Històries des de casa (46: seguim reculant)

Sembla ser que el gobierno del estado español està decidit a implementar mesures de desconfinament en determinades zones de l’estat, atenent a diverses variables sanitàries, socials, geogràfiques… Vaja, el virus ara sí que entén de territoris. Fins aquí, correcte. El que crida al cel del cas és que prendran de base les províncies!

O sigui, el estado más descentralizado del mundo, el far federalista que il·lumina el món mundial, recupera les províncies, unes entitats creades al segle XIX en un context completament diferent a l’actual i que en casi dos-cents anys pràcticament no han patit canvis, si fem excepció de la conversió d’algunes d’elles en estats independents. Amb la generalització de les comunitats autònomes a tot el territori estatal semblava que es donava el primer pas per desmuntar l’escleròtic règim de governadors civils i diputacions i per posar les bases d’una divisió administrativa territorial moderna, adequada a la realitat de finals dels segle XX i molt més concorde amb els sentiments regionals majoritaris entre la població (no parlo dels fets nacionals, que són una altra qüestió). Però no va ser així: l’arquitectura dissenyada pel senyor Javier de Burgos resisteix impertèrrita per secula seculorum. El fet que constitucionalment s’hagués reservat a la província el paper de circumscripció electoral va ser determinant per la seva supervivència i reforçament davant la llavors incerta distribució de café para todos. 

La prova decisiva fou la persistència de les diputacions, autèntiques vaques sagrades (perquè són intocables, com a l’Índia). Algun dia s’haurà de posar la lupa en les diputacions, almenys en les nostres. Opaques, discretes, sigil·loses… objectiu inconfessat de tot polític que vulgui fer carrera professional. No es va comentar gaire en el seu moment el silenci dels polítics que viuen de les diputacions durant el procés sobiranista. Va ser admirable la seva habilitat per posar-se de perfil, com si la cosa no anés amb ells, quan haurien de defensar la independència de Catalunya com el que més. Bé que ho féu el món municipal.

Ara, gràcies a la recentralització introduïda via estat d’alarma, el Solsonès i les Garrigues, comarques que no tenen res a veure entre elles, seran tractades igual per la miop gestió madrilenya de la crisi, mentre que municipis propers però d’una altra província potser patiran una sort dispar. Estirant una mica els conceptes, Catalunya ja tornen a ser quatre províncies mondas y lirondas, com abans que Prat de la Riba aconseguís la Mancomunitat. Potser hem tornat a la casella de sortida, com el joc de l’oca.

[Image: Javier de Burgos; Viquipèdia]

 

Històries des de casa (37: al pot petit)

A la meva vida digital he passat per diverses addiccions. De jocs, vull dir. Vaig tenir l’època del Tetris, després la del Candy Crush i últimament, de l’Apalabrados, que mantinc, però en aquest ja llarg confinament amb els seus dies i llargues hores m’he aficionat al Dropdom. És una mena de Tetris, tot i que menys complex i amb algunes diferències. Aquest darrer consistia en encaixar unes peces de colors de moltes formes que t’anaven caient del cel (cada vegada més ràpidament, i aquesta era la part estressant del joc), de manera que anaves eliminant fileres; si no ho aconseguies, les fileres s’anaven amuntegant inexorablement fins que de manera fatal arribaven a dalt. Fail. La finalitat del Dropdom també és evitar que l’acumulació de peces arribi a dalt, però aquestes només tenen quatre formes, de quatre, tres, dos i un elements, i sorgeixen de sota. L’estratègia consisteix en intentar eliminar, de totes totes les de quatre (que al ser llargarudes costen més de desplaçar i obstaculitzen la caiguda d’altres peces) i, per contra, conservar les peces d’un element, que al ser més petites són més maniobrables i aptes per col·locar en qualsevol forat i, doncs, eliminar una nova filera.

Tota aquesta soporífera explicació té alguna cosa a veure amb el que està passant? Doncs sí. El gobierno del estado español (com emfàticament diu el conseller Buch en les rodes de premsa) insisteix en gestionar la crisi sanitària de forma fèrriament centralitzada, ignorant que l’experiència i el sentit comú aconsellen que les decisions i les actuacions vagin a càrrec de les administracions més properes a cada territori perquè són qui les coneix millor. Una simple llambregada a les estadístiques mostra com en els petits estats europeus l’impacte del coronavirus ha estat menor, i això no es deu a cap intervenció divina, ni és fruit de l’atzar, és perquè els països petits (les peces d’un element) són més àgils a l’hora d’actuar amb rapidesa davant una pandèmia (o davant una crisi econòmica o de qualsevol altre repte col·lectiu) que les peces de quatre elements (els grans estats d’estructura jacobina).

El centralisme espanyol mai no havia desaparegut amb les autonomies, ni molt menys, però amb l’actual estat d’alarma ha exagerat els seus tics fins a extrems que serien ridículs si la conseqüència no fos el patiment de tanta gent. Un exemple. La Graciosa és una petita illa canària habitada per 700 persones on, afortunadament, no s’ha donat cap cas de Covid-19. Doncs bé, el govern central (recordem: la peça de quatre) hi ha aplicat la seva lògica centralitzadora i està tractant l’illa com si fos un barri de Madrid: tothom confinat a casa seva. El mateix café para todos servit a mils de quilòmetres de distància.

[Imatge: softonic.pl]

 

Històries des de casa (32: quina casualitat)

A mi tampoc m’ha agradat que la xifra exacta de mascaretes servides pel “gobierno de España” sigui de 1.714.000. Crec que ho han fet a posta. M’imagino algun tèrbol funcionari madrileny decidint-ho i compartint-ho amb la pandilla de col·laboradors que li hauran rigut llefiscosament la gràcia. Dit això, des del nostre bàndol no calia mossegar l’esquer ni elevar l’anècdota a la categoria d’ofensa nacional, perquè amb les nostres petites rabietes ells ja tenen nova munició per seguir disparant les seves perdigonades. Mentre parlem de “casualitats numèriques” no parlarem de les insensates decisions del govern espanyol permetent la tornada a la feina sense que ens expliquin en base a quins criteris dels experts han donat un arriscat pas que els pot passar una factura altíssima. Tampoc parlarem de la ineficaç gestió centralitzada del Ministeri de Sanitat, ni de les penoses rodes de premsa de l’”Alto Mando”, ni de les decebedores primeres mesures econòmiques que està prenent aquella gentussa per pal·liar la situació en que han quedat autònoms, pimes i aturats o per amortir els efectes del que serà, de ben segur, la crisi més important des de la Segona Guerra Mundial (De Guindos dixit). Ni tampoc parlarem, és clar, de la necessitat de posar llum parlamentària als tripijocs de la monarquia espanyola (avui 14 d’abril hagués estat un bon dia).

(Imatge: elpuntavui.cat; foto M.P.)

Històries des de casa (7: ‘nasío pa fumigá el aeropuerto’)

El nefast govern central continua resistint-se a ordenar el tancament de ports i aeroports, però ja ha trobat la manera d’intervenir-hi: enviar l’exèrcit i fumigar-los amb aigua i lleixiu (els aeroports, no els soldats). Mirava les imatges de l’arriscada missió a l’aeroport barceloní i no podia evitar la indignació pel mal ús d’uns recursos personals i materials molt necessaris per a altres urgències (això sí que és una malversació!). Alhora era risible contemplar aquella tropa de ghostbusters ruixant el terra de la terminal de la manera més maldestra possible, una operació que fa cada dia, com és lògic, un equip de neteja de manera cent vegades més professional. Se m’ocorre una idea interessant per no haver de patir tant per si es cola algun Covid-19 a les instal·lacions aeroportuàries: tancar-les durant un temps o reduir-ne l’activitat a la mínima expressió.

Que hi hagi d’haver un exèrcit amb nombrosos efectius en un estat és matèria discutible i ara no és el moment de desgranar arguments a favor i en contra, que n’hi ha d’ambdós, però si hi és i el paguem entre tots, es podria dedicar a feines més imperioses i justificades, vist l’embalum que està agafant l’actual crisi sanitària. De manera que no s’entén la penosa operació d’imatge d’ahir. O sí que s’entén: com qui no vol la cosa (i no la volem), l’exèrcit espanyol ja campa per carrers i carreteres del país. Els Piolíns caquis ja són aquí. I fèiem conya, en els dies més intensos del procés sobiranista, de que els tancs no acabaven d’arribar mai a la Diagonal. Doncs mira, ja hi son.

[Imatge: foroparalelo.com]

 

Històries des de casa (2: ‘por el imperio hacia el virus’)

Alarma d’estat. O estat alarmant. Tots els jocs de paraules possibles per definir la maldestra gestió espanyola de la crisi sanitària, retardant-ho tot i oferint “solucions” recentralitzadores i una mica quarteleres. Mentre sentia Sánchez per la tele, no podia deixar de pensar en aquells bans militars que comencen amb un ordeno y mando, seguides d’una inacabable tirallonga de disposicions a acatar sense discussió. Ho podríem donar per bo, però el contingut és nefast. Si el que es pretén és que la ciutadania quedi confinada a casa, que és el que els verdaders experts ens estan dient des del minut 1, no s’entén que la proclamació de l’estat d’alarma permeti anar a estancs, perruqueries o tintoreries; ni que es pugui anar a centres de treball on no es compleixen (o no es poden complir) les condicions sanitàries adequades; ni que es pugui anar als mercats o supermercats sense preveure les inevitables concentracions de gent (la condició humana és així) frisosa per acaparar el paper higiènic, ves a saber amb quines intencions; o que es pugui seguir viatjant tranquil·lament en avió a tot arreu (si ho he entès bé) escampant el que hauria de quedar-se a casa.

El pitjor de tot, ja s’ha dit, és que han aprofitat l’avinentesa per laminar de nou els àmbits competencials més propers al ciutadà. Ja no parlo de temes territorials o ideològics, simplement tècnics i d’eficiència. Se’n diu “principi de subsidiarietat”: la resolució dels problemes, i el Covid-19 n’és un de gravíssim, ha de ser el més pròxima al territori afectat, especialment quan es tracta de perimetrar zones específiques amb presència de persones infectades, com és el cas.  Qui gestionarà més eficaçment els recursos sanitaris, els excel·lents equips directius dels hospitals catalans o aquell ministre d’aire tòtila? Qui estarà en millor disposició de donar ordres per controlar el trànsit, la Prefectura de Mossos o aquell altre ministre de les tortures? 

“Units per vèncer el virus” proclamen avui, ufanosos, tots els diaris del règim. Units? Però no havíem quedat que calia guardar les distàncies l’un de l’altre? És clar, “unidos” té una intencionalitat político-territorial ben evident, proclamada pels mateixos que diuen que el virus no coneix territoris. Doncs sí que coneix un territori: el de l’estat-nació espanyol de sempre que torna de nou, sota qualsevol excusa, aquesta vegada aprofitant una crisi que encara pot agreujar-se més si no es prenen les mesures adequades, les contràries a les que es dibuixen al decret d’ahir nit.

Són un desastre. Espanya acabarà sent el país del món amb més casos per habitant, si no ho és ja. Por el imperio hacia el virus. Cal protegir-se de tots dos com sigui.

[Imatge: m’ha arribat d’un grup de WhatsApp, aquests dies especialment actiu; si algú coneix l’autor de la foto, afegiré aquesta informació]

Enveges britàniques

Quina enveja que fan els britànics. Ahir van votar i avui el flamant guanyador, el controvertit Boris Johnson, ja acudia a Buckingham Palace a rebre l’encàrrec de formar govern. Ni el monarca immiscint-se on no el demanen, ni inacabables visites protocol·làries un mes després de les eleccions, ni que “tu no em truques” o “et vull trucar i no m’agafes el telèfon”, ni altres sainets. Es nota què és una democràcia de debò i què no.

Més enveges. Els conservadors i Johnson en particular han guanyat netament la seva aposta plebiscitària (amb la petita trampa del sistema electoral, tot s’ha de dir). Calia deixar clar de totes totes que això de sortir de la Unió Europea era realment una decisió sentida i volguda, i no un escalfament puntual o una rebequeria, i els resultats de les urnes així ho han confirmat. No n’estic feliç, perquè jo era, i continuo sent-ho, partidari de la construcció europea (tant lentament com calgui, si és necessari) i el fet que algun dels estats més poderosos i determinants de la comunitat europea l’abandoni és de plànyer. Dit això, celebro que des d’ahir les coses siguin molt més clares tant pels europeus com pels britànics i que el gran triomfador d’aquesta nova situació sigui algú que es va determinar amb uns objectius, que va prometre que els aconseguiria i que de ben segur els aconseguirà. Les coherències es premien en el molt devaluat món de la política, almenys allí.

La Gran Bretanya se’ns en torna a anar, què hi farem. Tornarem a estar incomunicats quan hi hagi temporal, com assegura la popular facècia britànica. El brexit provocarà de ben segur no poques turbulències polítiques i econòmiques, que ja no ve d’aquí. Potser una d’elles arribarà d’Escòcia. Més enveges. L’Scottish National Party ha millorat resultats a les eleccions i la primera ministra Storgeon ja s’ha apressat a accelerar la proposta d’un nou referèndum per aquella nació que, si s’acaba fent i independentment del resultat, no dubto que serà un nou exemple de civilitat democràtica. En altres latituds no tenim tanta sort. Ens toca canviar enveja (i la resignació que comporta) per actituds més positives si és que de veritat volem sortir del pou on som.

[Imatge: Wikipedia]

Posats a mullar-se

Jo també vaig trobar fora de lloc l’escena de les patadetes a l’aigua per part dels alcaldables barcelonins, una innecessària frivolitat quan precisament un dels que hauria de participar a la foto no ho podia fer perquè és a la presó amb la necessària connivència de tres partits que sí que hi participaven. Fa fins i tot estrany que la cap de llista de la CUP s’avingués a aquella comèdia, ideada per cert pel diari del señor conde. En realitat fa molts anys que critico aquesta pràctica periodística, que allunya més que apropa el ciutadà de la política. Però bé, tal dia farà un any, com tantes coses.

Com que del que es tracta, pel que sembla, és de mullar-se, jo també ho faig formulant una porra-desig sobre els resultats que, a partir de les vuit, ens oferiran les cadenes televisives en aquell festival de coloraines, formatgets i hemicicles virtuals amenitzats amb una banda sonora de tons dramàtics quan no irritants.

Són sis desitjos-possibilitats raonables. Aquests són:

  1. Que els partits independentistes i progressistes obtinguin majoria absoluta a l’Ajuntament de Tarragona.
  2. Que els amics Hèctor López Bofill o Jordi Molinera s’alcin amb la victòria i esdevinguin alcaldes d’Altafulla un dels dos (he de salomònic en aquest cas).
  3. Que un partit independentista guanyi a l’Ajuntament de Barcelona.
  4. Que la llista de Jordi Graupera entri en aquest ajuntament (ni que sigui de correctiu per als partits tradicionals).
  5. Que l’independentisme obtingui més del 50 % de vots a les eleccions al Parlament Europeu (ja seria hora d’assolir el somniat llindar-fetitxe).
  6. Que entrin a l’esmentat parlament un mínim de quatre diputats independentistes (s’entén que catalans, m’és igual els noms).

Ja està dit. A veure què puc celebrar demà i què no.

[Imatge: territoris.cat]

Silenci, que reflexiono!

Per si algú no ho sabia, aquesta ha estat la Setmana contra el Soroll, una d’aquelles benemèrites i benitencionades iniciatives públiques periòdiques amb resultat més que discutible. Que aquesta setmana hagi coincidit amb els darrers dies d’una de les campanyes electorals més sorolloses i controvertides dels darrers anys no deixa de tenir la seva gràcia. I és que si una cosa ha caracteritzat les setmanes prèvies als comicis espanyols (no generals, si us plau!) del 28-A és la proliferació de crits, baralles, desqualificacions, sortides de to i escandaleres diverses a les xarxes socials, marc definitivament instal·lat com el centre del “debat” que qualsevol elecció política necessita. Llàstima que ja fa massa temps que aquest “debat” (continuen les cometes) hagi derivat en baralles de Corral de la Pacheca no només per la intensitat en decibels (reals o digitals), sinó també en el fons del que es pretén discutir.

Així és impossible reflexionar, una activitat a la que, figura, avui ens hauríem de lliurar. I malgrat tot, alguna cosa caldrà dir sobre el que pot passar demà. A jutjar per les notícies certes, fakes, memes i comentaris diversos que han envaït els nostres ulls i les nostres oïdes en la Setmana del Soroll, demà hi haurà un cataclisme de proporcions còsmiques en la governabilitat de l’estat que encara patim. Jo sóc dels que creuen que el partit innombrable de tres lletres actuarà més com espantall que com una altra cosa. Si és correcte que la seva funció és convertir-se en l’home del sac, volguda pels qui remenen les cireres en última instancia, cal convenir en què ja s’ha assolit aquest objectiu. Es volia que els dels cavalls i les pistoles marquessin el pas del debat i ben bé que ho han aconseguit, des de confirmar l’ítem “Catalunya” com a monotema de debat fins a desviar l’atenció d’altres motius d’interès ciutadà, i mira que n’hi ha: habitatge, infraestructures, serveis socials, radicalitat democrática o, fins i tot, el mateix model territorial de l’estat, abordat amb correcció. Però no cal patir. Malgrat el que puguin afirmar rumors de darrera hora sorgits com a conillets per art de màgia, les tres “extremes dretes extremes” no sumaran majoria absoluta i per tant no cal que agafin acríticament la papereta de PSOE o PSC tots aquells que no les tenen totes i que, honestament, preferirien altres opcions més acostades a la seva manera de pensar i més necessàries en els convulsos moments que vivim.

Parlo indistintament de l’estat i de Catalunya. Si ens cenyim a la nostra nació, és ben cert que el xivarri també ha estat ben considerable, a més de decebedor. Són coneguts els molts motius de controvèrsia que ens han martiritzat a la Setmana contra el Soroll: les trifulgues entre Junts per Catalunya i Esquerra, les acusacions mútues de rebaixes electorals de darrera hora davant la possibilitat d’una investidura de Mr. No és No, les palles mentals (amb perdó) sobre com hem de votar els candidats al Senat, aquella institució que sempre se’ns diu que no serveix per a res. Etcétera. Jo, per la meva part, em limito a desitjar els millors resultats per a les tres llistes de la nostra corda, amb l’esperança de que continuï la situació de bloqueig de l’anterior legislatura i que, de fet, va ser la que va provocar la seva dissolució. Seria la particular adaptació d’aquell axioma “com pitjor, millor” o, per dir-ho en termes més nostrats, “embolica que fa fort” i a veure què.

Demà ens trobarem amb unes paperetes encapçalades per presos polítics. Aquests presos están sent jutjats en un procés amb ribets kafkians. Altres compatriotes están sent processats i se’ls demana una fiança fora mida. Continuen les agressions, els atacs, els insults, les desqualificacions, les provocacions… Convertim el nostre vot en un clam incontestable contra tanta injustícia! Aquest hauria de ser l’únic crit lícit a la Setmana contra el Soroll!

 

 

Quina vergonya

El partit de waterpolo femení entre les seleccions israeliana i de l’estat espanyol es jugarà al CAR de Sant Cugat a porta tancada i després de dos canvis d’ubicació. La causa? Mesures de seguretat, després de les amenaces de boicot proferides per grups contraris a les polítiques d’aquell estat mediterrani envers els palestins, inclosa la secció local barcelonina de la CUP per boca d’aquella regidora d’ulleres estrambòtiques.

Sento vergonya que al nostre país triomfin aquest tipus de posicionaments tan fora de lloc i sento vergonya també pel fet de que es cedeixi al xantatge d’aquests col·lectius. No hi fa res que se’ls faci l’observació que fer pagar les seves dèries antisionistes a unes esportistes, barrejant coses que no s’haurien de barrejar, no té res de progressista: més aviat és racista. No hi fa res que se’ls recordi que Israel és un dels estats que amb més simpatia segueix el procés sobiranista català, en contrast amb la lamentable posició que Palestina observa sobre el mateix afer. No hi ha fa res que se’ls argumenti que Israel és, malgrat tot (l’estat que estigui lliure de pecat…), una democràcia estable i avançada, mentre que Palestina és, també malgrat la seva peculiar situació, un territori condicionat per l’actuació de grups terroristes obsessionats amb la desaparició del petit estat jueu. No hi fa res, en fi, que se’ls recordi l’enorme contradicció que suposa boicotejar una selecció esportiva israeliana i no fer-ho amb cap altra: per la mateixa regla de tres, s’haurien de boicotejar les seleccions nord-americana, veneçolana, saudí, xinesa, iraniana, paquistanesa…, suposant que els boicots esportius fossin mínimament útils i no barroers, injustos i una mostra d’immaduresa política.

No hi fa res, perquè ells van a la seva i, el que es pitjor, les nostres autoritats (del color que siguin) cedeixen a aquestes pressions. Una llàstima, perquè hi haurà sortit perdent tothom, les esportistes, els espectadors, els israelians i, naturalment, els palestins que, com és obvi, romandran completament al marge de les criaturades dels progres nostrats.

[Imatge: Vilaweb]

Un record de Ramon Bagó

Ha mort Ramon Bagó, l’empresari calellenc d’èxit, ànima de la cooperativa SERHS i creador del gremi d’hostaleria del Maresme. Fou el primer director general de Turisme de la Generalitat de l’època convergent i en aquesta qualitat vaig tenir el privilegi de conèixer-lo personalment. Home afable i extravertit, visità les dependències administratives on vaig entrar a treballar un ja llunyà 1982 i no dubtà a titllar-me de “sòlid puntal d’aquesta casa” davant de tothom, una floreta que va aconseguir estarrufar-me i que sempre li agrairé, perquè no crec que ho digués per quedar bé o per mera exageració sinó perquè era així, planer i sense embuts. El seu patriotisme era inqüestionable. Segons em van explicar, en una ocasió va sorgir el tema Catalunya-Espanya en relació a algun aspecte político-administratiu que Bagó gestionava. Parlant de projectes sobre la qüestió, aquell, amb tota la franquesa va deixar anar: “Però si dintre de trenta anys Catalunya ja serà independent!” Això en un moment en què tal posicionament era insòlit,  i més en el món pujolista. Hi creia, però malgrat tot no ha aconseguit veure-ho.

Com si el destí s’encaparrés en endur-se els personatges de dos en dos, la desaparició de Bagó coincideix amb la de Narcís Oliveras, conseller de Comerç i Turisme, que per motius professionals també vaig tenir l’ocasió de saludar-lo personalment. Descansin tots dos en pau.

[Imatges: hosteltur.com i Viquipèdia] 

A mi tampoc em dona la gana

Completament d’acord amb Toni Soler, a l’Ara d’ahir: independentment que es puguin trobar inadequats o escandalosos els comentaris de Lluís Salvadó, amb mi que no comptin per col·laborar en una caça de bruixes contra ell, des del moment en que prenem consciència de com s’ha desenvolupat tot des que el de Sant Carles de la Ràpita va obrir la boca quan no tocava. A saber: conversa privada, enregistrament il·legal per part de qui ens vol destruir com a poble i publicació coincidint, vés per on, amb el Dia de les Dones.

Cito Soler: “El dia que decidim que tot el que diem en privat ha de poder ser enregistrat i reproduït en públic, em sembla que lleparem molts”. Molts no, Soler: tots. Quantes bromes, comentaris, barbaritats, frases de mal gust, privadament, haurem deixat anar en tota la nostra vida? Quantes vegades adreçades a persones, col·lectius, territoris o circumstàncies de tot ordre que no s’ho mereixien si atenem les normes del respecte o de la correcció política? Moltes, moltíssimes. Però ho hem fet sempre de forma privada, amb gent de confiança, en un context molt diferent que si es digués en públic. Conscients (i confiats) de que era un pourparler i de que les paraules, a la fi, se les endú el vent. Una certa hipocresia per part de cadascun, parlar en un lloc d’una manera i actuar després d’una altra? Sí, ho admeto, però forma part de la naturalesa humana. No fa gaire un amic meu va deixar anar contra una coneguda política catalana uns comentaris obertament masclistes, més que els proferits per Salvadó: vaig riure de bona gana les seves ocurrències, en el benentès que tot quedava entre ell i jo, que era una conversa privada, distesa, puntual i que no aniria a més. Una confidència el fons de la qual, en realitat, ni ell ni jo compartim però que en aquell moment tenia el seu sentit en la seva (in)transcendència.

Ara imaginem-nos que hi hagués hagut un micròfon a prop; ara imaginem-nos que haguéssim de vigilar tot el que diem, a casa, per telèfon, al bar, a la feina, al carrer… per por a que quedés enregistrat i, si a algú convingués, fet públic. El Gran Germà envaint la darrera parcel·la d’intimitat de la gent. Doncs això és el que li va passar al bo de Salvador, amb qui s’estarà o no d’acord amb les seves idees i trajectòria política, però que ja ha tastat com les gasta la repressió espanyola i, només per això, mereix tota la nostra solidaritat i que no li compliquem més l’existència. Ara, a més, se li demana insistentment la seva dimissió i ho fa una societat, la nostra, tant víctima com ell dels autors intel·lectuals (si es pot dir així) d’aquest muntatge policíaco-mediàtic. És a dir, s’està demanant per a Salvadó una mena d’inhabilitació encoberta i potser definitiva després d’una trajectòria política de trenta anys, mentre que alhora blasmem amb raó i amb totes les ganes del món que a polítics de trajectòria més dubtosa se’ls demani també inhabilitació per contribuir decisivament a tirar endavant el procés sobiranista.

Els comentaris de Salvadó són del tot desafortunats i lamentables, torno a repetir-ho, però si ningú s’hagués entretingut a gravar-los i a divulgar-los ara no estaríem tots tan esverats. O millor dit, seguiríem esverats, però pel que realment importa en aquests moments: com resolem l’enorme sudoku en què s’ha convertit la política catalana les darreres setmanes. Posem-nos-hi, si us plau, i deixem-nos de romanços!

p.d. Què hagués passat si la situació fos la inversa, és a dir, si s’haguessin intercanviat els sexes de la situació? Oi que no hagués hagut el mateix rebombori? Que no som iguals?

[Imatge: Vilaweb]

Al Cèsar el que és del Cèsar

No, Bertolt Brecht no va ser qui va dir allò de que primer perseguiren els comunistes, després els jueus, després… fins que no quedés ningú a qui els nazis poguessin perseguir. Dos lectors d’aquest bloc, a qui agraeixo l’observació, m’ho han fet notar en sengles comentaris. La llarga cita erròniament atribuïda a Brecht és, en realitat, un poema de Martin Niemöller, un pastor luterà que es va oposar a la nazificació de les esglésies protestants alemanyes a partir de 1933.

No han d’estranyar les cites errònies en els temps que corren (tampoc ha de ser una excusa per no rectificar, com estic fent ara): el tràfec massiu per la xarxa de tota mena d’informació, sense cap control ni rigor, sense esmentar les fonts, en definitiva la dictadura del “talla i enganxa (i tira que te vas)” fa que es doni per certes les autories de cites, textos o anècdotes quan no ho són. Ja és un clàssic fer-ho amb personatges com Oscar Wilde, Winston Churchill o Groucho Marx: el seu indiscutible enginy a l’hora d’obrir la boca està en l’origen d’atribuir-los moltes frases que, segurament, ja havien estat formulades molt anteriorment per individus menys coneguts.

Al Cèsar el que és del Cèsar, però el poema de Niemöller segueix ajustant-se perfectament a la perillosa deriva on ha entrat la nostra societat i que té en Valotonyc, Hasél i companyia algunes de les primeres víctimes.

[Imatge: Bertolt Brecht; Viquipèdia]

Rap indigest

Nova condemna a un cantant de rap. Ahir, Valtonyc; avui, Hasel; demà, qui? Sense entrar a valorar el que diuen, reciten o canten (és un gènere no gaire definit des d’aquest punt de vista), ni èticament ni estètica, és completament inadmissible que a algú el condemnin a dos o tres anys de presó per fer el que han fet aquests nois. No es tracta d’una mesura correctiva individual (que hauria de ser molt menor en el cas de que se la mereixessin, que poso en dubte), sinó d’una severa advertència a la societat en general perquè ens ho pensem dues vegades, ens callem, ens autocensurem, ens… Parafrasejant Bertold Brecht en temps del nazisme, primer hauran anat contra els rapers i no haurem protestat prou, després vindran periodistes, escriptors, qualsevol persona que es dediqui professionalment o per mera afició a publicar idees, opinions o expressions de tota mena, i seguirem sense fer sentit prou la veu, fins que arribi un dia que ens tocarà a qualsevol de nosaltres, i ja serà massa tard per tots. La llibertat d’expressió corre perill. Una llibertat que està en la base i és la raó de ser de la modesta aportació de nosaltres, els blocaires. Per tant, tota la solidaritat davant aquestes mostres d’intolerància i d’autoritarisme que està patint la societat i que crèiem, equivocadament, cosa del passat. No callarem.

[Imatge: youtube]

La revolució i vosaltres, que tant la vau estimar

Fa molt poc commemoràvem els 500 anys del naixement del luteranisme. Uns dies després, avui, ho fem amb els 100 anys d’un altre esdeveniment que va canviar el curs de la història, en tots els aspectes imaginables: la presa del Palau d’Hivern a Sant Petersburg per part dels bolxevics, el més simbòlic i central de la renglera de fets que van constituir la Revolució Russa, un procés molt més llarg que un sol dia, naturalment.

Per raons fàcilment comprensibles pels qui em coneixen, l’esdeveniment em desperta una fredor tan intensa com la que devia patir Rússia aquell 7 de novembre de 1917 (el 25 d’octubre del calendari julià). Sense desmerèixer l’innegable progrés socioeconòmic que va experimentar el gegant euroasiàtic a partir dels fets revolucionaris, és també necessari, sempre, denunciar en quines condicions es va aconseguir aquell progrés, des de l’absoluta privació de drets i llibertats per a la població fins a les depuracions ideològiques, les deportacions o els genocidis.

Tot i així cal rendir-se a l’evidència de que una certa fascinació s’instal·la en tots, partidaris i detractors de la Revolució Russa, quan parlem de les seves primeres etapes de vida: la il·lusió de tot canvi (més si es compara amb les deplorables condicions de vida polítiques i socials del tsarisme), l’engrescament en l’inici d’una nova època, el floriment d’una magnífica generació d’artistes i intel·lectuals compromesos amb el règim resultant, la ingenuïtat d’unes classes socials, una estètica colorista d’himnes i banderes…

Tot un projecte polític que ben aviat es va desviar dels seus propòsits inicials però que es va mantenir en el poder fins la caiguda del bloc soviètic a les acaballes dels anys 80. I encara, des de llavors, no és gens menyspreable la gran quantitat de persones que segueixen fidels a aquella mena de dogma anomenat comunisme, autèntica església laica que prometia un horitzó d’alliberament i felicitat per a l’home. Aquest era el problema, que era un horitzó, una ratlla del paisatge on mai no s’hi arriba.

Què en queda de la revolució russa? De bo, vull dir. La mòmia de Lenin, curiositat tanatopràctica per a satisfacció del turisme adotzenat? He de callar, perquè jo també vaig fer, en el seu moment, rigorosa cua per veure el cadàver de Vladimir Illic Ulianov, dormint plàcidament de cara a la Plaça Roja i fent balanç, qui sap, de totes les conseqüències del que va passar fa cent anys i que ell, un home amb innegables dots d’estadista, va liderar.

[Imatge: 1917.org]

 

 

Emocions d’un vespre d’agost

Colpit per l’atemptat d’aquesta tarda. Entristit per les víctimes. Agraït per l’eficaç funcionament de l’operatiu de seguretat. Indignat amb la lectura de determinades piulades. Orgullós de la meva societat, del meu país i de la meva ciutat de naixement. Esperançat en la consecució del final d’aquesta barbàrie mundial. Convençut, més que mai, en la defensa de la llibertat i la tolerància, sense pors ni condicions.

L’essència del poble

“Totes les escoles i tots els corrents científics que, deixant de banda les abstraccions artificioses, giraven els ulls a la realitat i estudiaven directament les societats ensopegaven de seguida amb el mateix: totes trobaven al capdamunt una força desconeguda i poderosa que era la força mateixa que apareixia engendrant el Dret, la que infantava les llengües i les marcava amb un segell característic, la que creava un art original, la que feia circular calor de vida pels teixits de l’organisme social. Els uns en deien l’ànima del poble, els altres consciència pública, molts esperit nacional.”

“L’ésser i l’essència del poble estan, no en les races ni en les llengües, sinó en les ànimes.”

(Enric Prat de la Riba: La Nacionalitat catalana; en el centenari de la mort del “seny ordenador de Catalunya”)

[Imatge: diputatsmancomunitat.cat]

Parla, poble, parla

A l’hora de parlar de l’anomenada transició espanyola (de Carrero a Felipe, per entendre’ns), és lloc comú que l’actual opinió pública la posi a caure d’un burro, com es diu habitualment. El que fins fa poc, amb una exageració ratllant el ridícul, es considerava un procés exemplar, pacífic, exportable als cinc continents com a model de com es fan les coses per passar d’un règim dictatorial a un altre de democràtic, ha passat a ser titllat de forma simplista com un mercadeig, un tapar-se les vergonyes i un dipositar a la paperera de la història (aquí també) el que no volia ser recordat i molt menys jutjat. Eh que no ens farem mal? Una mena d’acudit del dentista, però a l’engròs.

Qui segueixi aquest bloc amb interès sabrà que jo mai no m’he amagat de justificar aquell procés, també ara, no perquè el consideri exemplar, que a la vista està que passats els anys no ha estat així, sinó perquè penso que va ser l’única sortida realista i possible a la papereta amb què es van trobar l’estat espanyol i el conjunt de les forces polítiques i socials de tot signe en el moment de produir-se el tan esperat hecho biológico del 20-N: què passarà? què hem de fer? com? El resultat, durant els primers anys i amb tots els peròs i adversatives diverses que se li vulguin posar, va ser satisfactori. Refaig la meva argumentació: què hagués passat si el franquisme (el que en aquells moment s’anomenava búnquer) s’hagués fet valer i hagués continuat manant sense fer cap mena de concessió? O a l’inrevés, i si l’oposició hagués aconseguit girar la truita imposant-se a poders fàctics, sabres sorollosos o mil pressions més? Algú es pensa que amb poc temps l’estat espanyol no hagués reescrit les més negres pàgines dels seus convulsos segles XIX i XX?

Sabut doncs, el pa que s’havia pogut donar, va resultar relativament gratificant viure i veure com es desenvolupaven els fets històrics que s’anaven produint a un ritme frenètic en aquella segona meitat dels setanta. També per a un jove com jo. Mira si era jove, que no vaig poder participar directament en un d’aquests fets històrics, del qual avui commemorem els quaranta anys: les eleccions del 15 de juny. Massa jove per poder votar, però no tant per seguir el procés electoral amb un desbocat interès. Recordo haver col·laborat amb la campanya d’Unió Democràtica de Catalunya (aquella presidida pel joier Cañellas), que va organitzar un míting al teatre Tarragona, on va assistir Joaquín Ruiz-Jiménez, sor intrépida. Recordo els primers espais televisius de propaganda electoral, La Internacional precedint el discurs del professor Tamames o la intervenció de Tierno Galván, el viejo ídem. Recordo els carrers literalment empaperats de cartells a les parets i sobres i paperetes a l’asfalt: una manera de llençar diners, perquè la gent els trepitjava i ningú els collia. Recordo, en fi, un clima expectant, il·lusionat, ingenu com s’ha vist després, que presidia cada proposta política, especialment de les opcions que m’eren més properes, la progressista i, sobretot, la catalanista: “el teu primer vot, per Catalunya” (el Pacte, Pujol i aliats) o “sempre fidels al nostre poble” (l’Esquerra, encara il·legal en aquells moments, una de tantes taques del moment que, tot i així, es va esmenar ben aviat).

Les eleccions van anar bé, sense incidents especialment remarcables (per a disgust de més de quatre): la població aviat es familiaritzà amb les creuetes del Senat, i a l’hemicicle del Congrés es van poder veure imatges insospitades només uns mesos abans: Fraga, Suárez, Carrillo o La Pasionaria, junts en aparent bona harmonia. Res a veure amb els espectacles actuals que ens ofereix la mateixa cambra parlamentària, a mig camí entre un pati d’escola i el Corral de la Pacheca. En alguna cosa s’hi ha guanyat, això sí: ara ja tenen prohibit fumar.

[Imatge: mostra de pamflets electorals del 15-J; col·lecció de l’autor]

 

El conseller primer

M’ha colpit assabentar-me de la mort de Francesc Sanuy. Quan vaig entrar a treballar a la Generalitat, als anys vuitanta, el contracte com a administratiu duia dues signatures: la meva i la de Sanuy, el primer conseller de Comerç i Turisme de la llavors il·lusionant primera etapa pujolista. Un conseller jove, molt preparat i plenament compromès amb aquella política de “fer país” (en realitat, començar les llavors incipients estructures d’estat), que es va saber rodejar dels col·laboradors adequats, l’empresari Ramon Bagó o l’enyorat Pere Carbonell. Pocs anys després va fer un fer un pas enrere de la política institucional, sense deixar mai de fer les múltiples activitats a què el duia la seva inquieta personalitat. En els darrers anys el vam anar seguint com a tertulià incisiu i com a articulista clar i sense manies, sense pèls a la llengua, cosa que el feia incòmode a determinats sectors de poder del nostre país i que, segons pròpia confessió, li ocasionà alguna represàlia. Trobarem a faltar el seu estil directe però també irònic a El Punt Avui. Que descansi en pau.

[Imatge: elmon.cat]

La UDC que no morirà mai

A finals dels anys setanta, en els moments més intensos de la política catalana i espanyola, hi havia gent del meu entorn convençudíssima que jo militava a Unió Democràtica de Catalunya. Potser aquesta percepció es basava en el fet de que jo vaig col·laborar-hi en una campanya electoral. Millor dit, hi vaig treballar, perquè em vaig guanyar uns centimets ensobrant candidatures. Certament que, per ideologia i tarannà personals, era en aquells moments una formació que m’era ben propera. Fins i tot anava a classe, a la facultat, amb la carpeta decorada amb un notori adhesiu d’Unió, fet que em convertia en la rara avis d’una universitat on el més moderat era del PSUC o del PSAN.

Aquell històric i petit partit que era bastant com jo, demòcrata, antifranquista, cristià, catalanista, moderat i humanista va anar evolucionant amb els anys, creixent artificialment, contaminant-se amb tots els defectes de les formacions que toquen poder durant un llarg període de temps, allunyant-se del seu ideari fundacional i convertint-se en una dispensadora de càrrecs institucionals, suites al Palace i canongies diverses. Aquell partit ja no era sinó una còpia deforme i adulterada d’aquell altre històric i petit. Ahir, aquesta deslleialtat als seus orígens la va pagar anunciant que es dissolia, víctima també de la seva situació econòmica i de la migradesa dels seus resultats electorals (els primers sense parasitar cap altra formació).

Però hi ha una UDC que no morirà mai, la que servarem en algun racó de la memòria col·lectiva com a societat. La que va donar el més alt exemple de servei i de dignitat en la persona del seu dirigent Carrasco i Formiguera, perseguit successivament per anarquistes i per feixistes. La del senyor Coll i Alentorn de la nostra joventut o, a Tarragona, la del senyor Enric Vendrell. Sí, als dirigents d’aquella Unió els esqueia molt bé la paraula “senyor”. Proveu ara a anteposar-la a “Duran i Lleida”. No podreu. No es pot.

[Imatge: www.enciclopedia.cat]

El final d’un imperi

Avui fa cent anys de l’abdicació de Nicolau II, el tsar de Rússia. De “Totes les Rússies”, que aquest era el títol oficial de l’autòcrata al capdavant del secular, inabastable i endarrerit imperi euroasiàtic. Només ha passat un segle d’un fet crucial per a la història de la humanitat, sobretot pel que s’esdevindria en els mesos següents. Semblen molts més, però només han passat cent anys i llegir les cròniques o contemplar la iconografia d’aquella època i d’aquell territori provoca una estranya fascinació en absolut renyida amb el sever judici a què la història i l’opinió els han sotmès: el posat entre orgullós i tímid del tsar, l’opulència d’una cort ja anacrònica, els rígids estaments socials, gairebé medievals, l’omnipresència de l’església ortodoxa, la seva litúrgia brillant i espiritual, els primers moviments revolucionaris, tenyits encara d’utopisme i d’esperança en un nou món… la mirada de Rasputín…

Avui també són els idus de març. “Vés en compte amb els idus de març” li havien advertit a Cèsar, camí del Senat on Brute (tu també?) i altres l’assassinarien. Els idus de Nicolau el tsar (paraula que, curiosament, prové de caesar) començarien també un 15 de març i culminarien a la casa d’Ipatiev uns mesos després. Ha plogut molt des de llavors, i el darrer dels Romanov, canonitzat i venerat per una part dels seus compatriotes, ha estat substituït per un altre tsar que no el desmereix en poder i opulència, però que no desperta cap mena de fascinació. Més aviat el contrari.

[Imatge: Viquipèdia]

Marxa enrere

S’ha anunciat que a les properes eleccions dels Països Baixos, el recompte de paperetes es farà manualment i les dades es transmetran per sistemes també tradicionals. Sembla ser que la raó d’aquesta sorprenent marxa enrere en l’ús de les nomes tecnologies és política, per evitar la intromissió de hackers no desitjats com hi va haver, sembla que per instigació russa, per afavorir l’elecció de Trump.

Ho trobo molt bé. No em refio del denominat vot electrònic, sigui introduint una targeta magnetitzada (com si fos un bitllet de metro), sigui tocant una pantalla (com quan traiem diners del caixer). Són nous sistemes cridats a revolucionar la manera de votar i la seva implantació definitiva està al caure. Tot i així, no me’n refio de que el teu vot sigui una simple unitat d’informació telemàtica, intangible i invisible, allotjada no se sap on de la xarxa, i no una papereta de mides concretes on quedi clar què votes i a quin lloc la diposites. De manera que m’està molt bé que els neerlandesos, que són gent molt seriosa, hagin decidit tornar a fer les coses com sempre, sense vel·leïtats innecessàries. Les coses s’han de poder veure, tocar i olorar. Si no, no existeixen o no sembla que existeixin.

No ens estem refiant massa de les noves tecnologies i la seva aplicació en tota mena de camps? Hem calculat bé els perills potencials que amaguen? Allotgem la informació al núvol, paratge d’una ubiqüitat inconcreta, es pretén que els cotxes circulin sense conductor, les mercaderies seran transportades amb drons sense cap mena de control, la contínua aparició de noves aplicacions de dubtós servei ens té cada vegada més pendents del mòbil, les xarxes socials coneixen cada detall de la nostra vida… No segueixo, perquè la fera neòfoba que cova al meu interior faria que exagerés la nota.

De moment, als Països Baixos faran l’escrutini com abans, amb papers, bolígrafs, creuetes, transmissió oral de dades… Una mica vintage però segur, garantit i, per tant, més democràtic.

[Imatge: lliureimillor.cat]

 

Cubans, Castro… ha mort

Amb la mort de Fidel Castro desapareix possiblement el darrer líder del segle XX. Un líder ben controvertit, com tindrem ocasió de sentir i llegir en les properes hores per boca d’opinadors, analistes, polítics o historiadors. Gran líder revolucionari o dictador implacable. Pel que fa a la meva opinió, pocs dubtes em genera la manca de llibertats de tot ordre a l’illa caribenya i una política socio-econòmica completament equivocada, imposades amb encomiable perseverança per aquest carismàtic i astut (això no se li pot regatejar) advocat d’extenuant oratòria que, una vegada, va afirmar que la història l’absoldria. Jo no.

[Imatge: www.eldiario.es]

 

El ‘post-respecte als morts’

No seré jo qui defensi Rita Barberà, ni viva, ni morta: tot el contrari, com ja he tingut ocasió de manifestar anteriorment en aquest mateix bloc, aquí i aquí. Crec que la biografia de la recentment finida política valenciana està trufada de punts foscos o rebutjables (corrupteles, Vuiton, el Cabanyal, la gestió de l’accident del metro o el seu menyspreu al català) que seria de mal gust fer-ne escudella precisament avui, com molt bé va manifestar Gabriel Rufián.

Fet aquest advertiment, no sé si necessari, em sembla una verdadera falta de respecte a l’espectacle postmortuori a què estem assistint aquests dies. No parlo del que estem veient a les xarxes socials, amb les quals no hi ha remei, sinó de la protagonitzada pels dos extrems del ventall ideològic: des dels que sempre havien estat els “seus” (que ploren la desaparició de la “gran” alcaldessa a qui es referien fa només (!) tres dies com “aquella persona que ja no és del PP” quan Barberá va acudir a declarar al jutjat) fins als adversaris més contumaços, muntant el seu petit numeret (un altre) al Congrés espanyol, tot negant-se a observar un minut de silenci.

Sembla que el nou concepte de moda, segons ens dicta la globalització, és la “post-veritat”: la veritat ha deixat de ser, també, un valor com a tal. Potser aquesta consideració ha vingut aparellada a la pèrdua d’un altre valor multisecular: el respecte als morts. En podríem dir, “post-respecte als morts”. No parlo de panegírics, lloes o ditirambes; parlo de guardar les formes amb un mínim de serietat durant el brevíssim període de temps posterior a la mort d’algú. Entenent que en aquestes circumstàncies són sobrers el cinisme, la manipulació i l’oportunisme (parlo del PP) o la confusió entre un protocol·lari minut de silenci i l’estar o no d’acord amb una biografia ben qüestionable (parlo de Podem).

[Imatge: www.elpais.com]

 

Trumpades

Cada vegada em cau menys malament el flamant president Trump. No pel que diu (més aviat el que ha dit en el passat) i no pel que fa (més aviat pel que farà en el futur), naturalment, sinó per aquest rebuig i desorientació que ha generat la seva elecció.

Com que tothom tenia coll avall que guanyaria Hillary Clinton, ara causa una estranya barreja de satisfacció, sorpresa i estupor comprovar com tants i tants “entesos” (tertulians, analistes, experts en demoscòpia, periodistes, intel·lectuals de tota mena) reformulen les seves opinions a posteriori per intentar donar una explicació coherent al que no van ser capaços de preveure. Em recorden els economistes, que no tenen ni idea de per on poden anar els trets en el futur però que tenen una explicació precisa de perquè les magnituds macroeconòmiques es comporten com s’han comportat en el passat.

Altres sectors han quedat també en evidència. Per exemple, els manifestants en diverses ciutats nord-americanes, al crit de “no és el meu president”, agosarada proclama feta molt pocs dies després de la victòria del magnat en un pulcre (que se sàpiga) procés electoral. Les manifestacions, de poc gruix numèric, han rebut una considerable atenció periodística (Vilaweb inclosa), potser confonent desitjos amb realitats. Atenció periodística que inexplicablement també ha rebut la moda de cremar sabatilles esportives, autèntica collonada (amb perdó) que no hauria de merèixer ni mig minut de la nostra atenció.

On sí que s’hauria de posar més l’atenció és a respondre preguntes. Per molt poc que ens agradi Trump i per molt que fem ara el ploricó o preveiem espantats un augment a Europa del denominat populisme, potser que reflexionem més del perquè certs sectors socials deixats de la mà de Déu van apostar per Trump i no per Clinton, que per cert representa més a la “casta” que el primer. Potser que alguns siguin més coherents i s’alegrin de que hagi vençut algú contrari al pèrfid TTIP o que vol revisar les condicions de l’OTAN. I potser que molts altres deixin d’escandalitzar-se per cada frase o per cada intenció d’aquest senyor de pèl, diuen, panotxa: ni derogarà la reforma sanitària, ni expulsarà tants immigrants com diu, ni prohibirà l’entrada de musulmans al seu país, ni serà un perill per a la pau mundial (també deien pestes de Reagan).

[Les primeres dames de Catalunya i Estats Units són de l’Europa de l’est totes dues: ja s’ha dit?; imatge: cnn.com]

 

Els ous de Franco

Es critica, i amb bona part de raó, que l’opinió pública perdi tant de temps parlant de la plantada d’estàtues franquistes al Born quan altres temes de més gravetat (estem amb tu, Carme) haurien d’acaparar l’atenció ciutadana. Per tant, l’apunt serà ben breu.

Resumint molt, jo no hagués vist necessàriament malament que s’exhibissin aquestes estàtues sempre que s’expliqués ben explicat i, sobretot, que no s’hagués escollit el lloc que s’ha escollit. Al Born no hi foten res. En un altre lloc no ho veuria malament però és que no entenc res del sentit últim d’aquesta exposició, sinó és crear debat (millor dit: polèmica) en una qüestió ja de per si enverinada: últimament la societat catalana no fa altra cosa que posar i treure estàtues, dialècticament parlant, de la via pública, en un exercici de distracció sota el títol de “memòria històrica” o “memòria col·lectiva”. Resumint encara més: no sabem què fer amb el passat, vet-ho aquí.

Bé, sí que ho sabem: tirar ous a l’estàtua decapitada del dictador. Una mica tard, trobo. Podíem haver estat més valents i tirar-los fa quaranta anys, abans d’allò del llit.

[Imatge: www.elperiodico.cat]