Si tries Trias

Segueixo tant com puc les vicissituds municipals de la meva ciutat de naixement. Assisteixo amb pesar, com molts, a una lenta i imparable degradació, en tots els sentits, del què havia estat una gran capital econòmica i cultural: dèficit d’infraestructures, turisme de xancleta, despersonalització dels barris, pèrdua de botigues i llocs entranyables, sorolls, brutícia… Què no suporten els pobres barcelonins?

Culpables de la situació? Molts, des de la política neo-centralista de Madrid fins a l’actual crisi econòmica, passant, és clar, per la discutible gestió dels successius governs d’esquerres (trenta-un anys, ja), plena de banderoles i carrils-bici i progressivament allunyada de la gent normal i corrent.

En aquest sentit, m’ha agradat la intervenció de Xavier Trias a Tribuna Ateneu. Amb aquell estil tant particular que té de dir les coses, molt col·loquial, parla planerament de la seva ciutat i de les coses que no agraden a molts dels seus habitants: “estan passant coses insòlites”, “això és molt gros”, “que no ens expliquin sopars de duro”… Com si fos el veí del davant de casa, perquè així hauria de ser un alcalde. Si segueix aquesta línia, Convergència i Unió aconseguirà a les properes elecciones el tant desitjat canvi de rasant a la política barcelonina i que una nova manera de gestionar s’instal·li al municipi. Ja toca. 

Cinc anys de tramvia a Barcelona

Avui toca parlar d’un aniversari. No, no és el dels trenta anys dels ajuntaments democràtics. Passo. Em cau l’ànima als peus si comparo els il·lusionants consistoris del 1979 amb els llastimosos del 2009. Com si fos una ironia de la història, l’Ajuntament de Barcelona està “celebrant-ho” amb unes rodes de premsa on ha de donar explicacions sobre funcionaris corruptes, xarxes de prostitució…

No, avui toca parlar dels cinc anys de la recuperació del tramvia a Barcelona. Recordo aquells temps inicials, quan certa opinió pública es posicionava en contra, animada per tendenciosos mitjans que sobrevaloraven qualsevol petit incident protagonitzat pel nou mitjà de transport: que si ha xocat amb una moto, que si ha rascat (pobre!) una furgoneta… Els automobilistes es queixaven de que amb el tramvia perdien carrils per circular: doncs per això es va construir, carallots, per deixar el cotxe a casa! Però no ho entenien: faltava (i segueix faltant, desgraciadament) una major cultura del transport públic.

Qui s’en recorda avui de les incidències del tramvia? Ningú. Qui publica cartes al director regatejant-ne les virtuts? Ningú. Al contrari, la solució “tramvia” o “tren+tram” ja no és un pour-parler ni una volada de coloms sinó un projecte en marxa a llocs com el Vallès i el Camp de Tarragona, zones densament poblades i amb mancances de transport col·lectiu. 

Trambaix, Trambesòs: per molts anys!

Odiar Barcelona

Reprodueixo íntegrament l’article que el periodista Francesc Canosa (a la imatge) ha publicat a El Singular Digital. Per al debat. Qui comença?

“NOSALTRES SÍ QUE ODIEM BARCELONA

Estic ensenyant a llegir al meu gat, per això ens mirem un llibre infantil que acaba de sortir: Odio Barcelona. A veure, gat mèu, llegeix: “En un escenario político-social desquiciado por los rigores del pensamiento unidireccional, la especulación inmobiliaria y el silenciamiento sistemático de cualquier voz discordante este libro, compuesto por doce ensayos escritos por los autores más jóvenes e interesantes del panorama literario barcelonés, se erige en un grito dislocado y subversivo…” I visca la revolució, i Che Guevara, i Ronald McDonald i si eres joven y rebelde coca-cola te comprende. Ja em dispensaran, però després de llegir el llibre no puc parar de fer-me preguntes en forma d’arengada escapçada.

Primera pregunta: A Barcelona ja només es pot odiar en castellà? Aquest llibre ho demostra i no, exclusivament, perquè tots els autors escriguin en castellà (o el projecte estigui pensat així. A veure si algun editor espavilat fa un Odio Barcelona en català: crec que ens enduríem sorpreses), sinó perquè la Barcelona que ells dibuixen és únicament de mirada castellana, espanyola, internacionalista, revolucionària de PVC; filla d’un esnobisme gandul; moderna d’estupidesa; mentalment deshonesta, per això els vénen basques de pronunciar o mirar la lletra C: Catalunya, català (dislèxia, analfabetisme existencial? Cal anar a l’oculista?). Per ells això és la prova de l’incivisme del segle XXI. Sí, els autors ho negaran i també voldran escopir-me, però ho demostraré i sense fer gàrgares.

Aquest llibre que vol ser (i em sembla molt bé i hi puc estar molt d’acord) una crítica a la Barcelona d’avui ignora, o vol fer-ho, que hem passat d’odiar Barcelona en català a només poder odiar-la en castellà. Els autors salivegen amb la Barcelona “canalla” de Vázquez Montalbán; el pijoaparte de Marsé; els ionquis dels vuitanta… Però i abans? I també ara. Clar ells o no en tenen idea, o no la volen tenir. No existeix. El coitus interruptus de la Guerra Civil i aquest franquisme coala que encara duem a les esquenes han fet i estan fent molta feina. Bé, i el càncer del progressisme de pin i el bufet lliure de frenopàtic: ciutadanisme del món; pseudocosmopolitisme; tontisme, burrisme, orellisme, capgrossisme… Vaja, la democràcia de la farsa, l’empresa col•lectivitzada del gat per llebre.

Si aquests autors revolucionaris els agrada la Barcelona lliure, esvalotada, corrupta, que llegeixin els originals: el Juli Vallmitjana de principis del XX, que aprenguin quan s’atracava en català, i “s’atxantava” (paraula apropiada pel quillisme) perquè venia la “bòfia” i potser havies de treure la “xuri”. O bé la Barcelona de la Primera Guerra Mundial, ciutat que es va convertir en la capital mundial de la depravació: droga, prostitució, pispes, transvestits…i tot el que un es pugui embeinar per qualsevol orifici. Per tant, el parc temàtic dels que es queixen els autors en que s’ha transformat Barcelona ja estava muntat a principis de segle. El Raval, el districte cinquè, el xino.. El Port Aventura del vici, la indústria més rendible i eterna, ja la teníem i, a més, és un invent nostre: de la literatura, del periodisme català. Hem creat icones planetàries: “el carterista barceloní ha contribuït a donar un relleu internacional a la nostra ciutat”, explicarà el súper reporter Domènec de Bellmunt, el 1930. O us penseu que aquesta imitació apegalosa, de caramel infantil, que feu del nou periodisme (que ja no és nou i està suat i fa mala olor), xatos, això, ja ho vam començar a fer a Catalunya, i en català, fa un segle.

Però qui penseu que ha explicat aquell món de llibertat i corrupció pel qual tant flipeu plexiglàs? Llegiu Pitarra; Rafael Nogueras Oller; Jaume Passarell i tota la colla del Bar del Centro; Josep Maria Planes; Domènec de Bellmunt; Josep Maria Lladó… Tots ignorats, perquè són catalans, perquè han escrit en català, és clar. Els noms no ens els acabaríem, bé potser sí, perquè ja va dir Francesc Pujols, aquell tristíssim 1939, que als catalans tot això ens costarà molt car i potser sí que ens els acabaran. L’espoli físic i espiritual ha estat una festa d’aniversari infantil.

No és que Barcelona -i Catalunya- sigui una puta com dieu, és que som la mare honesta de la que abusen violentament i a sobre ens denuncien per violació a nosaltres. Ja ho va deixar escrit el gran Joan Sacs, el 1923: “Aquesta Barcelona inurbana, on totes les sutzures tenen acolliment, no podia ser per menys d’assenyalar-se com l’estatjadora benevolent dels captaires de totes les Espanyes. Els pidolaires professionals i taüls de totes les províncies espanyoles no tenen altre ideal que arraconar les pessetes necessàries per fer el viatge de Barcelona i quedar-s’hi incrustats com una paparra.”. Aquí ve tothom, d’Espanya, França, o Silvània i se’ns munta a sobre.

Però Barcelona és així, i així l’estimem. És la “Barcelona femer”, que el 1913 va batejar Prudenci Betrana; La “Ramblota” “enlletgida” i “descaracteritzada”, dels anys vint; la “Barracópolis” de tuberculosi i tifus… Barcelona bruta, sorollosa, plastificada, sempre ha estat així. Potser ho desconeixeu perquè no teniu identitat i també potser voleu ignorar que sí que hi ha una cosa que ha deixat d’existir en aquesta Barcelona d’avui.

Vosaltres odieu Barcelona perquè el gin-tonic us costa un euro més, però d’altres odiem Barcelona perquè ja no és que no sentim ni per casualitat la nostra llengua, que és el català, ni perquè ningú no ens entengui enlloc, és que a sobre ens miren amb mala cara, raresa, indiferència i també amb mala educació: els catalans ja no existim a Barcelona. Aquesta és la ciutat que ha deixat d’existir. Però tranquils, que el vostre gin-tonic us el podreu beure igual i fareu la revolució a costa nostra, els morts ja els posem nosaltres, com sempre.”

Nou tram de metro

El metro (o potser millor centímetre) de Barcelona continua allargant-se poquet a poquet. Avui s’ha inaugurat el tram de la línia 3 entre Canyelles i Trinitat Nova, enllaçant amb les línies 4 i 11. 

M’ agradaria que aquestes notícies es repetissin més sovint, com passa, per exemple, a Madrid. No sembla que s’aposti prou pel ferrocarril metropolità, sense menystenir el que s’ha fet els darrers trenta anys i el que està previst d’acabar en els propers. No s’acaba de produir un canvi de mentalitat en les administracions públiques, que faria que es coordinessin més, destinessin més recursos, planifiquessin millor i encomanessin a la societat una més gran consideració cap el transport suburbà.

Festa major a Barcelona

Tinc dos records de les festes de la Mercè, quan vivia a Barcelona, la meva ciutat natal.

Un era anar a la plaça Sant Jaume, atapeïda de gent, a veure ballar els gegants. Barcelona té els gegants de la Ciutat que, no cal ni dir-ho, són els més macos de Catalunya. Llavors es deien Hereu i Pubilla i tenien un aspecte semblant al de la foto. Un conegut de la família era de la colla dels portadors i, quan anàvem a saludar-lo, em fixava en la barretina que duïa a la mà i amb la qual recollia diners. Ignoro si això se segueix fent.

L’altre era presenciar la cavalcada, una mena de carnaval que s’organitzava, crec, a l’avinguda Maria Cristina, de Montjuïc. Eren carrosses guarnides segons l’estètica de l’època (anys 60) que anaven donant voltes mentre sostenien amb els espectadors una batalla de confeti i serpentines. En sec, un any es va deixar de celebrar i no se n’ha parlat més del tema. Era kitsch però divertit, almenys per un nen de deu anys.