Polèmiques gaudinianes

Torno d’una conferència a la biblioteca pública de Tarragona sobre aspectes poc coneguts d’Antoni Gaudí, a càrrec de l’investigador riudomenc Joan Torres Domènech, autor del llibre El Gaudí que no ens han explicat. Com ha recalcat el conferenciant, el Gaudí artista i creador, barceloní i universal, ha deixat en un segon lloc el Gaudí home del Camp de Tarragona. Torres s’ha entretingut a rebuscar en arxius i hemeroteques tot el que fes referència a l’arquitecte i intentar així posar llum sobre aspectes poc coneguts o polèmics de la seva vida abans d’esdevenir el gran artista que va acabar essent, des de la seva ascendència familiar fins al molt controvertit assumpte del lloc de naixement del geni, si Reus o Riudoms. La seva intenció ha estat igualment refutar teories estrambòtiques que en determinats moments ens han presentat un Gaudí maçó, espiritista, il·luminat o consumidor d’al·lucinògens (hi ha gent molt agosarada, i no només a l’Institut Nova Història de Catalunya).

La gran aportació de Torres a la biografia de Gaudí és la seva afirmació que el Teatre Metropol de Tarragona no és ben bé una obra de Josep Maria Jujol com sempre s’havia cregut, sinó que va comptar amb la participació directa de Gaudí, anant més enllà que un simple assessorament a Jujol, llavors un arquitecte encara inexpert i més preocupat per l’ornamentació del teatre que de les seves bases estructurals. Les tesis de Torres tenen una base documental, bé que discutible al meu entendre (una referència de la inauguració del teatre al diari La Cruz i poca cosa més). L’autoria del Teatre Metropol sembla cridada a unir-se al lloc de naixement de Gaudí com a temes susceptibles de provocar vives polèmiques. El col·loqui posterior a la conferència ha derivat en un seguit d’intervencions, a quina més apassionada, a càrrec d’historiadors i estudiosos que han defensat les seves posicions com si els anés la vida.

Curiosament, Torres, riudomenc, no es pronuncia sobre la qüestió del naixement, és més, ho considera intranscendent. No són de la mateixa opinió els seus convilatans, ja que encara està esperant poder presentar el seu llibre a Riudoms, després de molts mesos de demanar-ho, sense èxit; fins aquí arriben les petites misèries humanes disfressades de batalles de campanar. Molt típic del Camp de Tarragona, sigui dit de passada.

Alverna, Premi El Balcó 2019

L’Òmnium Cultural del Tarragonès ha concedit el seu Premi El Balcó d’enguany a l’Agrupament Escolta Alverna, en ocasió del 50è aniversari de la seva fundació, que s’esdevindrà el proper 4 d’octubre. Dues de les entitats tarragonines més representatives de la meva vida, on he tingut el goig d’implicar-m’hi molts anys, queden així enllaçades. És, doncs, un motiu de doble satisfacció.

Aquesta és la transcripció del veredicte del jurat:

“El dia 4 de setembre de 2019 es van reunir a Tarragona els components del jurat del Premi el Balcó:
– Rosa Maria Codines i Farré, presidenta d’Òmnium Cultural del Tarragonès
– Pau Ricomà i Vallhonrat, alcalde de la ciutat de Tarragona
– Joan Martí i Castell, guardonat amb el Premi el Balcó 2017
– M. Josepa Figueras i Serrano, sòcia d’Òmnium Cultural
– Júlia Cantons i Romero, secretària d’Òmnium Cultural del Tarragonès
Els reunits examinaren detalladament les propostes rebudes, considerant-ne els mèrits i acordaren concedir el PREMI EL BALCÓ 2019 a:
L’AEIG Alverna
L’Agrupament Escola i Guia Alverna és un espai voluntarista d’educació en el lleure que es dedica a l’organització d’activitats i sortides per la natura que tenen un rerefons pedagògic amb infants i joves. Enguany celebra els seus 50 anys d’història.
L’homenatge i el lliurament del guardó està previst que tingui lloc el dia 21 de setembre, a les 17.30h, al Saló de Plens de l’Ajuntament de Tarragona.”

Agraïments a l’Òmnium i felicitacions a l’Alverna!

‘Pos ixo, de vacancias’ (Doncs això, de vacances)

He pasau uns días de vacancias a lo Pirineu aragonés, a la val d’o río Aragón, como tiengo pa costumbre os zaguers estivos. Este anyo las expectativas de fer excursions y passejades pa los impresionants paisaches d’aquella serralada, motivo prioritario d’a mía escapada, se van veyer frustraus pa las inclemencias meteorolochicas. Unas persistents plevias, de nueit y de día, me van fer variar los plans, substituyius pa vida a l’hotel y salidas en auto. De manera que me voi arribar a Jaca, la capital d’a comarca, ciudat tanto interesant como de sobras recorrida pa mi.
Lo día d’a mía estancia, pero, me reservaba una sorprendida: la población celebraba la suya feria d’o libro. Luen de consistir en una anodina succesión de librerías y editorials ofrindo los bestsellers d’o momento, los zaguers (y amanyats) premios literaris, las obras d’os afamaus televisivos de torno u las prescindibles recomendacions en forma de autoajuda, la ofierta a Jaca yera muito mas atractiva. Una mayoría d’as aturadas yeran de chicotas editorials aragonesas y la tematica d’as obras exposadas yera d’o que realment en podríanos decir “kilometro zero” (u cient como muito): historia, folklore, gastronomia, excursionismo u luenga.
Con a imprescindible aduya d’un paraigües, voi visitar totas las aturadas instaladas a lo largo d’o carrer Mayor de Jaca que intentaban protecher la suya mercadería con plasticos. Me voi aturar a cada un d’os puntos de venda, con un dople exercicio de sincero interés pa los libros exposaus y de solidaridat con aquella chent y con os esfuerzos que previsiblement los debe costar tirar adebant iniciativas economico-culturals d’este tipus.
Cómo se puede suposar, lo numbro de visitants yera francament taso. Voi adquirir lo libro Pos ixo… Materials ta aprender Aragonés, un manual atractivo y dicàctic, pensau tanto pa grans como pa chicotz, pa aprender la ixuplidada luenga d’o norte d’a peninsula iberica. Las nueu licions van titulades cada un con un delicioso adchectivo (nierboso, esmelicata, eszerrenato...), que convida inconscientment a descubrir lo suyo significau y, de retruc, conoixer las singularidatz d’a gramatica aragonesa y paladejar chicotz fragments literaris d’esta luenga.
Pa la resta, las chicotas vacancias pirenaicas van incluyir tamién una estancia a dos localidatz occitanas a lo estau francés, Bòrça y Eth Saut. A la prima, dimpués de visitar-ne la ilesia, voi prener contacto con una modesta presencia publica d’unatra luenga, la de oc; a lo segundo lugar, una siede d’o Parque Nacional d’os Pireneus está instalada a la gara de tren d’a linia a Canfranc, agora clausurada, que no ha estau abandonada como atros sitios sino rehabilitada pa fer-ne una exposición permanent de fauna y flora d’a zona.
Siempre con plevia, pero. A l’hotel m’asperaba un comodo sofá y una lectura bien adient pa lo temps que feba: la biografía de Churchill escrita pa Roy Jenkins, un volumen de mas de mil pachinas pero muito ameno sobre lo antecessor de l’impresentable Boris Johnson.

***

He passat uns dies de vacances al Pirineu aragonès, a la vall del riu Aragón, com tinc per costum els darrers estius. Enguany les expectatives de fer excursions i passejades pels impressionants paisatges d’aquella serralada, motiu prioritari de la meva escapada, es van veure frustrats per les inclemències meteorològiques. Unes persistents pluges, de nit i de dia, em van fer variar els plans, substituïts per vida a l’hotel i sortides en cotxe. De manera que em vaig atansar a Jaca, la capital de la comarca, ciutat tant interessant com de sobres recorreguda per mi.
El dia de la meva estada, però, em reservava una sorpresa: la població celebrava la seva fira del llibre. Lluny de consistir en una anodina successió de llibreries i editorials oferint els bestsellers del moment, els darrers (i amanyats) premis literaris, les obres dels famosets televisius de torn o les prescindibles recomanacions en forma d’autoajuda, l’oferta a Jaca era molt més atractiva. Una majoria de les parades eren de petites editorials aragoneses i la temàtica de les obres exposades era del que realment en podríem dir “quilòmetre zero” (o cent com a molt): història, folklore, gastronomia, excursionisme o llengua.
Amb la imprescindible ajuda d’un paraigües, vaig visitar totes les parades instal·lades al llarg del carrer Mayor de Jaca que intentaven protegir la seva mercaderia amb plàstics. Em vaig aturar a cada un dels punts de venda, amb un doble exercici de sincer interès pels llibres exposats i de solidaritat amb aquella gent i amb els esforços que previsiblement els deu costar tirar endavant iniciatives econòmico-culturals d’aquest tipus.
Com es pot suposar, el nombre de visitants era francament escàs. Vaig adquirir el llibre Pos ixo… Material ta aprender Aragonés, un manual atractiu i dicàctic, pensat tant per grans com per petits, per aprendre l’oblidada llengua del nord de la península ibèrica. Les nou lliçons van titulades cada una amb un deliciós adjectiu (nierboso, esmelicata, eszerrenato...), que convida inconscientment a descobrir el seu significat i, de retruc, endinsar-se en les singularitats de la gramàtica aragonesa i paladejar petits fragments literaris d’aquesta llengua.
Per la resta, les petites vacances pirinenques van incloure també una estada a dues localitats occitanes a l’estat francès, Bòrça i Eth Saut. A la primera, després de visitar-ne l’església, vaig prendre contacte amb una modesta presència pública d’una altra llengua, la d’oc; al segon poble, una seu del Parc Nacional dels Pirineus està instal·lada a l’estació de tren de la línia a Canfranc, ara clausurada, que no ha estat abandonada com a altres llocs sinó rehabilitada per fer-ne una exposició permanent de fauna i flora de la zona.
Sempre amb pluja, però. A l’hotel m’esperava un còmode sofà i una lectura ben adient per al temps que feia: la biografia de Churchill escrita per Roy Jenkins, un totxo de més de mil pàgines però molt amè sobre l’antecessor de l’impresentable Boris Johnson.

[Versió en aragonès: www.softcatala.org; imatge: foto de l’autor]

 

Tot s’aprofita

Estic fent la llista de la compra per al súper amb una llibreteta de… 1972! Endreçant calaixos i racons de casa em va sortir aquest bloc que anava annexat en realitat a una agenda. Abans de cometre el crim de llençar-la tal qual, aprofitaré els pocs fulls que té per anotar els productes que necessito, per si no me’n recordo, que un ja té una edat: el suc de taronja, els iogurts, les capsules de cafè… la quotidianitat més innòcua i avorrida llistada en una venerable llibreta que ja té quaranta-cinc anys i es conserva en perfectes condicions. Si la llista de la compra la fes al mòbil (segur que hi ha una aplicació per aconseguir tan laboriosa activitat), alguna cosa fallaria, la connexió, la bateria o la meva agilitat mental fins a fer-la aparèixer a la pantalla.

Sempre m’ha merescut respecte, com si d’una persona molt gran es tractés, que els objectes que ens rodegen continuïn fent servei, malgrat els anys transcorreguts, pràcticament com el primer dia, en oberta contradicció amb aquest concepte que cíclicament posem de moda anomenat “obsolescència programada”. Ja sabeu què és, bombetes elèctriques, electrodomèstics o components crucials d’un ordinador fabricats amb la malèvola intenció de que s’espatllin als deu anys com a molt i obligar al consumidor, és clar, a substituir el producte prèvia retratada per caixa. Cada vegada hi ha més productes i adminicles elaborats d’aquesta manera, i quan no s’espatllen algun altre obstacle n’impedeix el funcionament normal: recanvis que ja no es fabriquen, programari incompatible o lànguida desaparició de cintes de caset i CD per l’aparell que a casa espera, ansiós, reproduir. Amb el vestir, de fet, passa el mateix: les peces de roba i els complements passen de moda a una velocitat angoixosament ràpida, de manera que una mínima obligació d’estar à la page obliga a fer canvis a l’armari: la roba passada de moda la pots guardar, és clar, però cal esperar vint anys perquè es torni vintage i, doncs, poder-la lluir de nou, sempre que les mesures corporals siguin les mateixes dues dècades després, cosa dubtosa.

Parlant d’objectes que es guarden i segueixen fent servei anys i anys sense aparent necessitat de ser substituïts me’n vénen a la memòria infantil dos: un ou de fusta d’aquells que es feien servir per sargir mitjons i que la mare m’explicava que ja l’havia heretat de l’àvia i potser de generacions anteriors i que, en tot cas, era un dels objectes més antics que corrien per casa. L’altre també tenia a veure amb la costura, unes tisores normals i corrents, davant les quals feia la següent reflexió: mira, un estri que no es gasta mai i que, per tant, no cal comprar cada ics anys. No sé què deu haver estat de l’ou de fusta, però segurament va deixar de ser útil precisament perquè els mitjons, com la resta de les peces de vestir, van ser sacrificats anys després a l’altar del consumisme més irresponsable, de manera que quan es foraden, se’n compra un parell de nous i llestos. Potser les noves tendències que propugnen una major sostenibilitat en tots els ordres farà que es retorni a aquesta pràctica de reaprofitar la roba cosint-la, apedaçant-la o substituint-hi botons i cremalleres; la proliferació els darrers anys de botigues tipus La iaia costurera així sembla indicar-ho.

Aprofitar, aquest sembla el camí a seguir, mentalitzant-nos que no fa falta canviar-ho o renovar-ho tot de forma contínua, esclaus de capricis infantils o d’esnobismes ridículs. Tampoc cal exagerar i instal·lar-se en l’atrotinament de les coses, és clar. El món, malgrat tot, ha de seguir endavant.

[Imatge: pinterest.com]

Records d’un dia històric

Considero l’arribada de l’home a la Lluna una fita històrica, potser l’única realment transcendental que la nostra generació ha tingut la sort de viure. Parlo d’un fet extraordinari que semblava impossible poc abans, la primera vegada en què vaig sentir parlar-ne, i cinquanta anys després continua meravellant-nos, almenys a mi, home de lletres que segueix sense entendre com aquell coet va poder sortir de l’atmosfera per dirigir-se al satèl·lit, com aquell petit artefacte metàl·lic, semblant a una aranya, va poder posar-se suaument a la superfície lunar i tornar a ascendir, acoblar-se al coet… Bé, m’imagino que un veritable exèrcit de físics, astrònoms, informàtics. metges i psicòlegs van analitzar i supervisar fil per randa el que segur que va ser una complexíssima operació que va acabar amb èxit.

Recordo els dies anteriors, quan els noticiaris no paraven de parlar-ne. Ens vam aprendre de memòria, i de per vida, els cognoms dels tres herois, Armstrong, Aldrin i Collins. Trobo que, amb els anys, el primer dels tres tenia nom d’astronauta. Fou el que deixà les famoses petjades al sòl lunar, que l’absència de vent farà que romanguin eternament (llevat d’un meteorit, com ens han recordat aquests dies els cunyats de torn). També va deixar anar aquella frase de l’home i de la Humanitat, de ben segur meditada dies i dies: no fou improvisada, és clar. Avui rebria retrets de la correcció política més conspícua a causa del lleuger to masclista que les ments recargolades podrien trobar-hi. La glòria d’Aldrin, el segon, vingué per un altre cantó: a part de trepitjar també la nostra estimada Selene, és el que surt a totes les fotos, ja que era Armstrong qui portava la càmera i no estava l’època ni els avenços científics com per fer-se una selfie. 

El gran oblidat segueix sent Collins. És el que es va quedar donant voltes al voltant del satèl·lit mentre els altres dos instal·laven diversos aparells tècnics, prenien mostres del terra i plantaven la bandera USA. Recordo el meu pare fent un comentari en relació al peculiar rol que li tocà a Collins en la missió; va dir, més o menys: “donar voltes tot sol al mig de l’espai: és com per tenir-ho molt ben assumit, tindrà temps de meditar molt”, en una implícita admiració per aquell astronauta a punt de fer una cosa que, reconeguem-ho, no seríem capaços de superar.

El dia, millor dit, la nit (hora europea) en què es va trepitjar la Lluna, van retransmetre-ho per televisió. Crec que a casa vam anar a dormir tranquil·lament; jo segur, cosa que ara lamento. De matinada, l’inefable Jesús Hermida (se dice… se cuenta… se rumorea, amb cops de cap), corresponsal a Nova York relatà per la petita pantalla els detalls d’aquell històric moment. Les setmanes següents els mitjans seguirien oferint novetats: els astronautes caient feliçment a l’oceà frenats per tres paracaigudes, després confinats en una altra càpsula protegits i protegint-se de qualsevol virus, inclòs els que dues a sobre el president Nixon, que acudí a saludar-los per rendibilitzar políticament l’epopeia, i finalment desfilant triomfants per la Cinquena Avinguda com només els ianquis saben fer, amb serpentines i confeti a dojo.

Què n’ha quedat de tot allò? A part dels paranoics que afirmen que tot va ser un muntatge (hi ha gent per a tot), les missions lunars (se’n van fer unes quantes més) no sembla que donessin massa fruits des del punt de vista científic i tècnic, sinó més aviat polític en el context de la Guerra Freda. Ser els primers, ser els més grans, arribar més lluny… l’orgull nord-americà necessitava superar-se i, ¿què millor que anar a ocupar simbòlicament la Lluna quan els Estats Units ja havien assentat els seus reials a tota la Terra, d’una manera o d’una altra, econòmicament o culturalment?

La meva contribució personal a aquella fita històrica revela molt bé quina mena de personatge sóc. Em vaig entretenir a dibuixar les dues cares de la lluna, amb tots els seus “mars” i muntanyes, indicant-hi els topònims i tota mena de detalls. Jo, amb dotze anys, ja era molt de mapes i de geografia.

[Imatges: la petjada famosa (blogs.sapiens.cat); els tres astronautes (ara.cat); Tintín hi arribà abans (tintin.cat)]

 

Tot arriba en aquesta vida

Ha arribat el canvi a Tarragona. El que semblava impossible (que les quatre forces d’oposició sobiranista i progressista a Ballesteros assolissin la majoria absoluta i que es posessin d’acord entre elles) ha estat possible i des d’ahir Pau Ricomà (ERC) és el nou alcalde de Tarragona.

Estic content per diversos motius. No sé si ho havia dit en aquest bloc, en tot cas ho dic ara: vaig votar la llista d’ERC, malgrat que ideològicament i per estratègia nacional sóc d’uns altres, com és públic i notori. Potser hi té a veure que el candidat a alcalde Ricomà fos company meu d’estudis; potser la meva militància en el veterà partit en uns anys polítics ben diferents als actuals; potser perquè, en conseqüència, tinc bons amics, coneguts i saludats (les tres coses) a Esquerra; potser, en fi, perquè era l’oferta més atractiva i amb més possibilitats per ser una alternativa a dotze anys de govern socialista, sinònim d’ineficàcia, paràlisi, unionisme mal dissimulat i alguna corruptela (que sapiguem).

Tarragona té, vuitanta anys després, un alcalde i una majoria republicans. El darrer fou, fins l’ocupació franquista de la ciutat, Jaume Castelló Pena, un desconegut que potser caldria recuperar per a la memòria ciutadana. El nou govern municipal inicia el seu camí ple d’il·lusions, de reptes i de feina per fer. No faltaran els obstacles: el primer, l’heterogeneïtat dels components de la majoria. El segon, la inevitable interferència de la repressió de l’estat i del procés sobiranista en la vida municipal. Primer exemple: sembla que el nou alcalde no té previst instal·lar cap pancarta de suport als presos polítics a la façana de l’Ajuntament, amb el comprensible enuig de bona part de qui ahir mateix celebrava el gran canvi polític a la plaça de la Font. Opino, malgrat tot, que no deixa de ser un tema simbòlic que no mereix excessives discussions; en tot cas, agraeixo la sinceritat de Ricomà i el seu equip anunciant la seva decisió, enfront a episodis d’arrancada de cavall i frenada de somera d’altres latituds. Penso tant en la plaça Sant Jaume com en Berga.

Desitjo tota mena d’encerts a l’amic Ricomà i a la seva tropa. Feina no els en faltarà. Aquest és el meu brainstorming: la Tabacalera (amb més anys que vidres sencers), la neteja (el carrer Smith fa fàstic), el patrimoni (Ricomà és del ram de la història com jo, a veure si es nota) o la festa major (menys dies de saraus i més actes als barris de Ponent). Ah, i treure de l’oblit l’alcalde Castelló. Molta sort.

[Imatge: tarragonaradio.cat]

La ciutat que cau a trossos

Tarragona es disposa, amb la seva tradicional indolència, a passar per les urnes i escollir el nou consistori. Les diferents opcions no són per tirar coets, precisament. L’alcalde socialista actual, Josep Fèlix Ballesteros, que en el seu moment va prometre estar-s’hi vuit anys, es disposa a estar-n’hi setze (de moment…) i ho té tot de cara per aconseguir-ho. La resta d’opcions, siguin independentistes, esquerranoses o unionistes, amb caps de cartell desconeguts o sense carisma, fragmenten molt el panorama i a més atorguen a Ballesteros una posició de centralitat que li anirà molt bé per conformar una majoria que necessitarà segur. Nosaltres presentem tres llistes: Junts per Tarragona, encapçalada pel fill de l’infaust alcalde Nadal, situació que ja hauria de fer saltar les alarmes; no en té cap culpa, pobre xiquet i, de fet, me n’han parlat bé (“no s’assembla al seu pare”); Esquerra aposta de nou per Pau Ricomà: el seu treball a l’oposició i els vents que bufen darrerament li auguren augmentar els quatre regidors que ja tenia, però no veig jo que aconsegueixi ni quedar primera ni conformar una majoria; la CUP també presenta de nou la Laia Estrada, una altra filla del seu pare (el compañero Estrada, “íntim” de l’alcalde Nadal), i és de suposar que mantindran la seva representació i el seu acreditat tarannà, tan de la CUP, d’anar planxant i anar arrugant. De la resta no en puc parlar si no em documento una mica (no recordo el nom de la dels Comuns, les candidatures Ara Tarragona i Centrats semblen pensades per esgarrapar vot neoconvergent, i passo de parlar del trio de la dreta extrema dreta). Això és tot el que hi ha.

Aquest personal és el que haurà d’intervenir d’alguna manera en el govern de la ciutat els propers quatre anys. Una ciutat que rodola pendent avall. Si alguna cosa caracteritza la Tarragona dels darrers anys és, malauradament, que es tracta d’una ciutat que cau a trossos, literalment o simbòlica. La darrera mostra, literal: ahir hi va haver dos despreniments, a l’Antiga Audiència de Tarragona i a una façana del carrer Reial (amb sortida de bombers inclosa, que vaig tenir l’oportunitat de contemplar), afortunadament sense danys a les persones. Les caigudes de pedres i altres elements arquitectònics del riquíssim patrimoni tarragoní han estat notícia habitual, però no és només la caiguda de cascots puntuals, sinó la de tota una ciutat es miri pel cantó que es vulgui. Hi ha el tòpic abandonament, per falta d’idees, finançament o consens polític o institucional (sempre hi ha una excusa), d’emblemàtics edificis de la ciutat; la llista és llarga, la Tabacalera, el Banc d’Espanya, la Savinosa… Hi ha la gestió dels desgraciats Jocs del Mediterrani, una mala idea de bon principi que malgrat tot es podia haver salvat amb una mica de voluntat i que va naufragar entre penúries econòmiques, vergonyosos ajornaments, manipulacions polítiques, anècdotes d’organització altament significatives i el pobre Tarracvs venut a preu de saldo. Hi ha les coses del dia a dia, per exemple la neteja dels carrers i la recollida de la brossa, que s’ha convertit en tema estrella d’aquests comicis: sigui culpa de l’Ajuntament o dels ciutadans, les imatges que ofereixen els nostres carrers són les d’una ciutat que no s’agrada a ella mateixa i que s’enfonsa. Hi ha el capítol “transport”, inclosa la promesa gratuïtat (sic) dels autobusos i la pèrdua de llençols ferroviaris a cada bugada. Hi ha tantes coses…

M’hagués agradat que s’hagués arribat a aquestes eleccions amb una idea més il·lusionant de ciutat, de projectes de futur, d’implicació de la societat civil (n’hi ha o n’hi hauria d’haver) i em trobo amb les queixes de sempre, que si la culpa és dels altres, que si Barçalunya, que si Girona sí i nosaltres no, amb idees superades de capitalitat, amb manca d’esperit emprenedor. Una dada: al marge de que pugui generar polèmica, la iniciativa de Jordi Graupera (Primàries als ajuntaments) ha engrescat i tirat endavant en moltes ciutats catalans; a Tarragona, com era de témer, l’experiència va avortar perquè després d’insistents crides a la participació per part de l’ANC, només vuit persones, vuit, es van avenir a presentar la seva candidatura. Després tothom es queixa de falta de participació i bla, bla, bla.

És la Tarragona que cau, que es desploma, que potser es descompon i tot. Em pregunto què caldria fer, ja ara, sense dilació, perquè el 2023 el panorama canviï.

[Imatge: despreniments al Pretori, el gener passat, tarragonadigital.com, foto Gilbert F.O.]

 

Mil alvernians

L’Agrupament Escolta Alverna, de Tarragona, celebra els seus 50 anys d’existència. El 4 d’octubre de 1969, diada de Sant Francesc d’Assís, naixia aquesta entitat aixoplugada per la Comunitat de Caputxins, que foren qui el batejaren amb el nom d'”Alverna”, també de ressonàncies franciscanes. Un servidor hi va ingressar just després de fundar-se l’Agrupament on, amb un llarg parèntesi degut als meus estudis universitaris a Barcelona i a la mili, vaig romandre-hi fins el 1988. Déu n’hi do.

El programa d’actes per commemorar el mig segle de vida comprèn des de la plantada d’un arbre, ja feta, davant de la seu de l’Agrupament, a la plaça Sant Fructuós (fa uns anys va haver de marxar de l’anterior seu) fins a una Festa Major, el proper maig, i un viatge a la muntanya d’Alverna, a Itàlia. I aquests dies encara es pot visitar l’exposició de fotografies de la història de l’entitat, al Pati Jaume I de l’Ajuntament. Entre la nostàlgia i la curiositat, vaig tenir ocasió l’altre dia d’anar observant amb detall cada una de les moltes imatges exposades, descobrir-hi cares i llocs coneguts a les més antigues o comprovar, fins a cert punt amb sorpresa, com l’Agrupament ha continuat les tres darreres dècades enfortint-se malgrat algun que altre contratemps.

Casualment vaig trobar-me a l’exposició dues de les persones amb qui més relació vaig tenir en el seu moment, els amics Joan i Màrius, membres actius de l’Associació Amics i Antics de l’Alverna, un grup que ha esdevingut determinant, amb la seva ajuda, per consolidar l’Agrupament quan més ho necessitava. Ara, l’Associació està embarcada en el projecte 1.000 alvernians, que es proposa registrar altres tants membres de l’Agrupament i establir-hi algun contacte.

Revisitant la història de l’Alverna descobreixo un dels punts febles de quan jo en formava part, en els convulsos (políticament i socialment parlant) anys 70 i 80, època també de grans transformacions en el món de l’escoltisme: l’arrelament a la ciutat. En un moment determinat l’entitat, que havia fet el seu trajecte una mica al marge de la societat tarragonina, va obrir-s’hi i va començar a ser partícip actiu de la seva vida ciutadana. Per exemple, celebrant la seva emblemàtica Fira de Xauxa (abans reclosa al pati dels Caputxins) a la via pública, participant al Carnaval o altres festes populars o, en fi, popularitzant la Cursa d’Andròmines que cada estiu es fa a la platja.

Al final de l’exposició es demana al visitant que anoti en un paper (a penjar amb una pinça de roba) algun comentari o reflexió en relació a l’esdeveniment. Jo hi vaig escriure, més o menys, “50 anys de records, 50 anys de vivències”. Vivències: és això.

[Imatges: membres de l’Agrupament a l’actualitat, logotip d’Antics i Amics i plantada d’arbre al 15è aniversari, 1984; fonts: aeigalverna.cat i diarimes.com, foto Joan Tarès; l’exposició sobre els 50 anys de l’A.E.Alverna pot visitar-se al Pati Jaume I de l’Ajuntament de Tarragona fins el 23 d’abril]

Sequeres diverses

Sembla que hem tingut un hivern més aviat sec. S’han produït ben poques pluges, fet constatat tant pels professionals de la cosa meteorològica, amb els seus mètodes estadístics i científics, com pels simples mortals, amb el no menys efectiu sistema de sortir al carrer dia a dia i comprovar que les voreres estan seques. El Tomàs Molina donava la dada incontestable de que no-se-quants-dies seguits no havia caigut ni una gota a Tarragona, fet que constituïa tot un rècord en l’historial de fenòmens climàtics. Mira, ja hem sortit a TV3.

Amb aparent contradicció amb aquesta realitat, les estacions d’esquí han conegut una bona temporada i, fins i tot aquesta Setmana Santa, tant hotelers com afeccionats a aquesta cosa tan tonta de lliscar damunt la neu hores i hores (disculpeu, és la meva opinió) ja es freguen les mans davant la darrera oportunitat d’enguany per aprofitar-se del que dona sentit a les seves vides. Si hi ha neu és perquè hi ha hagut aigua, és això? O és que al Pirineu sí que ha plogut / nevat en abundància? Bé, és igual, al final és aigua passada, i mai millor dit.

On no ni ha gens de sequera és en l’actualitat política. El xàfec de notícies, esdeveniments, opinions i polèmiques és constant des de fa mesos i més mesos, anys i més anys, sense perspectiva de calma. En aquest context comencen dos períodes electorals d’incontestable importància, que van molt més enllà de simples distribucions per sectors ideològics dels diferents hemicicles. El procés sobiranista català, amb les seves divisions, dubtes i desorientacions (el nostre és un procés en 3D), les amenaces d’una nova recentralització (encara més), la irrupció de la nova extrema dreta (a afegir a les altres dues), el perill de grans fragmentacions que dificultin la formació de governs sòlids (que no farà altra cosa que donar arguments demagògics i populistes), la deriva de les institucions europees (un altre àmbit en 3D)… Problemes i reptes de gran calat que faran que cada vot ciutadà hagi (hauria) de ser molt meditat i que, més que un vot, pot arribar a ser una aposta a llarg termini.

La setmana que acaba ha estat intensa per a mi. Entre més ocupacions rutinàries o singulars, he hagut de passar per un notari, per dos tallers mecànics i per una extracció de sang. No sé si està bé fer-ho públic perquè és una cosa que hauria de ser habitual i anònima, però em fa gràcia comentar que l’altre dia em vaig convertir en donant de sang. I ho explico aquí per dos motius. Primer, perquè a l’edat que tinc dono molt de valor a les coses que faig per primera vegada a la vida i bé n’ha de quedar constància. I segon, perquè si algú llegeix aquest apunt potser l’animaré a imitar la meva decisió. I així tornem de nou a la sequera: sempre hi ha sequera de sang i, en determinats moments de l’any, encara més, de manera que de tant en tant no costa massa arremangar-se (literalment) i sotmetre’s a aquest acte solidari, senzill, gratuït (et donen un entrepà i un suc) i sense més perjudicis per a la salut que, almenys en el meu cas, un cridaner morat al braç.

80 anys del final de la guerra civil a Tarragona

S’escauen avui els 80 anys de l’entrada de les tropes feixistes a Tarragona. De nou, l’Ajuntament de la ciutat, amb la col·laboració de nombrosos organismes i entitats ha organitzat un amplíssim programa que s’estén fins el 28 de març: exposicions, projeccions, taules rodones, presentacions de llibres, actuacions musicals… Tot un reguitzell d’activitats per no perdre-se’n ni una: la dramàtica data del 15 de gener i tot el que va significar a partir d’aquell dia per a la capital (repressió política, afusellaments, fam, privacions de tota mena) dona per això i molt més, i interessa no només pel que pugui suscitar el coneixement de la història recent de Tarragona sinó també pel que significa de recordatori del que hem d’evitar en el futur. Hereus ideològics d’aquells que van entrar manu militari el 1939 tornen a posar avui en perill els valors inqüestionables de la democràcia, la convivència, la llibertat o la justícia, i el coneixement i difusió de la ingent documentació que sobre aquell moment històric disposem (imatges cinematogràfiques, fotografies, expedients administratius, premsa i, especialment, testimonis personals) ha d’ajudar a minimitzar aquells perills.

El primer acte del programa ha consistit en l’exhibició d’un documental del canal TAC12 sobre aquell 15 de gener de 1939, a partir d’imatges de l’època, recreacions d’aquella funesta data, testimoniatges de sobrevivents i intervencions de diversos historiadors, entre els quals Jordi Piqué, director de l’Arxiu Municipal, que ha estat l’encarregat de presentar el programa i la pel·lícula i que no s’ha estat de recordar les esgarrifoses xifres pel que fa a la repressió d’aquells anys (bombardeigs, cases destruïdes, exiliats, afusellats, presoners, depuracions de funcionaris), unes xifres que tots hauríem de tenir presents, tant com a homenatge i agraïment a qui més les va patir, com d’advertiment pel que pot passar en un futur proper si no anem alerta.

[Programa d’actes

 

No estem per bromes

Qui escriu aquest bloc, malgrat el seu notori caràcter seriós, s’havia permès el 28 de desembre, dia dels Innocents, publicar (no sempre) alguna broma o facècia amb encert desigual. I ho feia intentant mantenir el caliu d’una tradició definitivament vinguda a menys com tantes altres del Nadal (“les festes”, com mana ara la correcció política). Aquest any ja no serà així, i potser mai més. No estic, no estem, per bromes. No fa falta dir per què. Quan el panorama s’aclareixi, quan hi hagi motius per un optimisme sincer, quan flairem el futur amb esperances fundades, quan constatem que realment estem al costat correcte de la història, potser m’animo a incloure al bloc noves i amables facècies, tant innocents com els lectors als quals van destinades (que d’innocents ben poc tindran).

[A la memòria de Jordi F., company de feina, que se’ns ha anat un vespre de Sant Esteve; ja ho deia: no estem per bromes]

A l’altra capital

Aquest cap de setmana passat, fugaç escapada (estríctament turística) a Brussel·les. Coneixia la capital belga i europea, i ara també catalana, d’una visita encara més fugaç fa alguns anys i com passa massa sovint, no vaig tenir prou temps per conèixer els seus carrers, els seus monuments i els seus racons dignes d’interès.

El tren que connecta l’aeroport amb la ciutat és indigne del lloc on em trobo, uns vagons que recorden els de la Renfe de fa cinquanta anys, una decebedora sorpresa per a qui espera un mitjà de transport modern i eficient al cor d’Europa. L’aital tren em deixa a l’estació de Brussel·les-Central, una petita joia (esquerra) dels anys cinquanta, obra de Víctor Horta, autor de nombroses edificacions Art Nouveau a les dècades precedents. Ja és mitja tarda d’un dia molt fred, plujós i ventós, les tres coses juntes, quan accedeixo a la contigua estació de metro per arribar a l’hotel. Podria fer-ho a peu perquè és ben proper, però ja he dit que és fosc, fa mal temps, costa d’orientar-se i abans me moro que no pujar a un metro encara desconegut. El suburbà brussel·lès, no molt millor que el seu cosí germà ferroviari pel que fa a manteniment, és una xarxa inaugurada els anys 60, famosa perquè els murals d’algunes de les seves estacions estan decorades amb motius del còmic, marca del país amfitrió, i coneguda també tristament per l’atemptat de fa uns anys a Maelbeek/Maalbeek.

Em disposo a passejar pel centre de Brussel·les. Observo en la llunyania una aglomeració de gent en una cantonada. Què serà? Quan hi arribo, descobreixo que es tracta de l’indret on hi ha el Manneken Pis, objecte de selfies que immortalitzen la laica peregrinació de què gaudeix el nen que pixa (dreta). Com se sap, hi ha el costum de revestir-lo d’alguna manera: avui, 1 de desembre, dia de la lluita contra la sida, l’estatueta me l’han cobert amb un preservatiu color carn i una bufanda vermella.

A pocs metres es troba la Grand Place, centre neuràlgic (i, naturalment, turístic) de la ciutat. Un arbre nadalenc altíssim la presideix mentre que en un dels laterals s’hi ha instal·lat un pessebre dels de tota la vida (com ha de ser: aquí no estan ni per experiments ni per collonades). La multitud, que contribueix a escalfar el gèlid clima hivernal del vespre, contempla extasiada l’espectacle son et lumière de la plaça, amb els seus jocs de llums de color i la seva música psicalíptica que realcen els bellíssims i històrics edificis que rodegen l’espai (a dalt, Ajuntament). Ben a prop, les Galeries Royales Saint Hubert ofereixen al visitant la seva abassegadora oferta comercial, amb notòria presència de la xocolata en totes les seves temptadores modalitats. A l’altra banda de la Grand Place i més al nord, hi ha l’edifici de la Borsa, al voltant del qual s’hi han instal·lat innombrables paradetes de motius i guarniments nadalencs, de tot tipus de menjars (també musclos, especialitat del lloc) i de begudes per fer passar el fred, inclòs vi calent.

El diumenge em disposo a agafar de nou el metro i, oh sorpresa, l’accés és gratuït. La raó: la celebració d’un dia contra el canvi climàtic i per facilitar la mobilitat als assistents a una marxa que s’ha convocat per a aquest motiu. Resultat: els vagons del suburbà presenten un inusual aspecte japonès pel que a aglomeració de viatgers es refereix. Arribo a un dels motius del meu viatge: el Centre del Còmic, hostatjat en un edifici d’Horta, l’arquitecte que ja he esmentat abans. Com és notori, Bèlgica és una potència mundial en el que ells en diuen bande desinée, pàtria dels creadors de Tintín, els Barrufets, la Patrulla dels Castors, en Jan i Trencapins, en Sergi Grapes (esquerra) i de tants herois de la nostra infància. Què menys que dedicar-los un verdader museu amb dibuixos, pintures, objectes i records relacionats amb aquest art. Lamentablement, no puc arribar a visitar-lo: la cua quilomètrica per entrar i l’escàs temps de què disposo fan que desisteixi de les meves intencions. Una altra vegada serà (total, Brussel·les està a dues hores de Barcelona o de Reus). Aprofito el desplaçament per fer algunes compres a la botiga del museu i me’n torno caminant, xino-xano, cap a l’hotel. Ben a prop em topo amb una imponent església gòtica: es tracta de la catedral de Santa Gúdula, on es van casar Balduí i Fabiola, primer esdeveniment retransmès en directe per televisió.

L’avió m’espera. Vint-i-quatre hores de rellotge (dormir inclòs) són, definitivament, ben poca estona per una escapada (no política) a Brussel·les. I si és política, ja no diguem.

[Imatges: Viquipèdia]

I visca la festa major

Tarragona, la meva estimada ciutat d’adopció es prepara un any més per honorar la seva patrona, Santa Tecla, i des d’avui la festa major viurà els seus dies més intensos com a continuació a un programa ja prou atapeït d’actes en jornades anteriors. La plaça de la Font, la Catedral o les Barraques seran alguns dels escenaris dels actes, i el seguici, les colles castelleres, els balls de diables, el bestiari, els balls parlats… en seran els protagonistes.

Aquest any, actualitat obliga, seran unes festes agredolces. L’existència de presos i exiliats polítics no pot, ni ha de ser, obviada i així els serà recordat a l’alcalde Ballesteros, que últimament no guanya per disgustos. S’ho ha ben guanyat; també s’ha guanyat la meva decepció cap a la seva persona: no m’imaginava que acabaria així. I li serà recordat, a ell i als regidors de l’equip de govern (PSC i PP, la política crea companys gens estranys de llit) en forma de xiulades premeditades i, com queda dit, perfectament justificades. Els CDR han tingut la bona pensada de distribuir xiulets (de color groc, off course) perquè els ciutadans que així ho desitgin facin saber el que pensen dels polítics que actualment governen la ciutat. Motius per bufar el xiulet no en faltaran: qui no combregui amb la protesta contra el 155&repressió estatal, pot fer-ho, alternativament, contra la ‘xapussa’ dels Jocs del Mediterrani, contra les martingales d’Inipro (corruptela local: una manera com una altra d’afavorir el PSC) i sinó, contra les moltes i variades mancances que presenta la ciutat i que l’apropament de les eleccions municipals no fa més que posar en primer pla de l’actualitat: brutícia, inseguretat ciutadana…

Tornem a la festa. Que visqui Santa Tecla i visca la festa major. Jo, per inaugurar-la, m’he fotut una cervesa La Tarragonina. Està molt bona. La cervesa, vull dir.

[Imatge: naciodigital.cat]

Mercè Sardà, Premi El Balcó 2018

Ja tenim el guardonat amb el Premi El Balcó que anualment atorga Òmnium Cultural del Tarragonès. Guardonada, un detall a destacar després de que dos homes i una cobla sardanista la precedeixin a la llista de premiats i en un moment d’especial sensibilització per la presència igualitària de les dones en totes les esferes de la vida.

I la guardonada és Mercè Sardà Pons, professora de l’Institut Martí i Franquès, directora del grup teatral Vis de Vanadi, persona molt vinculada a l’activitat social i cultural de Tarragona. També política: va figurar a la llista de la CUP a les darreres eleccions municipals. Desenvolupa igualment treball social a la parròquia de Sant Pau. Enhorabona.

En declaracions a Més Tarragona, Sardà ha dit en assabentar-se de la concessió del guardó que “em fa molta il·lusió” i que “mai hauria pensat que me’l donarien i encara estic paint la notícia”. Considera que rep el premi com si fos “un reconeixement a totes les persones que fan treball de base; penso que aquest premi no és tant per a mi com per a totes aquestes persones”.

Com a anècdota personal, afegir que la Mercè Sardà em va acompanyar en una de les taules de votació de la Consulta Popular per la Independència a Tarragona, un ja llunyà 17 d’octubre de 2010 (a la foto, la tercera).

L’entrega del Premi El Balcó tindrà lloc, com cada any, al Saló de Plens de l’Ajuntament de Tarragona, en el marc de les festes de Santa Tecla.

[Fotos: omnium.cat i autor del bloc]

 

 

Benvingut a la nova feina

M’assabento de la mort d’una antiga companyia de feina. Ja era nonagenaria i feia temps que no havia tingut l’ocasió de saludar-la tot passejant pels carrers de Tarragona. Més enllà de la pèrdua en si, el que la fa singular és que fou la que m’acollí el dia de la meva incorporació al primer lloc de treball “seriós” (i, al capdavall, definitiu) un ja llunyà 1982. Recordo perfectament aquell moment, el vestit que duia… Ella em donà la benvinguda i les primeres indicacions de quines havien de ser les meves tasques, ella fou qui m’ensenyà els despatxos, qui em presentà la resta de companys… i ho féu de manera agradable, com si li fes molta il.lusió, tractant-me com una mena de fillol. De fet, fou una de les moltes “tietes” no familiars que s’han creuat a la meva vida. Era una dona a qui agradava anar ben vestida, coqueta i que es resistia a fer-se gran. Amb 60 anys no tenia manies en posar-se uns texans ben juvenils. Amb estil, simpatia i personalitat, així m’agradarà recordar-la sempre.

Les ruïnes d’uns Jocs

Dubtava a parlar dels Jocs Mediterranis que ahir van donar finalment inici a Tarragona. Ja m’hi vaig acarnissar en el seu moment (falta d’entusiasme popular, incerteses pressupostàries que van obligar a posposar l’esdeveniment, mascota infumable…) i em semblava que la cita pseudoolímpica no em mereixia, per la meva part, altra cosa que un silenci a cavall entre el respecte i la indiferència. Però no; noves mostres del conflicte polític que estem patint, escenificades a la cerimònia d’inauguració dels Jocs ahir, i la pròpia factura d’aquesta cerimònia, m’obliguen a ficar-hi cullerada.

Vaig ser present a la concentració que ahir l’ANC i l’Òmnium van convocar als jardins tarragonins de la Reconciliació, nom bellament escaient si la darrera proposta precisament conciliadora del president Torra cap a la més alta instància de l’estat espanyol hagués tingut alguna resposta més enllà d’un displicent trasllat de la patata calenta al seu govern en tractar-se d’un tema “polític”. La resposta presidencial a aquest menysteniment al país, a la seva gent i al seu dret a decidir el seu futur va ser del tot encertada: tallar els darrers lligams institucionals amb la Corona espanyola i assistir, tot i així, a l’esdeveniment esportiu. Però Torra va tenir primer temps de fer acte de presència a la concentració abans esmentada i el que més gravat em va quedar de les seves paraules va ser que agraïa molt les mostres de suport (en aquest cas dels tarragonins) “perquè les necessito”. Ho tindrem sempre present.

La inauguració en si no em va agradar per dos motius. El primer, lligat amb el que he dit més amunt, perquè el vaig trobar un acte pensat, sembla que fins els darrers detalls, a major exaltació d’una concepció completament allunyada de la realitat tarragonina i catalana: insuficient ús de la nostra llengua, absència total de mostres culturals (ni tan sols el folklore més tòpic hi tingué cabuda), sospitosa abundància d’estanqueres a les grades (que potser explica la xiulada que va rebre el nostre president) o la sorprenent aparició de paracaigudistes de l’exèrcit en un esdeveniment que sempre se’ns havia venut com de pau i conciliació. El segon motiu de desgrat fou l’acte en si. El desenvolupament dels diferents quadres, escenes i números musicals i l’embolcall de tot plegat va ser pobríssim, cutre i avorrit, com de festa de fi de curs, oferint una imatge que Tarragona no es mereix. El motiu principal de l’escenari era un pluvium romà (única referència pròpiament local) rodejat de ruïnes: no se m’acut millor metàfora dels Jocs i de les seves circumstàncies.

[Imatge: ccma.cat]

Mai no és tard

Mig segle fa que visc a Tarragona i, si la memòria no em traeix, mai no havia entrat al parc Saavedra. No estic parlant d’un lloc apartat del centre, situat en un barri allunyat o poc conegut. No: el parc Saavedra es troba a la Via de l’Imperi i té per veïns la Part Alta i el Camp de Mart. Estic cansat de passar-hi per davant, però han anat passant els anys (les dècades!) i pel motiu que sigui, mai no hi havia posat els peus. Ahir ho vaig fer. Com qui compleix un ritual, com qui trenca una promesa de joventut, com qui sent la necessitat de fer alguna cosa especial abans de morir (toca ferro), ahir vaig franquejar un dels tres accessos del que també es coneix com “Mirador de Saavedra”, segurament perquè quan es va fer, principis del segle passat, les cases que s’han anat construint al voltant no impedien una vista recomanable.

És un parc petit (0,6 hectàrees, segons informa el cartell municipal), presidit pel monument a l’enginyer i arqueòleg Eduard Saavedra (1829-1912), obra de l’escultor Juli Antonio Rodríguez. Saavedra fou el descobridor de les ruïnes de Numància i projectà el ferrocarril entre Torralba i Sòria. La zona verda ha estat objecte no fa massa d’una remodelació, amb la instal·lació de diversos jocs per la canalla. No diré que és un racó tranquil i bucòlic (limita amb l’avinguda Catalunya, amb un fort pendent de pujada per als cotxes), però sí un petit pulmó natural al cor de la ciutat, dels que mai no sobren. L’única pega, els coloms. No es pot tenir tot en aquesta vida.

[Imatge: el parc, en obres; mestarragona.cat]

Grandeses i coses memorables

Enguany fa uns quatre-cents anys del naixement de Lluís Pons d’Icart, jurista, humanista i arqueòleg tarragoní. Dic uns quatre-cents perquè no està clar que 1518 fos realment la data de la seva arribada al món. Amb tal motiu, i per donar a conèixer al gran públic totes les facetes d’aquest personatge i del lloc i època en què va viure, diverses entitats han organitzat un seguit d’actes. Pons d’Icart és conegut sobretot pel seu Libro de las grandezas y cosas memorables de Tarragona, editat a Lleida el 1573 en castellà a partir d’un original català que no es publicaria fins el 1984. Es tracta d’un catàleg de les inscripcions trobades a Tarragona que ell, com a arqueòleg avant la lettre, es va preocupar de documentar, imbuït de l’esperit renaixentista que li tocà viure. 

El programa d’actes inclou conferències, presentacions bibliogràfiques i sortides culturals. Ahir li tocà el torn a una conferència que, sota el títol “Tarragona en temps de Lluís Pons d’Icart: institucions, política i dret”, impartí el catedràtic de dret Antoni Jordà. No es tractava tant de parlar de la figura de Pons d’Icart en si sinó de les diverses institucions polítiques, judicials i eclesiàstiques vigents a l’època en què va viure l’insigne humanista i que, organitzades en un tramat més complex del que podria pensar-se, regien la vida de la ciutat.

Pels propers dies estan previstos altres actes:

DIJOUS 24 de maig • Sortida cultural 18 h Arxiu Comarcal de l’Alt Camp. Passeig dels Caputxins, 18 Casa de Cultura, Valls. Inscripció prèvia a ptarragona.cultura@ gencat.cat. “Estranys viatges, com arriben els fons i col·leccions als arxius: els
manuscrits de Lluís Pons d’Icart”, a càrrec de Salvador Cabré, director de
l’Arxiu Comarcal de l’Alt Camp. Visita a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Camp per veure els manuscrits originals del llibre de les Grandeses de Tarragona, entendre com i quina documentació arriba als arxius, com es conserva, es tracta i es posa a disposició dels usuaris.

DIMARTS 29 de maig • Conferència i cloenda 19 h Seminari de Tarragona. “Agustín i Pons d’Icart: entre llibres i biblioteques”, a càrrec de Joan Alcina Rovira, catedràtic emèrit en Filologia Llatina de la URV. Llibres i biblioteques a Tarragona en època renaixentista, a partir de la descripció de les biblioteques de l’arquebisbe Antoni Agustí i de Micer Pons d’Icart. Acte de cloenda. Lectura dramatitzada del Llibre de les Grandeses de Tarragona, de Lluís Pons d’Icart, amb les veus de Laura Casas i Josep Suñé.

DIJOUS 31 de maig • Club de lectura. En record de Jordi Tiñena 18.30 h Biblioteca Pública de Tarragona Inscripció prèvia a bptarragona.cultura@gencat.cat #Llegim “Dies a la ciutat” (1998), club de lectura. En record de Jordi Tiñena, a càrrec de Joan Cavallé. Guanyadora del Premi Pin i Soler, és una història ambientada en el segle XVI que posa en contacte a un vell inquisidor i a un contrabandista provençal als carrers de la Tarragona universitària de l’arquebisbe Antonio Agustín. Una novel·la en què ningú és exactament qui sembla ser.

 

La ciutat per descobrir

Avui fa cinquanta anys exactes que vaig arribar a Tarragona, procedent de la meva estimada Barcelona natal, per viure-hi. Per a un nen d’onze anys com era jo, el canvi va ser notori i crec que ja ho he explicat en algun apunt. Per començar, l’allunyament d’unes incipients relacions socials i un decalatge en els estudis de batxillerat. Després, el colpidor contrast entre la gran urbs i una petita ciutat que, mig segle després, la recordo tranquil·la i sense vida al carrer, silenciosa i amb pocs cotxes. Somorta. La mare, que mai no es va aclimatar del tot a la nova ciutat, sempre deia que Tarragona “era una mica morta” i en aquest cas tant el tòpic com la realitat li donaven la raó. Aquesta innegable falta de nervi ciutadà (causada per factors prou estudiats, com una excessiva dependència del poder polític, militar i eclesiàstic o una migració a la veïna Reus de tota iniciativa comercial, social i cultural) creà en mi un cert prejudici cap a la mil·lenària població que m’acollia com a nou ciutadà. Prejudici que, reconec, mai he fet l’esforç d’espolsar-me del tot i que s’ha traduït en situacions tant anecdòtiques com significatives com ara que en cinquanta anys només he estat membre d’una única associació de caràcter local (!), com ara que alguns indrets ben propers a casa meva no els he visitat mai o com ara la meva incapacitat en incorporar certs mots genuïnament tarragonins (fesol xiquet) al meu vocabulari quotidià.

Cinquanta anys després d’arribar-hi (per cert, coincidint amb el Maig francès), Tarragona és per a mi una ciutat que encara té massa coses per descobrir: els seus carrers i edificis, en certa manera també els seus habitants i fins i tot la seva història que, figura, tenia que haver-me atret més del que ho ha fet. Mai no és tard per completar aquest descobriment i en els propers mesos penso dedicar-hi més ganes i més temps. El que vagi sorgint (llocs, imatges, persones, sensacions, reflexions o idees) serà teca per aquest bloc.

[Imatge: cartell de les festes de Sant Magí i Santa Tecla dl 1968; Pinterest]

 

La ciutat verda

Escapadeta de cap de setmana a Vitòria. La capital alabesa és una ciutat de mides humanes, polida, silenciosa (després explicaré perquè), sembla que molt ben gestionada i, segurament, amb un nivell econòmic superior a la mitjana. Una petita Brussel·les, tant per ser capital funcionarial de moltes administracions com per patir un clima variable i imprevist. Fa tres dies hi va nevar, avui fa un fred perfectament suportable. El sol i el chirimiri s’alternen amb molta facilitat.

Arribo en tren, deixo una estació amb un edifici sorprenentment anodí i enfilo el carrer Dato, via peatonal que l’enllaça amb el centre i a través de la qual arribo a l’hotel. La tarda la dedico a visitar una exposició sobre trens, principal motivació de la meva excursió a Gasteiz. La base de la mostra és el basco-navarrès, un tren de via estreta que unia Vitòria amb Estella i que avui és ja només un entranyable record… i una via verda, clar. Fotos, pel·lícules, maquetes, bitllets o documents relacionats amb aquell mitjà de transport tant popular com útil s’exposen al costat d’altres peces sobre un tren diametralment oposat: l’Orient Express. Costat per costat, hi ha una reproducció a mida natural d’un vagó del primer, amb els seus seients de fusta, i d’un del segon, amb les taules luxosament parades a punt pel refrigeri. Sempre hi ha hagut classes.

Al sortir de l’exposició i com a complement prenc el tramvia (a sota). És idèntic al de Bilbao, i igual de silenciós i integrat al paisatge urbà. Aquí les vies i les catenàries no molesten, com sí que passaria a la Diagonal de Barcelona segons alguns llepafils. Ni barrera per ningú, ni impacte visual, ni perill pels vianants, ni res de res: un mitjà de transport perfectament adaptat a les necessitats de la mobilitat de la població en una ciutat que ha apostat decididament per les persones, per les bicicletes, pel transport col·lectiu, per les zones verdes i per la sostenibilitat, cosa que li ha merescut el títol de Green Capital, que exhibeix amb orgull allà on té ocasió de fer-ho.

El vespre vitorià em reserva una experiència inesperada. Resulta que avui (3 de març) es commemoren els 42 anys dels assassinats de Vitòria, que tant van colpir la societat en plena transició espanyola. Assisteixo al final de la concentració que s’ha format a la plaça de la Virgen Blanca (la plaça de Catalunya d’allí). El cant de l’Eusko gudariak precedeix una encesa de bengales i l’exhibició d’una pancarta amb les cinc víctimes d’aquella tragèdia. Campanades a morts.

Dedico el matí de diumenge a una visita més estrictament turística en grup i de la mà d’una guia oficial. Ens endinsem a la part més antiga i elevada de la ciutat on ens esperen insospitats motius d’interès: una enorme catedral sempre en obres (n’hi ha una altra de més moderna a prop), esglésies i palaus renaixentistes, el Museu del Naip (d’aquí és la famosa casa Fournier, proveïdora de pràcticament tots els jocs de cartes que coneixem) i, al seu costat, un altre d’Arqueologia. Ens ensenyen un matxet, exposat a la via pública, amb el qual els polítics d’altres èpoques es comprometien a que els tallessin el coll si incomplien els juraments. No es va haver d’usar mai… També ens expliquen com funciona allò del Celedón (a l’esquerra, estàtua), aquell ninot que cau suspès d’un cable a l’inici de la festa major i que es transforma en un figurant de carn i ossos a qui la multitud ha de tocar perquè, segons diu la llegenda, això possibilita lligar durant les festes. El pobre actor perd dos quilos amb l’experiència, segons afirma la guia.

Abandono Gasteiz el migdia de diumenge. La seva gent es dedica a fruir de la festa d’una forma envejablement plàcida i rutinària. Passeja pels seus carrers lliures de cotxes i motos, omple les terrasses i les tavernes per potear o prendre una cervesa o frueix de la molt acreditada gastronomia basca en multitud de restaurants. No, no m’han pagat res per parlar-ne bé. És que la ciutat és així.

[Imatges: sientealava.com, gasteizhoy.com, vitoriaenunclic.com] 

Notícies de la Cambra

La Cambra de Comerç de Tarragona ha estat doblement notícia aquesta setmana. Comencem per la trista, sabuda avui mateix: la mort sobtada de qui en fou president entre el 2006 i el 2015, Albert Abelló. Persona de referència en el món de l’emprenedoria tarragonina, estava lligat al sector de l’alimentació i la pesca (Congelats Ana Pons primer i El Capità Sardina després). Actualment era regidor del PDCAT a l’Ajuntament, des d’on liderava propostes de reordenació urbanística dels voltants del mercat municipal, recentment renovat i reinaugurat. Vaig tenir l’ocasió de tractar-lo fa alguns anys. Una pèrdua per a la ciutat.

La segona notícia és, en certa manera, el seu revers positiu. Ha estat escollida presidenta de la Cambra (per tant, successora d’Abelló) Laura Roigé, una altra empresària tarragonina amb molta mili, per dir-ho així. La primera dona a arribar a la presidència de l’entitat en 130 anys d’història. Li desitgem encerts en la seva nova funció.

[Imatge: www.diarimes.com; foto: Cristina Aguilar]