El veritable drama

Amb quina facilitat entrem els catalans en polèmiques de vol gallinaci! Per què es tan difícil veure que són discussions que no porten enlloc, que no serveixen per solucionar cap problema i que, per contra, subministren valuós material a l’enemic? Em refereixo, naturalment, a la darrera batalleta sobre la presencia del castellà en una sèrie de TV3 titulada premonitòriament “Drama”.

Anem a veure. Es perfectament sabut que dues de les obsessions de l’unionisme són dividir la població catalana en funció de la llengua (sobra dir que per arraconar el català per sempre més) i carregar-se TV3 en tant que televisió nacional i de qualitat i també com a modesta estructura de l’estat que encara no tenim. Doncs bé, entretenir-se a mantenir les passionals discussions d’aquests dies a les xarxes socials sobre la presència de la llengua de Cervantes a la tele de Sant Joan Despí és remar en direcció a aquells dos objectius.

Resulta particularment decebedor llegir aquests dies coses com que TV3 s’ha convertit en TÑ3, la tele traïdora i ñorda (els uns) o que cal introduir molt més castellà en la programació perquè, total, és un reflex de la societat a què ha de servir (els altres). Repeteixo: el principal error és mossegar un ham no demanat i llançar-se tota mena d’arguments, invectives o insults perfectament evitables. Si cal entrar en la polèmica, només m’agradaria recordar als primers que el castellà fa molts anys que té una considerable presència a la nostra televisió, sigui en programes de gran audiència (Polònia, perquè així parlen els personatges parodiats), sigui en la publicitat (per raons d’estricta urgència econòmica) o, crec recordar, en pel·lícules espanyoles (que, com sembla bastant obvi, és preferible mantenir-ne la versió original). Als excessivament contemporitzadors amb els vents ponentins, fer-los la reflexió (no és idea meva) que les televisions no han de reflectir la realitat social de les audiències sinó que és justament al contrari: les audiències tendeixen a comportar-se com el que veuen en la pantalla: és el paper “adoctrinador” dels mitjans de comunicació. En alguna mesura tots ho fan (algú discutirà el paper de les privades en aquesta qüestió?, privades espanyoles, no cal dir) i per tant TV3 no pot quedar-ne el marge. Com? Sent coherent amb un dels seus objectius fundacionals, la creació i enfortiment d’un espai comunicatiu en català.

No sembla difícil d’entendre que, en l’actual situació sociolingüística, el castellà seguirà colant-se per cada forat que trobi: entrevistats a peu de carrer, intervencions parlamentàries… i això no hauria de constituir un perill seriós per la nostra llengua si no es traspassen determinats límits. Sensu contrario, la presència cada vegada més quotidiana de l’espanyol tampoc ha determinat, almenys fins ara, que augmenti l’audiència, més aviat acabarà provocant que algun sector en deserti, decebut perquè cada dia és menys “la nostra” en els marcs mentals dels informatius, en el model de llengua que s’hi sent (aquell parlar “xava”…), en el descens en la qualitat del conjunt de la programació… En un context econòmic i comunicatiu que és el que és, la direcció de la cadena té un bon repte per trobar la quadratura del cercle.

Quedaria encara un motiu més per esmorteir l’encès debat. Quan parlem de televisió, continuem amb aquella idea de fa dècades, ja superada, de que es tracta del mitjà de comunicació per excel·lència, el que tothom segueix acríticament a unes hores determinades quan, com se sap, la proliferació de canals, dispositius i plataformes fa que cada dia més gent en fugi. Especialment els més joves, als qui, en teoria, més hauria de marcar la presència o absència d’una llengua en una sèrie de ficció adreçada especialment a ells. No, jo no en faria cap drama.

[Imatge: elnacional.cat]

 

Llibertat d’expressió

Com m’agrada la foto de l’apunt. La primera vegada que l’he vista, aquest matí, patia que no fos un muntatge i que, en realitat, els estadants del palau de la plaça Sant Jaume no s’haguessin acoquinat a l’hora de lluir la bandera reivindicativa que toca posar cada 28 de juny. Si tenim en compte que les altes instàncies judicials espanyoles han prohibit situar en llocs públics banderes no oficials, el gest de la Generalitat l’honora. Benvingudes aquestes desobediències. Altres costaran més.

Antigament, no fa tants anys, els colors d’aquesta bandera i tot el que representen no és que no es poguessin posar als balcons de conselleries o ajuntaments, és que estaven amagats, reclosos en la discreció de cercles reduïts de la nostra societat. El 2020 veiem, potser ja sense sorpresa, que tothom puja al carro de les reivindicacions dels col·lectius LGTB, tinguin a veure-hi o no, incloses entitats i empreses completament alienes als sectors directament concernits. Ja està bé aquesta presa de consciència, al cap i a la fi afecta a tota la societat, però que tinguin en compte que la verdadera lluita no consisteix en omplir de coloraines per un dia el logotip de l’empresa o canviar la icona del Twitter. Això és molt fàcil de fer ara (fa un quart de segle hagués tingut molt més de mèrit). L’important és contrarestar, fer front i vèncer les petites (o no tan petites) mostres d’homofòbia o transfòbia que quotidianament es donen en la nostra societat. L’Observatori contra l’Homofòbia va fer públiques l’altre dia unes dades ben preocupants en aquest sentit. Agressions, insults, menyspreus, discriminacions en locals públics… demanen una resposta de la nostra societat: de les coses grosses, no deixar-ne passar ni una i que caigui el pes de la llei, i de les petites, una mica més de respecte i tolerància entre tots plegats.

La Generalitat ha penjat la bandera just a sobre de la pancarta que proclama la llibertat d’opinió i expressió. Un dret humà. És això: respecte a totes les formes d’expressió sentimental, afectiva, identitària, sexual o del que sigui.

La batalla diària per la llengua (19)

Restaurant de Tarragona. Em dirigeixo a l’entrada, on hi ha la cambrera per dir-li d’entrar i dinar:

  • (jo) per menjar?
  • (ella) …
  • (jo) per menjar?
  • (ella) …
  • (jo) per menjar?
  • (ella, rient i posant-se nerviosa, tot alhora) es que no le entiendo…
  • (jo, aixecant bandera blanca) comer

Que el personal d’un negoci de cara al públic no entengui ni els seus termes més bàsics, en aquest cas, els d’un restaurant, posa de manifest, amb tota la seva cruesa, la magnitud del problema de l’ús públic del català. Se m’ha ocorregut publicar l’anècdota a les xarxes socials i en qüestió de minuts la Plataforma per la Llengua m’ha convidat a fer-los saber els detalls de la queixa (que no faré perquè ha estat una nimiesa) i a baixar-me l’aplicació CatalApp per valorar els usos lingüístics en establiments públics (que sí que he fet). Val a dir que l’escena no ha estat gens tibant, ja que ni ella ha reaccionat agressivament (com passa de vegades) ni jo li he buscat tres peus al gat. Cap batalla en contra del que resa el títol.

No cal donar-li més voltes. La cambrera no entenia el significat de “menjar” perquè qui la va contractar no va valorar aquest aspecte dels currículums professionals. I no ho va  valorar perquè ni tan sols va sospitar la necessitat de fer-ho. I no ho va sospitar perquè les actituds, la mobilització, les estratègies o la pressió tant de l’administració com de la societat, si realment estem conscienciats del problema, disten molt de ser les necessàries. Caldrà de nou carregar les piles. Casualment ahir la Plataforma, abans esmentada, oferia unes preocupants dades sobre l’estat del català, la més cridanera de les quals era que més de la meitat dels joves creuen que català, valencià i mallorquí són llengües diferents. Perquè després acusin l’escola i TV3 d’adoctrinament… No sembla que tan nostrades institucions hagin tingut massa èxit, en contra del que opinen els enemics de la nostra manera de ser i de parlar.

[Imatge: every-day-is-special.blogspot.com]

Ens deixa el nét del pirata

Aquest matí ens hem llevat amb la trista notícia de la mort de Manuel Cuyàs. Llegir el seu article a la segona plana d’El Punt Avui era pràcticament un ritual imprescindible. M’identificava molt amb la seva manera d’escriure, la seva elegant ironia, la varietat dels temes tractats, des de la política pura i dura (amb la qual guardava una prudent distància) fins a la cultura, la quotidianitat o la seva estimada Mataró. Goso dir que aquest meu bloc s’hi voldria emmirallar, sense poder arribar al nivell de Cuyàs, un escriptor que, amb el seu traspàs, caldrà situar en l’Olimp català dels grans periodistes del darrer segle.

[Imatge: vilafranca.cat]

 

La tonteria que el vent s’hauria d’endur

Hi va haver un temps, parlo dels anys seixanta i setanta, que em donava la impressió de que això del racisme anava de baixa. El món evolucionava cap endavant, els drets humans, la democràcia o els més elevats ideals de la Humanitat s’obrien pas lentament, enmig d’innegables obstacles. D’entre aquests ideals, el de que tots els éssers humans naixem amb la mateixa dignitat i som iguals sense importar el color de la pell era el més consolidat en les coordenades de lloc i temps amb què em va tocar créixer com a persona. Parlo d’uns referents molt concrets, el Cavall Fort, l’escoltisme… i parlo també d’un context històric també concret: el final del Concili, l’assassinat de Luter King, el creixement de la lluita antifranquista… Es comprendrà, doncs, que observi amb una barreja de sorpresa i preocupació com ha evolucionat el món les darreres dècades i específicament els darrers esdeveniments als Estats Units.

L’assassinat, aquesta és la paraula exacta, de George Floyd ha originat la reacció ciutadana de tots coneguda, no apaivagada a dia d’avui, en forma de marxes, protestes, episodis de violència i saqueigs en botigues. Naturalment això ja ha merescut a casa nostra les inevitables comparacions amb altres lluites, però aquest no és el debat en què vull entrar, sinó en un altre de molt diferent. Una de les derivades d’aquesta reacció de protesta de la comunitat negra (i també de la black friendly, ho dic bé?) l’ha emprès contra estàtues de personatges històrics tinguts per racistes o esclavistes. La dèria no s’ha circumscrit als Estats Units, sinó que ha passat a Europa, amb víctimes com Churchill (la figura londinenca del qual s’ha hagut de resguardar de pintades) o Colom (amb l’inici de la cíclica polèmica sobre què cal fer amb el monument barceloní). Per principi, sóc contrari a aquesta mena de censures a estàtues, plaques o altres formes de recordatoris públics de personatges de l’antigor, siguin fetes a la brava o mitjançant un debat civilitzat i decisió democràtica. Ja n’he parlat en alguna ocasió, d’això. Si tanta nosa fa un personatge a la vista de tothom que passeja per una ciutat, hi ha la possibilitat d’afegir-hi algun tipus d’explicació (de contextualització, com es diu ara) i, en casos indiscutibles, retirar-lo, com ja vam fer en el seu moment amb les figures del dictador Franco i com s’hauria de fer amb aquella horrible agulla tortosina.

Són maneres ben equivocades de lluitar contra el racisme. Essent comprensius amb la retirada d’estàtues, el que ja clama al cel és el que s’està fent aquests dies amb sèries i pel·lícules. Li han posat el dit a l’ull a la pel·lícula Allò que el vent s’endugué per massa tova amb l’esclavisme i està corrent la mateixa dissort que The Birth of a Nation o la novel·la Huckleberry Finn, retirada dels catàlegs perquè uns determinats sectors pretesament progressistes consideren inapropiats, en nom de la sacrosanta correcció política i de defensa de minories ofeses per tot. Hem de tornar a explicar-ho? Ho tornarem a explicar: aquestes pel·lícules, aquestes novel·les, totes aquestes formes d’expressió artística o literària va ser creades en moments en què les societats, els valors i les consideracions morals eren molt diferents. Que s’analitzin amb ulls de 2020 i s’hi puguin trobar pèls als ous és legítim; el que no és legítim és, per aquest motiu, deixar de valorar aquelles creacions com les obres d’art que són, mereixedores de consideració, respecte i gaudi de tots els públics, que ja som prou grandets, cultes i amb sentit crític (ho som, no?) per destriar l’època passada de l’actualitat, la  ficció de la realitat i la intenció creativa de la recepció de l’espectador.

La tonteria (és un barbarisme, ja ho sé) anirà a més, em temo. Podem assistir a un veritable festival de selecció de llibres, films, estàtues, imatges o simples paraules, que seran passades pel sedàs dels diligents inquisidors del segle XXI, tot en nom d’unes causes i unes lluites amb les que casi tots estem d’acord. En el que estem en desacord total és amb aquestes mostres de censura que equiparen els seus inspiradors amb un ideari estretament lligat al racisme, a l’homofòbia o a altres xacres de la nostra societat. Aquest ideari comença per F i ja va ser derrotat una vegada gràcies, entre més, a Winston Churchill, que ara l’han de tapar de la vista dels transeünts, per si de cas. Quina vergonya.

[Imatge: Vilaweb]

Reivindicació de la Norma

La mort de Lluís Juste de Nin ha portat fugaçment a l’actualitat la Norma, el personatge protagonista de la primera campanya de normalització lingüística ideat i dibuixat per Juste. Pel que recordo (han passat trenta-cinc anyets pel cap baix), la Norma apareixia a la premsa en unes tires de tres o quatre vinyetes aconsellant, corregint i, a voltes, renyant altres persones sempre en relació al mateix tema: el català i la necessitat de millorar i normalitzar el seu ús social. La campanya era fresca, potent i necessària, però els seus resultats foren els que foren. Eren uns temps políticament i sociolingüísticament molt diferents i no podem jutjar ambdós (campanya i resultats) amb l’òptica actual, però en relació al seu moment van fer un paper prou acceptable.

Tot i això, aquella primera campanya va rebre també, sense remei, algunes crítiques i desqualificacions, la més lamentable i injusta de les quals consistí en presentar l’eixerida Norma com una nena pedant i repel·lent, una espècie de Mafalda nostrada. Aquest capteniment s’ha mantingut fins l’actualitat, en una època en què la normalització lingüística necessita d’estratègies ben diferents de les que protagonitzava la Norma: avui seria percebut com a contraproduent, intervencionista i fins i tot una mica inquisitorial la presència d’un personatge fictici que es dediqués a esmenar cada paraula mal dita o mal pronunciada o que fes pujar els colors a algú que no parlés el català quan correspondria fer-ho. Generaria resistències, mala maror i aniria en contra dels interessos de la nostra llengua. Per a això ja tenim l’inefable Virgili i les seves piulades.

[Imatge: llegim.ara.cat]

Créixer en la llibertat, en totes les llibertats

Avui fa vint-i-cinc anys del naixement de Vilaweb o per ser més precisos del seu precedent, Infopista, una mena de cercador de webs en el llavors encara incipient món d’internet. La memòria em torna de nou a aquells anys, al meu primer i voluminós ordinador connectat a la xarxa, al primer mòdem de sorollets, a una pantalla que oferia una finestra al món només clicant paraules subratllades en blau… La connexió amb el món era literal: recordo que una de les primeres webs que vaig tenir curiositat d’obrir i tafanejar-ne el contingut era la d’una illa d’Oceania. No sé si ho vaig fer mitjançant la Infopista, però en tot cas em va semblar miraculós. Des de casa podies connectar-te a tot un món d’informacions i coneixements, i Vilaweb ens facilitava aquesta tasca reunint accessos a mitjans de comunicació, institucions o entitats d’interès… i en català! En pocs anys Vilaweb es transformaria en un mitjà de comunicació innovador i capdavanter aprofitant unes tecnologies que ara estan perfectament integrades a la nostra vida diària però que llavors les seves possibilitats oferien moltes incògnites.

Amb els anys, Vilaweb ha esdevingut també una poderosa comunitat de membres que garanteixen la seva supervivència empresarial i, el que és més important, la seva llibertat i independència respecte a cap grup polític o interès econòmic. Veient l’èxit assolit per Vilaweb en termes d’innovació, difusió i consolidació de model periodístic, no puc més que sentir-me orgullós de ser un més dels seus 17.000 subscriptors i d’haver-m’hi mantingut fidel mitjançant les meves aportacions a través d’aquest bloc en forma d’opinions o de memòria personal. Recordo haver assistit, ja fa anys, a una de les primeres trobades de subscriptors al carrer Ferlandina de Barcelona (magnífica idea, per cert) quan cabíem en una sala amb vint cadires, tots asseguts. Amb el temps ha calgut difondre les trobades per streaming (es diu així?) i descentralitzar a tot el país les presencials: tota una prova de l’encert del seu plantejament i de l’interès que desperten.

Rigor periodístic, feina ben feta, transparència en la gestió, fidelitat al país i a la seva societat, participació dels seus lectors… molts són els principis sobre els que es construeix contínuament Vilaweb. Avui Vicent Partal, ànima de l’invent, en destaca un altre en el seu editorial: “créixer en la llibertat, en totes les llibertats” per defensar una democràcia cada dia més avançada. Aquí i a tot el món. Només per això ja val la pena mantenir-hi la fidelitat i comprometre’s en el seu futur.

Felicitats als fundadors i a tot l’equip periodístic i tècnic i ànims davant els boirosos temps que estem vivint, d’incerteses sanitàries, malastrugances econòmiques i “noves” normalitats.

 

Riure’s de, riure amb

“Tabús” és un programa que emet actualment TV3 i que supera netament la mitjana de qualitat de la cadena. Com se sap, el conegut actor David Verdaguer es reuneix en una casa rural amb algunes persones representants de determinats col·lectius dels quals “no ens n’hauríem de riure” segons resa la caràtula del programa. Amb gran delicadesa i respecte, Verdaguer conviu amb ells, els entrevista i intenta esbrinar trajectòries vitals, sentiments, dignitats, il·lusions i pors de cecs, minusvàlids o malalts terminals. Com a contrapunt a la plàcida i serena estança a la masia (em sembla que és a l’Empordà), Verdaguer reuneix convidats, amics i familiars a La Paloma i protagonitza un insòlit i arriscat monòleg on enfila comentaris i acudits sobre les circumstàncies personals dels presents.

Dic que és arriscat perquè la temptació de caure en l’humor groller o de mal gust sempre està present. Tot i així, el programa es pren molt seriosament aquell axioma de “no ens hem de riure de, sinó riure amb” i el resultat és completament satisfactori: aconsegueix que el públic de la sala de festes rigui i aplaudeixi de bona gana les ocurrències del presentador. M’imagino que el guió està pensat i repensat, que els convidats saben perfectament per quins revolts circula el programa i com que aquest, naturalment, no s’emet en directe, sempre s’està a temps d’editar-lo. Avui Vilaweb entrevista al David i ens fa cinc cèntims de les interioritats de “Tabús”.

Confesso que m’incomoda sentir segons quins acudits, potser també es busca això, però per altra banda penso que es tracta d’una sana mostra de superació de la correcció política que embafa la nostra societat des de fa ja dècades, sense símptomes que remeti de forma important. El programa assoleix així el seu objectiu d’eixamplar les ments, parlar francament de qualsevol tema i, en definitiva, trencar tabús, i la prova és el seu revers, en forma de comentaris desqualificadors al compte de Twitter del programa formulats per gent que no ha entès res de res dels seus propòsits. Suggereixo dedicar una edició a aquests energúmens, convocar-los a La Paloma i, enlloc de riure amb ells, que se’n riguin d’ells. Serà tan entretingut com tots els altres “Tabús”.

[Imatge: elterrat.com]

Històries des de casa (49: d’un en un)

Demà pot ser el desori. Tècnicament, entre 6 i 10 del matí i 8 i 11 del vespre-nit tothom que tingui entre 18 i 70 anys podrà sortir al carrer a fer exercici. Se suposa que caminar també és fer exercici: “cada dia s’ha de caminar mitja hora com a mínim”, ens han repetit fins a la sacietat metges, gurus de la vida saludable i experts en ciències diverses. Combineu aquesta àmplia franja d’edat amb una activitat tan elemental i a l’abast de moltíssima gent com caminar (el primer que va fer l’homo erectus) i el resultat poden ser uns carrers, passeigs i places atapeïts. Ho tinc dit: la gent tendirà, com és lògic, a anar a uns punts molt concrets, per la seva centralitat o per la seva significació. M’agradarà veure la policia intentant dissoldre aglomeracions. Millor dit, no m’agradarà gens perquè serà una imatge que ens transportarà a l’operación retorno (als anys seixanta o setanta) a on lentament i imperceptible estem anant els darrers temps.

Per evitar una massiva ocupació de la via pública i especialment l’excessiu apropament entre persones en els carrers més estrets, alguns ajuntaments han proposat mesures com una prohibició temporal de circulació de cotxes (“pacificació del trànsit”, en diuen) o suggerit que les persones marxin per la dreta, deixant a l’esquerra les que vénen en sentit contrari. Això últim no és cap sopa d’all, es segueix des de fa anys, de manera escrupolosa i espontàniament als passadissos del metro. Algun alcalde ha anat més enllà i ha apuntat que cada vorera sigui de sentit únic. La mesura està molt bé, però no ens lliurarà, als que tenim una certa tendència a caminar a pas viu pel carrer, dels obstacles humans que ens trobem al pas, a saber: famílies amb nens i gosset ocupant tot l’ample de la vorera, gent gran caminant amb tota la patxorra en ziga-zaga pel mig de l’acera i impedint el seu avançament, i especialment aquests grupets de dues, tres o quatre persones que es plantifiquen a xerrar justament entre la paret i un banc, una cabina de l’ONCE o qualsevol altre element urbà; aquestes petites aglomeracions estaran teòricament prohibides però a la pràctica no s’evitaran.

La gent és molt conscient que s’han de seguir unes normes (encara que no gaire ben explicades ni enteses) però alhora no serà conscient d’aquestes normes quan es presenti efectivament l’ocasió. I no és cap joc de paraules. Quan és que tarda en incubar el bitxo aquest? Catorze dies? El 16 de maig tindrem ocasió de comprovar si som tan civilitzats com hauríem de ser.

[Imatge: el Portal de l’Àngel de Barcelona; barcelona-life.com]

Històries des de casa (48: rates amb ales)

Des que va començar el confinament a les cases, diria que la presència de coloms ha augmentat de forma significativa. Parlo per la meva experiència. I amb ells, les seves indesitjables seqüeles, en forma de brutícies diverses. És curiós que això passi. Que determinats animals s’endinsin per carrers de ciutats i pobles inusualment buits de gent (no només els senglars, que ja fa temps que tenen les ciutats bastant apamades) és del tot lògic. Però els coloms no poblen carrers i places sense trànsit ni vianants sinó que s’han ensenyorit de patis, balcons i terrats justament quan més gent hi ha les cases i més activitat exterior observen els seus habitants: nens jugant, famílies menjant, nois aprofitant cada metre disponible per córrer, gent de tota mena aplaudint a les hores que toca… L’activitat de les parts exteriors dels pisos és en aquestes setmanes molt intensa (de fet, era anòmal que no ho fos abans del virus) i, tot i així, els coloms (també algunes gavines, o com es diguin) es passegen amunt i avall com si els edificis fossin el decorat d’una pel·lícula futurista. Distòpica, que dirien els pedants.

Odio amb totes les meves forces els coloms, les rates amb ales com algú va batejar-les encertadament. Més que odi, em fan angúnia. De sempre, des de nen. De manera que una de les situacions desagradables, no l’única, que estic vivint en els darrers temps és estar en una habitació i sentir la presència propera dels coloms, aquell parrupeig, aquell fressa d’ales… I amb ells, activitats més silencioses. No hi ha dia que no aparegui una “sorpresa” a la barana del balcó. Res no els espanta, ni banderes, ni pancartes, ni aquella solució pedestre de penjar cedés amb un fil. Tampoc serveix instal·lar unes bandes amb punxes on hi acaben fent un niu, els malparits. Un veí meu s’hi ha instal·lat un mussol de cartró-pedra per espantar-los: l’altre dia s’hi passejava un colom a un pam, com si res.

Quina pot ser la solució? Potser la “nova normalitat”, amb la seva pretensió de tornar a la situació anterior (ja veurem) farà retrocedir les rates amb ales a posicions defensives. Això també és una guerra.

[Imatge: candidmiro.blogspot.com]

 

 

Històries des de casa (47: dreta i esquerra)

Juntament amb les mascaretes, els altres objectes de desig en aquestes inacabables jornades de crisi sanitària són els guants. Després de dues temptatives frustrades per aconseguir-ne, avui me n’he fet un paquet de 100 pel mòdic preu d’un euro amb cinquanta cèntims (0,015 euros/unitat!).  La dependenta (d’una botiga de productes industrials, no d’una farmàcia) em comentava ella mateixa que ho trobava tirat de preu. Em pregunto si hi ha alguna cosa a les botigues que sigui més barata. Sí, als supermercats, perquè allí es regalen per agafar la fruita a doll. Són, efectivament, guants de plàstic d’un sol ús, que no s’arrapen prou bé a la mà i que justet, justet faran provisionalment la funció a la qual estan destinats: protegir les meves mans pecadores dels indesitjables virus que pul·lulen per tota mena d’objectes i elements tàctils de la nostra vida quotidiana: mànecs de porta, botons d’ascensor, tecles de caixers automàtics… Protegir-me jo i protegir jo als altres, és clar.

Sembla que s’acosta l’hora de fer ús dels guants de manera habitual, en pic s’iniciï la desescalada de desconfinament quan l’alto mando s’aclareixi (i ens aclareixi) quines fases, quines franges horàries, quines províncies i amb quins criteris ens deixaran circular pels llocs. Mai a la vida no m’havia posat guants, ni per protegir-me del fred, ni a la feina, ni per fregar plats, ni per fer manualitats casolanes, ni per conduir. Mai. Aviat tot serà diferent: la “nova normalitat”, en diran.

De pell, de llana, sintètics, de làtex, de plàstic…, el gènere amb què estan fetes aquestes peces pot ser molt variat. Si té les puntes dels dits retallades se’n diu mitons i si el dit gros és l’únic que queda lliure també se’n diu manopla. Normalment totes les varietats distingeixen la mà esquerra de la mà dreta, com la política tradicional. Significativament, els que m’he comprat a preu de saldo són indistints. Serà això la “nova normalitat”?

Pensats per treballadors a la intempèrie, operaris, personal mèdic, gent fredolica, esportistes, motoristes…, les seves aplicacions i funcionalitats també tendeixen a l’infinit, però més enllà de protegir-se de virus, cops, fred o productes de neteja, els guants sempre tindran una significació molt especial. Parlar de guants ens porta inevitablement a acabar pensant en la pel·lícula Gilda. La història és prou coneguda: la cinta va passar la censura després de patir molts talls, de manera que l’escena en què Rita Hayworth es desprèn sensualment d’un guant de seda negra fou interpretat com l’inici d’un strip-tease pel reprimit públic dels anys 40, cosa que va provocar que la imaginació de la gent es disparés i fes que s’engrandís… el mite.

[Imatge: houseofmirthandmovies.wordpress.com]

Històries des de casa (45: donau consol)

Donau consol a qui la pàtria enyora
sens veure mai los cims de Montserrat;
en terra i mar oïu a qui us implora,
torneu a Déu los cors que l’han deixat.

Mística Font de l’aigua de la vida,
rajau del cel al cor del meu país;
dons i virtuts deixau-li per florida;
feu-ne, si us plau, lo vostre paradís.

(del Virolai)

[Imatge: algunsgoigs.blogspot.com]

Històries des de casa (44: obrint comportes)

Ja ens ho podíem pensar que passaria el que ha estat passant tot el dia. Amb l’equivocada idea que el confinament s’havia acabat, la gent ha omplert carrers i espais oberts sense formar aglomeracions però sí amb dificultats per mantenir les distàncies físiques. Se’ls ha donat un ditet i s’han pres tot el braç.

Es veia venir i, més que repartir responsabilitats (que potser ja estem una mica cansats tant de culpabilitzar com de sentir-se culpables), cal buscar l’explicació del petit desori d’avui en les contradictòries, inconcretes i a vegades absurdes normatives que estan regint el dia a dia del confinament i del començament del desconfinament (la famosa “desescalada”). Si a una societat com la nostra, molt de socialització a l’aire lliure i poc de respectar els més elementals usos cívics, se li imposen normes inexplicables o difícils de justificar, que semblen dictades en deu minuts una tarda de divendres amb ganes de plegar, que no es pretengui que la gent en faci una lectura restrictiva i les respecti com faria el més responsable dels ciutadans.

Tot és una mica absurd. S’exigia que els nens només anessin amb un progenitor però l’altre, comprensiblement, també haurà volgut acompanyar-los. Al cap i a la fi viuen junts i si s’han de contagiar entre ells ja ho hauran fet. Pot anar dos passes enrere passejant un gosset, posem per cas? Què passa si diu que vol anar a una farmàcia, cosa permesa? Com ho demostra que hi volia anar? Què feien els adults que hem vist sols caminar pels passeigs de les nostres platges? També anaven a la farmàcia o a comprar el pa? S’ha vist gent gran. No són un grup de risc? Poden o no poden sortir? Mascaretes? No sé de què em parla. I podríem seguir. No crec que la policia hagi actuat exigint als vianants explicacions i papers i comptant quants metres hi ha des de casa fins al lloc on es troben. Tocaria fer-ho, però millor que no. Ja ens arribaran les multes més endavant i les pagarem entre tots en forma de rebrot del virus. Tan de bo m’equivoqui.

Repeteixo, tot és una mica absurd i seria fins i tot còmic si no fos perquè continua pujant la macabra xifra de decessos. Jo no tinc fills a càrrec ni gos (això mai): naturalment m’he quedat a casa però, ¿per què no puc gaudir també d’una petita caminada que prou falta em fa? Sembla que el proper dissabte tal activitat estarà ja permesa pel gobierno del estado, com diu Buch. Es podrà fer exercici (caminar a pas viu i córrer): tornem-hi, amb els reglamentismes! Sempre regulant mil·limètricament la vida privada de la gent, però sempre fent-ho amb llacunes, incoherències i improvisacions. Podrem passejar xino-xano o això estarà multat? Si volen que complim amb la llei, que és el desitjable, aquesta ha de ser clara, entenedora i percebuda pel ciutadà de carrer com una mostra de sentit comú. El sentit comú, el menys comú dels sentits.

[Imatge: Vilaweb, @arnaunicolau8]

Històries des de casa (41: un Sant Jordi sense històries)

Què dir del Sant Jordi d’enguany? Confinats a casa, cansats d’estar-hi, amb presos polítics, amb l’expectativa d’una crisi econòmica sense precedents… Sant Jordi no arriba en el millor dels moments. Només la situació que estem vivint, radicalment diferent a qualsevol anterior, confereix a aquesta Diada un tel d’originalitat i de novetat, posats a trobar-hi alguna cosa positiva: les compres de llibres per internet, els vídeos i les trobades a les xarxes socials amb escriptors, el recurs als balcons com a manera d’expressar els sentiments que afloren aquest dia (cultura, amor, civisme)… Un Sant Jordi de poques històries.

Malgrat tot, bona Diada del llibre i de la rosa. Ens veiem el 2021.

[Imatge: dibuix de Vicenç Vernet]

Històries des de casa (40: doncs això, quarantena)

La il·lustració de l’apunt d’avui correspon a dues vinyetes de l’àlbum de Tintín El Temple del Sol i parla de malalties contagioses. No té res d’original citar ara aquest llibre, fa uns dies ja ho va fer un conegut periodista de TV3 (ara no recordo el nom) en una interessant sèrie sobre epidèmies de la història. El cas és que els nostres simpàtics Tintín i Capità Haddock es topen amb una malaltia contagiosa que es declara en un vaixell i que obliga les autoritats sanitàries del país on es troben (el Perú) a decretar-ne la quarantena.

Quan devorava de petit les aventures de Tintín sempre em quedava la idea que “quarantena” eren realment quaranta dies de confinament, ni un més, ni un menys. El Capità Haddock ho diu ben clar, “durant un quant temps per evitar el contagi”, però en la meva cartesiana manera de veure les coses hi veia 40 dies exactes, com els que va passar Nostro Senyor dejunant en el desert.

Hi té alguna cosa a veure la denominació del concepte amb l’episodi evangèlic? Potser sí. Em submergeixo en els diccionaris i descobreixo que un sinònim de quarantena (que òbviament prové de quaranta) és quaresma, període de penitència i de rigor innegablement inspirat en el dejuni de Jesucrist. El DIEC diu que és un “espai de temps” inconcret (també el diccionari de la RAE), mentre que l’Alcover-Moll detalla que aquest espai de temps d’aïllament era abans de quaranta dies. Tot fa pensar que en l’antiguitat, quan es presentava una malaltia infecciosa es sotmetia l’objecte afectat (persones, cases, vaixells, potser territoris sencers) a un confinament de quaranta dies exactes, un número rodó basat possiblement més en intuïcions que no en certeses científiques.

Avui complim la quarantena pròpiament dita i, per celebrar-ho, tinc el goig de comunicar als meus lectors que ja disposo d’una mascareta, adquirida de forma gratuïta després d’uns bons deu minuts de cua farmacèutica. Ja només em queda fer-me amb guants. S’havien esgotat…

Històries des de casa (39: on no penseu anar de vacances?)

El mes d’abril, passada la Setmana Santa, és moment propici per planificar el període estiuenc de vacances i alguna escapada més propera o més llunyana, depenent de les ganes de viatjar, la salut i les possibilitats econòmiques de cadascun.  Enguany tal exercici il·lusionant no sembla que tingui raó de ser. Les probables restriccions en els desplaçaments una mica llargs, unides als encara més segurs imponderables de les economies domèstiques, propiciaran que aquest exercici sigui realment il·lusionant, és a dir una il·lusió.

Somniar és gratis i, vistos els moments que estem vivint i els que estan per venir, diria que és una necessitat. Aquests són, doncs, els viatges que segur que no faré enguany. No aniré ni a Austràlia ni a Nova Zelanda, dos països que sempre m’han atret i que per arribar-hi cal fer una bona aplegada d’enllaços i jet lags. Posats a viatjar, que sigui a l’altra punta del món. Llevat d’un viatge a Amèrica Central, ja fa anys, no sé què és fer un viatge transoceànic. La mateixa sort correrà un viatge que ja tenia mig planejat a Buenos Aires, la ciutat de l’àvia. Tampoc no aniré a Israel, un país i una societat pels quals tinc un interès especial. Serà impossible d’anar a Luxemburg, Lituània o Xile, tres països ben diferents que comparteixen un peculiar punt en comú: a tots tres he estat a punt d’anar-hi i tots tres viatges se’n van anar en orris en l’últim moment, per raons diverses que ara no és el moment d’explicar. Quan dic que estava a punt d’anar-hi vol dir amb els bitllets a la mà (i en el cas de Luxemburg, instal·lat a l’autocar que m’hi havia de dur, la qual cosa va ser especialment frustrant). Naturalment, tampoc compto anar a destinacions trillades que, malgrat la meva aversió al turisme més adotzenat, segueixo tenint en llista d’espera: Florència, Egipte, Grècia…

De manera que no hauré de preocupar-me de passaports, visats, divises ni vacunes. Únicament em quedarà el consol d’alguna casa rural a tir de cotxe, si ens deixa l’autoridad competente. Que, pel que s’està veient serà militar, por supuesto. 

[Imatge: exit21.org]

Històries des de casa (38: aguantant, que és gerundi)

Comença la sisena setmana de confinament i ja no sé ni de què parlar. Tot s’està fent molt llarg i molt pesat. Malgrat tot, estem resistint prou bé tots els canvis d’hàbits, tots els inconvenients de la nova situació, totes les mancances, totes les males notícies que constantment ens arriben. Fins i tot hem estat capaços de superar “Resistiré”, esbombada a tota castanya fins a la sacietat per inclements veïns amb l’equivocada suposició de que la cançoneta d’aquell duo carrossa faria aixecar els ànims quan més aviat els encrespa. Pensem, però, que podia haver estat pitjor: l’alternativa era sentir “Sobreviviré” de l’ínclita Mónica Naranjo, una peça que a jutjar pel títol s’adiu prou bé a les circumstàncies actuals. Només de pensar que al pati de darrera de casa retronessin els esgarips de la figuerenca ja em vénen calfreds, i no causats per cap virus. Espero que ningú tingui la nefasta idea de rescatar-la del passat perquè potser llavors sí que sucumbirem definitivament.

[Imatge: Wiquipèdia]

 

Històries des de casa (35: xifres)

Ni 24 hores ha tardat el govern ñordo en disposar que les comunitats autònomes tinguin en compte a partir d’ara les defuncions per Covid-19 en residències de la tercera edat i en domicilis particulars, i no només en hospitals quan informin les estadístiques corresponents. Justament el que es va avançar a fer la Generalitat el dia abans. El que no deixava de ser un pas necessari en ares de la transparència informativa, va ser menystingut per la Brunete mediàtica donant a entendre que s’havien amagat morts. Ara que el nombre total a tot l’estat experimentarà un preocupant augment, de ben segur que el tractament informatiu serà un altre, a no ser que s’aprofiti per criticar l’autodenominat govern progressista.

Malgrat tot, el sobtat canvi de parer a l’hora de comptabilitzar decessos pel maleït virus em porta a formular-me algunes preguntes. Si la causa de la mort de totes aquestes persones ha estat el Covid-19, per què no es van afegir al total? Com és que ara ja sabem de què van morir? Se sabia i no es va fer constar al certificat de defunció? I si no se sabia, es va saber després o com va això? Se’ls hi van fer les proves abans i no es van tenir en compte en el moment de la defunció i ara sí? Jo ja entenc que la gravetat de la situació porta a una difícil governança en aquests aspectes, però és que precisament perquè és una situació greu caldria ser molt més curós.

Al voltant de les residències en concret hem vist moltes coses estranyes, que van obligar a un traspàs de la competència de Treball a Salut. Jo sóc dels que donava la raó al conseller El Homrani quan es defensava dient que les residències de la tercera edat no estaven pensades per ser hospitals sinó, literalment, petits hotelets amb un entorn el més familiar possible, però vist com ha evolucionat tot, es fa difícil la defensa d’aquest sector veient la gestió que se n’ha fet. La prova són aquestes mils i mils de defuncions (segures, probables o possibles) pel virus i que no es van saber comptabilitzar o, directament, es van tapar com és d’imaginar que es tapen moltes altres coses, seguint un vici molt típic de les cúpules polítiques de totes les administracions: no aclarir mai del tot què es fa i per què es fa.

L’administració hauria d’estar més a sobre de les residències, especialment de les privades, que són un negoci al cap i a la fi, atesa l’especial sensibilitat que mereix el col·lectiu (cada dia més gran, cada dia més important) de la gent gran, que és l’eufemisme que fem servir per referir-nos als vells de tota la vida. Es veu clar que, entre moltes altres qüestions, on s’haurà de posar fil a l’agulla quan les aigües tornin al seu cabal serà en repensar el model de gestió de les residències i la seva coordinació amb els serveis de salut.

Però, quan tornaran les aigües al seu cabal? Ah!

[Imatge: elmon.cat; ACN]

Històries des de casa (34: disc dedicat)

Per primera vegada a la meva vida m’han dedicat una cançó. La meva amiga i fins fa poques setmanes companya de feina Miracle Seguí és soprano, es dedica a la lírica i a la cançó clàssica, no de manera professional però sí amb constància i moltes hores d’assaig, fa actuacions ocasionals, penja vídeos al seu canal de Youtube… El seu repertori és molt complet, des de peces d’òpera fins a sarsueles, des de boleros fins a cançó melòdica. La Miracle està fent aquests dies de confinament una cosa molt semblant a la meva: si jo publico un apunt cada dia (sens falta) més o menys relacionat amb la situació que estem vivint, ella penja a les xarxes cada dia (sens falta) una interpretació d’una peça des d’un racó de casa seva, amb l’ajuda d’una gravació de la melodia. Ho fa amb una gran professionalitat i saber estar, tant la interpretació com la presentació prèvia de la peça, els autors, la temàtica o qualsevol altra dada d’interès. És com una breu i agradable alenada d’aire fresc enmig de l’ensopiment de vint-i-quatre hores diàries de confinament.

Ahir se’m va ocórrer demanar-li que em dediqués la cançó d’avui, a manera d’aquells discos dedicados de les ràdios tardofranquistes (en aquest cas no a una tercera persona sinó a mi mateix), amb la promesa que, al meu torn, li dedicaria l’apunt del meu bloc. M’ha anat molt bé que ho fes perquè ja em començava a fallar la inspiració, com també la Miracle deu començar a sentir-se esgotada de tants mini-recitals (exactament 34, com dies de confinament).

La cançó que ha interpretat és la versió castellana d’ “El día que me quieras“, el conegut tango que va compondre i estrenar Carlos Gardel i, pensant en mi, ha continuat amb la versió catalana, la que va popularitzar Núria Feliu. T’agraeixo, Miracle, el gest, a la vegada que et desitjo tota mena d’èxits musicals i professionals. La teva joie de vivre i simpatia personals t’hi ajudaran de ben segur.

Històries des de casa (31: sense mona)

Tot el dia que ens ha plogut, almenys on visc jo. A fora al carrer, vull dir. Afortunadament, perquè l’espectacle d’una jornada amb un sol radiant i un cel blau combinat amb la impossibilitat de sortir al camp a menjar la mona, com fan molts, hagués estat un escenari francament depriment.

Aquest any m’he quedat sense mona. Ja no tinc padrins i no em puc reunir amb la família per compartir-ne una. Tampoc se m’ha passat pel cap elaborar-la personalment, per dues raons: la meva expertesa fent postres s’aproxima a zero i, pel que he llegit, els ingredients bàsics per fer pastissos van més buscats que el paper higiènic o les mascaretes.

Però no em puc queixar. Des de ben petit, a Barcelona estant, rebia puntualment de part del padrí una mona de la pastisseria dels Àngels, a l’avinguda Príncep d’Astúries (ignoro si encara existeix). El padrí ens va deixar massa aviat però anys més tard la padrina va reprendre aquesta tradició ja a Tarragona, mentre va poder. Mones de mantega i xocolata, de melmelada i confitura, ous de xocolata… un any em va sorprendre amb una mona tradicional, un tortell amb ous durs. Mai no han faltat figuretes i plomes de colors.

Com el tortell de Reis o la coca de Sant Joan, la mona és d’aquelles postres que ens lliga al passat, a la memòria de la nostra infància, però també al futur, amb la seva exigència de preservar-ne la tradició. Una tradició que ha de passar, lògicament, per l’elaboració artesanal i venda en pastisseries. Res de bolleria industrial venuda als supermercats de qualsevol manera. És un altre dels molts compromisos que tots hauríem de prendre quan es vagi aclarint el panorama: visitar amb més assiduïtat les botigues i comerços de prop de casa, i fer-hi gasto. Ja ho necessitaven abans del virus: imaginem-nos-ho ara, que hauran patit un mes i mig de tancament, pel cap baix.

(Imatge: catalunyacuina.com)

Històries des de casa (30: tristos com unes pasqües)

Tindrà alguna cosa a veure la Pasqua amb la crisi sanitària i el confinament? La Pasqua religiosa significa “pas”. Per als cristians simbolitza l’arribada de la primavera i la commemoració de la resurrecció de Jesús; per als jueus, el pas de la Mar Morta, cap a la llibertat i la terra promesa. Res més lluny de la realitat actual.

I què diu el diccionari? “Alegre com unes pasqües” no sembla que s’adapti gaire a la situació que estem patint, tot el contrari. “Fer Pasqua abans de Rams” potser té més sentit si la Pasqua consisteix en fer alguna cosa agradable i de profit, confinats a casa, abans de fer-ne una altra a l’església o al jutjat, d’impossible execució aquests dies.

Potser cal acudir al diccionari de la llengua cosina germana: “Hacer la Pascua (a alguien)“: aquesta va com anell al dit. El virus ens ha fet ben bé la guitza (i coses molt pitjors) a tothom. Cenyint-nos a la Setmana Santa, ens hem quedat sense processons, sense Passions, sense Dansa de la Mort, sense vigílies pasquals i sense Caramelles. Només han resistit les mones, després d’una intensa adaptació a les circumstàncies, fruit de la inventiva i l’empenta que caracteritzen el nostre poble.

A propòsit de tradicions pasquals, documentant-me a la Viquipèdia descobreixo un curiós costum que s’ha mantingut a Llucmajor, el “Sermó de s’Enganalla”. No em resisteixo a transcriure de què va:

“Té lloc al Convent de Sant Bonaventura durant la primera litúrgia del dia de Pasqua i simula un duel entre el predicador i l’organista. El predicador fa tot el que pot per acabar el sermó quan menys s’ho pensi l’organista, i aquest fa també els possibles per enganyar al predicador posant-se a sonar l’orgue quan el sermó està en les acaballes. En acabar la missa comença la processó de s’Encontrada, la imatge de Jesús Ressuscitat surt del convent acompanyat només per homes. Al llarg del recorregut des de les finestres es tiren escopetades a l’aire en senyal d’alegria. Des de la parròquia surt la processó de les dones acompanyant la imatge de la Mare de Déu. La trobada té lloc davant l’Ajuntament”.

Duels, orgues, escopetades i dues processons que es troben a l’Ajuntament. No, aquest Sermó mallorquí tampoc s’haurà celebrat.

[Imatge: interior de l’església de Llucmajor; diariodemallorca.es]

Històries des de casa (29: viatge interior)

La Setmana Santa és propícia per fer petits viatges. Escapades, en diuen. Enguany els viatges, les escapades i fins i tot les passejades pel barri ens les hem de pintar a l’oli. Prohibit sortir al carrer si no és per anar al súper, a la farmàcia o a passejar el gos, excepte aquesta minoria d’imbècils, permeteu-me l’expressió, que més llestos que ningú han embarcat la família al cotxe i han intentat burlar les obligacions administrativo-sanitàries. Les llargues cues de vehicles a les sortides de les grans ciutats no deixen gaire lloc al dubte. Encara que siguin retencions provocades pels controls policials, algú es creu que tota aquesta caterva agafa el cotxe en plena Setmana Sant per anar a comprar articles de primera necessitat al poble del costat? Au, va. Que els fregeixin a multes, si pot ser. Toca restar a casa, fer una mena de viatge interior, una mica com retornar als orígens, quan la Setmana Santa eren dies d’estar-se a casa, en silenci, penitencia o oració.

El viatge interior és, lògicament, el contrari que un viatge a l’exterior. Quan es marxa a fora, l’usual és prendre una maleta o una bossa i intentar encabir-hi tot allò de la casa que seguirem necessitant fora (roba, articles de neteja, el pijama, potser un llibre), amb la perspectiva d’estar uns lluny de casa. Amb el confinament ha passat exactament el contrari. Hem procurat adquirir a l’exterior tot allò que hem intuït que ens podia ser necessari (bàsicament menjar i el misteriosament cobejat paper higiènic), comptant que teníem que estar molts dies tancats.

Ja tenim tot el que havíem de menester? Doncs ja podem iniciar el viatge interior, concepte de reminiscències new age, però que intueixo que la psicologia aprova com una mesura doblement eficaç d’ocupar el temps d’alguna manera i de fer un exercici d’introspecció personal, a manera de reflexió, de tot el que està passant, què hem fet malament, quines coses hem de qüestionar i què hem de canviar. Individualment, però també com a societat. Els profetes-cunyats ja se’ns estan avançant anunciant-nos que un món molt diferent a l’actual està a punt d’arribar, que res no serà igual, que no ens fem il·lusions de res a partir d’ara… només els falta exclamar “penediu-vos, pecadors!”.

Si pensar i reflexionar sobre el passat, present i futur suposa molt d’esforç (massa estona enganxats al mòbil passa factura a molta gent), es pot optar per fer ioga o deixar la ment en blanc. I si això no és possible (espai inadequat, nens, nervis, falta de concentració), el viatge interior pot limitar-se, simplement, a fer-se la idea que en les properes setmanes passaran moltes coses, bones i dolentes, però que no tenim ni la més remota idea de quines seran. Es tracta d’encarar-les i viure-les, prenent les adequades precaucions. Com una mena d’esport d’aventura, que no deixa de tenir la seva motivació.

[Imatge: counthealthfirst.com]

 

Històries des de casa (27: entorn dels calendaris)

Des de la meva tendra infància m’he sentit atret pels calendaris. Segons explicava ma mare, era una criatura de pocs anys i no només me’ls feia jo mateix sinó que era capaç de calcular mentalment, amb rapidesa i sense marge d’error, quin dia de la setmana seria una data futura triada a l’atzar. Una mica repel·lent sí que era, la veritat. Bé, al gra. M’agradaven (i em segueixen agradant) els calendaris. Antigament, abans de l’era digital, eren molt més habituals: hi havia els que es penjaven a les parets, amb els números grossos, com els que regalaven les caixes d’estalvis, quan les caixes d’estalvis regalaven coses; n’hi havia de sobretaula, com per exemple els de la casa Kores, fabricant de cintes mecanogràfiques; n’hi havia de la mida d’una targeta, cortesia d’incomptables botigues i comerços… Tots aquests formats no han desaparegut, però ni se’n fabriquen tants ni pel meu gust són estèticament comparables a aquells. No els hi veig la gràcia.

En relació a aquells calendaris, una cosa em cridava molt l’atenció, i això lliga amb el dia que som. Totes les dates estaven marcades en negre o vermell, depenent de si eren laborables o festives. Fins aquí res que no fos sabut. Però el Dijous Sant estava misteriosament senyalat mig en negre, mig en vermell: els colors eren separats per una diagonal o, si el dia tenia dues xifres, s’aprofitava per imprimir-ne una de cada color. Sempre havia pensat que això significava que a l’hora de dinar d’aquell dia començava oficialment la Setmana Santa, però no n’estava del tot convençut. Aquest matí, donant voltes al llit (com cada matinada) se m’ha ocorregut que potser aquest tractament bicolor del Dijous Sant reflectia que en unes zones de l’estat era (i és) festa i en altres no. Però llavors, ¿per què el Dilluns de Pasqua, que és la compensació festiva del Dijous Sant, sempre era d’un sol color? Misteris de l’univers.

Ja que estic en el tema, recordo també que de tant en tant entraven a casa uns calendaris peculiars: les setmanes començaven el diumenge i acabaven el dissabte, com és usual en molts països. Llavors això tampoc ho entenia, fins que vaig descobrir el misteri molt més tard: eren uns calendaris editats pels Testimonis de Jehovà i que una amiga de la mare, seguidora d’aquest grup religiós, li obsequiava. El que no sóc capaç de memoritzar és de quin color era el Dijous Sant. A tant no arribo.

[Imatge: calendari brasiler, molt diferent del nostre i ben acolorit; webcid.com.br]

Històries des de casa (23: vitamina D)

Part del meu mati dominical ha consistir en convertir el meu balcó (en realitat, el lloc de rentar i estendre la roba) en un improvisat solàrium. Calia aprofitar que l’astre rei (a aquest sí que devem lleialtat i obediència) es deixa veure unes quantes hores abans no es pon a l’edifici del costat. Dit i fet: m’he instal·lat en una cadira de plàstic de braços (de meuca d’Autovia del Prat, per entendre’ns) coberta d’una tovallola per fer-la mínimament confortable. D’aquesta manera he pres el sol una estoneta. Ni pensaments de poder estirar les cames. En fi, prou de malament que ho està passant tothom com perquè ara vinguem a queixar-nos per aquestes bagatel·les.

Necessitem prendre el sol aquests dies de confinament. Els entesos ja ens estan advertint de deficiències en vitamina D, el primer subministrador de la qual és el nostre estimat “sol-solet, vine’m a veure que estic confinat”, juntament amb alguns aliments com la llet, els ous o el salmó, que si escassegen poden produir raquitisme o descalcificació dels ossos.

Em fa més por, però, la deficiència d’una altra D en la nostra societat. La D de “democràcia”. Les rigoroses mesures polítiques i legals que s’han hagut de prendre amb motiu de la crisi del virus ja estan sent l’excusa perfecta per colar tota mena d’excessos policials, incursions militars, restriccions de llibertats, controls arbitraris, censures encobertes, entrebancs a les tasques parlamentàries, recentralització gens encoberta, govern a cop de BOE… L’estat d’alarma ho aguanta tot, però en cap cas ha d’impedir el ple exercici dels drets i llibertats fonamentals.

De manera que cal “recautxutar-nos” de totes les vitamines D possibles si no volem una democràcia raquítica. Ja prou que ho estava abans de l’aparició del Covid-19. Ja ni ens en recordem.

[Imatge: clipartion.com]

 

Històries des de casa (22: posa’ls bé)

“Posa’t-la, posa-l’hi. Espero haver posat bé els pronoms”. Així començava l’apunt d’ahir. Vint-i-quatre hores després, he de corregir-ho. És posa-te-la, posa-la-hi. L’alarma m’ha saltat amb l’article d’Albert Om de l’Ara d’avui, que em copia el títol, només que el d’ell està ben escrit. Un punt de suficiència em va dur a no comprovar-ne la correcció, quan tothom sap que els pronoms febles, i específicament la combinació de pronoms, és de les coses més complicades que hi ha en català.

Cal alleugerir les regles d’aquest apartat gramatical de la nostra llengua? De cap manera! Per dues raons. La primera, perquè també en això sóc molt tradicional, i per això m’oposo o com a mínim discrepo de les modificacions de les darreres dècades (guionets, accents diacrítics i altres). Si comencem a simplificar totes les normes (traducció: fer-les més semblants al castellà perquè siguin més comprensibles per a segons qui), estem traint d’alguna manera la llengua, perquè li llevem les seves senyes d’identitat, el que fa del català una llengua diferent i diferenciada de la resta. En la mesura en què és igual que les altres, deixa de tenir sentit la seva existència. Què serà el següent, la ce trencada?

La segona raó per la qual no vull que em toquin els pronoms febles (crec que hi ha una novel·la de Montserrat Roig amb un títol similar) és que, com ja s’ha demostrat en casos anteriors, obrir el debat sobre aquest tipus de qüestions lingüístiques és com obrir la caixa de Pandora: entesos i no tan entesos, cunyats lingüistes, mestretites nostrats i agotzonats virgilis envairan tota mena de mitjans d’expressió amb els seus pros i contres, portant-nos a una indigesta polèmica que en res ajudarà a la supervivència del català. Al contrari: recordeu que aquestes reformes es van introduint amb l’excusa de fer més planer l’aprenentatge (i l’ús, se suposa) de la llengua: els alumnes a l’escola o els adults que es decideixen a aprendre català, què veuran d’atractiu en aquesta olla de grills en què convertim les disputes lingüístiques? Més aviat hi perdran interès.

De manera que no ens toqueu els pronoms febles. Al contrari, protegiu-los. Si es diuen així, per alguna cosa serà.

[Imatge: upf.edu]