12 d'abril de 2008
2 comentaris

Xavier Aritzeta

Avui a la tarda hem enterrat en Xavier Aritzeta, pare de la Margarida. Ella, en nom de la família, ha llegit aquest text en presència dels seus amics i familiars. El donem a conèixer perquè tothom tingui l’oportunitat de saber qui va ser:

En Xavier Aritzeta Majoral, Francesc Xavier segons el carnet, va néixer a Vallbona de les Monges fa quasi vuitanta anys. Va ser un nen de la guerra, que ho va aprendre tot de les escoles de la República i després, de l’escola de la vida. Fill del Jaume i de la Teresa, d’ell va aprendre l’amor a la terra, en el doble sentit de la paraula. De la terra que s’ha de llaurar i conrear, perquè el seu pare era pagès, i de l’altra terra, la Pàtria, que també necessita qui s’hi arromengui i que suï perquè els seus fruits ens abastin a tots (continua…).

Així va ser doncs, com va néixer el seu doble compromís, a l’ombra del pare, amb la terra i el país. De la mare, de la iaia, va heretar aquella capacitat meravellosa que ella tenia per fabular i explicar històries. I així va construir la seva vida quotidiana, entre el real i el mite, en els temps de postguerra, en la duresa clandestina de la lluita per la llibertat.

Si als 18 anys va ser empresonat amb el seu pare per haver convertit la nostra masia en refugi d’una partida de maquis que imaginaven i esperaven el suport dels aliats per enderrocar la dictadura de Franco (aleshores, de la masia se’n deia “Masia Cardellà”), als anys de l’Assemblea de Catalunya va ser també asil i refugi nostre en algun moment de tribulació, quan buscàvem la manera de fer invisibles aquells pilots de papers i revistes clandestines que ens comprometien quan la policia ens anava al darrere.

En Xavier Aritzeta va ser el primer defensor dels ciutadans que ha tingut Valls, ja en democràcia, amb Pau Nuet com a alcalde i després amb l’Alfred Pérez de Tudela. I aquest compromís cívic que va acceptar a la seva jubilació, li va obrir un ventall de possibilitats per influir en la represa de la consciència col.lectiva, que no va desaprofitar. Va presidir el Centre de Lectura però, sobretot, va començar a col.laborar a la Ràdio de Valls. Comentarista polític, tertulià incansable, va arrossegar la seva néta, la Laia Castells, a col.laborar a la ràdio fent cròniques de les nits electorals quan ella era una adolescent, i potser no va ser així com ella va descobrir la passió per la política, perquè el cuquet li venia de lluny, però sí per la comunicació.

En Xavier també era un home de la Colla Vella. I va arrossegar el Pol a fer d’anxaneta quan encara no tenia quatre anys, aprofitant que sa mare no ho veia. Quan ell el mirava allà dalt, quan el veia intentar una vegada i una altra el tres de vuit aixecat per sota, que no van aconseguir mai en aquella època (sí després), veia que els seus néts tocaven amb la punta dels dits alguna cosa que ell sempre havia desitjat per a si mateix.

I va ser així com ens vam ensenyar els uns als altres, aleshores encara teníem la iaia per fer-nos de mànager i coxí, i tots vam provar coses que anaven més enllà de la rutina de la vida quotidiana, vam escriure, vam fer ràdio, vam jugar a tennis, vam fer castells, ens vam fer d’Esquerra Republicana de Catalunya. Una vegada va venir algú a fer una enquesta, va trucar al timbre i va obrir la Laia, la xiqueta, li van demanar pel cap de casa, i ella va respondre, “aquí d’això no en tenim”. I és ben cert, allà tots érem iguals.

 

Quan la mama es va posar malalta el va empènyer perquè no es quedés a casa, perquè havia de començar a aprendre a fer coses sense ella, per quan faltaria. Li va costar que sortís. Però quan ho va fer, es va convertir en un animador actiu de la llar dels jubilats de Valls, amb xerrades, articles, tota mena de col.laboracions.

 

Mentre escrivia aquest text anava pensant com explicaria que en Xavier Aritzeta va ser l’home dels quatre elements per definir l’amplitud dels seus somnis. I se m’ha acudit que la terra, el foc, l’aigua i l’aire, certament, el podrien definir d’una manera molt plàstica.

La terra li va servir, en la seva dimensió èpica, per al compromís cívic i polític. L’altra, la que fa suar, li va servir per plantar calçots. Senyor del foc, cada any ha fet el fogueral de les calçotades i ha portat el caliu de les converses, fins al punt que el col.lectiu d’escriptors Ofèlia Dracs el va convertir en el conductor d’un reportatge sobre calçots que fa anys va produir TV3. Després ha estat el calçotaire oficial de l’Associació per les Noves Bases de Manresa, i d’un munt de grups d’escriptors, amics i familiars. Les persones, que són moltes, que al llarg dels anys han passat per la masia, tant si són personatges públics com amics personals, han après a estimar aquest home de conversa fluïda, amo de la terra i el foc.

El foc, el fogueral, hauria de dir, home mediterrani com era, ha estat sempre també la seva passió. Calçotades i graellades en l’àmbit social, la llar de foc en l’àmbit privat.

 

També era l’encarregat de l’aigua de casa, dels dipòsits, del pou. No ben bé aquell pou que van dir que feien els maquis a casa nostra quan als anys quaranta van venir a detenir-los i van ficar mon pare i mon padrí a la presó. És ell qui al llarg dels anys ha donat el pas a l’aigua que rega les plantes, el gerro a taula, el dipòsit de la masia, fa cins anys que hi tornem a viure, sempre ben ple. I l’aire. L’aire l’havia empenyorat al tabac. L’aire va ser el que li va faltar la nit del dijous al divendres, quan es va morir.

 

La seva manera de viure va ser també una manera de morir, una lliço de vida. Recordo que la mama, quan estava malalta, li deia, parlant de nosaltres: quan jo falti, no els donis feina! I mai no ens n’ha donat, al contrari, sempre n’ha fet molta, la que li venia de gust i la que havia acceptat que li tocava. No es volia plànyer, era independent fins a l’exasperació. I el darrer dia de la seva vida en pot ser un exemple. Es va llevar i va esmorzar, segur que va fer el cigarret. Després se’n va anar a asclar llenya, com cada dia, era una de les coses que li agradava més: apilar els troncs i els tronquets per mides, preparar els cabassos per al foc a terra. Després de dinar i del cigarret, va anar a fer-se la revisió mèdica que li tocava aquell dia. Va anar a fer uns quants encàrrecs i va anar amb el carret a comprar la verdura i la fruita, cada dijous hi anava. Va parlar amb alguns amics i parents que va trobar, anava reposant de tant en tant perquè ja feia temps que es cansava, va agafar el cotxe i, conduint, va tornar a la masia. Es va canviar, va apilar la verdura damunt del taulell de la cuina, no recordo si va treure la roba de l’assecadora i va plegar els mitjons. Llavors va preparar el foc, un altre moment de màgia. El va encendre. Va posar les notícies, no se les perdia mai. No va sopar. Davant del foc, quan s’hi va acostar per afegir uns tronquets, li va faltar l’aire i li van esclatar els pulmons.

Així és com ens agradarà recordar-lo. Un home que ha administrat la seva vida, que ha lluitat en l’àmbit del real i no ha renunciat al somni. Un exemple de la fortalesa de caràcter de la gent de la seva generació. I una sort impagable per als qui hem tingut l’ocasió de viure-hi (Margarida Aritzeta).

  1. Molt emocionant la glossa de la Margarida. Com diu, era “un dels nostres”, igual que el Pol (què gran s’ha fet!), en uns moments difícils, que costava Déu i ajuda mantenir cada any el castell de nou pisos, poc abans de la segona (o tercera) gran eclosió del món casteller. Rebeu una forta, càlida i sincera abraçada de la família de la Colla Vella.

  2. `De petits, i després de més grans, ens vas omplir, padrí, de les rondalles més iròniques i ‘punyeteres’. Vam explicar, junts, fins a la sacietat, les aventures del caragol de la muntanya del Querol, amb totes les seves calamitats, que el Pep de Nulles va acabar amb només dues agulles. I la cançó del caga-tió, a casa, tenia sempre el matís especial del ‘rabassó de vinya vella’, un poema que la Queralt ja havia après, gràcies a tu, lluny de les cantarelles infantils que acompanyen aquest dia especial.

     Són moltes les coses que ens hauria agradat dir-te abans de marxar, són moltes les coses que recordem de tu, les imatges que ens vénen al cap encara no ens acabem de creure que no tornarem a veure, i que ma mare ha deixat, en bona part, tan ben gravades en aquest text.

    T’enyorem, t’enyorarem i et recordarem. Una abraçada, padrí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!