A can seixanta

‘Can Seixanta’ fa referència a un lloc on impera el desgavell i la desorganització. L’expressió, molt barcelonina, ve a significar més o menys el mateix que “casa de barrets” o, directament, “casa de putes”. La dita prové d’una fàbrica tèxtil del Raval de Barcelona, concretament del carrer Riereta números 18, 20 i 22, la suma dels quals dóna seixanta, origen (poc versemblant, segons els estudiosos) del nom. El cas és que el propietari de Can Seixanta era més donat a muntar trobades gastronòmiques i saraus diversos amb la Colla de l’Arròs que a preocupar-se pel dia a dia del seu negoci, i d’aquí ve l’expressió.

La meva vida també acaba d’entrar, en certa manera, a “can seixanta” perquè aquests són els anys que des d’avui em separen del meu naixement. Dic en certa manera perquè no em considero una persona desorganitzada ni sóc de colles, gastronòmiques o no. Si de cas, barceloní: de fet és una expressió que a casa l’havia sentit dir i que, com moltes, s’està perdent llastimosament.

Com es deu dir en català sesentón? Què passa quan una persona arriba a la seixantena? Em sobrevindrà inexorablement la decadència física i mental amb què, sigui dit de passada, també m’amenaçaven als quaranta i als cinquanta? De moment, les perspectives són poc afalagadores i conviden més aviat a fugir (no sé a on, clar): pensar en una jubilació que encara tardarà, alarmar-se per petits oblits o dolors corporals, començar a vacunar-se contra la grip… Quin panorama.

Se suposa que cal ser optimista, també ara. Se suposa. Apel·lem, doncs, al més optimista i vital dels nostres personatges públics, Joan Manuel Serrat, aquell que cantava que feia vint anys que feia vint anys que tenia vint anys el dia que va bufar seixanta espelmes. Ja ha plogut bastant des d’aquell dia, i ben “sandunguero” que se’l veu, al noi del Poble Sec. Barri, per cert, ben proper a Can Seixanta.

[Informació extreta de Sàpiens, setembre de 2014; imatge: Pinterest]

 

Dues pèrdues

Setmana Santa trista. Avui hem de lamentar no una, sinó dues pèrdues. L’ex-president de l’Associació de Paràlisi Cerebral i ànima del centre La Muntanyeta de Tarragona, Jaume Marí, persona molt estimada a la ciutat pel seu caràcter i per l’entusiasme i la dedicació amb què s’entregava en el món dels discapacitats. I el secretari de la Cambra de Comerç de Reus des del 1985, Joan Josep Sardà. Amb tots dos vaig tenir ocasió de relacionar-m’hi professionalment en el passat. El Jaume, a més, havia estat company d’estudis. Tots dos ens deixen a una edat massa jove (la meva, per cert).

En memòria.

[Imatge: Jaume Marí; www.diarimes.com]

 

Premi d’arquitectura ODA

L’estudi d’arquitectura d’un company de feina opta als premis ODA (Obra del Año), únics al món en què els guanyadors són decidits per votació popular. Hi opta en les categories “Arquitectura per la Salut” amb el Centre de dia i Casal de gent gran de Blancafort (imatge de dalt), i “Arquitectura d’interiors” amb Ca Marcelo, de Vila-seca (imatge de baix).

Podeu votar en els següents enllaços:

https://oda.plataformaarquitectura.cl/cl/2017/candidates/106559/centro-de-dia-y-hogar-de-ancianos-en-blancafort-slash-guillem-carrera

 

https://oda.plataformaarquitectura.cl/cl/2017/candidates/106535/ca-marcelo-slash-guillem-carrera

[Imatges: www.guillemcarrera.com i www.plataformaarquitectura.cl, foto Cristina Serra]

 

Cent anys

Avui el pare hagués fet cent anys. La contínua constatació de que el temps és relatiu o en tot cas de que s’escurça inexorablement, no amaga un cert sentiment de vertigen al pensar que ja ha passat un segle, un segle!, des que es va produir un fet tan decisiu per a la meva vida (i per a la de qualsevol persona) com és el naixement del progenitor.

No crec que aquest bloc, per molt que s’intituli “personal”, sigui el lloc més adequat per parlar del pare i de tot el que envolta la seva figura (la relació que hi tenia, el record que en guardo). Una comprensible preservació de la privadesa m’hi obliga, fins i tot en aquests temps de tot tipus d’impudoroses exhibicions a les xarxes socials i de persistents exigències de transparència a tots nivells. Algun comentari o anècdota sobre ell ha tret el nas per aquest bloc en èpoques passades: escrit està per a la curiositat dels meus lectors. Afegim-hi ara que el fet que avui commemorem va esdevenir a la bonica població garriguenca de l’Albi, famosa per les runes del seu castell i per un petit call vora la plaça major. Conec alguns detalls del passat del poble, explicats precisament pel pare amb la seva innegable gràcia: que en un moment tenia quatre forns, de la germanofília i francofòbia del seu rector quan el pare va néixer (en el moment més cruel de la Guerra del 14) o de les picabaralles amb els pobles veïns, Cervià, el Vilosell… que a vegades es resolien amb mètodes més propis del Far-West.

Arribarà la nostra generació a celebrar els cent anys, no dels nostres progenitors sinó dels propis interessats? No ho sabem, encara que l’esperança de vida sigui de “només” vuitanta i tants anys, això si fem bondat, mengem el que toca quan toca i no ens estressem massa amb el nostre entorn, tasca francament difícil. La il·lusió d’assolir el centenari hi és, naturalment, però sospito que és un privilegi reservat a personatges com la britànica reina Mare (a qui el pare anomenava sarcàsticament “la carnissera”) o l’actriu Olivia de Havilland (a la imatge) que va bufar espelmes el passat dia 1: el pare, cinèfil reconegut, es portava onze dies amb la protagonista d’Allò que el vent s’endugué. Sí, el vent s’ho acaba enduent tot, quin remei.

[Imatge: www.oliviadehavillandonline.com]

 

La primera vegada

A la vida sempre hi ha una primera vegada per a tot. Experiències agradables o desagradables, previsibles o imprevisibles, buscades o temudes. Avui, depassat àmpliament l’equador de la meva vida, m’he estrenat en un fet que mai no m’havia ocurregut, i per això està aquest bloc, per deixar-ne pública constància: he quedat tancat en un ascensor durant uns vint minuts ben bons.

Això de “bons” és un dir. No és que pateixi claustrofòbia però sempre és una experiència un pèl ingrata per a tothom. Encara bo que l’ascensor era modern, ampli, amb mirall i dotat d’un timbre d’alarma que m’ha posat en contacte immediat amb el servei tècnic. Però estar-se tanta estona sol, sense res per llegir o entretenir-se i, horror, sense dur el mòbil a sobre, ajuda a entendre la teoria del temps del senyor Einstein.

Entrant en detalls tècnics, s’ha de dir que em dirigia a una tercera (i última) planta i l’ascensor no només no s’hi ha aturat sinó que ha seguit pujant fins a quedar un pam més amunt del que li tocava, fet que ha provocat que les portes es bloquegessin. És curiós, perquè recordo haver tingut més d’una vegada un malson consistent en què estic en un ascensor que continua pujant després del darrer pis fins que, per horror meu, trenca el sostre. Llavors em desperto. Ànsies de llibertat? Vés a saber què voldrà dir!

[Imatge: uns il·lustres predecessors de la meva experiència, no fa massa; cadenaser.com]

Ni Mas ni març: avui, nas

Avui és Sant Silvestre, el darrer dia de l’any, el de les curses i el bany a la platja (almenys a Tarragona), el del sorteig de la Grossa (no m’ha tocat res) i el de les preparacions per rebre, de la manera menys ridícula possible, un 2016 que Austràlia ja fa hores que coneix. Però sobretot avui és el dia que surt als carrers l’Home dels Nassos, el que en té tants com dies té l’any. Curiosa i entranyable tradició aquesta. Mentre el veia passar aquest migdia per la plaça de la Font tarragonina, després d’alguns anys de no fer-ho, pensava en el sentit d’aquest esdeveniment. És un compendi de les festes nadalenques: té la màgia del Nadal, juga amb una broma com els Sants Innocents, forma part de les tradicions del Cap d’Any i, finalment, no tindria sentit sense la presència dels nens, igual que Reis. Té tots els avantatges: no ocasiona grans problemes d’aglomeracions o de mobilitat urbana i és barat des del punt de vista de l’erari públic, qüestió gens menyspreable. Que duri anys i anys, doncs.

I parlant d’anys, toca acomiadar-se del que acaba, tant intens, memorable o oblidable (tot alhora) com els anteriors, i rebre el nou amb la mateixa il·lusió i prevenció (també alhora) que els anteriors. Acaba en setze, com els jutges dels castellanoparlants. Serà indicatiu d’alguna cosa? Bon any nou a tots els lectors del bloc.

[Imatge: rellotge de l’Ajuntament de Tarragona, foto Eva Hidalgo, www.cadenaser.com]

Ja torna a ser Nadal

Ja torna a ser Nadal. Unes eleccions parlamentàries i una transcendental assemblea política, col·locats en el calendari de forma gens innocent, no aconseguiran fer-nos oblidar la commemoració del naixement de Jesús. Ja torna a ser Nadal. Bé prou que ens en fan memòria contínuament, de forma tenaç, els mil missatges convidant-nos a buidar les nostres butxaques en la seva doble faceta consumista o solidària. Ja torna a ser Nadal. De nou hem hagut de fer front a les polèmiques de cada any, que si llums als carrers, que si els pessebres han de ser així o aixà, que si tió o reis. Ja torna a ser Nadal. Ja hem superat amb èxit la fatigosa Marató de TV3, la insofrible cantarella dels niños de San Ildefonso i l’estressant compra dels regals, i n’hem sortit amb vida.

Ja torna a ser Nadal i toca viure’l i gaudir-ne. Pau i felicitat per tothom.

[Imatge: pessebre instal·lat a la plaça Major de Mataró el 2012; unamicadetotarreu.com]

L’illa dels llangardaixos (i 2)

* Continuem el periple per la desconeguda illa d’El Hierro. Avui toca conèixer la part meridional, menys poblada que la resta. Hi té molt a veure, és clar, la naturalesa volcànica del territori, que fa que l’única població d’un cert renom sigui La Restinga. Dic renom perquè aquest nucli es va fer famós fa quatre anys al veure’s directament afectat per l’erupció d’un volcà submarí davant mateix de la costa. Segurament molts recordem les imatges de fumeroles a l’aigua, pedres volcàniques flotant-hi, habitants angoixats per l’esdeveniment i mobilitzacions d’equips d’emergència.

* Al final la cosa no va anar a més, però va ser l’excusa per muntar a pocs quilòmetres del lloc un Centre d’Interpretació Vulcanològic (imatge de dalt), que ofereix informació bàsicament audiovisual del que són aquests imprevisibles fenòmens de la naturalesa. La visita al lloc es complementa amb un passeig per la zona, on t’expliquen per què l’acció dels volcans i de la lava ha produït l’espectacular paisatge que tenim la sort de contemplar (el dia, a diferència d’ahir, és assolellat).

* Incidències geològiques a banda, La Restinga és una tranquil·la població costanera dedicada bàsicament a la pesca i al turisme. Dinem en un dels molts restaurants de la zona especialitzats en peix. A la carta hi trobo una sorprenent catalufa, però prefereixo cruspir-me un deliciós alfonsiño amb papas arrugás. De postres, la millor pinya natural que he tastat en ma vida. La jornada és rodona perquè acaba amb un bany en una zona del petit port habilitada expressament per a aquesta activitat (imatge de sota).

images (30)

* El tercer dia toca tornar al nord i visitar el museu Guinea i el Lagartario. El museu és, en realitat, el que ha quedat del primer poblat europeu d’El Hierro. Una visita guiada mostra cabanyes de diferents èpoques, amb elements de la vida diària (mobiliari, roba, estris de cuina…). Al costat mateix es troba el Lagartario, petit centre dedicat a la cria en captivitat d’un llangardaix gegant endèmic de l’illa (imatge de sota) i que es creia extingit fins que un dia un pastor va descobrir-ne un exemplar. Allí els tenen, en una mena de terraris, quiets i inexpressius, a l’espera del dia de poder-los deixar en llibertat.

* Llibertat. De moment, no podrà ser. Massa perills fora de les quatre parets de vidre on estan reclosos.

imagesNRPO3I7S

[Imatges: eldia.es, canariasactual.com, canarias7.es]

L’illa dels llangardaixos (1)

He estat alguns dies a l’illa canària d’El Hierro. Aquesta és la crònica de la descoberta d’un territori petit i sorprenent.

* El primer encant d’El Hierro és la seva escassa colonització turística. Parlo del turisme de masses, de platges bigarrades, de souvenirs, de discoteques, de soroll, de banalitat i d’ordinariesa. La raó? Com aquella cançó de quan jo era jove, aquí no hi ha platja, sinó roquissars i penya-segats, herència de l’origen netament volcànic de l’illa. Tampoc hi destaquen grans monuments per anar-hi a fer pacients cues i absurdes fotos. És tota una altra cosa, i que duri.

* Dediquem el primer dia a recórrer en cotxe l’illa. El destí ens reserva un temps realment boig perquè en poca estona patim fred, calor, boira, vent i una pluja intensíssima. El primer punt d’interès és Valverde. Ambient de poble, tranquil·litat i quietud, encara que sigui la capital de l’illa. Visita a l’església de la Concepción (imatge de dalt) i a una botiga que fabrica quesadillas, unes postres un pèl embafadores fetes amb formatge de cabra. Em crida l’atenció un retrat en un carrer que sembla més aviat una 20151016_105700 (3)petita capella (imatge de la dreta). És en recordatori del senyor Terencio, l’amo de la cadena de supermercats del mateix nom, exemple de selfmade man local.

* D’allí marxem cap el Mirador de la Peña, afaiçonat pel conegut artista canari César Manrique, talaia de 700 metres des de la qual es divisa la costa nord, coneguda com El Golfo (imatge a sota). Costa de distingir, però en un sortint s’endevina una edificació: es tracta de l’hotel més petit del món, segons el llibre dels rècords. Tinc entès que hi ha una llista d’espera de mesos per poder allotjar-s’hi i intentar dormir amb el previsible soroll de fons de les onades. Passo.

20151016_132308 (2)* La ruta ens porta cap a l’oest per carreteres plenes de corbes, i sense quitamiedos, però el paisatge espectacular, tant el terrestre com el marítim, venç qualsevol neguit automobilístic. Estem al sabinar, amb els seus arbres (savines, és clar) capriciosament recargolats per acció del vent. Seguim. Quan dic que la ruta ens porta a l’oest ho dic de forma ben literal. El punt més occidental d’El Hierro ho és també de l’estat espanyol i per aquí passava antigament el meridià 0 (el que ara passa per Greenwich i per la Meridiana), com oportunament recorda un indicador. Completa la visita de la zona el far d’Orchilla, solitari i altiu.

(continuarà)

[Imatges: fotos de l’autor]

La nena maca

Falten cinc hores i escaig per encetar el 2015, un any que promet ser bo si ens fiem de la saviesa popular. El 15 és la “nena maca” en el joc del quinto (o del bingo) i els espanyols tenen l’expressió “estar del quince” per dir que quelcom és exquisit, superior o extraordinari. Amb el sincer desig de que per a tots i per a tothom, nació inclosa, aquest any sigui la nena maca i culminem el que tant de temps hem somiat, us desitjo un molt bon 2015.

[Imatge: rellotge de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona; passioperbarcelona.blogspot.com.es]

Una bona notícia des d’Argentina

No puc evitar sentir enveja i alegria contemplant Estela de Carlotto, la presidenta d’Abuelas de Mayo, i el seu èxit personal i col·lectiu: haver retrobat el seu nét. Ha de ser extraordinàriament satisfactori aconseguir un objectiu després de dedicar-hi mitja vida, i més si aquest objeciu té la significació del retrobament d’un ésser estimat. Per a ella, per al col·lectiu que representa, per a tota la societat argentina i, d’alguna manera, per a tots nosaltres, el fet que Carlotto sàpiga qui és el seu nét, el pugui conèixer, abraçar-lo i estimar-lo, no deixa de ser una victòria que compensa, en una petita part, tot el mal que va fer la sinistra dictadura militar dels anys setanta.

Que una àvia argentina conegui el seu nét té també una derivada personal: la meva també ho era, d’argentina. Lamentablement, ella no va poder mai conèixer el seu nét Jordi perquè va deixar aquest món molt abans de néixer jo. Aquesta circumstància fa que la notícia que protagonitza aquests dies Carlotto em provoqui un sentiment d’empatia per ella i, com queda dit, una satisfacció especial.

[Imatge: www.laplatanoticias.info]

Ja torno a ser jo

Avui m’ha tocat anar a renovar el DNI. Mira, ja torno a ser espanyol si us plau per força per setena vegada a la meva vida. El tràmit burocràtic té el seu interès, per comprovar com han canviat les coses, si és que han canviat, des que un ja llunyà 1974, un servidor va acudir per primera vegada a una comissaria perquè li lliuressin una cartolina plastificada a canvi d’una foto, una signatura i una ditada.

I sí, hi ha diferències. El 1974 l’experiència va ser de les que marquen. Tot un matí de cua al carrer (no es donaven números ni res per l’estil) a la comissaria de davant la Casa de les Punxes de Barcelona. Les empremptes es prenien en una mena de planxa entintada i t’havies de netejar amb un líquid d’incerta composició. El resultat el teniu a la imatge: hi ha una àguila franquista, em dic Jorge i ensenyo una orella malgrat el meu abundós cabell perquè així estava manat.

Quaranta anys després els canvis són evidents i cal reconèixer-los: reserva prèvia de número a la web, tràmit rapidíssim (uns quinze minuts), tot per ordinador, el funcionari ha acabat parlant-me en català i el carnet que m’han donat (és un dir: es paga una taxa) ja porta un xip, com els gossets.

El que no ha canviat, és clar, és la bandera que presideix les dependències, que segueix sent una enorme estanquera darrera de l’amable policia que amb accent canari m’ha atès a l’entrada. Policia a afegir als altres que a l’interior fan les feines burocràtiques d’identificació i expedició de carnets, passaports i certificats. Però la policia no està preparada per un altre tipus de tasques?

Tot s’ha complert

Després d’això, Jesús, sabent que tot s’havia realitzat, perquè s’acabés de complir l’Escriptura, va dir:
–Tinc set.
Hi havia allà un gerro ple de vinagre. Van posar al capdamunt d’un manat d’hisop una esponja xopa d’aquell vinagre i la hi acostaren als llavis. Quan Jesús hagué pres el vinagre, va dir:
–Tot s’ha complert.
Llavors inclinà el cap i va lliurar l’esperit.

(Evangeli de Sant Joan, 19, 28-30)

[Imatge: Crist crucificat, de Goya, Museu del Prado; eeweems.com]

17:57

A les 17:57 d’aquesta tarda, ara mateix, comença la primavera. No cal que ens ho recordin uns coneguts grans magatzems de la Plaça de Catalunya per saber-ho. Desem abrics, jerseis, bufandes, mantes i estufes i obrim de bat a bat els armaris a la cerca de prendes de tons clars i teixits lleugers, i sortim al carrer amb el millor dels somriures. La primavera és psicològicament l’estació més esperada de les quatre: fruim-la perquè dintre de tres mesos els dies començaran a escurçar-se de nou…

[Imatge: esquiroleducacio.wordpress.com]

Bon any nou 2014

Un any decisiu està a punt d’iniciar-se. En farà tres-cents de la pèrdua de les nostres llibertats nacionals. En farà cent de la Mancomunitat, el primer, modest i fallit intent de recuperar-les. I serà l’any de l’inici del seu retorn definitiu. Si les coses es fan bé, i s’estan fent bé, desitjar-se un bon 2014 serà molt més que una simple i retòrica fórmula: serà una profecia.

[Imatge: Ajuntament de Reus; foto cedida pel bloc “Té la mà Maria”, tictac-rellotges.blogspot.com.es]

Ja és Nadal (i 5: iguals, però diferents)

Algú s’ha preguntat mai per què Sant Esteve és festa al Principat (i també a les Illes, crec) i no a altres zones peninsulars? Llegeixo que és un tret distintiu que ens ve de l’època carolíngia, quan una part important del nostre país depenia d’Aquisgrà i la major part de la Península, de la Còrdova musulmana: efectivament, nosaltres allarguem la festa l’endemà de les tres diades més assenyalades del calendari cristià, Nadal, Pasqua Florida i Pasqua Granada. No som millors ni pitjors, però som diferents també en això. Mengem canelons (que són les sobres del rostit de Nadal: aquí tot s’aprofita) i sentim el Concert de Sant Esteve, ja centenari, com aixeca una senyera pel damunt dels nostres cants. Senyes d’identitat, ni millors ni pitjors, però nostres.

[Pessebre de la tintoreria Hispano-belga, de Tarragona; foto de l’autor]

Ja és Nadal (4: qui odia aquestes festes?)

Ahir parlàvem del tió, aquella figura nadalenca nostrada que caga llaminadures, o el que convingui, i fa uns dies va ser motiu de polèmica la Moreneta en forma de caganer; no estarà pas de més, doncs, fer-se ressò d’un vídeo caçat avui a la xarxa, on si no, amb una cançó de títol tan explícit com “Me cago en la puta Navidad”. Es l’obra d’un mindundi que es dedica a enumerar tot el que no li agrada d’aquestes festes. I la llista és llarga, des del discurs del rei, ple d’orgull i satisfacció, fins els tediosos sopars d’empresa, passant per l'”espumillón” o pels “alfajores”, que tinc entès que és com una galeta cosina germana del “polvorón”. No m’agrada massa la manera que té aquest senyor de tractar tantes coses diferents del Nadal, però cal convenir en què les festes, totes elles, presentades així com un bloc, són una indigesta, estressant i fatigosa perspectiva uns dies abans de que comencin, però després, una vegada ficats de ple en la voràgine de llumetes, felicitacions (sinceres o no), menjars i begudes sense control o regals il.lusionants o inesperats, un canvia la perspectiva de les coses i pensa que és una sort fruir de tot el que rodeja el que els descreguts denominen “solstici d’hivern”. En el fons, sóc un sentimental.

[Pessebre de la farmàcia Fullana de Tarragona; foto de l’autor]

Ja és Nadal (2: el tió també?)

Un article de Marta Rojals avui parla del tió, aquesta figura tradicional del Nadal que sembla que a l’autora no li faci gaire el pes. Un servidor és barceloní, nascut al barri menys rural de la ciutat (l’Eixample), i fins que no vaig anar a viure a Tarragona no vaig tenir cap coneixement d’aquest element del folklore català, de manera que sempre l’he trobat una mica sobrevingut. Tot i això, no estic d’acord amb el posicionament de Rojals. Sempre se’ns ha dit que el Pare Noël era massa estranger (pitjor encara, ianqui: horror); els reis d’Orient tenen un no sé què de massa espanyol; i ara resulta que el tió, que sí que és veritablement nostre, fomenta la violència, és absurd i no sé quantes coses més. Francament, ja tardava aquest Nadal a llegir alguna invectiva contra una tradició. En nom del consum, de la correcció política, del laïcisme o de la globalització, ens hem anat carregant els pessebres tradicionals, els llums dels carrers, les bromes dels Innocents i mil coses més. Potser que anem pensant en desar-ho tot a l’armari dels bonics records de l’antigor, agafar el “portante” i anar-se’n a esquiar, activitat a la qual es dedica ja no poca gent ens aquests dies de, figura, recolliment familiar.

[Pessebre de la botiga de decoració Montse i Miquel, de Tarragona; foto de l’autor]

Ja és Nadal (1: aquella loteria)

Us ha tocat res de la loteria? De l’espanyola, em refereixo. De la poca que jugava, jo he aconseguit cobrir despeses. Circumstàncies de tots conegudes fan que aquesta Rifa hagi deixat de tenir l’interès que havia tingut entre nosaltres. Sí, la loteria espanyola (potser seria més exacte dir-ne madrilenya) havia adquirit carta de naturalesa en la nostra societat. Il.lusionadament compràvem els dècims, a Can Valdés a poder ser, i quanta butlleta de participació ens oferia l’amic, el company de feina o la botiga de la cantonada: el col.legi del nen, l’associacio de diabètics, la colla gegantera… A tothom pagàvem la participació i el “donatiu” a l’entitat, que no recuperàvem si ens tornaven els diners. El desfici per la loteria va arribar el seu zènit quan entitats tan hispanòfiles com Esquerra, Reagrupament o Solidaritat jugaven i compartien els seus números recordant-nos enginyosment que ens podien tornar una part del que Madrid ens robava (perdó: del que ens segueix robant), sense parar esment que la Rifa no és altra cosa que una mena d’impost amable de l’estat. Aquest any, els nens de San Ildefonso, un pèl irritants i repipis, han cedit protagonisme a la nostra Grossa, aquesta senyora ídem, de presència confiada i simpàtica, que tant serveix per donar “saques”d’honor com per deixar-se afalagar per Mas-Colell. Que aquesta simpatia i aquesta confiança que transmeten, almenys a mi, la Grossa de Nadal, presideixin aquestes festes i l’any que s’acosta.

[Pessebre de la llibreria Adserà, de Tarragona; foto de l’autor]

Operació retorn

Potser ens passem de la ratlla confiant en la infinita bondat de les noves tecnologies i en la imperiosa necessitat de la seva omnipresència. Un “gran germà”, format a parts iguals per governs, multinacionals, mitjans de comunicació i un heterogeni col·lectiu friqui-informàtic, ha lograt convèncer-nos de que la nostra societat ja és dos punt zero, que no hi ha volta de full, que cal canviar el paradigma (millor dit, el xip, en perfecta congruència amb el missatge que se’ns transmet) i que tots els suports físics del passat (paper, vinil…) són això: del passat.

Doncs jo he decidit fer una passa enrere en aquest paradigma, i ahir em vaig comprar l’Agenda del Pagès, de paper és clar, per tal d’anotar-hi, amb un senzill bolígraf, els meus compromisos, gestions i previsions de cara al 2014. Em pensava que amb el mòbil me’n sortiria però nanai: massa dits per tecles tan petites; la tauleta no és molt millor i, sincerament, és molt més ràpid efectuar l’anotació amb el susdit bolígraf (o el llapis, que també és un adminicle molt útil) que no perdre el temps amb les tecletes de marres: buscar el dia, posar l’hora, indicar si vols que t’avisi…

Potser sóc allò que se’n diu un tecnòfob, potser és que sóc de lletres o potser, simplement, és que m’estic fent gran, però jo no acabo de veure clar que segons quines tecnologies ens estiguin solucionant la vida al cent per cent, com alguns prometen. No dic que no siguin útils, naturalment, i la prova és aquest modest bloc, que aviat cumplirà set anys de vida, de factura exclusivament digital.

Com si algú més important que jo vingués a donar-me oportunament la raó, ens asabentem que la prestigiosa revista Newsweeek, que va abandonar l’edició en paper fa algun temps per publicar-se exclusivament en format digital, la recuperarà compatibilitzant totes dues maneres de difusió. Benvinguda i ben retornada al món de tota la vida.

[Imatge: www.businessinsider.com]

Anuncis que em posen nerviós (54: les Mamzelles, de nou)

L’escena.

Les protagonistes dels famosos espots de l'”Envàs on vas?”, que ens van castigar nit i dia durant mesos amb aquella cançoneta, tornen a la càrrega. En aquesta ocasió es troben al camerino a punt de començar una actuació. Però tenen un problema: els aparells elèctrics que fan servir per empolainar-se decideixen tornar-se inservibles i, conseqüentment, cal llençar-los.

El missatge.

Sí, però, a quin recipient? Sort que apareix una mena de regidor, amb la carpeteta i els auriculars, que ens ho aclareix: els aparells jubilables s’han de dipositar a les botigues (on se suposa que en comprarem un de nou: el consum és el consum) o bé a les deixalleries.

Per què em posa nerviós?

Vosaltres no assassinaríeu el regidor? Oi que sí? Doncs jo també: concretament l’escanyaria amb aquell horrorós jersei verd fosc que m’en tragina.

[Imatge: foto Residuscat; www.cadenaser.com]