Qui no corre, vola

El nostre govern va decidir destinar una no massa generosa quantitat d’euros per ajudes als autònoms, greument afectats per la crisi sanitària, i no va tenir millor idea que obrir una web i concedir l’ajut (de 2.000 euros) als 10.000 primers afortunats que ho demanessin. Sí amics, ho heu llegit bé. El criteri per concedir l’ajut no era, com hagués tingut la seva lògica, ni la situació econòmica o financera dels interessats, ni tenir familiars a càrrec, ni res d’això. Tampoc se’ls va acudir repartir els diners per barba, a escot: fet i fet, la solució més justa, per objectiva. No: van anunciar que la manera d’aconseguir els ajuts seria com presentar-se a les portes del Corte Inglés el primer dia de rebaixes, quan eren més atractives que ara: qui primer matinava i es posava a la porta, primer entrava. Aquí igual, però en lloc d’empentes, una allau de “clics” a l’ordinador que, és clar, va bloquejar el sistema informàtic, per a desesperació/indignació dels que pacientment havien intentat accedir-hi.

Es pot saber qui va ser la ment lluminosa que va decidir aquesta manera de distribuir els diners públics? Ahir la web es va col·lapsar i avui, a empentes i rodolons, s’ha aconseguit repartir entre els 10.000 primers afortunats aquesta mena de pedrea i els seus responsables ja han anunciat que “estudiaran” ampliar la consignació pressupostària corresponent. Vaja, que anuncien el sorteig del Nen per tots aquells a qui no ha tocat res a la Rifa de Nadal.

Si lamentable és aquesta manera de fer les coses, igualment ho és la picabaralla de torn entre partits que ha ocasionat. Ha faltat temps per recordar-se, els uns als altres, que el responsable d’Afers Socials és d’Esquerra i el de Política Digital (o com es digui), de Junts per Catalunya. Qui en té la culpa d’aquest disbarat? No assenyalo ningú, però jo només dic que els experts informàtics ja han avisat que quan es produeixen aquesta mena d’allaus a les xarxes no hi ha sistema que ho aguanti. Sigui per demanar diners o sigui per comprar una entrada per l’actuació del grup musical de moda, com bé saben els nostres adolescents. Però sigui de qui sigui la responsabilitat d’aquestes incidències administratives, el que és clar és que les baralles entre partits germans no ens ajuden gens, ni a la causa independentista ni a arribar a potencials nous votants. Cal governar millor, sigui quin sigui el carnet de qui pren les decisions.

Com diu l’amic Pere, i el cito textualment, la base s’eixampla amb gestió exemplar per mostrar com es governaria la República. Per fer el ninot ja tenim els governs d’Espanya. Doncs això.

[Imatge: elmon.cat]

Per quan les llistes obertes?

Un alcalde (no recordo de quin municipi) apareix ostensiblement “alegre” sortint d’un local d’oci nocturn i, quan es fa públic, presenta la dimissió al càrrec, que, després d’un peculiar període de reflexió a Montserrat, no arribarà a fer efectiva. Un regidor de la meva ciutat, Tarragona, presenta igualment la seva dimissió a l’alcalde Ricomà en pic esbombar-se que havia participat en una multitudinària celebració de noces en període de restriccions pandèmiques; l’alcalde, finalment, el manté d’edil traient-li algunes funcions. Un altre alcalde (tampoc importa de quin municipi) acaba de dimitir forçat pel seu partit al descobrir-se que guardava una important quantitat d’euros a casa seva que, pel que tinc entès, no tenia cap relació amb la seva activitat política.

Tres exemples, en poc temps, de conductes reprovables o poc edificants, no necessàriament il·legals, que han dut els seus protagonistes (o les formacions de les quals depenen) a reaccionar amb un punt de sobreactuació i d’excés d’escrúpols. Una actitud en cridaner contrast amb l’absència de dimissions o de denúncies quan les darreres dècades, tant aquí com a Ponent, s’han sabut escàndols de molt més calibre.

Tothom tindrà la seva opinió sobre quin grau de càstig (decidit pel propi afectat o per altres instàncies) mereixen les tres persones amb què obria l’apunt d’avui. Les xarxes socials, els mitjans de comunicació i, com ja hem dit, les formacions polítiques implicades ja s’han preocupat de fer prou safareig dels respectius afers, pontificant sobre què cal fer o no i proclamant inapel·lables sentències de culpabilitat o absolutòries, sense arribar a cap mena de consens sobre què es mereix realment un representant polític que, potser, és una excel·lent persona i un gestor eficaç al seu municipi. No seria més lògic i democràtic traslladar aquesta mena de judicis sumaríssims a qui realment està legitimat per dur-los a terme, és a dir, la ciutadania? Això s’aconseguiria amb les tan desitjades llistes obertes, que permetés a l’elector, cada quatre anys, posar una creueta (o deixar de posar-la) al candidat que, potser només una vegada, va fer alguna cosa reprovable o poc edificant, però que és un excel·lent alcalde o un regidor competent. No com fins ara, que les creuetes ja les ha posades el partit polític respectiu en el moment de confeccionar les llistes electorals, premiant fidelitats canines al líder o cúpula de torn i enviant a l’ostracisme i a l’oblit qui gosa qüestionar-los. Això també és règim del 78 i no veig les formacions polítiques massa engrescades en canviar-ho.

[Imatge: el regidor Xavier Puig, un dels interfectes; tarragona.cat]

Toc d’alarma

“Toc d’alarma”: així li va sortir de dir, inconscientment, a un xic entrevistat al carrer per TV3. Sentir aquesta barreja de mots, resultat del ruixat d’informacions sobre el Covid-19 que tornem a suportar dia rere dia, em va provocar una riallada en un moment en què les circumstàncies, ni personals ni col·lectives, conviden a tocar les castanyoles precisament.

Doncs ja el tornem a tenir aquí, l’estat d’alarma. Corregit i augmentat. La llibertat de poder circular de dia i desplaçar-se a altres paratges i contrades, no amaga la gravetat de les mesures imposades, en el fons (toc de queda nocturn, possibilitat de nous confinaments) i en la forma (sis mesos: quan ho vaig sentir, no m’ho creia). Ja han sortit veus condemnant aquesta gens dissimulada conculcació de drets i llibertats. Per la meva part expresso preocupació per la deriva que pugui tenir tot plegat en la ja debilitada democràcia que tenim, però no m’afegeixo a aquestes veus crítiques, ni que sigui per no alinear-me tàcitament amb col·lectius tan dispars (però tan semblants) com els fatxes del barri de Salamanca, els trumpistes o els agitadors napolitans.

Al contrari, entenc inevitables les mesures que s’han pres (i les que es prendran) i les concebo com una mena de càstig a una societat, la nostra, que no ha sabut en el seu conjunt observar les normes, recomanacions i consells que, dia rere dia, per tots els mitjans imaginables, li feien saber les autoritats sanitàries o polítiques. Amb zigazagues, incoherències, descoordinacions o estúpids enfrontaments partidistes, és cert, però amb un consens de fons bastant clar: moure’s el mínim possible, dur sempre la mascareta, observar una distància prudencial… Les imatges que veiem de forma continuada mostren ben a les clares que molta gent es passa aquestes mesures pel que, de forma fina, en diem l’arc del triomf.

Tornen els temps difícils, ens arriben notícies molt preocupants. El “toc d’alarma” és el primer del tètric hivern que ens espera per no saber ser la societat que hauríem de ser.

[Imatge: elpuntavui.cat; en memòria del Joan Ramon, company d’agrupament escolta i casteller de la Jove de Tarragona, que avui ens ha deixat]

 

Respostes no: propostes

Tot el meu rebuig cap a la sentència que avui ha inhabilitat el president Torra i tota la meva solidaritat cap a la seva persona. Crec que ha estat una digníssima autoritat i un eficaç gestor en el convuls període que li ha tocat comanar. Voldria apuntar, però, algunes consideracions.

En el seu moment ja vaig mostrar les meves reserves sobre l’espectacle d’estira-i-arronsa en què es va convertir l’episodi de la pancarta al balcó del Palau de la Generalitat, origen i excusa per a la ignominiosa decisió que avui perpetra la justícia espanyola. Segueixo pensant, i el president Torra ho va acabar reconeixent ahir en la molt recomanable entrevista que Vilaweb li va efectuar, que l’actual règim autonòmic més que una ajuda pot arribar a ser un obstacle per a la consecució de la independència de Catalunya. Això no vol dir que s’hagi de renunciar a assolir-ne el control ni a aprofitar-lo per a dur a la pràctica totes aquelles polítiques que signifiquin un progrés per a la nostra societat, fins on permetin les limitacions legals, competencials i pressupostàries (que són, en definitiva, el que dóna sentit a les ànsies de major llibertat). El que és un error, crec jo, és voler utilitzar el minso poder autonòmic per prendre decisions de calat independentista, per molts simbòliques o innòcues que siguin (i la col·locació de la pancarta ho era). Són actuacions suggerides per la “desobediència”, concepte tant atractiu com de mal dur a la pràctica, que precisa d’una molt treballada estratègia prèvia (que no existeix) i d’una fèrria determinació per part dels que n’han de ser protagonistes (que està per veure que la tinguin). És una manera d’autoenganyar-se, d’anar-hi anant que no porta enlloc, una manera de marejar la perdiu que aconsegueix desmotivar la societat aquí i donar arguments i noves mostres de repressió allà.

Hi ha més raons per no jugar a l’independentisme des de les institucions autonòmiques (i això també és aplicable al món local). Aquests són uns àmbits amb (més o menys) poder real, legítim objectiu de totes les forces polítiques, que hi voldran implementar les respectives propostes ideològiques i assolir-ne la màxima representativitat en termes d’escons, consellers, regidors, assessories o el que calgui. En aquestes condicions, és molt difícil demanar la màxima unitat entre les diferents forces, per molta coincidència que hi hagi en l’objectiu final. La prova són les contínues i deplorables mostres de desencontre entre bàndols ideològics, per a desconcert de la pacient ciutadania de peu.

No: l’accent en la política independentista s’ha de posar en un altre lloc. A banda de la mobilització popular (que té les seves pròpies lògiques i tempos), cal centrar els esforços en altres àmbits institucionals: el Consell per la República, per exemple, no mediatitzat pel poder espanyol i lliure de batalles ideològiques del dia a dia, és l’òrgan transversal a potenciar i com a veritable dipositari de la sobirania, deixant-lo de considerar una mera carcassa simbòlica, perquè no l’és. És el nostre Govern a l’exili, el govern que pot col·locar una pancarta a la seva seu sense desagradables conseqüències. El que pot traçar les grans línies estratègiques diplomàtiques o jurídiques, dos camps d’innegable èxit enfront les frustracions peninsulars.

En qüestió de dies, potser d’hores, Catalunya ja tindrà tres presidents: un d’exiliat, un d’inhabilitat i un de provisional. Déu n’hi do. No ens oblidéssim, però, d’un quart president: el que, des de Madrid, remena les nostres cireres. Potser que comencem a arremangar-nos de veritat per revertir la situació perquè ja és insostenible. La tarda d’avui anirà curulla d’airades intervencions a les xarxes, de mostres de rebuig, de crides a concentrar-se en carrers i places… Ja està bé, però, com he llegit no fa gaire (i he repiulat), no volem més respostes: volem propostes.

[Imatge: Vilaweb]

Progressistes de me***

L’Ajuntament de Barcelona no ha trobat cosa més important que fer que retirar la medalla d’or de la ciutat a Heribert Barrera. Al Molt Honorable president del Parlament de Catalunya, Heribert Barrera. El motiu? Buscant i rebuscant peces de convicció, han aconseguit trobar algunes intervencions de caràcter racista. Les opinions de Barrera sobre negres o indis americans, no sé ben bé quin és el col·lectiu afectat, devien ser, amb tota seguretat, desafortunades, però cal tenir presents el context i les valoracions morals de la societat en el moment en què foren fetes. Jo també rebutjo aquestes manifestacions però, insisteixo, cal tenir en compte quan i com foren fetes perquè per aquesta regla de tres no se salvaria ningú. Ningú té un expedient vital impolut.

Tota la vida ho han fet, però darrerament, certa esquerra i certs progressistes li estan agafant molt gust a trobar-li tres peus al gat a qualsevol fet, notícia, opinió, manifestació artística o literària o, en el cas que ens ocupa, una placa de carrer, un títol o un honor merament simbòlics, i amb l’excusa que, amb les ulleres del segle XXI, pot ser inconvenient per algun col·lectiu determinat, destinar-hi energies i esforços per reescriure el passat, com si així canviés la realitat al seu gust. Deu fer que així dormen més tranquils per les nits.

Hom esperaria d’aquesta gent, sobretot quan ocupen parcel·les importants de poder, que es dediquessin a dur a la pràctica polítiques progressistes de debò, que milloressin les condicions de la vida de la gent, plantant cara a qui calgués i fent valer les seves decisions i actuacions. Vaja, igual que les dretes, però amb més convicció. De camp per córrer en tenen, i molt. Però el que realment els interessa, l’única cosa amb la qual perden temps i diners és en coses tan supèrflues i sense sentit com retirar un guardó a un polític netament antifeixista per alguna que altra declaració impròpia en el passat. Una retirada de guardó a iniciativa, per cert, d’un regidor que s’havia significat per polítiques antiimmigratòries, aquestes sí, netament racistes. Per a l’actual majoria (que no ho és) del govern barceloní això no ha estat cap obstacle. Són una esquerra de merda.

[Imatge: parlament.cat]

Diada de reflexió

Si la normalitat no fos la nova sinó l’antiga, dedicaria l’apunt de l’Onze de Setembre, com feia des de fa molts anys, a explicar a lectors i passants la meva experiència personal a la manifestació multitudinària, festiva i reivindicativa que caracteritzava la Diada Nacional de Catalunya. Fins enguany. Avui, després de dubtar-ho, he decidit no assistir a cap de les convocatòries programades per mantenir viva la tradició política o la flama de la reivindicació de llibertat nacional. Em pregunto si ja me’n penedeixo perquè les raons per sortir al carrer són exactament les mateixes i m’arriben notícies (inputs, que dirien els cursis) de concentracions notables en diferents punts del meu entorn geogràfic, sense parlar de Barcelona o altres ciutats.

En estricta coherència amb el motiu que ha decantat la balança per no acudir a cap manifestació (l’observança un pèl rígida de les recomanacions sanitàries), no només m’he abstingut de tota activitat política sinó que ni tan sols he sortit al carrer. Hores i hores tancat a casa (res que no em vingui de nou) que han anat molt bé per reflexionar sobre l’estat de la qüestió de la nostra lluita, els seus avanços i retrocessos, les seves glòries i misèries, els encontres i desencontres entre els seus protagonistes i entre els col·lectius que representen, les esperances de veure la llum al final del túnel (ara més fosc, amb pandèmia i crisi econòmica incorporades) i les decepcions que produeixen el desgavell d’anàlisis i estratègies del procés (o hauríem de dir dels processos?).

Les coses no conviden a l’optimisme i malgrat tot, el necessitem. Potser caldria valorar en el que pertoca l’extraordinària resiliència del poble català, que no és una cosa d’ara. Després de tres anys d’una ferotge repressió, de trifulgues partidistes i d’una crisi sanitària que ha trastocat pràcticament totes les esferes de la nostra vida, qualsevol altre poble hagués plegat veles, i no obstant això els diferents estudis d’opinió (seriosos o no) continuen oferint unes dades tant sorprenents com esperançadores. Potser caldria tenir més presents els èxits judicials europeus, que ens recorden, negre sobre blanc, que sí que tenim raó en la nostra lluita: el problema és del Pirineu ençà. Potser caldria saludar el començament de l’endreça de les nostres ofertes partidistes, apressades per una ja propera cita electoral que contribuirà com res a clarificar moltes qüestions (i obrar després en conseqüència, és clar).

És Onze de Setembre i el sol és a punt de pondre’s quan escric aquestes ratlles. Avui no hi ha hagut animada excursió a Barcelona amb autocar, ni ens hem menjat un entrepà asseguts a la vorera de qualsevol cantonada de l’Eixample, ni hem esperat disciplinadament que es fessin les 17:14 hores per fer alguna coreografia, ni hem xiulat l’helicòpter policial que sobrevolava la gernació, ni hem intentat entendre els discursos dels nostres líders a través dels altaveus ni, en fi, ens hem colat en algun bar per fer l’imprescindible riu abans de tornar. Per la meva part, l’únic que he fet és dur posada tot el dia la samarreta de l’ANC, aquest any d’un color blau molt bonic, que consti. L’any que ve hauria de ser de color verd, que és el de l’esperança, que mai no es perd.

[Imatge: concentració a Cambrils; Vilaweb]

 

Presentació del llibre de Boye

Ahir Gonzalo Boye, el de les crispetes, va presentar el seu llibre Así están las cosas al passeig de les Palmeres de Tarragona. Vaig assistir-hi. La cosa no tindria més importància si no fos perquè va ser la meva primera presència “física” en un acte públic o social, després de quatre mesos de confinaments i restriccions de tota mena. Durant aquest temps, mitjançant la màgia de les noves tecnologies, he “assistit” a actes a Barcelona (assemblea de lectors de Vilaweb), Las Palmas (presentació del llibre Nacionalismo canario 3.0o Tarragona (trobada d’associats de la Crida Nacional, amb boicot de trolls inclòs), però fins ahir no havia experimentat aquesta estranya sensació d’estar amb més gent, a prop però no massa i saludant cares conegudes rera mascaretes de models variats.

L’advocat xilè presentava el seu segon llibre de memòries sobre les inacabables singladures jurídiques del procés sobiranista. Boye va fer de Boye: agut, didàctic, contundent, optimista… Va dir el que cal dir i va callar el que cal callar. Es va guanyar els presents quan va dir que l’únic “delicte” dels polítics exiliats fou complir el que els ciutadans els van encomanar, argument incontestable de la defensa davant dels tribunals europeus, els de veritat. Va explicar interioritats sobre seguiments, intents de segrest de Puigdemont o espionatges telefònics, de rabiosa actualitat. Ens va posar la mel a la boca amb la imminent aparició del llibre del president exiliat, el manuscrit del qual només Boye ha tingut el privilegi de llegir. A preguntes del públic sobre com aconseguir la unitat davant les discrepàncies que mostren els diferents grups polítics independentistes, va remetre la solució als propis electors; nosaltres serem els que, amb el vot, acabarem separant el gra de la palla i posant cadascú al lloc que mereix.

Ahir al passeig de les Palmeres, per coses de la covid, estàvem literalment junts però separats. Figuradament caldria estar separats però junts, formant una pinya o potser una melée. La comparació no és gratuïta: el presentador de l’acte d’ahir, l’amic Pere Grau, va afirmar que el rugbi té molts més punts en comú amb la nostra lluita política del que ens pensem. Cada dia ens reserva una sorpresa.

[Imatge: @juristestgn]

De vergonyes, solidaritats i trampetes

Sobre l’afer Borràs, quatre ratlles. És inacceptable la fugida d’estudi d’ERC i de la CUP, grotesques les raons que addueixen i decebedora la imatge de desunió i cainisme que ofereixen a l’opinió pública. És també, i aquí hi incloc també el paquet PDECAT/Junts/Crida, de vergonya aliena el combat de baix nivell que es lliura a les xarxes socials. N’hi ha per no entrar a Twitter una bona temporada. A la Laura Borràs se l’està acusant, atacant (i jutjant/condemnant abans d’hora) per raons estríctament polítiques, per representar el que representa. Tothom ho sap. Per tant, el que tocava ahir al Congrés és donar una resposta també política al nou embat estatal i votar no al suplicatori demanat. Era el mínim que es podia esperar de les tres formacions independentistes amb representació a Madrid: no són capaces de posar-se d’acord en alguna cosa?, Tan difícil era fer-ho en un tema bàsicament anti-repressiu? L’estratègia comuna no arriba ni tan sols a aquest estadi bàsic de solidaritat? Aquestes formacions són les que diuen voler construir una República (no se sap ben bé quan ni com)? Doncs estem apanyats.

Sobre el fons de l’assumpte, el “pecat” de què s’acusa Borràs, tant clar és que es tracta d’una irregularitat administrativa com que no es mereix cap mena de represàlia, i molt menys 15 anys (sic) de presó, que quan ho vaig sentir per primera vegada els ulls em feien pampallugues (chiribitas com diuen els que volen eliminar la Laura Borràs). Partir contractes en trossets de menys de 15.000 € és el pa de cada dia a les administracions públiques, de sempre. Es tracta d’una aplicació pràctica d’aquell principi de “feta la llei, feta la trampa” (que personalment odio), i la mateixa habitualitat justifica implícitament la seva legitimitat a la pràctica. En tot cas s’hauria d’afinar més la llei de contractes públics (introduint, potser, mecanismes de control extern) per posar fi a aquestes trampes al solitari practicades per tota mena d’entitats, gestors i colors polítics. Ja és casualitat que l’única persona que lleparà per això és Laura Borràs. Potser el que caldria és contraatacar i denunciar tots els trossejaments de contractes públics de què es tingui coneixement. Tots. Tothom a la cangrí. Si hem de morir que sigui matant.

[Imatge: regio7.cat]

 

Això ja ve de lluny

Avui fa cinquanta anys del robatori de l’arbitre Guruceta. M’agrada ben poc el futbol, mai hi he mostrat gaire interès, però mira si havia de ser escandalós aquell episodi que me’n recordo perfectament. Em va marcar molt i amb el temps aniria descobrint-hi lectures més enllà de l’estrictament esportiu. Explicat ràpidament als millenials, la cosa anava d’un Barça-Madrid (allò que ara en diem un “clàssic”) i el protagonista de la nit va xiular una falta o un fora de joc (no recordo) contra el Barça, que es va traduir en un penalti i en una derrota blaugrana. L’acció només fou vista per l’àrbitre i l’etern president Santiago Bernabeu. El que va determinar el de negre anava a missa i, tenint en compte que es tractava de beneficiar els blancs, l’equip del régimen, no hi havia discussió possible: no existia el VAR ni res similar. Les protestes foren enormes, amb llançament de coixins a la gespa i improperis contra l’autor d’aquella injustícia: des de llavors, “Guruceta” va passar a ser un insult adreçat específicament a col·legiats no prou imparcials en els camps de joc.

Anys després vam descobrir que aquest tracte de favor a un equip de futbol, a un territori o a uns polítics en detriment d’uns altres era consubstancial a les relacions entre l’estat espanyol i Catalunya, i que els darrers anys ha anat a pitjor. El mínim que es pot demanar a la justícia o a institucions arbitrals és imparcialitat, neutralitat i equanimitat: són les beceroles en l’organització d’una societat. Malauradament, els procediment judicials contra els catalans són iniciats, instruïts i resolts per una implacable casta de Gurucetes togats, contra els quals no hi ha més recurs que acudir als tribunals europeus i esperar asseguts. Uns procediments judicials que continuen arribant, deixant en paper mullat les desmenjades promeses de “diàleg” per part d’una gent que sempre té a punt la targeta vermella contra nosaltres.

[Imatge: listas.20minutos.es]

 

Exercici ucrònic

Hagués pogut una Catalunya independent evitar el tancament de la Nissan? És una pregunta tramposa, similar a la de fa alguns dies, de si s’haguessin produït menys morts pel Covid-19 en idèntiques circumstàncies constitucionals. I dic que és tramposa perquè les dues respostes s’inscriuen forçosament en aquell gènere de futuribles tipus política-ficció o història-ficció, que troba el seu plaer fantasiejant en respostes múltiples a la pregunta: què hagués passat si…? Respondre aquestes preguntes és tant legítim com inútil i la simple consideració de les múltiples variables imprevistes que s’entrecreuarien amb el transcurs dels fets obre enormement el ventall de resultats.

No existeixen les boles de predir el futur. Bé, si que existeixen però no ens serveixen de res. El que si existeixen són estudis de probabilitat, prospectives i fins i tot intuïcions que ens permeten aventurar sòlides hipòtesis, i una d’elles, crec que compartida per molts, és que si Catalunya fos de fa temps un estat independent, les administracions públiques i els sectors econòmics haguessin tingut més marge de maniobra i haguessin disposat de molts més recursos per fer efectives polítiques de retenció d’un dels bucs-insígnia de l’important sector automobilístic i de protecció de tota la indústria auxiliar que en depèn en algun grau. Haguéssim pogut invertir els mils de milions de dèficit fiscal anual en millores en infraestructures portuàries i en accessos viaris o ferroviaris, vitals per a l’activitat exportadora catalana, també per a Nissan. Haguéssim disposat d’una potent xarxa d’oficines comercials, lliures de controls, seguiments i obstacles del personal consolar espanyol, amb més marge per negociar condicions o terminis en el cas d’un inevitable tancament de les instal·lacions de la Zona Franca. Haguéssim pogut millorar l’oferta d’ajudes per innovació i reconversió (més enllà de les benintencionades però modestes aportacions d’una comunitat autònoma) a canvi d’una més gran exigència a la firma japonesa en la consecució de les contrapartides buscades (i no la manifesta manca de serietat observada en l’incompliment dels compromisos contrets). Haguéssim pogut assajar, fins i tot, la intervenció del sector públic en la propietat d’una empresa considerada de gran interès estratègic econòmic i territorial, alternativa a la fantasiosa nacionalització que aquests dies determinats sectors estan proposant, amb manifest desconeixement de la realitat.

No, potser no haguéssim pogut evitar el final de la Nissan. La decisió de “els japonesos” (com deia aquell contundent eslògan publicitari) sembla bastant irreversible, però podíem haver-la retardat o amorosit les seves dramàtiques conseqüències, que cauran a plom en el pitjor moment possible.

[Imatge: Vilaweb; foto: Albert Salamé]

Històries des de casa (46: seguim reculant)

Sembla ser que el gobierno del estado español està decidit a implementar mesures de desconfinament en determinades zones de l’estat, atenent a diverses variables sanitàries, socials, geogràfiques… Vaja, el virus ara sí que entén de territoris. Fins aquí, correcte. El que crida al cel del cas és que prendran de base les províncies!

O sigui, el estado más descentralizado del mundo, el far federalista que il·lumina el món mundial, recupera les províncies, unes entitats creades al segle XIX en un context completament diferent a l’actual i que en casi dos-cents anys pràcticament no han patit canvis, si fem excepció de la conversió d’algunes d’elles en estats independents. Amb la generalització de les comunitats autònomes a tot el territori estatal semblava que es donava el primer pas per desmuntar l’escleròtic règim de governadors civils i diputacions i per posar les bases d’una divisió administrativa territorial moderna, adequada a la realitat de finals dels segle XX i molt més concorde amb els sentiments regionals majoritaris entre la població (no parlo dels fets nacionals, que són una altra qüestió). Però no va ser així: l’arquitectura dissenyada pel senyor Javier de Burgos resisteix impertèrrita per secula seculorum. El fet que constitucionalment s’hagués reservat a la província el paper de circumscripció electoral va ser determinant per la seva supervivència i reforçament davant la llavors incerta distribució de café para todos. 

La prova decisiva fou la persistència de les diputacions, autèntiques vaques sagrades (perquè són intocables, com a l’Índia). Algun dia s’haurà de posar la lupa en les diputacions, almenys en les nostres. Opaques, discretes, sigil·loses… objectiu inconfessat de tot polític que vulgui fer carrera professional. No es va comentar gaire en el seu moment el silenci dels polítics que viuen de les diputacions durant el procés sobiranista. Va ser admirable la seva habilitat per posar-se de perfil, com si la cosa no anés amb ells, quan haurien de defensar la independència de Catalunya com el que més. Bé que ho féu el món municipal.

Ara, gràcies a la recentralització introduïda via estat d’alarma, el Solsonès i les Garrigues, comarques que no tenen res a veure entre elles, seran tractades igual per la miop gestió madrilenya de la crisi, mentre que municipis propers però d’una altra província potser patiran una sort dispar. Estirant una mica els conceptes, Catalunya ja tornen a ser quatre províncies mondas y lirondas, com abans que Prat de la Riba aconseguís la Mancomunitat. Potser hem tornat a la casella de sortida, com el joc de l’oca.

[Image: Javier de Burgos; Viquipèdia]

 

Històries des de casa (37: al pot petit)

A la meva vida digital he passat per diverses addiccions. De jocs, vull dir. Vaig tenir l’època del Tetris, després la del Candy Crush i últimament, de l’Apalabrados, que mantinc, però en aquest ja llarg confinament amb els seus dies i llargues hores m’he aficionat al Dropdom. És una mena de Tetris, tot i que menys complex i amb algunes diferències. Aquest darrer consistia en encaixar unes peces de colors de moltes formes que t’anaven caient del cel (cada vegada més ràpidament, i aquesta era la part estressant del joc), de manera que anaves eliminant fileres; si no ho aconseguies, les fileres s’anaven amuntegant inexorablement fins que de manera fatal arribaven a dalt. Fail. La finalitat del Dropdom també és evitar que l’acumulació de peces arribi a dalt, però aquestes només tenen quatre formes, de quatre, tres, dos i un elements, i sorgeixen de sota. L’estratègia consisteix en intentar eliminar, de totes totes les de quatre (que al ser llargarudes costen més de desplaçar i obstaculitzen la caiguda d’altres peces) i, per contra, conservar les peces d’un element, que al ser més petites són més maniobrables i aptes per col·locar en qualsevol forat i, doncs, eliminar una nova filera.

Tota aquesta soporífera explicació té alguna cosa a veure amb el que està passant? Doncs sí. El gobierno del estado español (com emfàticament diu el conseller Buch en les rodes de premsa) insisteix en gestionar la crisi sanitària de forma fèrriament centralitzada, ignorant que l’experiència i el sentit comú aconsellen que les decisions i les actuacions vagin a càrrec de les administracions més properes a cada territori perquè són qui les coneix millor. Una simple llambregada a les estadístiques mostra com en els petits estats europeus l’impacte del coronavirus ha estat menor, i això no es deu a cap intervenció divina, ni és fruit de l’atzar, és perquè els països petits (les peces d’un element) són més àgils a l’hora d’actuar amb rapidesa davant una pandèmia (o davant una crisi econòmica o de qualsevol altre repte col·lectiu) que les peces de quatre elements (els grans estats d’estructura jacobina).

El centralisme espanyol mai no havia desaparegut amb les autonomies, ni molt menys, però amb l’actual estat d’alarma ha exagerat els seus tics fins a extrems que serien ridículs si la conseqüència no fos el patiment de tanta gent. Un exemple. La Graciosa és una petita illa canària habitada per 700 persones on, afortunadament, no s’ha donat cap cas de Covid-19. Doncs bé, el govern central (recordem: la peça de quatre) hi ha aplicat la seva lògica centralitzadora i està tractant l’illa com si fos un barri de Madrid: tothom confinat a casa seva. El mateix café para todos servit a mils de quilòmetres de distància.

[Imatge: softonic.pl]

 

Històries des de casa (32: quina casualitat)

A mi tampoc m’ha agradat que la xifra exacta de mascaretes servides pel “gobierno de España” sigui de 1.714.000. Crec que ho han fet a posta. M’imagino algun tèrbol funcionari madrileny decidint-ho i compartint-ho amb la pandilla de col·laboradors que li hauran rigut llefiscosament la gràcia. Dit això, des del nostre bàndol no calia mossegar l’esquer ni elevar l’anècdota a la categoria d’ofensa nacional, perquè amb les nostres petites rabietes ells ja tenen nova munició per seguir disparant les seves perdigonades. Mentre parlem de “casualitats numèriques” no parlarem de les insensates decisions del govern espanyol permetent la tornada a la feina sense que ens expliquin en base a quins criteris dels experts han donat un arriscat pas que els pot passar una factura altíssima. Tampoc parlarem de la ineficaç gestió centralitzada del Ministeri de Sanitat, ni de les penoses rodes de premsa de l’”Alto Mando”, ni de les decebedores primeres mesures econòmiques que està prenent aquella gentussa per pal·liar la situació en que han quedat autònoms, pimes i aturats o per amortir els efectes del que serà, de ben segur, la crisi més important des de la Segona Guerra Mundial (De Guindos dixit). Ni tampoc parlarem, és clar, de la necessitat de posar llum parlamentària als tripijocs de la monarquia espanyola (avui 14 d’abril hagués estat un bon dia).

(Imatge: elpuntavui.cat; foto M.P.)

Històries des de casa (7: ‘nasío pa fumigá el aeropuerto’)

El nefast govern central continua resistint-se a ordenar el tancament de ports i aeroports, però ja ha trobat la manera d’intervenir-hi: enviar l’exèrcit i fumigar-los amb aigua i lleixiu (els aeroports, no els soldats). Mirava les imatges de l’arriscada missió a l’aeroport barceloní i no podia evitar la indignació pel mal ús d’uns recursos personals i materials molt necessaris per a altres urgències (això sí que és una malversació!). Alhora era risible contemplar aquella tropa de ghostbusters ruixant el terra de la terminal de la manera més maldestra possible, una operació que fa cada dia, com és lògic, un equip de neteja de manera cent vegades més professional. Se m’ocorre una idea interessant per no haver de patir tant per si es cola algun Covid-19 a les instal·lacions aeroportuàries: tancar-les durant un temps o reduir-ne l’activitat a la mínima expressió.

Que hi hagi d’haver un exèrcit amb nombrosos efectius en un estat és matèria discutible i ara no és el moment de desgranar arguments a favor i en contra, que n’hi ha d’ambdós, però si hi és i el paguem entre tots, es podria dedicar a feines més imperioses i justificades, vist l’embalum que està agafant l’actual crisi sanitària. De manera que no s’entén la penosa operació d’imatge d’ahir. O sí que s’entén: com qui no vol la cosa (i no la volem), l’exèrcit espanyol ja campa per carrers i carreteres del país. Els Piolíns caquis ja són aquí. I fèiem conya, en els dies més intensos del procés sobiranista, de que els tancs no acabaven d’arribar mai a la Diagonal. Doncs mira, ja hi son.

[Imatge: foroparalelo.com]

 

Històries des de casa (2: ‘por el imperio hacia el virus’)

Alarma d’estat. O estat alarmant. Tots els jocs de paraules possibles per definir la maldestra gestió espanyola de la crisi sanitària, retardant-ho tot i oferint “solucions” recentralitzadores i una mica quarteleres. Mentre sentia Sánchez per la tele, no podia deixar de pensar en aquells bans militars que comencen amb un ordeno y mando, seguides d’una inacabable tirallonga de disposicions a acatar sense discussió. Ho podríem donar per bo, però el contingut és nefast. Si el que es pretén és que la ciutadania quedi confinada a casa, que és el que els verdaders experts ens estan dient des del minut 1, no s’entén que la proclamació de l’estat d’alarma permeti anar a estancs, perruqueries o tintoreries; ni que es pugui anar a centres de treball on no es compleixen (o no es poden complir) les condicions sanitàries adequades; ni que es pugui anar als mercats o supermercats sense preveure les inevitables concentracions de gent (la condició humana és així) frisosa per acaparar el paper higiènic, ves a saber amb quines intencions; o que es pugui seguir viatjant tranquil·lament en avió a tot arreu (si ho he entès bé) escampant el que hauria de quedar-se a casa.

El pitjor de tot, ja s’ha dit, és que han aprofitat l’avinentesa per laminar de nou els àmbits competencials més propers al ciutadà. Ja no parlo de temes territorials o ideològics, simplement tècnics i d’eficiència. Se’n diu “principi de subsidiarietat”: la resolució dels problemes, i el Covid-19 n’és un de gravíssim, ha de ser el més pròxima al territori afectat, especialment quan es tracta de perimetrar zones específiques amb presència de persones infectades, com és el cas.  Qui gestionarà més eficaçment els recursos sanitaris, els excel·lents equips directius dels hospitals catalans o aquell ministre d’aire tòtila? Qui estarà en millor disposició de donar ordres per controlar el trànsit, la Prefectura de Mossos o aquell altre ministre de les tortures? 

“Units per vèncer el virus” proclamen avui, ufanosos, tots els diaris del règim. Units? Però no havíem quedat que calia guardar les distàncies l’un de l’altre? És clar, “unidos” té una intencionalitat político-territorial ben evident, proclamada pels mateixos que diuen que el virus no coneix territoris. Doncs sí que coneix un territori: el de l’estat-nació espanyol de sempre que torna de nou, sota qualsevol excusa, aquesta vegada aprofitant una crisi que encara pot agreujar-se més si no es prenen les mesures adequades, les contràries a les que es dibuixen al decret d’ahir nit.

Són un desastre. Espanya acabarà sent el país del món amb més casos per habitant, si no ho és ja. Por el imperio hacia el virus. Cal protegir-se de tots dos com sigui.

[Imatge: m’ha arribat d’un grup de WhatsApp, aquests dies especialment actiu; si algú coneix l’autor de la foto, afegiré aquesta informació]

Amb Puig

En l’inici d’un nou judici polític i ignominiós, toca mostrar tot el suport als quatre processats d’Interior, però especialment a Cèsar Puig, secretari general del Departament, amb qui vaig tenir l’honor de col·laborar en un curt període de la meva vida professional. És un home íntegre que no es mereix el tràngol que ell i els seus companys a la banqueta estan patint. Arribarà un dia, esperem més d’hora que tard, que acabaran tants despropòsits.

[Imatge: fetatarragona.cat; foto ACN]

El tsunami més eficaç

La trepidant setmana s’acaba amb la sentència del Tribunal d’Estrasburg dictaminant que Oriol Junqueras tenia dret a prendre possessió com a eurodiputat des de la proclamació de resultats i no després de passar per aquest inútil tràmit político-burocràtic de promesa de la Constitució d’Españistán (que Junqueras, ojut, estava disposat a fer i no li ho van permetre els carcellers). Les immediates conseqüències són conegudes de tots i suposen una notable injecció d’optimisme en un moment en què un cert desànim/desorientació havia tornat a aparèixer en el ciclotímic tarannà del sobiranisme català. Particularment engrescadora, pel que té de símbol impagable, és la imatge del president Puigdemont i del conseller Comín ensenyant cofois les seves credencials i contemplant l’impressionant hemicicle que ben aviat ocuparan.

Els poc dissimulats enuigs i enrabiades dels aparells polític, judicial i mediàtic de l’estat confirmen que, aquesta vegada, la jugada no ha estat mestra però si eficaç, i demostra el que fa temps molts defensem: les passes endavant decisives fins a la victòria final ens vindran del camp internacional, sigui de l’acció político-diplomàtica de l’exili (tenir 4 eurodiputats, aviat 5, serà molt important en aquest sentit), sigui dels processos judicials (i la sentència favorable de l’altre dia no és la primera que es dicta). Aquest és el nostre tsunami més eficaç. En realitat un tsunami que és més aviat un plugim suau, lent, imperceptible, casi sempre poc vistós, però que va calant inexorablement.

I això no treu mèrits a altres tsunamis que estan més presents entre nosaltres, però que necessiten, crec jo, algun ajustament. Si hem de fer un balanç serè i objectiu de l’acció de l’altre dia a Can Barça, cal felicitar els seus organitzadors per l’encert de contribuir a internacionalitzar el conflicte polític (hi ha res avui en dia que tingui més impacte mediàtic que un Barça-Madrid?) i, alhora, fer anar de corcoll tothom (clubs, federació de futbol, televisions, governs i policies), la gens menyspreable via de tocar els nassos. Però a l’altre cantó de la balança convé posar-hi la dificultat en impedir que novament una acció multitudinària d’aquest tipus acabés amb abusos policials, imatges de violència fàcilment manipulables i sensació de caos (encara que sigui més aparent que real). Tot plegat no ajuda gens a la causa, i en tot cas no és comparable amb el que comportarà la sàvia decisió del tribunal europeu.

[Imatge: naciodigital.cat; apunt en memòria de la Roser, que ahir ens va deixar per sempre]

 

Enveges britàniques

Quina enveja que fan els britànics. Ahir van votar i avui el flamant guanyador, el controvertit Boris Johnson, ja acudia a Buckingham Palace a rebre l’encàrrec de formar govern. Ni el monarca immiscint-se on no el demanen, ni inacabables visites protocol·làries un mes després de les eleccions, ni que “tu no em truques” o “et vull trucar i no m’agafes el telèfon”, ni altres sainets. Es nota què és una democràcia de debò i què no.

Més enveges. Els conservadors i Johnson en particular han guanyat netament la seva aposta plebiscitària (amb la petita trampa del sistema electoral, tot s’ha de dir). Calia deixar clar de totes totes que això de sortir de la Unió Europea era realment una decisió sentida i volguda, i no un escalfament puntual o una rebequeria, i els resultats de les urnes així ho han confirmat. No n’estic feliç, perquè jo era, i continuo sent-ho, partidari de la construcció europea (tant lentament com calgui, si és necessari) i el fet que algun dels estats més poderosos i determinants de la comunitat europea l’abandoni és de plànyer. Dit això, celebro que des d’ahir les coses siguin molt més clares tant pels europeus com pels britànics i que el gran triomfador d’aquesta nova situació sigui algú que es va determinar amb uns objectius, que va prometre que els aconseguiria i que de ben segur els aconseguirà. Les coherències es premien en el molt devaluat món de la política, almenys allí.

La Gran Bretanya se’ns en torna a anar, què hi farem. Tornarem a estar incomunicats quan hi hagi temporal, com assegura la popular facècia britànica. El brexit provocarà de ben segur no poques turbulències polítiques i econòmiques, que ja no ve d’aquí. Potser una d’elles arribarà d’Escòcia. Més enveges. L’Scottish National Party ha millorat resultats a les eleccions i la primera ministra Storgeon ja s’ha apressat a accelerar la proposta d’un nou referèndum per aquella nació que, si s’acaba fent i independentment del resultat, no dubto que serà un nou exemple de civilitat democràtica. En altres latituds no tenim tanta sort. Ens toca canviar enveja (i la resignació que comporta) per actituds més positives si és que de veritat volem sortir del pou on som.

[Imatge: Wikipedia]

Reflexions del 9 de novembre

La atípica jornada de reflexió d’avui conclou una també atípica campanya electoral. En realitat des de fa anys tot és atípic, tant al nostre país com al dels veïns, i no hi ha més remei que anar-s’hi adaptant, a la darwiniana manera de sobreviure en la més salvatge de les jungles possibles.

La jornada de reflexió és, jurídicament parlant, un artefacte periclitat. El que abans d’internet tenia un cert sentit (prohibició de publicitat i de sondeigs electorals per donar vint-i-quatre hores a l’atabalat votant per decidir-se) ara és una rèmora del passat i la seva existència només s’explica per la manca de decisió política a l’hora de reformar la legislació electoral, abordatge sempre difícil quan no tabú. És des d’aquesta perspectiva que s’ha d’entendre la victòria aconseguida avui pel Tsunami Democràtic, impulsant la celebració de centenars de petits actes a la via pública en obert desafiament del que la llei imposa stricto sensu, i que la Junta Electoral no ha tingut més remei que acceptar (com la trobada gegantera del Pont de Vilomara, grotescament prohibida en un primer moment). Això sí que és ocupació (provisional, cívica i festiva) del territori i no determinats episodis posteriors a la publicació de la sentència, d’infaust record (els episodis i la sentència).

La jornada coincideix amb dues commemoracions. Trenta anys de la caiguda del mur de Berlín i amb ella, el final de la guerra freda: tot el que va significar aquell esperançador i sobrevingut episodi de la història europea i mundial s’ha anat tornant en decepcions, desajustos econòmics, ascens de populismes i doctrines que crèiem superades en el temps, obert qüestionament del procés d’integració europea, restriccions a drets i llibertats, alçament de nous murs de concertines o en forma de ports… No segueixo.

L’altra commemoració no està tenint avui el ressò que es mereix. Avui fa cinc anys de la consulta del 9-N, el primer experiment oficial, amb tots els ets i uts, de participació ciutadana en una decisió transcendental per a Catalunya. Una jornada com la de la caiguda del mur berlinès, plena d’il·lusió i d’expectatives de canvis necessaris i radicals, que va tenir la seva continuïtat i culminació en el referèndum de l’U d’Octubre i que un lustre després ens ha deixat igualment un panorama de repressió, crispació, incerteses, desorientació i, toco ferro, ens pot generar desencant o desunió ciutadana.

La jornada clou vuit esquifits dies de campanya electoral, que per a alguns s’hauran fet igualment eterns. La propaganda de paper va arribar a les bústies molt abans de començar el període estipulat (¿això no és una irregularitat, segons les estrictes decisions de la Junta Electoral quan convé?). Absència casi total de propaganda als carrers, ni plafons a les places ni cartells penjats als fanals, com si fossin paracaigudistes espanyols. He vist més propaganda de la campanya electoral romanesa- No és broma. Almenys Tarragona està plena de cartells d’un candidat de nom Alexandru Cumpanasu, d’ideologia que no puc precisar.

Els debats televisats. Ai, els debats. O hauríem de començar a anomenar-los el circ de la tele o els corrals de la Pacheca? Provocant riures i vergonya aliena simultàniament, la desacomplexada exhibició de cartells, llambordes, interrupcions i desqualificacions i l’obsessió pel “monotema” estan cridades a ser objecte d’una profunda reflexió (aquí sí que s’escau el concepte) per part de la classe política.

I, com no podia ser d’altra manera, hem assistit els darrers dies a la catalaníssima baralla entre formacions independentistes pel vot de l’elector, una decebedora mostra de “foc amic” que ja no ens ve de nou. Superats afortunadament els intents de quatre panolis que apostaven per l’abstenció o pel vot en blanc, no ens hem lliurat de les batalletes a les xarxes socials, autèntiques mostres de baixesa entre unes formacions, uns candidats i uns votants que haurien de complir amb un estricte codi de no trepitjar-se les mànegues quan més necessitats estem de que corri fluidament l’aigua en el procés sobiranista.

Demà, a votar. No farem caure cap mur, de moment. Més aviat són els altres, que se’ls està caient de corcat com està. No ens som mai prou conscients, d’això.

[Imatge: filo.news]

 

El mig dol (3)

Dijous, 17 d’octubre. Nova concentració multitudinària a la plaça de l’Ajuntament de Tarragona. Informativament parlant, però, la notícia va ser a la nit i a Barcelona, amb l’excursió de fatxes per tot el centre de la ciutat sense trobar cap mena de control ni d’obstacle als seus intolerables divertimentos, agressions incloses. Cal depurar les responsabilitats tant dels qui perpetren aquests atemptats a la convivència com dels que, d’alguna manera o altra, ho permeten o ho faciliten per acció o omissió.

Divendres, 18 d’octubre. Dia de la vaga general, amb un important seguiment si tenim en compte qui la convocava i qui no. El fet que coincidís amb l’arribada de les diferents marxes, amb impressionants multituds desfilant per la Meridiana o la Gran Via, ens obsequià una bella jornada de participació i reivindicació que ens remeté a les manifestacions de l’Onze de Setembre.

Per la meva part, a més de fer vaga laboral i participar en una nova manifestació a la tarda a Tarragona, vaig prendre una sana decisió: demanar als tres sindicats del règim del 78 (CCOO, UGT i CSIF) que m’esborressin dels respectius newsletter que rebia per correu electrònic. Una desconnexió més. Bon vent i barca nova.

Dissabte, 19 d’octubre. A la plaça Corsini de Tarragona, la del mercat, s’instal·là novament una fira de consum responsable, és a dir, d’empreses bàsicament energètiques o de serveis caracteritzades pel seu arrelament al país i pel seu capteniment ètic o ecològic. Feia un dia lluminós. La plaça presentava una gran animació de gent, amb respectables cues en algunes de les parades. Donava bo respirar aquell ambient festiu després de tants dies de protestes, reivindicacions, tensions i males cares. Fer-se de Parlem o de Som Energia (perdó per fer publicitat) són dues de les moltes respostes quan algú ens pregunta “què hem de fer a partir d’ara?” i que sigui efectiu, pràctic, palpable. Per cert, també hi havia la possibilitat d’inscriure’s al Consell de la República Catalana, una entitat que el dia que s’expliqui millor què és (i què no), tindrà un augment exponencial d’adhesions. El president Puigdemont, amb un evident excés d’optimisme, parlava de dos milions en el moment de posar-lo en marxa; com més a prop s’arribi a aquella xifra, més oportunitats tindrem de reforçar, i per tant fer més eficaç, un organisme on no poden arribar les urpes judicials espanyoles.

La nit del dissabte fou molt més tranquil·la. Parlo de la capital. La iniciativa denominada “En peu de pau”, establint una mena de cordó entre la policia i els més exaltats, contribuí a asserenar els ànims. No ho havia aconseguit del tot, unes hores abans, la presència de l’inefable diputat Rufián, que hagué de retirar-se discretament entre xiulades dels congregats. Falten menys de tres setmanes per unes eleccions espanyoles, per si algú ho havia oblidat, i determinats moviments partidistes, legítims i comprensibles en altres circumstàncies, són inacceptables. Demanar el vot implícitament, ni que sigui de forma quasi imperceptible, està fora de lloc quan els detinguts es compten per desenes i els ferits per centenars. I més venint d’un partit que fins fa quatre dies estava disposat, alegrement, a regalar la presidència del Gobierno a qui ara ni es digna a agafar el telèfon al president Torra.

[Imatge: ccma.cat]

El mig dol (2)

Dimarts, 15 d’octubre. Setanta-nou anys de l’afusellament del president Companys. El tradicional acte d’homenatge a la seva memòria, a l’estàtua situada a l’avinguda tarragonina que porta el seu nom, va adquirir aquest any una significació especial. La prova és que l’assistència de públic es multiplicà enguany per tres o per quatre. Amb l’incomparable marc, com a fons, d’uns coneguts grans magatzems (a Tarragona també els tenim) i d’esquena a una prescindible xurreria, centenars de persones ens reunírem per fer l’ofrena floral de les entitats al president màrtir.

D’allí baixàrem fins a la plaça Imperial Tàrraco on hi ha la seu de la Subdelegació del Govern (d’allà), on assistírem a una asseguda amb encesa d’espelmes, lectura d’escrits dels presos polítics i actuacions musicals introduïdes per Joan Reig (el dels Pets). Que la concentració tenia un aire encara llirista ho confirmà la irrupció d’un gran nombre de manifestants, molt més joves que la mitjana nostra, al crit d'”això no és una festa!” i disposats a anar per feina. Efectivament, la “festa” va començar en fer-se fosc. L’ambient es va anar caldejant amb crits i improperis contra els dos cossos policials que rodejaven l’edifici governatiu, de manera que vaig retirar-me prudentment en direcció a casa, no sense dipositar l’espelma (que mentrestant havia anat regalimant-me cera calenta sobre el polo groc) a l’asfalt de la plaça, arrenglerada amb moltes més, a manera de laica ofrena votiva.

Com després vam saber, hi hagué greus incidents sembla que iniciats per dues dones amb estanqueres que, en algun moment perfectament estudiat, es llançaren a la via pública per exhibir la seva inoportuna provocació. Els aldarulls tindrien lloc també, augmentats, a Barcelona, bàsicament al Passeig de Gràcia, donant el to del que serien cada una de les nits d’aquesta penosa setmana, fins dissabte inclòs.

Dimecres, 16 d’octubre. Va ser un dia que hauria d’haver estat presidit informativament per les marxes iniciades des de cinc punts del Principat que haurien de confluir divendres a Barcelona, i també per la semiclandestina intervenció del president Torra (de fet ja dijous). Dic “hauria” perquè, de nou, els greus incidents a Barcelona (Passeig de Sant Joan) i altres capitals reclamaren el protagonisme de l’actualitat.

És molt senzill criticar tot el que ha passat les darreres nits, però no ho faré. Fa uns anys no m’hagués costat gaire posar de volta i mitja qui causa incidents o crema contenidors (per exemple, el que va passar en el seu dia davant el Parlament va merèixer la meva completa reprovació). Ara les coses han canviat. A mi no m’agrada, lògicament, que s’alteri l’ordre als carrers, que es malmeti mobiliari urbà o que es converteixi la via pública en l’escenari de dotzenes d’impressionants fogueres quan no és Sant Joan però, ¿no és comprensible el que està passant? Sembla que això no és “violència” en el sentit estricte del mot i no penso pas discutir-ho, tot el contrari. En tot cas, no és comparable en gravetat la crema d’un contenidor o la destrossa de llambordes amb les actuacions desaforades, execrables, fora de lloc, de les policies, sense el més mínim sentit de la proporcionalitat o del més elemental respecte als drets humans. Càrregues, cops de porra, pilotes de goma, agressions aleatòries i sense sentit… Afortunadament, els mòbils i les xarxes s’han encarregat de documentar i expandir les vergonyoses escenes protagonitzades pels qui, irònicament, es fan dir “cossos de seguretat ciutadana”.

D’altra banda, és gratuït posar el focus únicament en canalla més o menys exaltada (i en tot cas, amb prou motius per estar-ho) quan de nit, i en aquestes circumstàncies de confusió, no ha de ser gens fàcil destriar l’independentista conseqüent del radical anti-sistema, del provocador a sou, de l’infiltrat de la policia o fins i tot d’un integrant d’aquests misteriosos “anarquistes italians” que sempre vénen però mai ningú sap qui són. La caputxa, per bé o per mal, iguala a tots. Siguem, però, optimistes: els successos d’aquesta setmana (sempre de nit i curiosament, només quan la policia hi és present) hauran servit per posar més intensament el focus del conflicte català a tot el món. Ja ens coneixen fins i tot a Hong Kong. Ja existim.

(demà més)

[Imatge: noticies.martorell.cat]

El mig dol (1)

Quina setmana. Amb la sentència, una cascada de respostes de tota mena, amb un denominador comú en totes elles: la societat catalana ha tornat a prendre la iniciativa després que fa dos anys quedés desorientada i grogui. Algú ha dit que ens hem llevat el dol que portàvem. Jo, prudent i assumint el relatiu optimisme que ens ha amerat els darrers dies, parlaria més aviat de “mig dol”. Antigament, segons m’havien explicat a casa, quan s’acabava el dol d’un familiar la gent deixava d’anar vestida de negre però un protocol immemorial obligava a seguir exterioritzant el dolor durant un temps amb peces de roba grises o de tons discrets: l’alivio de dol, el barbarisme amb què era conegut el mig dol. En aquestes estem. S’ha acabat mirar obsessivament enrere, s’ha acabat lamentar-se pel que no va poder ser fa dos anys i s’ha acabat el passat tal i com l’hem entès durant aquest temps; però alhora el present ens recorda contínuament que el nostre procés (de fet dos processos en un: el de defensa de drets i llibertats i el de la consecució de la independència) és d’una extraordinària complexitat, i algunes de les coses que han passat aquesta setmana així ho certifiquen. Aquesta és una crònica resumida d’aquests dies.

Dilluns, 14 d’octubre. Publicació del text de marres. Devia ser una casualitat, però la ignominiosa sentència judicial contra els nostres líders polítics i socials va coincidir, dia per dia, amb la condemna a mort del president Companys i també, 110 anys després, amb una altra vergonyosa sentència, contra Ferrer i Guàrdia, igualment amb final tràgic. I rere el poder judicial, sempre l’estat espanyol eliminant els seus adversaris polítics, ideològics o socials, lliurant-los a la pena capital o empresonant-los per molts anys. Ara casi 100, sumant-los tots, després de pàgines i pàgines plenes d’incursions extrajudicials, errors i incongruències, segons opinió dels experts en la matèria.

No van passar gaires hores fins que el Tsunami Democràtic, aquest misteriós artefacte organitzatiu (quin remei) convocava, amb precisió germànica i envejable eficàcia, tothom qui estigués en disposició de fer-ho a ocupar l’aeroport del Prat (“Josep Tarradellas”, segons graciosa concessió del govern central). L’acció, que ens regalà imatges de multituds en actitud reivindicativa, serví per presentar les noves regles de joc de qui reprenia la iniciativa: pacifisme contundent que deixa enrere lliris, flors i violes però que també es desmarca de tota violència. Però també serví perquè vells fantasmes ens revisitessin en forma de piolins fent l’única cosa que saben fer, la repressió extemporània i abusiva que si a ells els denigra encara més a nosaltres ens legitima la lluita i ens regala nous estímuls per seguir endavant.

Personalment, aquella primera jornada d’aquesta setmana (no tràgica però sí extraordinàriament convulsa) transcorregué entre dos cotxes. El primer, un d’atrotinat conduït per un senyor gran d’allò més caspós que ens cridà “Viva España!” mentre els companys del centre de treball ens havíem concentrat a la porta a les dotze del migdia per tal de mostrar el rebuig al contingut de la sentència. La tarda me la va ocupar una altra concentració, ara a la plaça de la Font de Tarragona, i la manifestació subsegüent fins a la Subdelegació del Govern (d’ells). Prenent el carrer Enginyer Cabestany vam trobar-nos el segon cotxe, diametralment oposat al primer: un descapotable, crec que platejat, amb Els Segadors a tota castanya. Sí, tots plegats començàvem a llevar-nos el dol de sobre.

(demà, més)

[Foto: Vilaweb]

 

Un poble que mai no es cansa (crònica de l’Onze de Setembre)

Oi tant si calia anar-hi. Oi tant si caldrà anar a més manifestacions encara. Diguin el que diguin ex-consellers ofesos, hiperventilats diversos i desencantats pel que està passant. Només el record de la repressió patida els darrers vint-i-quatre mesos, sense cap rastre de rectificació o voluntat de contemporització, era ja suficient per fer l’enoooorme esforç de dedicar unes hores de la nostra vida (en el meu cas exactament set, de dues a nou del vespre) per dir al món que hi ha un problema que cal resoldre, i que cal resoldre’l bé, a gust de tothom.

  • L’autobús de l’ANC ens deixa a la quinta forca, Còrsega amb Muntaner, més amunt del mercat del Ninot. Anem baixant carrers de l’esquerra de l’Eixample fins arribar al tram de la Gran Via que corresponia al Tarragonès. Pel camí es va afegint molta més gent amb samarretes blaves (d’un color ben bonic, en contra del que han pontificat enguany molts mestretites) i les estelades de rigor. En una atapeïda cantonada ens trobem a una colla d’amics de la Jove de Tarragona. La seva rival, els Xiquets, faran un pilar de quatre just davant on ens plantem, a la cantonada de la Gran Via amb Urgell.
  • A l’altra banda d’avinguda, ma cunyada albira els gegants del seu poble (l’Espluga de Francolí) i li falta temps per travessar tota la Gran Via, atapeïda de gent sense ser agobiant, per anar a saludar-hi parentela. Jo desisteixo d’intentar obrir-me pas i em quedo on érem observant el paisatge humà, similar a altres anys: molta teresina, molta parella amb nens petits… Al meu costat, un xiquet de pocs anys, a coll-i-be del seu pare comença a cridar “Catalunya, llibertat!”. Abans hem deixat enrere unes delicioses àvies amb les quatre barres pintades a les galtes. Després passarà l’inevitable friqui amb cartells i una botzina intentant obrir-se pas, crec que amb una bicicleta, entre la gernació.
  • Els manifestants observen una actitud similar a la d’anys anteriors, la que ha acabat donant pedigrí a l’Onze de Setembre: gent serena, il·lusionada (malgrat tot), sense aparença d’enuig o de disgust, tampoc d’avorriment… Ni un paper a terra, per esmentar el tòpic. El canvi que sí que observo és l’escassa referència a la política i als polítics: no se’ls esmenta, tampoc se’ls blasma, ni tan sols se’ls exigeix l’esperada unitat d’acció. Únicament encerto a veure una foto del president Puigdemont (persistim i guanyarem!).
  • També és palpable la falta d’entusiasme en els crits o les consignes. Fora d’alguns “in-de-pen-dèn-ci-a”, es diria que el que concita més reacció del públic és l’aparició d’un helicòpter de la policia (la ñorda?, no se sap), que rep una esperable i càlida salutació.
  • Primera víctima de la tarda: una noia és evacuada, inconscient, a un lateral del carrer. Una probable lipotímia en una tarda de temperatura agradable, on el sol, que no molesta, s’ha decidit a sortir després d’un matí francament desagradable.
  • El temps passa volant perquè, sense assabentar-nos, ja són més de les 17,14 hores (calia fer alguna cosa en aquell precís moment?, em sembla que no), moment en què una gegantesca estelada és conduïda amb celeritat cap a la plaça d’Espanya (a veure si és veritat…) i la gent comença a desfilar cap a altres destinacions. Aprofito per acostar-me a la zona dels gegants de l’Espluga i fer cap després cap a uns enormes altaveus on els nostres estimats líders adrecen els inevitables (i, reconeguem-ho, prescindibles) discursos. Just al costat hi ha instal·lada una paradeta de la sectorial LGTB de l’Assemblea. Hi compro una xapa amb els colors de l’arc de Sant Martí (un euro) i em regalen un vano molt xulo.
  • Es fa tard i cal tornar a pujar amunt amunt cap a l’autobús de tornada. Ma cunyada i les seves dues amigues estan completament missing (la sobrecàrrega de línies dificulta l’intercanvi de missatges per saber on és cadascú). Entro en una petita cafeteria per fer un cafè i també unes necessitats personals: deu minuts de cua per fer-les.
  • Un altre Onze de Setembre a la memòria personal i també en aquest bloc (podeu buscar les cròniques anteriors). Em pregunto en quants més caldrà mobilitzar-se, entre la il·lusió i la resignació, entre l’esperança i la paciència, entre la dignitat i l’esforç. Impossible escrutar el futur, i menys l’envitricollat cabdell del procés sobiranista. La desorientació és gran, la feina a fer, ingent, les sortides al laberint, ignotes. Potser tot és més planer del que ens pensem si ens ho proposem. Un senzill cartró a la manifestació ens recorda quin és, en definitiva i concisament, el full de ruta pel qual lluitar: “absolució, retorn exiliats, unitat i independència”. Tal qual. Qui s’hagi de posar d’acord, que s’hi posi. Mentre, el poble mai no es cansa.

[Imatge: apnews.com]

Donant Voltas al de sempre

Entre la xafogor que fa i el fastigueig que ens han provocat les cuites polítiques dels darrers dies, no estic en condicions d’abocar opinions personals en aquest bloc. Per tant, “afusellaré” l’excel·lent article que Eduard Voltas publica avui a El Món amb el qual coincideixo en bona mesura i que, posant els llums llargs en la seva reflexió, ajuda a fer-se una composició de lloc necessària per a les convulsions del període post-estival, que no tardaran a arribar.

“Apunts processistes d’estiu (2019)

Eixamplar la base. Tinc un amic que diu que si a la CNT-FAI li dónes un 48% del vot, no només et fa la independència sinó que t’arriba a les portes de Moscou. La boutade té un fons molt cert: la força electoral és relativament important si estàs disposat a exercir un altre tipus de força, i la necessitat de legitimitat és inversament proporcional a la contundència que estiguis disposat a aplicar en els mètodes. La prova d’això és el mateix estat espanyol: que els independentistes siguin o no majoria li és indiferent, ja que per ell no es tracta d’un tema de legitimitat sinó de principis, i té la força per imposar-ho. Ara bé, l’independentisme català ja ha demostrat que ni vol ni sap ser la CNT-FAI, i tampoc disposa dels mecanismes coercitius d’un estat. Per tant, no té altra manera de fer complir la seva voluntat que no sigui acreditant majories democràtiques. N’hi ha prou, de superar clarament el 50% del vot en eleccions de tota mena? No, tal com és l’adversari, clarament no. Caldran altres coses per guanyar. Però en el context UE i amb les limitacions metodològiques que s’ha autoimposat l’independentisme català, acreditar majories clares és una condició necessària.

(Des)control del territori. Hi ha sectors de l’independentisme que prediquen una nova DUI seguida d’una operació, diuen, de “control del territori”. Confonen controlar el territori (prendre el control de les fronteres i les infrastructures bàsiques i, subratllat i en negreta, fer-les funcionar) amb descontrolar el territori (tall indefinit de les carreteres, ocupació d’infrastructures bàsiques, i impedir que funcionin). Vull pensar que són conscients de la impossibilitat de la primera opció, –a no ser que en els seus somnis humits imaginin el cos de mossos d’esquadra no com una policia judicial autonòmica espanyola, que és el que és, sinó com una milícia d’alliberament nacional disposada a tot–, i vull pensar també que són conscients de la dificultat de la segona opció.

Referèndum acordat. No hi ha independència si l’estat espanyol no es retira de Catalunya (forces de seguretat, exèrcit, etc), si els altres estats no et reconeixen i estableixen relacions diplomàtiques amb tu, i si la teva població no liquida els impostos a la teva Hisenda, no compleix les lleis del teu Parlament i no se sotmet a l’autoritat dels teus jutges. Resulta molt difícil d’imaginar que tot això pugui passar si no és conseqüència d’un procediment acceptat per totes les parts, és a dir un referèndum acordat. Una altra cosa ben diferent és intentar fer veure que l’estat espanyol accedirà al referèndum a base de posar-hi majories electorals clares i molta paciència: això també és independentisme màgic, hi ha coses que només passen a democràcies consolidades com Canadà o el Regne Unit. De la mateixa manera que no em sé imaginar una independència que no vingui d’un referèndum acordat, no em sé imaginar una referèndum acordat que no vingui d’una estratègia de desobediència civil sistemàtica i massiva que, si vol ser realista, ha d’assumir els costos d’una repressió molt més dura que no la patida fins ara.

Desobediència. La desobediència institucional té les cames molt curtes. I després dels fets d’octubre de 2017, encara més. Fa dos anys l’estat es va mirar entre estupefacte i incrèdul com el Govern de la Generalitat s’anava passant pel clatell totes les advertències i requeriments del poder judicial i del Tribunal Constitucional. Això ja no tornarà a passar, i la prova és que per allargar uns dies una pancarta en un balcó el President Torra ja afronta una inhabilitació. Una estratègia de desobediències institucionals és el camí més directe a la decapitació absoluta del moviment. Si ens volem quedar sense polítics, no hi ha millor camí que aquest. L’única desobediència políticament útil és la civil, i això vol dir un esquema en què els polítics no s’arrisquen personalment i en canvi els ciutadans sí. Sona dur i sona lleig, però al meu entendre és així. I només és possible que la base independentista ho assumeixi i ho practiqui si té una confiança absoluta en els seus polítics, cosa que ara no passa. Potser hi ajudaria que almenys els polítics de segon rang rotessin en els seus càrrecs i passessin temporades com a civils desobedients, assumint-ne les conseqüències al costat dels seus conciutadans. Però crec que els líders cal protegir-los. De líders n’hi ha ben pocs, i ja hem vist les conseqüències d’exposar-los a la repressió.

Unitat. No hi ha paraula més rebregada i prostituïda en el debat polític català. Uns l’han convertida en un mantra per amagar la seva debilitat interna i desgastar l’adversari, i els altres hi han afegit “d’acció” sense moure un dit per aconseguir-la. No sóc optimista, la naturalesa dels partits és la competició. Segurament si la societat civil fos capaç de tenir una agenda pròpia i potent al carrer, els partits s’ho pensarien molt abans de desmarcar-se’n. La meva sensació és que la unitat d’acció possible passa per la cel·la de Jordi Cuixart i no té per què tenir en compte els partits, almenys al començament.”

Eduard Voltas, El Món, 13/7/2019

[Imatge: Viquipèdia]

De què ens sorprenem?

Amb el vergonyós pacte entre JxC i PSC a la Diputació de Barcelona rebem l’enèsima, i en aquest cas important, mostra de la creixent distància entre els partits i els seus votants. No és que ens vingui massa de nou perquè, de fet, ja ens oloràvem o, encara millor, ja estàvem més o menys avisats, i per tant preparats, de les moltes maniobres i decisions que estaven disposats a escometre els partits dits independentistes quan, inevitablement, han hagut d’enfrontar-se al que podríem dir realpolitik: la por a noves represàlies (penso en el president del Parlament), l’obsessió per l’hegemonia dins del nou catalanisme (penso en Esquerra i en Sant Cugat, per exemple), la il·lusa suposició de que es poden fer avenços decidits a Madrid (penso en Rufián o en els presos de JxC) o, potser la raó més omnipresent, la necessitat d’ocupar poder, el que sigui, i per tant càrrecs, ingressos i imatge pública (penso en qualsevol ciutat o poble).

El pacte d’ahir l’han perpetrat el partit decisiu per aprovar l’aplicació de l’article 155 i la força que no para de llançar missatges d’animositat, resistència, dignitat i jugades mestres. Com a gran excusa per embellir l’esguerro se’ns ha dit que la política local és diferent, que hi predominen factors específics o humans, en definitiva que “cada terra fa sa guerra”. És cert. L’Ajuntament d’Altafulla, que conec de prop per raons personals, té un alcalde d’una llista afí a ERC amb l’ajut del PSC, amb grans esgarips de la llista de JxAltafulla, que va quedar a l’oposició. Jo mateix vaig votar a la meva ciutat en clau local/municipal, no pas ideològica. És cert que a pobles i ciutats les dinàmiques són específiques, canviants i, de vegades, incomprensibles, i per tant cal acceptar-les sense remei, passant fins i tot per sobre d’aquell axioma que semblava inqüestionable abans de les eleccions que “cal tenir alcaldes independentistes” per damunt de qualsevol altra consideració, com si ens hi anés la vida. Ja s’ha vist el que ha passat a molts indrets de Catalunya.

Però la Diputació de Barcelona és diferent, per la magnitud de l’organisme, per pressupost i, sobretot, per la significació política que té i ha tingut els darrers quaranta anys, pel que en sabem i, sobretot, pel que no en sabem i potser mai no sabrem. I en aquest “no sabrem” què amaga el casalot de la Rambla de Catalunya rau, crec jo, alguna de les raons que explicarien el pacte de la vergonya entre forces manifestament contradictòries. Sempre m’ha semblat la Diputació de Barcelona un organisme obscur, ordidor de martingales de tot ordre (no dic il·legals) i premiador de fidelitats de partit, des de multitud d’alts càrrecs fins a places funcionarials de tot ordre, en la millor tradició clientelista espanyola, aquella manera de governar i administrar que, figurava, havíem d’eliminar fa, precisament, quaranta anys.

I ara què? A plorar per les cantonades o a desfogar-se a les xarxes? A blasmar els partits, sense formular proposicions, o a despotricar de de l’ANC i les seves tendències 2019 en moda samarretes? A acceptar la realitat, tal qual, empassar-s’ho tot i disposar-se a trenta anys més de neoautonomisme (val més menjar poc i pair bé, pobres però honrats, el amo es bueno…? Sempre he dit que, més enllà de la meva manera de veure les coses i de les meves opinions, estic disposat a acceptar el que sigui si està prèviament consensuat, explicat i organitzat. Des de l’assumpció sincera de que és inviable aquell procés que semblava que anava per molt bon camí fins, al contrari, intentar un nou tour de force enfront l’estat amb les armes pacífiques de què disposem, que sabem que tenim, que sabem utilitzar-les i que (ai) tenim voluntat d’utilitzar-les. Sigui el que sigui, però que es consensuï. És, al final, la unitat estratègica de què sempre es parla i mai s’hi posa fil a l’agulla per la (ir)responsabilitat compartida per partits i entitats. Una unitat estratègica que, evidentment, tampoc existia abans dels darrers processos electorals i que, per tant, tampoc ens dona dret a cridar massa ara. He de confessar, però, que el pacte d’ahir em resulta de difícil digestió i veig que el president Torra, autèntic heroi en les actuals turbulències, opina igual.

Com sempre, en pocs dies mig oblidarem la notícia i, com que s’apropen les vacances, deixarem tot per setembre, un mes que ens espera amb els braços oberts i ben carregat de reptes.

[Imatge: wikimedia.org]