El virus de la sospita

Ja em perdonareu, però no acabo d’entendre això de la cancel·lació del Mobile d’enguany. L’explicació a tan dràstica decisió és per precaució i seguretat davant la possibilitat (remota, pel que ens estan dient les autoritats sanitàries) de contagi del coronavirus o covid-19 degut a la concentració de persones vingudes d’arreu. Aquesta és la raó? Quants grans esdeveniments al món congreguen assistents de procedències variades? Congressos, fires, espectacles esportius… Tot ho cancel·laran a partir d’ara? I en quantes activitats o esdeveniments més modestos a la nostra vida quotidiana s’ajunten multitud de persones compartint espais reduïts, a un pam l’una de l’altra i donant facilitats de transmissió a tota mena de microscòpiques bestioles? Centres comercials, cinemes, actes culturals… També tancaran les seves portes? I el metro? I els avions? És absurd. S’acosta el Carnaval, unes festes que congreguen multituds i faciliten promiscuïtats de tota mena. Si no es prohibeixen, que òbviament no s’han de prohibir, com a mínim les màscares faran el paper protector de les mascaretes, exhaurides des de fa dies a les farmàcies.

La cancel·lació de l’esdeveniment de telefonia, a la vista de les circumstàncies que l’han rodejada, ha disparat les inevitables sospites conspiranoiques, i pot ser que en aquest cas no vagin desencaminats els que diuen que la raó de fons no és, naturalment, una pandèmia d’origen llunyà i relativament controlada, sinó les estratègies de les grans companyies occidentals, amenaçades pel creixement del “gegant asiàtic”, que és la manera una mica cursi que tenim de referir-nos a la Xina. Res hi hauria a dir de les decisions d’aquestes grans multinacionals (LG, Ericsson i companyia): cadascú mira per ell i pels seus interessos. El problema és que també tenen els seus interessos les petites empreses que sí volien assistir al Mobile malgrat tot, la Fira de Barcelona que hi percep una morterada, els milers de treballadors que confiaven en uns ingressos, les empreses de càtering, els taxistes i VTC, els hotelers, els restauradors… i altres activitats diguem-ne econòmiques que estan en ment de tots. Tota aquesta gent també tenien uns interessos i ara el que tindran és un menyscapte que ja veurem com es compensarà, ni que sigui en part.

I qui també haurà patit la decisió dels organitzadors de la fira són les administracions públiques, començant per la mai prou ponderada (és broma) Ada Colau, que feia goig ahir sentir-li donar suport entusiasmadament al Mobile 2021. Com canvien les coses: quan va entomar la vara d’alcaldessa tot eren prevencions i fàstics envers el que segurament és l’esdeveniment més important del calendari català si tenim en compte la seva projecció internacional. Benvinguda a la realitat i al sentit comú, senyora Colau. Val a dir que les institucions han estat àgils i han contraprogramat de pressa i corrents un “mini-Mobile”, de nom inevitablement anglòfon que ara no recordo, a manera de drap calent que esmorteeixi la ferida patida.

Espero no equivocar-me. Dintre de tres mesos ningú no parlarà del Covid-19 (sembla el nom d’un índex borsari): estarem entretinguts (millor dit, ens entretindran) amb alguna altra por.

[Imatge: rac1.cat; foto: EFE]

 

Paràsits? Cap problema

El gran motiu d’indignació per a malalts de llengua, virgilis i hiperventilats diversos les darreres quaranta-vuit hores ha estat l’ús generalitzat del títol en castellà per referir-se a la flamant guanyadora de diversos Oscar, Parásitos. També aquest humil bloc, en el seu apunt d’ahir, optava per aquesta solució perquè creia, i no anava gens errat, que quan s’ha d’esmentar una pel·lícula, es fa servir el títol en la seva llengua original i/o en la versió doblada a casa nostra: si no és la catalana, doncs la castellana. Avui Vilaweb ens il·lumina sobre el particular, fent-nos saber que ja existeix versió catalana de Gisaengchung (transcripció llatina de la paraula en coreà, que és la que en puritat s’hauria de fer servir). Doncs no en parlem més: procedeixo a rectificar el títol de l’apunt d’ahir.

Potser també caldria rectificar-ne el text, perquè a l’hora de parlar dels paràsits de la pel·lícula, esmentava els escarabats quan em volia referir a les xinxes, diminut i molt molest insecte que també té el seu minut de glòria a la premiada pel·lícula. Cap problema.

[Imatge: xtec.cat]

‘Gisaengchung’ (‘Paràsits’)

Ni fet a propòsit. Ahir al vespre vaig veure Paràsits al cinema i aquesta matinada la pel·lícula ha rebut quatre de les apreciades estatuetes que cada any reparteixen a Los Angeles en aquella cerimònia tant hortera com previsible. Oscars ben merescuts, m’avanço a dir. Dues hores de relat in crescendo, sense estones plúmbies ni excessivament atabaladores, amb una mica de tot, humor, drama i suspens.

La cosa va d’una família que viu de forma ben peremptòria en un semi-sòtan de Seül (dedueixo: crec que no s’arriba a esmentar de quina ciutat es tracta). Per atzars del destí, el fill aconsegueix donar classes particulars d’anglès a la filla d’una família de vida i casa d’alt standing. A partir d’aquí comença a enredar-se la troca: mitjançant enganys i argúcies, la família pobra aconsegueix viure de la rica. Les relacions entre les dues, tenint en compte que la primera fa creure a la segona que no es coneixen entre ells, i els insospitats girs de guió subsegüents són la base del relat. La primera meitat del film discorre pel terreny de la comèdia, amb alguns moments francament divertits i amb situacions properes a un vodevil. Alguna d’elles ens recordaria la sèrie anglesa A dalt i a baix (i sobretot la seva paròdia Em cridava el senyor?), quan els “de baix” s’aprofiten de l’absència dels “de dalt” i es munten una petita disbauxa.  Després les coses es posen serioses i la situació esdevé més fosca i intrigant. I fins aquí puc llegir, com el concurs aquell de la carbassa.

S’ha dit que és una intel·ligent crítica del capitalisme. Per la meva part hi he cregut veure un enfrontament entre classes perfectament definides però amb els rols intercanviats. Fins ara, en les pel·lícules de denúncia social (o així) estàvem acostumats a veure rics dolents i pobres ingenus. A Gisaengchung els benestants són uns ingenus que es deixen entabanar per una classe subalterna capaç de fer servir qualsevol estratagema (calces i préssecs inclosos) per pujar de categoria, sense ètica que valgui. En definitiva, uns s’aprofiten dels altres, uns paràsits que viuen d’uns altres paràsits, com bé diu el títol de la pel·lícula (metafòrics, més enllà dels paràsits literals que també surten en forma de xinxes).

Repeteixo, un merescut Oscar a la millor pel·lícula (la primera no anglesa de la història!). Tota una ironia: dies després de morir el bo de Kirk Douglas, la darrera estrella vivent del cinema clàssic (amb permís d’Olivia de Havilland), l’Oscar se’n va a terres coreanes. Hollywood ja no és el que era.

[Imatge: sensacine.com]

La batalla diària per la llengua (18)

[Recupero la secció sobre batalles per la llengua, que vaig deixar interrompuda un ja llunyà 23 d’agost de 2010]

Aquest matí, incident lingüístic telefònic a la feina. Una senyora, sud-americana i resident al País Valencià, havia rebut un escrit nostre lògicament en català. M’etziba:

es que no-lo-en-tien-do  [remarcant les síl·labes], ni sé catalán ni tengo ninguna intención de aprenderlo

Davant d’aquest xàfec no he perdut les bones maneres (la feina hi obliga, també) i he optat per introduir elements de distensió:

– mujer, no diga esto…

Però ha prosseguit la seva desagradable filípica contra la nostra llengua:

– a mi se me enseñó que en España se habla español, y no el catalán o el valenciano, que son lenguas diferentes

Com es pot veure, tirava amb bala i buscant el cos-a-cos, però és ben sabut que quan un no vol, dos no es barallen i he prosseguit la tàctica conciliadora:

– bueno, comprenderá que ahora no es el momento más adecuado para hablar de este tema; no se preocupe, por correo le enviaré el escrito traducido, ¿de acuerdo?

Una vegada que ha sentit el què ella volia sentir, el miracle s’ha obrat:

– ay, muchas gracias, se lo agradezco, qué amable es usted…

Amable? El que tinc és molta paciència amb gent com aquesta senyora, proferint desagradables afirmacions que només pretenen crear problemes on no n’hi ha i que beneficien ningú, tampoc a ella.

[Imatge: venelogia.com]

 

Aquestes coses modernes

Peripècies bancàries de darrera hora. La targeta amb què sempre faig els pagaments em va quedar bloquejada (vaig marcar un PIN erroni i, fruit dels nervis o la mala memòria, vaig repetir l’operació dues vegades més). Total, que aquest matí he hagut d’anar a l’oficina bancària a sol·licitar-ne el desbloqueig i una nova contrasenya. He dit “oficina bancària”? Ara se’n diu, agafeu-vos, un store. La meva sucursal de fa anys, al final del carrer on visc, va ser clausurada d’un dia per l’altra i els soferts clients vam ser adreçats a un store molt més lluny de casa.

Són unes instal·lacions totes renovades i ben il·luminades, amb sillons, moqueta, màquines de cafè, i amb un aire alt standing, atès per un personal exageradament servicial i d’impostada simpatia, però amb l’evident propòsit de captar rendes altes i “col·locar” productes dels seus. Tot plegat, ben lluny d’aquella atmosfera familiar i de confiança que inspiraven les caixes d’estalvi de tota la vida, abans que es deixessin arrossegar pels cants de sirena de la bombolla immobiliària, d’infaust record.

Les instal·lacions han canviat, però el públic de tota la vida no. Quan he arribat a primera hora a la fantàstica oficina, encara no havien obert les portes. Per a la meva sorpresa, diverses persones s’estaven esperant al carrer mentre s’anaven passant la tanda, com si fos una carnisseria sense aquells paperets que surten d’un rotlle (bé, ja se m’entén). Quan la petita aglomeració de gent hem entrat, ha resultat que casi tots els que em precedien obeïen al mateix perfil. Senyors i senyores nascuts a la dècada dels quaranta com a mínim, amb la llibreta a la mà, intentant que algú de carn i ossos els fes un reintegrament (són dies de pagament de la pensió) perquè “jo, aquestes coses modernes…”. Les “coses modernes” són els caixers automàtics, unes diabòliques màquines per segons quines generacions que no estan preparades, ni ho seran mai, per interaccionar-hi. El personal de l’oficina, perdó store, els anava ensenyant pas a pas com s’ho havien de fer per obtenir els calerons.

Les noves entitats bancàries (de caixes d’estalvi res de res, per molt que alguna encara s’ho faci venir bé per dir-se’n) han reorientat els seus negocis (i quins negocis) en pocs anys deixant no poques víctimes pel camí, per exemple tot un amplíssim col·lectiu de persones amb economia modesta i coneixements limitats de les noves tecnologies, que pràcticament de la nit al dia han vist com es tancaven dotzenes d’oficines i eren impel·lits a realitzar les seves petites transaccions monetàries en uns caixers automàtics plens de botons, pantalles tàctils i llumetes blaves, talment com si fossin el quadre de comanament d’un platet volador. Uns caixers automàtics, per cert, situats fora al carrer; adéu als situats en petits espais protegits per un pestell: calia foragitar els “sensesostre” que, intermitentment, els ocupaven. I a molts pobles i barris, ni oficines, ni caixers, ni res. Un desastre.

Tot pel benefici, sense atendre altres raons. Fins on arribarà aquesta deshumanització? L’altre dia, Vilaweb ens informava d’un col·loqui sobre el futur del capitalisme, que havia tingut lloc al Cercle d’Economia. Un dels ponents era, veges, el president de l’entitat que va idear els stores i que va fugir del Principat després del Referèndum (cal donar més pistes?). “Alguna cosa no hem fet bé”, s’afirmà en aquell col·loqui. Més d’una, puntualitzaria jo.

P.D. Aquest blocaire continua tenint tractes comercials amb l’entitat dels stores per raons d’ordre personal, que no vénen al cas. La desconnexió, però, és lenta i imparable.

[El bloc compleix avui tretze anys; imatge: leconomic.cat]

 

 

Sense trens i amb l’ai al cor

Entro al menjador i el moment de tancar la porta coincideix amb un anormal soroll, com un tro o un fort cop de vent. Què haurà estat això? Surto al balcó i aviat tinc la resposta: una bola de foc a la zona de les indústries químiques, ben visible des de casa. Ja estic acostumat a veure anormals flamarades de les xemeneies però això ha estat un accident, sens dubte. La primera reacció que tinc és agafar el mòbil, gravar-ho i enviar-ho a les xarxes socials. Potser haurà estat poca cosa, un ensurt.

Començo l’apunt amb aquesta descripció, a mig camí entre l’inici de novel·la i el d’una crònica periodística urgent, per parlar del que ha passat aquesta setmana a la petroquímica tarragonina. Sí, va ser un ensurt però també un tràgic accident que ha provocat tres morts (una d’elles de forma inversemblant, increïble), diversos ferits, considerables danys i, com era de témer, polèmiques de tot ordre.

Els complexos petroquímics del Camp de Tarragona són aquella inevitable realitat amb què hem de conviure els habitants d’aquesta zona del territori. L’hem mig acceptat a contracor i ens acostumat a la seva existència, en part donant per bo aquell mantra de que “dóna molts llocs de treball”. Fins i tot de nit i de lluny, amb les seves lluminàries, ofereixen un paisatge bonic, impactant, espectacular, com de pel·lícula futurista. Però la claror del dia ens torna a la realitat de gegantesques instal·lacions plenes d’inquietants dipòsits, xemeneies, canonades, escales, aixetes, palanques i altres adminicles convenientment protegits per tanques i càmeres de seguretat, que no sembla que ens hagin de dur res de bo.

I no, no ens porten res de bo, més aviat contínues incidències (sense perill, diuen) que no acaben de tranquil·litzar del tot, per molt habituals que siguin. De nit, les flamarades de les xemeneies, anormalment grosses, il·luminen de vegades el paisatge com si fos de dia. Els fums que deixen anar aquestes fàbriques, per molts controls que passin (els passen?) són perfectament perceptibles a molta distància, si el vent així ho facilita i són una molèstia per a persones amb dificultats respiratòries. No és anecdòtic que la iniciativa popular més mobilitzada al territori contra aquesta problemàtica s’anomeni Cel Net i que reclami contínuament uns controls més rigorosos.

I després hi ha el perill de que passin coses com les de l’altre dia: un escapament d’una substància tòxica, un vessament, una explosió… que sota la còmoda (entre cometes) etiqueta d’accident pot fer que tothom eludeixi possibles responsabilitats. La patronal d’aquestes empreses és, no cal dir-ho, molt poderosa i encara que se’ls exigeixi que compleixin escrupolosament totes les mesures de seguretat, és difícil aconseguir-ho o corroborar-ho. Tenen prou armes: la Repsol, la BASF, totes les grans firmes del sector col·laboren habitualment en tota mena d’iniciatives ciutadanes, culturals i patrimonials, i administracions i entitats no sembla que entenguin del tot que aquests patrocinis són absolutament interessats. És una altra explicació de per què acceptem de mala gana la presència d’aquests monstres industrials.

Amb l’explosió a la fàbrica IQOXE es van reproduir les habituals crítiques i polèmiques sempre que hi ha una desgràcia d’aquest tipus. Que si el PLASEQCAT no va funcionar bé, que si les sirenes no van sonar (per cert, si haguessin sonat la gent es queixaria d’alarmisme), que si es va actuar tard… A mi no em va semblar que, des del punt de vista tècnic i polític, les coses es fessin tan malament. Potser la imatge de consellers, funcionaris, policies i bombers embotits en aquella petita sala del 112 tenia un punt de sobreactuació, però si Torra i Aragonès no haguessin fet acte de presència, els laments de “Barcelona no ens estima” serien clamorosos (i procedents de tot el ventall ideològic). Caldrà revisar plans i protocols, no hi ha cap mena de dubte, perquè sempre s’han de millorar i quan passen aquests tipus d’accidents cal prendre-se’ls com una oportunitat per fer-ho.

Si la patronal, els governants i els equips tècnics han de ser criticats, si hi ha fonament per fer-ho, també ho ha de ser la societat en general. Un senzill seguiment de les xarxes socials en aquelles primeres hores va permetre assistir a una vergonyosa desfilada de notícies no contrastades, fakes i disbarats diversos. Des de la senyora que afirmava que “mi marido trabaja ahí” i “ya llevamos cinco muertos seguros” fins a la viralització del vídeo d’una impactant explosió… esdevinguda a la Xina vés a saber quan. El neguit i el desconcert dels primers moments no és una excusa per llançar a les xarxes alegrament, és un dir, aquesta mena de despropòsits. S’ha de ser més responsable.

La notícia de l’accident va mig tapar un altre contratemps per a aquestes sofertes contrades del sud del Principat: el tancament de la línia ferroviària entre Vandellòs i Port Aventura, que deixa sense trens, entre altres, Salou, una població de 25.000 habitants i de molts més mils de visitants ocasionals, la base del turisme, l’altra gran font de riquesa del territori, un potent sector econòmic obligat igualment a suportar l’imperi del petroli i dels productes químics. És greu que poblacions importants quedin desproveïdes d’un servei públic tan bàsic com el tren, però també és decebedora la manca d’unitat i de decisions de les administracions i de la societat del Camp per impedir-ho o almenys pal·liar-ho, llevat de les digníssimes actuacions de la Plataforma del Transport Públic. Però això potser és un debat que de moment no toca en una setmana en què el Camp de Tarragona ha estat sobretot notícia (trista, com en moltes ocasions) per altres raons.

[Imatge: Vilaweb]

Isabel-Clara Simó (1943-2020)

– Va, home, digues allò que et mors per dir: tot el que tinc m’ho he fet jo sol, ningú no m’ha regalat res. ¿Us podeu creure que no hi ha ningú, però ningú, que accepti que el que té, sigui el talent o la fortuna, procedeixi d’altra font que d’ell mateix? És la vanitat humana, Joaquim, que no té principi ni final… És com el temps.

– Com més vell, més filosofia de pacotilla gastes tu, cony, Joan. No podries ser una mica més original, en comptes d’anar repetint com un lloro tòpics poca-soltes?

(Isabel-Clara Simó: La salvatge, Premi Sant Jordi)

In memoriam de l’escriptora, activista i patriota, amb qui vaig tenir l’honor de coincidir durant l’aventura de Solidaritat Catalana per la Independència.

[Imatge: nuvol.com; foto: Pere Virgili]

Socors! Arriba el Nadal!

Ja tenim el Nadal pràcticament a sobre. De fet comença cada any en ple mes d’agost quan mentre paladegem un gelat tot passejant pels carrers de les nostres ciutats ens fixem, horroritzats, que ja es pot comprar loteria nacional, la dels nens de San Ildefonso. La competència amb les altres loteries, cuponazos, bingos i apostes on line deu ser a matadegolla, dedueixo, vista aquesta anticipació, perquè sinó no m’ho explico. Quan, al mes d’octubre, els mateixos carrers on llepàvem els gelats s’omplen de lluminàries de gust artístic desigual i de distribució escarransida, ja no hi ha escapatòria: arriba el bastíssim període prenadalenc i nadalenc.

Cada any ho repeteixo i enguany no serà una excepció. Ho sento, però toca apunt destructiu, ni que sigui en memòria del meu pare que, quan arribaven aquestes dades, no podia reprimir un comentari del tipus: “les festes de Nadal, les festes de la hipocresia i del consumisme!”. Unes festes completament desnaturalitzades des del moment en què, conscientment o no, s’han anat arraconant els dos factors que li donaven un sentit: la religió i la tradició.

Convé recordar-ho perquè, rient, rient, arriba un moment que queda en l’oblit: tots els saraus que s’organitzaran les properes setmanes, tota quanta celebració extraordinària protagonitzin famílies, grups, entitats o organismes, té la seva raó de ser en un episodi evangèlic, transmès (i adulterat també, tot s’ha de dir) pel cristianisme al llarg dels segles. Totes les ensenyances, totes les benaurances i tots els valors sorgits de qui va néixer aquell 25 de desembre haurien de tenir algun tipus de petjada, ja no dic protagonisme, en aquestes tumultuoses darreres setmanes de l’any. I no: el messies a qui adorem és la frenètica activitat mercantil, el més descarnat dels consumismes, el preludi del qual, com a toc trompeter d’inici de la batalla, és la cosa aquesta del black friday, acompanyada d’una invasió publicitària de tot tipus d’articles, suggeriments de regal i temptacions diverses en forma de joguines, peces de roba, colònies i xampanys, preparats per ser intercanviats fins que les targetes de crèdit treguin fum. Tot molt evangèlic. Se’m dirà que també aquesta època és pròdiga en iniciatives solidàries i d’ajuda a qui ho necessita. No ho nego ni tampoc ho critico, però fins i tot l’onada de maratons televisives, recaptes d’aliments o campanyes de tota mena d’ONG tenen un punt del que en podríem dir “solidaritat estructural”, vinguda per quedar-se, sense que es vegi per enlloc una decidida política per atacar eficaçment les causes profundes que provoquen les desigualtats que es pretén millorar.

Per qui, de forma ben legítima, sigui escèptic o no creient en termes religiosos, sempre queda una altra raó de ser que justifica les festivitats nadalenques: les tradicions a què han donat lloc en el transcurs dels segles, en tots els àmbits, artístic, literari, gastronòmic… El problema de la nostra societat és que les tradicions sembla que facin nosa, tal qual estan, i per tal de seguir existint són sotmeses a innovacions i canvis bruscos a càrrec dels ben subvencionats modernets de torn. Greu error: les tradicions el que demanen és una evolució ben lenta, imperceptible.

Proves de la desnaturalització de les tradicions nadalenques? Un fotimer o, com dèiem de joves, a punta pala. El pessebre de la plaça Sant Jaume de Barcelona, per exemple. No volia parlar-ne, perquè és un tema tan suat que ja cansa. He de reconèixer que aquest any, aquell amuntegament de caixes i aquell mostrari d’elements vintage no em desagrada del tot, comparat amb les solucions d’anys anteriors. Però el problema, però, no és el resultat final que, en definitiva, és un tema estètic i per tant sempre sotmès a les molt subjectives opinions personals de cadascú. El problema és que qui decideix instal·lar aquests pessebres (o llums, o guarniments…) és que ho fa imbuït per una mena de necessitat (no sé si genètica, fisiològica o què) de trencar convencions, de canviar per canviar, perquè sí, amb la secreta esperança de sembrar una bona polèmica que reculli abrandades crítiques de persones normals com tu o jo, que, pobres mortals, què sabem de l’art i de les noves tendències.

Sobre manipulació de tradicions, coda final: un poble del Segrià ha decidit fer una cavalcada amb tres reis i ¡tres reines! Sí, ho heu llegit bé. A l’hora de la imperiosa necessitat de canviar coses, qualsevol ridiculesa funciona.

[Imatge: ara.cat]

[Fa pocs dies aquest blocaire acomiadava dues persones estimades en sengles apunts; avui la nova és bona: donar la benvinguda a aquest món al Gael]

La Pau sigui amb vosaltres

Un Jutjat ha posat pegues a una mare que volia registrar la seva filla amb el nom de Pau. Es veu que legalment està previst que un nom no pot induir a confusió respecte al sexe del destinatari del nom, com el cas que ens ocupa, de manera que l’encarregat del registre (el Jutjat de Pau, curiosament) va suggerir afegir Maria a Pau, cosa a la qual la mare es negà en rodó. Finalment, després de protestes i consultes, trucades i hores perdudes, la nena es dirà Pau, com la lògica més elemental demanava.

Una lògica que és difícil trobar en determinats taulells de les diferents administracions. Si hi ha un tipus de persona que detesto de manera especial són aquests encarregats dels registres civils que, com el de l’exemple de Pau, es posen tossuts i, apropiant-se d’unes facultats que no els corresponen, es permeten acceptar o rebutjar els noms que els progenitors proposen per als seus fills. No és gratuït suposar-ne raons ideològiques. Al tardofranquisme això es va donar molt, quan encara estaven prohibits els noms en català però alguns pares compareixien amb solucions enginyoses per tal d’esquivar les injustes (i absurdes) prohibicions onomàstiques del régimen. Recordo el cas d’uns amics de la família que van decidir batejar el seu fill amb el nom de Pol i la feinada va ser seva per aconseguir-ho. De poc li va servir l’argument més lògic de tots (el poble de Sant Pol de Mar, no traduït per la dictadura perquè no tenia traducció): van haver d’espavilar-se i aportar no sé si un certificat parroquial o algun document fefaent perquè el funcionari baixés del burro, suposant que no fos ell mateix el burro.

Amb l’establiment de la democràcia (o així), la normalització en l’ús de les diferents llengües peninsulars, la creixent laïcitat de la societat i, més recentment, la presència a casa nostra de noves cultures a vegades molt diferents, han obert el ventall pel que fa a la possibilitat de nomenar un nounat i, per tant, han propiciat un augment dels possibles conflictes a l’hora de deixar-ne constància jurídica. Si algú posa tantes traves perquè una nena es digui Pau (que no em negareu que és molt maco), que passa quan es presenten uns pares encaparrats en dir-li (casos ben reals) Lenin o Washington al fill? I quan algun progenitor d’una comunitat magribina o xinesa proposa algun nom de difícil transcripció? Doncs que probablement els és difícil als funcionaris de torn busca-li tres peus al gat i, tal qual lletregen el nom, així consta de per vida en documents de tot ordre i poc importa si aquell estrany o exòtic nom pugui resultar improcedent (una altra restricció que la llei contempla), no s’avingui a la tradició catòlica, apostòlica i romana o pugui fer dubtar del sexe del nen o nena.

Perquè aquesta és una altra. Exactament, quin és el problema de que un nom porti a dubtes en aquest sentit? Exactament, què tindria de bo o de dolent que un nen fos considerat una nena (o a l’inrevés) a partir del seu nom? Exactament, per què en formularis se segueix preguntant el sexe de l’interessat? Per què aquesta obsessió per dividir-nos des del naixement? Això no és una discriminació?

[Imatge: teleponent.cat]

 

Anuncis que em posen nerviós (56: el de la Grossa d’enguany)

L’escena.

Matrimoni gran, ambientació vintage, com de Cuéntame, poca il·luminació. La senyora, trastejant per la cuina, s’assabenta que li ha tocat el primer premi de la Grossa, i de la sorpresa es carrega un plat de duralex. Quan va a dir-li-ho al marit, un ésser arrapapat a la butaca mentre emet grunyits, s’ho repensa i calla (bé, dissimula dient que el sopar és a taula).

El missatge.

Els premis no necessàriament s’han de compartir, ni tan sols amb la teva parella d’anys i anys.

Per què em posa nerviós?

No compartir premis i alegries. Bonica manera de publicitar una loteria que basa la seva estratègia comunicativa en presentar-la com un joc familiar, col·lectiu i solidari, en què els beneficis es destinen a finalitats socials.

La propaganda de la Grossa no acaba mai d’encertar-la. Encara recordem amb espant els anuncis d’altres anys, amb cançons i gags poca-soltes (“jo passoooo”). Si no fos perquè és “la nostra”, n’hi hauria per tornar a confiar en el calb de la Loteria Nacional (o qui sigui que treguin ara).

[Imatge: elmon.cat]

Biarnés, moda a peu de carrer

Fins el 22 de desembre es pot visitar als Tinglados del Port de Tarragona l’exposició “Joana Biarnés, moda a peu de carrer”, un recull de diversos reportatges fotogràfics de la que fou la primera fotògrafa professional a Catalunya, la terrassenca Joana Biarnés. La temàtica de la mostra és la moda dels anys 60 i 70. Biarnés feia posar els seus models (majoritàriament femenins) en escenaris poc sofisticats, encara que a vegades les peces mostrades fossin d’alta costura, pelleteria i similars: davant d’un quiosc, al costat d’un cinema de barri, fins i tot a la boca d’una estació de metro, un contrast que revelava una manera original i innovadora a l’hora de plantejar el seu treball.

La mostra és una capbussada a dues dècades de la nostra infància i primera joventut i té un cert punt nostàlgic, malgrat que tracti una temàtica que em resulta molt aliena: el Bocaccio, Carnaby Street, París (Massiel preparant-se per l’Eurovisió), l’Eivissa de l’ad-lib, roba sintètica, minifaldilles, botes de xarol, desfilades amb un públic de senyores crepades… Una d’aquestes senyores objectiu de la càmera de Biarnés ha estat aquests dies de fugaç actualitat: Carmen collares Polo, seguint atentament el passi d’haute couture, acompanyada de filla i néta, assegudes totes tres en seients entapissats, mentre la resta del públic s’havia de conformar amb cadires de tisora. Es notava qui manava (o qui mana, per ser més exactes).

[Imatge: ccma.cat]

 

 

Quan la pluja no sap ploure

No sé si ho va dir Joan Fuster o Raimon. Bé, és igual. El cas és que una vegada més l’enginyosa expressió s’ha materialitzat al nostre país provocant al seu pas desaparicions de persones, destrosses materials i greus afectacions econòmiques. Malauradament ja no són estranyes aquestes catàstrofes als nostres temps, prova irrefutable d’un canvi climàtic que alguns sectors s’atreveixen a qüestionar contra tota evidència. Si aquesta vegada he decidit portar al bloc la notícia de la llevantada de la Conca de Barberà, les Garrigues i comarques limítrofes és perquè en aquesta ocasió em toca més de prop ja que dues de les poblacions més afectades, l’Albi i l’Espluga de Francolí, em són d’especial significació familiar.

Davant les imatges de desolació que ens ofereixen els mitjans, només queda plànyer-se per la dissort dels cinc desapareguts, desitjar un prompte retorn a la normalitat i quotidianitat, agrair l’enorme i desinteressada dedicació de veïns, treballadors públics i voluntaris en les tasques de neteja i esperar que la diligent reacció de les autoritats, amb compromisos de tot ordre, es tradueixi ben aviat en fets palpables. És demanar massa?

[Imatge: elmon.cat]

 

‘Mientras dure la guerra’

Els fets viscuts al paranimf de la Universitat de Salamanca a l’inici de la guerra d’Espanya (¡Venceréis, pero no convenceréis!, ¡Viva la muerte!) van transcendir la mera nota a peu de pàgina dels llibres d’història per passar a esdevenir un símbol ateses les característiques i la significació política d’aquell dramàtic episodi. Recordo que quan jo pràcticament no tenia encara ús de raó política (diguem-ho així), el meu pare ja m’explicava aquells fets fins i tot teatralitzant-los: les bravates de Millán-Astray, l’enfrontament amb Unamuno, l’ambient caldejat i, finalment, el detall de la dona de Franco oferint el braç (i per tant protecció física) al rector de Salamanca. Per cert que aquesta era l’única ocasió en que el pare parlava bé de la Carmen Collares, a qui sempre dedicava tants sarcasmes com mostres d’odi al seu marit, un que ben aviat canviarà de residència.

Bé doncs, aquell novel·lesc episodi és l’escena culminant de la darrera pel·lícula d’Almenábar, Mientras dure la guerra. Comença amb la declaració de l’estat de guerra en el marc de la bellíssima plaça major de Salamanca i se succeeixen, de forma paral·lela, la immediata, despiatada i contundent repressió contra esquerranosos o qualsevol tipus de dissident, les conxorxes entre generals per decidir qui havia de comandar el poder naixent i les creixents contradiccions que tot plegat suposaven per al protagonista de la pel·lícula (interpretat magistralment per un altre basc de caràcter, Karra Elejalde).

Unamuno, com ell mateix reconeix en el discurs del paranimf, era un home de paradoxes, de trajectòria política més aviat erràtica, però que sempre va lluitar pel que creia millor per al seu país, a favor del seu progrés intel·lectual i cultural i fugint de tot el que fes tuf a autoritarisme o militarisme. La primera dictadura li ho pagaria amb un desterrament a Fuerteventura (on el savi bilbaí va fer de la necessitat virtut) i la segona li ocasionaria, indirectament, la mort mes i mig després de l’enrenou del paranimf. L’home de les paradoxes dona suport, efectivament, al cop d’estat del 18 de juliol, en el convenciment, com molts d’altres (significats generals colpistes entre ells) que es tracta bàsicament de restablir l’ordre per salvar una república que només tenia cinc anys de vida, però ben aviat es succeeixen les mostres de desengany: la detenció (que acabaria amb l’afusellament) d’un col·lega seu d’universitat (per rojo) o d’un altre amic seu pastor protestant, sense garanties judicials de cap mena, fan obrir els ulls a Unamuno. La creixent ràbia i impotència davant la situació creada, però també la decepció i abatiment provocats, desenvoquen en l’episodi del 12 d’octubre quan deixa anar (davant d’un auditori ple de falangistes i militars) allò de que guanyarien per la força de la raó, no per res més, guarnit amb alguna referència a bascos i catalans (hi havia el bisbe Pla i Deniel). Home de caràcter, independent, intel·lectualment de sobres preparat i que ja estava de tornada de tot, aquell dia es va permetre un gest de dignitat enmig d’una bogeria col·lectiva que tot just començava. No se’l tornà a veure més en públic.

S’ha dit que la pel·lícula és excessivament “neutral” davant del conflicte entre les dues Espanyes, en el sentit de que la denúncia als sublevats és molt tèbia. No m’ho va semblar pas. En tot cas el film no tracta tant aquest enfrontament entre dos bàndols com dels dubtes i ambigüitats a que es va veure sotmès Unamuno davant del plantejament maniqueu creat i que obligava tothom, dramàticament, a prendre partit incondicionalment. Unamuno, que era qualsevol cosa menys una persona simple o sense formació, no estava disposat a acceptar aquesta imposició.

Per la resta, la pel·lícula està curosament realitzada, tant pel que fa a ritme, intèrprets, ambientació històrica o escenaris interiors o exteriors. Agafen ganes d’anar a Salamanca només per passajar-se per aquells carrers i places multiseculars miraculosament salvats de la modernitat i la voracitat urbanística. Ben segur que la pel·lícula també està pensada per això (passejar-se per la ciutat, vull dir).

[Imatge: cineconene.es]

 

La història viscuda (i una mica paral·lela)

Després de dues setmanes d’inactivitat per vacances, el bloc reprèn el seu sincopat ritme d’apunts. A l’espera dels propers dies i setmanes, que prometen intensitat política i, doncs, motius d’inspiració per aquesta modesta bitàcola, em plau comentar un llibre de plena actualitat i absorbent interès que ha ocupat alguns dels meus dies de dolce far niente insular (Fuerteventura ha estat la destinació agraciada per la meva presència).

La història viscuda és l’anodí títol escollit per Joan B. Culla per a les seves memòries. Podia haver fet més punta al magí, però se li perdona perquè una vegada el lector s’endinsa en el seu relat autobiogràfic, en queda abduït i no l’abandona fins a la darrera pàgina. Culla, personatge ben conegut per la seva intensa presència als mitjans de comunicació (és una mena de Pilar Rahola que no suscita tantes fílies i fòbies), és sobretot un historiador molt competent i rigorós del segle XX de casa nostra i de tot el món, i és també, atenció, una persona que malgrat el seu enorme bagatge intel·lectual i els seus posicionaments ideològics (que defensa amb respecte i argumentadament), sempre ha defugit temptadores ofertes institucionals, obediències partidistes i lleialtats incondicionals a res i a ningú. El llibre de referència és un mix de tot això: les memòries personals d’algú amb projecció pública, la crònica rigorosa d’un temps redactada amb precisió i la reproducció sintètica d’uns posicionaments ideològics que l’autor ha tingut l’ocasió d’exposar a bastament en articles periodístics, tertúlies i polèmiques de tot ordre.

Llegint les memòries de Culla, em va sobtar trobar-me amb insospitades coincidències biogràfiques en els aspectes més personals. Deixo a banda que tots dos som barcelonins i ens portem només cinc anys. Talment com si jo escrivís les meves, de memòries (de fet alguna cosa ja tinc començada més per consum intern que per l’interès que puguin tenir pels altres), sorgien vivències i episodis no dic calcats però si d’un paral·lelisme sorprenent: per exemple, la seva sensació d’estar superat per les modernitats del segle XXI i considerar-se més aviat un home del segle passat; la seva poca destresa amb tota mena de ginys tecnològics; la seva afició de nen a dibuixar banderes de països del món (jo també tenia aquesta estranya dèria quan tothom preferia donar patades a una pilota); la seva resignació a haver de cursar estudis superiors enmig d’una perenne conflictivitat a les aules; una altra afició seva d’arreplegar tota mena de papers, opuscles i programes polítics (jo segueixo fent-ho quan vénen eleccions, ara que tothom s’esborra de l’enviament de propaganda a casa); en fi, el conjunt de la seva trajectòria política vital guarda notables semblances amb la meva.

Però deixant de banda els aspectes més personals, és en els capítols dedicats a la relació amb la majoria de personalitats del món polític i cultural on el llibre de Culla es fa devorar amb més intensitat, convidant-nos, com si fóssim uns voyeurs, a ser espectadors privilegiats de trobades, establiments d’amistat, retrats i judicis que Culla fa de tota mena d’homenots, des d’un Tarradellas pràcticament desconegut pels seus companys universitaris, segons explica, fins al director de l’edició catalana d’El País, diari que abandonà després de dècades de col·laborar-hi sense incidents remarcables fins el dia que va tocar el voraviu a Cebrián.

El llibre m’ha servit també per assabentar-me de més coses, per exemple que Culla fou president d’aquella entitat anomenada ACTA, desdenyosament menyspreada pels de sempre per la seva presumpta condició de submarí convergent, i que, ben al contrari, serví per donar a conèixer i exportar la causa catalana al món i teixir aliances internacionals, justament en un moment ben oportú, quan queia el Mur de Berlín i emergien les noves repúbliques de l’Europa de l’Est. Han passat més de trenta anys d’allò i l’actualitat ens forneix noves i trepidants mostres de que la història no para quieta, ni a Catalunya ni al món. No sabem què ens depararà el destí però, una vegada hagi ocorregut al que hagi d’ocórrer, allí estarà el professor Culla per aixecar-ne acta (ara en minúscula) amb els seus proverbials rigor i serietat professionals.

Quan arribin els marcians (que no vindran)

L’altre dia van dir que s’havien desclassificat unes imatges que demostrarien que els ovnis sí que existeixen. Es van veure per la tele: unes llums borroses en la foscor (sempre és així) captades no sé si des d’un avió o des d’un observatori; de fons, els inevitables comentaris de sorpresa i d’expectació trufats d’expressions col·loquials com “what’s this f***?” i d’altres.

Semblava que la notícia tindria més impacte: la confirmació que els ovnis són veritat per boca de l’autoritat competent (no recordo si el Pentàgon, la NASA o qui). Però no, tot va quedar en un flaix informatiu encaixonat entre vergonyes polítiques hispàniques, nenes ecologistes conscienciades i comunicats mèdics del futbolista de torn. Però no ha de ser cap sorpresa: de tota la vida que els UFO o ovnis han existit, i l’explicació és ben senzilla, aquestes sigles signifiquen, simplement, “no identificat”, que és el calaix de mals endreços on han anat a parar tots els avistaments celestials de la història provisionalment sense explicació científica, és a dir, descartant cometes, meterorits, globus sonda, efectes atmosfèrics i mil possibilitats més. Una altra cosa és adjudicar-li una procedència extraterrestre i intel·ligent, cosa que vull creure que les autoritats científiques o militars nord-americanes no han fet, amb bon criteri. Qui sí que ho ha fet tota la vida són la legió de sonats i friquis de tota classe, seguidors més o menys incondicionals de teories estrambòtiques, des de contactes prehistòrics o incaics fins a hipnòtiques abduccions, passant per la cacera d’homenets verds, carn d’experiment en laboratoris supersecrets. La credulitat (i el negoci que genera) donen molt de si.

El tema ovni va tenir un gran predicament fa anys, curiosament coincidint amb la guerra freda: convenia tenir la societat atemorida, i hi ajudava l’amenaça d’uns suposats éssers provinents d’una altra galàxia, amb intencions invasives (també hi havia teories que els presentaven com a protectors del gènere humà). Caigut el mur de Berlín la cosa va davallar com la moda que, en el fons, era. És curiós que avui que tothom té un mòbil amb el qual es grava qualsevol cosa d’interès, no abundin imatges sobre platets voladors i llums nocturnes. En el cas que sí que hi hagi vida extraterrestre intel·ligent, potser és que ja no vénen com abans. I no m’estranya, si realment són intel·ligents. Em sembla que la Mafalda ja ho va afirmar en una ocasió.

[Imatge: taringa.net]

Ho sento molt, no tornarà a passar

El primer ministre de Canadà, Justin Trudeau, s’ha vist obligat a comparèixer davant de l’opinió pública i demanar perdó per haver-se pintat de negre en una festa estudiantil de fa no sé quants anys. Cal contextualitzar-ho: aquest fet puntual s’ha fet públic setmanes abans d’unes eleccions generals en aquell país nord-americà. La raó d’aquesta inversemblant decisió torna a ser, una vegada més, la pressió d’això que uns coneixen com “correcció política” i uns altres com “la internacional papanates”. Resulta que la petita facècia de Trudeau Jr., allunyada en el temps i oblidada per la lògica de les coses, s’ha brandat com a motiu d’escàndol preelectoral i pot ferir sensibilitats pel seu lleu deix racista.

No em pregunto si la societat (la d’aquí, les d’allà…) s’està passant amb això de defensar minories de qualsevol ordre amb aquests continus jocs del gat i la rata (jo dic, ell protesta, jo demano perdó) o amb aquest autoengany col·lectiu (nosaltres ens autocensurem, ells s’ho anoten com un fals triomf). No m’ho pregunto, si la societat s’està passant: ja fa molts anys que s’ha passat, i tot i així, sembla que aquesta implícita imposició del que és correcte gaudeix d’una excel·lent salut, mentre continua la miopia dels que no saben veure que aquestes actituds limiten les llibertats de les nostres ja de per sí deficients democràcies.

Abans s’intentava fer la guitza als governants (o aspirants a ser-ho) amb grans escàndols (reals o manipulats) d’ordre bàsicament econòmic, també personal (casi sempre sexual, però per motius greus i per denunciar un comportament hipòcrita). Ara no, pel que s’ha vist, ara es regira en el passat de la víctima (Google ofereix una ajuda inestimable en aquest sentit), es selecciona qualsevol nimiesa que pugui “ofendre” alguna minoria i es propaga als quatre vents amb gestos farisaics. El pitjor, però, és que la pressió al personatge, en aquest cas Trudeau, degut a la correcció política benpensant, l’ha obligat a sortir a la palestra i proclamar allò de “ho sento molt, no tornarà a passar” per un tema infinitament més banal (i venial) que les malifetes del caçador d’elefants.

 

Anuncis que em posen nerviós (55: el d’espetec de Casa Tarradellas)

L’escena.

Família mitjana-alta rep a la seva masia, no sabem si una segona residència, la parentela més propera. No se’ns ho explica, però tot dona a entendre que les elles són germanes i en conseqüència els respectius marits, cunyats. Hi ha fills d’ambdós aparellaments. Absència de gent gran, potser fet a posta. El fil argumental de l’escena és així d’apassionant: menjar-se o no l’espetec ofert en rodanxes com a aperitiu del dinar.

El missatge.

Les dues famílies i específicament els dos cunyats exemplifiquen dues maneres d’entendre la vida i l’anunciant pretén que els televidents ens hi veiem reflectits: el seny (el fuet no es toca fins que toqui, valgui el joc de paraules) i la rauxa (s’arreplega el que es pot fins que no en quedi, encara que siguis el convidat).

Per què em posa nerviós?

Òbviament, pel cunyat insolent, maleducat i sobrat, però també fan mèrits les dues filles del pare de família sòmines, versió casolana d’aquelles nenes d’El resplandor.

[Imatge: commons.wikimedia.org]

Els homeòpates de la historiografia catalana: el debat

Fa més d’un any que un apunt meu no rebia de cop quatre (quatre!) comentaris. La raó d’aquesta inesperada “pujada de tensió” és que fa referència a una de les polèmiques d’aquest estiu tan xafogós com el que més: fins a quin punt són rigoroses les maneres de fer del denominat Institut Nova Història de Catalunya a l’hora de presentar el passat peninsular com un gegantí exercici de censura i manipulació històriques contra la nostra realitat nacional.

Els quatre lectors s’han dividit dos a dos, amb matisos, posicionant-se a favor i en contra de la meva postura. D’aquests darrers, Enric ve a dir que sembli que em faci nosa que aquest Institut investigui i no, no em molesta en absolut, tot el contrari: vull que continuïn fent-se preguntes, buscant respostes, contrastant proves, elaborant teories, tot el que faci falta però que ho facin bé. No em fa nosa que investiguin, sinó que desprestigiïn la historiografia catalana, com ja han tingut l’ocasió de manifestar veus molt més autoritzades. Trianda (aquest és el nom que posa), al seu torn, ve a dir que tothom tergiversa la història i que, és clar, els catalans no hauríem de ser diferents. Doncs a mi em sembla que els catalans, i encara més els que tenen una vinculació directa amb la història (universitaris, investigadors, escriptors o aficionats, INH inclòs), no hauríem de tergiversar la realitat històrica, encara que això ens perjudiqui com a societat. El rigor acadèmic, la cerca de la veritat, la feina ben feta, han de ser uns valors que no admetin discussió. La República a construir també va d’això.

El Sergi ens remet a un article d’Iu Forn que, amb el seu to irònic, compara les volades de colom (deixem-ho així) de l’INH amb el darrer i comentat tuit del govern espanyol apropiant-se de la gesta dels primers alliberadors del París ocupat pels nazis, com una mostra de tergiversació dels fets històrics. La comparació no és del tot bona perquè la vergonyosa manipulació d’España Global té un origen estrictament político-governamental, mentre que les activitats i les discutibles conclusions a què arriba l’Institut es fan a partir d’una pretesa seriositat científica. En tot cas, insisteixo: les potineries espanyoles ens marquen el camí per on no hem de transitar.

Per últim, Francesc està d’acord amb l’apunt però em considera desacreditat pel meu esment final a l’homeopatia. És un altre dels ja tradicionals debats (del tot prescindibles, crec jo, però en fi, la gent és així). M’hi reafirmo: l’aixecada de camisa de l’homeopatia respecte de la ciència és una bona analogia del que representen els mètodes de treball de l’Institut Nova Història de Catalunya respecte a l’historiografia pura i dura.

[Imatge: future-sciences.com]

Els homeòpates de la historiografia catalana

Reprenc el teclat després de vint-i-un dies de vacances (de bloc, que no laborals) i no em puc queixar de l’esplet de notícies i temes de debat que ens està oferint l’actualitat, tenint en compte que estan passant en les dues setmanes més inhàbils a tots els efectes del calendari de la nostra societat. A l’hora de triar tema, per tant, n’hi ha per donar i per vendre: les llastimoses picabaralles de foc amic a la trinxera sobiranista (fatigant, com pertoca en plena canícula); les cuites per (no) formar govern a l’estat que tan ens estima (jo ja no entenc res del que pretenen fer aquella gent); els incendis forestals que han assolat dos territoris propers i estimats, la Ribera d’Ebre i el centre de Gran Canària (molta força a la seva gent!); el penós espectacle que ha ofert tot el que ha envoltat els rescats de l'”Open Arms” (inclosa l’al·lucinant necessitat d’autorització per salvar vides: ho diu una ministra i d’esquerres); o, per acabar, el presumpte repunt de la inseguretat a Barcelona, una campanya que apareix cíclicament cada estiu i que és falsa, encara que al final només serveix per a intencionalitats polítiques ocultes (per una vegada, m’he de posar al costat d’Ada Colau).

Molts temes, doncs, però un dels que ha sorgit com si es tractés d’un bolet estival, sobretot a les xarxes, l’he seguit amb un interès especial: les crítiques a l’Institut Nova Història, aquesta entitat coneguda per les seves estrafolàries teories sobre la catalanitat d’incomptables personatges del Renaixement i del Segle d’Or.

Quan ja fa anys el seu fundador, Jordi Bilbeny, divulgà la seva teoria que Cristòfor Colom era un príncep català, vaig mostrar un cert interès pel tema i vaig tractar, des del principi, de situar-me lluny tant de la creença a ulls clucs del que s’explicava com del rebuig displicent o sistemàtic. És ben sabut, de sempre, que l’origen físic o familiar del descobridor d’Amèrica ha estat envoltat de misteris, llacunes i mancances documentals i, conseqüentment, ha donat peu a mil i una teories o hipòtesis, amb rerefons també variats: prestigis nacionals o locals (si no vaig errat, Mussolini afavorí molt la vinculació de Colom amb Gènova) i vanitats personals a càrrec d’historiadors, estudiosos, afeccionats i rates de biblioteca de tota condició. Mai hi ha hagut resultats concloents, com és notori, de manera que la teoria de Bilbeny era en principi assumible perquè oferia plantejaments innovadors i perquè defensava sense complexos la catalanitat d’un personatge de primer ordre (dit sigui de passada, tampoc em trauria la son si es confirmés un Colom italià, castellà o mallorquí). Això sí, algun detall grinyolava molt des del principi: recordo que afirmava que les naus van partir no de Palos de Moguer, com sembla geogràficament lògic, sinó de Pals (!), documentant-ho amb una discutible semblança entre un gravat antic atribuït a Palos i l’actual silueta del poble empordanès; és un cas bastant clar d’intentar fer entrar el clau per la cabota.

El que semblava un novedós sistema d’investigació, a base de fer-se noves preguntes, de formular hipòtesis fins i tot inversemblants o d’intentar bastir teories agosarades però amb algun suport documental, una mena de “pluja d’idees” aplicat al camp historiogràfic, una manera de fer innovadora i fins i tot necessària en el de vegades resclosit, burocràtic o clientelar món de la investigació universitària, va degenerar ben aviat amb propostes més arriscades, pintoresques o, directament, risibles. Cada nova notícia que llegíem sobre aquella gent ens feia obrir més els ulls d’incredulitat: el Quixot es va escriure en català (perquè Cervantes, perdó Sirvent, també ho era), els Pinçons (los Hermanos Pinzones… de la cançó) també,  Santa Teresa de Jesús (de “Çepeda”, crec)…, tot quisqui era català. Proves? Algun pergamí desenterrat de vés a saber on, retorçant-li el sentit de les seves paraules i del seu contingut.

El pitjor de tot és que tota la feinada presumptament investigadora de l’Institut és guiada per una idea obsessiva, propera a la paranoia, que consisteix en creure que des de finals dels segle XV fins a l’aparició de Bilbeny i companyia hi ha hagut una sistemàtica i acurada actuació, per part dels enemics dels Països Catalans, d’esborrar i destruir qualsevol prova del potencial polític, militar, econòmic o cultural de la nostra nació i, a continuació, reescriure la història amb nous documents com a potència dominant que sí que eren. Deixant de banda que és un error jutjar les intencions i les mentalitat dels protagonistes del poder castellà d’altres èpoques amb ulls del segle XXI, ¿algú creu sincerament que hagués estat tan fàcil amagar durant tants segles aquesta falsificació de la història?

L’argument que es fa servir de que nosaltres també tenim dret a reescriure la història segons els nostres interessos polítics del segle XXI tampoc la comparteixo. No crec que aquesta gent faci cap mena de favor a l’independentisme, més aviat el desprestigia, i em dol que significats personatges del sobiranisme hagin corregut a donar-los suport. I en tot cas, si així fos, caldria ser més seriós des del punt de vista estrictament de la investigació històrica. Per molt ciència social que sigui, l’estudi de la història també està lligada a una ètica, unes normes i uns procediments. Més enllà només hi ha el descrèdit i la pseudociència. Ho sento molt, però per mi l’Institut Nova Història no és més que l’homeopatia de la historiografia catalana.

[Imatge: inh.cat]

El dia que morí Judy Garland

Mig segle dels fets de Stonewell, a Nova York. Els piolins de l’època es disposaven, com solien fer-ho, a buscar les pessigolles administratives a locals que no tenien llicència per vendre begudes alcohòliques i, de pas, abusar de la seva autoritat. Tothom acceptava sempre aquella situació injusta i denigrant, entre la por i la resignació, però segons diu la llegenda (circulen diverses versions del que passà aquella nit), la clientela majoritàriament gai del Stonewell Inn, un d’aquells locals, es va plantar i va decidir no seguir acceptant més tractes degradants: acabava de morir Judy Garland, un mite entre la comunitat LGTBI (llavors no existien aquestes sigles, és clar) i ningú no estava disposat a que quatre garrulos uniformats interrompessin el dol en homenatge a la Dorothy, com és coneguda a l’ambient anglosaxó. El que va seguir (enfrontaments, ferits, detinguts) fou l’inici d’una lluita per la igualtat, la llibertat i la dignitat de les persones, en aquest cas per raó de la seva orientació sexual, una lluita que de mica en mica s’estengué a tot arreu, a tots els sectors de la societat i a tots els fronts. Una lluita que, ni de bon tros ha aconseguit els seus objectius finals.

A casa nostra, forçosament tot començà amb retard i amb molta discreció. Llegint avui les cròniques de l’època, es produïren situacions que avui ens poden arribar a semblar increïbles. L’impulsor del primer nucli d’activistes, l’Armand de Fluvià, havia de fer servir un pseudònim quan sortia als mitjans de comunicació (parlo de quan el dictador ja havia mort); la primera associació potent, el FAGC, assolí la seva legalització després d’innombrables obstacles i travetes legals: els defensors de l’ordre adduïen “escàndol públic” per barrar-li el pas a qui pretenia lluitar per normalitzar una situació fins llavors  prou penosa ocultant-se o patint agressions i insults. La història posterior, feta de clarobscurs, és prou coneguda: avenços legals, proliferació de grups i col·lectius, l’aparició de la lacra de la sida, l’eclosió de la “pesseta rosa” amb la seva mercantilització del fet gai, consecució del matrimoni igualitari, les interferències de la correcció política o les manifestacions multitudinàries que se celebren just quan arriba la data que avui compleix mig segle, amb l’etern debat entre el desitjat caràcter festiu i la necessària reivindicació.

Deia que la lluita per l’alliberament LGTBI (calen tantes sigles?) segueix tenint plena raó de ser i no cal anar ni gaire enrere ni gaire lluny per aconseguir-ne abundants proves. Les actituds homòfobes, crescudes als darrers temps a redós de determinats extremismes polítics, les agressions sembla que cada dia més habituals, el poc respecte i la desconsideració des de l’anonimat de les xarxes socials, els atemptats als locals…, i no parlem de la situació en altres latituds, són alhora motiu de preocupació i estímul per fer-los front com només sap fer una societat com la nostra: exercint amb llibertat i de forma pacífica els nostres drets, perquè això no va només de preferències personals, identitats sexuals o maneres de ser sinó de llibertat per a tothom, el tresor més valuós de la humanitat, contínuament amenaçat.

[Imatges: biography.com, nydailynews.com, rompearmarios.blogspot.com]

 

Quan la tele distreia

Un record per a Chicho Ibáñez Serrador, segurament el millor realitzador de la trista televisió de la nostra infància. És curiós, sempre havia pensat que era argentí, com el seu pare Ibáñez Menta, i resulta que van néixer a Montevideo i Astúries, respectivament. Crec que tenia algun avantpassat català. Bé, és igual. Desapareix el creador d’un programa que congregava setmanalment milions d’espectadors davant la petita (molt petita) pantalla i en blanc i negre (molt en blanc i negre). Parlo de l'”Un, dos, tres, responda otra vez”, és clar. Calia, però, empassar-se primer un mini-espai de cinc minuts, una xerrada religiosa a càrrec del bisbe ultra Guerra Campos, intercalada a traïdoria pel franquisme entre el “Telediario” i el programa d’entreteniment del Chicho. Sembla mentida que passés això i certament a les generacions que no ho van viure els costarà de creure.

Mirat en perspectiva aquell programa, amb les seves noies en minifaldilla, humor relaxat o xaró i nivell cultural mitjà tirant a baix, constituí una relativa alenada d’aire fresc en el resclosit ambient del tardofranquisme. Però si avui en dia es tornés a emetre seria objecte de les invectives de sectors ben diversos de la nostra societat. Els acudits masclistes de Kiko Ledgard, les sis secretàries d’ulleres vintage, ensenyant cuixa i perfectament col·locades a l’escenari a mode de decoració, les intervencions de la Bombi, els jocs de paraules dels Cicutas i les Tacañonas, el foment del consum de cotxes i apartaments… res no aguantaria els severs exàmens dels nous inquisidors. No se salvaria ni la carbassa. Però en aquells anys això no importava i, ben al contrari, la ciutadania premiava la professionalitat d’Ibáñez Serrador amb altíssimes audiències, tenint en compte fins i tot que només hi havia dues cadenes a l’estat.

Però Chicho va ser conegut per més programes. Va ser l’autor de “Historias para no dormir”, terror contingut i intel·ligent, precedit pels dos rombes que informaven de que es tractava d’un programa per a adults. En vaig parlar al bloc en una ocasió. L’altre fou “¿Es usted el asesino?”, algú que es dedicava a matar gent amb un paraigües; a cada capítol apareixien més sospitosos, cosa que enganxava l’audiència com no ho faria qualsevol de les sèries d’ara. Era la genialitat del mestre d’una televisió ben diferent a l’actual, que no hi ha per on mirar-la.

[Imatge: undostresweb.16mb.com]

‘Ananké’

Ara que la notícia de l’incendi a la catedral de Notre Dame de París comença a quedar enrere (anava a dir que s’ha apagat o extingit, però seria un pèl potiner), voldria dir-hi la meva. Mai no és tard i com que estem enmig de Setmana Santa parlar d’un tema més o menys relacionat amb la religió no estarà de més.

Com passa massa sovint en aquests casos, la gravetat dels fets va anar de més a menys. El primer scoop parlava de l’incendi de la catedral quan seria més propi parlar d’incendi a la catedral. Així he redactat el primer paràgraf. És un matís important. Efectivament, les imatges que vam poder contemplar suggerien una catàstrofe sense precedents. Certament, tots ens vam commoure veient com el pinacle central era devorat per les flames i es desplomava davant la impotència de tothom, uns fotogrames que ens remetien, salvant les moltes distàncies, a la caiguda de les Torres Bessones de Nova York. Sufocat l’incendi, fet el primer balanç de l’accident i vist l’estat en què va quedar l’edifici, és evident que la magnitud de la tragèdia era molt menor del que temíem de bon principi.

Aquesta relativització de la gravetat de l’incendi obre la porta a parlar del que passa quan es produeixen fets d’aquest tipus: les polèmiques que genera. Àmplia cobertura informativa en paper, a les ones i a les xarxes, exagerades mostres d’interès, dolor o solidaritat. N’hi havia per tant? Els polítics s’hi van llançar com aus de presa, apropiant-se del drama amb discursos i homenatges, elevant la reconstrucció de la catedral a la categoria de repte col·lectiu. L’orgull nacional francès en joc. Al president Macron li ha vingut bé aquest esdeveniment per distreure l’opinió pública, encara convulsa per les manifestacions setmanals dels anomenats gillets jaunes, ineficaços i contradictoris però potser necessaris com a senyal d’alerta davant de les autoritats d’aquell país.

També hi ha qui, des d’àmbits més conspiranoics suggereix que aquest incendi va ser intencionat i provocat per qui més podria sortir guanyant en termes de poder, negoci o distracció de la ciutadania. Alguns detalls fan olor de cremat, mai millor dit, i conviden a la suspicàcia: tot el que realment tenia valor (quadres, tresor…) es va salvar, algunes estàtues havien estat retirades uns dies abans… Ja és casual, pensaran alguns. Jo no combrego amb aquestes volades de colom, però si fossin veritat, s’acabaran sabent algun dia o altre.

Més polèmiques. Extingides les flames, els principals potentats francesos, dels sectors bancari, de la moda o del perfum, van prometre generoses quantitats de diners per ajudar a la reconstrucció del temple. No van tardar en sortir les inevitables respostes demagògiques contrastant-ho amb algun col·lectiu desafavorit. Va a modes, ara toca els refugiats, abans era la infància i més enrere fou la fam al món. Opino que tot és important i tots els problemes han de tenir l’atenció i l’ajuda que mereixen, però menysprear la reconstrucció d’un element tan important del patrimoni universal està fora de lloc. Una altra cosa és quina quantitat de diners s’ha de destinar a cada problemàtica, un debat que mai no acabaria. Parlant de polèmiques i de patrimoni. Fa gràcia veure tanta gent ben allunyada en tots sentits de París lamentant els danys de la Notre Dame quan tantes i tantes mostres de patrimoni arquitectònic de totes les èpoques cauen a trossos als nostres voltants, davant la ignorància ciutadana i el desinterès de l’administració.

I, naturalment, ja s’ha obert un altre front ben tradicional en aquests casos: com s’ha de reconstruir la part danyada? S’ha de deixar exactament igual com estava, s’ha de refer introduint-hi elements estilístics nous? O, Déu no ho vulgui, se n’ha de fer una “reinterpretació” segons el gust d’algun arquitecte neo-post? El que sembla segur és que no s’encomanarà la reconstrucció del sostre a Calatrava, ni la restauració dels detalls interiors a la senyora de l’Ecce Homo de Borja. Per aquest cantó, podem dormir tranquils.

[Ananké vol dir en grec fatalitat i és la paraula que Victor Hugo va descobrir inscrita en una de les torres de Notre Dame i que li inspirà per escriure la seva cèlebre novel·la; imatge: fitsnews.com] 

I ella va dir prou

No sóc d’emocionar-me, però aquesta setmana una notícia televisiva ha aconseguit descol·locar-me i tocar-me la fibra sensible. Em refereixo a l’emissió de la gravació en què un home ajuda a morir la seva dona, afectada durant 30 anys d’esclerosi múltiple, després de que aquesta ho acceptés de forma expressa. La fermesa i dignitat amb que aquesta parella han portat uns fets tant dramàtics com inevitables són més que suficients perquè les conseqüències posteriors (detenció i possible processament d’ell) mereixin la nostra (o almenys la meva) reprovació.

Com se sol dir, la notícia ha reobert el debat sobre un tema sempre espinós i delicat, l’eutanàsia i com abordar-la èticament i legalment. Al costat de ponderades reflexions (per exemple, la del president del Col·legi de Metges, Jaume Padrós), ens hem assabentat del tractament que del cas n’ha fet un conegut programa-escombraria televisiu, deixant el pobre protagonista (vidu i sortit de la presó en vint-i-quatre hores) a mercè d’uns tertulians del programa que rivalitzaven entre ells per dir-la més grossa sense cap consideració ni pel drama concret d’aquell senyor ni per la gravetat del tema en general.

Crec ser plenament coherent amb les meves idees quan afirmo que estic completament d’acord amb que s’ha d’ajudar a posar fi a la vida (matar en dirien els intolerants i els carronyaires) de qualsevol persona sempre que hi hagi un motiu justificat i sempre que l’afectat ho hagi fet constar de forma expressa i amb ple ús de les seves facultats. Les lleis s’haurien de limitar a garantir això.

Al final sempre anem a petar al mateix: la llibertat humana. Ni el conjunt de la societat, ni cap ideologia, ni cap església, ni cap corrent de pensament, ni cap creença ha d’interposar-se (i molt menys castigar) en les decisions de les persones, preses lliurement i sempre que no afectin la llibertat de tercers. Parlant de creences, no sé si l’Església catòlica, tan preocupada com està per “sanar” gais a la no tan remota Alcalá de Henares, ho està també per la dignitat de malalts terminals que, per dolor, sofriment o incapacitat, decideixen cabalment posar fi a la seva vida després de reflexionada i valenta decisió. Em temo que el capteniment de la sotanada és, però, un altre. Però ja importa poc. Importa molt més que el poder civil solucioni de manera definitiva les inseguretats jurídiques de l’eutanàsia i en doni sortida legal, per tal de no afegir drama i dolor al que ja crea, de manera inevitable, cada situació concreta.

[Imatge: el cas de Ramón Sampedro, un clar precedent]

Adéu festival

Sembla segur que el Festival Doctor Músic no es podrà celebrar aquest estiu a Escalarre, al Pallars, sinó que ho haurà de fer en un lloc alternatiu que tot apunta que serà el circuit de Montmeló. La causa? No s’han obtingut els permisos necessaris perquè la zona d’actuacions i d’acampada era potencialment inundable i per tant no prou segura per als participants.

Eh que és senzill d’entendre i lògic d’acceptar? Doncs els marrameus de la zona mercantilment interessada en l’esdeveniment (i políticament també, a les portes d’unes eleccions municipals) no s’han fet esperar. En part comprensibles, si practiquem el sempre gratificant exercici de l’empatia: la programació d’un espectacle de quatre dies amb la visita de mils i mils de persones que això comporta generava unes expectatives de bons auguris pel que fa allotjament, restauració, visites turístiques, comerços, serveis de tot ordre, en un territori llastrat per les mancances econòmiques i les deficiències en infraestructures. Unes perspectives, pel que s’ha vist, que s’havien concebut com una mena de conte de lletera, com tantes vegades passa. Potser la vaca del cartell hi té relació. Quan ja tothom ho tenia ben lligat i cadascú havia fet els seus càlculs particulars, resulta que una decisió administrativa esguerra tots els plans. La decepció és, en aquest sentit, comprensible.

Però el verdaderament interessant són les reaccions i raonaments que ha generat tot l’assumpte. Han relativitzat la perillositat d’una hipotètica inundació de la vall amb aquell tan gastat “això no ha passat mai aquí”. Però, com s’han ben encarregat de recordar-nos opinadors i experts, a no massa quilòmetres d’allí hi va haver una tragèdia, concretament a Biescas, un lloc on no hi havia hagut mai una inundació com la que es va patir llavors. Com diu aquella bertranada, les coses no passen fins que passen. Escalarre “no és probable” (en quin percentatge?) que s’inundi, i com a tota explicació científica s’addueix què la gent d’allí es coneix el territori, el seu clima, les seves característiques geogràfiques i geològiques i, el gran argument, ¿per què ha de venir gent de fora a dir-nos el que hem de fer i el que no i el que és perillós i el que no? Ah, amic! Ja hem arribat on havíem d’arribar! L’eterna pugna camp-ciutat.

Fem un exercici de futurologia. Suposem que es deixa fer el festival al lloc d’origen, arriba una tempesta d’aquelles de muntanya tan imprevistes i el vent i l’aigua s’enduen tot el que troben per davant, incloses persones, tendes de campanya, guitarres acústiques, focus i amplificadors de so. Quantes veus no haguessin sortit queixant-se de que les administracions responsables no van preveure les mesures adequades, de que no es fa res, de que ens tenen abandonats, de que no ens estimen, i bla, bla, bla. Les “administracions responsables” serien, són, aquests “buròcrates de Can Fanga” que “no coneixen el territori” i que es permeten “decidir què ens convé i què no” (per cometes que no quedi). Sempre aquest recel contra la gran ciutat, els seus habitants, la seva cultura i la seva manera d’entendre la vida. Per cert, d’on procedirien la immensa majoria dels espectadors àvids de música canyera i contundent? On viuen habitualment els que sojornarien, menjarien o comprarien a l’oferta turística de la zona? Una hoteleria, una restauració i un comerç, per cert, cada vegada més impersonals i globalitzats, també allí, embadalits per la visita de forans, és igual d’on procedeixin, i que imperceptiblement van arraconant formes de vida tradicionals o singulars, quan figura que haurien de ser una de les bases del seu model turístic.

Després de queixes i laments, potser que administracions i sectors econòmics i socials d’aquelles comarques s’arromanguessin i comencessin a treballar i a buscar solucions econòmicament i tècnicament viables per superar al problema plantejat enguany. Tothom hi sortiria guanyant.

‘Cante uno chato de Prouvènço’

Avui és el Dia Mundial de la Poesia. Per exemple, aquesta:

Cante uno chato de Prouvènço.                                                                                   Dins lis amour de sa jouvènço,                                                                                         A travès de la Crau, vers la mar, dins li blad,                                                            Umble escoulan dóu grand Oumèro,                                                                              Iéu la vole segui. Coume èro                                                                                         Rèn qu’uno chato de la terro,                                                                                          En foro de la Crau se n’es gaire parla.                                                                        Emai soun front noun lusiguèsse                                                                                  Que de jouinesso; emai n’aguèsse                                                                                  Ni diadèmo d’or ni mantèu de Damas,                                                                         Vole qu’en glòri fugue aussado                                                                                 Coume uno rèino, e caressado                                                                                      Pèr nosto lengo mespresado,                                                                                        Car cantan que pèr vautre, o pastre e gènt di mas!                                                       Tu, Segnour Diéu de ma patrìo,                                                                                    Que nasquères dins la pastriho,                                                                                Enfioco mi paraulo e douno-me d’alen!                                                                         Lou sabes: entre la verduro                                                                                            Au soulèu em’ i bagnaduro                                                                                        Quand li figo se fan maduro,                                                                                         Vèn l’ome aloubati desfrucha l’aubre en plen.

Frederic Mistral:  Mirèio, inici del primer cant

[Text occità en grafia felibrenca]