‘Cante uno chato de Prouvènço’

Avui és el Dia Mundial de la Poesia. Per exemple, aquesta:

Cante uno chato de Prouvènço.                                                                                   Dins lis amour de sa jouvènço,                                                                                         A travès de la Crau, vers la mar, dins li blad,                                                            Umble escoulan dóu grand Oumèro,                                                                              Iéu la vole segui. Coume èro                                                                                         Rèn qu’uno chato de la terro,                                                                                          En foro de la Crau se n’es gaire parla.                                                                        Emai soun front noun lusiguèsse                                                                                  Que de jouinesso; emai n’aguèsse                                                                                  Ni diadèmo d’or ni mantèu de Damas,                                                                         Vole qu’en glòri fugue aussado                                                                                 Coume uno rèino, e caressado                                                                                      Pèr nosto lengo mespresado,                                                                                        Car cantan que pèr vautre, o pastre e gènt di mas!                                                       Tu, Segnour Diéu de ma patrìo,                                                                                    Que nasquères dins la pastriho,                                                                                Enfioco mi paraulo e douno-me d’alen!                                                                         Lou sabes: entre la verduro                                                                                            Au soulèu em’ i bagnaduro                                                                                        Quand li figo se fan maduro,                                                                                         Vèn l’ome aloubati desfrucha l’aubre en plen.

Frederic Mistral:  Mirèio, inici del primer cant

[Text occità en grafia felibrenca]

 

Les minories socials (presentació de llibre)

Dijous passat es va presentar al Seminari de Tarragona Les minories socials i la justícia. Època medieval i moderna, recull de les aportacions presentades a les Jornades d’Història Mn. Sanç Capdevila, celebrades a Tarragona el 2017. La presentació, a càrrec de Mn. Manuel Fuentes (director de l’Arxiu Històric Arxidiocesà), el Dr. Antoni Maria Jordà (catedràtic de la URV) i Manuel Rivera (editor), es va fer al Saló d’Actes. Tot hi haver estudiat tres anys al Seminari, no recordo haver entrat mai al Saló d’Actes, una gran estança de decoració un punt carrinclona i poc acollidor per celebrar segons què.

A la fredor de l’escenari hi contribuí dijous l’escassa presència de públic, tot i l’interès que sens dubte desperten les temàtiques tractades al llibre des de l’òptica històrica i jurídica, però ben actuals si ho traduïm als nostres dies: les minories socials i religioses, jueus i moriscos, heretgies, tribunals inquisitorials, sodomia, bruixes… La dissertació va anar a càrrec del professor Jordà, que es va esplaiar amb detalls de cada un dels capítols del llibre, d’autors com Valentí Gual o Dolors Bramon, dedicats en la seva major part a l’àmbit de la Catalunya Nova. Posà de relleu la varietat de jurisdiccions que simultaniejaven a l’Edat Mitjana (Jordà és catedràtic d’Història del Dret) i la importància dels factors que intervenen en qualsevol judici quan es tracta de laminar una minoria (denúncies, obtenció de proves, testimonis, possibilitats de defensa…). De nou, la més rabiosa actualitat.

Es tracta d’un llibre assequible (10 eurets) i ben editat, com és de rigor a Silva, l’editorial de Manuel Rivera. A la sortida de l’acte, Rivera em recorda que és lector ocasional d’aquest bloc i m’anima a continuar, a publicar més apunts i a donar més canya. No en falten ni ganes, ni raons, Manuel. Només temps.

Dones lliures en una societat també lliure

Torna el 8 de març, el dia internacional de les dones. No serà que ens vingui de nou perquè la data, les mobilitzacions previstes i la causa que ho justifica han estat al centre de l’actualitat des de fa setmanes i setmanes. Les reivindicacions de les dones, la lluita de les dones, els problemes de les dones, què fan les dones, on no estan (encara) les dones, dones en la història, en la política, en l’empresa, els micromasclismes, les manades i altres macromasclismes, els sostres de vidre, la bretxa salarial, “jo sí que et crec”, “ara ens sentiran”…

Mira si en surten de temes de reflexió o de conscienciació entorn de la condició femenina! Excés? Saturació? Se’n fa un gra massa? Ve’t aquí un dels debats suscitats pels volts del 8 de març, i m’afegeixo al convenciment no de que no se n’hagi de parlar o de que la causa de la igualtat de sexes no sigui prou important (només faltaria!), sinó de que de vegades la qüestió sigui presentada per les pròpies interessades (i pels interessats: caldrà ser paritari aquí, no?) com el problema més important de la Humanitat, l’únic filtre a través del qual cal analitzar la realitat social, sense més consideracions.

No sé si m’explico. La setmana passada ja abordava la qüestió parlant de les conseqüències del desgraciat tuit del gran Toni Albà: ja sabeu, va ser apartat del programa Polònia. La probable perspectiva d’impacte negatiu en les audiències del programa va aconseguir el que no han aconseguit les continuades pressions de lobis de tota mena que deu patir Polònia i que ben segur tenen més força que el que pugui tenir un hipotètic lobi violeta: l’autocensura al programa de TV3 que tots teníem per modèlic pel que fa a la seva llibertat en tractar tot tipus de temes i personatges. Vull creure que en la decisió de Toni Soler i el seu equip va ser determinant aquesta de vegades (recalco de vegades) omnipresent i fins i tot aclaparadora idea que senyoreja decisions i comportaments sota l’epígraf “perspectiva de gènere”. Un concepte que en la meva opinió no s’ha entès del tot bé, i on s’hi aixopluguen “on són les dones?” , “primer les dones”, “sobretot les dones” o, en els casos més extrems, “només les dones”. Els exemples en el dia a dia de la política, la cultura, l’esport o la publicitat, són continuats.

Em pregunto si aquesta manera de veure les coses és realment eficaç per l’objectiu final que tots els homes i dones perseguim, la igualtat de sexes en totes les seves facetes. Enfront del que podríem etiquetar com “monotema” (amb permís del procés sobiranista) comencen a sorgir veus no que en qüestionin civilitzadament determinats aspectes com estic fent jo ara en aquest apunt, sinó que s’hi oposen de forma oberta i desvergonyida. El feixisme llastimosament puixant i els seus adlàters i aliats, en les seves diferents variants (partits, associacions, mitjans de comunicació i xarxes socials) han sabut recollir aquest plantejament, donar-li la volta, rebutjar-lo i retornar-lo a la societat com només ells saben fer, és a dir exhibint intolerància, provocació i grolleria. Potser encara és pitjor el fet de que aquesta alternativa a un feminisme central o omnipresent és presentada amb l’equívoca denominació de “feminisme liberal”, quan de liberal no en té res perquè ni persegueix realment l’alliberament de les dones en tant que tals ni lluita per una societat on els drets i les llibertats siguin plenament respectats i protegits. Estan embrutant els dos mots i els seus conceptes, el feminisme i el liberalisme.

Dones lliures en una societat també lliure. Aquest és el meu lema particular per al 8 de març.

[Imatge: Femke Halsema és l’alcaldessa d’Amsterdam; lindanieuws.nl]

Talleu, no és bona

No anem bé quan els responsables de Polònia, un dels programes televisius de més audiència del país, el buc-insígnia de TV3 pel que fa a llibertat i tolerància a l’hora de tractar en clau d’humor l’actualitat política, hagi decidit prescindir d’un dels seus còmics més populars, contradient així la raó bàsica que justifica la seva emissió i justificava fins ara el seu èxit entre el públic.

En un rampell molt poc propi de mi, jo també vaig decidir fer boicot (paraula i pràctica que no m’entusiasmen) al Polònia de dijous passat, engrescat per multitud de piulades i comentaris a la xarxa que instaven a fer-ho amb tots els matisos a l’ús, des del raonament i l’educació fins a la frase concisa o l’insult. Em vaig guardar prou d’haver de penedir-me’n, tot aclarint en xarxes que aquella negativa al visionat del programa era “de moment”, facilitant la tornada a una volguda normalitat. I, efectivament, el protagonista central del conflicte, el gran Toni Albà, ben aviat va demanar que es tornés a veure Polònia, malgrat els perjudicis personals que està patint, amb un incontestable argument: deixar de veure el ja veterà programa televisiu i, per tant, la programació de TV3 afavoreix les intencions de la caverna del 155, que s’ha proposat com un dels seus principals objectius arrasar la cadena catalana, amb tot el què això comporta. Seguiré gaudint setmanalment per tant, i espero que molts més també, de les caracteritzacions i els enginyosos gags i números musicals, rient-nos sanament de tot l’arc parlamentari i de les diferents maneres de defensar idees, governar societats i sentir territoris diversos.

Deixo pel final l’origen de tot l’enrenou: el famós tuit d’Albà sobre el viatge-llampec d’Arrimadas a Waterloo a fer el numeret de rigor, en el qual el còmic de Vilanova efectuava un molt desafortunat comentari sobre unes insospitades i alternatives laborals per a la líder de Ciutadans. Quatre idees sobre la qüestió. Primerament, com sempre he fet en casos com aquests (i en van molts), cal defensar la llibertat d’expressió. Sempre. Còmics, cantants, artistes de tota mena, polítics, intel·lectuals, tertulians, es passen la vida dient-ne de l’alçada d’un campanar disparant contra tothom, desqualificant altres polítics, ridiculitzant la monarquia, burlant-se de les religions, agredint verbalment tota mena de col·lectius socials. Ningú queda a cobert. Agradarà o no, estarà o no justificat, tindran raó o no, però cal inevitablement assumir-ho i aquesta tolerància és una sana mostra del termòmetre democràtic d’una societat, una tolerància que, malauradament, molts països no en poden gaudir prou o ni tan sols la coneixen.

En segon lloc, la relació establerta entre la política de Jerez i el que es dedueix del tuit en qüestió és una mostra de masclisme, mal gust i un insult, per molt que el seu autor ho hagi volgut disfressar. No, Albà, en aquest cas no hi ha “manca de comprensió lectora”: quan algú parla d’una professió tradicionalment femenina i exercida a Amsterdam, tothom té clar a què ens estem referint i, per tant, l’intent del còmic de treure ferro a l’assumpte (més enllà del suat “perdó si algú s’ha sentit ofès”) no ha reeixit.

Tercerament, fan molta gràcia certs comentaris sobre el perillós exercici de relacionar conceptes que practica Albà. Hi ha qui s’ha indignat perquè el tuit és, en realitat, un insult a les prostitutes al relacionar-les amb la política catalano-espanyola (ben aviat només això segon), fent una engrescadora revisió de la consideració ètica de les diferents professions, cosa que em recorda allò del periodista que dissimulava la seva activitat dient que, en  realitat, era un pianista en un club d’alterne. Si tothom té dret a picar-se amb aquest tuit, dic jo que també el tindran els ciutadans d’Amsterdam, amb el seu alcalde (o alcaldessa, ep!) al capdavant, per ser alegrement relacionats no sabem si amb la dirigent d’un partit polític espanyol demagog i cada vegada més dretà o bé amb la professió, diuen, més antiga del món.

Quart, i acabo. Encara que la piulada d’Albà sigui del tot lamentable, parlo específicament del seu to masclista, no acabo de compartir els desaforats esgarips dels sectors progressistes (o no tant progressistes) de la nostra societat. Hem tocat pel que sembla la fibra més sensible de totes, el sector més inqüestionable de la societat: les dones. Toni Albà ha gosat fer un desagradable comentari contra una política que representa un partit (i un conjunt de partits) que no ha parat de menystenir i insultar els catalans, que menysprea les nostres institucions muntant pollos, com es diu ara, que espera en candeletes la victòria electoral per anorrear la ja minsa autonomia de què disposem… Segueixo? Arrimadas l’ofesa contra els soferts catalans. Posats a la balança, guanya la primera i perden els segons. De debò importa més un insult aïllat a una dona que les desqualificacions permanents a tot un col·lectiu nacional com perque justifiquin la presa de posició de certs sectors de la nostra societat? La pluriubiqua  perspectiva de gènere ha entrat també en el debat social i nacional imposant les seves regles i considerant la causa de la igualtat de sexes (molt noble i desitjable, d’altra banda) com la més important, i de vegades l’única, causa a tenir en compte. I això no. Talleu, que aquesta no és bona.

[Imatges: Viquipèdia, elnacional.cat, deia.eus; * la solució de l’enigma, aquí]

De París a Pequín

Se’ns en va Bernardo Bertolucci. Els mitjans s’han apressat a titllar-lo de “darrer gran cineasta italià”, no sabem si perquè sempre que mor algú important és el “darrer” (cantant d’un gènere determinat, escriptor d’una generació específica, etc.) o bé per fer una mena de joc de paraules amb dues de les seves pel·lícules més cèlebres, El darrer tango a París El darrer emperador.

Les dues cintes esmentades, més Novecento, són les tres que recordo haver vist i de les quals en puc donar una opinió, per bé que desigual. La primera pel·lícula, contaminada per factors no estrictament cinematogràfics de tots coneguts, juraria haver-la vist per televisió, pocs anys després de que per fer-ho fos necessària una excursió a Perpinyà poc patriòtica i molt morbosa. En honor a la veritat, més que veure-la la vaig acabar dormint perquè em va resultar espessa i plúmbia. Fins i tot em fa una certa vergonya no saber com acaba. Potser avui canviaria d’opinió: igual la passen per TV3 un dia d’aquests, vés a saber.

Novecento la vaig veure al Cèsar de Tarragona. Es tracta, com se sap, d’una llarguíssima cinta que s’exhibia en dues setmanes consecutives i, per tant, calia passar per caixa dues vegades. No em va importar. La història de la primera meitat del segle XX italià (“el fresc”, com de forma poc original és qualificat per tothom) protagonitzada per uns joves De Niro i Depardieu, amics i rivals de classe social, és llarga però no pesada, introdueix molts elements de reflexió política i social i alhora és apta per al gran públic, té algunes escenes i una banda sonora memorables… L’ascens i posterior derrota del feixisme (el de veritat, l’italià), un dels eixos de la pel·lícula, és en aquests moments d’una depriment actualitat i tota una advertència sobre el què s’ha de fer i el què no per evitar la repetició de la història.

La multioscaritzada El darrer emperador, en fi, la història de Pu Yi que va acabar els seus dies de jardiner reeducat per la dictadura xinesa, és una gran pel·lícula, demostració del que passa quan s’ajunten uns bons intèrprets, un excel·lent guió, una aconseguida banda sonora i, molt important, uns generosos mitjans econòmics. I, naturalment, un director de primer ordre, i Bertolucci ho era.

[Imatge: flickr.com]

 

Un altre Pont, si us plau

Amb la conferència sobre “La llengua catalana durant el pontificat de l’arquebisbe Pont i Gol”, pronunciada per l’escriptor Francesc Roig al Seminari de Tarragona, s’ha clos el cicle organitzat amb motiu del doble aniversari del Cardenal Vidal i Barraquer (150è del naixement i 75è de la mort). La temàtica de les cinc xerrades que ha comprès el cicle, lluny de centrar-se en la figura d’aquest eclesiàstic, s’ha estès tant a l’època històrica que li tocà viure com a aspectes de la vida de l’arxidiòcesi tarragonina. Per exemple, la conferència d’ahir.

La dissertació era d’especial interès, per tractar d’una època i d’un procés que tots (els que tenim una edat) tenim en la memòria: l’evolució de l’Església catòlica, universal i tarragonina, empesa per l’esperit del concili Vaticà II, paral·lela al canvi polític i institucional que demandava la societat de finals dels 60 i principis dels 70. En aquest escenari, i pel que fa a la diòcesi tarragonina, la controvertida figura del cardenal Arriba i Castro (gallec, influent, tradicional, superat per la història: espero tornar algun dia al bloc per parlar d’aquest personatge) és substituïda per la del doctor Josep Pont i Gol, ponentí, senzill, planer, proper a la seva feligresia.

L’església tarragonina necessitava, efectivament, un canvi i un dels aspectes on primer es va notar la petja de Pont i Gol fou en el lingüístic, nucli de la conferència d’ahir. En les formes i en el fons, el canvi de pontificat va ser evident: quan el nou arquebisbe va fer l’entrada oficial a la ciutat (amb parada militar inclosa) s’adreçà en català, gest que va ser contestat pel públic amb un significatiu: “ja era hora!”. Convé tenir present que això passà el 1971. Mans a l’obra, no tardà en disposar la traducció a la nostra llengua dels diferents textos litúrgics, seguint l’esperit conciliar com també oficialitzant el que ja era una pràctica habitual a moltes parròquies. Al respecte, el que fou secretari de Pont i Gol, mossèn Barberà (present a la conferència), explicà una curiosa anècdota. Pont i Gol havia participat, durant el concili, en algunes reunions de treball per elaborar la traducció de textos al català, d’on en va sortir la del Credo; la catalana és l’única versió que tradueix Deum de Deo per Déu nat de Déu i no per Déu de Déu: aquesta darrera expressió semblava als pares conciliars una mena de renec…

Roig rememorà també una conferència de Pont i Gol, significativament l’any de la mort del dictador, al Centre de Lectura de Reus amb el títol “La llengua de l’Església”, on deixà ben explícites les seves idees i intencions sobre la qüestió. L’acte tingué un discret ressò en els mitjans de l’època, més dominats que ara per unes determinades elits que sempre van recelar de la figura i l’obra d’aquell eclesiàstic de tarannà bonhomiós i aparença discreta, com de capellà de poble (els sectors reaccionaris de la diòcesi el van batejar malintencionadament com “l’espardenyetes”), que avui trobem a faltar. Conec una tarragonina, molt de la ceba, compromesa de fa dècades amb la llengua i la cultura, que sempre s’exclama amb enyorança: “un altre Pont i Gol és el que necessitem!”.

[Imatge: arquebisbattarragona.cat]

52 hores

Ha mort Robert Saladrigas, l’autor d’un llibre especial per a mi: 52 hores a través de la pell. Relata el trasllat d’un noi, en tren i en vaixell, de Barcelona a Melilla, on ha de fer el servei militar. Ell i el grup que l’acompanya emprenen un viatge iniciàtic que suposa un trencament en les seves vides, un pas de la comoditat de la llar familiar a un món llunyà i ple d’incerteses. Com que a mi també em va tocar fer el mateix deu anys després del que relata Saladrigas, no vaig poder evitar una forta identificació amb el personatge quan vaig llegir el llibre, circumstància que me’l va fer particularment interessant. L’elegància i correcció de Saladrigas van contribuir-hi molt. Ara hem de lamentar-ne la desaparició.

[Imatge: xtec.cat]

Dues creus

Acaben de concedir-me, en certa manera, dues creus de Sant Jordi de cop. No a mi, és clar, sinó a dues de les entitats de què formo part. Són la cooperativa Abacus i la Reial Societat Arqueològica Tarraconense (l'”Arqueològica”, com se la coneix). La primera és una molt coneguda cadena d’establiments barreja de llibreria, papereria, botiga de material escolar i de joguines didàctiques que, com a cooperativa de consumidors i treballadors que és, reinverteix els guanys en el propi negoci, regit per valors de catalanitat i progressisme. Va ser fundada fa ara cinquanta anys. Hi acostumo a comprar estris d’escriptori aprofitant-me del descompte que suposa tenir-ne el carnet (que em va costar 500 pessetes de l’època en què el vaig obtenir).

La segona és, potser, l’entitat tarragonina més antiga que continua existint a la meva ciutat d’adopció (va ser fundada el 1844) i la setena del món en la seva especialitat, la defensa i difusió del patrimoni arqueològic romà, i no només romà, de Tarragona i el seu territori més proper. “Per la seva dedicació a la salvaguarda i preservació del patrimoni arqueològic i cultural de les comarques de Tarragona des de mitjans del s. XIX” resa el decret de concessió quan justifica ser mereixedor del guardó. Feina no n’hi falta a l’hora de preservar el llegat arqueològic de la ciutat (que sembla que tendeixi a l’infinit), fer valer el seu criteri a l’hora de conservar-lo o posar-lo en valor, i fer difusió d’aquesta riquesa tant al món científic com al gran públic. Amb aquest objectiu, publica anualment el Butlletí arqueològic des del 1901, sosté una continuada relació amb acadèmies i entitats similars de tot el món i aixopluga a la seva seu del carrer Major una ingent quantitat de llibres, revistes i documents que, com passa massa sovint, es mengen literalment l’espai. En sóc soci des de fa molt pocs mesos i m’ha produït una particular il·lusió que rebi la creu enguany, en vigílies del seu 175è aniversari.

Enhorabona a totes dues.

[Imatges: vectorlogo.es, abacus.coop i arqueologica.org]

 

Divagacions estiuenques

Sembla que la meteorologia, encertant o no els dictats de Tomàs Molina i companyia, s’ha decidit a compassar-se amb el calendari i oferir-nos el que toca al juliol: calor, xafogor i puntuals tempestes mal repartides. Com que el termòmetre s’enfila per sobre dels 30 graus (casi 40, combinant-ho amb la humitat ambiental), la massa cerebral tendeix a reblanir-se, de manera que és possible que qualsevol informació que ens arribi sigui processada de manera no prou correcta. A mi em passa que aquests dies, sentint algunes notícies, m’assalta el dubte de si no les he entès del tot, fruit segurament de la calitxa a què feia referència. Diversos exemples (tranquils, cap de les informacions té res a veure ni amb el procés, ni amb les “llarenades”, ni amb coquetejos monclovites):

Una expedició de nois a la remota Tailàndia queden atrapats a dins d’una cova sense poder sortir per culpa d’unes inundacions. Gran notícia estival. Els nois són tailandesos, detall important a l’hora de contrastar-ho amb l’ampli desplegament de què ha gaudit l’accident a les nostres latituds, explicable només pel decaïment del ritme trepidant de l’actualitat quan arriba juliol. Ja tenim de què parlar molts dies, o això ens temíem quan algú va afirmar, ben agosaradament, que els nois estarien mesos (sic) tancats a la cova sense poder sortir, cosa que, afortunadament, no ha passat perquè ja estan tots sans i estalvis en un hospital. A veure: jo, que com és obvi, ni he estat mai a l’escenari dels fets, ni en conec cap detall, ni tinc cap idea ni d’espeleologia, ni de submarinisme, ni de salvaments, vaig veure ben clar des del minut u que l’aventura tindria un final ràpid i (sense ironies perquè parlem de Tailàndia) feliç, com així ha estat. Les mateixes persones que van poder entrar a la cova, per molt estreta que fos, també en podrien sortir després, encara que fos amb ajuda, dic jo. Em pregunto de qui va ser la idea de pronosticar que el problema duraria mesos, si no fos per convertir-lo en un xou mediàtic per fer bullir l’olla.

Posant-nos més seriosos, ja hi ha qui ha tret a col·lació molts altres nois i nens i adults que també precisen un salvament mentre naveguen en fràgils embarcacions molt més a prop nostre, sense que s’hi destinin tants desplegaments mediàtics, logístics o sanitaris: tot el contrari, les ONG que fan el que poden per ajudar aquests pobres desgraciats encara són acusats de col·laborar en el tràfic il·legal d’immigrants. Com hi ha món.

La segona notícia que m’he hagut de llegir dues vegades ha estat la decisió del grup municipal d’ERC de Barcelona d’impugnar la dedicació d’un carrer a un alcalde republicà de Santa Coloma de Gramenet represaliat i afusellat pel franquisme. La raó? Cordeu-vos: no complia amb una norma sobre la paritat de sexes que, pel que sembla, hi ha prevista a l’hora de batejar vies públiques. Ras i curt, l’alcalde (de nom Celestí Boada) va cometre l’error de néixer (i morir de forma tràgica) home, i el seu ampli historial esquerranós i antifeixista no ha servit de res davant de tan implacable argument. La notícia no passaria de ser una nova i vergonyosa mostra de papanatisme progre (com bé va titllar-la Quim Monzó), sinó fos perquè la resta de grups polítics no havien posat cap objecció a l’assumpte. No sé com ha acabat tot plegat, però Esquerra es va cobrir de glòria.

La tercera notícia també toca el cada dia més relliscós tema de la igualtat sexual i la lluita contra el masclisme. En plena efervescència de les festes de San Fermín, origen de fets reprovables i que van donar lloc a escandaloses decisions judicials de tots conegudes, el govern espanyol proposa com a solució que el consentiment de la dona per a una relació sexual ha de ser un “sí” explícit, sense dubtes ni condicions. Això està molt bé i vull creure que tots compartim la filosofia (entre d’altres raons, per evitar sentències que ens cauen de les mans al llegir-les) però pregunto com quedarà constància d’això a l’hora de la veritat? Circula per la xarxa una facècia consistent en un document on els dos interessats en el futur encontre sexual han de signar conforme estan plenament d’acord en consumar-lo. Què més li caldrà a la dona perquè quedi clar que la relació és consentida? Arribarà el dia que hi hagi d’intervenir un notari perquè aixequi acta de la cita i de les intencions lúbriques del personal?

Bé, sembla que tantes divagacions estivals han aconseguit el què em proposava: oblidar-me de la calor.

[Imatge: wisegeek.com]

La persikoj, unue (Primer els préssecs)

Hodiaŭ mi havis la ŝancon viziti la Muzeo de Esperanto situas en Sant Pau d’Ordal, Subirats (Alt Penedès), kun du gvidantoj escepto: membro de la Kataluna Asocio de Esperanto, profesoro de ĉi tiu lingvo, kaj la filo de la fondinto de la propra muzeo, la apotekisto Lluís Hernández. Ĉu vere muzeo, sed prefere kompleta kolekto de miloj kaj miloj da libroj, revuoj, poŝtkartoj, afiŝoj kaj broŝuroj rilataj al la kreo de Ludoviko Zamenhof, la instruisto “esperema.” Grandega dokumentado, kiun Hernández kolektis laŭlonge de sia vivo, kiu plenigas ĉambrojn kaj koridojn de loĝejo kaj kiu en senmova maniero bezonas pli bonan lokon kaj bontenadon. Tial ni bezonas, kompreneble, homajn kaj ekonomiajn rimedojn, kiuj ne sukcesas. Diris al ni, filo de la fondinto de la muzeo Subirats urbodelegitaro ŝajnas pli koncernita antaŭenigi la persikojn en la areo ne escepta kolekto (unu el la plej grandaj en Eŭropo) sur socia kaj lingva fenomeno ankaŭ escepta, esperantismo.
La vizito helpis min malkovri novajn facetojn de ĉi tiu artefarita lingvo kaj malfari iujn miskomprenojn, kiujn mi havis. Esperanto ne vere lingvo kreita por servi kiel lingua franca en la mondo (tial ekzistas nun la angla), sed lingvon “neŭtrala” ĉiuj aliaj rilatoj kaj lasta de kiuj estas tuta pacisma kaj humanisma filozofio. La vivoforto de la pola okulkuracisto invento estas surpriza kaj novaj teknologioj helpis fari pli atingebla la ebleco lerni ĝin kaj fari kontakton kun la kulturo originis.
Esperantismo ĉeestas tutmonde, kovras cxiujn ideologioj kaj ĝi signifas, ke homoj estas tre malsamaj (la sekva kongreso okazos en Lisbono), ne parolante “pri” esperanto (ankaŭ) sed parolu “en” esperanto de iu ajn temo aŭ hobio. Ĉi-rilate, vidindaĵo, kiun ili diris al ni hodiaŭ: kiam du esperantistoj trovos sin kaj uzas la respektivan gepatran lingvon ili estas nomataj “krokodiloj”; kiam ili uzas ajnan alian lingvon, “eksterteranoj”, kaj kiam ili uzas la anglan, “kamenojn”.
Ĉu esperanto havas estontecon? Kiel lia nomo indikas, ĉi tio estis la espero de sia kreinto, kiu, ili diras, estas la lasta afero perdita.

***

Avui he tingut l’oportunitat de visitar el Museu de l’Esperanto, situat a Sant Pau d’Ordal, Subirats (l’Alt Penedès), amb dos guies d’excepció: un membre de l’Associació Catalana d’Esperanto, professor d’aquesta llengua, i el fill del fundador del peculiar museu, el farmacèutic Lluís Hernández. No és ben bé un museu, sinó més aviat una completíssima col·lecció de mils i mils de llibres, revistes, postals, cartells i opuscles relacionats amb la creació de Ludwik Zamenhof, el professor “esperançat”. Una ingent documentació que Hernández reuní al llarg de la seva vida, que omple habitacions i passadissos d’un vivenda del poble i que necessita de forma peremptòria uns millors ubicació i manteniment. Per això fan falta, és clar, recursos humans i econòmics que no acaben de concretar-se. Ens comentava el fill del fundador del museu que l’Ajuntament de Subirats sembla més preocupat per promocionar els préssecs de la zona que no una col·lecció excepcional (una de les més grans d’Europa) sobre un fenomen lingüístic i social també excepcional, l’esperantisme.

La visita m’ha servit per descobrir noves facetes d’aquesta llengua artificial i per desfer alguns malentesos que tenia. L’esperanto no és ben bé una llengua creada per servir de llengua franca a tot el món (per això ja hi ha ara l’anglès), sinó més aviat una llengua “neutra”, respectuosa amb totes les altres i darrera de la qual hi ha tota una filosofia pacifista i humanista. La vitalitat de l’invent de l’oftalmòleg polonès és sorprenent i les noves tecnologies han ajudat a fer més accessible la possibilitat d’aprendre’l i de prendre contacte amb la cultura que ha originat.

L’esperantisme està present a tot el món, abasta totes les ideologies i és el mitjà perquè persones molt diferents es trobin (el proper congrés es farà a Lisboa), no tant per parlar “de” l’esperanto (que també) sinó per parlar “en” esperanto de qualsevol temàtica o afició. Al respecte, una curiositat que ens han explicat avui: quan dos esperantistes es troben i usen la respectiva llengua materna s’anomenen “cocodrils”; quan usen qualsevol altra llengua, “al·ligàtors”, i quan usen l’anglès, “caimans”.

Té futur l’esperanto? Com el seu nom indica, aquesta era l’esperança del seu creador, que, diuen, és la darrera cosa que es perd.

[Tradukado / traducció: Google traductor; bildoj / imatges: Zamenhof (Viquipèdia), fruites / fruktoj (Pinterest), Tincjo / Tintín (Ipernity), el museu / la muzeo (Viquipèdia)]

Tanca una altra llibreria

“Enhorabona, i que duri”. Així acomiadava el meu apunt del 6 de setembre de 2008, dedicat a la concessió del Premi El Balcó a la Llibreria de la Rambla, de Tarragona. Malauradament, deu anys després, l’emblemàtic establiment tanca portes. El descens en les vendes, provocat en bona part pels nous hàbits culturals i comercials de la societat, ha determinat que la llibreria es vegi obligada a abaixar la persiana per sempre més. Serà demà dia 30.

Que tanqui un comerç qualsevol ja és en si una mala notícia, però quan aquest comerç és una llibreria amb un currículum tan sòlid d’activisme cultural, cívic i catalanista com el de la Llibreria de La Rambla, la mala notícia es transforma en dramàtica, convertint-se a més en una seriosa senyal d’alarma sobre la realitat del comerç i de la cultura de Tarragona. Una ciutat que assisteix aquests dies, indignada, estupefacta, divertida o indiferent (segons caràcter de cadascú) a  l’espectacle d’uns Jocs Mediterranis plens de despropòsits de tot ordre. La falta d’implicació de la població en aquests Jocs i el tancament de la Llibreria de La Rambla (o d’altres comerços els darrers mesos) potser estan més relacionats del que podria semblar. Quan diumenge s’acabin les competicions, potser serà el moment en què la ciutat (els seus habitants, els seus dirigents, els seus opinion makers) es plantegi seriosament què vol ser de gran (“es repensi”, com es diu ara) i si està disposada a seguir consentint necrològiques comercials, pífies esportives i mostres d’atonia cultural o cívica.

[Imatge: fetatarragona.cat] 

 

 

 

Festa i lluita

Avui és 28 de juny, el dia que antigament era conegut com “de l’alliberament gai i lesbià”, denominació que ha quedat desterrada per l’omnipresent “orgull”, seguit d’una rastellera de lletres cada any més llarga. Són denominacions creades, esteses i consolidades com un inevitable tribut als nous temps i que caldrà acceptar sense més remei. Ho ha fet l’activisme més popular i activista i ho han fet també altres sectors més dinàmics i inquiets de la societat (aquests però rebatejant-lo com a Pride, que sempre queda més cool). 

Com cada any, i ja és tradició, dues grans maneres de concebre la data i el que s’hi commemora han exhibit les seves diferències sobre el caràcter que ha de revestir la jornada, si de reivindicació de tot el que queda per conquerir pel que fa a orientacions o identitats sexuals (la llista és llarga) o de celebració festiva de la diversitat (quina és, sinó, l’etimologia de l’occitanisme gai?). Els ‘piques’ més o menys importants entre les dues concepcions del 28 de juny, lluny de ser preocupants, haurien de ser vistos crec jo com una prova més de la maduresa (per creixement exponencial) d’un moviment que s’acosta al seu cinquantenari (enguany fa 49 anys de la moguda de Stonewell, a Nova York).

Qui més qui menys té la seva part de raó. La desfilada de carrosses per les grans ciutats, amb colorista exhibició de plomalls i samarretes imperi, licres i cuirs, plataformes i roba cenyida, beneït i patrocinat per marques comercials de tot ordre, serà tot el criticable que es vulgui, però forma part d’una estratègia que ha aconseguit fer multitudinari (i “normal”, adjectiu mal vist per l’activisme de quan jo era jove). És la perversa “pesseta rosa” (el fenomen va néixer quan l’euro encara estava en projecte) que començà a envair botigues, barris, negocis i iniciatives empresarials. Qui no combrega amb aquesta manera de fer les coses per força no sabrà apreciar el que ha representat en la creació de riquesa, en la dinamització comercial i cultural o en la consolidació d’un determinat turisme de qualité. A més d’una normalització, empro de nou el concepte, d’un fenomen condemnat fins llavors a la marginalitat social quan no a la clandestinitat. Parlo de casa nostra, naturalment.

Però també hi ha raons per oposar-s’hi. Les crítiques provinents de la constel·lació de grups, associacions i col·lectius sorgits al caliu de la sempre inquieta societat catalana no deixen de ser també raonables i perfectament comprensibles. El moviment GLBTetc. s’ha destacat sempre per ser inclusiu i integrador, està en els seus gens i, per tant, no pot acceptar aquest caràcter “excloent” que sembla reflectir aquest nou moviment contemporitzador, desideologitzat, mercantilista i, ja posats, hipòcrita. Ets guapo, guapa?, ets físicament atractiu?, tens poder adquisitiu?, tens bon gust en el teu estil de vida? Benvingut al club! No reuneixes almenys un d’aquests requisits? Tu no ets un gai, tu ets un maricón, com deia un acudit cèlebre en altres temps, homòfob si voleu però molt il·lustratiu.

La confrontació de plantejaments dispars, repeteixo, contribueix a la riquesa i a la plenitud d’un dels moviments socials que més petites victòries ha aconseguit en molt pocs anys. Queda encara molt per assolir (en la vida diària, en l’educació, en l’economia, en tants i tants països del món) i la festa i la reivindicació, encara que desfilin per carrers separats, són igualment benvingudes quan arriben aquestes dates.

[Imatge: transidentitats.wordpress.com]

Discriminacions

La notícia diu textualment: “Les universitats catalanes hauran de reservar a partir del curs vinent, 2018-2019, una plaça de cada grau als estudiants d’ètnia gitana que així ho acreditin a la preinscripció. És una mesura que ha aprovat el Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC) per tal de potenciar l’accés a la universitat d’aquest col·lectiu, ara minoritari, i oferir més igualtat d’oportunitats.”

Res a dir sobre la necessitat de que tothom pugui accedir, en peu d’igualtat, als estudis universitaris, sigui quina sigui la seva condició personal, però hi ha alguna cosa que grinyola en aquesta decisió de l’alt organisme interuniversitari. No, no és això dels “estudiants d’ètnia gitana”, innecessari eufemisme per designar el que de tota la vida n’havíem dit gitanos, a seques, sense que això ocasionés cap escarafall. El dubte ben raonable que em sorgeix és: en base a què es considerarà un alumne gitano o no per tal d’admetre’l i reservar-li plaça? Podem tenir bastant clar qui és gitano i qui no des d’un punt de vista sociològic, però no legal o jurídic: no existeix (ni ha d’existir, afegeixo) cap registre específic per a aquesta condició personal.

Mercè Jou, la presidenta del CIC, sembla contestar-me la pregunta que em faig a l’afirmar que “les universitats no poden saber qui és d’ètnia gitana i qui no i per tant els mateixos estudiants s’hauran d’identificar al moment de fer la preinscripció”, o sigui que seguim igual. La identificació, dic jo, potser hauria de consistir en una mena de DNI específic per als gitanos, un document del tot discriminatori, contrari a la integració desitjada tant pels propis interessats com pels paios, que tindria el seu origen en alguna especificitat consignada ja al Registre Civil en el moment de néixer. Alguna cosa semblant al que passa a molts països on cada ciutadà està adscrit, registrat oficialment, a una raça, religió o ètnia concreta, circumstància que reforça, si no està en l’origen, de conflictes polítics i socials ben coneguts de tots. Penso en els Balcans, però n’hi ha més.

De manera que si es considera que la presència de gitanos a les universitats està per sota del que seria desitjable (dada que, em temo, no precisa de cap demostració empírica), s’haurà d’anar més enrere en la cerca de la solució, és a dir, acudir a l’origen de les desigualtats socials (econòmiques, escolars, laborals) que afecten tant a paios com gitanos, i actuar en conseqüència. Però fer aquesta mena de discriminació, per molt positiva que sigui, que el CIC proposa a favor dels gitanos, això no.

 

 

Li ha tocat la grossa

Un altre a qui ha tocat la loteria. Va passar a París: un malià sense papers i treballador a l’economia submergida, veient que un nen estava penjat d’un balcó amb perill de caure, no s’ho va pensar dues vegades i va escalar la casa pis a pis amb prodigiosa agilitat fins aconseguir salvar l’infant. L’incident, a plena llum del dia i en lloc concorregut, va ser convenientment gravat i les imatges aviat es viralitzaren, com es diu ara.

Ja tenim un nou heroi. Com recompensar-lo? Doncs concedint-li el permís de residència que no tenia, buscant-li una ocupació laboral relacionada amb la gesta que va protagonitzar (què millor que el benemèrit cos de bombers?) i essent rebut per, atenció, Monsieur le President. La notícia em suggereix comentaris diversos que, en la seva major part, coincidiran amb el que ja s’ha dit. Ha calgut una heroïcitat “cinematogràfica” d’escassament un minut de durada perquè el noi (de nom Mamoudou Gassama) rebés amb la màxima celeritat la seva regularització administrativa al país de la igualtat i la fraternitat, després d’estar anys en els llimbs legals. La mateixa situació que mils i mils de persones que en el seu moment van iniciar una atzarosa aventura que els va portar a fugir dels seus llocs d’origen (a vegades autèntics inferns polítics o econòmics) i a buscar una existència millor a la metròpoli europea, patint tota sort de calamitats, penúries, discriminacions o condicions precàries: això sí que és tota una heroïcitat, “recompensada” amb unes incoherents polítiques d’immigració, a cavall entre la repressió i el paternalisme.

Que el president Macron hagi perdut el cul i les vores per rebre l’Spiderman parisenc, amb l’esperable atenció mediàtica, forma part de la usual política de gestos de cara a la galeria, però no deixa de ser una mostra més de la demagògia de tota la vida. No conec amb detall la política de Macron envers migrants, refugiats o forasters, i per tant no puc opinar, però molt em temo que les seves intencions últimes no guarden cap relació amb l’escena teatral que va protagonitzar amb el malià (o malienc?, m’ha sorgit el duble).

El revers de l’heroi són dos homes. El primer, el pare del nen a punt d’estimbar-se, que havia deixat sol el seu fill per jugar al Pokémon, aquell joc que va estar fugaçment de moda no fa massa. Sembla que l’home està sincerament penedit i no li trauran la custòdia del nano, però segueixo creient que els pares d’avui dia ja no són el que eren. El segon, qui va llogar Mamoudou perquè li fes feines al sector de la construcció, treballant i cobrant en negre (dit sense segones intencions). Si a l’heroi nacional se l’ha premiat amb papers, feina i recepció presidencial, què es mereix l’individu que l’explotava abusant de la seva situació? Quantes persones viuen amb les mateixes condicions que Mamoudou? Se sap? S’amaga? Es consent? S’investiga? Es castiga? Preguntes i més preguntes d’una França i d’una Europa completament desorientades que no saben quin camí cal prendre davant del repte que representen tants canvis socials i demogràfics.

[Imatge: europe1.fr]

Recordant el seny ordenador de la llengua

Enguany es commemoren els 150 anys del naixement de Pompeu Fabra i els 100 de la publicació de la primera gramàtica de qui fou considerat el “seny ordenador de la llengua catalana”. La Generalitat ha proclamat l’Any Pompeu Fabra i ha endegat nombrosos actes per acostar al gran públic la vida i l’obra de l’il·lustre gracienc, enginyer de formació i filòleg d’afició, vocació, passió i servei.

A Tarragona, la celebració s’ha concretat en l’organització per part d’Òmnium Cultural del Tarragonès de quatre conferències i una sortida a Prada de Conflent. Avui s’ha fet el primer dels actes, que ha anat a càrrec del gramàtic Jordi Ginebra, el comissari de l’Any Fabra, i de l’escriptor Josep Vallverdú, que ha dissertat sobre l’obra fabriana amb el mestratge amb què ens té acostumats. Els llargs i sincers aplaudiments finals per part del públic no eren únicament de cortesia.

Ginebra, en presentar les línies mestres de l’Any, ha esmentat la web creada a l’efecte i ens ha “imposat” el deure de consultar-la un cop per setmana (s’anirà actualitzant de forma contínua) per assabentar-se de les darreres novetats. Caldrà fer-ho i intentar participar en cada esdeveniment que es programi, ni que sigui com una mostra de respecte envers qui ens va posar el català, el seu lèxic i les seves normes a l’alçada de qualsevol altra llengua del seu entorn, com es mereixia pel seu gloriós passat literari i per les expectatives que ja s’obrien d’ús normal i habitual en totes les esferes públiques i privades.

Aquella modernitat

Mor José María Íñigo (o era Iñigo?) i la ment retrocedeix inevitablement unes quantes dècades, a un temps grisós i asfixiant on qualsevol indici de modernor a la vida pública era saludat amb esperança. Un d’aquests indicis era Íñigo, un jove periodista que va contribuir a difondre, tant a la ràdio com a la televisió, les darreres novetats del panorama musical internacional, especialment de la branca més pop i psicodèlica. Si no em falla la memòria, el seu primer programa televisiu no el podia veure perquè s’emetia per l’UHF, el segon canal que a casa no sintonitzàvem… Tot i així ja llavors m’arribava el missatge de que es tractava d’una aposta innovadora (dintre d’uns límits, és clar) del trist panorama comunicacional hispànic. Després vindria aquell famós programa d’entrevistes, “Estudio Abierto”, per on passaven tot tipus de personatges, des de Carmen Sevilla, a la imatge, fins al jueu que doblegava coberts amb la mirada. El programa era entretingut però alhora un remot precedent de l’actual televisió-escombraria. El darrer Íñigo que recordem, sobrat de quilos i amb el cap rapat, és el de comentarista dels festivals d’Eurovisió, on substituí l’inaguantable Uribarri. Però fes el programa que fes, Íñigo sempre va fer gala d’una professionalitat que no abunda precisament en l’actual espai catòdic.

Ah! No ens oblidem tampoc dels seus característics bigotis, una marca de la casa, inspirats potser en l’època gloriosa dels Beatles. Sempre els vaig veure (els bigotis, no els Beatles) com una simple i original mostra de personalitat del periodista bilbaí fins que en una ocasió vaig sentir aquest mordaç comentari d’una amiga de la família: “Com s’ho fa quan menja fideus amb aquests bigotis? Quin fàstic!” Sempre que ha tornat a ser notícia, al veure la seva imatge no puc evitar recordar-me’n: “Mira, el dels fideus!”.

[Imatge: www.rtve.es]

El dia dels Jordis

Avui no serà un Sant Jordi com el d’altres anys. Tenim presoners polítics, entre ells tres Jordis, que no podran celebrar la seva (la nostra) onomàstica acompanyats dels éssers estimats. Tenim exiliats, entre ells el president, que no podrà presidir la benedicció de roses a Palau. Tenim, en fi, un estat que ens recorda, amb les seves grans i petites accions repressives, dia sí dia també, què pensa dels catalans, dels seus desitjos, de les seves propostes polítiques, de la seva manera d’entendre el món, de la seva llengua, de la seva cultura, del seu tarannà.

Enguany no serà el Sant Jordi de sempre. Tot i així, ningú no ens segrestarà el dret a gaudir de la nostra festa més cívica. Sortirem com cada any al carrer, omplint-lo de llibres, de roses, de cultura, d’amor, de tot allò que ells no volen ni poden entendre. Sortirem al carrer i l’omplirem de groc, encara que ofengui a uns quants (o precisament per això), amb l’esperança de que, ben aviat, el 23 d’abril sigui un dia de llibertat per a tots.

Bona diada a tots.

I tots, tots s’en van

[Avui és el Dia Mundial de la Poesia: aquí en teniu una]

Este vaise i aquel vaise,
e todos, todos se van.
Galicia, sin homes quedas
que te poidan traballar.
Tés, en cambio, orfos e orfas
e campos de soledad,
e nais que non teñen fillos
e fillos que non ten pais.
E tés corazóns que sufren
longas ausencias mortás,
viudas de vivos e mortos
que ninguén consolarà.

Rosalia de Castro: “¡Pra a Habana!”

 

‘Hiri berdea’

Un lector del bloc efectua un succint comentari al meu apunt sobre Vitòria (La ciutat verda), publicat dimecres passat. Pregunta simplement “i el basc, què?”, que no sé si interpretar com una mera pregunta (interessant-se per l’estat de la llengua en aquella ciutat) o bé és una crítica encoberta al contingut de l’apunt, notòriament laudatori. Com volent dir “sí, sí, els monument són preciosos, la gent fantàstica, tot és ple d’arbres i bicicletes i es menja molt bé, però la llengua pròpia brilla per la seva absència”.

Siguin quines siguin les intencions de l’amable lector, he de dir que vaig marxar de la capital alabesa amb una agradable sensació pel que fa a la qüestió lingüística, que procuro tractar sempre amb el màxim interès i sensibilitat. Ras i curt, vaig sentir parlar al carrer més èuscar a Gasteiz diumenge passat que a Bilbao en la meva darrera visita, potser fa un any. La primera es troba en una zona majoritàriament castellanoparlant de fa segles, la segona no, i tot i així resultava gratificant sentir aquella venerable llengua en boca de persones d’edats ben diverses. Pel que fa a l’ús escrit de caràcter oficial, el bilingüisme es troba arreu, des de les plaques dels carrers fins a horaris, passant per senyals de trànsit, com ocorre també en bona part de la publicitat comercial (centres comercials, bancs…). I, naturalment, la presència de l’èuscar és l’esperable en tota mena de cartells, anuncis i pasquins procedents de la societat civil, siguin de caràcter polític, sindical o cultural, que omplen parets i aparadors de comerços. No parlem ja de pintades i grafitis de caire abertzale o antisistema.

Resumint, la meva impressió és que les polítiques dels darrers anys (nacionals o municipals) han estat prou efectives en ordre a retornar el basc a una certa presència pública, de moment, que abans no devia tenir. Que consti que parlo des del desconeixement de dades, estadístiques, normatives i actuacions concretes. Tampoc la meva curta estada a Vitòria (vint-i-tantes hores) permetia cap mena de mostreig mínimament significatiu. He començat parlant de “sensacions” i acabo parlant d'”impressions”. L’optimisme sobre la qüestió completa els meus sentiments cap a la situació del basc a Vitòria-Gasteiz.

[Hiri berdea vol dir La ciutat verda; imatge: turismovasco.com]

 

 

Nosaltres també

El 8 de març arriba enguany amb una novetat important: una vaga feminista, convocada per determinats sindicats i associacions per posar en evidència la importància d’una meitat de la població quan deixa, ni que sigui per unes hores, de treballar, estudiar, tenir cura de persones properes o consumir. Aquesta és la pretensió de la mobilització de demà.

Naturalment, jo no faré vaga. Dic “naturalment” tot i que podria fer-ne com una mostra de solidaritat a favor de la igualtat de sexes i de rebuig a la violència masclista, les injustícies laborals o el famós “sostre de vidre”. No faré vaga perquè les mateixes convocants diuen que si els homes deixem de treballar, la vaga perd tot el seu sentit, No deixa de ser congruent amb el raonament de cert feminisme i de la seva concepció discriminatòria de la societat, dividint-la en dues meitats i focalitzant reivindicacions, lluites i accions a favor d’una d’aquestes meitats, la més desafavorida històricament (que ningú nega) i avantposant-ho per sobre de qualsevol altra consideració (la famosa perspectiva de gènere).

No estic d’acord amb aquest plantejament, i així ho he manifestat cada 8 de març en aquest bloc, i porto ja uns quants anys. Els darrers dies l’actualitat ens ha obsequiat amb una altra mostra de com aquesta fal·lera (sens dubte benintencionada) pot acabar comportant efectes no previstos: en determinats municipis s’ha decidit que, en hores nocturnes, els autobusos puguin parar i permetre baixar a les viatgeres on aquestes ho sol·licitin per fer-les sentir més segures en zones mal il·luminades o poc transitades. Lloable decisió, que aplaudeixo, però que automàticament crea una discriminació a favor de la resta d’usuaris (els homes) que, em pregunto, per què no tenen dret a les mateixes mesures de seguretat. Que no érem iguals?

Per sort el feminisme va evolucionant en la bona direcció. Ahir els mitjans de comunicació comentaven el declivi del Femen, aquella organització internacional d’activistes que muntaven el ciri tot despullant-se en situacions estratègicament ben estudiades (amb càmeres a prop, vaja). Les accions han anat tenint l’impacte buscat però el grup ja estava completament amortitzat i, en tot cas, eren les darreres cuades d’aquell feminisme de “dona violada, baró castrat” que il·lustrava la proclama amb contundents eines de tall. Avui està en boga quelcom més amigable, per exemple el #metoo, l’exitosa campanya contra l’assetjament sexual liderada per celebritats i que posa en primer pla una problemàtica patida, i de quina manera, per milions de dones a tot el món.

Me too significa “jo també” i, donant-li un sentit diferent a l’original significa igualment el que volem en el nou feminisme: “nosaltres també” volem participar de la lluita per la igualtat de les persones, sense establir ni blocs, ni discriminacions, per molt positives que siguin. Sense mirar el sexe (o el “gènere”, si tan us agrada la paraula…) de cadascú de nosaltres. Així sí que m’hi trobaran.

[La dona de la imatge és Gabriela Morreale de Castro, una eminent bioquímica precursora de la detecció precoç de l’hipotiroïdisme congènit en nounats mitjançant la prova del taló; la senyora Morreale va morir el desembre passat i, malgrat la seva importància en el món de la ciència i de la investigació, la seva desaparició va passar completament desapercebuda. Posant la seva foto a l’apunt d’avui faig un petit homenatge a les dones que, vencent moltes adversitats, assoleixen llocs destacats a la societat i no sempre se’ls ho té en compte; imatge: notife.com] 

 

 

Adéu a un forn de pa

Una altra pèrdua. No em refereixo a un ésser estimat ni a cap personalitat pública, sinó a quelcom menys transcendent: les botigues tradicionals o històriques de les nostres ciutats. He tret el tema en aquest bloc en altres ocasions (aquí, aquí, aquí o aquí) i molt em temo que el procés (almenys aquest procés) no té aturador. No fa gaire digué adéu  l’emblemàtic i vintage establiment Kolster, al carrer Major de Tarragona, notícia que estava més que cantada. L’altre dia li tocà el rebre al Forn Pijuan, ben a prop de l’anterior, al carrer de la Nau. Amb 122 anys d’història a les espatlles s’ha vist obligat a tancar portes, empès per les dificultats econòmiques que comportava un negoci d’aquest tipus. Es tractava del darrer forn de llenya de la ciutat, una instal·lació que obligava el seu propietari (la quarta generació dels Pijuan forners) a dormir a la tarda, treballar a la nit i despatxar al matí. Unes condicions laborals i de negoci difícils de suportar en uns temps i uns entorns socials dominats per les presses, l’ajustament de costos i la banalitat gastronòmica.

El “pa bo d’abans”, aquest concepte perfectament instal·lat en l’enyorança dels que som de generacions més granadetes, ha perdut novament en el ferotge i desigual combat contra les màquines i les masses congelades, contra les franquícies i les benzineres (!), contra l’adotzenament i la despersonalització de la vida moderna. Les meritòries propostes (pa de nous, pa d’olives, pa de …) que ens fan determinats establiments (les boutiques del pa i similars) no aconseguiran substituir el record d’aquells barres i pans de pagès, de molla compacta i rotunda i de crosta torrada i cruixent, que es conservava dies sencers sense necessitat de congeladors, microones altres ‘mandangues’. Cada dia estic més d’acord amb aquell poeta castellà: qualsevol temps passat fou millor.

[Imatge: delcamp.cat; foto Caralp Mariné]

‘Preferéncias de blocaire’

En lo tiratge de cepilladas, perdon, voliá dire de senténcias, del Tribunal Constitucional espanhòl, lo agraciat de ièr foguèt la lenga aranesa. Concrètament, li donar la categoria de “preferent” èra anar tròp luènh. Ieu cresiá qu’èra un adjectiu mai lèu declaratiu (“preferent” es pas una imposicion ni fòrça mens una proïbicion per las autras doas lengas oficialas del Val d’Aran), mas pel uniformisme ponentí es pas aital. Quanta luta nos demòra per defendre lo nòstre país e la nòstra cultura! Per la miá part, la apunt d’aquel blòc tornarà èsser uèi en aranés. Preferéncia de blocaire.

E coma passa sovent, la capriciosa actualitat se carga de emparellar de notícias: una de las nòstras deputadas, l’aranesa Mireia Boya, li caldrà declarar davant los tribunals espanhòls. La cupaire a ja anonciat qu’o afrontarà de manièra digna e valenta. Tota la miá solidaritat cap a ela. Preferéncia de blocaire.

***

En el sorteig de cepilladas, perdó, volia dir sentències, del Tribunal Constitucional espanyol, l’agraciat d’ahir va ser la llengua aranesa. Concretament, donar-li la categoria de “preferent” era anar massa lluny. Jo creia que era un adjectiu més aviat declaratiu (“preferent” no és una imposició ni molt menys una prohibició per a les altres dues llengües oficials de la Val d’Aran), però per a l’uniformisme ponentí no és així. Quanta lluita ens queda per defensar el nostre país i la nostra cultura! Per la meva part, l’apunt d’aquest bloc tornarà a ser avui en aranès. Preferència de blocaire.

I com passa sovint, la capriciosa actualitat s’encarrega d’emparellar notícies: una de les nostres diputades, l’aranesa Mireia Boya, haurà de declarar davant els tribunals espanyols. La cupaire ja ha anunciat que ho afrontarà de manera digna i valenta. Tota la meva solidaritat cap a ella. Preferència de blocaire.

[Traductor automàtic: gencat.cat; imatge: elnacional.cat]

‘Call me by your name’

Nord d’Itàlia, ambient rural, anys vuitanta. L’estiu transcorre despreocupadament i plàcida per a Elio, un jove que omple el temps llegint, tocant el piano, desplaçant-se en bicicleta, banyant-se i duent una més aviat limitada vida social. En aquestes, apareix Oliver, un nord-americà que s’instal·la a la gran vil·la familiar per col·laborar amb el pare d’Elio en tasques arqueològiques. Ja es veu a venir que entre els dos passarà alguna cosa, i sí. De fet, la major part del metratge de la pel·lícula l’omple la lenta aproximació entre ells dos, els diàlegs amb sobreentesos, furtius contactes físics, el paper de terceres persones (els pares, les amigues -i l’amiga, en singular- del noi…), i tot en bucòlics i envejables escenaris de la Llombardia.

El títol de la pel·lícula fa referència a un joc que pacten els dos protagonistes: anomenar l’altre amb el propi nom, transformant la naixent relació amorosa entre ells en una mena de mirall on un es reflecteix en l’altre (és una interpretació personal meva, no cal fer-ne gaire cas). Call me by your name és un drama romàntic que no es fa mai embafós i és la història d’una relació gai tractada amb una gran elegància. Potser aquest tractament (i al fet que els protagonistes siguin jueus) ha ajudat a que tingui quatre nominacions als Oscar, entre elles a la millor pel·lícula i a l’actor protagonista (el franco-nordamericà Timothee Chalamet), totalment justificades. Si el film s’alça amb les estatuetes ho celebraré pel que té d’aposta per un cinema europeu (és una coproducció amb Itàlia), reposat i normalitzador del fet LGTB, allunyant-se tant d’hipocresies com de correccions polítiques i sense buscar la polèmica fàcil. Normalitzador, repeteixo.

[Imatge: variety.com]

Mòstra de Cinèma Occitan 2017

La Mòstra de Cinèma Occitan tòrna a Tarragona. Après èsser-se ajornat en lo passat octòbre, lo dijòus 8 de febrièr, a las 18,30, a la Bibliotèca Publica de Tarragona, se projectarà Lo sòl poder se que de dirai. Fausta Garavini (a l’image) es una de las voses mai autorizadas per parlar de l´occitana e de la siá literatura. Critica literària, escrivana, assagista e reviradora, nos presenta, en aquel documentari, la siá vision d’ aquel univèrs cultural, a travèrs de las siás opinions e d´una sonhada seleccion de tèxtes de desparièrs autors occitans.

Cossí es ja abitual, cada projeccion serà precedida d’una conferéncia introductòria al tèma que tracta lo documentari que se poirà veire: Antoni Rossell, professor de l’Universitat Autonòma de Barcelona e coordinator de l’Archiu Occitan, introdusirà la pellicula.

Activitat organizada pel Departament de Cultura. Pelliculas subtitulades en catalan, mercés a la collaboracion entre la Direccion Generala de Politica Lingüistica e la Cadièra d’Estudis Occitans de l’Universitat de Lhèida.

***

La Mòstra de Cinema Occitan torna a Tarragona. Després d’haver-se ajornat el passat octubre, el dijous 8 de febrer, a les 18,30, a la Biblioteca Pública de Tarragona, es projectarà Lo sòl poder se que de dirai. Fausta Garavini (a la imatge) és una de les veus més autoritzades per parlar de l´occità i de la seva literatura. Crítica literària, escriptora, assagista i traductora, ens presenta, en aquest documental, la seva visió d’ aquest univers cultural, a través de les seves opinions i d´una acurada selecció de textos de diferents autors occitans.

Com ja és habitual, cada projecció serà precedida d’una conferència introductòria al tema que tracta el documental que es podrà veure: Antoni Rossell, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i coordinador de l’Arxiu Occità, introduirà la pel·lícula.

Activitat organitzada pel Departament de Cultura. Pel·lícules subtitulades en català, gràcies a la col·laboració entre la Direcció General de Política Lingüística i la Càtedra d’Estudis Occitans de la Universitat de Lleida.

[Traducció: http://traductor.gencat.cat/text.do; imatge: festivaldellegenerazione.it] 

 

 

‘The Post’ (‘Los archivos del Pentágono’)

La dubitativa editora del The Washington Post i el seu molt més resolut director (grandíssims Meryl Streep i Tom Hanks) tenen l’oportunitat de publicar documents secrets del Pentàgon que deixen en molt mal lloc la política de la Casa Blanca en relació a la guerra del Vietnam. Altres periòdics nord-americans estan en la mateixa tessitura. El dret constitucional a la informació i a la llibertat d’expressió enfront a la raó d’estat i la seguretat nacional són el tema de la darrera pel·lícula de Steven Spielberg. The Post recorda de forma evident Tots els homes del president per la trama, per l’època dels fets i per la intencionalitat, i com en el film de Pakula, el resultat no és gens decebedor, malgrat la dificultat que comporta traslladar a la pantalla reunions, telefonades, decisions judicials… i convertir-les en un relat àgil i atractiu per al gran públic (sense escenes de masses, sense efectes especials, sense acció, sense violència, sense sexe…). Spielberg ho aconsegueix, i encara que no fos així, cal valorar la pel·lícula com el que és: un cant a la llibertat de premsa i d’informació davant dels interessos del poder polític, que arriba al seu clímax en el moment èpic (i emocionant) en què les rotatives es posen en marxa. Un no pot evitar fer comparacions amb les relacions poder-premsa d’ara i d’aquí, convertides en una mera submissió de la segona cap a la primera, impartint consignes i instruccions a canvi d’alleujaments a urgències financeres. Un comportament de l’abans conegut com a “quart poder” convertit en una cosa molt semblant a la prostitució.

La crítica ha destacat també el vessant feminista de The Post tot retratant l’empoderament (com es diu ara) de l’editora, la vídua de l’amo del diari que es veu obligada a enfrontar-se a les responsabilitats i decisions que li obliga el seu càrrec, en uns mons (el periodístic, el polític i el judicial) encara dominats abassegadorament per homes. El missatge sembla clar, tot i així a la sortida de la sala vaig captar la conversa d’una parella:

Ell: la pel·lícula està bé, però jo li hagués tret encara més suc a l’argument.

Ella: els vestits d’elles m’han encantat…

[Avui Les aigües turbulentes compleixen onze anys: llarga vida a tots els blocs!; Imatge: the-pool.com]