Històries des de casa (20: el Miquel Àngel)

He dubtat molts dies abans de publicar l’apunt d’avui, però finalment m’hi he decidit. Els blocs també són una bona manera de verbalitzar per escrit (si això és lògicament possible) els conflictes personals que les circumstàncies de la vida i del món que ens rodeja fa aflorar inevitablement. Parlo de conflictes senzills, clar.

Aquests dies, en les rodes de premsa espanyoles televisades, juntament amb els ministres, els policies i l’inefable Fernando Simón, s’ha fet popular la figura del general Villarroya, cap de l’Estat Major. Les seves intervencions, a mig camí entre la lletania de notícies i l’arenga militar, com a portaveu de l’exèrcit espanyol l’han convertit en objectiu inevitable de crítiques i desqualificacions. Segons les succintes notes biogràfiques que han fornit els mitjans, el general Villarroya va néixer a la Galera, al Montsià, i va ingressar a l’Acadèmia de l‘Aire just després de morir el dictador, però silencien que durant uns anys va viure a Tarragona, ciutat on fa mig segle el vaig conèixer i amb qui vaig mantenir una curta però bona amistat. Quan va iniciar la seva aventura professional vaig perdre el contacte amb ell.

Em saben greu alguns dels vituperis que està rebent el Miquel Àngel, m’incomoden d’alguna manera, i em pregunto fins a quin punt està fermament convençut del que afirma a les rodes de premsa o més aviat expressa, amb disciplina castrense, un punt de vista compartit amb el govern espanyol i el conjunt de l’exèrcit, perquè pel que recordo d’ell era una persona ben poc identificada amb el que tòpicament entenem com un militar espanyol, sinó tot el contrari, un noi madur, de caràcter alegre (sempre explicava acudits), sense inclinacions polítiques remarcables, aficionat als avions (segurament la raó que decidí la seva vocació militar i no cap altra) i lector d’uns còmics protagonitzats pel pilot Michel Tanguy (dibuixats, oh sorpresa, pel recentment desaparegut Uderzo), avui bastant oblidats.

Evidentment en mig segle les persones poden evolucionar i canviar les seves idees, els seus sentiments de pertinença, els seus interessos o els seus cercles socials, i no hi tinc res a dir, però quan veig per la tele algun tall de veu del Miquel Àngel (naturalment, no miro mai les rodes de premsa), em grinyola sentir les coses que diu, diametralment oposades a la meva manera de creure i de pensar. Tot i això, encara he de dir una cosa al seu favor: se li ha criticat molt que sempre parli de que “això és una guerra” i que “tots som soldats contra el virus”, afirmacions que també fan servir diàriament tots els col·lectius que tenen alguna cosa a dir sobre el monotema d’aquestes setmanes, polítics, pensadors, metges, investigadors, periodistes… perquè es tracta, com tothom sap, d’una metàfora ben recurrent. Sobren els esgarips.

On sí que la crítica ha de ser implacable és en l’actuació d’aquestes coses denominades UME, les unitats que s’han dedicat aquests dies a “ajudar” en tasques logístiques, però de la manera més potinera possible: desinfectant aeroports quan no calia, fent veure que muntaven hospitals i llits de campanya (fent-se la foto, més aviat), arrogant-se competències que no els pertoquen (per molt estat d’alarma que hi hagi) i, en fi, muntant numerets de desfilada i arriada d’estanquera, com als vells temps. Derecha!… ains!

[Imatge: pinterest]

Històries des de casa (19: l’Instagram de la prehistòria)

He invertit algunes de les darreres hores sobreres a una activitat ben innòcua, reposada i plaent, més típica de jubilat que de persona més o menys activa i dinàmica, que se suposa que és el que sóc. M’he dedicat a organitzar la meva col·lecció de postals.

Col·lecciono aquestes targetes des de temps immemorial. La meva infància i primera joventut va coincidir amb el boom del turisme de masses i, per tant, d’un dels seus productes consubstancials: la postal. Per als mil·lenials d’avui, aquest objecte no passa de ser una curiosa relíquia vintage i potser els costa d’entendre que hi hagués una època, no tan pretèrita, en què el foraster d’un lloc es sentís socialment obligat a comprar una d’aquestes fotografies de colors llampants amb un paisatge o monument de la zona, escriure quatre banalitats, enganxar-hi un segell (molt important) i enviar-la a familiars o amics, els quals la rebien (tres o quatre dies més tard) amb il·lusió i complaença. El text de la postal havia de ser breu (l’espai era el que era) i sense cap mena de contingut privat (podia llegir-lo, com a mínim, el carter) i per tant sempre es resolia amb frases estandarditzades del tipus “hem arribat bé a l’hotel”, “fa un temps molt bo”, “aquesta ciutat és fantàstica”, “llàstima que no puguis estar aquí” o “petons i abraçades”.

Les postals (la marca “Escudo de Oro” es va fer famosa) eren col·locades en quioscos i botigues en una mena d’expositor que donava voltes perquè els turistes, còmodament, poguessin seleccionar els motius preferits. Van tenir les seves èpoques: de postals en blanc i negre o d’un suggeridor marró de l’antigor es va passar al color cridaner dels anys 60. Durant molt de temps van privar platges, muntanyes, esglésies, carrers, edificis emblemàtics… En un moment determinat van començar a circular motius típics, oferta gastronòmica, sardanistes, flamenques… El següent pas consistí en enganxar a aquestes darreres unes faldilles de tela, que podien aixecar-se per mostrar les cames nues de la ballarina. La decadència va arribar amb models de postals pensats bàsicament per a “guiris” de vol barat: missatges de sun, sangria and sex acompanyant personatges de generoses formes i escassedat tèxtil. L’imperi de la missatgeria instantània i d’Instagram ha suposat el definitiu arraconament de les targetes postals als confins de l’enyorança vintage i de l’interès de gent com jo, propensa a descobrir-hi curiositats de tota índole.

En tinc milers, embotides en quatre capses de sabates, que per a això són molt útils. La meva dèria per guardar de tot, unit a una tieta viatgera que me’n portava dotzenes al tornar dels seus tours europeus i també l’herència familiar són el resultat d’aquesta acumulació de targetes. N’hi ha de tot arreu, d’antigues i de modernes, unes són artístiques, altres fan mal als ulls, unes tenen text (de parents o amics dels pares), altres no… Les he quantificat i ordenat curosament per estats (Països Catalans a banda), però deixo per una altra ocasió classificar-les per territoris, ciutats i llocs concrets. És una feinada, però no descarto fer-ho aviat si aquest confinament s’allarga més del compte. Ja he dit que era una activitat de jubilat, i què sóc ara si no una mena de prejubilat forçós?

[Imatge: todocoleccion.net]

Històries des de casa (12: el còmic, de dol)

Ha mort Albert Uderzo, el dibuixant de les històries d’Astèrix i Obèlix. Ha estat saber la notícia, transportar-me a la meva infància i recordar l’època en què van començar a entrar a casa dues col·leccions de còmics (i en català!), el Tintín i l’Astèrix. Totes dues divertides i fascinants. Les aventures dels herois gals, permanentment enfrontats als romans i victoriosos gràcies a un beuratge del druida, són d’aquelles històries que d’infant et sabies de memòria, llegies una vegada i una altra i que tornaves a fruir-ne com la primera vegada. Conforme em vaig anar fent gran, on bàsicament només havia vist una successió de gags entenedors per al públic infantil vaig començar a descobrir uns relats que admetien una doble lectura, i per tant una nova font d’entreteniment però també de coneixement i reflexió. Penso en la hilarant Astèrix a Hispania, amb les seves carreteres a mig arranjar, les processons, els toros, el flamenc i el Bástez y Mandolina; per cert, els nostres personatges mai no trepitgen el que segles després serien els Països Catalans… Penso en la volta a la Gàl·lia i la seva col·lecció de tòpics regionals només plenament comprensibles pels francesos. Penso en el recaptador d’impostos (crec que a Astèrix i el calderó) i la seva burocràtica manera de parlar. Penso en Juli Cèsar, coprotagonista d’alguns dels llibres, parlant sempre d’ell en tercera persona (com, efectivament feia quan escrivia). Penso, en fi, en els jocs de paraules que se t’escapen mentre ets un infant (època en què no saps què dimonis és una assegurança a tot risc per endevinar el nom d’Assurancetúrix).

I què tindrà a veure tot això amb la crisi sanitària que estem patint, algú es pot preguntar. Res, però ho faré lligar ni que sigui forçadament. Hergé (Tintín) i Goscinny i Uderzo (Astèrix) pertanyen a l’anomenada escola franco-belga de dibuix de còmics, igual que Peyo, el creador de Jan i Trencapins i dels Barrufets. D’aquests darrers simpàtics personatges em ve a la memòria l’aventura dels Barrufets negres, d’innegables similituds amb el que està passant. Una vespa ataca un barrufet i provoca que la seva pell blava esdevingui negra a la vegada que es torna agressiu i encomana la malaltia als seus col·legues. Un a un es van veient afectats, fins i tot el darrer, el gran barrufet. Tot sembla perdut. O no…

[Imatge: smursfanon.wikia.com]

Històries des de casa (11: correcció d’errades)

Sorpresa. El DOGC no ha tardat ni vint-i-quatre hores a rectificar la incongruència lingüística que denunciava a l’apunt d’ahir (els treballadors i les treballadores s’havien de separar un metre i mig però no quedava clar si els integrants de cada un dels dos grups s’havien de separar o romandre ben juntets compartint virus).

La rectificació del diari oficial s’ha publicat en forma de “correcció d’errors”, que és l’eufemisme que fan servir per canviar textos inconvenients, fruit de badades, etc. Però no, no és un “error material en l’entrada de la Resolució en el sistema informàtic” com s’afirma: el paràgraf corregit té una redacció ben diferent, no estem parlant d’una falta d’ortografia o d’un ball de números (el que en èpoques passades se’n deia “fe d’errades” en diaris i llibres).

Toca agrair a qui correspongui aquesta àgil rectificació i esperar que, en una altra ocasió, els supervisors dels textos oficials s’ho pensin dues vegades a l’hora de donar corda a la seva zelosa correcció política.

[Imatge: dreamstime.com]

 

Històries des de casa (10: el desdoblement, que no falti)

És increïble. Tenim prohibit passejar per zones obertes i poc transitades però en canvi un nombrós col·lectiu de persones es veuran obligades també avui dilluns a anar a treballar (traduït: fer ús del transport públic, potser canviar de població i restar moltes hores dins un habitacle de reduïdes dimensions amb més gent). Mentre l’ínclit gobierno de progreso no baixa del burro, la Generalitat ha tingut la pensada de publicar una resolució obligant els treballadors a romandre distanciats un metre i mig els uns dels altres. Que s’hagi de concretar amb aquesta precisió (no mil·limètrica però sí centimètrica) un tema tan personal com l’espai privatiu i la posició de cadascú respecte als altres dóna la mesura, mai millor dit, de l’abast de la situació.

Completament d’acord amb una decisió que intenta pal·liar el perill de transmissió del coronavirus entre humans, amb un però… La resolució parla de “les mesures de distància entre treballadors i treballadores i amb les persones usuàries amb les quals interactuen en els centres de treball”. Com es pot comprovar, la redacció del títol de la resolució ha inevitablement resultat afectada pel desdoblament de gènere, aquesta xacra que impregna tot document oficial. Se n’adona el redactor del text del què significa que la distància entre treballadors i treballadores ha de ser d’un metre i mig? I entre treballadors, a quants centímetres poden estar uns d’altres? I entre treballadores? Els treballadors no són persones i els usuaris sí? Per què no parlen, senzillament, de “les mesures de distància entre persones”, sense més discriminacions?

La filòloga Carme Junyent ja fa anys que està batallant contra aquest virus lingüístic completament innocu però per al qual molt ens temem que no hi ha vacuna possible. Almenys no és el moment més oportú per fer-hi més escudella. Les urgències que tenim com a societat són unes altres. Deixem-ho aquí, doncs.

[Imatge: Vilaweb]

 

Històries des de casa (9: no ho sentiu? és el silenci)

La frase la va fer famosa aquell oblidable polític a qui el gos le olía a leche, però cobra un sentit continuat des que va començar el confinament ja fa nou dies (que lent i que ràpid, tot alhora, passa el temps).

Us heu adonat del valor del silenci? En aquests dies pot arribar a ser sepulcral. No sé si serien figuracions meves, però aquesta nit, eren les cinc en punt, juraria haver sentit des del llit el so de la Capona, la campana de la catedral de Tarragona. Per qui no conegui la ciutat, jo visc prop del Serrallo. Sentir aquell so (real o imaginari, repeteixo) m’ha produït una barreja de sensacions: d’una banda, prendre consciència de la quietud en què estem vivint els darrers temps, nit i dia; de l’altra, l’emoció de traslladar-me, mentalment, a segles pretèrits quan els únics decibels considerables devien procedir de les campanes; i de l’altra, una sensació d’agermanament amb la resta de la ciutadania, com si aquell toc ens recordés que no estem sols.

De dia, el contrapunt sonor a la Capona el dóna l’Amparito Roca, el popular pasdoble igualment genuí i tradicional que ha esdevingut una mena d’himne oficiós dels tarragonistes més autèntics (els TTV) i que cada migdia, ressona puntual a tots els barris per a alleugerir el feixuc tancament dels meus convilatans. L’altra cita ineludible és a les vuit del vespre, quan el veïnat dedica des dels balcons un llarg i merescut aplaudiment als professionals sanitaris que aquests dies s’estan deixant la pell (i els nervis i, fins i tot la salut) per controlar una situació molt difícil.

I torna el silenci. Silenci. Aquest era el títol d’un programa cultural de TV3, que a pesar de les seves pretensions modelnes es deixava veure. Al final la presentadora demanava a l’artista convidat que definís què era per a ell el silenci. Doncs ja tenim la resposta definitiva.

[Imatge: catedral de Tarragona; www.tinet.cat, foto, Sònia Prieto]

 

Històries des de casa (8: comiat)

Avui és el Dia Internacional de la Poesia. Aquí en teniu una.

 

COMIAT

Per un cel matinal tot blau i rosa,

jo veia un temple de puríssima marbre

blanquejar entre el verd de la ribera,

damunt les clares ones.

Les columnades de gentils estries,

al perfilar-se paral·leles, feien

conjunt harmoniós, com el cordatge

de la sagrada lira.

Esculpit el frontó, damunt el pòrtic

serenitat irradiava augusta,

com el front galeot i sereníssim

de Pal·las Atenea.

Era allò, vist enfora, el santurari

de l’Art suprem. Com en seria esplèndid

l’interior! Quin càntic, quins oracles

allà ressonarien!

Jo prou vulgui pujar-hi; mes vaig perdre

l’incert camí; m’abandonà el coratge;

i l’esglai me digué: “per què t’esforces,

somniador inútil?”

Després… el temple aquell perdí de vista,

i ja mai més he somniat muntar-hi.

Però a voltes, encara, per ma ruta,

girant-me, el veig enfora.

El veig, i deturant-me a contemplar-lo,

ja per mi inassequible, en don indici

a l’esforçat jovent qui canta i puja

les costes de la vida.

Oh vosaltres que un jorn entreu al temple,

no us deman per a mi ni una memòria;

mes ah! gravau-hi lo que jo hi volia;

el nom de nostra pàtria.

Miquel Costa i Llobera: “Comiat”

 

 

 

 

Històries des de casa (7: ‘nasío pa fumigá el aeropuerto’)

El nefast govern central continua resistint-se a ordenar el tancament de ports i aeroports, però ja ha trobat la manera d’intervenir-hi: enviar l’exèrcit i fumigar-los amb aigua i lleixiu (els aeroports, no els soldats). Mirava les imatges de l’arriscada missió a l’aeroport barceloní i no podia evitar la indignació pel mal ús d’uns recursos personals i materials molt necessaris per a altres urgències (això sí que és una malversació!). Alhora era risible contemplar aquella tropa de ghostbusters ruixant el terra de la terminal de la manera més maldestra possible, una operació que fa cada dia, com és lògic, un equip de neteja de manera cent vegades més professional. Se m’ocorre una idea interessant per no haver de patir tant per si es cola algun Covid-19 a les instal·lacions aeroportuàries: tancar-les durant un temps o reduir-ne l’activitat a la mínima expressió.

Que hi hagi d’haver un exèrcit amb nombrosos efectius en un estat és matèria discutible i ara no és el moment de desgranar arguments a favor i en contra, que n’hi ha d’ambdós, però si hi és i el paguem entre tots, es podria dedicar a feines més imperioses i justificades, vist l’embalum que està agafant l’actual crisi sanitària. De manera que no s’entén la penosa operació d’imatge d’ahir. O sí que s’entén: com qui no vol la cosa (i no la volem), l’exèrcit espanyol ja campa per carrers i carreteres del país. Els Piolíns caquis ja són aquí. I fèiem conya, en els dies més intensos del procés sobiranista, de que els tancs no acabaven d’arribar mai a la Diagonal. Doncs mira, ja hi son.

[Imatge: foroparalelo.com]

 

Històries des de casa (6: currículum víric)

Ja ho podem confirmar: l’actual pandèmia serà la pitjor crisi sanitària que hauran viscut les nostres generacions. Ni tan greu i sòrdida com la pesta negra del segle XIV, amb milions de baixes, ni tan lleu com les habituals passes de grip hivernals, aquelles que produeixen molts més morts que el Covid-19, segons ens asseguraven imprudentment els experts quan van aparèixer els primers casos.

La meva particular relació (de lluny) amb malalties infeccioses comença molts anys abans de néixer jo perquè, segons es comentava a casa, una besàvia meva va morir víctima de la grip del 18, la famosa grip espanyola. Però això no té res d’original.Em penso que tots podríem parlar d’algun familiar víctima d’aquella epidèmia.

No puc assegurar si de petit vaig patir alguna malaltia contagiosa, però sentia molt a parlar del xarampió i de la tos ferina, nom que associava a la farina. Em preguntava quina relació tenia amb aquest aliment. Cap, naturalment. L’Enciclopèdia m’informa que és una malaltia causada pel bacil Bordetella pertussis, un nom molt bell per a una malura molt empipadora, per a la qual afortunadament hi ha una vacuna, que s’administra juntament amb la de la diftèria i la del tètan.

Més proper vaig estar de patir aquest darrer. Com se sap, el tètan es pot adquirir al ferir-se amb un metall rovellat. En unes colònies, fent el ximple em vaig colpejar amb la barra lateral d’una porteria metàl·lica i rovellada. A banda d’un bon trep al cap que va necessitar no sé quants punts, em van haver de subministrar el vaccí del tètan. La història es va repetir molts anys més tard quan, intentant tancar una finestra també metàl·lica i mig rovellada em vaig fer un tall a la mà que m’obligà a repetir la prevenció.

Però això són històries personals. La malaltia contagiosa que en el seu moment va generar molt impacte i una exagerada preocupació social, comparada amb la d’ara, fou un brot de còlera, als anys 70. Recordo cues de gent a la Delegació de Sanitat de Tarragona, no sé si cercant informació o exigint vacunar-se, però en tot cas foren uns dies d’una certa inquietud col·lectiva. No hi van ajudar algunes fake news de l’època, quan la premsa groga estrangera va publicar fotos de carrers plens de gent morta que, òbviament no corresponien a la realitat.

En els darrers anys ens ha tocat viure moltes més crisis sanitàries: la sida, les vaques boges, la grip aviar, l’èbola… La proliferació de mitjans de comunicació, la facilitat per (mal)informar-se, la creixent necessitat del periodisme de transformar-ho tot en un espectacle o en una novel·la de terror magnificaren el que ja de per si eren motius de preocupació. Tant de bo l’actual passa de Covid-19 tingués una gravetat menor que aquelles infeccions, i que el preu més alt que haguéssim de pagar és tornar a escoltar aquella ministra del PP dient no sé què de l’os del caldo… Signaríem ara mateix.

[Imatge: entornosaludable.com]

Històries des de casa (5: no estem sols!)

Amb el confinament (no us vull desanimar, només portem quatre dies i escaig) i l’obligada permanència a casa durant hores i hores, hem descobert que no estem sols, a les altres cases hi viu gent!, tenim veïns! No només els tenim sinó que mostrem un major interès pel que fan els altres, no per un insà desig de tafaneria (que en cert grau sempre ha existit, quin remei), sinó per una necessitat de solidaritat dels uns amb els altres, que ens ajuda a fer passar aquest tràngol amb la constatació de que la vida, amb tot de petits actes, continua amb una certa normalitat.

Produeix un estrany alleujament sortir aquests dies al petit balcó de casa (on tinc la rentadora i hi estenc la roba) i contemplar com, a la terrassa del pis de baix l’avi juga amb el seu nét, tirats tots dos a terra i muntant una mena de pista amb cotxets; escoltar com el mateix avi (un home jove, de la meva edat) es posa a conversar amb una veïna del segon; veure com un pare i tres nens es posen a jugar a pilota en una altra terrassa més enllà, quan mai no ho havien fet; descobrir que la nena del balcó del costat ha penjat a la finestra un dibuix de l’Arc de Sant Martí i dient “Tot anirà bé”; sentir el veí de dalt discutir amb la seva mare alçant la veu però amb frases inintel·ligibles; fins i tot, i per primera vegada des que visc on visc, sentir música provinent del pis de la finca del costat, del qual se suposa que em separen dues gruixudes parets.

És curiós com fins fa poc, tenint una societat sana (vull dir sense virus especialment perillosos) les comunicacions eren variades, continuades i multitudinàries amb tota mena de gent, però ignoràvem casi tot del veí del costat. La crisi sanitària i els seus inevitables imperatius han fet que redescobrim les persones que físicament tenim més aprop, cosa que no deixa de ser una mica paradoxal quan les recomanacions segueixen sent mantenir una prudent distància física amb els altres. Per cert, s’ha pensat en el perill potencial que pot suposar pujar persones diverses dins un mateix ascensor? Ja és mala pata, perquè aquest mitjà de transport era fins ara precisament el lloc adequat per saber quina cara feien els nostres veïns, comentar banalment el temps que feia o, en un exercici inaudit de sociabilitat, iniciar una conversa sobre algun assumpte d’interès.

Els canvis socials, a vegades bruscos, la globalització, les noves tecnologies i altres factors han propiciat que les cases (parlo de blocs de pisos en ciutats) ja no siguin el que eren, una barreja de “13 Rue del Percebe” (sempre amb els mateixos inquilins) i Aquí no hay quien viva (aquella sèrie espanyola on contínuament uns es ficaven a la casa dels altres). En els darrers temps semblaven més aviat uns compartiments estancs de gent que s’evitava o s’amagava. Potser al Covid-19 se li haurà d’agrair alguna cosa: humanitzar les relacions amb les persones que tenim més properes:

  • veïna, que tindria una mica de sal?

[Imatge: Ajuntament de Sabadell, ca.sabadell.cat]

 

Històries des de casa (4: corbates a pesseta)

Quart dia de confinament i segona compra al supermercat. Tranquil·litat absoluta, cap aglomeració, personal amb guants i mascaretes, lleixes plenes, fins i tot m’he pogut proveir de paper higiènic per si les mosques. En contrast, el basar xinès del davant ja fa més d’una setmana que va tancar “per vacances”, segons resa amb peculiar redacció el rètol de la foto. Poca broma amb els xinesos, perquè al seu país, encara que amb algun retard a l’hora d’adoptar les dràstiques mesures que aquí continuem esperant de la Villa y Corte, han aconseguit controlar l’expansió del Covid-19 i tornar lentament a fer vida normal.

A la que les coses van començar a agreujar-se (recordem allò de l’Any Nou de la Rata), vam assistir al tancament de molts bars i comerços regentats per xinesos, que moguts no sabem si per la responsabilitat, la prudència, el càlcul empresarial o, qui sap, per temor a reaccions xenòfobes (que igualment es van produir, per desgràcia), van abaixar la persiana, van posar rètols i cartells redactats com només ells saben fer i van començar el seu peculiar confinament. Alguns fins a la data.

Aquesta desbandada asiàtica em porta a recordar una història que m’explicava el meu pare. A Barcelona durant la República, la colònia xinesa era nombrosa o, en tot cas, es feia notar molt pel seu exotisme i per la seva vitalitat comercial. Una de les activitats a què es dedicaven era a la venda ambulant de tota mena d’articles, com si fossin un tot a cent amb maleta: articles tèxtils, estris per la casa, vaixelles… fins i tot corbates, que segons el pare les venien a peleta, o sigui, a una pesseta. Anaven pels cafès i les terrasses dels bars oferint la seva mercaderia. El regateig era obligat i quan algun client oferia una quantitat excessivament baixa per algun article d’interès, el xinès marxava teatralment ofès… per tornar un minut després amb una contraoferta al possible client. Tot això explicat pel meu pare et feia partir de riure. Quan va esclatar la guerra, i aquí vénen els paral·lelismes amb l’actualitat, tots els venedors ambulants xinesos van desaparèixer d’un dia per l’altre. Tenien, i segueixen tenint pel que es veu, una innata intuïció per desaparèixer quan les coses van maldades. Digue’ls-hi tontos.

[Imatge: laciutat.cat]

 

Històries des de casa (3: ja podem treballar en pijama?)

Avui les xarxes ens ofereixen sorprenents imatges de vagons de metro i tren replets de gent, en cridaner contrast amb les que ahir vam veure de policies controlant solitaris ciclistes o corredors. Se suposa que tot aquest volum de viatgers es dirigeixen, com qualsevol dilluns, als seus llocs de feina, on hi ha la possibilitat que la proximitat i els contactes físics siguin tant inevitables com al massificat transport públic. La sensata recomanació del president Torra, en el sentit de fer cas a les autoritats sanitàries i confinar-se a casa si no és estrictament imprescindible, no pot fer prou davant la desorientació i el desgovern de qui realment té la paella pel mànec, competències i recursos legals per ordenar a empreses i treballadors el tancament o reducció a mínims de tota activitat econòmica, per doloroses que puguin ser les conseqüències a curt o mitjà termini. Podrien haver fomentat el teletreball, afavorir negociacions i pactes socials, regular mecanismes de finançament, exempcions fiscals i més mesures que hi pugui haver, però els de por el imperio hacia el virus han preferit començar pel que millor saben fer i més il·lusió els provoca, exhibir múscul militar traient a passejar vehicles, que em pregunto quina utilitat pot tenir davant una emergència sanitària.

Per la meva part, em toca quedar-me a casa des d’avui fins a nou avís. Per raons funcionals i d’equipament informàtic, no puc fer gaire coses: només tinc accés al correu corporatiu i a carpetes compartides, però no a cap aplicació operativa, de manera que la feina consistirà bàsicament en revisar la bústia i contestar algun correu. De moment, res més. Aquesta és la meva modesta entrada al món del teletreball, una nova manera de concebre l’organització de les feines i les comunicacions destinada a implementar-se a gran escala, tota una revolució just quan jo començo a plantejar-me la jubilació. El meu cas em recorda una mica el de la meva tieta quan, en vigílies de la seva, de jubilació (parlo de mitjans dels anys vuitanta), li instal·laren al despatx el primer (i últim) ordinador de la seva vida laboral. Ens explicava, tota entusiasmada:

  • toco una tecla i per la pantalla em surt una llista amb tooooots els proveïdors!

Com tota la seva generació, només sabia de papers, bolígrafs, llapis i gomes d’esborrar. La pantalla devia ser d’aquelles negres amb lletres verdes fluorescents i la informació probablement era emmagatzemada amb discos flexibles. Maquinari avui vintage però que van permetre a la meva tieta, pels pèls, la seva entrada al futur.

[Imatge: uoc.edu]

Històries des de casa (2: ‘por el imperio hacia el virus’)

Alarma d’estat. O estat alarmant. Tots els jocs de paraules possibles per definir la maldestra gestió espanyola de la crisi sanitària, retardant-ho tot i oferint “solucions” recentralitzadores i una mica quarteleres. Mentre sentia Sánchez per la tele, no podia deixar de pensar en aquells bans militars que comencen amb un ordeno y mando, seguides d’una inacabable tirallonga de disposicions a acatar sense discussió. Ho podríem donar per bo, però el contingut és nefast. Si el que es pretén és que la ciutadania quedi confinada a casa, que és el que els verdaders experts ens estan dient des del minut 1, no s’entén que la proclamació de l’estat d’alarma permeti anar a estancs, perruqueries o tintoreries; ni que es pugui anar a centres de treball on no es compleixen (o no es poden complir) les condicions sanitàries adequades; ni que es pugui anar als mercats o supermercats sense preveure les inevitables concentracions de gent (la condició humana és així) frisosa per acaparar el paper higiènic, ves a saber amb quines intencions; o que es pugui seguir viatjant tranquil·lament en avió a tot arreu (si ho he entès bé) escampant el que hauria de quedar-se a casa.

El pitjor de tot, ja s’ha dit, és que han aprofitat l’avinentesa per laminar de nou els àmbits competencials més propers al ciutadà. Ja no parlo de temes territorials o ideològics, simplement tècnics i d’eficiència. Se’n diu “principi de subsidiarietat”: la resolució dels problemes, i el Covid-19 n’és un de gravíssim, ha de ser el més pròxima al territori afectat, especialment quan es tracta de perimetrar zones específiques amb presència de persones infectades, com és el cas.  Qui gestionarà més eficaçment els recursos sanitaris, els excel·lents equips directius dels hospitals catalans o aquell ministre d’aire tòtila? Qui estarà en millor disposició de donar ordres per controlar el trànsit, la Prefectura de Mossos o aquell altre ministre de les tortures? 

“Units per vèncer el virus” proclamen avui, ufanosos, tots els diaris del règim. Units? Però no havíem quedat que calia guardar les distàncies l’un de l’altre? És clar, “unidos” té una intencionalitat político-territorial ben evident, proclamada pels mateixos que diuen que el virus no coneix territoris. Doncs sí que coneix un territori: el de l’estat-nació espanyol de sempre que torna de nou, sota qualsevol excusa, aquesta vegada aprofitant una crisi que encara pot agreujar-se més si no es prenen les mesures adequades, les contràries a les que es dibuixen al decret d’ahir nit.

Són un desastre. Espanya acabarà sent el país del món amb més casos per habitant, si no ho és ja. Por el imperio hacia el virus. Cal protegir-se de tots dos com sigui.

[Imatge: m’ha arribat d’un grup de WhatsApp, aquests dies especialment actiu; si algú coneix l’autor de la foto, afegiré aquesta informació]

Històries des de casa (1: reflexions del quiosquer)

El virus de marres s’ha ensenyorit definitivament de la nostra vida diària. Aquell del qual ningú no en parlaria ben aviat, segons vaig gosar afirmar fa algunes setmanes. Tota la rutina s’ha trastocat, des de la feina fins les compres diàries, passant per les activitats culturals o socials. A falta de saber què més decideixen els governs que patim, el fet és que comencen dues setmanes de tancament a casa, ja veurem amb quin grau de rigor. Què millor que aprofitar part del temps lliure per publicar més apunts en un bloc que darrerament boqueja de forma dramàtica? Què tal una crònica d’històries o reflexions sobre el què està passant aquests dies?

Aquest matí, com cada dissabte, he anat al quiosc a comprar la premsa amb el dubte de si encara estaria obert, i sí. El quiosquer m’ha confessat que no sap què són dos dies seguits de festa (és cert) i espera amb candeletes una instrucció de l’autoritat competent que li digui que ha de tancar el negoci quinze dies seguits. Per a ell sí que serien unes bones vacances, encara que s’hagués de quedar a casa i no poder anar a la caseta de muntanya a la Cerdanya que no té. Li he replicat que els diaris són un article de primera necessitat i, per tant, els quioscos de premsa han d’estar sempre oberts, com les farmàcies:

  • però si avui tothom s’informa per la premsa digital a través dels mòbils! Els diaris ja no són necessaris. L’única raó per obrir els quioscos és que si s’esgotés el paper higiènic dels supermercats, llavors sí que serien un article de primera necessitat!

Com a la postguerra espanyola. De la qual no estem tan allunyats, vist el panorama que ens rodeja.

[Imatge: gazcueesarte.com]

 

L’any on tothom guanyarà?

S’acosta el 2020. El “vint-vint”. Em suggereix win-win, l’any en que tothom guanyarà i ningú no perdrà, o així ho creurem. Un bon punt de partida, almenys des del punt de vista de l’actualitat política. Estarem escèpticament expectants de veure què succeirà en les properes setmanes i mesos.

De moment, desitjo a tots un feliç 2020.

[Imatge: rellotge de la torre del Cabildo de Tenerife; foto: Flickr]

‘Pos ixo, de vacancias’ (Doncs això, de vacances)

He pasau uns días de vacancias a lo Pirineu aragonés, a la val d’o río Aragón, como tiengo pa costumbre os zaguers estivos. Este anyo las expectativas de fer excursions y passejades pa los impresionants paisaches d’aquella serralada, motivo prioritario d’a mía escapada, se van veyer frustraus pa las inclemencias meteorolochicas. Unas persistents plevias, de nueit y de día, me van fer variar los plans, substituyius pa vida a l’hotel y salidas en auto. De manera que me voi arribar a Jaca, la capital d’a comarca, ciudat tanto interesant como de sobras recorrida pa mi.
Lo día d’a mía estancia, pero, me reservaba una sorprendida: la población celebraba la suya feria d’o libro. Luen de consistir en una anodina succesión de librerías y editorials ofrindo los bestsellers d’o momento, los zaguers (y amanyats) premios literaris, las obras d’os afamaus televisivos de torno u las prescindibles recomendacions en forma de autoajuda, la ofierta a Jaca yera muito mas atractiva. Una mayoría d’as aturadas yeran de chicotas editorials aragonesas y la tematica d’as obras exposadas yera d’o que realment en podríanos decir “kilometro zero” (u cient como muito): historia, folklore, gastronomia, excursionismo u luenga.
Con a imprescindible aduya d’un paraigües, voi visitar totas las aturadas instaladas a lo largo d’o carrer Mayor de Jaca que intentaban protecher la suya mercadería con plasticos. Me voi aturar a cada un d’os puntos de venda, con un dople exercicio de sincero interés pa los libros exposaus y de solidaridat con aquella chent y con os esfuerzos que previsiblement los debe costar tirar adebant iniciativas economico-culturals d’este tipus.
Cómo se puede suposar, lo numbro de visitants yera francament taso. Voi adquirir lo libro Pos ixo… Materials ta aprender Aragonés, un manual atractivo y dicàctic, pensau tanto pa grans como pa chicotz, pa aprender la ixuplidada luenga d’o norte d’a peninsula iberica. Las nueu licions van titulades cada un con un delicioso adchectivo (nierboso, esmelicata, eszerrenato...), que convida inconscientment a descubrir lo suyo significau y, de retruc, conoixer las singularidatz d’a gramatica aragonesa y paladejar chicotz fragments literaris d’esta luenga.
Pa la resta, las chicotas vacancias pirenaicas van incluyir tamién una estancia a dos localidatz occitanas a lo estau francés, Bòrça y Eth Saut. A la prima, dimpués de visitar-ne la ilesia, voi prener contacto con una modesta presencia publica d’unatra luenga, la de oc; a lo segundo lugar, una siede d’o Parque Nacional d’os Pireneus está instalada a la gara de tren d’a linia a Canfranc, agora clausurada, que no ha estau abandonada como atros sitios sino rehabilitada pa fer-ne una exposición permanent de fauna y flora d’a zona.
Siempre con plevia, pero. A l’hotel m’asperaba un comodo sofá y una lectura bien adient pa lo temps que feba: la biografía de Churchill escrita pa Roy Jenkins, un volumen de mas de mil pachinas pero muito ameno sobre lo antecessor de l’impresentable Boris Johnson.

***

He passat uns dies de vacances al Pirineu aragonès, a la vall del riu Aragón, com tinc per costum els darrers estius. Enguany les expectatives de fer excursions i passejades pels impressionants paisatges d’aquella serralada, motiu prioritari de la meva escapada, es van veure frustrats per les inclemències meteorològiques. Unes persistents pluges, de nit i de dia, em van fer variar els plans, substituïts per vida a l’hotel i sortides en cotxe. De manera que em vaig atansar a Jaca, la capital de la comarca, ciutat tant interessant com de sobres recorreguda per mi.
El dia de la meva estada, però, em reservava una sorpresa: la població celebrava la seva fira del llibre. Lluny de consistir en una anodina successió de llibreries i editorials oferint els bestsellers del moment, els darrers (i amanyats) premis literaris, les obres dels famosets televisius de torn o les prescindibles recomanacions en forma d’autoajuda, l’oferta a Jaca era molt més atractiva. Una majoria de les parades eren de petites editorials aragoneses i la temàtica de les obres exposades era del que realment en podríem dir “quilòmetre zero” (o cent com a molt): història, folklore, gastronomia, excursionisme o llengua.
Amb la imprescindible ajuda d’un paraigües, vaig visitar totes les parades instal·lades al llarg del carrer Mayor de Jaca que intentaven protegir la seva mercaderia amb plàstics. Em vaig aturar a cada un dels punts de venda, amb un doble exercici de sincer interès pels llibres exposats i de solidaritat amb aquella gent i amb els esforços que previsiblement els deu costar tirar endavant iniciatives econòmico-culturals d’aquest tipus.
Com es pot suposar, el nombre de visitants era francament escàs. Vaig adquirir el llibre Pos ixo… Material ta aprender Aragonés, un manual atractiu i dicàctic, pensat tant per grans com per petits, per aprendre l’oblidada llengua del nord de la península ibèrica. Les nou lliçons van titulades cada una amb un deliciós adjectiu (nierboso, esmelicata, eszerrenato...), que convida inconscientment a descobrir el seu significat i, de retruc, endinsar-se en les singularitats de la gramàtica aragonesa i paladejar petits fragments literaris d’aquesta llengua.
Per la resta, les petites vacances pirinenques van incloure també una estada a dues localitats occitanes a l’estat francès, Bòrça i Eth Saut. A la primera, després de visitar-ne l’església, vaig prendre contacte amb una modesta presència pública d’una altra llengua, la d’oc; al segon poble, una seu del Parc Nacional dels Pirineus està instal·lada a l’estació de tren de la línia a Canfranc, ara clausurada, que no ha estat abandonada com a altres llocs sinó rehabilitada per fer-ne una exposició permanent de fauna i flora de la zona.
Sempre amb pluja, però. A l’hotel m’esperava un còmode sofà i una lectura ben adient per al temps que feia: la biografia de Churchill escrita per Roy Jenkins, un totxo de més de mil pàgines però molt amè sobre l’antecessor de l’impresentable Boris Johnson.

[Versió en aragonès: www.softcatala.org; imatge: foto de l’autor]

 

Tot s’aprofita

Estic fent la llista de la compra per al súper amb una llibreteta de… 1972! Endreçant calaixos i racons de casa em va sortir aquest bloc que anava annexat en realitat a una agenda. Abans de cometre el crim de llençar-la tal qual, aprofitaré els pocs fulls que té per anotar els productes que necessito, per si no me’n recordo, que un ja té una edat: el suc de taronja, els iogurts, les capsules de cafè… la quotidianitat més innòcua i avorrida llistada en una venerable llibreta que ja té quaranta-cinc anys i es conserva en perfectes condicions. Si la llista de la compra la fes al mòbil (segur que hi ha una aplicació per aconseguir tan laboriosa activitat), alguna cosa fallaria, la connexió, la bateria o la meva agilitat mental fins a fer-la aparèixer a la pantalla.

Sempre m’ha merescut respecte, com si d’una persona molt gran es tractés, que els objectes que ens rodegen continuïn fent servei, malgrat els anys transcorreguts, pràcticament com el primer dia, en oberta contradicció amb aquest concepte que cíclicament posem de moda anomenat “obsolescència programada”. Ja sabeu què és, bombetes elèctriques, electrodomèstics o components crucials d’un ordinador fabricats amb la malèvola intenció de que s’espatllin als deu anys com a molt i obligar al consumidor, és clar, a substituir el producte prèvia retratada per caixa. Cada vegada hi ha més productes i adminicles elaborats d’aquesta manera, i quan no s’espatllen algun altre obstacle n’impedeix el funcionament normal: recanvis que ja no es fabriquen, programari incompatible o lànguida desaparició de cintes de caset i CD per l’aparell que a casa espera, ansiós, reproduir. Amb el vestir, de fet, passa el mateix: les peces de roba i els complements passen de moda a una velocitat angoixosament ràpida, de manera que una mínima obligació d’estar à la page obliga a fer canvis a l’armari: la roba passada de moda la pots guardar, és clar, però cal esperar vint anys perquè es torni vintage i, doncs, poder-la lluir de nou, sempre que les mesures corporals siguin les mateixes dues dècades després, cosa dubtosa.

Parlant d’objectes que es guarden i segueixen fent servei anys i anys sense aparent necessitat de ser substituïts me’n vénen a la memòria infantil dos: un ou de fusta d’aquells que es feien servir per sargir mitjons i que la mare m’explicava que ja l’havia heretat de l’àvia i potser de generacions anteriors i que, en tot cas, era un dels objectes més antics que corrien per casa. L’altre també tenia a veure amb la costura, unes tisores normals i corrents, davant les quals feia la següent reflexió: mira, un estri que no es gasta mai i que, per tant, no cal comprar cada ics anys. No sé què deu haver estat de l’ou de fusta, però segurament va deixar de ser útil precisament perquè els mitjons, com la resta de les peces de vestir, van ser sacrificats anys després a l’altar del consumisme més irresponsable, de manera que quan es foraden, se’n compra un parell de nous i llestos. Potser les noves tendències que propugnen una major sostenibilitat en tots els ordres farà que es retorni a aquesta pràctica de reaprofitar la roba cosint-la, apedaçant-la o substituint-hi botons i cremalleres; la proliferació els darrers anys de botigues tipus La iaia costurera així sembla indicar-ho.

Aprofitar, aquest sembla el camí a seguir, mentalitzant-nos que no fa falta canviar-ho o renovar-ho tot de forma contínua, esclaus de capricis infantils o d’esnobismes ridículs. Tampoc cal exagerar i instal·lar-se en l’atrotinament de les coses, és clar. El món, malgrat tot, ha de seguir endavant.

[Imatge: pinterest.com]

Records d’un dia històric

Considero l’arribada de l’home a la Lluna una fita històrica, potser l’única realment transcendental que la nostra generació ha tingut la sort de viure. Parlo d’un fet extraordinari que semblava impossible poc abans, la primera vegada en què vaig sentir parlar-ne, i cinquanta anys després continua meravellant-nos, almenys a mi, home de lletres que segueix sense entendre com aquell coet va poder sortir de l’atmosfera per dirigir-se al satèl·lit, com aquell petit artefacte metàl·lic, semblant a una aranya, va poder posar-se suaument a la superfície lunar i tornar a ascendir, acoblar-se al coet… Bé, m’imagino que un veritable exèrcit de físics, astrònoms, informàtics. metges i psicòlegs van analitzar i supervisar fil per randa el que segur que va ser una complexíssima operació que va acabar amb èxit.

Recordo els dies anteriors, quan els noticiaris no paraven de parlar-ne. Ens vam aprendre de memòria, i de per vida, els cognoms dels tres herois, Armstrong, Aldrin i Collins. Trobo que, amb els anys, el primer dels tres tenia nom d’astronauta. Fou el que deixà les famoses petjades al sòl lunar, que l’absència de vent farà que romanguin eternament (llevat d’un meteorit, com ens han recordat aquests dies els cunyats de torn). També va deixar anar aquella frase de l’home i de la Humanitat, de ben segur meditada dies i dies: no fou improvisada, és clar. Avui rebria retrets de la correcció política més conspícua a causa del lleuger to masclista que les ments recargolades podrien trobar-hi. La glòria d’Aldrin, el segon, vingué per un altre cantó: a part de trepitjar també la nostra estimada Selene, és el que surt a totes les fotos, ja que era Armstrong qui portava la càmera i no estava l’època ni els avenços científics com per fer-se una selfie. 

El gran oblidat segueix sent Collins. És el que es va quedar donant voltes al voltant del satèl·lit mentre els altres dos instal·laven diversos aparells tècnics, prenien mostres del terra i plantaven la bandera USA. Recordo el meu pare fent un comentari en relació al peculiar rol que li tocà a Collins en la missió; va dir, més o menys: “donar voltes tot sol al mig de l’espai: és com per tenir-ho molt ben assumit, tindrà temps de meditar molt”, en una implícita admiració per aquell astronauta a punt de fer una cosa que, reconeguem-ho, no seríem capaços de superar.

El dia, millor dit, la nit (hora europea) en què es va trepitjar la Lluna, van retransmetre-ho per televisió. Crec que a casa vam anar a dormir tranquil·lament; jo segur, cosa que ara lamento. De matinada, l’inefable Jesús Hermida (se dice… se cuenta… se rumorea, amb cops de cap), corresponsal a Nova York relatà per la petita pantalla els detalls d’aquell històric moment. Les setmanes següents els mitjans seguirien oferint novetats: els astronautes caient feliçment a l’oceà frenats per tres paracaigudes, després confinats en una altra càpsula protegits i protegint-se de qualsevol virus, inclòs els que dues a sobre el president Nixon, que acudí a saludar-los per rendibilitzar políticament l’epopeia, i finalment desfilant triomfants per la Cinquena Avinguda com només els ianquis saben fer, amb serpentines i confeti a dojo.

Què n’ha quedat de tot allò? A part dels paranoics que afirmen que tot va ser un muntatge (hi ha gent per a tot), les missions lunars (se’n van fer unes quantes més) no sembla que donessin massa fruits des del punt de vista científic i tècnic, sinó més aviat polític en el context de la Guerra Freda. Ser els primers, ser els més grans, arribar més lluny… l’orgull nord-americà necessitava superar-se i, ¿què millor que anar a ocupar simbòlicament la Lluna quan els Estats Units ja havien assentat els seus reials a tota la Terra, d’una manera o d’una altra, econòmicament o culturalment?

La meva contribució personal a aquella fita històrica revela molt bé quina mena de personatge sóc. Em vaig entretenir a dibuixar les dues cares de la lluna, amb tots els seus “mars” i muntanyes, indicant-hi els topònims i tota mena de detalls. Jo, amb dotze anys, ja era molt de mapes i de geografia.

[Imatges: la petjada famosa (blogs.sapiens.cat); els tres astronautes (ara.cat); Tintín hi arribà abans (tintin.cat)]

 

Sequeres diverses

Sembla que hem tingut un hivern més aviat sec. S’han produït ben poques pluges, fet constatat tant pels professionals de la cosa meteorològica, amb els seus mètodes estadístics i científics, com pels simples mortals, amb el no menys efectiu sistema de sortir al carrer dia a dia i comprovar que les voreres estan seques. El Tomàs Molina donava la dada incontestable de que no-se-quants-dies seguits no havia caigut ni una gota a Tarragona, fet que constituïa tot un rècord en l’historial de fenòmens climàtics. Mira, ja hem sortit a TV3.

Amb aparent contradicció amb aquesta realitat, les estacions d’esquí han conegut una bona temporada i, fins i tot aquesta Setmana Santa, tant hotelers com afeccionats a aquesta cosa tan tonta de lliscar damunt la neu hores i hores (disculpeu, és la meva opinió) ja es freguen les mans davant la darrera oportunitat d’enguany per aprofitar-se del que dona sentit a les seves vides. Si hi ha neu és perquè hi ha hagut aigua, és això? O és que al Pirineu sí que ha plogut / nevat en abundància? Bé, és igual, al final és aigua passada, i mai millor dit.

On no ni ha gens de sequera és en l’actualitat política. El xàfec de notícies, esdeveniments, opinions i polèmiques és constant des de fa mesos i més mesos, anys i més anys, sense perspectiva de calma. En aquest context comencen dos períodes electorals d’incontestable importància, que van molt més enllà de simples distribucions per sectors ideològics dels diferents hemicicles. El procés sobiranista català, amb les seves divisions, dubtes i desorientacions (el nostre és un procés en 3D), les amenaces d’una nova recentralització (encara més), la irrupció de la nova extrema dreta (a afegir a les altres dues), el perill de grans fragmentacions que dificultin la formació de governs sòlids (que no farà altra cosa que donar arguments demagògics i populistes), la deriva de les institucions europees (un altre àmbit en 3D)… Problemes i reptes de gran calat que faran que cada vot ciutadà hagi (hauria) de ser molt meditat i que, més que un vot, pot arribar a ser una aposta a llarg termini.

La setmana que acaba ha estat intensa per a mi. Entre més ocupacions rutinàries o singulars, he hagut de passar per un notari, per dos tallers mecànics i per una extracció de sang. No sé si està bé fer-ho públic perquè és una cosa que hauria de ser habitual i anònima, però em fa gràcia comentar que l’altre dia em vaig convertir en donant de sang. I ho explico aquí per dos motius. Primer, perquè a l’edat que tinc dono molt de valor a les coses que faig per primera vegada a la vida i bé n’ha de quedar constància. I segon, perquè si algú llegeix aquest apunt potser l’animaré a imitar la meva decisió. I així tornem de nou a la sequera: sempre hi ha sequera de sang i, en determinats moments de l’any, encara més, de manera que de tant en tant no costa massa arremangar-se (literalment) i sotmetre’s a aquest acte solidari, senzill, gratuït (et donen un entrepà i un suc) i sense més perjudicis per a la salut que, almenys en el meu cas, un cridaner morat al braç.

No estem per bromes

Qui escriu aquest bloc, malgrat el seu notori caràcter seriós, s’havia permès el 28 de desembre, dia dels Innocents, publicar (no sempre) alguna broma o facècia amb encert desigual. I ho feia intentant mantenir el caliu d’una tradició definitivament vinguda a menys com tantes altres del Nadal (“les festes”, com mana ara la correcció política). Aquest any ja no serà així, i potser mai més. No estic, no estem, per bromes. No fa falta dir per què. Quan el panorama s’aclareixi, quan hi hagi motius per un optimisme sincer, quan flairem el futur amb esperances fundades, quan constatem que realment estem al costat correcte de la història, potser m’animo a incloure al bloc noves i amables facècies, tant innocents com els lectors als quals van destinades (que d’innocents ben poc tindran).

[A la memòria de Jordi F., company de feina, que se’ns ha anat un vespre de Sant Esteve; ja ho deia: no estem per bromes]

A l’altra capital

Aquest cap de setmana passat, fugaç escapada (estríctament turística) a Brussel·les. Coneixia la capital belga i europea, i ara també catalana, d’una visita encara més fugaç fa alguns anys i com passa massa sovint, no vaig tenir prou temps per conèixer els seus carrers, els seus monuments i els seus racons dignes d’interès.

El tren que connecta l’aeroport amb la ciutat és indigne del lloc on em trobo, uns vagons que recorden els de la Renfe de fa cinquanta anys, una decebedora sorpresa per a qui espera un mitjà de transport modern i eficient al cor d’Europa. L’aital tren em deixa a l’estació de Brussel·les-Central, una petita joia (esquerra) dels anys cinquanta, obra de Víctor Horta, autor de nombroses edificacions Art Nouveau a les dècades precedents. Ja és mitja tarda d’un dia molt fred, plujós i ventós, les tres coses juntes, quan accedeixo a la contigua estació de metro per arribar a l’hotel. Podria fer-ho a peu perquè és ben proper, però ja he dit que és fosc, fa mal temps, costa d’orientar-se i abans me moro que no pujar a un metro encara desconegut. El suburbà brussel·lès, no molt millor que el seu cosí germà ferroviari pel que fa a manteniment, és una xarxa inaugurada els anys 60, famosa perquè els murals d’algunes de les seves estacions estan decorades amb motius del còmic, marca del país amfitrió, i coneguda també tristament per l’atemptat de fa uns anys a Maelbeek/Maalbeek.

Em disposo a passejar pel centre de Brussel·les. Observo en la llunyania una aglomeració de gent en una cantonada. Què serà? Quan hi arribo, descobreixo que es tracta de l’indret on hi ha el Manneken Pis, objecte de selfies que immortalitzen la laica peregrinació de què gaudeix el nen que pixa (dreta). Com se sap, hi ha el costum de revestir-lo d’alguna manera: avui, 1 de desembre, dia de la lluita contra la sida, l’estatueta me l’han cobert amb un preservatiu color carn i una bufanda vermella.

A pocs metres es troba la Grand Place, centre neuràlgic (i, naturalment, turístic) de la ciutat. Un arbre nadalenc altíssim la presideix mentre que en un dels laterals s’hi ha instal·lat un pessebre dels de tota la vida (com ha de ser: aquí no estan ni per experiments ni per collonades). La multitud, que contribueix a escalfar el gèlid clima hivernal del vespre, contempla extasiada l’espectacle son et lumière de la plaça, amb els seus jocs de llums de color i la seva música psicalíptica que realcen els bellíssims i històrics edificis que rodegen l’espai (a dalt, Ajuntament). Ben a prop, les Galeries Royales Saint Hubert ofereixen al visitant la seva abassegadora oferta comercial, amb notòria presència de la xocolata en totes les seves temptadores modalitats. A l’altra banda de la Grand Place i més al nord, hi ha l’edifici de la Borsa, al voltant del qual s’hi han instal·lat innombrables paradetes de motius i guarniments nadalencs, de tot tipus de menjars (també musclos, especialitat del lloc) i de begudes per fer passar el fred, inclòs vi calent.

El diumenge em disposo a agafar de nou el metro i, oh sorpresa, l’accés és gratuït. La raó: la celebració d’un dia contra el canvi climàtic i per facilitar la mobilitat als assistents a una marxa que s’ha convocat per a aquest motiu. Resultat: els vagons del suburbà presenten un inusual aspecte japonès pel que a aglomeració de viatgers es refereix. Arribo a un dels motius del meu viatge: el Centre del Còmic, hostatjat en un edifici d’Horta, l’arquitecte que ja he esmentat abans. Com és notori, Bèlgica és una potència mundial en el que ells en diuen bande desinée, pàtria dels creadors de Tintín, els Barrufets, la Patrulla dels Castors, en Jan i Trencapins, en Sergi Grapes (esquerra) i de tants herois de la nostra infància. Què menys que dedicar-los un verdader museu amb dibuixos, pintures, objectes i records relacionats amb aquest art. Lamentablement, no puc arribar a visitar-lo: la cua quilomètrica per entrar i l’escàs temps de què disposo fan que desisteixi de les meves intencions. Una altra vegada serà (total, Brussel·les està a dues hores de Barcelona o de Reus). Aprofito el desplaçament per fer algunes compres a la botiga del museu i me’n torno caminant, xino-xano, cap a l’hotel. Ben a prop em topo amb una imponent església gòtica: es tracta de la catedral de Santa Gúdula, on es van casar Balduí i Fabiola, primer esdeveniment retransmès en directe per televisió.

L’avió m’espera. Vint-i-quatre hores de rellotge (dormir inclòs) són, definitivament, ben poca estona per una escapada (no política) a Brussel·les. I si és política, ja no diguem.

[Imatges: Viquipèdia]

Benvingut a la nova feina

M’assabento de la mort d’una antiga companyia de feina. Ja era nonagenaria i feia temps que no havia tingut l’ocasió de saludar-la tot passejant pels carrers de Tarragona. Més enllà de la pèrdua en si, el que la fa singular és que fou la que m’acollí el dia de la meva incorporació al primer lloc de treball “seriós” (i, al capdavall, definitiu) un ja llunyà 1982. Recordo perfectament aquell moment, el vestit que duia… Ella em donà la benvinguda i les primeres indicacions de quines havien de ser les meves tasques, ella fou qui m’ensenyà els despatxos, qui em presentà la resta de companys… i ho féu de manera agradable, com si li fes molta il.lusió, tractant-me com una mena de fillol. De fet, fou una de les moltes “tietes” no familiars que s’han creuat a la meva vida. Era una dona a qui agradava anar ben vestida, coqueta i que es resistia a fer-se gran. Amb 60 anys no tenia manies en posar-se uns texans ben juvenils. Amb estil, simpatia i personalitat, així m’agradarà recordar-la sempre.