Històries des de casa (i 50: l’última història)

L’animaló de la imatge ha aparegut per casa aquest matí passejant-se com si res per la paret de la dutxa. L’escena, completament inesperada, m’ha produït un momentani esglai, com si es tractés d’una versió molt descafeïnada de Psicosi. Val a dir que la bestiola (què és? un llangardaix, un drac?…) ha marxat a mig matí suposo que a la cerca de nous i fascinants escenaris per a la seva aparentment trista vida.

No estic en condicions d’afirmar que la meva també ho sigui, de trista. Segurament no em puc queixar. El que sí que és segur és que avui mateix, quan legalment ja es pot fer, penso cercar “nous i fascinants escenaris per a la meva vida” fins a un quilòmetre de distància… fent el que sempre n’hem dit estirar les cames. Amb aquesta escapada, i mai millor dit, donaré per acabat el confinament dur (anava a dir “donaré per acabat el dol”) i amb ell aquesta sèrie de cinquanta apunts. També serà l’últim dia que surti al balcó a aplaudir. Com s’ha dit a bastament, els professionals de la sanitat el que es mereixen és un tracte més just en forma de millores salarials i de recursos professionals al seu abast, i no tants aplaudiments o reconeixements simbòlics (que també).

El confinament dur s’acaba. Si fem bondat, progressarà adequadament. Si no, els experts ja estan advertint molt seriosament que caldrà fer marxa enrere i tots perdrem (més) bous i esquelles. En qualsevol cas, un estiu ple de normatives contradictòries i limitacions a la via quotidiana no ens el traurà ningú. Seguirem informant.

[Foto de l’autor]

Històries des de casa (43: cal una Zara catalana?)

Figura que avui és el meu aniversari. Mai no m’hagués pensat que ho hagués de celebrar com ho he fet. En realitat la paraula celebrar és francament sobrera. Comprar un pastís gelat en el supermercat, plantar-hi una espelma encesa, bufar-la mentre feia equilibris amb el mòbil per autogravar-me i enviar el vídeo als grups de WhatsApp. Aquest ha estat el trist natalici d’enguany. Sort de l’escalf de familiars i amics enviant-me missatges de felicitació a través de les xarxes socials, inclòs Facebook, que cada any té l’ocurrència (que s’ha revelat bona) de fer saber a tothom que avui és el meu birthday. Ni àpat especial, ni brindis, ni regals, ni sobretaules familiars.

Molt trist i una mica absurd, tot plegat, però per absurd el somni que tenia quan m’he despertat (diuen que ara dormim poc i malament i en conseqüència recordem més fàcilment els somnis, que són més lleugers). M’havien muntat un dinar-celebració pel meu aniversari: estava en un petit restaurant amb cinc o sis taules i veia entrar persones més o menys conegudes per mi que s’anaven instal·lant sense dir-me ni hola. Curiosament no assistien ni familiars, ni la parella, ni amics propers. Compartia taula amb dos perfectes desconeguts: un insistia en explicar-me al detall quin seria el menú (que incloïa fetge, ecs); l’altre era un senyor híperventilat que es posava a cridar: el que hem de fer és crear una Zara catalana, això és el que hem de fer! Arribats a aquest punt de surrealisme, m’he despertat.

Un altre any serà.

[Imatge: materiadellengua.cat]

Històries des de casa (36: ara que no tinc vint anys)

És ben bé que aquest confinament ens està obligant a esprémer les meninges i dedicar una part de les llargues hores en dur a la pràctica alguna cosa original i, sobretot, que ho sàpiga quanta més gent millor. Al respecte, la darrera i efímera moda a Twitter consisteix en penjar-hi una foto de quan un tenia més o menys vint anys i, si pot ser, acompanyar-lo amb un comentari de desigual enginy. A la facècia s’hi ha afegit una multitud de persones, inclòs un servidor. La contemplació de gent coneguda (perquè és famosa o perquè és amiga-coneguda-saludada, segons la taxonomia de Pla) o desconeguda desperta una barreja de sentiments, que poden anar de l’enyorança per una joventut perduda o en declivi fins a la constatació de que no sempre una cara, un cos o un aspecte físic empitjoren amb els anys, sinó que adquireixen solera com el bon vi.

Com sempre passa quan mires fotos de dècades enrere (agradable passatemps en tardes de pluja), més enllà de l’absència d’arrugues, canes, panxes o bosses als ulls, sobten les indumentàries i els complements en el vestir. Allò que en un moment determinat va ser el dernier cri es va transformar als pocs anys en uns risibles abillaments que s’amagaven de la vergonya pública al fons de l’armari de cadascun. Així anàvem vestits? americanes de pana, pantalons acampanats, maxifaldilles, muscleres, crepats, rastes… nois vestits com los Manolos, noies ad-lib…, una manera d’empolainar-se que provoca riallades, rialletes, vergonya aliena o simplement curiositat, depenent de qui contempla les imatges.

El repte viral (perquè ho qualifiquen així: “repte viral”) de Twitter està pensat sobretot per gent que, com jo, fa molts i molt anys que ja no en tenim vint, com li ha passat al Serrat, que cada vegada que li vencen dues dècades ha de reinventar la lletra d’una de les seves cançons més populars. El problema és que al segment millenial, molt elevat a Twitter, també li ha fet gràcia participar en la proposta i ens trobem amb centenars de persones que no han bufat les trenta espelmes i ja han penjat una foto que, te la miris com te la miris, no té cap interès. Tampoc té cap mèrit fer-ho: l’han xuclat del mateix telèfon mòbil i l’han publicat. Plis-plas. Per contra, la foto que publico jo avui és una en paper enganxada en un àlbum, escanejada, editada i tornada a arxivar a l’ordinador. Tot un procés laboriós pels que vam néixer en l’era pre-digital. Està feta durant un viatge a Gran Bretanya quan tenia exactament vint anys. Deixant de banda ulleres i coll de camisa, pràcticament no he canviat…

Històries des de casa (33: una presa de pèl)

Avui fa exactament 2 mesos i 12 dies que vaig anar a la perruqueria per última vegada (guardo el tiquet, per això ho sé amb precisió). La crescuda lenta però inexorable del cabell és la prova més evident de la deixadesa física a què ens ha obligat el confinament. Impossible autotallar-se’ls sense obtenir resultats catastròfics. Millor rentar-se’ls bé i aplicar-los una mica de gomina per estar presentable quan vaig a recollir el diari o llençar la brossa.

Quan ens deixin anar (calculo abans de l’estiu) hi haurà oberbooking a totes les barberies. Pel que fa a mi demanaré hora a la meva de fa anys, la París, al carrer Prat de la Riba, de Tarragona. Un establiment amb una certa solera. Fa com trenta anys que no s’hi renova res, amb la seva decoració vintage, els seus seients d’skay, les seves revistes endarrerides (Interviu i altres) i el seu fil musical amb èxits de quan els altres Pactes de la Moncloa. El perruquer és molt bon professional i, el que és el millor, no parla gaire, de manera que em deixa volar amb els meus pensaments mentre deixo que passi la maquineta pels costats i la navalla per les patilles.

Mentiria si digués que m’agrada anar a tallar-me el pèl. No crec que li entusiasmi a ningú, però quan era petit vaig agafar a aquests establiments una certa mania. L’ambient de llavors, anys 60, aquelles cadires com ortopèdiques que pujaven i baixaven, aquelles primitives eines de tall, em recordaven un quiròfan o una sala d’operacions, en definitiva, un lloc on et podien fer mal d’alguna manera. I mira que els perruquers de la barberia barcelonina on ens portaven a mi i als meus germans eren unes persones encantadores, començant per l’amo, el senyor Joan. Estava situada al carrer València, diria que entre Nàpols i Sicília. Molt em temo que ja no existeix. Conforme em vaig fer gran, vaig saber normalitzar la situació. Quan em feia tallar el cabell a l’Antonieta Agustí del carrer Unió, allò ja era una altra cosa: orientació unisex (molt de moda fa anys, avui no tant), decoració sofisticada, rentacaps, consells personalitzats, etc.

Ben pensat, ja sé per què no m’entusiasma fer-me tallar els cabells. És el mateix que planxar camises: les planxes perquè s’arruguin després, et talles els cabells perquè tornin a créixer, sense cap utilitat aparent. Pràctic com sóc, no ho suporto.

[Imatge: taringa.net]

Històries des de casa (25: Vittorio Gassman o Robert Mitchum?)

Que bé que va el confinament per fer determinades activitats a casa. L’altre dia vaig posar una mica d’ordre a les mils de postals que he anat acumulant al llarg de la meva vida. Per caràcter i per formació acadèmica, sóc de guardar-ho tot (papers, retalls de premsa, publicacions, postals, records de viatge, propaganda electoral…) i aquests dies són una ocasió ideal per posar-hi una mica d’ordre i fruir-ne. Avui li ha tocat el torn a una capsa mig amagada en un racó de la casa i que contenia diverses petites col·leccions que ja tenia oblidades.

Hi havia dotzenes de punts de llibre, aquests objectes de tan fàcil adquisició i, doncs, d’acumulació en capses, calaixos o, directament, entre pàgines d’un llibre per fer la funció a la qual estan destinats. Hi havia també una col·lecció de capses de llumins amb motius diversos: ceràmica, pistoles… o artistes de cine (imatges). Calculo que són dels anys 70 (les capses, no els artistes) per l’estètica pop i perquè, horror, vaig retolar en castellà els dos classificadors. Com es pot veure, vaig tenir dubtes en la identificació d’alguns actors; per exemple, vaig confondre Robert Mitchum amb Vittorio Gassman… I ara m’adono que potser es tractava del recentment traspassat Kirk Douglas.

De la capsa encara n’han sortit més objectes: una etiqueta de vi de Mosel·la, molt maca, estampes de Santa Teresa de Jesús o de la Mare de Déu dels Desamparats i diverses etiquetes d’hotels estrangers, que la generació anterior a la meva tenia el costum d’enganxar a les maletes. Una manera de “fardar” que havien voltat mitja Europa (els altres continents eren inabastables fins i tot per a economies desfogades).

Punts de llibre, capses de llumins, estampes, etiquetes… Petits objectes sense altre valor que el que cadascú li vulgui donar.

[fotos de l’autor]

 

Històries des de casa (24: ordre del dia)

Sembla mentida com passa el temps, però és que avui comença la quarta setmana de confinament, que podria ser l’última segons què decideixin les forces vives de les dues administracions. Temps més que suficient com per haver-se adaptat a la nova situació i haver entrat en una normalitat no prevista. Com que sóc persona casolana i de poca relació social el canvi no ha estat massa brusc, si bé trobo a faltar parlar físicament amb algú (l’única excepció, un company de feina l’altre dia), fer llargues caminates pels carrers de la meva ciutat i entrar a comprar en algun lloc que no sigui un súper o un quiosc, únics establiments que he trepitjat en vint-i-tres dies.

Avui explicaré coses més personals. La meva rutina és molt metòdica, en consonància amb el meu caràcter, tot i que la primera cosa després de despertar-se, llevar-se, la faig cada dia a una hora diferent. La raó és que dormo fatal, com m’imagino que li passa a molta gent. L’inquietant silenci dels carrers, tant de nit com de dia, afavoriria el contrari però una difusa angoixa per tot el que està passant i el que passarà provoca continuats canvis de posició al llit i llevar-se ben aviat (més que res, per avorriment) o llevar-se molt tard (perquè em torna la son després d’hores desvelat). Una solució seria posar el despertador cosa que no faig, un error segons els entesos, però és que no puc dissociar-lo de les obligacions laborals.

La primera cosa que faig després d’esmorzar és prendre la tauleta (la tablet) i informar-me, a través de Vilaweb, La Provincia MesTarragona del que es cou a Catalunya, Gran Canària i Tarragona, respectivament. Després miro els correus, especialment el newsletter Treneando, al qual estic subscrit i que cada matí difon puntualment un apunt sobre transport públic. Després vaig a “treballar”, així, amb cometes. Les limitacions tecnològiques i informàtiques m’impedeixen fer tele-treball pròpiament dit però sí que em permeten consultar i respondre els correus i gestionar alguns dels temes que tinc encomanats professionalment. Sembla mentida, però ja és mig matí. Hora d’anar a comprar el diari. Potser el moment més esperat del dia. M’acosto xino-xano fins al quiosc i recullo El Punt Avui, aprofitant el sol tant a l’anada com a la tornada. Aquests dies el diari és angoixosament prim, però tot i això esmerço una bona estona en la seva lectura: articles, notícies… fins i tot les esqueles.

Dino en un tres i no res, contravenint de nou les recomanacions dels experts de menjar poc a poc, mastegant bé i de forma equilibrada. Com que dino amb les notícies de la tele, m’agafen ganes d’acabar aviat i tancar-la. Començo a estar una mica embafat de tot el relacionat amb la crisi sanitària, en el seu vessant televisiu. Jo ja entenc l’enorme interès informatiu que té i que tots els canals, especialment els públics, no poden defugir, però com ja ha dit algú, caldria tenir present que hi ha molta gent, i gent gran per descomptat, tancada tot el dia a casa sense altra distracció que la caixa tonta: no podrien programar més pel·lícules divertides, entreteniments, concursos o programes d’humor? En absolut seria inoportú tenint en compte la situació dramàtica que s’està vivint en molts sectors. La distracció i la varietat també demanen el seu forat a la pantalla.

Després de menjar, com que no he dormit bé per la nit faig una migdiada, a vegades profunda. Mai no m’ha agradat el concepte “migdiada”. Ho trobo massa mediterrani, molt espanyol, i intento evitar-la, sense èxit. La tarda la reservo als meus estudis a la UOC, potser l’única faceta de la meva vida que no ha patit cap trastorn amb el confinament. De fet, els estudis a distància són perfectes per situacions com les que estem vivint. Són una mena de tele-treball. En podríem dir tele-estudis? Després de barallar-me amb les dues assignatures que estic cursant, tinc temps per redactar i publicar aquest apunt diari. No és fàcil a vegades trobar el tema a tractar: avui no he tingut més remei que explicar intimitats.

I arriba el segon moment esperat del dia, les vuit del vespre. Hora de sortir al balcó i aplaudir el personal sanitari, però també per prendre l’aire, desfogar-se una mica i alçar la mirada a l’infinit. Té alguna cosa d’exercici terapèutic, de retrobament en la distància amb els veïns de les altres cases. Jo crec que també ens aplaudim els uns als altres, com volent dir: gràcies per donar mostres de civilitat quedant-te a casa i de responsabilitat continuant amb la vida quotidiana fins on les circumstàncies ho permeten.

Dedico alguns minuts a estiraments i flexions, conscient de que no substitueixen ni de bon tros l’exercici físic diari recomanable i al qual estava avesat. Quan es fa fosc, és l’hora de la lectura. Ja vaig parlar en el seu moment dels llibres llegits i dels pendents, no m’estendré. Després de sopar, tocaria de nou encendre la petita pantalla, però per les raons abans apuntades declino fer-ho, amb excepcions: l’altre dia ens van oferir l’esplèndida La vida de Brian, una d’aquelles pel·lícules que com més la veus, més t’agrada (i més suc li treus). La trobo de gran actualitat i molt necessària en aquests temps de correccions polítiques i perillosos dogmes religiosos. Només els títols de crèdit ja paguen la pena.

I si no hi ha tele, bones són les seves substitucions: partides d’Apalabrados amb amics o desconeguts (ahir em va guanyar el director del Cor de la Catedral de Barcelona), vídeos o documentals del Youtube (no estic abonat a les sèries de Netflix) i consultes o intervencions constants en algun dels set grups de WhatsApp. Què seria de nosaltres sense totes aquestes eines?

[Imatge: liberation.fr]

 

 

Històries des de casa (20: el Miquel Àngel)

He dubtat molts dies abans de publicar l’apunt d’avui, però finalment m’hi he decidit. Els blocs també són una bona manera de verbalitzar per escrit (si això és lògicament possible) els conflictes personals que les circumstàncies de la vida i del món que ens rodeja fa aflorar inevitablement. Parlo de conflictes senzills, clar.

Aquests dies, en les rodes de premsa espanyoles televisades, juntament amb els ministres, els policies i l’inefable Fernando Simón, s’ha fet popular la figura del general Villarroya, cap de l’Estat Major. Les seves intervencions, a mig camí entre la lletania de notícies i l’arenga militar, com a portaveu de l’exèrcit espanyol l’han convertit en objectiu inevitable de crítiques i desqualificacions. Segons les succintes notes biogràfiques que han fornit els mitjans, el general Villarroya va néixer a la Galera, al Montsià, i va ingressar a l’Acadèmia de l‘Aire just després de morir el dictador, però silencien que durant uns anys va viure a Tarragona, ciutat on fa mig segle el vaig conèixer i amb qui vaig mantenir una curta però bona amistat. Quan va iniciar la seva aventura professional vaig perdre el contacte amb ell.

Em saben greu alguns dels vituperis que està rebent el Miquel Àngel, m’incomoden d’alguna manera, i em pregunto fins a quin punt està fermament convençut del que afirma a les rodes de premsa o més aviat expressa, amb disciplina castrense, un punt de vista compartit amb el govern espanyol i el conjunt de l’exèrcit, perquè pel que recordo d’ell era una persona ben poc identificada amb el que tòpicament entenem com un militar espanyol, sinó tot el contrari, un noi madur, de caràcter alegre (sempre explicava acudits), sense inclinacions polítiques remarcables, aficionat als avions (segurament la raó que decidí la seva vocació militar i no cap altra) i lector d’uns còmics protagonitzats pel pilot Michel Tanguy (dibuixats, oh sorpresa, pel recentment desaparegut Uderzo), avui bastant oblidats.

Evidentment en mig segle les persones poden evolucionar i canviar les seves idees, els seus sentiments de pertinença, els seus interessos o els seus cercles socials, i no hi tinc res a dir, però quan veig per la tele algun tall de veu del Miquel Àngel (naturalment, no miro mai les rodes de premsa), em grinyola sentir les coses que diu, diametralment oposades a la meva manera de creure i de pensar. Tot i això, encara he de dir una cosa al seu favor: se li ha criticat molt que sempre parli de que “això és una guerra” i que “tots som soldats contra el virus”, afirmacions que també fan servir diàriament tots els col·lectius que tenen alguna cosa a dir sobre el monotema d’aquestes setmanes, polítics, pensadors, metges, investigadors, periodistes… perquè es tracta, com tothom sap, d’una metàfora ben recurrent. Sobren els esgarips.

On sí que la crítica ha de ser implacable és en l’actuació d’aquestes coses denominades UME, les unitats que s’han dedicat aquests dies a “ajudar” en tasques logístiques, però de la manera més potinera possible: desinfectant aeroports quan no calia, fent veure que muntaven hospitals i llits de campanya (fent-se la foto, més aviat), arrogant-se competències que no els pertoquen (per molt estat d’alarma que hi hagi) i, en fi, muntant numerets de desfilada i arriada d’estanquera, com als vells temps. Derecha!… ains!

[Imatge: pinterest]

Històries des de casa (19: l’Instagram de la prehistòria)

He invertit algunes de les darreres hores sobreres a una activitat ben innòcua, reposada i plaent, més típica de jubilat que de persona més o menys activa i dinàmica, que se suposa que és el que sóc. M’he dedicat a organitzar la meva col·lecció de postals.

Col·lecciono aquestes targetes des de temps immemorial. La meva infància i primera joventut va coincidir amb el boom del turisme de masses i, per tant, d’un dels seus productes consubstancials: la postal. Per als mil·lenials d’avui, aquest objecte no passa de ser una curiosa relíquia vintage i potser els costa d’entendre que hi hagués una època, no tan pretèrita, en què el foraster d’un lloc es sentís socialment obligat a comprar una d’aquestes fotografies de colors llampants amb un paisatge o monument de la zona, escriure quatre banalitats, enganxar-hi un segell (molt important) i enviar-la a familiars o amics, els quals la rebien (tres o quatre dies més tard) amb il·lusió i complaença. El text de la postal havia de ser breu (l’espai era el que era) i sense cap mena de contingut privat (podia llegir-lo, com a mínim, el carter) i per tant sempre es resolia amb frases estandarditzades del tipus “hem arribat bé a l’hotel”, “fa un temps molt bo”, “aquesta ciutat és fantàstica”, “llàstima que no puguis estar aquí” o “petons i abraçades”.

Les postals (la marca “Escudo de Oro” es va fer famosa) eren col·locades en quioscos i botigues en una mena d’expositor que donava voltes perquè els turistes, còmodament, poguessin seleccionar els motius preferits. Van tenir les seves èpoques: de postals en blanc i negre o d’un suggeridor marró de l’antigor es va passar al color cridaner dels anys 60. Durant molt de temps van privar platges, muntanyes, esglésies, carrers, edificis emblemàtics… En un moment determinat van començar a circular motius típics, oferta gastronòmica, sardanistes, flamenques… El següent pas consistí en enganxar a aquestes darreres unes faldilles de tela, que podien aixecar-se per mostrar les cames nues de la ballarina. La decadència va arribar amb models de postals pensats bàsicament per a “guiris” de vol barat: missatges de sun, sangria and sex acompanyant personatges de generoses formes i escassedat tèxtil. L’imperi de la missatgeria instantània i d’Instagram ha suposat el definitiu arraconament de les targetes postals als confins de l’enyorança vintage i de l’interès de gent com jo, propensa a descobrir-hi curiositats de tota índole.

En tinc milers, embotides en quatre capses de sabates, que per a això són molt útils. La meva dèria per guardar de tot, unit a una tieta viatgera que me’n portava dotzenes al tornar dels seus tours europeus i també l’herència familiar són el resultat d’aquesta acumulació de targetes. N’hi ha de tot arreu, d’antigues i de modernes, unes són artístiques, altres fan mal als ulls, unes tenen text (de parents o amics dels pares), altres no… Les he quantificat i ordenat curosament per estats (Països Catalans a banda), però deixo per una altra ocasió classificar-les per territoris, ciutats i llocs concrets. És una feinada, però no descarto fer-ho aviat si aquest confinament s’allarga més del compte. Ja he dit que era una activitat de jubilat, i què sóc ara si no una mena de prejubilat forçós?

[Imatge: todocoleccion.net]

Històries des de casa (6: currículum víric)

Ja ho podem confirmar: l’actual pandèmia serà la pitjor crisi sanitària que hauran viscut les nostres generacions. Ni tan greu i sòrdida com la pesta negra del segle XIV, amb milions de baixes, ni tan lleu com les habituals passes de grip hivernals, aquelles que produeixen molts més morts que el Covid-19, segons ens asseguraven imprudentment els experts quan van aparèixer els primers casos.

La meva particular relació (de lluny) amb malalties infeccioses comença molts anys abans de néixer jo perquè, segons es comentava a casa, una besàvia meva va morir víctima de la grip del 18, la famosa grip espanyola. Però això no té res d’original.Em penso que tots podríem parlar d’algun familiar víctima d’aquella epidèmia.

No puc assegurar si de petit vaig patir alguna malaltia contagiosa, però sentia molt a parlar del xarampió i de la tos ferina, nom que associava a la farina. Em preguntava quina relació tenia amb aquest aliment. Cap, naturalment. L’Enciclopèdia m’informa que és una malaltia causada pel bacil Bordetella pertussis, un nom molt bell per a una malura molt empipadora, per a la qual afortunadament hi ha una vacuna, que s’administra juntament amb la de la diftèria i la del tètan.

Més proper vaig estar de patir aquest darrer. Com se sap, el tètan es pot adquirir al ferir-se amb un metall rovellat. En unes colònies, fent el ximple em vaig colpejar amb la barra lateral d’una porteria metàl·lica i rovellada. A banda d’un bon trep al cap que va necessitar no sé quants punts, em van haver de subministrar el vaccí del tètan. La història es va repetir molts anys més tard quan, intentant tancar una finestra també metàl·lica i mig rovellada em vaig fer un tall a la mà que m’obligà a repetir la prevenció.

Però això són històries personals. La malaltia contagiosa que en el seu moment va generar molt impacte i una exagerada preocupació social, comparada amb la d’ara, fou un brot de còlera, als anys 70. Recordo cues de gent a la Delegació de Sanitat de Tarragona, no sé si cercant informació o exigint vacunar-se, però en tot cas foren uns dies d’una certa inquietud col·lectiva. No hi van ajudar algunes fake news de l’època, quan la premsa groga estrangera va publicar fotos de carrers plens de gent morta que, òbviament no corresponien a la realitat.

En els darrers anys ens ha tocat viure moltes més crisis sanitàries: la sida, les vaques boges, la grip aviar, l’èbola… La proliferació de mitjans de comunicació, la facilitat per (mal)informar-se, la creixent necessitat del periodisme de transformar-ho tot en un espectacle o en una novel·la de terror magnificaren el que ja de per si eren motius de preocupació. Tant de bo l’actual passa de Covid-19 tingués una gravetat menor que aquelles infeccions, i que el preu més alt que haguéssim de pagar és tornar a escoltar aquella ministra del PP dient no sé què de l’os del caldo… Signaríem ara mateix.

[Imatge: entornosaludable.com]

Històries des de casa (4: corbates a pesseta)

Quart dia de confinament i segona compra al supermercat. Tranquil·litat absoluta, cap aglomeració, personal amb guants i mascaretes, lleixes plenes, fins i tot m’he pogut proveir de paper higiènic per si les mosques. En contrast, el basar xinès del davant ja fa més d’una setmana que va tancar “per vacances”, segons resa amb peculiar redacció el rètol de la foto. Poca broma amb els xinesos, perquè al seu país, encara que amb algun retard a l’hora d’adoptar les dràstiques mesures que aquí continuem esperant de la Villa y Corte, han aconseguit controlar l’expansió del Covid-19 i tornar lentament a fer vida normal.

A la que les coses van començar a agreujar-se (recordem allò de l’Any Nou de la Rata), vam assistir al tancament de molts bars i comerços regentats per xinesos, que moguts no sabem si per la responsabilitat, la prudència, el càlcul empresarial o, qui sap, per temor a reaccions xenòfobes (que igualment es van produir, per desgràcia), van abaixar la persiana, van posar rètols i cartells redactats com només ells saben fer i van començar el seu peculiar confinament. Alguns fins a la data.

Aquesta desbandada asiàtica em porta a recordar una història que m’explicava el meu pare. A Barcelona durant la República, la colònia xinesa era nombrosa o, en tot cas, es feia notar molt pel seu exotisme i per la seva vitalitat comercial. Una de les activitats a què es dedicaven era a la venda ambulant de tota mena d’articles, com si fossin un tot a cent amb maleta: articles tèxtils, estris per la casa, vaixelles… fins i tot corbates, que segons el pare les venien a peleta, o sigui, a una pesseta. Anaven pels cafès i les terrasses dels bars oferint la seva mercaderia. El regateig era obligat i quan algun client oferia una quantitat excessivament baixa per algun article d’interès, el xinès marxava teatralment ofès… per tornar un minut després amb una contraoferta al possible client. Tot això explicat pel meu pare et feia partir de riure. Quan va esclatar la guerra, i aquí vénen els paral·lelismes amb l’actualitat, tots els venedors ambulants xinesos van desaparèixer d’un dia per l’altre. Tenien, i segueixen tenint pel que es veu, una innata intuïció per desaparèixer quan les coses van maldades. Digue’ls-hi tontos.

[Imatge: laciutat.cat]

 

Històries des de casa (3: ja podem treballar en pijama?)

Avui les xarxes ens ofereixen sorprenents imatges de vagons de metro i tren replets de gent, en cridaner contrast amb les que ahir vam veure de policies controlant solitaris ciclistes o corredors. Se suposa que tot aquest volum de viatgers es dirigeixen, com qualsevol dilluns, als seus llocs de feina, on hi ha la possibilitat que la proximitat i els contactes físics siguin tant inevitables com al massificat transport públic. La sensata recomanació del president Torra, en el sentit de fer cas a les autoritats sanitàries i confinar-se a casa si no és estrictament imprescindible, no pot fer prou davant la desorientació i el desgovern de qui realment té la paella pel mànec, competències i recursos legals per ordenar a empreses i treballadors el tancament o reducció a mínims de tota activitat econòmica, per doloroses que puguin ser les conseqüències a curt o mitjà termini. Podrien haver fomentat el teletreball, afavorir negociacions i pactes socials, regular mecanismes de finançament, exempcions fiscals i més mesures que hi pugui haver, però els de por el imperio hacia el virus han preferit començar pel que millor saben fer i més il·lusió els provoca, exhibir múscul militar traient a passejar vehicles, que em pregunto quina utilitat pot tenir davant una emergència sanitària.

Per la meva part, em toca quedar-me a casa des d’avui fins a nou avís. Per raons funcionals i d’equipament informàtic, no puc fer gaire coses: només tinc accés al correu corporatiu i a carpetes compartides, però no a cap aplicació operativa, de manera que la feina consistirà bàsicament en revisar la bústia i contestar algun correu. De moment, res més. Aquesta és la meva modesta entrada al món del teletreball, una nova manera de concebre l’organització de les feines i les comunicacions destinada a implementar-se a gran escala, tota una revolució just quan jo començo a plantejar-me la jubilació. El meu cas em recorda una mica el de la meva tieta quan, en vigílies de la seva, de jubilació (parlo de mitjans dels anys vuitanta), li instal·laren al despatx el primer (i últim) ordinador de la seva vida laboral. Ens explicava, tota entusiasmada:

  • toco una tecla i per la pantalla em surt una llista amb tooooots els proveïdors!

Com tota la seva generació, només sabia de papers, bolígrafs, llapis i gomes d’esborrar. La pantalla devia ser d’aquelles negres amb lletres verdes fluorescents i la informació probablement era emmagatzemada amb discos flexibles. Maquinari avui vintage però que van permetre a la meva tieta, pels pèls, la seva entrada al futur.

[Imatge: uoc.edu]

Històries des de casa (1: reflexions del quiosquer)

El virus de marres s’ha ensenyorit definitivament de la nostra vida diària. Aquell del qual ningú no en parlaria ben aviat, segons vaig gosar afirmar fa algunes setmanes. Tota la rutina s’ha trastocat, des de la feina fins les compres diàries, passant per les activitats culturals o socials. A falta de saber què més decideixen els governs que patim, el fet és que comencen dues setmanes de tancament a casa, ja veurem amb quin grau de rigor. Què millor que aprofitar part del temps lliure per publicar més apunts en un bloc que darrerament boqueja de forma dramàtica? Què tal una crònica d’històries o reflexions sobre el què està passant aquests dies?

Aquest matí, com cada dissabte, he anat al quiosc a comprar la premsa amb el dubte de si encara estaria obert, i sí. El quiosquer m’ha confessat que no sap què són dos dies seguits de festa (és cert) i espera amb candeletes una instrucció de l’autoritat competent que li digui que ha de tancar el negoci quinze dies seguits. Per a ell sí que serien unes bones vacances, encara que s’hagués de quedar a casa i no poder anar a la caseta de muntanya a la Cerdanya que no té. Li he replicat que els diaris són un article de primera necessitat i, per tant, els quioscos de premsa han d’estar sempre oberts, com les farmàcies:

  • però si avui tothom s’informa per la premsa digital a través dels mòbils! Els diaris ja no són necessaris. L’única raó per obrir els quioscos és que si s’esgotés el paper higiènic dels supermercats, llavors sí que serien un article de primera necessitat!

Com a la postguerra espanyola. De la qual no estem tan allunyats, vist el panorama que ens rodeja.

[Imatge: gazcueesarte.com]

 

L’any on tothom guanyarà?

S’acosta el 2020. El “vint-vint”. Em suggereix win-win, l’any en que tothom guanyarà i ningú no perdrà, o així ho creurem. Un bon punt de partida, almenys des del punt de vista de l’actualitat política. Estarem escèpticament expectants de veure què succeirà en les properes setmanes i mesos.

De moment, desitjo a tots un feliç 2020.

[Imatge: rellotge de la torre del Cabildo de Tenerife; foto: Flickr]

‘Pos ixo, de vacancias’ (Doncs això, de vacances)

He pasau uns días de vacancias a lo Pirineu aragonés, a la val d’o río Aragón, como tiengo pa costumbre os zaguers estivos. Este anyo las expectativas de fer excursions y passejades pa los impresionants paisaches d’aquella serralada, motivo prioritario d’a mía escapada, se van veyer frustraus pa las inclemencias meteorolochicas. Unas persistents plevias, de nueit y de día, me van fer variar los plans, substituyius pa vida a l’hotel y salidas en auto. De manera que me voi arribar a Jaca, la capital d’a comarca, ciudat tanto interesant como de sobras recorrida pa mi.
Lo día d’a mía estancia, pero, me reservaba una sorprendida: la población celebraba la suya feria d’o libro. Luen de consistir en una anodina succesión de librerías y editorials ofrindo los bestsellers d’o momento, los zaguers (y amanyats) premios literaris, las obras d’os afamaus televisivos de torno u las prescindibles recomendacions en forma de autoajuda, la ofierta a Jaca yera muito mas atractiva. Una mayoría d’as aturadas yeran de chicotas editorials aragonesas y la tematica d’as obras exposadas yera d’o que realment en podríanos decir “kilometro zero” (u cient como muito): historia, folklore, gastronomia, excursionismo u luenga.
Con a imprescindible aduya d’un paraigües, voi visitar totas las aturadas instaladas a lo largo d’o carrer Mayor de Jaca que intentaban protecher la suya mercadería con plasticos. Me voi aturar a cada un d’os puntos de venda, con un dople exercicio de sincero interés pa los libros exposaus y de solidaridat con aquella chent y con os esfuerzos que previsiblement los debe costar tirar adebant iniciativas economico-culturals d’este tipus.
Cómo se puede suposar, lo numbro de visitants yera francament taso. Voi adquirir lo libro Pos ixo… Materials ta aprender Aragonés, un manual atractivo y dicàctic, pensau tanto pa grans como pa chicotz, pa aprender la ixuplidada luenga d’o norte d’a peninsula iberica. Las nueu licions van titulades cada un con un delicioso adchectivo (nierboso, esmelicata, eszerrenato...), que convida inconscientment a descubrir lo suyo significau y, de retruc, conoixer las singularidatz d’a gramatica aragonesa y paladejar chicotz fragments literaris d’esta luenga.
Pa la resta, las chicotas vacancias pirenaicas van incluyir tamién una estancia a dos localidatz occitanas a lo estau francés, Bòrça y Eth Saut. A la prima, dimpués de visitar-ne la ilesia, voi prener contacto con una modesta presencia publica d’unatra luenga, la de oc; a lo segundo lugar, una siede d’o Parque Nacional d’os Pireneus está instalada a la gara de tren d’a linia a Canfranc, agora clausurada, que no ha estau abandonada como atros sitios sino rehabilitada pa fer-ne una exposición permanent de fauna y flora d’a zona.
Siempre con plevia, pero. A l’hotel m’asperaba un comodo sofá y una lectura bien adient pa lo temps que feba: la biografía de Churchill escrita pa Roy Jenkins, un volumen de mas de mil pachinas pero muito ameno sobre lo antecessor de l’impresentable Boris Johnson.

***

He passat uns dies de vacances al Pirineu aragonès, a la vall del riu Aragón, com tinc per costum els darrers estius. Enguany les expectatives de fer excursions i passejades pels impressionants paisatges d’aquella serralada, motiu prioritari de la meva escapada, es van veure frustrats per les inclemències meteorològiques. Unes persistents pluges, de nit i de dia, em van fer variar els plans, substituïts per vida a l’hotel i sortides en cotxe. De manera que em vaig atansar a Jaca, la capital de la comarca, ciutat tant interessant com de sobres recorreguda per mi.
El dia de la meva estada, però, em reservava una sorpresa: la població celebrava la seva fira del llibre. Lluny de consistir en una anodina successió de llibreries i editorials oferint els bestsellers del moment, els darrers (i amanyats) premis literaris, les obres dels famosets televisius de torn o les prescindibles recomanacions en forma d’autoajuda, l’oferta a Jaca era molt més atractiva. Una majoria de les parades eren de petites editorials aragoneses i la temàtica de les obres exposades era del que realment en podríem dir “quilòmetre zero” (o cent com a molt): història, folklore, gastronomia, excursionisme o llengua.
Amb la imprescindible ajuda d’un paraigües, vaig visitar totes les parades instal·lades al llarg del carrer Mayor de Jaca que intentaven protegir la seva mercaderia amb plàstics. Em vaig aturar a cada un dels punts de venda, amb un doble exercici de sincer interès pels llibres exposats i de solidaritat amb aquella gent i amb els esforços que previsiblement els deu costar tirar endavant iniciatives econòmico-culturals d’aquest tipus.
Com es pot suposar, el nombre de visitants era francament escàs. Vaig adquirir el llibre Pos ixo… Material ta aprender Aragonés, un manual atractiu i dicàctic, pensat tant per grans com per petits, per aprendre l’oblidada llengua del nord de la península ibèrica. Les nou lliçons van titulades cada una amb un deliciós adjectiu (nierboso, esmelicata, eszerrenato...), que convida inconscientment a descobrir el seu significat i, de retruc, endinsar-se en les singularitats de la gramàtica aragonesa i paladejar petits fragments literaris d’aquesta llengua.
Per la resta, les petites vacances pirinenques van incloure també una estada a dues localitats occitanes a l’estat francès, Bòrça i Eth Saut. A la primera, després de visitar-ne l’església, vaig prendre contacte amb una modesta presència pública d’una altra llengua, la d’oc; al segon poble, una seu del Parc Nacional dels Pirineus està instal·lada a l’estació de tren de la línia a Canfranc, ara clausurada, que no ha estat abandonada com a altres llocs sinó rehabilitada per fer-ne una exposició permanent de fauna i flora de la zona.
Sempre amb pluja, però. A l’hotel m’esperava un còmode sofà i una lectura ben adient per al temps que feia: la biografia de Churchill escrita per Roy Jenkins, un totxo de més de mil pàgines però molt amè sobre l’antecessor de l’impresentable Boris Johnson.

[Versió en aragonès: www.softcatala.org; imatge: foto de l’autor]

 

Tot s’aprofita

Estic fent la llista de la compra per al súper amb una llibreteta de… 1972! Endreçant calaixos i racons de casa em va sortir aquest bloc que anava annexat en realitat a una agenda. Abans de cometre el crim de llençar-la tal qual, aprofitaré els pocs fulls que té per anotar els productes que necessito, per si no me’n recordo, que un ja té una edat: el suc de taronja, els iogurts, les capsules de cafè… la quotidianitat més innòcua i avorrida llistada en una venerable llibreta que ja té quaranta-cinc anys i es conserva en perfectes condicions. Si la llista de la compra la fes al mòbil (segur que hi ha una aplicació per aconseguir tan laboriosa activitat), alguna cosa fallaria, la connexió, la bateria o la meva agilitat mental fins a fer-la aparèixer a la pantalla.

Sempre m’ha merescut respecte, com si d’una persona molt gran es tractés, que els objectes que ens rodegen continuïn fent servei, malgrat els anys transcorreguts, pràcticament com el primer dia, en oberta contradicció amb aquest concepte que cíclicament posem de moda anomenat “obsolescència programada”. Ja sabeu què és, bombetes elèctriques, electrodomèstics o components crucials d’un ordinador fabricats amb la malèvola intenció de que s’espatllin als deu anys com a molt i obligar al consumidor, és clar, a substituir el producte prèvia retratada per caixa. Cada vegada hi ha més productes i adminicles elaborats d’aquesta manera, i quan no s’espatllen algun altre obstacle n’impedeix el funcionament normal: recanvis que ja no es fabriquen, programari incompatible o lànguida desaparició de cintes de caset i CD per l’aparell que a casa espera, ansiós, reproduir. Amb el vestir, de fet, passa el mateix: les peces de roba i els complements passen de moda a una velocitat angoixosament ràpida, de manera que una mínima obligació d’estar à la page obliga a fer canvis a l’armari: la roba passada de moda la pots guardar, és clar, però cal esperar vint anys perquè es torni vintage i, doncs, poder-la lluir de nou, sempre que les mesures corporals siguin les mateixes dues dècades després, cosa dubtosa.

Parlant d’objectes que es guarden i segueixen fent servei anys i anys sense aparent necessitat de ser substituïts me’n vénen a la memòria infantil dos: un ou de fusta d’aquells que es feien servir per sargir mitjons i que la mare m’explicava que ja l’havia heretat de l’àvia i potser de generacions anteriors i que, en tot cas, era un dels objectes més antics que corrien per casa. L’altre també tenia a veure amb la costura, unes tisores normals i corrents, davant les quals feia la següent reflexió: mira, un estri que no es gasta mai i que, per tant, no cal comprar cada ics anys. No sé què deu haver estat de l’ou de fusta, però segurament va deixar de ser útil precisament perquè els mitjons, com la resta de les peces de vestir, van ser sacrificats anys després a l’altar del consumisme més irresponsable, de manera que quan es foraden, se’n compra un parell de nous i llestos. Potser les noves tendències que propugnen una major sostenibilitat en tots els ordres farà que es retorni a aquesta pràctica de reaprofitar la roba cosint-la, apedaçant-la o substituint-hi botons i cremalleres; la proliferació els darrers anys de botigues tipus La iaia costurera així sembla indicar-ho.

Aprofitar, aquest sembla el camí a seguir, mentalitzant-nos que no fa falta canviar-ho o renovar-ho tot de forma contínua, esclaus de capricis infantils o d’esnobismes ridículs. Tampoc cal exagerar i instal·lar-se en l’atrotinament de les coses, és clar. El món, malgrat tot, ha de seguir endavant.

[Imatge: pinterest.com]

Records d’un dia històric

Considero l’arribada de l’home a la Lluna una fita històrica, potser l’única realment transcendental que la nostra generació ha tingut la sort de viure. Parlo d’un fet extraordinari que semblava impossible poc abans, la primera vegada en què vaig sentir parlar-ne, i cinquanta anys després continua meravellant-nos, almenys a mi, home de lletres que segueix sense entendre com aquell coet va poder sortir de l’atmosfera per dirigir-se al satèl·lit, com aquell petit artefacte metàl·lic, semblant a una aranya, va poder posar-se suaument a la superfície lunar i tornar a ascendir, acoblar-se al coet… Bé, m’imagino que un veritable exèrcit de físics, astrònoms, informàtics. metges i psicòlegs van analitzar i supervisar fil per randa el que segur que va ser una complexíssima operació que va acabar amb èxit.

Recordo els dies anteriors, quan els noticiaris no paraven de parlar-ne. Ens vam aprendre de memòria, i de per vida, els cognoms dels tres herois, Armstrong, Aldrin i Collins. Trobo que, amb els anys, el primer dels tres tenia nom d’astronauta. Fou el que deixà les famoses petjades al sòl lunar, que l’absència de vent farà que romanguin eternament (llevat d’un meteorit, com ens han recordat aquests dies els cunyats de torn). També va deixar anar aquella frase de l’home i de la Humanitat, de ben segur meditada dies i dies: no fou improvisada, és clar. Avui rebria retrets de la correcció política més conspícua a causa del lleuger to masclista que les ments recargolades podrien trobar-hi. La glòria d’Aldrin, el segon, vingué per un altre cantó: a part de trepitjar també la nostra estimada Selene, és el que surt a totes les fotos, ja que era Armstrong qui portava la càmera i no estava l’època ni els avenços científics com per fer-se una selfie. 

El gran oblidat segueix sent Collins. És el que es va quedar donant voltes al voltant del satèl·lit mentre els altres dos instal·laven diversos aparells tècnics, prenien mostres del terra i plantaven la bandera USA. Recordo el meu pare fent un comentari en relació al peculiar rol que li tocà a Collins en la missió; va dir, més o menys: “donar voltes tot sol al mig de l’espai: és com per tenir-ho molt ben assumit, tindrà temps de meditar molt”, en una implícita admiració per aquell astronauta a punt de fer una cosa que, reconeguem-ho, no seríem capaços de superar.

El dia, millor dit, la nit (hora europea) en què es va trepitjar la Lluna, van retransmetre-ho per televisió. Crec que a casa vam anar a dormir tranquil·lament; jo segur, cosa que ara lamento. De matinada, l’inefable Jesús Hermida (se dice… se cuenta… se rumorea, amb cops de cap), corresponsal a Nova York relatà per la petita pantalla els detalls d’aquell històric moment. Les setmanes següents els mitjans seguirien oferint novetats: els astronautes caient feliçment a l’oceà frenats per tres paracaigudes, després confinats en una altra càpsula protegits i protegint-se de qualsevol virus, inclòs els que dues a sobre el president Nixon, que acudí a saludar-los per rendibilitzar políticament l’epopeia, i finalment desfilant triomfants per la Cinquena Avinguda com només els ianquis saben fer, amb serpentines i confeti a dojo.

Què n’ha quedat de tot allò? A part dels paranoics que afirmen que tot va ser un muntatge (hi ha gent per a tot), les missions lunars (se’n van fer unes quantes més) no sembla que donessin massa fruits des del punt de vista científic i tècnic, sinó més aviat polític en el context de la Guerra Freda. Ser els primers, ser els més grans, arribar més lluny… l’orgull nord-americà necessitava superar-se i, ¿què millor que anar a ocupar simbòlicament la Lluna quan els Estats Units ja havien assentat els seus reials a tota la Terra, d’una manera o d’una altra, econòmicament o culturalment?

La meva contribució personal a aquella fita històrica revela molt bé quina mena de personatge sóc. Em vaig entretenir a dibuixar les dues cares de la lluna, amb tots els seus “mars” i muntanyes, indicant-hi els topònims i tota mena de detalls. Jo, amb dotze anys, ja era molt de mapes i de geografia.

[Imatges: la petjada famosa (blogs.sapiens.cat); els tres astronautes (ara.cat); Tintín hi arribà abans (tintin.cat)]

 

Sequeres diverses

Sembla que hem tingut un hivern més aviat sec. S’han produït ben poques pluges, fet constatat tant pels professionals de la cosa meteorològica, amb els seus mètodes estadístics i científics, com pels simples mortals, amb el no menys efectiu sistema de sortir al carrer dia a dia i comprovar que les voreres estan seques. El Tomàs Molina donava la dada incontestable de que no-se-quants-dies seguits no havia caigut ni una gota a Tarragona, fet que constituïa tot un rècord en l’historial de fenòmens climàtics. Mira, ja hem sortit a TV3.

Amb aparent contradicció amb aquesta realitat, les estacions d’esquí han conegut una bona temporada i, fins i tot aquesta Setmana Santa, tant hotelers com afeccionats a aquesta cosa tan tonta de lliscar damunt la neu hores i hores (disculpeu, és la meva opinió) ja es freguen les mans davant la darrera oportunitat d’enguany per aprofitar-se del que dona sentit a les seves vides. Si hi ha neu és perquè hi ha hagut aigua, és això? O és que al Pirineu sí que ha plogut / nevat en abundància? Bé, és igual, al final és aigua passada, i mai millor dit.

On no ni ha gens de sequera és en l’actualitat política. El xàfec de notícies, esdeveniments, opinions i polèmiques és constant des de fa mesos i més mesos, anys i més anys, sense perspectiva de calma. En aquest context comencen dos períodes electorals d’incontestable importància, que van molt més enllà de simples distribucions per sectors ideològics dels diferents hemicicles. El procés sobiranista català, amb les seves divisions, dubtes i desorientacions (el nostre és un procés en 3D), les amenaces d’una nova recentralització (encara més), la irrupció de la nova extrema dreta (a afegir a les altres dues), el perill de grans fragmentacions que dificultin la formació de governs sòlids (que no farà altra cosa que donar arguments demagògics i populistes), la deriva de les institucions europees (un altre àmbit en 3D)… Problemes i reptes de gran calat que faran que cada vot ciutadà hagi (hauria) de ser molt meditat i que, més que un vot, pot arribar a ser una aposta a llarg termini.

La setmana que acaba ha estat intensa per a mi. Entre més ocupacions rutinàries o singulars, he hagut de passar per un notari, per dos tallers mecànics i per una extracció de sang. No sé si està bé fer-ho públic perquè és una cosa que hauria de ser habitual i anònima, però em fa gràcia comentar que l’altre dia em vaig convertir en donant de sang. I ho explico aquí per dos motius. Primer, perquè a l’edat que tinc dono molt de valor a les coses que faig per primera vegada a la vida i bé n’ha de quedar constància. I segon, perquè si algú llegeix aquest apunt potser l’animaré a imitar la meva decisió. I així tornem de nou a la sequera: sempre hi ha sequera de sang i, en determinats moments de l’any, encara més, de manera que de tant en tant no costa massa arremangar-se (literalment) i sotmetre’s a aquest acte solidari, senzill, gratuït (et donen un entrepà i un suc) i sense més perjudicis per a la salut que, almenys en el meu cas, un cridaner morat al braç.

No estem per bromes

Qui escriu aquest bloc, malgrat el seu notori caràcter seriós, s’havia permès el 28 de desembre, dia dels Innocents, publicar (no sempre) alguna broma o facècia amb encert desigual. I ho feia intentant mantenir el caliu d’una tradició definitivament vinguda a menys com tantes altres del Nadal (“les festes”, com mana ara la correcció política). Aquest any ja no serà així, i potser mai més. No estic, no estem, per bromes. No fa falta dir per què. Quan el panorama s’aclareixi, quan hi hagi motius per un optimisme sincer, quan flairem el futur amb esperances fundades, quan constatem que realment estem al costat correcte de la història, potser m’animo a incloure al bloc noves i amables facècies, tant innocents com els lectors als quals van destinades (que d’innocents ben poc tindran).

[A la memòria de Jordi F., company de feina, que se’ns ha anat un vespre de Sant Esteve; ja ho deia: no estem per bromes]

A l’altra capital

Aquest cap de setmana passat, fugaç escapada (estríctament turística) a Brussel·les. Coneixia la capital belga i europea, i ara també catalana, d’una visita encara més fugaç fa alguns anys i com passa massa sovint, no vaig tenir prou temps per conèixer els seus carrers, els seus monuments i els seus racons dignes d’interès.

El tren que connecta l’aeroport amb la ciutat és indigne del lloc on em trobo, uns vagons que recorden els de la Renfe de fa cinquanta anys, una decebedora sorpresa per a qui espera un mitjà de transport modern i eficient al cor d’Europa. L’aital tren em deixa a l’estació de Brussel·les-Central, una petita joia (esquerra) dels anys cinquanta, obra de Víctor Horta, autor de nombroses edificacions Art Nouveau a les dècades precedents. Ja és mitja tarda d’un dia molt fred, plujós i ventós, les tres coses juntes, quan accedeixo a la contigua estació de metro per arribar a l’hotel. Podria fer-ho a peu perquè és ben proper, però ja he dit que és fosc, fa mal temps, costa d’orientar-se i abans me moro que no pujar a un metro encara desconegut. El suburbà brussel·lès, no molt millor que el seu cosí germà ferroviari pel que fa a manteniment, és una xarxa inaugurada els anys 60, famosa perquè els murals d’algunes de les seves estacions estan decorades amb motius del còmic, marca del país amfitrió, i coneguda també tristament per l’atemptat de fa uns anys a Maelbeek/Maalbeek.

Em disposo a passejar pel centre de Brussel·les. Observo en la llunyania una aglomeració de gent en una cantonada. Què serà? Quan hi arribo, descobreixo que es tracta de l’indret on hi ha el Manneken Pis, objecte de selfies que immortalitzen la laica peregrinació de què gaudeix el nen que pixa (dreta). Com se sap, hi ha el costum de revestir-lo d’alguna manera: avui, 1 de desembre, dia de la lluita contra la sida, l’estatueta me l’han cobert amb un preservatiu color carn i una bufanda vermella.

A pocs metres es troba la Grand Place, centre neuràlgic (i, naturalment, turístic) de la ciutat. Un arbre nadalenc altíssim la presideix mentre que en un dels laterals s’hi ha instal·lat un pessebre dels de tota la vida (com ha de ser: aquí no estan ni per experiments ni per collonades). La multitud, que contribueix a escalfar el gèlid clima hivernal del vespre, contempla extasiada l’espectacle son et lumière de la plaça, amb els seus jocs de llums de color i la seva música psicalíptica que realcen els bellíssims i històrics edificis que rodegen l’espai (a dalt, Ajuntament). Ben a prop, les Galeries Royales Saint Hubert ofereixen al visitant la seva abassegadora oferta comercial, amb notòria presència de la xocolata en totes les seves temptadores modalitats. A l’altra banda de la Grand Place i més al nord, hi ha l’edifici de la Borsa, al voltant del qual s’hi han instal·lat innombrables paradetes de motius i guarniments nadalencs, de tot tipus de menjars (també musclos, especialitat del lloc) i de begudes per fer passar el fred, inclòs vi calent.

El diumenge em disposo a agafar de nou el metro i, oh sorpresa, l’accés és gratuït. La raó: la celebració d’un dia contra el canvi climàtic i per facilitar la mobilitat als assistents a una marxa que s’ha convocat per a aquest motiu. Resultat: els vagons del suburbà presenten un inusual aspecte japonès pel que a aglomeració de viatgers es refereix. Arribo a un dels motius del meu viatge: el Centre del Còmic, hostatjat en un edifici d’Horta, l’arquitecte que ja he esmentat abans. Com és notori, Bèlgica és una potència mundial en el que ells en diuen bande desinée, pàtria dels creadors de Tintín, els Barrufets, la Patrulla dels Castors, en Jan i Trencapins, en Sergi Grapes (esquerra) i de tants herois de la nostra infància. Què menys que dedicar-los un verdader museu amb dibuixos, pintures, objectes i records relacionats amb aquest art. Lamentablement, no puc arribar a visitar-lo: la cua quilomètrica per entrar i l’escàs temps de què disposo fan que desisteixi de les meves intencions. Una altra vegada serà (total, Brussel·les està a dues hores de Barcelona o de Reus). Aprofito el desplaçament per fer algunes compres a la botiga del museu i me’n torno caminant, xino-xano, cap a l’hotel. Ben a prop em topo amb una imponent església gòtica: es tracta de la catedral de Santa Gúdula, on es van casar Balduí i Fabiola, primer esdeveniment retransmès en directe per televisió.

L’avió m’espera. Vint-i-quatre hores de rellotge (dormir inclòs) són, definitivament, ben poca estona per una escapada (no política) a Brussel·les. I si és política, ja no diguem.

[Imatges: Viquipèdia]

Benvingut a la nova feina

M’assabento de la mort d’una antiga companyia de feina. Ja era nonagenaria i feia temps que no havia tingut l’ocasió de saludar-la tot passejant pels carrers de Tarragona. Més enllà de la pèrdua en si, el que la fa singular és que fou la que m’acollí el dia de la meva incorporació al primer lloc de treball “seriós” (i, al capdavall, definitiu) un ja llunyà 1982. Recordo perfectament aquell moment, el vestit que duia… Ella em donà la benvinguda i les primeres indicacions de quines havien de ser les meves tasques, ella fou qui m’ensenyà els despatxos, qui em presentà la resta de companys… i ho féu de manera agradable, com si li fes molta il.lusió, tractant-me com una mena de fillol. De fet, fou una de les moltes “tietes” no familiars que s’han creuat a la meva vida. Era una dona a qui agradava anar ben vestida, coqueta i que es resistia a fer-se gran. Amb 60 anys no tenia manies en posar-se uns texans ben juvenils. Amb estil, simpatia i personalitat, així m’agradarà recordar-la sempre.