La tonteria que el vent s’hauria d’endur

Hi va haver un temps, parlo dels anys seixanta i setanta, que em donava la impressió de que això del racisme anava de baixa. El món evolucionava cap endavant, els drets humans, la democràcia o els més elevats ideals de la Humanitat s’obrien pas lentament, enmig d’innegables obstacles. D’entre aquests ideals, el de que tots els éssers humans naixem amb la mateixa dignitat i som iguals sense importar el color de la pell era el més consolidat en les coordenades de lloc i temps amb què em va tocar créixer com a persona. Parlo d’uns referents molt concrets, el Cavall Fort, l’escoltisme… i parlo també d’un context històric també concret: el final del Concili, l’assassinat de Luter King, el creixement de la lluita antifranquista… Es comprendrà, doncs, que observi amb una barreja de sorpresa i preocupació com ha evolucionat el món les darreres dècades i específicament els darrers esdeveniments als Estats Units.

L’assassinat, aquesta és la paraula exacta, de George Floyd ha originat la reacció ciutadana de tots coneguda, no apaivagada a dia d’avui, en forma de marxes, protestes, episodis de violència i saqueigs en botigues. Naturalment això ja ha merescut a casa nostra les inevitables comparacions amb altres lluites, però aquest no és el debat en què vull entrar, sinó en un altre de molt diferent. Una de les derivades d’aquesta reacció de protesta de la comunitat negra (i també de la black friendly, ho dic bé?) l’ha emprès contra estàtues de personatges històrics tinguts per racistes o esclavistes. La dèria no s’ha circumscrit als Estats Units, sinó que ha passat a Europa, amb víctimes com Churchill (la figura londinenca del qual s’ha hagut de resguardar de pintades) o Colom (amb l’inici de la cíclica polèmica sobre què cal fer amb el monument barceloní). Per principi, sóc contrari a aquesta mena de censures a estàtues, plaques o altres formes de recordatoris públics de personatges de l’antigor, siguin fetes a la brava o mitjançant un debat civilitzat i decisió democràtica. Ja n’he parlat en alguna ocasió, d’això. Si tanta nosa fa un personatge a la vista de tothom que passeja per una ciutat, hi ha la possibilitat d’afegir-hi algun tipus d’explicació (de contextualització, com es diu ara) i, en casos indiscutibles, retirar-lo, com ja vam fer en el seu moment amb les figures del dictador Franco i com s’hauria de fer amb aquella horrible agulla tortosina.

Són maneres ben equivocades de lluitar contra el racisme. Essent comprensius amb la retirada d’estàtues, el que ja clama al cel és el que s’està fent aquests dies amb sèries i pel·lícules. Li han posat el dit a l’ull a la pel·lícula Allò que el vent s’endugué per massa tova amb l’esclavisme i està corrent la mateixa dissort que The Birth of a Nation o la novel·la Huckleberry Finn, retirada dels catàlegs perquè uns determinats sectors pretesament progressistes consideren inapropiats, en nom de la sacrosanta correcció política i de defensa de minories ofeses per tot. Hem de tornar a explicar-ho? Ho tornarem a explicar: aquestes pel·lícules, aquestes novel·les, totes aquestes formes d’expressió artística o literària va ser creades en moments en què les societats, els valors i les consideracions morals eren molt diferents. Que s’analitzin amb ulls de 2020 i s’hi puguin trobar pèls als ous és legítim; el que no és legítim és, per aquest motiu, deixar de valorar aquelles creacions com les obres d’art que són, mereixedores de consideració, respecte i gaudi de tots els públics, que ja som prou grandets, cultes i amb sentit crític (ho som, no?) per destriar l’època passada de l’actualitat, la  ficció de la realitat i la intenció creativa de la recepció de l’espectador.

La tonteria (és un barbarisme, ja ho sé) anirà a més, em temo. Podem assistir a un veritable festival de selecció de llibres, films, estàtues, imatges o simples paraules, que seran passades pel sedàs dels diligents inquisidors del segle XXI, tot en nom d’unes causes i unes lluites amb les que casi tots estem d’acord. En el que estem en desacord total és amb aquestes mostres de censura que equiparen els seus inspiradors amb un ideari estretament lligat al racisme, a l’homofòbia o a altres xacres de la nostra societat. Aquest ideari comença per F i ja va ser derrotat una vegada gràcies, entre més, a Winston Churchill, que ara l’han de tapar de la vista dels transeünts, per si de cas. Quina vergonya.

[Imatge: Vilaweb]

Riure’s de, riure amb

“Tabús” és un programa que emet actualment TV3 i que supera netament la mitjana de qualitat de la cadena. Com se sap, el conegut actor David Verdaguer es reuneix en una casa rural amb algunes persones representants de determinats col·lectius dels quals “no ens n’hauríem de riure” segons resa la caràtula del programa. Amb gran delicadesa i respecte, Verdaguer conviu amb ells, els entrevista i intenta esbrinar trajectòries vitals, sentiments, dignitats, il·lusions i pors de cecs, minusvàlids o malalts terminals. Com a contrapunt a la plàcida i serena estança a la masia (em sembla que és a l’Empordà), Verdaguer reuneix convidats, amics i familiars a La Paloma i protagonitza un insòlit i arriscat monòleg on enfila comentaris i acudits sobre les circumstàncies personals dels presents.

Dic que és arriscat perquè la temptació de caure en l’humor groller o de mal gust sempre està present. Tot i així, el programa es pren molt seriosament aquell axioma de “no ens hem de riure de, sinó riure amb” i el resultat és completament satisfactori: aconsegueix que el públic de la sala de festes rigui i aplaudeixi de bona gana les ocurrències del presentador. M’imagino que el guió està pensat i repensat, que els convidats saben perfectament per quins revolts circula el programa i com que aquest, naturalment, no s’emet en directe, sempre s’està a temps d’editar-lo. Avui Vilaweb entrevista al David i ens fa cinc cèntims de les interioritats de “Tabús”.

Confesso que m’incomoda sentir segons quins acudits, potser també es busca això, però per altra banda penso que es tracta d’una sana mostra de superació de la correcció política que embafa la nostra societat des de fa ja dècades, sense símptomes que remeti de forma important. El programa assoleix així el seu objectiu d’eixamplar les ments, parlar francament de qualsevol tema i, en definitiva, trencar tabús, i la prova és el seu revers, en forma de comentaris desqualificadors al compte de Twitter del programa formulats per gent que no ha entès res de res dels seus propòsits. Suggereixo dedicar una edició a aquests energúmens, convocar-los a La Paloma i, enlloc de riure amb ells, que se’n riguin d’ells. Serà tan entretingut com tots els altres “Tabús”.

[Imatge: elterrat.com]

Històries des de casa (49: d’un en un)

Demà pot ser el desori. Tècnicament, entre 6 i 10 del matí i 8 i 11 del vespre-nit tothom que tingui entre 18 i 70 anys podrà sortir al carrer a fer exercici. Se suposa que caminar també és fer exercici: “cada dia s’ha de caminar mitja hora com a mínim”, ens han repetit fins a la sacietat metges, gurus de la vida saludable i experts en ciències diverses. Combineu aquesta àmplia franja d’edat amb una activitat tan elemental i a l’abast de moltíssima gent com caminar (el primer que va fer l’homo erectus) i el resultat poden ser uns carrers, passeigs i places atapeïts. Ho tinc dit: la gent tendirà, com és lògic, a anar a uns punts molt concrets, per la seva centralitat o per la seva significació. M’agradarà veure la policia intentant dissoldre aglomeracions. Millor dit, no m’agradarà gens perquè serà una imatge que ens transportarà a l’operación retorno (als anys seixanta o setanta) a on lentament i imperceptible estem anant els darrers temps.

Per evitar una massiva ocupació de la via pública i especialment l’excessiu apropament entre persones en els carrers més estrets, alguns ajuntaments han proposat mesures com una prohibició temporal de circulació de cotxes (“pacificació del trànsit”, en diuen) o suggerit que les persones marxin per la dreta, deixant a l’esquerra les que vénen en sentit contrari. Això últim no és cap sopa d’all, es segueix des de fa anys, de manera escrupolosa i espontàniament als passadissos del metro. Algun alcalde ha anat més enllà i ha apuntat que cada vorera sigui de sentit únic. La mesura està molt bé, però no ens lliurarà, als que tenim una certa tendència a caminar a pas viu pel carrer, dels obstacles humans que ens trobem al pas, a saber: famílies amb nens i gosset ocupant tot l’ample de la vorera, gent gran caminant amb tota la patxorra en ziga-zaga pel mig de l’acera i impedint el seu avançament, i especialment aquests grupets de dues, tres o quatre persones que es plantifiquen a xerrar justament entre la paret i un banc, una cabina de l’ONCE o qualsevol altre element urbà; aquestes petites aglomeracions estaran teòricament prohibides però a la pràctica no s’evitaran.

La gent és molt conscient que s’han de seguir unes normes (encara que no gaire ben explicades ni enteses) però alhora no serà conscient d’aquestes normes quan es presenti efectivament l’ocasió. I no és cap joc de paraules. Quan és que tarda en incubar el bitxo aquest? Catorze dies? El 16 de maig tindrem ocasió de comprovar si som tan civilitzats com hauríem de ser.

[Imatge: el Portal de l’Àngel de Barcelona; barcelona-life.com]

Històries des de casa (48: rates amb ales)

Des que va començar el confinament a les cases, diria que la presència de coloms ha augmentat de forma significativa. Parlo per la meva experiència. I amb ells, les seves indesitjables seqüeles, en forma de brutícies diverses. És curiós que això passi. Que determinats animals s’endinsin per carrers de ciutats i pobles inusualment buits de gent (no només els senglars, que ja fa temps que tenen les ciutats bastant apamades) és del tot lògic. Però els coloms no poblen carrers i places sense trànsit ni vianants sinó que s’han ensenyorit de patis, balcons i terrats justament quan més gent hi ha les cases i més activitat exterior observen els seus habitants: nens jugant, famílies menjant, nois aprofitant cada metre disponible per córrer, gent de tota mena aplaudint a les hores que toca… L’activitat de les parts exteriors dels pisos és en aquestes setmanes molt intensa (de fet, era anòmal que no ho fos abans del virus) i, tot i així, els coloms (també algunes gavines, o com es diguin) es passegen amunt i avall com si els edificis fossin el decorat d’una pel·lícula futurista. Distòpica, que dirien els pedants.

Odio amb totes les meves forces els coloms, les rates amb ales com algú va batejar-les encertadament. Més que odi, em fan angúnia. De sempre, des de nen. De manera que una de les situacions desagradables, no l’única, que estic vivint en els darrers temps és estar en una habitació i sentir la presència propera dels coloms, aquell parrupeig, aquell fressa d’ales… I amb ells, activitats més silencioses. No hi ha dia que no aparegui una “sorpresa” a la barana del balcó. Res no els espanta, ni banderes, ni pancartes, ni aquella solució pedestre de penjar cedés amb un fil. Tampoc serveix instal·lar unes bandes amb punxes on hi acaben fent un niu, els malparits. Un veí meu s’hi ha instal·lat un mussol de cartró-pedra per espantar-los: l’altre dia s’hi passejava un colom a un pam, com si res.

Quina pot ser la solució? Potser la “nova normalitat”, amb la seva pretensió de tornar a la situació anterior (ja veurem) farà retrocedir les rates amb ales a posicions defensives. Això també és una guerra.

[Imatge: candidmiro.blogspot.com]

 

 

Històries des de casa (44: obrint comportes)

Ja ens ho podíem pensar que passaria el que ha estat passant tot el dia. Amb l’equivocada idea que el confinament s’havia acabat, la gent ha omplert carrers i espais oberts sense formar aglomeracions però sí amb dificultats per mantenir les distàncies físiques. Se’ls ha donat un ditet i s’han pres tot el braç.

Es veia venir i, més que repartir responsabilitats (que potser ja estem una mica cansats tant de culpabilitzar com de sentir-se culpables), cal buscar l’explicació del petit desori d’avui en les contradictòries, inconcretes i a vegades absurdes normatives que estan regint el dia a dia del confinament i del començament del desconfinament (la famosa “desescalada”). Si a una societat com la nostra, molt de socialització a l’aire lliure i poc de respectar els més elementals usos cívics, se li imposen normes inexplicables o difícils de justificar, que semblen dictades en deu minuts una tarda de divendres amb ganes de plegar, que no es pretengui que la gent en faci una lectura restrictiva i les respecti com faria el més responsable dels ciutadans.

Tot és una mica absurd. S’exigia que els nens només anessin amb un progenitor però l’altre, comprensiblement, també haurà volgut acompanyar-los. Al cap i a la fi viuen junts i si s’han de contagiar entre ells ja ho hauran fet. Pot anar dos passes enrere passejant un gosset, posem per cas? Què passa si diu que vol anar a una farmàcia, cosa permesa? Com ho demostra que hi volia anar? Què feien els adults que hem vist sols caminar pels passeigs de les nostres platges? També anaven a la farmàcia o a comprar el pa? S’ha vist gent gran. No són un grup de risc? Poden o no poden sortir? Mascaretes? No sé de què em parla. I podríem seguir. No crec que la policia hagi actuat exigint als vianants explicacions i papers i comptant quants metres hi ha des de casa fins al lloc on es troben. Tocaria fer-ho, però millor que no. Ja ens arribaran les multes més endavant i les pagarem entre tots en forma de rebrot del virus. Tan de bo m’equivoqui.

Repeteixo, tot és una mica absurd i seria fins i tot còmic si no fos perquè continua pujant la macabra xifra de decessos. Jo no tinc fills a càrrec ni gos (això mai): naturalment m’he quedat a casa però, ¿per què no puc gaudir també d’una petita caminada que prou falta em fa? Sembla que el proper dissabte tal activitat estarà ja permesa pel gobierno del estado, com diu Buch. Es podrà fer exercici (caminar a pas viu i córrer): tornem-hi, amb els reglamentismes! Sempre regulant mil·limètricament la vida privada de la gent, però sempre fent-ho amb llacunes, incoherències i improvisacions. Podrem passejar xino-xano o això estarà multat? Si volen que complim amb la llei, que és el desitjable, aquesta ha de ser clara, entenedora i percebuda pel ciutadà de carrer com una mostra de sentit comú. El sentit comú, el menys comú dels sentits.

[Imatge: Vilaweb, @arnaunicolau8]

Històries des de casa (41: un Sant Jordi sense històries)

Què dir del Sant Jordi d’enguany? Confinats a casa, cansats d’estar-hi, amb presos polítics, amb l’expectativa d’una crisi econòmica sense precedents… Sant Jordi no arriba en el millor dels moments. Només la situació que estem vivint, radicalment diferent a qualsevol anterior, confereix a aquesta Diada un tel d’originalitat i de novetat, posats a trobar-hi alguna cosa positiva: les compres de llibres per internet, els vídeos i les trobades a les xarxes socials amb escriptors, el recurs als balcons com a manera d’expressar els sentiments que afloren aquest dia (cultura, amor, civisme)… Un Sant Jordi de poques històries.

Malgrat tot, bona Diada del llibre i de la rosa. Ens veiem el 2021.

[Imatge: dibuix de Vicenç Vernet]

Històries des de casa (39: on no penseu anar de vacances?)

El mes d’abril, passada la Setmana Santa, és moment propici per planificar el període estiuenc de vacances i alguna escapada més propera o més llunyana, depenent de les ganes de viatjar, la salut i les possibilitats econòmiques de cadascun.  Enguany tal exercici il·lusionant no sembla que tingui raó de ser. Les probables restriccions en els desplaçaments una mica llargs, unides als encara més segurs imponderables de les economies domèstiques, propiciaran que aquest exercici sigui realment il·lusionant, és a dir una il·lusió.

Somniar és gratis i, vistos els moments que estem vivint i els que estan per venir, diria que és una necessitat. Aquests són, doncs, els viatges que segur que no faré enguany. No aniré ni a Austràlia ni a Nova Zelanda, dos països que sempre m’han atret i que per arribar-hi cal fer una bona aplegada d’enllaços i jet lags. Posats a viatjar, que sigui a l’altra punta del món. Llevat d’un viatge a Amèrica Central, ja fa anys, no sé què és fer un viatge transoceànic. La mateixa sort correrà un viatge que ja tenia mig planejat a Buenos Aires, la ciutat de l’àvia. Tampoc no aniré a Israel, un país i una societat pels quals tinc un interès especial. Serà impossible d’anar a Luxemburg, Lituània o Xile, tres països ben diferents que comparteixen un peculiar punt en comú: a tots tres he estat a punt d’anar-hi i tots tres viatges se’n van anar en orris en l’últim moment, per raons diverses que ara no és el moment d’explicar. Quan dic que estava a punt d’anar-hi vol dir amb els bitllets a la mà (i en el cas de Luxemburg, instal·lat a l’autocar que m’hi havia de dur, la qual cosa va ser especialment frustrant). Naturalment, tampoc compto anar a destinacions trillades que, malgrat la meva aversió al turisme més adotzenat, segueixo tenint en llista d’espera: Florència, Egipte, Grècia…

De manera que no hauré de preocupar-me de passaports, visats, divises ni vacunes. Únicament em quedarà el consol d’alguna casa rural a tir de cotxe, si ens deixa l’autoridad competente. Que, pel que s’està veient serà militar, por supuesto. 

[Imatge: exit21.org]

Històries des de casa (35: xifres)

Ni 24 hores ha tardat el govern ñordo en disposar que les comunitats autònomes tinguin en compte a partir d’ara les defuncions per Covid-19 en residències de la tercera edat i en domicilis particulars, i no només en hospitals quan informin les estadístiques corresponents. Justament el que es va avançar a fer la Generalitat el dia abans. El que no deixava de ser un pas necessari en ares de la transparència informativa, va ser menystingut per la Brunete mediàtica donant a entendre que s’havien amagat morts. Ara que el nombre total a tot l’estat experimentarà un preocupant augment, de ben segur que el tractament informatiu serà un altre, a no ser que s’aprofiti per criticar l’autodenominat govern progressista.

Malgrat tot, el sobtat canvi de parer a l’hora de comptabilitzar decessos pel maleït virus em porta a formular-me algunes preguntes. Si la causa de la mort de totes aquestes persones ha estat el Covid-19, per què no es van afegir al total? Com és que ara ja sabem de què van morir? Se sabia i no es va fer constar al certificat de defunció? I si no se sabia, es va saber després o com va això? Se’ls hi van fer les proves abans i no es van tenir en compte en el moment de la defunció i ara sí? Jo ja entenc que la gravetat de la situació porta a una difícil governança en aquests aspectes, però és que precisament perquè és una situació greu caldria ser molt més curós.

Al voltant de les residències en concret hem vist moltes coses estranyes, que van obligar a un traspàs de la competència de Treball a Salut. Jo sóc dels que donava la raó al conseller El Homrani quan es defensava dient que les residències de la tercera edat no estaven pensades per ser hospitals sinó, literalment, petits hotelets amb un entorn el més familiar possible, però vist com ha evolucionat tot, es fa difícil la defensa d’aquest sector veient la gestió que se n’ha fet. La prova són aquestes mils i mils de defuncions (segures, probables o possibles) pel virus i que no es van saber comptabilitzar o, directament, es van tapar com és d’imaginar que es tapen moltes altres coses, seguint un vici molt típic de les cúpules polítiques de totes les administracions: no aclarir mai del tot què es fa i per què es fa.

L’administració hauria d’estar més a sobre de les residències, especialment de les privades, que són un negoci al cap i a la fi, atesa l’especial sensibilitat que mereix el col·lectiu (cada dia més gran, cada dia més important) de la gent gran, que és l’eufemisme que fem servir per referir-nos als vells de tota la vida. Es veu clar que, entre moltes altres qüestions, on s’haurà de posar fil a l’agulla quan les aigües tornin al seu cabal serà en repensar el model de gestió de les residències i la seva coordinació amb els serveis de salut.

Però, quan tornaran les aigües al seu cabal? Ah!

[Imatge: elmon.cat; ACN]

Històries des de casa (31: sense mona)

Tot el dia que ens ha plogut, almenys on visc jo. A fora al carrer, vull dir. Afortunadament, perquè l’espectacle d’una jornada amb un sol radiant i un cel blau combinat amb la impossibilitat de sortir al camp a menjar la mona, com fan molts, hagués estat un escenari francament depriment.

Aquest any m’he quedat sense mona. Ja no tinc padrins i no em puc reunir amb la família per compartir-ne una. Tampoc se m’ha passat pel cap elaborar-la personalment, per dues raons: la meva expertesa fent postres s’aproxima a zero i, pel que he llegit, els ingredients bàsics per fer pastissos van més buscats que el paper higiènic o les mascaretes.

Però no em puc queixar. Des de ben petit, a Barcelona estant, rebia puntualment de part del padrí una mona de la pastisseria dels Àngels, a l’avinguda Príncep d’Astúries (ignoro si encara existeix). El padrí ens va deixar massa aviat però anys més tard la padrina va reprendre aquesta tradició ja a Tarragona, mentre va poder. Mones de mantega i xocolata, de melmelada i confitura, ous de xocolata… un any em va sorprendre amb una mona tradicional, un tortell amb ous durs. Mai no han faltat figuretes i plomes de colors.

Com el tortell de Reis o la coca de Sant Joan, la mona és d’aquelles postres que ens lliga al passat, a la memòria de la nostra infància, però també al futur, amb la seva exigència de preservar-ne la tradició. Una tradició que ha de passar, lògicament, per l’elaboració artesanal i venda en pastisseries. Res de bolleria industrial venuda als supermercats de qualsevol manera. És un altre dels molts compromisos que tots hauríem de prendre quan es vagi aclarint el panorama: visitar amb més assiduïtat les botigues i comerços de prop de casa, i fer-hi gasto. Ja ho necessitaven abans del virus: imaginem-nos-ho ara, que hauran patit un mes i mig de tancament, pel cap baix.

(Imatge: catalunyacuina.com)

Històries des de casa (30: tristos com unes pasqües)

Tindrà alguna cosa a veure la Pasqua amb la crisi sanitària i el confinament? La Pasqua religiosa significa “pas”. Per als cristians simbolitza l’arribada de la primavera i la commemoració de la resurrecció de Jesús; per als jueus, el pas de la Mar Morta, cap a la llibertat i la terra promesa. Res més lluny de la realitat actual.

I què diu el diccionari? “Alegre com unes pasqües” no sembla que s’adapti gaire a la situació que estem patint, tot el contrari. “Fer Pasqua abans de Rams” potser té més sentit si la Pasqua consisteix en fer alguna cosa agradable i de profit, confinats a casa, abans de fer-ne una altra a l’església o al jutjat, d’impossible execució aquests dies.

Potser cal acudir al diccionari de la llengua cosina germana: “Hacer la Pascua (a alguien)“: aquesta va com anell al dit. El virus ens ha fet ben bé la guitza (i coses molt pitjors) a tothom. Cenyint-nos a la Setmana Santa, ens hem quedat sense processons, sense Passions, sense Dansa de la Mort, sense vigílies pasquals i sense Caramelles. Només han resistit les mones, després d’una intensa adaptació a les circumstàncies, fruit de la inventiva i l’empenta que caracteritzen el nostre poble.

A propòsit de tradicions pasquals, documentant-me a la Viquipèdia descobreixo un curiós costum que s’ha mantingut a Llucmajor, el “Sermó de s’Enganalla”. No em resisteixo a transcriure de què va:

“Té lloc al Convent de Sant Bonaventura durant la primera litúrgia del dia de Pasqua i simula un duel entre el predicador i l’organista. El predicador fa tot el que pot per acabar el sermó quan menys s’ho pensi l’organista, i aquest fa també els possibles per enganyar al predicador posant-se a sonar l’orgue quan el sermó està en les acaballes. En acabar la missa comença la processó de s’Encontrada, la imatge de Jesús Ressuscitat surt del convent acompanyat només per homes. Al llarg del recorregut des de les finestres es tiren escopetades a l’aire en senyal d’alegria. Des de la parròquia surt la processó de les dones acompanyant la imatge de la Mare de Déu. La trobada té lloc davant l’Ajuntament”.

Duels, orgues, escopetades i dues processons que es troben a l’Ajuntament. No, aquest Sermó mallorquí tampoc s’haurà celebrat.

[Imatge: interior de l’església de Llucmajor; diariodemallorca.es]

Històries des de casa (29: viatge interior)

La Setmana Santa és propícia per fer petits viatges. Escapades, en diuen. Enguany els viatges, les escapades i fins i tot les passejades pel barri ens les hem de pintar a l’oli. Prohibit sortir al carrer si no és per anar al súper, a la farmàcia o a passejar el gos, excepte aquesta minoria d’imbècils, permeteu-me l’expressió, que més llestos que ningú han embarcat la família al cotxe i han intentat burlar les obligacions administrativo-sanitàries. Les llargues cues de vehicles a les sortides de les grans ciutats no deixen gaire lloc al dubte. Encara que siguin retencions provocades pels controls policials, algú es creu que tota aquesta caterva agafa el cotxe en plena Setmana Sant per anar a comprar articles de primera necessitat al poble del costat? Au, va. Que els fregeixin a multes, si pot ser. Toca restar a casa, fer una mena de viatge interior, una mica com retornar als orígens, quan la Setmana Santa eren dies d’estar-se a casa, en silenci, penitencia o oració.

El viatge interior és, lògicament, el contrari que un viatge a l’exterior. Quan es marxa a fora, l’usual és prendre una maleta o una bossa i intentar encabir-hi tot allò de la casa que seguirem necessitant fora (roba, articles de neteja, el pijama, potser un llibre), amb la perspectiva d’estar uns lluny de casa. Amb el confinament ha passat exactament el contrari. Hem procurat adquirir a l’exterior tot allò que hem intuït que ens podia ser necessari (bàsicament menjar i el misteriosament cobejat paper higiènic), comptant que teníem que estar molts dies tancats.

Ja tenim tot el que havíem de menester? Doncs ja podem iniciar el viatge interior, concepte de reminiscències new age, però que intueixo que la psicologia aprova com una mesura doblement eficaç d’ocupar el temps d’alguna manera i de fer un exercici d’introspecció personal, a manera de reflexió, de tot el que està passant, què hem fet malament, quines coses hem de qüestionar i què hem de canviar. Individualment, però també com a societat. Els profetes-cunyats ja se’ns estan avançant anunciant-nos que un món molt diferent a l’actual està a punt d’arribar, que res no serà igual, que no ens fem il·lusions de res a partir d’ara… només els falta exclamar “penediu-vos, pecadors!”.

Si pensar i reflexionar sobre el passat, present i futur suposa molt d’esforç (massa estona enganxats al mòbil passa factura a molta gent), es pot optar per fer ioga o deixar la ment en blanc. I si això no és possible (espai inadequat, nens, nervis, falta de concentració), el viatge interior pot limitar-se, simplement, a fer-se la idea que en les properes setmanes passaran moltes coses, bones i dolentes, però que no tenim ni la més remota idea de quines seran. Es tracta d’encarar-les i viure-les, prenent les adequades precaucions. Com una mena d’esport d’aventura, que no deixa de tenir la seva motivació.

[Imatge: counthealthfirst.com]

 

Històries des de casa (27: entorn dels calendaris)

Des de la meva tendra infància m’he sentit atret pels calendaris. Segons explicava ma mare, era una criatura de pocs anys i no només me’ls feia jo mateix sinó que era capaç de calcular mentalment, amb rapidesa i sense marge d’error, quin dia de la setmana seria una data futura triada a l’atzar. Una mica repel·lent sí que era, la veritat. Bé, al gra. M’agradaven (i em segueixen agradant) els calendaris. Antigament, abans de l’era digital, eren molt més habituals: hi havia els que es penjaven a les parets, amb els números grossos, com els que regalaven les caixes d’estalvis, quan les caixes d’estalvis regalaven coses; n’hi havia de sobretaula, com per exemple els de la casa Kores, fabricant de cintes mecanogràfiques; n’hi havia de la mida d’una targeta, cortesia d’incomptables botigues i comerços… Tots aquests formats no han desaparegut, però ni se’n fabriquen tants ni pel meu gust són estèticament comparables a aquells. No els hi veig la gràcia.

En relació a aquells calendaris, una cosa em cridava molt l’atenció, i això lliga amb el dia que som. Totes les dates estaven marcades en negre o vermell, depenent de si eren laborables o festives. Fins aquí res que no fos sabut. Però el Dijous Sant estava misteriosament senyalat mig en negre, mig en vermell: els colors eren separats per una diagonal o, si el dia tenia dues xifres, s’aprofitava per imprimir-ne una de cada color. Sempre havia pensat que això significava que a l’hora de dinar d’aquell dia començava oficialment la Setmana Santa, però no n’estava del tot convençut. Aquest matí, donant voltes al llit (com cada matinada) se m’ha ocorregut que potser aquest tractament bicolor del Dijous Sant reflectia que en unes zones de l’estat era (i és) festa i en altres no. Però llavors, ¿per què el Dilluns de Pasqua, que és la compensació festiva del Dijous Sant, sempre era d’un sol color? Misteris de l’univers.

Ja que estic en el tema, recordo també que de tant en tant entraven a casa uns calendaris peculiars: les setmanes començaven el diumenge i acabaven el dissabte, com és usual en molts països. Llavors això tampoc ho entenia, fins que vaig descobrir el misteri molt més tard: eren uns calendaris editats pels Testimonis de Jehovà i que una amiga de la mare, seguidora d’aquest grup religiós, li obsequiava. El que no sóc capaç de memoritzar és de quin color era el Dijous Sant. A tant no arribo.

[Imatge: calendari brasiler, molt diferent del nostre i ben acolorit; webcid.com.br]

Històries des de casa (23: vitamina D)

Part del meu mati dominical ha consistir en convertir el meu balcó (en realitat, el lloc de rentar i estendre la roba) en un improvisat solàrium. Calia aprofitar que l’astre rei (a aquest sí que devem lleialtat i obediència) es deixa veure unes quantes hores abans no es pon a l’edifici del costat. Dit i fet: m’he instal·lat en una cadira de plàstic de braços (de meuca d’Autovia del Prat, per entendre’ns) coberta d’una tovallola per fer-la mínimament confortable. D’aquesta manera he pres el sol una estoneta. Ni pensaments de poder estirar les cames. En fi, prou de malament que ho està passant tothom com perquè ara vinguem a queixar-nos per aquestes bagatel·les.

Necessitem prendre el sol aquests dies de confinament. Els entesos ja ens estan advertint de deficiències en vitamina D, el primer subministrador de la qual és el nostre estimat “sol-solet, vine’m a veure que estic confinat”, juntament amb alguns aliments com la llet, els ous o el salmó, que si escassegen poden produir raquitisme o descalcificació dels ossos.

Em fa més por, però, la deficiència d’una altra D en la nostra societat. La D de “democràcia”. Les rigoroses mesures polítiques i legals que s’han hagut de prendre amb motiu de la crisi del virus ja estan sent l’excusa perfecta per colar tota mena d’excessos policials, incursions militars, restriccions de llibertats, controls arbitraris, censures encobertes, entrebancs a les tasques parlamentàries, recentralització gens encoberta, govern a cop de BOE… L’estat d’alarma ho aguanta tot, però en cap cas ha d’impedir el ple exercici dels drets i llibertats fonamentals.

De manera que cal “recautxutar-nos” de totes les vitamines D possibles si no volem una democràcia raquítica. Ja prou que ho estava abans de l’aparició del Covid-19. Ja ni ens en recordem.

[Imatge: clipartion.com]

 

Històries des de casa (21: posa-te-la, posa-la-hi)

Espero haver posat bé els pronoms. Parlo de la mascareta, l’objecte que és protagonista central de l’actualitat des de fa ja dos mesos ben bons. Després de molts missatges a vegades contradictoris, que si és útil, que si no, que l’han de portar uns, que l’han de portar els altres… avui treuen noves instruccions recomanant posar-se-la quan anem a comprar aliments. Si m’ha quedat clar, la mascareta pot ser de confecció més o menys artesanal (res a veure amb les sofisticades que tanta falta fan als hospitals) i serveix per protegir els altres si un està contagiat encara que no ho sàpiga. Per la seva part el govern espanyol està estudiant fer-la definitivament obligatòria per sortir al carrer. A buenas hores, mangas verdes, com diuen ells. Tot a destemps, sincopat, amb descoordinació… Són realment un estat d’alarma.

Mira, semblarem japonesos del Passeig de Gràcia, quan venien japonesos i hi passejaven (i compraven!). De fet, una part important de la població, sensiblement superior a la meitat, ja porta aquest adminicle plantificat entre el nas i el mentó. Poden ser clíniques, artesanals, blanques, blaves, grans, petites. Alguns porten aquells morrions per pintar amb esprai. Altres no en porten però es tapen la boca amb una bufanda, acció no del tot inútil tenint en compte el fred que està fent per ser vigílies de Setmana Santa (diumenge, Rams).

No seré jo qui critiqui l’obligatorietat de la mascareta (sí els missatges contradictoris sobre la seva conveniència), però si del que es tracta és de protegir-se i protegir és molt més important posar-se uns guants. El supermercat on compro (una coneguda cadena valenciana que comença per Merca i acaba per dona) ja ofereix guants de plàstic, paper i líquid desinfectant als clients, i amb això s’eviten les situacions bastant desagradables que abans es donaven a totes les botigues d’alimentació: gent de tota edat i condició grapejant fruites, verdures, barres de pa, peces de brioixeria, potser el peix o el marisc… sempre amb les mans nues. A saber per on havien passat aquelles mans les hores anteriors.

Sobre això em ve a la memòria una imatge de fa molts anys. Era una botiga de congelats, un home ja gran es va atansar damunt un recipient de calamarsos a la romana congelats (per servir-se a doll, sense tapa ni res), mentre amb la mà feia el gest de treure’s els mocs que li rajaven del nas. Em va fer molt angúnia. No vull ni pensar què passaria si avui repetís aquest gest, quan ens hem de situar, si pot ser amb guants i mascareta, a un metre i mig de tot, tant de persones com de calamarsos a la romana.

[Imatge: xombit.com]

Post scriptum: doncs no, els pronoms no eren correctes. A l’apunt del 4 d’abril m’hi refereixo.

Històries des de casa (16: un aliat insospitat)

Canvi d’hora. Primera i insospitada conseqüència: tots els veïns que sortim al balcó a aplaudir a les 8 del vespre (les 7 d’ahir) ens veiem les cares i podem tafanejar algunes intimitats (bàsicament el vestuari: xandalls, bates, pijames i roba presentable). Han tornat les queixes per aquest canvi el rellotge. No entenc per què. Avui, 29 de març, només haurem estat vint-i-tres hores confinats: el dia se’ns farà més curt perquè realment ho haurà estat.

Els mitjans de comunicació, que sempre s’ho fan venir bé per destacar la pitjor cara d’una notícia, ja ens han recordat que el canvi d’hora, com cada any, provocarà desajustos físics i psicològics en la gent. Però això no és veritat. A molta gent, a partir de demà, no els sonarà el despertador, de manera que podran llevar-se, fer les coses que hagin de fer a casa, dinar, fer la migdiada, jugar amb els nens, sopar i tornar-se’n al llit a l’hora que el seu rellotge biològic els hi dicti. Cap desajust en aquest sentit. El desajust ja fa quinze dies que el patim.

I pensar que el canvi d’hora es fa per estalviar energia! Caldrà veure la factura de la llum a final de mes. Sort que l’augment en el consum d’electricitat es veurà compensat, ambientalment parlant, per la millora de l’aire que respirem. Han bastat uns quants dies de poca circulació de vehicles perquè l’aire de les ciutats es netegi de partícules, perquè el cel torni a ser blau (que és com hauria de ser sempre, per si algú ho hagués oblidat), perquè baixi el consum de carburants i perquè la contaminació acústica (tant molesta com desatesa per les administracions) s’hagi reduït fins a valors propers a zero. Poc es podia pensar la nena aquella del canvi climàtic (jo li dic la Greta Garbo) que el Covid-19 seria un insospitat aliat de la seva (i nostra) causa.

[Imatge: forbes.com; foto AP/Getty Images]

Històries des de casa (15: gossos i carrets de la compra)

Quan fou mort el combregaren. Finalment l’alto mando ha baixat del burro i ha decretat el confinament també per a tots aquells treballs no essencials per a la comunitat. Quinze dies han tardat a fer el que el president Torra ja exigia des d’un primer moment, rebent per tota resposta els menyspreus, atacs o insults a què ens tenen acostumats des de fa tant de temps.

Seran més estrictes a partir d’ara les condicions per circular per carrers i carreteres, però continuarà la picaresca dels gossos i dels carrets de la compra. No sé si us heu fixat la quantitat de gent que ara passeja els gossos. Pobres animals!, al contrari que moltes persones, deuen voler que s’acabi aquesta excepcionalitat per poder estar més temps a casa, justament el contrari que la immensa majoria d’animals (racionals). Per cert que més gossos al carrer signifiquen més caques i pixarades a la vorera: intueixo que el civisme de netejar-ho baixarà, si tenim en compte que ara no tots els membres d’una família participen de la mateixa consciència cívica a l’hora d’airejar la mascota.

L’altra proliferació d’aquests dies als carrers la constitueix la gent, homes sobretot, carretejant carros de la compra amunt i avall. Carros, curiosament sempre buits, que a falta de cap document acreditatiu si els para un agent de l’autoritat, han de servir per demostrar que, efectivament, la intenció és anar al supermercat a proveir-se de vitualles. No hi fa res que el súper estigui a l’altra banda del barri.

Mentrestant, la xarxa ens segueix fornint escenes lamentables: nois que no poden anar a treballar amb bicicleta, gent escridassant a pares que porten a passejar el fill amb algun transtorn (ja han ideat un mocador blau al braç per posar-hi remei), policies extralimitant-se amb pobres ‘mindundis’ caçats al carrer (en algun moment s’haurà de posar llum sobre això), i tantes altres disfuncions que han provocat aquestes decisions sorgides amb comptagotes, a destemps, amb criteris contradictoris i en què, com sempre, el ciutadà de peu és qui surt perdent. També per a aquest assumpte menor desitgem que el malson acabi ben aviat.

[Imatge: thumbs.dreamstime.com]

Històries des de casa (14: maleïdes xifres)

Cada matí, El Punt Avui ofereix a la seva pàgina 7 informació sobre l’evolució de la pandèmia a Catalunya i al món. El gràfic i les xifres són esfereïdors i impactants. La línia de contagiats a casa nostra continua pujant de forma descontrolada des de fa ja dues setmanes. Recordo molt bé, no sé per què, el dia en què es va arribar a 715 afectats, que em va semblar una barbaritat. Doncs ahir ja eren 12.940, casi vint vegades més. Aquests són els casos que sabem.

Les dades de la resta del món són igualment extremadament preocupants però també molt il·lustratives de la manera de fer de cada estat, cada territori o cada societat. La Xina i Corea del Sud ja estan fent net, Alemanya registra una mortalitat sorprenentment baixa comparada amb el nombre d’infectats… Models de gestió d’una crisi sanitària que no aniria malament de seguir de prop i extreure’n les conseqüències. La nostra comunitat científica i les nostres institucions semblen tenir bastant clar què convé fer i quines noves mesures adoptar, però topen amb la impotència d’haver de sotmetre’s (segur, president?, segur, Govern?) a centralitats polítiques i administratives completament ineficaces i, com es va veure ahir, ineptes. L’episodi dels tests xinesos defectuosos faria fins i tot gràcia si no fos perquè rere tanta incompetència hi ha mils de persones recloses i angoixades, malaltes, hospitalitzades o en risc de perdre la vida que esperen molta més eficiència per superar la crisi.

D’entre els 12.940 afectats ja hi ha una persona del meu cercle, el primer cas de què tinc notícia, un amic que ahir em va informar que havia donat positiu per Covid-19 i que, tot i trobar-se bé, em deia (m’escrivia, vaja) que no podia evitar estar llargues hores al llit reposant. Li desitjo una ràpida recuperació. Tot anirà bé.

[Imatge: cooperativa.abacus.coop]

 

 

 

Històries des de casa (5: no estem sols!)

Amb el confinament (no us vull desanimar, només portem quatre dies i escaig) i l’obligada permanència a casa durant hores i hores, hem descobert que no estem sols, a les altres cases hi viu gent!, tenim veïns! No només els tenim sinó que mostrem un major interès pel que fan els altres, no per un insà desig de tafaneria (que en cert grau sempre ha existit, quin remei), sinó per una necessitat de solidaritat dels uns amb els altres, que ens ajuda a fer passar aquest tràngol amb la constatació de que la vida, amb tot de petits actes, continua amb una certa normalitat.

Produeix un estrany alleujament sortir aquests dies al petit balcó de casa (on tinc la rentadora i hi estenc la roba) i contemplar com, a la terrassa del pis de baix l’avi juga amb el seu nét, tirats tots dos a terra i muntant una mena de pista amb cotxets; escoltar com el mateix avi (un home jove, de la meva edat) es posa a conversar amb una veïna del segon; veure com un pare i tres nens es posen a jugar a pilota en una altra terrassa més enllà, quan mai no ho havien fet; descobrir que la nena del balcó del costat ha penjat a la finestra un dibuix de l’Arc de Sant Martí i dient “Tot anirà bé”; sentir el veí de dalt discutir amb la seva mare alçant la veu però amb frases inintel·ligibles; fins i tot, i per primera vegada des que visc on visc, sentir música provinent del pis de la finca del costat, del qual se suposa que em separen dues gruixudes parets.

És curiós com fins fa poc, tenint una societat sana (vull dir sense virus especialment perillosos) les comunicacions eren variades, continuades i multitudinàries amb tota mena de gent, però ignoràvem casi tot del veí del costat. La crisi sanitària i els seus inevitables imperatius han fet que redescobrim les persones que físicament tenim més aprop, cosa que no deixa de ser una mica paradoxal quan les recomanacions segueixen sent mantenir una prudent distància física amb els altres. Per cert, s’ha pensat en el perill potencial que pot suposar pujar persones diverses dins un mateix ascensor? Ja és mala pata, perquè aquest mitjà de transport era fins ara precisament el lloc adequat per saber quina cara feien els nostres veïns, comentar banalment el temps que feia o, en un exercici inaudit de sociabilitat, iniciar una conversa sobre algun assumpte d’interès.

Els canvis socials, a vegades bruscos, la globalització, les noves tecnologies i altres factors han propiciat que les cases (parlo de blocs de pisos en ciutats) ja no siguin el que eren, una barreja de “13 Rue del Percebe” (sempre amb els mateixos inquilins) i Aquí no hay quien viva (aquella sèrie espanyola on contínuament uns es ficaven a la casa dels altres). En els darrers temps semblaven més aviat uns compartiments estancs de gent que s’evitava o s’amagava. Potser al Covid-19 se li haurà d’agrair alguna cosa: humanitzar les relacions amb les persones que tenim més properes:

  • veïna, que tindria una mica de sal?

[Imatge: Ajuntament de Sabadell, ca.sabadell.cat]

 

El dia que no hauria de ser cap dia diferent

Avui torna a ser 8 de març, abans el Dia de la Dona Treballadora i ara el 8-M simplement. Un “dia de” com molts d’altres. De fet, una de les reiterades proclames del moviment feminista és dir que tots els dies de l’any han de ser de lluita, reivindicació, visibilitat, activisme o el que es vulgui, no només avui, i tenen raó els qui afirmen això. La diferència amb els altres “dies de” és que el d’avui afecta directament a la meitat de la humanitat i indirectament a tothom. Potser és aquesta dimensió quantitativa, més enllà de la legitimitat de la causa a defensar (la igualtat de les persones) la que explicaria, conforme s’acosta, l’omnipresència d’aquesta jornada en tota mena d’altaveus i en les facetes més insospitades. Em pregunto fins a quin punt aquesta allau d’informacions, reportatges, opinions o anuncis no seran percebuts per una part de la societat com una expressió embafadora i obsessiva del que és obvi i, en conseqüència, faci més mal que bé. No sé si m’explico prou bé. 

Està molt bé denunciar, per enèsima vegada, les mostres de violència de gènere, els sostres de vidre o les bretxes salarials, no està de més recordar qui va ser la primera metgessa de la història i no hi fa res si ens lamentem que no hi hagi prou plaques als carrers homenatjant dones, però això només és important en la mesura que ens ha de fer prendre consciència en el nostre dia a dia, no específicament el 8-M, de que cadascú de nosaltres, independentment de les seves circumstàncies personals o sexuals, pot contribuir a una societat de persones lliures i iguals en tot. Una contribució en forma de “micro-gestos”, cadascú sabrà com, enfrontats a tot l’estol de micro-masclismes que campen alegrement enmig de la societat i que no només les dones han de patir quotidianament.

Arribarà algun dia, no sabem quan, que no caldrà reivindicar o commemorar el 8 de març. Ens estalviarem de pas grans discussions ideològiques, estratègiques i fins i tot lingüístiques. Deixarà de ser un “dia de” i podrem celebrar com correspon el 9 de març, dia de la truita de patates segons vaig assabentar-me ahir. Fem que el gran motiu de preocupació i la gran polèmica de la humanitat passi a ser aquest humil producte gastronòmic. A vosaltres us agrada sucosa? Amb ceba o sense?

[Imatge: Dolors Aleu, la primera doctora en medicina catalana, tot un mèrit fa un segle; foto, Viquipèdia]

De la frivolitat a l’alarmisme

Aventurava en el meu darrer apunt que aviat el coronavirus (això de “Covid-17” no acaba d’arrelar) seria un record del passat, una mena de serp d’hivern per tenir-nos entretinguts. Sense deixar de creure del tot en això darrer, observo amb preocupació que continua sent trending topic i que sembla que vagi a pitjor: cada vegada més casos detectats, cada vegada més a prop, cada vegada més defuncions… Potser sí que estarem mesos i mesos lamentant les conseqüències d’aquesta passa vírica, que podria arribar a marcar una època, com féu la terrible grip espanyola, el xarampió, la sida, l’èbola i tant d’altres contratemps sanitaris de la història recent.

Amb el coronavirus està passant una cosa molt curiosa, a la meva manera de veure. Contra el que podria esperar-se en fenòmens similars, en aquesta ocasió els governs i les administracions sanitàries sembla que estiguin bastant a l’altura de la delicada situació creada, gestionant recursos i informacions i surfejant amb èxit un difícil equilibri entre prendre consciència de la gravetat del problema i no crear alarmes innecessàries en la població. Els extrems de què han fugit els responsables de la salut pública (frivolitat i alarmisme) han anat a càrrec, respectivament, d’una part de la societat i dels mitjans de comunicació. L’aparició i propagació del virus ha propiciat per part de la gent, via xarxes socials, els més estrambòtics acudits, “memes”, imatges, cançonetes, jocs de paraules i, en fi, passatemps de tota condició, frivolitzant una malaltia que ja ha causat centenars o milers de morts, i el que està per venir segons diuen. Jo mateix, ho admeto, he fet circular entre els meus grups de WhatsApp la cumbia del coronavirus, una fotesa ben pocasolta.

A l’altre cantó de les reaccions a l’aparició del Covid-17 hi ha, és clar, el tremebund tractament que li estan donant determinats mitjans de comunicació, no tots. Minuts i minuts, hores i hores, parlant sempre del mateix, amb dramàtiques connexions a les portes de centres hospitalaris per omplir les oïdes del sofert televident amb angoixoses suposicions de contagis, morts, penúries econòmiques i caos generalitzat (podria, diuen, potser…). Amb aquestes informacions no m’estranya que una part de la societat, la diametralment oposada a la que s’entreté enviant-se gracietes per les xarxes, caigui en el parany de l’angoixa col·lectiva, la mostra més cridanera de la qual és l’immediat esgotament de mascaretes a les farmàcies. I les seves inevitables conseqüències: tràfic clandestí del preuat adminicle, com si fossin estupefaents, o especulació pura i dura. Abans d’ahir en vaig ser testimoni directe: en una farmàcia tarragonina demanaven 45 euros per una mascareta. Potser era una d’aquelles que va dissenyar Louis Vuitton, segons assegurava una informació no contrastada.

La condició humana és així, potser no té remei. Ha quedat de nou demostrat que els virus de la frivolitat o de l’alarmisme no són tant letals com el coronavirus, però sí que es propaguen a major velocitat i de manera exponencial. Em pregunto quina és la vacuna més eficaç per fer-hi front.

[Imatge: eluniversal.com.mx]

El virus de la sospita

Ja em perdonareu, però no acabo d’entendre això de la cancel·lació del Mobile d’enguany. L’explicació a tan dràstica decisió és per precaució i seguretat davant la possibilitat (remota, pel que ens estan dient les autoritats sanitàries) de contagi del coronavirus o covid-19 degut a la concentració de persones vingudes d’arreu. Aquesta és la raó? Quants grans esdeveniments al món congreguen assistents de procedències variades? Congressos, fires, espectacles esportius… Tot ho cancel·laran a partir d’ara? I en quantes activitats o esdeveniments més modestos a la nostra vida quotidiana s’ajunten multitud de persones compartint espais reduïts, a un pam l’una de l’altra i donant facilitats de transmissió a tota mena de microscòpiques bestioles? Centres comercials, cinemes, actes culturals… També tancaran les seves portes? I el metro? I els avions? És absurd. S’acosta el Carnaval, unes festes que congreguen multituds i faciliten promiscuïtats de tota mena. Si no es prohibeixen, que òbviament no s’han de prohibir, com a mínim les màscares faran el paper protector de les mascaretes, exhaurides des de fa dies a les farmàcies.

La cancel·lació de l’esdeveniment de telefonia, a la vista de les circumstàncies que l’han rodejada, ha disparat les inevitables sospites conspiranoiques, i pot ser que en aquest cas no vagin desencaminats els que diuen que la raó de fons no és, naturalment, una pandèmia d’origen llunyà i relativament controlada, sinó les estratègies de les grans companyies occidentals, amenaçades pel creixement del “gegant asiàtic”, que és la manera una mica cursi que tenim de referir-nos a la Xina. Res hi hauria a dir de les decisions d’aquestes grans multinacionals (LG, Ericsson i companyia): cadascú mira per ell i pels seus interessos. El problema és que també tenen els seus interessos les petites empreses que sí volien assistir al Mobile malgrat tot, la Fira de Barcelona que hi percep una morterada, els milers de treballadors que confiaven en uns ingressos, les empreses de càtering, els taxistes i VTC, els hotelers, els restauradors… i altres activitats diguem-ne econòmiques que estan en ment de tots. Tota aquesta gent també tenien uns interessos i ara el que tindran és un menyscapte que ja veurem com es compensarà, ni que sigui en part.

I qui també haurà patit la decisió dels organitzadors de la fira són les administracions públiques, començant per la mai prou ponderada (és broma) Ada Colau, que feia goig ahir sentir-li donar suport entusiasmadament al Mobile 2021. Com canvien les coses: quan va entomar la vara d’alcaldessa tot eren prevencions i fàstics envers el que segurament és l’esdeveniment més important del calendari català si tenim en compte la seva projecció internacional. Benvinguda a la realitat i al sentit comú, senyora Colau. Val a dir que les institucions han estat àgils i han contraprogramat de pressa i corrents un “mini-Mobile”, de nom inevitablement anglòfon que ara no recordo, a manera de drap calent que esmorteeixi la ferida patida.

Espero no equivocar-me. Dintre de tres mesos ningú no parlarà del Covid-19 (sembla el nom d’un índex borsari): estarem entretinguts (millor dit, ens entretindran) amb alguna altra por.

[Imatge: rac1.cat; foto: EFE]

 

Aquestes coses modernes

Peripècies bancàries de darrera hora. La targeta amb què sempre faig els pagaments em va quedar bloquejada (vaig marcar un PIN erroni i, fruit dels nervis o la mala memòria, vaig repetir l’operació dues vegades més). Total, que aquest matí he hagut d’anar a l’oficina bancària a sol·licitar-ne el desbloqueig i una nova contrasenya. He dit “oficina bancària”? Ara se’n diu, agafeu-vos, un store. La meva sucursal de fa anys, al final del carrer on visc, va ser clausurada d’un dia per l’altra i els soferts clients vam ser adreçats a un store molt més lluny de casa.

Són unes instal·lacions totes renovades i ben il·luminades, amb sillons, moqueta, màquines de cafè, i amb un aire alt standing, atès per un personal exageradament servicial i d’impostada simpatia, però amb l’evident propòsit de captar rendes altes i “col·locar” productes dels seus. Tot plegat, ben lluny d’aquella atmosfera familiar i de confiança que inspiraven les caixes d’estalvi de tota la vida, abans que es deixessin arrossegar pels cants de sirena de la bombolla immobiliària, d’infaust record.

Les instal·lacions han canviat, però el públic de tota la vida no. Quan he arribat a primera hora a la fantàstica oficina, encara no havien obert les portes. Per a la meva sorpresa, diverses persones s’estaven esperant al carrer mentre s’anaven passant la tanda, com si fos una carnisseria sense aquells paperets que surten d’un rotlle (bé, ja se m’entén). Quan la petita aglomeració de gent hem entrat, ha resultat que casi tots els que em precedien obeïen al mateix perfil. Senyors i senyores nascuts a la dècada dels quaranta com a mínim, amb la llibreta a la mà, intentant que algú de carn i ossos els fes un reintegrament (són dies de pagament de la pensió) perquè “jo, aquestes coses modernes…”. Les “coses modernes” són els caixers automàtics, unes diabòliques màquines per segons quines generacions que no estan preparades, ni ho seran mai, per interaccionar-hi. El personal de l’oficina, perdó store, els anava ensenyant pas a pas com s’ho havien de fer per obtenir els calerons.

Les noves entitats bancàries (de caixes d’estalvi res de res, per molt que alguna encara s’ho faci venir bé per dir-se’n) han reorientat els seus negocis (i quins negocis) en pocs anys deixant no poques víctimes pel camí, per exemple tot un amplíssim col·lectiu de persones amb economia modesta i coneixements limitats de les noves tecnologies, que pràcticament de la nit al dia han vist com es tancaven dotzenes d’oficines i eren impel·lits a realitzar les seves petites transaccions monetàries en uns caixers automàtics plens de botons, pantalles tàctils i llumetes blaves, talment com si fossin el quadre de comanament d’un platet volador. Uns caixers automàtics, per cert, situats fora al carrer; adéu als situats en petits espais protegits per un pestell: calia foragitar els “sensesostre” que, intermitentment, els ocupaven. I a molts pobles i barris, ni oficines, ni caixers, ni res. Un desastre.

Tot pel benefici, sense atendre altres raons. Fins on arribarà aquesta deshumanització? L’altre dia, Vilaweb ens informava d’un col·loqui sobre el futur del capitalisme, que havia tingut lloc al Cercle d’Economia. Un dels ponents era, veges, el president de l’entitat que va idear els stores i que va fugir del Principat després del Referèndum (cal donar més pistes?). “Alguna cosa no hem fet bé”, s’afirmà en aquell col·loqui. Més d’una, puntualitzaria jo.

P.D. Aquest blocaire continua tenint tractes comercials amb l’entitat dels stores per raons d’ordre personal, que no vénen al cas. La desconnexió, però, és lenta i imparable.

[El bloc compleix avui tretze anys; imatge: leconomic.cat]

 

 

Sense trens i amb l’ai al cor

Entro al menjador i el moment de tancar la porta coincideix amb un anormal soroll, com un tro o un fort cop de vent. Què haurà estat això? Surto al balcó i aviat tinc la resposta: una bola de foc a la zona de les indústries químiques, ben visible des de casa. Ja estic acostumat a veure anormals flamarades de les xemeneies però això ha estat un accident, sens dubte. La primera reacció que tinc és agafar el mòbil, gravar-ho i enviar-ho a les xarxes socials. Potser haurà estat poca cosa, un ensurt.

Començo l’apunt amb aquesta descripció, a mig camí entre l’inici de novel·la i el d’una crònica periodística urgent, per parlar del que ha passat aquesta setmana a la petroquímica tarragonina. Sí, va ser un ensurt però també un tràgic accident que ha provocat tres morts (una d’elles de forma inversemblant, increïble), diversos ferits, considerables danys i, com era de témer, polèmiques de tot ordre.

Els complexos petroquímics del Camp de Tarragona són aquella inevitable realitat amb què hem de conviure els habitants d’aquesta zona del territori. L’hem mig acceptat a contracor i ens acostumat a la seva existència, en part donant per bo aquell mantra de que “dóna molts llocs de treball”. Fins i tot de nit i de lluny, amb les seves lluminàries, ofereixen un paisatge bonic, impactant, espectacular, com de pel·lícula futurista. Però la claror del dia ens torna a la realitat de gegantesques instal·lacions plenes d’inquietants dipòsits, xemeneies, canonades, escales, aixetes, palanques i altres adminicles convenientment protegits per tanques i càmeres de seguretat, que no sembla que ens hagin de dur res de bo.

I no, no ens porten res de bo, més aviat contínues incidències (sense perill, diuen) que no acaben de tranquil·litzar del tot, per molt habituals que siguin. De nit, les flamarades de les xemeneies, anormalment grosses, il·luminen de vegades el paisatge com si fos de dia. Els fums que deixen anar aquestes fàbriques, per molts controls que passin (els passen?) són perfectament perceptibles a molta distància, si el vent així ho facilita i són una molèstia per a persones amb dificultats respiratòries. No és anecdòtic que la iniciativa popular més mobilitzada al territori contra aquesta problemàtica s’anomeni Cel Net i que reclami contínuament uns controls més rigorosos.

I després hi ha el perill de que passin coses com les de l’altre dia: un escapament d’una substància tòxica, un vessament, una explosió… que sota la còmoda (entre cometes) etiqueta d’accident pot fer que tothom eludeixi possibles responsabilitats. La patronal d’aquestes empreses és, no cal dir-ho, molt poderosa i encara que se’ls exigeixi que compleixin escrupolosament totes les mesures de seguretat, és difícil aconseguir-ho o corroborar-ho. Tenen prou armes: la Repsol, la BASF, totes les grans firmes del sector col·laboren habitualment en tota mena d’iniciatives ciutadanes, culturals i patrimonials, i administracions i entitats no sembla que entenguin del tot que aquests patrocinis són absolutament interessats. És una altra explicació de per què acceptem de mala gana la presència d’aquests monstres industrials.

Amb l’explosió a la fàbrica IQOXE es van reproduir les habituals crítiques i polèmiques sempre que hi ha una desgràcia d’aquest tipus. Que si el PLASEQCAT no va funcionar bé, que si les sirenes no van sonar (per cert, si haguessin sonat la gent es queixaria d’alarmisme), que si es va actuar tard… A mi no em va semblar que, des del punt de vista tècnic i polític, les coses es fessin tan malament. Potser la imatge de consellers, funcionaris, policies i bombers embotits en aquella petita sala del 112 tenia un punt de sobreactuació, però si Torra i Aragonès no haguessin fet acte de presència, els laments de “Barcelona no ens estima” serien clamorosos (i procedents de tot el ventall ideològic). Caldrà revisar plans i protocols, no hi ha cap mena de dubte, perquè sempre s’han de millorar i quan passen aquests tipus d’accidents cal prendre-se’ls com una oportunitat per fer-ho.

Si la patronal, els governants i els equips tècnics han de ser criticats, si hi ha fonament per fer-ho, també ho ha de ser la societat en general. Un senzill seguiment de les xarxes socials en aquelles primeres hores va permetre assistir a una vergonyosa desfilada de notícies no contrastades, fakes i disbarats diversos. Des de la senyora que afirmava que “mi marido trabaja ahí” i “ya llevamos cinco muertos seguros” fins a la viralització del vídeo d’una impactant explosió… esdevinguda a la Xina vés a saber quan. El neguit i el desconcert dels primers moments no és una excusa per llançar a les xarxes alegrament, és un dir, aquesta mena de despropòsits. S’ha de ser més responsable.

La notícia de l’accident va mig tapar un altre contratemps per a aquestes sofertes contrades del sud del Principat: el tancament de la línia ferroviària entre Vandellòs i Port Aventura, que deixa sense trens, entre altres, Salou, una població de 25.000 habitants i de molts més mils de visitants ocasionals, la base del turisme, l’altra gran font de riquesa del territori, un potent sector econòmic obligat igualment a suportar l’imperi del petroli i dels productes químics. És greu que poblacions importants quedin desproveïdes d’un servei públic tan bàsic com el tren, però també és decebedora la manca d’unitat i de decisions de les administracions i de la societat del Camp per impedir-ho o almenys pal·liar-ho, llevat de les digníssimes actuacions de la Plataforma del Transport Públic. Però això potser és un debat que de moment no toca en una setmana en què el Camp de Tarragona ha estat sobretot notícia (trista, com en moltes ocasions) per altres raons.

[Imatge: Vilaweb]

Socors! Arriba el Nadal!

Ja tenim el Nadal pràcticament a sobre. De fet comença cada any en ple mes d’agost quan mentre paladegem un gelat tot passejant pels carrers de les nostres ciutats ens fixem, horroritzats, que ja es pot comprar loteria nacional, la dels nens de San Ildefonso. La competència amb les altres loteries, cuponazos, bingos i apostes on line deu ser a matadegolla, dedueixo, vista aquesta anticipació, perquè sinó no m’ho explico. Quan, al mes d’octubre, els mateixos carrers on llepàvem els gelats s’omplen de lluminàries de gust artístic desigual i de distribució escarransida, ja no hi ha escapatòria: arriba el bastíssim període prenadalenc i nadalenc.

Cada any ho repeteixo i enguany no serà una excepció. Ho sento, però toca apunt destructiu, ni que sigui en memòria del meu pare que, quan arribaven aquestes dades, no podia reprimir un comentari del tipus: “les festes de Nadal, les festes de la hipocresia i del consumisme!”. Unes festes completament desnaturalitzades des del moment en què, conscientment o no, s’han anat arraconant els dos factors que li donaven un sentit: la religió i la tradició.

Convé recordar-ho perquè, rient, rient, arriba un moment que queda en l’oblit: tots els saraus que s’organitzaran les properes setmanes, tota quanta celebració extraordinària protagonitzin famílies, grups, entitats o organismes, té la seva raó de ser en un episodi evangèlic, transmès (i adulterat també, tot s’ha de dir) pel cristianisme al llarg dels segles. Totes les ensenyances, totes les benaurances i tots els valors sorgits de qui va néixer aquell 25 de desembre haurien de tenir algun tipus de petjada, ja no dic protagonisme, en aquestes tumultuoses darreres setmanes de l’any. I no: el messies a qui adorem és la frenètica activitat mercantil, el més descarnat dels consumismes, el preludi del qual, com a toc trompeter d’inici de la batalla, és la cosa aquesta del black friday, acompanyada d’una invasió publicitària de tot tipus d’articles, suggeriments de regal i temptacions diverses en forma de joguines, peces de roba, colònies i xampanys, preparats per ser intercanviats fins que les targetes de crèdit treguin fum. Tot molt evangèlic. Se’m dirà que també aquesta època és pròdiga en iniciatives solidàries i d’ajuda a qui ho necessita. No ho nego ni tampoc ho critico, però fins i tot l’onada de maratons televisives, recaptes d’aliments o campanyes de tota mena d’ONG tenen un punt del que en podríem dir “solidaritat estructural”, vinguda per quedar-se, sense que es vegi per enlloc una decidida política per atacar eficaçment les causes profundes que provoquen les desigualtats que es pretén millorar.

Per qui, de forma ben legítima, sigui escèptic o no creient en termes religiosos, sempre queda una altra raó de ser que justifica les festivitats nadalenques: les tradicions a què han donat lloc en el transcurs dels segles, en tots els àmbits, artístic, literari, gastronòmic… El problema de la nostra societat és que les tradicions sembla que facin nosa, tal qual estan, i per tal de seguir existint són sotmeses a innovacions i canvis bruscos a càrrec dels ben subvencionats modernets de torn. Greu error: les tradicions el que demanen és una evolució ben lenta, imperceptible.

Proves de la desnaturalització de les tradicions nadalenques? Un fotimer o, com dèiem de joves, a punta pala. El pessebre de la plaça Sant Jaume de Barcelona, per exemple. No volia parlar-ne, perquè és un tema tan suat que ja cansa. He de reconèixer que aquest any, aquell amuntegament de caixes i aquell mostrari d’elements vintage no em desagrada del tot, comparat amb les solucions d’anys anteriors. Però el problema, però, no és el resultat final que, en definitiva, és un tema estètic i per tant sempre sotmès a les molt subjectives opinions personals de cadascú. El problema és que qui decideix instal·lar aquests pessebres (o llums, o guarniments…) és que ho fa imbuït per una mena de necessitat (no sé si genètica, fisiològica o què) de trencar convencions, de canviar per canviar, perquè sí, amb la secreta esperança de sembrar una bona polèmica que reculli abrandades crítiques de persones normals com tu o jo, que, pobres mortals, què sabem de l’art i de les noves tendències.

Sobre manipulació de tradicions, coda final: un poble del Segrià ha decidit fer una cavalcada amb tres reis i ¡tres reines! Sí, ho heu llegit bé. A l’hora de la imperiosa necessitat de canviar coses, qualsevol ridiculesa funciona.

[Imatge: ara.cat]

[Fa pocs dies aquest blocaire acomiadava dues persones estimades en sengles apunts; avui la nova és bona: donar la benvinguda a aquest món al Gael]

La Pau sigui amb vosaltres

Un Jutjat ha posat pegues a una mare que volia registrar la seva filla amb el nom de Pau. Es veu que legalment està previst que un nom no pot induir a confusió respecte al sexe del destinatari del nom, com el cas que ens ocupa, de manera que l’encarregat del registre (el Jutjat de Pau, curiosament) va suggerir afegir Maria a Pau, cosa a la qual la mare es negà en rodó. Finalment, després de protestes i consultes, trucades i hores perdudes, la nena es dirà Pau, com la lògica més elemental demanava.

Una lògica que és difícil trobar en determinats taulells de les diferents administracions. Si hi ha un tipus de persona que detesto de manera especial són aquests encarregats dels registres civils que, com el de l’exemple de Pau, es posen tossuts i, apropiant-se d’unes facultats que no els corresponen, es permeten acceptar o rebutjar els noms que els progenitors proposen per als seus fills. No és gratuït suposar-ne raons ideològiques. Al tardofranquisme això es va donar molt, quan encara estaven prohibits els noms en català però alguns pares compareixien amb solucions enginyoses per tal d’esquivar les injustes (i absurdes) prohibicions onomàstiques del régimen. Recordo el cas d’uns amics de la família que van decidir batejar el seu fill amb el nom de Pol i la feinada va ser seva per aconseguir-ho. De poc li va servir l’argument més lògic de tots (el poble de Sant Pol de Mar, no traduït per la dictadura perquè no tenia traducció): van haver d’espavilar-se i aportar no sé si un certificat parroquial o algun document fefaent perquè el funcionari baixés del burro, suposant que no fos ell mateix el burro.

Amb l’establiment de la democràcia (o així), la normalització en l’ús de les diferents llengües peninsulars, la creixent laïcitat de la societat i, més recentment, la presència a casa nostra de noves cultures a vegades molt diferents, han obert el ventall pel que fa a la possibilitat de nomenar un nounat i, per tant, han propiciat un augment dels possibles conflictes a l’hora de deixar-ne constància jurídica. Si algú posa tantes traves perquè una nena es digui Pau (que no em negareu que és molt maco), que passa quan es presenten uns pares encaparrats en dir-li (casos ben reals) Lenin o Washington al fill? I quan algun progenitor d’una comunitat magribina o xinesa proposa algun nom de difícil transcripció? Doncs que probablement els és difícil als funcionaris de torn busca-li tres peus al gat i, tal qual lletregen el nom, així consta de per vida en documents de tot ordre i poc importa si aquell estrany o exòtic nom pugui resultar improcedent (una altra restricció que la llei contempla), no s’avingui a la tradició catòlica, apostòlica i romana o pugui fer dubtar del sexe del nen o nena.

Perquè aquesta és una altra. Exactament, quin és el problema de que un nom porti a dubtes en aquest sentit? Exactament, què tindria de bo o de dolent que un nen fos considerat una nena (o a l’inrevés) a partir del seu nom? Exactament, per què en formularis se segueix preguntant el sexe de l’interessat? Per què aquesta obsessió per dividir-nos des del naixement? Això no és una discriminació?

[Imatge: teleponent.cat]