Les aigües turbulentes

La baralla de pati de col·legi d’aquesta setmana és, com se sap, si la manifestació del 10 de juliol ha d’anar encapçalada per una pancarta decidida de fa temps per la principal entitat convocant (Òmnium) o bé per una senyera, que és el que defensa el govern català. Sembla que la nostra mil·lenària tradició de “pau i treva” farà que s’arribi a un pacte per tal d’aconseguir el que tothom diu desitjar: una participació multitudinària a la marxa del Passeig de Gràcia de Barcelona.

Doncs jo no veig que sigui tant problemàtic que sigui una cosa o l’altra. Què tant dóna renunciar a la pancarta i el lema previstos en un principi, si d’això depèn una major implicació de la ciutadania? Donem importància al què no en té tanta. El que serà impactant seran les banderes, estelades o no, les altres pancartes, els crits corejats, les consignes… cadascú des dels seus sentiments, anhels i motivacions. Qui trobaria a faltar la pancarta?

Pel que fa a mi, hi aniré amb dues, de motivacions, perfectament compatibles. La primera i principal, la reivindicació, el desig, la necessitat, d’un futur d’independència per Catalunya. La segona, la defensa d’un passat: l’estatut aprovat per la majoria del poble, la parcel·la de poder amb què ens hem d’autogovernar fins el final del procés sobiranista. Si aquesta defensa ha de servir per implicar-hi més sectors socials i polítics, endavant.

Darrerament hem hagut de llegir estirabots d’algun friqui francament deplorables, en el sentit de carregar-se, d’entrada, la manifestació del 10 de juliol. S’ha de tenir pa a l’ull per no entendre que és una ocasió única per expressar, tambour battant, als quatre vents aquest passat i aquest futur, aquest ahir i aquest demà de què parlava: la defensa de tots els avenços de l’autogovern aconseguits en el passat i l’exigència d’un futur de llibertat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!