Recordant el seny ordenador de la llengua

Enguany es commemoren els 150 anys del naixement de Pompeu Fabra i els 100 de la publicació de la primera gramàtica de qui fou considerat el “seny ordenador de la llengua catalana”. La Generalitat ha proclamat l’Any Pompeu Fabra i ha endegat nombrosos actes per acostar al gran públic la vida i l’obra de l’il·lustre gracienc, enginyer de formació i filòleg d’afició, vocació, passió i servei.

A Tarragona, la celebració s’ha concretat en l’organització per part d’Òmnium Cultural del Tarragonès de quatre conferències i una sortida a Prada de Conflent. Avui s’ha fet el primer dels actes, que ha anat a càrrec del gramàtic Jordi Ginebra, el comissari de l’Any Fabra, i de l’escriptor Josep Vallverdú, que ha dissertat sobre l’obra fabriana amb el mestratge amb què ens té acostumats. Els llargs i sincers aplaudiments finals per part del públic no eren únicament de cortesia.

Ginebra, en presentar les línies mestres de l’Any, ha esmentat la web creada a l’efecte i ens ha “imposat” el deure de consultar-la un cop per setmana (s’anirà actualitzant de forma contínua) per assabentar-se de les darreres novetats. Caldrà fer-ho i intentar participar en cada esdeveniment que es programi, ni que sigui com una mostra de respecte envers qui ens va posar el català, el seu lèxic i les seves normes a l’alçada de qualsevol altra llengua del seu entorn, com es mereixia pel seu gloriós passat literari i per les expectatives que ja s’obrien d’ús normal i habitual en totes les esferes públiques i privades.

Aquella modernitat

Mor José María Íñigo (o era Iñigo?) i la ment retrocedeix inevitablement unes quantes dècades, a un temps grisós i asfixiant on qualsevol indici de modernor a la vida pública era saludat amb esperança. Un d’aquests indicis era Íñigo, un jove periodista que va contribuir a difondre, tant a la ràdio com a la televisió, les darreres novetats del panorama musical internacional, especialment de la branca més pop i psicodèlica. Si no em falla la memòria, el seu primer programa televisiu no el podia veure perquè s’emetia per l’UHF, el segon canal que a casa no sintonitzàvem… Tot i així ja llavors m’arribava el missatge de que es tractava d’una aposta innovadora (dintre d’uns límits, és clar) del trist panorama comunicacional hispànic. Després vindria aquell famós programa d’entrevistes, “Estudio Abierto”, per on passaven tot tipus de personatges, des de Carmen Sevilla, a la imatge, fins al jueu que doblegava coberts amb la mirada. El programa era entretingut però alhora un remot precedent de l’actual televisió-escombraria. El darrer Íñigo que recordem, sobrat de quilos i amb el cap rapat, és el de comentarista dels festivals d’Eurovisió, on substituí l’inaguantable Uribarri. Però fes el programa que fes, Íñigo sempre va fer gala d’una professionalitat que no abunda precisament en l’actual espai catòdic.

Ah! No ens oblidem tampoc dels seus característics bigotis, una marca de la casa, inspirats potser en l’època gloriosa dels Beatles. Sempre els vaig veure (els bigotis, no els Beatles) com una simple i original mostra de personalitat del periodista bilbaí fins que en una ocasió vaig sentir aquest mordaç comentari d’una amiga de la família: “Com s’ho fa quan menja fideus amb aquests bigotis? Quin fàstic!” Sempre que ha tornat a ser notícia, al veure la seva imatge no puc evitar recordar-me’n: “Mira, el dels fideus!”.

[Imatge: www.rtve.es]

El dia dels Jordis

Avui no serà un Sant Jordi com el d’altres anys. Tenim presoners polítics, entre ells tres Jordis, que no podran celebrar la seva (la nostra) onomàstica acompanyats dels éssers estimats. Tenim exiliats, entre ells el president, que no podrà presidir la benedicció de roses a Palau. Tenim, en fi, un estat que ens recorda, amb les seves grans i petites accions repressives, dia sí dia també, què pensa dels catalans, dels seus desitjos, de les seves propostes polítiques, de la seva manera d’entendre el món, de la seva llengua, de la seva cultura, del seu tarannà.

Enguany no serà el Sant Jordi de sempre. Tot i així, ningú no ens segrestarà el dret a gaudir de la nostra festa més cívica. Sortirem com cada any al carrer, omplint-lo de llibres, de roses, de cultura, d’amor, de tot allò que ells no volen ni poden entendre. Sortirem al carrer i l’omplirem de groc, encara que ofengui a uns quants (o precisament per això), amb l’esperança de que, ben aviat, el 23 d’abril sigui un dia de llibertat per a tots.

Bona diada a tots.

I tots, tots s’en van

[Avui és el Dia Mundial de la Poesia: aquí en teniu una]

Este vaise i aquel vaise,
e todos, todos se van.
Galicia, sin homes quedas
que te poidan traballar.
Tés, en cambio, orfos e orfas
e campos de soledad,
e nais que non teñen fillos
e fillos que non ten pais.
E tés corazóns que sufren
longas ausencias mortás,
viudas de vivos e mortos
que ninguén consolarà.

Rosalia de Castro: “¡Pra a Habana!”

 

‘Hiri berdea’

Un lector del bloc efectua un succint comentari al meu apunt sobre Vitòria (La ciutat verda), publicat dimecres passat. Pregunta simplement “i el basc, què?”, que no sé si interpretar com una mera pregunta (interessant-se per l’estat de la llengua en aquella ciutat) o bé és una crítica encoberta al contingut de l’apunt, notòriament laudatori. Com volent dir “sí, sí, els monument són preciosos, la gent fantàstica, tot és ple d’arbres i bicicletes i es menja molt bé, però la llengua pròpia brilla per la seva absència”.

Siguin quines siguin les intencions de l’amable lector, he de dir que vaig marxar de la capital alabesa amb una agradable sensació pel que fa a la qüestió lingüística, que procuro tractar sempre amb el màxim interès i sensibilitat. Ras i curt, vaig sentir parlar al carrer més èuscar a Gasteiz diumenge passat que a Bilbao en la meva darrera visita, potser fa un any. La primera es troba en una zona majoritàriament castellanoparlant de fa segles, la segona no, i tot i així resultava gratificant sentir aquella venerable llengua en boca de persones d’edats ben diverses. Pel que fa a l’ús escrit de caràcter oficial, el bilingüisme es troba arreu, des de les plaques dels carrers fins a horaris, passant per senyals de trànsit, com ocorre també en bona part de la publicitat comercial (centres comercials, bancs…). I, naturalment, la presència de l’èuscar és l’esperable en tota mena de cartells, anuncis i pasquins procedents de la societat civil, siguin de caràcter polític, sindical o cultural, que omplen parets i aparadors de comerços. No parlem ja de pintades i grafitis de caire abertzale o antisistema.

Resumint, la meva impressió és que les polítiques dels darrers anys (nacionals o municipals) han estat prou efectives en ordre a retornar el basc a una certa presència pública, de moment, que abans no devia tenir. Que consti que parlo des del desconeixement de dades, estadístiques, normatives i actuacions concretes. Tampoc la meva curta estada a Vitòria (vint-i-tantes hores) permetia cap mena de mostreig mínimament significatiu. He començat parlant de “sensacions” i acabo parlant d'”impressions”. L’optimisme sobre la qüestió completa els meus sentiments cap a la situació del basc a Vitòria-Gasteiz.

[Hiri berdea vol dir La ciutat verda; imatge: turismovasco.com]

 

 

Nosaltres també

El 8 de març arriba enguany amb una novetat important: una vaga feminista, convocada per determinats sindicats i associacions per posar en evidència la importància d’una meitat de la població quan deixa, ni que sigui per unes hores, de treballar, estudiar, tenir cura de persones properes o consumir. Aquesta és la pretensió de la mobilització de demà.

Naturalment, jo no faré vaga. Dic “naturalment” tot i que podria fer-ne com una mostra de solidaritat a favor de la igualtat de sexes i de rebuig a la violència masclista, les injustícies laborals o el famós “sostre de vidre”. No faré vaga perquè les mateixes convocants diuen que si els homes deixem de treballar, la vaga perd tot el seu sentit, No deixa de ser congruent amb el raonament de cert feminisme i de la seva concepció discriminatòria de la societat, dividint-la en dues meitats i focalitzant reivindicacions, lluites i accions a favor d’una d’aquestes meitats, la més desafavorida històricament (que ningú nega) i avantposant-ho per sobre de qualsevol altra consideració (la famosa perspectiva de gènere).

No estic d’acord amb aquest plantejament, i així ho he manifestat cada 8 de març en aquest bloc, i porto ja uns quants anys. Els darrers dies l’actualitat ens ha obsequiat amb una altra mostra de com aquesta fal·lera (sens dubte benintencionada) pot acabar comportant efectes no previstos: en determinats municipis s’ha decidit que, en hores nocturnes, els autobusos puguin parar i permetre baixar a les viatgeres on aquestes ho sol·licitin per fer-les sentir més segures en zones mal il·luminades o poc transitades. Lloable decisió, que aplaudeixo, però que automàticament crea una discriminació a favor de la resta d’usuaris (els homes) que, em pregunto, per què no tenen dret a les mateixes mesures de seguretat. Que no érem iguals?

Per sort el feminisme va evolucionant en la bona direcció. Ahir els mitjans de comunicació comentaven el declivi del Femen, aquella organització internacional d’activistes que muntaven el ciri tot despullant-se en situacions estratègicament ben estudiades (amb càmeres a prop, vaja). Les accions han anat tenint l’impacte buscat però el grup ja estava completament amortitzat i, en tot cas, eren les darreres cuades d’aquell feminisme de “dona violada, baró castrat” que il·lustrava la proclama amb contundents eines de tall. Avui està en boga quelcom més amigable, per exemple el #metoo, l’exitosa campanya contra l’assetjament sexual liderada per celebritats i que posa en primer pla una problemàtica patida, i de quina manera, per milions de dones a tot el món.

Me too significa “jo també” i, donant-li un sentit diferent a l’original significa igualment el que volem en el nou feminisme: “nosaltres també” volem participar de la lluita per la igualtat de les persones, sense establir ni blocs, ni discriminacions, per molt positives que siguin. Sense mirar el sexe (o el “gènere”, si tan us agrada la paraula…) de cadascú de nosaltres. Així sí que m’hi trobaran.

[La dona de la imatge és Gabriela Morreale de Castro, una eminent bioquímica precursora de la detecció precoç de l’hipotiroïdisme congènit en nounats mitjançant la prova del taló; la senyora Morreale va morir el desembre passat i, malgrat la seva importància en el món de la ciència i de la investigació, la seva desaparició va passar completament desapercebuda. Posant la seva foto a l’apunt d’avui faig un petit homenatge a les dones que, vencent moltes adversitats, assoleixen llocs destacats a la societat i no sempre se’ls ho té en compte; imatge: notife.com] 

 

 

Adéu a un forn de pa

Una altra pèrdua. No em refereixo a un ésser estimat ni a cap personalitat pública, sinó a quelcom menys transcendent: les botigues tradicionals o històriques de les nostres ciutats. He tret el tema en aquest bloc en altres ocasions (aquí, aquí, aquí o aquí) i molt em temo que el procés (almenys aquest procés) no té aturador. No fa gaire digué adéu  l’emblemàtic i vintage establiment Kolster, al carrer Major de Tarragona, notícia que estava més que cantada. L’altre dia li tocà el rebre al Forn Pijuan, ben a prop de l’anterior, al carrer de la Nau. Amb 122 anys d’història a les espatlles s’ha vist obligat a tancar portes, empès per les dificultats econòmiques que comportava un negoci d’aquest tipus. Es tractava del darrer forn de llenya de la ciutat, una instal·lació que obligava el seu propietari (la quarta generació dels Pijuan forners) a dormir a la tarda, treballar a la nit i despatxar al matí. Unes condicions laborals i de negoci difícils de suportar en uns temps i uns entorns socials dominats per les presses, l’ajustament de costos i la banalitat gastronòmica.

El “pa bo d’abans”, aquest concepte perfectament instal·lat en l’enyorança dels que som de generacions més granadetes, ha perdut novament en el ferotge i desigual combat contra les màquines i les masses congelades, contra les franquícies i les benzineres (!), contra l’adotzenament i la despersonalització de la vida moderna. Les meritòries propostes (pa de nous, pa d’olives, pa de …) que ens fan determinats establiments (les boutiques del pa i similars) no aconseguiran substituir el record d’aquells barres i pans de pagès, de molla compacta i rotunda i de crosta torrada i cruixent, que es conservava dies sencers sense necessitat de congeladors, microones altres ‘mandangues’. Cada dia estic més d’acord amb aquell poeta castellà: qualsevol temps passat fou millor.

[Imatge: delcamp.cat; foto Caralp Mariné]

‘Preferéncias de blocaire’

En lo tiratge de cepilladas, perdon, voliá dire de senténcias, del Tribunal Constitucional espanhòl, lo agraciat de ièr foguèt la lenga aranesa. Concrètament, li donar la categoria de “preferent” èra anar tròp luènh. Ieu cresiá qu’èra un adjectiu mai lèu declaratiu (“preferent” es pas una imposicion ni fòrça mens una proïbicion per las autras doas lengas oficialas del Val d’Aran), mas pel uniformisme ponentí es pas aital. Quanta luta nos demòra per defendre lo nòstre país e la nòstra cultura! Per la miá part, la apunt d’aquel blòc tornarà èsser uèi en aranés. Preferéncia de blocaire.

E coma passa sovent, la capriciosa actualitat se carga de emparellar de notícias: una de las nòstras deputadas, l’aranesa Mireia Boya, li caldrà declarar davant los tribunals espanhòls. La cupaire a ja anonciat qu’o afrontarà de manièra digna e valenta. Tota la miá solidaritat cap a ela. Preferéncia de blocaire.

***

En el sorteig de cepilladas, perdó, volia dir sentències, del Tribunal Constitucional espanyol, l’agraciat d’ahir va ser la llengua aranesa. Concretament, donar-li la categoria de “preferent” era anar massa lluny. Jo creia que era un adjectiu més aviat declaratiu (“preferent” no és una imposició ni molt menys una prohibició per a les altres dues llengües oficials de la Val d’Aran), però per a l’uniformisme ponentí no és així. Quanta lluita ens queda per defensar el nostre país i la nostra cultura! Per la meva part, l’apunt d’aquest bloc tornarà a ser avui en aranès. Preferència de blocaire.

I com passa sovint, la capriciosa actualitat s’encarrega d’emparellar notícies: una de les nostres diputades, l’aranesa Mireia Boya, haurà de declarar davant els tribunals espanyols. La cupaire ja ha anunciat que ho afrontarà de manera digna i valenta. Tota la meva solidaritat cap a ella. Preferència de blocaire.

[Traductor automàtic: gencat.cat; imatge: elnacional.cat]

‘Call me by your name’

Nord d’Itàlia, ambient rural, anys vuitanta. L’estiu transcorre despreocupadament i plàcida per a Elio, un jove que omple el temps llegint, tocant el piano, desplaçant-se en bicicleta, banyant-se i duent una més aviat limitada vida social. En aquestes, apareix Oliver, un nord-americà que s’instal·la a la gran vil·la familiar per col·laborar amb el pare d’Elio en tasques arqueològiques. Ja es veu a venir que entre els dos passarà alguna cosa, i sí. De fet, la major part del metratge de la pel·lícula l’omple la lenta aproximació entre ells dos, els diàlegs amb sobreentesos, furtius contactes físics, el paper de terceres persones (els pares, les amigues -i l’amiga, en singular- del noi…), i tot en bucòlics i envejables escenaris de la Llombardia.

El títol de la pel·lícula fa referència a un joc que pacten els dos protagonistes: anomenar l’altre amb el propi nom, transformant la naixent relació amorosa entre ells en una mena de mirall on un es reflecteix en l’altre (és una interpretació personal meva, no cal fer-ne gaire cas). Call me by your name és un drama romàntic que no es fa mai embafós i és la història d’una relació gai tractada amb una gran elegància. Potser aquest tractament (i al fet que els protagonistes siguin jueus) ha ajudat a que tingui quatre nominacions als Oscar, entre elles a la millor pel·lícula i a l’actor protagonista (el franco-nordamericà Timothee Chalamet), totalment justificades. Si el film s’alça amb les estatuetes ho celebraré pel que té d’aposta per un cinema europeu (és una coproducció amb Itàlia), reposat i normalitzador del fet LGTB, allunyant-se tant d’hipocresies com de correccions polítiques i sense buscar la polèmica fàcil. Normalitzador, repeteixo.

[Imatge: variety.com]

Mòstra de Cinèma Occitan 2017

La Mòstra de Cinèma Occitan tòrna a Tarragona. Après èsser-se ajornat en lo passat octòbre, lo dijòus 8 de febrièr, a las 18,30, a la Bibliotèca Publica de Tarragona, se projectarà Lo sòl poder se que de dirai. Fausta Garavini (a l’image) es una de las voses mai autorizadas per parlar de l´occitana e de la siá literatura. Critica literària, escrivana, assagista e reviradora, nos presenta, en aquel documentari, la siá vision d’ aquel univèrs cultural, a travèrs de las siás opinions e d´una sonhada seleccion de tèxtes de desparièrs autors occitans.

Cossí es ja abitual, cada projeccion serà precedida d’una conferéncia introductòria al tèma que tracta lo documentari que se poirà veire: Antoni Rossell, professor de l’Universitat Autonòma de Barcelona e coordinator de l’Archiu Occitan, introdusirà la pellicula.

Activitat organizada pel Departament de Cultura. Pelliculas subtitulades en catalan, mercés a la collaboracion entre la Direccion Generala de Politica Lingüistica e la Cadièra d’Estudis Occitans de l’Universitat de Lhèida.

***

La Mòstra de Cinema Occitan torna a Tarragona. Després d’haver-se ajornat el passat octubre, el dijous 8 de febrer, a les 18,30, a la Biblioteca Pública de Tarragona, es projectarà Lo sòl poder se que de dirai. Fausta Garavini (a la imatge) és una de les veus més autoritzades per parlar de l´occità i de la seva literatura. Crítica literària, escriptora, assagista i traductora, ens presenta, en aquest documental, la seva visió d’ aquest univers cultural, a través de les seves opinions i d´una acurada selecció de textos de diferents autors occitans.

Com ja és habitual, cada projecció serà precedida d’una conferència introductòria al tema que tracta el documental que es podrà veure: Antoni Rossell, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i coordinador de l’Arxiu Occità, introduirà la pel·lícula.

Activitat organitzada pel Departament de Cultura. Pel·lícules subtitulades en català, gràcies a la col·laboració entre la Direcció General de Política Lingüística i la Càtedra d’Estudis Occitans de la Universitat de Lleida.

[Traducció: http://traductor.gencat.cat/text.do; imatge: festivaldellegenerazione.it] 

 

 

‘The Post’ (‘Los archivos del Pentágono’)

La dubitativa editora del The Washington Post i el seu molt més resolut director (grandíssims Meryl Streep i Tom Hanks) tenen l’oportunitat de publicar documents secrets del Pentàgon que deixen en molt mal lloc la política de la Casa Blanca en relació a la guerra del Vietnam. Altres periòdics nord-americans estan en la mateixa tessitura. El dret constitucional a la informació i a la llibertat d’expressió enfront a la raó d’estat i la seguretat nacional són el tema de la darrera pel·lícula de Steven Spielberg. The Post recorda de forma evident Tots els homes del president per la trama, per l’època dels fets i per la intencionalitat, i com en el film de Pakula, el resultat no és gens decebedor, malgrat la dificultat que comporta traslladar a la pantalla reunions, telefonades, decisions judicials… i convertir-les en un relat àgil i atractiu per al gran públic (sense escenes de masses, sense efectes especials, sense acció, sense violència, sense sexe…). Spielberg ho aconsegueix, i encara que no fos així, cal valorar la pel·lícula com el que és: un cant a la llibertat de premsa i d’informació davant dels interessos del poder polític, que arriba al seu clímax en el moment èpic (i emocionant) en què les rotatives es posen en marxa. Un no pot evitar fer comparacions amb les relacions poder-premsa d’ara i d’aquí, convertides en una mera submissió de la segona cap a la primera, impartint consignes i instruccions a canvi d’alleujaments a urgències financeres. Un comportament de l’abans conegut com a “quart poder” convertit en una cosa molt semblant a la prostitució.

La crítica ha destacat també el vessant feminista de The Post tot retratant l’empoderament (com es diu ara) de l’editora, la vídua de l’amo del diari que es veu obligada a enfrontar-se a les responsabilitats i decisions que li obliga el seu càrrec, en uns mons (el periodístic, el polític i el judicial) encara dominats abassegadorament per homes. El missatge sembla clar, tot i així a la sortida de la sala vaig captar la conversa d’una parella:

Ell: la pel·lícula està bé, però jo li hagués tret encara més suc a l’argument.

Ella: els vestits d’elles m’han encantat…

[Avui Les aigües turbulentes compleixen onze anys: llarga vida a tots els blocs!; Imatge: the-pool.com]

 

Nadales al gener

Em trobo a la bústia una bona mostra del “bon fer” de Correos: un exemplar d’El Temps corresponent a principis de desembre, el número especial 40 anys de L’Avenç, que també es va publicar el desembre, i finalment, l’avís per anar a recollir la Nadala de la Fundació Carulla. Com el seu nom indica, aquesta felicitació anual es publica en vigílies nadalenques, però a casa d’aquest blocaire no ha arribat fins a finals de gener. Potser la correspondència arriba en carro ara. També podria ser que ho fes en AVE, ara que va més lent que els trens de Rodalies. En tot cas, no és just parlar massa malament de Correos perquè se’m va ocórrer publicar la meva queixa a Twitter, i de forma immediata em van contestar excusant-se, prometent que intentarien esmenar les deficiències, i bla-bla-bla, i totes aquestes coses que diu un servei d’atenció al cient mínimament eficaç.

La Nadala, canviant de tema, arriba als cinquanta anys. El que va començar essent una modesta publicació de quatre pàgines, obsequi de la Fundació Carulla /abans Jaume I, iniciativa de l’espluguí de la Gallina Blanca) es va anar transformant en un atractiu dossier, curosament editat, sobre temes concrets de la història i la cultura catalanes (fent memòria: el modernisme, Àngel Guimerà, l’Església, la música, els Borja, l’Institut d’Estudis Catalans…). L’altre dia parlàvem de Cendrós; avui, de Carulla. Noms i trajectòries imprescindibles per a la supervivència primer i la projecció després de la nostra cultura en temps no fàcils. La Fundació Carulla ha estat sempre estretament vinculada a Òmnium Cultural, entitat que avui mateix ha rebut una desagradable visita que potser a hores d’ara encara no ha marxat. Bé, de fet no han marxat mai.

Injecció de positivitat

Aquest dijous passat, presentació d’El cavaller Floïd a la Cambra de Comerç de Tarragona. Es tracta de la biografia de Joan B. Cendrós, l’amo de l’empresa que fabricava la popular loció per a després de l’afaitada, però també un munt de coses més. Cendrós va ser un element cabdal per a la recuperació cultural del nostre país en els foscos anys del franquisme, un autèntic mecenes que contribuí generosament a múltiples iniciatives: la recuperació de l’editorial Proa (que, lògicament, ha publicat l’obra presentada), el reviscolament de l’Institut d’Estudis Catalans, la fundació d’Òmnium Cultural, la creació del Premi Sant Jordi… Un començar i no acabar d’accions en favor de la llengua i la cultura catalanes quan més falta feia, al darrera de les quals hi havia aquest descendent de vallencs, geniüt i impulsiu, de peculiar aspecte (patilles, camises fosques, corbates blanques) i sobretot optimista. “Una injecció de positivitat”, com digué l’autor del llibre, Genís Sinca, que tingué l’oportunitat d’accés a l’arxiu personal de l’empresari, curosament conservat al seu domicili.

L’acte va anar a càrrec de l’actual presidenta de l’Òmnium al Tarragonès, la Rosa Maria Codinas, el bon amic Joan Masalles, una de les filles de Cendrós i el propi Sinca, amb unes intervencions molt amenes, inclosa una peculiar performance consistent en ruixar el públic amb Floïd, a mode de bateig. No cal dir que l’actual situació política es va colar, inevitablement, en l’acte: l’actual president de l’entitat organitzadora, fundada per Cendrós i presidida a Tarragona per Codinas és encara a la presó tres mesos després, contra tota lògica i tota justícia. Una situació tant dolenta o pitjor que la que li va tocar viure al cavaller Floïd, no debades se’ns va recordar que el franquisme, que va clausurar l’entitat cultural durant alguns anys, mai no es va atrevir ni tant sols a detenir cap dels seus dirigents.

A la sortida va tocar, inevitablement (i en aquest cas amb molt de gust), comprar un exemplar d’El cavaller Floïd, un volum de 600 planes, acompanyat d’un inesperat obsequi: un flascó de l’actual Floïd. Que al nostre país i a la nostra cultura li queden encara un llarg camí per recórrer ens ho diu l’envàs, retolat en (i només en) castellà, amb la indicació de Barcelona (España) com a seu empresarial. Anem planxant i anem arrugant, no hi ha cap mena de dubte.

 

El julivert artístic

Les obres del museu de Lleida ja estan on ells volien. Rebudes entusiàsticament provinciana, amb un punt de Bienvenido Mister Marshall per autoritats i ciutadania, les escultures i els sarcòfags del monestir de Sixena han arribat a destí i descarregats no vulguis saber com (circula per la xarxa una foto ben il·lustrativa al respecte).

Naturalment, tot el procés relacionat amb aquest tema de les obres de Sixena guarda una estretíssima relació amb l’altre Procés, en majúscules. S’acostuma a dir, i és veritat, que l’independentisme català és un conflicte polític que l’estat ha judicialitzat tant com ha pogut. Sixena, de fet, és el cas contrari: un conflicte estrictament jurídic de pertinença d’unes obres d’art que les administracions anticatalanes (estat i Aragó, per entendre’ns) han polititzat fins a aprofitar l’aprovació de l’article 155 per “colar” el trasllat exprés de les 44 peces museístiques.

És una qüestió en la qual jo, personalment, no m’hi hagués oposat si les coses s’haguessin fet bé: si legalment les peces han de pertànyer a una altra administració o col·lectivitat no hi ha res a discutir quan tot està correctament documentat i fonamentat. De fet, tot el que fa referència a la propietat i a l’ús del patrimoni artístic pot ser extraordinàriament complex en aquest sentit, perquè pot ser de qui el troba, de l’amo el terreny on es troba, del seu autor, dels seus hereus, de qui el compra, de les diferents administracions competents… Com es veu, es tracta d’un assumpte tècnico-jurídic que la política no hauria de grapejar ni la societat fer-ne bandera de batalles inapropiades, cosa que no s’ha respectat.

Si les peces de Sixena han d’anar a parar a un altre lloc, que hi vagin, però hagués demanat una mica més de respecte pels procediments legals i sobretot evitar-nos l’espectacle policíac d’avui, un muntatge desproporcionat i ridícul (triobo que van sobrats de policia aquella gent) només per aconseguir la foto tan desitjada per un estat d’esperit encara colonial. Tot plegat m’ha recordat una mica la “gesta” de Perejil: una nimietat per tenir contenta una parròquia que enyora glòries imperials d’una altra època.

[Imatge: www.ara.cat, foto ACN]

‘Due margherite, prego’

Bones notícies: la pizza ja és “Patrimoni immaterial de la Humanitat” segons la UNESCO. Bé, cal precisar-ho: no les pizzes en si, que són ben materials, sinó l’art dels pizzaioli napolitans. Transcric l’explicació que en fa l’alt organisme cultural:

“L’art dels pizzaioli napolitans és una pràctica culinària consistent en preparar en quatre etapes la massa d’una pizza i enfornar-la amb foc de llenya donant-li voltes. Aquesta pràctica -que va néixer a Nàpols, on viuen i treballen actualment uns 3.000 pizzaioli– és un element del patrimoni cultural que ocupa un paper essencial en la celebració d’esdeveniments socials i fomenta els intercanvis entre diferents generacions. Les tècniques i els coneixements vinculats a aquesta art culinària es transmeten fonamentalment en els establiments (botteghe) dels mestres pizzaioli, on els joves aprenents n’observen el treball”.

La tècnica i el resultat no tenen res a veure, per tant, amb aquestes superfícies rígides decorades amb insospitats productes que ens venen, refrigerats o congelats, als supermercats de la cantonada. Per precisar-ho més, una pizza com Déu mana ha de ser preparada per un expert i servida al moment. Cosa no sempre fàcil. No sé si és una coincidència o no, però la possibilitat de poder fer-ho, ens serà des d’ara més fàcil: acaba d’obrir a Barcelona la pizzeria De Michele, primera sucursal fora d’Itàlia de l’Antica Pizzeria da Michele, fundada el 1870 a Nàpols.

[Imatge: viaempresa.cat]

 

Patrícia Gabancho (1952-2017)

“Li agradava anar per Canning perquè a mesura que l’avinguda avança cap al centre el trànsit es va fent més atapeït, més urbà, i els flancs edificats també: és com veure créixer la ciutat, les cases es fan més altes, els comerços més brillants. Casa. És als voltants del vell barri familiar que l’estómac se li emplena de plom, un neguit. El taxi s’atura davant l’edifici, “¿acá le va bien? Adiós, señora, buena suerte”.

In memoriam.

[Fragment de La néta d’Adam; imatge: cataloniavotes.eu]

‘Discrimining’

Dues passatgeres d’un avió de Vueling, que feia la ruta entre Barcelona i Menorca, han estat obligades a quedar en terra per parlar en català a una hostessa. L’incident gens anecdòtic se suma a moltes altres notícies que ens han arribat els darrers temps sobre discriminacions contra la nostra llengua en llocs públics o davant estaments oficials. Llocs i estaments obligats, com a mínim, a entendre-la i, en tot cas, a ser respectuosos en cas de dificultats de comprensió. Incident que es produeix, a més, en plena eclosió d’agressions de tot ordre contra el nostre país, la seva gent, la seva cultura i les seves formes de vida. Els darrers esdeveniments polítics han obert la veda, definitivament, contra nosaltres. Això s’haurà de parar d’alguna manera, i al costat de mesures proactives (denúncies, reclamacions, iniciatives parlamentàries, cartes al director, què-sé-jo) caldrà enfrontar-se, si mai ens trobem en situacions d’aquest tipus, amb una bona dosi de paciència i serenitat. Si pot ser, no donar-ne importància (això frustra molt a l’enemic) i si no respondre amb aplom o ironia. I sempre amb dignitat. És bo, en tot cas, fer públic cada cas de discriminació, agressió, menyspreu o burla perquè, lluny d’acovardir, la difusió del conjunt de despropòsits contra el nostre país i la nostra societat ajuda a conscienciar-nos de quina mena d’enemic tenim davant, contribueix a reafirmar-nos en els nostres drets davant de tercers (Europa, on ets?).

L’episodi de Vueling és especialment simptomàtic de fins a quins extrems estan arribant les coses. Si els fets són certs (tampoc sabem tots els detalls), sembla ser que hi va haver algun tipus de “desencontre”, diguem-ho així, entre dues passatgeres i l’hostessa i aquesta no va tenir altra reacció que avisar el comandant de la nau que, al seu torn, va fer pujar una parella de piolins que són els que van obligar a baixar les passatgeres. Aquestes pràctiques d’estat policial són les verdaderament preocupants: una incidència que podia haver-se solucionat amistosament en un minut va derivar en una intervenció d’un cos armat que no es va limitar a identificar les protagonistes (que és el que, com a molt, tocava) sinó que les va fer fora de l’avió. Encara gràcies que no van passar la nit al cuartelillo.

Vueling torna a tenir un petit “marron”. La companyia, que va néixer amb un esperit juvenil, alternatiu i de bon ‘rotllo’ (tot ho feien acabar en -ing), acumula innombrables queixes sobre les seves pràctiques empresarials. Puc parlar per experiència pròpia d’un episodi d’overbooking que vaig patir fa alguns mesos: per aconseguir la indemnització a què, segons la normativa europea, tenia dret, vaig haver de seguir un verdader calvari de paperassa, trucades i correus electrònics. Com passa amb Ryanair, la seva cosina germana, es podria dir que aquest és el preu que hem de pagar per aconseguir volar de forma relativament barata. No és això: hi ha certs drets i certes condicions de prestació del servei que no poden ser limitats de cap de les maneres, i no parlo d’hores de retard, centímetres de seient o entrepans industrials: parlo de complir escrupolosament les lleis i tractar correctament els clients. Una pràctica empresarial que Vueling, almenys en el cas de les senyores menorquines, es va passar per l’engonal.

[Imatge: eurocollege.es]

La gran Reforma

Avui fa cinc-cents anys exactes d’un fet transcendent per a la història religiosa, política, social i cultural d’Europa i de la humanitat. Un monjo agustí, Martí Luter, clavava a l’església de Wittenberg el que es coneix com “95 tesis” o, més aviat, noranta-cinc propostes de discussió, sorgides de la constatació de que el cristianisme de l’època, especialment la cúpula dirigent, s’havia apartat del missatge evangèlic fins a límits escandalosos. L’acció va acabar esdevenint revolucionària perquè va donar origen a un conjunt de confessions religioses esteses per tot el món i amb una gran diversitat de denominacions, que coneixem usualment com el protestantisme.

Val la pena recordar el fet, més enllà del seu vessant purament espiritual, perquè va representar tota una revolució en la manera de concebre l’exercici del poder, les relacions socials i econòmiques, la moral pública i privada, la transmissió del coneixement… Uns canvis que van tenir lloc paral·lelament a la descoberta de nous mons i al progrés tecnològic, amb la invenció de la impremta com a fet capital. La descoberta de Gutemberg facilità l’accés de la Bíblia a una gran massa de fidels. Juntament amb les versions traduïdes del text sagrat, la idea de que és el creient qui ha de guanyar-se la salvació per la fe i que és ell qui ha d’acostar-se a la interpretació de la Bíblia, sense intermediaris, constitueix la gran aportació luterana. Una aposta per l’individualisme i la llibertat, les bases que han fet pròsperes i avançades determinades societats, que coincideixen, quina casualitat, amb els països on arrelà el missatge protestant.

En el nostre país, l’existència del protestantisme no sempre ha estat prou coneguda. Josep Lluís Carod-Rovira hi ha contribuït decisivament a posar-hi remei amb un prolix estudi publicat no fa massa, on historia la implantació i el desenvolupament d’aquesta confessió convertida, encara que no ho sembli, en la segona dels Països Catalans. Potser la seva relativa discreció i la seva aposta per la reflexió personal i la vivència de la fe en petites comunitats és la seva clau de l’èxit, en contrast amb d’altres religions més conegudes per la seva no sempre encertada voluntat d’ocupar espais públics o de condicionar cultures i societats a qualsevol preu. I no em refereixo a cap en concret. I ara…

“Luter 500 anys, el luteranisme a casa nostre”, actes a Tarragona:

Dijous, 2 de novembre, 19 h, Seminari de Tarragona: Taula rodona “Luteranisme a Catalunya”, amb J.L.Carod-Rovira, Christine Bell (Parròquia Evangèlica Luterana) i Macià Riutort (professor URV).

Dilluns, 6 de novembre, 19 h, Campus Catalunya de la URV: Cine-club amb tertúlia. Pel·lícula Lutero, d’Eric Till.

[Imatge: liturgyandmusic.wordpres]

 

Jerry Lewis (1926-2017)

Un altre actor de la nostra infantesa i joventut que se’ns va, Jerry Lewis. Només per les molt bones estones que ens havia fet passar amb aquells festivals de ganyotes i gestos exagerats n’hi ha prou per sentir la seva pèrdua. A la memòria ens quedarà, és clar, El professor guillat i les seves interpretacions, concretament dues, Doctor Jeckyll (el professor maldestre) i Mister Hyde (l’engominat irresistible amb les alumnes). O era a l’inrevés?

[Imatge: pinterest]

El franquista era el seu germà Manuel…

Doncs no, no era del tot mentida la notícia d’El Mundo sobre la possibilitat de retirar Antonio Machado dels carrers de Sabadell. L’Ajuntament, via alcalde, va estar àgil, oportú i conseqüent desmentint que la placa dedicada a l’il·lustre poeta desaparegués. Era el què tocava, però no ens ha quedat clar el nexe entre la corporació municipal i l’autor de l’estudi-proposta de retirada de noms, perquè l’autor i l’estudi no són cap post-veritat del diari madrileny sinó ben reals.

La notícia i l’enrenou subsegüent s’inscriuen en aquell gènere de processos que cada dia m’emprenyen més: discussions acalorades sobre aspectes formals, i per tant d’una importància relativa, per tal de tenir ben entretingut al personal, no fos cas que la gent tingués la pensada de reflexionar o cavil·lar sobre qüestions de fons realment importants per a tots. Avui una placa de carrer, ahir un monument a la memòria de no sé qui, el dia abans quatre peces d’un museu, la setmana passada l’origen medieval d’una bandera, i així.

Contradient-me amb el paràgraf anterior, entraré a dir la meva sobre l’assumpte. Això de canviar noms de carrers perquè poden ser inconvenients per la salut mental del poble és molt típic del progressisme mal entès: els que més cridats estan a transformar la realitat, i per a això se’ls vota, quan arriben al poder en lloc de reformar l’estructura de la casa es dediquen a canviar-ne la decoració, i si cola, cola. És el mateix mecanisme de la correcció política, que els du a canviar el llenguatge (efecte) amb la secreta i inútil esperança de que així es transformarà la realitat (causa). Ara veig amb preocupació que aquest tarannà està envaint el nostre camp, el catalanisme. En aquests moments ens hem d’entretenir a treure noms de carrers perquè tenen a veure, d’alguna manera, amb l’estat? De debò això és el més important?

Estic completament d’acord amb eliminar (i destruir, si és necessari) les plaques o els monuments dedicats a tot allò relacionat amb la vergonyosa etapa franquista però, si us plau, no toqueu a Antonio Machado! Si a la seva biografia hi ha algun aspecte nacionalment reprovable, cosa que no estic en condicions de negar, serà ben poca cosa al costat del que representa, per a la cultura i per a la llibertat, el conjunt de la vida i l’obra d’aquest gran poeta (potser el meu preferit en llengua castellana), mort i enterrat, per alguna raó seria, a l’exili. En terres catalanes, per cert.

Españolito que vienes

al mundo te guarde Dios.

Una de las dos Españas

ha de helarte el corazón.

Que clarivident que era el sevillà!

[Imatge: www.upf.edu]

Turismefòbia (i 3)

Parlàvem l’altre dia, en aquesta sèrie estiuenca sobre el turisme, de que els seus efectes col·laterals ni són d’ara ni es circumscriuen a la ciutat de Barcelona, per molt que ara en parlem amb molta més passió i desimboltura, fins a etiquetar-lo amb l’equívoc neologisme de turismefòbia (i no turismofòbia com diu tothom). Ja fa molt temps que l’acció del capitalisme, és a dir la versió exagerada i contraproduent del liberalisme econòmic, va anar fent malbé mica en mica el que en principi era una forma lògica i raonable de creació de riquesa, de donar a conèixer nous territoris o de posar en contacte societats diferents, que això hauria de ser, idealment, el turisme. Unes pràctiques basades en munyir la vaca tant com es podia o esprémer la llimona fins a deixar-la sense suc van donar com a resultat el que ja sabem: invasió del territori, molts visitants concentrats en unes poques zones i en uns períodes de temps molt concrets, baixa qualitat en el servei, treballadors sense qualificació i mal pagats… Parlem del més prototípic dels nostres turismes, el de sol i platja, de lluny el més rebutjat o com a mínim qüestionat. Donada la veu d’alarma, van anar sorgint receptes:  desestacionalitzar, apostar pel turisme d’interior, potenciar les alternatives al sol i platja (turisme cultural, enoturisme, gastronòmic…), fomentar la reconversió de l’oferta hotelera elevant-ne els nivells de qualitat i promovent-ne la gestió sostenible, apostar per la professionalització del sector…

És innegable que tant el sector privat com l’administració han fet coses els darrers anys però també que queda molt per fer: el món, la societat, les tecnologies van més de pressa que els responsables de planificar i implementar millores al sector. Així estem a Barcelona: quan s’ha començat a prendre les mides a la bèstia ja feia temps que les noves formes de gestió empresarial i de comunicació digital s’havien àgilment instal·lat mentre l’administració (o les administracions, que aquest és un altre problema) continuen amb la seva política erràtica de pedaços, presoners d’una visió limitada del problema o de prejudicis ideològics.

Ara, en plena canícula i en moment delicat (per decisiu) de la política catalana, salten les accions d’Arran. M’alineo amb tots aquells que opinen que són unes actuacions completament contraproduents i fora de lloc, però també que tenen la virtut de posar el dit a la nafra i apuntar al centre del problema: una especulació immobiliària que no respecta veïns, barris, comerços i maneres de viure, un enfrontament forçat entre dos col·lectius (el visitant i el nadiu) que es salda sempre a favor del primer i, finalment, la conversió de l’escenari resultant en un parc temàtic aclaparador, molest, car, antiestètic i sense els motius d’interès que, en puritat, justifiquen la visita a la ciutat.

Què s’ha de fer? Sempre he cregut que el turisme, donada la seva gran transversalitat sectorial (economia, serveis, seguretat, cultura…) i subjectiva (protagonisme tant de les administracions públiques com dels agents socials), era una qüestió “de país” o, en el seu cas “de ciutat” (i en poques setmanes potser “d’estat”). Tots els actors han de ser cridats a proposar, consensuar i implementar les actuacions estratègiques que facin falta. Ja tenim estudis, diagnòstics i propostes de solucions emesos pels diferents organismes acadèmics, entitats o estudiosos del nostre país, que són d’un gran nivell. Però abans el que farà falta és una més gran altura de mires per part de tothom. Serà possible aconseguir-la?

[Imatge: www.eldiario.es, foto Sándra Lázaro]

Turismefòbia (2)

Explicava a l’anterior apunt que el turisme era una mena de confluència d’interessos que deixava rèdits a tothom fins que va començar a créixer desmesuradament, acabant per convertir-se en un monstre que enllarda territoris, societats i sistemes de vida, generant desigualtats socials, depredacions naturals i invasions culturals i provocant, amb més o menys raó, conflictes, queixes i protestes.

He dit amb més o menys raó perquè hi ha un factor important que causa que ara parlem tant de “turismefòbia” per referir-nos als aspectes més qüestionables del turisme, i és que ara qui pateix de ple les seves conseqüències és, pel que fa al nostre país, Barcelona. Fidels a una arrelada visió centralista de la realitat, per als mitjans de comunicació el que ocorre, perjudica o importa a Barcelona, ocorre, perjudica o importa a Catalunya: igual que amb la meteorologia, quan el turisme ha començat a provocar problemes a la ciutat, amb el creixement exponencial de visitants després del boom dels Jocs Olímpics, l’opinió pública i publicada ha elevat el problema a la categoria de primer nivell i ha començat a ser l’altaveu des de les protestes veïnals fins a les tristes punxades de rodes de bicicleta de l’altre dia. Però el problema ja venia de lluny. No cal remuntar-se a la desaparició de les formes tradicionals de vida als pobles de la Costa Brava i la transformació d’aquestos en hàbitats al gust de barcelonins i europeus: fet i fet, eren unes formes de vida rural (pescadors, però també pagesos per exemple) en clara regressió a tot arreu que justificava la seva substitució per altres modus vivendi. Fet i fet, és el gran argument que sempre se’ns presenta, i raó no falta, per defensar el turisme: la creació de riquesa, de llocs de treball i bla, bla, bla.

No cal, per tant, remuntar-se a aquells temps amb cases de pescadors reconvertides en boîte-discoteques d’un dia per l’altre, per a sorpresa de ments no prou preparades per segons què. Més aviat penso, sense sortir-me de l’àmbit costaner, en cridaneres disfuncions provocades per un turisme en creixent expansió que, en no arribar a la relativament plàcida Barcelona de fa alguns anys, no eren prou mereixedores d’atenció informativa o d’objecte reflexiu. Parlo d’ocupació intensiva i extensiva de la primera línia de costa, de totxo i de ciment, d’alçades exagerades, d’apartaments-nínxol d’estètica discutible, de desaparició de l’arquitectura tradicional. Parlo també de grups d’estètica encara més discutible, envaint de forma desordenada els carrers de Salou o de Lloret de Mar, atrets per la bonança climàtica, previ pagament de packs sospitosament barats que ho incloïen tot, viatge i pensió completa. Parlo de sorolls, baralles, borratxeres, balconing, fenòmens més antics del que alguns xaves es pensen. D’això no se’n parlava tant, a Barcelona, però era la mateixa fórmula que ara tant preocupa a la capital: exprimir al màxim una fórmula que dona beneficis a curt termini, sense sensibilitat pel territori, el paisatge, la convivència o la cultura locals. Era aquell turisme de sol i platja que començava a grinyolar i a donar símptomes de fatiga. Un turisme que es desenvolupava sota l’etiqueta de “destinacions madures”, i al qual calia buscar-li solucions. I sí, alguna cosa es va intentar fer.

(continuarà)

[Imatge: www.singlesbarcelona.es]

Turismefòbia (1)

Posa una fòbia a la teva vida. Si un col·lectiu, país, sector econòmic o persona no pateix una fòbia, no és ningú. Enguany es porta molt la turismefòbia, no se sap si magnificada com un element més d’una tardor que es presenta políticament molt intensa o bé per la necessitat d’omplir pàgines informatives i minuts televisius amb carnassa mínimament interessant.

Em donava una certa mandra opinar sobre l’assumpte, potser per la complexitat del que planteja, cosa que en conseqüència obliga a pensar més del compte, activitat francament heroica en els xafogosos dies que estem patint. Sembla, però, que la treva meteorològica ha arribat i potser és el moment propici per parlar del turisme, dels seus pros i dels seus contres. He dit més amunt complexitat i dic ara pros i contres i aquesta és la primera clau: certa opinió pública no ha assumit això i s’ha llençat a convertir el debat sobre el nostre turisme (i en molt bona part del turisme a tot arreu) en un exercici maniqueu de bons i dolents, de blancs i de negres, de tot o res. D’aquí a sorgir el mot turismefòbia, ara que les fòbies campen per tot arreu, només ha calgut donar un pas.

Comencem pel principi. El turisme, com tot a la vida, és una realitat ni bona ni dolenta per se: simplement és. Ningú no es va inventar aquest fenomen econòmic i social en un garatge, ni es va decidir secretament en un despatx, sinó que va anar sorgint i desenvolupant-se, casi imperceptiblement, fruit de la trobada o complementarietat de dos interessos. Per una banda, el de les persones per viatjar i conèixer nous paisatges, realitats, cultures o experiències (el desenvolupament dels mitjans de transport al segle XIX i la generalització del dret social a les vacances al segle XX hi van contribuir-hi decisivament). Per l’altra, l’oportunitat (que va acabar esdevenint necessitat) dels llocs de destinació per explotar econòmicament les necessitats que aquells visitants demandaven, primer allotjament, restauració o transport i més endavant oci, cultura o articles de consum.

Explicat així, el turisme seria, i potser ho va ser en altres èpoques, una feliç troballa o fórmula perfecta on tothom sortia guanyant. Els que tenim una certa edat encara recordem, fins i tot si no vam tenir prou oportunitats de gaudir-les, imatges o experiències lligades al turisme que transmetien optimisme i positivitat: platges no massificades, destinacions realment exòtiques o originals, uns visitants que aportaven contrast i modernitat en una època ben fosca… fins i tot els souvenirs i les postals Escudo de Oro tenien la seva gràcia. Tot era previsible i contingut, potser ingenu o naif, però no problemàtic ni generador de grans queixes. Què ha passat en poques dècades perquè aquest sector fonamental en la vida de qualsevol societat hagi donat la volta com un mitjó? Podríem parlar d’una “barroquització” del fenomen? O potser més aviat allò tan rebregat de “morir d’èxit”? Les platges estan impossibles de gent, allí on encara queda sorra, plenes de venedors cridaners i de rafles. Per trobar una destinació original o cal tenir molta sort o molts diners: la globalització en tots els seus sentits, des de la llengua fins als usos culturals, des dels comerços fins a la gastronomia, inunda qualsevol racó del món, llevant-li, per tant, el recurs bàsic que justificava la seva visita: la diferència o el contrast amb el lloc de residència. Per la seva part, els visitants (que tots anomenem turistes, mot esdevingut pejoratiu, o directament guiris) ja només són una gernació que fa nosa al carrer (van a pas de tortuga, com és natural), que gasta poc i que fa molt de soroll (el que no fan al seu país, per cert). Dels souvenirs ben poca cosa es pot afegir, com no sigui que encara no ens hem tret de sobre l’estupor que provoca veure barrets mexicans en basars indis: un producte equivocat venut en comerços aliens a la tradició local, tot un atemptat a la lògica del que hauria de ser el turisme ideal. Per què hem arribat a aquest punt?

(continuarà)

[Imatge: imatge hosteltur.com; cadenaser.com]

Pobles i poders

“La complexitat lingüística del món és malvista pel poder. I, com que el poder no s’estima gens ni mica els competidors, si pogués els esborraria del planisferi: faria desaparèixer les forces econòmiques rivals (o suposadament rivals, o l’enemic creat a posta) i, correlativament, les cultures i les parles diferents. De moment, i de la mateixa manera que l’Àfrica fou dibuixada interiorment seguint els dictats d’una geometria implacable, el món és sotmès a una divisió en macroàrees d’influència i els poders que hi concorren ens fan viure en un equilibri més o menys inestable segons les èpoques, les direccions de l’economia, les necessitats de fonts energètiques o el desenvolupament de la indústria i el negoci de l’armament, entre d’altres factors. És en aquest panorama general que cal inserir un problema lingüístic que no és, de cap de les maneres, una bombolla hermètica: si un poble diu “Deixeu-me parlar la meva llengua!”, està defensant la pròpia identitat, la supervivència, l’espai històric; si un poder diu “Parleu la llengua que us proposo; deixeu-vos de rareses minoritàries!”, us vol engolir dins la seva àrea d’influència i, a més, us vol engolir amb comoditat”.

(Fragment de Mal de llengües, de Jesús Tuson, 1939-2017; in memoriam)

[Imatge: foto Gabriel Massana, www.elpuntavui.cat]

Això és un no parar

A aquestes altures de la pel·lícula, no tinc cap mena de dubte d’una conxorxa contra el funcionament normal dels serveis públics a Catalunya. No sóc un conspiranoic, ni molt menys, però que algú m’expliqui si és realment una casualitat que en una societat, i de forma successiva, hi hagin problemes al control de passaports a l’aeroport, després una vaga de metro (els dilluns!), després la dels taxis, i ara la dels vigilants de seguretat del mateix aeroport, aquells que, de forma cansina i repetitiva, ens recorden que ens hem de treure relojes, cinturones, las llaves del coche… Una vaga que està provocant cues de més d’una hora, pitjor que a Port Aventura, i notables inconvenients.

No parlo ja dels retards habituals de Rodalies. Només falta algun col·lapse a les autopistes per tal d’arrodonir-ho. Millor no cridar el mal temps. És altament il·lustratiu com cada administració i cada formació política, amb competències o no en els diferents incidents, ha reaccionat implicant-se, criticant-ho, rentant-se les mans o desviant culpes al del costat. Per tenir-ho en compte.

La vaga dels vigilants de seguretat sembla ja la tempesta perfecta, per les dates i per la manera de plantejar-la, que preveig que no tindrà un recorregut tan dramàtic com alguns auguren. Tot i així, si realment hi ha una mà negra rere la singular protesta (no per les reivindicacions laborals, que semblen justes, sinó pel fet de que només es dona a l’aeroport del Prat, ja és curiós), i aquesta protesta s’eternitza tot l’agost, petarà a la cara de qui més s’ho mereix. Serà una altra dada, una més, a tenir en compte quan el diumenge 1 d’octubre ens acostem a les urnes.

Canviant una mica de terç, si realment les condicions laborals d’aquest col·lectiu laboral són tan lamentables com diuen, és preocupant que la seguretat de tots els viatgers depengui d’uns treballadors que cobren només 900 euros mensuals, que pateixen uns torns inacabables i que tenen dificultats per menjar o per anar a fer un pipí… Són els que han d’estar ben segurs de que, entre els milers de viatgers que passen cada dia per aquella mena d’arc de triomf amb llumetes, no se’ls coli algun boig amb intencions perverses. És per no estar gaire tranquil, la veritat.

[Imatge: Vilaweb]