt, això és, que els nostres governants no creien que arribarien fins al final perquè nosaltres els ciutadans tampoc seríem capaços d’arribar fins el final. Però tots ho vam fer. Una mica enganyats, però tots ho vam fer.

Mentrestant, la maquinària jurídico-política repressora funcionava a ple rendiment. Per primera vegada en els temps moderns un estat europeu occidental, soi-disant democràcia, tenia presos polítics i exiliats. La reacció popular no es va fer esperar, i com en altres moments difícils de la nostra història la societat va saber donar mostres (que no han parat fins avui) de dignitat, solidaritat, serenor i bona organització. El groc va adquirir un triple significat de llibertat personal, social i nacional, fins al punt de ser prohibit el seu ús en unes fonts públiques, en una de les més ridícules decisions judicials que s’han hagut d’acatar.

La darrera baula de la cadena d’esdeveniments fou, com se sap, les eleccions del 21 de desembre, convocades per l’ocupant amb la gens secreta intenció d’agafar amb el pas canviat als independentistes per, naturalment, vèncer-los. No sabem si per imposició europea (convocar els comicis, no vèncer els indepes) o per evitar-se un llarg i feixuc període d’imposició del 155, que els hagués desgastat (les tropes d’ocupació, no els indepes). Però per sorpresa de molts, una vegada obertes les urnes la societat catalana va llençar tres poderosos missatges: conformava una nova majoria independentista, convalidava les decisions del govern ara pres o a l’exili i desitjava que es restablís la normalitat institucional en la persona del president Puigdemont. La necessitat, la conveniència o la dificultat de dur a la pràctica aquest tercer mandat determinarà les de nou desconcertants i erràtiques decisions dels protagonistes del procés sobiranista (o més ben dit, republicà). I així estem, encara.

[Continuarà] 

 

Hora de parlar (5)

“La massa busca al líder no perquè l’estimi sinó per interès; i el líder accepta la massa per vanitat o per necessitat” (Napoleó Bonaparte o Marlene Dietrich, segons les fonts)

 

Comentàvem al darrer apunt com d’insòlit, o com a mínim, remarcable, havia estat el fet de que el govern Puigdemont i la coalició que li donava suport havien actuat amb lleialtat, perseverança i resolució en el compliment del programa electoral amb què s’havien presentat, que al seu torn no deixava de ser una resposta a les pressions populars (“president, posi les urnes!”). La sorpresa de la ciutadania en comprovar que el govern arribava fins al final es va donar, però, també a l’inrevés. Això ja és especulació pura i dura (ja vaig dir que no sabem de la missa la meitat), però a mi em sembla que els nostres governants es van sentir igualment sorpresos en comprovar com el poble es prenia seriosament de debò el seu paper abans i durant el referèndum de l’1 d’octubre. Aquesta falta de confiança en la responsabilitat i maduresa democràtica de la gent podria ser un dels factors que explicarien per què s’arribà fins al final, amb totes les conseqüències. L’altre factor seria la creença de que la repressió estatal no arribaria als nivells a què va arribar. Però van confluir els dos factors, la determinació de la gent i la repressió policial i judicial: juntes van donar tot el sentit, tota la legitimitat i tota l’èpica (que ens agrada tant) al relat d’alliberament nacional, que sempre s’ha volgut popular, massiu i no violent.

Ens vam trobar, doncs, contra pronòstic que els ciutadans obtenien del govern el què volien però es pensaven que no faria, i que el govern constatava que la ciutadania, en el moment de prendre decisions difícils, li feia costat però amb el secret (potser inconscient) desig de que no ho fes tant resolutivament i responsable com ho va fer. Veient les garrotades que han caigut després, especialment a ells, no els tinc en compte aquesta feblesa en la confiança en el país, però bé cal anotar-la com a element d’anàlisi.

Resumint, quan el referèndum culmina amb èxit (a pesar de tots els pesars), tothom hi arriba una mica enganyat, en el sentit d’haver menystingut les potencialitats i els propòsits de l’altre. A partir d’aquest moment el calendari es precipita (vaga general, declaració i suspensió de la independència, temptativa d’eleccions i declaració d’independència novament): els nostres governants (els despatxos, per entendre’ns) continuen fent passes endavant i la societat (els carrers, per seguir entenent-nos) continua donant mostres de maduresa, responsabilitat i tensió continguda. Fins que s’arriba el 27 d’octubre, el dia més desconcertant.

[Continuarà]

 

 

Hora de parlar (4)

“Desgraciada la generació amb jutges que mereixen ser jutjats.” (El Talmud)

 

En el període comprès entre setembre (cop d’estat i concentració davant el Departament d’Economia) i desembre (eleccions al Parlament amb reedició de la victòria independentista) de l’any passat es concentren tots els esdeveniments polítics, socials i judicials que determinen la situació actual. Tot l’anterior (sentència de l’estatut, consultes municipals, el 9-N…) és indispensable també per entendre els darrers esdeveniments, però ja és història.

S’han analitzat molt els darrers episodis en clau de victòria o fracàs. Efectivament, la jornada del Primer d’Octubre (no 1 d’octubre com s’està dient) va ser tota una demostració de bona organització, participació ciutadana i dignitat, mentre que els titubeigs i desconcertants (in)decisions de les nostres autoritats el 10 i el 27 d’octubre cal anotar-les en el passiu del procés, en el sentit de que ens van fer recular bon tros de camí i van envalentir encara més els nostres enemics en la seva estratègia repressiva. Però més enllà de jornades positives o negatives a l’hora de fer el balanç de l’aconseguit fins ara, que ens ha portat inevitablement a parlar d’encerts i desencerts, de culpables i innocents i fins i tot d’herois i traïdors per part d’algun ex-conseller de peculiar trajectòria, m’agradaria introduir-hi un punt de vista diferent.

El que va passar l’octubre de 2017 en aquest país va significar un tomb en la relació entre governants i governats, entre polítics i ciutadans o, dient-ho de forma més metafòrica, entre els despatxos i els carrers. M’explico. El que va passar és que els nostres governants van complir els seus compromisos, cosa a la qual no estem avesats del tot. La determinació de Puigdemont i el seu nucli més fidel, la tossuderia de Junqueras i els seus, la responsabilitat de la CUP (en tant que formació política) van ser decisius perquè es culminés i s’acabés portant fins a les darreres conseqüències (puntualitzem: fins el 27 d’octubre) el contingut del programa de transició nacional (o full de ruta, o com se’n vulgui dir): l’aprovació de les lleis de desconnexió, la celebració del referèndum i la declaració d’independència. Siguem honestos: per poc ingenus que fóssim, no esperàvem que es duria a terme, acostumats com estàvem al recurs al pragmatisme, al canvi de plans, a la dilatació de terminis, a l’aigualiment de propostes, al desencantament de la població en nom de la real-politik… I quan sí que podien estar justificades aquests maneres de fer, quan la prudència potser hagués demanat no anar fins el final (l’estat ja estava donant proves més que evidents de fins on estava disposat a arribar per fer fracassar els plans dels catalans), els nostres dirigents se la van jugar, per sorpresa i admiració (tot alhora) del conjunt de la ciutadania. El temps i els fets han confirmat que les mostres de tacte i de prudència en el moment de convocar i celebrar el referèndum no haguessin resultat estranyes: criticables o descoratjadores potser sí, però estranyes no. De manera que és just reconèixer-ho i posar-ho en valor, quan tenim nou persones (set polítics “professionals” entre ells) privades de llibertat i uns quants més a l’exili per fer el que els demanàvem i van dir que farien. Sempre els ho agrairem.

[Continuarà] 

Hora de parlar (3)

“L’obra mestra de la injustícia és semblar just sense ser-ho” (Plató).

 

Després de “parlar” amb els budells i sentir amb el cor, és el moment de fer anar el cervell. És francament difícil reflexionar, raonar i aportar algun tipus de conclusions, ja no diguem proposar solucions factibles, a partir de tot el que ha passat els darrers mesos al voltant del nostre procés d’alliberament, i això per diverses raons.

La primera, per les contínues novetats informatives que, a manera d’inesperats girs de guió, no fan altra cosa que engrossir (i dificultar) la comprensió del problema. Aquesta sèrie personal d’apunts n’és una bona mostra. Quan ja estava en disposició de redactar aquestes línies, la detenció alemanya del president Puigdemont, la proposta de “front unit” de Roger Torrent o l’increment de l’activisme dels CDR en diferents punts del país, amb l’aparició de noves maneres d’enfocar una possible sortida a l’atzucac on estem situats, ha fet que personalment també hagi de revisar algunes de les idees o plantejaments que tenia més o menys clars.

La segona raó que em dificulta la comprensió global de la situació en què ens trobem (per aconseguir saber en quina ens volem trobar en un futur immediat) és que es tracta d’un endimoniat encreuament de factors de tot ordre (lògiques de partits i entitats, estratègies polítiques, situacions personals…) que cal resoldre d’alguna manera. A vegades parlo de sudoku per referir-m’hi, però no, és pitjor: és un cub de Rubik a l’espera d’algú prou talentós per saber girar hàbilment el seu desafiament tridimensional fins a donar amb l’única i desitjada solució, que cada cara sigui del color que ha de ser.

El tercer obstacle per emetre una opinió sobre el que està passant (no sóc tant pretensiós com per parlar d’anàlisi), i això no em canso de repetir-ho a tot aquell que té l’humor d’escoltar-me, és que, com diu la dita, no en sabem de la missa la meitat. Les xarxes socials han posat a l’abast de tothom poder opinar sobre qualsevol cosa però ens han dificultat alhora l’accés a informació veraç i contrastada. Tots som una mica cunyats que parlem del que no sabem, opinem del que no dominem i ens aventurem a formular agosarades hipòtesis a partir de suposicions, rumors o prejudicis. No vull ser un d’aquests. Hem estat en alguna reunió important? Hem tingut accés a algun document confidencial? Sabem dels contactes que hi ha (o que no) entre els que tallen el bacallà? Coneixem els estudis d’opinió i sondeigs que es fan periòdicament (els seriosos, no les potineries culinàries que apareixen als mitjans)? No, naturalment. Per tant, a l’hora d’expressar-se lliurament (que consti, un dret que cal defensar a mort, com qui diu) cal o bé tenir informació reservada o bé admetre honestament que no se’n disposa abans d’obrir la boca o escriure.

L’última raó que se m’ocorre, per ara, del perquè és tant complicat abordar el passat, el present i el futur del procés sobiranista lliga en certa manera amb la primera. Parlava de la contínua successió de novetats informatives que ens obliguen a replantejar-nos el relat que ens anem traçant mentalment en ares de ser mínimament coherents amb nosaltres mateixos. Passa que aquestes novetats informatives, a més d’inesperades, a vegades són positives i a vegades negatives, amb els conseqüents efectes sobre l’estat d’ànim i, per tant, en la visió general del problema. L’èxit d’una concentració massiva o l’empresonament d’uns dirigents són capaços, per si sols, de distorsionar la perspectiva de tot el que ha passat abans o s’intueix que ha de venir després. Com si de la “fal·làcia del jugador” es tractés, el fet de rebre noves positives aplana irracionalment el camí present i ens presenta un futur esperançador, i a la inversa si el que ens anuncien els mitjans és una galleda d’aigua freda.

[Continuarà]