‘Mientras dure la guerra’

Els fets viscuts al paranimf de la Universitat de Salamanca a l’inici de la guerra d’Espanya (¡Venceréis, pero no convenceréis!, ¡Viva la muerte!) van transcendir la mera nota a peu de pàgina dels llibres d’història per passar a esdevenir un símbol ateses les característiques i la significació política d’aquell dramàtic episodi. Recordo que quan jo pràcticament no tenia encara ús de raó política (diguem-ho així), el meu pare ja m’explicava aquells fets fins i tot teatralitzant-los: les bravates de Millán-Astray, l’enfrontament amb Unamuno, l’ambient caldejat i, finalment, el detall de la dona de Franco oferint el braç (i per tant protecció física) al rector de Salamanca. Per cert que aquesta era l’única ocasió en que el pare parlava bé de la Carmen Collares, a qui sempre dedicava tants sarcasmes com mostres d’odi al seu marit, un que ben aviat canviarà de residència.

Bé doncs, aquell novel·lesc episodi és l’escena culminant de la darrera pel·lícula d’Almenábar, Mientras dure la guerra. Comença amb la declaració de l’estat de guerra en el marc de la bellíssima plaça major de Salamanca i se succeeixen, de forma paral·lela, la immediata, despiatada i contundent repressió contra esquerranosos o qualsevol tipus de dissident, les conxorxes entre generals per decidir qui havia de comandar el poder naixent i les creixents contradiccions que tot plegat suposaven per al protagonista de la pel·lícula (interpretat magistralment per un altre basc de caràcter, Karra Elejalde).

Unamuno, com ell mateix reconeix en el discurs del paranimf, era un home de paradoxes, de trajectòria política més aviat erràtica, però que sempre va lluitar pel que creia millor per al seu país, a favor del seu progrés intel·lectual i cultural i fugint de tot el que fes tuf a autoritarisme o militarisme. La primera dictadura li ho pagaria amb un desterrament a Fuerteventura (on el savi bilbaí va fer de la necessitat virtut) i la segona li ocasionaria, indirectament, la mort mes i mig després de l’enrenou del paranimf. L’home de les paradoxes dona suport, efectivament, al cop d’estat del 18 de juliol, en el convenciment, com molts d’altres (significats generals colpistes entre ells) que es tracta bàsicament de restablir l’ordre per salvar una república que només tenia cinc anys de vida, però ben aviat es succeeixen les mostres de desengany: la detenció (que acabaria amb l’afusellament) d’un col·lega seu d’universitat (per rojo) o d’un altre amic seu pastor protestant, sense garanties judicials de cap mena, fan obrir els ulls a Unamuno. La creixent ràbia i impotència davant la situació creada, però també la decepció i abatiment provocats, desenvoquen en l’episodi del 12 d’octubre quan deixa anar (davant d’un auditori ple de falangistes i militars) allò de que guanyarien per la força de la raó, no per res més, guarnit amb alguna referència a bascos i catalans (hi havia el bisbe Pla i Deniel). Home de caràcter, independent, intel·lectualment de sobres preparat i que ja estava de tornada de tot, aquell dia es va permetre un gest de dignitat enmig d’una bogeria col·lectiva que tot just començava. No se’l tornà a veure més en públic.

S’ha dit que la pel·lícula és excessivament “neutral” davant del conflicte entre les dues Espanyes, en el sentit de que la denúncia als sublevats és molt tèbia. No m’ho va semblar pas. En tot cas el film no tracta tant aquest enfrontament entre dos bàndols com dels dubtes i ambigüitats a que es va veure sotmès Unamuno davant del plantejament maniqueu creat i que obligava tothom, dramàticament, a prendre partit incondicionalment. Unamuno, que era qualsevol cosa menys una persona simple o sense formació, no estava disposat a acceptar aquesta imposició.

Per la resta, la pel·lícula està curosament realitzada, tant pel que fa a ritme, intèrprets, ambientació històrica o escenaris interiors o exteriors. Agafen ganes d’anar a Salamanca només per passajar-se per aquells carrers i places multiseculars miraculosament salvats de la modernitat i la voracitat urbanística. Ben segur que la pel·lícula també està pensada per això (passejar-se per la ciutat, vull dir).

[Imatge: cineconene.es]

 

La història viscuda (i una mica paral·lela)

Després de dues setmanes d’inactivitat per vacances, el bloc reprèn el seu sincopat ritme d’apunts. A l’espera dels propers dies i setmanes, que prometen intensitat política i, doncs, motius d’inspiració per aquesta modesta bitàcola, em plau comentar un llibre de plena actualitat i absorbent interès que ha ocupat alguns dels meus dies de dolce far niente insular (Fuerteventura ha estat la destinació agraciada per la meva presència).

La història viscuda és l’anodí títol escollit per Joan B. Culla per a les seves memòries. Podia haver fet més punta al magí, però se li perdona perquè una vegada el lector s’endinsa en el seu relat autobiogràfic, en queda abduït i no l’abandona fins a la darrera pàgina. Culla, personatge ben conegut per la seva intensa presència als mitjans de comunicació (és una mena de Pilar Rahola que no suscita tantes fílies i fòbies), és sobretot un historiador molt competent i rigorós del segle XX de casa nostra i de tot el món, i és també, atenció, una persona que malgrat el seu enorme bagatge intel·lectual i els seus posicionaments ideològics (que defensa amb respecte i argumentadament), sempre ha defugit temptadores ofertes institucionals, obediències partidistes i lleialtats incondicionals a res i a ningú. El llibre de referència és un mix de tot això: les memòries personals d’algú amb projecció pública, la crònica rigorosa d’un temps redactada amb precisió i la reproducció sintètica d’uns posicionaments ideològics que l’autor ha tingut l’ocasió d’exposar a bastament en articles periodístics, tertúlies i polèmiques de tot ordre.

Llegint les memòries de Culla, em va sobtar trobar-me amb insospitades coincidències biogràfiques en els aspectes més personals. Deixo a banda que tots dos som barcelonins i ens portem només cinc anys. Talment com si jo escrivís les meves, de memòries (de fet alguna cosa ja tinc començada més per consum intern que per l’interès que puguin tenir pels altres), sorgien vivències i episodis no dic calcats però si d’un paral·lelisme sorprenent: per exemple, la seva sensació d’estar superat per les modernitats del segle XXI i considerar-se més aviat un home del segle passat; la seva poca destresa amb tota mena de ginys tecnològics; la seva afició de nen a dibuixar banderes de països del món (jo també tenia aquesta estranya dèria quan tothom preferia donar patades a una pilota); la seva resignació a haver de cursar estudis superiors enmig d’una perenne conflictivitat a les aules; una altra afició seva d’arreplegar tota mena de papers, opuscles i programes polítics (jo segueixo fent-ho quan vénen eleccions, ara que tothom s’esborra de l’enviament de propaganda a casa); en fi, el conjunt de la seva trajectòria política vital guarda notables semblances amb la meva.

Però deixant de banda els aspectes més personals, és en els capítols dedicats a la relació amb la majoria de personalitats del món polític i cultural on el llibre de Culla es fa devorar amb més intensitat, convidant-nos, com si fóssim uns voyeurs, a ser espectadors privilegiats de trobades, establiments d’amistat, retrats i judicis que Culla fa de tota mena d’homenots, des d’un Tarradellas pràcticament desconegut pels seus companys universitaris, segons explica, fins al director de l’edició catalana d’El País, diari que abandonà després de dècades de col·laborar-hi sense incidents remarcables fins el dia que va tocar el voraviu a Cebrián.

El llibre m’ha servit també per assabentar-me de més coses, per exemple que Culla fou president d’aquella entitat anomenada ACTA, desdenyosament menyspreada pels de sempre per la seva presumpta condició de submarí convergent, i que, ben al contrari, serví per donar a conèixer i exportar la causa catalana al món i teixir aliances internacionals, justament en un moment ben oportú, quan queia el Mur de Berlín i emergien les noves repúbliques de l’Europa de l’Est. Han passat més de trenta anys d’allò i l’actualitat ens forneix noves i trepidants mostres de que la història no para quieta, ni a Catalunya ni al món. No sabem què ens depararà el destí però, una vegada hagi ocorregut al que hagi d’ocórrer, allí estarà el professor Culla per aixecar-ne acta (ara en minúscula) amb els seus proverbials rigor i serietat professionals.

Quan arribin els marcians (que no vindran)

L’altre dia van dir que s’havien desclassificat unes imatges que demostrarien que els ovnis sí que existeixen. Es van veure per la tele: unes llums borroses en la foscor (sempre és així) captades no sé si des d’un avió o des d’un observatori; de fons, els inevitables comentaris de sorpresa i d’expectació trufats d’expressions col·loquials com “what’s this f***?” i d’altres.

Semblava que la notícia tindria més impacte: la confirmació que els ovnis són veritat per boca de l’autoritat competent (no recordo si el Pentàgon, la NASA o qui). Però no, tot va quedar en un flaix informatiu encaixonat entre vergonyes polítiques hispàniques, nenes ecologistes conscienciades i comunicats mèdics del futbolista de torn. Però no ha de ser cap sorpresa: de tota la vida que els UFO o ovnis han existit, i l’explicació és ben senzilla, aquestes sigles signifiquen, simplement, “no identificat”, que és el calaix de mals endreços on han anat a parar tots els avistaments celestials de la història provisionalment sense explicació científica, és a dir, descartant cometes, meterorits, globus sonda, efectes atmosfèrics i mil possibilitats més. Una altra cosa és adjudicar-li una procedència extraterrestre i intel·ligent, cosa que vull creure que les autoritats científiques o militars nord-americanes no han fet, amb bon criteri. Qui sí que ho ha fet tota la vida són la legió de sonats i friquis de tota classe, seguidors més o menys incondicionals de teories estrambòtiques, des de contactes prehistòrics o incaics fins a hipnòtiques abduccions, passant per la cacera d’homenets verds, carn d’experiment en laboratoris supersecrets. La credulitat (i el negoci que genera) donen molt de si.

El tema ovni va tenir un gran predicament fa anys, curiosament coincidint amb la guerra freda: convenia tenir la societat atemorida, i hi ajudava l’amenaça d’uns suposats éssers provinents d’una altra galàxia, amb intencions invasives (també hi havia teories que els presentaven com a protectors del gènere humà). Caigut el mur de Berlín la cosa va davallar com la moda que, en el fons, era. És curiós que avui que tothom té un mòbil amb el qual es grava qualsevol cosa d’interès, no abundin imatges sobre platets voladors i llums nocturnes. En el cas que sí que hi hagi vida extraterrestre intel·ligent, potser és que ja no vénen com abans. I no m’estranya, si realment són intel·ligents. Em sembla que la Mafalda ja ho va afirmar en una ocasió.

[Imatge: taringa.net]

Ho sento molt, no tornarà a passar

El primer ministre de Canadà, Justin Trudeau, s’ha vist obligat a comparèixer davant de l’opinió pública i demanar perdó per haver-se pintat de negre en una festa estudiantil de fa no sé quants anys. Cal contextualitzar-ho: aquest fet puntual s’ha fet públic setmanes abans d’unes eleccions generals en aquell país nord-americà. La raó d’aquesta inversemblant decisió torna a ser, una vegada més, la pressió d’això que uns coneixen com “correcció política” i uns altres com “la internacional papanates”. Resulta que la petita facècia de Trudeau Jr., allunyada en el temps i oblidada per la lògica de les coses, s’ha brandat com a motiu d’escàndol preelectoral i pot ferir sensibilitats pel seu lleu deix racista.

No em pregunto si la societat (la d’aquí, les d’allà…) s’està passant amb això de defensar minories de qualsevol ordre amb aquests continus jocs del gat i la rata (jo dic, ell protesta, jo demano perdó) o amb aquest autoengany col·lectiu (nosaltres ens autocensurem, ells s’ho anoten com un fals triomf). No m’ho pregunto, si la societat s’està passant: ja fa molts anys que s’ha passat, i tot i així, sembla que aquesta implícita imposició del que és correcte gaudeix d’una excel·lent salut, mentre continua la miopia dels que no saben veure que aquestes actituds limiten les llibertats de les nostres ja de per sí deficients democràcies.

Abans s’intentava fer la guitza als governants (o aspirants a ser-ho) amb grans escàndols (reals o manipulats) d’ordre bàsicament econòmic, també personal (casi sempre sexual, però per motius greus i per denunciar un comportament hipòcrita). Ara no, pel que s’ha vist, ara es regira en el passat de la víctima (Google ofereix una ajuda inestimable en aquest sentit), es selecciona qualsevol nimiesa que pugui “ofendre” alguna minoria i es propaga als quatre vents amb gestos farisaics. El pitjor, però, és que la pressió al personatge, en aquest cas Trudeau, degut a la correcció política benpensant, l’ha obligat a sortir a la palestra i proclamar allò de “ho sento molt, no tornarà a passar” per un tema infinitament més banal (i venial) que les malifetes del caçador d’elefants.

 

Anuncis que em posen nerviós (55: el d’espetec de Casa Tarradellas)

L’escena.

Família mitjana-alta rep a la seva masia, no sabem si una segona residència, la parentela més propera. No se’ns ho explica, però tot dona a entendre que les elles són germanes i en conseqüència els respectius marits, cunyats. Hi ha fills d’ambdós aparellaments. Absència de gent gran, potser fet a posta. El fil argumental de l’escena és així d’apassionant: menjar-se o no l’espetec ofert en rodanxes com a aperitiu del dinar.

El missatge.

Les dues famílies i específicament els dos cunyats exemplifiquen dues maneres d’entendre la vida i l’anunciant pretén que els televidents ens hi veiem reflectits: el seny (el fuet no es toca fins que toqui, valgui el joc de paraules) i la rauxa (s’arreplega el que es pot fins que no en quedi, encara que siguis el convidat).

Per què em posa nerviós?

Òbviament, pel cunyat insolent, maleducat i sobrat, però també fan mèrits les dues filles del pare de família sòmines, versió casolana d’aquelles nenes d’El resplandor.

[Imatge: commons.wikimedia.org]

Els homeòpates de la historiografia catalana: el debat

Fa més d’un any que un apunt meu no rebia de cop quatre (quatre!) comentaris. La raó d’aquesta inesperada “pujada de tensió” és que fa referència a una de les polèmiques d’aquest estiu tan xafogós com el que més: fins a quin punt són rigoroses les maneres de fer del denominat Institut Nova Història de Catalunya a l’hora de presentar el passat peninsular com un gegantí exercici de censura i manipulació històriques contra la nostra realitat nacional.

Els quatre lectors s’han dividit dos a dos, amb matisos, posicionant-se a favor i en contra de la meva postura. D’aquests darrers, Enric ve a dir que sembli que em faci nosa que aquest Institut investigui i no, no em molesta en absolut, tot el contrari: vull que continuïn fent-se preguntes, buscant respostes, contrastant proves, elaborant teories, tot el que faci falta però que ho facin bé. No em fa nosa que investiguin, sinó que desprestigiïn la historiografia catalana, com ja han tingut l’ocasió de manifestar veus molt més autoritzades. Trianda (aquest és el nom que posa), al seu torn, ve a dir que tothom tergiversa la història i que, és clar, els catalans no hauríem de ser diferents. Doncs a mi em sembla que els catalans, i encara més els que tenen una vinculació directa amb la història (universitaris, investigadors, escriptors o aficionats, INH inclòs), no hauríem de tergiversar la realitat històrica, encara que això ens perjudiqui com a societat. El rigor acadèmic, la cerca de la veritat, la feina ben feta, han de ser uns valors que no admetin discussió. La República a construir també va d’això.

El Sergi ens remet a un article d’Iu Forn que, amb el seu to irònic, compara les volades de colom (deixem-ho així) de l’INH amb el darrer i comentat tuit del govern espanyol apropiant-se de la gesta dels primers alliberadors del París ocupat pels nazis, com una mostra de tergiversació dels fets històrics. La comparació no és del tot bona perquè la vergonyosa manipulació d’España Global té un origen estrictament político-governamental, mentre que les activitats i les discutibles conclusions a què arriba l’Institut es fan a partir d’una pretesa seriositat científica. En tot cas, insisteixo: les potineries espanyoles ens marquen el camí per on no hem de transitar.

Per últim, Francesc està d’acord amb l’apunt però em considera desacreditat pel meu esment final a l’homeopatia. És un altre dels ja tradicionals debats (del tot prescindibles, crec jo, però en fi, la gent és així). M’hi reafirmo: l’aixecada de camisa de l’homeopatia respecte de la ciència és una bona analogia del que representen els mètodes de treball de l’Institut Nova Història de Catalunya respecte a l’historiografia pura i dura.

[Imatge: future-sciences.com]

Els homeòpates de la historiografia catalana

Reprenc el teclat després de vint-i-un dies de vacances (de bloc, que no laborals) i no em puc queixar de l’esplet de notícies i temes de debat que ens està oferint l’actualitat, tenint en compte que estan passant en les dues setmanes més inhàbils a tots els efectes del calendari de la nostra societat. A l’hora de triar tema, per tant, n’hi ha per donar i per vendre: les llastimoses picabaralles de foc amic a la trinxera sobiranista (fatigant, com pertoca en plena canícula); les cuites per (no) formar govern a l’estat que tan ens estima (jo ja no entenc res del que pretenen fer aquella gent); els incendis forestals que han assolat dos territoris propers i estimats, la Ribera d’Ebre i el centre de Gran Canària (molta força a la seva gent!); el penós espectacle que ha ofert tot el que ha envoltat els rescats de l'”Open Arms” (inclosa l’al·lucinant necessitat d’autorització per salvar vides: ho diu una ministra i d’esquerres); o, per acabar, el presumpte repunt de la inseguretat a Barcelona, una campanya que apareix cíclicament cada estiu i que és falsa, encara que al final només serveix per a intencionalitats polítiques ocultes (per una vegada, m’he de posar al costat d’Ada Colau).

Molts temes, doncs, però un dels que ha sorgit com si es tractés d’un bolet estival, sobretot a les xarxes, l’he seguit amb un interès especial: les crítiques a l’Institut Nova Història, aquesta entitat coneguda per les seves estrafolàries teories sobre la catalanitat d’incomptables personatges del Renaixement i del Segle d’Or.

Quan ja fa anys el seu fundador, Jordi Bilbeny, divulgà la seva teoria que Cristòfor Colom era un príncep català, vaig mostrar un cert interès pel tema i vaig tractar, des del principi, de situar-me lluny tant de la creença a ulls clucs del que s’explicava com del rebuig displicent o sistemàtic. És ben sabut, de sempre, que l’origen físic o familiar del descobridor d’Amèrica ha estat envoltat de misteris, llacunes i mancances documentals i, conseqüentment, ha donat peu a mil i una teories o hipòtesis, amb rerefons també variats: prestigis nacionals o locals (si no vaig errat, Mussolini afavorí molt la vinculació de Colom amb Gènova) i vanitats personals a càrrec d’historiadors, estudiosos, afeccionats i rates de biblioteca de tota condició. Mai hi ha hagut resultats concloents, com és notori, de manera que la teoria de Bilbeny era en principi assumible perquè oferia plantejaments innovadors i perquè defensava sense complexos la catalanitat d’un personatge de primer ordre (dit sigui de passada, tampoc em trauria la son si es confirmés un Colom italià, castellà o mallorquí). Això sí, algun detall grinyolava molt des del principi: recordo que afirmava que les naus van partir no de Palos de Moguer, com sembla geogràficament lògic, sinó de Pals (!), documentant-ho amb una discutible semblança entre un gravat antic atribuït a Palos i l’actual silueta del poble empordanès; és un cas bastant clar d’intentar fer entrar el clau per la cabota.

El que semblava un novedós sistema d’investigació, a base de fer-se noves preguntes, de formular hipòtesis fins i tot inversemblants o d’intentar bastir teories agosarades però amb algun suport documental, una mena de “pluja d’idees” aplicat al camp historiogràfic, una manera de fer innovadora i fins i tot necessària en el de vegades resclosit, burocràtic o clientelar món de la investigació universitària, va degenerar ben aviat amb propostes més arriscades, pintoresques o, directament, risibles. Cada nova notícia que llegíem sobre aquella gent ens feia obrir més els ulls d’incredulitat: el Quixot es va escriure en català (perquè Cervantes, perdó Sirvent, també ho era), els Pinçons (los Hermanos Pinzones… de la cançó) també,  Santa Teresa de Jesús (de “Çepeda”, crec)…, tot quisqui era català. Proves? Algun pergamí desenterrat de vés a saber on, retorçant-li el sentit de les seves paraules i del seu contingut.

El pitjor de tot és que tota la feinada presumptament investigadora de l’Institut és guiada per una idea obsessiva, propera a la paranoia, que consisteix en creure que des de finals dels segle XV fins a l’aparició de Bilbeny i companyia hi ha hagut una sistemàtica i acurada actuació, per part dels enemics dels Països Catalans, d’esborrar i destruir qualsevol prova del potencial polític, militar, econòmic o cultural de la nostra nació i, a continuació, reescriure la història amb nous documents com a potència dominant que sí que eren. Deixant de banda que és un error jutjar les intencions i les mentalitat dels protagonistes del poder castellà d’altres èpoques amb ulls del segle XXI, ¿algú creu sincerament que hagués estat tan fàcil amagar durant tants segles aquesta falsificació de la història?

L’argument que es fa servir de que nosaltres també tenim dret a reescriure la història segons els nostres interessos polítics del segle XXI tampoc la comparteixo. No crec que aquesta gent faci cap mena de favor a l’independentisme, més aviat el desprestigia, i em dol que significats personatges del sobiranisme hagin corregut a donar-los suport. I en tot cas, si així fos, caldria ser més seriós des del punt de vista estrictament de la investigació històrica. Per molt ciència social que sigui, l’estudi de la història també està lligada a una ètica, unes normes i uns procediments. Més enllà només hi ha el descrèdit i la pseudociència. Ho sento molt, però per mi l’Institut Nova Història no és més que l’homeopatia de la historiografia catalana.

[Imatge: inh.cat]

El dia que morí Judy Garland

Mig segle dels fets de Stonewell, a Nova York. Els piolins de l’època es disposaven, com solien fer-ho, a buscar les pessigolles administratives a locals que no tenien llicència per vendre begudes alcohòliques i, de pas, abusar de la seva autoritat. Tothom acceptava sempre aquella situació injusta i denigrant, entre la por i la resignació, però segons diu la llegenda (circulen diverses versions del que passà aquella nit), la clientela majoritàriament gai del Stonewell Inn, un d’aquells locals, es va plantar i va decidir no seguir acceptant més tractes degradants: acabava de morir Judy Garland, un mite entre la comunitat LGTBI (llavors no existien aquestes sigles, és clar) i ningú no estava disposat a que quatre garrulos uniformats interrompessin el dol en homenatge a la Dorothy, com és coneguda a l’ambient anglosaxó. El que va seguir (enfrontaments, ferits, detinguts) fou l’inici d’una lluita per la igualtat, la llibertat i la dignitat de les persones, en aquest cas per raó de la seva orientació sexual, una lluita que de mica en mica s’estengué a tot arreu, a tots els sectors de la societat i a tots els fronts. Una lluita que, ni de bon tros ha aconseguit els seus objectius finals.

A casa nostra, forçosament tot començà amb retard i amb molta discreció. Llegint avui les cròniques de l’època, es produïren situacions que avui ens poden arribar a semblar increïbles. L’impulsor del primer nucli d’activistes, l’Armand de Fluvià, havia de fer servir un pseudònim quan sortia als mitjans de comunicació (parlo de quan el dictador ja havia mort); la primera associació potent, el FAGC, assolí la seva legalització després d’innombrables obstacles i travetes legals: els defensors de l’ordre adduïen “escàndol públic” per barrar-li el pas a qui pretenia lluitar per normalitzar una situació fins llavors  prou penosa ocultant-se o patint agressions i insults. La història posterior, feta de clarobscurs, és prou coneguda: avenços legals, proliferació de grups i col·lectius, l’aparició de la lacra de la sida, l’eclosió de la “pesseta rosa” amb la seva mercantilització del fet gai, consecució del matrimoni igualitari, les interferències de la correcció política o les manifestacions multitudinàries que se celebren just quan arriba la data que avui compleix mig segle, amb l’etern debat entre el desitjat caràcter festiu i la necessària reivindicació.

Deia que la lluita per l’alliberament LGTBI (calen tantes sigles?) segueix tenint plena raó de ser i no cal anar ni gaire enrere ni gaire lluny per aconseguir-ne abundants proves. Les actituds homòfobes, crescudes als darrers temps a redós de determinats extremismes polítics, les agressions sembla que cada dia més habituals, el poc respecte i la desconsideració des de l’anonimat de les xarxes socials, els atemptats als locals…, i no parlem de la situació en altres latituds, són alhora motiu de preocupació i estímul per fer-los front com només sap fer una societat com la nostra: exercint amb llibertat i de forma pacífica els nostres drets, perquè això no va només de preferències personals, identitats sexuals o maneres de ser sinó de llibertat per a tothom, el tresor més valuós de la humanitat, contínuament amenaçat.

[Imatges: biography.com, nydailynews.com, rompearmarios.blogspot.com]

 

Quan la tele distreia

Un record per a Chicho Ibáñez Serrador, segurament el millor realitzador de la trista televisió de la nostra infància. És curiós, sempre havia pensat que era argentí, com el seu pare Ibáñez Menta, i resulta que van néixer a Montevideo i Astúries, respectivament. Crec que tenia algun avantpassat català. Bé, és igual. Desapareix el creador d’un programa que congregava setmanalment milions d’espectadors davant la petita (molt petita) pantalla i en blanc i negre (molt en blanc i negre). Parlo de l'”Un, dos, tres, responda otra vez”, és clar. Calia, però, empassar-se primer un mini-espai de cinc minuts, una xerrada religiosa a càrrec del bisbe ultra Guerra Campos, intercalada a traïdoria pel franquisme entre el “Telediario” i el programa d’entreteniment del Chicho. Sembla mentida que passés això i certament a les generacions que no ho van viure els costarà de creure.

Mirat en perspectiva aquell programa, amb les seves noies en minifaldilla, humor relaxat o xaró i nivell cultural mitjà tirant a baix, constituí una relativa alenada d’aire fresc en el resclosit ambient del tardofranquisme. Però si avui en dia es tornés a emetre seria objecte de les invectives de sectors ben diversos de la nostra societat. Els acudits masclistes de Kiko Ledgard, les sis secretàries d’ulleres vintage, ensenyant cuixa i perfectament col·locades a l’escenari a mode de decoració, les intervencions de la Bombi, els jocs de paraules dels Cicutas i les Tacañonas, el foment del consum de cotxes i apartaments… res no aguantaria els severs exàmens dels nous inquisidors. No se salvaria ni la carbassa. Però en aquells anys això no importava i, ben al contrari, la ciutadania premiava la professionalitat d’Ibáñez Serrador amb altíssimes audiències, tenint en compte fins i tot que només hi havia dues cadenes a l’estat.

Però Chicho va ser conegut per més programes. Va ser l’autor de “Historias para no dormir”, terror contingut i intel·ligent, precedit pels dos rombes que informaven de que es tractava d’un programa per a adults. En vaig parlar al bloc en una ocasió. L’altre fou “¿Es usted el asesino?”, algú que es dedicava a matar gent amb un paraigües; a cada capítol apareixien més sospitosos, cosa que enganxava l’audiència com no ho faria qualsevol de les sèries d’ara. Era la genialitat del mestre d’una televisió ben diferent a l’actual, que no hi ha per on mirar-la.

[Imatge: undostresweb.16mb.com]

‘Ananké’

Ara que la notícia de l’incendi a la catedral de Notre Dame de París comença a quedar enrere (anava a dir que s’ha apagat o extingit, però seria un pèl potiner), voldria dir-hi la meva. Mai no és tard i com que estem enmig de Setmana Santa parlar d’un tema més o menys relacionat amb la religió no estarà de més.

Com passa massa sovint en aquests casos, la gravetat dels fets va anar de més a menys. El primer scoop parlava de l’incendi de la catedral quan seria més propi parlar d’incendi a la catedral. Així he redactat el primer paràgraf. És un matís important. Efectivament, les imatges que vam poder contemplar suggerien una catàstrofe sense precedents. Certament, tots ens vam commoure veient com el pinacle central era devorat per les flames i es desplomava davant la impotència de tothom, uns fotogrames que ens remetien, salvant les moltes distàncies, a la caiguda de les Torres Bessones de Nova York. Sufocat l’incendi, fet el primer balanç de l’accident i vist l’estat en què va quedar l’edifici, és evident que la magnitud de la tragèdia era molt menor del que temíem de bon principi.

Aquesta relativització de la gravetat de l’incendi obre la porta a parlar del que passa quan es produeixen fets d’aquest tipus: les polèmiques que genera. Àmplia cobertura informativa en paper, a les ones i a les xarxes, exagerades mostres d’interès, dolor o solidaritat. N’hi havia per tant? Els polítics s’hi van llançar com aus de presa, apropiant-se del drama amb discursos i homenatges, elevant la reconstrucció de la catedral a la categoria de repte col·lectiu. L’orgull nacional francès en joc. Al president Macron li ha vingut bé aquest esdeveniment per distreure l’opinió pública, encara convulsa per les manifestacions setmanals dels anomenats gillets jaunes, ineficaços i contradictoris però potser necessaris com a senyal d’alerta davant de les autoritats d’aquell país.

També hi ha qui, des d’àmbits més conspiranoics suggereix que aquest incendi va ser intencionat i provocat per qui més podria sortir guanyant en termes de poder, negoci o distracció de la ciutadania. Alguns detalls fan olor de cremat, mai millor dit, i conviden a la suspicàcia: tot el que realment tenia valor (quadres, tresor…) es va salvar, algunes estàtues havien estat retirades uns dies abans… Ja és casual, pensaran alguns. Jo no combrego amb aquestes volades de colom, però si fossin veritat, s’acabaran sabent algun dia o altre.

Més polèmiques. Extingides les flames, els principals potentats francesos, dels sectors bancari, de la moda o del perfum, van prometre generoses quantitats de diners per ajudar a la reconstrucció del temple. No van tardar en sortir les inevitables respostes demagògiques contrastant-ho amb algun col·lectiu desafavorit. Va a modes, ara toca els refugiats, abans era la infància i més enrere fou la fam al món. Opino que tot és important i tots els problemes han de tenir l’atenció i l’ajuda que mereixen, però menysprear la reconstrucció d’un element tan important del patrimoni universal està fora de lloc. Una altra cosa és quina quantitat de diners s’ha de destinar a cada problemàtica, un debat que mai no acabaria. Parlant de polèmiques i de patrimoni. Fa gràcia veure tanta gent ben allunyada en tots sentits de París lamentant els danys de la Notre Dame quan tantes i tantes mostres de patrimoni arquitectònic de totes les èpoques cauen a trossos als nostres voltants, davant la ignorància ciutadana i el desinterès de l’administració.

I, naturalment, ja s’ha obert un altre front ben tradicional en aquests casos: com s’ha de reconstruir la part danyada? S’ha de deixar exactament igual com estava, s’ha de refer introduint-hi elements estilístics nous? O, Déu no ho vulgui, se n’ha de fer una “reinterpretació” segons el gust d’algun arquitecte neo-post? El que sembla segur és que no s’encomanarà la reconstrucció del sostre a Calatrava, ni la restauració dels detalls interiors a la senyora de l’Ecce Homo de Borja. Per aquest cantó, podem dormir tranquils.

[Ananké vol dir en grec fatalitat i és la paraula que Victor Hugo va descobrir inscrita en una de les torres de Notre Dame i que li inspirà per escriure la seva cèlebre novel·la; imatge: fitsnews.com] 

I ella va dir prou

No sóc d’emocionar-me, però aquesta setmana una notícia televisiva ha aconseguit descol·locar-me i tocar-me la fibra sensible. Em refereixo a l’emissió de la gravació en què un home ajuda a morir la seva dona, afectada durant 30 anys d’esclerosi múltiple, després de que aquesta ho acceptés de forma expressa. La fermesa i dignitat amb que aquesta parella han portat uns fets tant dramàtics com inevitables són més que suficients perquè les conseqüències posteriors (detenció i possible processament d’ell) mereixin la nostra (o almenys la meva) reprovació.

Com se sol dir, la notícia ha reobert el debat sobre un tema sempre espinós i delicat, l’eutanàsia i com abordar-la èticament i legalment. Al costat de ponderades reflexions (per exemple, la del president del Col·legi de Metges, Jaume Padrós), ens hem assabentat del tractament que del cas n’ha fet un conegut programa-escombraria televisiu, deixant el pobre protagonista (vidu i sortit de la presó en vint-i-quatre hores) a mercè d’uns tertulians del programa que rivalitzaven entre ells per dir-la més grossa sense cap consideració ni pel drama concret d’aquell senyor ni per la gravetat del tema en general.

Crec ser plenament coherent amb les meves idees quan afirmo que estic completament d’acord amb que s’ha d’ajudar a posar fi a la vida (matar en dirien els intolerants i els carronyaires) de qualsevol persona sempre que hi hagi un motiu justificat i sempre que l’afectat ho hagi fet constar de forma expressa i amb ple ús de les seves facultats. Les lleis s’haurien de limitar a garantir això.

Al final sempre anem a petar al mateix: la llibertat humana. Ni el conjunt de la societat, ni cap ideologia, ni cap església, ni cap corrent de pensament, ni cap creença ha d’interposar-se (i molt menys castigar) en les decisions de les persones, preses lliurement i sempre que no afectin la llibertat de tercers. Parlant de creences, no sé si l’Església catòlica, tan preocupada com està per “sanar” gais a la no tan remota Alcalá de Henares, ho està també per la dignitat de malalts terminals que, per dolor, sofriment o incapacitat, decideixen cabalment posar fi a la seva vida després de reflexionada i valenta decisió. Em temo que el capteniment de la sotanada és, però, un altre. Però ja importa poc. Importa molt més que el poder civil solucioni de manera definitiva les inseguretats jurídiques de l’eutanàsia i en doni sortida legal, per tal de no afegir drama i dolor al que ja crea, de manera inevitable, cada situació concreta.

[Imatge: el cas de Ramón Sampedro, un clar precedent]

Adéu festival

Sembla segur que el Festival Doctor Músic no es podrà celebrar aquest estiu a Escalarre, al Pallars, sinó que ho haurà de fer en un lloc alternatiu que tot apunta que serà el circuit de Montmeló. La causa? No s’han obtingut els permisos necessaris perquè la zona d’actuacions i d’acampada era potencialment inundable i per tant no prou segura per als participants.

Eh que és senzill d’entendre i lògic d’acceptar? Doncs els marrameus de la zona mercantilment interessada en l’esdeveniment (i políticament també, a les portes d’unes eleccions municipals) no s’han fet esperar. En part comprensibles, si practiquem el sempre gratificant exercici de l’empatia: la programació d’un espectacle de quatre dies amb la visita de mils i mils de persones que això comporta generava unes expectatives de bons auguris pel que fa allotjament, restauració, visites turístiques, comerços, serveis de tot ordre, en un territori llastrat per les mancances econòmiques i les deficiències en infraestructures. Unes perspectives, pel que s’ha vist, que s’havien concebut com una mena de conte de lletera, com tantes vegades passa. Potser la vaca del cartell hi té relació. Quan ja tothom ho tenia ben lligat i cadascú havia fet els seus càlculs particulars, resulta que una decisió administrativa esguerra tots els plans. La decepció és, en aquest sentit, comprensible.

Però el verdaderament interessant són les reaccions i raonaments que ha generat tot l’assumpte. Han relativitzat la perillositat d’una hipotètica inundació de la vall amb aquell tan gastat “això no ha passat mai aquí”. Però, com s’han ben encarregat de recordar-nos opinadors i experts, a no massa quilòmetres d’allí hi va haver una tragèdia, concretament a Biescas, un lloc on no hi havia hagut mai una inundació com la que es va patir llavors. Com diu aquella bertranada, les coses no passen fins que passen. Escalarre “no és probable” (en quin percentatge?) que s’inundi, i com a tota explicació científica s’addueix què la gent d’allí es coneix el territori, el seu clima, les seves característiques geogràfiques i geològiques i, el gran argument, ¿per què ha de venir gent de fora a dir-nos el que hem de fer i el que no i el que és perillós i el que no? Ah, amic! Ja hem arribat on havíem d’arribar! L’eterna pugna camp-ciutat.

Fem un exercici de futurologia. Suposem que es deixa fer el festival al lloc d’origen, arriba una tempesta d’aquelles de muntanya tan imprevistes i el vent i l’aigua s’enduen tot el que troben per davant, incloses persones, tendes de campanya, guitarres acústiques, focus i amplificadors de so. Quantes veus no haguessin sortit queixant-se de que les administracions responsables no van preveure les mesures adequades, de que no es fa res, de que ens tenen abandonats, de que no ens estimen, i bla, bla, bla. Les “administracions responsables” serien, són, aquests “buròcrates de Can Fanga” que “no coneixen el territori” i que es permeten “decidir què ens convé i què no” (per cometes que no quedi). Sempre aquest recel contra la gran ciutat, els seus habitants, la seva cultura i la seva manera d’entendre la vida. Per cert, d’on procedirien la immensa majoria dels espectadors àvids de música canyera i contundent? On viuen habitualment els que sojornarien, menjarien o comprarien a l’oferta turística de la zona? Una hoteleria, una restauració i un comerç, per cert, cada vegada més impersonals i globalitzats, també allí, embadalits per la visita de forans, és igual d’on procedeixin, i que imperceptiblement van arraconant formes de vida tradicionals o singulars, quan figura que haurien de ser una de les bases del seu model turístic.

Després de queixes i laments, potser que administracions i sectors econòmics i socials d’aquelles comarques s’arromanguessin i comencessin a treballar i a buscar solucions econòmicament i tècnicament viables per superar al problema plantejat enguany. Tothom hi sortiria guanyant.

‘Cante uno chato de Prouvènço’

Avui és el Dia Mundial de la Poesia. Per exemple, aquesta:

Cante uno chato de Prouvènço.                                                                                   Dins lis amour de sa jouvènço,                                                                                         A travès de la Crau, vers la mar, dins li blad,                                                            Umble escoulan dóu grand Oumèro,                                                                              Iéu la vole segui. Coume èro                                                                                         Rèn qu’uno chato de la terro,                                                                                          En foro de la Crau se n’es gaire parla.                                                                        Emai soun front noun lusiguèsse                                                                                  Que de jouinesso; emai n’aguèsse                                                                                  Ni diadèmo d’or ni mantèu de Damas,                                                                         Vole qu’en glòri fugue aussado                                                                                 Coume uno rèino, e caressado                                                                                      Pèr nosto lengo mespresado,                                                                                        Car cantan que pèr vautre, o pastre e gènt di mas!                                                       Tu, Segnour Diéu de ma patrìo,                                                                                    Que nasquères dins la pastriho,                                                                                Enfioco mi paraulo e douno-me d’alen!                                                                         Lou sabes: entre la verduro                                                                                            Au soulèu em’ i bagnaduro                                                                                        Quand li figo se fan maduro,                                                                                         Vèn l’ome aloubati desfrucha l’aubre en plen.

Frederic Mistral:  Mirèio, inici del primer cant

[Text occità en grafia felibrenca]

 

Les minories socials (presentació de llibre)

Dijous passat es va presentar al Seminari de Tarragona Les minories socials i la justícia. Època medieval i moderna, recull de les aportacions presentades a les Jornades d’Història Mn. Sanç Capdevila, celebrades a Tarragona el 2017. La presentació, a càrrec de Mn. Manuel Fuentes (director de l’Arxiu Històric Arxidiocesà), el Dr. Antoni Maria Jordà (catedràtic de la URV) i Manuel Rivera (editor), es va fer al Saló d’Actes. Tot hi haver estudiat tres anys al Seminari, no recordo haver entrat mai al Saló d’Actes, una gran estança de decoració un punt carrinclona i poc acollidor per celebrar segons què.

A la fredor de l’escenari hi contribuí dijous l’escassa presència de públic, tot i l’interès que sens dubte desperten les temàtiques tractades al llibre des de l’òptica històrica i jurídica, però ben actuals si ho traduïm als nostres dies: les minories socials i religioses, jueus i moriscos, heretgies, tribunals inquisitorials, sodomia, bruixes… La dissertació va anar a càrrec del professor Jordà, que es va esplaiar amb detalls de cada un dels capítols del llibre, d’autors com Valentí Gual o Dolors Bramon, dedicats en la seva major part a l’àmbit de la Catalunya Nova. Posà de relleu la varietat de jurisdiccions que simultaniejaven a l’Edat Mitjana (Jordà és catedràtic d’Història del Dret) i la importància dels factors que intervenen en qualsevol judici quan es tracta de laminar una minoria (denúncies, obtenció de proves, testimonis, possibilitats de defensa…). De nou, la més rabiosa actualitat.

Es tracta d’un llibre assequible (10 eurets) i ben editat, com és de rigor a Silva, l’editorial de Manuel Rivera. A la sortida de l’acte, Rivera em recorda que és lector ocasional d’aquest bloc i m’anima a continuar, a publicar més apunts i a donar més canya. No en falten ni ganes, ni raons, Manuel. Només temps.

Dones lliures en una societat també lliure

Torna el 8 de març, el dia internacional de les dones. No serà que ens vingui de nou perquè la data, les mobilitzacions previstes i la causa que ho justifica han estat al centre de l’actualitat des de fa setmanes i setmanes. Les reivindicacions de les dones, la lluita de les dones, els problemes de les dones, què fan les dones, on no estan (encara) les dones, dones en la història, en la política, en l’empresa, els micromasclismes, les manades i altres macromasclismes, els sostres de vidre, la bretxa salarial, “jo sí que et crec”, “ara ens sentiran”…

Mira si en surten de temes de reflexió o de conscienciació entorn de la condició femenina! Excés? Saturació? Se’n fa un gra massa? Ve’t aquí un dels debats suscitats pels volts del 8 de març, i m’afegeixo al convenciment no de que no se n’hagi de parlar o de que la causa de la igualtat de sexes no sigui prou important (només faltaria!), sinó de que de vegades la qüestió sigui presentada per les pròpies interessades (i pels interessats: caldrà ser paritari aquí, no?) com el problema més important de la Humanitat, l’únic filtre a través del qual cal analitzar la realitat social, sense més consideracions.

No sé si m’explico. La setmana passada ja abordava la qüestió parlant de les conseqüències del desgraciat tuit del gran Toni Albà: ja sabeu, va ser apartat del programa Polònia. La probable perspectiva d’impacte negatiu en les audiències del programa va aconseguir el que no han aconseguit les continuades pressions de lobis de tota mena que deu patir Polònia i que ben segur tenen més força que el que pugui tenir un hipotètic lobi violeta: l’autocensura al programa de TV3 que tots teníem per modèlic pel que fa a la seva llibertat en tractar tot tipus de temes i personatges. Vull creure que en la decisió de Toni Soler i el seu equip va ser determinant aquesta de vegades (recalco de vegades) omnipresent i fins i tot aclaparadora idea que senyoreja decisions i comportaments sota l’epígraf “perspectiva de gènere”. Un concepte que en la meva opinió no s’ha entès del tot bé, i on s’hi aixopluguen “on són les dones?” , “primer les dones”, “sobretot les dones” o, en els casos més extrems, “només les dones”. Els exemples en el dia a dia de la política, la cultura, l’esport o la publicitat, són continuats.

Em pregunto si aquesta manera de veure les coses és realment eficaç per l’objectiu final que tots els homes i dones perseguim, la igualtat de sexes en totes les seves facetes. Enfront del que podríem etiquetar com “monotema” (amb permís del procés sobiranista) comencen a sorgir veus no que en qüestionin civilitzadament determinats aspectes com estic fent jo ara en aquest apunt, sinó que s’hi oposen de forma oberta i desvergonyida. El feixisme llastimosament puixant i els seus adlàters i aliats, en les seves diferents variants (partits, associacions, mitjans de comunicació i xarxes socials) han sabut recollir aquest plantejament, donar-li la volta, rebutjar-lo i retornar-lo a la societat com només ells saben fer, és a dir exhibint intolerància, provocació i grolleria. Potser encara és pitjor el fet de que aquesta alternativa a un feminisme central o omnipresent és presentada amb l’equívoca denominació de “feminisme liberal”, quan de liberal no en té res perquè ni persegueix realment l’alliberament de les dones en tant que tals ni lluita per una societat on els drets i les llibertats siguin plenament respectats i protegits. Estan embrutant els dos mots i els seus conceptes, el feminisme i el liberalisme.

Dones lliures en una societat també lliure. Aquest és el meu lema particular per al 8 de març.

[Imatge: Femke Halsema és l’alcaldessa d’Amsterdam; lindanieuws.nl]

Talleu, no és bona

No anem bé quan els responsables de Polònia, un dels programes televisius de més audiència del país, el buc-insígnia de TV3 pel que fa a llibertat i tolerància a l’hora de tractar en clau d’humor l’actualitat política, hagi decidit prescindir d’un dels seus còmics més populars, contradient així la raó bàsica que justifica la seva emissió i justificava fins ara el seu èxit entre el públic.

En un rampell molt poc propi de mi, jo també vaig decidir fer boicot (paraula i pràctica que no m’entusiasmen) al Polònia de dijous passat, engrescat per multitud de piulades i comentaris a la xarxa que instaven a fer-ho amb tots els matisos a l’ús, des del raonament i l’educació fins a la frase concisa o l’insult. Em vaig guardar prou d’haver de penedir-me’n, tot aclarint en xarxes que aquella negativa al visionat del programa era “de moment”, facilitant la tornada a una volguda normalitat. I, efectivament, el protagonista central del conflicte, el gran Toni Albà, ben aviat va demanar que es tornés a veure Polònia, malgrat els perjudicis personals que està patint, amb un incontestable argument: deixar de veure el ja veterà programa televisiu i, per tant, la programació de TV3 afavoreix les intencions de la caverna del 155, que s’ha proposat com un dels seus principals objectius arrasar la cadena catalana, amb tot el què això comporta. Seguiré gaudint setmanalment per tant, i espero que molts més també, de les caracteritzacions i els enginyosos gags i números musicals, rient-nos sanament de tot l’arc parlamentari i de les diferents maneres de defensar idees, governar societats i sentir territoris diversos.

Deixo pel final l’origen de tot l’enrenou: el famós tuit d’Albà sobre el viatge-llampec d’Arrimadas a Waterloo a fer el numeret de rigor, en el qual el còmic de Vilanova efectuava un molt desafortunat comentari sobre unes insospitades i alternatives laborals per a la líder de Ciutadans. Quatre idees sobre la qüestió. Primerament, com sempre he fet en casos com aquests (i en van molts), cal defensar la llibertat d’expressió. Sempre. Còmics, cantants, artistes de tota mena, polítics, intel·lectuals, tertulians, es passen la vida dient-ne de l’alçada d’un campanar disparant contra tothom, desqualificant altres polítics, ridiculitzant la monarquia, burlant-se de les religions, agredint verbalment tota mena de col·lectius socials. Ningú queda a cobert. Agradarà o no, estarà o no justificat, tindran raó o no, però cal inevitablement assumir-ho i aquesta tolerància és una sana mostra del termòmetre democràtic d’una societat, una tolerància que, malauradament, molts països no en poden gaudir prou o ni tan sols la coneixen.

En segon lloc, la relació establerta entre la política de Jerez i el que es dedueix del tuit en qüestió és una mostra de masclisme, mal gust i un insult, per molt que el seu autor ho hagi volgut disfressar. No, Albà, en aquest cas no hi ha “manca de comprensió lectora”: quan algú parla d’una professió tradicionalment femenina i exercida a Amsterdam, tothom té clar a què ens estem referint i, per tant, l’intent del còmic de treure ferro a l’assumpte (més enllà del suat “perdó si algú s’ha sentit ofès”) no ha reeixit.

Tercerament, fan molta gràcia certs comentaris sobre el perillós exercici de relacionar conceptes que practica Albà. Hi ha qui s’ha indignat perquè el tuit és, en realitat, un insult a les prostitutes al relacionar-les amb la política catalano-espanyola (ben aviat només això segon), fent una engrescadora revisió de la consideració ètica de les diferents professions, cosa que em recorda allò del periodista que dissimulava la seva activitat dient que, en  realitat, era un pianista en un club d’alterne. Si tothom té dret a picar-se amb aquest tuit, dic jo que també el tindran els ciutadans d’Amsterdam, amb el seu alcalde (o alcaldessa, ep!) al capdavant, per ser alegrement relacionats no sabem si amb la dirigent d’un partit polític espanyol demagog i cada vegada més dretà o bé amb la professió, diuen, més antiga del món.

Quart, i acabo. Encara que la piulada d’Albà sigui del tot lamentable, parlo específicament del seu to masclista, no acabo de compartir els desaforats esgarips dels sectors progressistes (o no tant progressistes) de la nostra societat. Hem tocat pel que sembla la fibra més sensible de totes, el sector més inqüestionable de la societat: les dones. Toni Albà ha gosat fer un desagradable comentari contra una política que representa un partit (i un conjunt de partits) que no ha parat de menystenir i insultar els catalans, que menysprea les nostres institucions muntant pollos, com es diu ara, que espera en candeletes la victòria electoral per anorrear la ja minsa autonomia de què disposem… Segueixo? Arrimadas l’ofesa contra els soferts catalans. Posats a la balança, guanya la primera i perden els segons. De debò importa més un insult aïllat a una dona que les desqualificacions permanents a tot un col·lectiu nacional com perque justifiquin la presa de posició de certs sectors de la nostra societat? La pluriubiqua  perspectiva de gènere ha entrat també en el debat social i nacional imposant les seves regles i considerant la causa de la igualtat de sexes (molt noble i desitjable, d’altra banda) com la més important, i de vegades l’única, causa a tenir en compte. I això no. Talleu, que aquesta no és bona.

[Imatges: Viquipèdia, elnacional.cat, deia.eus; * la solució de l’enigma, aquí]

De París a Pequín

Se’ns en va Bernardo Bertolucci. Els mitjans s’han apressat a titllar-lo de “darrer gran cineasta italià”, no sabem si perquè sempre que mor algú important és el “darrer” (cantant d’un gènere determinat, escriptor d’una generació específica, etc.) o bé per fer una mena de joc de paraules amb dues de les seves pel·lícules més cèlebres, El darrer tango a París El darrer emperador.

Les dues cintes esmentades, més Novecento, són les tres que recordo haver vist i de les quals en puc donar una opinió, per bé que desigual. La primera pel·lícula, contaminada per factors no estrictament cinematogràfics de tots coneguts, juraria haver-la vist per televisió, pocs anys després de que per fer-ho fos necessària una excursió a Perpinyà poc patriòtica i molt morbosa. En honor a la veritat, més que veure-la la vaig acabar dormint perquè em va resultar espessa i plúmbia. Fins i tot em fa una certa vergonya no saber com acaba. Potser avui canviaria d’opinió: igual la passen per TV3 un dia d’aquests, vés a saber.

Novecento la vaig veure al Cèsar de Tarragona. Es tracta, com se sap, d’una llarguíssima cinta que s’exhibia en dues setmanes consecutives i, per tant, calia passar per caixa dues vegades. No em va importar. La història de la primera meitat del segle XX italià (“el fresc”, com de forma poc original és qualificat per tothom) protagonitzada per uns joves De Niro i Depardieu, amics i rivals de classe social, és llarga però no pesada, introdueix molts elements de reflexió política i social i alhora és apta per al gran públic, té algunes escenes i una banda sonora memorables… L’ascens i posterior derrota del feixisme (el de veritat, l’italià), un dels eixos de la pel·lícula, és en aquests moments d’una depriment actualitat i tota una advertència sobre el què s’ha de fer i el què no per evitar la repetició de la història.

La multioscaritzada El darrer emperador, en fi, la història de Pu Yi que va acabar els seus dies de jardiner reeducat per la dictadura xinesa, és una gran pel·lícula, demostració del que passa quan s’ajunten uns bons intèrprets, un excel·lent guió, una aconseguida banda sonora i, molt important, uns generosos mitjans econòmics. I, naturalment, un director de primer ordre, i Bertolucci ho era.

[Imatge: flickr.com]

 

Un altre Pont, si us plau

Amb la conferència sobre “La llengua catalana durant el pontificat de l’arquebisbe Pont i Gol”, pronunciada per l’escriptor Francesc Roig al Seminari de Tarragona, s’ha clos el cicle organitzat amb motiu del doble aniversari del Cardenal Vidal i Barraquer (150è del naixement i 75è de la mort). La temàtica de les cinc xerrades que ha comprès el cicle, lluny de centrar-se en la figura d’aquest eclesiàstic, s’ha estès tant a l’època històrica que li tocà viure com a aspectes de la vida de l’arxidiòcesi tarragonina. Per exemple, la conferència d’ahir.

La dissertació era d’especial interès, per tractar d’una època i d’un procés que tots (els que tenim una edat) tenim en la memòria: l’evolució de l’Església catòlica, universal i tarragonina, empesa per l’esperit del concili Vaticà II, paral·lela al canvi polític i institucional que demandava la societat de finals dels 60 i principis dels 70. En aquest escenari, i pel que fa a la diòcesi tarragonina, la controvertida figura del cardenal Arriba i Castro (gallec, influent, tradicional, superat per la història: espero tornar algun dia al bloc per parlar d’aquest personatge) és substituïda per la del doctor Josep Pont i Gol, ponentí, senzill, planer, proper a la seva feligresia.

L’església tarragonina necessitava, efectivament, un canvi i un dels aspectes on primer es va notar la petja de Pont i Gol fou en el lingüístic, nucli de la conferència d’ahir. En les formes i en el fons, el canvi de pontificat va ser evident: quan el nou arquebisbe va fer l’entrada oficial a la ciutat (amb parada militar inclosa) s’adreçà en català, gest que va ser contestat pel públic amb un significatiu: “ja era hora!”. Convé tenir present que això passà el 1971. Mans a l’obra, no tardà en disposar la traducció a la nostra llengua dels diferents textos litúrgics, seguint l’esperit conciliar com també oficialitzant el que ja era una pràctica habitual a moltes parròquies. Al respecte, el que fou secretari de Pont i Gol, mossèn Barberà (present a la conferència), explicà una curiosa anècdota. Pont i Gol havia participat, durant el concili, en algunes reunions de treball per elaborar la traducció de textos al català, d’on en va sortir la del Credo; la catalana és l’única versió que tradueix Deum de Deo per Déu nat de Déu i no per Déu de Déu: aquesta darrera expressió semblava als pares conciliars una mena de renec…

Roig rememorà també una conferència de Pont i Gol, significativament l’any de la mort del dictador, al Centre de Lectura de Reus amb el títol “La llengua de l’Església”, on deixà ben explícites les seves idees i intencions sobre la qüestió. L’acte tingué un discret ressò en els mitjans de l’època, més dominats que ara per unes determinades elits que sempre van recelar de la figura i l’obra d’aquell eclesiàstic de tarannà bonhomiós i aparença discreta, com de capellà de poble (els sectors reaccionaris de la diòcesi el van batejar malintencionadament com “l’espardenyetes”), que avui trobem a faltar. Conec una tarragonina, molt de la ceba, compromesa de fa dècades amb la llengua i la cultura, que sempre s’exclama amb enyorança: “un altre Pont i Gol és el que necessitem!”.

[Imatge: arquebisbattarragona.cat]

52 hores

Ha mort Robert Saladrigas, l’autor d’un llibre especial per a mi: 52 hores a través de la pell. Relata el trasllat d’un noi, en tren i en vaixell, de Barcelona a Melilla, on ha de fer el servei militar. Ell i el grup que l’acompanya emprenen un viatge iniciàtic que suposa un trencament en les seves vides, un pas de la comoditat de la llar familiar a un món llunyà i ple d’incerteses. Com que a mi també em va tocar fer el mateix deu anys després del que relata Saladrigas, no vaig poder evitar una forta identificació amb el personatge quan vaig llegir el llibre, circumstància que me’l va fer particularment interessant. L’elegància i correcció de Saladrigas van contribuir-hi molt. Ara hem de lamentar-ne la desaparició.

[Imatge: xtec.cat]

Dues creus

Acaben de concedir-me, en certa manera, dues creus de Sant Jordi de cop. No a mi, és clar, sinó a dues de les entitats de què formo part. Són la cooperativa Abacus i la Reial Societat Arqueològica Tarraconense (l'”Arqueològica”, com se la coneix). La primera és una molt coneguda cadena d’establiments barreja de llibreria, papereria, botiga de material escolar i de joguines didàctiques que, com a cooperativa de consumidors i treballadors que és, reinverteix els guanys en el propi negoci, regit per valors de catalanitat i progressisme. Va ser fundada fa ara cinquanta anys. Hi acostumo a comprar estris d’escriptori aprofitant-me del descompte que suposa tenir-ne el carnet (que em va costar 500 pessetes de l’època en què el vaig obtenir).

La segona és, potser, l’entitat tarragonina més antiga que continua existint a la meva ciutat d’adopció (va ser fundada el 1844) i la setena del món en la seva especialitat, la defensa i difusió del patrimoni arqueològic romà, i no només romà, de Tarragona i el seu territori més proper. “Per la seva dedicació a la salvaguarda i preservació del patrimoni arqueològic i cultural de les comarques de Tarragona des de mitjans del s. XIX” resa el decret de concessió quan justifica ser mereixedor del guardó. Feina no n’hi falta a l’hora de preservar el llegat arqueològic de la ciutat (que sembla que tendeixi a l’infinit), fer valer el seu criteri a l’hora de conservar-lo o posar-lo en valor, i fer difusió d’aquesta riquesa tant al món científic com al gran públic. Amb aquest objectiu, publica anualment el Butlletí arqueològic des del 1901, sosté una continuada relació amb acadèmies i entitats similars de tot el món i aixopluga a la seva seu del carrer Major una ingent quantitat de llibres, revistes i documents que, com passa massa sovint, es mengen literalment l’espai. En sóc soci des de fa molt pocs mesos i m’ha produït una particular il·lusió que rebi la creu enguany, en vigílies del seu 175è aniversari.

Enhorabona a totes dues.

[Imatges: vectorlogo.es, abacus.coop i arqueologica.org]

 

Divagacions estiuenques

Sembla que la meteorologia, encertant o no els dictats de Tomàs Molina i companyia, s’ha decidit a compassar-se amb el calendari i oferir-nos el que toca al juliol: calor, xafogor i puntuals tempestes mal repartides. Com que el termòmetre s’enfila per sobre dels 30 graus (casi 40, combinant-ho amb la humitat ambiental), la massa cerebral tendeix a reblanir-se, de manera que és possible que qualsevol informació que ens arribi sigui processada de manera no prou correcta. A mi em passa que aquests dies, sentint algunes notícies, m’assalta el dubte de si no les he entès del tot, fruit segurament de la calitxa a què feia referència. Diversos exemples (tranquils, cap de les informacions té res a veure ni amb el procés, ni amb les “llarenades”, ni amb coquetejos monclovites):

Una expedició de nois a la remota Tailàndia queden atrapats a dins d’una cova sense poder sortir per culpa d’unes inundacions. Gran notícia estival. Els nois són tailandesos, detall important a l’hora de contrastar-ho amb l’ampli desplegament de què ha gaudit l’accident a les nostres latituds, explicable només pel decaïment del ritme trepidant de l’actualitat quan arriba juliol. Ja tenim de què parlar molts dies, o això ens temíem quan algú va afirmar, ben agosaradament, que els nois estarien mesos (sic) tancats a la cova sense poder sortir, cosa que, afortunadament, no ha passat perquè ja estan tots sans i estalvis en un hospital. A veure: jo, que com és obvi, ni he estat mai a l’escenari dels fets, ni en conec cap detall, ni tinc cap idea ni d’espeleologia, ni de submarinisme, ni de salvaments, vaig veure ben clar des del minut u que l’aventura tindria un final ràpid i (sense ironies perquè parlem de Tailàndia) feliç, com així ha estat. Les mateixes persones que van poder entrar a la cova, per molt estreta que fos, també en podrien sortir després, encara que fos amb ajuda, dic jo. Em pregunto de qui va ser la idea de pronosticar que el problema duraria mesos, si no fos per convertir-lo en un xou mediàtic per fer bullir l’olla.

Posant-nos més seriosos, ja hi ha qui ha tret a col·lació molts altres nois i nens i adults que també precisen un salvament mentre naveguen en fràgils embarcacions molt més a prop nostre, sense que s’hi destinin tants desplegaments mediàtics, logístics o sanitaris: tot el contrari, les ONG que fan el que poden per ajudar aquests pobres desgraciats encara són acusats de col·laborar en el tràfic il·legal d’immigrants. Com hi ha món.

La segona notícia que m’he hagut de llegir dues vegades ha estat la decisió del grup municipal d’ERC de Barcelona d’impugnar la dedicació d’un carrer a un alcalde republicà de Santa Coloma de Gramenet represaliat i afusellat pel franquisme. La raó? Cordeu-vos: no complia amb una norma sobre la paritat de sexes que, pel que sembla, hi ha prevista a l’hora de batejar vies públiques. Ras i curt, l’alcalde (de nom Celestí Boada) va cometre l’error de néixer (i morir de forma tràgica) home, i el seu ampli historial esquerranós i antifeixista no ha servit de res davant de tan implacable argument. La notícia no passaria de ser una nova i vergonyosa mostra de papanatisme progre (com bé va titllar-la Quim Monzó), sinó fos perquè la resta de grups polítics no havien posat cap objecció a l’assumpte. No sé com ha acabat tot plegat, però Esquerra es va cobrir de glòria.

La tercera notícia també toca el cada dia més relliscós tema de la igualtat sexual i la lluita contra el masclisme. En plena efervescència de les festes de San Fermín, origen de fets reprovables i que van donar lloc a escandaloses decisions judicials de tots conegudes, el govern espanyol proposa com a solució que el consentiment de la dona per a una relació sexual ha de ser un “sí” explícit, sense dubtes ni condicions. Això està molt bé i vull creure que tots compartim la filosofia (entre d’altres raons, per evitar sentències que ens cauen de les mans al llegir-les) però pregunto com quedarà constància d’això a l’hora de la veritat? Circula per la xarxa una facècia consistent en un document on els dos interessats en el futur encontre sexual han de signar conforme estan plenament d’acord en consumar-lo. Què més li caldrà a la dona perquè quedi clar que la relació és consentida? Arribarà el dia que hi hagi d’intervenir un notari perquè aixequi acta de la cita i de les intencions lúbriques del personal?

Bé, sembla que tantes divagacions estivals han aconseguit el què em proposava: oblidar-me de la calor.

[Imatge: wisegeek.com]

La persikoj, unue (Primer els préssecs)

Hodiaŭ mi havis la ŝancon viziti la Muzeo de Esperanto situas en Sant Pau d’Ordal, Subirats (Alt Penedès), kun du gvidantoj escepto: membro de la Kataluna Asocio de Esperanto, profesoro de ĉi tiu lingvo, kaj la filo de la fondinto de la propra muzeo, la apotekisto Lluís Hernández. Ĉu vere muzeo, sed prefere kompleta kolekto de miloj kaj miloj da libroj, revuoj, poŝtkartoj, afiŝoj kaj broŝuroj rilataj al la kreo de Ludoviko Zamenhof, la instruisto “esperema.” Grandega dokumentado, kiun Hernández kolektis laŭlonge de sia vivo, kiu plenigas ĉambrojn kaj koridojn de loĝejo kaj kiu en senmova maniero bezonas pli bonan lokon kaj bontenadon. Tial ni bezonas, kompreneble, homajn kaj ekonomiajn rimedojn, kiuj ne sukcesas. Diris al ni, filo de la fondinto de la muzeo Subirats urbodelegitaro ŝajnas pli koncernita antaŭenigi la persikojn en la areo ne escepta kolekto (unu el la plej grandaj en Eŭropo) sur socia kaj lingva fenomeno ankaŭ escepta, esperantismo.
La vizito helpis min malkovri novajn facetojn de ĉi tiu artefarita lingvo kaj malfari iujn miskomprenojn, kiujn mi havis. Esperanto ne vere lingvo kreita por servi kiel lingua franca en la mondo (tial ekzistas nun la angla), sed lingvon “neŭtrala” ĉiuj aliaj rilatoj kaj lasta de kiuj estas tuta pacisma kaj humanisma filozofio. La vivoforto de la pola okulkuracisto invento estas surpriza kaj novaj teknologioj helpis fari pli atingebla la ebleco lerni ĝin kaj fari kontakton kun la kulturo originis.
Esperantismo ĉeestas tutmonde, kovras cxiujn ideologioj kaj ĝi signifas, ke homoj estas tre malsamaj (la sekva kongreso okazos en Lisbono), ne parolante “pri” esperanto (ankaŭ) sed parolu “en” esperanto de iu ajn temo aŭ hobio. Ĉi-rilate, vidindaĵo, kiun ili diris al ni hodiaŭ: kiam du esperantistoj trovos sin kaj uzas la respektivan gepatran lingvon ili estas nomataj “krokodiloj”; kiam ili uzas ajnan alian lingvon, “eksterteranoj”, kaj kiam ili uzas la anglan, “kamenojn”.
Ĉu esperanto havas estontecon? Kiel lia nomo indikas, ĉi tio estis la espero de sia kreinto, kiu, ili diras, estas la lasta afero perdita.

***

Avui he tingut l’oportunitat de visitar el Museu de l’Esperanto, situat a Sant Pau d’Ordal, Subirats (l’Alt Penedès), amb dos guies d’excepció: un membre de l’Associació Catalana d’Esperanto, professor d’aquesta llengua, i el fill del fundador del peculiar museu, el farmacèutic Lluís Hernández. No és ben bé un museu, sinó més aviat una completíssima col·lecció de mils i mils de llibres, revistes, postals, cartells i opuscles relacionats amb la creació de Ludwik Zamenhof, el professor “esperançat”. Una ingent documentació que Hernández reuní al llarg de la seva vida, que omple habitacions i passadissos d’un vivenda del poble i que necessita de forma peremptòria uns millors ubicació i manteniment. Per això fan falta, és clar, recursos humans i econòmics que no acaben de concretar-se. Ens comentava el fill del fundador del museu que l’Ajuntament de Subirats sembla més preocupat per promocionar els préssecs de la zona que no una col·lecció excepcional (una de les més grans d’Europa) sobre un fenomen lingüístic i social també excepcional, l’esperantisme.

La visita m’ha servit per descobrir noves facetes d’aquesta llengua artificial i per desfer alguns malentesos que tenia. L’esperanto no és ben bé una llengua creada per servir de llengua franca a tot el món (per això ja hi ha ara l’anglès), sinó més aviat una llengua “neutra”, respectuosa amb totes les altres i darrera de la qual hi ha tota una filosofia pacifista i humanista. La vitalitat de l’invent de l’oftalmòleg polonès és sorprenent i les noves tecnologies han ajudat a fer més accessible la possibilitat d’aprendre’l i de prendre contacte amb la cultura que ha originat.

L’esperantisme està present a tot el món, abasta totes les ideologies i és el mitjà perquè persones molt diferents es trobin (el proper congrés es farà a Lisboa), no tant per parlar “de” l’esperanto (que també) sinó per parlar “en” esperanto de qualsevol temàtica o afició. Al respecte, una curiositat que ens han explicat avui: quan dos esperantistes es troben i usen la respectiva llengua materna s’anomenen “cocodrils”; quan usen qualsevol altra llengua, “al·ligàtors”, i quan usen l’anglès, “caimans”.

Té futur l’esperanto? Com el seu nom indica, aquesta era l’esperança del seu creador, que, diuen, és la darrera cosa que es perd.

[Tradukado / traducció: Google traductor; bildoj / imatges: Zamenhof (Viquipèdia), fruites / fruktoj (Pinterest), Tincjo / Tintín (Ipernity), el museu / la muzeo (Viquipèdia)]

Tanca una altra llibreria

“Enhorabona, i que duri”. Així acomiadava el meu apunt del 6 de setembre de 2008, dedicat a la concessió del Premi El Balcó a la Llibreria de la Rambla, de Tarragona. Malauradament, deu anys després, l’emblemàtic establiment tanca portes. El descens en les vendes, provocat en bona part pels nous hàbits culturals i comercials de la societat, ha determinat que la llibreria es vegi obligada a abaixar la persiana per sempre més. Serà demà dia 30.

Que tanqui un comerç qualsevol ja és en si una mala notícia, però quan aquest comerç és una llibreria amb un currículum tan sòlid d’activisme cultural, cívic i catalanista com el de la Llibreria de La Rambla, la mala notícia es transforma en dramàtica, convertint-se a més en una seriosa senyal d’alarma sobre la realitat del comerç i de la cultura de Tarragona. Una ciutat que assisteix aquests dies, indignada, estupefacta, divertida o indiferent (segons caràcter de cadascú) a  l’espectacle d’uns Jocs Mediterranis plens de despropòsits de tot ordre. La falta d’implicació de la població en aquests Jocs i el tancament de la Llibreria de La Rambla (o d’altres comerços els darrers mesos) potser estan més relacionats del que podria semblar. Quan diumenge s’acabin les competicions, potser serà el moment en què la ciutat (els seus habitants, els seus dirigents, els seus opinion makers) es plantegi seriosament què vol ser de gran (“es repensi”, com es diu ara) i si està disposada a seguir consentint necrològiques comercials, pífies esportives i mostres d’atonia cultural o cívica.

[Imatge: fetatarragona.cat] 

 

 

 

Festa i lluita

Avui és 28 de juny, el dia que antigament era conegut com “de l’alliberament gai i lesbià”, denominació que ha quedat desterrada per l’omnipresent “orgull”, seguit d’una rastellera de lletres cada any més llarga. Són denominacions creades, esteses i consolidades com un inevitable tribut als nous temps i que caldrà acceptar sense més remei. Ho ha fet l’activisme més popular i activista i ho han fet també altres sectors més dinàmics i inquiets de la societat (aquests però rebatejant-lo com a Pride, que sempre queda més cool). 

Com cada any, i ja és tradició, dues grans maneres de concebre la data i el que s’hi commemora han exhibit les seves diferències sobre el caràcter que ha de revestir la jornada, si de reivindicació de tot el que queda per conquerir pel que fa a orientacions o identitats sexuals (la llista és llarga) o de celebració festiva de la diversitat (quina és, sinó, l’etimologia de l’occitanisme gai?). Els ‘piques’ més o menys importants entre les dues concepcions del 28 de juny, lluny de ser preocupants, haurien de ser vistos crec jo com una prova més de la maduresa (per creixement exponencial) d’un moviment que s’acosta al seu cinquantenari (enguany fa 49 anys de la moguda de Stonewell, a Nova York).

Qui més qui menys té la seva part de raó. La desfilada de carrosses per les grans ciutats, amb colorista exhibició de plomalls i samarretes imperi, licres i cuirs, plataformes i roba cenyida, beneït i patrocinat per marques comercials de tot ordre, serà tot el criticable que es vulgui, però forma part d’una estratègia que ha aconseguit fer multitudinari (i “normal”, adjectiu mal vist per l’activisme de quan jo era jove). És la perversa “pesseta rosa” (el fenomen va néixer quan l’euro encara estava en projecte) que començà a envair botigues, barris, negocis i iniciatives empresarials. Qui no combrega amb aquesta manera de fer les coses per força no sabrà apreciar el que ha representat en la creació de riquesa, en la dinamització comercial i cultural o en la consolidació d’un determinat turisme de qualité. A més d’una normalització, empro de nou el concepte, d’un fenomen condemnat fins llavors a la marginalitat social quan no a la clandestinitat. Parlo de casa nostra, naturalment.

Però també hi ha raons per oposar-s’hi. Les crítiques provinents de la constel·lació de grups, associacions i col·lectius sorgits al caliu de la sempre inquieta societat catalana no deixen de ser també raonables i perfectament comprensibles. El moviment GLBTetc. s’ha destacat sempre per ser inclusiu i integrador, està en els seus gens i, per tant, no pot acceptar aquest caràcter “excloent” que sembla reflectir aquest nou moviment contemporitzador, desideologitzat, mercantilista i, ja posats, hipòcrita. Ets guapo, guapa?, ets físicament atractiu?, tens poder adquisitiu?, tens bon gust en el teu estil de vida? Benvingut al club! No reuneixes almenys un d’aquests requisits? Tu no ets un gai, tu ets un maricón, com deia un acudit cèlebre en altres temps, homòfob si voleu però molt il·lustratiu.

La confrontació de plantejaments dispars, repeteixo, contribueix a la riquesa i a la plenitud d’un dels moviments socials que més petites victòries ha aconseguit en molt pocs anys. Queda encara molt per assolir (en la vida diària, en l’educació, en l’economia, en tants i tants països del món) i la festa i la reivindicació, encara que desfilin per carrers separats, són igualment benvingudes quan arriben aquestes dates.

[Imatge: transidentitats.wordpress.com]

Discriminacions

La notícia diu textualment: “Les universitats catalanes hauran de reservar a partir del curs vinent, 2018-2019, una plaça de cada grau als estudiants d’ètnia gitana que així ho acreditin a la preinscripció. És una mesura que ha aprovat el Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC) per tal de potenciar l’accés a la universitat d’aquest col·lectiu, ara minoritari, i oferir més igualtat d’oportunitats.”

Res a dir sobre la necessitat de que tothom pugui accedir, en peu d’igualtat, als estudis universitaris, sigui quina sigui la seva condició personal, però hi ha alguna cosa que grinyola en aquesta decisió de l’alt organisme interuniversitari. No, no és això dels “estudiants d’ètnia gitana”, innecessari eufemisme per designar el que de tota la vida n’havíem dit gitanos, a seques, sense que això ocasionés cap escarafall. El dubte ben raonable que em sorgeix és: en base a què es considerarà un alumne gitano o no per tal d’admetre’l i reservar-li plaça? Podem tenir bastant clar qui és gitano i qui no des d’un punt de vista sociològic, però no legal o jurídic: no existeix (ni ha d’existir, afegeixo) cap registre específic per a aquesta condició personal.

Mercè Jou, la presidenta del CIC, sembla contestar-me la pregunta que em faig a l’afirmar que “les universitats no poden saber qui és d’ètnia gitana i qui no i per tant els mateixos estudiants s’hauran d’identificar al moment de fer la preinscripció”, o sigui que seguim igual. La identificació, dic jo, potser hauria de consistir en una mena de DNI específic per als gitanos, un document del tot discriminatori, contrari a la integració desitjada tant pels propis interessats com pels paios, que tindria el seu origen en alguna especificitat consignada ja al Registre Civil en el moment de néixer. Alguna cosa semblant al que passa a molts països on cada ciutadà està adscrit, registrat oficialment, a una raça, religió o ètnia concreta, circumstància que reforça, si no està en l’origen, de conflictes polítics i socials ben coneguts de tots. Penso en els Balcans, però n’hi ha més.

De manera que si es considera que la presència de gitanos a les universitats està per sota del que seria desitjable (dada que, em temo, no precisa de cap demostració empírica), s’haurà d’anar més enrere en la cerca de la solució, és a dir, acudir a l’origen de les desigualtats socials (econòmiques, escolars, laborals) que afecten tant a paios com gitanos, i actuar en conseqüència. Però fer aquesta mena de discriminació, per molt positiva que sigui, que el CIC proposa a favor dels gitanos, això no.