‘Mientras dure la guerra’

Els fets viscuts al paranimf de la Universitat de Salamanca a l’inici de la guerra d’Espanya (¡Venceréis, pero no convenceréis!, ¡Viva la muerte!) van transcendir la mera nota a peu de pàgina dels llibres d’història per passar a esdevenir un símbol ateses les característiques i la significació política d’aquell dramàtic episodi. Recordo que quan jo pràcticament no tenia encara ús de raó política (diguem-ho així), el meu pare ja m’explicava aquells fets fins i tot teatralitzant-los: les bravates de Millán-Astray, l’enfrontament amb Unamuno, l’ambient caldejat i, finalment, el detall de la dona de Franco oferint el braç (i per tant protecció física) al rector de Salamanca. Per cert que aquesta era l’única ocasió en que el pare parlava bé de la Carmen Collares, a qui sempre dedicava tants sarcasmes com mostres d’odi al seu marit, un que ben aviat canviarà de residència.

Bé doncs, aquell novel·lesc episodi és l’escena culminant de la darrera pel·lícula d’Almenábar, Mientras dure la guerra. Comença amb la declaració de l’estat de guerra en el marc de la bellíssima plaça major de Salamanca i se succeeixen, de forma paral·lela, la immediata, despiatada i contundent repressió contra esquerranosos o qualsevol tipus de dissident, les conxorxes entre generals per decidir qui havia de comandar el poder naixent i les creixents contradiccions que tot plegat suposaven per al protagonista de la pel·lícula (interpretat magistralment per un altre basc de caràcter, Karra Elejalde).

Unamuno, com ell mateix reconeix en el discurs del paranimf, era un home de paradoxes, de trajectòria política més aviat erràtica, però que sempre va lluitar pel que creia millor per al seu país, a favor del seu progrés intel·lectual i cultural i fugint de tot el que fes tuf a autoritarisme o militarisme. La primera dictadura li ho pagaria amb un desterrament a Fuerteventura (on el savi bilbaí va fer de la necessitat virtut) i la segona li ocasionaria, indirectament, la mort mes i mig després de l’enrenou del paranimf. L’home de les paradoxes dona suport, efectivament, al cop d’estat del 18 de juliol, en el convenciment, com molts d’altres (significats generals colpistes entre ells) que es tracta bàsicament de restablir l’ordre per salvar una república que només tenia cinc anys de vida, però ben aviat es succeeixen les mostres de desengany: la detenció (que acabaria amb l’afusellament) d’un col·lega seu d’universitat (per rojo) o d’un altre amic seu pastor protestant, sense garanties judicials de cap mena, fan obrir els ulls a Unamuno. La creixent ràbia i impotència davant la situació creada, però també la decepció i abatiment provocats, desenvoquen en l’episodi del 12 d’octubre quan deixa anar (davant d’un auditori ple de falangistes i militars) allò de que guanyarien per la força de la raó, no per res més, guarnit amb alguna referència a bascos i catalans (hi havia el bisbe Pla i Deniel). Home de caràcter, independent, intel·lectualment de sobres preparat i que ja estava de tornada de tot, aquell dia es va permetre un gest de dignitat enmig d’una bogeria col·lectiva que tot just començava. No se’l tornà a veure més en públic.

S’ha dit que la pel·lícula és excessivament “neutral” davant del conflicte entre les dues Espanyes, en el sentit de que la denúncia als sublevats és molt tèbia. No m’ho va semblar pas. En tot cas el film no tracta tant aquest enfrontament entre dos bàndols com dels dubtes i ambigüitats a que es va veure sotmès Unamuno davant del plantejament maniqueu creat i que obligava tothom, dramàticament, a prendre partit incondicionalment. Unamuno, que era qualsevol cosa menys una persona simple o sense formació, no estava disposat a acceptar aquesta imposició.

Per la resta, la pel·lícula està curosament realitzada, tant pel que fa a ritme, intèrprets, ambientació històrica o escenaris interiors o exteriors. Agafen ganes d’anar a Salamanca només per passajar-se per aquells carrers i places multiseculars miraculosament salvats de la modernitat i la voracitat urbanística. Ben segur que la pel·lícula també està pensada per això (passejar-se per la ciutat, vull dir).

[Imatge: cineconene.es]

 

La història viscuda (i una mica paral·lela)

Després de dues setmanes d’inactivitat per vacances, el bloc reprèn el seu sincopat ritme d’apunts. A l’espera dels propers dies i setmanes, que prometen intensitat política i, doncs, motius d’inspiració per aquesta modesta bitàcola, em plau comentar un llibre de plena actualitat i absorbent interès que ha ocupat alguns dels meus dies de dolce far niente insular (Fuerteventura ha estat la destinació agraciada per la meva presència).

La història viscuda és l’anodí títol escollit per Joan B. Culla per a les seves memòries. Podia haver fet més punta al magí, però se li perdona perquè una vegada el lector s’endinsa en el seu relat autobiogràfic, en queda abduït i no l’abandona fins a la darrera pàgina. Culla, personatge ben conegut per la seva intensa presència als mitjans de comunicació (és una mena de Pilar Rahola que no suscita tantes fílies i fòbies), és sobretot un historiador molt competent i rigorós del segle XX de casa nostra i de tot el món, i és també, atenció, una persona que malgrat el seu enorme bagatge intel·lectual i els seus posicionaments ideològics (que defensa amb respecte i argumentadament), sempre ha defugit temptadores ofertes institucionals, obediències partidistes i lleialtats incondicionals a res i a ningú. El llibre de referència és un mix de tot això: les memòries personals d’algú amb projecció pública, la crònica rigorosa d’un temps redactada amb precisió i la reproducció sintètica d’uns posicionaments ideològics que l’autor ha tingut l’ocasió d’exposar a bastament en articles periodístics, tertúlies i polèmiques de tot ordre.

Llegint les memòries de Culla, em va sobtar trobar-me amb insospitades coincidències biogràfiques en els aspectes més personals. Deixo a banda que tots dos som barcelonins i ens portem només cinc anys. Talment com si jo escrivís les meves, de memòries (de fet alguna cosa ja tinc començada més per consum intern que per l’interès que puguin tenir pels altres), sorgien vivències i episodis no dic calcats però si d’un paral·lelisme sorprenent: per exemple, la seva sensació d’estar superat per les modernitats del segle XXI i considerar-se més aviat un home del segle passat; la seva poca destresa amb tota mena de ginys tecnològics; la seva afició de nen a dibuixar banderes de països del món (jo també tenia aquesta estranya dèria quan tothom preferia donar patades a una pilota); la seva resignació a haver de cursar estudis superiors enmig d’una perenne conflictivitat a les aules; una altra afició seva d’arreplegar tota mena de papers, opuscles i programes polítics (jo segueixo fent-ho quan vénen eleccions, ara que tothom s’esborra de l’enviament de propaganda a casa); en fi, el conjunt de la seva trajectòria política vital guarda notables semblances amb la meva.

Però deixant de banda els aspectes més personals, és en els capítols dedicats a la relació amb la majoria de personalitats del món polític i cultural on el llibre de Culla es fa devorar amb més intensitat, convidant-nos, com si fóssim uns voyeurs, a ser espectadors privilegiats de trobades, establiments d’amistat, retrats i judicis que Culla fa de tota mena d’homenots, des d’un Tarradellas pràcticament desconegut pels seus companys universitaris, segons explica, fins al director de l’edició catalana d’El País, diari que abandonà després de dècades de col·laborar-hi sense incidents remarcables fins el dia que va tocar el voraviu a Cebrián.

El llibre m’ha servit també per assabentar-me de més coses, per exemple que Culla fou president d’aquella entitat anomenada ACTA, desdenyosament menyspreada pels de sempre per la seva presumpta condició de submarí convergent, i que, ben al contrari, serví per donar a conèixer i exportar la causa catalana al món i teixir aliances internacionals, justament en un moment ben oportú, quan queia el Mur de Berlín i emergien les noves repúbliques de l’Europa de l’Est. Han passat més de trenta anys d’allò i l’actualitat ens forneix noves i trepidants mostres de que la història no para quieta, ni a Catalunya ni al món. No sabem què ens depararà el destí però, una vegada hagi ocorregut al que hagi d’ocórrer, allí estarà el professor Culla per aixecar-ne acta (ara en minúscula) amb els seus proverbials rigor i serietat professionals.

Quan arribin els marcians (que no vindran)

L’altre dia van dir que s’havien desclassificat unes imatges que demostrarien que els ovnis sí que existeixen. Es van veure per la tele: unes llums borroses en la foscor (sempre és així) captades no sé si des d’un avió o des d’un observatori; de fons, els inevitables comentaris de sorpresa i d’expectació trufats d’expressions col·loquials com “what’s this f***?” i d’altres.

Semblava que la notícia tindria més impacte: la confirmació que els ovnis són veritat per boca de l’autoritat competent (no recordo si el Pentàgon, la NASA o qui). Però no, tot va quedar en un flaix informatiu encaixonat entre vergonyes polítiques hispàniques, nenes ecologistes conscienciades i comunicats mèdics del futbolista de torn. Però no ha de ser cap sorpresa: de tota la vida que els UFO o ovnis han existit, i l’explicació és ben senzilla, aquestes sigles signifiquen, simplement, “no identificat”, que és el calaix de mals endreços on han anat a parar tots els avistaments celestials de la història provisionalment sense explicació científica, és a dir, descartant cometes, meterorits, globus sonda, efectes atmosfèrics i mil possibilitats més. Una altra cosa és adjudicar-li una procedència extraterrestre i intel·ligent, cosa que vull creure que les autoritats científiques o militars nord-americanes no han fet, amb bon criteri. Qui sí que ho ha fet tota la vida són la legió de sonats i friquis de tota classe, seguidors més o menys incondicionals de teories estrambòtiques, des de contactes prehistòrics o incaics fins a hipnòtiques abduccions, passant per la cacera d’homenets verds, carn d’experiment en laboratoris supersecrets. La credulitat (i el negoci que genera) donen molt de si.

El tema ovni va tenir un gran predicament fa anys, curiosament coincidint amb la guerra freda: convenia tenir la societat atemorida, i hi ajudava l’amenaça d’uns suposats éssers provinents d’una altra galàxia, amb intencions invasives (també hi havia teories que els presentaven com a protectors del gènere humà). Caigut el mur de Berlín la cosa va davallar com la moda que, en el fons, era. És curiós que avui que tothom té un mòbil amb el qual es grava qualsevol cosa d’interès, no abundin imatges sobre platets voladors i llums nocturnes. En el cas que sí que hi hagi vida extraterrestre intel·ligent, potser és que ja no vénen com abans. I no m’estranya, si realment són intel·ligents. Em sembla que la Mafalda ja ho va afirmar en una ocasió.

[Imatge: taringa.net]

Ho sento molt, no tornarà a passar

El primer ministre de Canadà, Justin Trudeau, s’ha vist obligat a comparèixer davant de l’opinió pública i demanar perdó per haver-se pintat de negre en una festa estudiantil de fa no sé quants anys. Cal contextualitzar-ho: aquest fet puntual s’ha fet públic setmanes abans d’unes eleccions generals en aquell país nord-americà. La raó d’aquesta inversemblant decisió torna a ser, una vegada més, la pressió d’això que uns coneixen com “correcció política” i uns altres com “la internacional papanates”. Resulta que la petita facècia de Trudeau Jr., allunyada en el temps i oblidada per la lògica de les coses, s’ha brandat com a motiu d’escàndol preelectoral i pot ferir sensibilitats pel seu lleu deix racista.

No em pregunto si la societat (la d’aquí, les d’allà…) s’està passant amb això de defensar minories de qualsevol ordre amb aquests continus jocs del gat i la rata (jo dic, ell protesta, jo demano perdó) o amb aquest autoengany col·lectiu (nosaltres ens autocensurem, ells s’ho anoten com un fals triomf). No m’ho pregunto, si la societat s’està passant: ja fa molts anys que s’ha passat, i tot i així, sembla que aquesta implícita imposició del que és correcte gaudeix d’una excel·lent salut, mentre continua la miopia dels que no saben veure que aquestes actituds limiten les llibertats de les nostres ja de per sí deficients democràcies.

Abans s’intentava fer la guitza als governants (o aspirants a ser-ho) amb grans escàndols (reals o manipulats) d’ordre bàsicament econòmic, també personal (casi sempre sexual, però per motius greus i per denunciar un comportament hipòcrita). Ara no, pel que s’ha vist, ara es regira en el passat de la víctima (Google ofereix una ajuda inestimable en aquest sentit), es selecciona qualsevol nimiesa que pugui “ofendre” alguna minoria i es propaga als quatre vents amb gestos farisaics. El pitjor, però, és que la pressió al personatge, en aquest cas Trudeau, degut a la correcció política benpensant, l’ha obligat a sortir a la palestra i proclamar allò de “ho sento molt, no tornarà a passar” per un tema infinitament més banal (i venial) que les malifetes del caçador d’elefants.

 

Tot això et donaré

El funicular del Tibidabo es jubila. No ben bé, perquè tornarà renovat i rejovenit, per seguir donant servei a tots aquells que volen accedir al cim de l’emblemàtica muntanya barcelonina sense rendir-se a les servituds del cotxe. Una de les millores consistirà, precisament, en què la capacitat dels nous combois serà molt major que la dels antics i aquest canvi contribuirà en alguna mesura a baixar els fums (literalment parlant) a la meva estimada ciutat de naixement.

En la mateixa línia, l’Ajuntament acaba d’anunciar que a primers d’any començaran les restriccions a la circulació dels cotxes més antics, i per tant més contaminants, dins el perímetre de les rondes en dies i hores determinats, sota multa en cas d’incompliment. Ja han sortit els qui troben pèls als ous a tot, dient que això acabarà perjudicant als més pobres, com a posseïdors de vehicles més vells o de segona mà. Altres han dit que tot depèn de l’ús que se’n fa: un cotxe nou que circuli molt contamina més que un de vell que casi no es toqui. No res, ganes de tocar el voraviu. Els cotxes de benzina anteriors al 2000 (crec que aquesta és la barrera) han de passar a millor vida, com ja han passat, llastimosament, mils i mils de persones víctimes de la contaminació ambiental provocada pels cotxes, independentment de la seva antiguitat i de la posició social dels seus propietaris.

És d’esperar que les administracions continuïn les mesures en aquesta línia, complementant-ho amb la tan necessària promoció, en quantitat i qualitat, del transport públic: acabar les línies començades, incrementar les freqüències de pas, modernitzar els vehicles, continuar les millores en accessibilitat, senyalització, seguretat o comoditat, introduint noves modalitats de pagament que engresquin el ciutadà a fer servir més el metro, el tramvia o l’autobús, tot perquè vagi arraconant sempre que sigui possible els artefactes pol·luents privats, tinguin les rodes que tinguin.

Adéu, funicular! Recordo amb molta nostàlgia haver pujat en els teus vagons que a mi em semblaven (anys 60) el súmmum de la modernitat i que ara hem vist que han arribat a l’obsolescència, suposo que no programada en el moment de la construcció. Recordo els cartells amb la família Ulisses (del TBO) fixats a cada un dels pals que sostenen els fluorescents i la catenària de la instal·lació i que, òbviament, ens cridaven molt l’atenció. Algú sap què se’n va fer? Temo que en algun moment fossin retirats i “reciclats”, com passa amb tantes mostres d’aquest petit patrimoni de poc valor. També devia córrer la mateixa sort un curiós dibuix de la Torre Eiffel, situat just a la cota dels 300 metres de la muntanya, indicant per tant que el Tibidabo és molt més alt que la torre parisenca. Em produïa una mena de vertigen cada vegada que superàvem aquest punt.

Sembla ser que el nou funicular, a més de tenir molta més capacitat, es concebrà com una mena d’atracció més del parc. És d’esperar que aquesta nova innovació no segueixi desvirtuant-lo. L’encant del Tibidabo era, justament, el seu caràcter ingenu, infantil, demodé… La necessitat de reviscolar-lo (que no dic que no fos inevitable) va animar a “modernitzar” estèticament les instal·lacions i l’únic que s’aconseguí és desnaturalitzar-les i fer-li perdre l’encant. Veurem quin resultat donen aquestes noves transformacions. Donem-los el benefici del dubte.

[Així el recordo, sense decoracions absurdes ni grafitis; imatge: pinterest]

Un poble que mai no es cansa (crònica de l’Onze de Setembre)

Oi tant si calia anar-hi. Oi tant si caldrà anar a més manifestacions encara. Diguin el que diguin ex-consellers ofesos, hiperventilats diversos i desencantats pel que està passant. Només el record de la repressió patida els darrers vint-i-quatre mesos, sense cap rastre de rectificació o voluntat de contemporització, era ja suficient per fer l’enoooorme esforç de dedicar unes hores de la nostra vida (en el meu cas exactament set, de dues a nou del vespre) per dir al món que hi ha un problema que cal resoldre, i que cal resoldre’l bé, a gust de tothom.

  • L’autobús de l’ANC ens deixa a la quinta forca, Còrsega amb Muntaner, més amunt del mercat del Ninot. Anem baixant carrers de l’esquerra de l’Eixample fins arribar al tram de la Gran Via que corresponia al Tarragonès. Pel camí es va afegint molta més gent amb samarretes blaves (d’un color ben bonic, en contra del que han pontificat enguany molts mestretites) i les estelades de rigor. En una atapeïda cantonada ens trobem a una colla d’amics de la Jove de Tarragona. La seva rival, els Xiquets, faran un pilar de quatre just davant on ens plantem, a la cantonada de la Gran Via amb Urgell.
  • A l’altra banda d’avinguda, ma cunyada albira els gegants del seu poble (l’Espluga de Francolí) i li falta temps per travessar tota la Gran Via, atapeïda de gent sense ser agobiant, per anar a saludar-hi parentela. Jo desisteixo d’intentar obrir-me pas i em quedo on érem observant el paisatge humà, similar a altres anys: molta teresina, molta parella amb nens petits… Al meu costat, un xiquet de pocs anys, a coll-i-be del seu pare comença a cridar “Catalunya, llibertat!”. Abans hem deixat enrere unes delicioses àvies amb les quatre barres pintades a les galtes. Després passarà l’inevitable friqui amb cartells i una botzina intentant obrir-se pas, crec que amb una bicicleta, entre la gernació.
  • Els manifestants observen una actitud similar a la d’anys anteriors, la que ha acabat donant pedigrí a l’Onze de Setembre: gent serena, il·lusionada (malgrat tot), sense aparença d’enuig o de disgust, tampoc d’avorriment… Ni un paper a terra, per esmentar el tòpic. El canvi que sí que observo és l’escassa referència a la política i als polítics: no se’ls esmenta, tampoc se’ls blasma, ni tan sols se’ls exigeix l’esperada unitat d’acció. Únicament encerto a veure una foto del president Puigdemont (persistim i guanyarem!).
  • També és palpable la falta d’entusiasme en els crits o les consignes. Fora d’alguns “in-de-pen-dèn-ci-a”, es diria que el que concita més reacció del públic és l’aparició d’un helicòpter de la policia (la ñorda?, no se sap), que rep una esperable i càlida salutació.
  • Primera víctima de la tarda: una noia és evacuada, inconscient, a un lateral del carrer. Una probable lipotímia en una tarda de temperatura agradable, on el sol, que no molesta, s’ha decidit a sortir després d’un matí francament desagradable.
  • El temps passa volant perquè, sense assabentar-nos, ja són més de les 17,14 hores (calia fer alguna cosa en aquell precís moment?, em sembla que no), moment en què una gegantesca estelada és conduïda amb celeritat cap a la plaça d’Espanya (a veure si és veritat…) i la gent comença a desfilar cap a altres destinacions. Aprofito per acostar-me a la zona dels gegants de l’Espluga i fer cap després cap a uns enormes altaveus on els nostres estimats líders adrecen els inevitables (i, reconeguem-ho, prescindibles) discursos. Just al costat hi ha instal·lada una paradeta de la sectorial LGTB de l’Assemblea. Hi compro una xapa amb els colors de l’arc de Sant Martí (un euro) i em regalen un vano molt xulo.
  • Es fa tard i cal tornar a pujar amunt amunt cap a l’autobús de tornada. Ma cunyada i les seves dues amigues estan completament missing (la sobrecàrrega de línies dificulta l’intercanvi de missatges per saber on és cadascú). Entro en una petita cafeteria per fer un cafè i també unes necessitats personals: deu minuts de cua per fer-les.
  • Un altre Onze de Setembre a la memòria personal i també en aquest bloc (podeu buscar les cròniques anteriors). Em pregunto en quants més caldrà mobilitzar-se, entre la il·lusió i la resignació, entre l’esperança i la paciència, entre la dignitat i l’esforç. Impossible escrutar el futur, i menys l’envitricollat cabdell del procés sobiranista. La desorientació és gran, la feina a fer, ingent, les sortides al laberint, ignotes. Potser tot és més planer del que ens pensem si ens ho proposem. Un senzill cartró a la manifestació ens recorda quin és, en definitiva i concisament, el full de ruta pel qual lluitar: “absolució, retorn exiliats, unitat i independència”. Tal qual. Qui s’hagi de posar d’acord, que s’hi posi. Mentre, el poble mai no es cansa.

[Imatge: apnews.com]

Polèmiques gaudinianes

Torno d’una conferència a la biblioteca pública de Tarragona sobre aspectes poc coneguts d’Antoni Gaudí, a càrrec de l’investigador riudomenc Joan Torres Domènech, autor del llibre El Gaudí que no ens han explicat. Com ha recalcat el conferenciant, el Gaudí artista i creador, barceloní i universal, ha deixat en un segon lloc el Gaudí home del Camp de Tarragona. Torres s’ha entretingut a rebuscar en arxius i hemeroteques tot el que fes referència a l’arquitecte i intentar així posar llum sobre aspectes poc coneguts o polèmics de la seva vida abans d’esdevenir el gran artista que va acabar essent, des de la seva ascendència familiar fins al molt controvertit assumpte del lloc de naixement del geni, si Reus o Riudoms. La seva intenció ha estat igualment refutar teories estrambòtiques que en determinats moments ens han presentat un Gaudí maçó, espiritista, il·luminat o consumidor d’al·lucinògens (hi ha gent molt agosarada, i no només a l’Institut Nova Història de Catalunya).

La gran aportació de Torres a la biografia de Gaudí és la seva afirmació que el Teatre Metropol de Tarragona no és ben bé una obra de Josep Maria Jujol com sempre s’havia cregut, sinó que va comptar amb la participació directa de Gaudí, anant més enllà que un simple assessorament a Jujol, llavors un arquitecte encara inexpert i més preocupat per l’ornamentació del teatre que de les seves bases estructurals. Les tesis de Torres tenen una base documental, bé que discutible al meu entendre (una referència de la inauguració del teatre al diari La Cruz i poca cosa més). L’autoria del Teatre Metropol sembla cridada a unir-se al lloc de naixement de Gaudí com a temes susceptibles de provocar vives polèmiques. El col·loqui posterior a la conferència ha derivat en un seguit d’intervencions, a quina més apassionada, a càrrec d’historiadors i estudiosos que han defensat les seves posicions com si els anés la vida.

Curiosament, Torres, riudomenc, no es pronuncia sobre la qüestió del naixement, és més, ho considera intranscendent. No són de la mateixa opinió els seus convilatans, ja que encara està esperant poder presentar el seu llibre a Riudoms, després de molts mesos de demanar-ho, sense èxit; fins aquí arriben les petites misèries humanes disfressades de batalles de campanar. Molt típic del Camp de Tarragona, sigui dit de passada.

Alverna, Premi El Balcó 2019

L’Òmnium Cultural del Tarragonès ha concedit el seu Premi El Balcó d’enguany a l’Agrupament Escolta Alverna, en ocasió del 50è aniversari de la seva fundació, que s’esdevindrà el proper 4 d’octubre. Dues de les entitats tarragonines més representatives de la meva vida, on he tingut el goig d’implicar-m’hi molts anys, queden així enllaçades. És, doncs, un motiu de doble satisfacció.

Aquesta és la transcripció del veredicte del jurat:

“El dia 4 de setembre de 2019 es van reunir a Tarragona els components del jurat del Premi el Balcó:
– Rosa Maria Codines i Farré, presidenta d’Òmnium Cultural del Tarragonès
– Pau Ricomà i Vallhonrat, alcalde de la ciutat de Tarragona
– Joan Martí i Castell, guardonat amb el Premi el Balcó 2017
– M. Josepa Figueras i Serrano, sòcia d’Òmnium Cultural
– Júlia Cantons i Romero, secretària d’Òmnium Cultural del Tarragonès
Els reunits examinaren detalladament les propostes rebudes, considerant-ne els mèrits i acordaren concedir el PREMI EL BALCÓ 2019 a:
L’AEIG Alverna
L’Agrupament Escola i Guia Alverna és un espai voluntarista d’educació en el lleure que es dedica a l’organització d’activitats i sortides per la natura que tenen un rerefons pedagògic amb infants i joves. Enguany celebra els seus 50 anys d’història.
L’homenatge i el lliurament del guardó està previst que tingui lloc el dia 21 de setembre, a les 17.30h, al Saló de Plens de l’Ajuntament de Tarragona.”

Agraïments a l’Òmnium i felicitacions a l’Alverna!

Anuncis que em posen nerviós (55: el d’espetec de Casa Tarradellas)

L’escena.

Família mitjana-alta rep a la seva masia, no sabem si una segona residència, la parentela més propera. No se’ns ho explica, però tot dona a entendre que les elles són germanes i en conseqüència els respectius marits, cunyats. Hi ha fills d’ambdós aparellaments. Absència de gent gran, potser fet a posta. El fil argumental de l’escena és així d’apassionant: menjar-se o no l’espetec ofert en rodanxes com a aperitiu del dinar.

El missatge.

Les dues famílies i específicament els dos cunyats exemplifiquen dues maneres d’entendre la vida i l’anunciant pretén que els televidents ens hi veiem reflectits: el seny (el fuet no es toca fins que toqui, valgui el joc de paraules) i la rauxa (s’arreplega el que es pot fins que no en quedi, encara que siguis el convidat).

Per què em posa nerviós?

Òbviament, pel cunyat insolent, maleducat i sobrat, però també fan mèrits les dues filles del pare de família sòmines, versió casolana d’aquelles nenes d’El resplandor.

[Imatge: commons.wikimedia.org]

Els homeòpates de la historiografia catalana: el debat

Fa més d’un any que un apunt meu no rebia de cop quatre (quatre!) comentaris. La raó d’aquesta inesperada “pujada de tensió” és que fa referència a una de les polèmiques d’aquest estiu tan xafogós com el que més: fins a quin punt són rigoroses les maneres de fer del denominat Institut Nova Història de Catalunya a l’hora de presentar el passat peninsular com un gegantí exercici de censura i manipulació històriques contra la nostra realitat nacional.

Els quatre lectors s’han dividit dos a dos, amb matisos, posicionant-se a favor i en contra de la meva postura. D’aquests darrers, Enric ve a dir que sembli que em faci nosa que aquest Institut investigui i no, no em molesta en absolut, tot el contrari: vull que continuïn fent-se preguntes, buscant respostes, contrastant proves, elaborant teories, tot el que faci falta però que ho facin bé. No em fa nosa que investiguin, sinó que desprestigiïn la historiografia catalana, com ja han tingut l’ocasió de manifestar veus molt més autoritzades. Trianda (aquest és el nom que posa), al seu torn, ve a dir que tothom tergiversa la història i que, és clar, els catalans no hauríem de ser diferents. Doncs a mi em sembla que els catalans, i encara més els que tenen una vinculació directa amb la història (universitaris, investigadors, escriptors o aficionats, INH inclòs), no hauríem de tergiversar la realitat històrica, encara que això ens perjudiqui com a societat. El rigor acadèmic, la cerca de la veritat, la feina ben feta, han de ser uns valors que no admetin discussió. La República a construir també va d’això.

El Sergi ens remet a un article d’Iu Forn que, amb el seu to irònic, compara les volades de colom (deixem-ho així) de l’INH amb el darrer i comentat tuit del govern espanyol apropiant-se de la gesta dels primers alliberadors del París ocupat pels nazis, com una mostra de tergiversació dels fets històrics. La comparació no és del tot bona perquè la vergonyosa manipulació d’España Global té un origen estrictament político-governamental, mentre que les activitats i les discutibles conclusions a què arriba l’Institut es fan a partir d’una pretesa seriositat científica. En tot cas, insisteixo: les potineries espanyoles ens marquen el camí per on no hem de transitar.

Per últim, Francesc està d’acord amb l’apunt però em considera desacreditat pel meu esment final a l’homeopatia. És un altre dels ja tradicionals debats (del tot prescindibles, crec jo, però en fi, la gent és així). M’hi reafirmo: l’aixecada de camisa de l’homeopatia respecte de la ciència és una bona analogia del que representen els mètodes de treball de l’Institut Nova Història de Catalunya respecte a l’historiografia pura i dura.

[Imatge: future-sciences.com]

Els homeòpates de la historiografia catalana

Reprenc el teclat després de vint-i-un dies de vacances (de bloc, que no laborals) i no em puc queixar de l’esplet de notícies i temes de debat que ens està oferint l’actualitat, tenint en compte que estan passant en les dues setmanes més inhàbils a tots els efectes del calendari de la nostra societat. A l’hora de triar tema, per tant, n’hi ha per donar i per vendre: les llastimoses picabaralles de foc amic a la trinxera sobiranista (fatigant, com pertoca en plena canícula); les cuites per (no) formar govern a l’estat que tan ens estima (jo ja no entenc res del que pretenen fer aquella gent); els incendis forestals que han assolat dos territoris propers i estimats, la Ribera d’Ebre i el centre de Gran Canària (molta força a la seva gent!); el penós espectacle que ha ofert tot el que ha envoltat els rescats de l'”Open Arms” (inclosa l’al·lucinant necessitat d’autorització per salvar vides: ho diu una ministra i d’esquerres); o, per acabar, el presumpte repunt de la inseguretat a Barcelona, una campanya que apareix cíclicament cada estiu i que és falsa, encara que al final només serveix per a intencionalitats polítiques ocultes (per una vegada, m’he de posar al costat d’Ada Colau).

Molts temes, doncs, però un dels que ha sorgit com si es tractés d’un bolet estival, sobretot a les xarxes, l’he seguit amb un interès especial: les crítiques a l’Institut Nova Història, aquesta entitat coneguda per les seves estrafolàries teories sobre la catalanitat d’incomptables personatges del Renaixement i del Segle d’Or.

Quan ja fa anys el seu fundador, Jordi Bilbeny, divulgà la seva teoria que Cristòfor Colom era un príncep català, vaig mostrar un cert interès pel tema i vaig tractar, des del principi, de situar-me lluny tant de la creença a ulls clucs del que s’explicava com del rebuig displicent o sistemàtic. És ben sabut, de sempre, que l’origen físic o familiar del descobridor d’Amèrica ha estat envoltat de misteris, llacunes i mancances documentals i, conseqüentment, ha donat peu a mil i una teories o hipòtesis, amb rerefons també variats: prestigis nacionals o locals (si no vaig errat, Mussolini afavorí molt la vinculació de Colom amb Gènova) i vanitats personals a càrrec d’historiadors, estudiosos, afeccionats i rates de biblioteca de tota condició. Mai hi ha hagut resultats concloents, com és notori, de manera que la teoria de Bilbeny era en principi assumible perquè oferia plantejaments innovadors i perquè defensava sense complexos la catalanitat d’un personatge de primer ordre (dit sigui de passada, tampoc em trauria la son si es confirmés un Colom italià, castellà o mallorquí). Això sí, algun detall grinyolava molt des del principi: recordo que afirmava que les naus van partir no de Palos de Moguer, com sembla geogràficament lògic, sinó de Pals (!), documentant-ho amb una discutible semblança entre un gravat antic atribuït a Palos i l’actual silueta del poble empordanès; és un cas bastant clar d’intentar fer entrar el clau per la cabota.

El que semblava un novedós sistema d’investigació, a base de fer-se noves preguntes, de formular hipòtesis fins i tot inversemblants o d’intentar bastir teories agosarades però amb algun suport documental, una mena de “pluja d’idees” aplicat al camp historiogràfic, una manera de fer innovadora i fins i tot necessària en el de vegades resclosit, burocràtic o clientelar món de la investigació universitària, va degenerar ben aviat amb propostes més arriscades, pintoresques o, directament, risibles. Cada nova notícia que llegíem sobre aquella gent ens feia obrir més els ulls d’incredulitat: el Quixot es va escriure en català (perquè Cervantes, perdó Sirvent, també ho era), els Pinçons (los Hermanos Pinzones… de la cançó) també,  Santa Teresa de Jesús (de “Çepeda”, crec)…, tot quisqui era català. Proves? Algun pergamí desenterrat de vés a saber on, retorçant-li el sentit de les seves paraules i del seu contingut.

El pitjor de tot és que tota la feinada presumptament investigadora de l’Institut és guiada per una idea obsessiva, propera a la paranoia, que consisteix en creure que des de finals dels segle XV fins a l’aparició de Bilbeny i companyia hi ha hagut una sistemàtica i acurada actuació, per part dels enemics dels Països Catalans, d’esborrar i destruir qualsevol prova del potencial polític, militar, econòmic o cultural de la nostra nació i, a continuació, reescriure la història amb nous documents com a potència dominant que sí que eren. Deixant de banda que és un error jutjar les intencions i les mentalitat dels protagonistes del poder castellà d’altres èpoques amb ulls del segle XXI, ¿algú creu sincerament que hagués estat tan fàcil amagar durant tants segles aquesta falsificació de la història?

L’argument que es fa servir de que nosaltres també tenim dret a reescriure la història segons els nostres interessos polítics del segle XXI tampoc la comparteixo. No crec que aquesta gent faci cap mena de favor a l’independentisme, més aviat el desprestigia, i em dol que significats personatges del sobiranisme hagin corregut a donar-los suport. I en tot cas, si així fos, caldria ser més seriós des del punt de vista estrictament de la investigació històrica. Per molt ciència social que sigui, l’estudi de la història també està lligada a una ètica, unes normes i uns procediments. Més enllà només hi ha el descrèdit i la pseudociència. Ho sento molt, però per mi l’Institut Nova Història no és més que l’homeopatia de la historiografia catalana.

[Imatge: inh.cat]

‘Pos ixo, de vacancias’ (Doncs això, de vacances)

He pasau uns días de vacancias a lo Pirineu aragonés, a la val d’o río Aragón, como tiengo pa costumbre os zaguers estivos. Este anyo las expectativas de fer excursions y passejades pa los impresionants paisaches d’aquella serralada, motivo prioritario d’a mía escapada, se van veyer frustraus pa las inclemencias meteorolochicas. Unas persistents plevias, de nueit y de día, me van fer variar los plans, substituyius pa vida a l’hotel y salidas en auto. De manera que me voi arribar a Jaca, la capital d’a comarca, ciudat tanto interesant como de sobras recorrida pa mi.
Lo día d’a mía estancia, pero, me reservaba una sorprendida: la población celebraba la suya feria d’o libro. Luen de consistir en una anodina succesión de librerías y editorials ofrindo los bestsellers d’o momento, los zaguers (y amanyats) premios literaris, las obras d’os afamaus televisivos de torno u las prescindibles recomendacions en forma de autoajuda, la ofierta a Jaca yera muito mas atractiva. Una mayoría d’as aturadas yeran de chicotas editorials aragonesas y la tematica d’as obras exposadas yera d’o que realment en podríanos decir “kilometro zero” (u cient como muito): historia, folklore, gastronomia, excursionismo u luenga.
Con a imprescindible aduya d’un paraigües, voi visitar totas las aturadas instaladas a lo largo d’o carrer Mayor de Jaca que intentaban protecher la suya mercadería con plasticos. Me voi aturar a cada un d’os puntos de venda, con un dople exercicio de sincero interés pa los libros exposaus y de solidaridat con aquella chent y con os esfuerzos que previsiblement los debe costar tirar adebant iniciativas economico-culturals d’este tipus.
Cómo se puede suposar, lo numbro de visitants yera francament taso. Voi adquirir lo libro Pos ixo… Materials ta aprender Aragonés, un manual atractivo y dicàctic, pensau tanto pa grans como pa chicotz, pa aprender la ixuplidada luenga d’o norte d’a peninsula iberica. Las nueu licions van titulades cada un con un delicioso adchectivo (nierboso, esmelicata, eszerrenato...), que convida inconscientment a descubrir lo suyo significau y, de retruc, conoixer las singularidatz d’a gramatica aragonesa y paladejar chicotz fragments literaris d’esta luenga.
Pa la resta, las chicotas vacancias pirenaicas van incluyir tamién una estancia a dos localidatz occitanas a lo estau francés, Bòrça y Eth Saut. A la prima, dimpués de visitar-ne la ilesia, voi prener contacto con una modesta presencia publica d’unatra luenga, la de oc; a lo segundo lugar, una siede d’o Parque Nacional d’os Pireneus está instalada a la gara de tren d’a linia a Canfranc, agora clausurada, que no ha estau abandonada como atros sitios sino rehabilitada pa fer-ne una exposición permanent de fauna y flora d’a zona.
Siempre con plevia, pero. A l’hotel m’asperaba un comodo sofá y una lectura bien adient pa lo temps que feba: la biografía de Churchill escrita pa Roy Jenkins, un volumen de mas de mil pachinas pero muito ameno sobre lo antecessor de l’impresentable Boris Johnson.

***

He passat uns dies de vacances al Pirineu aragonès, a la vall del riu Aragón, com tinc per costum els darrers estius. Enguany les expectatives de fer excursions i passejades pels impressionants paisatges d’aquella serralada, motiu prioritari de la meva escapada, es van veure frustrats per les inclemències meteorològiques. Unes persistents pluges, de nit i de dia, em van fer variar els plans, substituïts per vida a l’hotel i sortides en cotxe. De manera que em vaig atansar a Jaca, la capital de la comarca, ciutat tant interessant com de sobres recorreguda per mi.
El dia de la meva estada, però, em reservava una sorpresa: la població celebrava la seva fira del llibre. Lluny de consistir en una anodina successió de llibreries i editorials oferint els bestsellers del moment, els darrers (i amanyats) premis literaris, les obres dels famosets televisius de torn o les prescindibles recomanacions en forma d’autoajuda, l’oferta a Jaca era molt més atractiva. Una majoria de les parades eren de petites editorials aragoneses i la temàtica de les obres exposades era del que realment en podríem dir “quilòmetre zero” (o cent com a molt): història, folklore, gastronomia, excursionisme o llengua.
Amb la imprescindible ajuda d’un paraigües, vaig visitar totes les parades instal·lades al llarg del carrer Mayor de Jaca que intentaven protegir la seva mercaderia amb plàstics. Em vaig aturar a cada un dels punts de venda, amb un doble exercici de sincer interès pels llibres exposats i de solidaritat amb aquella gent i amb els esforços que previsiblement els deu costar tirar endavant iniciatives econòmico-culturals d’aquest tipus.
Com es pot suposar, el nombre de visitants era francament escàs. Vaig adquirir el llibre Pos ixo… Material ta aprender Aragonés, un manual atractiu i dicàctic, pensat tant per grans com per petits, per aprendre l’oblidada llengua del nord de la península ibèrica. Les nou lliçons van titulades cada una amb un deliciós adjectiu (nierboso, esmelicata, eszerrenato...), que convida inconscientment a descobrir el seu significat i, de retruc, endinsar-se en les singularitats de la gramàtica aragonesa i paladejar petits fragments literaris d’aquesta llengua.
Per la resta, les petites vacances pirinenques van incloure també una estada a dues localitats occitanes a l’estat francès, Bòrça i Eth Saut. A la primera, després de visitar-ne l’església, vaig prendre contacte amb una modesta presència pública d’una altra llengua, la d’oc; al segon poble, una seu del Parc Nacional dels Pirineus està instal·lada a l’estació de tren de la línia a Canfranc, ara clausurada, que no ha estat abandonada com a altres llocs sinó rehabilitada per fer-ne una exposició permanent de fauna i flora de la zona.
Sempre amb pluja, però. A l’hotel m’esperava un còmode sofà i una lectura ben adient per al temps que feia: la biografia de Churchill escrita per Roy Jenkins, un totxo de més de mil pàgines però molt amè sobre l’antecessor de l’impresentable Boris Johnson.

[Versió en aragonès: www.softcatala.org; imatge: foto de l’autor]

 

Tot s’aprofita

Estic fent la llista de la compra per al súper amb una llibreteta de… 1972! Endreçant calaixos i racons de casa em va sortir aquest bloc que anava annexat en realitat a una agenda. Abans de cometre el crim de llençar-la tal qual, aprofitaré els pocs fulls que té per anotar els productes que necessito, per si no me’n recordo, que un ja té una edat: el suc de taronja, els iogurts, les capsules de cafè… la quotidianitat més innòcua i avorrida llistada en una venerable llibreta que ja té quaranta-cinc anys i es conserva en perfectes condicions. Si la llista de la compra la fes al mòbil (segur que hi ha una aplicació per aconseguir tan laboriosa activitat), alguna cosa fallaria, la connexió, la bateria o la meva agilitat mental fins a fer-la aparèixer a la pantalla.

Sempre m’ha merescut respecte, com si d’una persona molt gran es tractés, que els objectes que ens rodegen continuïn fent servei, malgrat els anys transcorreguts, pràcticament com el primer dia, en oberta contradicció amb aquest concepte que cíclicament posem de moda anomenat “obsolescència programada”. Ja sabeu què és, bombetes elèctriques, electrodomèstics o components crucials d’un ordinador fabricats amb la malèvola intenció de que s’espatllin als deu anys com a molt i obligar al consumidor, és clar, a substituir el producte prèvia retratada per caixa. Cada vegada hi ha més productes i adminicles elaborats d’aquesta manera, i quan no s’espatllen algun altre obstacle n’impedeix el funcionament normal: recanvis que ja no es fabriquen, programari incompatible o lànguida desaparició de cintes de caset i CD per l’aparell que a casa espera, ansiós, reproduir. Amb el vestir, de fet, passa el mateix: les peces de roba i els complements passen de moda a una velocitat angoixosament ràpida, de manera que una mínima obligació d’estar à la page obliga a fer canvis a l’armari: la roba passada de moda la pots guardar, és clar, però cal esperar vint anys perquè es torni vintage i, doncs, poder-la lluir de nou, sempre que les mesures corporals siguin les mateixes dues dècades després, cosa dubtosa.

Parlant d’objectes que es guarden i segueixen fent servei anys i anys sense aparent necessitat de ser substituïts me’n vénen a la memòria infantil dos: un ou de fusta d’aquells que es feien servir per sargir mitjons i que la mare m’explicava que ja l’havia heretat de l’àvia i potser de generacions anteriors i que, en tot cas, era un dels objectes més antics que corrien per casa. L’altre també tenia a veure amb la costura, unes tisores normals i corrents, davant les quals feia la següent reflexió: mira, un estri que no es gasta mai i que, per tant, no cal comprar cada ics anys. No sé què deu haver estat de l’ou de fusta, però segurament va deixar de ser útil precisament perquè els mitjons, com la resta de les peces de vestir, van ser sacrificats anys després a l’altar del consumisme més irresponsable, de manera que quan es foraden, se’n compra un parell de nous i llestos. Potser les noves tendències que propugnen una major sostenibilitat en tots els ordres farà que es retorni a aquesta pràctica de reaprofitar la roba cosint-la, apedaçant-la o substituint-hi botons i cremalleres; la proliferació els darrers anys de botigues tipus La iaia costurera així sembla indicar-ho.

Aprofitar, aquest sembla el camí a seguir, mentalitzant-nos que no fa falta canviar-ho o renovar-ho tot de forma contínua, esclaus de capricis infantils o d’esnobismes ridículs. Tampoc cal exagerar i instal·lar-se en l’atrotinament de les coses, és clar. El món, malgrat tot, ha de seguir endavant.

[Imatge: pinterest.com]

Records d’un dia històric

Considero l’arribada de l’home a la Lluna una fita històrica, potser l’única realment transcendental que la nostra generació ha tingut la sort de viure. Parlo d’un fet extraordinari que semblava impossible poc abans, la primera vegada en què vaig sentir parlar-ne, i cinquanta anys després continua meravellant-nos, almenys a mi, home de lletres que segueix sense entendre com aquell coet va poder sortir de l’atmosfera per dirigir-se al satèl·lit, com aquell petit artefacte metàl·lic, semblant a una aranya, va poder posar-se suaument a la superfície lunar i tornar a ascendir, acoblar-se al coet… Bé, m’imagino que un veritable exèrcit de físics, astrònoms, informàtics. metges i psicòlegs van analitzar i supervisar fil per randa el que segur que va ser una complexíssima operació que va acabar amb èxit.

Recordo els dies anteriors, quan els noticiaris no paraven de parlar-ne. Ens vam aprendre de memòria, i de per vida, els cognoms dels tres herois, Armstrong, Aldrin i Collins. Trobo que, amb els anys, el primer dels tres tenia nom d’astronauta. Fou el que deixà les famoses petjades al sòl lunar, que l’absència de vent farà que romanguin eternament (llevat d’un meteorit, com ens han recordat aquests dies els cunyats de torn). També va deixar anar aquella frase de l’home i de la Humanitat, de ben segur meditada dies i dies: no fou improvisada, és clar. Avui rebria retrets de la correcció política més conspícua a causa del lleuger to masclista que les ments recargolades podrien trobar-hi. La glòria d’Aldrin, el segon, vingué per un altre cantó: a part de trepitjar també la nostra estimada Selene, és el que surt a totes les fotos, ja que era Armstrong qui portava la càmera i no estava l’època ni els avenços científics com per fer-se una selfie. 

El gran oblidat segueix sent Collins. És el que es va quedar donant voltes al voltant del satèl·lit mentre els altres dos instal·laven diversos aparells tècnics, prenien mostres del terra i plantaven la bandera USA. Recordo el meu pare fent un comentari en relació al peculiar rol que li tocà a Collins en la missió; va dir, més o menys: “donar voltes tot sol al mig de l’espai: és com per tenir-ho molt ben assumit, tindrà temps de meditar molt”, en una implícita admiració per aquell astronauta a punt de fer una cosa que, reconeguem-ho, no seríem capaços de superar.

El dia, millor dit, la nit (hora europea) en què es va trepitjar la Lluna, van retransmetre-ho per televisió. Crec que a casa vam anar a dormir tranquil·lament; jo segur, cosa que ara lamento. De matinada, l’inefable Jesús Hermida (se dice… se cuenta… se rumorea, amb cops de cap), corresponsal a Nova York relatà per la petita pantalla els detalls d’aquell històric moment. Les setmanes següents els mitjans seguirien oferint novetats: els astronautes caient feliçment a l’oceà frenats per tres paracaigudes, després confinats en una altra càpsula protegits i protegint-se de qualsevol virus, inclòs els que dues a sobre el president Nixon, que acudí a saludar-los per rendibilitzar políticament l’epopeia, i finalment desfilant triomfants per la Cinquena Avinguda com només els ianquis saben fer, amb serpentines i confeti a dojo.

Què n’ha quedat de tot allò? A part dels paranoics que afirmen que tot va ser un muntatge (hi ha gent per a tot), les missions lunars (se’n van fer unes quantes més) no sembla que donessin massa fruits des del punt de vista científic i tècnic, sinó més aviat polític en el context de la Guerra Freda. Ser els primers, ser els més grans, arribar més lluny… l’orgull nord-americà necessitava superar-se i, ¿què millor que anar a ocupar simbòlicament la Lluna quan els Estats Units ja havien assentat els seus reials a tota la Terra, d’una manera o d’una altra, econòmicament o culturalment?

La meva contribució personal a aquella fita històrica revela molt bé quina mena de personatge sóc. Em vaig entretenir a dibuixar les dues cares de la lluna, amb tots els seus “mars” i muntanyes, indicant-hi els topònims i tota mena de detalls. Jo, amb dotze anys, ja era molt de mapes i de geografia.

[Imatges: la petjada famosa (blogs.sapiens.cat); els tres astronautes (ara.cat); Tintín hi arribà abans (tintin.cat)]

 

Donant Voltas al de sempre

Entre la xafogor que fa i el fastigueig que ens han provocat les cuites polítiques dels darrers dies, no estic en condicions d’abocar opinions personals en aquest bloc. Per tant, “afusellaré” l’excel·lent article que Eduard Voltas publica avui a El Món amb el qual coincideixo en bona mesura i que, posant els llums llargs en la seva reflexió, ajuda a fer-se una composició de lloc necessària per a les convulsions del període post-estival, que no tardaran a arribar.

“Apunts processistes d’estiu (2019)

Eixamplar la base. Tinc un amic que diu que si a la CNT-FAI li dónes un 48% del vot, no només et fa la independència sinó que t’arriba a les portes de Moscou. La boutade té un fons molt cert: la força electoral és relativament important si estàs disposat a exercir un altre tipus de força, i la necessitat de legitimitat és inversament proporcional a la contundència que estiguis disposat a aplicar en els mètodes. La prova d’això és el mateix estat espanyol: que els independentistes siguin o no majoria li és indiferent, ja que per ell no es tracta d’un tema de legitimitat sinó de principis, i té la força per imposar-ho. Ara bé, l’independentisme català ja ha demostrat que ni vol ni sap ser la CNT-FAI, i tampoc disposa dels mecanismes coercitius d’un estat. Per tant, no té altra manera de fer complir la seva voluntat que no sigui acreditant majories democràtiques. N’hi ha prou, de superar clarament el 50% del vot en eleccions de tota mena? No, tal com és l’adversari, clarament no. Caldran altres coses per guanyar. Però en el context UE i amb les limitacions metodològiques que s’ha autoimposat l’independentisme català, acreditar majories clares és una condició necessària.

(Des)control del territori. Hi ha sectors de l’independentisme que prediquen una nova DUI seguida d’una operació, diuen, de “control del territori”. Confonen controlar el territori (prendre el control de les fronteres i les infrastructures bàsiques i, subratllat i en negreta, fer-les funcionar) amb descontrolar el territori (tall indefinit de les carreteres, ocupació d’infrastructures bàsiques, i impedir que funcionin). Vull pensar que són conscients de la impossibilitat de la primera opció, –a no ser que en els seus somnis humits imaginin el cos de mossos d’esquadra no com una policia judicial autonòmica espanyola, que és el que és, sinó com una milícia d’alliberament nacional disposada a tot–, i vull pensar també que són conscients de la dificultat de la segona opció.

Referèndum acordat. No hi ha independència si l’estat espanyol no es retira de Catalunya (forces de seguretat, exèrcit, etc), si els altres estats no et reconeixen i estableixen relacions diplomàtiques amb tu, i si la teva població no liquida els impostos a la teva Hisenda, no compleix les lleis del teu Parlament i no se sotmet a l’autoritat dels teus jutges. Resulta molt difícil d’imaginar que tot això pugui passar si no és conseqüència d’un procediment acceptat per totes les parts, és a dir un referèndum acordat. Una altra cosa ben diferent és intentar fer veure que l’estat espanyol accedirà al referèndum a base de posar-hi majories electorals clares i molta paciència: això també és independentisme màgic, hi ha coses que només passen a democràcies consolidades com Canadà o el Regne Unit. De la mateixa manera que no em sé imaginar una independència que no vingui d’un referèndum acordat, no em sé imaginar una referèndum acordat que no vingui d’una estratègia de desobediència civil sistemàtica i massiva que, si vol ser realista, ha d’assumir els costos d’una repressió molt més dura que no la patida fins ara.

Desobediència. La desobediència institucional té les cames molt curtes. I després dels fets d’octubre de 2017, encara més. Fa dos anys l’estat es va mirar entre estupefacte i incrèdul com el Govern de la Generalitat s’anava passant pel clatell totes les advertències i requeriments del poder judicial i del Tribunal Constitucional. Això ja no tornarà a passar, i la prova és que per allargar uns dies una pancarta en un balcó el President Torra ja afronta una inhabilitació. Una estratègia de desobediències institucionals és el camí més directe a la decapitació absoluta del moviment. Si ens volem quedar sense polítics, no hi ha millor camí que aquest. L’única desobediència políticament útil és la civil, i això vol dir un esquema en què els polítics no s’arrisquen personalment i en canvi els ciutadans sí. Sona dur i sona lleig, però al meu entendre és així. I només és possible que la base independentista ho assumeixi i ho practiqui si té una confiança absoluta en els seus polítics, cosa que ara no passa. Potser hi ajudaria que almenys els polítics de segon rang rotessin en els seus càrrecs i passessin temporades com a civils desobedients, assumint-ne les conseqüències al costat dels seus conciutadans. Però crec que els líders cal protegir-los. De líders n’hi ha ben pocs, i ja hem vist les conseqüències d’exposar-los a la repressió.

Unitat. No hi ha paraula més rebregada i prostituïda en el debat polític català. Uns l’han convertida en un mantra per amagar la seva debilitat interna i desgastar l’adversari, i els altres hi han afegit “d’acció” sense moure un dit per aconseguir-la. No sóc optimista, la naturalesa dels partits és la competició. Segurament si la societat civil fos capaç de tenir una agenda pròpia i potent al carrer, els partits s’ho pensarien molt abans de desmarcar-se’n. La meva sensació és que la unitat d’acció possible passa per la cel·la de Jordi Cuixart i no té per què tenir en compte els partits, almenys al començament.”

Eduard Voltas, El Món, 13/7/2019

[Imatge: Viquipèdia]

De què ens sorprenem?

Amb el vergonyós pacte entre JxC i PSC a la Diputació de Barcelona rebem l’enèsima, i en aquest cas important, mostra de la creixent distància entre els partits i els seus votants. No és que ens vingui massa de nou perquè, de fet, ja ens oloràvem o, encara millor, ja estàvem més o menys avisats, i per tant preparats, de les moltes maniobres i decisions que estaven disposats a escometre els partits dits independentistes quan, inevitablement, han hagut d’enfrontar-se al que podríem dir realpolitik: la por a noves represàlies (penso en el president del Parlament), l’obsessió per l’hegemonia dins del nou catalanisme (penso en Esquerra i en Sant Cugat, per exemple), la il·lusa suposició de que es poden fer avenços decidits a Madrid (penso en Rufián o en els presos de JxC) o, potser la raó més omnipresent, la necessitat d’ocupar poder, el que sigui, i per tant càrrecs, ingressos i imatge pública (penso en qualsevol ciutat o poble).

El pacte d’ahir l’han perpetrat el partit decisiu per aprovar l’aplicació de l’article 155 i la força que no para de llançar missatges d’animositat, resistència, dignitat i jugades mestres. Com a gran excusa per embellir l’esguerro se’ns ha dit que la política local és diferent, que hi predominen factors específics o humans, en definitiva que “cada terra fa sa guerra”. És cert. L’Ajuntament d’Altafulla, que conec de prop per raons personals, té un alcalde d’una llista afí a ERC amb l’ajut del PSC, amb grans esgarips de la llista de JxAltafulla, que va quedar a l’oposició. Jo mateix vaig votar a la meva ciutat en clau local/municipal, no pas ideològica. És cert que a pobles i ciutats les dinàmiques són específiques, canviants i, de vegades, incomprensibles, i per tant cal acceptar-les sense remei, passant fins i tot per sobre d’aquell axioma que semblava inqüestionable abans de les eleccions que “cal tenir alcaldes independentistes” per damunt de qualsevol altra consideració, com si ens hi anés la vida. Ja s’ha vist el que ha passat a molts indrets de Catalunya.

Però la Diputació de Barcelona és diferent, per la magnitud de l’organisme, per pressupost i, sobretot, per la significació política que té i ha tingut els darrers quaranta anys, pel que en sabem i, sobretot, pel que no en sabem i potser mai no sabrem. I en aquest “no sabrem” què amaga el casalot de la Rambla de Catalunya rau, crec jo, alguna de les raons que explicarien el pacte de la vergonya entre forces manifestament contradictòries. Sempre m’ha semblat la Diputació de Barcelona un organisme obscur, ordidor de martingales de tot ordre (no dic il·legals) i premiador de fidelitats de partit, des de multitud d’alts càrrecs fins a places funcionarials de tot ordre, en la millor tradició clientelista espanyola, aquella manera de governar i administrar que, figurava, havíem d’eliminar fa, precisament, quaranta anys.

I ara què? A plorar per les cantonades o a desfogar-se a les xarxes? A blasmar els partits, sense formular proposicions, o a despotricar de de l’ANC i les seves tendències 2019 en moda samarretes? A acceptar la realitat, tal qual, empassar-s’ho tot i disposar-se a trenta anys més de neoautonomisme (val més menjar poc i pair bé, pobres però honrats, el amo es bueno…? Sempre he dit que, més enllà de la meva manera de veure les coses i de les meves opinions, estic disposat a acceptar el que sigui si està prèviament consensuat, explicat i organitzat. Des de l’assumpció sincera de que és inviable aquell procés que semblava que anava per molt bon camí fins, al contrari, intentar un nou tour de force enfront l’estat amb les armes pacífiques de què disposem, que sabem que tenim, que sabem utilitzar-les i que (ai) tenim voluntat d’utilitzar-les. Sigui el que sigui, però que es consensuï. És, al final, la unitat estratègica de què sempre es parla i mai s’hi posa fil a l’agulla per la (ir)responsabilitat compartida per partits i entitats. Una unitat estratègica que, evidentment, tampoc existia abans dels darrers processos electorals i que, per tant, tampoc ens dona dret a cridar massa ara. He de confessar, però, que el pacte d’ahir em resulta de difícil digestió i veig que el president Torra, autèntic heroi en les actuals turbulències, opina igual.

Com sempre, en pocs dies mig oblidarem la notícia i, com que s’apropen les vacances, deixarem tot per setembre, un mes que ens espera amb els braços oberts i ben carregat de reptes.

[Imatge: wikimedia.org]

El dia que morí Judy Garland

Mig segle dels fets de Stonewell, a Nova York. Els piolins de l’època es disposaven, com solien fer-ho, a buscar les pessigolles administratives a locals que no tenien llicència per vendre begudes alcohòliques i, de pas, abusar de la seva autoritat. Tothom acceptava sempre aquella situació injusta i denigrant, entre la por i la resignació, però segons diu la llegenda (circulen diverses versions del que passà aquella nit), la clientela majoritàriament gai del Stonewell Inn, un d’aquells locals, es va plantar i va decidir no seguir acceptant més tractes degradants: acabava de morir Judy Garland, un mite entre la comunitat LGTBI (llavors no existien aquestes sigles, és clar) i ningú no estava disposat a que quatre garrulos uniformats interrompessin el dol en homenatge a la Dorothy, com és coneguda a l’ambient anglosaxó. El que va seguir (enfrontaments, ferits, detinguts) fou l’inici d’una lluita per la igualtat, la llibertat i la dignitat de les persones, en aquest cas per raó de la seva orientació sexual, una lluita que de mica en mica s’estengué a tot arreu, a tots els sectors de la societat i a tots els fronts. Una lluita que, ni de bon tros ha aconseguit els seus objectius finals.

A casa nostra, forçosament tot començà amb retard i amb molta discreció. Llegint avui les cròniques de l’època, es produïren situacions que avui ens poden arribar a semblar increïbles. L’impulsor del primer nucli d’activistes, l’Armand de Fluvià, havia de fer servir un pseudònim quan sortia als mitjans de comunicació (parlo de quan el dictador ja havia mort); la primera associació potent, el FAGC, assolí la seva legalització després d’innombrables obstacles i travetes legals: els defensors de l’ordre adduïen “escàndol públic” per barrar-li el pas a qui pretenia lluitar per normalitzar una situació fins llavors  prou penosa ocultant-se o patint agressions i insults. La història posterior, feta de clarobscurs, és prou coneguda: avenços legals, proliferació de grups i col·lectius, l’aparició de la lacra de la sida, l’eclosió de la “pesseta rosa” amb la seva mercantilització del fet gai, consecució del matrimoni igualitari, les interferències de la correcció política o les manifestacions multitudinàries que se celebren just quan arriba la data que avui compleix mig segle, amb l’etern debat entre el desitjat caràcter festiu i la necessària reivindicació.

Deia que la lluita per l’alliberament LGTBI (calen tantes sigles?) segueix tenint plena raó de ser i no cal anar ni gaire enrere ni gaire lluny per aconseguir-ne abundants proves. Les actituds homòfobes, crescudes als darrers temps a redós de determinats extremismes polítics, les agressions sembla que cada dia més habituals, el poc respecte i la desconsideració des de l’anonimat de les xarxes socials, els atemptats als locals…, i no parlem de la situació en altres latituds, són alhora motiu de preocupació i estímul per fer-los front com només sap fer una societat com la nostra: exercint amb llibertat i de forma pacífica els nostres drets, perquè això no va només de preferències personals, identitats sexuals o maneres de ser sinó de llibertat per a tothom, el tresor més valuós de la humanitat, contínuament amenaçat.

[Imatges: biography.com, nydailynews.com, rompearmarios.blogspot.com]

 

Consum(o agrado) responsable

Diuen que la venjança és un plat que es menja fred. En el meu cas, des dels oprobiosos fets d’octubre del 2017 (discurs reial, 155, exilis, empresonaments, repressió a tort i a dret) em vaig proposar respondre-hi personalment amb petites accions pautades en el temps, decidides amb el cap serè i executades discretament, sense fer-ne publicitat, allunyant-me de qualsevol actitud que pogués ser interpretada com una mostra d’adquirir notorietat, per mínima que fos, o de practicar un estèril victimisme.

Entre aquestes accions, una de les categories és la del canvi de serveis en favor d’aquelles ofertes d’empreses arrelades al territori, compromeses amb una sèrie de valors i no oposades al procés independentista. Aquesta setmana li ha tocat al sector de la llum i he decidit donar-me de baixa d’Endesa i d’alta de Som Energia. Una desconnexió en tota regla, literal. Som Energia és una cooperativa gironina que s’ha estès a moltes poblacions del país (i de fora, significativament) i que gestiona el subministrament d’electricitat amb criteris a tenir molt en compte: d’eficiència energètica, ambientals, de respecte a la nostra nació, de presa de decisions escrupolosament democràtica i, com que és una cooperativa, de reversió dels beneficis a la pròpia entitat i no a accionistes manifestament enemics de la nostra causa.

La decisió (ràpida i senzillíssima, deu minuts d’ordinador) ha coincidit amb la presentació de la campanya de l’ANC sobre consum responsable i la subsegüent posada en marxa d’una web que facilitarà la feina a tothom qui demani informació sobre quines empreses són cat-friendly i, conseqüentment, donar el pas en el sentit d’enfortir l’economia catalana, una autèntica estructura d’estat si realment tenim al costat del país una tupida xarxa d’empreses productives, innovadores, dinàmiques,  exportadores i doncs creadores d’ocupació i de riquesa.

La reacció de la gran patronal (que, si no m’equivoco, encara es fa dir Fomento a la façana de la seva seu) demostra l’encert de la iniciativa de l’ANC. Resulta revelador sentir el senyor Sánchez Llibre dir que la idea perjudica les empreses catalanes (en tot cas la seva, mentre no s’hi aculli), en una peculiar interpretació del concepte “liberalisme” en boca d’algú que hauria de defensar-lo obertament. Perquè el que proposa Consum Responsable, encara que no ho sembli a primera vista, és bàsicament un exercici de liberalisme ben entès: que el consumidor triï l’opció que més li plagui o que li convingui en un mercat lliure, i no el que proposa l’incestuós conglomerat político-empresarial de l’Íbex 35, al qual Foment encara no s’hi ha oposat, que sapiguem.

La sopa, ben freda. Propera cullerada, el gas.

[Imatge: lamossegada.cat]

 

Tot arriba en aquesta vida

Ha arribat el canvi a Tarragona. El que semblava impossible (que les quatre forces d’oposició sobiranista i progressista a Ballesteros assolissin la majoria absoluta i que es posessin d’acord entre elles) ha estat possible i des d’ahir Pau Ricomà (ERC) és el nou alcalde de Tarragona.

Estic content per diversos motius. No sé si ho havia dit en aquest bloc, en tot cas ho dic ara: vaig votar la llista d’ERC, malgrat que ideològicament i per estratègia nacional sóc d’uns altres, com és públic i notori. Potser hi té a veure que el candidat a alcalde Ricomà fos company meu d’estudis; potser la meva militància en el veterà partit en uns anys polítics ben diferents als actuals; potser perquè, en conseqüència, tinc bons amics, coneguts i saludats (les tres coses) a Esquerra; potser, en fi, perquè era l’oferta més atractiva i amb més possibilitats per ser una alternativa a dotze anys de govern socialista, sinònim d’ineficàcia, paràlisi, unionisme mal dissimulat i alguna corruptela (que sapiguem).

Tarragona té, vuitanta anys després, un alcalde i una majoria republicans. El darrer fou, fins l’ocupació franquista de la ciutat, Jaume Castelló Pena, un desconegut que potser caldria recuperar per a la memòria ciutadana. El nou govern municipal inicia el seu camí ple d’il·lusions, de reptes i de feina per fer. No faltaran els obstacles: el primer, l’heterogeneïtat dels components de la majoria. El segon, la inevitable interferència de la repressió de l’estat i del procés sobiranista en la vida municipal. Primer exemple: sembla que el nou alcalde no té previst instal·lar cap pancarta de suport als presos polítics a la façana de l’Ajuntament, amb el comprensible enuig de bona part de qui ahir mateix celebrava el gran canvi polític a la plaça de la Font. Opino, malgrat tot, que no deixa de ser un tema simbòlic que no mereix excessives discussions; en tot cas, agraeixo la sinceritat de Ricomà i el seu equip anunciant la seva decisió, enfront a episodis d’arrancada de cavall i frenada de somera d’altres latituds. Penso tant en la plaça Sant Jaume com en Berga.

Desitjo tota mena d’encerts a l’amic Ricomà i a la seva tropa. Feina no els en faltarà. Aquest és el meu brainstorming: la Tabacalera (amb més anys que vidres sencers), la neteja (el carrer Smith fa fàstic), el patrimoni (Ricomà és del ram de la història com jo, a veure si es nota) o la festa major (menys dies de saraus i més actes als barris de Ponent). Ah, i treure de l’oblit l’alcalde Castelló. Molta sort.

[Imatge: tarragonaradio.cat]

Quan la tele distreia

Un record per a Chicho Ibáñez Serrador, segurament el millor realitzador de la trista televisió de la nostra infància. És curiós, sempre havia pensat que era argentí, com el seu pare Ibáñez Menta, i resulta que van néixer a Montevideo i Astúries, respectivament. Crec que tenia algun avantpassat català. Bé, és igual. Desapareix el creador d’un programa que congregava setmanalment milions d’espectadors davant la petita (molt petita) pantalla i en blanc i negre (molt en blanc i negre). Parlo de l'”Un, dos, tres, responda otra vez”, és clar. Calia, però, empassar-se primer un mini-espai de cinc minuts, una xerrada religiosa a càrrec del bisbe ultra Guerra Campos, intercalada a traïdoria pel franquisme entre el “Telediario” i el programa d’entreteniment del Chicho. Sembla mentida que passés això i certament a les generacions que no ho van viure els costarà de creure.

Mirat en perspectiva aquell programa, amb les seves noies en minifaldilla, humor relaxat o xaró i nivell cultural mitjà tirant a baix, constituí una relativa alenada d’aire fresc en el resclosit ambient del tardofranquisme. Però si avui en dia es tornés a emetre seria objecte de les invectives de sectors ben diversos de la nostra societat. Els acudits masclistes de Kiko Ledgard, les sis secretàries d’ulleres vintage, ensenyant cuixa i perfectament col·locades a l’escenari a mode de decoració, les intervencions de la Bombi, els jocs de paraules dels Cicutas i les Tacañonas, el foment del consum de cotxes i apartaments… res no aguantaria els severs exàmens dels nous inquisidors. No se salvaria ni la carbassa. Però en aquells anys això no importava i, ben al contrari, la ciutadania premiava la professionalitat d’Ibáñez Serrador amb altíssimes audiències, tenint en compte fins i tot que només hi havia dues cadenes a l’estat.

Però Chicho va ser conegut per més programes. Va ser l’autor de “Historias para no dormir”, terror contingut i intel·ligent, precedit pels dos rombes que informaven de que es tractava d’un programa per a adults. En vaig parlar al bloc en una ocasió. L’altre fou “¿Es usted el asesino?”, algú que es dedicava a matar gent amb un paraigües; a cada capítol apareixien més sospitosos, cosa que enganxava l’audiència com no ho faria qualsevol de les sèries d’ara. Era la genialitat del mestre d’una televisió ben diferent a l’actual, que no hi ha per on mirar-la.

[Imatge: undostresweb.16mb.com]

Cinc de sis

No, no és cap castell: són les previsions electorals de diumenge passat (més aviat desitjos personals) que vaig pronosticar en aquest mateix bloc i que s’han complert. Gairebé les encerto totes.

  1. A l’Ajuntament de Tarragona, la suma de les quatre forces catalanistes i progressistes ha aconseguit arribar a la majoria absoluta (14 regidors) i, d’aquesta manera, plantejar-se la possibilitat de posar fi a dotze anys de Ballesteros i substituir-lo per Pau Ricomà (ERC). Les converses s’han iniciat, però no serà fàcil posar d’acord aquesta formació, Junts per Tarragona, CUP i Podem. L’experiment, que seria interessant en termes d’alternança política i higiene democràtica, estarà farcit, si qualla, d’amenaces de tota mena.
  2. A Altafulla, l’EINA (versió local d’ERC) ha guanyat i el seu cap de llista, l’amic Jordi Molinera, serà el nou alcalde amb el previsible suport de Junts per Altafulla (Hèctor López Bofill). Una campanya constant i treballada (em consta) ha fet possible una merescuda victòria. Enhorabona!
  3. ERC ha guanyat, per la mínima, a Barcelona, tal i com vaig expressar en el meu apunt. L’actualitat està copada pel joc de pòquer que estan lliurant fins a cinc formacions polítiques per resoldre qui governarà la Ciutat Comtal i qui alçarà la vara d’alcalde. Les notícies que ens arriben retraten molt bé què és la política post-electoral: Manuel Valls (C’s) ja no troba que Colau (BeC) sigui tan populista i tan no-sé-què, si del que es tracta és barrar el pas a Maragall perquè, oh escàndol, és d’ERC i per tant independentista. Partit que, sigui dit de passada, continua sentint-se dir que torna traïdorament a la cleda autonomista i eixamplabases, per part del sector més apressat i ventilat de l’independentisme nostrat.
  4. L’única errada en la meva particular quiniela fou la no entrada al consistori barceloní de la llista de Jordi Graupera. Es podran criticar moltes coses de l’experiment d’aquest filòsof, de dividir el vot, de ser una colla d’il·luminats (“secta daviniana, van arribar a dir-los)… però el cert és que ha estat una estimulant alenada d’aire fresc en el resclosit món de la política partidista (d’aquí les crítiques, és clar), amb imaginatives propostes ideològiques i innovadores formes d’ordenar la participació política que, tard o d’hora, s’aniran obrint pas fins a generalitzar-se.
  5. En cinquè lloc, expressava la meva frisança perquè l’independentisme arribés al somniat 50 % dels sufragis al Parlament. Sembla que hi ha disparitat d’opinions sobre això i no han tardat a sortir els nostres més conspicus homo obsessus independentistes que, calculadora en mà, han demostrat que s’ha passat la desitjada ratlla. Això sí, amb alguna trampeta al solitari (que si els vots en blanc no compten, que si falten vots de l’estranger, que si cal comptar els Pirates com a indepes…). Faré la vista grossa i acceptaré els raonaments com a animal de companyia, tot sigui per omplir més el farcell de les bones notícies que ens estan arribant de l’exterior aquests dies.
  6. I, efectivament, quatre són els europarlamentaris dels nostres que han estat escollits (Puigdemont, Junqueras, Comín i Riba). Clara Ponsatí es podrà incorporar a la llista per una insospitada carambola: el Brexit de mai acabar i posar-se en pràctica deixarà lliures un munt de seients al Parlament Europeu, que seran redistribuïts entre la resta d’estats.

Cinc de sis. Aquests dies torno a veure l’ampolla mig plena.

[Imatge: elnacional.cat]

Posats a mullar-se

Jo també vaig trobar fora de lloc l’escena de les patadetes a l’aigua per part dels alcaldables barcelonins, una innecessària frivolitat quan precisament un dels que hauria de participar a la foto no ho podia fer perquè és a la presó amb la necessària connivència de tres partits que sí que hi participaven. Fa fins i tot estrany que la cap de llista de la CUP s’avingués a aquella comèdia, ideada per cert pel diari del señor conde. En realitat fa molts anys que critico aquesta pràctica periodística, que allunya més que apropa el ciutadà de la política. Però bé, tal dia farà un any, com tantes coses.

Com que del que es tracta, pel que sembla, és de mullar-se, jo també ho faig formulant una porra-desig sobre els resultats que, a partir de les vuit, ens oferiran les cadenes televisives en aquell festival de coloraines, formatgets i hemicicles virtuals amenitzats amb una banda sonora de tons dramàtics quan no irritants.

Són sis desitjos-possibilitats raonables. Aquests són:

  1. Que els partits independentistes i progressistes obtinguin majoria absoluta a l’Ajuntament de Tarragona.
  2. Que els amics Hèctor López Bofill o Jordi Molinera s’alcin amb la victòria i esdevinguin alcaldes d’Altafulla un dels dos (he de salomònic en aquest cas).
  3. Que un partit independentista guanyi a l’Ajuntament de Barcelona.
  4. Que la llista de Jordi Graupera entri en aquest ajuntament (ni que sigui de correctiu per als partits tradicionals).
  5. Que l’independentisme obtingui més del 50 % de vots a les eleccions al Parlament Europeu (ja seria hora d’assolir el somniat llindar-fetitxe).
  6. Que entrin a l’esmentat parlament un mínim de quatre diputats independentistes (s’entén que catalans, m’és igual els noms).

Ja està dit. A veure què puc celebrar demà i què no.

[Imatge: territoris.cat]

La ciutat que cau a trossos

Tarragona es disposa, amb la seva tradicional indolència, a passar per les urnes i escollir el nou consistori. Les diferents opcions no són per tirar coets, precisament. L’alcalde socialista actual, Josep Fèlix Ballesteros, que en el seu moment va prometre estar-s’hi vuit anys, es disposa a estar-n’hi setze (de moment…) i ho té tot de cara per aconseguir-ho. La resta d’opcions, siguin independentistes, esquerranoses o unionistes, amb caps de cartell desconeguts o sense carisma, fragmenten molt el panorama i a més atorguen a Ballesteros una posició de centralitat que li anirà molt bé per conformar una majoria que necessitarà segur. Nosaltres presentem tres llistes: Junts per Tarragona, encapçalada pel fill de l’infaust alcalde Nadal, situació que ja hauria de fer saltar les alarmes; no en té cap culpa, pobre xiquet i, de fet, me n’han parlat bé (“no s’assembla al seu pare”); Esquerra aposta de nou per Pau Ricomà: el seu treball a l’oposició i els vents que bufen darrerament li auguren augmentar els quatre regidors que ja tenia, però no veig jo que aconsegueixi ni quedar primera ni conformar una majoria; la CUP també presenta de nou la Laia Estrada, una altra filla del seu pare (el compañero Estrada, “íntim” de l’alcalde Nadal), i és de suposar que mantindran la seva representació i el seu acreditat tarannà, tan de la CUP, d’anar planxant i anar arrugant. De la resta no en puc parlar si no em documento una mica (no recordo el nom de la dels Comuns, les candidatures Ara Tarragona i Centrats semblen pensades per esgarrapar vot neoconvergent, i passo de parlar del trio de la dreta extrema dreta). Això és tot el que hi ha.

Aquest personal és el que haurà d’intervenir d’alguna manera en el govern de la ciutat els propers quatre anys. Una ciutat que rodola pendent avall. Si alguna cosa caracteritza la Tarragona dels darrers anys és, malauradament, que es tracta d’una ciutat que cau a trossos, literalment o simbòlica. La darrera mostra, literal: ahir hi va haver dos despreniments, a l’Antiga Audiència de Tarragona i a una façana del carrer Reial (amb sortida de bombers inclosa, que vaig tenir l’oportunitat de contemplar), afortunadament sense danys a les persones. Les caigudes de pedres i altres elements arquitectònics del riquíssim patrimoni tarragoní han estat notícia habitual, però no és només la caiguda de cascots puntuals, sinó la de tota una ciutat es miri pel cantó que es vulgui. Hi ha el tòpic abandonament, per falta d’idees, finançament o consens polític o institucional (sempre hi ha una excusa), d’emblemàtics edificis de la ciutat; la llista és llarga, la Tabacalera, el Banc d’Espanya, la Savinosa… Hi ha la gestió dels desgraciats Jocs del Mediterrani, una mala idea de bon principi que malgrat tot es podia haver salvat amb una mica de voluntat i que va naufragar entre penúries econòmiques, vergonyosos ajornaments, manipulacions polítiques, anècdotes d’organització altament significatives i el pobre Tarracvs venut a preu de saldo. Hi ha les coses del dia a dia, per exemple la neteja dels carrers i la recollida de la brossa, que s’ha convertit en tema estrella d’aquests comicis: sigui culpa de l’Ajuntament o dels ciutadans, les imatges que ofereixen els nostres carrers són les d’una ciutat que no s’agrada a ella mateixa i que s’enfonsa. Hi ha el capítol “transport”, inclosa la promesa gratuïtat (sic) dels autobusos i la pèrdua de llençols ferroviaris a cada bugada. Hi ha tantes coses…

M’hagués agradat que s’hagués arribat a aquestes eleccions amb una idea més il·lusionant de ciutat, de projectes de futur, d’implicació de la societat civil (n’hi ha o n’hi hauria d’haver) i em trobo amb les queixes de sempre, que si la culpa és dels altres, que si Barçalunya, que si Girona sí i nosaltres no, amb idees superades de capitalitat, amb manca d’esperit emprenedor. Una dada: al marge de que pugui generar polèmica, la iniciativa de Jordi Graupera (Primàries als ajuntaments) ha engrescat i tirat endavant en moltes ciutats catalans; a Tarragona, com era de témer, l’experiència va avortar perquè després d’insistents crides a la participació per part de l’ANC, només vuit persones, vuit, es van avenir a presentar la seva candidatura. Després tothom es queixa de falta de participació i bla, bla, bla.

És la Tarragona que cau, que es desploma, que potser es descompon i tot. Em pregunto què caldria fer, ja ara, sense dilació, perquè el 2023 el panorama canviï.

[Imatge: despreniments al Pretori, el gener passat, tarragonadigital.com, foto Gilbert F.O.]

 

Ara hem de ser cortesos?, au va!

L’excel·lentíssim Miquel Iceta, polític de professió (des que era un tendre adolescent, segons sembla) i ballarí per afició, està que no toca vores perquè el Ser Suprem, Pedro Sánchez, l’ha ungit com a possible proper president del Senat. Una respectable canongia molt ben remunerada i que no comporta excessives obligacions ni responsabilitats, a no ser que a les senyories senatorials els passi pel cap, de nou, aprovar l’aplicació de l’article 155 a Catalunya, cosa mai descartable del tot. Per arribar a aital prerrogativa, però, a Iceta li falta un petit requisit: ser senador, òbviament. Com que no es va presentar a les darreres eleccions, no queda altre remei que fer-se elegir pel Parlament de Catalunya, prèvia renúncia del seu col·lega Montilla, que se suposa que no posarà obstacles. Els obstacles li arribaran per una altra banda: necessita els vots dels grups majoritaris de la Cambra, Junts per Catalunya i ERC.

Espero que no se’ls passi pel cap fer-li aquest favor. És cert que, tradicionalment, en l’elecció de senadors autonòmics hi havia un consens i una mena de fair play entre les formacions polítiques, a matadegolla en la resta d’assumptes, i aquest ha estat el gran argument esgrimit pel socialistes: home, indepes, feu com fins ara, considereu-ho com una cortesia parlamentària… Hoy por ti, mañana por mi. La mare que els va parir! Cortesia, diuen. Al meu poble d’això se’n diu tenir un morro que se’l trepitgen. Ja no és la “cortesia” d’Iceta i companys restant impertèrrits als seus escons quan la resta aplaudí càlidament els familiars dels presos polítics: allò no deixava de ser un detall anecdòtic, molt ben recuperat a les xarxes socials aquests dies, això sí. És que és el paquet sencer de “cortesies” que els socialistes, tant els d’aquí com els d’allà, han tingut amb Catalunya: l’aprovació del 155, la negativa a revisar les actuacions dels fiscals una vegada van substituir el PP, la vergonyosa marxa enrere en aquell afer del relator, els reiterats i tramposos esments a una suposada “falta de convivència” a Catalunya, rebaixant-se al nivell de C’s… Segueixo? Només un perceptible canvi en les formes i una innòcua decisió ministerial (l’Aeroport Tarradellas, ja veus tu) es poden apuntar a l’actiu de la solució al problema català, als quals ara s’hi vol afegir l’elecció d’un català a la presidència del Senat. Són aquelles polítiques de gestos tan del gust de la vella política. Si el Senat no ve a Barcelona, que sigui un barceloní que presideixi aquella Cambra, i tots contents i alegrets!

Insisteixo, espero que els nostres amics de Junts per Catalunya o d’Esquerra no cometin l’error de fer aquest pas a canvi de quatre bagatel·les. Les informacions que ens arriben en aquest sentit són preocupants: els de Junqueras “s’ho pensaran” si Iceta té el detall de visitar-lo a la presó. De veritat aquest simple gest humanitari és suficient per, a canvi, acontentar els nostres enemics (adversaris no: enemics) polítics? I la dignitat on queda? Un té la sospita de que si acaben donant aquest pas és perquè sí que hi ha algun altre tejemaneje inconfessable, inscrit en aquella teoria conspiranoica, que cada dia sembla més real, que parla d’un pacte PSOE-Podem-ERC que mataria molts pardals d’un tret, asseguraria majories parlamentàries i municipals (ja veuríem com reaccionaria l’electorat, però), dilataria en el temps el fastidiós plet català (no ens coneixen…) i asseguraria els cigrons a una bona colla de menjapans (quina vergonya). En política ho hem vist tot i, no obstant, cada dia ens reserva noves sorpreses.

Per tercera vegada: espero i desitjo que no passin per l’adreçador. Seria molt descoratjador i ja portem massa passes enrere del que havíem caminat fins aquell crític 27 d’octubre. L’enemic continua colpejant, imposant escandaloses fiances (encara sou a temps de ser generosos a caixadesolidaritat.cat), regatejant cada mínima petició dels presos polítics, tergiversant informativament la realitat tan com poden… Raons de pes a tenir en compte quan el proper 26 de maig ens acostem a les urnes i votem en conseqüència. No dic quina llista, però ja m’enteneu.

[Imatge: blocs.mesvilaweb.cat/jordipera]

Si es pensen que així el deixaran de votar…

Si finalment el president Puigdemont pot presentar-se a les eleccions al Parlament Europeu serà tota una pica en Flandes (mai millor dit), per fer servir una expressió típica de tots aquells que experimenten un horresco referens amb la sola idea de que un polític que detesten pugui ser centre d’atenció en tres àmbits diferents: el nacional, perquè molts ciutadans puguin votar-lo i plebiscitar, en certa manera, la seva gestió per internacionalitzar el conflicte català; l’estatal, perquè, ni fet exprés, la circumscripció electoral és única i, per tant, donarà l’oportunitat a molts ciutadans de l’estat (n’hi ha) per expressar el seu rebuig per la manera com s’ha portat, i es porta, el cas català, barroerament (partits del 155) o de puntetes i amb equilibris (els “amics” de Podem); i, per últim, l’àmbit internacional perquè posarà el focus no en Puigdemont sinó en el propi estat i les seves a vegades al·lucinants solucions al problema polític que té plantejat.

Dic al·lucinant perquè des de determinats fòrums europeus, siguin institucionals, mediàtics, universitaris o d’altres àmbits, ja deuen començar a al·lucinar ‘pepinillos’, com es deia popularment fa uns anys, amb les maneres de fer hispàniques. No em digueu que és estrambòtic intentar frenar la candidatura d’un rival polític amb argumentacions tan ridícules com que l’interessat no figura al cens electoral (que sí que hi figura o almenys disposa de la targeta censal). És una manera molt típica del funcionariat espanyol: evitar, obstaculitzar o endarrerir qualsevol cosa que els molesta o els perjudica, a base de guanyar temps imposant petits formalismes. Abans, quan anaves a una oficina pública, sempre faltava algun requisit, una pòlissa, una signatura, la fotocòpia d’algun DNI, algun certificat que certifiqués alguna obvietat… Ara, a un dels polítics més coneguts (i més prestigiosos conforme passin els anys) de l’escena europea se li està negant l’elegibilitat a la principal institució democràtica de la Unió Europea, una Unió que va néixer precisament amb la democràcia com el seu suprem valor. De manera que estan fora de lloc els potiners obstacles que està posant la Junta Electoral espanyola, que en els darrers anys s’està cobrint de glòria amb les seves decisions. Han anat tan lluny que no ens ha d’estranyar que fins i tot part dels seus membres, i ara els fiscals, discrepin d’aquest disbarat.

Potser quan es publiqui aquest apunt ja tindrem el resultat dels recursos presentats. Sembla que les sensacions són bones (Boye dixit) però en tot cas, es pugui o no votar directament el nostre president legítim (encara que sigui amb un simple dibuix al logotip de la papereta), l’episodi ens haurà servit, de nou, per comprovar quina mena d’enemic té la nostra nació, com les gasta i com de determinat està per anar a totes, fins al punt de fer el ridícul davant de l’Europa més democràtica. Per si ho havíem oblidat, que no.