Quina vergonya

El partit de waterpolo femení entre les seleccions israeliana i de l’estat espanyol es jugarà al CAR de Sant Cugat a porta tancada i després de dos canvis d’ubicació. La causa? Mesures de seguretat, després de les amenaces de boicot proferides per grups contraris a les polítiques d’aquell estat mediterrani envers els palestins, inclosa la secció local barcelonina de la CUP per boca d’aquella regidora d’ulleres estrambòtiques.

Sento vergonya que al nostre país triomfin aquest tipus de posicionaments tan fora de lloc i sento vergonya també pel fet de que es cedeixi al xantatge d’aquests col·lectius. No hi fa res que se’ls faci l’observació que fer pagar les seves dèries antisionistes a unes esportistes, barrejant coses que no s’haurien de barrejar, no té res de progressista: més aviat és racista. No hi fa res que se’ls recordi que Israel és un dels estats que amb més simpatia segueix el procés sobiranista català, en contrast amb la lamentable posició que Palestina observa sobre el mateix afer. No hi ha fa res que se’ls argumenti que Israel és, malgrat tot (l’estat que estigui lliure de pecat…), una democràcia estable i avançada, mentre que Palestina és, també malgrat la seva peculiar situació, un territori condicionat per l’actuació de grups terroristes obsessionats amb la desaparició del petit estat jueu. No hi fa res, en fi, que se’ls recordi l’enorme contradicció que suposa boicotejar una selecció esportiva israeliana i no fer-ho amb cap altra: per la mateixa regla de tres, s’haurien de boicotejar les seleccions nord-americana, veneçolana, saudí, xinesa, iraniana, paquistanesa…, suposant que els boicots esportius fossin mínimament útils i no barroers, injustos i una mostra d’immaduresa política.

No hi fa res, perquè ells van a la seva i, el que es pitjor, les nostres autoritats (del color que siguin) cedeixen a aquestes pressions. Una llàstima, perquè hi haurà sortit perdent tothom, les esportistes, els espectadors, els israelians i, naturalment, els palestins que, com és obvi, romandran completament al marge de les criaturades dels progres nostrats.

[Imatge: Vilaweb]

Un record de Ramon Bagó

Ha mort Ramon Bagó, l’empresari calellenc d’èxit, ànima de la cooperativa SERHS i creador del gremi d’hostaleria del Maresme. Fou el primer director general de Turisme de la Generalitat de l’època convergent i en aquesta qualitat vaig tenir el privilegi de conèixer-lo personalment. Home afable i extravertit, visità les dependències administratives on vaig entrar a treballar un ja llunyà 1982 i no dubtà a titllar-me de “sòlid puntal d’aquesta casa” davant de tothom, una floreta que va aconseguir estarrufar-me i que sempre li agrairé, perquè no crec que ho digués per quedar bé o per mera exageració sinó perquè era així, planer i sense embuts. El seu patriotisme era inqüestionable. Segons em van explicar, en una ocasió va sorgir el tema Catalunya-Espanya en relació a algun aspecte político-administratiu que Bagó gestionava. Parlant de projectes sobre la qüestió, aquell, amb tota la franquesa va deixar anar: “Però si dintre de trenta anys Catalunya ja serà independent!” Això en un moment en què tal posicionament era insòlit,  i més en el món pujolista. Hi creia, però malgrat tot no ha aconseguit veure-ho.

Com si el destí s’encaparrés en endur-se els personatges de dos en dos, la desaparició de Bagó coincideix amb la de Narcís Oliveras, conseller de Comerç i Turisme, que per motius professionals també vaig tenir l’ocasió de saludar-lo personalment. Descansin tots dos en pau.

[Imatges: hosteltur.com i Viquipèdia] 

A mi tampoc em dona la gana

Completament d’acord amb Toni Soler, a l’Ara d’ahir: independentment que es puguin trobar inadequats o escandalosos els comentaris de Lluís Salvadó, amb mi que no comptin per col·laborar en una caça de bruixes contra ell, des del moment en que prenem consciència de com s’ha desenvolupat tot des que el de Sant Carles de la Ràpita va obrir la boca quan no tocava. A saber: conversa privada, enregistrament il·legal per part de qui ens vol destruir com a poble i publicació coincidint, vés per on, amb el Dia de les Dones.

Cito Soler: “El dia que decidim que tot el que diem en privat ha de poder ser enregistrat i reproduït en públic, em sembla que lleparem molts”. Molts no, Soler: tots. Quantes bromes, comentaris, barbaritats, frases de mal gust, privadament, haurem deixat anar en tota la nostra vida? Quantes vegades adreçades a persones, col·lectius, territoris o circumstàncies de tot ordre que no s’ho mereixien si atenem les normes del respecte o de la correcció política? Moltes, moltíssimes. Però ho hem fet sempre de forma privada, amb gent de confiança, en un context molt diferent que si es digués en públic. Conscients (i confiats) de que era un pourparler i de que les paraules, a la fi, se les endú el vent. Una certa hipocresia per part de cadascun, parlar en un lloc d’una manera i actuar després d’una altra? Sí, ho admeto, però forma part de la naturalesa humana. No fa gaire un amic meu va deixar anar contra una coneguda política catalana uns comentaris obertament masclistes, més que els proferits per Salvadó: vaig riure de bona gana les seves ocurrències, en el benentès que tot quedava entre ell i jo, que era una conversa privada, distesa, puntual i que no aniria a més. Una confidència el fons de la qual, en realitat, ni ell ni jo compartim però que en aquell moment tenia el seu sentit en la seva (in)transcendència.

Ara imaginem-nos que hi hagués hagut un micròfon a prop; ara imaginem-nos que haguéssim de vigilar tot el que diem, a casa, per telèfon, al bar, a la feina, al carrer… per por a que quedés enregistrat i, si a algú convingués, fet públic. El Gran Germà envaint la darrera parcel·la d’intimitat de la gent. Doncs això és el que li va passar al bo de Salvador, amb qui s’estarà o no d’acord amb les seves idees i trajectòria política, però que ja ha tastat com les gasta la repressió espanyola i, només per això, mereix tota la nostra solidaritat i que no li compliquem més l’existència. Ara, a més, se li demana insistentment la seva dimissió i ho fa una societat, la nostra, tant víctima com ell dels autors intel·lectuals (si es pot dir així) d’aquest muntatge policíaco-mediàtic. És a dir, s’està demanant per a Salvadó una mena d’inhabilitació encoberta i potser definitiva després d’una trajectòria política de trenta anys, mentre que alhora blasmem amb raó i amb totes les ganes del món que a polítics de trajectòria més dubtosa se’ls demani també inhabilitació per contribuir decisivament a tirar endavant el procés sobiranista.

Els comentaris de Salvadó són del tot desafortunats i lamentables, torno a repetir-ho, però si ningú s’hagués entretingut a gravar-los i a divulgar-los ara no estaríem tots tan esverats. O millor dit, seguiríem esverats, però pel que realment importa en aquests moments: com resolem l’enorme sudoku en què s’ha convertit la política catalana les darreres setmanes. Posem-nos-hi, si us plau, i deixem-nos de romanços!

p.d. Què hagués passat si la situació fos la inversa, és a dir, si s’haguessin intercanviat els sexes de la situació? Oi que no hagués hagut el mateix rebombori? Que no som iguals?

[Imatge: Vilaweb]

Al Cèsar el que és del Cèsar

No, Bertolt Brecht no va ser qui va dir allò de que primer perseguiren els comunistes, després els jueus, després… fins que no quedés ningú a qui els nazis poguessin perseguir. Dos lectors d’aquest bloc, a qui agraeixo l’observació, m’ho han fet notar en sengles comentaris. La llarga cita erròniament atribuïda a Brecht és, en realitat, un poema de Martin Niemöller, un pastor luterà que es va oposar a la nazificació de les esglésies protestants alemanyes a partir de 1933.

No han d’estranyar les cites errònies en els temps que corren (tampoc ha de ser una excusa per no rectificar, com estic fent ara): el tràfec massiu per la xarxa de tota mena d’informació, sense cap control ni rigor, sense esmentar les fonts, en definitiva la dictadura del “talla i enganxa (i tira que te vas)” fa que es doni per certes les autories de cites, textos o anècdotes quan no ho són. Ja és un clàssic fer-ho amb personatges com Oscar Wilde, Winston Churchill o Groucho Marx: el seu indiscutible enginy a l’hora d’obrir la boca està en l’origen d’atribuir-los moltes frases que, segurament, ja havien estat formulades molt anteriorment per individus menys coneguts.

Al Cèsar el que és del Cèsar, però el poema de Niemöller segueix ajustant-se perfectament a la perillosa deriva on ha entrat la nostra societat i que té en Valotonyc, Hasél i companyia algunes de les primeres víctimes.

[Imatge: Bertolt Brecht; Viquipèdia]

Rap indigest

Nova condemna a un cantant de rap. Ahir, Valtonyc; avui, Hasel; demà, qui? Sense entrar a valorar el que diuen, reciten o canten (és un gènere no gaire definit des d’aquest punt de vista), ni èticament ni estètica, és completament inadmissible que a algú el condemnin a dos o tres anys de presó per fer el que han fet aquests nois. No es tracta d’una mesura correctiva individual (que hauria de ser molt menor en el cas de que se la mereixessin, que poso en dubte), sinó d’una severa advertència a la societat en general perquè ens ho pensem dues vegades, ens callem, ens autocensurem, ens… Parafrasejant Bertold Brecht en temps del nazisme, primer hauran anat contra els rapers i no haurem protestat prou, després vindran periodistes, escriptors, qualsevol persona que es dediqui professionalment o per mera afició a publicar idees, opinions o expressions de tota mena, i seguirem sense fer sentit prou la veu, fins que arribi un dia que ens tocarà a qualsevol de nosaltres, i ja serà massa tard per tots. La llibertat d’expressió corre perill. Una llibertat que està en la base i és la raó de ser de la modesta aportació de nosaltres, els blocaires. Per tant, tota la solidaritat davant aquestes mostres d’intolerància i d’autoritarisme que està patint la societat i que crèiem, equivocadament, cosa del passat. No callarem.

[Imatge: youtube]

La revolució i vosaltres, que tant la vau estimar

Fa molt poc commemoràvem els 500 anys del naixement del luteranisme. Uns dies després, avui, ho fem amb els 100 anys d’un altre esdeveniment que va canviar el curs de la història, en tots els aspectes imaginables: la presa del Palau d’Hivern a Sant Petersburg per part dels bolxevics, el més simbòlic i central de la renglera de fets que van constituir la Revolució Russa, un procés molt més llarg que un sol dia, naturalment.

Per raons fàcilment comprensibles pels qui em coneixen, l’esdeveniment em desperta una fredor tan intensa com la que devia patir Rússia aquell 7 de novembre de 1917 (el 25 d’octubre del calendari julià). Sense desmerèixer l’innegable progrés socioeconòmic que va experimentar el gegant euroasiàtic a partir dels fets revolucionaris, és també necessari, sempre, denunciar en quines condicions es va aconseguir aquell progrés, des de l’absoluta privació de drets i llibertats per a la població fins a les depuracions ideològiques, les deportacions o els genocidis.

Tot i així cal rendir-se a l’evidència de que una certa fascinació s’instal·la en tots, partidaris i detractors de la Revolució Russa, quan parlem de les seves primeres etapes de vida: la il·lusió de tot canvi (més si es compara amb les deplorables condicions de vida polítiques i socials del tsarisme), l’engrescament en l’inici d’una nova època, el floriment d’una magnífica generació d’artistes i intel·lectuals compromesos amb el règim resultant, la ingenuïtat d’unes classes socials, una estètica colorista d’himnes i banderes…

Tot un projecte polític que ben aviat es va desviar dels seus propòsits inicials però que es va mantenir en el poder fins la caiguda del bloc soviètic a les acaballes dels anys 80. I encara, des de llavors, no és gens menyspreable la gran quantitat de persones que segueixen fidels a aquella mena de dogma anomenat comunisme, autèntica església laica que prometia un horitzó d’alliberament i felicitat per a l’home. Aquest era el problema, que era un horitzó, una ratlla del paisatge on mai no s’hi arriba.

Què en queda de la revolució russa? De bo, vull dir. La mòmia de Lenin, curiositat tanatopràctica per a satisfacció del turisme adotzenat? He de callar, perquè jo també vaig fer, en el seu moment, rigorosa cua per veure el cadàver de Vladimir Illic Ulianov, dormint plàcidament de cara a la Plaça Roja i fent balanç, qui sap, de totes les conseqüències del que va passar fa cent anys i que ell, un home amb innegables dots d’estadista, va liderar.

[Imatge: 1917.org]

 

 

Emocions d’un vespre d’agost

Colpit per l’atemptat d’aquesta tarda. Entristit per les víctimes. Agraït per l’eficaç funcionament de l’operatiu de seguretat. Indignat amb la lectura de determinades piulades. Orgullós de la meva societat, del meu país i de la meva ciutat de naixement. Esperançat en la consecució del final d’aquesta barbàrie mundial. Convençut, més que mai, en la defensa de la llibertat i la tolerància, sense pors ni condicions.

L’essència del poble

“Totes les escoles i tots els corrents científics que, deixant de banda les abstraccions artificioses, giraven els ulls a la realitat i estudiaven directament les societats ensopegaven de seguida amb el mateix: totes trobaven al capdamunt una força desconeguda i poderosa que era la força mateixa que apareixia engendrant el Dret, la que infantava les llengües i les marcava amb un segell característic, la que creava un art original, la que feia circular calor de vida pels teixits de l’organisme social. Els uns en deien l’ànima del poble, els altres consciència pública, molts esperit nacional.”

“L’ésser i l’essència del poble estan, no en les races ni en les llengües, sinó en les ànimes.”

(Enric Prat de la Riba: La Nacionalitat catalana; en el centenari de la mort del “seny ordenador de Catalunya”)

[Imatge: diputatsmancomunitat.cat]

Parla, poble, parla

A l’hora de parlar de l’anomenada transició espanyola (de Carrero a Felipe, per entendre’ns), és lloc comú que l’actual opinió pública la posi a caure d’un burro, com es diu habitualment. El que fins fa poc, amb una exageració ratllant el ridícul, es considerava un procés exemplar, pacífic, exportable als cinc continents com a model de com es fan les coses per passar d’un règim dictatorial a un altre de democràtic, ha passat a ser titllat de forma simplista com un mercadeig, un tapar-se les vergonyes i un dipositar a la paperera de la història (aquí també) el que no volia ser recordat i molt menys jutjat. Eh que no ens farem mal? Una mena d’acudit del dentista, però a l’engròs.

Qui segueixi aquest bloc amb interès sabrà que jo mai no m’he amagat de justificar aquell procés, també ara, no perquè el consideri exemplar, que a la vista està que passats els anys no ha estat així, sinó perquè penso que va ser l’única sortida realista i possible a la papereta amb què es van trobar l’estat espanyol i el conjunt de les forces polítiques i socials de tot signe en el moment de produir-se el tan esperat hecho biológico del 20-N: què passarà? què hem de fer? com? El resultat, durant els primers anys i amb tots els peròs i adversatives diverses que se li vulguin posar, va ser satisfactori. Refaig la meva argumentació: què hagués passat si el franquisme (el que en aquells moment s’anomenava búnquer) s’hagués fet valer i hagués continuat manant sense fer cap mena de concessió? O a l’inrevés, i si l’oposició hagués aconseguit girar la truita imposant-se a poders fàctics, sabres sorollosos o mil pressions més? Algú es pensa que amb poc temps l’estat espanyol no hagués reescrit les més negres pàgines dels seus convulsos segles XIX i XX?

Sabut doncs, el pa que s’havia pogut donar, va resultar relativament gratificant viure i veure com es desenvolupaven els fets històrics que s’anaven produint a un ritme frenètic en aquella segona meitat dels setanta. També per a un jove com jo. Mira si era jove, que no vaig poder participar directament en un d’aquests fets històrics, del qual avui commemorem els quaranta anys: les eleccions del 15 de juny. Massa jove per poder votar, però no tant per seguir el procés electoral amb un desbocat interès. Recordo haver col·laborat amb la campanya d’Unió Democràtica de Catalunya (aquella presidida pel joier Cañellas), que va organitzar un míting al teatre Tarragona, on va assistir Joaquín Ruiz-Jiménez, sor intrépida. Recordo els primers espais televisius de propaganda electoral, La Internacional precedint el discurs del professor Tamames o la intervenció de Tierno Galván, el viejo ídem. Recordo els carrers literalment empaperats de cartells a les parets i sobres i paperetes a l’asfalt: una manera de llençar diners, perquè la gent els trepitjava i ningú els collia. Recordo, en fi, un clima expectant, il·lusionat, ingenu com s’ha vist després, que presidia cada proposta política, especialment de les opcions que m’eren més properes, la progressista i, sobretot, la catalanista: “el teu primer vot, per Catalunya” (el Pacte, Pujol i aliats) o “sempre fidels al nostre poble” (l’Esquerra, encara il·legal en aquells moments, una de tantes taques del moment que, tot i així, es va esmenar ben aviat).

Les eleccions van anar bé, sense incidents especialment remarcables (per a disgust de més de quatre): la població aviat es familiaritzà amb les creuetes del Senat, i a l’hemicicle del Congrés es van poder veure imatges insospitades només uns mesos abans: Fraga, Suárez, Carrillo o La Pasionaria, junts en aparent bona harmonia. Res a veure amb els espectacles actuals que ens ofereix la mateixa cambra parlamentària, a mig camí entre un pati d’escola i el Corral de la Pacheca. En alguna cosa s’hi ha guanyat, això sí: ara ja tenen prohibit fumar.

[Imatge: mostra de pamflets electorals del 15-J; col·lecció de l’autor]

 

El conseller primer

M’ha colpit assabentar-me de la mort de Francesc Sanuy. Quan vaig entrar a treballar a la Generalitat, als anys vuitanta, el contracte com a administratiu duia dues signatures: la meva i la de Sanuy, el primer conseller de Comerç i Turisme de la llavors il·lusionant primera etapa pujolista. Un conseller jove, molt preparat i plenament compromès amb aquella política de “fer país” (en realitat, començar les llavors incipients estructures d’estat), que es va saber rodejar dels col·laboradors adequats, l’empresari Ramon Bagó o l’enyorat Pere Carbonell. Pocs anys després va fer un fer un pas enrere de la política institucional, sense deixar mai de fer les múltiples activitats a què el duia la seva inquieta personalitat. En els darrers anys el vam anar seguint com a tertulià incisiu i com a articulista clar i sense manies, sense pèls a la llengua, cosa que el feia incòmode a determinats sectors de poder del nostre país i que, segons pròpia confessió, li ocasionà alguna represàlia. Trobarem a faltar el seu estil directe però també irònic a El Punt Avui. Que descansi en pau.

[Imatge: elmon.cat]

La UDC que no morirà mai

A finals dels anys setanta, en els moments més intensos de la política catalana i espanyola, hi havia gent del meu entorn convençudíssima que jo militava a Unió Democràtica de Catalunya. Potser aquesta percepció es basava en el fet de que jo vaig col·laborar-hi en una campanya electoral. Millor dit, hi vaig treballar, perquè em vaig guanyar uns centimets ensobrant candidatures. Certament que, per ideologia i tarannà personals, era en aquells moments una formació que m’era ben propera. Fins i tot anava a classe, a la facultat, amb la carpeta decorada amb un notori adhesiu d’Unió, fet que em convertia en la rara avis d’una universitat on el més moderat era del PSUC o del PSAN.

Aquell històric i petit partit que era bastant com jo, demòcrata, antifranquista, cristià, catalanista, moderat i humanista va anar evolucionant amb els anys, creixent artificialment, contaminant-se amb tots els defectes de les formacions que toquen poder durant un llarg període de temps, allunyant-se del seu ideari fundacional i convertint-se en una dispensadora de càrrecs institucionals, suites al Palace i canongies diverses. Aquell partit ja no era sinó una còpia deforme i adulterada d’aquell altre històric i petit. Ahir, aquesta deslleialtat als seus orígens la va pagar anunciant que es dissolia, víctima també de la seva situació econòmica i de la migradesa dels seus resultats electorals (els primers sense parasitar cap altra formació).

Però hi ha una UDC que no morirà mai, la que servarem en algun racó de la memòria col·lectiva com a societat. La que va donar el més alt exemple de servei i de dignitat en la persona del seu dirigent Carrasco i Formiguera, perseguit successivament per anarquistes i per feixistes. La del senyor Coll i Alentorn de la nostra joventut o, a Tarragona, la del senyor Enric Vendrell. Sí, als dirigents d’aquella Unió els esqueia molt bé la paraula “senyor”. Proveu ara a anteposar-la a “Duran i Lleida”. No podreu. No es pot.

[Imatge: www.enciclopedia.cat]

El final d’un imperi

Avui fa cent anys de l’abdicació de Nicolau II, el tsar de Rússia. De “Totes les Rússies”, que aquest era el títol oficial de l’autòcrata al capdavant del secular, inabastable i endarrerit imperi euroasiàtic. Només ha passat un segle d’un fet crucial per a la història de la humanitat, sobretot pel que s’esdevindria en els mesos següents. Semblen molts més, però només han passat cent anys i llegir les cròniques o contemplar la iconografia d’aquella època i d’aquell territori provoca una estranya fascinació en absolut renyida amb el sever judici a què la història i l’opinió els han sotmès: el posat entre orgullós i tímid del tsar, l’opulència d’una cort ja anacrònica, els rígids estaments socials, gairebé medievals, l’omnipresència de l’església ortodoxa, la seva litúrgia brillant i espiritual, els primers moviments revolucionaris, tenyits encara d’utopisme i d’esperança en un nou món… la mirada de Rasputín…

Avui també són els idus de març. “Vés en compte amb els idus de març” li havien advertit a Cèsar, camí del Senat on Brute (tu també?) i altres l’assassinarien. Els idus de Nicolau el tsar (paraula que, curiosament, prové de caesar) començarien també un 15 de març i culminarien a la casa d’Ipatiev uns mesos després. Ha plogut molt des de llavors, i el darrer dels Romanov, canonitzat i venerat per una part dels seus compatriotes, ha estat substituït per un altre tsar que no el desmereix en poder i opulència, però que no desperta cap mena de fascinació. Més aviat el contrari.

[Imatge: Viquipèdia]

Marxa enrere

S’ha anunciat que a les properes eleccions dels Països Baixos, el recompte de paperetes es farà manualment i les dades es transmetran per sistemes també tradicionals. Sembla ser que la raó d’aquesta sorprenent marxa enrere en l’ús de les nomes tecnologies és política, per evitar la intromissió de hackers no desitjats com hi va haver, sembla que per instigació russa, per afavorir l’elecció de Trump.

Ho trobo molt bé. No em refio del denominat vot electrònic, sigui introduint una targeta magnetitzada (com si fos un bitllet de metro), sigui tocant una pantalla (com quan traiem diners del caixer). Són nous sistemes cridats a revolucionar la manera de votar i la seva implantació definitiva està al caure. Tot i així, no me’n refio de que el teu vot sigui una simple unitat d’informació telemàtica, intangible i invisible, allotjada no se sap on de la xarxa, i no una papereta de mides concretes on quedi clar què votes i a quin lloc la diposites. De manera que m’està molt bé que els neerlandesos, que són gent molt seriosa, hagin decidit tornar a fer les coses com sempre, sense vel·leïtats innecessàries. Les coses s’han de poder veure, tocar i olorar. Si no, no existeixen o no sembla que existeixin.

No ens estem refiant massa de les noves tecnologies i la seva aplicació en tota mena de camps? Hem calculat bé els perills potencials que amaguen? Allotgem la informació al núvol, paratge d’una ubiqüitat inconcreta, es pretén que els cotxes circulin sense conductor, les mercaderies seran transportades amb drons sense cap mena de control, la contínua aparició de noves aplicacions de dubtós servei ens té cada vegada més pendents del mòbil, les xarxes socials coneixen cada detall de la nostra vida… No segueixo, perquè la fera neòfoba que cova al meu interior faria que exagerés la nota.

De moment, als Països Baixos faran l’escrutini com abans, amb papers, bolígrafs, creuetes, transmissió oral de dades… Una mica vintage però segur, garantit i, per tant, més democràtic.

[Imatge: lliureimillor.cat]

 

Cubans, Castro… ha mort

Amb la mort de Fidel Castro desapareix possiblement el darrer líder del segle XX. Un líder ben controvertit, com tindrem ocasió de sentir i llegir en les properes hores per boca d’opinadors, analistes, polítics o historiadors. Gran líder revolucionari o dictador implacable. Pel que fa a la meva opinió, pocs dubtes em genera la manca de llibertats de tot ordre a l’illa caribenya i una política socio-econòmica completament equivocada, imposades amb encomiable perseverança per aquest carismàtic i astut (això no se li pot regatejar) advocat d’extenuant oratòria que, una vegada, va afirmar que la història l’absoldria. Jo no.

[Imatge: www.eldiario.es]

 

El ‘post-respecte als morts’

No seré jo qui defensi Rita Barberà, ni viva, ni morta: tot el contrari, com ja he tingut ocasió de manifestar anteriorment en aquest mateix bloc, aquí i aquí. Crec que la biografia de la recentment finida política valenciana està trufada de punts foscos o rebutjables (corrupteles, Vuiton, el Cabanyal, la gestió de l’accident del metro o el seu menyspreu al català) que seria de mal gust fer-ne escudella precisament avui, com molt bé va manifestar Gabriel Rufián.

Fet aquest advertiment, no sé si necessari, em sembla una verdadera falta de respecte a l’espectacle postmortuori a què estem assistint aquests dies. No parlo del que estem veient a les xarxes socials, amb les quals no hi ha remei, sinó de la protagonitzada pels dos extrems del ventall ideològic: des dels que sempre havien estat els “seus” (que ploren la desaparició de la “gran” alcaldessa a qui es referien fa només (!) tres dies com “aquella persona que ja no és del PP” quan Barberá va acudir a declarar al jutjat) fins als adversaris més contumaços, muntant el seu petit numeret (un altre) al Congrés espanyol, tot negant-se a observar un minut de silenci.

Sembla que el nou concepte de moda, segons ens dicta la globalització, és la “post-veritat”: la veritat ha deixat de ser, també, un valor com a tal. Potser aquesta consideració ha vingut aparellada a la pèrdua d’un altre valor multisecular: el respecte als morts. En podríem dir, “post-respecte als morts”. No parlo de panegírics, lloes o ditirambes; parlo de guardar les formes amb un mínim de serietat durant el brevíssim període de temps posterior a la mort d’algú. Entenent que en aquestes circumstàncies són sobrers el cinisme, la manipulació i l’oportunisme (parlo del PP) o la confusió entre un protocol·lari minut de silenci i l’estar o no d’acord amb una biografia ben qüestionable (parlo de Podem).

[Imatge: www.elpais.com]

 

Trumpades

Cada vegada em cau menys malament el flamant president Trump. No pel que diu (més aviat el que ha dit en el passat) i no pel que fa (més aviat pel que farà en el futur), naturalment, sinó per aquest rebuig i desorientació que ha generat la seva elecció.

Com que tothom tenia coll avall que guanyaria Hillary Clinton, ara causa una estranya barreja de satisfacció, sorpresa i estupor comprovar com tants i tants “entesos” (tertulians, analistes, experts en demoscòpia, periodistes, intel·lectuals de tota mena) reformulen les seves opinions a posteriori per intentar donar una explicació coherent al que no van ser capaços de preveure. Em recorden els economistes, que no tenen ni idea de per on poden anar els trets en el futur però que tenen una explicació precisa de perquè les magnituds macroeconòmiques es comporten com s’han comportat en el passat.

Altres sectors han quedat també en evidència. Per exemple, els manifestants en diverses ciutats nord-americanes, al crit de “no és el meu president”, agosarada proclama feta molt pocs dies després de la victòria del magnat en un pulcre (que se sàpiga) procés electoral. Les manifestacions, de poc gruix numèric, han rebut una considerable atenció periodística (Vilaweb inclosa), potser confonent desitjos amb realitats. Atenció periodística que inexplicablement també ha rebut la moda de cremar sabatilles esportives, autèntica collonada (amb perdó) que no hauria de merèixer ni mig minut de la nostra atenció.

On sí que s’hauria de posar més l’atenció és a respondre preguntes. Per molt poc que ens agradi Trump i per molt que fem ara el ploricó o preveiem espantats un augment a Europa del denominat populisme, potser que reflexionem més del perquè certs sectors socials deixats de la mà de Déu van apostar per Trump i no per Clinton, que per cert representa més a la “casta” que el primer. Potser que alguns siguin més coherents i s’alegrin de que hagi vençut algú contrari al pèrfid TTIP o que vol revisar les condicions de l’OTAN. I potser que molts altres deixin d’escandalitzar-se per cada frase o per cada intenció d’aquest senyor de pèl, diuen, panotxa: ni derogarà la reforma sanitària, ni expulsarà tants immigrants com diu, ni prohibirà l’entrada de musulmans al seu país, ni serà un perill per a la pau mundial (també deien pestes de Reagan).

[Les primeres dames de Catalunya i Estats Units són de l’Europa de l’est totes dues: ja s’ha dit?; imatge: cnn.com]

 

Els ous de Franco

Es critica, i amb bona part de raó, que l’opinió pública perdi tant de temps parlant de la plantada d’estàtues franquistes al Born quan altres temes de més gravetat (estem amb tu, Carme) haurien d’acaparar l’atenció ciutadana. Per tant, l’apunt serà ben breu.

Resumint molt, jo no hagués vist necessàriament malament que s’exhibissin aquestes estàtues sempre que s’expliqués ben explicat i, sobretot, que no s’hagués escollit el lloc que s’ha escollit. Al Born no hi foten res. En un altre lloc no ho veuria malament però és que no entenc res del sentit últim d’aquesta exposició, sinó és crear debat (millor dit: polèmica) en una qüestió ja de per si enverinada: últimament la societat catalana no fa altra cosa que posar i treure estàtues, dialècticament parlant, de la via pública, en un exercici de distracció sota el títol de “memòria històrica” o “memòria col·lectiva”. Resumint encara més: no sabem què fer amb el passat, vet-ho aquí.

Bé, sí que ho sabem: tirar ous a l’estàtua decapitada del dictador. Una mica tard, trobo. Podíem haver estat més valents i tirar-los fa quaranta anys, abans d’allò del llit.

[Imatge: www.elperiodico.cat]

 

Pel broc gros

Guanyarà Donald Trump les eleccions presidencials nord-americanes? No tinc tant clar que no com auguren totes les enquestes. Amb el meu vot no hi comptaria, això és evident, però hi ha alguns elements d’interès i de reflexió en aquesta campanya electoral d’acusat caràcter maniqueu.

Els dos candidats no són ben bé el que ens pensem que són segons els paràmetres europeus, cosa bastant usual quan s’aborda la política nord-americana. El que passa és que no sabem de la missa la meitat de la realitat d’aquell immens i complex país, tot i el bombardeig informatiu i cultural continu que patim. I passa també que tendim a simplificar-ho tot, a guiar-nos per la primera impressió i a deixar-nos portar, com queda dit, pel maniqueisme: volem bons i volem dolents, sense matisos.

Donald Trump, amb les seves declaracions i discursos, serà tot l’impresentable que es vulgui però cal reconèixer-li una virtut que a aquesta banda oceànica fa de mal reconèixer: no té res a veure amb la correcció política (moda que, per cert, ens va venir made in USA), parla pel broc gros i amb franquesa. Això és el que agrada a molts dels seus possibles votants. De fet si ho diu és perquè té el suficient públic disposat a sentir-ho, a acceptar-ho, a aplaudir-ho i, el que és més important, a votar-ho. Una altra cosa són les formes, és clar, però fins i tot aquestes tenen el seu públic.

El darrer escàndol protagonitzat per aquest empresari organitzador de concursos de miss ha estat, com és sabut, la publicació d’una conversa de fa anys plena de comentaris masclistes i vulgars. Podrà originar molt escàndol però, què es pensa la gent que es diu a determinats ambients freqüentats per un públic majoritàriament masculí i de nivell social baix? De filosofia kantiana no parlen, evidentment. Si cal escandalitzar-se, caldrà fer-ho no per quatre frases tavernàries que no tenen cap recorregut, sinó preguntar-se qui va gravar i qui va filtrar la conversa i perquè tothom accepta tant dòcilment aquesta enèsima mostra de guerra bruta que se suposa que hauria d’estar proscrita en una democràcia.

I la bona de la pel·lícula, Hillary Clinton, també té el seu què perquè és una conspícua representant de les elits governamentals d’aquell país, el que aquí en diríem “casta”, amb un programa que sí no és més conservador és gràcies al suport que va obtenir, el darrer moment, de Bernie Sanders, el candidat realment innovador de la política nord-americana, a pesar dels seus 75 anys. La veritat és que qui juga el paper innovador, populista i, en certa manera, anti-sistema, és Trump que, per exemple, es mostra disconforme amb el tractat del TIPP, cosa que ens desconcerta d’allò més.

Ja es veu que tot és més complicat del que sembla. Que guanyi la menys dolenta…

[Imatge: www.cnn.com]

 

El carro abans dels bous

El partit que abans era Convergència s’ha ficat en un embolic pel que fa al seu nom. Sembla que finalment el Ministeri de la cosa ha acceptat la denominació Partit Demòcrata Europeu Català, que continua assemblant-se massa a Demòcrates de Catalunya i que, a més, té un acrònim difícil de pronunciar. Tant i tant lleig era “Convergència” per llançar el nom, aquest sí, a la paperera de la història com si fos un residu contaminant? Bé, la qüestió és que, una vegada resolta la legalitat de les sigles, ara resulta que es posarà a votació dels militants. No hagués estat molt més lògic fer-ho a l’inrevés? I si ara diuen que no? Els de Marta Pascal i companyia estan de pega amb aquest tema i ho poden seguir estant.

Curiosament, una situació semblant, si bé de més gravetat, s’ha donat aquesta setmana a Colòmbia. Com és sabut, una part de les forces polítiques liderades pel president Santos va arribar a una entesa amb les FARC (grup guerriller, armat, terrorista o narcotraficant, ratlleu el que no us interessi) després d’anys de negociació i com a resultat, es va signar l’acord tot celebrant-ho amb un gran acte ple d’elements simbòlics (presència de molts vips, abraçades, tots de blanc, el bolígraf era una bala i no sé quantes coses més). Però resulta que a uns i altres no se’ls va ocórrer altra cosa que consultar la població després de tot això i no abans, suposo que amb la creença de que la majoria diria que sí. Ha resultat que ha guanyat el no (per cert, els que fan les enquestes, enhorabona, cracs!) i ara com que no tenen allò que usualment se’n diu “pla B”, caldrà tornar a una casella anterior. El sentit comú demanava votar primer i signar (i celebrar) l’acord després en el cas de que hagués guanyat el sí.

És ben bé que, a uns determinats nivells, la lògica és una altra, diferent dels pobres mortals com nosaltres. Això explicaria la successió de ciris trencats amb què la cosa pública ens obsequia dia sí dia també per a sorpresa més que relativa d’unes societats ja curades d’espants.

[Imatge: www.bbc.com]

 

Vodevil PSOE

Per a qui tingui l’humor i les ganes de llegir aquest bloc, deduirà ben aviat que la meva identificació política amb Pedro Sánchez, secretari general del PSOE, és propera a zero. Tot i això, davant la moguda que aquests dies protagonitza el centenari partit espanyol, més propera al vodevil que al drama, no puc evitar posicionar-me en favor de Sánchez en la disjuntiva maniquea que els esdeveniments estan oferint a la ciutadania.

La dimissió, calculada i precisa, d’una part de l’executiva del partit és el més semblant a una conspiració de palau o a un “cop de mà” que hem vist en molt de temps, dirigida per un conjunt de dirigents anomenats “barons”, autèntica casta, aplaudida per una certa premsa, inclosa la soi-disant progressista i animada des de l’ombra per sectors més o menys previsibles amb un interès ben evident: que les coses segueixin com fins ara. Davant d’aquesta situació, Sánchez ha continuat mantenint-se ferm en no donar suport al candidat Rajoy, per raons prou evidents i justificadíssimes, és a dir, ha fet una cosa sorprenent en un líder de partit “dels d’abans”: ha estat coherent amb la seva postura des del principi, que compta amb el suport de les bases que el van elegir. D’aquí ve la injustícia de què és objecte Sánchez: per ser fidel a un compromís, ara s’ha de sentir dir per terra, mar i aire que ha de dimitir, de que s’aferra al càrrec, de que té una posició numantina, que divideix el partit… per part no de les bases sinó de la casta dirigent de tota la vida. En aquest sentit, causa vergonya aliena sentir dir a qui va donar el tret de sortida a aquesta crisi, Felipe González, que “tothom ha d’assumir la seva responsabilitat”. Sí: Felipe parla d’assumir responsabilitats…

Aquests dies s’està aprofitant per parlar més a fons del partit fundat per Pablo Iglesias (el de veritat, aquell que no va sortir mai a la tele) i s’està insistint molt en la idea de que el PSOE és una mena d’Espanya en miniatura, incapaç de conciliar les seves contradiccions territorials i ideològiques. Alguns parlen de trencament imminent de partit, de final de cicle, d’absoltes al règim… Potser no cal precipitar-se tant. No confonguem els desitjos amb un futur on no sabem què pot passar. El que sí sabem és que, si allí tot va malament, objectivament aquí ens beneficia. No crec que això ens hagi de donar cap mena de satisfacció, però bé que hem d’aprofitar l’avinentesa, no? Sobretot ara que sembla que tot torna a anar sobre rodes (toquem fusta).

[Imatge: www.elperiodico.com]

Què en pensa Jordi Bilbeny?

El sector pentinagats de la CUP durà al proper ple de l’Ajuntament de Barcelona un tema de la màxima preocupació ciutadana: retirar l’estàtua de Colom del centenari monument situat al Portal de la Pau. L’argument que sustenta tan estrambòtica proposta és perquè aquell navegant simbolitza l’inici de la colonització hispànica al denominat nou continent, amb tota la tirallonga d’injustícies i salvatjades, de tot ordre, que aquella va comportar.

La notícia de la proposta, per cert estratègicament molt ben col·locada a setze dies del 12 d’octubre, suscita comentaris de tota índole i se me n’ocorren uns quants. Que el pobre Cristòfor Colom sigui ara objecte d’oprobi i proscripció en la seva qualitat de colonitzador, conqueridor, esclavista i no sé quantes coses més, trobo que és agafar el rave per les fulles, la veritat. Encara que qualsevol fet o personatge històric no pot ser assumit de forma acrítica, sí que s’ha de tenir en compte el context de cada època en què succeïren els fets o visqueren els seus protagonistes, sobretot si ha transcorregut la gens menyspreable xifra de cinc segles (i escaig). I això val també per tot el que va passar després, des de matances d’indígenes fins a assimilacions culturals, lingüístiques o de maneres de viure, passant pel saqueig de tota mena de riqueses o matèries primeres, una realitat condemnable de totes totes però que tampoc justifica una actuació urbanística de caire inquisitorial, justament un dels aspectes condemnats.

Seria Barcelona igual sense el monument a Colom i sense el seu emblemàtic dit? La figura s’ha integrat plenament al paisatge urbà i social de la ciutat i no sembla bona idea retirar-la del seu emplaçament original, encara que segons la proposta cupaire sigui per exposar-la en algun recinte tancat i “contextualitzar-la”. Ara s’ha posat de moda contextualitzar-ho tot: que contextualitzin la figura de Colom en la realitat en què va viure, tal i com defensava en el paràgraf anterior.

Si haguéssim de fer un minuciós examen de la biografia de cada personatge que disposa d’un monument a les nostres ciutats, examinant fets, actuacions, omissions, afirmacions o silencis, quants en quedarien en peu? Amb quin criteri jutjaríem què? És per reflexionar-hi. Sense moure’m de Tarragona, la meva actual ciutat: és desitjable per a la pacifista CUP que l’almirall Roger de Lloria hi tingui un notori monument al Balcó de la Mediterrània? Tolerarà l’assembleària i democràtica CUP que l’estàtua d’un emperador romà (August) presideixi un bucòlic racó del Passeig Arqueològic?

Però el primer que se m’ha acudit quan m’he assabentat de la insòlita proposta va per una altra banda. Després de l’ímproba tasca d’investigació i difusió que ha realitzat un determinat sector de la historiografia del nostre país per tal de demostrar la catalanitat del navegant, amb innegables intencions polítiques, ara resulta que ens l’hem de treure de sobre perquè era un pèrfid esclavista. Si així se’l considera, encara hi haurà interès per defensar que era català, com sosté des de fa temps, amb encomiable perseverança, Jordi Bilbeny? Ens agradaria molt saber l’opinió que li mereix la pensada cupaire.

El millor PSUC

Jo tenia, parlo de finals dels setanta, un veí que era del PSUC. Sempre que es parla de l’històric partit, dels seus encerts i errors, com en aquests dies en ocasió del 80è aniversari de la seva fundació, sempre em ve al cap el record d’aquell senyor, un militant d’una certa edat, honrat i convençut, que representava el millor PSUC que ha tingut aquest país. Una vegada, sabedor que jo col·leccionava tot paper polític que em caigués a les mans, em va regalar un petit pòster, realment preciós i que encara conservo, on es veu una gernació amb la llegenda “PSUC, som 250.000 i encara serem més”. En una altra ocasió vam coincidir en un acte polític a Tarragona, potser un col·loqui, on participava el Guti:

el Guti tiene muy mala leche, no como López Raimundo, que es un cacho de pan…

Amb aquesta sinceritat i franquesa a l’hora de descriure els dirigents del seu partit, sense que ni ell ni jo en fóssim conscients, el veí em donava les claus del que era una formació d’homes i dones de carn i ossos, amb les seves virtuts i defectes. El millor PSUC.

Sí, hi va haver una època en què el PSUC sí que era un partit respectable i respectat, fins i tot per mi, que no he estat mai de la seva corda, políticament combatiu amb el franquisme (no tots ho eren) i socialment integrador. El dels militants actius, soferts i disciplinats, que van patir com ningú l’exili, la presó, la tortura i fins i tot la mort. El que va ser decisiu en la consecució de la democràcia i l’autonomia en unes circumstàncies molt complicades, diguin el que diguin ara unes generacions que no van viure aquell moment. El de Solé Barberà, Alfons Carles Comín o el mateix López Raimundo. El que es va implicar en la transformació de moltes ciutats, el de Lluís Hernàndez i Antoni Farrés. El millor PSUC.

La polèmica amb polítics i historiadors d’aquests dies ens ha dut novament a l’actualitat el paper d’aquest partit durant la història, tot fent-ne un judici de pros i contres. Un d’aquests historiadors ha tingut la gosadia d’afirmar que el PSUC és “el millor partit català del segle XX”. Segur que ho ha estat? Hi ha altres PSUC a la història, a part del del meu veí.  El PSUC de l’enorme retrat de Stalin a l’Hotel Colón de Barcelona el dia de la seva fundació. El del silenci sobre el destí d’Andreu Nin. El de l’ortodòxia, el sectarisme, el centralisme democràtic i les purgues. I en els darrers anys, el més virtual que real diluït en una força superior de mil noms (IC, ICV, CSQP, En Comú Podem…), la força dels consellers del feng shui i de les “captacions temporals d’aigua”, del progressisme banal, de la correcció política i del putarramonisme (també ells i encara ara) a l’hora d’abordar el procés sobiranista català.

Potser són inevitables aquestes llums i ombres en un partit d’història tan intensa i tan extensa. En tot cas no es poden ni magnificar les primeres ni amagar les segones com s’està fent aquests dies. Jo, per la meva part, i no parlo com a historiador sinó com a ciutadà, em quedo amb el PSUC del meu veí.

 

Tots som niçards o ja no?

Cada vegada que la societat s’assabenta d’una notícia com la que anit ens venia de Niça es posen en marxa tres mecanismes de reacció, de forma simultània i perfectament compatibles entre si però dubto que efectius per evitar la seva repetició.

Primer, el mecanisme de la simbologia i dels gestos. Apareixen les espelmes, els “tots som” i els inevitables minuts de silenci, privilegi aquest reservat només a certs morts, en segons quines circumstàncies i en segons quins indrets. No fa gaire hi va haver un altre mortífer atemptat a l’aeroport d’Istanbul, les víctimes del qual també van tenir dret al corresponent minut de silenci; un es pregunta si el fet hagués ocorregut a Ankara la vara de mesurar hagués estat la mateixa, quan totes dues ciutats comparteixen un mateix estat però no un continent. Fóra apassionant descobrir que hi ha algun tipus de protocol establert al respecte. No cal dir que aquest tipus d’actes simbòlics, benintencionats, no tenen absolutament cap mena de transcendència ni per als que hi participen ni per a les famílies dels afectats.

Segon, el mecanisme de la reacció xenòfoba. Inevitablement, s’estén entre una part de la població la necessitat de senyalar responsables i de malfiar-se de tota persona propera que comparteixi algun tret físic, cultural o religiós amb qui ha perpetrat l’atemptat de referència, en un perillós exercici de fals sil·logisme (si alguns A són B i alguns A són C, tots els C són B). Qui hagi estudiat la filosofia del barbara, celarent, darii, ferio (en mala hora retirada del batxillerat) entendrà l’exemple. Aquest matí he viscut el cas, sentint una conversa on algú confessava mirar de reüll qualsevol magribí que es trobés pel carrer i comparant la situació, la seva interlocutora, amb el que passava quan algú es trobava amb un basc, suposant-lo d’ETA. No són bons temps per al relativisme, la reflexió, l’esperit crític, l’empatia o la tolerància davant tot el que ens bombardegen els mitjans de comunicació. Naturalment, aquesta mena de reaccions generalistes tampoc ajuden gens a la solució del problema, més aviat contribueixen a enquistar-lo. La propera fita que aconseguirà aquesta manera de pensar serà la victòria electoral de Marine Le Pen l’any que ve, per a alegria dels de les metralletes (o dels camions en ziga-zaga).

Tercer, el mecanisme de la por. El més comprensible i inevitable. Quan el flaix informatiu ens fa sabedors de que dotzenes o centenars d’éssers humans han mort de la manera més cruel i irracional possible per raons més o menys polítiques o ideològiques, el cervell humà, de forma inconscient, es pregunta si hi pot haver alguna persona propera entre les víctimes, mentre s’hi instal·la la inquietant suposició de que a un mateix li hagués pogut tocar aquesta tràgica loteria. I tot això fa por, naturalment. I aquesta por és la que porta a justificar tota mena de limitacions legals, retallades de drets, molestos controls o intromissions en la privacitat, decidits per uns governs necessitats de donar respostes urgents, acceptats per la societat com a inevitables i rebuts amb alegria tant pels instigadors dels atemptats com per determinats poders més en l’ombra, per motius diferents. I tot això, novament, no ajuda a descobrir la sortida del túnel en què ens hem ficat mica en mica.

Caldrà, doncs, fugir de l’esma dels símbols rutinaris, respondre amb serenitat les actituds reactives i superar la inquietud que pot arribar a alterar qualsevol dels actes quotidians de la nostra societat. Caldrà saber trobar un quart mecanisme de resposta als enemics de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, els valors que justament s’enalteixen tots els 14 de juliol.

En memòria de les víctimes de Niça.

L’endemà d’ahir

Que s’ho facin mirar els professionals de les enquestes i els sondeigs. Algun dia se n’haurà de parlar in extenso d’aquest negoci. Ni sorpasso de Podemos ni enfonsament de Convergència: no en van encertar ni una. Particularment significatiu va ser el fracàs del sondeig a peu d’urna que a les vuit del vespre en punt ens serveixen les televisions amb gran aparell dramàtic (compte enrere com si fos una bomba de James Bond, música trepidant…), un exercici de futurologia completament inútil perquè o bé encerten el que en una hora i escaig sabrem igualment o bé la pifien, cas d’ahir, creant falses expectatives als guanyadors i taquicàrdies als perdedors.

Que s’ho faci mirar l’electorat espanyol, així, en conjunt. Que després de parlar tant de superar els errors de la transició, de la necessitat de regeneració democràtica, de llançar a la paperera de la història (aquí sí) partits, polítics i maneres de fer, i de blasmar-los per activa i per passiva, que després de tot això dic, la ciutadania torni a premiar la política de sempre és per fer-s’ho mirar. Tampoc ens haurien d’estranyar tant certs comportaments. Llegeixo que ahir el share televisiu no va ser per els programes de seguiment dels comicis sinó un partit de l’Eurocopa que aquests dies hem de suportar (per cert, forza Italia!).

Que s’ho faci mirar Podemos. Hi ha qui diu que aquest experiment progre-populista acabarà sent un bluf en tota regla. O potser una ampolla de xampany barat, molta bromera i poc gas. Es devia creure les enquestes a què hem fet referència abans, ha pecat de supèrbia i ha passat el que ha passat. Tampoc l’ajuda massa la pluralitat de discursos a tot el territori estatal, pensada per regalar la frase adequada a cada oïda, segons el seu veïnatge. Per exemple, l’oïda catalana, que és la que ens interessa, va ser obsequiada amb benintencionades promeses de referèndum pactat que, naturalment, saltarien (o saltaran, ja veurem com van els pactes) a la primera ronda de negociacions.

Que s’ho faci mirar En Comú Podem, que capitanejava l’esmentada oferta de referèndum. Constatat el relatiu fracàs electoral de la proposta morada, va ser llastimós sentir un Xavier Domènech bastant fora de si desbarrant contra Convergència i determinades polítiques socials que no venien a tomb (va arribar a esmentar els col·legis de l’Opus), tot per desviar el focus d’atenció.

Que s’ho facin mirar, en fi, els partits independentistes. Salvats els mobles amb l’ajuda inestimable de les gravacions a can Fernández Díaz, no caldria que quedessin en l’oblit les pulles que es van dedicar mútuament. Entre bombers no cal trepitjar-se les mànegues i si no van aconseguir posar-se d’acord en concórrer junts (tant difícil era fer-ho al Senat?) almenys haurien de fer l’esforç de que no traspuïn els inevitables ressentiments. Algú em pot explicar quina diferència hi ha entre aquesta manera de fer de Convergència i Esquerra amb el que s’estilava a l’època plenament autonòmica? Cap on anem, cap endavant o cap enrere?

Entrem a l’estiu. El pitjor del panorama serà que ens espera una nova tongada d’audiències reials, reunions, declaracions previsibles o imprevisibles, declaracions i desmentiments… Per molt que ens abstraguem, la política espanyola planejarà sobre les nostres merescudes (?) vacances. I tot per, si abans els catalans no prenem un determini, tornar a les urnes per Nadal, com els torrons aquells.

[Imatge: foto EFE-Quique García; www.publico.es]

Fins aquí hem arribat

Jo també hagués votat remain, però la realitat és prou complexa com per celebrar el resultat del referèndum d’ahir al Regne Unit o bé per plànyer-se’n, sense més consideracions o matisacions. I la notícia que ens despertava aquest matí en demana moltes, de matisacions.

Abans que res cal felicitar el poble britànic, amb enveja molt mal dissimulada, pel nou exercici de democràcia que ha brindat al món: un primer ministre que promet un referèndum recollint les inquietuds de la seva societat i el porta a terme; uns polítics posicionant-s’hi a favor o en contra, sense tiràniques submissions a la disciplina de partit; un procés d’escrutini ràpid i impecable, sense tupinades ni irregularitats del vot per correu; i de nou un primer ministre que n’acata els resultats i posa en marxa el procés subsegüent (el mateix matí!) mentre anuncia la seva dimissió.

Encara que, repeteixo, hagués preferit que aquell país continués a la Unió Europea, potser que és millor que les coses hagin quedat com han quedat. El Regne Unit sempre s’ha sentit incòmode formant part del continent, aquella salvatge terra que queda incomunicada quan a la Mànega hi ha temporal. Sempre han estat el que vulgarment se’n diu rancho aparte: a les primeres eleccions al Parlament van insistir en fer-les un dijous quan la resta de països va esperar al diumenge següent, no han volgut entrar mai a Schengen, no diguem a l’euro, i encara darrerament havien aconseguit un estatus amb unes condicions especials, en la línia de l’Europa “a la carta” de la qual van ser, de fet, els instigadors.

Això haurà de portar a aquesta Europa a reflexionar molt seriosament sobre què és, què vol ser i què necessita ser. El que ara està de moda dir: s’haurà de “repensar”, o molt més que això. El vell continent i el costós procés d’integració iniciat fa més de seixanta anys necessiten modificar el paper dels estats, reformar i democratitzar la seva arquitectura institucional i decidir-se per assumir una política comuna per tots aquells temes que un món globalitzat demana. Com bé ha declarat avui el conseller Romeva, si aquest procés s’hagués fet abans, avui no estaríem lamentant la primera “deconstrucció” (o la segona, si comptem Grenlàndia) de la comunitat europea.

Els resultats han ofert una nítida victòria del remain a Escòcia. Me n’alegro per ells, perquè torna a posar al centre del debat polític el futur d’aquella nació. El gran espantall que es van sentir dir els escocesos quan van anar a les urnes fa dos anys va ser, precisament, que quedarien fora de la Unió Europea si gosaven dir “sí”. Bé doncs, ara resulta que els que tant amenaçaven són els que han quedat fora i tot adquireix una nova dimensió, de manera que la primera ministra Sturgeon (també aquest matí: quina gent més puntual!) ja ha comparegut entre les banderes escocesa i europea (i també amb unes horroroses peces de porcellana, tot s’ha de dir) per anunciar un probable segon referèndum.

La paraula referèndum, sigui per referir-se als casos britànic, escocès o català, s’està pronunciant molt, amb ganes o sense, a la campanya electoral espanyola que està a punt de finir. El referèndum que no ens deixen fer o el que alguns, càndidament, ens prometen. Tot el que ens van perbocar el 9-N, quan vam aconseguir-ne ni que fos un succedani, ara no serveix per l’exemple britànic. Ni l’unionista més animal objectarà que el remain ha guanyat per menys del 52 % de vots, ni que ha dividit la societat en dos, ni que obligarà l’UK a abandonar la Unió Europea (i potser a vagar per una galàxia eternament), ni que no s’ha comptat amb l’opinió de la resta de conciutadans europeus. Se’n diu democràcia, d’això.

I acabem amb les molt reveladores declaracions de Pedro Sánchez: “això és el que passa amb les consultes que traslladen a la ciutadania els problemes que han de ser resolts pels polítics”. Els polítics són uns éssers superiors als simples ciutadans mortals? Les grans decisions no les han de prendre els ciutadans precisament perquè són grans decisions? Se’n diu democràcia també, d’això. Ens està insinuant el senyor Sánchez de que el millor que pot fer la ciutadania, o sigui el poble, és desentendre’s de la política i dedicar-se al panem et circenses mentre una casta de privilegiats fan i desfan a les altures? O potser és que només tenia posat un ull al quadrant nord-oriental de la península ibèrica i la seva cançó de l’enfadós que li destirota l’estratègia post-electoral? M’inclino per la segona opció, que perpetua una estretor de mires espanyol per encarar la qüestió catalana. Ja s’ho trobaran.

La tribulació provocada pel brexit ens augura futures i trepidants novetats. El demà no està escrit i si l’ha d’escriure algú, que siguin els seus protagonistes, els mateixos ciutadans.

[Imatge: www.strategic-culture.org]