De París a Pequín

Se’ns en va Bernardo Bertolucci. Els mitjans s’han apressat a titllar-lo de “darrer gran cineasta italià”, no sabem si perquè sempre que mor algú important és el “darrer” (cantant d’un gènere determinat, escriptor d’una generació específica, etc.) o bé per fer una mena de joc de paraules amb dues de les seves pel·lícules més cèlebres, El darrer tango a París El darrer emperador.

Les dues cintes esmentades, més Novecento, són les tres que recordo haver vist i de les quals en puc donar una opinió, per bé que desigual. La primera pel·lícula, contaminada per factors no estrictament cinematogràfics de tots coneguts, juraria haver-la vist per televisió, pocs anys després de que per fer-ho fos necessària una excursió a Perpinyà poc patriòtica i molt morbosa. En honor a la veritat, més que veure-la la vaig acabar dormint perquè em va resultar espessa i plúmbia. Fins i tot em fa una certa vergonya no saber com acaba. Potser avui canviaria d’opinió: igual la passen per TV3 un dia d’aquests, vés a saber.

Novecento la vaig veure al Cèsar de Tarragona. Es tracta, com se sap, d’una llarguíssima cinta que s’exhibia en dues setmanes consecutives i, per tant, calia passar per caixa dues vegades. No em va importar. La història de la primera meitat del segle XX italià (“el fresc”, com de forma poc original és qualificat per tothom) protagonitzada per uns joves De Niro i Depardieu, amics i rivals de classe social, és llarga però no pesada, introdueix molts elements de reflexió política i social i alhora és apta per al gran públic, té algunes escenes i una banda sonora memorables… L’ascens i posterior derrota del feixisme (el de veritat, l’italià), un dels eixos de la pel·lícula, és en aquests moments d’una depriment actualitat i tota una advertència sobre el què s’ha de fer i el què no per evitar la repetició de la història.

La multioscaritzada El darrer emperador, en fi, la història de Pu Yi que va acabar els seus dies de jardiner reeducat per la dictadura xinesa, és una gran pel·lícula, demostració del que passa quan s’ajunten uns bons intèrprets, un excel·lent guió, una aconseguida banda sonora i, molt important, uns generosos mitjans econòmics. I, naturalment, un director de primer ordre, i Bertolucci ho era.

[Imatge: flickr.com]

 

52 hores

Ha mort Robert Saladrigas, l’autor d’un llibre especial per a mi: 52 hores a través de la pell. Relata el trasllat d’un noi, en tren i en vaixell, de Barcelona a Melilla, on ha de fer el servei militar. Ell i el grup que l’acompanya emprenen un viatge iniciàtic que suposa un trencament en les seves vides, un pas de la comoditat de la llar familiar a un món llunyà i ple d’incerteses. Com que a mi també em va tocar fer el mateix deu anys després del que relata Saladrigas, no vaig poder evitar una forta identificació amb el personatge quan vaig llegir el llibre, circumstància que me’l va fer particularment interessant. L’elegància i correcció de Saladrigas van contribuir-hi molt. Ara hem de lamentar-ne la desaparició.

[Imatge: xtec.cat]

Dues creus

Acaben de concedir-me, en certa manera, dues creus de Sant Jordi de cop. No a mi, és clar, sinó a dues de les entitats de què formo part. Són la cooperativa Abacus i la Reial Societat Arqueològica Tarraconense (l'”Arqueològica”, com se la coneix). La primera és una molt coneguda cadena d’establiments barreja de llibreria, papereria, botiga de material escolar i de joguines didàctiques que, com a cooperativa de consumidors i treballadors que és, reinverteix els guanys en el propi negoci, regit per valors de catalanitat i progressisme. Va ser fundada fa ara cinquanta anys. Hi acostumo a comprar estris d’escriptori aprofitant-me del descompte que suposa tenir-ne el carnet (que em va costar 500 pessetes de l’època en què el vaig obtenir).

La segona és, potser, l’entitat tarragonina més antiga que continua existint a la meva ciutat d’adopció (va ser fundada el 1844) i la setena del món en la seva especialitat, la defensa i difusió del patrimoni arqueològic romà, i no només romà, de Tarragona i el seu territori més proper. “Per la seva dedicació a la salvaguarda i preservació del patrimoni arqueològic i cultural de les comarques de Tarragona des de mitjans del s. XIX” resa el decret de concessió quan justifica ser mereixedor del guardó. Feina no n’hi falta a l’hora de preservar el llegat arqueològic de la ciutat (que sembla que tendeixi a l’infinit), fer valer el seu criteri a l’hora de conservar-lo o posar-lo en valor, i fer difusió d’aquesta riquesa tant al món científic com al gran públic. Amb aquest objectiu, publica anualment el Butlletí arqueològic des del 1901, sosté una continuada relació amb acadèmies i entitats similars de tot el món i aixopluga a la seva seu del carrer Major una ingent quantitat de llibres, revistes i documents que, com passa massa sovint, es mengen literalment l’espai. En sóc soci des de fa molt pocs mesos i m’ha produït una particular il·lusió que rebi la creu enguany, en vigílies del seu 175è aniversari.

Enhorabona a totes dues.

[Imatges: vectorlogo.es, abacus.coop i arqueologica.org]

 

Tanca una altra llibreria

“Enhorabona, i que duri”. Així acomiadava el meu apunt del 6 de setembre de 2008, dedicat a la concessió del Premi El Balcó a la Llibreria de la Rambla, de Tarragona. Malauradament, deu anys després, l’emblemàtic establiment tanca portes. El descens en les vendes, provocat en bona part pels nous hàbits culturals i comercials de la societat, ha determinat que la llibreria es vegi obligada a abaixar la persiana per sempre més. Serà demà dia 30.

Que tanqui un comerç qualsevol ja és en si una mala notícia, però quan aquest comerç és una llibreria amb un currículum tan sòlid d’activisme cultural, cívic i catalanista com el de la Llibreria de La Rambla, la mala notícia es transforma en dramàtica, convertint-se a més en una seriosa senyal d’alarma sobre la realitat del comerç i de la cultura de Tarragona. Una ciutat que assisteix aquests dies, indignada, estupefacta, divertida o indiferent (segons caràcter de cadascú) a  l’espectacle d’uns Jocs Mediterranis plens de despropòsits de tot ordre. La falta d’implicació de la població en aquests Jocs i el tancament de la Llibreria de La Rambla (o d’altres comerços els darrers mesos) potser estan més relacionats del que podria semblar. Quan diumenge s’acabin les competicions, potser serà el moment en què la ciutat (els seus habitants, els seus dirigents, els seus opinion makers) es plantegi seriosament què vol ser de gran (“es repensi”, com es diu ara) i si està disposada a seguir consentint necrològiques comercials, pífies esportives i mostres d’atonia cultural o cívica.

[Imatge: fetatarragona.cat] 

 

 

 

Aquella modernitat

Mor José María Íñigo (o era Iñigo?) i la ment retrocedeix inevitablement unes quantes dècades, a un temps grisós i asfixiant on qualsevol indici de modernor a la vida pública era saludat amb esperança. Un d’aquests indicis era Íñigo, un jove periodista que va contribuir a difondre, tant a la ràdio com a la televisió, les darreres novetats del panorama musical internacional, especialment de la branca més pop i psicodèlica. Si no em falla la memòria, el seu primer programa televisiu no el podia veure perquè s’emetia per l’UHF, el segon canal que a casa no sintonitzàvem… Tot i així ja llavors m’arribava el missatge de que es tractava d’una aposta innovadora (dintre d’uns límits, és clar) del trist panorama comunicacional hispànic. Després vindria aquell famós programa d’entrevistes, “Estudio Abierto”, per on passaven tot tipus de personatges, des de Carmen Sevilla, a la imatge, fins al jueu que doblegava coberts amb la mirada. El programa era entretingut però alhora un remot precedent de l’actual televisió-escombraria. El darrer Íñigo que recordem, sobrat de quilos i amb el cap rapat, és el de comentarista dels festivals d’Eurovisió, on substituí l’inaguantable Uribarri. Però fes el programa que fes, Íñigo sempre va fer gala d’una professionalitat que no abunda precisament en l’actual espai catòdic.

Ah! No ens oblidem tampoc dels seus característics bigotis, una marca de la casa, inspirats potser en l’època gloriosa dels Beatles. Sempre els vaig veure (els bigotis, no els Beatles) com una simple i original mostra de personalitat del periodista bilbaí fins que en una ocasió vaig sentir aquest mordaç comentari d’una amiga de la família: “Com s’ho fa quan menja fideus amb aquests bigotis? Quin fàstic!” Sempre que ha tornat a ser notícia, al veure la seva imatge no puc evitar recordar-me’n: “Mira, el dels fideus!”.

[Imatge: www.rtve.es]

El dia dels Jordis

Avui no serà un Sant Jordi com el d’altres anys. Tenim presoners polítics, entre ells tres Jordis, que no podran celebrar la seva (la nostra) onomàstica acompanyats dels éssers estimats. Tenim exiliats, entre ells el president, que no podrà presidir la benedicció de roses a Palau. Tenim, en fi, un estat que ens recorda, amb les seves grans i petites accions repressives, dia sí dia també, què pensa dels catalans, dels seus desitjos, de les seves propostes polítiques, de la seva manera d’entendre el món, de la seva llengua, de la seva cultura, del seu tarannà.

Enguany no serà el Sant Jordi de sempre. Tot i així, ningú no ens segrestarà el dret a gaudir de la nostra festa més cívica. Sortirem com cada any al carrer, omplint-lo de llibres, de roses, de cultura, d’amor, de tot allò que ells no volen ni poden entendre. Sortirem al carrer i l’omplirem de groc, encara que ofengui a uns quants (o precisament per això), amb l’esperança de que, ben aviat, el 23 d’abril sigui un dia de llibertat per a tots.

Bona diada a tots.

‘Call me by your name’

Nord d’Itàlia, ambient rural, anys vuitanta. L’estiu transcorre despreocupadament i plàcida per a Elio, un jove que omple el temps llegint, tocant el piano, desplaçant-se en bicicleta, banyant-se i duent una més aviat limitada vida social. En aquestes, apareix Oliver, un nord-americà que s’instal·la a la gran vil·la familiar per col·laborar amb el pare d’Elio en tasques arqueològiques. Ja es veu a venir que entre els dos passarà alguna cosa, i sí. De fet, la major part del metratge de la pel·lícula l’omple la lenta aproximació entre ells dos, els diàlegs amb sobreentesos, furtius contactes físics, el paper de terceres persones (els pares, les amigues -i l’amiga, en singular- del noi…), i tot en bucòlics i envejables escenaris de la Llombardia.

El títol de la pel·lícula fa referència a un joc que pacten els dos protagonistes: anomenar l’altre amb el propi nom, transformant la naixent relació amorosa entre ells en una mena de mirall on un es reflecteix en l’altre (és una interpretació personal meva, no cal fer-ne gaire cas). Call me by your name és un drama romàntic que no es fa mai embafós i és la història d’una relació gai tractada amb una gran elegància. Potser aquest tractament (i al fet que els protagonistes siguin jueus) ha ajudat a que tingui quatre nominacions als Oscar, entre elles a la millor pel·lícula i a l’actor protagonista (el franco-nordamericà Timothee Chalamet), totalment justificades. Si el film s’alça amb les estatuetes ho celebraré pel que té d’aposta per un cinema europeu (és una coproducció amb Itàlia), reposat i normalitzador del fet LGTB, allunyant-se tant d’hipocresies com de correccions polítiques i sense buscar la polèmica fàcil. Normalitzador, repeteixo.

[Imatge: variety.com]

‘The Post’ (‘Los archivos del Pentágono’)

La dubitativa editora del The Washington Post i el seu molt més resolut director (grandíssims Meryl Streep i Tom Hanks) tenen l’oportunitat de publicar documents secrets del Pentàgon que deixen en molt mal lloc la política de la Casa Blanca en relació a la guerra del Vietnam. Altres periòdics nord-americans estan en la mateixa tessitura. El dret constitucional a la informació i a la llibertat d’expressió enfront a la raó d’estat i la seguretat nacional són el tema de la darrera pel·lícula de Steven Spielberg. The Post recorda de forma evident Tots els homes del president per la trama, per l’època dels fets i per la intencionalitat, i com en el film de Pakula, el resultat no és gens decebedor, malgrat la dificultat que comporta traslladar a la pantalla reunions, telefonades, decisions judicials… i convertir-les en un relat àgil i atractiu per al gran públic (sense escenes de masses, sense efectes especials, sense acció, sense violència, sense sexe…). Spielberg ho aconsegueix, i encara que no fos així, cal valorar la pel·lícula com el que és: un cant a la llibertat de premsa i d’informació davant dels interessos del poder polític, que arriba al seu clímax en el moment èpic (i emocionant) en què les rotatives es posen en marxa. Un no pot evitar fer comparacions amb les relacions poder-premsa d’ara i d’aquí, convertides en una mera submissió de la segona cap a la primera, impartint consignes i instruccions a canvi d’alleujaments a urgències financeres. Un comportament de l’abans conegut com a “quart poder” convertit en una cosa molt semblant a la prostitució.

La crítica ha destacat també el vessant feminista de The Post tot retratant l’empoderament (com es diu ara) de l’editora, la vídua de l’amo del diari que es veu obligada a enfrontar-se a les responsabilitats i decisions que li obliga el seu càrrec, en uns mons (el periodístic, el polític i el judicial) encara dominats abassegadorament per homes. El missatge sembla clar, tot i així a la sortida de la sala vaig captar la conversa d’una parella:

Ell: la pel·lícula està bé, però jo li hagués tret encara més suc a l’argument.

Ella: els vestits d’elles m’han encantat…

[Avui Les aigües turbulentes compleixen onze anys: llarga vida a tots els blocs!; Imatge: the-pool.com]

 

Nadales al gener

Em trobo a la bústia una bona mostra del “bon fer” de Correos: un exemplar d’El Temps corresponent a principis de desembre, el número especial 40 anys de L’Avenç, que també es va publicar el desembre, i finalment, l’avís per anar a recollir la Nadala de la Fundació Carulla. Com el seu nom indica, aquesta felicitació anual es publica en vigílies nadalenques, però a casa d’aquest blocaire no ha arribat fins a finals de gener. Potser la correspondència arriba en carro ara. També podria ser que ho fes en AVE, ara que va més lent que els trens de Rodalies. En tot cas, no és just parlar massa malament de Correos perquè se’m va ocórrer publicar la meva queixa a Twitter, i de forma immediata em van contestar excusant-se, prometent que intentarien esmenar les deficiències, i bla-bla-bla, i totes aquestes coses que diu un servei d’atenció al cient mínimament eficaç.

La Nadala, canviant de tema, arriba als cinquanta anys. El que va començar essent una modesta publicació de quatre pàgines, obsequi de la Fundació Carulla /abans Jaume I, iniciativa de l’espluguí de la Gallina Blanca) es va anar transformant en un atractiu dossier, curosament editat, sobre temes concrets de la història i la cultura catalanes (fent memòria: el modernisme, Àngel Guimerà, l’Església, la música, els Borja, l’Institut d’Estudis Catalans…). L’altre dia parlàvem de Cendrós; avui, de Carulla. Noms i trajectòries imprescindibles per a la supervivència primer i la projecció després de la nostra cultura en temps no fàcils. La Fundació Carulla ha estat sempre estretament vinculada a Òmnium Cultural, entitat que avui mateix ha rebut una desagradable visita que potser a hores d’ara encara no ha marxat. Bé, de fet no han marxat mai.

Injecció de positivitat

Aquest dijous passat, presentació d’El cavaller Floïd a la Cambra de Comerç de Tarragona. Es tracta de la biografia de Joan B. Cendrós, l’amo de l’empresa que fabricava la popular loció per a després de l’afaitada, però també un munt de coses més. Cendrós va ser un element cabdal per a la recuperació cultural del nostre país en els foscos anys del franquisme, un autèntic mecenes que contribuí generosament a múltiples iniciatives: la recuperació de l’editorial Proa (que, lògicament, ha publicat l’obra presentada), el reviscolament de l’Institut d’Estudis Catalans, la fundació d’Òmnium Cultural, la creació del Premi Sant Jordi… Un començar i no acabar d’accions en favor de la llengua i la cultura catalanes quan més falta feia, al darrera de les quals hi havia aquest descendent de vallencs, geniüt i impulsiu, de peculiar aspecte (patilles, camises fosques, corbates blanques) i sobretot optimista. “Una injecció de positivitat”, com digué l’autor del llibre, Genís Sinca, que tingué l’oportunitat d’accés a l’arxiu personal de l’empresari, curosament conservat al seu domicili.

L’acte va anar a càrrec de l’actual presidenta de l’Òmnium al Tarragonès, la Rosa Maria Codinas, el bon amic Joan Masalles, una de les filles de Cendrós i el propi Sinca, amb unes intervencions molt amenes, inclosa una peculiar performance consistent en ruixar el públic amb Floïd, a mode de bateig. No cal dir que l’actual situació política es va colar, inevitablement, en l’acte: l’actual president de l’entitat organitzadora, fundada per Cendrós i presidida a Tarragona per Codinas és encara a la presó tres mesos després, contra tota lògica i tota justícia. Una situació tant dolenta o pitjor que la que li va tocar viure al cavaller Floïd, no debades se’ns va recordar que el franquisme, que va clausurar l’entitat cultural durant alguns anys, mai no es va atrevir ni tant sols a detenir cap dels seus dirigents.

A la sortida va tocar, inevitablement (i en aquest cas amb molt de gust), comprar un exemplar d’El cavaller Floïd, un volum de 600 planes, acompanyat d’un inesperat obsequi: un flascó de l’actual Floïd. Que al nostre país i a la nostra cultura li queden encara un llarg camí per recórrer ens ho diu l’envàs, retolat en (i només en) castellà, amb la indicació de Barcelona (España) com a seu empresarial. Anem planxant i anem arrugant, no hi ha cap mena de dubte.

 

El julivert artístic

Les obres del museu de Lleida ja estan on ells volien. Rebudes entusiàsticament provinciana, amb un punt de Bienvenido Mister Marshall per autoritats i ciutadania, les escultures i els sarcòfags del monestir de Sixena han arribat a destí i descarregats no vulguis saber com (circula per la xarxa una foto ben il·lustrativa al respecte).

Naturalment, tot el procés relacionat amb aquest tema de les obres de Sixena guarda una estretíssima relació amb l’altre Procés, en majúscules. S’acostuma a dir, i és veritat, que l’independentisme català és un conflicte polític que l’estat ha judicialitzat tant com ha pogut. Sixena, de fet, és el cas contrari: un conflicte estrictament jurídic de pertinença d’unes obres d’art que les administracions anticatalanes (estat i Aragó, per entendre’ns) han polititzat fins a aprofitar l’aprovació de l’article 155 per “colar” el trasllat exprés de les 44 peces museístiques.

És una qüestió en la qual jo, personalment, no m’hi hagués oposat si les coses s’haguessin fet bé: si legalment les peces han de pertànyer a una altra administració o col·lectivitat no hi ha res a discutir quan tot està correctament documentat i fonamentat. De fet, tot el que fa referència a la propietat i a l’ús del patrimoni artístic pot ser extraordinàriament complex en aquest sentit, perquè pot ser de qui el troba, de l’amo el terreny on es troba, del seu autor, dels seus hereus, de qui el compra, de les diferents administracions competents… Com es veu, es tracta d’un assumpte tècnico-jurídic que la política no hauria de grapejar ni la societat fer-ne bandera de batalles inapropiades, cosa que no s’ha respectat.

Si les peces de Sixena han d’anar a parar a un altre lloc, que hi vagin, però hagués demanat una mica més de respecte pels procediments legals i sobretot evitar-nos l’espectacle policíac d’avui, un muntatge desproporcionat i ridícul (triobo que van sobrats de policia aquella gent) només per aconseguir la foto tan desitjada per un estat d’esperit encara colonial. Tot plegat m’ha recordat una mica la “gesta” de Perejil: una nimietat per tenir contenta una parròquia que enyora glòries imperials d’una altra època.

[Imatge: www.ara.cat, foto ACN]

‘Due margherite, prego’

Bones notícies: la pizza ja és “Patrimoni immaterial de la Humanitat” segons la UNESCO. Bé, cal precisar-ho: no les pizzes en si, que són ben materials, sinó l’art dels pizzaioli napolitans. Transcric l’explicació que en fa l’alt organisme cultural:

“L’art dels pizzaioli napolitans és una pràctica culinària consistent en preparar en quatre etapes la massa d’una pizza i enfornar-la amb foc de llenya donant-li voltes. Aquesta pràctica -que va néixer a Nàpols, on viuen i treballen actualment uns 3.000 pizzaioli– és un element del patrimoni cultural que ocupa un paper essencial en la celebració d’esdeveniments socials i fomenta els intercanvis entre diferents generacions. Les tècniques i els coneixements vinculats a aquesta art culinària es transmeten fonamentalment en els establiments (botteghe) dels mestres pizzaioli, on els joves aprenents n’observen el treball”.

La tècnica i el resultat no tenen res a veure, per tant, amb aquestes superfícies rígides decorades amb insospitats productes que ens venen, refrigerats o congelats, als supermercats de la cantonada. Per precisar-ho més, una pizza com Déu mana ha de ser preparada per un expert i servida al moment. Cosa no sempre fàcil. No sé si és una coincidència o no, però la possibilitat de poder fer-ho, ens serà des d’ara més fàcil: acaba d’obrir a Barcelona la pizzeria De Michele, primera sucursal fora d’Itàlia de l’Antica Pizzeria da Michele, fundada el 1870 a Nàpols.

[Imatge: viaempresa.cat]

 

Patrícia Gabancho (1952-2017)

“Li agradava anar per Canning perquè a mesura que l’avinguda avança cap al centre el trànsit es va fent més atapeït, més urbà, i els flancs edificats també: és com veure créixer la ciutat, les cases es fan més altes, els comerços més brillants. Casa. És als voltants del vell barri familiar que l’estómac se li emplena de plom, un neguit. El taxi s’atura davant l’edifici, “¿acá le va bien? Adiós, señora, buena suerte”.

In memoriam.

[Fragment de La néta d’Adam; imatge: cataloniavotes.eu]

Jerry Lewis (1926-2017)

Un altre actor de la nostra infantesa i joventut que se’ns va, Jerry Lewis. Només per les molt bones estones que ens havia fet passar amb aquells festivals de ganyotes i gestos exagerats n’hi ha prou per sentir la seva pèrdua. A la memòria ens quedarà, és clar, El professor guillat i les seves interpretacions, concretament dues, Doctor Jeckyll (el professor maldestre) i Mister Hyde (l’engominat irresistible amb les alumnes). O era a l’inrevés?

[Imatge: pinterest]

El franquista era el seu germà Manuel…

Doncs no, no era del tot mentida la notícia d’El Mundo sobre la possibilitat de retirar Antonio Machado dels carrers de Sabadell. L’Ajuntament, via alcalde, va estar àgil, oportú i conseqüent desmentint que la placa dedicada a l’il·lustre poeta desaparegués. Era el què tocava, però no ens ha quedat clar el nexe entre la corporació municipal i l’autor de l’estudi-proposta de retirada de noms, perquè l’autor i l’estudi no són cap post-veritat del diari madrileny sinó ben reals.

La notícia i l’enrenou subsegüent s’inscriuen en aquell gènere de processos que cada dia m’emprenyen més: discussions acalorades sobre aspectes formals, i per tant d’una importància relativa, per tal de tenir ben entretingut al personal, no fos cas que la gent tingués la pensada de reflexionar o cavil·lar sobre qüestions de fons realment importants per a tots. Avui una placa de carrer, ahir un monument a la memòria de no sé qui, el dia abans quatre peces d’un museu, la setmana passada l’origen medieval d’una bandera, i així.

Contradient-me amb el paràgraf anterior, entraré a dir la meva sobre l’assumpte. Això de canviar noms de carrers perquè poden ser inconvenients per la salut mental del poble és molt típic del progressisme mal entès: els que més cridats estan a transformar la realitat, i per a això se’ls vota, quan arriben al poder en lloc de reformar l’estructura de la casa es dediquen a canviar-ne la decoració, i si cola, cola. És el mateix mecanisme de la correcció política, que els du a canviar el llenguatge (efecte) amb la secreta i inútil esperança de que així es transformarà la realitat (causa). Ara veig amb preocupació que aquest tarannà està envaint el nostre camp, el catalanisme. En aquests moments ens hem d’entretenir a treure noms de carrers perquè tenen a veure, d’alguna manera, amb l’estat? De debò això és el més important?

Estic completament d’acord amb eliminar (i destruir, si és necessari) les plaques o els monuments dedicats a tot allò relacionat amb la vergonyosa etapa franquista però, si us plau, no toqueu a Antonio Machado! Si a la seva biografia hi ha algun aspecte nacionalment reprovable, cosa que no estic en condicions de negar, serà ben poca cosa al costat del que representa, per a la cultura i per a la llibertat, el conjunt de la vida i l’obra d’aquest gran poeta (potser el meu preferit en llengua castellana), mort i enterrat, per alguna raó seria, a l’exili. En terres catalanes, per cert.

Españolito que vienes

al mundo te guarde Dios.

Una de las dos Españas

ha de helarte el corazón.

Que clarivident que era el sevillà!

[Imatge: www.upf.edu]

‘Incerta glòria’

Mai no he llegit la novel·la de Joan Sales en què s’ha basat la pel·lícula d’Agustí Villaronga (i d’Isona Passola, que sempre és rere tot projecte cinematogràfic català de pes), i això no deixa de ser un avantatge a l’hora de veure-la i valorar-la. Així un s’evita, ja se sap, establir una comparació que esdevingui frustració en contemplar un resultat que poc té a veure amb el que hom s’havia imaginat en llegir l’origen d’una pel·lícula. Pel que he llegit, la Incerta glòria de Villaronga està basada només en una part de l’obra de Sales, que hi falten personatges i que no es centra prou en les complexes intencions del seu autor per reflectir els neguits existencials d’una època especialment difícil de la nostra història. Tampoc no és una pel·lícula bèl·lica, ni de guerra, sinó que passa a la guerra, que és molt diferent.

Però tot això no és cap handicap per a qui vegi la pel·lícula sense haver llegit la novel·la, com és el meu cas. Tot el contrari, em va semblar una trama apassionant (una mena de combinació de dos triangles amorosos en un escenari particularment depriment, un poble prop del front d’Aragó) magníficament protagonitzada i amb una insuperable caracterització. Capítol a banda mereixen les localitzacions: no són només els casalots mig derruïts (alguns exteriors són a Belchite, crec), també la Barcelona de 1937, els refugis, l’Hospital de Sant Pau i fins i tot el metro (amb una escena en un vagó improbablement silenciós). El final, amb els títols de crèdit, és simplement impressionant.

En resum, estem davant un altre Pa negre, de projecció i consum necessaris per a enaltir la nostra literatura i el nostre cinema i posar-los a l’altura que mereixen.

[Imatge: incertagloria.cat]

El còmic més vist

Avui el TBO fa cent anys. Per a les noves generacions (els mil·lenials, es fan dir) la referència a aquesta publicació infantil ha de ser històrica sinó antediluviana, això suposant que n’hagin sentit a parlar: era un còmic que, fins que no es va generalitzar aquest paraula, aconseguí que el seu nom fos l’antonomàsia de qualsevol publicació amb dibuixos, fins el punt que la Reial Acadèmia acceptés tebeo en el seu diccionari (en català, els intents de normalitzar patufet o solucions similars no han tingut èxit).

Al costat del Cavall Fort i del Tío Vivo (ben diferents l’una de l’altra), el TBO és una de les publicacions de la meva infància. La compràvem cada setmana al quiosc que hi havia a la cantonada de Mallorca amb Roger de Flor, on la senyora que el regentava, abrigada amb unes mitenes per protegir-se del fred, ens la servia previ pagament de, crec, tres pessetes.

Les seccions habituals del TBO van acabar essent mítiques, com es diu ara, i aquests dies els mitjans ens les recorden: la Família Ulíses (que sempre patien incidents), Josechu el Vasco (creació del gran Muntañola) o els famosos invents del Doctor Franz de Copenhaguen (no més inversemblants que alguns artilugis que intenten vendre’ns per televisió de matinada). A mi m’agradava molt una secció que es deia “De todo un poco” i era, doncs això: una mena de miscel·lània amb acudits, jocs de paraules, curiositats, anècdotes…

Com el Patufet i com tantes altres publicacions de tot ordre, el TBO va arribar un moment que va quedar antiquat i, irremissiblement, va haver de plegar. Cada una té el seu públic, el de la generació i el de l’època que li van tocar. L’època del TBO va passar, però el TBO va fer època, si se’m permet el joc de paraules: ja hem dit que va donar nom a totes les publicacions infantils, però també a l’expressió “estar més vist que el tebeo”. No sabem si l’origen d’aquesta frase és perquè tenia molta audiència o perquè els seus continguts eren poc originals, però reflecteix la petjada que ha deixat després.

[Eustaquio Morcillón, la políticament incorrecta tira de Benejam, autor també de la Família Ulises; imatge: www.todocoleccion.net]

‘Elle’

Dins del cicle de pel·lícules en versió original que cada any s’ofereix a l’Auditori de la Diputació de Tarragona, diumenge es projectà la francesa Elle, guanyadora d’un Gaudí a la millor pel·lícula europea (i d’un Goya també, amb l’Oscar no ha tingut sort). Es tracta d’una mena de thriller psicològic (titlar-lo d'”eròtic” és una mica exagerat, malgrat la seva trama) però també amb tocs d’humor.

Michèle és una dona francesa ja madura (el lifting de la protagonista és evident) acostumada a anar a la seva i que dirigeix amb mà de ferro una empresa de videojocs. Un dia és assaltada i violada a casa seva i, en lloc de denunciar-ho a la policia es limita a esperar uns dies i comentar-ho fredament a uns amics mentre inicia una mena de joc del gat i la rata amb el misteriós agressor: pistes, suposicions… ens aniran atrapant fins el darrer minut de les dues hores que dura la funció. Tant els títols de crèdit com el plantejament de la pel·lícula ens recordaran poderosament Basic Instinct i no és cap casualitat, perquè el director d’ambdues és Paul Verhoeven.

S’ha dit que és un film femení i feminista, i hi ha bastanta veritat en això, començant pel títol i continuant per la presència constant, durant tot el metratge, de la protagonista principal. Potser per realçar aquest caràcter feminista de la cinta, els homes que hi intervenen no queden gaire ben parats: el propi agressor, el fill immadur, el pobre ex-marit, l’amant (que és el marit de la seva amiga), el gigoló de qui s’encapritxa la mare liberal… i el pare, empresonat a cadena perpètua per un assassinat múltiple.

A destacar l’actriu protagonista, Isabelle Huppert, una habitual de Claude Chabrol, que resol magistralment el seu complex paper i que “tenyeix de pèl-roig els nostres malsons fílmics” segons el ditirambe que li dedica el crític tarragoní al programa de mà. Tampoc n’hi ha per tant…

[Imatge: www.filmaffinity.com]

Avui, el món d’ahir

Arriba a casa una nova publicació: El món d’ahir. En català! Rere l’invent hi ha, qui ho havia de dir, Minoria Absoluta, és a dir l’inquiet Toni Soler. En la presentació que aquest fa del primer número, defineix l’objecte de la revista com una intersecció difícil de delimitar i de batejar entre història, literatura i periodisme. Tres disciplines d’allò més castigades en els darrers temps, sobretot les dues primeres. El món d’ahir (que pren el nom de les memòries de Stephan Zweig), es proposa dignificar-les amb una edició en paper, com s’havia fet tota la vida, i per recuperar el plaer de llegir, simplement. El resultat no decep: uns articles tant allunyats de les banalitats de suplement dominical com de plumbis treballs universitaris; col·laboracions de Jordi Graupera, Eduardo Mendoza, Empar Moliner o Francesc Serés, entre molts altres; una curiosa col·lecció de mapes antropomòrfics; textos històrics d’autors tan diferents com Plini el Jove o Chateaubriand; i tot editat curosament, sense pretensions supèrflues.

M’hi he subscrit en un moment en què m’havia autoimposat rigoroses limitacions a l’entrada de paper a casa, tant per raons econòmiques com d’espai. Però no m’he pogut resistir a aquesta cita (que serà trimestral) amb la història i el bon periodisme.

[Imatge: www.tresc.cat]

Quina casualitat

Remarcable l’exercici de normalitat democràtica que vam contemplar ahir a la televisió. El president Puigdemont sotmetent-se en directe i durant tres llargues hores a les preguntes de ciutadans. És obvi que no el van interrogar sobre el temps que faria l’endemà o si prefereix les corbates a ratlles o llises: les inquietuds dels intervinents anaven per una altra banda, com era de preveure: economia, treball, beques, sanitat, pensions… també el procés sobiranista. Em pregunto si altres presidents, en altres latituds (no miro a ningú) acceptarien acudir a un format similar. Carles Puigdemont se’n va sortir prou bé: si es tenen apresos els grans temes de govern i es dominen les arts escèniques i oratòries (i el de Girona compleix els dos supòsits), el resultat ha de ser positiu tant pel protagonista de l’interrogatori com per la ciutadania que ho segueix amb més o menys interès.

No tot va ser positiu, com se sap. Les xarxes socials, que estan a la que salta, van descobrir ben aviat coses rares. Els ciutadans que van formular les preguntes al president no semblaven escollits innocentment pel conjunt dels inscrits prèviament, com se’ns va dir. La manipulació duta a terme no sabem si per TV3 o per qui sembla evident. Eren dotze persones (“sense pietat”, com aquella famosa obra de teatre), però la majoria estaven vinculats, quina casualitat, a determinats partits o entitats representatius de la nostra societat; la distribució per sexes era, quina casualitat, rigorosament igualitària; i no es va descuidar la procedència territorial, ja que hi havia representació, quina casualitat, tant de terres gironines, com ponentines i meridionals. En fi, que la selecció semblava molt estudiada i sospesant variables sociològiques de tot ordre.

Així i tot, si realment hi va haver gat amagat, no deixa de ser meritori que una cadena televisiva, la nostra, que tantes acusacions rep de parcialitat (sense fonament) per part dels “amics” de Catalunya, donés l’ocasió de preguntar (i repreguntar) al president a una multiplicitat de personatges que, com es va veure i sentir, es van quedar ben a gust dalt del faristol. I Puigdemont, al seu torn, va estar a l’alçada de les circumstàncies. El que deia al principi: un exercici de normalitat democràtica.

[Imatge: www.rac1.cat; foto, Jordi Bedmar]

La tele de la nostra infància

Ha passat bastant desapercebuda la mort del periodista José Luis Barcelona. No ens hauria d’estranyar aquest “passar de puntetes” sobre un professional allunyat dels d’ara, tant pel que fa a l’estil com en el temps. Com que ja tinc una edat, recordo perfectament aquest home de la ràdio i la televisió d’aquells tristos anys seixanta, de la seva locució, del seu aspecte impecable, llegint les notícies des de Miramar a Montjuïc (on TVE tenia la seva delegació catalana) o presentant l’inefable “Reina por un día”, programa que avui en dia no aguantaria deu minuts a la pantalla, crivellat de crítiques a la seva cursileria i al tractament que feia de la dona, completament justificades.

El programa feia companyia a espais i sèries inoblidables (“Bonanza”, “El Santo”, Herta Frankel i els seus ninots, el Locomotoro…). No era la millor televisió ni del món ni de la història, això és evident, però era la televisió de la nostra infància i, vulgues que no, un no pot evitar una certa melancolia en conèixer notícies com la de la mort de Barcelona, mig amagada entre titulars completament banals i prescindibles.

[Imatge: elpais.com; arxiu TVE]

Un altre centenari

Fa cinc mesos Olivia de Havilland celebrava el seu centenari d’existència. Avui li toca a una altra estrella de Hollywood, Kirk Douglas. No sóc suficientment cinèfil per parlar-ne amb coneixement de causa, ni per dir quines són les millors pel·lícules que va interpretar o per valorar què ha representat per al setè art. Sí que m’interessa destacar les seves posicions progressistes en un art i una indústria més aviat dominades per mentalitats reaccionàries. Monuments com Espàrtac o Camins de glòria donen testimoni d’aquest capteniment.

[Imatge: fotograma de Camins de glòria; www.blogdecine.com]

SCAN 2016

La biennal SCAN Tarragona, festival internacional de fotografia, celebra enguany la sisena edició. Del 19 d’octubre de 2016 al 8 de gener de 2017, SCAN ofereix un variat repertori d’exposicions, conferències, tallers i activitats fotogràfiques, a càrrec de nombrosos artistes internacionals, que fan que la ciutat torni a ser punt de trobada de la fotografia de creació, amb la presència de nombrosos professionals i amants de la fotografia.

Jiaxi

He visitat avui una de les exposicions programades, que sota el títol Talent Latent pot contemplar-se en un dels tinglados del Port de Tarragona (per cert, amb un accés casi clandestí de tant discret com és). Hi exposen deu fotògrafs. A destacar, per al meu gust, Fernando Maselli (impressionants paisatges alpins), Massimiliano Maddalena (un exercici d’estil amb 99 visions del mateix paisatge) i Tatiana Vinogradova (punyent galeria de gais de la Rússia actual, a la penombra tant en sentit literal com figurat).

Miñarro[Tota la informació sobre SCAN a www.scan.cat; imatges: de dalt a baix, fotografies de Tatiana Vinogradova, Jiaxi Yang i Oriol Miñarro]

 

‘Home pacient no és vençut’

Commemorem enguany els 700 anys de la mort de Ramon Llull, l’escriptor i pensador català de més projecció internacional de la història però que, en canvi, aquí no li donem la transcendència que va tenir i que es mereix. Per intentar compensar-ho, entre 2015 i 2016 s’han programat una gran quantitat d’activitats de tot tipus. Aquest mes n’estem tenint a Tarragona. Avui, la filòloga i professora Mercè Sardà ha parlat del mallorquí més universal a la Biblioteca Pública, de la seva vida, del seu sistema filosòfic (l’Art), de la modernitat dels seus plantejaments, de l’abast enciclopèdic dels seus coneixements, del seu domini de les llengües, de la seva copiosa producció (265 obres, aviat és dit), dels seus viatges o, en fi, del seu pertinaç intent d’atreure infidels cap el cristianisme amb la disputa raonada i no amb la imposició violenta (“Home pacient no és vençut”, va dir). La xerrada ha estat il·lustrada amb les conegudes (i bellíssimes) miniatures sobre el beat Llull i ha comptat també amb la lectura de petits fragments d’algunes de les seves obres.

[Divendres, 11 de novembre, a les 19 hores, hi haurà una lectura de textos del Llibre de les bèsties i del Llibre d’Evast e Blanquerna; del 2 al 20 de novembre es pot veure l’exposició “La vida desmesurada de Ramon Llull” i una mostra bibliogràfica; tot a la Biblioteca Pública de Tarragona]

 

 

Una cultura espanyolíssima

Sembla que el nostre “vers lliure”, el conseller Santi Vila, de tant voler anar al seu aire comença a transitar per camins i viaranys desconeguts amb el risc de perdre’s o, el que és pitjor per a ell, no saber exactament a quin lloc vol arribar. La darrera entrevista concedida a un mitjà estatal parlant del sempre polèmic tema dels toros, està guarnida amb afirmacions destinades, no sé si conscientment, a descol·locar als d’aquí i a agradar als d’allà. “El Parlament es va extralimitar amb la prohibició dels toros” o “la cultura catalana serà sempre espanyolíssima” són dues perles deixades anar per un polític que pertany, sobre la lletra, a una formació sobiranista. Per molt vers lliure que sigui, sembla bastant inconseqüent. Es creu o no es creu el procés? Hi col·laborarà lleialment o no? Se suposa que sí, però llavors determinades afirmacions grinyolen molt i molt. Especialment la segona, una opinió formulada de la pitjor manera possible a oïdes catalanes: si el que volia dir és que determinades manifestacions de la cultura catalana o fetes a Catalunya (els toros ho havien estat, la Feria de Abril, què sé jo) formen part també de la cultura espanyola (suposant que això existeixi, que és un altre debat i no senzill), hi podríem estar d’acord, però, per l’amor de Déu, que no digui que la cultura catalana (tota?, també la de Catalunya Nord o de l’Alguer?) és “espanyolíssima”, un adjectiu que no havíem sentit aplicar ni a la Marujita Díaz, quan en ple èxtasi patriòtic s’embolicava amb una estanquera i feia allò amb els ulls.

[Imatge: foto Danny Caminal; www.elperiodico.com]