Queda inaugurat l’estiu

No m’agradaria mentir (la memòria comença a fallar-me més enllà del desitjable), però juraria que mai no havia presenciat una processó del Corpus. Avui he tingut aquesta oportunitat, perquè avui és Corpus Christi, una festivitat que un conjunt de factors socials s’ha encarregat d’anar arraconant i fer invisible.

Bé doncs, avui ens hem plantat al carrer Major de Tarragona per veure passar, aquesta barreja de desfilada popular i cerimoniosa marxa, el que de tota la vida jo n’havia dit professó i que, efectivament, amb aquest nom figura al programa. Precedits per una part del seguici popular (Magí de les Timbales i gegants), han desfilats els nens i nenes que han fet la primera comunió (encara amb algun marineret), abanderats de diverses congregacions, la custòdia gegant amb el Protagonista del dia, capellans, l’arquebisbe, alcalde i regidors, i alguna representació militar, amb medalles i tricornis. Potser és el darrer Corpus al qual assistiran a casa nostra, he, he.

D’allí hem fet cap al claustre de la catedral, a veure l’Ou com balla, un per mi fascinant espectacle des que el veia a la catedral de Barcelona quan era un nen. Fascinant i hipnòtic, un ou que contra tota lògica física es manté surant dalt d’un raig d’aigua. Quan era petit constituïa un d’aquells misteris d’impossible desentrellat, a afegir als dogmes religiosos o a fenòmens més profans, com els reis d’Orient o el ratolí de quan et queia una dent. Un cartell al claustre es preocupa ara de donar-ne l’explicació científica: se’n diu “efecte Coanda” i no té res de misteriós. Del claustre hem entrat a l’interior de la catedral, just quan la professó tornava a entrar per la porta principal, que només s’obre en les grans ocasions i avui ho era. L’ambient, intens, emocionant, una mica intemporal: ple de gent, olor a encens, l’organista atacant una peça…

L’última escala de la nostra excursió pel Corpus tarragoní ha estat el tradicional repartiment de coques de cireres, a l’entrada de l’Ajuntament, on els regidors del nostre excel·lentíssim obsequien al poble amb una coca de l’acreditada casa Pijoan, que m’he menjat de forma immediata (excepte els pinyols de les cireres). Això i l’orxata que m’he pres una estona abans hauran estat el meu refrigeri vespertí d’avui. Queda inaugurat l’estiu.

[Imatge: www.diaridetarragona.com]

Cordeu-vos els cinturons

No deixa de ser curiós que en el moment més crític de les relacions polítiques entre Barcelona i Madrid (si encara n’hi ha), s’hagi reinaugurat l’avió del Tibidabo, que és una rèplica del primer mitjà de transport que uní les dues ciutats per via aèria.

Faig una incursió al record personal, i és que l’avió del Tibidabo em transporta a moments infantils feliços, i per això mateix inoblidables, de visites a la muntanya barcelonina. Em consta, per una foto que conservo, que hi vaig pujar a aquesta atracció el 1964. No cal dir que per un nen de pocs anys era tota una aventura entrar en aquella aparentment fràgil i minúscula cabina de pocs seients i contemplar la vertiginosa vista de la ciutat comtal cada vegada que l’avió donava una parsimoniosa volta. L’encant de l’atracció superava amb escreix, i supera, la seva concepció naïf.

L’avió del Tibidabo torna a donar voltes, fent companyia a la talaia, al Sagrat Cor i a la Torre de les Aigües. La imatge del regidor Collboni traient el cap per una de les finestretes i amb un somriure entre trapella i absent oferia més d’una lectura. Política, naturalment. El regidor pertany a un partit que, perquè funcioni el pont aeri Barcelona-Madrid, ofereix per tota solució un avió de joguina, sense autonomia de vol i que dona voltes i voltes i voltes… com si d’una sínia horitzontal es tractés, és a dir, que no va enlloc.

[Imatge: Vilaweb]

Veí de la Model

Sembla ser que, definitivament, no queda cap pres a la Model. Ho dic perquè fa no sé quantes setmanes que els mitjans ens atabalen amb la notícia de que es tanca la històrica presó, però cada vegada que en parlaven sempre quedaven presos per traslladar. Acabat aquest serial, en comença un altre: els veïns, després de reivindicar tants anys la desaparició del molest edifici o la seva transformació en equipaments socials, i després d’aconseguir-ho, ara resulta que tampoc estan contents, preocupats per la possible bombolla immobiliària que provoqui la revalorització del barri i que els obligui a marxar també. Algun d’ells fins i tot parlava avui de preferir els reclusos de tota la vida: no eren un veïnatge glamurós, és cert, però tampoc molestaven massa i el fet d’estar perpètuament vigilats per la policia donava tranquil·litat a la zona.

Efectivament, els carrers del voltant de la Model eren dels més segurs de Barcelona. Ho dic per experiència. Fins fa pocs anys teníem un pis familiar a una sola travessia de la presó i, per tant, transitava per la zona amb una certa freqüència. Si havia de fer-ho de nit, tornant a casa a hores pecaminoses, preferia fer-ho pels carrers Provença, Rosselló o Entença: els atracadors més propers estaven dins de la cangrí. Parlant de delinqüents, en una ocasió, tornant a casa (aquesta vegada de dia) vaig ser testimoni directe d’un fet noticiable: la sortida de la Model del famós Erik el Belga, aquell “col·leccionista” d’obres d’art antigues. Puc provar-ho, senyor jutge, amb el retall de diari que il·lustra l’apunt. Aquesta és la meva anecdòtica relació amb la presó (o com obliga a dir-ne la correcció política, el centre penitenciari) que avui, després de 113 anys de carregada història, clou la seva desagradable però necessària funció.

[Imatge: retall de l’Avui del 23 de febrer de 1985; no se’m veu bé, però jo sóc el noi del serrell que hi ha rere la porta del cotxe]

 

Adeu a un delegat

Fa una setmana lamentàvem la mort de Francesc Sanuy, primer conseller de Comerç i Turisme. Els capricis de l’actualitat fan que avui haguem de fer el mateix amb Francesc Vives i Vives, que durant alguns anys fou el meu cap com a delegat territorial a Tarragona del mateix Departament de Sanuy.

Conegut per tots com a “Siscu”, recordo el delegat Vives sobretot com una persona propera, accessible i amb un peculiar i contagiós sentit de l’humor, qualitats que de ben segur va desplegar també en altres responsabilitats de la seva vida professional: els col·legis de veterinaris i de carnissers, la gerència de Cat Salut a Tortosa o la secretaria general de la Federació d’Hostaleria de Tarragona.

Se’ns en va molt jove, amb 62 anys. Descansi en pau.

[Imatge: www.diaridetarragona.com]

A can seixanta

‘Can Seixanta’ fa referència a un lloc on impera el desgavell i la desorganització. L’expressió, molt barcelonina, ve a significar més o menys el mateix que “casa de barrets” o, directament, “casa de putes”. La dita prové d’una fàbrica tèxtil del Raval de Barcelona, concretament del carrer Riereta números 18, 20 i 22, la suma dels quals dóna seixanta, origen (poc versemblant, segons els estudiosos) del nom. El cas és que el propietari de Can Seixanta era més donat a muntar trobades gastronòmiques i saraus diversos amb la Colla de l’Arròs que a preocupar-se pel dia a dia del seu negoci, i d’aquí ve l’expressió.

La meva vida també acaba d’entrar, en certa manera, a “can seixanta” perquè aquests són els anys que des d’avui em separen del meu naixement. Dic en certa manera perquè no em considero una persona desorganitzada ni sóc de colles, gastronòmiques o no. Si de cas, barceloní: de fet és una expressió que a casa l’havia sentit dir i que, com moltes, s’està perdent llastimosament.

Com es deu dir en català sesentón? Què passa quan una persona arriba a la seixantena? Em sobrevindrà inexorablement la decadència física i mental amb què, sigui dit de passada, també m’amenaçaven als quaranta i als cinquanta? De moment, les perspectives són poc afalagadores i conviden més aviat a fugir (no sé a on, clar): pensar en una jubilació que encara tardarà, alarmar-se per petits oblits o dolors corporals, començar a vacunar-se contra la grip… Quin panorama.

Se suposa que cal ser optimista, també ara. Se suposa. Apel·lem, doncs, al més optimista i vital dels nostres personatges públics, Joan Manuel Serrat, aquell que cantava que feia vint anys que feia vint anys que tenia vint anys el dia que va bufar seixanta espelmes. Ja ha plogut bastant des d’aquell dia, i ben “sandunguero” que se’l veu, al noi del Poble Sec. Barri, per cert, ben proper a Can Seixanta.

[Informació extreta de Sàpiens, setembre de 2014; imatge: Pinterest]

 

Dues pèrdues

Setmana Santa trista. Avui hem de lamentar no una, sinó dues pèrdues. L’ex-president de l’Associació de Paràlisi Cerebral i ànima del centre La Muntanyeta de Tarragona, Jaume Marí, persona molt estimada a la ciutat pel seu caràcter i per l’entusiasme i la dedicació amb què s’entregava en el món dels discapacitats. I el secretari de la Cambra de Comerç de Reus des del 1985, Joan Josep Sardà. Amb tots dos vaig tenir ocasió de relacionar-m’hi professionalment en el passat. El Jaume, a més, havia estat company d’estudis. Tots dos ens deixen a una edat massa jove (la meva, per cert).

En memòria.

[Imatge: Jaume Marí; www.diarimes.com]

 

Vine al mercat, reina!

Tarragona acaba de reinaugurar el seu mercat centenari (és del 1915), després d’unes inacabables obres de restauració i adequació de l’edifici, amanides amb contínues modificacions en el projecte (com passa sempre), incerteses econòmiques (ídem) i protestes de tot ordre per part dels paradistes (ídem, novament). El mercat, d’estil modernista, obra de l’arquitecte Josep Maria Pujol de Barberà, s’erigeix al rovell de l’ou de la capital com una mena de catedral laica i mercantil, bellíssima i imponent.

Hi he donat un vol, sense comprar-hi res. Temps hi haurà per fer-hi ‘gasto’, tot i que mai no he estat massa assidu dels mercats, per raons fàcilment comprensibles. Intentaré esmenar-ho. La imatge tradicional que tinc d’aquest mercat la dec no tant a les meves poques visites com a les de la meva mare qui, per raons també fàcils d’entendre, hi era clienta més habitual. Amb els seus comentaris vaig anar fent amb els anys una mena de retrat-robot del mercat i dels aspectes bons o dolents de l’edifici i de la seva gent: la impressió que li causava, en entrar, el brogit de la gent, el seu enuig pel terra perennement brut i moll, la simpatia o amabilitat d’una venedora o les protestes perquè als turistes se’ls tenia una consideració especial que no tenien amb la gent de la ciutat.

Tornem al present. Val a dir que, després de tants obstacles i estira-i-arronses, el mercat presenta avui un aspecte espaiós, net, lluent, impecable. Deixant de banda els operaris que encara ara estan acabant alguns detalls, la instal·lació supera amb nota el que s’espera d’ella, almenys aparentment. Ara falta que els ciutadans tinguem més tirada a anar-hi, que ens creguem més les consignes del comerç de proximitat i de protecció al petit botiguer. Vine al mercat, reina. No cal dir que els protagonistes d’aquesta història també s’ho han de creure. De moment s’ha aconseguit, finalment, el que era de calaix: que obrin les parades les tardes dels dies laborables; finalment han caigut de la figuera i han entès de què va això de la vida moderna. Per poc entusiasme i professionalitat que posin a la feina (l’esperit comercial dels tarragonins és el que és), tiraran endavant una important infraestructura del segle XXI i, de retruc, en sortirà guanyant tota la ciutadania.

[Imatge: el mercat de Tarragona el 1916; imatge, www.diaridetarragona.com]

Premi d’arquitectura ODA

L’estudi d’arquitectura d’un company de feina opta als premis ODA (Obra del Año), únics al món en què els guanyadors són decidits per votació popular. Hi opta en les categories “Arquitectura per la Salut” amb el Centre de dia i Casal de gent gran de Blancafort (imatge de dalt), i “Arquitectura d’interiors” amb Ca Marcelo, de Vila-seca (imatge de baix).

Podeu votar en els següents enllaços:

https://oda.plataformaarquitectura.cl/cl/2017/candidates/106559/centro-de-dia-y-hogar-de-ancianos-en-blancafort-slash-guillem-carrera

 

https://oda.plataformaarquitectura.cl/cl/2017/candidates/106535/ca-marcelo-slash-guillem-carrera

[Imatges: www.guillemcarrera.com i www.plataformaarquitectura.cl, foto Cristina Serra]

 

La violinista búlgara (o les vares de mesurar)

Lyubomira (Lyuba) Stoycheva és el nom d’una violinista búlgara, tarragonina d’adopció des de fa quatre anys, que ha estat sancionada amb una multa de 100 euros per, segons els urbans que la van denunciar, tocar un instrument a la via pública i demanar diners. Lyuba s’ha defensat dient que, encara que reconeix que cal una autorització, l’ha demanada a l’ajuntament tarragoní però no li han permès l’activitat perquè “no és legal tocar música al carrer”, i en tot cas no demana diners expressament i no toca mai en hores intempestives, només de 12 a 14 i de 19 a 21 hores, al cèntric encreuament dels carrers August i Comte de Rius.

Els detalls de la denúncia policial tenen el seu què: no era la primera vegada que li demanaven el permís, que mai no ha tingut, però en aquesta ocasió va ser defensada per un ciutadà tot demanant a la policia que deixessin tranquil·la a la noia, que “aportava alegria al carrer”. Aquesta reacció espontània d’un particular va provocar els urbans (ahora se va a enterar ésta…) que, aquesta vegada sí, la van denunciar. L’eficaç (mode ironia) actuació policial es va arrodonir esmentant un acordió a la butlleta de denúncia, instrument que com se sap és igualet que un violí.

Lyuba no surt de la seva sorpresa, i jo tampoc. “No he vist mai una ciutat que no deixi expressar l’art”, ha dit, i té raó. M’imagino que el problema de fons és la lluita contra la contaminació acústica de la ciutat, tema que últimament està donant molt a parlar a Tarragona. No seré jo qui discuteixi que s’ha de posar a ratlla qualsevol excés de decibels, però no deixa de tenir gràcia (ironia, de nou) que cotxes i motos, mecànicament tunejats o no, circulin per la via pública amb patent de cors i, en canvi, qualsevol grup musical o artista de carrer, violinistes búlgares incloses, tinguin tants problemes per donar a conèixer les seves propostes artístiques al carrer.

El regidor de la cosa cultural, Josep Maria Prats, ha intervingut dient que la normativa és la que és, però que això canviarà amb la imminent publicació d’un mapa acústic, i ha afegit que “els músics tenen el dret de guanyar-se la vida” (Lyuba també?) però que “s’ha de tenir en compte el descans dels veïns”. Parlant de descans dels veïns, Mes Tarragona oferia la notícia confrontada, pàgina amb pàgina, amb una altra sobre la protesta que manté un nombrós grup de ciutadans de la Part Alta que, sota el significatiu nom de “Farts de Soroll” estan duent a terme una lloable croada contra els decibels descontrolats de les nombroses activitats d’aquell barri: festes majors i no tan majors, fires i mercats, assajos d’entitats de tota mena, terrasses de bars, pisos turístics (sí, ja n’hi ha), botellons al carrer…, activitats que mai no rebran la necessària visita policial, amb una multa o un advertiment. La pobra Lyuba, sí.

[Imatge: www.diarimes.cat]

 

Noves idees de bomber

Al Fossar de les Moreres no s’hi enterra cap traïdor. El que sí que s’hi fa és muntar una instal·lació artística comuns style, políticament inconvenient i estèticament incomprensible. La moguda dels carros no ha durat ni quaranta-vuit hores perquè l’Ajuntament de Barcelona ha estat prou àgil per no repetir el deplorable espectacle de Franco al Born.

El coneixement d’aquests fets, més enllà de l’ofensa o de la vergonya que pugui suscitar en el terreny simbòlico-nacional (una qüestió de sentiments i per tant, subjectiva i relativitzable), suscita interrogants d’altra índole. Amb quins criteris es decideixen aquestes actuacions?, quanta gent hi intervé (anava a dir en xucla)?, quan costa als soferts barcelonins? Se’ns parla d’art i d’una creació feta per estudiants, però no hi ha algun filtre que separi el gra de la palla? Només cal llegir-se l’explicació que acompanya aquesta performance per adonar-se de l’aixecada de camisa que tot plegat suposa. Per què uns carros de supermercat carregats de totxos i troncs per cremar (sic) mereix els privilegis de tot ordre de què ha gaudit?

Pobra Barcelona, en mans d’un progressisme mal entès, el de les idees estrafolàries, el d’épater le bourgeois (si és que encara en queden), el de canviar-ho tot justament perquè res no canviï. Avui és 12 de febrer, el dia de la patrona barcelonina. Encara bo que la corporació municipal torna a parlar de Santa Eulàlia i no de La Lali com va fer fa uns anys. Almenys acaben rectificant en algunes coses: siguem justos i reconeguem-los-ho.

[Imatge: Viquipèdia]

 

Final de la guerra del 36 a Tarragona

Del 15 de gener al 17 de febrer. Com en anteriors edicions, al voltant de la data del final del conflicte bèl·lic a Tarragona, el 15 de gener de 1939, diferents institucions i entitats culturals han programat tot un seguit d’activitats de difusió per ajudar a conèixer què va succeir abans i després del final de la Guerra Civil a la nostra ciutat.

> Descarregueu-vos el programa d’actes aquí

[Imatge: www.tarragona.cat]

L’any que ve no l’altre

Us imagineu que en el darrer moment s’haguessin ajornat els passats Jocs Olímpics de Rio (del 2016 al 2017) o els propers de Tòquio (del 2020 al 2021) quan ja estigués tot a mig fer? Bé doncs això és el que acaba de passar amb els Jocs del Mediterrani de Tarragona, que havien de celebrar-se el 2017 i que s’han postergat Deo juvante per al 2018.

Les voluntarioses explicacions de l’alcalde Ballesteros, fent de la necessitat virtut i insistint en que el 2018 “si que sí” i que seran els millors Jocs del món mundial, no han aconseguit evitar una profunda sensació de vergonya ciutadana col·lectiva. Les culpes i les responsabilitats del fracàs poden repartir-se de forma desigual entre els diferents actors d’aquesta tragicomèdia, i inclouen l’Ajuntament i l’entitat organitzadora (que van donar com a blat un finançament que no era al sac), les administracions públiques (començant per l’estat espanyol que, oh sorpresa! no ha transferit els milions promesos), la pròpia ciutadania (que va rebre sense entusiasme la nominació i ha contemplat amb desgana el curs dels esdeveniments) i finalment el sector privat (que, vist el panorama, ha estat reticent a afluixar la mosca, vaya uns).

La moral d’aquesta història és senzilla: les coses s’han de fer bé i pensar millor, i si no s’està segur de portar-les a bon port (a nivell organitzatiu, financer o d’implicació ciutadana), millor deixar-les córrer. Però deixar-les córrer des d’un principi, no ara que està tot empantanegat i a mig fer.

[Imatge: @elchicotriste; www.circdetarragona.com]

Els millors croissants

La pastisseria Conde, al carrer Hospital de Tarragona, compleix aquests dies cinquanta anys. Exemple de negoci familiar plenament integrat a la ciutat, l’establiment destaca per l’alt grau de qualitat en la matèria primera dels seus productes, tal i com ha assegurat el seu fundador en un reportatge a la cadena televisiva comarcal. També els caracteritza una constant renovació del negoci, amb la introducció de nous formats comercials i amb la innovació en els productes ofertats, mai en detriment de la fidelitat a les tradicions. La meva mare (que per cert avui fa quatre anys que ja no és entre nosaltres) era addicta a esmorzar-hi amb les amigues, tots els dissabtes. Assegurava que a la pastisseria Conde es feien els millors croissants de Tarragona. Quanta raó tenia! Que pugui continuar així cent anys més!

Dies laborables

Amb una mica de sort, avui serà el darrer 12 d’octubre esperpèntic, amb jutges prohibint a ajuntaments obrir les seves dependències, manis unionistes amb cartells plens de faltes d’ortografia o l’inefable Albiol blasmant la xuleria (ell!) dels regidors de Badalona. Llegia ara una piulada al Twitter que resumeix molt bé la situació: es faci el que es faci, es celebri o no, s’acatin les decisions judicials o no, el fet és que hem aconseguit que la denominada Festa de la Hispanitat sigui especial, això és el que els treu de polleguera.

Abans que el 12 d’octubre sigui laborable, però, una altra festa pot desaparèixer i és que l’Ajuntament de Tarragona ha decidit que l’any que ve, com que el 23 de setembre (la patrona Santa Tecla) cau en dissabte, traslladaran la festa al dilluns següent. A efectes pràctics això pot significar un bon enrenou perquè totes aquelles persones implicades en les celebracions festives (seguici popular, castellers, actes religiosos…) que treballin en botigues o altres centres que normalment obren els dissabtes hauran de fer mans i mànigues per arribar a tot arreu. La disconformitat ciutadana amb la mesura no s’ha fet esperar, des de la marxa enrere d’ERC i la CUP, grups que en un primer moment havien acceptat la decisió, fins a l’obertura d’un compte a change.org demanant a l’Ajuntament que la reconsideri. S’han proposat arribar a 1.000 signatures i en aquest moment en porten 783. Els ajudem?

Les super-illes del super-Ajuntament

L’Ajuntament de Barcelona ha tingut a bé implementar, a títol experimental (ai, els experiments!) una super-illa al Poblenou. Resumint molt, es tracta de delimitar nou illes de l’Eixample, restringir-ne el trànsit rodat i alliberar espai per posar-lo a disposició (retornar-li, de fet) del vianant. El rodatge dels primers dies d’aquesta provatura ha estat diguem que molt millorable.

Millor que no jutgem aquesta idea i la seva aplicació de forma precipitada. No es tracta de cap “colouada” ni d’una ocurrència del Partit Comunita, perquè qui va posar en consideració les super-illes com a possible solució a problemes de mobilitat, contaminació i recuperació ciutadana de l’espai urbà va ser l’alcalde Trias (en honor a la veritat, cal dir que, al seu torn, la primera idea és de tècnics de l’època maragalliana, si no vaig errat).

Deixats de banda els prejudicis, doncs, cal dir que l’objectiu que anima la implementació de les super-illes és molt positiu: estic completament d’acord a limitar al màxim la circulació de vehicles privats pels carrers no principals de les grans ciutats i que les voreres i altres zones destinades a la mobilitat personal siguin àmplies i expedites d’obstacles o elements molestos. La super-illa oberta aquests dies , ja anava amb aquesta intenció ja, però… Aquí comencen els problemes: resulta que ha donat ben bé la impressió de que s’ha pres la decisió d’un dia per l’altre. Potser diumenge a la nit l’alcaldessa Colau va trucar a la regidora competent (és una regidora, el que no sé és si és prou competent) i li va dir: “demà a primera hora talla els carrers tal, tal i qual, posa-hi quatre senyals indicant-ho i avisa la premsa per la foto”. No va anar així, naturalment, però un intens aroma a provisionalitat i descoordinació sembla detectar-se en tot l’operatiu. Proves? Un autobús, que se suposa que estava avisat del canvi de recorregut de la línia, va quedar atrapat en una cantonada, de la qual va haver de sortir no sense dificultats. Més proves? Ningú no havia pensat en les operacions de càrrega i descàrrega en els comerços i serveis de la zona, els responsables dels quals estan més aviat indignats pels problemes que tenen els repartidors per trobar amb celeritat els seus negocis. Quan la regidora va anar al lloc dels fets a supervisar el muntatge es va trobar amb les queixes corresponents (i justificades) dels afectats.

I el vianant? Oh, sí, el vianant. Els vianants tenen ara uns quants carrers mig desangelats, amb menys vida que abans i envaïts per ciclistes que, com que s’han eliminat els carrils-bici, tenen (encara més) patent de cors. Sort que és un experiment i que l’Ajuntament està a temps d’introduir-hi totes les correccions necessàries, que no són poques a la vista de com està funcionant l’invent. Barcelona, més que mai.

[Imatge: foto Oriol Duran, www.elpuntavui.cat]

Carrers de Tarragona: Cardenal Cervantes

Conegut habitualment com Cervantes, a seques, molta gent es pensa que fa referència a l’escriptor castellà i no a Gaspar Cervantes de Gaeta, un dels cinc cardenals que ha tingut l’arxidiòcesi de Tarragona. Comença al carrer Unió, a la cantonada del qual hi ha l’agència de viatges, atenció, By The Face Group: viatges per la patilla? doncs no exactament, anar a la Riviera Maia costa 1.070 euros. Pujant pel carrer trobarem una mena de residència (Pigal) que es fa dir Hotel, i diversos ‘baretos’ (Groove, Pub Bésame, o Helvete, d’ambient gòtic). És una zona amb una certa animació, com es pot veure. Si hi ha gana, podem acudir a La Botifarra o al Pit i Cuixa (gana de menjar, vull dir).

Més amunt trobem un dels laterals del Fòrum, una vorera no massa il·luminada ideal perquè els gossos hi facin el que els seus amos els deixen fer. Al darrer tram de la via, que acaba a Cristòfor Colom, hi té la seva seu la CNT-AIT (sí, encara existeix). I, davant per davant, un garatge que havia tingut un nom ben peculiar: “El Ingenioso Hidalgo”. Si hom s’hi fixa, a la façana encara hi ha restes del rètol. Dic jo que va ser batejat així per algú que, com ja he dit al començament, es pensava que aquest Cervantes era l’autor del Quixot.

[Imatge: sepulcre del cardenal, a la catedral de Tarragona: ferransalacasasampere.blogspot.com]

Carrers de Tarragona: Frederic Mompou

[Reprenc la secció sobre els carrers de la meva ciutat: n’hi ha per donar i per vendre]

El carrer de Frederic Mompou homenatja el conegut músic català (1893-1987), com ho fan altres carrers tarragonins (Felip Padrell, Manuel de Falla o Robert Gerhard) d’un barri que no s’ha de confondre amb el que popularment es coneix com la “zona dels músics”, de la qual està allunyada. Precisament Robert Gerhard és el punt de partida d’aquesta curta via, que acaba a l’avinguda Ramón y Cajal.

Tan curta és que té ben pocs negocis: un saló de bellesa, un gimnàs, un punt d’aquells per donar-se d’alta del llum i el gas i, a l’altra banda, una corredoria (sí, una “corredoria”, sense especificar més). L’interès del carrer és un altre, i és que en un dels laterals hi ha un petit parc que passa completament desapercebut per la gent. Entre que no és gaire conegut i a la via passen pocs cotxes, aquest espai és una illa de tranquil·litat enmig del brogit de la ciutat, circumstància que s’adiu amb l’estil musical de Mompou. El parc es redueix a dos o tres bancs, amb els corresponents grafits, i una atracció per a la canalla, de singular disseny. El seu autor de ben segur no havia dormit gens bé el dia que la va crear (l’atracció, no la canalla).

[Imatge: www.nuvol.com]

 

Cent anys

Avui el pare hagués fet cent anys. La contínua constatació de que el temps és relatiu o en tot cas de que s’escurça inexorablement, no amaga un cert sentiment de vertigen al pensar que ja ha passat un segle, un segle!, des que es va produir un fet tan decisiu per a la meva vida (i per a la de qualsevol persona) com és el naixement del progenitor.

No crec que aquest bloc, per molt que s’intituli “personal”, sigui el lloc més adequat per parlar del pare i de tot el que envolta la seva figura (la relació que hi tenia, el record que en guardo). Una comprensible preservació de la privadesa m’hi obliga, fins i tot en aquests temps de tot tipus d’impudoroses exhibicions a les xarxes socials i de persistents exigències de transparència a tots nivells. Algun comentari o anècdota sobre ell ha tret el nas per aquest bloc en èpoques passades: escrit està per a la curiositat dels meus lectors. Afegim-hi ara que el fet que avui commemorem va esdevenir a la bonica població garriguenca de l’Albi, famosa per les runes del seu castell i per un petit call vora la plaça major. Conec alguns detalls del passat del poble, explicats precisament pel pare amb la seva innegable gràcia: que en un moment tenia quatre forns, de la germanofília i francofòbia del seu rector quan el pare va néixer (en el moment més cruel de la Guerra del 14) o de les picabaralles amb els pobles veïns, Cervià, el Vilosell… que a vegades es resolien amb mètodes més propis del Far-West.

Arribarà la nostra generació a celebrar els cent anys, no dels nostres progenitors sinó dels propis interessats? No ho sabem, encara que l’esperança de vida sigui de “només” vuitanta i tants anys, això si fem bondat, mengem el que toca quan toca i no ens estressem massa amb el nostre entorn, tasca francament difícil. La il·lusió d’assolir el centenari hi és, naturalment, però sospito que és un privilegi reservat a personatges com la britànica reina Mare (a qui el pare anomenava sarcàsticament “la carnissera”) o l’actriu Olivia de Havilland (a la imatge) que va bufar espelmes el passat dia 1: el pare, cinèfil reconegut, es portava onze dies amb la protagonista d’Allò que el vent s’endugué. Sí, el vent s’ho acaba enduent tot, quin remei.

[Imatge: www.oliviadehavillandonline.com]

 

Els Jocs de la Pega

Nomes falta un any perquè es celebrin a Tarragona els Jocs Mediterranis 2017, denominats “Jocs de la Fam” per la facció local anti-sistema i que jo més aviat titllaria de “Jocs de la Pega”. Entre una notòria indiferència ciutadana (res a veure amb Barcelona 1992, salvant les distàncies), neguits pressupostaris (Madrid encara ha d”apujinar’ uns milionets) i continus endarreriments de les obres i equipaments necessaris per assolir unes mínimes garanties d’èxit, el compte enrere per a l’obertura dels Jocs avança implacablement.

Com a colofó, per ara, a aquesta mediocre història, la setmana passada es va presentar el que serà la mascota dels Jocs. Ja sabeu que qualsevol club o esdeveniment esportiu necessita imperiosament la seva mascota: un personatge, una bestiola, un objecte animat… destinat al marxandatge més descarat. L’elecció ha recaigut en “Tarracvs”, una figura inspirada (com no) en la Tarragona romana i que va sortir d’un concurs escolar. Que el disseny primigeni sigui d’una criatura no justifica la poca qualitat del resultat final. El nen ben content i orgullós que estarà de la seva obra, ho entenc perfectament, però no és això: el dibuix va passar posteriorment per mans professionals i el resultat és el que il·lustra l’apunt. Fins i tot el Naranjito de la nostra joventut el supera en qualitat.

Com no podia ser d’altra manera, la presentació del ninot ha generat tot tipus de comentaris i mems a les xarxes, destacant la seva pell groc Simpson i la seva torbadora i extraviada mirada. Per cert, Tarracvs, llegit a l’inrevés és “Sucarrat”. Potser per donar la benvinguda al personatge, la nostra benvolguda petroquímica ens ha obsequiat aquest matí amb una densa fumerada negra (com la de la deixalleria de pneumàtics madrilenys) provinent de dues de les seves xemeneies. Efectivament, acabarem ben socarrats.

[Imatge: www.ara.cat]

 

La guerra de les tapes

Les tapes estan de moda i són tot un èxit. Mira si ho són que a Tarragona ja hi ha rivalitat a l’hora d’organitzar la setmana de les tapes. Per tal de confondre més al personal, els dos esdeveniments se celebren de manera quasi simultània (ara): un es diu Tàrraco Tapes; l’altre, Tarragona dTapes. En un, la tapa i la beguda valen 2,50 euros; en l’altre el mateix (ho heu endevinat) val igual. En ambdós casos donen una mena de passaport que, previ segellat de l’establiment on es consumeix la tapa, dóna dret a participar en un sorteig. L’única diferència és la cervesa patrocinadora (la mediterrània contra la indepe, per entendre’ns, no cal citar marques).

Aquesta rivalitat organitzant esdeveniments com el que ens ocupa, i sobretot la seva coincidència en el temps (que perjudica a tothom, organitzadors, patrocinadors, hostaleria i consumidors) diu molt de la poca altura de mires d’una certa Tarragona a l’hora de marcar terreny i projectar-se com a ciutat. Ja m’imagino l’escena: entrar en un bar, consumir la tapa i ensenyar el “passaport” que no toca, amb el conseqüent contratemps per l’interessat, que ni sospita que hi ha dos “Tarragona de tapes”. Alguns les diferencien pel color corporatiu: els taronges i els liles, com si fossin Ciudadanos i Podemos.

Jo vaig sortit de tapes la setmana passada amb els segons, els liles. La ruta va incloure La Nova Taverna (Plaça de la Font), La Fusteria 2.0 (Baixada de la Peixateria) i El Solet (Pare Iglesias) i els tasts foren, respectivament, un tàrtar de salmó, una fideuada 2.0 (sic) i un flamenquín cordovès. El guanyador, sense disputa, el primer. La tria, però, podia haver sigut molt més àmplia, amb noms tan suggeridors com El pollastre fantàstic, La festa de la tonyina o Todos los días sale el sol, chipirón (apte per a celíacs, per cert).

De cara a l’any que ve, què tal organitzar una activitat a la primavera i l’altra a la tardor, si no són capaços d’unir esforços? O és molt demanar?

[Imatge: tgnbarridelport.blogspot.com]

La primera vegada

A la vida sempre hi ha una primera vegada per a tot. Experiències agradables o desagradables, previsibles o imprevisibles, buscades o temudes. Avui, depassat àmpliament l’equador de la meva vida, m’he estrenat en un fet que mai no m’havia ocurregut, i per això està aquest bloc, per deixar-ne pública constància: he quedat tancat en un ascensor durant uns vint minuts ben bons.

Això de “bons” és un dir. No és que pateixi claustrofòbia però sempre és una experiència un pèl ingrata per a tothom. Encara bo que l’ascensor era modern, ampli, amb mirall i dotat d’un timbre d’alarma que m’ha posat en contacte immediat amb el servei tècnic. Però estar-se tanta estona sol, sense res per llegir o entretenir-se i, horror, sense dur el mòbil a sobre, ajuda a entendre la teoria del temps del senyor Einstein.

Entrant en detalls tècnics, s’ha de dir que em dirigia a una tercera (i última) planta i l’ascensor no només no s’hi ha aturat sinó que ha seguit pujant fins a quedar un pam més amunt del que li tocava, fet que ha provocat que les portes es bloquegessin. És curiós, perquè recordo haver tingut més d’una vegada un malson consistent en què estic en un ascensor que continua pujant després del darrer pis fins que, per horror meu, trenca el sostre. Llavors em desperto. Ànsies de llibertat? Vés a saber què voldrà dir!

[Imatge: uns il·lustres predecessors de la meva experiència, no fa massa; cadenaser.com]

Monserrat

Avui és la Mare de Déu de Montserrat i Vilaweb ha tingut la bona pensada de dedicar un petit reportatge a les esglésies, ermites i altres indrets que porten el nom de la Moreneta, i amb ella la petja de catalans, als cinc continents. La sorpresa m’ha sorgit al descobrir que una de les esglésies més antigues, amb més de cinc-cents anys d’història, es troba a l’illa canària de La Palma i fou fundada per un tarragoní. No he pogut evitar aprofundir-hi mínimament.

El tarragoní en qüestió (nascut el 1505 a Tarragona o a la Selva del Camp, segons les fonts, i mort després del 1550) es deia Marc Robert de Montserrat, fou un dels conqueridors de l’illa i figurà com un dels sis primers regidors del seu cabildo. La seva principal activitat fou, però, econòmica com a fundador d’un ingenio (és a dir, plantació i fàbrica) de sucre, a la localitat de Los Sauces, i com a encarregat de portar les obres de pujada de l’aigua juntament amb un soci anomenat Cordero. És per això que les fonts d’aigua més importants de La Palma són conegudes com Manantiales de Marcos y Cordero, actualment canalitzades i situades en uns paratges de gran bellesa (La Palma fou declarada reserva de la biosfera per la UNESCO el 1983).

Per atendre les necessitats espirituals d’amos i treballadors de l’ingenio, Marc Robert fundà el 1515 l’ermita gòtica de Nuestra Señora de Monserrat (sense t), que els anys seixanta del segle passat fou sotmesa a una profunda restauració dotant-la d’elements neoromànics i reinaugurada el 1968 (el 27 d’abril, és clar). Es tracta del temple més gran de l’illa, té tres naus, absis, montserratartesanat de fusta de teia i paviment de marbre (dreta). Sens dubte, la peça de més valor és un retaule de la Moreneta, atribuït al pintor flamenc Pieter Poubrus (finals del segle XVI), un encàrrec de l’Heredamiento de los Catalanes, patrons de l’església (a dalt, un detall).

L’església també allotja una imatge de la Mare de Déu (sota). Es tracta d’una escultura en fusta policromada del segle XVI que antigament anava acompanyada de dos angelets que serraven la muntanya, segons la coneguda iconografia mariana, i que lamentablement s’han perdut. El que no s’ha perdut és la veneració per aquella imatge, que cada 27 d’abril és portada en processó per San Andrés y Los Sauces, municipi que comparteix patronatge amb Catalunya.

virgenmonserratbustosaucespalma(1)

[Imatges: www.lapalmabiosfera.es i www.bienmesabe.org]

 

 

 

Dues Creus de Sant Jordi tarragonines

Aquesta setmana el govern ha atorgat a diferents persones i institucions la Creu de Sant Jordi, aquest guardó tan menyspreat per aquells que el voldrien tenir (i no el tindran mai) i tan respectable com altres de països com el nostre. Tenir una condecoració civil per a que la societat digui “gràcies” a qui realment s’ho mereix: això també és una “estructura d’estat” que tenen els que jo ho són o que aspiren a ser-ho.
untitled (52)
Enguany dos tarragonins (dos de cop: em sembla que no havia passat mai) han rebut la Creu. Es tracta d’Òscar Cadiach, que el 1985 es va convertir en el primer català en assolir l’Everest. També és el que més vuitmils acumula en el seu currículum alpinista. L’altre és Josep Sendra, polític (diputat i regidor, ponent de l’Estatut de Núria) i membre destacat de la societat civil tarragonina dels anys 70 i 80 (Casal Tarragoní, Òmnium Cultural i més), al darrera de les moltes i necessàries iniciatives culturals i cíviques que la ciutat demandava en aquells convulsos moments.
Enhorabona a tots dos!
[Imatges: Josep Sendra, www.tottarragona.cat, i Òscar Cadiach, www.feec.cat]

Ni Mas ni març: avui, nas

Avui és Sant Silvestre, el darrer dia de l’any, el de les curses i el bany a la platja (almenys a Tarragona), el del sorteig de la Grossa (no m’ha tocat res) i el de les preparacions per rebre, de la manera menys ridícula possible, un 2016 que Austràlia ja fa hores que coneix. Però sobretot avui és el dia que surt als carrers l’Home dels Nassos, el que en té tants com dies té l’any. Curiosa i entranyable tradició aquesta. Mentre el veia passar aquest migdia per la plaça de la Font tarragonina, després d’alguns anys de no fer-ho, pensava en el sentit d’aquest esdeveniment. És un compendi de les festes nadalenques: té la màgia del Nadal, juga amb una broma com els Sants Innocents, forma part de les tradicions del Cap d’Any i, finalment, no tindria sentit sense la presència dels nens, igual que Reis. Té tots els avantatges: no ocasiona grans problemes d’aglomeracions o de mobilitat urbana i és barat des del punt de vista de l’erari públic, qüestió gens menyspreable. Que duri anys i anys, doncs.

I parlant d’anys, toca acomiadar-se del que acaba, tant intens, memorable o oblidable (tot alhora) com els anteriors, i rebre el nou amb la mateixa il·lusió i prevenció (també alhora) que els anteriors. Acaba en setze, com els jutges dels castellanoparlants. Serà indicatiu d’alguna cosa? Bon any nou a tots els lectors del bloc.

[Imatge: rellotge de l’Ajuntament de Tarragona, foto Eva Hidalgo, www.cadenaser.com]