Fer (1949-2020)

La família d’El Punt Avui, a la qual pertanyo en certa manera, torna a estar de dol. No fa ni tres mesos que lamentàvem la mort de l’articulista Manel Cuyàs quan aquest matí hem rebut una altra mala notícia: la desaparició del dibuixant Fer (Josep Antoni Fernández). Curiosament, ambdós col·laboradors eren veïns de la segona pàgina del diari, i tots dos eren de lectura obligada (bé: de lectura un i de visualització l’altre) només encetar-lo.

Col·laborador també d’El Temps i director d’El Jueves, creador del premi Gat Perich… els dibuixos de Fer eren molt personals i perfectament identificables. Si formalment eren ingenus, una mica infantils, en el fons es transformaven en una càrrega de profunditat contra els polítics reaccionaris, el feixisme, Españistán, les forces vives del régimen … Malauradament, en els darrers temps li sobraven les idees que inspiressin els seus acudits.

Quan moria algun personatge destacat i dels bons, Fer tenia per costum dibuixar-lo arribant al cel i organitzant algun amable desgavell per a desesperació de Déu o de Sant Pere. Ara el protagonista de la historieta ha de ser ell mateix. Què faria en arribant a les altures? Estic segur que alguns dels excel·lents dibuixants del nostre país se les empescaran per representar l’escena de forma original i divertida. El millor homenatge que se li pot fer, sens dubte.

[Imatge: el darrer acudit, d’avui mateix: foto ACN]

 

Llibres a ull (i 5: papanates)

Trio per acabar la sèrie estiuenca un llibre de Quim Monzó. No una novel·la o un recull de contes, sinó un dels diversos reculls d’articles periodístics que ha publicat els darrers anys: Esplendor i glòria de la Internacional Papanates. Com diu la contraportada, es tracta d’una crònica brillant i lúcida de l’arribada al poder de “l’imperi de la plastilina”, d’aquesta manera d’entendre la política i la societat que en les darreres dècades ha aconseguit impregnar-ho tot. Un fenomen difícil de definir amb precisió però que Monzó aconsegueix donar-li una certa forma tant en aquest com en altres llibres. La correcció política, la sexualitat, l’ecologisme, la publicitat, el llenguatge, la restauració… tot passa per l’adreçador de Monzó fins a transformar-lo en peces breus, excel·lentment escrites, que posen al descobert les incoherències i els despropòsits d’una societat “papanates” (tanoca o babaua, que serien alguns dels seus equivalents normativament acceptats). L’escriptor és perfecte per fer un retrat aproximat d’aquesta manera de ser i de comportar-se, i ens prevé dels seus perills, cosa que agraïm els que, com ell, som de reconeguda aversió a la relació social i poc amics de modes i tendències banals i fugisseres.

El primer article parla de l’omnipresent moda de la depilació púbica i el darrer de les causes solidàries postisses d’Angeline Jolie. Un i altre tenen les dones com a protagonistes, però no crec que això tingui res a veure amb dedicar al llibre a Maria Grazia Cucinotta, una actriu italiana de cognom sensacional.

[Imatge: foto de l’autor]

Llibres a ull (4: personatges)

Amb el títol Vidas de hombres ilustres, el llibre d’avui (herència del pare) és un recull de dotze biografies de personatges importants de la història. Dic recull perquè es tracta, literalment, de dotze fascicles apareguts no sé ben bé en quina publicació dels anys 1932 i 1933, amb paginació independent i relligats posteriorment amb unes sòlides tapes vermelloses. Relligats amb una errada: la separata amb els índexs es va inserir entre els fascicles 11 i 12 i no al final com correspondria, cosa que jo, obsés de l’ordre, no puc treure’m del cap cada vegada que fullejo el volum. Cada retrat (fet amb rigor però amb algunes llicències per fer-lo més amè i sense notes ni bibliografia) és obra d’un autor diferent. L’edició és curosa i les il·lustracions són abundants. Un llibre d’aquells a conservar per molts motius.

La llista de personatges biografiats abasta figures polítiques, literàries, científiques i religioses, des de Napoleó fins a Edison, des de Cervantes fins a Tolstoi. La selecció és interpretable i, amb ulleres actuals, segurament el més discutible seria el fet que d’entre els dotze elegits hi ha una sola dona (Santa Teresa de Jesús) en un llibre que ja deixa ben clares les coses amb el títol. També hi ha una sola dona entre els autors, curiosament (o no gens) la de la santa d’Àvila: Carmela Eulate, una porto-riquenya precursora del feminisme antillà, segons m’informa la senyora Viqui. Tampoc hi ha cap català, a no ser que fem cas de les surrealistes teories de l’Institut Nova Història; llavors en compto cinc (Colom, Cervantes, Shakespeare, El Cid i Santa Teresa).

No recordo haver-les llegit totes, però la de Napoleó sí, amb aquest final que sempre m’ha semblat impactant i rodó: “Una rata enorme, de las que abundaban en la isla (Santa Helena), había devorado el corazón de Napoleón Bonaparte“.

[Imatge: foto de l’autor]

 

Llibres a ull (2: el Congrés nord-americà)

És aquella mena de llibres que només a mi se m’ocorreria comprar, i és el que vaig fer a alguna botiga de llibres de segona mà que abans sovintejaven al carrer Aribau de Barcelona. Casi que em vaig haver d’excusar de la meva adquisició davant del dependent:

  • És que a mi m’agraden aquesta mena de publicacions, sap?
  • Sí, sí, -va respondre ell, molt professional-, tothom té les seves preferències, és la manera de despatxar-ho tot -afegí, més o menys.

Encara no he dit de què va. És un directori del Congrés nord-americà de 1975 amb tota mena de dades sobre aquella cambra, sobre la Casa Blanca i sobre la resta d’institucions constitucionals dels Estats Units: biografies de representants, senadors, consellers i governadors; nom i adreça (llavors apartat de correus) de mils d’alts càrrecs de l’administració, classificats per departaments (les conselleries, diguéssim) i agències federals; la llista de totes les ambaixades i consolats que els ianquis tenien repartits pel món; composició dels tribunals i corts judicials; dades sobre els corresponsals de premsa, ràdio i televisió davant les institucions nord-americanes, etc.

És clar que no és un llibre per llegir, sinó una guia per consultar. Una espècie de llistí telefònic de més de mil pàgines. O més aviat per trobar-hi alguna curiositat: estem parlant d’un país (EUA) i d’un any (1975) prou allunyats en l’espai i el temps com perquè la utilitat del volum sigui mínima. Potser el que em cridà més l’atenció des que me’l vaig comprar (per 400 pessetes o almenys aquesta és la xifra que apareix escrita en llapis) són els mapes de cada un dels cinquanta estats nord-americans amb la seva divisió per districtes electorals. Allí la legislació electoral és estricta, cada diputat elegit en un districte representa aproximadament el mateix nombre de ciutadans, de manera que l’enorme i deshabitat estat de Nevada és un sol districte, mentre que el petit territori de Nova York es divideix en 38 minúsculs districtes. Potser no és la solució més justa, però no origina les picabaralles, tàctiques i càlculs d’aquí, origen de la inexistència d’una llei electoral, per vergonya nostra. Les comparacions són odioses, també entre Estats Units i Catalunya.

[Imatge: foto de l’autor] 

 

Llibres a ull (1: allò que el vent s’endugué)

(Què millor que passar l’estiu parlant no de política o de problemes socials sinó de llibres? Dedicaré els propers apunts a alguns llibres de casa, triats a ull, el primer que em cridi l’atenció, sense gaire criteri)

Ni me’n recordava que el tenia, però l’actualitat m’ha refrescat la memòria. Lo que el viento se llevó, de Margaret Mitchell, és una novel·la més coneguda per la pel·lícula a què va donar lloc. És una edició d’Aymà Editor del 1951, traducció de Julio Gómez de la Serna, el germà de Ramón, el de les greguerías. M’imagino que és herència de la mare, perquè hi ha la dedicatòria d’un tal Francesc, “fervent admirador”. És de tapa dura, folrat de tela. La lletra menuda (no apta per vistes cansades com la meva), atapeeix a doble columna 454 pàgines amb les peripècies d’Escarlet O’Hara, Rett Butler, Ashley Wilkes, Melanie Hamilton, Mammy i companyia a la plantació Tara i altres escenaris durant la guerra de Secessió nord-americana. Il·lustren el llibre, intercalades en el text, fotos d’actors i escenes de la pel·lícula. Són rotogravats, aquella tècnica usada a les portades de La Vanguardia, quan era encara més espanyola que ara. Clou el llibre un apèndix que parla del film, amb més fotos: l’estrena a Atlanta i Clark Gable rebent l’homenatge del públic.

Per força aquesta pel·lícula havia de marcar una època. Tinc entès que fou la primera gran producció en color, premiada amb diversos Oscar i estrenada a l’estat espanyol en plena postguerra: les escenes en aquelles mansions georgianes, els balls, els vestits d’època (tot són miriñaques)… fins i tot l’incendi d’Atlanta, havien de frapar un públic ansiós d’espectacle, distracció i intrigues amoroses, i l’adaptació de la novel·la de Mitchell no devia decebre perquè reunia tots els requisits. Tot era glamour, magnificència i argument despreocupat en aquella cinta, però l’actualitat, amarada de revisionisme i correcció política, l’ha convertida en un producte sospitós. Potser això fa que encara tingui més interès el seu visionat. En tot cas com a pòstum homenatge a Olivia de Havilland, darrera supervivent de Gone with the Wind, desapareguda aquesta setmana. Ella també tenia foto al llibre que corre per casa.

[Imatge: foto de l’autor]

Ens deixa el nét del pirata

Aquest matí ens hem llevat amb la trista notícia de la mort de Manuel Cuyàs. Llegir el seu article a la segona plana d’El Punt Avui era pràcticament un ritual imprescindible. M’identificava molt amb la seva manera d’escriure, la seva elegant ironia, la varietat dels temes tractats, des de la política pura i dura (amb la qual guardava una prudent distància) fins a la cultura, la quotidianitat o la seva estimada Mataró. Goso dir que aquest meu bloc s’hi voldria emmirallar, sense poder arribar al nivell de Cuyàs, un escriptor que, amb el seu traspàs, caldrà situar en l’Olimp català dels grans periodistes del darrer segle.

[Imatge: vilafranca.cat]

 

Créixer en la llibertat, en totes les llibertats

Avui fa vint-i-cinc anys del naixement de Vilaweb o per ser més precisos del seu precedent, Infopista, una mena de cercador de webs en el llavors encara incipient món d’internet. La memòria em torna de nou a aquells anys, al meu primer i voluminós ordinador connectat a la xarxa, al primer mòdem de sorollets, a una pantalla que oferia una finestra al món només clicant paraules subratllades en blau… La connexió amb el món era literal: recordo que una de les primeres webs que vaig tenir curiositat d’obrir i tafanejar-ne el contingut era la d’una illa d’Oceania. No sé si ho vaig fer mitjançant la Infopista, però en tot cas em va semblar miraculós. Des de casa podies connectar-te a tot un món d’informacions i coneixements, i Vilaweb ens facilitava aquesta tasca reunint accessos a mitjans de comunicació, institucions o entitats d’interès… i en català! En pocs anys Vilaweb es transformaria en un mitjà de comunicació innovador i capdavanter aprofitant unes tecnologies que ara estan perfectament integrades a la nostra vida diària però que llavors les seves possibilitats oferien moltes incògnites.

Amb els anys, Vilaweb ha esdevingut també una poderosa comunitat de membres que garanteixen la seva supervivència empresarial i, el que és més important, la seva llibertat i independència respecte a cap grup polític o interès econòmic. Veient l’èxit assolit per Vilaweb en termes d’innovació, difusió i consolidació de model periodístic, no puc més que sentir-me orgullós de ser un més dels seus 17.000 subscriptors i d’haver-m’hi mantingut fidel mitjançant les meves aportacions a través d’aquest bloc en forma d’opinions o de memòria personal. Recordo haver assistit, ja fa anys, a una de les primeres trobades de subscriptors al carrer Ferlandina de Barcelona (magnífica idea, per cert) quan cabíem en una sala amb vint cadires, tots asseguts. Amb el temps ha calgut difondre les trobades per streaming (es diu així?) i descentralitzar a tot el país les presencials: tota una prova de l’encert del seu plantejament i de l’interès que desperten.

Rigor periodístic, feina ben feta, transparència en la gestió, fidelitat al país i a la seva societat, participació dels seus lectors… molts són els principis sobre els que es construeix contínuament Vilaweb. Avui Vicent Partal, ànima de l’invent, en destaca un altre en el seu editorial: “créixer en la llibertat, en totes les llibertats” per defensar una democràcia cada dia més avançada. Aquí i a tot el món. Només per això ja val la pena mantenir-hi la fidelitat i comprometre’s en el seu futur.

Felicitats als fundadors i a tot l’equip periodístic i tècnic i ànims davant els boirosos temps que estem vivint, d’incerteses sanitàries, malastrugances econòmiques i “noves” normalitats.

 

Històries des de casa (47: dreta i esquerra)

Juntament amb les mascaretes, els altres objectes de desig en aquestes inacabables jornades de crisi sanitària són els guants. Després de dues temptatives frustrades per aconseguir-ne, avui me n’he fet un paquet de 100 pel mòdic preu d’un euro amb cinquanta cèntims (0,015 euros/unitat!).  La dependenta (d’una botiga de productes industrials, no d’una farmàcia) em comentava ella mateixa que ho trobava tirat de preu. Em pregunto si hi ha alguna cosa a les botigues que sigui més barata. Sí, als supermercats, perquè allí es regalen per agafar la fruita a doll. Són, efectivament, guants de plàstic d’un sol ús, que no s’arrapen prou bé a la mà i que justet, justet faran provisionalment la funció a la qual estan destinats: protegir les meves mans pecadores dels indesitjables virus que pul·lulen per tota mena d’objectes i elements tàctils de la nostra vida quotidiana: mànecs de porta, botons d’ascensor, tecles de caixers automàtics… Protegir-me jo i protegir jo als altres, és clar.

Sembla que s’acosta l’hora de fer ús dels guants de manera habitual, en pic s’iniciï la desescalada de desconfinament quan l’alto mando s’aclareixi (i ens aclareixi) quines fases, quines franges horàries, quines províncies i amb quins criteris ens deixaran circular pels llocs. Mai a la vida no m’havia posat guants, ni per protegir-me del fred, ni a la feina, ni per fregar plats, ni per fer manualitats casolanes, ni per conduir. Mai. Aviat tot serà diferent: la “nova normalitat”, en diran.

De pell, de llana, sintètics, de làtex, de plàstic…, el gènere amb què estan fetes aquestes peces pot ser molt variat. Si té les puntes dels dits retallades se’n diu mitons i si el dit gros és l’únic que queda lliure també se’n diu manopla. Normalment totes les varietats distingeixen la mà esquerra de la mà dreta, com la política tradicional. Significativament, els que m’he comprat a preu de saldo són indistints. Serà això la “nova normalitat”?

Pensats per treballadors a la intempèrie, operaris, personal mèdic, gent fredolica, esportistes, motoristes…, les seves aplicacions i funcionalitats també tendeixen a l’infinit, però més enllà de protegir-se de virus, cops, fred o productes de neteja, els guants sempre tindran una significació molt especial. Parlar de guants ens porta inevitablement a acabar pensant en la pel·lícula Gilda. La història és prou coneguda: la cinta va passar la censura després de patir molts talls, de manera que l’escena en què Rita Hayworth es desprèn sensualment d’un guant de seda negra fou interpretat com l’inici d’un strip-tease pel reprimit públic dels anys 40, cosa que va provocar que la imaginació de la gent es disparés i fes que s’engrandís… el mite.

[Imatge: houseofmirthandmovies.wordpress.com]

Històries des de casa (45: donau consol)

Donau consol a qui la pàtria enyora
sens veure mai los cims de Montserrat;
en terra i mar oïu a qui us implora,
torneu a Déu los cors que l’han deixat.

Mística Font de l’aigua de la vida,
rajau del cel al cor del meu país;
dons i virtuts deixau-li per florida;
feu-ne, si us plau, lo vostre paradís.

(del Virolai)

[Imatge: algunsgoigs.blogspot.com]

Històries des de casa (38: aguantant, que és gerundi)

Comença la sisena setmana de confinament i ja no sé ni de què parlar. Tot s’està fent molt llarg i molt pesat. Malgrat tot, estem resistint prou bé tots els canvis d’hàbits, tots els inconvenients de la nova situació, totes les mancances, totes les males notícies que constantment ens arriben. Fins i tot hem estat capaços de superar “Resistiré”, esbombada a tota castanya fins a la sacietat per inclements veïns amb l’equivocada suposició de que la cançoneta d’aquell duo carrossa faria aixecar els ànims quan més aviat els encrespa. Pensem, però, que podia haver estat pitjor: l’alternativa era sentir “Sobreviviré” de l’ínclita Mónica Naranjo, una peça que a jutjar pel títol s’adiu prou bé a les circumstàncies actuals. Només de pensar que al pati de darrera de casa retronessin els esgarips de la figuerenca ja em vénen calfreds, i no causats per cap virus. Espero que ningú tingui la nefasta idea de rescatar-la del passat perquè potser llavors sí que sucumbirem definitivament.

[Imatge: Wiquipèdia]

 

Històries des de casa (34: disc dedicat)

Per primera vegada a la meva vida m’han dedicat una cançó. La meva amiga i fins fa poques setmanes companya de feina Miracle Seguí és soprano, es dedica a la lírica i a la cançó clàssica, no de manera professional però sí amb constància i moltes hores d’assaig, fa actuacions ocasionals, penja vídeos al seu canal de Youtube… El seu repertori és molt complet, des de peces d’òpera fins a sarsueles, des de boleros fins a cançó melòdica. La Miracle està fent aquests dies de confinament una cosa molt semblant a la meva: si jo publico un apunt cada dia (sens falta) més o menys relacionat amb la situació que estem vivint, ella penja a les xarxes cada dia (sens falta) una interpretació d’una peça des d’un racó de casa seva, amb l’ajuda d’una gravació de la melodia. Ho fa amb una gran professionalitat i saber estar, tant la interpretació com la presentació prèvia de la peça, els autors, la temàtica o qualsevol altra dada d’interès. És com una breu i agradable alenada d’aire fresc enmig de l’ensopiment de vint-i-quatre hores diàries de confinament.

Ahir se’m va ocórrer demanar-li que em dediqués la cançó d’avui, a manera d’aquells discos dedicados de les ràdios tardofranquistes (en aquest cas no a una tercera persona sinó a mi mateix), amb la promesa que, al meu torn, li dedicaria l’apunt del meu bloc. M’ha anat molt bé que ho fes perquè ja em començava a fallar la inspiració, com també la Miracle deu començar a sentir-se esgotada de tants mini-recitals (exactament 34, com dies de confinament).

La cançó que ha interpretat és la versió castellana d’ “El día que me quieras“, el conegut tango que va compondre i estrenar Carlos Gardel i, pensant en mi, ha continuat amb la versió catalana, la que va popularitzar Núria Feliu. T’agraeixo, Miracle, el gest, a la vegada que et desitjo tota mena d’èxits musicals i professionals. La teva joie de vivre i simpatia personals t’hi ajudaran de ben segur.

Històries des de casa (18: quan aixequin la persiana)

D’entre les moltes iniciatives que la sempre inquieta societat catalana ha llançat els darrers dies, n’hi ha una pensada tant per parar el cop d’un sector econòmic estructuralment problemàtic com per facilitar a cada catalanet la possibilitat de contribuir-hi còmodament des de casa, ara que ens sobren hores. Em refereixo a Llibreries Obertes. Sota el lema “Perquè tornin a aixecar la persiana, demana els teus llibres ara!”, la web proposa ajudar les llibreries del nostre país. És molt senzill: es tracta de comprar (i avançar el pagament, clar) de forma virtual un o més llibres a les nostres llibreries de referència, amb l’expectativa de poder-los recollir ben aviat a les botigues. Un compromís poc costós que serà de gran ajuda al món editorial i llibreter, que continua tenint un paper decisiu en l’àmbit cultural, però que arrossega problemes estructurals derivats de les noves maneres de comunicar-se i de consumir productes culturals. Doncs ara tenim l’oportunitat de que les llibreries tornin en certa manera la pilota: serà precisament el món digital, amb els seus innegables avantatges, el medi amb què ajudarem a l’altre món, l’analògic de tota la vida: el llibre que es pot llegir, però també tocar, acariciar i col·locar en una prestatgeria, enlloc d’un text que apareix en una pantalla insulsa, permanentment llardosa de tant passar-li el dit.

Jo ja m’he firat, i he encarregat el llibre d’Artur Mas, el del cor calent i el cap fred, que podria haver adquirit al quiosc on segueixo recollint la premsa cada dia, però que prefereixo fer-ho als amics de La Capona tarragonina. No el podré obtenir, probablement, fins després de Sant Jordi, festa del llibre que enguany, com casi tot, es farà però a destemps. A cada problema, una solució.

[Imatge: colpublirp.com]

 

Històries des de casa (13: lectures)

La falta de temps ja no és excusa per no llegir llibres. O per no llegir-ne un dia sí un dia no, a estones, que és el que em passava a mi quan fèiem vida “normal” (no fa ni dues setmanes!). Als diversos prestatges repartits per la casa esperen pacientment centenars de llibres per ser llegits per qui això escriu: història, assaig, política, llengües, biografies, literatura…

Tot arribarà. De moment he acabat Cataluña, año cero d’Ernesto Ekaizer, crònica bastant meticulosa (i una mica plúmbia, ja que és de temàtica jurídica) del postprocés i del judici, des de l’octubre de 2017 fins la sentència. Abans havia llegit Tota la veritat, una altra crònica aquesta vegada d’abans del referèndum: sis periodistes expliquen molts episodis entre bambalines del que es va coure en aquells frenètics mesos. Completarà la trilogia de llibres sobre el procés Assaig general d’una revolta, de Francesc-Marc Álvaro, encara per encetar, reflexió necessària per ajudar a posar els peus a terra a tots aquells que ens vam fer més il·lusions del compte quan es produí la (no) revolta.

Des d’ahir ocupa la meva atenció tant de dia com de nit (cap a les cinc em desvetllo i necessito llegir en paper per passar l’estona) Pseudohistòria contra Catalunya, impecable crítica a les manipulacions i fal·làcies de determinats historiadors (titulats o no) per a reconstruir al seu gust el passat tant de l’estat espanyol com de Catalunya i fer-lo encabir en els respectius plantejaments ideològics, amb un punt en comú: com diu el títol, és una interpretació dels fets antics que acaba perjudicant la nostra nació.

I, esperant torn, la voluminosa biografia de Churchill escrita pel qui fou president de la Comissió Europea, Roy Jenkins. Passa del miler de pàgines, potser és el volum més gruixut de la meva biblioteca i vaig suspendre momentàniament la seva lectura quan anava per l’any 1907… Les males notícies que ens arriben cada dia fan preveure que tindré temps més que suficient per enllestir-lo ben aviat.

 

Històries des de casa (12: el còmic, de dol)

Ha mort Albert Uderzo, el dibuixant de les històries d’Astèrix i Obèlix. Ha estat saber la notícia, transportar-me a la meva infància i recordar l’època en què van començar a entrar a casa dues col·leccions de còmics (i en català!), el Tintín i l’Astèrix. Totes dues divertides i fascinants. Les aventures dels herois gals, permanentment enfrontats als romans i victoriosos gràcies a un beuratge del druida, són d’aquelles històries que d’infant et sabies de memòria, llegies una vegada i una altra i que tornaves a fruir-ne com la primera vegada. Conforme em vaig anar fent gran, on bàsicament només havia vist una successió de gags entenedors per al públic infantil vaig començar a descobrir uns relats que admetien una doble lectura, i per tant una nova font d’entreteniment però també de coneixement i reflexió. Penso en la hilarant Astèrix a Hispania, amb les seves carreteres a mig arranjar, les processons, els toros, el flamenc i el Bástez y Mandolina; per cert, els nostres personatges mai no trepitgen el que segles després serien els Països Catalans… Penso en la volta a la Gàl·lia i la seva col·lecció de tòpics regionals només plenament comprensibles pels francesos. Penso en el recaptador d’impostos (crec que a Astèrix i el calderó) i la seva burocràtica manera de parlar. Penso en Juli Cèsar, coprotagonista d’alguns dels llibres, parlant sempre d’ell en tercera persona (com, efectivament feia quan escrivia). Penso, en fi, en els jocs de paraules que se t’escapen mentre ets un infant (època en què no saps què dimonis és una assegurança a tot risc per endevinar el nom d’Assurancetúrix).

I què tindrà a veure tot això amb la crisi sanitària que estem patint, algú es pot preguntar. Res, però ho faré lligar ni que sigui forçadament. Hergé (Tintín) i Goscinny i Uderzo (Astèrix) pertanyen a l’anomenada escola franco-belga de dibuix de còmics, igual que Peyo, el creador de Jan i Trencapins i dels Barrufets. D’aquests darrers simpàtics personatges em ve a la memòria l’aventura dels Barrufets negres, d’innegables similituds amb el que està passant. Una vespa ataca un barrufet i provoca que la seva pell blava esdevingui negra a la vegada que es torna agressiu i encomana la malaltia als seus col·legues. Un a un es van veient afectats, fins i tot el darrer, el gran barrufet. Tot sembla perdut. O no…

[Imatge: smursfanon.wikia.com]

Històries des de casa (8: comiat)

Avui és el Dia Internacional de la Poesia. Aquí en teniu una.

 

COMIAT

Per un cel matinal tot blau i rosa,

jo veia un temple de puríssima marbre

blanquejar entre el verd de la ribera,

damunt les clares ones.

Les columnades de gentils estries,

al perfilar-se paral·leles, feien

conjunt harmoniós, com el cordatge

de la sagrada lira.

Esculpit el frontó, damunt el pòrtic

serenitat irradiava augusta,

com el front galeot i sereníssim

de Pal·las Atenea.

Era allò, vist enfora, el santurari

de l’Art suprem. Com en seria esplèndid

l’interior! Quin càntic, quins oracles

allà ressonarien!

Jo prou vulgui pujar-hi; mes vaig perdre

l’incert camí; m’abandonà el coratge;

i l’esglai me digué: “per què t’esforces,

somniador inútil?”

Després… el temple aquell perdí de vista,

i ja mai més he somniat muntar-hi.

Però a voltes, encara, per ma ruta,

girant-me, el veig enfora.

El veig, i deturant-me a contemplar-lo,

ja per mi inassequible, en don indici

a l’esforçat jovent qui canta i puja

les costes de la vida.

Oh vosaltres que un jorn entreu al temple,

no us deman per a mi ni una memòria;

mes ah! gravau-hi lo que jo hi volia;

el nom de nostra pàtria.

Miquel Costa i Llobera: “Comiat”

 

 

 

 

‘Gisaengchung’ (‘Paràsits’)

Ni fet a propòsit. Ahir al vespre vaig veure Paràsits al cinema i aquesta matinada la pel·lícula ha rebut quatre de les apreciades estatuetes que cada any reparteixen a Los Angeles en aquella cerimònia tant hortera com previsible. Oscars ben merescuts, m’avanço a dir. Dues hores de relat in crescendo, sense estones plúmbies ni excessivament atabaladores, amb una mica de tot, humor, drama i suspens.

La cosa va d’una família que viu de forma ben peremptòria en un semi-sòtan de Seül (dedueixo: crec que no s’arriba a esmentar de quina ciutat es tracta). Per atzars del destí, el fill aconsegueix donar classes particulars d’anglès a la filla d’una família de vida i casa d’alt standing. A partir d’aquí comença a enredar-se la troca: mitjançant enganys i argúcies, la família pobra aconsegueix viure de la rica. Les relacions entre les dues, tenint en compte que la primera fa creure a la segona que no es coneixen entre ells, i els insospitats girs de guió subsegüents són la base del relat. La primera meitat del film discorre pel terreny de la comèdia, amb alguns moments francament divertits i amb situacions properes a un vodevil. Alguna d’elles ens recordaria la sèrie anglesa A dalt i a baix (i sobretot la seva paròdia Em cridava el senyor?), quan els “de baix” s’aprofiten de l’absència dels “de dalt” i es munten una petita disbauxa.  Després les coses es posen serioses i la situació esdevé més fosca i intrigant. I fins aquí puc llegir, com el concurs aquell de la carbassa.

S’ha dit que és una intel·ligent crítica del capitalisme. Per la meva part hi he cregut veure un enfrontament entre classes perfectament definides però amb els rols intercanviats. Fins ara, en les pel·lícules de denúncia social (o així) estàvem acostumats a veure rics dolents i pobres ingenus. A Gisaengchung els benestants són uns ingenus que es deixen entabanar per una classe subalterna capaç de fer servir qualsevol estratagema (calces i préssecs inclosos) per pujar de categoria, sense ètica que valgui. En definitiva, uns s’aprofiten dels altres, uns paràsits que viuen d’uns altres paràsits, com bé diu el títol de la pel·lícula (metafòrics, més enllà dels paràsits literals que també surten en forma de xinxes).

Repeteixo, un merescut Oscar a la millor pel·lícula (la primera no anglesa de la història!). Tota una ironia: dies després de morir el bo de Kirk Douglas, la darrera estrella vivent del cinema clàssic (amb permís d’Olivia de Havilland), l’Oscar se’n va a terres coreanes. Hollywood ja no és el que era.

[Imatge: sensacine.com]

Isabel-Clara Simó (1943-2020)

– Va, home, digues allò que et mors per dir: tot el que tinc m’ho he fet jo sol, ningú no m’ha regalat res. ¿Us podeu creure que no hi ha ningú, però ningú, que accepti que el que té, sigui el talent o la fortuna, procedeixi d’altra font que d’ell mateix? És la vanitat humana, Joaquim, que no té principi ni final… És com el temps.

– Com més vell, més filosofia de pacotilla gastes tu, cony, Joan. No podries ser una mica més original, en comptes d’anar repetint com un lloro tòpics poca-soltes?

(Isabel-Clara Simó: La salvatge, Premi Sant Jordi)

In memoriam de l’escriptora, activista i patriota, amb qui vaig tenir l’honor de coincidir durant l’aventura de Solidaritat Catalana per la Independència.

[Imatge: nuvol.com; foto: Pere Virgili]

‘Mientras dure la guerra’

Els fets viscuts al paranimf de la Universitat de Salamanca a l’inici de la guerra d’Espanya (¡Venceréis, pero no convenceréis!, ¡Viva la muerte!) van transcendir la mera nota a peu de pàgina dels llibres d’història per passar a esdevenir un símbol ateses les característiques i la significació política d’aquell dramàtic episodi. Recordo que quan jo pràcticament no tenia encara ús de raó política (diguem-ho així), el meu pare ja m’explicava aquells fets fins i tot teatralitzant-los: les bravates de Millán-Astray, l’enfrontament amb Unamuno, l’ambient caldejat i, finalment, el detall de la dona de Franco oferint el braç (i per tant protecció física) al rector de Salamanca. Per cert que aquesta era l’única ocasió en que el pare parlava bé de la Carmen Collares, a qui sempre dedicava tants sarcasmes com mostres d’odi al seu marit, un que ben aviat canviarà de residència.

Bé doncs, aquell novel·lesc episodi és l’escena culminant de la darrera pel·lícula d’Almenábar, Mientras dure la guerra. Comença amb la declaració de l’estat de guerra en el marc de la bellíssima plaça major de Salamanca i se succeeixen, de forma paral·lela, la immediata, despiatada i contundent repressió contra esquerranosos o qualsevol tipus de dissident, les conxorxes entre generals per decidir qui havia de comandar el poder naixent i les creixents contradiccions que tot plegat suposaven per al protagonista de la pel·lícula (interpretat magistralment per un altre basc de caràcter, Karra Elejalde).

Unamuno, com ell mateix reconeix en el discurs del paranimf, era un home de paradoxes, de trajectòria política més aviat erràtica, però que sempre va lluitar pel que creia millor per al seu país, a favor del seu progrés intel·lectual i cultural i fugint de tot el que fes tuf a autoritarisme o militarisme. La primera dictadura li ho pagaria amb un desterrament a Fuerteventura (on el savi bilbaí va fer de la necessitat virtut) i la segona li ocasionaria, indirectament, la mort mes i mig després de l’enrenou del paranimf. L’home de les paradoxes dona suport, efectivament, al cop d’estat del 18 de juliol, en el convenciment, com molts d’altres (significats generals colpistes entre ells) que es tracta bàsicament de restablir l’ordre per salvar una república que només tenia cinc anys de vida, però ben aviat es succeeixen les mostres de desengany: la detenció (que acabaria amb l’afusellament) d’un col·lega seu d’universitat (per rojo) o d’un altre amic seu pastor protestant, sense garanties judicials de cap mena, fan obrir els ulls a Unamuno. La creixent ràbia i impotència davant la situació creada, però també la decepció i abatiment provocats, desenvoquen en l’episodi del 12 d’octubre quan deixa anar (davant d’un auditori ple de falangistes i militars) allò de que guanyarien per la força de la raó, no per res més, guarnit amb alguna referència a bascos i catalans (hi havia el bisbe Pla i Deniel). Home de caràcter, independent, intel·lectualment de sobres preparat i que ja estava de tornada de tot, aquell dia es va permetre un gest de dignitat enmig d’una bogeria col·lectiva que tot just començava. No se’l tornà a veure més en públic.

S’ha dit que la pel·lícula és excessivament “neutral” davant del conflicte entre les dues Espanyes, en el sentit de que la denúncia als sublevats és molt tèbia. No m’ho va semblar pas. En tot cas el film no tracta tant aquest enfrontament entre dos bàndols com dels dubtes i ambigüitats a que es va veure sotmès Unamuno davant del plantejament maniqueu creat i que obligava tothom, dramàticament, a prendre partit incondicionalment. Unamuno, que era qualsevol cosa menys una persona simple o sense formació, no estava disposat a acceptar aquesta imposició.

Per la resta, la pel·lícula està curosament realitzada, tant pel que fa a ritme, intèrprets, ambientació històrica o escenaris interiors o exteriors. Agafen ganes d’anar a Salamanca només per passajar-se per aquells carrers i places multiseculars miraculosament salvats de la modernitat i la voracitat urbanística. Ben segur que la pel·lícula també està pensada per això (passejar-se per la ciutat, vull dir).

[Imatge: cineconene.es]

 

La història viscuda (i una mica paral·lela)

Després de dues setmanes d’inactivitat per vacances, el bloc reprèn el seu sincopat ritme d’apunts. A l’espera dels propers dies i setmanes, que prometen intensitat política i, doncs, motius d’inspiració per aquesta modesta bitàcola, em plau comentar un llibre de plena actualitat i absorbent interès que ha ocupat alguns dels meus dies de dolce far niente insular (Fuerteventura ha estat la destinació agraciada per la meva presència).

La història viscuda és l’anodí títol escollit per Joan B. Culla per a les seves memòries. Podia haver fet més punta al magí, però se li perdona perquè una vegada el lector s’endinsa en el seu relat autobiogràfic, en queda abduït i no l’abandona fins a la darrera pàgina. Culla, personatge ben conegut per la seva intensa presència als mitjans de comunicació (és una mena de Pilar Rahola que no suscita tantes fílies i fòbies), és sobretot un historiador molt competent i rigorós del segle XX de casa nostra i de tot el món, i és també, atenció, una persona que malgrat el seu enorme bagatge intel·lectual i els seus posicionaments ideològics (que defensa amb respecte i argumentadament), sempre ha defugit temptadores ofertes institucionals, obediències partidistes i lleialtats incondicionals a res i a ningú. El llibre de referència és un mix de tot això: les memòries personals d’algú amb projecció pública, la crònica rigorosa d’un temps redactada amb precisió i la reproducció sintètica d’uns posicionaments ideològics que l’autor ha tingut l’ocasió d’exposar a bastament en articles periodístics, tertúlies i polèmiques de tot ordre.

Llegint les memòries de Culla, em va sobtar trobar-me amb insospitades coincidències biogràfiques en els aspectes més personals. Deixo a banda que tots dos som barcelonins i ens portem només cinc anys. Talment com si jo escrivís les meves, de memòries (de fet alguna cosa ja tinc començada més per consum intern que per l’interès que puguin tenir pels altres), sorgien vivències i episodis no dic calcats però si d’un paral·lelisme sorprenent: per exemple, la seva sensació d’estar superat per les modernitats del segle XXI i considerar-se més aviat un home del segle passat; la seva poca destresa amb tota mena de ginys tecnològics; la seva afició de nen a dibuixar banderes de països del món (jo també tenia aquesta estranya dèria quan tothom preferia donar patades a una pilota); la seva resignació a haver de cursar estudis superiors enmig d’una perenne conflictivitat a les aules; una altra afició seva d’arreplegar tota mena de papers, opuscles i programes polítics (jo segueixo fent-ho quan vénen eleccions, ara que tothom s’esborra de l’enviament de propaganda a casa); en fi, el conjunt de la seva trajectòria política vital guarda notables semblances amb la meva.

Però deixant de banda els aspectes més personals, és en els capítols dedicats a la relació amb la majoria de personalitats del món polític i cultural on el llibre de Culla es fa devorar amb més intensitat, convidant-nos, com si fóssim uns voyeurs, a ser espectadors privilegiats de trobades, establiments d’amistat, retrats i judicis que Culla fa de tota mena d’homenots, des d’un Tarradellas pràcticament desconegut pels seus companys universitaris, segons explica, fins al director de l’edició catalana d’El País, diari que abandonà després de dècades de col·laborar-hi sense incidents remarcables fins el dia que va tocar el voraviu a Cebrián.

El llibre m’ha servit també per assabentar-me de més coses, per exemple que Culla fou president d’aquella entitat anomenada ACTA, desdenyosament menyspreada pels de sempre per la seva presumpta condició de submarí convergent, i que, ben al contrari, serví per donar a conèixer i exportar la causa catalana al món i teixir aliances internacionals, justament en un moment ben oportú, quan queia el Mur de Berlín i emergien les noves repúbliques de l’Europa de l’Est. Han passat més de trenta anys d’allò i l’actualitat ens forneix noves i trepidants mostres de que la història no para quieta, ni a Catalunya ni al món. No sabem què ens depararà el destí però, una vegada hagi ocorregut al que hagi d’ocórrer, allí estarà el professor Culla per aixecar-ne acta (ara en minúscula) amb els seus proverbials rigor i serietat professionals.

Els homeòpates de la historiografia catalana: el debat

Fa més d’un any que un apunt meu no rebia de cop quatre (quatre!) comentaris. La raó d’aquesta inesperada “pujada de tensió” és que fa referència a una de les polèmiques d’aquest estiu tan xafogós com el que més: fins a quin punt són rigoroses les maneres de fer del denominat Institut Nova Història de Catalunya a l’hora de presentar el passat peninsular com un gegantí exercici de censura i manipulació històriques contra la nostra realitat nacional.

Els quatre lectors s’han dividit dos a dos, amb matisos, posicionant-se a favor i en contra de la meva postura. D’aquests darrers, Enric ve a dir que sembli que em faci nosa que aquest Institut investigui i no, no em molesta en absolut, tot el contrari: vull que continuïn fent-se preguntes, buscant respostes, contrastant proves, elaborant teories, tot el que faci falta però que ho facin bé. No em fa nosa que investiguin, sinó que desprestigiïn la historiografia catalana, com ja han tingut l’ocasió de manifestar veus molt més autoritzades. Trianda (aquest és el nom que posa), al seu torn, ve a dir que tothom tergiversa la història i que, és clar, els catalans no hauríem de ser diferents. Doncs a mi em sembla que els catalans, i encara més els que tenen una vinculació directa amb la història (universitaris, investigadors, escriptors o aficionats, INH inclòs), no hauríem de tergiversar la realitat històrica, encara que això ens perjudiqui com a societat. El rigor acadèmic, la cerca de la veritat, la feina ben feta, han de ser uns valors que no admetin discussió. La República a construir també va d’això.

El Sergi ens remet a un article d’Iu Forn que, amb el seu to irònic, compara les volades de colom (deixem-ho així) de l’INH amb el darrer i comentat tuit del govern espanyol apropiant-se de la gesta dels primers alliberadors del París ocupat pels nazis, com una mostra de tergiversació dels fets històrics. La comparació no és del tot bona perquè la vergonyosa manipulació d’España Global té un origen estrictament político-governamental, mentre que les activitats i les discutibles conclusions a què arriba l’Institut es fan a partir d’una pretesa seriositat científica. En tot cas, insisteixo: les potineries espanyoles ens marquen el camí per on no hem de transitar.

Per últim, Francesc està d’acord amb l’apunt però em considera desacreditat pel meu esment final a l’homeopatia. És un altre dels ja tradicionals debats (del tot prescindibles, crec jo, però en fi, la gent és així). M’hi reafirmo: l’aixecada de camisa de l’homeopatia respecte de la ciència és una bona analogia del que representen els mètodes de treball de l’Institut Nova Història de Catalunya respecte a l’historiografia pura i dura.

[Imatge: future-sciences.com]

Els homeòpates de la historiografia catalana

Reprenc el teclat després de vint-i-un dies de vacances (de bloc, que no laborals) i no em puc queixar de l’esplet de notícies i temes de debat que ens està oferint l’actualitat, tenint en compte que estan passant en les dues setmanes més inhàbils a tots els efectes del calendari de la nostra societat. A l’hora de triar tema, per tant, n’hi ha per donar i per vendre: les llastimoses picabaralles de foc amic a la trinxera sobiranista (fatigant, com pertoca en plena canícula); les cuites per (no) formar govern a l’estat que tan ens estima (jo ja no entenc res del que pretenen fer aquella gent); els incendis forestals que han assolat dos territoris propers i estimats, la Ribera d’Ebre i el centre de Gran Canària (molta força a la seva gent!); el penós espectacle que ha ofert tot el que ha envoltat els rescats de l'”Open Arms” (inclosa l’al·lucinant necessitat d’autorització per salvar vides: ho diu una ministra i d’esquerres); o, per acabar, el presumpte repunt de la inseguretat a Barcelona, una campanya que apareix cíclicament cada estiu i que és falsa, encara que al final només serveix per a intencionalitats polítiques ocultes (per una vegada, m’he de posar al costat d’Ada Colau).

Molts temes, doncs, però un dels que ha sorgit com si es tractés d’un bolet estival, sobretot a les xarxes, l’he seguit amb un interès especial: les crítiques a l’Institut Nova Història, aquesta entitat coneguda per les seves estrafolàries teories sobre la catalanitat d’incomptables personatges del Renaixement i del Segle d’Or.

Quan ja fa anys el seu fundador, Jordi Bilbeny, divulgà la seva teoria que Cristòfor Colom era un príncep català, vaig mostrar un cert interès pel tema i vaig tractar, des del principi, de situar-me lluny tant de la creença a ulls clucs del que s’explicava com del rebuig displicent o sistemàtic. És ben sabut, de sempre, que l’origen físic o familiar del descobridor d’Amèrica ha estat envoltat de misteris, llacunes i mancances documentals i, conseqüentment, ha donat peu a mil i una teories o hipòtesis, amb rerefons també variats: prestigis nacionals o locals (si no vaig errat, Mussolini afavorí molt la vinculació de Colom amb Gènova) i vanitats personals a càrrec d’historiadors, estudiosos, afeccionats i rates de biblioteca de tota condició. Mai hi ha hagut resultats concloents, com és notori, de manera que la teoria de Bilbeny era en principi assumible perquè oferia plantejaments innovadors i perquè defensava sense complexos la catalanitat d’un personatge de primer ordre (dit sigui de passada, tampoc em trauria la son si es confirmés un Colom italià, castellà o mallorquí). Això sí, algun detall grinyolava molt des del principi: recordo que afirmava que les naus van partir no de Palos de Moguer, com sembla geogràficament lògic, sinó de Pals (!), documentant-ho amb una discutible semblança entre un gravat antic atribuït a Palos i l’actual silueta del poble empordanès; és un cas bastant clar d’intentar fer entrar el clau per la cabota.

El que semblava un novedós sistema d’investigació, a base de fer-se noves preguntes, de formular hipòtesis fins i tot inversemblants o d’intentar bastir teories agosarades però amb algun suport documental, una mena de “pluja d’idees” aplicat al camp historiogràfic, una manera de fer innovadora i fins i tot necessària en el de vegades resclosit, burocràtic o clientelar món de la investigació universitària, va degenerar ben aviat amb propostes més arriscades, pintoresques o, directament, risibles. Cada nova notícia que llegíem sobre aquella gent ens feia obrir més els ulls d’incredulitat: el Quixot es va escriure en català (perquè Cervantes, perdó Sirvent, també ho era), els Pinçons (los Hermanos Pinzones… de la cançó) també,  Santa Teresa de Jesús (de “Çepeda”, crec)…, tot quisqui era català. Proves? Algun pergamí desenterrat de vés a saber on, retorçant-li el sentit de les seves paraules i del seu contingut.

El pitjor de tot és que tota la feinada presumptament investigadora de l’Institut és guiada per una idea obsessiva, propera a la paranoia, que consisteix en creure que des de finals dels segle XV fins a l’aparició de Bilbeny i companyia hi ha hagut una sistemàtica i acurada actuació, per part dels enemics dels Països Catalans, d’esborrar i destruir qualsevol prova del potencial polític, militar, econòmic o cultural de la nostra nació i, a continuació, reescriure la història amb nous documents com a potència dominant que sí que eren. Deixant de banda que és un error jutjar les intencions i les mentalitat dels protagonistes del poder castellà d’altres èpoques amb ulls del segle XXI, ¿algú creu sincerament que hagués estat tan fàcil amagar durant tants segles aquesta falsificació de la història?

L’argument que es fa servir de que nosaltres també tenim dret a reescriure la història segons els nostres interessos polítics del segle XXI tampoc la comparteixo. No crec que aquesta gent faci cap mena de favor a l’independentisme, més aviat el desprestigia, i em dol que significats personatges del sobiranisme hagin corregut a donar-los suport. I en tot cas, si així fos, caldria ser més seriós des del punt de vista estrictament de la investigació històrica. Per molt ciència social que sigui, l’estudi de la història també està lligada a una ètica, unes normes i uns procediments. Més enllà només hi ha el descrèdit i la pseudociència. Ho sento molt, però per mi l’Institut Nova Història no és més que l’homeopatia de la historiografia catalana.

[Imatge: inh.cat]

Quan la tele distreia

Un record per a Chicho Ibáñez Serrador, segurament el millor realitzador de la trista televisió de la nostra infància. És curiós, sempre havia pensat que era argentí, com el seu pare Ibáñez Menta, i resulta que van néixer a Montevideo i Astúries, respectivament. Crec que tenia algun avantpassat català. Bé, és igual. Desapareix el creador d’un programa que congregava setmanalment milions d’espectadors davant la petita (molt petita) pantalla i en blanc i negre (molt en blanc i negre). Parlo de l'”Un, dos, tres, responda otra vez”, és clar. Calia, però, empassar-se primer un mini-espai de cinc minuts, una xerrada religiosa a càrrec del bisbe ultra Guerra Campos, intercalada a traïdoria pel franquisme entre el “Telediario” i el programa d’entreteniment del Chicho. Sembla mentida que passés això i certament a les generacions que no ho van viure els costarà de creure.

Mirat en perspectiva aquell programa, amb les seves noies en minifaldilla, humor relaxat o xaró i nivell cultural mitjà tirant a baix, constituí una relativa alenada d’aire fresc en el resclosit ambient del tardofranquisme. Però si avui en dia es tornés a emetre seria objecte de les invectives de sectors ben diversos de la nostra societat. Els acudits masclistes de Kiko Ledgard, les sis secretàries d’ulleres vintage, ensenyant cuixa i perfectament col·locades a l’escenari a mode de decoració, les intervencions de la Bombi, els jocs de paraules dels Cicutas i les Tacañonas, el foment del consum de cotxes i apartaments… res no aguantaria els severs exàmens dels nous inquisidors. No se salvaria ni la carbassa. Però en aquells anys això no importava i, ben al contrari, la ciutadania premiava la professionalitat d’Ibáñez Serrador amb altíssimes audiències, tenint en compte fins i tot que només hi havia dues cadenes a l’estat.

Però Chicho va ser conegut per més programes. Va ser l’autor de “Historias para no dormir”, terror contingut i intel·ligent, precedit pels dos rombes que informaven de que es tractava d’un programa per a adults. En vaig parlar al bloc en una ocasió. L’altre fou “¿Es usted el asesino?”, algú que es dedicava a matar gent amb un paraigües; a cada capítol apareixien més sospitosos, cosa que enganxava l’audiència com no ho faria qualsevol de les sèries d’ara. Era la genialitat del mestre d’una televisió ben diferent a l’actual, que no hi ha per on mirar-la.

[Imatge: undostresweb.16mb.com]

‘Ananké’

Ara que la notícia de l’incendi a la catedral de Notre Dame de París comença a quedar enrere (anava a dir que s’ha apagat o extingit, però seria un pèl potiner), voldria dir-hi la meva. Mai no és tard i com que estem enmig de Setmana Santa parlar d’un tema més o menys relacionat amb la religió no estarà de més.

Com passa massa sovint en aquests casos, la gravetat dels fets va anar de més a menys. El primer scoop parlava de l’incendi de la catedral quan seria més propi parlar d’incendi a la catedral. Així he redactat el primer paràgraf. És un matís important. Efectivament, les imatges que vam poder contemplar suggerien una catàstrofe sense precedents. Certament, tots ens vam commoure veient com el pinacle central era devorat per les flames i es desplomava davant la impotència de tothom, uns fotogrames que ens remetien, salvant les moltes distàncies, a la caiguda de les Torres Bessones de Nova York. Sufocat l’incendi, fet el primer balanç de l’accident i vist l’estat en què va quedar l’edifici, és evident que la magnitud de la tragèdia era molt menor del que temíem de bon principi.

Aquesta relativització de la gravetat de l’incendi obre la porta a parlar del que passa quan es produeixen fets d’aquest tipus: les polèmiques que genera. Àmplia cobertura informativa en paper, a les ones i a les xarxes, exagerades mostres d’interès, dolor o solidaritat. N’hi havia per tant? Els polítics s’hi van llançar com aus de presa, apropiant-se del drama amb discursos i homenatges, elevant la reconstrucció de la catedral a la categoria de repte col·lectiu. L’orgull nacional francès en joc. Al president Macron li ha vingut bé aquest esdeveniment per distreure l’opinió pública, encara convulsa per les manifestacions setmanals dels anomenats gillets jaunes, ineficaços i contradictoris però potser necessaris com a senyal d’alerta davant de les autoritats d’aquell país.

També hi ha qui, des d’àmbits més conspiranoics suggereix que aquest incendi va ser intencionat i provocat per qui més podria sortir guanyant en termes de poder, negoci o distracció de la ciutadania. Alguns detalls fan olor de cremat, mai millor dit, i conviden a la suspicàcia: tot el que realment tenia valor (quadres, tresor…) es va salvar, algunes estàtues havien estat retirades uns dies abans… Ja és casual, pensaran alguns. Jo no combrego amb aquestes volades de colom, però si fossin veritat, s’acabaran sabent algun dia o altre.

Més polèmiques. Extingides les flames, els principals potentats francesos, dels sectors bancari, de la moda o del perfum, van prometre generoses quantitats de diners per ajudar a la reconstrucció del temple. No van tardar en sortir les inevitables respostes demagògiques contrastant-ho amb algun col·lectiu desafavorit. Va a modes, ara toca els refugiats, abans era la infància i més enrere fou la fam al món. Opino que tot és important i tots els problemes han de tenir l’atenció i l’ajuda que mereixen, però menysprear la reconstrucció d’un element tan important del patrimoni universal està fora de lloc. Una altra cosa és quina quantitat de diners s’ha de destinar a cada problemàtica, un debat que mai no acabaria. Parlant de polèmiques i de patrimoni. Fa gràcia veure tanta gent ben allunyada en tots sentits de París lamentant els danys de la Notre Dame quan tantes i tantes mostres de patrimoni arquitectònic de totes les èpoques cauen a trossos als nostres voltants, davant la ignorància ciutadana i el desinterès de l’administració.

I, naturalment, ja s’ha obert un altre front ben tradicional en aquests casos: com s’ha de reconstruir la part danyada? S’ha de deixar exactament igual com estava, s’ha de refer introduint-hi elements estilístics nous? O, Déu no ho vulgui, se n’ha de fer una “reinterpretació” segons el gust d’algun arquitecte neo-post? El que sembla segur és que no s’encomanarà la reconstrucció del sostre a Calatrava, ni la restauració dels detalls interiors a la senyora de l’Ecce Homo de Borja. Per aquest cantó, podem dormir tranquils.

[Ananké vol dir en grec fatalitat i és la paraula que Victor Hugo va descobrir inscrita en una de les torres de Notre Dame i que li inspirà per escriure la seva cèlebre novel·la; imatge: fitsnews.com] 

Les minories socials (presentació de llibre)

Dijous passat es va presentar al Seminari de Tarragona Les minories socials i la justícia. Època medieval i moderna, recull de les aportacions presentades a les Jornades d’Història Mn. Sanç Capdevila, celebrades a Tarragona el 2017. La presentació, a càrrec de Mn. Manuel Fuentes (director de l’Arxiu Històric Arxidiocesà), el Dr. Antoni Maria Jordà (catedràtic de la URV) i Manuel Rivera (editor), es va fer al Saló d’Actes. Tot hi haver estudiat tres anys al Seminari, no recordo haver entrat mai al Saló d’Actes, una gran estança de decoració un punt carrinclona i poc acollidor per celebrar segons què.

A la fredor de l’escenari hi contribuí dijous l’escassa presència de públic, tot i l’interès que sens dubte desperten les temàtiques tractades al llibre des de l’òptica històrica i jurídica, però ben actuals si ho traduïm als nostres dies: les minories socials i religioses, jueus i moriscos, heretgies, tribunals inquisitorials, sodomia, bruixes… La dissertació va anar a càrrec del professor Jordà, que es va esplaiar amb detalls de cada un dels capítols del llibre, d’autors com Valentí Gual o Dolors Bramon, dedicats en la seva major part a l’àmbit de la Catalunya Nova. Posà de relleu la varietat de jurisdiccions que simultaniejaven a l’Edat Mitjana (Jordà és catedràtic d’Història del Dret) i la importància dels factors que intervenen en qualsevol judici quan es tracta de laminar una minoria (denúncies, obtenció de proves, testimonis, possibilitats de defensa…). De nou, la més rabiosa actualitat.

Es tracta d’un llibre assequible (10 eurets) i ben editat, com és de rigor a Silva, l’editorial de Manuel Rivera. A la sortida de l’acte, Rivera em recorda que és lector ocasional d’aquest bloc i m’anima a continuar, a publicar més apunts i a donar més canya. No en falten ni ganes, ni raons, Manuel. Només temps.

De París a Pequín

Se’ns en va Bernardo Bertolucci. Els mitjans s’han apressat a titllar-lo de “darrer gran cineasta italià”, no sabem si perquè sempre que mor algú important és el “darrer” (cantant d’un gènere determinat, escriptor d’una generació específica, etc.) o bé per fer una mena de joc de paraules amb dues de les seves pel·lícules més cèlebres, El darrer tango a París El darrer emperador.

Les dues cintes esmentades, més Novecento, són les tres que recordo haver vist i de les quals en puc donar una opinió, per bé que desigual. La primera pel·lícula, contaminada per factors no estrictament cinematogràfics de tots coneguts, juraria haver-la vist per televisió, pocs anys després de que per fer-ho fos necessària una excursió a Perpinyà poc patriòtica i molt morbosa. En honor a la veritat, més que veure-la la vaig acabar dormint perquè em va resultar espessa i plúmbia. Fins i tot em fa una certa vergonya no saber com acaba. Potser avui canviaria d’opinió: igual la passen per TV3 un dia d’aquests, vés a saber.

Novecento la vaig veure al Cèsar de Tarragona. Es tracta, com se sap, d’una llarguíssima cinta que s’exhibia en dues setmanes consecutives i, per tant, calia passar per caixa dues vegades. No em va importar. La història de la primera meitat del segle XX italià (“el fresc”, com de forma poc original és qualificat per tothom) protagonitzada per uns joves De Niro i Depardieu, amics i rivals de classe social, és llarga però no pesada, introdueix molts elements de reflexió política i social i alhora és apta per al gran públic, té algunes escenes i una banda sonora memorables… L’ascens i posterior derrota del feixisme (el de veritat, l’italià), un dels eixos de la pel·lícula, és en aquests moments d’una depriment actualitat i tota una advertència sobre el què s’ha de fer i el què no per evitar la repetició de la història.

La multioscaritzada El darrer emperador, en fi, la història de Pu Yi que va acabar els seus dies de jardiner reeducat per la dictadura xinesa, és una gran pel·lícula, demostració del que passa quan s’ajunten uns bons intèrprets, un excel·lent guió, una aconseguida banda sonora i, molt important, uns generosos mitjans econòmics. I, naturalment, un director de primer ordre, i Bertolucci ho era.

[Imatge: flickr.com]