Carrers de Tarragona: el passatge Cobos

He tardat cinquanta-dos anys en trepitjar aquest passatge tarragoní que no pot ser més cèntric (es troba situat just al davant del Mercat Central). La raó és ben comprensible: més que un passatge, és un carreró sense sortida ni motius d’especial interès: dues úniques entitats hi estan domiciliades (a banda de dues escales de veïns): l’escola de dansa Artemis i l’empresa municipal de serveis (ESPIMSA). El curt carrer queda tallat per un bloc de cases la façana principal del qual dóna a la Rambla. En algun moment es va suggerir la possibilitat d’obrir-hi un pas per connectar el passatge amb la principal artèria tarragonina, cosa que el convertiria en una potent via comercial, però obstacles de tot ordre (urbanístics i interessos privats) ho impedeixen. És una llàstima, perquè continuarà essent el carrer desangelat, brut i insegur que denuncien periòdicament els  veïns.

Per cert, qui era Cobos? No he aconseguit esbrinar-ho. Decididament, és un carrer malastruc.

Post scriptum. Ja sabem qui era. M’apunten que va ser un alcalde de fa cent anys. Consulto l’imprescindible Els alcaldes de Tarragona (segles XIX-XX), d’Edicions El Mèdol, i apareix Pere Cobos Roa, un castellà establert a Tarragona, dirigent de la Unió Republicana que, durant el seu mandat (1910-1912) s’inicià la construcció del bell edifici modernista del Mercat Central, obra de l’arquitecte Pujol de Barberà. Potser no estaria malament una senzilla placa recordant la seva memòria.

[Imatge: tarragonadigital.com]

Carrers de Tarragona: Fortuny

Cèntrica via tarragonina dedicada al pintor reusenc. El seu inici és a la Rambla. A mà esquerra, les restes del que havia estat la Casa Jacas, que una violenta explosió de gas (o això van dir) va fer caure fa uns quinze anys. Seguint una tònica molt habitual els darrers temps, ni s’hi ha construït res ni tampoc s’ha retirat la resta de façana, oferint una desoladora i descurada imatge als nombrosos vianants de la Rambla Nova. Davant per davant, l’edifici del que havia estat la seu de la Telefònica, després Movistar i avui res. Encara hi recordo a la paret el logotip de la companyia, una península Ibèrica en relleu.

Baixant carrer avall ens trobarem a l’esquerra, amagada, l’oficina de Turisme de la Generalitat i Itaca 20, botiga de roba alternativa, successora de l’emblemàtica casa de discos Arsis. Enfront, un altre local amb molt de pedigrí: el bar Negresco. Més enllà, un curiós local coreà, de nom Ding-ding, anuncia tes a l’aparador amb una cartelleria de precipitada traducció automàtica: “regalo te de salud pulmonar de corea para bajar tos y flemas” o “te frío de hierbas para genial de todo verano“.

L’encreuament amb el carrer Governador González és presidit per l’edifici de la Cooperativa Obrera, seu d’entitats diverses i escenari de moltes activitats culturals. A destacar uns murals monocolors que representen escenes d’espectadors aplaudint: a dins hi ha el petit teatre El Magatzem. Més enllà hi ha el gimnàs Orion (que es fa dir “fitness i spa-center”, que fa més goig); de fet, el carrer Fortuny és un carrer de gimnasos i centres de ioga: tres d’oberts i un de tancat que, com molts altres locals de la zona, llueix el preocupant cartell de “en lloguer”.

L’últim tram de carrer desemboca al carrer Gasòmetre. A destacar el solar del que havia estat la cotxera dels autobusos Segarra que, com el de la infausta Casa Jacas, no hi ha manera de destinar-ho a pisos, equipaments o un petit parc ciutadà, és igual. I finalment, la biblioteca pública, un edifici notòriament insuficient per a totes les activitats que s’hi programen. Al carrer, sobten dos receptacles per dipositar-hi els llibres prestats que es tornen, a la manera de contenidors de la brossa. Cultura i deixalles, sense que ningú s’ho hagi proposat, al mateix nivell.

 

Una altra persiana abaixada

Un altre entranyable establiment de Tarragona abaixa la persiana i no la tornarà a obrir. El bar-restaurant La Tartana, a la plaça dels Carros, ha decidit no recuperar l’activitat després del forçós tancament per la crisi sanitària, segons explica una nota que han fixat a la porta de l’establiment els seus propietaris, en Pere i la Mayte. El barri del port de la capital tarragonina, ja prou castigat per un llarg procés de degradació urbana i comercial, rep de nou una mala notícia.

S’acaben més de trenta anys de frenètica activitat servint esmorzars, dinars, cafès i entrepans a una molt variada clientela, procedent bàsicament dels centres laborals de la zona (oficines administratives, dependències del Port, estació de tren…). Aquesta és la raó que em lligava a aquest bar, on hi havia esmorzat infinitat de vegades (la qualitat del pa dels seus entrepans tenia anomenada) i on, més recentment, dinava un cop per setmana. Trobaré a faltar la simpatia i eficàcia i tracte familiar envers els clients (era un clàssic el “què fiquem de menú?” de la filla, que ja coneixia els meus gustos gastronòmics).

Simpatia, eficàcia i familiaritat, uns valors que molt em temo van desapareixent lentament de locals i negocis d’hostaleria, un sector que, això sí, no para de queixar-se per tot. Raó de més per lamentar el final de La Tartana.

[Imatge: tgnbarridelport.blogspot.com; foto: @crisjuncosa]

 

Carrers de Tarragona: Emperador August

Aquest carrer, que tothom coneix simplement com August, és una llarga via que transcorre paral·lelament a les rambles Nova i Vella. El seu nom recorda l’estada d’August a Tàrraco cap a finals del segle I aC (a més d’una estàtua seva al Passeig Arqueològic, a la imatge). Té el seu inici (o el final, si només ens fixem en els números de les cases) a l’avinguda Pau Casals. A la dreta, un petit jardí posterior del Banc d’Espanya passa molt desapercebut per als vianants. El darrer dia que hi vaig passar, únicament hi havia un penjat cargolant-se tranquil·lament un “caliquenyo”. Fou el mateix dia en què un colom va obsequiar-me amb una cagadeta que va anar a parar, increïblement, en un dit. Quina punteria. El fet s’esdevingué just a sota de la seu dels sindicats del règim, però això no hi tingué res a veure.

El segon tram de carrer té un caràcter bàsicament religiós, a una banda el convent dels carmelites, antigament preventori i presó política i on actualment hi té Càritas la seva seu, i a l’altra la part posterior del col·legi de les teresianes, de remarcable interès arquitectònic. Al tercer tram, una botiga d’articles d’electricitat té un curiós aparador que simula un vagó de Talgo; enfront, les dependències de l’Institut Comte de Rius.

Passat el carrer Sant Francesc, la via esdevé peatonal: estem en un dels sectors més concorreguts de la ciutat. Aquí hi trobem la botiga d’esports K2 (regida pel primer català que assolí l’Everest, Òscar Cadiach), una casa de roba de la llar i alguns establiments semiexòtics (sushi, gastrobar…). Al mig hi han plantificat la font que, antigament ocupava el centre de la cruïlla entre August i Comte de Rius (popularment Hospital), que feia molta nosa ja que és lloc de pas de processons. Hi continuen la botiga de moda Skorpios, de deliciosa decoració anys setanta, i l’antic Hotel Internacional, que només en conserva un rètol exterior.

El darrer tram, fins a desembocar a la plaça Verdaguer, continua sent peatonal i figura que comercial, però el panorama no és per tirar coets: un basar d’electrònica amb nom de ciutat japonesa, un tot a cent, un Frankfurt, locals tancats a l’espera de concretar un lloguer… La cirereta la posa, al cap del carrer, la sabateria Las Américas, de molta anomenada, que com altres negocis es va veure fa poc impel·lit a tancar portes en un dels punts més transitats de Tarragona. Si hi residís algú important (ja no dic un emperador romà com August) potser les coses anirien millor a la ciutat i al seu teixit comercial. I també si els habitants hi col·laboréssim una mica més, és clar…

[Imatge: usuaris.tinet.cat/tarraco]

 

El transport tarragoní, de dol

Avui hem conegut la mort de Josep Saltó Estany. Encara que nascut als Omells de na Gaia (l’Urgell), la seva trajectòria empresarial i social va discórrer sempre a Tarragona, on va fundar una empresa de transport de mercaderies, participà en la creació de la FEAT (patronal del transport), fou vocal de la Cambra de Comerç i presidí l’Agrupació per a la Promoció del Port de Tarragona. Igualment formà part de la Junta del Nàstic, el club dels seus amors. Vaig tenir l’ocasió de tenir-hi una intensa i continuada relació professional. Era molt bon home i m’ha colpit la seva desaparició. En pau reposi.

[Imatge: diarimes.com]

Històries des de casa (i 50: l’última història)

L’animaló de la imatge ha aparegut per casa aquest matí passejant-se com si res per la paret de la dutxa. L’escena, completament inesperada, m’ha produït un momentani esglai, com si es tractés d’una versió molt descafeïnada de Psicosi. Val a dir que la bestiola (què és? un llangardaix, un drac?…) ha marxat a mig matí suposo que a la cerca de nous i fascinants escenaris per a la seva aparentment trista vida.

No estic en condicions d’afirmar que la meva també ho sigui, de trista. Segurament no em puc queixar. El que sí que és segur és que avui mateix, quan legalment ja es pot fer, penso cercar “nous i fascinants escenaris per a la meva vida” fins a un quilòmetre de distància… fent el que sempre n’hem dit estirar les cames. Amb aquesta escapada, i mai millor dit, donaré per acabat el confinament dur (anava a dir “donaré per acabat el dol”) i amb ell aquesta sèrie de cinquanta apunts. També serà l’últim dia que surti al balcó a aplaudir. Com s’ha dit a bastament, els professionals de la sanitat el que es mereixen és un tracte més just en forma de millores salarials i de recursos professionals al seu abast, i no tants aplaudiments o reconeixements simbòlics (que també).

El desconfinament dur s’acaba. Si fem bondat, progressarà adequadament. Si no, els experts ja estan advertint molt seriosament que caldrà fer marxa enrere i tots perdrem (més) bous i esquelles. En qualsevol cas, un estiu ple de normatives contradictòries i limitacions a la via quotidiana no ens el traurà ningú. Seguirem informant.

[Foto de l’autor]

Històries des de casa (43: cal una Zara catalana?)

Figura que avui és el meu aniversari. Mai no m’hagués pensat que ho hagués de celebrar com ho he fet. En realitat la paraula celebrar és francament sobrera. Comprar un pastís gelat en el supermercat, plantar-hi una espelma encesa, bufar-la mentre feia equilibris amb el mòbil per autogravar-me i enviar el vídeo als grups de WhatsApp. Aquest ha estat el trist natalici d’enguany. Sort de l’escalf de familiars i amics enviant-me missatges de felicitació a través de les xarxes socials, inclòs Facebook, que cada any té l’ocurrència (que s’ha revelat bona) de fer saber a tothom que avui és el meu birthday. Ni àpat especial, ni brindis, ni regals, ni sobretaules familiars.

Molt trist i una mica absurd, tot plegat, però per absurd el somni que tenia quan m’he despertat (diuen que ara dormim poc i malament i en conseqüència recordem més fàcilment els somnis, que són més lleugers). M’havien muntat un dinar-celebració pel meu aniversari: estava en un petit restaurant amb cinc o sis taules i veia entrar persones més o menys conegudes per mi que s’anaven instal·lant sense dir-me ni hola. Curiosament no assistien ni familiars, ni la parella, ni amics propers. Compartia taula amb dos perfectes desconeguts: un insistia en explicar-me al detall quin seria el menú (que incloïa fetge, ecs); l’altre era un senyor híperventilat que es posava a cridar: el que hem de fer és crear una Zara catalana, això és el que hem de fer! Arribats a aquest punt de surrealisme, m’he despertat.

Un altre any serà.

[Imatge: materiadellengua.cat]

Històries des de casa (42: platges racionades)

Entre els centenars de vídeos, fotos, memes i gracietes diverses relacionats amb el virus i la crisi sanitària (més aviat relacionats amb l’avorriment de la gent) ha circulat els darrers dies pels mòbils tarragonins una suposada carta de l’Ajuntament signada per l’alcalde Ricomà i adreçada personalment a cada ciutadà. En ella es notifica que degut a les normes restrictives imposades per la situació sanitària, l’ús de les platges aquest estiu serà molt restrictiu, de manera que a cada tarragoní se li assigna una petita parcel·la d’una de les tres grans platges de la ciutat (identificades amb un número), a la qual només podrà accedir-s’hi un sol dia i a unes hores determinades. Una mena de racionament del sol i de la sorra, però sense cartilla com es feia a la postguerra. Tot i l’aparença de document oficial (capçalera, signatura…), es veu d’una hora lluny que no és autèntic. La redacció és penosa i el contingut és més proper a una broma més o menys graciosa que a una fake amb voluntat de confondre la ciutadania o amb intencions desestabilitzadores. 

Lamentablement, l’Ajuntament de Tarragona s’ha vist en l’obligació de treure un comunicat desmentint l’autenticitat de la carta i anunciant possibles accions legals contra l’autor de la facècia. Em pregunto quin és el concepte que té l’Ajuntament dels habitants de Tarragona i quin nivell intel·lectual els hi suposa quan s’ha vist forçat a desmentir la broma. ¿Es pensava que la gent s’ho empassaria i que col·lapsaria la centraleta municipal amb consultes i reclamacions sobre el seu contingut? (Ja m’ho imagino, uns que en lloc d’anar a la platja del Miracle voldrien canviar el seu torn pel de l’Arrabassada, altres que el dia assignat no els aniria bé… la gent seria capaç de tot). Em pregunto igualment a què ve aquesta amenaça d’acudir als tribunals per aquesta bestiesa. No ho faran. La nimietat de l’assumpte fa que decaigui sense més recorregut, de manera que no calien tants escarafalls. Problemes més greus tenim tots plegats com per perdre el temps en aquestes coses.

[Imatge: tarragona.cat]

 

Històries des de casa (36: ara que no tinc vint anys)

És ben bé que aquest confinament ens està obligant a esprémer les meninges i dedicar una part de les llargues hores en dur a la pràctica alguna cosa original i, sobretot, que ho sàpiga quanta més gent millor. Al respecte, la darrera i efímera moda a Twitter consisteix en penjar-hi una foto de quan un tenia més o menys vint anys i, si pot ser, acompanyar-lo amb un comentari de desigual enginy. A la facècia s’hi ha afegit una multitud de persones, inclòs un servidor. La contemplació de gent coneguda (perquè és famosa o perquè és amiga-coneguda-saludada, segons la taxonomia de Pla) o desconeguda desperta una barreja de sentiments, que poden anar de l’enyorança per una joventut perduda o en declivi fins a la constatació de que no sempre una cara, un cos o un aspecte físic empitjoren amb els anys, sinó que adquireixen solera com el bon vi.

Com sempre passa quan mires fotos de dècades enrere (agradable passatemps en tardes de pluja), més enllà de l’absència d’arrugues, canes, panxes o bosses als ulls, sobten les indumentàries i els complements en el vestir. Allò que en un moment determinat va ser el dernier cri es va transformar als pocs anys en uns risibles abillaments que s’amagaven de la vergonya pública al fons de l’armari de cadascun. Així anàvem vestits? americanes de pana, pantalons acampanats, maxifaldilles, muscleres, crepats, rastes… nois vestits com los Manolos, noies ad-lib…, una manera d’empolainar-se que provoca riallades, rialletes, vergonya aliena o simplement curiositat, depenent de qui contempla les imatges.

El repte viral (perquè ho qualifiquen així: “repte viral”) de Twitter està pensat sobretot per gent que, com jo, fa molts i molt anys que ja no en tenim vint, com li ha passat al Serrat, que cada vegada que li vencen dues dècades ha de reinventar la lletra d’una de les seves cançons més populars. El problema és que al segment millenial, molt elevat a Twitter, també li ha fet gràcia participar en la proposta i ens trobem amb centenars de persones que no han bufat les trenta espelmes i ja han penjat una foto que, te la miris com te la miris, no té cap interès. Tampoc té cap mèrit fer-ho: l’han xuclat del mateix telèfon mòbil i l’han publicat. Plis-plas. Per contra, la foto que publico jo avui és una en paper enganxada en un àlbum, escanejada, editada i tornada a arxivar a l’ordinador. Tot un procés laboriós pels que vam néixer en l’era pre-digital. Està feta durant un viatge a Gran Bretanya quan tenia exactament vint anys. Deixant de banda ulleres i coll de camisa, pràcticament no he canviat…

Històries des de casa (33: una presa de pèl)

Avui fa exactament 2 mesos i 12 dies que vaig anar a la perruqueria per última vegada (guardo el tiquet, per això ho sé amb precisió). La crescuda lenta però inexorable del cabell és la prova més evident de la deixadesa física a què ens ha obligat el confinament. Impossible autotallar-se’ls sense obtenir resultats catastròfics. Millor rentar-se’ls bé i aplicar-los una mica de gomina per estar presentable quan vaig a recollir el diari o llençar la brossa.

Quan ens deixin anar (calculo abans de l’estiu) hi haurà oberbooking a totes les barberies. Pel que fa a mi demanaré hora a la meva de fa anys, la París, al carrer Prat de la Riba, de Tarragona. Un establiment amb una certa solera. Fa com trenta anys que no s’hi renova res, amb la seva decoració vintage, els seus seients d’skay, les seves revistes endarrerides (Interviu i altres) i el seu fil musical amb èxits de quan els altres Pactes de la Moncloa. El perruquer és molt bon professional i, el que és el millor, no parla gaire, de manera que em deixa volar amb els meus pensaments mentre deixo que passi la maquineta pels costats i la navalla per les patilles.

Mentiria si digués que m’agrada anar a tallar-me el pèl. No crec que li entusiasmi a ningú, però quan era petit vaig agafar a aquests establiments una certa mania. L’ambient de llavors, anys 60, aquelles cadires com ortopèdiques que pujaven i baixaven, aquelles primitives eines de tall, em recordaven un quiròfan o una sala d’operacions, en definitiva, un lloc on et podien fer mal d’alguna manera. I mira que els perruquers de la barberia barcelonina on ens portaven a mi i als meus germans eren unes persones encantadores, començant per l’amo, el senyor Joan. Estava situada al carrer València, diria que entre Nàpols i Sicília. Molt em temo que ja no existeix. Conforme em vaig fer gran, vaig saber normalitzar la situació. Quan em feia tallar el cabell a l’Antonieta Agustí del carrer Unió, allò ja era una altra cosa: orientació unisex (molt de moda fa anys, avui no tant), decoració sofisticada, rentacaps, consells personalitzats, etc.

Ben pensat, ja sé per què no m’entusiasma fer-me tallar els cabells. És el mateix que planxar camises: les planxes perquè s’arruguin després, et talles els cabells perquè tornin a créixer, sense cap utilitat aparent. Pràctic com sóc, no ho suporto.

[Imatge: taringa.net]

Històries des de casa (28: aquest any no)

Si avui fos un Divendres Sant normal, faltarien poques hores perquè s’iniciés la Processó del Sant Enterrament de Tarragona. Prèviament, havent dinat, els armats haurien recollit els passos, instal·lats en diferents esglésies i edificis de la ciutat, i els haurien acompanyat a la plaça del Rei, d’on sortiria la comitiva. Si fos un Divendres Sant normal: com és evident aquest any no es podrà dur a terme. El que no havien aconseguit en alguna ocasió inoportuns ruixats de primavera, ho haurà aconseguit un virus.

La processó tarragonina és una de les manifestacions religioses més multitudinàries i fascinants de Catalunya. Després d’uns anys d’una certa atonia, la conjunció de diversos factors (recuperació de tradicions, incorporació de les dones, notori augment de visitants…) comportà un significatiu augment tant d’integrants de confraries com d’espectadors. Paral·lelament, es va saber posar de nou en valor tota la riquesa religiosa, artística i simbòlica de la desfilada, permetent que la ciutat tornés a sentir com a seva el que anys enrere es considerava una carrinclonada d’un sector molt concret de la societat de Tarragona, una ciutat ja de per si molt de la crosta.

El contundent repic de llances dels manaies, la severitat de les vestes, l’expressivitat de les escultures dels passos, les impactants imatges de descalços, cadenes i improperis, la dolçor de les melodies, el so de les campanes de la Catedral, les atxes, les flors, la imatge de la lluna dalt del cel… Un grapat de sensacions difícils d’entendre per qui no les ha viscut mai, i que aquest any tots es perdran. Un altre any serà.

[Imatge: festacatalunya.cat]

Històries des de casa (25: Vittorio Gassman o Robert Mitchum?)

Que bé que va el confinament per fer determinades activitats a casa. L’altre dia vaig posar una mica d’ordre a les mils de postals que he anat acumulant al llarg de la meva vida. Per caràcter i per formació acadèmica, sóc de guardar-ho tot (papers, retalls de premsa, publicacions, postals, records de viatge, propaganda electoral…) i aquests dies són una ocasió ideal per posar-hi una mica d’ordre i fruir-ne. Avui li ha tocat el torn a una capsa mig amagada en un racó de la casa i que contenia diverses petites col·leccions que ja tenia oblidades.

Hi havia dotzenes de punts de llibre, aquests objectes de tan fàcil adquisició i, doncs, d’acumulació en capses, calaixos o, directament, entre pàgines d’un llibre per fer la funció a la qual estan destinats. Hi havia també una col·lecció de capses de llumins amb motius diversos: ceràmica, pistoles… o artistes de cine (imatges). Calculo que són dels anys 70 (les capses, no els artistes) per l’estètica pop i perquè, horror, vaig retolar en castellà els dos classificadors. Com es pot veure, vaig tenir dubtes en la identificació d’alguns actors; per exemple, vaig confondre Robert Mitchum amb Vittorio Gassman… I ara m’adono que potser es tractava del recentment traspassat Kirk Douglas.

De la capsa encara n’han sortit més objectes: una etiqueta de vi de Mosel·la, molt maca, estampes de Santa Teresa de Jesús o de la Mare de Déu dels Desamparats i diverses etiquetes d’hotels estrangers, que la generació anterior a la meva tenia el costum d’enganxar a les maletes. Una manera de “fardar” que havien voltat mitja Europa (els altres continents eren inabastables fins i tot per a economies desfogades).

Punts de llibre, capses de llumins, estampes, etiquetes… Petits objectes sense altre valor que el que cadascú li vulgui donar.

[fotos de l’autor]

 

Històries des de casa (24: ordre del dia)

Sembla mentida com passa el temps, però és que avui comença la quarta setmana de confinament, que podria ser l’última segons què decideixin les forces vives de les dues administracions. Temps més que suficient com per haver-se adaptat a la nova situació i haver entrat en una normalitat no prevista. Com que sóc persona casolana i de poca relació social el canvi no ha estat massa brusc, si bé trobo a faltar parlar físicament amb algú (l’única excepció, un company de feina l’altre dia), fer llargues caminates pels carrers de la meva ciutat i entrar a comprar en algun lloc que no sigui un súper o un quiosc, únics establiments que he trepitjat en vint-i-tres dies.

Avui explicaré coses més personals. La meva rutina és molt metòdica, en consonància amb el meu caràcter, tot i que la primera cosa després de despertar-se, llevar-se, la faig cada dia a una hora diferent. La raó és que dormo fatal, com m’imagino que li passa a molta gent. L’inquietant silenci dels carrers, tant de nit com de dia, afavoriria el contrari però una difusa angoixa per tot el que està passant i el que passarà provoca continuats canvis de posició al llit i llevar-se ben aviat (més que res, per avorriment) o llevar-se molt tard (perquè em torna la son després d’hores desvelat). Una solució seria posar el despertador cosa que no faig, un error segons els entesos, però és que no puc dissociar-lo de les obligacions laborals.

La primera cosa que faig després d’esmorzar és prendre la tauleta (la tablet) i informar-me, a través de Vilaweb, La Provincia MesTarragona del que es cou a Catalunya, Gran Canària i Tarragona, respectivament. Després miro els correus, especialment el newsletter Treneando, al qual estic subscrit i que cada matí difon puntualment un apunt sobre transport públic. Després vaig a “treballar”, així, amb cometes. Les limitacions tecnològiques i informàtiques m’impedeixen fer tele-treball pròpiament dit però sí que em permeten consultar i respondre els correus i gestionar alguns dels temes que tinc encomanats professionalment. Sembla mentida, però ja és mig matí. Hora d’anar a comprar el diari. Potser el moment més esperat del dia. M’acosto xino-xano fins al quiosc i recullo El Punt Avui, aprofitant el sol tant a l’anada com a la tornada. Aquests dies el diari és angoixosament prim, però tot i això esmerço una bona estona en la seva lectura: articles, notícies… fins i tot les esqueles.

Dino en un tres i no res, contravenint de nou les recomanacions dels experts de menjar poc a poc, mastegant bé i de forma equilibrada. Com que dino amb les notícies de la tele, m’agafen ganes d’acabar aviat i tancar-la. Començo a estar una mica embafat de tot el relacionat amb la crisi sanitària, en el seu vessant televisiu. Jo ja entenc l’enorme interès informatiu que té i que tots els canals, especialment els públics, no poden defugir, però com ja ha dit algú, caldria tenir present que hi ha molta gent, i gent gran per descomptat, tancada tot el dia a casa sense altra distracció que la caixa tonta: no podrien programar més pel·lícules divertides, entreteniments, concursos o programes d’humor? En absolut seria inoportú tenint en compte la situació dramàtica que s’està vivint en molts sectors. La distracció i la varietat també demanen el seu forat a la pantalla.

Després de menjar, com que no he dormit bé per la nit faig una migdiada, a vegades profunda. Mai no m’ha agradat el concepte “migdiada”. Ho trobo massa mediterrani, molt espanyol, i intento evitar-la, sense èxit. La tarda la reservo als meus estudis a la UOC, potser l’única faceta de la meva vida que no ha patit cap trastorn amb el confinament. De fet, els estudis a distància són perfectes per situacions com les que estem vivint. Són una mena de tele-treball. En podríem dir tele-estudis? Després de barallar-me amb les dues assignatures que estic cursant, tinc temps per redactar i publicar aquest apunt diari. No és fàcil a vegades trobar el tema a tractar: avui no he tingut més remei que explicar intimitats.

I arriba el segon moment esperat del dia, les vuit del vespre. Hora de sortir al balcó i aplaudir el personal sanitari, però també per prendre l’aire, desfogar-se una mica i alçar la mirada a l’infinit. Té alguna cosa d’exercici terapèutic, de retrobament en la distància amb els veïns de les altres cases. Jo crec que també ens aplaudim els uns als altres, com volent dir: gràcies per donar mostres de civilitat quedant-te a casa i de responsabilitat continuant amb la vida quotidiana fins on les circumstàncies ho permeten.

Dedico alguns minuts a estiraments i flexions, conscient de que no substitueixen ni de bon tros l’exercici físic diari recomanable i al qual estava avesat. Quan es fa fosc, és l’hora de la lectura. Ja vaig parlar en el seu moment dels llibres llegits i dels pendents, no m’estendré. Després de sopar, tocaria de nou encendre la petita pantalla, però per les raons abans apuntades declino fer-ho, amb excepcions: l’altre dia ens van oferir l’esplèndida La vida de Brian, una d’aquelles pel·lícules que com més la veus, més t’agrada (i més suc li treus). La trobo de gran actualitat i molt necessària en aquests temps de correccions polítiques i perillosos dogmes religiosos. Només els títols de crèdit ja paguen la pena.

I si no hi ha tele, bones són les seves substitucions: partides d’Apalabrados amb amics o desconeguts (ahir em va guanyar el director del Cor de la Catedral de Barcelona), vídeos o documentals del Youtube (no estic abonat a les sèries de Netflix) i consultes o intervencions constants en algun dels set grups de WhatsApp. Què seria de nosaltres sense totes aquestes eines?

[Imatge: liberation.fr]

 

 

Històries des de casa (20: el Miquel Àngel)

He dubtat molts dies abans de publicar l’apunt d’avui, però finalment m’hi he decidit. Els blocs també són una bona manera de verbalitzar per escrit (si això és lògicament possible) els conflictes personals que les circumstàncies de la vida i del món que ens rodeja fa aflorar inevitablement. Parlo de conflictes senzills, clar.

Aquests dies, en les rodes de premsa espanyoles televisades, juntament amb els ministres, els policies i l’inefable Fernando Simón, s’ha fet popular la figura del general Villarroya, cap de l’Estat Major. Les seves intervencions, a mig camí entre la lletania de notícies i l’arenga militar, com a portaveu de l’exèrcit espanyol l’han convertit en objectiu inevitable de crítiques i desqualificacions. Segons les succintes notes biogràfiques que han fornit els mitjans, el general Villarroya va néixer a la Galera, al Montsià, i va ingressar a l’Acadèmia de l‘Aire just després de morir el dictador, però silencien que durant uns anys va viure a Tarragona, ciutat on fa mig segle el vaig conèixer i amb qui vaig mantenir una curta però bona amistat. Quan va iniciar la seva aventura professional vaig perdre el contacte amb ell.

Em saben greu alguns dels vituperis que està rebent el Miquel Àngel, m’incomoden d’alguna manera, i em pregunto fins a quin punt està fermament convençut del que afirma a les rodes de premsa o més aviat expressa, amb disciplina castrense, un punt de vista compartit amb el govern espanyol i el conjunt de l’exèrcit, perquè pel que recordo d’ell era una persona ben poc identificada amb el que tòpicament entenem com un militar espanyol, sinó tot el contrari, un noi madur, de caràcter alegre (sempre explicava acudits), sense inclinacions polítiques remarcables, aficionat als avions (segurament la raó que decidí la seva vocació militar i no cap altra) i lector d’uns còmics protagonitzats pel pilot Michel Tanguy (dibuixats, oh sorpresa, pel recentment desaparegut Uderzo), avui bastant oblidats.

Evidentment en mig segle les persones poden evolucionar i canviar les seves idees, els seus sentiments de pertinença, els seus interessos o els seus cercles socials, i no hi tinc res a dir, però quan veig per la tele algun tall de veu del Miquel Àngel (naturalment, no miro mai les rodes de premsa), em grinyola sentir les coses que diu, diametralment oposades a la meva manera de creure i de pensar. Tot i això, encara he de dir una cosa al seu favor: se li ha criticat molt que sempre parli de que “això és una guerra” i que “tots som soldats contra el virus”, afirmacions que també fan servir diàriament tots els col·lectius que tenen alguna cosa a dir sobre el monotema d’aquestes setmanes, polítics, pensadors, metges, investigadors, periodistes… perquè es tracta, com tothom sap, d’una metàfora ben recurrent. Sobren els esgarips.

On sí que la crítica ha de ser implacable és en l’actuació d’aquestes coses denominades UME, les unitats que s’han dedicat aquests dies a “ajudar” en tasques logístiques, però de la manera més potinera possible: desinfectant aeroports quan no calia, fent veure que muntaven hospitals i llits de campanya (fent-se la foto, més aviat), arrogant-se competències que no els pertoquen (per molt estat d’alarma que hi hagi) i, en fi, muntant numerets de desfilada i arriada d’estanquera, com als vells temps. Derecha!… ains!

[Imatge: pinterest]

Històries des de casa (19: l’Instagram de la prehistòria)

He invertit algunes de les darreres hores sobreres a una activitat ben innòcua, reposada i plaent, més típica de jubilat que de persona més o menys activa i dinàmica, que se suposa que és el que sóc. M’he dedicat a organitzar la meva col·lecció de postals.

Col·lecciono aquestes targetes des de temps immemorial. La meva infància i primera joventut va coincidir amb el boom del turisme de masses i, per tant, d’un dels seus productes consubstancials: la postal. Per als mil·lenials d’avui, aquest objecte no passa de ser una curiosa relíquia vintage i potser els costa d’entendre que hi hagués una època, no tan pretèrita, en què el foraster d’un lloc es sentís socialment obligat a comprar una d’aquestes fotografies de colors llampants amb un paisatge o monument de la zona, escriure quatre banalitats, enganxar-hi un segell (molt important) i enviar-la a familiars o amics, els quals la rebien (tres o quatre dies més tard) amb il·lusió i complaença. El text de la postal havia de ser breu (l’espai era el que era) i sense cap mena de contingut privat (podia llegir-lo, com a mínim, el carter) i per tant sempre es resolia amb frases estandarditzades del tipus “hem arribat bé a l’hotel”, “fa un temps molt bo”, “aquesta ciutat és fantàstica”, “llàstima que no puguis estar aquí” o “petons i abraçades”.

Les postals (la marca “Escudo de Oro” es va fer famosa) eren col·locades en quioscos i botigues en una mena d’expositor que donava voltes perquè els turistes, còmodament, poguessin seleccionar els motius preferits. Van tenir les seves èpoques: de postals en blanc i negre o d’un suggeridor marró de l’antigor es va passar al color cridaner dels anys 60. Durant molt de temps van privar platges, muntanyes, esglésies, carrers, edificis emblemàtics… En un moment determinat van començar a circular motius típics, oferta gastronòmica, sardanistes, flamenques… El següent pas consistí en enganxar a aquestes darreres unes faldilles de tela, que podien aixecar-se per mostrar les cames nues de la ballarina. La decadència va arribar amb models de postals pensats bàsicament per a “guiris” de vol barat: missatges de sun, sangria and sex acompanyant personatges de generoses formes i escassedat tèxtil. L’imperi de la missatgeria instantània i d’Instagram ha suposat el definitiu arraconament de les targetes postals als confins de l’enyorança vintage i de l’interès de gent com jo, propensa a descobrir-hi curiositats de tota índole.

En tinc milers, embotides en quatre capses de sabates, que per a això són molt útils. La meva dèria per guardar de tot, unit a una tieta viatgera que me’n portava dotzenes al tornar dels seus tours europeus i també l’herència familiar són el resultat d’aquesta acumulació de targetes. N’hi ha de tot arreu, d’antigues i de modernes, unes són artístiques, altres fan mal als ulls, unes tenen text (de parents o amics dels pares), altres no… Les he quantificat i ordenat curosament per estats (Països Catalans a banda), però deixo per una altra ocasió classificar-les per territoris, ciutats i llocs concrets. És una feinada, però no descarto fer-ho aviat si aquest confinament s’allarga més del compte. Ja he dit que era una activitat de jubilat, i què sóc ara si no una mena de prejubilat forçós?

[Imatge: todocoleccion.net]

Històries des de casa (9: no ho sentiu? és el silenci)

La frase la va fer famosa aquell oblidable polític a qui el gos le olía a leche, però cobra un sentit continuat des que va començar el confinament ja fa nou dies (que lent i que ràpid, tot alhora, passa el temps).

Us heu adonat del valor del silenci? En aquests dies pot arribar a ser sepulcral. No sé si serien figuracions meves, però aquesta nit, eren les cinc en punt, juraria haver sentit des del llit el so de la Capona, la campana de la catedral de Tarragona. Per qui conegui la ciutat, jo visc prop del Serrallo. Sentir aquell so (real o imaginari, repeteixo) m’ha produït una barreja de sensacions: d’una banda, prendre consciència de la quietud en què estem vivint els darrers temps, nit i dia; de l’altra, l’emoció de traslladar-me, mentalment, a segles pretèrits quan els únics decibels considerables devien procedir de les campanes; i de l’altra, una sensació d’agermanament amb la resta de la ciutadania, com si aquell toc ens recordés que no estem sols.

De dia, el contrapunt sonor a la Capona el dóna l’Amparito Roca, el popular pasdoble igualment genuí i tradicional que ha esdevingut una mena d’himne oficiós dels tarragonistes més autèntics (els TTV) i que cada migdia, ressona puntual a tots els barris per a alleugerir el feixuc tancament dels meus convilatans. L’altra cita ineludible és a les vuit del vespre, quan el veïnat dedica des dels balcons un llarg i merescut aplaudiment als professionals sanitaris que aquests dies s’estan deixant la pell (i els nervis i, fins i tot la salut) per controlar una situació molt difícil.

I torna el silenci. Silenci. Aquest era el títol d’un programa cultural de TV3, que a pesar de les seves pretensions modelnes es deixava veure. Al final la presentadora demanava a l’artista convidat que definís què era per a ell el silenci. Doncs ja tenim la resposta definitiva.

[Imatge: catedral de Tarragona; www.tinet.cat, foto, Sònia Prieto]

 

Històries des de casa (6: currículum víric)

Ja ho podem confirmar: l’actual pandèmia serà la pitjor crisi sanitària que hauran viscut les nostres generacions. Ni tan greu i sòrdida com la pesta negra del segle XIV, amb milions de baixes, ni tan lleu com les habituals passes de grip hivernals, aquelles que produeixen molts més morts que el Covid-19, segons ens asseguraven imprudentment els experts quan van aparèixer els primers casos.

La meva particular relació (de lluny) amb malalties infeccioses comença molts anys abans de néixer jo perquè, segons es comentava a casa, una besàvia meva va morir víctima de la grip del 18, la famosa grip espanyola. Però això no té res d’original.Em penso que tots podríem parlar d’algun familiar víctima d’aquella epidèmia.

No puc assegurar si de petit vaig patir alguna malaltia contagiosa, però sentia molt a parlar del xarampió i de la tos ferina, nom que associava a la farina. Em preguntava quina relació tenia amb aquest aliment. Cap, naturalment. L’Enciclopèdia m’informa que és una malaltia causada pel bacil Bordetella pertussis, un nom molt bell per a una malura molt empipadora, per a la qual afortunadament hi ha una vacuna, que s’administra juntament amb la de la diftèria i la del tètan.

Més proper vaig estar de patir aquest darrer. Com se sap, el tètan es pot adquirir al ferir-se amb un metall rovellat. En unes colònies, fent el ximple em vaig colpejar amb la barra lateral d’una porteria metàl·lica i rovellada. A banda d’un bon trep al cap que va necessitar no sé quants punts, em van haver de subministrar el vaccí del tètan. La història es va repetir molts anys més tard quan, intentant tancar una finestra també metàl·lica i mig rovellada em vaig fer un tall a la mà que m’obligà a repetir la prevenció.

Però això són històries personals. La malaltia contagiosa que en el seu moment va generar molt impacte i una exagerada preocupació social, comparada amb la d’ara, fou un brot de còlera, als anys 70. Recordo cues de gent a la Delegació de Sanitat de Tarragona, no sé si cercant informació o exigint vacunar-se, però en tot cas foren uns dies d’una certa inquietud col·lectiva. No hi van ajudar algunes fake news de l’època, quan la premsa groga estrangera va publicar fotos de carrers plens de gent morta que, òbviament no corresponien a la realitat.

En els darrers anys ens ha tocat viure moltes més crisis sanitàries: la sida, les vaques boges, la grip aviar, l’èbola… La proliferació de mitjans de comunicació, la facilitat per (mal)informar-se, la creixent necessitat del periodisme de transformar-ho tot en un espectacle o en una novel·la de terror magnificaren el que ja de per si eren motius de preocupació. Tant de bo l’actual passa de Covid-19 tingués una gravetat menor que aquelles infeccions, i que el preu més alt que haguéssim de pagar és tornar a escoltar aquella ministra del PP dient no sé què de l’os del caldo… Signaríem ara mateix.

[Imatge: entornosaludable.com]

Històries des de casa (4: corbates a pesseta)

Quart dia de confinament i segona compra al supermercat. Tranquil·litat absoluta, cap aglomeració, personal amb guants i mascaretes, lleixes plenes, fins i tot m’he pogut proveir de paper higiènic per si les mosques. En contrast, el basar xinès del davant ja fa més d’una setmana que va tancar “per vacances”, segons resa amb peculiar redacció el rètol de la foto. Poca broma amb els xinesos, perquè al seu país, encara que amb algun retard a l’hora d’adoptar les dràstiques mesures que aquí continuem esperant de la Villa y Corte, han aconseguit controlar l’expansió del Covid-19 i tornar lentament a fer vida normal.

A la que les coses van començar a agreujar-se (recordem allò de l’Any Nou de la Rata), vam assistir al tancament de molts bars i comerços regentats per xinesos, que moguts no sabem si per la responsabilitat, la prudència, el càlcul empresarial o, qui sap, per temor a reaccions xenòfobes (que igualment es van produir, per desgràcia), van abaixar la persiana, van posar rètols i cartells redactats com només ells saben fer i van començar el seu peculiar confinament. Alguns fins a la data.

Aquesta desbandada asiàtica em porta a recordar una història que m’explicava el meu pare. A Barcelona durant la República, la colònia xinesa era nombrosa o, en tot cas, es feia notar molt pel seu exotisme i per la seva vitalitat comercial. Una de les activitats a què es dedicaven era a la venda ambulant de tota mena d’articles, com si fossin un tot a cent amb maleta: articles tèxtils, estris per la casa, vaixelles… fins i tot corbates, que segons el pare les venien a peleta, o sigui, a una pesseta. Anaven pels cafès i les terrasses dels bars oferint la seva mercaderia. El regateig era obligat i quan algun client oferia una quantitat excessivament baixa per algun article d’interès, el xinès marxava teatralment ofès… per tornar un minut després amb una contraoferta al possible client. Tot això explicat pel meu pare et feia partir de riure. Quan va esclatar la guerra, i aquí vénen els paral·lelismes amb l’actualitat, tots els venedors ambulants xinesos van desaparèixer d’un dia per l’altre. Tenien, i segueixen tenint pel que es veu, una innata intuïció per desaparèixer quan les coses van maldades. Digue’ls-hi tontos.

[Imatge: laciutat.cat]

 

Històries des de casa (3: ja podem treballar en pijama?)

Avui les xarxes ens ofereixen sorprenents imatges de vagons de metro i tren replets de gent, en cridaner contrast amb les que ahir vam veure de policies controlant solitaris ciclistes o corredors. Se suposa que tot aquest volum de viatgers es dirigeixen, com qualsevol dilluns, als seus llocs de feina, on hi ha la possibilitat que la proximitat i els contactes físics siguin tant inevitables com al massificat transport públic. La sensata recomanació del president Torra, en el sentit de fer cas a les autoritats sanitàries i confinar-se a casa si no és estrictament imprescindible, no pot fer prou davant la desorientació i el desgovern de qui realment té la paella pel mànec, competències i recursos legals per ordenar a empreses i treballadors el tancament o reducció a mínims de tota activitat econòmica, per doloroses que puguin ser les conseqüències a curt o mitjà termini. Podrien haver fomentat el teletreball, afavorir negociacions i pactes socials, regular mecanismes de finançament, exempcions fiscals i més mesures que hi pugui haver, però els de por el imperio hacia el virus han preferit començar pel que millor saben fer i més il·lusió els provoca, exhibir múscul militar traient a passejar vehicles, que em pregunto quina utilitat pot tenir davant una emergència sanitària.

Per la meva part, em toca quedar-me a casa des d’avui fins a nou avís. Per raons funcionals i d’equipament informàtic, no puc fer gaire coses: només tinc accés al correu corporatiu i a carpetes compartides, però no a cap aplicació operativa, de manera que la feina consistirà bàsicament en revisar la bústia i contestar algun correu. De moment, res més. Aquesta és la meva modesta entrada al món del teletreball, una nova manera de concebre l’organització de les feines i les comunicacions destinada a implementar-se a gran escala, tota una revolució just quan jo començo a plantejar-me la jubilació. El meu cas em recorda una mica el de la meva tieta quan, en vigílies de la seva, de jubilació (parlo de mitjans dels anys vuitanta), li instal·laren al despatx el primer (i últim) ordinador de la seva vida laboral. Ens explicava, tota entusiasmada:

  • toco una tecla i per la pantalla em surt una llista amb tooooots els proveïdors!

Com tota la seva generació, només sabia de papers, bolígrafs, llapis i gomes d’esborrar. La pantalla devia ser d’aquelles negres amb lletres verdes fluorescents i la informació probablement era emmagatzemada amb discos flexibles. Maquinari avui vintage però que van permetre a la meva tieta, pels pèls, la seva entrada al futur.

[Imatge: uoc.edu]

Històries des de casa (1: reflexions del quiosquer)

El virus de marres s’ha ensenyorit definitivament de la nostra vida diària. Aquell del qual ningú no en parlaria ben aviat, segons vaig gosar afirmar fa algunes setmanes. Tota la rutina s’ha trastocat, des de la feina fins les compres diàries, passant per les activitats culturals o socials. A falta de saber què més decideixen els governs que patim, el fet és que comencen dues setmanes de tancament a casa, ja veurem amb quin grau de rigor. Què millor que aprofitar part del temps lliure per publicar més apunts en un bloc que darrerament boqueja de forma dramàtica? Què tal una crònica d’històries o reflexions sobre el què està passant aquests dies?

Aquest matí, com cada dissabte, he anat al quiosc a comprar la premsa amb el dubte de si encara estaria obert, i sí. El quiosquer m’ha confessat que no sap què són dos dies seguits de festa (és cert) i espera amb candeletes una instrucció de l’autoritat competent que li digui que ha de tancar el negoci quinze dies seguits. Per a ell sí que serien unes bones vacances, encara que s’hagués de quedar a casa i no poder anar a la caseta de muntanya a la Cerdanya que no té. Li he replicat que els diaris són un article de primera necessitat i, per tant, els quioscos de premsa han d’estar sempre oberts, com les farmàcies:

  • però si avui tothom s’informa per la premsa digital a través dels mòbils! Els diaris ja no són necessaris. L’única raó per obrir els quioscos és que si s’esgotés el paper higiènic dels supermercats, llavors sí que serien un article de primera necessitat!

Com a la postguerra espanyola. De la qual no estem tan allunyats, vist el panorama que ens rodeja.

[Imatge: gazcueesarte.com]

 

La gràcia d’un passeig

Magnífic el reportatge sobre el Passeig de Gràcia que anit ens oferí TV3 de la mà del cronista oficial o oficiós de Barcelona, Lluís Permanyer. Una hora no és, ni de bon tros, prou estona per parlar d’una de les més emblemàtiques vies de la meva estimada ciutat de naixement, però el popular periodista sabé encabir-hi tot allò que de més interessant pugui suggerir el passeig. Ens parlà de detalls molt o poc coneguts, com les atraccions que s’hi instal·laren abans de la seva urbanització, inclòs el teatre on s’estrenà la Carmen, la “guerra” entre els nostres millors arquitectes sobre qui hi construïa l’edifici més original, la seva època daurada quan els burgesos s’hi passejaven per veure i ser vistos, la creixent proliferació primer de cavalleries i després d’automòbils que propiciaren la construcció del primer pàrquing subterrani, els establiments que marcaren cada època, des de botigues de moda fins a entitats bancàries, des de l’hotel Majestic fins el Drugstore… No hi faltaren referències a l’actualitat, a les seves problemàtiques prou conegudes de tothom i als seus reptes d’ara endavant, i va acabar amb una reivindicació que subscric: que el llapis del Cinc d’Oros recuperi dalt de tot l’estàtua que hi lluïa quan s’inaugurà com a monument a Pi i Margall.

Un documental molt atractiu, il·lustrat amb unes animacions que feien més comprensible la trajectòria urbanística d’aquest carrer, i presentat amb la contenció i elegància que caracteritzen Permanyer, un senyor (potser l’últim?) de Barcelona. Una Barcelona, per cert, que avui celebra la seva festa major petita, Santa Eulàlia, el nom, vés per on, d’una de les més acreditades firmes de moda del Passeig de Gràcia.

[Imatge: santaeulalia.com; foto Postius]

L’any on tothom guanyarà?

S’acosta el 2020. El “vint-vint”. Em suggereix win-win, l’any en que tothom guanyarà i ningú no perdrà, o així ho creurem. Un bon punt de partida, almenys des del punt de vista de l’actualitat política. Estarem escèpticament expectants de veure què succeirà en les properes setmanes i mesos.

De moment, desitjo a tots un feliç 2020.

[Imatge: rellotge de la torre del Cabildo de Tenerife; foto: Flickr]

Dol a l’esport tarragoní

Ahir ens va deixar a Tarragona, als 98 anys, Francesc Ramos Boquera, un home lliurat en cos i ànima a la promoció popular de l’esport, particularment l’atletisme, una disciplina que practicà fins a una edat molt avançada. Per a la història queda la dada de que fou ell qui organitzà, el 1974, la primera marató a la ciutat, quan aquesta cursa era pràcticament una excentricitat olímpica. El vaig conèixer quan dirigia, juntament amb el també recordat Cerón, el gimnàs del Club Natació Tàrraco. Allí el “senyor Ramos”, així el coneixíem, feia gala de la seva humanitat i expertesa en la pràctica de l’esport, amenitzant les classes de gimnàstica sueca i aconsellant els moviments correctes de cada exercici. Parlant del necessari sacrifici en la pràctica esportiva, insistia en què sempre s’ha d’arribar fins on es pugui “i una mica més”. Contribuí decisivament a fer-me guanyar molts centímetres en una edat en què m’acomplexava l’alçada, i crec que ell estava tant satisfet com jo del resultat obtingut. Li recordo una insospitada faceta personal: els jocs de mans. No fa gaires mesos va rebre el Diploma al Mèrit Esportiu, lliurat per l’ajuntament de la nostra ciutat (foto). Un merescut i digne colofó a la seva vida. Descansi en pau.

[Imatge: diarimes.com; foto Mauri Fernández]

 

Sense Poetes… i sense Toni

Dia trist per a Tarragona i la cultura. Ens hem assabentat de la mort de Toni Torrell i Camps, l’ànima del bar Poetes. La notícia em transporta a la meva joventut i a alguns moments ben significatius de la meva vida. D’ell en recordo la seva professionalitat dirigint un establiment que fou tota una referència de la nit tarragonina, el seu gust exquisit en les disciplines artístiques que conreà i, finalment, la rellevància que representà les seves iniciatives en les sempre somortes aigües de la cultura a la meva estimada ciutat d’adopció. Descansi en pau una persona amb qui compartia alguna cosa més que el cognom matern…

En homenatge, reprodueixo l’apunt que vaig publicar el 10 de gener de 2004, en ocasió dels deu anys del tancament de Poetes:

“Enguany fa deu anys de la desaparició del Cafè-Bar Poetes, de Tarragona, i per a l’ocasió el Port de Tarragona ha muntat una exposició amb una selecció del fons d’art del local (pintures, dibuixos i cartells), publicacions, retalls de premsa i un vídeo amb intervencions de nombrosos protagonistes de la trajectòria del local.

Poetes va néixer en un moment propici (1978) per convertir-se en un revulsiu per a una ciutat de vida tan esmorteïda com Tarragona. De la mà de l’alcoverenc Toni Torrell i del navarrès Joaquim Martín, en poc temps el local va ser un referent de la vida cultural i intel·lectual i de l’oci vespertí i nocturn de la capital. Era, tot alhora, un establiment públic, un lloc de trobada d’amics i coneguts, una galeria d’art i un espai per a actuacions, espectacles i activitats de tota mena. Era un lloc per sentir-s’hi còmode en tots sentits, en un ambient de bon gust i tolerància, no era ni carrincló ni tampoc pretensiós, la música era l’adequada i a un volum raonable. Només hi sobrava el tabac…

Poetes era el punt de reunió de la intel·lectualitat del moment, la Maria Aurèlia Capmany i el Jaume Vidal Alcover, Joan Cavallé, Magí Sunyer, Montse Palau i la resta de La Gent del Llamp… Per allí pul·lulaven els integrants del grup de teatre Trono Villegas. Els artistes, els músics, tots aquells que tenien algun treball a oferir trobaven en el local del carrer Sant Llorenç l’escenari adient i el públic adequat. Aquí s’hi van celebrar els primers Carnavals i aquí feia les reunions el primer grup gai del Camp de Tarragona. Era un espai del tot polivalent.

Moltes nits de dissabtes dels anys vuitanta els vaig passar a Poetes, amb la colla d’amics. El ritual d’arribar-hi, amagat en un carreró sense sortida de la Part Alta, conversar breument amb el Toni o el Joaquim i seure en una de les variades cadires o butaques del bar per prendre un cafè primer i una cervesa després és ara només un bon record que avui he reviscut amb malenconia visitant l’exposició. Quan el 2003, i després de vint-i-cinc anys de vida, Poetes va anunciar el seu tancament, molts ens hi vam acostar de nou per acomiadar-nos del local. Guardo el targetó conmemoratiu: en un racó figura un “moltes gràcies”. Gràcies a tothom qui va fer possible aquella experiència personal i col·lectiva que, molt em temo, no té avui equivalent que s’hi pugui comparar.”

[Imatge: Facebook]