Fer (1949-2020)

La família d’El Punt Avui, a la qual pertanyo en certa manera, torna a estar de dol. No fa ni tres mesos que lamentàvem la mort de l’articulista Manel Cuyàs quan aquest matí hem rebut una altra mala notícia: la desaparició del dibuixant Fer (Josep Antoni Fernández). Curiosament, ambdós col·laboradors eren veïns de la segona pàgina del diari, i tots dos eren de lectura obligada (bé: de lectura un i de visualització l’altre) només encetar-lo.

Col·laborador també d’El Temps i director d’El Jueves, creador del premi Gat Perich… els dibuixos de Fer eren molt personals i perfectament identificables. Si formalment eren ingenus, una mica infantils, en el fons es transformaven en una càrrega de profunditat contra els polítics reaccionaris, el feixisme, Españistán, les forces vives del régimen … Malauradament, en els darrers temps li sobraven les idees que inspiressin els seus acudits.

Quan moria algun personatge destacat i dels bons, Fer tenia per costum dibuixar-lo arribant al cel i organitzant algun amable desgavell per a desesperació de Déu o de Sant Pere. Ara el protagonista de la historieta ha de ser ell mateix. Què faria en arribant a les altures? Estic segur que alguns dels excel·lents dibuixants del nostre país se les empescaran per representar l’escena de forma original i divertida. El millor homenatge que se li pot fer, sens dubte.

[Imatge: el darrer acudit, d’avui mateix: foto ACN]

 

Llibres a ull (i 5: papanates)

Trio per acabar la sèrie estiuenca un llibre de Quim Monzó. No una novel·la o un recull de contes, sinó un dels diversos reculls d’articles periodístics que ha publicat els darrers anys: Esplendor i glòria de la Internacional Papanates. Com diu la contraportada, es tracta d’una crònica brillant i lúcida de l’arribada al poder de “l’imperi de la plastilina”, d’aquesta manera d’entendre la política i la societat que en les darreres dècades ha aconseguit impregnar-ho tot. Un fenomen difícil de definir amb precisió però que Monzó aconsegueix donar-li una certa forma tant en aquest com en altres llibres. La correcció política, la sexualitat, l’ecologisme, la publicitat, el llenguatge, la restauració… tot passa per l’adreçador de Monzó fins a transformar-lo en peces breus, excel·lentment escrites, que posen al descobert les incoherències i els despropòsits d’una societat “papanates” (tanoca o babaua, que serien alguns dels seus equivalents normativament acceptats). L’escriptor és perfecte per fer un retrat aproximat d’aquesta manera de ser i de comportar-se, i ens prevé dels seus perills, cosa que agraïm els que, com ell, som de reconeguda aversió a la relació social i poc amics de modes i tendències banals i fugisseres.

El primer article parla de l’omnipresent moda de la depilació púbica i el darrer de les causes solidàries postisses d’Angeline Jolie. Un i altre tenen les dones com a protagonistes, però no crec que això tingui res a veure amb dedicar al llibre a Maria Grazia Cucinotta, una actriu italiana de cognom sensacional.

[Imatge: foto de l’autor]

Llibres a ull (4: personatges)

Amb el títol Vidas de hombres ilustres, el llibre d’avui (herència del pare) és un recull de dotze biografies de personatges importants de la història. Dic recull perquè es tracta, literalment, de dotze fascicles apareguts no sé ben bé en quina publicació dels anys 1932 i 1933, amb paginació independent i relligats posteriorment amb unes sòlides tapes vermelloses. Relligats amb una errada: la separata amb els índexs es va inserir entre els fascicles 11 i 12 i no al final com correspondria, cosa que jo, obsés de l’ordre, no puc treure’m del cap cada vegada que fullejo el volum. Cada retrat (fet amb rigor però amb algunes llicències per fer-lo més amè i sense notes ni bibliografia) és obra d’un autor diferent. L’edició és curosa i les il·lustracions són abundants. Un llibre d’aquells a conservar per molts motius.

La llista de personatges biografiats abasta figures polítiques, literàries, científiques i religioses, des de Napoleó fins a Edison, des de Cervantes fins a Tolstoi. La selecció és interpretable i, amb ulleres actuals, segurament el més discutible seria el fet que d’entre els dotze elegits hi ha una sola dona (Santa Teresa de Jesús) en un llibre que ja deixa ben clares les coses amb el títol. També hi ha una sola dona entre els autors, curiosament (o no gens) la de la santa d’Àvila: Carmela Eulate, una porto-riquenya precursora del feminisme antillà, segons m’informa la senyora Viqui. Tampoc hi ha cap català, a no ser que fem cas de les surrealistes teories de l’Institut Nova Història; llavors en compto cinc (Colom, Cervantes, Shakespeare, El Cid i Santa Teresa).

No recordo haver-les llegit totes, però la de Napoleó sí, amb aquest final que sempre m’ha semblat impactant i rodó: “Una rata enorme, de las que abundaban en la isla (Santa Helena), había devorado el corazón de Napoleón Bonaparte“.

[Imatge: foto de l’autor]

 

Llibres a ull (3: el català d’Osona)

Són dos volums de Lluís Orriols i Monset: La contribució d’Osona a la llengua catalana, editats per Curial. Orriols, empresari de professió i historiador i lingüista d’afició, va néixer a Vic dos mesos abans que la meva mare, també vigatana, la qual cosa explica que els dos llibres hagin acabat a les meves mans. Segons va declarar el seu autor, el treball s’inspirà en el Diccionari Etimològic de Corominas, de què extreia les citacions referides a Osona. Com que els volums del Diccionari tardaven en aparèixer, va començar a consultar dades del Diccionari Aguiló, de l’Alcover-Moll i de l’Arxiu Episcopal de Vic. El resultat és un recull de milers de mots vius en aquella comarca classificats per temes diversos, sense un criteri massa científic. Ell mateix ho reconeix al pròleg, però afegeix que “dins l’aparent desori tot va encaixant amb naturalitat i harmonia”. L’índex final ajuda a la cerca d’un mot concret.

Qui tingui interès per la llengua catalana, en el seu vessant més lúdic, qui frueixi descobrint nous usos de paraules conegudes o mots insospitats, qui se senti atret per la seva història, origen o etimologia, qui busqui informació sobre la toponímia o l’onomàstica d’Osona, aquesta és una obra a fullejar per deixar-se endur pel seu contingut encisador i evocador. Per exemple, rap-buf és la manera que tenen a Centelles per referir-se als nap-buf. Petarrellejar és un sinònim d’espetegar el cotó del ciri quan crema, i el senyor Orriols ho va trobar en unes instruccions de l’ofici de candeler fetes a Vic el 1806. Enfeixuguir és tornar feixuc, tal com l’empra el més il·lustre dels osonencs, Mossèn Cinto, a les seves Rondalles. Per acabar, miraminyó és el sinònim vigatà de còfia, tal com Orriols va extreure de l’Alcover-Moll.

No hi he sabut trobar, però, ni en aquesta obra ni en cap diccionari un mot de què parlava la mare, nai, per referir-se a un cop o una petita ferida al cos. Potser l’àvia se l’havia inventat o potser és la deformació d’alguna altra paraula. El cas és que no n’he sabut trobar l’explicació. La trec a col·lació com a modesta (i personal) contribució d’Osona a la llengua catalana.

[Imatge: foto de l’autor]

 

 

Llibres a ull (2: el Congrés nord-americà)

És aquella mena de llibres que només a mi se m’ocorreria comprar, i és el que vaig fer a alguna botiga de llibres de segona mà que abans sovintejaven al carrer Aribau de Barcelona. Casi que em vaig haver d’excusar de la meva adquisició davant del dependent:

  • És que a mi m’agraden aquesta mena de publicacions, sap?
  • Sí, sí, -va respondre ell, molt professional-, tothom té les seves preferències, és la manera de despatxar-ho tot -afegí, més o menys.

Encara no he dit de què va. És un directori del Congrés nord-americà de 1975 amb tota mena de dades sobre aquella cambra, sobre la Casa Blanca i sobre la resta d’institucions constitucionals dels Estats Units: biografies de representants, senadors, consellers i governadors; nom i adreça (llavors apartat de correus) de mils d’alts càrrecs de l’administració, classificats per departaments (les conselleries, diguéssim) i agències federals; la llista de totes les ambaixades i consolats que els ianquis tenien repartits pel món; composició dels tribunals i corts judicials; dades sobre els corresponsals de premsa, ràdio i televisió davant les institucions nord-americanes, etc.

És clar que no és un llibre per llegir, sinó una guia per consultar. Una espècie de llistí telefònic de més de mil pàgines. O més aviat per trobar-hi alguna curiositat: estem parlant d’un país (EUA) i d’un any (1975) prou allunyats en l’espai i el temps com perquè la utilitat del volum sigui mínima. Potser el que em cridà més l’atenció des que me’l vaig comprar (per 400 pessetes o almenys aquesta és la xifra que apareix escrita en llapis) són els mapes de cada un dels cinquanta estats nord-americans amb la seva divisió per districtes electorals. Allí la legislació electoral és estricta, cada diputat elegit en un districte representa aproximadament el mateix nombre de ciutadans, de manera que l’enorme i deshabitat estat de Nevada és un sol districte, mentre que el petit territori de Nova York es divideix en 38 minúsculs districtes. Potser no és la solució més justa, però no origina les picabaralles, tàctiques i càlculs d’aquí, origen de la inexistència d’una llei electoral, per vergonya nostra. Les comparacions són odioses, també entre Estats Units i Catalunya.

[Imatge: foto de l’autor] 

 

Llibres a ull (1: allò que el vent s’endugué)

(Què millor que passar l’estiu parlant no de política o de problemes socials sinó de llibres? Dedicaré els propers apunts a alguns llibres de casa, triats a ull, el primer que em cridi l’atenció, sense gaire criteri)

Ni me’n recordava que el tenia, però l’actualitat m’ha refrescat la memòria. Lo que el viento se llevó, de Margaret Mitchell, és una novel·la més coneguda per la pel·lícula a què va donar lloc. És una edició d’Aymà Editor del 1951, traducció de Julio Gómez de la Serna, el germà de Ramón, el de les greguerías. M’imagino que és herència de la mare, perquè hi ha la dedicatòria d’un tal Francesc, “fervent admirador”. És de tapa dura, folrat de tela. La lletra menuda (no apta per vistes cansades com la meva), atapeeix a doble columna 454 pàgines amb les peripècies d’Escarlet O’Hara, Rett Butler, Ashley Wilkes, Melanie Hamilton, Mammy i companyia a la plantació Tara i altres escenaris durant la guerra de Secessió nord-americana. Il·lustren el llibre, intercalades en el text, fotos d’actors i escenes de la pel·lícula. Són rotogravats, aquella tècnica usada a les portades de La Vanguardia, quan era encara més espanyola que ara. Clou el llibre un apèndix que parla del film, amb més fotos: l’estrena a Atlanta i Clark Gable rebent l’homenatge del públic.

Per força aquesta pel·lícula havia de marcar una època. Tinc entès que fou la primera gran producció en color, premiada amb diversos Oscar i estrenada a l’estat espanyol en plena postguerra: les escenes en aquelles mansions georgianes, els balls, els vestits d’època (tot són miriñaques)… fins i tot l’incendi d’Atlanta, havien de frapar un públic ansiós d’espectacle, distracció i intrigues amoroses, i l’adaptació de la novel·la de Mitchell no devia decebre perquè reunia tots els requisits. Tot era glamour, magnificència i argument despreocupat en aquella cinta, però l’actualitat, amarada de revisionisme i correcció política, l’ha convertida en un producte sospitós. Potser això fa que encara tingui més interès el seu visionat. En tot cas com a pòstum homenatge a Olivia de Havilland, darrera supervivent de Gone with the Wind, desapareguda aquesta setmana. Ella també tenia foto al llibre que corre per casa.

[Imatge: foto de l’autor]

Missa a la Sagrada Família

Per si l’actual situació no fos prou complicada, sembla que alguns prenguin decisions e expressament per enredar-la una miqueta més, generant nous motius de polèmica evitables amb una mica més de tacte i sentit comú.

L’últim exemple, la missa en memòria de les víctimes del Covid-19 oficiada pel cardenal Omella a la Sagrada Família. Pel·lícula dels fets: es decideix organitzar un acte religiós quan no només no ha acabat la pandèmia sinó que aquesta està rebrotant; contra les directrius del Procicat es decideix tirar-lo endavant; l’administració reacciona obrint a l’arquebisbat un expedient per no complir les normes de protecció sanitària en espais religiosos; l’arquebisbat contraataca denunciant la Generalitat per posar obstacles a l’acte invocant la llibertat religiosa. Les espases estan en aquest moment en alt i cada una de les parts té la pilota a la teulada de l’altra.

Friso per saber com acabarà aquesta història, però goso pronosticar que quedarà en no res i que tal dia farà un any. En tot cas, aquesta comèdia (perquè això ja és una comèdia) suggereix algunes reflexions. La primera ja ve de lluny, dels angoixosos temps del primer confinament i de les draconianes mesures lligades a l’estat d’alarma: recordo, estupefacte, que es van entretenir a especificar quantes persones podien assistir a un casament o a un enterrament: el nombre era diferent (no recordo quin), quan les característiques dels dos actes són, des de l’òptica que aquí interessa, exactament els mateixos. La cerimònia de la Sagrada Família podríem assimilar-la a un enterrament, però el fet segueix sent el mateix: un nombre determinat de persones en un espai tancat. Crec que eren unes 400 en l’enorme (i magnífic) espai gaudinià i per les fotografies no em va semblar que hi hagués més perill de contagi, tot el contrari, que en l’avió amb què la setmana passada em vaig desplaçar a les Canàries, amb altres 400 persones embotides i amb el morrió posat, això sí.

Segona, si Procicat, aquest organisme tant esmentat aquests dies com poc conegut, decideix tocar el crostó a l’Església catòlica per l’acte de diumenge, ¿per què no actua amb els mateixos celeritat i rigor en les moltes altres mostres de saltar-se la norma que campen per la nostra geografia? Comencem pels temporers lleidatans o per les festes multitudinàries, per les platges o per determinats centres de treball? Pot donar la sensació que li han ficat el dit a l’ull a l’Església catòlica pel que representa, i específicament al cardenal Omella per com és i el que diu i fa (o no diu ni fa). Aquesta seria la conclusió després de sentir el president Torra criticar amargament el cardenal per la seva ambigua i poc cristiana actuació davant l’actual repressió política que patim a Catalunya. Tercera, les seves paraules ja han activat el mode victimista en la institució eclesiàstica, que no ha dubtat en esgrimir la llibertat religiosa i de culte com a argument per la celebració de l’acte i com a fonament per a la seva acció legal, una argúcia sense solta ni volta.

Estem barrejant moltes coses: salut, creences, política, tribunals… El virus segueix “progressant inadequadament” en determinades zones del nostre territori i sectors de la nostra societat i tant les vacil·lacions de les administracions (de totes) com la irresponsabilitat de tanta gent (fruit, en part, d’aquelles vacil·lacions) no aconsegueixen tranquil·litzar l’expectativa de les properes setmanes estiuenques, just l’època en què ens deien (recordeu?) que la calor apaivagaria el bitxo per un temps.

Pels que s’alegren que la Generalitat vulgui “empaperar” l’Església barcelonina (amb raó o sense, no hi entro) que sàpiguen que el proper dia 31 és la festa musulmana del xai. L’expectativa de possibles transgressions sanitàries (tant per l’aglomeració de persones en el que és una destacada celebració del calendari islàmic com per les condicions higièniques que s’han d’observar en el sacrifici dels xais) ha dut l’autoritat competent a fixar unes recomanacions (concepte top d’aquests dies) que tots desitgem que es compleixin escrupolosament. Si no fos així, seria motiu de reflexió i preocupació que no s’establís el mateix zel i vigilància de després de l’acte de la Sagrada Família, en nom d’uns sempre mal entesos progressisme, integració cultural i correcció política.  O tots moros o tots cristians (ui, perdó).

[Imatge: elpuntavui.cat; foto EFE]

La vella anormalitat

“El confinament dur s’acaba. Si fem bondat, progressarà adequadament. Si no, els experts ja estan advertint molt seriosament que caldrà fer marxa enrere i tots perdrem (més) bous i esquelles. En qualsevol cas, un estiu ple de normatives contradictòries i limitacions a la via quotidiana no ens el traurà ningú.” Amb aquestes paraules acabava el meu últim apunt del confinament. Els fets de les darreres setmanes s’entossudeixen en donar-me la raó i el que estem vivint avui divendres, començament del nucli dur de l’estiu (allò que en diuen “la canícula”), ens recorda poderosament experiències passades: rodes de premsa tant plenes de bona voluntat com buides de decisions fermes, comentaris a les xarxes de gent desconcertada o indignada (per què això sí i allò no, per què aquests sí i aquells no, per què aquí sí i allà no…), sectors socioeconòmics ben diversos queixant-se de la seva dissort… Només faltaven les opinions d’experts com el doctor Mitjà o el matemàtic de la URV Arenas i la lectura d’un tuit que assegurava que “pel setembre les escoles no obriran” per pensar inconscientment en el pitjor.

S’han fet malament les coses els darrers dos mesos? Tot és massa complex per arribar a una conclusió o per repartir culpes a tort i a dret (ganes no en falten), però sí que crec que conforme passen les setmanes l’experiència que tots tenim d’aquesta crisi i dels seus efectes, sanitaris, administració i ciutadania, va creixent i cada vegada és menys plausible l’excusa que “això ens agafa de nou”. Cada prohibició, cada recomanació, cada decisió que es prengui en relació a la mobilitat, les pràctiques de protecció, les proves de detecció i els instruments de comunicació o coordinació, haurien de ser, sembla, més atinades, més segures i, per tant, més ben assumides i acceptades per tothom, amb els beneficis que això comportarà en termes de salut i progrés econòmic, els dos grans valors a preservar i enfortir (en pugna entre ells, i d’aquí plora de vegades la criatura). Una societat madura, i nosaltres volem que ho sigui, també és això.

En deien “nova normalitat”. De moment estem tornant a la “vella anormalitat” del 14 de març.

[Imatge: elpuntavui.cat; foto EFE]

Les desgràcies dels altres

És correcte alegrar-se de les desgràcies dels altres? Home, depèn. La pregunta m’ha sorgit en llegir els darrers dies les mostres de satisfacció expressades per culers de tota mena i condició en ocasió del descens de l’Espanyol a Segona divisió. Entenent que la rivalitat entre aficions justifica molts despropòsits i que la llibertat d’expressió gaudeix d’insospitades toleràncies en el terreny esportiu, no puc més que jutjar miserables les opinions bolcades en les xarxes socials des del moment que precisament una victòria del Barça envià els periquitos a allò que els cursis anomenen “la categoria de plata”.

No sóc futboler (quedava algú que no ho sabés?), no hi entenc casi res, les meves simpaties pel Barça són d’ordre bàsicament nacional, no esportiu, en la mesura que el club de Joan Gamper ha estat sempre un dels bastions més sòlids (i internacionalitzables) del catalanisme, però això no fa que tingui absolutament res contra l’Espanyol (home, que un club català es digui així no és plat de bon gust, però vaja…). Justament és això el que critico: que aquells que s’alegren que un equip tant català com el que més baixi a Segona ho fan per tapar la derrota que suposa no haver pogut la guanyar la lliga, justament víctimes del més anticatalà dels equips espanyols (és a dir els blancs, amb ajuda dels negres). Jordi Turull, un dels polítics més honestos i fidels a Catalunya, és soci de l’Espanyol i això sols ja ens hauria de fer veure amb més bona cara el club de Cornellà, solidaritzar-nos amb la seva nova situació i desitjar-li una prompta recuperació

Començava l’apunt amb una pregunta. Sí, també pot estar bé alegrar-se de les desgràcies dels altres. Està en la naturalesa humana i cadascú pot trobar-hi la seva justificació moral. Jo mateix m’he alegrat molt de que la senyora Nadia Calviño (la filla del que volia reduir TV3 a una tele antropològica, encara que ella no en tingui la culpa) hagi perdut les votacions a presidenta de l’Eurogrup. Me n’alegro no tan pel disgust d’ella, que sabrà superar (sembla espavilada), com per la galleda d’aigua freda que ha suposat per tants polítics, periodistes i menjapans que ja tenien coll avall posar una pica en Flandes, mai millor dit, i que ens haguessin refregat la gesta pels morros dies i dies com una exaltada victòria nacional(ista). Espanya (un país que continua mendicant a Europa crèdits i liquiditat que sempre acaba transformant en fanfàrries diverses) ha estat derrotada per Irlanda (una modesta república que ha sabut impulsar la seva economia de manera molt ben entenimentada). Després de tot el que hem patit i seguim patint els catalans (socis del Barça i de l’Espanyol inclosos, que per a això no hi ha categories), no ens n’hem d’alegrar? És clar que sí!

[Imatge: lesportiudecatalunya.cat; foto: RCDE/CM]

 

La decisió més política

L’obligatorietat de dur la mascareta en tota mena d’espais públics, decidida pel Govern i en vigor des de demà mateix (amb amenaça de multes en cas d’incompliment de la norma) està cridada a ser un nou motiu de polèmica en els propers dies. D’acalorada discussió, cosa que ens vindrà de perles ara que els termòmetres s’enfilen per sobre els 30 graus i la xafogor (almenys els que vivim prop del mar) amara els nostres pensaments i les nostres accions.

Es tracta d’una decisió política, com bé ha dit un responsable sanitari, que potser molts han malinterpretat, fins i tot jo en un primer moment. L’ús habitual de la mascareta és una recomanació dels experts sanitaris, però la decisió de fer-la obligatòria és plenament política. Una decisió complicada a partir d’un dilema senzill de plantejar. No obligar la gent a dur mascareta suposa un vot de confiança en la societat, que hauria d’estar formada per individus lliures, responsables i cívics que se la posarien no per obligació sinó per respecte a tots. Per contra, obligar els ciutadans a col·locar-se aquesta peça, amb una meticulosa i obsessiva reglamentació preveient llocs, superfícies, circumstàncies, activitats, excepcions i multes, és rendir-se a l’evidència de que l’actual societat és anàrquica, egoista i incívica: el pitjor de les cultures mediterrània, ibèrica i d’altres contrades.

El Govern ha optat per la restricció. No seré jo qui ho critiqui, tot el contrari, però pronostico incoherències, contrasentits i situacions absurdes. Ja s’estan apuntant; de fet ja havien anat sorgint en la fase més aguda de l’estat d’alarma i del confinament dur. Podrem córrer sense mascareta sortejant els vianants, però no podrem circular per un carrer solitari sense el preceptiu morrió. Als llocs més concorreguts de pobles i ciutats (els bars, quin remei) ens la podrem treure, ja que la cervesa ha de trobar algun forat per on ser ingerida i no ens estarem cobrint i descobrint la boca tota l’estona, mentre que en qualsevol altre espai tancat, per diàfan que sigui, l’obligació es mantindrà. M’imagino desagradables escenes socials: persones passant olímpicament, altres que els ho retreuran, policies extralimitant-se, veïns filmant discussions a crits… Un escenari prou decebedor que només restarà en l’oblit si s’aconsegueix a curt termini tallar en sec l’aparició de nous brots del virus i que les dramàtiques xifres de contagiats, ingressats i morts, que continuen sent notícia, tendeixin ràpidament a zero.

[Imatge: segre.com]

El veritable drama

Amb quina facilitat entrem els catalans en polèmiques de vol gallinaci! Per què es tan difícil veure que són discussions que no porten enlloc, que no serveixen per solucionar cap problema i que, per contra, subministren valuós material a l’enemic? Em refereixo, naturalment, a la darrera batalleta sobre la presencia del castellà en una sèrie de TV3 titulada premonitòriament “Drama”.

Anem a veure. Es perfectament sabut que dues de les obsessions de l’unionisme són dividir la població catalana en funció de la llengua (sobra dir que per arraconar el català per sempre més) i carregar-se TV3 en tant que televisió nacional i de qualitat i també com a modesta estructura de l’estat que encara no tenim. Doncs bé, entretenir-se a mantenir les passionals discussions d’aquests dies a les xarxes socials sobre la presència de la llengua de Cervantes a la tele de Sant Joan Despí és remar en direcció a aquells dos objectius.

Resulta particularment decebedor llegir aquests dies coses com que TV3 s’ha convertit en TÑ3, la tele traïdora i ñorda (els uns) o que cal introduir molt més castellà en la programació perquè, total, és un reflex de la societat a què ha de servir (els altres). Repeteixo: el principal error és mossegar un ham no demanat i llançar-se tota mena d’arguments, invectives o insults perfectament evitables. Si cal entrar en la polèmica, només m’agradaria recordar als primers que el castellà fa molts anys que té una considerable presència a la nostra televisió, sigui en programes de gran audiència (Polònia, perquè així parlen els personatges parodiats), sigui en la publicitat (per raons d’estricta urgència econòmica) o, crec recordar, en pel·lícules espanyoles (que, com sembla bastant obvi, és preferible mantenir-ne la versió original). Als excessivament contemporitzadors amb els vents ponentins, fer-los la reflexió (no és idea meva) que les televisions no han de reflectir la realitat social de les audiències sinó que és justament al contrari: les audiències tendeixen a comportar-se com el que veuen en la pantalla: és el paper “adoctrinador” dels mitjans de comunicació. En alguna mesura tots ho fan (algú discutirà el paper de les privades en aquesta qüestió?, privades espanyoles, no cal dir) i per tant TV3 no pot quedar-ne el marge. Com? Sent coherent amb un dels seus objectius fundacionals, la creació i enfortiment d’un espai comunicatiu en català.

No sembla difícil d’entendre que, en l’actual situació sociolingüística, el castellà seguirà colant-se per cada forat que trobi: entrevistats a peu de carrer, intervencions parlamentàries… i això no hauria de constituir un perill seriós per la nostra llengua si no es traspassen determinats límits. Sensu contrario, la presència cada vegada més quotidiana de l’espanyol tampoc ha determinat, almenys fins ara, que augmenti l’audiència, més aviat acabarà provocant que algun sector en deserti, decebut perquè cada dia és menys “la nostra” en els marcs mentals dels informatius, en el model de llengua que s’hi sent (aquell parlar “xava”…), en el descens en la qualitat del conjunt de la programació… En un context econòmic i comunicatiu que és el que és, la direcció de la cadena té un bon repte per trobar la quadratura del cercle.

Quedaria encara un motiu més per esmorteir l’encès debat. Quan parlem de televisió, continuem amb aquella idea de fa dècades, ja superada, de que es tracta del mitjà de comunicació per excel·lència, el que tothom segueix acríticament a unes hores determinades quan, com se sap, la proliferació de canals, dispositius i plataformes fa que cada dia més gent en fugi. Especialment els més joves, als qui, en teoria, més hauria de marcar la presència o absència d’una llengua en una sèrie de ficció adreçada especialment a ells. No, jo no en faria cap drama.

[Imatge: elnacional.cat]

 

Llibertat d’expressió

Com m’agrada la foto de l’apunt. La primera vegada que l’he vista, aquest matí, patia que no fos un muntatge i que, en realitat, els estadants del palau de la plaça Sant Jaume no s’haguessin acoquinat a l’hora de lluir la bandera reivindicativa que toca posar cada 28 de juny. Si tenim en compte que les altes instàncies judicials espanyoles han prohibit situar en llocs públics banderes no oficials, el gest de la Generalitat l’honora. Benvingudes aquestes desobediències. Altres costaran més.

Antigament, no fa tants anys, els colors d’aquesta bandera i tot el que representen no és que no es poguessin posar als balcons de conselleries o ajuntaments, és que estaven amagats, reclosos en la discreció de cercles reduïts de la nostra societat. El 2020 veiem, potser ja sense sorpresa, que tothom puja al carro de les reivindicacions dels col·lectius LGTB, tinguin a veure-hi o no, incloses entitats i empreses completament alienes als sectors directament concernits. Ja està bé aquesta presa de consciència, al cap i a la fi afecta a tota la societat, però que tinguin en compte que la verdadera lluita no consisteix en omplir de coloraines per un dia el logotip de l’empresa o canviar la icona del Twitter. Això és molt fàcil de fer ara (fa un quart de segle hagués tingut molt més de mèrit). L’important és contrarestar, fer front i vèncer les petites (o no tan petites) mostres d’homofòbia o transfòbia que quotidianament es donen en la nostra societat. L’Observatori contra l’Homofòbia va fer públiques l’altre dia unes dades ben preocupants en aquest sentit. Agressions, insults, menyspreus, discriminacions en locals públics… demanen una resposta de la nostra societat: de les coses grosses, no deixar-ne passar ni una i que caigui el pes de la llei, i de les petites, una mica més de respecte i tolerància entre tots plegats.

La Generalitat ha penjat la bandera just a sobre de la pancarta que proclama la llibertat d’opinió i expressió. Un dret humà. És això: respecte a totes les formes d’expressió sentimental, afectiva, identitària, sexual o del que sigui.

La batalla diària per la llengua (19)

Restaurant de Tarragona. Em dirigeixo a l’entrada, on hi ha la cambrera per dir-li d’entrar i dinar:

  • (jo) per menjar?
  • (ella) …
  • (jo) per menjar?
  • (ella) …
  • (jo) per menjar?
  • (ella, rient i posant-se nerviosa, tot alhora) es que no le entiendo…
  • (jo, aixecant bandera blanca) comer

Que el personal d’un negoci de cara al públic no entengui ni els seus termes més bàsics, en aquest cas, els d’un restaurant, posa de manifest, amb tota la seva cruesa, la magnitud del problema de l’ús públic del català. Se m’ha ocorregut publicar l’anècdota a les xarxes socials i en qüestió de minuts la Plataforma per la Llengua m’ha convidat a fer-los saber els detalls de la queixa (que no faré perquè ha estat una nimiesa) i a baixar-me l’aplicació CatalApp per valorar els usos lingüístics en establiments públics (que sí que he fet). Val a dir que l’escena no ha estat gens tibant, ja que ni ella ha reaccionat agressivament (com passa de vegades) ni jo li he buscat tres peus al gat. Cap batalla en contra del que resa el títol.

No cal donar-li més voltes. La cambrera no entenia el significat de “menjar” perquè qui la va contractar no va valorar aquest aspecte dels currículums professionals. I no ho va  valorar perquè ni tan sols va sospitar la necessitat de fer-ho. I no ho va sospitar perquè les actituds, la mobilització, les estratègies o la pressió tant de l’administració com de la societat, si realment estem conscienciats del problema, disten molt de ser les necessàries. Caldrà de nou carregar les piles. Casualment ahir la Plataforma, abans esmentada, oferia unes preocupants dades sobre l’estat del català, la més cridanera de les quals era que més de la meitat dels joves creuen que català, valencià i mallorquí són llengües diferents. Perquè després acusin l’escola i TV3 d’adoctrinament… No sembla que tan nostrades institucions hagin tingut massa èxit, en contra del que opinen els enemics de la nostra manera de ser i de parlar.

[Imatge: every-day-is-special.blogspot.com]

Ens deixa el nét del pirata

Aquest matí ens hem llevat amb la trista notícia de la mort de Manuel Cuyàs. Llegir el seu article a la segona plana d’El Punt Avui era pràcticament un ritual imprescindible. M’identificava molt amb la seva manera d’escriure, la seva elegant ironia, la varietat dels temes tractats, des de la política pura i dura (amb la qual guardava una prudent distància) fins a la cultura, la quotidianitat o la seva estimada Mataró. Goso dir que aquest meu bloc s’hi voldria emmirallar, sense poder arribar al nivell de Cuyàs, un escriptor que, amb el seu traspàs, caldrà situar en l’Olimp català dels grans periodistes del darrer segle.

[Imatge: vilafranca.cat]

 

La tonteria que el vent s’hauria d’endur

Hi va haver un temps, parlo dels anys seixanta i setanta, que em donava la impressió de que això del racisme anava de baixa. El món evolucionava cap endavant, els drets humans, la democràcia o els més elevats ideals de la Humanitat s’obrien pas lentament, enmig d’innegables obstacles. D’entre aquests ideals, el de que tots els éssers humans naixem amb la mateixa dignitat i som iguals sense importar el color de la pell era el més consolidat en les coordenades de lloc i temps amb què em va tocar créixer com a persona. Parlo d’uns referents molt concrets, el Cavall Fort, l’escoltisme… i parlo també d’un context històric també concret: el final del Concili, l’assassinat de Luter King, el creixement de la lluita antifranquista… Es comprendrà, doncs, que observi amb una barreja de sorpresa i preocupació com ha evolucionat el món les darreres dècades i específicament els darrers esdeveniments als Estats Units.

L’assassinat, aquesta és la paraula exacta, de George Floyd ha originat la reacció ciutadana de tots coneguda, no apaivagada a dia d’avui, en forma de marxes, protestes, episodis de violència i saqueigs en botigues. Naturalment això ja ha merescut a casa nostra les inevitables comparacions amb altres lluites, però aquest no és el debat en què vull entrar, sinó en un altre de molt diferent. Una de les derivades d’aquesta reacció de protesta de la comunitat negra (i també de la black friendly, ho dic bé?) l’ha emprès contra estàtues de personatges històrics tinguts per racistes o esclavistes. La dèria no s’ha circumscrit als Estats Units, sinó que ha passat a Europa, amb víctimes com Churchill (la figura londinenca del qual s’ha hagut de resguardar de pintades) o Colom (amb l’inici de la cíclica polèmica sobre què cal fer amb el monument barceloní). Per principi, sóc contrari a aquesta mena de censures a estàtues, plaques o altres formes de recordatoris públics de personatges de l’antigor, siguin fetes a la brava o mitjançant un debat civilitzat i decisió democràtica. Ja n’he parlat en alguna ocasió, d’això. Si tanta nosa fa un personatge a la vista de tothom que passeja per una ciutat, hi ha la possibilitat d’afegir-hi algun tipus d’explicació (de contextualització, com es diu ara) i, en casos indiscutibles, retirar-lo, com ja vam fer en el seu moment amb les figures del dictador Franco i com s’hauria de fer amb aquella horrible agulla tortosina.

Són maneres ben equivocades de lluitar contra el racisme. Essent comprensius amb la retirada d’estàtues, el que ja clama al cel és el que s’està fent aquests dies amb sèries i pel·lícules. Li han posat el dit a l’ull a la pel·lícula Allò que el vent s’endugué per massa tova amb l’esclavisme i està corrent la mateixa dissort que The Birth of a Nation o la novel·la Huckleberry Finn, retirada dels catàlegs perquè uns determinats sectors pretesament progressistes consideren inapropiats, en nom de la sacrosanta correcció política i de defensa de minories ofeses per tot. Hem de tornar a explicar-ho? Ho tornarem a explicar: aquestes pel·lícules, aquestes novel·les, totes aquestes formes d’expressió artística o literària va ser creades en moments en què les societats, els valors i les consideracions morals eren molt diferents. Que s’analitzin amb ulls de 2020 i s’hi puguin trobar pèls als ous és legítim; el que no és legítim és, per aquest motiu, deixar de valorar aquelles creacions com les obres d’art que són, mereixedores de consideració, respecte i gaudi de tots els públics, que ja som prou grandets, cultes i amb sentit crític (ho som, no?) per destriar l’època passada de l’actualitat, la  ficció de la realitat i la intenció creativa de la recepció de l’espectador.

La tonteria (és un barbarisme, ja ho sé) anirà a més, em temo. Podem assistir a un veritable festival de selecció de llibres, films, estàtues, imatges o simples paraules, que seran passades pel sedàs dels diligents inquisidors del segle XXI, tot en nom d’unes causes i unes lluites amb les que casi tots estem d’acord. En el que estem en desacord total és amb aquestes mostres de censura que equiparen els seus inspiradors amb un ideari estretament lligat al racisme, a l’homofòbia o a altres xacres de la nostra societat. Aquest ideari comença per F i ja va ser derrotat una vegada gràcies, entre més, a Winston Churchill, que ara l’han de tapar de la vista dels transeünts, per si de cas. Quina vergonya.

[Imatge: Vilaweb]

Reivindicació de la Norma

La mort de Lluís Juste de Nin ha portat fugaçment a l’actualitat la Norma, el personatge protagonista de la primera campanya de normalització lingüística ideat i dibuixat per Juste. Pel que recordo (han passat trenta-cinc anyets pel cap baix), la Norma apareixia a la premsa en unes tires de tres o quatre vinyetes aconsellant, corregint i, a voltes, renyant altres persones sempre en relació al mateix tema: el català i la necessitat de millorar i normalitzar el seu ús social. La campanya era fresca, potent i necessària, però els seus resultats foren els que foren. Eren uns temps políticament i sociolingüísticament molt diferents i no podem jutjar ambdós (campanya i resultats) amb l’òptica actual, però en relació al seu moment van fer un paper prou acceptable.

Tot i això, aquella primera campanya va rebre també, sense remei, algunes crítiques i desqualificacions, la més lamentable i injusta de les quals consistí en presentar l’eixerida Norma com una nena pedant i repel·lent, una espècie de Mafalda nostrada. Aquest capteniment s’ha mantingut fins l’actualitat, en una època en què la normalització lingüística necessita d’estratègies ben diferents de les que protagonitzava la Norma: avui seria percebut com a contraproduent, intervencionista i fins i tot una mica inquisitorial la presència d’un personatge fictici que es dediqués a esmenar cada paraula mal dita o mal pronunciada o que fes pujar els colors a algú que no parlés el català quan correspondria fer-ho. Generaria resistències, mala maror i aniria en contra dels interessos de la nostra llengua. Per a això ja tenim l’inefable Virgili i les seves piulades.

[Imatge: llegim.ara.cat]

Créixer en la llibertat, en totes les llibertats

Avui fa vint-i-cinc anys del naixement de Vilaweb o per ser més precisos del seu precedent, Infopista, una mena de cercador de webs en el llavors encara incipient món d’internet. La memòria em torna de nou a aquells anys, al meu primer i voluminós ordinador connectat a la xarxa, al primer mòdem de sorollets, a una pantalla que oferia una finestra al món només clicant paraules subratllades en blau… La connexió amb el món era literal: recordo que una de les primeres webs que vaig tenir curiositat d’obrir i tafanejar-ne el contingut era la d’una illa d’Oceania. No sé si ho vaig fer mitjançant la Infopista, però en tot cas em va semblar miraculós. Des de casa podies connectar-te a tot un món d’informacions i coneixements, i Vilaweb ens facilitava aquesta tasca reunint accessos a mitjans de comunicació, institucions o entitats d’interès… i en català! En pocs anys Vilaweb es transformaria en un mitjà de comunicació innovador i capdavanter aprofitant unes tecnologies que ara estan perfectament integrades a la nostra vida diària però que llavors les seves possibilitats oferien moltes incògnites.

Amb els anys, Vilaweb ha esdevingut també una poderosa comunitat de membres que garanteixen la seva supervivència empresarial i, el que és més important, la seva llibertat i independència respecte a cap grup polític o interès econòmic. Veient l’èxit assolit per Vilaweb en termes d’innovació, difusió i consolidació de model periodístic, no puc més que sentir-me orgullós de ser un més dels seus 17.000 subscriptors i d’haver-m’hi mantingut fidel mitjançant les meves aportacions a través d’aquest bloc en forma d’opinions o de memòria personal. Recordo haver assistit, ja fa anys, a una de les primeres trobades de subscriptors al carrer Ferlandina de Barcelona (magnífica idea, per cert) quan cabíem en una sala amb vint cadires, tots asseguts. Amb el temps ha calgut difondre les trobades per streaming (es diu així?) i descentralitzar a tot el país les presencials: tota una prova de l’encert del seu plantejament i de l’interès que desperten.

Rigor periodístic, feina ben feta, transparència en la gestió, fidelitat al país i a la seva societat, participació dels seus lectors… molts són els principis sobre els que es construeix contínuament Vilaweb. Avui Vicent Partal, ànima de l’invent, en destaca un altre en el seu editorial: “créixer en la llibertat, en totes les llibertats” per defensar una democràcia cada dia més avançada. Aquí i a tot el món. Només per això ja val la pena mantenir-hi la fidelitat i comprometre’s en el seu futur.

Felicitats als fundadors i a tot l’equip periodístic i tècnic i ànims davant els boirosos temps que estem vivint, d’incerteses sanitàries, malastrugances econòmiques i “noves” normalitats.

 

Riure’s de, riure amb

“Tabús” és un programa que emet actualment TV3 i que supera netament la mitjana de qualitat de la cadena. Com se sap, el conegut actor David Verdaguer es reuneix en una casa rural amb algunes persones representants de determinats col·lectius dels quals “no ens n’hauríem de riure” segons resa la caràtula del programa. Amb gran delicadesa i respecte, Verdaguer conviu amb ells, els entrevista i intenta esbrinar trajectòries vitals, sentiments, dignitats, il·lusions i pors de cecs, minusvàlids o malalts terminals. Com a contrapunt a la plàcida i serena estança a la masia (em sembla que és a l’Empordà), Verdaguer reuneix convidats, amics i familiars a La Paloma i protagonitza un insòlit i arriscat monòleg on enfila comentaris i acudits sobre les circumstàncies personals dels presents.

Dic que és arriscat perquè la temptació de caure en l’humor groller o de mal gust sempre està present. Tot i així, el programa es pren molt seriosament aquell axioma de “no ens hem de riure de, sinó riure amb” i el resultat és completament satisfactori: aconsegueix que el públic de la sala de festes rigui i aplaudeixi de bona gana les ocurrències del presentador. M’imagino que el guió està pensat i repensat, que els convidats saben perfectament per quins revolts circula el programa i com que aquest, naturalment, no s’emet en directe, sempre s’està a temps d’editar-lo. Avui Vilaweb entrevista al David i ens fa cinc cèntims de les interioritats de “Tabús”.

Confesso que m’incomoda sentir segons quins acudits, potser també es busca això, però per altra banda penso que es tracta d’una sana mostra de superació de la correcció política que embafa la nostra societat des de fa ja dècades, sense símptomes que remeti de forma important. El programa assoleix així el seu objectiu d’eixamplar les ments, parlar francament de qualsevol tema i, en definitiva, trencar tabús, i la prova és el seu revers, en forma de comentaris desqualificadors al compte de Twitter del programa formulats per gent que no ha entès res de res dels seus propòsits. Suggereixo dedicar una edició a aquests energúmens, convocar-los a La Paloma i, enlloc de riure amb ells, que se’n riguin d’ells. Serà tan entretingut com tots els altres “Tabús”.

[Imatge: elterrat.com]

Històries des de casa (49: d’un en un)

Demà pot ser el desori. Tècnicament, entre 6 i 10 del matí i 8 i 11 del vespre-nit tothom que tingui entre 18 i 70 anys podrà sortir al carrer a fer exercici. Se suposa que caminar també és fer exercici: “cada dia s’ha de caminar mitja hora com a mínim”, ens han repetit fins a la sacietat metges, gurus de la vida saludable i experts en ciències diverses. Combineu aquesta àmplia franja d’edat amb una activitat tan elemental i a l’abast de moltíssima gent com caminar (el primer que va fer l’homo erectus) i el resultat poden ser uns carrers, passeigs i places atapeïts. Ho tinc dit: la gent tendirà, com és lògic, a anar a uns punts molt concrets, per la seva centralitat o per la seva significació. M’agradarà veure la policia intentant dissoldre aglomeracions. Millor dit, no m’agradarà gens perquè serà una imatge que ens transportarà a l’operación retorno (als anys seixanta o setanta) a on lentament i imperceptible estem anant els darrers temps.

Per evitar una massiva ocupació de la via pública i especialment l’excessiu apropament entre persones en els carrers més estrets, alguns ajuntaments han proposat mesures com una prohibició temporal de circulació de cotxes (“pacificació del trànsit”, en diuen) o suggerit que les persones marxin per la dreta, deixant a l’esquerra les que vénen en sentit contrari. Això últim no és cap sopa d’all, es segueix des de fa anys, de manera escrupolosa i espontàniament als passadissos del metro. Algun alcalde ha anat més enllà i ha apuntat que cada vorera sigui de sentit únic. La mesura està molt bé, però no ens lliurarà, als que tenim una certa tendència a caminar a pas viu pel carrer, dels obstacles humans que ens trobem al pas, a saber: famílies amb nens i gosset ocupant tot l’ample de la vorera, gent gran caminant amb tota la patxorra en ziga-zaga pel mig de l’acera i impedint el seu avançament, i especialment aquests grupets de dues, tres o quatre persones que es plantifiquen a xerrar justament entre la paret i un banc, una cabina de l’ONCE o qualsevol altre element urbà; aquestes petites aglomeracions estaran teòricament prohibides però a la pràctica no s’evitaran.

La gent és molt conscient que s’han de seguir unes normes (encara que no gaire ben explicades ni enteses) però alhora no serà conscient d’aquestes normes quan es presenti efectivament l’ocasió. I no és cap joc de paraules. Quan és que tarda en incubar el bitxo aquest? Catorze dies? El 16 de maig tindrem ocasió de comprovar si som tan civilitzats com hauríem de ser.

[Imatge: el Portal de l’Àngel de Barcelona; barcelona-life.com]

Històries des de casa (48: rates amb ales)

Des que va començar el confinament a les cases, diria que la presència de coloms ha augmentat de forma significativa. Parlo per la meva experiència. I amb ells, les seves indesitjables seqüeles, en forma de brutícies diverses. És curiós que això passi. Que determinats animals s’endinsin per carrers de ciutats i pobles inusualment buits de gent (no només els senglars, que ja fa temps que tenen les ciutats bastant apamades) és del tot lògic. Però els coloms no poblen carrers i places sense trànsit ni vianants sinó que s’han ensenyorit de patis, balcons i terrats justament quan més gent hi ha les cases i més activitat exterior observen els seus habitants: nens jugant, famílies menjant, nois aprofitant cada metre disponible per córrer, gent de tota mena aplaudint a les hores que toca… L’activitat de les parts exteriors dels pisos és en aquestes setmanes molt intensa (de fet, era anòmal que no ho fos abans del virus) i, tot i així, els coloms (també algunes gavines, o com es diguin) es passegen amunt i avall com si els edificis fossin el decorat d’una pel·lícula futurista. Distòpica, que dirien els pedants.

Odio amb totes les meves forces els coloms, les rates amb ales com algú va batejar-les encertadament. Més que odi, em fan angúnia. De sempre, des de nen. De manera que una de les situacions desagradables, no l’única, que estic vivint en els darrers temps és estar en una habitació i sentir la presència propera dels coloms, aquell parrupeig, aquell fressa d’ales… I amb ells, activitats més silencioses. No hi ha dia que no aparegui una “sorpresa” a la barana del balcó. Res no els espanta, ni banderes, ni pancartes, ni aquella solució pedestre de penjar cedés amb un fil. Tampoc serveix instal·lar unes bandes amb punxes on hi acaben fent un niu, els malparits. Un veí meu s’hi ha instal·lat un mussol de cartró-pedra per espantar-los: l’altre dia s’hi passejava un colom a un pam, com si res.

Quina pot ser la solució? Potser la “nova normalitat”, amb la seva pretensió de tornar a la situació anterior (ja veurem) farà retrocedir les rates amb ales a posicions defensives. Això també és una guerra.

[Imatge: candidmiro.blogspot.com]

 

 

Històries des de casa (47: dreta i esquerra)

Juntament amb les mascaretes, els altres objectes de desig en aquestes inacabables jornades de crisi sanitària són els guants. Després de dues temptatives frustrades per aconseguir-ne, avui me n’he fet un paquet de 100 pel mòdic preu d’un euro amb cinquanta cèntims (0,015 euros/unitat!).  La dependenta (d’una botiga de productes industrials, no d’una farmàcia) em comentava ella mateixa que ho trobava tirat de preu. Em pregunto si hi ha alguna cosa a les botigues que sigui més barata. Sí, als supermercats, perquè allí es regalen per agafar la fruita a doll. Són, efectivament, guants de plàstic d’un sol ús, que no s’arrapen prou bé a la mà i que justet, justet faran provisionalment la funció a la qual estan destinats: protegir les meves mans pecadores dels indesitjables virus que pul·lulen per tota mena d’objectes i elements tàctils de la nostra vida quotidiana: mànecs de porta, botons d’ascensor, tecles de caixers automàtics… Protegir-me jo i protegir jo als altres, és clar.

Sembla que s’acosta l’hora de fer ús dels guants de manera habitual, en pic s’iniciï la desescalada de desconfinament quan l’alto mando s’aclareixi (i ens aclareixi) quines fases, quines franges horàries, quines províncies i amb quins criteris ens deixaran circular pels llocs. Mai a la vida no m’havia posat guants, ni per protegir-me del fred, ni a la feina, ni per fregar plats, ni per fer manualitats casolanes, ni per conduir. Mai. Aviat tot serà diferent: la “nova normalitat”, en diran.

De pell, de llana, sintètics, de làtex, de plàstic…, el gènere amb què estan fetes aquestes peces pot ser molt variat. Si té les puntes dels dits retallades se’n diu mitons i si el dit gros és l’únic que queda lliure també se’n diu manopla. Normalment totes les varietats distingeixen la mà esquerra de la mà dreta, com la política tradicional. Significativament, els que m’he comprat a preu de saldo són indistints. Serà això la “nova normalitat”?

Pensats per treballadors a la intempèrie, operaris, personal mèdic, gent fredolica, esportistes, motoristes…, les seves aplicacions i funcionalitats també tendeixen a l’infinit, però més enllà de protegir-se de virus, cops, fred o productes de neteja, els guants sempre tindran una significació molt especial. Parlar de guants ens porta inevitablement a acabar pensant en la pel·lícula Gilda. La història és prou coneguda: la cinta va passar la censura després de patir molts talls, de manera que l’escena en què Rita Hayworth es desprèn sensualment d’un guant de seda negra fou interpretat com l’inici d’un strip-tease pel reprimit públic dels anys 40, cosa que va provocar que la imaginació de la gent es disparés i fes que s’engrandís… el mite.

[Imatge: houseofmirthandmovies.wordpress.com]

Històries des de casa (45: donau consol)

Donau consol a qui la pàtria enyora
sens veure mai los cims de Montserrat;
en terra i mar oïu a qui us implora,
torneu a Déu los cors que l’han deixat.

Mística Font de l’aigua de la vida,
rajau del cel al cor del meu país;
dons i virtuts deixau-li per florida;
feu-ne, si us plau, lo vostre paradís.

(del Virolai)

[Imatge: algunsgoigs.blogspot.com]

Històries des de casa (44: obrint comportes)

Ja ens ho podíem pensar que passaria el que ha estat passant tot el dia. Amb l’equivocada idea que el confinament s’havia acabat, la gent ha omplert carrers i espais oberts sense formar aglomeracions però sí amb dificultats per mantenir les distàncies físiques. Se’ls ha donat un ditet i s’han pres tot el braç.

Es veia venir i, més que repartir responsabilitats (que potser ja estem una mica cansats tant de culpabilitzar com de sentir-se culpables), cal buscar l’explicació del petit desori d’avui en les contradictòries, inconcretes i a vegades absurdes normatives que estan regint el dia a dia del confinament i del començament del desconfinament (la famosa “desescalada”). Si a una societat com la nostra, molt de socialització a l’aire lliure i poc de respectar els més elementals usos cívics, se li imposen normes inexplicables o difícils de justificar, que semblen dictades en deu minuts una tarda de divendres amb ganes de plegar, que no es pretengui que la gent en faci una lectura restrictiva i les respecti com faria el més responsable dels ciutadans.

Tot és una mica absurd. S’exigia que els nens només anessin amb un progenitor però l’altre, comprensiblement, també haurà volgut acompanyar-los. Al cap i a la fi viuen junts i si s’han de contagiar entre ells ja ho hauran fet. Pot anar dos passes enrere passejant un gosset, posem per cas? Què passa si diu que vol anar a una farmàcia, cosa permesa? Com ho demostra que hi volia anar? Què feien els adults que hem vist sols caminar pels passeigs de les nostres platges? També anaven a la farmàcia o a comprar el pa? S’ha vist gent gran. No són un grup de risc? Poden o no poden sortir? Mascaretes? No sé de què em parla. I podríem seguir. No crec que la policia hagi actuat exigint als vianants explicacions i papers i comptant quants metres hi ha des de casa fins al lloc on es troben. Tocaria fer-ho, però millor que no. Ja ens arribaran les multes més endavant i les pagarem entre tots en forma de rebrot del virus. Tan de bo m’equivoqui.

Repeteixo, tot és una mica absurd i seria fins i tot còmic si no fos perquè continua pujant la macabra xifra de decessos. Jo no tinc fills a càrrec ni gos (això mai): naturalment m’he quedat a casa però, ¿per què no puc gaudir també d’una petita caminada que prou falta em fa? Sembla que el proper dissabte tal activitat estarà ja permesa pel gobierno del estado, com diu Buch. Es podrà fer exercici (caminar a pas viu i córrer): tornem-hi, amb els reglamentismes! Sempre regulant mil·limètricament la vida privada de la gent, però sempre fent-ho amb llacunes, incoherències i improvisacions. Podrem passejar xino-xano o això estarà multat? Si volen que complim amb la llei, que és el desitjable, aquesta ha de ser clara, entenedora i percebuda pel ciutadà de carrer com una mostra de sentit comú. El sentit comú, el menys comú dels sentits.

[Imatge: Vilaweb, @arnaunicolau8]

Històries des de casa (41: un Sant Jordi sense històries)

Què dir del Sant Jordi d’enguany? Confinats a casa, cansats d’estar-hi, amb presos polítics, amb l’expectativa d’una crisi econòmica sense precedents… Sant Jordi no arriba en el millor dels moments. Només la situació que estem vivint, radicalment diferent a qualsevol anterior, confereix a aquesta Diada un tel d’originalitat i de novetat, posats a trobar-hi alguna cosa positiva: les compres de llibres per internet, els vídeos i les trobades a les xarxes socials amb escriptors, el recurs als balcons com a manera d’expressar els sentiments que afloren aquest dia (cultura, amor, civisme)… Un Sant Jordi de poques històries.

Malgrat tot, bona Diada del llibre i de la rosa. Ens veiem el 2021.

[Imatge: dibuix de Vicenç Vernet]

Històries des de casa (40: doncs això, quarantena)

La il·lustració de l’apunt d’avui correspon a dues vinyetes de l’àlbum de Tintín El Temple del Sol i parla de malalties contagioses. No té res d’original citar ara aquest llibre, fa uns dies ja ho va fer un conegut periodista de TV3 (ara no recordo el nom) en una interessant sèrie sobre epidèmies de la història. El cas és que els nostres simpàtics Tintín i Capità Haddock es topen amb una malaltia contagiosa que es declara en un vaixell i que obliga les autoritats sanitàries del país on es troben (el Perú) a decretar-ne la quarantena.

Quan devorava de petit les aventures de Tintín sempre em quedava la idea que “quarantena” eren realment quaranta dies de confinament, ni un més, ni un menys. El Capità Haddock ho diu ben clar, “durant un quant temps per evitar el contagi”, però en la meva cartesiana manera de veure les coses hi veia 40 dies exactes, com els que va passar Nostro Senyor dejunant en el desert.

Hi té alguna cosa a veure la denominació del concepte amb l’episodi evangèlic? Potser sí. Em submergeixo en els diccionaris i descobreixo que un sinònim de quarantena (que òbviament prové de quaranta) és quaresma, període de penitència i de rigor innegablement inspirat en el dejuni de Jesucrist. El DIEC diu que és un “espai de temps” inconcret (també el diccionari de la RAE), mentre que l’Alcover-Moll detalla que aquest espai de temps d’aïllament era abans de quaranta dies. Tot fa pensar que en l’antiguitat, quan es presentava una malaltia infecciosa es sotmetia l’objecte afectat (persones, cases, vaixells, potser territoris sencers) a un confinament de quaranta dies exactes, un número rodó basat possiblement més en intuïcions que no en certeses científiques.

Avui complim la quarantena pròpiament dita i, per celebrar-ho, tinc el goig de comunicar als meus lectors que ja disposo d’una mascareta, adquirida de forma gratuïta després d’uns bons deu minuts de cua farmacèutica. Ja només em queda fer-me amb guants. S’havien esgotat…