Les aigües turbulentes

Vuit de Març, el 8-M, el Dia Internacional de la Dona. Una altra d’aquelles dates que ja no passen desaparcebudes a ningú. Declaracions institucionals, manifestacions, actes d’allò més divers… fins i tot bitllets de loteria especials! Iniciatives i esforços de tota mena consagrats a la molt lloable causa de la reivindicació de la igualtat de sexes (ara gèneres) i de la denúncia de tota mena de discriminació (negativa, és clar…). Em pregunto, i no és broma, quan serà declarada festa laboral perquè asseguraria ja haver-ho llegit en algun lloc.

El 8-M està confortablement acompanyat dels altres 364 dies de l’any a l’hora d’oferir a totes les dones (i se suposa que a tots els homes) eines i recursos de tot ordre per culminar aquell ideal igualitari i antidiscriminatori a què feia referència. Circumscrit a l’estat espanyol, que és l’àmbit que ens és més proper, tot s’hi val: conselleries, ministeris, organismes de tota mena, textos legals, unitats judicials i policials, subvencions, campanyes institucionals, espais televisius, cartelleria, punts lila i mil històries més. Tot s’hi val, sí, sempre que tal enfarfagament d’intervencionisme públic es tradueixi després en resultats tangibles. Ha estat així? Al darrer lustre, amb totes aquestes accions polítiques i administratives plenament implementades, el nombre de feminicidis i d’agressions sexuals a dones ha augmentat. És cert que el nombre de denúncies també ha anat a l’alça, potser degut a una major conscienciació ciutadana, però igualment reflecteix un major nombre de casos potencialment delictius.

L’autoria de la gran majoria d’aquestes actuacions públiques correspon a l’espectre esquerranós del ventall polític i per tant caldria que aquest fes el seu particular examen de conciència i tingués la suficient valentia per admetre que els resultats en la lluita per la igualtat i la no discriminació no es corresponen amb tot l’esforç invertit fins ara. La quantitat de producció legislativa i recursos econòmics no ha tingut traducció a efectes pràctics. No parlo ja d’altres aspectes més banals que acompanyen les polítiques públiques, des del grapeig del llenguatge fins a les derivades més ridiculament woke. Potser caldria menys quantitat i més qualitat a l’hora de gestionar uns temes tan sensibles.

La dreta ho faria millor? Potser sí. Com a mínim actuaria sense la supèrbia moral de l’esquerra. La dreta no n’hi dona tanta importància i, per tant, pot permetre’s el luxe de ser més coherent. Al respecte, és curiós i fins i tot divertit constatar que les líders de les formacions d’extrema dreta de quatre països europeus (Alemanya, Itàlia, l’estat francès i, mira que bé, Catalunya) són dones, situació que no es produeix, fins on jo sé, en la majoria dels partits dits d’esquerra. Una certa incoherència en una gent que no para de donar la tabarra amb les paritats en totes les esferes de la vida pública i que no es cansa de recordar-nos contínuament la condició de “dona” de qualsevol persona quan es tracta de parlar-ne bé.

En fi, feliç 8-M a tothom, si és que això s’ha de celebrar, que no crec.

[Imatge: infermeresdecatalunya.cat; plenament d’acord amb el text]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!