Les aigües turbulentes

Avui 28 de juny és el millor dia de l’any per reflexionar sobre l’estat de la qüestió GLBT, els avenços i els retrocessos des que ara fa cinquanta i tants anys uns valents van dir prou a Stonewell. Una primera impressió indueix a pensar que tot va per bon camí. Comparat amb els temps obscurs en què el trinomi pecat-delicte-malaltia planava sobre tota dissidència en la manera d’estimar o de sentir-se, i d’això no fa pas tant, la situació no pot provocar sinó satisfacció. Una sostinguda lluita en el temps i la reivindicació del que al capdavall és de sentit comú han permès que tota la societat (no només un col·lectiu concret, i parlo del nostre entorn) gaudeixi de majors quotes de llibertat, sense que ningú es senti perjudicat, que era del que es tractava. Enguany commemorem el vintè aniversari de l’aprovació del denominat matrimoni igualitari, a l’estat espanyol, que tants esgarrips va ocasionar en la dreta política i en el catolicisme. Dues dècades després, no sembla que el PP estigui especialment preocupat pel tema; esperem que Vox tampoc, però toquem ferro amb aquesta gent: només cal sentir la intervenció d’una regidora madrilenya d’aquesta formació, abans d’ahir, casposa i reaccionària, plena de tòpics i insults. Pel que fa a l’Església Catòlica, va al seu ritme, com sempre. Ni pensaments d’elevar el matrimoni homosexual a la categoria de sagrament, però l’anterior papa Bergoglio va acceptar finalment que les unions de dues persones del mateix sexe també poden ser beneïdes, dret del que ja disposaven els animalons per Sant Antoni o els cotxes per Sant Cristòfor. Mai menys. Veurem com piula Lleó XIV, encara en els cent dies de gràcia.

Sí, una sensació de normalitat social i una celeritat en l’adopció de mesures per aconseguir la igualtat a nivell jurídic, almenys en l’entorn europeu i occidental, són perceptibles, però l’estancament o els signes de retrocés també són evidents. Si parlem d’Europa, no està de més recordar que Hongria, un dels membres de la Unió Europea, aquella institució creada per aconseguir quotes més altes de llibertat, democràcia i igualtat, ja ha aprovat lleis involutives al respecte. Es corre el perill de que altres estats segueixin l’exemple hongarès si arriben al poder formacions polítiques del mateix pal. Una de les raons d’aquest capteniment, entre més, és l’abús dels aspectes més simbòlics i banals del moviment GLBT. El que va començar sent una eficaç estratègia comunicativa enfocada a la normalització (una bandera en un balcó, les primeres mirades comercials gayfriendly…) s’ha acabat convertint en una presència omnipresent que ha perdut tot relat reivindicatiu, presoner dels wokes (i les seves dèries identitàries de vergonya aliena) o del consumisme més implacable (convertint les manifestacions en mers carnavals fora de temporada). Si ens allunyem d’Europa i d’Occident, la situació és dramàtica.  Són dotzenes els estats que discriminen, persegueixen o, directament, maten legalment qui gosa lliurar-se a activitats tan perilloses com fer-se un petó en públic o defensar que dues persones poden simplement estimar-se, i el pitjor de tot és que molts d’aquests països compten amb la complicitat del mateix progressisme que diu defensar la lluita GLBT. La incoherència és total.

Celebrar els avenços i denunciar els retrocessos han de ser els dos objectius que, com cada 28-J, han de centrar la data d’avui.

[Imatge: amnesty.org]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!