Històries des de casa (16: un aliat insospitat)

Canvi d’hora. Primera i insospitada conseqüència: tots els veïns que sortim al balcó a aplaudir a les 8 del vespre (les 7 d’ahir) ens veiem les cares i podem tafanejar algunes intimitats (bàsicament el vestuari: xandalls, bates, pijames i roba presentable). Han tornat les queixes per aquest canvi el rellotge. No entenc per què. Avui, 29 de març, només haurem estat vint-i-tres hores confinats: el dia se’ns farà més curt perquè realment ho haurà estat.

Els mitjans de comunicació, que sempre s’ho fan venir bé per destacar la pitjor cara d’una notícia, ja ens han recordat que el canvi d’hora, com cada any, provocarà desajustos físics i psicològics en la gent. Però això no és veritat. A molta gent, a partir de demà, no els sonarà el despertador, de manera que podran llevar-se, fer les coses que hagin de fer a casa, dinar, fer la migdiada, jugar amb els nens, sopar i tornar-se’n al llit a l’hora que el seu rellotge biològic els hi dicti. Cap desajust en aquest sentit. El desajust ja fa quinze dies que el patim.

I pensar que el canvi d’hora es fa per estalviar energia! Caldrà veure la factura de la llum a final de mes. Sort que l’augment en el consum d’electricitat es veurà compensat, ambientalment parlant, per la millora de l’aire que respirem. Han bastat uns quants dies de poca circulació de vehicles perquè l’aire de les ciutats es netegi de partícules, perquè el cel torni a ser blau (que és com hauria de ser sempre, per si algú ho hagués oblidat), perquè baixi el consum de carburants i perquè la contaminació acústica (tant molesta com desatesa per les administracions) s’hagi reduït fins a valors propers a zero. Poc es podia pensar la nena aquella del canvi climàtic (jo li dic la Greta Garbo) que el Covid-19 seria un insospitat aliat de la seva (i nostra) causa.

[Imatge: forbes.com; foto AP/Getty Images]

Històries des de casa (15: gossos i carrets de la compra)

Quan fou mort el combregaren. Finalment l’alto mando ha baixat del burro i ha decretat el confinament també per a tots aquells treballs no essencials per a la comunitat. Quinze dies han tardat a fer el que el president Torra ja exigia des d’un primer moment, rebent per tota resposta els menyspreus, atacs o insults a què ens tenen acostumats des de fa tant de temps.

Seran més estrictes a partir d’ara les condicions per circular per carrers i carreteres, però continuarà la picaresca dels gossos i dels carrets de la compra. No sé si us heu fixat la quantitat de gent que ara passeja els gossos. Pobres animals!, al contrari que moltes persones, deuen voler que s’acabi aquesta excepcionalitat per poder estar més temps a casa, justament el contrari que la immensa majoria d’animals (racionals). Per cert que més gossos al carrer signifiquen més caques i pixarades a la vorera: intueixo que el civisme de netejar-ho baixarà, si tenim en compte que ara no tots els membres d’una família participen de la mateixa consciència cívica a l’hora d’airejar la mascota.

L’altra proliferació d’aquests dies als carrers la constitueix la gent, homes sobretot, carretejant carros de la compra amunt i avall. Carros, curiosament sempre buits, que a falta de cap document acreditatiu si els para un agent de l’autoritat, han de servir per demostrar que, efectivament, la intenció és anar al supermercat a proveir-se de vitualles. No hi fa res que el súper estigui a l’altra banda del barri.

Mentrestant, la xarxa ens segueix fornint escenes lamentables: nois que no poden anar a treballar amb bicicleta, gent escridassant a pares que porten a passejar el fill amb algun transtorn (ja han ideat un mocador blau al braç per posar-hi remei), policies extralimitant-se amb pobres ‘mindundis’ caçats al carrer (en algun moment s’haurà de posar llum sobre això), i tantes altres disfuncions que han provocat aquestes decisions sorgides amb comptagotes, a destemps, amb criteris contradictoris i en què, com sempre, el ciutadà de peu és qui surt perdent. També per a aquest assumpte menor desitgem que el malson acabi ben aviat.

[Imatge: thumbs.dreamstime.com]

Històries des de casa (14: maleïdes xifres)

Cada matí, El Punt Avui ofereix a la seva pàgina 7 informació sobre l’evolució de la pandèmia a Catalunya i al món. El gràfic i les xifres són esfereïdors i impactants. La línia de contagiats a casa nostra continua pujant de forma descontrolada des de fa ja dues setmanes. Recordo molt bé, no sé per què, el dia en què es va arribar a 715 afectats, que em va semblar una barbaritat. Doncs ahir ja eren 12.940, casi vint vegades més. Aquests són els casos que sabem.

Les dades de la resta del món són igualment extremadament preocupants però també molt il·lustratives de la manera de fer de cada estat, cada territori o cada societat. La Xina i Corea del Sud ja estan fent net, Alemanya registra una mortalitat sorprenentment baixa comparada amb el nombre d’infectats… Models de gestió d’una crisi sanitària que no aniria malament de seguir de prop i extreure’n les conseqüències. La nostra comunitat científica i les nostres institucions semblen tenir bastant clar què convé fer i quines noves mesures adoptar, però topen amb la impotència d’haver de sotmetre’s (segur, president?, segur, Govern?) a centralitats polítiques i administratives completament ineficaces i, com es va veure ahir, ineptes. L’episodi dels tests xinesos defectuosos faria fins i tot gràcia si no fos perquè rere tanta incompetència hi ha mils de persones recloses i angoixades, malaltes, hospitalitzades o en risc de perdre la vida que esperen molta més eficiència per superar la crisi.

D’entre els 12.940 afectats ja hi ha una persona del meu cercle, el primer cas de què tinc notícia, un amic que ahir em va informar que havia donat positiu per Covid-19 i que, tot i trobar-se bé, em deia (m’escrivia, vaja) que no podia evitar estar llargues hores al llit reposant. Li desitjo una ràpida recuperació. Tot anirà bé.

[Imatge: cooperativa.abacus.coop]

 

 

 

Històries des de casa (13: lectures)

La falta de temps ja no és excusa per no llegir llibres. O per no llegir-ne un dia sí un dia no, a estones, que és el que em passava a mi quan fèiem vida “normal” (no fa ni dues setmanes!). Als diversos prestatges repartits per la casa esperen pacientment centenars de llibres per ser llegits per qui això escriu: història, assaig, política, llengües, biografies, literatura…

Tot arribarà. De moment he acabat Cataluña, año cero d’Ernesto Ekaizer, crònica bastant meticulosa (i una mica plúmbia, ja que és de temàtica jurídica) del postprocés i del judici, des de l’octubre de 2017 fins la sentència. Abans havia llegit Tota la veritat, una altra crònica aquesta vegada d’abans del referèndum: sis periodistes expliquen molts episodis entre bambalines del que es va coure en aquells frenètics mesos. Completarà la trilogia de llibres sobre el procés Assaig general d’una revolta, de Francesc-Marc Álvaro, encara per encetar, reflexió necessària per ajudar a posar els peus a terra a tots aquells que ens vam fer més il·lusions del compte quan es produí la (no) revolta.

Des d’ahir ocupa la meva atenció tant de dia com de nit (cap a les cinc em desvetllo i necessito llegir en paper per passar l’estona) Pseudohistòria contra Catalunya, impecable crítica a les manipulacions i fal·làcies de determinats historiadors (titulats o no) per a reconstruir al seu gust el passat tant de l’estat espanyol com de Catalunya i fer-lo encabir en els respectius plantejaments ideològics, amb un punt en comú: com diu el títol, és una interpretació dels fets antics que acaba perjudicant la nostra nació.

I, esperant torn, la voluminosa biografia de Churchill escrita pel qui fou president de la Comissió Europea, Roy Jenkins. Passa del miler de pàgines, potser és el volum més gruixut de la meva biblioteca i vaig suspendre momentàniament la seva lectura quan anava per l’any 1907… Les males notícies que ens arriben cada dia fan preveure que tindré temps més que suficient per enllestir-lo ben aviat.

 

El dia que no hauria de ser cap dia diferent

Avui torna a ser 8 de març, abans el Dia de la Dona Treballadora i ara el 8-M simplement. Un “dia de” com molts d’altres. De fet, una de les reiterades proclames del moviment feminista és dir que tots els dies de l’any han de ser de lluita, reivindicació, visibilitat, activisme o el que es vulgui, no només avui, i tenen raó els qui afirmen això. La diferència amb els altres “dies de” és que el d’avui afecta directament a la meitat de la humanitat i indirectament a tothom. Potser és aquesta dimensió quantitativa, més enllà de la legitimitat de la causa a defensar (la igualtat de les persones) la que explicaria, conforme s’acosta, l’omnipresència d’aquesta jornada en tota mena d’altaveus i en les facetes més insospitades. Em pregunto fins a quin punt aquesta allau d’informacions, reportatges, opinions o anuncis no seran percebuts per una part de la societat com una expressió embafadora i obsessiva del que és obvi i, en conseqüència, faci més mal que bé. No sé si m’explico prou bé. 

Està molt bé denunciar, per enèsima vegada, les mostres de violència de gènere, els sostres de vidre o les bretxes salarials, no està de més recordar qui va ser la primera metgessa de la història i no hi fa res si ens lamentem que no hi hagi prou plaques als carrers homenatjant dones, però això només és important en la mesura que ens ha de fer prendre consciència en el nostre dia a dia, no específicament el 8-M, de que cadascú de nosaltres, independentment de les seves circumstàncies personals o sexuals, pot contribuir a una societat de persones lliures i iguals en tot. Una contribució en forma de “micro-gestos”, cadascú sabrà com, enfrontats a tot l’estol de micro-masclismes que campen alegrement enmig de la societat i que no només les dones han de patir quotidianament.

Arribarà algun dia, no sabem quan, que no caldrà reivindicar o commemorar el 8 de març. Ens estalviarem de pas grans discussions ideològiques, estratègiques i fins i tot lingüístiques. Deixarà de ser un “dia de” i podrem celebrar com correspon el 9 de març, dia de la truita de patates segons vaig assabentar-me ahir. Fem que el gran motiu de preocupació i la gran polèmica de la humanitat passi a ser aquest humil producte gastronòmic. A vosaltres us agrada sucosa? Amb ceba o sense?

[Imatge: Dolors Aleu, la primera doctora en medicina catalana, tot un mèrit fa un segle; foto, Viquipèdia]

De la frivolitat a l’alarmisme

Aventurava en el meu darrer apunt que aviat el coronavirus (això de “Covid-17” no acaba d’arrelar) seria un record del passat, una mena de serp d’hivern per tenir-nos entretinguts. Sense deixar de creure del tot en això darrer, observo amb preocupació que continua sent trending topic i que sembla que vagi a pitjor: cada vegada més casos detectats, cada vegada més a prop, cada vegada més defuncions… Potser sí que estarem mesos i mesos lamentant les conseqüències d’aquesta passa vírica, que podria arribar a marcar una època, com féu la terrible grip espanyola, el xarampió, la sida, l’èbola i tant d’altres contratemps sanitaris de la història recent.

Amb el coronavirus està passant una cosa molt curiosa, a la meva manera de veure. Contra el que podria esperar-se en fenòmens similars, en aquesta ocasió els governs i les administracions sanitàries sembla que estiguin bastant a l’altura de la delicada situació creada, gestionant recursos i informacions i surfejant amb èxit un difícil equilibri entre prendre consciència de la gravetat del problema i no crear alarmes innecessàries en la població. Els extrems de què han fugit els responsables de la salut pública (frivolitat i alarmisme) han anat a càrrec, respectivament, d’una part de la societat i dels mitjans de comunicació. L’aparició i propagació del virus ha propiciat per part de la gent, via xarxes socials, els més estrambòtics acudits, “memes”, imatges, cançonetes, jocs de paraules i, en fi, passatemps de tota condició, frivolitzant una malaltia que ja ha causat centenars o milers de morts, i el que està per venir segons diuen. Jo mateix, ho admeto, he fet circular entre els meus grups de WhatsApp la cumbia del coronavirus, una fotesa ben pocasolta.

A l’altre cantó de les reaccions a l’aparició del Covid-17 hi ha, és clar, el tremebund tractament que li estan donant determinats mitjans de comunicació, no tots. Minuts i minuts, hores i hores, parlant sempre del mateix, amb dramàtiques connexions a les portes de centres hospitalaris per omplir les oïdes del sofert televident amb angoixoses suposicions de contagis, morts, penúries econòmiques i caos generalitzat (podria, diuen, potser…). Amb aquestes informacions no m’estranya que una part de la societat, la diametralment oposada a la que s’entreté enviant-se gracietes per les xarxes, caigui en el parany de l’angoixa col·lectiva, la mostra més cridanera de la qual és l’immediat esgotament de mascaretes a les farmàcies. I les seves inevitables conseqüències: tràfic clandestí del preuat adminicle, com si fossin estupefaents, o especulació pura i dura. Abans d’ahir en vaig ser testimoni directe: en una farmàcia tarragonina demanaven 45 euros per una mascareta. Potser era una d’aquelles que va dissenyar Louis Vuitton, segons assegurava una informació no contrastada.

La condició humana és així, potser no té remei. Ha quedat de nou demostrat que els virus de la frivolitat o de l’alarmisme no són tant letals com el coronavirus, però sí que es propaguen a major velocitat i de manera exponencial. Em pregunto quina és la vacuna més eficaç per fer-hi front.

[Imatge: eluniversal.com.mx]

El virus de la sospita

Ja em perdonareu, però no acabo d’entendre això de la cancel·lació del Mobile d’enguany. L’explicació a tan dràstica decisió és per precaució i seguretat davant la possibilitat (remota, pel que ens estan dient les autoritats sanitàries) de contagi del coronavirus o covid-19 degut a la concentració de persones vingudes d’arreu. Aquesta és la raó? Quants grans esdeveniments al món congreguen assistents de procedències variades? Congressos, fires, espectacles esportius… Tot ho cancel·laran a partir d’ara? I en quantes activitats o esdeveniments més modestos a la nostra vida quotidiana s’ajunten multitud de persones compartint espais reduïts, a un pam l’una de l’altra i donant facilitats de transmissió a tota mena de microscòpiques bestioles? Centres comercials, cinemes, actes culturals… També tancaran les seves portes? I el metro? I els avions? És absurd. S’acosta el Carnaval, unes festes que congreguen multituds i faciliten promiscuïtats de tota mena. Si no es prohibeixen, que òbviament no s’han de prohibir, com a mínim les màscares faran el paper protector de les mascaretes, exhaurides des de fa dies a les farmàcies.

La cancel·lació de l’esdeveniment de telefonia, a la vista de les circumstàncies que l’han rodejada, ha disparat les inevitables sospites conspiranoiques, i pot ser que en aquest cas no vagin desencaminats els que diuen que la raó de fons no és, naturalment, una pandèmia d’origen llunyà i relativament controlada, sinó les estratègies de les grans companyies occidentals, amenaçades pel creixement del “gegant asiàtic”, que és la manera una mica cursi que tenim de referir-nos a la Xina. Res hi hauria a dir de les decisions d’aquestes grans multinacionals (LG, Ericsson i companyia): cadascú mira per ell i pels seus interessos. El problema és que també tenen els seus interessos les petites empreses que sí volien assistir al Mobile malgrat tot, la Fira de Barcelona que hi percep una morterada, els milers de treballadors que confiaven en uns ingressos, les empreses de càtering, els taxistes i VTC, els hotelers, els restauradors… i altres activitats diguem-ne econòmiques que estan en ment de tots. Tota aquesta gent també tenien uns interessos i ara el que tindran és un menyscapte que ja veurem com es compensarà, ni que sigui en part.

I qui també haurà patit la decisió dels organitzadors de la fira són les administracions públiques, començant per la mai prou ponderada (és broma) Ada Colau, que feia goig ahir sentir-li donar suport entusiasmadament al Mobile 2021. Com canvien les coses: quan va entomar la vara d’alcaldessa tot eren prevencions i fàstics envers el que segurament és l’esdeveniment més important del calendari català si tenim en compte la seva projecció internacional. Benvinguda a la realitat i al sentit comú, senyora Colau. Val a dir que les institucions han estat àgils i han contraprogramat de pressa i corrents un “mini-Mobile”, de nom inevitablement anglòfon que ara no recordo, a manera de drap calent que esmorteeixi la ferida patida.

Espero no equivocar-me. Dintre de tres mesos ningú no parlarà del Covid-19 (sembla el nom d’un índex borsari): estarem entretinguts (millor dit, ens entretindran) amb alguna altra por.

[Imatge: rac1.cat; foto: EFE]

 

Aquestes coses modernes

Peripècies bancàries de darrera hora. La targeta amb què sempre faig els pagaments em va quedar bloquejada (vaig marcar un PIN erroni i, fruit dels nervis o la mala memòria, vaig repetir l’operació dues vegades més). Total, que aquest matí he hagut d’anar a l’oficina bancària a sol·licitar-ne el desbloqueig i una nova contrasenya. He dit “oficina bancària”? Ara se’n diu, agafeu-vos, un store. La meva sucursal de fa anys, al final del carrer on visc, va ser clausurada d’un dia per l’altra i els soferts clients vam ser adreçats a un store molt més lluny de casa.

Són unes instal·lacions totes renovades i ben il·luminades, amb sillons, moqueta, màquines de cafè, i amb un aire alt standing, atès per un personal exageradament servicial i d’impostada simpatia, però amb l’evident propòsit de captar rendes altes i “col·locar” productes dels seus. Tot plegat, ben lluny d’aquella atmosfera familiar i de confiança que inspiraven les caixes d’estalvi de tota la vida, abans que es deixessin arrossegar pels cants de sirena de la bombolla immobiliària, d’infaust record.

Les instal·lacions han canviat, però el públic de tota la vida no. Quan he arribat a primera hora a la fantàstica oficina, encara no havien obert les portes. Per a la meva sorpresa, diverses persones s’estaven esperant al carrer mentre s’anaven passant la tanda, com si fos una carnisseria sense aquells paperets que surten d’un rotlle (bé, ja se m’entén). Quan la petita aglomeració de gent hem entrat, ha resultat que casi tots els que em precedien obeïen al mateix perfil. Senyors i senyores nascuts a la dècada dels quaranta com a mínim, amb la llibreta a la mà, intentant que algú de carn i ossos els fes un reintegrament (són dies de pagament de la pensió) perquè “jo, aquestes coses modernes…”. Les “coses modernes” són els caixers automàtics, unes diabòliques màquines per segons quines generacions que no estan preparades, ni ho seran mai, per interaccionar-hi. El personal de l’oficina, perdó store, els anava ensenyant pas a pas com s’ho havien de fer per obtenir els calerons.

Les noves entitats bancàries (de caixes d’estalvi res de res, per molt que alguna encara s’ho faci venir bé per dir-se’n) han reorientat els seus negocis (i quins negocis) en pocs anys deixant no poques víctimes pel camí, per exemple tot un amplíssim col·lectiu de persones amb economia modesta i coneixements limitats de les noves tecnologies, que pràcticament de la nit al dia han vist com es tancaven dotzenes d’oficines i eren impel·lits a realitzar les seves petites transaccions monetàries en uns caixers automàtics plens de botons, pantalles tàctils i llumetes blaves, talment com si fossin el quadre de comanament d’un platet volador. Uns caixers automàtics, per cert, situats fora al carrer; adéu als situats en petits espais protegits per un pestell: calia foragitar els “sensesostre” que, intermitentment, els ocupaven. I a molts pobles i barris, ni oficines, ni caixers, ni res. Un desastre.

Tot pel benefici, sense atendre altres raons. Fins on arribarà aquesta deshumanització? L’altre dia, Vilaweb ens informava d’un col·loqui sobre el futur del capitalisme, que havia tingut lloc al Cercle d’Economia. Un dels ponents era, veges, el president de l’entitat que va idear els stores i que va fugir del Principat després del Referèndum (cal donar més pistes?). “Alguna cosa no hem fet bé”, s’afirmà en aquell col·loqui. Més d’una, puntualitzaria jo.

P.D. Aquest blocaire continua tenint tractes comercials amb l’entitat dels stores per raons d’ordre personal, que no vénen al cas. La desconnexió, però, és lenta i imparable.

[El bloc compleix avui tretze anys; imatge: leconomic.cat]

 

 

Sense trens i amb l’ai al cor

Entro al menjador i el moment de tancar la porta coincideix amb un anormal soroll, com un tro o un fort cop de vent. Què haurà estat això? Surto al balcó i aviat tinc la resposta: una bola de foc a la zona de les indústries químiques, ben visible des de casa. Ja estic acostumat a veure anormals flamarades de les xemeneies però això ha estat un accident, sens dubte. La primera reacció que tinc és agafar el mòbil, gravar-ho i enviar-ho a les xarxes socials. Potser haurà estat poca cosa, un ensurt.

Començo l’apunt amb aquesta descripció, a mig camí entre l’inici de novel·la i el d’una crònica periodística urgent, per parlar del que ha passat aquesta setmana a la petroquímica tarragonina. Sí, va ser un ensurt però també un tràgic accident que ha provocat tres morts (una d’elles de forma inversemblant, increïble), diversos ferits, considerables danys i, com era de témer, polèmiques de tot ordre.

Els complexos petroquímics del Camp de Tarragona són aquella inevitable realitat amb què hem de conviure els habitants d’aquesta zona del territori. L’hem mig acceptat a contracor i ens acostumat a la seva existència, en part donant per bo aquell mantra de que “dóna molts llocs de treball”. Fins i tot de nit i de lluny, amb les seves lluminàries, ofereixen un paisatge bonic, impactant, espectacular, com de pel·lícula futurista. Però la claror del dia ens torna a la realitat de gegantesques instal·lacions plenes d’inquietants dipòsits, xemeneies, canonades, escales, aixetes, palanques i altres adminicles convenientment protegits per tanques i càmeres de seguretat, que no sembla que ens hagin de dur res de bo.

I no, no ens porten res de bo, més aviat contínues incidències (sense perill, diuen) que no acaben de tranquil·litzar del tot, per molt habituals que siguin. De nit, les flamarades de les xemeneies, anormalment grosses, il·luminen de vegades el paisatge com si fos de dia. Els fums que deixen anar aquestes fàbriques, per molts controls que passin (els passen?) són perfectament perceptibles a molta distància, si el vent així ho facilita i són una molèstia per a persones amb dificultats respiratòries. No és anecdòtic que la iniciativa popular més mobilitzada al territori contra aquesta problemàtica s’anomeni Cel Net i que reclami contínuament uns controls més rigorosos.

I després hi ha el perill de que passin coses com les de l’altre dia: un escapament d’una substància tòxica, un vessament, una explosió… que sota la còmoda (entre cometes) etiqueta d’accident pot fer que tothom eludeixi possibles responsabilitats. La patronal d’aquestes empreses és, no cal dir-ho, molt poderosa i encara que se’ls exigeixi que compleixin escrupolosament totes les mesures de seguretat, és difícil aconseguir-ho o corroborar-ho. Tenen prou armes: la Repsol, la BASF, totes les grans firmes del sector col·laboren habitualment en tota mena d’iniciatives ciutadanes, culturals i patrimonials, i administracions i entitats no sembla que entenguin del tot que aquests patrocinis són absolutament interessats. És una altra explicació de per què acceptem de mala gana la presència d’aquests monstres industrials.

Amb l’explosió a la fàbrica IQOXE es van reproduir les habituals crítiques i polèmiques sempre que hi ha una desgràcia d’aquest tipus. Que si el PLASEQCAT no va funcionar bé, que si les sirenes no van sonar (per cert, si haguessin sonat la gent es queixaria d’alarmisme), que si es va actuar tard… A mi no em va semblar que, des del punt de vista tècnic i polític, les coses es fessin tan malament. Potser la imatge de consellers, funcionaris, policies i bombers embotits en aquella petita sala del 112 tenia un punt de sobreactuació, però si Torra i Aragonès no haguessin fet acte de presència, els laments de “Barcelona no ens estima” serien clamorosos (i procedents de tot el ventall ideològic). Caldrà revisar plans i protocols, no hi ha cap mena de dubte, perquè sempre s’han de millorar i quan passen aquests tipus d’accidents cal prendre-se’ls com una oportunitat per fer-ho.

Si la patronal, els governants i els equips tècnics han de ser criticats, si hi ha fonament per fer-ho, també ho ha de ser la societat en general. Un senzill seguiment de les xarxes socials en aquelles primeres hores va permetre assistir a una vergonyosa desfilada de notícies no contrastades, fakes i disbarats diversos. Des de la senyora que afirmava que “mi marido trabaja ahí” i “ya llevamos cinco muertos seguros” fins a la viralització del vídeo d’una impactant explosió… esdevinguda a la Xina vés a saber quan. El neguit i el desconcert dels primers moments no és una excusa per llançar a les xarxes alegrament, és un dir, aquesta mena de despropòsits. S’ha de ser més responsable.

La notícia de l’accident va mig tapar un altre contratemps per a aquestes sofertes contrades del sud del Principat: el tancament de la línia ferroviària entre Vandellòs i Port Aventura, que deixa sense trens, entre altres, Salou, una població de 25.000 habitants i de molts més mils de visitants ocasionals, la base del turisme, l’altra gran font de riquesa del territori, un potent sector econòmic obligat igualment a suportar l’imperi del petroli i dels productes químics. És greu que poblacions importants quedin desproveïdes d’un servei públic tan bàsic com el tren, però també és decebedora la manca d’unitat i de decisions de les administracions i de la societat del Camp per impedir-ho o almenys pal·liar-ho, llevat de les digníssimes actuacions de la Plataforma del Transport Públic. Però això potser és un debat que de moment no toca en una setmana en què el Camp de Tarragona ha estat sobretot notícia (trista, com en moltes ocasions) per altres raons.

[Imatge: Vilaweb]

Socors! Arriba el Nadal!

Ja tenim el Nadal pràcticament a sobre. De fet comença cada any en ple mes d’agost quan mentre paladegem un gelat tot passejant pels carrers de les nostres ciutats ens fixem, horroritzats, que ja es pot comprar loteria nacional, la dels nens de San Ildefonso. La competència amb les altres loteries, cuponazos, bingos i apostes on line deu ser a matadegolla, dedueixo, vista aquesta anticipació, perquè sinó no m’ho explico. Quan, al mes d’octubre, els mateixos carrers on llepàvem els gelats s’omplen de lluminàries de gust artístic desigual i de distribució escarransida, ja no hi ha escapatòria: arriba el bastíssim període prenadalenc i nadalenc.

Cada any ho repeteixo i enguany no serà una excepció. Ho sento, però toca apunt destructiu, ni que sigui en memòria del meu pare que, quan arribaven aquestes dades, no podia reprimir un comentari del tipus: “les festes de Nadal, les festes de la hipocresia i del consumisme!”. Unes festes completament desnaturalitzades des del moment en què, conscientment o no, s’han anat arraconant els dos factors que li donaven un sentit: la religió i la tradició.

Convé recordar-ho perquè, rient, rient, arriba un moment que queda en l’oblit: tots els saraus que s’organitzaran les properes setmanes, tota quanta celebració extraordinària protagonitzin famílies, grups, entitats o organismes, té la seva raó de ser en un episodi evangèlic, transmès (i adulterat també, tot s’ha de dir) pel cristianisme al llarg dels segles. Totes les ensenyances, totes les benaurances i tots els valors sorgits de qui va néixer aquell 25 de desembre haurien de tenir algun tipus de petjada, ja no dic protagonisme, en aquestes tumultuoses darreres setmanes de l’any. I no: el messies a qui adorem és la frenètica activitat mercantil, el més descarnat dels consumismes, el preludi del qual, com a toc trompeter d’inici de la batalla, és la cosa aquesta del black friday, acompanyada d’una invasió publicitària de tot tipus d’articles, suggeriments de regal i temptacions diverses en forma de joguines, peces de roba, colònies i xampanys, preparats per ser intercanviats fins que les targetes de crèdit treguin fum. Tot molt evangèlic. Se’m dirà que també aquesta època és pròdiga en iniciatives solidàries i d’ajuda a qui ho necessita. No ho nego ni tampoc ho critico, però fins i tot l’onada de maratons televisives, recaptes d’aliments o campanyes de tota mena d’ONG tenen un punt del que en podríem dir “solidaritat estructural”, vinguda per quedar-se, sense que es vegi per enlloc una decidida política per atacar eficaçment les causes profundes que provoquen les desigualtats que es pretén millorar.

Per qui, de forma ben legítima, sigui escèptic o no creient en termes religiosos, sempre queda una altra raó de ser que justifica les festivitats nadalenques: les tradicions a què han donat lloc en el transcurs dels segles, en tots els àmbits, artístic, literari, gastronòmic… El problema de la nostra societat és que les tradicions sembla que facin nosa, tal qual estan, i per tal de seguir existint són sotmeses a innovacions i canvis bruscos a càrrec dels ben subvencionats modernets de torn. Greu error: les tradicions el que demanen és una evolució ben lenta, imperceptible.

Proves de la desnaturalització de les tradicions nadalenques? Un fotimer o, com dèiem de joves, a punta pala. El pessebre de la plaça Sant Jaume de Barcelona, per exemple. No volia parlar-ne, perquè és un tema tan suat que ja cansa. He de reconèixer que aquest any, aquell amuntegament de caixes i aquell mostrari d’elements vintage no em desagrada del tot, comparat amb les solucions d’anys anteriors. Però el problema, però, no és el resultat final que, en definitiva, és un tema estètic i per tant sempre sotmès a les molt subjectives opinions personals de cadascú. El problema és que qui decideix instal·lar aquests pessebres (o llums, o guarniments…) és que ho fa imbuït per una mena de necessitat (no sé si genètica, fisiològica o què) de trencar convencions, de canviar per canviar, perquè sí, amb la secreta esperança de sembrar una bona polèmica que reculli abrandades crítiques de persones normals com tu o jo, que, pobres mortals, què sabem de l’art i de les noves tendències.

Sobre manipulació de tradicions, coda final: un poble del Segrià ha decidit fer una cavalcada amb tres reis i ¡tres reines! Sí, ho heu llegit bé. A l’hora de la imperiosa necessitat de canviar coses, qualsevol ridiculesa funciona.

[Imatge: ara.cat]

[Fa pocs dies aquest blocaire acomiadava dues persones estimades en sengles apunts; avui la nova és bona: donar la benvinguda a aquest món al Gael]

La Pau sigui amb vosaltres

Un Jutjat ha posat pegues a una mare que volia registrar la seva filla amb el nom de Pau. Es veu que legalment està previst que un nom no pot induir a confusió respecte al sexe del destinatari del nom, com el cas que ens ocupa, de manera que l’encarregat del registre (el Jutjat de Pau, curiosament) va suggerir afegir Maria a Pau, cosa a la qual la mare es negà en rodó. Finalment, després de protestes i consultes, trucades i hores perdudes, la nena es dirà Pau, com la lògica més elemental demanava.

Una lògica que és difícil trobar en determinats taulells de les diferents administracions. Si hi ha un tipus de persona que detesto de manera especial són aquests encarregats dels registres civils que, com el de l’exemple de Pau, es posen tossuts i, apropiant-se d’unes facultats que no els corresponen, es permeten acceptar o rebutjar els noms que els progenitors proposen per als seus fills. No és gratuït suposar-ne raons ideològiques. Al tardofranquisme això es va donar molt, quan encara estaven prohibits els noms en català però alguns pares compareixien amb solucions enginyoses per tal d’esquivar les injustes (i absurdes) prohibicions onomàstiques del régimen. Recordo el cas d’uns amics de la família que van decidir batejar el seu fill amb el nom de Pol i la feinada va ser seva per aconseguir-ho. De poc li va servir l’argument més lògic de tots (el poble de Sant Pol de Mar, no traduït per la dictadura perquè no tenia traducció): van haver d’espavilar-se i aportar no sé si un certificat parroquial o algun document fefaent perquè el funcionari baixés del burro, suposant que no fos ell mateix el burro.

Amb l’establiment de la democràcia (o així), la normalització en l’ús de les diferents llengües peninsulars, la creixent laïcitat de la societat i, més recentment, la presència a casa nostra de noves cultures a vegades molt diferents, han obert el ventall pel que fa a la possibilitat de nomenar un nounat i, per tant, han propiciat un augment dels possibles conflictes a l’hora de deixar-ne constància jurídica. Si algú posa tantes traves perquè una nena es digui Pau (que no em negareu que és molt maco), que passa quan es presenten uns pares encaparrats en dir-li (casos ben reals) Lenin o Washington al fill? I quan algun progenitor d’una comunitat magribina o xinesa proposa algun nom de difícil transcripció? Doncs que probablement els és difícil als funcionaris de torn busca-li tres peus al gat i, tal qual lletregen el nom, així consta de per vida en documents de tot ordre i poc importa si aquell estrany o exòtic nom pugui resultar improcedent (una altra restricció que la llei contempla), no s’avingui a la tradició catòlica, apostòlica i romana o pugui fer dubtar del sexe del nen o nena.

Perquè aquesta és una altra. Exactament, quin és el problema de que un nom porti a dubtes en aquest sentit? Exactament, què tindria de bo o de dolent que un nen fos considerat una nena (o a l’inrevés) a partir del seu nom? Exactament, per què en formularis se segueix preguntant el sexe de l’interessat? Per què aquesta obsessió per dividir-nos des del naixement? Això no és una discriminació?

[Imatge: teleponent.cat]

 

Anuncis que em posen nerviós (56: el de la Grossa d’enguany)

L’escena.

Matrimoni gran, ambientació vintage, com de Cuéntame, poca il·luminació. La senyora, trastejant per la cuina, s’assabenta que li ha tocat el primer premi de la Grossa, i de la sorpresa es carrega un plat de duralex. Quan va a dir-li-ho al marit, un ésser arrapapat a la butaca mentre emet grunyits, s’ho repensa i calla (bé, dissimula dient que el sopar és a taula).

El missatge.

Els premis no necessàriament s’han de compartir, ni tan sols amb la teva parella d’anys i anys.

Per què em posa nerviós?

No compartir premis i alegries. Bonica manera de publicitar una loteria que basa la seva estratègia comunicativa en presentar-la com un joc familiar, col·lectiu i solidari, en què els beneficis es destinen a finalitats socials.

La propaganda de la Grossa no acaba mai d’encertar-la. Encara recordem amb espant els anuncis d’altres anys, amb cançons i gags poca-soltes (“jo passoooo”). Si no fos perquè és “la nostra”, n’hi hauria per tornar a confiar en el calb de la Loteria Nacional (o qui sigui que treguin ara).

[Imatge: elmon.cat]

Biarnés, moda a peu de carrer

Fins el 22 de desembre es pot visitar als Tinglados del Port de Tarragona l’exposició “Joana Biarnés, moda a peu de carrer”, un recull de diversos reportatges fotogràfics de la que fou la primera fotògrafa professional a Catalunya, la terrassenca Joana Biarnés. La temàtica de la mostra és la moda dels anys 60 i 70. Biarnés feia posar els seus models (majoritàriament femenins) en escenaris poc sofisticats, encara que a vegades les peces mostrades fossin d’alta costura, pelleteria i similars: davant d’un quiosc, al costat d’un cinema de barri, fins i tot a la boca d’una estació de metro, un contrast que revelava una manera original i innovadora a l’hora de plantejar el seu treball.

La mostra és una capbussada a dues dècades de la nostra infància i primera joventut i té un cert punt nostàlgic, malgrat que tracti una temàtica que em resulta molt aliena: el Bocaccio, Carnaby Street, París (Massiel preparant-se per l’Eurovisió), l’Eivissa de l’ad-lib, roba sintètica, minifaldilles, botes de xarol, desfilades amb un públic de senyores crepades… Una d’aquestes senyores objectiu de la càmera de Biarnés ha estat aquests dies de fugaç actualitat: Carmen collares Polo, seguint atentament el passi d’haute couture, acompanyada de filla i néta, assegudes totes tres en seients entapissats, mentre la resta del públic s’havia de conformar amb cadires de tisora. Es notava qui manava (o qui mana, per ser més exactes).

[Imatge: ccma.cat]

 

 

Quan la pluja no sap ploure

No sé si ho va dir Joan Fuster o Raimon. Bé, és igual. El cas és que una vegada més l’enginyosa expressió s’ha materialitzat al nostre país provocant al seu pas desaparicions de persones, destrosses materials i greus afectacions econòmiques. Malauradament ja no són estranyes aquestes catàstrofes als nostres temps, prova irrefutable d’un canvi climàtic que alguns sectors s’atreveixen a qüestionar contra tota evidència. Si aquesta vegada he decidit portar al bloc la notícia de la llevantada de la Conca de Barberà, les Garrigues i comarques limítrofes és perquè en aquesta ocasió em toca més de prop ja que dues de les poblacions més afectades, l’Albi i l’Espluga de Francolí, em són d’especial significació familiar.

Davant les imatges de desolació que ens ofereixen els mitjans, només queda plànyer-se per la dissort dels cinc desapareguts, desitjar un prompte retorn a la normalitat i quotidianitat, agrair l’enorme i desinteressada dedicació de veïns, treballadors públics i voluntaris en les tasques de neteja i esperar que la diligent reacció de les autoritats, amb compromisos de tot ordre, es tradueixi ben aviat en fets palpables. És demanar massa?

[Imatge: elmon.cat]

 

Quan arribin els marcians (que no vindran)

L’altre dia van dir que s’havien desclassificat unes imatges que demostrarien que els ovnis sí que existeixen. Es van veure per la tele: unes llums borroses en la foscor (sempre és així) captades no sé si des d’un avió o des d’un observatori; de fons, els inevitables comentaris de sorpresa i d’expectació trufats d’expressions col·loquials com “what’s this f***?” i d’altres.

Semblava que la notícia tindria més impacte: la confirmació que els ovnis són veritat per boca de l’autoritat competent (no recordo si el Pentàgon, la NASA o qui). Però no, tot va quedar en un flaix informatiu encaixonat entre vergonyes polítiques hispàniques, nenes ecologistes conscienciades i comunicats mèdics del futbolista de torn. Però no ha de ser cap sorpresa: de tota la vida que els UFO o ovnis han existit, i l’explicació és ben senzilla, aquestes sigles signifiquen, simplement, “no identificat”, que és el calaix de mals endreços on han anat a parar tots els avistaments celestials de la història provisionalment sense explicació científica, és a dir, descartant cometes, meterorits, globus sonda, efectes atmosfèrics i mil possibilitats més. Una altra cosa és adjudicar-li una procedència extraterrestre i intel·ligent, cosa que vull creure que les autoritats científiques o militars nord-americanes no han fet, amb bon criteri. Qui sí que ho ha fet tota la vida són la legió de sonats i friquis de tota classe, seguidors més o menys incondicionals de teories estrambòtiques, des de contactes prehistòrics o incaics fins a hipnòtiques abduccions, passant per la cacera d’homenets verds, carn d’experiment en laboratoris supersecrets. La credulitat (i el negoci que genera) donen molt de si.

El tema ovni va tenir un gran predicament fa anys, curiosament coincidint amb la guerra freda: convenia tenir la societat atemorida, i hi ajudava l’amenaça d’uns suposats éssers provinents d’una altra galàxia, amb intencions invasives (també hi havia teories que els presentaven com a protectors del gènere humà). Caigut el mur de Berlín la cosa va davallar com la moda que, en el fons, era. És curiós que avui que tothom té un mòbil amb el qual es grava qualsevol cosa d’interès, no abundin imatges sobre platets voladors i llums nocturnes. En el cas que sí que hi hagi vida extraterrestre intel·ligent, potser és que ja no vénen com abans. I no m’estranya, si realment són intel·ligents. Em sembla que la Mafalda ja ho va afirmar en una ocasió.

[Imatge: taringa.net]

Ho sento molt, no tornarà a passar

El primer ministre de Canadà, Justin Trudeau, s’ha vist obligat a comparèixer davant de l’opinió pública i demanar perdó per haver-se pintat de negre en una festa estudiantil de fa no sé quants anys. Cal contextualitzar-ho: aquest fet puntual s’ha fet públic setmanes abans d’unes eleccions generals en aquell país nord-americà. La raó d’aquesta inversemblant decisió torna a ser, una vegada més, la pressió d’això que uns coneixen com “correcció política” i uns altres com “la internacional papanates”. Resulta que la petita facècia de Trudeau Jr., allunyada en el temps i oblidada per la lògica de les coses, s’ha brandat com a motiu d’escàndol preelectoral i pot ferir sensibilitats pel seu lleu deix racista.

No em pregunto si la societat (la d’aquí, les d’allà…) s’està passant amb això de defensar minories de qualsevol ordre amb aquests continus jocs del gat i la rata (jo dic, ell protesta, jo demano perdó) o amb aquest autoengany col·lectiu (nosaltres ens autocensurem, ells s’ho anoten com un fals triomf). No m’ho pregunto, si la societat s’està passant: ja fa molts anys que s’ha passat, i tot i així, sembla que aquesta implícita imposició del que és correcte gaudeix d’una excel·lent salut, mentre continua la miopia dels que no saben veure que aquestes actituds limiten les llibertats de les nostres ja de per sí deficients democràcies.

Abans s’intentava fer la guitza als governants (o aspirants a ser-ho) amb grans escàndols (reals o manipulats) d’ordre bàsicament econòmic, també personal (casi sempre sexual, però per motius greus i per denunciar un comportament hipòcrita). Ara no, pel que s’ha vist, ara es regira en el passat de la víctima (Google ofereix una ajuda inestimable en aquest sentit), es selecciona qualsevol nimiesa que pugui “ofendre” alguna minoria i es propaga als quatre vents amb gestos farisaics. El pitjor, però, és que la pressió al personatge, en aquest cas Trudeau, degut a la correcció política benpensant, l’ha obligat a sortir a la palestra i proclamar allò de “ho sento molt, no tornarà a passar” per un tema infinitament més banal (i venial) que les malifetes del caçador d’elefants.

 

Anuncis que em posen nerviós (55: el d’espetec de Casa Tarradellas)

L’escena.

Família mitjana-alta rep a la seva masia, no sabem si una segona residència, la parentela més propera. No se’ns ho explica, però tot dona a entendre que les elles són germanes i en conseqüència els respectius marits, cunyats. Hi ha fills d’ambdós aparellaments. Absència de gent gran, potser fet a posta. El fil argumental de l’escena és així d’apassionant: menjar-se o no l’espetec ofert en rodanxes com a aperitiu del dinar.

El missatge.

Les dues famílies i específicament els dos cunyats exemplifiquen dues maneres d’entendre la vida i l’anunciant pretén que els televidents ens hi veiem reflectits: el seny (el fuet no es toca fins que toqui, valgui el joc de paraules) i la rauxa (s’arreplega el que es pot fins que no en quedi, encara que siguis el convidat).

Per què em posa nerviós?

Òbviament, pel cunyat insolent, maleducat i sobrat, però també fan mèrits les dues filles del pare de família sòmines, versió casolana d’aquelles nenes d’El resplandor.

[Imatge: commons.wikimedia.org]

I ella va dir prou

No sóc d’emocionar-me, però aquesta setmana una notícia televisiva ha aconseguit descol·locar-me i tocar-me la fibra sensible. Em refereixo a l’emissió de la gravació en què un home ajuda a morir la seva dona, afectada durant 30 anys d’esclerosi múltiple, després de que aquesta ho acceptés de forma expressa. La fermesa i dignitat amb que aquesta parella han portat uns fets tant dramàtics com inevitables són més que suficients perquè les conseqüències posteriors (detenció i possible processament d’ell) mereixin la nostra (o almenys la meva) reprovació.

Com se sol dir, la notícia ha reobert el debat sobre un tema sempre espinós i delicat, l’eutanàsia i com abordar-la èticament i legalment. Al costat de ponderades reflexions (per exemple, la del president del Col·legi de Metges, Jaume Padrós), ens hem assabentat del tractament que del cas n’ha fet un conegut programa-escombraria televisiu, deixant el pobre protagonista (vidu i sortit de la presó en vint-i-quatre hores) a mercè d’uns tertulians del programa que rivalitzaven entre ells per dir-la més grossa sense cap consideració ni pel drama concret d’aquell senyor ni per la gravetat del tema en general.

Crec ser plenament coherent amb les meves idees quan afirmo que estic completament d’acord amb que s’ha d’ajudar a posar fi a la vida (matar en dirien els intolerants i els carronyaires) de qualsevol persona sempre que hi hagi un motiu justificat i sempre que l’afectat ho hagi fet constar de forma expressa i amb ple ús de les seves facultats. Les lleis s’haurien de limitar a garantir això.

Al final sempre anem a petar al mateix: la llibertat humana. Ni el conjunt de la societat, ni cap ideologia, ni cap església, ni cap corrent de pensament, ni cap creença ha d’interposar-se (i molt menys castigar) en les decisions de les persones, preses lliurement i sempre que no afectin la llibertat de tercers. Parlant de creences, no sé si l’Església catòlica, tan preocupada com està per “sanar” gais a la no tan remota Alcalá de Henares, ho està també per la dignitat de malalts terminals que, per dolor, sofriment o incapacitat, decideixen cabalment posar fi a la seva vida després de reflexionada i valenta decisió. Em temo que el capteniment de la sotanada és, però, un altre. Però ja importa poc. Importa molt més que el poder civil solucioni de manera definitiva les inseguretats jurídiques de l’eutanàsia i en doni sortida legal, per tal de no afegir drama i dolor al que ja crea, de manera inevitable, cada situació concreta.

[Imatge: el cas de Ramón Sampedro, un clar precedent]

Adéu festival

Sembla segur que el Festival Doctor Músic no es podrà celebrar aquest estiu a Escalarre, al Pallars, sinó que ho haurà de fer en un lloc alternatiu que tot apunta que serà el circuit de Montmeló. La causa? No s’han obtingut els permisos necessaris perquè la zona d’actuacions i d’acampada era potencialment inundable i per tant no prou segura per als participants.

Eh que és senzill d’entendre i lògic d’acceptar? Doncs els marrameus de la zona mercantilment interessada en l’esdeveniment (i políticament també, a les portes d’unes eleccions municipals) no s’han fet esperar. En part comprensibles, si practiquem el sempre gratificant exercici de l’empatia: la programació d’un espectacle de quatre dies amb la visita de mils i mils de persones que això comporta generava unes expectatives de bons auguris pel que fa allotjament, restauració, visites turístiques, comerços, serveis de tot ordre, en un territori llastrat per les mancances econòmiques i les deficiències en infraestructures. Unes perspectives, pel que s’ha vist, que s’havien concebut com una mena de conte de lletera, com tantes vegades passa. Potser la vaca del cartell hi té relació. Quan ja tothom ho tenia ben lligat i cadascú havia fet els seus càlculs particulars, resulta que una decisió administrativa esguerra tots els plans. La decepció és, en aquest sentit, comprensible.

Però el verdaderament interessant són les reaccions i raonaments que ha generat tot l’assumpte. Han relativitzat la perillositat d’una hipotètica inundació de la vall amb aquell tan gastat “això no ha passat mai aquí”. Però, com s’han ben encarregat de recordar-nos opinadors i experts, a no massa quilòmetres d’allí hi va haver una tragèdia, concretament a Biescas, un lloc on no hi havia hagut mai una inundació com la que es va patir llavors. Com diu aquella bertranada, les coses no passen fins que passen. Escalarre “no és probable” (en quin percentatge?) que s’inundi, i com a tota explicació científica s’addueix què la gent d’allí es coneix el territori, el seu clima, les seves característiques geogràfiques i geològiques i, el gran argument, ¿per què ha de venir gent de fora a dir-nos el que hem de fer i el que no i el que és perillós i el que no? Ah, amic! Ja hem arribat on havíem d’arribar! L’eterna pugna camp-ciutat.

Fem un exercici de futurologia. Suposem que es deixa fer el festival al lloc d’origen, arriba una tempesta d’aquelles de muntanya tan imprevistes i el vent i l’aigua s’enduen tot el que troben per davant, incloses persones, tendes de campanya, guitarres acústiques, focus i amplificadors de so. Quantes veus no haguessin sortit queixant-se de que les administracions responsables no van preveure les mesures adequades, de que no es fa res, de que ens tenen abandonats, de que no ens estimen, i bla, bla, bla. Les “administracions responsables” serien, són, aquests “buròcrates de Can Fanga” que “no coneixen el territori” i que es permeten “decidir què ens convé i què no” (per cometes que no quedi). Sempre aquest recel contra la gran ciutat, els seus habitants, la seva cultura i la seva manera d’entendre la vida. Per cert, d’on procedirien la immensa majoria dels espectadors àvids de música canyera i contundent? On viuen habitualment els que sojornarien, menjarien o comprarien a l’oferta turística de la zona? Una hoteleria, una restauració i un comerç, per cert, cada vegada més impersonals i globalitzats, també allí, embadalits per la visita de forans, és igual d’on procedeixin, i que imperceptiblement van arraconant formes de vida tradicionals o singulars, quan figura que haurien de ser una de les bases del seu model turístic.

Després de queixes i laments, potser que administracions i sectors econòmics i socials d’aquelles comarques s’arromanguessin i comencessin a treballar i a buscar solucions econòmicament i tècnicament viables per superar al problema plantejat enguany. Tothom hi sortiria guanyant.

Dones lliures en una societat també lliure

Torna el 8 de març, el dia internacional de les dones. No serà que ens vingui de nou perquè la data, les mobilitzacions previstes i la causa que ho justifica han estat al centre de l’actualitat des de fa setmanes i setmanes. Les reivindicacions de les dones, la lluita de les dones, els problemes de les dones, què fan les dones, on no estan (encara) les dones, dones en la història, en la política, en l’empresa, els micromasclismes, les manades i altres macromasclismes, els sostres de vidre, la bretxa salarial, “jo sí que et crec”, “ara ens sentiran”…

Mira si en surten de temes de reflexió o de conscienciació entorn de la condició femenina! Excés? Saturació? Se’n fa un gra massa? Ve’t aquí un dels debats suscitats pels volts del 8 de març, i m’afegeixo al convenciment no de que no se n’hagi de parlar o de que la causa de la igualtat de sexes no sigui prou important (només faltaria!), sinó de que de vegades la qüestió sigui presentada per les pròpies interessades (i pels interessats: caldrà ser paritari aquí, no?) com el problema més important de la Humanitat, l’únic filtre a través del qual cal analitzar la realitat social, sense més consideracions.

No sé si m’explico. La setmana passada ja abordava la qüestió parlant de les conseqüències del desgraciat tuit del gran Toni Albà: ja sabeu, va ser apartat del programa Polònia. La probable perspectiva d’impacte negatiu en les audiències del programa va aconseguir el que no han aconseguit les continuades pressions de lobis de tota mena que deu patir Polònia i que ben segur tenen més força que el que pugui tenir un hipotètic lobi violeta: l’autocensura al programa de TV3 que tots teníem per modèlic pel que fa a la seva llibertat en tractar tot tipus de temes i personatges. Vull creure que en la decisió de Toni Soler i el seu equip va ser determinant aquesta de vegades (recalco de vegades) omnipresent i fins i tot aclaparadora idea que senyoreja decisions i comportaments sota l’epígraf “perspectiva de gènere”. Un concepte que en la meva opinió no s’ha entès del tot bé, i on s’hi aixopluguen “on són les dones?” , “primer les dones”, “sobretot les dones” o, en els casos més extrems, “només les dones”. Els exemples en el dia a dia de la política, la cultura, l’esport o la publicitat, són continuats.

Em pregunto si aquesta manera de veure les coses és realment eficaç per l’objectiu final que tots els homes i dones perseguim, la igualtat de sexes en totes les seves facetes. Enfront del que podríem etiquetar com “monotema” (amb permís del procés sobiranista) comencen a sorgir veus no que en qüestionin civilitzadament determinats aspectes com estic fent jo ara en aquest apunt, sinó que s’hi oposen de forma oberta i desvergonyida. El feixisme llastimosament puixant i els seus adlàters i aliats, en les seves diferents variants (partits, associacions, mitjans de comunicació i xarxes socials) han sabut recollir aquest plantejament, donar-li la volta, rebutjar-lo i retornar-lo a la societat com només ells saben fer, és a dir exhibint intolerància, provocació i grolleria. Potser encara és pitjor el fet de que aquesta alternativa a un feminisme central o omnipresent és presentada amb l’equívoca denominació de “feminisme liberal”, quan de liberal no en té res perquè ni persegueix realment l’alliberament de les dones en tant que tals ni lluita per una societat on els drets i les llibertats siguin plenament respectats i protegits. Estan embrutant els dos mots i els seus conceptes, el feminisme i el liberalisme.

Dones lliures en una societat també lliure. Aquest és el meu lema particular per al 8 de març.

[Imatge: Femke Halsema és l’alcaldessa d’Amsterdam; lindanieuws.nl]

Talleu, no és bona

No anem bé quan els responsables de Polònia, un dels programes televisius de més audiència del país, el buc-insígnia de TV3 pel que fa a llibertat i tolerància a l’hora de tractar en clau d’humor l’actualitat política, hagi decidit prescindir d’un dels seus còmics més populars, contradient així la raó bàsica que justifica la seva emissió i justificava fins ara el seu èxit entre el públic.

En un rampell molt poc propi de mi, jo també vaig decidir fer boicot (paraula i pràctica que no m’entusiasmen) al Polònia de dijous passat, engrescat per multitud de piulades i comentaris a la xarxa que instaven a fer-ho amb tots els matisos a l’ús, des del raonament i l’educació fins a la frase concisa o l’insult. Em vaig guardar prou d’haver de penedir-me’n, tot aclarint en xarxes que aquella negativa al visionat del programa era “de moment”, facilitant la tornada a una volguda normalitat. I, efectivament, el protagonista central del conflicte, el gran Toni Albà, ben aviat va demanar que es tornés a veure Polònia, malgrat els perjudicis personals que està patint, amb un incontestable argument: deixar de veure el ja veterà programa televisiu i, per tant, la programació de TV3 afavoreix les intencions de la caverna del 155, que s’ha proposat com un dels seus principals objectius arrasar la cadena catalana, amb tot el què això comporta. Seguiré gaudint setmanalment per tant, i espero que molts més també, de les caracteritzacions i els enginyosos gags i números musicals, rient-nos sanament de tot l’arc parlamentari i de les diferents maneres de defensar idees, governar societats i sentir territoris diversos.

Deixo pel final l’origen de tot l’enrenou: el famós tuit d’Albà sobre el viatge-llampec d’Arrimadas a Waterloo a fer el numeret de rigor, en el qual el còmic de Vilanova efectuava un molt desafortunat comentari sobre unes insospitades i alternatives laborals per a la líder de Ciutadans. Quatre idees sobre la qüestió. Primerament, com sempre he fet en casos com aquests (i en van molts), cal defensar la llibertat d’expressió. Sempre. Còmics, cantants, artistes de tota mena, polítics, intel·lectuals, tertulians, es passen la vida dient-ne de l’alçada d’un campanar disparant contra tothom, desqualificant altres polítics, ridiculitzant la monarquia, burlant-se de les religions, agredint verbalment tota mena de col·lectius socials. Ningú queda a cobert. Agradarà o no, estarà o no justificat, tindran raó o no, però cal inevitablement assumir-ho i aquesta tolerància és una sana mostra del termòmetre democràtic d’una societat, una tolerància que, malauradament, molts països no en poden gaudir prou o ni tan sols la coneixen.

En segon lloc, la relació establerta entre la política de Jerez i el que es dedueix del tuit en qüestió és una mostra de masclisme, mal gust i un insult, per molt que el seu autor ho hagi volgut disfressar. No, Albà, en aquest cas no hi ha “manca de comprensió lectora”: quan algú parla d’una professió tradicionalment femenina i exercida a Amsterdam, tothom té clar a què ens estem referint i, per tant, l’intent del còmic de treure ferro a l’assumpte (més enllà del suat “perdó si algú s’ha sentit ofès”) no ha reeixit.

Tercerament, fan molta gràcia certs comentaris sobre el perillós exercici de relacionar conceptes que practica Albà. Hi ha qui s’ha indignat perquè el tuit és, en realitat, un insult a les prostitutes al relacionar-les amb la política catalano-espanyola (ben aviat només això segon), fent una engrescadora revisió de la consideració ètica de les diferents professions, cosa que em recorda allò del periodista que dissimulava la seva activitat dient que, en  realitat, era un pianista en un club d’alterne. Si tothom té dret a picar-se amb aquest tuit, dic jo que també el tindran els ciutadans d’Amsterdam, amb el seu alcalde (o alcaldessa, ep!) al capdavant, per ser alegrement relacionats no sabem si amb la dirigent d’un partit polític espanyol demagog i cada vegada més dretà o bé amb la professió, diuen, més antiga del món.

Quart, i acabo. Encara que la piulada d’Albà sigui del tot lamentable, parlo específicament del seu to masclista, no acabo de compartir els desaforats esgarips dels sectors progressistes (o no tant progressistes) de la nostra societat. Hem tocat pel que sembla la fibra més sensible de totes, el sector més inqüestionable de la societat: les dones. Toni Albà ha gosat fer un desagradable comentari contra una política que representa un partit (i un conjunt de partits) que no ha parat de menystenir i insultar els catalans, que menysprea les nostres institucions muntant pollos, com es diu ara, que espera en candeletes la victòria electoral per anorrear la ja minsa autonomia de què disposem… Segueixo? Arrimadas l’ofesa contra els soferts catalans. Posats a la balança, guanya la primera i perden els segons. De debò importa més un insult aïllat a una dona que les desqualificacions permanents a tot un col·lectiu nacional com perque justifiquin la presa de posició de certs sectors de la nostra societat? La pluriubiqua  perspectiva de gènere ha entrat també en el debat social i nacional imposant les seves regles i considerant la causa de la igualtat de sexes (molt noble i desitjable, d’altra banda) com la més important, i de vegades l’única, causa a tenir en compte. I això no. Talleu, que aquesta no és bona.

[Imatges: Viquipèdia, elnacional.cat, deia.eus; * la solució de l’enigma, aquí]

Divagacions estiuenques

Sembla que la meteorologia, encertant o no els dictats de Tomàs Molina i companyia, s’ha decidit a compassar-se amb el calendari i oferir-nos el que toca al juliol: calor, xafogor i puntuals tempestes mal repartides. Com que el termòmetre s’enfila per sobre dels 30 graus (casi 40, combinant-ho amb la humitat ambiental), la massa cerebral tendeix a reblanir-se, de manera que és possible que qualsevol informació que ens arribi sigui processada de manera no prou correcta. A mi em passa que aquests dies, sentint algunes notícies, m’assalta el dubte de si no les he entès del tot, fruit segurament de la calitxa a què feia referència. Diversos exemples (tranquils, cap de les informacions té res a veure ni amb el procés, ni amb les “llarenades”, ni amb coquetejos monclovites):

Una expedició de nois a la remota Tailàndia queden atrapats a dins d’una cova sense poder sortir per culpa d’unes inundacions. Gran notícia estival. Els nois són tailandesos, detall important a l’hora de contrastar-ho amb l’ampli desplegament de què ha gaudit l’accident a les nostres latituds, explicable només pel decaïment del ritme trepidant de l’actualitat quan arriba juliol. Ja tenim de què parlar molts dies, o això ens temíem quan algú va afirmar, ben agosaradament, que els nois estarien mesos (sic) tancats a la cova sense poder sortir, cosa que, afortunadament, no ha passat perquè ja estan tots sans i estalvis en un hospital. A veure: jo, que com és obvi, ni he estat mai a l’escenari dels fets, ni en conec cap detall, ni tinc cap idea ni d’espeleologia, ni de submarinisme, ni de salvaments, vaig veure ben clar des del minut u que l’aventura tindria un final ràpid i (sense ironies perquè parlem de Tailàndia) feliç, com així ha estat. Les mateixes persones que van poder entrar a la cova, per molt estreta que fos, també en podrien sortir després, encara que fos amb ajuda, dic jo. Em pregunto de qui va ser la idea de pronosticar que el problema duraria mesos, si no fos per convertir-lo en un xou mediàtic per fer bullir l’olla.

Posant-nos més seriosos, ja hi ha qui ha tret a col·lació molts altres nois i nens i adults que també precisen un salvament mentre naveguen en fràgils embarcacions molt més a prop nostre, sense que s’hi destinin tants desplegaments mediàtics, logístics o sanitaris: tot el contrari, les ONG que fan el que poden per ajudar aquests pobres desgraciats encara són acusats de col·laborar en el tràfic il·legal d’immigrants. Com hi ha món.

La segona notícia que m’he hagut de llegir dues vegades ha estat la decisió del grup municipal d’ERC de Barcelona d’impugnar la dedicació d’un carrer a un alcalde republicà de Santa Coloma de Gramenet represaliat i afusellat pel franquisme. La raó? Cordeu-vos: no complia amb una norma sobre la paritat de sexes que, pel que sembla, hi ha prevista a l’hora de batejar vies públiques. Ras i curt, l’alcalde (de nom Celestí Boada) va cometre l’error de néixer (i morir de forma tràgica) home, i el seu ampli historial esquerranós i antifeixista no ha servit de res davant de tan implacable argument. La notícia no passaria de ser una nova i vergonyosa mostra de papanatisme progre (com bé va titllar-la Quim Monzó), sinó fos perquè la resta de grups polítics no havien posat cap objecció a l’assumpte. No sé com ha acabat tot plegat, però Esquerra es va cobrir de glòria.

La tercera notícia també toca el cada dia més relliscós tema de la igualtat sexual i la lluita contra el masclisme. En plena efervescència de les festes de San Fermín, origen de fets reprovables i que van donar lloc a escandaloses decisions judicials de tots conegudes, el govern espanyol proposa com a solució que el consentiment de la dona per a una relació sexual ha de ser un “sí” explícit, sense dubtes ni condicions. Això està molt bé i vull creure que tots compartim la filosofia (entre d’altres raons, per evitar sentències que ens cauen de les mans al llegir-les) però pregunto com quedarà constància d’això a l’hora de la veritat? Circula per la xarxa una facècia consistent en un document on els dos interessats en el futur encontre sexual han de signar conforme estan plenament d’acord en consumar-lo. Què més li caldrà a la dona perquè quedi clar que la relació és consentida? Arribarà el dia que hi hagi d’intervenir un notari perquè aixequi acta de la cita i de les intencions lúbriques del personal?

Bé, sembla que tantes divagacions estivals han aconseguit el què em proposava: oblidar-me de la calor.

[Imatge: wisegeek.com]

Discriminacions

La notícia diu textualment: “Les universitats catalanes hauran de reservar a partir del curs vinent, 2018-2019, una plaça de cada grau als estudiants d’ètnia gitana que així ho acreditin a la preinscripció. És una mesura que ha aprovat el Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC) per tal de potenciar l’accés a la universitat d’aquest col·lectiu, ara minoritari, i oferir més igualtat d’oportunitats.”

Res a dir sobre la necessitat de que tothom pugui accedir, en peu d’igualtat, als estudis universitaris, sigui quina sigui la seva condició personal, però hi ha alguna cosa que grinyola en aquesta decisió de l’alt organisme interuniversitari. No, no és això dels “estudiants d’ètnia gitana”, innecessari eufemisme per designar el que de tota la vida n’havíem dit gitanos, a seques, sense que això ocasionés cap escarafall. El dubte ben raonable que em sorgeix és: en base a què es considerarà un alumne gitano o no per tal d’admetre’l i reservar-li plaça? Podem tenir bastant clar qui és gitano i qui no des d’un punt de vista sociològic, però no legal o jurídic: no existeix (ni ha d’existir, afegeixo) cap registre específic per a aquesta condició personal.

Mercè Jou, la presidenta del CIC, sembla contestar-me la pregunta que em faig a l’afirmar que “les universitats no poden saber qui és d’ètnia gitana i qui no i per tant els mateixos estudiants s’hauran d’identificar al moment de fer la preinscripció”, o sigui que seguim igual. La identificació, dic jo, potser hauria de consistir en una mena de DNI específic per als gitanos, un document del tot discriminatori, contrari a la integració desitjada tant pels propis interessats com pels paios, que tindria el seu origen en alguna especificitat consignada ja al Registre Civil en el moment de néixer. Alguna cosa semblant al que passa a molts països on cada ciutadà està adscrit, registrat oficialment, a una raça, religió o ètnia concreta, circumstància que reforça, si no està en l’origen, de conflictes polítics i socials ben coneguts de tots. Penso en els Balcans, però n’hi ha més.

De manera que si es considera que la presència de gitanos a les universitats està per sota del que seria desitjable (dada que, em temo, no precisa de cap demostració empírica), s’haurà d’anar més enrere en la cerca de la solució, és a dir, acudir a l’origen de les desigualtats socials (econòmiques, escolars, laborals) que afecten tant a paios com gitanos, i actuar en conseqüència. Però fer aquesta mena de discriminació, per molt positiva que sigui, que el CIC proposa a favor dels gitanos, això no.

 

 

Li ha tocat la grossa

Un altre a qui ha tocat la loteria. Va passar a París: un malià sense papers i treballador a l’economia submergida, veient que un nen estava penjat d’un balcó amb perill de caure, no s’ho va pensar dues vegades i va escalar la casa pis a pis amb prodigiosa agilitat fins aconseguir salvar l’infant. L’incident, a plena llum del dia i en lloc concorregut, va ser convenientment gravat i les imatges aviat es viralitzaren, com es diu ara.

Ja tenim un nou heroi. Com recompensar-lo? Doncs concedint-li el permís de residència que no tenia, buscant-li una ocupació laboral relacionada amb la gesta que va protagonitzar (què millor que el benemèrit cos de bombers?) i essent rebut per, atenció, Monsieur le President. La notícia em suggereix comentaris diversos que, en la seva major part, coincidiran amb el que ja s’ha dit. Ha calgut una heroïcitat “cinematogràfica” d’escassament un minut de durada perquè el noi (de nom Mamoudou Gassama) rebés amb la màxima celeritat la seva regularització administrativa al país de la igualtat i la fraternitat, després d’estar anys en els llimbs legals. La mateixa situació que mils i mils de persones que en el seu moment van iniciar una atzarosa aventura que els va portar a fugir dels seus llocs d’origen (a vegades autèntics inferns polítics o econòmics) i a buscar una existència millor a la metròpoli europea, patint tota sort de calamitats, penúries, discriminacions o condicions precàries: això sí que és tota una heroïcitat, “recompensada” amb unes incoherents polítiques d’immigració, a cavall entre la repressió i el paternalisme.

Que el president Macron hagi perdut el cul i les vores per rebre l’Spiderman parisenc, amb l’esperable atenció mediàtica, forma part de la usual política de gestos de cara a la galeria, però no deixa de ser una mostra més de la demagògia de tota la vida. No conec amb detall la política de Macron envers migrants, refugiats o forasters, i per tant no puc opinar, però molt em temo que les seves intencions últimes no guarden cap relació amb l’escena teatral que va protagonitzar amb el malià (o malienc?, m’ha sorgit el duble).

El revers de l’heroi són dos homes. El primer, el pare del nen a punt d’estimbar-se, que havia deixat sol el seu fill per jugar al Pokémon, aquell joc que va estar fugaçment de moda no fa massa. Sembla que l’home està sincerament penedit i no li trauran la custòdia del nano, però segueixo creient que els pares d’avui dia ja no són el que eren. El segon, qui va llogar Mamoudou perquè li fes feines al sector de la construcció, treballant i cobrant en negre (dit sense segones intencions). Si a l’heroi nacional se l’ha premiat amb papers, feina i recepció presidencial, què es mereix l’individu que l’explotava abusant de la seva situació? Quantes persones viuen amb les mateixes condicions que Mamoudou? Se sap? S’amaga? Es consent? S’investiga? Es castiga? Preguntes i més preguntes d’una França i d’una Europa completament desorientades que no saben quin camí cal prendre davant del repte que representen tants canvis socials i demogràfics.

[Imatge: europe1.fr]

Nosaltres també

El 8 de març arriba enguany amb una novetat important: una vaga feminista, convocada per determinats sindicats i associacions per posar en evidència la importància d’una meitat de la població quan deixa, ni que sigui per unes hores, de treballar, estudiar, tenir cura de persones properes o consumir. Aquesta és la pretensió de la mobilització de demà.

Naturalment, jo no faré vaga. Dic “naturalment” tot i que podria fer-ne com una mostra de solidaritat a favor de la igualtat de sexes i de rebuig a la violència masclista, les injustícies laborals o el famós “sostre de vidre”. No faré vaga perquè les mateixes convocants diuen que si els homes deixem de treballar, la vaga perd tot el seu sentit, No deixa de ser congruent amb el raonament de cert feminisme i de la seva concepció discriminatòria de la societat, dividint-la en dues meitats i focalitzant reivindicacions, lluites i accions a favor d’una d’aquestes meitats, la més desafavorida històricament (que ningú nega) i avantposant-ho per sobre de qualsevol altra consideració (la famosa perspectiva de gènere).

No estic d’acord amb aquest plantejament, i així ho he manifestat cada 8 de març en aquest bloc, i porto ja uns quants anys. Els darrers dies l’actualitat ens ha obsequiat amb una altra mostra de com aquesta fal·lera (sens dubte benintencionada) pot acabar comportant efectes no previstos: en determinats municipis s’ha decidit que, en hores nocturnes, els autobusos puguin parar i permetre baixar a les viatgeres on aquestes ho sol·licitin per fer-les sentir més segures en zones mal il·luminades o poc transitades. Lloable decisió, que aplaudeixo, però que automàticament crea una discriminació a favor de la resta d’usuaris (els homes) que, em pregunto, per què no tenen dret a les mateixes mesures de seguretat. Que no érem iguals?

Per sort el feminisme va evolucionant en la bona direcció. Ahir els mitjans de comunicació comentaven el declivi del Femen, aquella organització internacional d’activistes que muntaven el ciri tot despullant-se en situacions estratègicament ben estudiades (amb càmeres a prop, vaja). Les accions han anat tenint l’impacte buscat però el grup ja estava completament amortitzat i, en tot cas, eren les darreres cuades d’aquell feminisme de “dona violada, baró castrat” que il·lustrava la proclama amb contundents eines de tall. Avui està en boga quelcom més amigable, per exemple el #metoo, l’exitosa campanya contra l’assetjament sexual liderada per celebritats i que posa en primer pla una problemàtica patida, i de quina manera, per milions de dones a tot el món.

Me too significa “jo també” i, donant-li un sentit diferent a l’original significa igualment el que volem en el nou feminisme: “nosaltres també” volem participar de la lluita per la igualtat de les persones, sense establir ni blocs, ni discriminacions, per molt positives que siguin. Sense mirar el sexe (o el “gènere”, si tan us agrada la paraula…) de cadascú de nosaltres. Així sí que m’hi trobaran.

[La dona de la imatge és Gabriela Morreale de Castro, una eminent bioquímica precursora de la detecció precoç de l’hipotiroïdisme congènit en nounats mitjançant la prova del taló; la senyora Morreale va morir el desembre passat i, malgrat la seva importància en el món de la ciència i de la investigació, la seva desaparició va passar completament desapercebuda. Posant la seva foto a l’apunt d’avui faig un petit homenatge a les dones que, vencent moltes adversitats, assoleixen llocs destacats a la societat i no sempre se’ls ho té en compte; imatge: notife.com]