‘Pos ixo, de vacancias’ (Doncs això, de vacances)

He pasau uns días de vacancias a lo Pirineu aragonés, a la val d’o río Aragón, como tiengo pa costumbre os zaguers estivos. Este anyo las expectativas de fer excursions y passejades pa los impresionants paisaches d’aquella serralada, motivo prioritario d’a mía escapada, se van veyer frustraus pa las inclemencias meteorolochicas. Unas persistents plevias, de nueit y de día, me van fer variar los plans, substituyius pa vida a l’hotel y salidas en auto. De manera que me voi arribar a Jaca, la capital d’a comarca, ciudat tanto interesant como de sobras recorrida pa mi.
Lo día d’a mía estancia, pero, me reservaba una sorprendida: la población celebraba la suya feria d’o libro. Luen de consistir en una anodina succesión de librerías y editorials ofrindo los bestsellers d’o momento, los zaguers (y amanyats) premios literaris, las obras d’os afamaus televisivos de torno u las prescindibles recomendacions en forma de autoajuda, la ofierta a Jaca yera muito mas atractiva. Una mayoría d’as aturadas yeran de chicotas editorials aragonesas y la tematica d’as obras exposadas yera d’o que realment en podríanos decir “kilometro zero” (u cient como muito): historia, folklore, gastronomia, excursionismo u luenga.
Con a imprescindible aduya d’un paraigües, voi visitar totas las aturadas instaladas a lo largo d’o carrer Mayor de Jaca que intentaban protecher la suya mercadería con plasticos. Me voi aturar a cada un d’os puntos de venda, con un dople exercicio de sincero interés pa los libros exposaus y de solidaridat con aquella chent y con os esfuerzos que previsiblement los debe costar tirar adebant iniciativas economico-culturals d’este tipus.
Cómo se puede suposar, lo numbro de visitants yera francament taso. Voi adquirir lo libro Pos ixo… Materials ta aprender Aragonés, un manual atractivo y dicàctic, pensau tanto pa grans como pa chicotz, pa aprender la ixuplidada luenga d’o norte d’a peninsula iberica. Las nueu licions van titulades cada un con un delicioso adchectivo (nierboso, esmelicata, eszerrenato...), que convida inconscientment a descubrir lo suyo significau y, de retruc, conoixer las singularidatz d’a gramatica aragonesa y paladejar chicotz fragments literaris d’esta luenga.
Pa la resta, las chicotas vacancias pirenaicas van incluyir tamién una estancia a dos localidatz occitanas a lo estau francés, Bòrça y Eth Saut. A la prima, dimpués de visitar-ne la ilesia, voi prener contacto con una modesta presencia publica d’unatra luenga, la de oc; a lo segundo lugar, una siede d’o Parque Nacional d’os Pireneus está instalada a la gara de tren d’a linia a Canfranc, agora clausurada, que no ha estau abandonada como atros sitios sino rehabilitada pa fer-ne una exposición permanent de fauna y flora d’a zona.
Siempre con plevia, pero. A l’hotel m’asperaba un comodo sofá y una lectura bien adient pa lo temps que feba: la biografía de Churchill escrita pa Roy Jenkins, un volumen de mas de mil pachinas pero muito ameno sobre lo antecessor de l’impresentable Boris Johnson.

***

He passat uns dies de vacances al Pirineu aragonès, a la vall del riu Aragón, com tinc per costum els darrers estius. Enguany les expectatives de fer excursions i passejades pels impressionants paisatges d’aquella serralada, motiu prioritari de la meva escapada, es van veure frustrats per les inclemències meteorològiques. Unes persistents pluges, de nit i de dia, em van fer variar els plans, substituïts per vida a l’hotel i sortides en cotxe. De manera que em vaig atansar a Jaca, la capital de la comarca, ciutat tant interessant com de sobres recorreguda per mi.
El dia de la meva estada, però, em reservava una sorpresa: la població celebrava la seva fira del llibre. Lluny de consistir en una anodina successió de llibreries i editorials oferint els bestsellers del moment, els darrers (i amanyats) premis literaris, les obres dels famosets televisius de torn o les prescindibles recomanacions en forma d’autoajuda, l’oferta a Jaca era molt més atractiva. Una majoria de les parades eren de petites editorials aragoneses i la temàtica de les obres exposades era del que realment en podríem dir “quilòmetre zero” (o cent com a molt): història, folklore, gastronomia, excursionisme o llengua.
Amb la imprescindible ajuda d’un paraigües, vaig visitar totes les parades instal·lades al llarg del carrer Mayor de Jaca que intentaven protegir la seva mercaderia amb plàstics. Em vaig aturar a cada un dels punts de venda, amb un doble exercici de sincer interès pels llibres exposats i de solidaritat amb aquella gent i amb els esforços que previsiblement els deu costar tirar endavant iniciatives econòmico-culturals d’aquest tipus.
Com es pot suposar, el nombre de visitants era francament escàs. Vaig adquirir el llibre Pos ixo… Material ta aprender Aragonés, un manual atractiu i dicàctic, pensat tant per grans com per petits, per aprendre l’oblidada llengua del nord de la península ibèrica. Les nou lliçons van titulades cada una amb un deliciós adjectiu (nierboso, esmelicata, eszerrenato...), que convida inconscientment a descobrir el seu significat i, de retruc, endinsar-se en les singularitats de la gramàtica aragonesa i paladejar petits fragments literaris d’aquesta llengua.
Per la resta, les petites vacances pirinenques van incloure també una estada a dues localitats occitanes a l’estat francès, Bòrça i Eth Saut. A la primera, després de visitar-ne l’església, vaig prendre contacte amb una modesta presència pública d’una altra llengua, la d’oc; al segon poble, una seu del Parc Nacional dels Pirineus està instal·lada a l’estació de tren de la línia a Canfranc, ara clausurada, que no ha estat abandonada com a altres llocs sinó rehabilitada per fer-ne una exposició permanent de fauna i flora de la zona.
Sempre amb pluja, però. A l’hotel m’esperava un còmode sofà i una lectura ben adient per al temps que feia: la biografia de Churchill escrita per Roy Jenkins, un totxo de més de mil pàgines però molt amè sobre l’antecessor de l’impresentable Boris Johnson.

[Versió en aragonès: www.softcatala.org; imatge: foto de l’autor]

 

Tot s’aprofita

Estic fent la llista de la compra per al súper amb una llibreteta de… 1972! Endreçant calaixos i racons de casa em va sortir aquest bloc que anava annexat en realitat a una agenda. Abans de cometre el crim de llençar-la tal qual, aprofitaré els pocs fulls que té per anotar els productes que necessito, per si no me’n recordo, que un ja té una edat: el suc de taronja, els iogurts, les capsules de cafè… la quotidianitat més innòcua i avorrida llistada en una venerable llibreta que ja té quaranta-cinc anys i es conserva en perfectes condicions. Si la llista de la compra la fes al mòbil (segur que hi ha una aplicació per aconseguir tan laboriosa activitat), alguna cosa fallaria, la connexió, la bateria o la meva agilitat mental fins a fer-la aparèixer a la pantalla.

Sempre m’ha merescut respecte, com si d’una persona molt gran es tractés, que els objectes que ens rodegen continuïn fent servei, malgrat els anys transcorreguts, pràcticament com el primer dia, en oberta contradicció amb aquest concepte que cíclicament posem de moda anomenat “obsolescència programada”. Ja sabeu què és, bombetes elèctriques, electrodomèstics o components crucials d’un ordinador fabricats amb la malèvola intenció de que s’espatllin als deu anys com a molt i obligar al consumidor, és clar, a substituir el producte prèvia retratada per caixa. Cada vegada hi ha més productes i adminicles elaborats d’aquesta manera, i quan no s’espatllen algun altre obstacle n’impedeix el funcionament normal: recanvis que ja no es fabriquen, programari incompatible o lànguida desaparició de cintes de caset i CD per l’aparell que a casa espera, ansiós, reproduir. Amb el vestir, de fet, passa el mateix: les peces de roba i els complements passen de moda a una velocitat angoixosament ràpida, de manera que una mínima obligació d’estar à la page obliga a fer canvis a l’armari: la roba passada de moda la pots guardar, és clar, però cal esperar vint anys perquè es torni vintage i, doncs, poder-la lluir de nou, sempre que les mesures corporals siguin les mateixes dues dècades després, cosa dubtosa.

Parlant d’objectes que es guarden i segueixen fent servei anys i anys sense aparent necessitat de ser substituïts me’n vénen a la memòria infantil dos: un ou de fusta d’aquells que es feien servir per sargir mitjons i que la mare m’explicava que ja l’havia heretat de l’àvia i potser de generacions anteriors i que, en tot cas, era un dels objectes més antics que corrien per casa. L’altre també tenia a veure amb la costura, unes tisores normals i corrents, davant les quals feia la següent reflexió: mira, un estri que no es gasta mai i que, per tant, no cal comprar cada ics anys. No sé què deu haver estat de l’ou de fusta, però segurament va deixar de ser útil precisament perquè els mitjons, com la resta de les peces de vestir, van ser sacrificats anys després a l’altar del consumisme més irresponsable, de manera que quan es foraden, se’n compra un parell de nous i llestos. Potser les noves tendències que propugnen una major sostenibilitat en tots els ordres farà que es retorni a aquesta pràctica de reaprofitar la roba cosint-la, apedaçant-la o substituint-hi botons i cremalleres; la proliferació els darrers anys de botigues tipus La iaia costurera així sembla indicar-ho.

Aprofitar, aquest sembla el camí a seguir, mentalitzant-nos que no fa falta canviar-ho o renovar-ho tot de forma contínua, esclaus de capricis infantils o d’esnobismes ridículs. Tampoc cal exagerar i instal·lar-se en l’atrotinament de les coses, és clar. El món, malgrat tot, ha de seguir endavant.

[Imatge: pinterest.com]

Records d’un dia històric

Considero l’arribada de l’home a la Lluna una fita històrica, potser l’única realment transcendental que la nostra generació ha tingut la sort de viure. Parlo d’un fet extraordinari que semblava impossible poc abans, la primera vegada en què vaig sentir parlar-ne, i cinquanta anys després continua meravellant-nos, almenys a mi, home de lletres que segueix sense entendre com aquell coet va poder sortir de l’atmosfera per dirigir-se al satèl·lit, com aquell petit artefacte metàl·lic, semblant a una aranya, va poder posar-se suaument a la superfície lunar i tornar a ascendir, acoblar-se al coet… Bé, m’imagino que un veritable exèrcit de físics, astrònoms, informàtics. metges i psicòlegs van analitzar i supervisar fil per randa el que segur que va ser una complexíssima operació que va acabar amb èxit.

Recordo els dies anteriors, quan els noticiaris no paraven de parlar-ne. Ens vam aprendre de memòria, i de per vida, els cognoms dels tres herois, Armstrong, Aldrin i Collins. Trobo que, amb els anys, el primer dels tres tenia nom d’astronauta. Fou el que deixà les famoses petjades al sòl lunar, que l’absència de vent farà que romanguin eternament (llevat d’un meteorit, com ens han recordat aquests dies els cunyats de torn). També va deixar anar aquella frase de l’home i de la Humanitat, de ben segur meditada dies i dies: no fou improvisada, és clar. Avui rebria retrets de la correcció política més conspícua a causa del lleuger to masclista que les ments recargolades podrien trobar-hi. La glòria d’Aldrin, el segon, vingué per un altre cantó: a part de trepitjar també la nostra estimada Selene, és el que surt a totes les fotos, ja que era Armstrong qui portava la càmera i no estava l’època ni els avenços científics com per fer-se una selfie. 

El gran oblidat segueix sent Collins. És el que es va quedar donant voltes al voltant del satèl·lit mentre els altres dos instal·laven diversos aparells tècnics, prenien mostres del terra i plantaven la bandera USA. Recordo el meu pare fent un comentari en relació al peculiar rol que li tocà a Collins en la missió; va dir, més o menys: “donar voltes tot sol al mig de l’espai: és com per tenir-ho molt ben assumit, tindrà temps de meditar molt”, en una implícita admiració per aquell astronauta a punt de fer una cosa que, reconeguem-ho, no seríem capaços de superar.

El dia, millor dit, la nit (hora europea) en què es va trepitjar la Lluna, van retransmetre-ho per televisió. Crec que a casa vam anar a dormir tranquil·lament; jo segur, cosa que ara lamento. De matinada, l’inefable Jesús Hermida (se dice… se cuenta… se rumorea, amb cops de cap), corresponsal a Nova York relatà per la petita pantalla els detalls d’aquell històric moment. Les setmanes següents els mitjans seguirien oferint novetats: els astronautes caient feliçment a l’oceà frenats per tres paracaigudes, després confinats en una altra càpsula protegits i protegint-se de qualsevol virus, inclòs els que dues a sobre el president Nixon, que acudí a saludar-los per rendibilitzar políticament l’epopeia, i finalment desfilant triomfants per la Cinquena Avinguda com només els ianquis saben fer, amb serpentines i confeti a dojo.

Què n’ha quedat de tot allò? A part dels paranoics que afirmen que tot va ser un muntatge (hi ha gent per a tot), les missions lunars (se’n van fer unes quantes més) no sembla que donessin massa fruits des del punt de vista científic i tècnic, sinó més aviat polític en el context de la Guerra Freda. Ser els primers, ser els més grans, arribar més lluny… l’orgull nord-americà necessitava superar-se i, ¿què millor que anar a ocupar simbòlicament la Lluna quan els Estats Units ja havien assentat els seus reials a tota la Terra, d’una manera o d’una altra, econòmicament o culturalment?

La meva contribució personal a aquella fita històrica revela molt bé quina mena de personatge sóc. Em vaig entretenir a dibuixar les dues cares de la lluna, amb tots els seus “mars” i muntanyes, indicant-hi els topònims i tota mena de detalls. Jo, amb dotze anys, ja era molt de mapes i de geografia.

[Imatges: la petjada famosa (blogs.sapiens.cat); els tres astronautes (ara.cat); Tintín hi arribà abans (tintin.cat)]

 

Sequeres diverses

Sembla que hem tingut un hivern més aviat sec. S’han produït ben poques pluges, fet constatat tant pels professionals de la cosa meteorològica, amb els seus mètodes estadístics i científics, com pels simples mortals, amb el no menys efectiu sistema de sortir al carrer dia a dia i comprovar que les voreres estan seques. El Tomàs Molina donava la dada incontestable de que no-se-quants-dies seguits no havia caigut ni una gota a Tarragona, fet que constituïa tot un rècord en l’historial de fenòmens climàtics. Mira, ja hem sortit a TV3.

Amb aparent contradicció amb aquesta realitat, les estacions d’esquí han conegut una bona temporada i, fins i tot aquesta Setmana Santa, tant hotelers com afeccionats a aquesta cosa tan tonta de lliscar damunt la neu hores i hores (disculpeu, és la meva opinió) ja es freguen les mans davant la darrera oportunitat d’enguany per aprofitar-se del que dona sentit a les seves vides. Si hi ha neu és perquè hi ha hagut aigua, és això? O és que al Pirineu sí que ha plogut / nevat en abundància? Bé, és igual, al final és aigua passada, i mai millor dit.

On no ni ha gens de sequera és en l’actualitat política. El xàfec de notícies, esdeveniments, opinions i polèmiques és constant des de fa mesos i més mesos, anys i més anys, sense perspectiva de calma. En aquest context comencen dos períodes electorals d’incontestable importància, que van molt més enllà de simples distribucions per sectors ideològics dels diferents hemicicles. El procés sobiranista català, amb les seves divisions, dubtes i desorientacions (el nostre és un procés en 3D), les amenaces d’una nova recentralització (encara més), la irrupció de la nova extrema dreta (a afegir a les altres dues), el perill de grans fragmentacions que dificultin la formació de governs sòlids (que no farà altra cosa que donar arguments demagògics i populistes), la deriva de les institucions europees (un altre àmbit en 3D)… Problemes i reptes de gran calat que faran que cada vot ciutadà hagi (hauria) de ser molt meditat i que, més que un vot, pot arribar a ser una aposta a llarg termini.

La setmana que acaba ha estat intensa per a mi. Entre més ocupacions rutinàries o singulars, he hagut de passar per un notari, per dos tallers mecànics i per una extracció de sang. No sé si està bé fer-ho públic perquè és una cosa que hauria de ser habitual i anònima, però em fa gràcia comentar que l’altre dia em vaig convertir en donant de sang. I ho explico aquí per dos motius. Primer, perquè a l’edat que tinc dono molt de valor a les coses que faig per primera vegada a la vida i bé n’ha de quedar constància. I segon, perquè si algú llegeix aquest apunt potser l’animaré a imitar la meva decisió. I així tornem de nou a la sequera: sempre hi ha sequera de sang i, en determinats moments de l’any, encara més, de manera que de tant en tant no costa massa arremangar-se (literalment) i sotmetre’s a aquest acte solidari, senzill, gratuït (et donen un entrepà i un suc) i sense més perjudicis per a la salut que, almenys en el meu cas, un cridaner morat al braç.

No estem per bromes

Qui escriu aquest bloc, malgrat el seu notori caràcter seriós, s’havia permès el 28 de desembre, dia dels Innocents, publicar (no sempre) alguna broma o facècia amb encert desigual. I ho feia intentant mantenir el caliu d’una tradició definitivament vinguda a menys com tantes altres del Nadal (“les festes”, com mana ara la correcció política). Aquest any ja no serà així, i potser mai més. No estic, no estem, per bromes. No fa falta dir per què. Quan el panorama s’aclareixi, quan hi hagi motius per un optimisme sincer, quan flairem el futur amb esperances fundades, quan constatem que realment estem al costat correcte de la història, potser m’animo a incloure al bloc noves i amables facècies, tant innocents com els lectors als quals van destinades (que d’innocents ben poc tindran).

[A la memòria de Jordi F., company de feina, que se’ns ha anat un vespre de Sant Esteve; ja ho deia: no estem per bromes]

A l’altra capital

Aquest cap de setmana passat, fugaç escapada (estríctament turística) a Brussel·les. Coneixia la capital belga i europea, i ara també catalana, d’una visita encara més fugaç fa alguns anys i com passa massa sovint, no vaig tenir prou temps per conèixer els seus carrers, els seus monuments i els seus racons dignes d’interès.

El tren que connecta l’aeroport amb la ciutat és indigne del lloc on em trobo, uns vagons que recorden els de la Renfe de fa cinquanta anys, una decebedora sorpresa per a qui espera un mitjà de transport modern i eficient al cor d’Europa. L’aital tren em deixa a l’estació de Brussel·les-Central, una petita joia (esquerra) dels anys cinquanta, obra de Víctor Horta, autor de nombroses edificacions Art Nouveau a les dècades precedents. Ja és mitja tarda d’un dia molt fred, plujós i ventós, les tres coses juntes, quan accedeixo a la contigua estació de metro per arribar a l’hotel. Podria fer-ho a peu perquè és ben proper, però ja he dit que és fosc, fa mal temps, costa d’orientar-se i abans me moro que no pujar a un metro encara desconegut. El suburbà brussel·lès, no molt millor que el seu cosí germà ferroviari pel que fa a manteniment, és una xarxa inaugurada els anys 60, famosa perquè els murals d’algunes de les seves estacions estan decorades amb motius del còmic, marca del país amfitrió, i coneguda també tristament per l’atemptat de fa uns anys a Maelbeek/Maalbeek.

Em disposo a passejar pel centre de Brussel·les. Observo en la llunyania una aglomeració de gent en una cantonada. Què serà? Quan hi arribo, descobreixo que es tracta de l’indret on hi ha el Manneken Pis, objecte de selfies que immortalitzen la laica peregrinació de què gaudeix el nen que pixa (dreta). Com se sap, hi ha el costum de revestir-lo d’alguna manera: avui, 1 de desembre, dia de la lluita contra la sida, l’estatueta me l’han cobert amb un preservatiu color carn i una bufanda vermella.

A pocs metres es troba la Grand Place, centre neuràlgic (i, naturalment, turístic) de la ciutat. Un arbre nadalenc altíssim la presideix mentre que en un dels laterals s’hi ha instal·lat un pessebre dels de tota la vida (com ha de ser: aquí no estan ni per experiments ni per collonades). La multitud, que contribueix a escalfar el gèlid clima hivernal del vespre, contempla extasiada l’espectacle son et lumière de la plaça, amb els seus jocs de llums de color i la seva música psicalíptica que realcen els bellíssims i històrics edificis que rodegen l’espai (a dalt, Ajuntament). Ben a prop, les Galeries Royales Saint Hubert ofereixen al visitant la seva abassegadora oferta comercial, amb notòria presència de la xocolata en totes les seves temptadores modalitats. A l’altra banda de la Grand Place i més al nord, hi ha l’edifici de la Borsa, al voltant del qual s’hi han instal·lat innombrables paradetes de motius i guarniments nadalencs, de tot tipus de menjars (també musclos, especialitat del lloc) i de begudes per fer passar el fred, inclòs vi calent.

El diumenge em disposo a agafar de nou el metro i, oh sorpresa, l’accés és gratuït. La raó: la celebració d’un dia contra el canvi climàtic i per facilitar la mobilitat als assistents a una marxa que s’ha convocat per a aquest motiu. Resultat: els vagons del suburbà presenten un inusual aspecte japonès pel que a aglomeració de viatgers es refereix. Arribo a un dels motius del meu viatge: el Centre del Còmic, hostatjat en un edifici d’Horta, l’arquitecte que ja he esmentat abans. Com és notori, Bèlgica és una potència mundial en el que ells en diuen bande desinée, pàtria dels creadors de Tintín, els Barrufets, la Patrulla dels Castors, en Jan i Trencapins, en Sergi Grapes (esquerra) i de tants herois de la nostra infància. Què menys que dedicar-los un verdader museu amb dibuixos, pintures, objectes i records relacionats amb aquest art. Lamentablement, no puc arribar a visitar-lo: la cua quilomètrica per entrar i l’escàs temps de què disposo fan que desisteixi de les meves intencions. Una altra vegada serà (total, Brussel·les està a dues hores de Barcelona o de Reus). Aprofito el desplaçament per fer algunes compres a la botiga del museu i me’n torno caminant, xino-xano, cap a l’hotel. Ben a prop em topo amb una imponent església gòtica: es tracta de la catedral de Santa Gúdula, on es van casar Balduí i Fabiola, primer esdeveniment retransmès en directe per televisió.

L’avió m’espera. Vint-i-quatre hores de rellotge (dormir inclòs) són, definitivament, ben poca estona per una escapada (no política) a Brussel·les. I si és política, ja no diguem.

[Imatges: Viquipèdia]

Benvingut a la nova feina

M’assabento de la mort d’una antiga companyia de feina. Ja era nonagenaria i feia temps que no havia tingut l’ocasió de saludar-la tot passejant pels carrers de Tarragona. Més enllà de la pèrdua en si, el que la fa singular és que fou la que m’acollí el dia de la meva incorporació al primer lloc de treball “seriós” (i, al capdavall, definitiu) un ja llunyà 1982. Recordo perfectament aquell moment, el vestit que duia… Ella em donà la benvinguda i les primeres indicacions de quines havien de ser les meves tasques, ella fou qui m’ensenyà els despatxos, qui em presentà la resta de companys… i ho féu de manera agradable, com si li fes molta il.lusió, tractant-me com una mena de fillol. De fet, fou una de les moltes “tietes” no familiars que s’han creuat a la meva vida. Era una dona a qui agradava anar ben vestida, coqueta i que es resistia a fer-se gran. Amb 60 anys no tenia manies en posar-se uns texans ben juvenils. Amb estil, simpatia i personalitat, així m’agradarà recordar-la sempre.

A can seixanta

‘Can Seixanta’ fa referència a un lloc on impera el desgavell i la desorganització. L’expressió, molt barcelonina, ve a significar més o menys el mateix que “casa de barrets” o, directament, “casa de putes”. La dita prové d’una fàbrica tèxtil del Raval de Barcelona, concretament del carrer Riereta números 18, 20 i 22, la suma dels quals dóna seixanta, origen (poc versemblant, segons els estudiosos) del nom. El cas és que el propietari de Can Seixanta era més donat a muntar trobades gastronòmiques i saraus diversos amb la Colla de l’Arròs que a preocupar-se pel dia a dia del seu negoci, i d’aquí ve l’expressió.

La meva vida també acaba d’entrar, en certa manera, a “can seixanta” perquè aquests són els anys que des d’avui em separen del meu naixement. Dic en certa manera perquè no em considero una persona desorganitzada ni sóc de colles, gastronòmiques o no. Si de cas, barceloní: de fet és una expressió que a casa l’havia sentit dir i que, com moltes, s’està perdent llastimosament.

Com es deu dir en català sesentón? Què passa quan una persona arriba a la seixantena? Em sobrevindrà inexorablement la decadència física i mental amb què, sigui dit de passada, també m’amenaçaven als quaranta i als cinquanta? De moment, les perspectives són poc afalagadores i conviden més aviat a fugir (no sé a on, clar): pensar en una jubilació que encara tardarà, alarmar-se per petits oblits o dolors corporals, començar a vacunar-se contra la grip… Quin panorama.

Se suposa que cal ser optimista, també ara. Se suposa. Apel·lem, doncs, al més optimista i vital dels nostres personatges públics, Joan Manuel Serrat, aquell que cantava que feia vint anys que feia vint anys que tenia vint anys el dia que va bufar seixanta espelmes. Ja ha plogut bastant des d’aquell dia, i ben “sandunguero” que se’l veu, al noi del Poble Sec. Barri, per cert, ben proper a Can Seixanta.

[Informació extreta de Sàpiens, setembre de 2014; imatge: Pinterest]

 

Dues pèrdues

Setmana Santa trista. Avui hem de lamentar no una, sinó dues pèrdues. L’ex-president de l’Associació de Paràlisi Cerebral i ànima del centre La Muntanyeta de Tarragona, Jaume Marí, persona molt estimada a la ciutat pel seu caràcter i per l’entusiasme i la dedicació amb què s’entregava en el món dels discapacitats. I el secretari de la Cambra de Comerç de Reus des del 1985, Joan Josep Sardà. Amb tots dos vaig tenir ocasió de relacionar-m’hi professionalment en el passat. El Jaume, a més, havia estat company d’estudis. Tots dos ens deixen a una edat massa jove (la meva, per cert).

En memòria.

[Imatge: Jaume Marí; www.diarimes.com]

 

Premi d’arquitectura ODA

L’estudi d’arquitectura d’un company de feina opta als premis ODA (Obra del Año), únics al món en què els guanyadors són decidits per votació popular. Hi opta en les categories “Arquitectura per la Salut” amb el Centre de dia i Casal de gent gran de Blancafort (imatge de dalt), i “Arquitectura d’interiors” amb Ca Marcelo, de Vila-seca (imatge de baix).

Podeu votar en els següents enllaços:

http://oda.plataformaarquitectura.cl/cl/2017/candidates/106559/centro-de-dia-y-hogar-de-ancianos-en-blancafort-slash-guillem-carrera

 

http://oda.plataformaarquitectura.cl/cl/2017/candidates/106535/ca-marcelo-slash-guillem-carrera

[Imatges: www.guillemcarrera.com i www.plataformaarquitectura.cl, foto Cristina Serra]

 

Cent anys

Avui el pare hagués fet cent anys. La contínua constatació de que el temps és relatiu o en tot cas de que s’escurça inexorablement, no amaga un cert sentiment de vertigen al pensar que ja ha passat un segle, un segle!, des que es va produir un fet tan decisiu per a la meva vida (i per a la de qualsevol persona) com és el naixement del progenitor.

No crec que aquest bloc, per molt que s’intituli “personal”, sigui el lloc més adequat per parlar del pare i de tot el que envolta la seva figura (la relació que hi tenia, el record que en guardo). Una comprensible preservació de la privadesa m’hi obliga, fins i tot en aquests temps de tot tipus d’impudoroses exhibicions a les xarxes socials i de persistents exigències de transparència a tots nivells. Algun comentari o anècdota sobre ell ha tret el nas per aquest bloc en èpoques passades: escrit està per a la curiositat dels meus lectors. Afegim-hi ara que el fet que avui commemorem va esdevenir a la bonica població garriguenca de l’Albi, famosa per les runes del seu castell i per un petit call vora la plaça major. Conec alguns detalls del passat del poble, explicats precisament pel pare amb la seva innegable gràcia: que en un moment tenia quatre forns, de la germanofília i francofòbia del seu rector quan el pare va néixer (en el moment més cruel de la Guerra del 14) o de les picabaralles amb els pobles veïns, Cervià, el Vilosell… que a vegades es resolien amb mètodes més propis del Far-West.

Arribarà la nostra generació a celebrar els cent anys, no dels nostres progenitors sinó dels propis interessats? No ho sabem, encara que l’esperança de vida sigui de “només” vuitanta i tants anys, això si fem bondat, mengem el que toca quan toca i no ens estressem massa amb el nostre entorn, tasca francament difícil. La il·lusió d’assolir el centenari hi és, naturalment, però sospito que és un privilegi reservat a personatges com la britànica reina Mare (a qui el pare anomenava sarcàsticament “la carnissera”) o l’actriu Olivia de Havilland (a la imatge) que va bufar espelmes el passat dia 1: el pare, cinèfil reconegut, es portava onze dies amb la protagonista d’Allò que el vent s’endugué. Sí, el vent s’ho acaba enduent tot, quin remei.

[Imatge: www.oliviadehavillandonline.com]

 

La primera vegada

A la vida sempre hi ha una primera vegada per a tot. Experiències agradables o desagradables, previsibles o imprevisibles, buscades o temudes. Avui, depassat àmpliament l’equador de la meva vida, m’he estrenat en un fet que mai no m’havia ocurregut, i per això està aquest bloc, per deixar-ne pública constància: he quedat tancat en un ascensor durant uns vint minuts ben bons.

Això de “bons” és un dir. No és que pateixi claustrofòbia però sempre és una experiència un pèl ingrata per a tothom. Encara bo que l’ascensor era modern, ampli, amb mirall i dotat d’un timbre d’alarma que m’ha posat en contacte immediat amb el servei tècnic. Però estar-se tanta estona sol, sense res per llegir o entretenir-se i, horror, sense dur el mòbil a sobre, ajuda a entendre la teoria del temps del senyor Einstein.

Entrant en detalls tècnics, s’ha de dir que em dirigia a una tercera (i última) planta i l’ascensor no només no s’hi ha aturat sinó que ha seguit pujant fins a quedar un pam més amunt del que li tocava, fet que ha provocat que les portes es bloquegessin. És curiós, perquè recordo haver tingut més d’una vegada un malson consistent en què estic en un ascensor que continua pujant després del darrer pis fins que, per horror meu, trenca el sostre. Llavors em desperto. Ànsies de llibertat? Vés a saber què voldrà dir!

[Imatge: uns il·lustres predecessors de la meva experiència, no fa massa; cadenaser.com]

Ni Mas ni març: avui, nas

Avui és Sant Silvestre, el darrer dia de l’any, el de les curses i el bany a la platja (almenys a Tarragona), el del sorteig de la Grossa (no m’ha tocat res) i el de les preparacions per rebre, de la manera menys ridícula possible, un 2016 que Austràlia ja fa hores que coneix. Però sobretot avui és el dia que surt als carrers l’Home dels Nassos, el que en té tants com dies té l’any. Curiosa i entranyable tradició aquesta. Mentre el veia passar aquest migdia per la plaça de la Font tarragonina, després d’alguns anys de no fer-ho, pensava en el sentit d’aquest esdeveniment. És un compendi de les festes nadalenques: té la màgia del Nadal, juga amb una broma com els Sants Innocents, forma part de les tradicions del Cap d’Any i, finalment, no tindria sentit sense la presència dels nens, igual que Reis. Té tots els avantatges: no ocasiona grans problemes d’aglomeracions o de mobilitat urbana i és barat des del punt de vista de l’erari públic, qüestió gens menyspreable. Que duri anys i anys, doncs.

I parlant d’anys, toca acomiadar-se del que acaba, tant intens, memorable o oblidable (tot alhora) com els anteriors, i rebre el nou amb la mateixa il·lusió i prevenció (també alhora) que els anteriors. Acaba en setze, com els jutges dels castellanoparlants. Serà indicatiu d’alguna cosa? Bon any nou a tots els lectors del bloc.

[Imatge: rellotge de l’Ajuntament de Tarragona, foto Eva Hidalgo, www.cadenaser.com]

Ja torna a ser Nadal

Ja torna a ser Nadal. Unes eleccions parlamentàries i una transcendental assemblea política, col·locats en el calendari de forma gens innocent, no aconseguiran fer-nos oblidar la commemoració del naixement de Jesús. Ja torna a ser Nadal. Bé prou que ens en fan memòria contínuament, de forma tenaç, els mil missatges convidant-nos a buidar les nostres butxaques en la seva doble faceta consumista o solidària. Ja torna a ser Nadal. De nou hem hagut de fer front a les polèmiques de cada any, que si llums als carrers, que si els pessebres han de ser així o aixà, que si tió o reis. Ja torna a ser Nadal. Ja hem superat amb èxit la fatigosa Marató de TV3, la insofrible cantarella dels niños de San Ildefonso i l’estressant compra dels regals, i n’hem sortit amb vida.

Ja torna a ser Nadal i toca viure’l i gaudir-ne. Pau i felicitat per tothom.

[Imatge: pessebre instal·lat a la plaça Major de Mataró el 2012; unamicadetotarreu.com]

L’illa dels llangardaixos (i 2)

* Continuem el periple per la desconeguda illa d’El Hierro. Avui toca conèixer la part meridional, menys poblada que la resta. Hi té molt a veure, és clar, la naturalesa volcànica del territori, que fa que l’única població d’un cert renom sigui La Restinga. Dic renom perquè aquest nucli es va fer famós fa quatre anys al veure’s directament afectat per l’erupció d’un volcà submarí davant mateix de la costa. Segurament molts recordem les imatges de fumeroles a l’aigua, pedres volcàniques flotant-hi, habitants angoixats per l’esdeveniment i mobilitzacions d’equips d’emergència.

* Al final la cosa no va anar a més, però va ser l’excusa per muntar a pocs quilòmetres del lloc un Centre d’Interpretació Vulcanològic (imatge de dalt), que ofereix informació bàsicament audiovisual del que són aquests imprevisibles fenòmens de la naturalesa. La visita al lloc es complementa amb un passeig per la zona, on t’expliquen per què l’acció dels volcans i de la lava ha produït l’espectacular paisatge que tenim la sort de contemplar (el dia, a diferència d’ahir, és assolellat).

* Incidències geològiques a banda, La Restinga és una tranquil·la població costanera dedicada bàsicament a la pesca i al turisme. Dinem en un dels molts restaurants de la zona especialitzats en peix. A la carta hi trobo una sorprenent catalufa, però prefereixo cruspir-me un deliciós alfonsiño amb papas arrugás. De postres, la millor pinya natural que he tastat en ma vida. La jornada és rodona perquè acaba amb un bany en una zona del petit port habilitada expressament per a aquesta activitat (imatge de sota).

images (30)

* El tercer dia toca tornar al nord i visitar el museu Guinea i el Lagartario. El museu és, en realitat, el que ha quedat del primer poblat europeu d’El Hierro. Una visita guiada mostra cabanyes de diferents èpoques, amb elements de la vida diària (mobiliari, roba, estris de cuina…). Al costat mateix es troba el Lagartario, petit centre dedicat a la cria en captivitat d’un llangardaix gegant endèmic de l’illa (imatge de sota) i que es creia extingit fins que un dia un pastor va descobrir-ne un exemplar. Allí els tenen, en una mena de terraris, quiets i inexpressius, a l’espera del dia de poder-los deixar en llibertat.

* Llibertat. De moment, no podrà ser. Massa perills fora de les quatre parets de vidre on estan reclosos.

imagesNRPO3I7S

[Imatges: eldia.es, canariasactual.com, canarias7.es]

L’illa dels llangardaixos (1)

He estat alguns dies a l’illa canària d’El Hierro. Aquesta és la crònica de la descoberta d’un territori petit i sorprenent.

* El primer encant d’El Hierro és la seva escassa colonització turística. Parlo del turisme de masses, de platges bigarrades, de souvenirs, de discoteques, de soroll, de banalitat i d’ordinariesa. La raó? Com aquella cançó de quan jo era jove, aquí no hi ha platja, sinó roquissars i penya-segats, herència de l’origen netament volcànic de l’illa. Tampoc hi destaquen grans monuments per anar-hi a fer pacients cues i absurdes fotos. És tota una altra cosa, i que duri.

* Dediquem el primer dia a recórrer en cotxe l’illa. El destí ens reserva un temps realment boig perquè en poca estona patim fred, calor, boira, vent i una pluja intensíssima. El primer punt d’interès és Valverde. Ambient de poble, tranquil·litat i quietud, encara que sigui la capital de l’illa. Visita a l’església de la Concepción (imatge de dalt) i a una botiga que fabrica quesadillas, unes postres un pèl embafadores fetes amb formatge de cabra. Em crida l’atenció un retrat en un carrer que sembla més aviat una 20151016_105700 (3)petita capella (imatge de la dreta). És en recordatori del senyor Terencio, l’amo de la cadena de supermercats del mateix nom, exemple de selfmade man local.

* D’allí marxem cap el Mirador de la Peña, afaiçonat pel conegut artista canari César Manrique, talaia de 700 metres des de la qual es divisa la costa nord, coneguda com El Golfo (imatge a sota). Costa de distingir, però en un sortint s’endevina una edificació: es tracta de l’hotel més petit del món, segons el llibre dels rècords. Tinc entès que hi ha una llista d’espera de mesos per poder allotjar-s’hi i intentar dormir amb el previsible soroll de fons de les onades. Passo.

20151016_132308 (2)* La ruta ens porta cap a l’oest per carreteres plenes de corbes, i sense quitamiedos, però el paisatge espectacular, tant el terrestre com el marítim, venç qualsevol neguit automobilístic. Estem al sabinar, amb els seus arbres (savines, és clar) capriciosament recargolats per acció del vent. Seguim. Quan dic que la ruta ens porta a l’oest ho dic de forma ben literal. El punt més occidental d’El Hierro ho és també de l’estat espanyol i per aquí passava antigament el meridià 0 (el que ara passa per Greenwich i per la Meridiana), com oportunament recorda un indicador. Completa la visita de la zona el far d’Orchilla, solitari i altiu.

(continuarà)

[Imatges: fotos de l’autor]

La nena maca

Falten cinc hores i escaig per encetar el 2015, un any que promet ser bo si ens fiem de la saviesa popular. El 15 és la “nena maca” en el joc del quinto (o del bingo) i els espanyols tenen l’expressió “estar del quince” per dir que quelcom és exquisit, superior o extraordinari. Amb el sincer desig de que per a tots i per a tothom, nació inclosa, aquest any sigui la nena maca i culminem el que tant de temps hem somiat, us desitjo un molt bon 2015.

[Imatge: rellotge de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona; passioperbarcelona.blogspot.com.es]

Una bona notícia des d’Argentina

No puc evitar sentir enveja i alegria contemplant Estela de Carlotto, la presidenta d’Abuelas de Mayo, i el seu èxit personal i col·lectiu: haver retrobat el seu nét. Ha de ser extraordinàriament satisfactori aconseguir un objectiu després de dedicar-hi mitja vida, i més si aquest objeciu té la significació del retrobament d’un ésser estimat. Per a ella, per al col·lectiu que representa, per a tota la societat argentina i, d’alguna manera, per a tots nosaltres, el fet que Carlotto sàpiga qui és el seu nét, el pugui conèixer, abraçar-lo i estimar-lo, no deixa de ser una victòria que compensa, en una petita part, tot el mal que va fer la sinistra dictadura militar dels anys setanta.

Que una àvia argentina conegui el seu nét té també una derivada personal: la meva també ho era, d’argentina. Lamentablement, ella no va poder mai conèixer el seu nét Jordi perquè va deixar aquest món molt abans de néixer jo. Aquesta circumstància fa que la notícia que protagonitza aquests dies Carlotto em provoqui un sentiment d’empatia per ella i, com queda dit, una satisfacció especial.

[Imatge: www.laplatanoticias.info]

Ja torno a ser jo

Avui m’ha tocat anar a renovar el DNI. Mira, ja torno a ser espanyol si us plau per força per setena vegada a la meva vida. El tràmit burocràtic té el seu interès, per comprovar com han canviat les coses, si és que han canviat, des que un ja llunyà 1974, un servidor va acudir per primera vegada a una comissaria perquè li lliuressin una cartolina plastificada a canvi d’una foto, una signatura i una ditada.

I sí, hi ha diferències. El 1974 l’experiència va ser de les que marquen. Tot un matí de cua al carrer (no es donaven números ni res per l’estil) a la comissaria de davant la Casa de les Punxes de Barcelona. Les empremptes es prenien en una mena de planxa entintada i t’havies de netejar amb un líquid d’incerta composició. El resultat el teniu a la imatge: hi ha una àguila franquista, em dic Jorge i ensenyo una orella malgrat el meu abundós cabell perquè així estava manat.

Quaranta anys després els canvis són evidents i cal reconèixer-los: reserva prèvia de número a la web, tràmit rapidíssim (uns quinze minuts), tot per ordinador, el funcionari ha acabat parlant-me en català i el carnet que m’han donat (és un dir: es paga una taxa) ja porta un xip, com els gossets.

El que no ha canviat, és clar, és la bandera que presideix les dependències, que segueix sent una enorme estanquera darrera de l’amable policia que amb accent canari m’ha atès a l’entrada. Policia a afegir als altres que a l’interior fan les feines burocràtiques d’identificació i expedició de carnets, passaports i certificats. Però la policia no està preparada per un altre tipus de tasques?